Mostrando las entradas para la consulta dessichá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dessichá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 14. Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Capítul XIV.

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.


Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.

Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:

- ¿Vau entendre lo meu papé?

- No, siñó, va contestá ella.

- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes! 

Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell: 

- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts. 

- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.

Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.

Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.

Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública. 

- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.

- No ting cap instrumén.

- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.

Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.

Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano. 

Sense notíssies de Gurb, traducsió (repassat)

- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.

Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:

- Raro humor seríe lo de eixe sagal.

- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.

- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.

Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:

O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres. 

Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di: 

- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:

- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.

Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.

2. 12. Camine cap al final la vida de la tuna.

Capítul XII.

Camine cap al final la vida de la tuna.


Mol podem sentí, lectó amán, que an aquell tems no se faigueren aná los taquígrafos, eixos que escriuen tan depressa com se parle, pera que algú haguere escrit los sermons dels nostres dos predicadós, pos així hagueren arribat a natros y podríem jusgá lo gust de aquelles persones, y si teníen raó o no de riure tan; perque a uns tems tenen grassia unes coses y a datres no. Be que dites per Pedro Saputo, ¿quina no la tindríe? Yo sol per la tradissió de casa de Morfina hay pogut averiguá, que al primé sermó va tocá entre atres estos puns tan serios: si una dona coixa pot sé grassiosa, si pot pareixe be una torta; y si una cheposa o geperudeta pot tindre bon genio; y quina de les tres pot envidiá la sort a les atres.

Al segón sermó diuen que va parlá dels pensamens de la dona als estats de cuñada, de nora y de sogra; lo seu assunto me pareix que no va pugué desempeñá be per sé tan sagal, y requerí de mes edat y mes experiensia. Pero com mu han venut u veng yo; lo lectó cregue lo que vullgue; y continuem.

No habíen fet encara la mitat del plan que habíen cavilat, perque les seues habilidats eren tantes, y tan lo seu comedimén y bona criansa, que no visitaben poble que pera anassen d'allí no hagueren de reñí, o per lo menos está de mala cara en los huéspeds, y alguna vegá hasta en los parroquians. Los bufáe en aixó lo ven mol favorable y l' estat prosperabe. Y com se arrimáe lo tems dels estudis, van tratá de torná cap a la Universidat, passán si ñabíe puesto per casa de sons pares als que volíen vore abans de tornás a pedre a les escoles.

garabato, escoles, colegio, Valjunquera, a tope

Van tindre consell pera acordá lo que teníen que fé, y van deliberá no entretindres. Se va proposá la cuestió de si visitaríen lo poble de don Severo; y encara que féen volta algunes legües van acordá anáy, y van empendre lo itinerari, mol al gust de Pedro Saputo que, sin embargo, va dixá la ressolusió als compañs, no resservanse mes que lo determiná lo día y pun de la separassió. Van examiná la caixa de la plega, y estáe mes rica de lo que pensaben, com que se van repartí sen trenta y sis libres jaqueses cada un, habén trobat persones encara mes generoses que don Severo. Los va di Pedro Saputo que encara que no ere de casa rica, no nessessitáen aquella miseria, y que lo mes nessessitat la prenguere. No u entens, li va contestá un de ells; eixes perres són lo mes cariñós que tindrás a la teua vida. Empórtateles, que yo sé que ha de sé lo radé que gastos, y que es capás de fetos avaro per lo apego que tindrá a la casa y a la teua burchaca.

Aquell mateix día pel matí los va di Pedro Saputo al camí que no volíe dixáls sense probás al violín y la vihuela, dos instrumens als que portáe molta ventaja als estudians. Los habíe millorat mol la orquesta desde un prinsipi enseñán al de la pandereta a tocá los platillos, lo baix continuo, los fortes y los pianos, y atres coses que ell habíe adeprés del mestre Vivangüés. Tamé als del violín y de la viola va doná mol bones llissons ; pero no habíe vullgut tocá may perque no fée falta la seua habilidat espessial. Y agarrán lo violín, y desvianse una mica del camí per un barrang, va amostrá als seus admirats compañs un primor que may habíen vist a datre; y no va sé menos en la viola.

Al fes fosc van arribá al poble de Morfina; y al passá los primés passajes van sentí un soroll de espases.

- Venga, anem, va di Pedro Saputo. Van aná y van topetá en dos caballés soldats que reñíen en tal furia, que no reparaben en los que teníen ya al costat. Va pendre Pedro Saputo a un compañ la gayata, perque dos de ells ne portáen; y arrimanse als luchadós va di: 

- Siñós, per lo honor del hábit que porten los rogo que suspenguen la riña un momén. La van suspendre a les seues paraules, y mes al vores allí sing homens tan majetons; y va continuá: Vostres mersés riñen mol mal al orden, pos la seua valentía los ha portat a reñí com les fieres, vull di, de nit, sense testigos del seu valor, ni juches de justissia. Yo soc home de lletres, pero enteng les leys del duelo; y per les sircunstansies que hay dit declaro ilegal y nulo este campo. Creéume, siñós, lo honor de caballés tos prohibix continuá y tos mane condená lo que hau fet. Pero si no vullguereu envainá, lo que se mostro ressistén, que also un atra vegada la espasa, vingue a mí un atra y en mí se les vorá; ell luchará per ferossidat, y yo en defensa de la ley y de la justissia.

- Yo no puc sedí perque soc lo retat.

- Sedixco per ara, va di l’atre, per respecte an este siñó llissensiat, y perque les seues paraules me han convensut. Demá mos vorem. 

- Los rogo, pos, als dos, va di Pedro Saputo, que entréu en natres an este poble.

Van entrá tranquilamen en ells, y de pas los van contá aquells rivals que la riña ere per quí habíe de serví a una hermosura que a cap dels dos volíe, pos si al un li fée desaire, al atre no li donáe may la cara mostranse importunada dels seus obsequios. Sen va enriure entonses Pedro Saputo y va di: 

- Pos siñós, si tampoc lo guañadó habíe de sé admitit, ¿a qué ve esta riña?

- Ve, va di un de ells, a que cada un volem aná a casa seua y que no hi vaigue l’atre; perque es tal la bellesa de la donsella, que a cada un ofén que la miron atres ulls ni la séntiguen parlá uns atres oíts. 

- Ells es, siñó llissensiat, pera que u sapiguéu, un sol mil vegades mes hermós que lo del sel; una lluna mil vegades mes serena que eixa que se llevante; una estrella o un estrel que oscurix a totes les demés; un ángel de soberanía y de gloria, com no se va vore may a la terra, y es impossible que ne formo un atre igual la naturalesa. 

Va riure tamé Pedro Saputo de estes alabanses, y del tono y forsa en que les díe lo soldat, y no va dudá que aquell sol, aquella lluna, aquella estrella, aquell ángel ere Morfina. Pero va callá, perque entraben ya al poble, y los soldats sen van aná al seu hostal y los estudians a la fonda de la Cinta.

