Mostrando las entradas para la consulta dessichá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dessichá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 11 de julio de 2026

Taca, Tacca - Pertanher, Pertaynher

Taca, Tacca, s. f., de l'arabe taca, tache, souillure.
Voyez Aldrete, p. 366; Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 109.
Joachim pres un aynell
Sens taca que ac blanca pell.
Trad. d'un Évang. apocr.
Joachim prit un agneau sans tache qui eut blanche peau.

Joachim pres un aynell Sens taca que ac blanca pell.

Sella taca que a el peitz e 'l ventre.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Cette tache qu'il a à la poitrine et au ventre.
Fig. Aquest don osta tota ordura de l' arma, e la deneia perfechamens de totas tacas, e specialmens de la taca del peccat de luxuria. V. et Vert., fol. 84.
Ce don ôte toute ordure de l'âme, et la nettoie parfaitement de toutes taches et spécialement de la tache du péché de luxure.
CAT. Taca. ESP. Taca, tacha (mancha). PORT. Tacha. IT. Tacca, taccia.
(chap. Taca, taques.)

2. Taqueta, s. f. dim., petite tache, petite souillure.
L' enfantayritz non a taqueta
De sang, mais es pura e neta.
Trad. d'un Évang. apocr.
Celle qui enfante n'a pas petite tache de sang, mais elle est pure et nette
(chap. Taqueta, taquetes.)

3. Tacamen, Tecament, s. m., tache, marque.
La luna,...
Alcus dizon qu' el tacamen
De l' umbra de la terra pren.
Brev. d'amor, fol. 34.
La lune,... aucuns disent que la tache elle prend de l'ombre de la terre.
Vinha... en terra... salsuginoza, sa razitz pren tecament.
Eluc. de las propr., fol. 226.
La vigne... en terre... salsugineuse, sa racine prend tache.
(chap. Tacamén, tacamens.)

4. Tacos, adj., taché, sale, souillé.
Vostre vestir sian talhat
E fait azaut e benestan,
E no sian lag ni tacos.
P. Vidal: Abril issic.
Que vos vêtirs soient taillés et faits convenablement et bienséants, et qu'ils ne soient laids ni sales.
(chap. Tacat, tacats, tacada, tacades.)

Máximo Fabregat y les seues neures; Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.

5. Tacar, Tachar, v., tacher, souiller, salir, maculer.
Tacha sos bels vestimentz.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Tache ses beaux vêtements.
Fig. Cant ac totz los fraires tacatz 
De follors e de malvestatz.
V. de S. Honorat.
Quand il eut tous les frères souillés de folies et de méchancetés.

Blas Flare, Black Friday

Part. pas. La carn del filh vezia tacada. Passio de Maria.
La chair du fils elle voyait maculée.
Fig. En vostra cort non pot intrar, so cre,
Nuills hom tachatz de nuilla laia re.
Cadenet: Ben volgra.
Dans votre cour ne peut entrer, cela je crois, nul homme taché de nulle laide chose.
CAT. ANC. ESP. Tacar. ESP. MOD. (manchar) PORT. Tachar. IT. Tacciare.
(chap. Tacá, tacás : yo me taco, taques, taque, taquem o tacam, taquéu o tacáu, taquen; tacat, tacats, tacada, tacades; tacaré; tacaría; si tú estigueres tacat : tingueres un tumó o tumor : si tingueres cáncer.)

6. Entacar, Entachar, Entecar, v., entacher, souiller.
Qui tocha la pez s' en entacha. Trad. de Bède, fol. 35.
Qui touche la poix s'en souille.
Part. pas. Tug n' em per engal
Enqueras entecat.
Nat de Mons: Si Nat de Mons.
Tous nous en sommes également encore entachés.
ANC. CAT. Entacar. IT. Intaccare.

Tafur, adj., de l'arabe dahur, perfide, déloyal, fripon, joueur, trompeur.
Del rei tafur,
Mais am sa cort e son atur.
Bertrand de Born: Pus lo gens.
Touchant le roi déloyal, davantage j'aime sa cour et son appui.
Avol gens tafura.
G. Faidit: Ab cossirier.
Méchante gent perfide.
Fig. Tans talans tafurs.
Pierre d'Auvergne: Dieus vera.
Tant de désirs perfides.
Subst. Juret sanh Marti lo bon tafur.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7.
Le bon fourbe jura saint Martin.
Vilana, tafura,
Plena d' enjan e d' uzura.
Bertrand de Born: Mout mi plai.
Vilaine, trompeuse, pleine de fraude et d'avarice.
ANC. FR. Ainçois querroit un grant tafur.
Roman du Renart, t. III, p. 310.
CAT. Tahur. ANC. ESP. Tafur. ESP. MOD. Tahúr. PORT. Taful. (chap. Tafur, tafurs, tafura, tafures; tahur, tahurs, tahura, tahures; desleal, engañadó, mentirós, roín, trampós als jocs de cartes.)

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo; Tafur, adj., de l'arabe dahur, perfide, déloyal, fripon, joueur, trompeur.

