Mostrando las entradas para la consulta considerá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta considerá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”


Original en castellá:

Capítulo XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se supo más de él. A los cuarenta o cincuenta años de su desaparición se presentó en Almudévar un mendigo de esa edad poco más o menos, quiero decir, de unos cincuenta años, diciendo que era Pedro Saputo, cuando éste debiera tener entonces, si viviera, setenta y cuatro o setenta y cinco. Pero por burla y con mucho desprecio le preguntaron de su casa y no supo decir cuál era; ni satisfacer a mil otras preguntas que le hicieron. Pidiéronle que pintase, y tocase algún instrumento; y respondió muy entonado y grave: el águila no caza moscas. Y repetía y juraba que era hijo de Almudévar y el verdadero Pedro Saputo. Como era zafio, bajo, grueso, y un borrachín torpísimo, los de Almudévar se ofendieron y le entregaron a los muchachos, que llenándolo de barro y con grande ignominia y algazara le arrastraron por las calles y sacaron del lugar medio muerto. Él se levantó, y mirando al lugar, dijo en tono profético: presto será que el cielo vengue esta ingratitud y mala obra. ¡Pueblo de Almudévar!, no sabes lo que has hecho: ya lo sabrás cuando venga sobre ti el castigo y caiga en ti la calamidad de tu pecado. Los del pueblo rieron, y hasta ahora no ha vengado nada el cielo, ni les ha sobrevenido ninguna calamidad en castigo de haber tratado a aquel asqueroso como merecía. Mas él se fue a otros pueblos, andando mucho por el pie de la Sierra y por el Semontano, llamándose Pedro Saputo. Y como hablaba con gravedad y decía muchas sentencias, aunque las más de ellas muy disparatadas, se habían atribuido algunas al verdadero Pedro Saputo; pero no en Almudévar ni por nadie de los que conocieron al grande hijo de la Pupila.

Como el lector lo está viendo desde el principio de la historia de su vida, no hubo hombre en su tiempo ni después se ha conocido que le igualase en agudeza, en talento, en discreción, en habilidad para todo, juntando a tan excelentes dotes una amabilidad que robaba el corazón a cuantos le hablaban, un aire de mucha dignidad, una presencia gallarda y hermosísima, y una gracia incomparable en todo lo que decía y hacía; y jamás se le vio hinchado ni se vanaglorió de nada. Con la misma naturalidad y facilidad trataba con los grandes que con los pequeños, sin faltar al respeto que se debía a cada uno y al decoro de las personas y de las cosas. No se hacía pequeño con unos, ni grande con otros; ni alto o desdeñoso con éstos, y bajo o servil con aquéllos.

Recibió algunas ofensas, y no vengó ninguna, dándole siempre venganza a su tiempo los mismos que le ofendieron, porque su virtud y la estimación pública, y sobre todo su generosidad, confundían muy pronto a sus enemigos.

Huyó de tener envidiosos, disimulando en lo posible su gran superioridad; y con todo en Andalucía se dice que tuvo un lance con dos émulos a quienes combatió a un tiempo y desarmó, dándoles después de bofetones por desprecio, y como notándolos de infamia por haber usado con él una villanía y acometiéndole alevosamente cuando salían al campo.

También se asegura que habiéndose hecho de él un grande elogio en cierta tertulia de Huesca, tuvo un caballerete, muy jactancioso y vano, la imprudencia de decir movido de la envidia: pero al fin es un borde. No era esto ciertamente una injuria; pero además nombró a la Pupila de Almudévar con una calificación harto fea. Súpolo Pedro Saputo y el domingo inmediato por la mañana se dirigió a la ciudad, y por la tarde a la hora que la gente principal salía a recrearse a ciertos puntos, fue al más concurrido, y vio con otro y una señora a aquel desdichado. Acercósele, y pidiendo permiso a la señora y al caballero le dijo: - Yo soy Pedro Saputo; ¿qué es lo que dijiste de mi madre el jueves en casa de N.? Turbóse el cuitado; y él le dijo con severidad: dentro de tres días he de saber yo que habéis ido a la misma casa y habéis declarado a las personas que se hallaron presentes, que no sabíais lo que decíais porque no estabais en vuestro acuerdo. ¿Lo haréis? Acusado el otro de su conciencia y con la noticia de que tenía del valor y esfuerzo de Pedro Saputo, respondió que sí. Pues en señal de amistad, y que en esto no se hablará más, dadme la mano. Diósela; y él se la apretó de modo que le magulló los dedos, estrujándoselos unos con otros; de que quedó lisiado para siempre después de estar mucho tiempo en poder de cirujanos; dio altos ayes el miserable y llamó la atención del paseo; mas Pedro Saputo le dijo: de vivo a muerto es inmensa la distancia, y eso no es nada; una leccioncita de prudencia, y una memoria del día que nos vimos en este paseo. Y muy sereno, con gentil continente, y saludando a los conocidos, se fue andando a la ciudad, y se volvió a Almudévar. Y solía decir que sus particulares injurias todas las perdonaría; pero que las que dijesen o hiciesen de su madre, le quitarían el sueño a él, y el sueño y algo más a sus autores. Se habló en Huesca de este lance, y todos le aprobaron como obra de un verdadero hijo que vuelve por la honra de sus padres.