Ñabíe allí una bandera o compañía de soldats fée vuit díes, y ya per naixó, ya perque de totes maneres no volíen fé parada de la seua orquesta, van entrá mol silensiosos. Pero los van coneixe, y abans de sená ya teníen un motín al carré, y van ressibí un recado de don Severo, que no li tragueren la satisfacsió de portáls a casa seua. No van coneixe a Saputo hasta que va parlá, perque estáe torradet pel sol, com los de La Torre del Compte, mes prim y estirat, y mes home tamé, en bigotet y perilla, que a la moda dels estudians mes romantics com Bécquer s'habíe dixat. La roba que portáe ere un atra, per la caló se va fé una roba mes ligereta y tamé mol mes airosa. Va dudá la mateixa Morfina que tan ben retratat lo teníe al cor y tan presén a la memoria. Don Severo y lo huésped van convindre que los dos que habíen vingut allí soparíen a casa del primé, y los atres a la del segón, y dormiríen tots aon van dormí  l'atra vegada.

¡Quina satisfacsió pera Morfina! ¡Quina gloria pera Pedro Saputo! Se trobáe entonses a casa un germá de ella mes gran de edat, y se va alegrá mol de vore als estudians de qui tan habíe sentit y estáe aussén cuan van está a escomensamens de l'estiu. Inmediatamen se va parlá de ball; pero Pedro Saputo enrecordanse dels soldats li va di que per serta causa que per entonses ere secreta, encara que fora de casa, no podríe ñabé ball sino sol velada de música. Y al poble se li va fé entendre que no se obriríe la porta, que se dixaríe entrá només a les persones convidades. Se van presentá entre elles, un detrás de l'atre, los dos caballés soldats de la riña. Y ¡quina va sé la seua sorpresa cuan van vore a Morfina mol amable y arrimadeta al llissensiat del seu duelo! ¡Y vore a don Severo tratál en familiaridat y confiansa! Se van avergoñí, van callá, van respetá lo que veíen y no enteníen, y se van fé amics declarán a Pedro Saputo que estáe determinada la competensia en retirás los dos de aon tan bon puesto ocupaben atres seguramén mes dignes: sen aniríen al cap de tres díes.

Al passá del minjadó al estrado, y arribán a la porta, va fé Pedro Saputo a don Severo una seña; y quedanse allí en los seus compañs que ya habíen arribat, los va aná avián un per un com a barrons o ninots hasta mes allá de la mitat de la sala. Acsió que van vore los ofissials y la mayoría dels convidats, y tots se van quedá muts de assombro. Lo germá de Morfina va fé extrems de admirassió, y va di acalorat:

- Pos siñó, si no u haguera vist no mu creuría, y al que u osare afirmá, li haguera dit que mentíe. Sen van enriure tots mol; y la mare exclamabe:

- Jesús, eixe mosso sirá de asser templat.

Entonses Pedro Saputo va torná a la porta en los seus compañs, y están prop de les cadires caballés y siñores, va torná a aviáls del mateix modo, pero mol mes tros; y com lo tuno que anáe lo radé se movíe en molta grassia y extravagansia, va ñabé un gran palmoteo. 

- Ara ya mu crec, va di don Vicente; sense duda estos siñós llissensiats tenen ales secretes; a vore, agarreume a mí, don Paquito, que no sé volá. Lo va agarrá, y al eixecál pera aventál, veénse portá com una ploma, va di: ¡prou, prou!, me dono per satisfet. Y giranse a mirál, li va tocá y paupá los brassos per si eren de la materia que habíe dit sa mare.

Passat este bon rato se va fé silensio, va agarrá Pedro Saputo lo violín descansán abans una mica pera calmá la agitassió del esfors que habíe fet, y previnguda Morfina desde abans de sená, que al seu obsequio y per an ella tocaríen aquell día lo violín per primera vegada en tota la expedissió, y que tot lo que tocare se dirigíe al seu amor, o mes be, que siríe la historia dels seus amors, distinguín les parts prinsipals, com la primera vegada que se van vore, la seua charrada la nit que se van entendre, la despedida, la pena en que ella va quedá cuan ell sen va aná, y la alegría de la nova visita. 

¡Oh, cóm va entendre ella lo llenguache de aquella música tan expresiva! Sense pensá y transportada va plorá de pena al sentí la despedida, y va torná al mateix sentimén cuan va expresá lo doló de cuan lo va vore anassen y ella se va retirá al seu cuarto. Los demés de la sala sentíen tamé, y algún rato pareixíe un velatori del silensio que ñabíe mentres escoltaben. Va pendre después la vihuela, y va tocá algunes sonates que ell se habíe inventat. Pero después, y donán tems a que se desahogaren los aplaussos y admirassió que va exitá la seua may vista habilidat, van agarrá los instrumens los seus compañs, ell va abandoná la orquesta, se va ficá a roda y se va passá la velada.

Volíen los estudians despedís aquella nit, pero no va admetre don Severo la despedida, y mol menos don Vicente, y se van doná les bones nits hasta demá.

Encara no pensaben ells en eixí de casa, encara casi en eixecás pel matinet, que ya estáe allí don Vicente, y los va rogá y suplicá tan insistenmen que no sen anigueren aquell día, y van tindre que claudicá. No los va pená a cap de ells, y menos a Pedro Saputo, com se supose. En este motiu van fé un mosset pera amorsá, perque lo huésped no va volé sedí lo obsequi de la fartanera a michdía. Y per la nit van prepará lo ball a casa de don Severo per doná gust a don Vicente, que lo volíe pera obsequiá a una jove a qui servíe.

Qui va guañá en tot aixó va sé Pedro Saputo, pos va tindre ocasió de parlá en Morfina y acabá de guañássela si algo faltabe, va sopá al seu costat, va ballá en ella y res li va quedá per dessichá pera la seua satisfacsió. Una criada li va contá lo que habíe sentit di al seu siñó parlán en la siñora: 

- Si este mosso fore ben naixcut com pareix, encara que tingue poc, li haurem de doná la filla; perque, ¿has reparat que ella lo mire en bons ulls? Baixet y en discressió va di aixó don Severo, no creíe que ningú lo estáe sentín; pero lo va sentí la dimonieta de la criada, a qui les albrissies li van valé dos escuts de plata. ¡En bons ulls, díe! Algo mes ere; sí, algo mes, patriota don Severo.

Per fin se van despedí ya al mateix ball, y matinán en son demá sen van aná de aquell poble aon a tots los pareixíe que estáen entre los seus o a una isla encantada.

viernes, 26 de julio de 2024

Llibre segón. Capítul I. De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.

Llibre segón.

Capítul I.

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.


Que a ningú se li ocurrixque di, de esta aigua no beuré, perque pot sé que tingue que béuressela, y aixó encara que estigue térbola, y mesclada en sang humana; encara que la estiguen passán de un cuerno a un atre, com fée un loco al carré este atre día.