Tahinar, Tainar, Taynar, v., différer, retarder, tarder, chagriner.
E 'l desme de t' eira e de ton troil no tainar redre; car, si o tainas, es pechaz. 
Trad. de Bède, fol. 46.
Et la dîme de ton aire et de ton treuil ne pas différer de rendre; car, si tu diffères cela, c'est péché.
Perdon lur chan per l' ivern qu' els taina.
Guillaume de Berguedan: Can vey.
Perdent leur chant par l'hiver qui les retarde.
On plus es deziratz grans jays
Mais val, e quan plus tahina. 
P. Camor: Iratz chant.
Où plus est désirée grande joie plus elle vaut, et quand davantage elle tarde.
Loc. Messatgier, mot me tayna,
Quar tost non hiest lay.
B. de Ventadour: E manht.
Messager, moult il me tarde, parce que tôt tu n'es pas là.
(chap. Tardá, retrasá, retrasás. Gabriel Rufián es tan retrasat com Tardà del mateix partit, ERC, Esquerra Republicana de Catalunya. Yo tardo, tardes, tarde, tardem o tardam, tardéu o tardáu, tarden; tardaré; tardaría; si yo tardara.)

Gabriel Rufián, la constitución española de 1978 la hicieron los fascistas, lo dice la historia contemporánea, Forges, cómic

2. Taina, s. f., retard, délai.
Que no fassas taina, e t' endormas. Trad. de Bède, fol. 80.
(chap. Que no faigues tard o tart, y t'adórmigues.) 
Que tu ne fasses retard, et t'endormes.
Als fraires reda lor dever establit ses tota taina.
Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 17.
Qu'aux frères il rende leur devoir établi sans nul retard.
(chap. Retrás, retrasos; tardansa, tardanses.)

3. Atahinar, Atainar, Ataynar, v., différer, retarder, tarder.
Loc. Lo rics pretz qu' avetz m' atahina.
La Comtesse de Die: A chantar m' er.
Le noble mérite que vous avez me tarde (me fait envie).
Lo joi que mi n' atayna.
G. Rudel: Quan lo rius.
La joie qui m'en tarde (me fait envie). 
Part. pas. L' enjanaire enemics quer a la mort los atainatz tormens.
Trad. de Bède, fol. 81.
Le trompeur ennemi cherche à la mort les tourments différés.
ANC. FR. Les membres ramponèrent 
Le ventre et s'ataïnèrent.
Ysopet II, fabl. 36; Robert, t. 1, p. 174.
Dont ma dame l'ataïna 
Et d'un chienet la rampona. 
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 323.
Je jujasse que li lechierres,
Li ribaus, li atéinez
Fust on penduz ou traïnez.
Roman du Renart, t. II, p. 341.

4. Atayna, s. f., retard, délai, attente.
Movon als pros atayna.
Marcabrus: Per savi 'l.
Suscitent aux preux retard.
Heremborc, la reyna,
Qu' as mort per atayna.
V. de S. Honorat.
Hérembort, la reine, que tu as tuée par attente. 
ANC. FR. Qui de courrous et d'ataïne
Sembloit bien estre moverresse.
Roman de la Rose, v. 140.

Tal, Tau, adj., talis, tel.
Fis ben malastruc jornal,
Qu' anc nuilhs malastrucs no 'l fetz tal. 
Rambaud d'Orange: Er no sui ges.
Je fis bien malheureuse journée, vu qu'oncques nul malheureux ne la fit telle.
De tal amor sui fins amans,
D' on duc ni comte non envey,
E non es reys ni amirans
El mon, que, si n' avia tau, 
Non s' en fezes rics cum ieu fau.
B. de Ventadour: Ges de chantar.
De tel amour je suis pur amant, d'où duc ni comte je n'envie, et il n'est roi ni émir au monde, qui, s'il en avait tel, ne s'en fit fier comme je fais.
- Quelque.
On venran tals cinc cens armat.
Bertrand de Born: Ieu chan.
Où ils viendront quelques cinq cents armés.
Tals vetz es no m puesc sufrir,
Qu' ab mi mezeus m' en azir.
Peyrols: Pus de mon.
Quelque fois il est que je ne me puis souffrir, vu qu'avec moi-même je m'en irrite.
Subst. Tals s' en fai conhtes e parliers,
E cuid' esser rics e sobriers,
De fin' amor, qu' ieu n' ai dos tans.
B. de Ventadour: Pel dols chant.
Tel s'en fait empressé et parleur; et croit être riche et supérieur de pur amour, que j'en ai deux (fois) autant.
Prov. Tal senhor, tal maynada. V. et Vert., fol. 97.
Tel seigneur, tel domestique.
Tal paraula com hom di, tal coratge mostra. Trad. de Bède, fol. 81.
Telle parole comme homme dit, tel coeur il montre.
Loc. Ieu no i sai ni tal ni qual.
B. Zorgi: Jhesu Crist per. 
Je n'y sais ni tel ni quel.
Conj. comp. Los secretz d' ome volon saber,
Per tals que miells si puescon far temer.
P. Cardinal: Ab votz d' angel.
Les secrets d'homme ils veulent savoir, afin que mieux ils puissent se faire craindre.
ANC. FR. Renart respont: Ainz n'oï tal;
Tiez se plaint n'a mie de mal.
Roman du Renart, t. 1, p. 12.
Od tals armes se cumbateient. 
Roman de Rou, v. 13736.
La langue française changeant l'A primitif de la langue des troubadours en E, conserva longtemps les deux genres à tel:
Si grant paine et si tel dolor. Marie de France, t. 1, p. 58.
Quand ils veirent qu'on leur tenoit tels manières contre eux.
Monstrelet, t. 1, fol. 200.
Ravis d'amourettes
De veoir telz fillettes.
J. Marot, t. V, p. 178.
CAT. ESP. PORT. Tal. IT. Tale. (chap. Tal, tals; de tal soca, tal ascla.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera

2. Talment, Talmen, adv., tellement, ainsi, de telle manière.
Arsenic, es aurpiment, talmen dit quar a color d' aur.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Arsenic, c'est orpiment, ainsi appelé parce qu'il a couleur d'or.
CAT. Talment. IT. Talmente. (chap. Talmen.)