Traía siempre consigo el Manual de Epicteto, y decía que no le podía leer tanto, que no le abriese siempre con gusto y provecho. Y solía decir que este libro es el testamento de la raza humana, así como el Evangelio es el testamento de la sabiduría increada, conduciendo el uno (en lo posible) a la paz de la vida y el otro a la paz de la vida y a la felicidad eterna.

Yo quisiera poder quitar de la historia de su vida algunas travesuras que hizo de muchacho, en especial la de disfrazarse de mujer y meterse en el convento; pero debe considerarse su poca edad, los motivos porque lo hizo, y no juzgarle con disfavor. No fue una calaverada; fue sólo discurso del miedo, por más que a otro no le hubiese ocurrido. También a algunos parecerá que fuera mejor haber olvidado después a aquellas dos compañeras del noviciado, o que las hubiese tratado ya con menos familiaridad. Pero, ¿era esto muy posible a él ni a ellas? Si cuantas mujeres le veían y trataban un poco, lo que es por ellas, se daban luego por perdidas, ¿qué sucedería a aquellas dos que nacieron con él a la luz y conocimiento de la malicia? ¿Y de un modo tan singular y no visto?

Desde el momento que se reconoció a sí mismo y vio cuan fácilmente podía ser rico si quería, que fue cuando volvió del gran viaje por España, dijo a su madre estas hermosas palabras: «Ya, buena madre y señora mía, tenemos un estado decente, el cual Dios mediante y yo con salud no ha de faltarnos. Yo os ruego, pues, que a ningún pobre, anciano, enfermo o desvalido, y más si es mujer, dejéis que le coja la noche sin pan si no sabéis que otro le acude. Acordaos cuando lo érades vos e yo niño, acordaos de lo que sentíades cuando alguna persona os saludaba con afabilidad y os daba algo para mí o con pretexto y voz que era para mí, y os encontrábades con un día bueno tomándome en brazos o sentándome a vuestro lado. Aquel gozo que entonces sentíades le podéis renovar y tener siempre que quisiéredes, con la ventaja de ser vos misma la autora de vuestra felicidad, dando con que le sientan otros infelices. Porque si felicidad hay en este mundo, es la conciencia de los beneficios que se hacen.» Y él por su parte, aunque generalmente valiéndose de terceras personas, socorría muchas necesidades. ¿Quién con esto no le amaría, aunque no hubiese otra causa? Viendo tal caridad, le dijo una vez un eclesiástico virtuoso, que no podía dejar de ser su vida muy feliz y próspera; y él, generoso y magnánimo, respondió: ésa no es cuenta mía.

Puédese disputar si fue un bien o un mal, mirando a su sola persona, el haber encontrado a su padre. Porque sus bienes no los necesitaba; su favor tampoco, ni la dignidad de la familia; fuera de si quería casar con mujer que se deshonrase de un hombre sin linaje. Pero como él no la hubiese querido con esta vanidad, no se puede considerar como un favor de la fortuna el adornarle después con un tan ilustre apellido. El de sabio que ha merecido y llevaba era mucho más grande. Y en cuanto a mujer y esposa digna de él habíasele prevenido en la hermosa y discreta Morfina, que nacida con un entendimiento muy claro, un juicio profundo y recto, y un pecho nobilísimo, prefirió a todos sus hinchados pretendientes un hombre de dudosa cuna, pero con ilustre dictado de sabio, que llevaba sin vanidad, sin afectación ni ceño. Dignas eran también de él su hermanita y Eulalia, tan apreciables una y otra, cada una por su término.