Lexique roman; Mania – Manjuiar

¿Cuánta aigua de cuerno per al hidalgo de la cantonada de la plassa, que vóres obligat a rendí la seua soberbia al fill de aquella pupila a qui ell va denostá en tan despressio y en paraules de tanta injuria, debénli nada menos que la vida de sa filla y no tenín pas y amor en ella si cada día no la visitabe lo que ell destinare pera comadrón y casamenté, y ademés va eixí ara, que valíe mes sén un chiquet y pobre que tots los hidalgos de la provinsia? Y encara ell va patí menos que datres en aquella humillassió, perque no ere desagraít, y l'agraimén, ¡ay, qué majo que es!, no permitix quisquilles del amor propi. Si visquere una mica mes, y veiguere encara coses mes grans, y la seua soberbia mes retirada, y la seua imprudensia mes arrepentida. Van preguntá a un sabut antic qué fée Deu, y va contestá: Recachá lo alt y eixecá lo baix.

Se ha de anotá que la Providensia done lloc a preguntes com aquelles: 

Disme, pare comú, pos eres just, an esta may se ha de dessichá mol tems lo seu cuidado de recordá al home vano, que no es res y no res pot fé de ell mateix; habénmos previngut pera que no lo extrañem, que lo que se alegre de la caiguda de un atre, de la flaquesa de l'atre, o se creu exento y segú de ella, no quedará sense cástic, no dixará de sé abandonat pera que caigue an aquella mateixa o a un atra mes miserable. 

Trobáe Pedro Saputo esta llissó y doctrina als seus llibres, y encara que lo chiquet la teníe sempre mol presén y evitabe així la vanagloria, la pressunsió, lo engreimén, ajudanli tamé sa mare que continuamén referíe a Deu totes les grassies y habilidats del seu fill.

Passáe lo tems mentrestán, y ell entráe ya als quinse añs de edat; y va di un día a sa mare:

- Yo, mare meua, voldría anamen a vore món. Hasta ara sol hay vist la siudat de Huesca y alguns atres poblets de la comarca aon m' hau portat; y aixó es com no habé eixit de Almudévar, perque no ña diferensia en les costums, ni al sel, ni a la terra y vull anamen sol y mes lluñ, perque al món ña mol que vore y mol que sabé, y a casa y per aquí sempre són los mateixos campos, los mateixos margens, ribassos, les mateixes parets, finestres y finestrons, y ni los uns diuen res, ni les atres fan mes llum que lo primé día. Conque doneume la vostra bendissió y men aniré en la vostra llissensia. 

Se va entristí sa bona mare en esta notissia, y li va di plorán: 

- ¿Cóm, fill meu, cóm sirás lo consol de ta mare si ten vas del meu costat?

- Mare meua, va contestá ell: los fills són lo consol de sons pares pero no están sempre lligats a les seues garres, sino honrats, guañanse honestamen la vida, no donanlos maldecaps, volenlos mol, y assistinlos y cuidanlos cuan u nessessiten. Ademés, no tardaré en torná, perque com sirá lo primé viache y soc encara mol sagal, no vull aná a terres apartades ni embutím a la confussió de llengües y nassions pera probá a la fortuna.

- Pos be, va di sa mare, ya que estás convensut, yo voldría que u comunicares al siñó mossen, que es home que coneix a moltes persones, y escriu y ressibix cartes del correu, pera que te dono cartes que diuen de recomanassió.

- ¡Ay mare!, va contestá ell entonses; ¡qué lluñ estéu de atiná al blang, y qué mal caléu lo meu pensamén! No vull cap lletra de recomanassió, perque ni sé aón aniré, ni dixen de sé pigüelas (esposes) que no se poden chafá sense ofensa de algú.

Ademés, ¿Qué faré? ¿Pintá? Es títul que obligue a mol, y per ventura no me se oferirá pintá un estrel. ¿De músic? No sé aón podríe portam esta habilidat si no es an algún sarao, boda o festa de convén. Pero sobre tot la libertat es lo que me fa al cas; cap respecte, cap ley inútil me convé, fora de la honradés; y lo parlá be y lo just comedimén. Esta nit anirem a casa de ma padrina y li direm que demá me se oferix un curt viache, y a ningú mes donarem cuenta, exepte si después vullgueres contálay al siñó mossen, que es tan amic nostre

- ¿Demá ya ten vols aná?, va preguntá sa mare. ¿No veus, fill, que aixó es massa de repén?

- Aixó pera vosté, va contestá ell; no pera mí, que fa mol tems que u ting pensat y resolt. Plegueume dos camises, y en esta mateixa roba y un morral al muscle ting lo menesté per al poc tems que penso caminá fora de casa.

Va habé de asseptá sa mare per mes que li ploráe lo cor; y en son demá de matinet li va besá la má y va eixí del poble eixecán los ulls al sel com pera invocá a la Providensia.

Com lo camí de Huesca ere lo mes conegut y al mateix tems lo mes curt, se ni en van aná los peus per nell y va dixá lo poble atrás, no portán mes bartuls que lo que per la nit li va di a sa mare, y deu libres jaqueses de or, no habén vullgut mes provissió, perque díe que lo que va a corre món a la aventura, lo món li ha de valé y al món ha de trobá la vida o la mort.

miércoles, 27 de marzo de 2024

Lexique roman; Galop - Salvagarda, Salvagardia


Galop, s. m., galop.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Galop e trot e saut e cors.

Rambaud de Vaqueiras: Ges si.

Galop et trot et saut et course.

Loc. adv. L' esquerns resta de galop.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.

La moquerie reste au galop.

CAT. Galop. ESP. PORT. Galope. IT. Galoppo. (chap. Galop, galops.)

2. Galaupar, v., galoper, mettre au galop.

Part. pas. Tan fort an lors cavals, que punhs, que galaupatz,

Que vengro al estorn e vec los vos mesclatz. 

Roman de Fierabras, v. 469. 

Si fort ont leurs chevaux, soit piqué, soit galopé, qu'ils vinrent à la bataille, et vous les voilà mêlés. 

CAT. ESP. PORT. Galopar. IT. Galoppare. (chap. Galopá: galopo, galopes, galope, galopem o galopam, galopéu o galopáu, galopen; galopat, galopats, galopada, galopades.) 


Galiar, Gualiar, v., tromper, séduire.

Ad Uses fon uns usuriers 

Que vai galiar ab deniers 

Una tosa de paupre afar.

V. de S. Honorat. 

A Uzès fut un usurier qui va séduire avec deniers une jeune fille de pauvre condition. 

S' ella me gualia, 

Gualiador me trobara.

P. Cardinal: Ben tenh per fol. 

Si elle me trompe, trompeur elle me trouvera. 

Part. prés. Ieu non ai ges tal coratge, 

Com li fals drut an 

Que van gualian.

G. Faidit: Lo rossinholet.

Je n'ai point tel coeur, comme ont les faux amants qui vont trompant.

Part. pas. Donc quecx es deceubutz

E gualiatz, tan vol quecx gualiar!

G. Riquier: Fortz guerra. 

Dont chacun est déçu et trompé, tant chacun veut tromper!

2. Galiamen, Gualiamen, s. m., tromperie, supercherie, perfidie.

En totz mestiers vey far galiamen. 

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

En tous métiers je vois faire tromperie. 

Ab gualiamen

De falsa perdonansa,

Livretz a turmen

Lo barnatge de Fransa.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Avec tromperie de faux pardon, vous livrâtes à tourment le baronnage de France. 

