Mostrando las entradas para la consulta desfeta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta desfeta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 3 de junio de 2026

Solvre, Solver

Solvre, Solver, v., lat. solvere, délier, absoudre, délivrer, résoudre.
Qu' en cel et en terra pogues
Solver quascun de sos peccatz.
Pons de Capdueil: En honor del. 
Qu'en ciel et en terre il pût absoudre chacun de ses péchés.
Totas questios
El solvia.
B. Carbonel: S' ieu anc.
Toutes questions il résolvait.
 
Solvre, Solver, v., lat. solvere, délier, absoudre, délivrer, résoudre.
 
Ja, per plag que m' en mueva,
No m solvera de son liam.
Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.
Jamais, pour querelle qu'elle m'en suscite, je ne me délivrerais de son lien.
A qui poder es datz
De liar e de solvre cal que sia 'l peccatz
D' eretic o de baudes o dels essabatatz.
Izarn: Diguas me tu.
A qui pouvoir est donné de lier et de délier quel que soit le péché d'hérétique ou de vaudois ou des ensabatés.
Part. pas. Sia de part mi souta,
Qu' ieu m tenc de part lieis per soutz.
Giraud de Calanson: Ara s' es ma.
Qu'elle soit de par moi déliée, vu que je me tiens de par elle délié.
ANC. FR.
Par exemple d'autruy faiz soudre la question.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 292.
Si c'est quelque question difficile à soudre... lui-même te la soudra.
Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. III, p. 38.
Ledict Panurge solut très bien le problème.
Rabelais, liv. II, ch. 16.
Tant et sy longuement qu'ilz seront solz et payés de tout.
Charte de Valenciennes, p. 33.
ESP. PORT. Solver. IT. Solvere. (chap. solusioná un problema; absoldre los pecats; resoldre una derivada o integral; disoldre una grassiosa de paperet en aigua, o un catalanista en ássit sulfúric : de sofre, que ham vist mes amún.)
 
2. Solutio, Solution, s. f., lat. solutionem, solution, dénouement d'une difficulté. 
De tot li dis sant Honoratz
Solutions e veritatz.
V. de S. Honorat.
(chap. De tot li va di san Honorat solusions y verdats.)
De tout saint Honorat lui dit explications et vérités.
- Séparation des parties.
Quan accideys solucio de continuitat en una de aquestas cartilages.
Trad. d'Albucasis, fol. 20.
Quand arrive solution de continuité en un de ces cartilages.
- Relâchement.
Fort solucio de ventre. Trad. d'Albucasis, fol. 9.
Fort relâchement de ventre.
- Paiement, acquittement.
En solution et en paga. Tit. de 1287. DOAT, t. XI, fol. 24.
En acquittement et en paiement.
CAT. Solució. ESP. Solución. PORT. Solução. IT. Soluzione. (chap. Solusió, solusions; algú pronunsiará ss, entonses se escriu: solussió, solussions.)
 
3. Solvemen, s. m., acquittement, remise, décharge, quittance.
Los covinens e 'ls solvemens que las donzellas fan a paire e a maire.
Statuts de Montpellier, de 1204.
(N. E. En 1204 fue coronado rey de Aragón en Roma Pedro II, señor de Montpellier. Tenemos algún texto famoso, como el de 1196, “als presentz”; Jaime I, su hijo, aún tardaría bastante a entrar en Valencia o conquistar Mallorca. En torno al 1100 se encuentran los textos de los Vaudois, baudes, del Vaud, en Suiza, y la lengua occitana está ya más que desarrollada, con las particularidades de esa zona. En el año 842 encontramos el primer documento escrito con muchas palabras en chapurriau mezclado con latín, en Estrasburgo, los juramentos, serments en francés, Straßburger Eide en alemán.)

Les conventions et les décharges que les demoiselles font à père et à mère.
Carta del solvemen qu' el reis fes als mercadiers.
Cartulaire de Montpellier, fol. 161.
Charte de la remise que le roi fit aux marchands.
 
4. Solutiu, adj., solutif, propre à dissoudre, à résoudre.
Confections de medicinas solutivas. Fors de Bearn, p. 1078.
(N. E. En el texto que edito, Bearn sale con tilde, Béarn, y sin ella, Bearn; suelo dejar el texto tal como lo leo en el PDF. Bearne.)
Confections de médecines solutives.
Subst. Deves uzar de solutius. Eluc. de las propr., fol. 97.
Vous devez user de solutifs.
CAT. Solutiu. ESP. IT. Solutivo. (chap. Solutiu, solutius, solutiva com la lejía, solutives; disolutiu, disolutius, disolutiva, disolutives; purgán, purgans, purganta, purgantes; purgatiu com mesclá servesa en lleit, purgatius, purgativa com la ruda, herbes purgatives com la ortiga, ortigues, fetes en sopa o crema.)
 
5. Absolvre, Absolver, Assolver, v., lat. absolvere, absoudre, délier, dégager. 
Lo poder m' era donatz
D' absolver las gens dels peccatz.
(chap. Lo poder me ere donat de absoldre a la gen (les gens) dels pecats.)
V. de S. Honorat.
Le pouvoir m'était donné d'absoudre les gens des péchés.
- Expliquer, interpréter, résoudre.
Que li absolveson aquel somni, e negun no lo li saup absolvre.
Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 6.
Qu'ils lui expliquassent ce songe, et nul ne le lui sut expliquer.
Que d' infra aquel temps absolvessan las questions.
Hist. de la Bible en prov., fol. 79.
Que depuis ce temps ils résolussent les questions.
- Livrer, délivrer.
Vendero e donero, gurpiro et absolvero a 'N Ratier.
Tit. de 1198. Arch. du Roy., Toulouse, J. 328.
Vendirent et donnèrent, délaissèrent et livrèrent au seigneur Ratier.
Part. pas. Era sui assoutz en amor.
Bertrand de Born: Cortz e guerras.
Maintenant je suis délié en amour.
Es absolt del sagramen. L' Arbre de Batalhas, fol. 220.
Il est dégagé du serment.
Subst. O ab assout o ab beur' o ab manjar.
P. Cardinal: Un sirventes.
Ou avec absout (absolution) ou avec boire ou avec manger.
- Absolu, terme de grammaire.
Son apelat absout, quar ne son tengut de regir acusatiu. Leys d'amors, fol. 43. 
Ils sont appelés absolus, parce qu'ils ne sont pas tenus de régir l'accusatif.
ANC. FR. Et se confessa à moy, et je li dis: Je vous asolz de tel pooir comme Dieu m'a donné. Joinville, p. 76.
Et li absolurent du serment qu'il avoit fait aux Anglois.
Monstrelet, t. II, fol. 119.
Absolu m'a de mes péchiés. Roman de la Rose, v. 11309.
Tant et si longuement qu'il sera asolz et payés de toute ladite depte.
Charte de Valenciennes, p. 401.
ANC. CAT. Absolrer. CAT. MOD. Absoldrer. ESP. PORT. Absolver. IT. Assolvere. 
(chap. Absoldre : absolbo o absolgo, absols, absol, absolbem, absolbéu, absolen; absolt, absolts, absolta, absoltes.)
 