Para nada, pues, necesitaba a su padre ni de su apellido. Con todo, se alegró mucho de conocerle, aunque por su madre principalmente. Nunca él había creído liviandad ni desenvoltura el hecho de su madre, porque, sobre dar entero crédito a su relación, le conocía bastante para no dudar de su virtud, sin lo que oía a todos de su mucha honestidad y recato; pero la infeliz no podía estar satisfecha con su buena opinión, y más creyéndose engañada.

Por lo demás, parece que la suerte quiso mostrar en él que los hombres que nacen de su cuenta no deben procurar ser hijos sino de sí mismos, de su aplicación y de sus obras, pues le ocultó al mundo, sea con muerte, sea de otra manera, luego que encontró un padre que le diese estado. No era sin duda éste el que le convenía; y por eso y porque ya había perdido el otro, que era el legítimo en su condición, dejó de ser su hijo, y se perdió la luz y la gloria con que en él quiso iluminar y adornar el mundo.

Acerca del fin que tuvo nada se puede afirmar. Sospechóse por algunos y aun se quiso asegurar, que la carta y llamada a la corte fue traición de los cortesanos, que viendo al rey con deseos de hacerle venir y mostrando alegría algunas damas de las principales y más hermosas, se llenaron de envidia y discurrieron esta maldad para deshacerse de él, valiéndose luego de asesinos que le quitaron la vida en el camino, juntamente con el criado. Esto es lo que se sospechó y dijo, y lo que yo he creído siempre; pero de cierto no puede saberse. De todos modos, bien exclamó el poeta aragonés: ¡Oh corte, quién te desea!

miércoles, 27 de marzo de 2024

Galop - Salvagarda, Salvagardia

Galop, s. m., galop.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Galop e trot e saut e cors.

Rambaud de Vaqueiras: Ges si.

Galop et trot et saut et course.

Loc. adv. L' esquerns resta de galop.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.

La moquerie reste au galop.

CAT. Galop. ESP. PORT. Galope. IT. Galoppo. (chap. Puigdemont va fugí al galop, galops.)

Puigdemont va fugí al galop; Waterloo

2. Galaupar, v., galoper, mettre au galop.

Part. pas. Tan fort an lors cavals, que punhs, que galaupatz,

Que vengro al estorn e vec los vos mesclatz. 

Roman de Fierabras, v. 469. 

Si fort ont leurs chevaux, soit piqué, soit galopé, qu'ils vinrent à la bataille, et vous les voilà mêlés. 

CAT. ESP. PORT. Galopar. IT. Galoppare. (chap. Galopá: galopo, galopes, galope, galopem o galopam, galopéu o galopáu, galopen; galopat, galopats, galopada, galopades.) 

Alfonso II de Aragón, caballo, lanza, escudo, corona, cavaller, cavalleria, cavallers

 

Galiar, Gualiar, v., tromper, séduire.

Ad Uses fon uns usuriers 

Que vai galiar ab deniers 

Una tosa de paupre afar.

V. de S. Honorat. 

A Uzès fut un usurier qui va séduire avec deniers une jeune fille de pauvre condition. 

S' ella me gualia, 

Gualiador me trobara.

P. Cardinal: Ben tenh per fol. 

Si elle me trompe, trompeur elle me trouvera. 

Part. prés. Ieu non ai ges tal coratge, 

Com li fals drut an 

Que van gualian.

G. Faidit: Lo rossinholet.

Je n'ai point tel coeur, comme ont les faux amants qui vont trompant.

Part. pas. Donc quecx es deceubutz

E gualiatz, tan vol quecx gualiar!

G. Riquier: Fortz guerra. 

Dont chacun est déçu et trompé, tant chacun veut tromper!

2. Galiamen, Gualiamen, s. m., tromperie, supercherie, perfidie.

En totz mestiers vey far galiamen. 

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

En tous métiers je vois faire tromperie. 

Ab gualiamen

De falsa perdonansa,

Livretz a turmen

Lo barnatge de Fransa.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Avec tromperie de faux pardon, vous livrâtes à tourment le baronnage de France. 

Per costrenement ni galiament.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 124. 

Par contrainte ni supercherie.

3. Galianza, s. f., tromperie, perfidie.

Ai ques mainta merce

Sol per galianza.

B. Zorgi: Jesu Christ. 

J'ai requis mainte merci seulement par tromperie.

4. Galiaire, Gualiador, s. m., trompeur, séducteur, perfide.

Cobes e mal parliers 

Fu e fins galiaire.

Lanfranc Cigala: Oi! maire. 

Je fus convoiteux et mauvais parleur et fin trompeur.

Mas uns galiayres mesquins

Pregava la tosa mot gent,

E la caytiva non consent.