3. Aital, Aitalh, Aitau, adj., tel, pareil, semblable.
Quan parli d' aitals gens.
P. Vidal: Ges pel temps.
Quand je parle de pareilles gens.
Si voliatz de nostre pa, volontiers vo 'n darian d' aytalh co l' avem. Philomena.
Si vous vouliez de notre pain, volontiers nous vous en donnerions de pareil comme nous l'avons.
Aitals sui francs et amoros,
Car volc ma dona qu' aitals fos.
Raimond de Miraval: Dels quatre.
Tel je suis franc et amoureux, parce que ma dame voulut que tel je fusse.
ANC. FR.
Une feiz, ço dit l'en, par itel achoison. Roman de Rou, v. 781.
D'autex viandes comme il meisme estoit serviz.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 181.
ANC. CAT. Aytal. ANC. ESP. Atal.

4. Atretal, adj., égal, pareil, semblable.
Marit qui marit fai sufren,
Deu tastar d' atretal sabor.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es la.
Mari qui mari fait souffrant, doit tâter de pareille saveur.
Voyez AL.

5. Talio, s. m., lat. talio, talion, punition pareille à l'offense.
Portar la pena del talio. L'Arbre de Batalhas, fol. 239.
Porter la peine du talion.
CAT. Talio. ESP. Talión. PORT. Talião. IT. Talione, taglione. (chap. Ley del talión o talió : lo cástic igual que la ofensa : ull per ull, den per den.)

Tala, s. f., de l'arabe talah, défaut, défectuosité, vice.
Non penra ni dan ni tala.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ne prendra ni dommage ni défectuosité.
Loc. Senher Dieus, mot m' o tenc a tala. 
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Seigneur Dieu, moult je le tiens à défectuosité.
CAT. ESP. PORT. Tala. (chap. Tala, tales; taca, taques; falta, faltes; defecte, defectes; vissi, vissis. La tala dels cams se fée en tems de guerra pera dixá a la gen sense minjá. Talá o tallá un abre.)

Taleca, s. f., poche, pannetière.
Pres sa taleca.... Sa taleca al col. Abr. de l'A. et du N. Test., fol. 15.
Prit sa besace... Sa besace au cou.
El gilos qu' autr' entalec,
Ro cum camels en taleca.
Gavaudan le Vieux: Lo vers dech.
Le jaloux qu'autre entailla, ronge comme chameau en pannetière.
CAT. ESP. Talega. PORT. Taleiga. (chap. Taleca, taleques; talega, talegues.)

pobre, morral, zurrón, cuento, pedra, aigua

Talen, Talant, Talan, s. m., du grec *gr, envie, désir, volonté, goût, penchant, disposition.
Pus de chantar m' es pres talens,
Farai un vers don sui dolens.
Le Comte de Poitiers: Pus de.
Puisque de chanter il m'a pris envie, je ferai un vers de quoi je suis dolent.
Tuit a plorar repairen mei talant. Poëme sur Boèce.
Tous à pleurer reviennent mes désirs.
Non ai talan vaire.
G. Adhemar: Be m' agr' ops.
Je n'ai pas goût changeant.
Pois lo reys e 'l coms Richartz
M' an perdonat lurs mals talans. 
Bertrand de Born: Ges de far.
Puisque le roi et le comte Richard m'ont pardonné leurs mauvaises dispositions.
ANC. FR. De cumbatre orent talent. Roman de Rou, v. 12450.
Talent me prent de retorner. Fabl. et cont. anc., t. II, p. 62.
Li parduna sun mal talent. Roman de Rou, v. 7610.
Tant qu'il auroit oublié son mal talent. Froissart, t. III, p. 32.
CAT. Talent. ESP. PORT. IT. Talento. (chap. Talento, talentos; talén, talens; talante, talantes; talán, talans; enveja, dessich, voluntat, gust, dispossisió.)

2. Talentos, adj., désireux, envieux.
Anc de re no fu tan talentos ni tan desirons.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16.
Oncques de rien il ne fut si envieux ni si désireux.
Es de pretz talentosa.
Bertrand de Born: Rassa tan.
Elle est de mérite désireuse.
ESP. Talentos (talentoso, talentosos, talentosa, talentosas).
(chap. Talentós, talentosos, talentosa, talentoses: dessichós, dessichosos, dessichosa, dessichoses; envejós, envejosos, envejosa, envejoses, etc.)