Per costrenement ni galiament.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 124. 

Par contrainte ni supercherie.

3. Galianza, s. f., tromperie, perfidie.

Ai ques mainta merce

Sol per galianza.

B. Zorgi: Jesu Christ. 

J'ai requis mainte merci seulement par tromperie.

4. Galiaire, Gualiador, s. m., trompeur, séducteur, perfide.

Cobes e mal parliers 

Fu e fins galiaire.

Lanfranc Cigala: Oi! maire. 

Je fus convoiteux et mauvais parleur et fin trompeur.

Mas uns galiayres mesquins 

Pregava la tosa mot gent, 

E la caytiva non consent. 

Car meton un gualiador 

Denfra la cambra del seynor.

V. de S. Honorat. 

Mais un mesquin séducteur priait la jeune fille moult gentiment, et la chétive ne consent pas.

Car ils mettent un trompeur dedans la chambre du seigneur.

Adject. Ja bels ditz ni semblans de dous rire 

No creirai mais, ni olhs galiadors. 

Jordan de Bonels: S'ira d'amor. 

Dorénavant je ne croirai plus beaux dits ni semblants de doux rire ni yeux trompeurs.

Anc nulhs azars ab datz gualiadors.

Gavaudan le Vieux: Ieu no sui.

Oncques nuls hasards avec dés trompeurs.

5. Gualiart, Gualart, Goliart, s. m., imposteur, trompeur, perfide. 

Mos parsoniers es tan gualartz 

Que vol la terr' a mos enfans.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Mon copartageant est si perfide qu'il veut la terre à mes enfants.

Fachuriers e devins et autres goliartz

Que sabian diablias.

V. de S. Honorat. 

Magiciens et devins et autres imposteurs qui savaient diableries.

Fig. Per qu'us sonetz fai gualiartz 

Ab motz amaribotz, bastartz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Parce qu'il fait des sonnets trompeurs avec des mots amers, bâtards.


Gamaleon, s. f., lat. chamaeleon (Houttuynia cordata), chardonnette, carline, sorte de plante.
La herba gamaleon sana lebrosia. Eluc. de las propr., fol. 149.

L'herbe chardonnette guérit lèpre. 

IT. Cameleone.

Gamaleon, chamaeleon, Houttuynia cordata, chardonnette, carline,

Gamat, Gamah, s. m., coup, percussion, contusion, blessure. 

Ans en seran enquers M escus frah, 

Set C donzel de sela per terra trah, 

E ferit ab ma espaza tau M gamah.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 48. 

Mais en seront encore mille écus brisés, sept cents damoiseaux de selle traînés par terre, et frappés avec mon épée quelque mille coups. 

Fig. Li dava tals gamatz

Al cor que per petit 

La dona no 'n morit.

Arnaud de Marsan: Qui comte vol. 

Lui donnait tels coups au coeur que pour peu la dame n'en mourût.


Gambais, Ganbais, s. m., gambesson, sorte de camisole piquée qui se mettait sous le haubert. 

Jamais feutres ni gambais.

Pierre de Bussignac: Sirventes. 

Jamais feutres ni gambessons. 

Vei perpoinz e ganbais

Gitatz sobre garnizos.

Pierre de Bergerac: Bel m' es.

Je vois pourpoints et gambessons jetés sur équipements.

ANC. FR. Plusors orent vestu gambais.

Roman de Rou, v. 12811. 

ESP. Gambax.

2. Gambaison, Cambayzon, s. m., gambesson.

Ni lamiera ni gambayzons. V. de S. Honorat.

Ni cuirasse ni gambesson. 

D' elme, d' ausberc e de gros gambaiso.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

De heaume, de haubert et de gros gambesson. 

ANC. FR. Chaut en ai souz mon gambaison. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 264. 

IT. Gamberuolo.


Gan, Guan, s. m., gant.

Tegumenta manuum quae Galli wantos vocant.

V. S. Columbani, Acta SS. ord. S. Bened., sec. 2, p. 15. 

Aver deu gans, en ambas mas, 

De cuer que sia mols e plas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Doit avoir, en les deux mains, gants de cuir qui soit mou et uni.

Mas quan la blanca mas ses guan 

Estrenh son amic doussamen.

T. de S. de Mauleon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm. Mais quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.

Elh li va donar sos gans en seynal d'amistat. Philomena.

Il lui va donner ses gants en signe d'amitié. 

Nég. expl. Leujaria no m prez' un guan. 

Garins le Brun: Nueg e jorn. 

Folie ne me prise un gant. 

CAT. Guant. ESP. Guante. IT. Guanto. (chap. Guan, guans.)


Ganhar, v., railler.

S' en pren hom leumen a rire et a ganhar. 

Qui de son dan ri fadamen e ganha.

Leys d'amors, fol. 120 et 118. 

On s'en prend légèrement à rire et à railler.

Qui de son dommage rit follement et raille.


Gancillar, v., vaciller, chanceler, se pencher. 

Vas nuill latz no s gancilla. 

B. de Venzenac ou Marcabrus: Lanquan. 

Vers nul côté ne se penche.

Fig. Es causa certana

Que valor gancilla.

Marcabrus: El mes quan. 

C'est chose certaine que valeur chancelle.


Gandir, Guandir, v., garantir, préserver, échapper, fuir.

No 'l pot gandir crotz, autar ni crucifis. 

Guillaume de Tudela.

Ne peut le garantir croix, autel ni crucifix. 

Que farai ieu, ni cum poirai guandir?

Hugues de S. Cyr: Tres enemicx. 

Que ferai-je, et comment pourrai-je échapper? 

Tot atressi com fortuna de vent 

Que torba 'l mar, e fa 'ls peyssos gandir. 

P. Cardinal: Tot atressi. 

Tout ainsi comme coup de vent qui trouble la mer et fait fuir les poissons. 

ANC. ESP. Gandir.

2. Guandia, Ganda, Guanda, s. f., tromperie, détour, délai, retard. 

A son coral amiu 

Non deu hom far guandia.

G. Adhemar: El temps d' estiu. 

A son cordial ami on ne doit pas faire tromperie. 

D'un sirventes no m qual far longor ganda, 

Tal talent ai qu'el digua e que l' espanda.

Bertrand de Born: D'un sirventes. 

Ne me soucie de faire plus long retard d'un sirvente, tel désir j'ai que je le dise et que je le divulgue.

Fig. Entre gandas e tortz 

Resorzis dezenans.

Giraud de Borneil: Ben m' era. 

Entre détours et torts je reparais dorénavant. 

Si t desfui ni t fai guanda.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Si elle te fuit et te fait détour. 

Loc. Respos me ses guanda.

G. Riquier: L' autre jorn. 

Me répond sans détour.

3. Gandida, Guandida, s. f., garantie, refuge, sûreté, protection, sauvegarde.

Crestias e la ley vey perida,

E Sarrasis an trobada guandida.

Austorc Segret: No sai qui m. 

Je vois morts chrétiens et la loi, et Sarrasins ont trouvé sûreté.

Ja lunh Turc non trobera guandida.