6. Absolutio, s. f., lat. absolutio, absolution, décharge.
Covinens et absolutios las quals fan las donzellas al paire et a la maire.
Cout. d'Alais, Arch. du Roy., K. 704.
Conventions et décharges lesquelles font les demoiselles au père et à la mère.
Loc. Li dona absolutio. Brev. d'amor, fol. 116.
Lui donne absolution.
CAT. Absolució. ESP. Absolución. PORT. Absolução, absolvição. IT. Assoluzione. 
(chap. Absolusió, absolusions; absolussió, absolussions.)
 
7. Absolvement, Absolvemen, s. m., absolution.
L' absolvemens del capela. Brev. d'amor, fol. 116.
(chap. L'absolusió del capellá; absolvemén, absolvemens.)
L'absolution du chapelain.
- Quittance.
An donat... per aquest absolvement, cent sols.
(chap. Lo chapurriau de fa 920 añs lo podéu escriure vatros mateixos, que se entén mol be.)
Tit. de 1106. DOAT, t. CXIV, fol. 224.
Ont donné... pour cette quittance, cent sous. 
ANC. ESP. Absolvimiento. (chap. absolvemén, absolvemens; absolvimén, absolvimens; absolusió o absolussió.)
 
8. Absolut, adj., lat. absolutus, absolu, terme de grammaire.
Noms absolutz, es aquel qu' om per lui meteysh enten ses ajustamen d' autre. 
Leys d'amors, fol. 48.
Nom absolu, c'est celui qu'on entend par lui-même sans adjonction d'autre.
CAT. Absolut. ESP. PORT. Absoluto. IT. Assoluto. (chap. Absolut, absoluts, absoluta, absolutes; nom absolut, es aquell que se entén per nell mateix sense ajuntamén datre.)
 
9. Absolutament, Absolutamen, adv., absolument, parfaitement, entièrement.
Cum aquo no sia absolutament vertatz. Trad. d'Albucasis, fol. 2.
(chap. Com aixó - assó, açó - no sigue absolutamen verdat.)
Comme cela ne soit pas entièrement vérité.
- En terme de grammaire, il se disait d'un nom ou d'un verbe employé sans régime:
Si us ablatius es pauzatz absolutamen. Leys d'amors, fol. 56.
(chap. Si un ablatiu es posat absolutamen : sense régim o complemén.)
Si un ablatif est posé absolument.
CAT. Absolutament. ESP. PORT. Absolutamente. IT. Assolutamente.
(chap. Absolutamen o absolútamen, ya que lo acento fort cau a la u, y entonses la paraula es esdrújula y se fique tilde. A mols adverbios llargs passe lo mateix.)

 

10. Dissolvre, Dissolver, Disolvre, Disolver, v., lat. dissolvere, dissoudre, détacher, séparer.
Quan calor fa sa operacio en qualque re, dissol sas partidas.
(chap. Cuan la caló fa sa (la seua) operassió a consevol cosa, dissol les seues parts.)
Eluc. de las propr., fol. 24.
Quand la chaleur exerce son action sur quelque chose, elle dissout ses parties. 
Pren un petit de sal, e disolveys aquel. Trad. d'Albucasis, fol. 2.
Prend un peu de sel, et dissout celui-là.
Part. pas. No sia deliada ni dissolta. Trad. d'Albucasis, fol. 63.
Qu'elle ne soit déliée ni détachée.
- Dérégler.
Ministrar laxatio per purgar las dissoltas humors.
Eluc. de las propr., fol. 104.
Administrer relâchement pour purger les humeurs déréglées.
ESP. Disolver. PORT. Dissolver. IT. Dissolvere. (chap. Disoldre o dissoldre; desfé; deslligá; dissolt, dissolts, dissolta, dissoltes; desfet, desfets, desfeta, desfetes; deslligat, deslligats, deslligada, deslligades.)

 

11. Dissolut, adj., lat. dissolutus, détaché, dissolu, déréglé, sans mesure.
En nota de cans o de sos dissolutz. V. et Vert., fol. 88.
En note de chants ou de sons déréglés.
Rims dissolutz, en autra maniera rimas dissolutas. Leys d'amors, fol. 21.
Rimes dissolues, en autre manière rimes dissolues.
- Débauché, déshonnête.
E 'ls morgues ero tuit dissolut. Cat. dels apost. de Roma, fol. 126.
Et les moines étaient tous dissolus.
CAT. Dissolut. ESP. Disoluto. PORT. IT. Dissoluto. (chap. Dissolut, dissoluts, dissoluta, dissolutes; sense mida; descabestrat, descabestrats, descabestrada, descabestrades.)
 
12. Dissolucio, Dissolutio, s. f., lat. dissolutio, dissolution, division, séparation.
Es dissolucios de vida. Trad. de Bède, fol. 31.
C'est dissolution de vie.
- Diffusion.
Dissolutios, la qual se fay per aquesta meteyssha maniera.
(chap. Dissolusió, la cual se fa de (per) esta mateixa manera.)
Leys d'amors, fol. 122. 
La diffusion, laquelle se fait par cette même manière.
CAT. Dissolució. ESP. Disolución. PORT. Dissolução. IT. Dissoluzione. (chap.  Dissolusió, dissolusions.)
 
13. Dissolutiu, adj., dissolutif, propre à dissoudre.
Cum sia per sa calor dissolutiu.
Cum tota medecina sia dissolutiva.
Eluc. de las propr., fol. 29 et 104.
Comme il soit par sa chaleur dissolutif.
Comme toute médecine soit dissolutive.
Subst. Si purga ab dissolutius. Eluc. de las propr., fol. 86.
Se purge avec des dissolutifs. 
ESP. Disolutivo. PORT. IT. Dissolutivo. (chap. Dissolutiu, dissolutius, dissolutiva, dissolutives; dissolvén, dissolvens, dissolventa o dissolvén, dissolventes o dissolvens.)
 
14. Dessoliar, v., délier, détacher, desserrer.
Part. pas. Ris, dessoliadas tas lavras. Trad. de Bède, fol. 69.
Ris, tes lèvres desserrées.
 
15. Rezolucio, s. f., lat. resolutio, résolution.
Per rezolucio de la cauza odorabla.
Neu, apres sa rezolucio, mollifica et humecta la terra.
Eluc. de las propr., fol. 16 et 137.
Par résolution de la chose odoriférante.
La neige, après sa résolution, amollit et humecte la terre.
CAT. Resolució. ESP. Resolución. PORT. Resolução, IT. Resoluzione.
(chap. Ressolusió, ressolusions; en lo cas de la neu, se fon, fondre, fondres.)
 