Car meton un gualiador

Denfra la cambra del seynor.

V. de S. Honorat.

Mais un mesquin séducteur priait la jeune fille moult gentiment, et la chétive ne consent pas.

Car ils mettent un trompeur dedans la chambre du seigneur.

Adject. Ja bels ditz ni semblans de dous rire 

No creirai mais, ni olhs galiadors. 

Jordan de Bonels: S'ira d'amor. 

Dorénavant je ne croirai plus beaux dits ni semblants de doux rire ni yeux trompeurs.

Anc nulhs azars ab datz gualiadors.

Gavaudan le Vieux: Ieu no sui.

Oncques nuls hasards avec dés trompeurs.

Mario Sasot; Las gens s' enfolezisso per mantas manieiras de fulhias

5. Gualiart, Gualart, Goliart, s. m., imposteur, trompeur, perfide. 

Mos parsoniers es tan gualartz 

Que vol la terr' a mos enfans.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Mon copartageant est si perfide qu'il veut la terre à mes enfants.

Fachuriers e devins et autres goliartz

Que sabian diablias.

V. de S. Honorat. 

Magiciens et devins et autres imposteurs qui savaient diableries.

Fig. Per qu'us sonetz fai gualiartz 

Ab motz amaribotz, bastartz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Parce qu'il fait des sonnets trompeurs avec des mots amers, bâtards.

Manel Riu Fillat, grillat, Gualiart, Gualart, Goliart

 

Gamaleon, s. f., lat. chamaeleon (Houttuynia cordata), chardonnette, carline, sorte de plante.
La herba gamaleon sana lebrosia. Eluc. de las propr., fol. 149.

L'herbe chardonnette guérit lèpre

IT. Cameleone.

Gamaleon, chamaeleon, Houttuynia cordata, chardonnette, carline,

 

Gamat, Gamah, s. m., coup, percussion, contusion, blessure. 

Ans en seran enquers M escus frah, 

Set C donzel de sela per terra trah, 

E ferit ab ma espaza tau M gamah.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 48. 

Mais en seront encore mille écus brisés, sept cents damoiseaux de selle traînés par terre, et frappés avec mon épée quelque mille coups. 

Fig. Li dava tals gamatz

Al cor que per petit

La dona no 'n morit.

Arnaud de Marsan: Qui comte vol. 

Lui donnait tels coups au coeur que pour peu la dame n'en mourût.

 

Gambais, Ganbais, s. m., gambesson, sorte de camisole piquée qui se mettait sous le haubert. 

Jamais feutres ni gambais.

Pierre de Bussignac: Sirventes. 

Jamais feutres ni gambessons. 

Vei perpoinz e ganbais

Gitatz sobre garnizos.

Pierre de Bergerac: Bel m' es.

Je vois pourpoints et gambessons jetés sur équipements.

ANC. FR. Plusors orent vestu gambais.

Roman de Rou, v. 12811. 

ESP. Gambax.

Gambesón, gambax, (del ant. alto alemán wamba, vientre)

2. Gambaison, Cambayzon, s. m., gambesson.

Ni lamiera ni gambayzons. V. de S. Honorat.

Ni cuirasse ni gambesson. 

D' elme, d' ausberc e de gros gambaiso.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

De heaume, de haubert et de gros gambesson. 

ANC. FR. Chaut en ai souz mon gambaison. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 264. 

IT. Gamberuolo.

 

Gan, Guan, s. m., gant.

Tegumenta manuum quae Galli wantos vocant.

V. S. Columbani, Acta SS. ord. S. Bened., sec. 2, p. 15. 

Aver deu gans, en ambas mas,

De cuer que sia mols e plas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Doit avoir, en les deux mains, gants de cuir qui soit mou et uni.

Mas quan la blanca mas ses guan 

Estrenh son amic doussamen.

T. de S. de Mauleon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm.

Mais quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.

Elh li va donar sos gans en seynal d'amistat. Philomena.

Il lui va donner ses gants en signe d'amitié. 

Nég. expl. Leujaria no m prez' un guan. 

Garins le Brun: Nueg e jorn. 

Folie ne me prise un gant. 

CAT. Guant. ESP. Guante. IT. Guanto. (chap. Guan, guans.)

 

Ganhar, v., railler.

S' en pren hom leumen a rire et a ganhar. 

Qui de son dan ri fadamen e ganha.

Leys d'amors, fol. 120 et 118. 

On s'en prend légèrement à rire et à railler.