R. Gaucelm de Beziers: Ab grans trebalhs. 

Jamais nul Turc ne trouverait refuge.

Loc. Cant hom trag de glieyas o de sementeris aquells que hi venon a gandida. V. et Vert., fol. 16.

Quand on arrache d'églises ou de cimetières ceux qui y viennent à sauvegarde.

4. Gandilh, Gandelh, s. m., refuge, asile, protection, détour, fuite.

Ja non saubra tan de gandilh.

A. Daniel: Pois En Raimons.

Jamais ne saurait tant de détour. 

Ves luy no van cobeitan

Li gandilh.

Marcabrus: A l' alena. 

Vers lui ne vont convoitant les refuges. 

Gieta seluy el brazelh 

On no troba nulh gandelh.

Bernard de Venzenac: Hueymais. 

Jette celui-là au brasier où il ne trouve nulle protection.

5. Gandimen, s. m., refuge, salut. 

Era fugit sa oltra per penre gandimen

Del pobol de Rhodes.

V. de S. Amant, évêque de Rhodez, p. 152.

Avait fui çà outre pour prendre refuge contre le peuple de Rhodez. 

Loc. Selh que ve a mal gandimen.

B. Carbonel: Aisi com am.

Celui qui vient à mauvais salut.

6. Gandire, s. m., préservateur, qui se préserve.

Ai! pros dompna, sobrevalens, no us pes

Si 'n aissi us sui de m'amor descobrire, 

Qu' estiers non puosc de mort esser gandire. 

B. Zorgi: Aissi col.

Ah! généreuse dame, pleine de mérite, qu'il ne vous pèse si je vous suis ainsi révélateur de mon amour, vu qu' autrement je ne puis m'être préservateur de mort.


Gandres, adj., muscat.

D' un' aital flors don fruc sia amor, 

E jois lo grans, e l' odor de notz gandres.

A. Daniel: Ar vei vermeills. 

D'une telle fleur dont le fruit soit amour, et joie le grain, et l'odeur de noix muscade.

(chap. Anou muscada.)


Ganguil, s. m., gond.

Leva la porta en enpenhent, 

Si que dels ganguils l' a gietada.

V. de S. Honorat.

Lève la porte en poussant, de telle sorte que des gonds il l'a jetée. 

IT. Ganghero.


Gannacha, Ganacha, s. m., ganache, garnache, sorte de robe.

Cum si agues capa o gannacha.

P. Vidal: Lai on cobra.

Comme si elle eût cape ou ganache.

Arc e sageta barbada,

Ganacha e capa folrada.

Bertrand de Born: Rassa m'es.

Arc et flèche barbelée, ganache et cape fourrée.

Que neguns hom non fassa a ssa moller ganacha de ceda.

Cartulaire de Montpellier, fol. 139.

Que nul homme ne fasse à sa femme ganache de soie.

CAT. Garnatxa. ESP. PORT. (chap.) Garnacha. IT. Guarnacca, guarnaccia.


Ganta, Guanta, s. f., anc. all. Ganz (Gans : ganso, oca salvaje), cicogne, oie sauvage. (N. E. La cigüeña en alemán es Storch.)

Voyez Pline, liv. X, c. 22; Becman, De hist. nat. veterum, p. 209.

Ieu aug chantar las guantas e 'ls aigros.

B. de Ventadour: Belhs Monruelhs.

J'entends chanter les oies et les hérons.

Troba se de la ganta e del falco que ell noyrisson lur payre cant son viells. V. et Vert., fol. 81.

Il se trouve de la cicogne et du faucon qu'ils nourrissent leurs pères quand ils sont vieux.

Qu' un caval qu' a col de guanta

No t don, per amor de nos.

Raimond de Miraval: A Dieu me. 

Que, pour amour de nous, il ne te donne pas un cheval qui a cou de cicogne.


Garag, Garah, s. m., lat. vervactum, guéret, sillon.

Lo blat que semena en son garah. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 77.

Le blé qu'il sème en son guéret.

Cum selh que semena en garag.

P. Vidal: Baros Jhesus. 

Comme celui qui sème en guéret. 

ANC. FR. Audigier chevaucha lez le garet. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 229. 

Laisse aler jus en un garait.

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 174.

2. Varah, s. m., guéret, sillon.

Lo coms cazet en un varah.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.

Le comte tomba en un sillon.

3. Varec, s. m., chaume, paille.

Nég. expl. No lhi val sos ausbercs pur un varecs.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29. 

Ne lui vaut son haubert purement une paille.


Garar, Guarar, v., regarder, observer, considérer.

Garatz vostra gonela,

Can la faretz novela.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

Considérez votre robe, quand vous la ferez neuve.

Fig. Amors non gara sacramen, 

La voluntat sec lo talen. 

Arnaud de Carcasses: Dins un vergier. 

Amour ne regarde pas serment, la volonté suit le désir.

Pero guaratz qual mielhs vos en cove. 

Berenguer de Palasol: Bona domna. 

Pourtant regardez lequel mieux vous en convient.

- Prendre garde, garantir. 

Deu garar de falhir.

Pons de Capdueil: Si totz los. 

Doit prendre garde de faillir. 

Que m capdela, e m gara

De tot autre cossir.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Qui me gouverne, et me garantit de toute autre pensée.

Gara m d' ifern, del fuoc arden. Passio de Maria. 

(chap. Guárdam del infern, del foc ardén.)

Garantis-moi d'enfer, du feu ardent.

- Garder.

Part. prés. En un deves, anhels garan, 

Ieu vi denan ab un pastor 

Gaia pastorella.

J. Estève: El dous temps. 

Dans une réserve, gardant agneaux, je vis devant avec un pasteur une gaie pastourelle. 

Adv. comp. A compas et a guaran.

Gaubert, Moine de Puicibot: Uns joys. 

Par compas et par mesure. 

Adoncx val amors a guaran 

Lial e bona et entieira.

Amanieu des Escas: Dona per cuy.

Alors vaut à perfection amour loyal et bon et entier.

ANC. FR. Gar que tu soies costumiers 

De saluer les gens premiers.

Roman de la Rose, v. 2113.

2. Garandar, v., embrasser, renfermer, contenir.

De tot lo mon tan cum ten ni garanda.

Perdigon: Aissi cum selh. 

De tout le monde autant qu'il tient et embrasse. 

A d' avinens faissos 

Tant cant beutatz en garanda.

Raimond de Miraval: Un sonet m' es. 

A des manières avenantes autant que beauté en renferme.

3. Garanda, Guaranda, s. f., garantie, promesse.

Breton son fors de garanda, 

E son d' onor bas.

Bertrand de Born: Gent fai. 

Bretons sont hors de garantie, et sont bas d'honneur.

- Discrétion, mesure, convenance.

Demanda 

Fola outra guaranda.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Demande folle outre convenance. 

Adv. comp. Malvatz fai, quar aissi viu a randa 

A livrazon, a comte e a garanda.

Bertrand de Born: D'un sirventes. 

Il fait le méchant, car ainsi il vit entièrement à ration, à crédit et à promesse.