16. Resolutiu, adj., résolutif, propre à résoudre, à dissiper.
Aperitius, resolutius. Trad. d'Albucasis, fol. 55.
Apéritifs, résolutifs.
Lutz es... del gel resolutiva. Eluc. de las propr., fol. 120.
La lumière est... de gelée résolutive.
CAT. Resolutiu. ESP. PORT. IT. Resolutivo. (chap. Resolutiu, resolutius, resolutiva, resolutives. La llum es del gel resolutiva : fon lo gel, lo disipe o dissipe, lo fa marchá.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.


Original en castellano:

Capítulo VIII.

De la feria de Graus.

Anduvo aún por allá algunos otros pueblos, y se acercó al Cinca pasando por Barbastro, donde sólo visitó a la siempre amable Antonina, aunque llevaba cuatro doncellas en lista, no por desprecio de ellas, sino porque de Barbastro no quería amistad ni deudo. Inclinó su dirección al oriente hacia arriba para subir a la Ribagorza, y llegó a la Puebla de Castro, donde paró en el mesón, no llevando registro de aquel pueblo. Era el mesonero hablador, alegre, franco y muy atento. A los postres pidió licencia y entró en el cuarto de Pedro Saputo, y le dijo que si quería madrugar un poco le podía servir, porque pensaba ir a la feria de Graus a divertirse un rato, y en voz baja añadió: y traerme una criada para ama de llaves, porque se me casa la que tengo, y la cocinera no vale sino para los pucheros y los tizones.

Llegó en esto un labrador, y le hizo entrar diciendo: - Este hombre, señor caballero, es cuñado mío, hermano de mi difunta. Me casé hace dieciséis años, y nos dieron a mí un campo y a ella otro; y entre los dos, que los sembré aquel año, cogí dos cahíces y medio de morcacho, y antes ya me parió la mujer. Yo comencé a decir: pues estás bien, Juan Simón; no tienes donde sembrar hogaño, y la Felipa te va a parir todas las pascuas. Malo, Juan Simón, porque no habrá pan. ¿No habrá?, dije, pues ha de haber, a discurrir. Y discurriendo y no durmiendo m'ocurrió, un específico que algún santo me lo puso en la cabeza. Y le dije a mi mujer: cariño, ya he discurrido un modo para que no nos falte; ya puedes parir sin miedo. Mira, Felipa, en este mundo sólo es deshonra tres cosas: ser pobre, no tener dinero y llevallos. - De eso último ya te libraré yo, dijo ella. - Calla boba, le respondí yo; no va por ti, que ya sé que no piensas ponérmelos. Pues sí señor, le dije; eso sólo es deshonra en este mundo, y no otra cosa. - Vamos Juan Simón, dijo el cuñado, que algunas otras cosas hay. - Ya lo sé, replicó el parlante; pero la verdad es la verdad, y en lo demás no se repara. Déjame hablar y no me golfees las palabras. Mi Felipa s'alegró mucho y yo dije: ya ves que en este lugar nadie quiere ser tendero ni mesonero, porque lo tienen por afrenta, y los arrieros y viajeros no saben a do parar, y andan pidiendo favor y lo pagan más caro y están mal servidos. El comprar y vender, ¿puede ser afrenta?; el dar posada al que no tiene do meterse, ¿puede ser afrenta? Cornudo sea si eso no es mentira. Yo he pensado, pues, comprar aceite, vino, pan, arroz, abadejo, sardinas, tocino salado, especias y otras cosas, y tener abacería de tienda y hacerme mesonero; ¿te parece bien, cariño? Y me respondió: - Como dicen que venimos de buenos... - Calla, tonta, en este mundo ningún pobre es bueno; todos los miran de reojo y así como de lance. Dime que sí, y en dos paletas te hago rica, y también más hermosa, porque las ricas todas lo son, aunque no lo sean. ¡Qué guapa, y qué refilada los días de fiesta cuando vayas a misa, y vuelvas, y a cada cosa que rebullas en el arca suenen por allí los doblones! Aún no has visto ninguno, aún no sabes cómo son; ya verás entonces. Y con esto la puse contenta, y me levanté, que era aún de mañana y estábamos en la cama. Y aquel mismo día, cojo y vendo los dos campos, el mío y el de mi mujer. Aquí está mi cuñado que no me dejará mentir. ¡Qué loco, decían las gentes, qué perdido! Y tú también, Silvestre, lo decías, y tu padre más, que vino y se me quiso comer, e hizo llorar a Felipa. Mas yo callar y a la mía. Conque voy y me compro un burro (con perdón de vuesa merced), y ¡qué tieso que era!, y bajo a Basbastro y me lo traigo cargado de la tienda. Y a la hora que suelen venir los arrieros salí a la plaza y les dije: a mi casa, que soy mesonero. Ya hace de esto catorce años, cerca de quince, y cuatro que se me murió mi mujer, bien rica (a Dios no sea retraído), y con otras carnes que vosotros me la disteis, cuñado, con toda vuestra sopopeya, que al fin, con que venís de buenos, tienes una burra, y mala, que si se te muere te quedas tan de a pie, que no has de montar ya más cabalgadura que la azada, si yo no te lo presto. Y yo tengo par de mulas, y campos y olivares, y un jaco que se bebe el viento, y gracia de Dios que no sé dónde metella; y por eso tan de buenos vengo agora como cuando me casé y era pobre. Mis hijos van a la labranza, y no los hay más garridos y envidiados en el lugar. ¡Ah, haberse muerto su madre!

Con mucho gusto oía Pedro Saputo la relación del mesonero, y preguntándole de la feria, dijo: - En esa feria, señor caballero, no se vende lo que de ordinario se vende en todas, aunque no falta, sino que es feria de criados y criadas. Allí acuden de toda la Ribagorza los mozos y mozas que quieren afirmarse, ellos para mozos de labor o de mulas, y también para pastores u otra cosa, y ellas para criadas, niñeras, caseras de curas, lo que les sale y según la persona. Y ¡qué guapas algunas! ¡Qué frescas y lucidas! Yo no la pierdo nunca; y dos criadas que tengo y tres que se me han casado, dos en tiempo de mi mujer y una después, todas las he traído de allí, y todas buenas, porque tengo ojo y no me engaño. Es verdad que el buen amo hace el buen criado, y como los trato bien... - Demasiado, dijo el cuñado. - ¿Veis?, ya cayó en la malicia. Señor caballero, la envidia es muy mala, porque no creáis que es otra cosa. Bien parece que me las sacan, que no dirán sino que el servir en mi casa, y eso mesonero, sea concilianda de novios, que siempre les sobran por encima de la cabeza. Sin armonía y buena voluntad, ¿cómo había de haber paz en casa? Y vivir sin paz y sin gusto ninguna ley lo manda. ¿Tengo razón, señor caballero? - Tenéisla, y muy grande, respondió Pedro Saputo; porque la vida sin agrado, sin descanso del corazón, no es vida verdadera sino purgatorio antes de tiempo. Sólo que como sois viudo, la malicia salta luego... - Eso, eso, dijo el mesonero. ¿Veis, Silvestre como también el señor dice que es malicia? Y si me casase, después no me servirían tan bien las muchachas, porque todas en oyendo que oyen que es un hombre casado, al instante le ponen cara anublada. Otra que encuentre como la Simona, que así se llama ésta; y el que tenga envidia que se reviente. Vamos, cuñado, que el señor ha de descansar. Saliéronse en fin los dos cuñados, quedando con Pedro Saputo en que le acompañaría el mesonero y le enseñaría lo que aún no había visto ni se ve sino en aquella feria.