Desideri Lombarte Arrufat, fumán, sigarro, Peñarroya de Tastavins, dialecto catalán

3. Talentiu, adj., désireux, envieux.
So qu' om mi defent eu voill,
C' amor don' un cor talentiu.
H. Brunet: Ab plazers.
Ce qu'on me défend je veux, vu qu'amour donne un coeur désireux.
4. Talentar, v., désirer, être empressé.
Part. pas.
Pueis vengro li autre de ferir talentat. Roman de Fierabras, v. 2727.
Puis vinrent les autres de frapper empressés.

5. Atalentament, s. m., désir, envie.
A li auvidor done atalentament. La Barca.
Qu'aux entendeurs il donne désir.
6. Atalentar, v., faire envie, inspirer des désirs, être agréable, convenir.
Me plazetz e m' atalentatz.
Arnaud de Marueil: Dona sel que.
Vous me plaisez et me faites envie.
Si dar no li atalenta.
Raimond de Miraval: A Dieu me.
Si le donner ne lui convient pas.
- Plaire, charmer.
Per qu' es fols cel que s n' atalenta.
Lanfranc Cigala: Gloriosa sancta.
C'est pourquoi est fou celui qui s'en charme.
En trop d' orgueill s' atalenta.
B. Zorgi: Entre totz.
En trop d'orgueil il se plaît.  
ANC. FR. Et ce qui plus li atalente.
Roman du Renart, La Vallière, t. II, p. 190.
Veuil commencier, il m'atalente. 
G. Guiart, t. I, p. 25.
ANC. CAT. Atalentar. ESP. Atalantar. IT. Attalentare. (chap. Atalentá; fé goch; dessichá.)

7. Entalentament, s. m., désir, penchant, disposition, affection.
Per l' entalentament de charitat.
Del entalentament de pietat aven que hom aia dol estrain.
Trad. de Bède, fol. 20 et 57.
Par le penchant à charité.
De la disposition à piété il advient qu'on ait douleur étrange.
ANC. FR. Tant ont grant entalentement
D'oïr cele sentence lire.
Roman de la Rose, v. 19682.

8. Entalentos, adj., désireux, empressé.
L' entalentos penedemens. Trad. de Bède, fol. 50.
Le repentir empressé.
9. Entalentis, adj., intentionné, disposé, désireux, empressé.
Mot fo lo Sarrazi fers e mal entalentis. Roman de Fierabras, v. 627.
Moult fut le Sarrasin féroce et mal disposé.
ANC. FR. Entalentiz et appareilliez de combatre.
Entalentiz de ce faire que il avoit encommencié.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 199 et 313.

10. Entalentar, Entalantar, v., être empressé, disposer, désirer, rendre  désireux.
Part. pas.
Del intrar de Tolosa vos mi entalentatz. Guillaume de Tudela.
De l'entrer de Toulouse vous me rendez désireux.
No y a Frances no sia mot entalantatz. Roman de Fierabras, v. 79.
Il n'y a pas de Français qui ne soit moult empressé.
ANC. FR. Entalentez de ceste honte vengier.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 149.
L'amour du pays m'a fort entallenté. Légende de Faitfeu, p. 20. 
CAT. Entalentar. IT. Intalentare. (chap. Entalentá.)

11. Estalentar, v., ôter l'envie, empêcher.
Per estalentar
D' esser volontos e volans.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Pour ôter l'envie d'être volontaire et volant.

12. Sobretalan, s. m., sur-désir, désir extrême.
Ja non crezatz
Que sobretalan
Ja m' ane garan.
Giraud de Borneil: Ja m vai.
Jamais ne croyez que désir extréme jamais m'aille garantissant.
Si m forsa en re mo sen sobretalans.
Blacasset: Si m fai.
Si sur-désir me force en rien mon sens.

Talmut, s. m., Talmud.
Els Juzieus lais a lor Talmut. Brev. d'amor, fol. 84.
Les Juifs je laisse à leur Talmud.
CAT. Talmut. ESP. PORT. Talmud. IT. Talmude. (chap. Talmut, un dels llibres prinsipals de la religió judía.)

Talo, s. m., lat. talus, talon.
Ven acorren, si 'l pren per lo talo. Poëme sur Boèce.
Vient accourant, il le prend par le talon.
Lor pels anavo juscas als talos. Liv. de Sydrac, fol. 95.
Leurs cheveux allaient jusques aux talons.
Loc. Escorgeron me del cap
Tro al talo.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Elles m'écorchèrent de la tête jusqu'au talon.
Loc. fig. L' emperaire, ab lo cor al talo,
Esperonet.
Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.
L'empereur, avec le coeur au talon, éperonna.
De tot ric trobar
No m ven hom al talo.
P. Vidal: Ajostar.
En tout riche trouver homme ne me vient au talon.
CAT. Taló. ESP. Talón. PORT. Talão. IT. Tallone. (chap. Taló, talons; calcañá, calcañás.)

Guillaume IX, comte, Poitiers, Aquitaine, Aquitania

Talpa, s. f., lat. talpa, taupe.
Talpa no ve, ans a los huelz desotz lo cuer.
Naturas d'alcunas bestias.
La taupe ne voit pas, mais elle a les yeux sous le cuir.
Fel de talpa.
(chap. Fel de top.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Fiel de taupe.
CAT. Talpa. IT. Talpa, talpe. (ESP. Topo. chap. Top, tops.)
- Taupière, crevasse, cavité.
Fig. De que movo las talpas? - Las talpas venon de l' ayga que fortmen cor sotz terra. Liv. de Sydrac, fol. 51.
De quoi proviennent les cavités? - Les cavités viennent de l'eau qui court fortement sous la terre.