4. Agarar, Aguarar, v., regarder, observer, rechercher.

Part. prés. Irai per tot agaran

De cascuna un bel semblan.

Bertrand de Born: Domna pois. Var. 

J'irai partout recherchant de chacune un beau semblant.

Aguaran

D'orien tro 'l sol colguan.

Bertrand de Born: Mon chant finisc.

Observant d'orient jusqu'au soleil couchant.

5. Esgarar, Esguarar, v., regarder. 

No m vol jauzir, 

Ni de sos hueils esguarar.

Hameus de la Broquerie: Mentre qu'el.

Ne me veut réjouir, ni regarder de ses yeux.

La partida de sus,

La qual ves lo cel esgara.

Brev. d'amor, fol. 33. 

La partie de dessus, laquelle regarde vers le ciel.

- Garantir, préserver.

D'on dic cossi s deu esgarar.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us. 

D'où je dis comment il se doit garantir.

6. Gardar, Guardar, v., regarder, considérer.

Gard' aval e gard' amon

Si negun savi y veira.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Regarde aval et regarde amont si nul sage il y verra.

Quar s' un flum d'un aut pont guardatz.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amic N Albert.

Car si vous regardez un fleuve d'un haut pont.

- Prendre garde, faire attention, observer.

No y guart dilus, ni dimarts, 

Ni setmana, ni mes, ni ans.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Je n'y regarde lundis, ni mardis, ni semaine, ni mois, ni ans.

Belh senher Dieus, si feyssetz a mon sen, 

Ben guardaratz qui faitz emperadors.

Peyrols: Pus flum Jordan. 

Beau seigneur Dieu, si vous faisiez à mon sens, vous regarderiez bien qui vous faites empereurs.

Mot l' amet e la desiret, gardan que no fos sauput.

(chap. Mol la va amá, voldre, y desseá o dessichá, guardán que no fore sabut; que no se sapiguere o sabiguere.)

V. de Rambaud de Vaqueiras.

Moult l'aima et la désira, prenant garde qu'il ne fût su.

- Observer, accomplir.

Gardar sos comandamens.

P. Cardinal: Una cieutat.

Observer ses commandements.

Pecca mot greumens qui non garda las festas. V. et Vert., fol. 89.

Pèche moult gravement qui n'observe pas les fêtes.

- Garder, garantir, préserver. 

Quant hom plus savis es, 

Adoncx si deu mielhs de falhir gardar. 

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben.

Quand un homme est plus sage, alors il se doit mieux garder de faillir.

Son poble gardatz de deshonor.

G. Riquier: Ples de tristor.

Préservez son peuple de déshonneur.

Toz', aissi etz vostres anhelhs gardan?

G. Riquier: L' autr' ier trobei.

Fillette, vous êtes ici gardant vos agneaux?

Subst. Grans afans es lo conquerers, 

Mas lo gardars es maestria.

Pons Fabre d'Uzès: Luecx es. Var. 

Grande peine est le conquérir, mais le garder est science. 

ANC. FR. Par tot a li sires gardé,

Mais n'i vois nes une bubete... 

Si tost com entra le seignor, 

Garda, si vit le lecheor. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 403 et t. II, p. 87. 

Devant lui garde, si a véu uns prés.

Roman de Miles et Amys, v. 169.

Atlas qui avecques ses espaules guarda le ciel de tumber.

Rabelais, liv. II, ch. 1.

ANC. CAT. ANC. ESP. Gardar. CAT. MOD. ESP. MOD. PORT. Guardar. 

IT. Guardare. (chap. Guardá: guardo, guardes, guarde, guardem o guardam, guardéu o guardáu, guarden; guardat, guardats, guardada, guardades.)

7. Gardeiar, v., contempler, regarder.

Sobr' els quals montec Moyzes per gardeiar la terra de promissio.

Eluc. de las propr., fol. 159. 

Sur lesquels monta Moïse pour contempler la terre de promission.

8. Garda, Guarda, s. f., garde, protection.

Mas pren la garda de Maria. Trad. d'un Évangile apocryphe.

Mais prend la garde de Marie. 

En garda d'un prohome estranh. Trad. du Code de Justinien, fol. 21. 

En garde d'un prud'homme étranger.

- Garantie, défense, empêchement.

No puesc far esdig ni garda

En so que amors me comanda.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Je ne puis faire dédit ni garde en ce qu'amour me commande.

Fig. Ieu pauziey garda a ma boca. V. et Vert., fol. 103.

Je posai garde à ma bouche. 

Loc. Ieu vos prenc en ma garda. Philomena. 

Je vous prends en ma garde.

Vuelh que us prendatz garda.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Je veux que vous preniez garde.

A motz aymadors que la tenon en guarda. V. de S. Honorat.

A nombreux amants qui la tiennent en garde.

Bailieus que tot a en garda. Liv. de Sydrac, fol. 34.

Bailli qui a tout en garde.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Guarda. IT. Guardia.

- Celui ou celle qui garde, gardien, gardienne.

Coma us arbres que es en un jardi, e la garda del jardi no vol coltivar.

Liv. de Sydrac, fol. 73. 

Comme un arbre qui est dans un jardin, et le garde du jardin ne veut cultiver. 

Noyrissas fetz venir, e guardas li queria. V. de S. Honorat. 

Fit venir nourrices, et lui cherchait gardiennes. 

Cossols, tutors e curadors

E gardas e procuradors.

Brev. d'amor, fol. 126.

Consuls, tuteurs et curateurs et gardiens et procureurs.

CAT. ESP. PORT. Guarda. (chap. Guarda, guardes.)

9. Gardian, s. m., gardien.

Un home qu' era gardian

Del monestier et habitan.

V. de S. Alexis. 

Un homme qui était gardien et habitant du monastère.

Gardian dels fraires menors. Tit. de 1287. DOAT, t. CLXXV, fol. 17. Gardien des frères mineurs.

CAT. Guardiá. ESP. (chap.) Guardián. PORT. Guardião. IT. Guardiano.

10. Gardayre, Gardador, s. m., gardeur, gardien, protecteur.

Fes se pueys gardayres de porcs. V. et Vert., fol. 49.

Se fit ensuite gardeur de porcs. 

Fols es qui trop es gardaire 

D'ayso que no il tanh ni 'l cove.

Elias de Barjols: Ben deu. 

Est fou qui trop est gardien de ce qui ne le concerne ni lui convient.

Respos Cayn: “Senhor, e soy ieu gardador de mon fraire?”

Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 2.

Répond Caïn: “Seigneur, et suis-je gardien de mon frère?”

Fig. Maestre de la ley, gardador de la fe. Liv. de Sydrac, fol. 123.

(chap. Maestre de la ley, guardadó de la fe.)

Maître de la loi, gardien de la foi.

Dona m cocelh e gardador. Passio de Maria.

(chap. Dónam consell y guardadó, protectó.)

Donne-moi conseil et protecteur.

- Adject., qui doit être gardé, qui doit être conservé.

Observadors e guardadors... ses totz enfranhemens.

Las causas seguens guardadoyras per tos temps et observadoiras.

(chap. Les coses siguiens guardadores per tots tems y observadores.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 108 et 107.