Madrugaron con el día y el mesonero con su jaco volador acompañó a Pedro Saputo, diciéndole por el camino: - Ya verá su merced, cuántas y qué guapas. Todas se ponen en su sitio, que es la Cruz y cuando se acercan a mirallas hacen unos ojos... Yo por la mirada las calo, y la que es aguda también me cala a mí, y sin hablar nos entendemos. Llevan cosida por dentro en el jubón o ropilla debajo del brazo una estampa de Santa Romera, abogada de los resbalones; que regularmente se las cosen las abuelas, encargándoles mucho que se encomienden a la santa. Y si les vais a hacer cosquillas, fuyen y dicen que les ajáis la estampa; pero esto es en la plaza y a los principios.

Con tan alegre conversación llegaron a Graus, y como día de fiesta que era (san Miguel) cumplieron primero con la iglesia, tomaron un ligero desayuno habiéndose dejado llevar Pedro Saputo a donde quiso Juan Simón, y fueron a la Cruz, que es la parada, y como la tienda y ferial propio de las muchachas.

Con efecto, estaban allí y había muchas, y algunas harto graciosas y bien prendidas. Y dijo Pedro Saputo al mesonero: - Id vos, Juan Simón, por un lado y yo por otro; vos marcaréis una e yo otra, que sabiendo vuestro gusto voy a ver si os acierto. Hiciéronlo así, y acabando el alarde y revista de todas, se apartaron a un lado a conferenciar. Y aunque Pedro Saputo había visto una que le pareció sería la que más llenaría el ojo a su huésped, con todo por probarlo, dijo que le convenía una que había con ribetes azules, y de buen talle, y linda presencia, que con dos amigas hacía la deshecha a un lado. Y se la señalaba. - Perdonad, señor, respondió el mesonero; sí que me gusta, pero será muy retrechera y engañará a su sombra, ¿no veis que sabe mucho? Mejor es la del lazo verde, aquella que nos mira, y que aunque vergonzosilla ya me ha dicho con los ojos todo lo que yo quería saber. Y veis, ya me la está acechando aquel cura, que es el de Salas Altas, y me la va a soplar y dejarme a la luna de Valencia. Pues no ha de ser para él, voto a bríos que voy allá y la firmo de un brinco. Y diciendo y haciendo se dispara a ella y le dice: - Pedid salario, la del lazo verde, y veníos conmigo para ama de llaves de mi casa, que soy tendero. Pidióle nueve escudos y dos pares de alpargatas. - Diez te daré, dijo él, con más de un par de zapatos, y quedaron ajustados, y se la trajo y la mandó a su posada con las señas.

Quedó admirado Pedro Saputo del conocimiento del mesonero, pues en efecto era la misma que él le había marcado. La de las cintas azules se acomodó de casera con el cura de Salas. Y de más de sesenta muchachas sólo unas quince se volvieron a sus pueblos para otro año. También Pedro Saputo afirmó otra para casa de sus padres, y como no podía llevarla consigo la entregó y encomendó al mesonero hasta que con persona de confianza enviase a por ella. - Y mirad, le dijo... - Entiendo, entiendo, respondió Juan Simón; buen ojo habéis tenido; pero id descansado, que yo, señor, lo mío mío y lo de otri de otri. ¡Malditilla! Mejor es que la mía; pero nada, lo dicho dicho; como si le dejaseis puestas armas reales. Se la mandaré a vuesa merced lo mismo que la parió su madre, salvo error de cuentas pasadas.

En cuanto a las del registro, que eran dos, las vio Pedro Saputo sin manifestar quién era, y se dio por satisfecho.

miércoles, 17 de julio de 2024

Libre de caça. Libre de animals de casar.

N.° 1295 En la cubierta: Libre de caça. Libre de animals de casar.

Hoja 2.a: Capitol de les fayçons e dels plomatges que deuen hauer los sparuers per a ser bons.
(N. E. esparvers. Hay que consultar a Deudes de Prades, Auzels cassadors; por ejemplo en las obras de Raynouard.)

Libre de caça. Libre de animals de casar; esparver, esparvé, esparbé, Sperber

94 hojas útiles, excepto las 1.a y última en blanco y las 90 a 96, de las que sólo se conserva la parte inferior; foliación 4 a 91 (las primeras hojas han sido cortadas). - Papel, cuya filigrana consiste en mano con estrella de cinco puntas, 0,314 alto X 0,215 ancho: caja escritura 0,236 X 0,154. - Letra S. XV; algunos claros prueban (que) es una copia.

Perg.°

(De la Librería de D. Vicente Hernández Máñez.)

¿Será el presente tratado la obra de cetrería del famoso Antonio de Vilaragut que cita Salvá?

Se conservan los capítulos siguientes:

De les fayçons e dels plomatges que deuen hauer los sparuers per a ser bons.

De les condicions, maneres e volers que deu aver lo astor prim que es dit femeniu.

Dels mijans astors quins deuen eser.

Dels noms de les plomes del cors de qualquier oçell.

Dels astors terçols que son dits mascles e son los menors.

Quant e com deu hom traure del niu e criar astors e sparuers e per conseguent tots altres ocells de presa.

Com deu fer hom hobrir la boca al falco o al oçell

Per a fer bo e ben volar e ben casar e ardit al astor o esparuer.

Dels astors o esparuers que son de auol cor e de auol condicio que no uolen caçar ne pendre res e an bona talla e bona pena. (N. E. Pena : ploma : com lo rat penat.)

De les natures dels falcons e dels oçells de presa e de les talles e fayçons e plomatges de aquells quines an a esser per a ser bons.

De no pendre lo falco o lo oçell si gran nesisitat no es.

Com deu hom tenir lo falco o lo oçell e que li deu hom fer quant lo a brau e saluatge.

Del pes cantitat e mesura de medeçines e altres coses que son conuenibles e haura prou qualquier oçell segons lo gran de aquell poch mes o menys.

Com deu abaxar hom los falcons o los oçells.

De la barra o percha qui es bona pera tenir qualseuol ocell.

Per a fer adompdar e amançar e asossegar a oçell malenconich e per ferli perdre que nos debata molt, ni basque e sia pus ayna dompde el fara abaxar molt e perdre algun poch de la brauea e fets axi.