Qui de son dommage rit follement et raille. (chap. Carcañada, rissa; riure a carcañades.; enfótressen, enríuressen.)

Tropezón de la risa. Jacinto Alonso Maluenda.


Gancillar, v., vaciller, chanceler, se pencher. 

Vas nuill latz no s gancilla.

B. de Venzenac ou Marcabrus: Lanquan. 

Vers nul côté ne se penche.

Fig. Es causa certana

Que valor gancilla.

Marcabrus: El mes quan. 

C'est chose certaine que valeur chancelle.

 

Gandir, Guandir, v., garantir, préserver, échapper, fuir.

No 'l pot gandir crotz, autar ni crucifis

Guillaume de Tudela.

Ne peut le garantir croix, autel ni crucifix. 

Que farai ieu, ni cum poirai guandir?

Hugues de S. Cyr: Tres enemicx. 

Que ferai-je, et comment pourrai-je échapper? 

Tot atressi com fortuna de vent 

Que torba 'l mar, e fa 'ls peyssos gandir. 

P. Cardinal: Tot atressi. 

Tout ainsi comme coup de vent qui trouble la mer et fait fuir les poissons. 

ANC. ESP. Gandir.

Lo agüelo y lo mar, Ernest Hemingway, chapurriau

2. Guandia, Ganda, Guanda, s. f., tromperie, détour, délai, retard. 

A son coral amiu 

Non deu hom far guandia.

G. Adhemar: El temps d' estiu. 

A son cordial ami on ne doit pas faire tromperie. 

D'un sirventes no m qual far longor ganda, 

Tal talent ai qu'el digua e que l' espanda.

Bertrand de Born: D'un sirventes. 

Ne me soucie de faire plus long retard d'un sirvente, tel désir j'ai que je le dise et que je le divulgue.

Fig. Entre gandas e tortz 

Resorzis dezenans.

Giraud de Borneil: Ben m' era. 

Entre détours et torts je reparais dorénavant. 

Si t desfui ni t fai guanda.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Si elle te fuit et te fait détour. 

Loc. Respos me ses guanda.

G. Riquier: L' autre jorn. 

Me répond sans détour.

3. Gandida, Guandida, s. f., garantie, refuge, sûreté, protection, sauvegarde.

Crestias e la ley vey perida,

E Sarrasis an trobada guandida.

Austorc Segret: No sai qui m. 

Je vois morts chrétiens et la loi, et Sarrasins ont trouvé sûreté.

Ja lunh Turc non trobera guandida.

R. Gaucelm de Beziers: Ab grans trebalhs. 

Jamais nul Turc ne trouverait refuge.

Loc. Cant hom trag de glieyas o de sementeris aquells que hi venon a gandida. V. et Vert., fol. 16.

Quand on arrache d'églises ou de cimetières ceux qui y viennent à sauvegarde.
(ESP. chap. Guarida, refugi, protecsió, assilo, seguridat, garantía, salvaguarda.)

4. Gandilh, Gandelh, s. m., refuge, asile, protection, détour, fuite.

Ja non saubra tan de gandilh.

A. Daniel: Pois En Raimons.

Jamais ne saurait tant de détour. 

Ves luy no van cobeitan

Li gandilh.

Marcabrus: A l' alena. 

Vers lui ne vont convoitant les refuges. 

Gieta seluy el brazelh 

On no troba nulh gandelh.

Bernard de Venzenac: Hueymais. 

Jette celui-là au brasier où il ne trouve nulle protection.

5. Gandimen, s. m., refuge, salut. 

Era fugit sa oltra per penre gandimen

Del pobol de Rhodes.

V. de S. Amant, évêque de Rhodez, p. 152.

Avait fui çà outre pour prendre refuge contre le peuple de Rhodez. 

Loc. Selh que ve a mal gandimen.

B. Carbonel: Aisi com am.

Celui qui vient à mauvais salut.

6. Gandire, s. m., préservateur, qui se préserve.

Ai! pros dompna, sobrevalens, no us pes

Si 'n aissi us sui de m'amor descobrire, 

Qu' estiers non puosc de mort esser gandire. 

B. Zorgi: Aissi col.

Ah! généreuse dame, pleine de mérite, qu'il ne vous pèse si je vous suis ainsi révélateur de mon amour, vu qu' autrement je ne puis m'être préservateur de mort.

 

Gandres, adj., muscat.

D' un' aital flors don fruc sia amor, 

E jois lo grans, e l' odor de notz gandres.

A. Daniel: Ar vei vermeills. 

D'une telle fleur dont le fruit soit amour, et joie le grain, et l'odeur de noix muscade.