Devant être observé et devant être gardé... sans nulles infractions.

Les choses suivantes devant être gardées et devant être observées par tous les temps.

ANC. FR. Or soit Diex de mon cor et de m' âme gardère! 

Roman de Berte, p. 33. 

Nostre Seigneur gardeur des veufves dames et des orphelins.

Prophécies de Merlin, fol. 35. 

CAT. ESP. PORT. Guardador. IT. Guardatore. (chap. Guardadó, guardadós, guardadora, guardadores.)

11. Guardadura, s. f., regard.

Car' avetz d' anhell

Ab simpla guardadura.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous avez figure d'agneau avec doux regard.

IT. Guardatura. (chap. ESP. Mirada.)

12. Gardemen, Guardamen, s. m., garde.

Loc. Mas s'il s'en prezes gardemen.

B. de Ventadour: Lonc temps. 

Mais si elle s'en prenait garde.

- Observance, observation.

Del guardamen de la regla. Cat. dels apost. de Roma, fol. 213.

(chap. Del guardamén de la regla; observansia.)

De l' observance de la règle.

ANC. ESP. Guardamiento. IT. Guardamento. (chap. Guardamén, guardamens.)

13. Gardansa, s. f., règle, observance.

E 'ls establissements e las gardansas de drech. 

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 338. 

Et les institutions et les observances de droit.

14. Gardaria, s. f., droit de garde, gardage.

Agreiras, devers, gardarias. Tit. de 1326. DOAT, t. XXXIX, fol. 52. Agriers, redevances, gardages.

15. Agardar, v., garder, conserver.

Tres ans o plus, e de bon grat,

En aquest bosc t'ai agardat.

V. de S. Honorat.

Trois ans ou plus, et de bon gré, en ce bois je t'ai gardé.

- Contempler, protéger.

Nos agardan nostre car frayre,

Que son martyrisat tan grieu.

V. de S. Honorat. Passio.

Nous contemplent nos chers frères, qui sont martyrisés si cruellement.

Mot vos a agardatz l' amicx de Dieu, Macrobis. V. de S. Honorat.

Moult vous a protégés l'ami de Dieu, Macrobe.

ANC. FR. Elle dist en riant agardez quel oysel.

Lett. de rém. de 1398. Carpentier, t. 1, col. 383.

ANC. ESP.

Pagado es mio Cid que lo está aguardando.

Poema del Cid, v. 1066.

Como si de mil omes soviessen aguardados.

V. de San Millán, cop. 201.

En aguardar á ellos metie toda su cura.

V. de S. Domingo de Silos, cop. 18.

CAT. PORT. Aguardar. IT. Aguardare. (chap. Aguardá es esperá.)

16. Agarda, s. f., hauteur, monticule, colline.

Puis issit en l' agarda totz sols, de pes.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74 bis. 

Puis il sortit sur la hauteur tout seul, à pied. 

Quant ac un petit anat, 

Vi un' agarda denan se.

Roman de Jaufre, fol. 16. 

Quand il eut un peu été, il vit un monticule devant soi.

17. Angarda, Engarda, s. f., hauteur, monticule, colline.

Taulat es sus en l' angarda, 

E vi Jaufre.

El me fasia, ab correjadas 

Baten, una angarda poiar.

Roman de Jaufre, fol. 62 et 67. 

Taulat est sus en la hauteur, et vit Jaufre. 

Il me faisait, frappant avec des courroies, monter une colline.

- Avant-garde.

Per Dieu, ditz el, companh, ben dey esser iratz, 

Car, senes mi, prezetz l' engarda.

Roman de Fierabras, v. 485. 

Par Dieu, dit-il, compagnon, bien je dois être fâché, car, sans moi, vous prîtes l' avant-garde. 

Las angardas G. an corregut.

(chap. Les vanguardies de Gerard han corregut; abán + guardes)

Las angardas G. los an vencut.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 53.

Les avant-gardes de Gérard ont couru.

Les avant-gardes de Gérard les ont vaincus.

ANC. FR. De tel baron avez perdu l' angarde. Roman de Roncevaux. 

Ce fu Gorban qu'en l' angarde ot trové. 

Roman d'Agolant, v. 1255.

18. Avangarda, s. f., avant-garde.

Rollans fetz l' avangarda ab sa gran baronia.

(Chap. Roldán va fé la vanguardia en sa gran baronía.)

Roman de Fierabras, v. 71. 

Rolland fit l' avant-garde avec sa grande baronnie.

CAT. Avantguarda. ANC. ESP. Avanguarda. ESP. MOD. Vanguardia.

PORT. Vanguarda. IT. Avanguardia. (chap. Vanguardia, vanguardies : abán + guarda.)

19. Esgardar, Esguardar, v., regarder, considérer.

Mas coven esgardar

Cum o dey comensar.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Mais il convient de considérer comment je dois commencer cela. 

Ni l' esgart dreit, ans tenc mos huels aclis.

Alegret: Aissi cum. 

Ni la regarde droit, mais tiens mes yeux baissés. 

Li siei belh huelh traidor 

Que m' esguardavan tan gen.

B. de Ventadour: Acossellatz. 

Les siens beaux yeux traîtres qui me regardaient si gentiment. 

Loc. Tro que ns esguardem de dreg huelh.

P. Rogiers: Entr' ira e joy.

Jusqu'à ce que nous nous regardions en face. 

ANC. FR. Diex, qui la fist pour esgarder, 

N' i laissa riens à amender. 

Roman de Blanchardin, fol. 119. 

N'i ot un seul qui l' esgardast,

De droit amor ne s' escoufast.

Fables, Ms. 7989*, fol. 58.

ANC. IT. Ed esgardiamo pur quale maggiormente credemo.

Guittone d'Arezzo, Lett. I. 

ANC. CAT. Esgardar. CAT. MOD. ANC. ESP. PORT. Esguardar. 

IT. MOD. Sguardare. (chap. Mirá, de vore y de considerá. Ya u vorem.)

20. Esgart, s. m., regard, aspect.

Ai! cum mi saup gent esgardar, 

Si l' esgartz messongiers no fo.

Sordel: Bel m' es ab.

Ah! comme elle me sut gentiment regarder, si le regard ne fut pas mensonger.

Nafret mon cor d'un esgart amoros. 

P. Raimond de Toulouse: Tos temps. 

Blessa mon coeur d'un regard amoureux. 

Per l' esgar

Del temps clar.

G. Faidit: Per l'esgar.

Par l'aspect du temps clair.

ANC. FR. Jeunst li oyls de toz curious eswartz.

Sermons de S. Bernard, p. 301.

- Coup d'oeil, apparence, appréciation.

Loc. No i aia loc, segon l' esgart.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps. 

N'y ait lieu, selon l'apparence. 

ANC. FR. Qu' Ysengrin a fet sor Renart

Fol jugement e fol esgart. 

Roman du Renart, t. II, p. 310. 

Alun çà el cunte Richart, 

Si nus metum en son esgart.

Roman de Rou, v. 5587.

- Égard, considération.

Loc. Vos devetz aver esgart.