Tamarisc, s. m., lat. tamariscus, tamarin, arbrisseau.
Tamarisc,... sa scorsa es... medicinal. Eluc. de las propr., fol. 225.
(chap. Tamarisc,... sa crosta es... medissinal.)
Tamarin,... son écorce est... médicinale.
CAT. ESP. PORT. IT. Tamarindo. (chap. Tamarisc, tamarit, tamarindo.)

tamariz, tamarisco, taray, tamarix, tamarit, tamariu, Tamarite

Tamis, s. m., tamis, sas.
Fis estueyras e tamis.
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Je fis garde-mangers et tamis.
Tro sion en polvera tornat
E per tamis sotil passat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Jusqu'à ce qu'ils soient en poussière tournés et par tamis fin passés.
ANC. CAT. Tamis. ESP. Tamiz. (chap. Tamís, tamisos; sedás, sedassos; aré, arés; criba, cribes; porgadora, porgadores.)


Tampir, v., fermer, barricader.
Part. pas. Dedins a las portas tampidas.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Dedans il a les portes fermées.

2. Estampir, v., fermer, boucher.
Part. pas. A una porta passada
D' una gran sala longu' e lada,
E pueis troba n' autra petita,
Que fon barrada et estampida
Dedins.
Roman de Jaufre, fol. 31.
Il a une porte passée d'une grande salle longue et large, et puis il en trouve une autre petite, qui fut barrée et fermée dedans.

3. Destapar, v., déboucher, retirer.
Lo bondonel destapa, e 'l n' a begut assatz. Roman de Fierabras, v. 1339.
Le bouchon il retire, et il en a bu assez.
CAT. ESP. PORT. Destapar. (chap. Destapá, destapás: yo me destapo, destapes, destape, destapem o destapam, destapéu o destapáu, destapen; destapat, destapats, destapada, destapades; destaparé; destaparía; si yo destapara.)

Tancar, Tanquar, v., boucher, fermer, barricader, encombrer.
Apres a fah las portas Floripar be tancar. Roman de Fierabras, v. 2593.
Après Floripar a fait bien barricader les portes.
Las portas... per ellas meteyssas si tanquan.
(chap. Les portes... per elles mateixes se tanquen.)
Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 43.
Les portes... par elles-mêmes se ferment.
Si ben la boca non tancam.
(chap. Si be la boca no tancam o tanquem.)
Serveri de Girone: Manhs ricx.
Si bien la bouche nous ne fermons pas.
Fig. Qui son cor enclau ni tanca.
Gavaudan le Vieux: A la pus.
Qui son coeur enclot et ferme.
Part. pas.
D' omes e de bestias era ple e tancat.
Venc al us de la cambra, si la trobet tancada. 
Roman de Fierabras, v. 246 et 2759.
D'hommes et de bêtes il était plein et encombré.
Il vint à l'huis de la chambre, il la trouva barricadée.
CAT. Tancar. PORT. Tanchar. (chap. Tancá, tancás : tanco, tanques, tanque, tanquem o tancam, tanquéu o tancáu, tanquen; tancat, tancats, tancada, tancades; tancaré; tancaría; si yo tancara. Si tancare la botiga Ascuma, no se pedríe res, ya que los llibres están agotats de esperá lo fin, com los Ilegales. Vore sarrar.)

Porta, puerta del vino, Alhambra, Granada

2. Tancadura, s. f., fermeture, armoire.
Mal es rauba gardada
Dins avol tancadura. 
Serveri de Girone: En mal.
Robe est mal gardée dans méchante armoire.
CAT. Tancadura. (chap. Tancadura, tancadures; armari, armaris; almari, almaris.)

3. Estancar, Estanquar, v., étancher.
Can lo nas sagna ad home e no 'l pot estancar. Liv. de Sydrac, fol. 117.
(chap. Cuan lo nas li sangre al home y no 'l pot estancá : tapá, pará la sang.) 
Quand le nez saigne à l'homme et il ne le peut étancher.
- Arrêter, contenir, calmer.
No m pot nulhs hom estancar,
Si no m fai penre o liar.
G. Adhemar: S' ieu conogues.
Nul homme ne me peut arrêter, s'il ne me fait prendre ou lier.
Tro que foron lay on estet
L' enfant, et aqui s' estanquet. 
Trad. d'un Évang. apocr.
Jusqu'à ce qu'ils furent là où se tint l'enfant, et là il s'arrêta. 
Gieta so que manja,
Que re en la gorga no s' estanca.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Il jette ce qu'il mange, de sorte que rien dans la gorge ne s'arrête.
Fig. Per qu' el desirs amoros no s' estanca.
H. Brunet: Cortezamen.
C'est pourquoi le désir amoureux ne s'arrête pas.
- Rassasier.
Noyris e sadola et estanca totz los fams. V. et Vert., fol. 42.
Nourrit et soûle et rassasie tous les affamés.
Part. pas. Tro qu' el critz es totz estancatz. Roman de Jaufre, fol. 47.
Jusqu'à ce que le cri est tout calmé.
ANC. FR. Ke il ceste dolor m'estance. 
Fabl. et cont. anc., t. I, p. 139.
CAT. ESP. PORT. Estancar. IT. Stancare. (chap. Estancá, estancás.)