(chap. Anou muscada o moscada.)

macis, escorsa, pell interió de l' anou moscada o muscada.

Ganguil, s. m., gond.

Leva la porta en enpenhent, 

Si que dels ganguils l' a gietada.

V. de S. Honorat.

Lève la porte en poussant, de telle sorte que des gonds il l'a jetée.

IT. Ganghero. (ESP. Gozne, goznes; chap. paregut a la bissagra, les bissagres; vore falleba.)

 

Gannacha, Ganacha, s. m., ganache, garnache, sorte de robe.

Cum si agues capa o gannacha.

P. Vidal: Lai on cobra.

Comme si elle eût cape ou ganache.

Arc e sageta barbada,

Ganacha e capa folrada.

Bertrand de Born: Rassa m'es.

Arc et flèche barbelée, ganache et cape fourrée.

Que neguns hom non fassa a ssa moller ganacha de ceda.

Cartulaire de Montpellier, fol. 139.

Que nul homme ne fasse à sa femme ganache de soie.

CAT. Garnatxa. ESP. PORT. Garnacha. IT. Guarnacca, guarnaccia. (chap. Garnacha, garnaches, tipo de roba, vestimén o vestimenta; classe o variedat de raím, mol comuna a Aragó. Menos comuna es la garnacha borruda com Borrell o peluda com Wifre lo pelut. Com veéu, lo chapurriau antic u ocsitá fée aná la CH de chapurriau.)

garnacha borruda, peluda

 

Ganta, Guanta, s. f., anc. all. Ganz (Gans), cicogne, oie sauvage.

Voyez Pline, liv. X, c. 22; Becman, De hist. nat. veterum, p. 209.

Ieu aug chantar las guantas e 'ls aigros.

B. de Ventadour: Belhs Monruelhs.

J'entends chanter les oies et les hérons.

Troba se de la ganta e del falco que ell noyrisson lur payre cant son viells. V. et Vert., fol. 81.

(chap. Se trobe de la oca (o ganso o sigüeña) y del falcó que ells nutrixen (alimenten) a sons pares cuan són vells. A Queretes ña algún ganso; y tamé "gent què fa l'ànec", com este aragonés ascumita catalanista, Chimo, com los confits.)

Juan Luis Camps Joan, menudet; Chimo de Queretes

Il se trouve de la cicogne et du faucon qu'ils nourrissent leurs pères quand ils sont vieux.

Qu' un caval qu' a col de guanta

No t don, per amor de nos.

Raimond de Miraval: A Dieu me.

Que, pour amour de nous, il ne te donne pas un cheval qui a cou de cicogne.

 

Garag, Garah, s. m., lat. vervactum, guéret, sillon.

Lo blat que semena en son garah.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 77.

Le blé qu'il sème en son guéret.

Cum selh que semena en garag.

P. Vidal: Baros Jhesus.

Comme celui qui sème en guéret. 

ANC. FR. Audigier chevaucha lez le garet. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 229. 

Laisse aler jus en un garait.

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 174.
(ESP. Barbecho. chap. guaret : se dixe un bancal sense llaurá ni treballá un tems, pera que recupero los nutriens, se guarde.)

2. Varah, s. m., guéret, sillon.

Lo coms cazet en un varah.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.

Le comte tomba en un sillon.

3. Varec, s. m., chaume, paille.

Nég. expl. No lhi val sos ausbercs pur un varecs.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29. 

Ne lui vaut son haubert purement une paille.

 

Garar, Guarar, v., regarder, observer, considérer.

Garatz vostra gonela,

Can la faretz novela.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

Considérez votre robe, quand vous la ferez neuve.

Fig. Amors non gara sacramen

La voluntat sec lo talen. 

Arnaud de Carcasses: Dins un vergier. 

Amour ne regarde pas serment, la volonté suit le désir.

Pero guaratz qual mielhs vos en cove.

Berenguer de Palasol: Bona domna. 

Pourtant regardez lequel mieux vous en convient.

- Prendre garde, garantir. 

Deu garar de falhir.

Pons de Capdueil: Si totz los. 

Doit prendre garde de faillir. 

Que m capdela, e m gara

De tot autre cossir.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Qui me gouverne, et me garantit de toute autre pensée.

Gara m d' ifern, del fuoc arden. Passio de Maria. 

(chap. Guárdam del infern, del foc ardén.)

Garantis-moi d'enfer, du feu ardent.

- Garder.