De quant haurets tengut lo falco o lo oçell deu o quince jorns e sera bax e vendra be al puny quey salte volenters o un poch al lloure seguentment que li deuets fer e fets li pebrada e daula y en deju que no haja menjat res a hora de misses majors.

Seguentment que deueu fer al oçell e com li adobareu la nefa e en quin temps ne quant.

De quant voldrets dar la dita bossa o porga al falco o al oçell per denejar (N. E. netejar) li lo ventrell com ho farets.

Qui deu hom fer al falco o al ocell quant hom coneix questa algun poch empachat e volrets que esmirle be.

De la poluora que es mol bona per a dar al falco o al ocell que volrets questiga llarch de ventre.

Per a quant conuendra de dar plomada al falco o al ocell e com la y dareu e quant e en quina manera.

Com deu hom guardar de llançar ne fer pendre al aztor ni al falco ni al oçell ralees ni ceuar lo y ne darliu amenjar.

Com se deu a saytar falco monteri o pelegri a perdiu.

Per a afaitar lo falco a llebre o a perdiu o a altra cosa la qual vos volrets. 

Com vos deuets guardar de dar a menjar al oçell que esta molt flac e baix.

Per a tornar gras e engordar lo ocel, que sia vengut a gran flaquea e de falliment (defalliment) de carns.

Quant deu hom tenir lo falco o lo oçell flach o gros segons lo temps.

Com deu exer avisat tot caçador per a caçar be ab lo falco o ab lo oçell.

Per a guardar que lo falco o lo ocell no rode per desig de sol e de esser sbanyat car mols sen van per aquesta raho.

Del falco o del ocell qui desempara la preso qui presa aura ans que y plegue son senyor.

Per a fer ardit lo falco o lo oçell.

Si lo falco o lo ocell es squiu que nos dexe cobrar.

De quant lo falco o lo oçell sesbarrara o fogira del hom es ceuara de qualquier mal past que li deu hom fer.

Quant hom be de caça ab lo falco o lo ocell que li deu hom fer.

Que deu hom fer al falco o al oçell quant be de caça.

Com deuets ceuar lo vostre ocell o falco de oçells de aygua.

Com no deuets fer pendre ni dar res per medecina al falco o al ocell sino en deju si gran necessitat no es.

Per a fer curar les plomades que los falcons o los ocells se retenen.

Com no deu hom de dar plomada ni curall ni osfada al falco o al oçell.

Del falco o del ocell que apresa la plomada o lo curall e so rete que no vol llancar (llançar) per tracio que en ell regna ho (o) per malaltia.

Del falco o del oçell que te alguna cosa en lo ventrell e vomiteja e no la pot llançar per a ferla y llançar fets axi.

Quant los falcons ho los ocells tenen algunes plomades velles pegades en lo ventrell en ques conexera e com lo guarreu. (guariréu : sanaréu)

Del falco o del ocell que fa sanch per dauall ab lo que smirla.

Del falco o del oçell com lo deu hom guardar que no begua de neguna sanch en special sia guardat que no vega (begua, begue, de beure) sanch de oçell vell.

Del falco o del oçel que no sab hom quin mal sea ni lo y pot hom conexer que li deu hom fer.

De quant se aborracara alguna ploma o plomes al falco o al oçell o seli machucara o lluxara o torçra o trencara pero que del tot no sia trencada adobaules hi en la forma seguent.

Que deu hom fer al falco ho al oçell que se li haura trencada alguna ploma o plomes de les alles o de la coha prop la carn com la y deuets escatir.

Per a escatir de agulla.

De quant se li aranca alguna ploma per força al ocell.

Quant se arranca al oçell alguna ploma de les ales ho de la coha per força que li faça sanch.

Per a falco o ocell que sia tacat de oli o de grex en les plomes.

De la formiga ques fa als falcons e als oçells en les plomes de les ales e de la coha que se les tallen ab la nefa e no sab hom quin mal se han.

Per a fer desfer los hous als falcons o als oçells que son femelles.

Per a al falco o oçell que no pot pasar la gorga.

De la polbora qui es bona per a dar al falco o al oçell qui llança la gorga.

Per a qui volra fer llançar la gorga al falco o al oçell.

Per a curar falco o ocell que no pot pasar la gorga e la te ja corrompuda que li put lo ale si la y o letg e la vianda que y te dins que li farets.

Del falco o del ocell que te la gorgua e lo ventrell e les tripes fredes e per raho de aquesta fredor lança la gorgua.

Del falco o del ocell que llança la mitat de la gorga poch mes o menys.

Del falco o del ocell que te la gorga e les tripes plenes de vent.

Del falco o del oçell ques forada la gorga.

Per a falco o oçell que ha defalliment de cor que no pot volar com solia.

Quant lo falco o lo oçell te les mans inflades.

Com se deu fer oli apati.

Del falco o del oçell que te les mans inflades e no y te plaga alguna.

Dels porets e claus ques fan en les mans dels falcons o dels oçells e ab que guaran.

De la ungla quant vol eixir al falco o al oçell que las arranca del dit de la ma.

Com deu hom fer per guardar lo oçell que no se li façen les malalties de la aygua congelada en lo cap.

Que deu hom fer al falco ho al oçell per a que stiga sans tot lany.

Que deu hom fer per guardar lo falco o lo oçell que no haja aygua en lo cap e per sostenirlo sans tot lany.

Per a falco o oçell que te aygua en lo cap.

Del falco o del oçell que te aygua congelada en lo cap e te lo cap inflat.

De mal de aygua congelada ques fa als falcons o als oçells en lo cap.

De altra aygua congelada que es mala.

Si lo falco o lo oçell te blancor o desfeta o tel en lull. (l'ull) 

Del falco o del oçell que te tel en lull o desfeta per colp o per als.

Del falco o del oçell que reb colp en lull e sel haura trencat.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells que a nom mal de cap.

Per quines rahons ve lo mal del cançer en la boca als falcons o als oçells.

De quines viandes deu hom guardar al oçell que no li de a menjar quant tendra mal de cançer en la boca.

Del falco o del ocell que te la boca inflada e no y te alre malt. (mal)

Del mal ques fa als falcons o als ocells que sels infla la boca per scalfament.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en la boca que dien garmolls ho grans.

De altre gormis ques fa en la boca del falco o del oçell qui es a manera de cançer lo qual es mortal sino es acorregut e curat.

De mal de cancer ques fa als falcons e als oçells en la boca.

De altre cançer ques engendra en algunes plagues o talls ques fan als falcons, o als oçells en la boca.

De altre cançer ques fa en la boca del falco o del oçell.

De altre cançer ques fa es engendra en la boca del falco o del oçell que es pijor que tots e es perillos e mortal.

De altra medeçina que es bona per a guarir mal de cançer que sia fort.

Del guermez ques fa en les orelles dels falcons o dels oçells.

Quant per alguns colps o debatudes se li sera inflat al falco o al ocell en algun lloch e se li sera alli represa alguna sanch cuallada entre lo cuyro e la carn.