4. Restancar, v., étancher.
Si tos nas ti sagna e no 'l podes restancar. Liv. de Sydrac, fol. 117.
Si ton nez te saigne et que tu ne le puisses étancher.
- Arrêter, cesser.
Fetz restancar la ost que non ane avan.
Almiran, dis Mahon, faitz l' asaut restancar.
Roman de Fierabras, v. 3915 et 3331.
Il fit arrêter l'armée qu'elle n'aille pas en avant.
Émir, dit Mahomet, faites l'assaut cesser.
Del cridar se restanquet. V. de S. Alexis.
Du crier il s'arrêta.
Qu' el fazon tirar a cavallz
Tro la plaia, sens restancar.
V. de S. Honorat.
Qu'ils le fassent tirer à chevaux jusqu'à la plage, sans arrêter.
Subst. A nos non deu far lor donars
Trop dir, ni pauc lur restancars.
P. Barba: Sirventes non.
À nous ne doit pas faire leur donner trop dire, ni peu leur arrêter.
(chap. Restancá; restanca a la sequia; fé restanques pera regá. Les Restanques es lo nom del camping del meu amic Marc, a Bauduen. Lo nom ve de les parets que ñabíen pera restancá, aguantá l'aigua cuan plou mol.)


5. Arestancar, Arestanquar, v., arrêter.
Arestanqueron se pres d' aqui.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.
Ils s'arrêtèrent près de là.
Part. pas.
Entro sus a la porta no s son arestancat.
Roman de Fierabras, v. 3252.
Jusque sus à la porte ils ne se sont pas arrêtés.

Tandius, adv., lat. tandiu, aussi longtemps que.
Il était corrélatif de quandius.
Tandius sera lo poble ses peril quandius saubra fre de santor sofrir.
Trad. de Bède, fol. 8.
Aussi longtemps le peuple sera sans péril qu'il saura longtemps souffrir le frein de sainteté.
ANC. FR. Tandis la nuit s'en va, ses lumières s'éteignent.
Malherbe, liv. I.
Tandis com ils furent à ce siége.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 136.

Tanher, v., convenir, être nécessaire, appartenir.
A cel que pus li pot tanher.
Bertrand de Born: Mout mi plai.
À celui qui plus lui peut convenir.
De totas avetz la flor,
Dompna, mas merces hi tanh.
Giraud le Roux: A ley de.
Sur toutes vous avez la fleur, dame, mais merci y est nécessaire. 
En mans luocs s' ave
Qu' el mal taing qu' el bes vensa.
Guillaume de Cabestaing: Ancmais no.
En maints lieux il advient qu'il convient que le bien vainque le mal.
Plus ric joy ai conquis
Qu' a mi no s tanhia.
Peyrols: Quoras.
Plus noble joie j'ai conquise qu'à moi il n'appartenait.
ANC. CAT. Tanyer. ANC. ESP. Tañer. (chap. Pertocá, tocá, del latín tangere.)

2. Tanhedor, s. m., proche, ami.
Esteve non a tanhedor,
Quan sera pendutz, que ja 'l plor.
P. Cardinal: D' Esteve.
Estève n'a pas de proche, quand il sera pendu, qui jamais le pleure.

3. Atanher, Ataingner, v., lat. attinere, convenir, appartenir.
Ges tan ric joi no m' atanh.
Guillaume de Balaun: Mon vers.
Point si noble joie ne m'appartient. 
Al sieu marit volgr' ieu un pauc atanher.
Aimeri de Bellinoy: Mot es greus.
Au sien mari je voudrais un peu convenir.
Tot so qu' a amor s' ataing. 
Hugues de Saint-Cyr: Anc enemics.
Tout ce qu'à amour il convient.
ANC. CAT. Atanyer. ANC. ESP. Atañer. IT. Attenere.

4. Pertanher, Pertaynher, v., lat. pertinere, appartenir, convenir.
Pueis auretz so quo pertanh
A bon pretz et a ricor.
Giraud le Roux: A ley de.
Puis vous aurez ce qui appartient à bon mérite et à vertu.
Se pertaynha a fair so que las humanalhs personas devian fair.
Philomena. 
Qu'il convienne de faire ce que les humaines personnes devaient faire.
CAT. Pertanyer. ESP. Pertenecer. PORT. Pertencer. IT. Pertenere. 
(chap. Perteneixe : pertocá : convindre. Yo perteneixco o perteneixgo, perteneixes, perteneix, perteneixem, perteneixéu, perteneixen; perteneixcut, perteneixcuts, perteneixcuda, perteneixcudes; perteneixeré; perteneixería; si yo perteneixquera o perteneixguera.)

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.


Original en castellá:

Capítulo XIV.

Pedro Saputo llama a su madre a las fiestas del Pilar. De una extraña aventura que le sucedió en ellas.