Part. prés. En un deves, anhels garan, 

Ieu vi denan ab un pastor 

Gaia pastorella.

J. Estève: El dous temps. 

Dans une réserve, gardant agneaux, je vis devant avec un pasteur une gaie pastourelle. 

La chiqueta María teníe un corderet; Ieu vi denan ab un pastor Gaia pastorella.

Adv. comp. A compas et a guaran.

Gaubert, Moine de Puicibot: Uns joys. 

Par compas et par mesure. 

Adoncx val amors a guaran 

Lial e bona et entieira.

Amanieu des Escas: Dona per cuy.

Alors vaut à perfection amour loyal et bon et entier.

ANC. FR. Gar que tu soies costumiers 

De saluer les gens premiers.

Roman de la Rose, v. 2113.

2. Garandar, v., embrasser, renfermer, contenir.

De tot lo mon tan cum ten ni garanda.

Perdigon: Aissi cum selh. 

De tout le monde autant qu'il tient et embrasse. 

A d' avinens faissos 

Tant cant beutatz en garanda.

Raimond de Miraval: Un sonet m' es. 

A des manières avenantes autant que beauté en renferme.

3. Garanda, Guaranda, s. f., garantie, promesse.

Breton son fors de garanda, 

E son d' onor bas.

Bertrand de Born: Gent fai. 

Bretons sont hors de garantie, et sont bas d'honneur.

- Discrétion, mesure, convenance.

Demanda 

Fola outra guaranda.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Demande folle outre convenance. 

Adv. comp. Malvatz fai, quar aissi viu a randa 

A livrazon, a comte e a garanda.

Bertrand de Born: D'un sirventes. 

Il fait le méchant, car ainsi il vit entièrement à ration, à crédit et à promesse.

4. Agarar, Aguarar, v., regarder, observer, rechercher.

Part. prés. Irai per tot agaran

De cascuna un bel semblan.

Bertrand de Born: Domna pois. Var. 

J'irai partout recherchant de chacune un beau semblant.

Aguaran

D'orien tro 'l sol colguan.

Bertrand de Born: Mon chant finisc.

Observant d'orient jusqu'au soleil couchant.

Lo capsot de Mario Sasot; Las gens s' enfolezisso per mantas manieiras de fulhias

5. Esgarar, Esguarar, v., regarder. 

No m vol jauzir,

Ni de sos hueils esguarar.

Hameus de la Broquerie: Mentre qu'el.

Ne me veut réjouir, ni regarder de ses yeux.

La partida de sus,

La qual ves lo cel esgara.

Brev. d'amor, fol. 33. 

La partie de dessus, laquelle regarde vers le ciel.

- Garantir, préserver.

D'on dic cossi s deu esgarar.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us. 

D'où je dis comment il se doit garantir.

6. Gardar, Guardar, v., regarder, considérer.

Gard' aval e gard' amon

Si negun savi y veira.

P. Cardinal: Una cieutat.

Regarde aval et regarde amont si nul sage il y verra.

Quar s' un flum d'un aut pont guardatz.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amic N Albert.

Car si vous regardez un fleuve d'un haut pont.

- Prendre garde, faire attention, observer.

No y guart dilus, ni dimarts,

Ni setmana, ni mes, ni ans.

Bertrand de Born: Ges de far.

Je n'y regarde lundis, ni mardis, ni semaine, ni mois, ni ans.

Belh senher Dieus, si feyssetz a mon sen, 

Ben guardaratz qui faitz emperadors.

Peyrols: Pus flum Jordan

Beau seigneur Dieu, si vous faisiez à mon sens, vous regarderiez bien qui vous faites empereurs.

Mot l' amet e la desiret, gardan que no fos sauput.

(chap. Mol la va amá, voldre, y desseá o dessichá, guardán que no fore sabut; que no se sapiguere o sabiguere.)

Desideri Lombarte Arrufat; Mot l' amet e la desiret, gardan que no fos sauput.

V. de Rambaud de Vaqueiras.

Moult l'aima et la désira, prenant garde qu'il ne fût su.

- Observer, accomplir.

Gardar sos comandamens.

P. Cardinal: Una cieutat.

Observer ses commandements.

Pecca mot greumens qui non garda las festas. V. et Vert., fol. 89.

Pèche moult gravement qui n'observe pas les fêtes.

- Garder, garantir, préserver. 

Quant hom plus savis es, 

Adoncx si deu mielhs de falhir gardar. 

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben.

Quand un homme est plus sage, alors il se doit mieux garder de faillir.