Del falco o del oçell que haura rebut colp com dit es en lo altre capitol e no se li ajustara sanch ni sera molt inflat sino que u tendra blau.

De altra manera de cascament que lo falco o lo ocell esta cascat en lo cos e no pasa be lo que menja.

Per a falco o oçell que sera estat mal tractat e cascat.

Quant lo falco o lo ocell sera cascat que ha pres colps.

De altra manera de malaltia que ve per cascament als falcons o als oçells.

Del mal de fetge que ve per cascament als falcons o als oçells.

Del falco o del oçell ques debat per beure quant veu laygua en beu molta e tantes vegades com veura aygua tantes ne vol beure e de fet ne beu si lin dexau beure e tot aço fa per mal que te en la vexiga.

Del falco o del ocell que smirla ab afany que seli comença a fer pedra.

De mal de pedra ques fa als falcons e als oçells.

Dels falcons o dels oçells que han mal de pedra.

Com se deu obrir lo falco o lo ocell quant te tan grosa la pedra que nol dexa smirlar e no la pot lançar.

De una pedra chica ques fa als falcons o als oçells entre les çelles e le cuyro questa sobre la nefa alli hon comença la ploma del cap.

Del falco o del ocell que se li fa pedra o durullo entre la çella e lo cap.

Del falco o del oçell que haura pantax.

Del enguent que es bo per a curar totes nafres als falcons ho als ocells.

De la poluora que es bona per a guarir los falcons o los oçells que han nafres giques que no han mester cosir ni obrir.

Del falco o del oçell que reb colp.

Per a falco o oçell que sera nafrat de fora en la caça.

Per a guarir al falco o al oçell que tendra plaga en les mans o en les cames de la ploma avall.

De quant lo falco o lo oçell per nafra li hixen les tripes de fora.

Com se deu fer la consolda per a les trencadures.

Com se deu fer la consolda per a les trencadures. (sic, duplicat)

De quant lo falco o lo oçell se trenca alguna canyella de la ala os trenca la ala tota en redo e no li ix os ni sanch ni te romput lo cuyro.

Del falco o del oçell que haura la cama trencada o la cuxa que nos haura romput lo cuyro ne li haura exit os ni canyella ni sanch.

Si lo falco ho lo ocell tendra la cuxa o la cama o la ala trencada que sia romput lo cuyro que ixca sanch.

Dels filandres ques engendren en lo ventrell del falco o del oçell.

Des filandres que son engendrats prop los rinyons de fora lo ventrell dins en lo cos.

Del inflament que los falcons o los oçells tenen en lo ventrell de ram de enfit que stan enpachats.

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso, empachat

Del falco o del oçell que esta costribat que fa la smirla dura a durullons.

(constipado : estreñit, que fa la merda dura a cagallons : truños.)

Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,

Del falco o del oçell que ha mal de febra questa empachat.

Del inflament ques fa als falcons o als oçells en lo ventre que ha nom tropich.

Del inflament ques fa al oçell entre lo cuyro e la carn per ventositat.

Del falco o del oçell que se li fa potra.

Del falco o del oçell que tendra les barres fora de lloch. (barres : mandíbula, mandíbules.)

Del mal de fistola ques fa als oçells.

Del falco o del oçell que se li fara sobre os.

Que deu hom fer al oçell quant lo vol posar en muda.

Com vol star lo oçell en muda e en quin loch lo deu hom tenir e en quina forma.

De les viandes e altres coses que son bones per a fer be mudar e tost lo falco o qualseuol oçell. E dauli de aquestes viandes al començ mentre menja ab fam que depuix no voldra menjar ni pendre nenguna poluora per a quel faça mudar tost e despullar.

Que deu hom fer per a tenir sanch (N. E. sa, sano) lo falco ho lo oçell quant estiga en muda e per conseguent tot lany.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en lo temps que estan en muda que sels puxen filandres als renyons.

Que deu hom fer al falco o al oçell quan ix de muda e quant hom lo vol traure.

Que deu hom fer al oçell que remuda les plomes.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en lo temps que muden que ha nom prohija de ques guasta les plomes.

Per a fer desfer lupia.

Per a desfreçar e mudar de color los falcons o los oçells que nols coneguen.

Per a guarir sarna per molta que tingan qualseuol gos o altre animal e encara persona...

viernes, 19 de abril de 2024

Landacisme - Lansolada

Landacisme, s. m., lat. lambdacismus, lambdacisme, répétition vicieuse du L.

Lambdacismus... ut: Sol et luna luce lucebant alba, levi, lactea.

Marcian. Capella, De nuptiis Mercur. et philolog. 5.

Landacisme es cant una dictios finish en L, e la seguens comensa per L.

Leys d'amors, fol. 109.

Lambdacisme, c'est quand un mot finit en L et le suivant commence par L.

Vendre ni far vendre peis corromput ni languit. Surströmming


Languor, Langor, s. f., lat. languor, langueur, peine.

Fay venir home en langor o en caitivier. V. et Vert., fol. 13.

Fait venir l'homme en langueur ou en misère.

Lo turmen

Que m'a mes en tan gran languor.

Pierre d'Auvergne: Belha m' es la. 

Le tourment qui m'a mis en si grande langueur. 

Plus s'amou, magiers es lor langors. 

T. de Lantelm et de Raimond: Ramon. 

Plus ils s'aiment, plus grande est leur peine. 

ANC. FR. Longuement sera en langor.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 385. 

Puis caï en une langor. Roman de Brut, t. I, p. 173. 

ANC. ESP. Languor. PORT. Langor. IT. Languore.

2. Langui, Lagui, s. m., peine, chagrin, retard.

Lo cor e'l sen e mon langui perdrai.

G. Riquier: Aissi com selh. 

Le coeur et le sens et ma peine je perdrai.

Ieu agui

El cami gran trebalh e lagui.

Leys d'amors, fol. 120.

J'eus au chemin grand tourment et retard.

ANC. CAT. Lagui.

3. Languimen, s. m., abattement, langueur, peine.

Per languimen e per tristor

De lauzengiers maldizens.

Paulet de Marseille: Sitot no m fas.

Par abattement et par tristesse de flatteurs médisants.

Lo greus trebalhs e 'ls languimens... d'ifern. Contricio e penas ifernals.

Le pénible tourment et les peines... d'enfer.

ANC. CAT. Languiment.

4. Laguios, adj., lat. languidus, languissant, nonchalant, insouciant, négligent.

Qui trop laguios

Es de far so c'a far a.

G. Riquier: Aitan grans.

Qui est trop insouciant de faire ce qu'il a à faire.

Fig. Mas l'esper es doptos,

E 'l jorn es laguios.

G. Riquier: Per re non.

Mais l'espoir est douteux, et le jour est languissant.

5. Languir, v., lat. languere, languir, gémir, souffrir.

Mais volria jauzens durmir,

Que velhan deziran languir.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Plus je voudrais dormir me réjouissant, qu'en veillant languir désirant.