Desde la corte había escrito al concejo de Almudévar dándole cuenta de su comisión y diciéndole que S. M. agradecía el regalo, pero encargándoles que lo tuviesen callado hasta su vuelta, por cierta razón que les diría. Y llegado a Zaragoza escribió a su madre rogándola que viniese a ver las fiestas y visitar a Nuestra Señora del Pilar. Alegróse mucho su madre, y la respuesta fue presentarse con una familia honrada de su pueblo y trayéndose consigo a la hija de su madrina, que quisieron ir a Zaragoza y con tan buena compañía y al lado de una persona como la Pupila no se les podía negar tan natural y justo deseo.

Pedro Saputo entregó el pliego al capitán general y le dijo lo que de palabra le encargó S. M. y el ministro. Preveníanle en sus letras que recibiera muy bien al portador y mensajero y que no despreciase sus consejos. Con esto el virrey le convidó a comer algunas veces y le quiso ver todos los días. Su madre viéndole tratar con tan altas personas, daba continuas gracias a Dios y no sabía salir del Pilar, costando trabajo a las pobres niñas sacarla para hacerla seguir y ver la ciudad.

Llegaron las fiestas, y el virrey le convidó a ver la corrida en su balcón, siendo entonces el Coso donde se corrían los toros. Después refrescaron, y cuando iba ya a despedirse recibió un billete cuyo sobre decía: Para el caballero que esta tarde ha estado a la izquierda del señor virrey viendo los toros, y llevaba una cinta verde en el pecho. Y dentro leyó: «Mañana a las dos de la tarde en punto os aguarda en la casa cuya puerta es la segunda a la derecha en la calle de don Juan de Aragón entrando por la Mayor. - La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que fue en el convento de Geminita.»

El frío de la muerte sintió en sus entrañas al ver este recado; fue la nueva que más profunda y cardinalmente le sobresaltó y conmovió en su vida. Fuese inmediatamente de la casa y visita diciendo que le llamaban, y lleno de confusión sin poder casi hacer salir la respiración del pecho, iba diciendo entre sí: ¿qué es esto? ¿Sueño o es verdad? ¡Sor Mercedes fuera del convento! ¡La sensible y tierna sor Mercedes! ¿Qué sucedería? ¿Qué le sucedería a la infeliz? ¡Y en tantos años no he sabido...! ¡Secreto grande sería! Bien que ella no sabría quién yo era. Y agora ya lo entiendo; ¡me habrá visto, y me ha conocido! Abrid, cielos, camino, y aquí estoy para el sacrificio que el caso pueda pedir. Y dio algunas vueltas por las calles para calmarse un poco, procurando con esfuerzo y valor disimular su profunda cavilación y tristeza para no afligir a su buena madre ni dar a entender nada a las dos muchachas.

¡Qué noche aquélla! ¡Qué día siguiente! ¡Qué demudado se vio en el espejo! Parecíale que no era el mismo; y entre mil revueltas imaginaciones pasó el día y oyó las tres de la tarde; conque se dispuso a ir a la casa de la cita. El corazón le latía, las piernas le flaqueaban, la espada le incomodaba, y hasta el cuerpo le quería huir y seguía arrastrando la intención de los pasos. Llegó a la calle, y sin querer se encontró en la puerta. Entró, llamó, abrieron, subió y en un rellano o descanso de la escalera se abrió de sí misma una puerta; entróse por ella dándole a cada paso más fuertes y más ansiosos latidos el corazón de punto en punto más alterado. Vio una señora muy bien vestida a la puerta de una sala, que parecía aguardarle; dirigióse a ella, pero la señora se fue entrando por la sala al mismo paso que él adelantaba hacia ella. Oye pasos detrás, se vuelve a mirar con algún recelo, y ve otra señora no menos bien vestida y misteriosa. Siguió a la primera sin saber si debía saludarlas o callar, porque ninguna hablaba y no podía verles el rostro por la poca luz que permitían unas cortinas de damasco en las vidrieras, que tampoco no estaban del todo abiertas. La que iba delante llegó hasta la ventana y se paró; la que venía detrás se paró también, y él en medio de las dos, no adivinaba en qué pararía aquello ni podía conocer cuál de ellas sería sor Mercedes. Mientras miraba ya a la una ya a la otra, ellas guardando el mismo silencio, fueron adelantando cada una de su punto a juntarse en frente de él entre dos alcobas que había y quedaron a unos seis pasos como dos estatuas. Estuviéronle mirando así un poco y él a ellas: y luego la que vino delante dijo medio en verso, pero en tono grave y fingiendo la voz, porque se conocía:

Habéis venido al terrero

Bien engañado, por Dios;

No un corazón, sino dos,

Necesitáis, caballero.

Él, saliese lo que saliese, pero adoptando el sentido cortesano, respondió con serenidad y presteza:

Si de amor es el terrero,

Uno me basta, por Dios;

Bien puede servir a dos,

Si se ofrece, un caballero.

Y otra vez se quedaron mirando. Entonces la misma de los versos dijo en su voz natural y con mucha confianza y ahínco: ¡Ah, ciego!, y corrieron las dos a abrazarle, recibiéndolas él un poco dudoso, preocupado siempre con la suerte y desgracia de sor Mercedes. Acabólas en fin de conocer, y exclamó: ¡Hijas mías! Porque eran... ¿Quién se lo había de imaginar? Eran Juanita y Paulina, que le conocieron en el balcón del virrey y discurrieron aquella aventura para causarle susto y gozar de su turbación y zozobra. No acababan de alegrarse, de mirarle, de satisfacer y sosegar el corazón lleno de amor y de ternura. Y tomándole las manos le entraron en el estrado.