A vostre pro, ses autr' esgart.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Vous devez avoir égard. 

A votre profit, sans autre considération.

CAT. Esguard. ESP. Esguarde. IT. Sguardo.

21. Esgardamen, Esguardamen, s. m., regard, aspect.

Per lo dous ris e l' amoros semblan

Que m fetz mi dons al prim esguardamen.

Cadenet: Ab leyal.

Par le doux sourire et l'amoureuse manière que me fit ma dame au premier regard. 

Per fols esgardamens. V. et Vert., fol. 3.

Par regards désordonnés.

Quant elhs viron los hermitas, meravelero s fort de lor esguardament.

Philomena.

Quand ils virent les ermites, ils s' émerveillèrent fort de leur aspect. 

Fig. De fozer ac esgardamen. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

(chap. Teníe la mirada com un rellámpec.)

Eut regard de foudre.

- Examen, décision, résolution.

Ans que l' aya

Esgardamen de far plazer.

T. d'un Anonyme et de G. Riquier: Guiraut.

Avant qu'il ait résolution de lui faire plaisir.

- Considération, égard.

Per esgardamen d'aquella.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle. 

En considération de celle-là.

ANC. CAT. Esguardament. IT. Sguardamento. (chap. Miramén, miramens; considerassió, considerassions; 

22. Esgardador, s. m., qui regarde, regardeur.

A totz los esgardadors d'aquesta carta.

(chap. A tots los que vorán esta carta; miradós, lligidós.)

Tit. de 1268. DOAT, t. CXXVI, fol. 82. 

A tous les regardeurs de cette charte. 

IT. Sguardatore. (chap. miradó, miradós, miradora, miradores.)

23. Esgardable, adj., exposé aux regards.

Nulla honors no t' esleve, tant sias esgardables.

Trad. de Bède, fol. 25. 

Que nul honneur ne t'élève, tant tu sois exposé aux regards.

24. Regardar, Reguardar, v., regarder. 

Obri tos huells, regarda me. Passio de Maria.

(chap. Obri tons – los teus - ulls, míram.)

Ouvre tes yeux, regarde-moi. 

Part. pas. Quant elha m'a de sos huelhs reguardat.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l. 

Quand elle m'a regardé de ses yeux. 

ANC. ESP. Reguardar. IT. Riguardare.

25. Regarda, s. f., regard.

La tua regarda 

Pura com cristals.

(chap. La teua mirada pura com lo cristal.)

Un troubadour anonyme: Flor de paradis. 

Le tien regard pur comme cristal. 

ANC. ESP. Reguarda. (MOD. mirada.)

26. Regart, Reguart, s. m., danger, péril.

Ses reguart de falhir.

Berenguer de Palasol: Aital dona. 

Sans danger de faillir. 

Dont elh ac pueys de morir gran reguart.

E. Cairel: Pus chai. 

Dont il eut ensuite grand danger de mourir. 

Si lo coms i vai, a gran regart. 

No s'en tornara K. ses gran regartz. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47 et 8.

Si le comte y va, il y a grand danger. 

Charles ne s'en retournera sans grand péril. 

ANC. CAT. Reguard. ANC. ESP. Reguardo. IT. Riguardo.

27. Regardadura, s. f., regard.

Que aia regardadura rien. Liv. de Sydrac, fol. 127.

Qu'il ait regard riant.

ANC. FR. Oils dreits et apers out e dulce regardéure. 

Roman de Rou, v. 2067.

Ne regardéure orguilleuse

N'ot-il pas, mès douce et peisible...

Car lins a la regardéure 

Si fort, si perçant et si dure

Qu'il voit tout.

Roman de la Rose, v. 12290 et 8991.

28. Regardamen, s. m., regard, vue.

Flors... per color plazo al regardament. Eluc. de las propr., fol. 209.

Les fleurs... par couleur plaisent au regard.

Fig. Si lo regardamens del cor non era finament espurgat, non podia vezer clar. Trad. de Bède, fol. 17.

Si le regard du coeur n'était purement nettoyé, il ne pouvait voir clair.

- Jugement.

Seran dampnatz pel regardamen de Dieu,

Liv. de Sydrac, fol. 124. 

Seront damnés par le jugement de Dieu.

ANC. CAT. Regardament. IT. Rigardamento. (chap. ESP. Vista, mirada.)

29. Regardaire, s. m., qui regarde, observateur.

Per que suy meravelhaire

Que hom non es reguardaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es entr' om. 

C'est pourquoi je suis admirateur de ce qu'on n' est pas observateur.

ANC. FR. Les regardeurs ou veilleurs sont tous aveuglez.

Monstrelet, t. I, fol. 172.

A Paris il ne faut qu'un regardeur pour amuser le reste.

Contes d'Eutrapel, fol. 197. 

IT. Riguardatore. (chap. Miradó, observadó.)

30. Regardiu, adj., exposé, découvert, disposé.

A semblansa del layro

Que s met en luoc regardius

De sa mort, tant li sat bo

Far lo fag don la enquier.

G. Riquier: A mon dan. 

A ressemblance du larron qui se met en lieu disposé pour sa mort, tant lui sait bon de faire l'action par laquelle il l'affronte.

31. Aregardar, v., regarder. 

Avans de jorn deu hom levar 

Per son auzel aregardar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avant le jour on se doit lever pour regarder son oiseau. 

ANC. FR. Soeur Clémence... arregardoit l'air, qui estoit très bel et très serain. Lett. de rém. de 1398. Carpentier, t. I, col. 383.

32. Contragardar, v., garder, préserver. 

Us membre porta l'autre, et se contragarda ben que non li fassa mal.

V. et Vert., fol. 57. 

Un membre porte l'autre, et se garde bien qu'il ne lui fasse mal.

33. Reiregarda, s. f., arrière-garde. 

E m platz quan vey reiregarda.

Boniface de Castellane: Guerra e trebalhs. 

Et me plaît quand je vois arrière-garde.

La reiregarda dels Proensals.

(chap. La retaguardia dels Provensals.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 28.

L' arrière-garde des Provençaux. 

Fig. Ben aperseubutz en la reiregarda contra horguelh e vana gloria.

V. et Vert., fol. 72. 

Bien prudent en l' arrière-garde contre orgueil et vaine gloire.

CAT. Retraguarda. ANC. ESP. Retroguardia. ESP. MOD. Retaguardia. PORT. Retaguarda. IT. Retroguardia. (chap. Retaguardia, retaguardies.)

34. Salvagarda, Salvagardia, s. f., sauvegarde.

Que deguna salvagardia real non si done... 

Que tal salvagarda non tena.

(chap. Que cap salvaguardia o salvaguarda real no se dono.

Que tal salvaguarda no tingue.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 10.

Qu'aucune sauvegarde royale ne se donne... 

Que telle sauvegarde ne tienne.

Recebre los bes..., et metre en salvagarda. 

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 266.

Recevoir les biens..., et mettre en sauvegarde. 

CAT. ESP. PORT. Salvaguarda. IT. Salvaguardia. (chap. salvaguardia o salvaguarda, salvaguardes o salvaguardies.)