Los uns ten rics, e 'ls autres fai languir.

Giraud de Calanson: A leys cui am.

Les uns tient puissants, et les autres fait languir.

Part. pas. Adoncs la dolor languida es trop grans. Liv. de Sydrac, fol. 41.

Alors la douleur soufferte est trop grande.

- Alangui, abattu.

Don soy fort languit. Leys d'amors, fol. 27. 

Dont je suis fort alangui.

Fo ta fort afrevolida

Per la dolor e tan languida

Que no s podia em pes tener.

Passio de Maria.

Fut si fort affaiblie par la douleur et si abattue qu'elle ne pouvait se tenir en pieds.

- Infect, puant.

Vendre ni far vendre peis corromput ni languit.

Cartulaire de Montpellier, fol. 175. 

Vendre ni faire vendre poisson corrompu et infect.

IT. Languire.

L'espagnol et le portugais ont conservé le participé passé languido (lánguido en castellano, lánguida, participio pasado: adjetivo).

6. Languiar, Laguiar, v., languir, souffrir, affliger, chagriner, alanguir.

Qui tant se vol laguiar, et son temps despendre. Leys d'amors, fol. 23. Qui tant se veut chagriner, et son temps dépenser.

Aver poder ni voler, nueg ni dia,

De mi loingnar del maltrag que m languia.

B. Calvo: S'ieu ai perdut.

Avoir pouvoir et vouloir, nuit et jour, de m'éloigner de la peine qui m'alanguit.

Part. prés. Laguian cum gens marrida.

Brev. d'amor, fol. 15.

Languissant comme gent attristée.

(chap. En chapurriau fem aná: trist, tristos o tristes; melancólic, melancolics, melancólica, melancóliques; decaigut, decaiguts, decaiguda, decaigudes; afligit, afligits, afligida, afligides; depressiu, depressius, depressiva, depressives; desfet, desfets, desfeta, desfetes; dessolat, dessolats, dessolada, dessolades; modorro, modorros, modorra, modorres; A Arnes alguns diuen moix, moixa.)

Algars, Algás, toll del vidre, Arnes, Tarragona, Lo Port,

Lanhar, Lagnar, Laignar, v., gémir, se plaindre, s'affliger, s'inquiéter. Voyez Muratori, Diss. 33.

Mas qui que s lanh

Qu'el jass' el banh, 

E gense sa colors.

Giraud de Borneil: Jois e chans.

Mais qui que ce soit qui se plaigne qu'il gisse au bain, et embellisse sa couleur.

Car si s laigna ni s rancura.

P. Rogiers: Al pareissen. Var. 

Car s'il se plaint et se désole. 

ANC. FR. Sa chamberrière, laquelle laignoit ou respondoit despiteusement. Lett. de rém. de 1385. Carpentier, t. II, col. 989. 

IT. Lagnare.

2. Lanha, Lagna, Laigna, Layna, s. f., gémissement, affliction, plainte, inquiétude.

Als us mov lanha.

Los autres meurtris.

P. Cardinal: Quals aventura. 

Aux uns suscite affliction, les autres meurtrit.

La donzell' a suferc lonc temps dolor e layna. V. de S. Honorat.

La damoiselle a souffert longtemps douleur et affliction.

En aissi m ten lo desirs en greu laigna.

Peyrols: Si be m sui. 

Par ainsi le désir me tient en pénible inquiétude. 

ANC. IT. Lagna.


Lansa, s. f., lat. lancea, lance.

Le mot lance a été employé par les anciens Gaulois, Allemands et Espagnols. 

Voyez Aulu-Gelle, lib. XV, cap. 20. - Diodore, lib. V. - Watcher (Wachter), Gloss. germ., v°. Lanze. Voyez aussi Aldrete, p. 169. - Denina, t. I, 

p. 259, et t. II, p. 335. - Leibnitz, Coll. étym., p. 119.

Anc en escut lansa non frais.

Bertrand de Born: Al dous nou. 

Oncques sur écu lance il ne brisa. 

Fig. Atressi m nafr' amors fort, 

Com vos, de sa lansa.

Rambaud de Vaqueiras: Engles. 

Également me blesse amour fortement, comme vous, de sa lance.

CAT. Llansa (MOD. Llança). ESP. Lanza. PORT. Lança. IT. Lancia.

(chap. Llansa, llanses. v. llansá : aviá, aventá, tirá, p. ej una llansa.)

2. Lansada, s. f., estafilade, coup de lance.

Fereiro s tant fort amdos que am las lansadas... trauquero li uns l'autre l'escut e l'aubert. Philomena.

Ils se frappèrent si fort tous deux qu'avec les coups de lance... ils trouèrent l'un l'autre l'écu et le haubert.

CAT. Llansada (MOD. Llançada). ESP. Lanzada. PORT. Lançada. 

IT. Lanciata. (chap. Llansada, llansades: cop de llansa y partissipi de llansá: llansat, llansats, llansada, llansades.)

3. Lanceta, Lanseta, s. f., lancette.

Quatre lansetas totas novas.

Talhar la pointa de cadauna lanceta.

(chap. Cuatre llansetes totes noves. Tallá la punta de cada llanseta; cada una de les llansetes.)

Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 436. 

Quatre lancettes toutes neuves.

Tailler la pointe de chacune lancette.

CIT. Llanceta. ESP. PORT. Lanceta. IT. Lancetta. (chap. Llanseta, llansetes: instrumén quirúrgic, paregut a un punchó o punsó.)

4. Lancier, Lansier, s. m., porte-lance, crochet auquel on suspendait la lance.

Vi sa lansa e son escut

C'om l' ac en un lansier pendut.

Roman de Jaufre, fol. 45.

Vit sa lance et son écu qu'on lui eut suspendu en un porte-lance.

- Lat. lancearius, soldat qui porte la lance, lancier. 

CC lancier sian aparelhat. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 23.

Que deux cents lanciers soient préparés. 

ANC. CAT. Llancer. ESP. Lancero. PORT. Lanceiro. IT. Lanciero. 

(chap. Llansé, llansés: soldat que porte la llansa.)

5. Lans, Lanz, s. m., élan, jet, élancement, trait.

Al primier lans pert ieu mon esparvier.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Qu'au premier jet je perde mon épervier. 

Adv. comp. Tan fui laissatz,

Quan la vi al prim lanz.

Sordels: Tan m'abellis.

Tant je fus étreint, quand je la vis de prime abord.

El mielhs del mon s'es perdutz en un lans.

Aimeri de Peguilain: S' ieu anc chantiei. 

Le meilleur du monde s'est perdu en un trait.

ANC. CAT. Llans. ESP. Lance. PORT. Lanço. IT. Lancio.

6. Lansar, v., lancer, jeter, darder, pousser.

No ill ten pro ausberc fort ni espes,

Si lansa dreit.

Pueis lansa un dart de plom gent afilat.

Giraud de Calanson: A lieys cui am. 