Quisieron explicarse; pero preguntaron tantas cosas y tan de tropel, que en vez de responderles, porque era imposible de aquel modo, les soltó él también un largo borbollón de preguntas. Calmáronse poco a poco, y le fueron diciendo que eran casadas y habían venido a las fiestas con sus maridos; que Paulina tenía un niño de dos años, y a Juanita se le había muerto una niña de un año hacía tres meses; que los maridos con una criada para las dos, con el huésped y otros forasteros se habían ido a los toros y de allí irían a las fiestas del Pilar hasta las nueve de la noche yendo de paso a refrescar a otra casa; que habiéndole conocido ayer en el balcón del virrey habían acordado llamarle del modo que lo hicieron; y quedarse hoy en casa con pretextos que nunca faltaban a las mujeres, para verle y decirle que ellas siempre eran las mismas.

Preguntóles si estaban contentas con su suerte, y dijeron que no les pesaba de haberse casado; que Juanita estaban bien y mal, bien por la casa y el marido, porque la casa era muy rica y el marido un bonachón; y más que bien por su suegro, que era un hombre muy instruido y amable, pero que estaba mal por su suegra, porque con su genio era tres veces suegra lo mismo para los demás que para ella. Que Paulina había dado con gente sencilla y pacífica fuera de ser su suegro un poco áspero y gorito, aunque de buena razón generalmente.

- Pero, ¿es posible, dijo después Juanita, que en viéndote hayamos de volver siempre a niñas? ¿Y es posible que no hemos de saber quién eres después de tantos años? Pero el día ha llegado; cuando seáis casadas, dijiste; ya lo somos, cumple tu palabra. - La voy a cumplir, dijo él; no os lo haré desear más, porque bien lo merecéis. ¿Habéis oído hablar de Pedro Saputo? Al oír este nombre quedaron estupefactas, mudas, mirándose una a otra, mirándole a él, y como recorriendo en su memoria la historia de sus aventuras con él desde el noviciado.

Al fin, exclamó la misma Juanita: - ¡Tú, Pedro Saputo! ¡El Geminita, el estudiante, el caballero, ahora el cortesano y hombre de palacio! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podía ser otro! Ya no me admiro de tu mucho saber, de tu mucha agudeza, ni de nada de cuanto hemos visto desde que te conocimos. ¿Qué extraño que a todas nos engañases en el convento fingiéndote mujer, haciendo lo que hiciste y que nos encantases de aquella manera? Pero en fin, a ti te debemos el no haber quedado allí sepultadas para toda la vida; a ti debemos... Mira, Paulina, bien nos podemos perdonar los desatinos y locuras que con él hemos hecho. ¿Quién resiste a tus palabras? ¿Quién puede con esa gracia? ¿Quién no cree triunfar cuando sin reflexión ni sentido se deja llevar del encanto de tus miradas y llama suya tanta perfección y gallardía? - ¿Estás loca, Juanita?, le dijo él. ¿Concluyes y pasamos a otro asunto? - ¿Qué es concluir?, dijo Paulina. ¿Quién acabará de admirarse? ¡Pedro Saputo, nuestro antiguo y primer amante! ¡Oh!, sí que lo eres, sí, no lo dudamos, si no eres algún diablico del infierno. ¡Y tan ciegas nosotras, Juanita! ¡Y tanto como hemos oído tu nombre, no dar en que tú solo podías ser! Hombre y demonio, ¿de dónde has salido? ¡Ah, cuántas torres habrán caído a tus pies! ¡Cuántas fortalezas se te habrán rendido! ¡Cuántas infelices deben pensar en ti en este mismo instante, y llorar y afligirse, mientras estás aquí con nosotras! Pero eres nuestro, y de nadie más; sí, nuestro, aunque sea crimen decillo. ¿Por qué te conocimos?

Hizo callar también a Paulina, y así hablando y volviendo siempre a lo mismo se pasó el tiempo hasta las nueve; a esa hora se levantó y se fue a la posada, diciéndoles que no podría volver a verlas; pero prometiéndoles ir a sus pueblos.

Acabáronse las fiestas; descansaron tres o cuatro días y ellas se fueron con sus maridos a sus pueblos, y él, a Almudévar con su madre y las niñas. A su llegada le visitaron en cuerpo los del concejo, luego de formalidad y con el afecto que siempre, los dos hidalgos y medio que había en el lugar y los tres caballeros que se daban a entender que lo eran por tener caballo y ceñir espada los días festivos. A los del concejo encargó mucho que hablasen poco de los tres higos, y les dijo que para librarse de la baya del vejamen que les darían otros pueblos no reparasen en echarle la idea y la obra, y así creerían que hubo en ella algún misterio, como quiera que, al cabo, misterio había tenido su presencia en la corte y su asistencia en palacio.

Mas de haberle visto familiar amigo del virrey y de otros personajes no se admiraban, porque, aunque aldeanos y sin mundo, bien se les alcanzaba que Pedro Saputo era hombre para eso y para mucho más; ni aun de que a Su Majestad hubiese merecido tanto favor. Y todos se creían honrados con la fama y gran persona de aquel hijo de su pueblo.