Ne lui tient profit haubert fort et épais, tant il lance droit.

Puis lance un dard de plomb gentiment affilé. 

Fig. Ab un dous amoros esguar

Que ni lansero siey huelh lairo.

Sordel: Bel m' es ab.

Avec un doux amoureux regard que me lancèrent ses yeux fripons.

CAT. Llansar (MOD. Llançar). ESP. Lanzar. PORT. Lançar. IT. Lanciare.

(chap. Llansá: llanso, llanses, llanse, llansem o llansam, llanséu o llansáu, llansen; llansat, llansats, llansada, llansades.)

7. Eslais, s. m., élan, course, vitesse, trait, effort.

Tro a la nau del port volon far lur eslays. V. de S. Honorat.

Jusqu'au navire du port ils veulent faire leur course. 

Fig. D' alegransa e de joi fai un eslais.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96. 

D'allégresse et de joie fait un élan.

Loc. fig. Ves ifern fay son eslais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Vers enfer fait son élan. 

Adv. comp. D' aquesta gent marrida que vengron a eslays. 

V. de S. Honorat.

De cette gent hideuse qui vinrent avec impétuosité.

Fuia 'ls mals a grant eslais. 

T. d'Aimeri de Peguilain et d'Albertet: N Albertet.

Qu'il fuie les méchants à grand effort.

Aissi m venon tug d' eslais.

Aimeri de Bellinoi: Era m'agr' ops. 

Ainsi me viennent tous d'élan.

Ieu m n' irai lay de gran eslays.

Rambaud d'Orange: Entre gel e vent. 

Je m'en irai là de grande impétuosité.

ANC. FR. A tant s'en tourne à grant eslais, 

Et Euriaus remaint dolente, 

Qui de plourer pas ne s'alente.

Roman de la Violette, p. 58.

Si saillit de plein eslays jus du destrier. 

Hist. de Gérard de Nevers, p. 85.

8. Eslansar, v., élancer, pousser, jeter.

En als non ai cor que m' eslans.

Rambaud d'Orange: Aras no siscla. 

En autre chose je n'ai coeur que je m'élance.

Mos cors en leis amar s' eslansa.

Albert de Sisteron: En amor. 

Mon coeur s'élance à aimer elle. 

IT. Lanciare.

9. Eslaissar, v., élancer, précipiter, aventurer.

Braus cavals, quan s' eslaissa.

G. Adhemar: Lanquan vei.

Fougueux cheval, quand il s'élance.

(chap. Fogós caball, cuan ell s' avente, arree, arrenque, etc.) 

Fig. M' es vengut en cor que m' eslais

De far un novel sirventes.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

M'est venu en volonté que je m'aventure à faire un nouveau sirvente.

Si m dey tener qu' en trop dir no m'eslais.

Gui d'Uisel: Anc no cugey.

Ainsi je dois me tenir qu'à trop dire je ne m'aventure.

ANC. FR. Devant les Sarrasins se prent à eslaisser.

Roman de Fierabras en vers français.

Li dus s' eslaisse en 1 prael. Roman del conte de Poitiers, v. 860.

Puis ont les chevaus eslaisiés. Roman de la Violette, p. 260.

10. Relais, s. m., relais, élan.

Ab tan Bertrans s'en vai sus per relais.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96.

En même temps Bertrand s'en va sus par relais.

Adv. comp. Y corre de relais.

Tal paor, que de relais

S'en torneron drech al palays.

V. de S. Honorat.

Y courir d'élan.

Telle peur, que d'élan ils s'en retournèrent droit au palais.


Lansolada, s. f., lansolade, sorte de plante.

Solvi pro VIII lanssolatis palearum... De qualibet lanssolata II albos.

Tit. de 1372. Hist. de Nîmes, t. II, pr.. p. 319.

Per sanar la carn nafrada,

Es bona la lansolada

Qu'om apela carlepepi.

Brev. d'amor, fol. 50.

Pour guérir la chair blessée, est bonne la lansolade qu'on appelle carlopepin.

(N. E. Creo que habría que buscar alguna planta “lanceolata”, como la Plantago lanceolata, con hojas en forma de lanza.

En el Dictionnaire provençal-français de Simon-Jude Honnorat, tomo 2, el autor cita a Raynouard, y le corrige: “Lanssolatis palearum, signifie ici: Lansolada de palha, plein un drap de paille, comme on le dit encore aujourd'hui. También sale algo en "Romania".)

Per sanar la carn nafrada,  Es bona la lansolada  Qu'om apela carlepepi.

En Argentina:

Alpiste pajarero, calracho, carmel, carrajó, hierba de las almorranas, la de las almorranas, liantel, llanté, llantel, llanten, llantén, llantén de cinco nervios, llantén de hoja estrecha, llantén de hojas de lanza, llantén de hojas estrechas, llantén de siete nervios, llantén lanceolado, llantén menor, llanter, michitos, orejillas de liebre, pelosilla, planta de las almorranas, plantaina, raíz de las almorranas, rampetes, siete nervios, sietevenas, lengua de oveja, siete venas.

En España:

alpiste, alpiste bravo, alpiste pajarero, alpistes, antén, aquinácea, argadillo, avellanas, cinco en vena, cinco venas, cinco-nervios, cincovenas, cochinina, cola de rata, correola, cuatro venas, diantel, diente de león, estrella, estrella de mar, ezpata-plantaina, felpa larga, flor de la mensida, hierba de cinco venas, hierba de la cortadura, hierba de lagartija, hierba de las almorranas, hierba de las cinco rayas, hierba de las siete costuras, hierba de los pájaros, hierba para el sudor de pies, hierba para heridas, hierba para las almorranas, hoja de lagartija, hoja de lentén, hoja de siete costillas, hojas de cinco venas, la de las almorranas, lagartijera, lampaza, lanceolada, lancilla de arroyos, lantel, lantel del fino, lantén, lengua de cabra, lengua de mixón, lengua de oveja, lengua de prado, lengua de pájaro, lengua de vaca, lenguazas, lenté picudo, lentén, lentén largo, liantel, lintén, llantaina, llantel, llantén, llantén de hojas de lanza, llantén de hojas estrechas, llantén menor, llanter, llanté, llantén, llantén de cinco nervios, llantén de hoja estrecha, llantén de hojas estrechas, llantén de siete nervios, llantén lanceolado, llantén mayor, llantén menor, llantén pequeño de cinco-nervios, llantén silvestre, llentel, llentén, mastia, matapepinos, michitos, moscas, oreja de cabra, oreja de liebre, orejillas de liebre, pelosilla, pelosilla borde, picadera, planta de las almorranas, planta para el colesterol, planta para prevenir catarros, plantaina, plantaina de hojas estrechas, plantaina menor, plántago, rampetes, raíz de las almorranas, siete costillas, siete nervios, sietevenas, yantel, llantén kocue, yentén, yerba de las cinco venas, yerba de los pájaros, zaragatona.