Son poble gardatz de deshonor.

G. Riquier: Ples de tristor.

Préservez son peuple de déshonneur.

Toz', aissi etz vostres anhelhs gardan?

G. Riquier: L' autr' ier trobei.

Fillette, vous êtes ici gardant vos agneaux?

Subst. Grans afans es lo conquerers

Mas lo gardars es maestria.

Pons Fabre d'Uzès: Luecx es. Var. 

Grande peine est le conquérir, mais le garder est science. 

ANC. FR. Par tot a li sires gardé,

Mais n'i vois nes une bubete... 

Si tost com entra le seignor, 

Garda, si vit le lecheor. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 403 et t. II, p. 87. 

Devant lui garde, si a véu uns prés.

Roman de Miles et Amys, v. 169.

Atlas qui avecques ses espaules guarda le ciel de tumber.

Rabelais, liv. II, ch. 1.

ANC. CAT. ANC. ESP. Gardar. CAT. MOD. ESP. MOD. PORT. Guardar.

IT. Guardare. (chap. Guardá: guardo, guardes, guarde, guardem o guardam, guardéu o guardáu, guarden; guardat, guardats, guardada, guardades. Yo guardaré; yo guardaría; si yo guardara.)

7. Gardeiar, v., contempler, regarder.

Sobr' els quals montec Moyzes per gardeiar la terra de promissio.

Eluc. de las propr., fol. 159.

Sur lesquels monta Moïse pour contempler la terre de promission.

8. Garda, Guarda, s. f., garde, protection.

Mas pren la garda de Maria. Trad. d'un Évangile apocryphe.

Mais prend la garde de Marie. 

En garda d'un prohome estranh. Trad. du Code de Justinien, fol. 21. 

En garde d'un prud'homme étranger.

- Garantie, défense, empêchement.

No puesc far esdig ni garda

En so que amors me comanda.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Je ne puis faire dédit ni garde en ce qu'amour me commande.

Fig. Ieu pauziey garda a ma boca. V. et Vert., fol. 103.

Je posai garde à ma bouche. 

Loc. Ieu vos prenc en ma garda. Philomena. 

Je vous prends en ma garde.

Vuelh que us prendatz garda.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Je veux que vous preniez garde.

A motz aymadors que la tenon en guarda. V. de S. Honorat.

A nombreux amants qui la tiennent en garde.

Bailieus que tot a en garda. Liv. de Sydrac, fol. 34.

Bailli qui a tout en garde.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Guarda. IT. Guardia.

- Celui ou celle qui garde, gardien, gardienne.

Coma us arbres que es en un jardi, e la garda del jardi no vol coltivar.

Liv. de Sydrac, fol. 73. 

Comme un arbre qui est dans un jardin, et le garde du jardin ne veut cultiver. 

Noyrissas fetz venir, e guardas li queria. V. de S. Honorat. 

Fit venir nourrices, et lui cherchait gardiennes. 

Cossols, tutors e curadors

E gardas e procuradors.

Brev. d'amor, fol. 126.

Consuls, tuteurs et curateurs et gardiens et procureurs.

CAT. ESP. PORT. Guarda. (chap. Guarda, guardes; guardia, guardies.)

Yellowstone, Maestrazgo - Los Ports; guarda, guardia, forestal, Chere

9. Gardian, s. m., gardien.

Un home qu' era gardian

Del monestier et habitan.

V. de S. Alexis.

Un homme qui était gardien et habitant du monastère.

Gardian dels fraires menors. Tit. de 1287. DOAT, t. CLXXV, fol. 17. Gardien des frères mineurs.

CAT. Guardiá. ESP. (chap.) Guardián. PORT. Guardião. IT. Guardiano.

10. Gardayre, Gardador, s. m., gardeur, gardien, protecteur.

Fes se pueys gardayres de porcs. V. et Vert., fol. 49.

Se fit ensuite gardeur de porcs.

Fols es qui trop es gardaire

D'ayso que no il tanh ni 'l cove.

Elias de Barjols: Ben deu.

Est fou qui trop est gardien de ce qui ne le concerne ni lui convient.

Respos Cayn: “Senhor, e soy ieu gardador de mon fraire?”

Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 2.

Répond Caïn: “Seigneur, et suis-je gardien de mon frère?”

Fig. Maestre de la ley, gardador de la fe. Liv. de Sydrac, fol. 123.

(chap. Maestre de la ley, guardadó de la fe.)

Maître de la loi, gardien de la foi.

Dona m cocelh e gardador. Passio de Maria.

(chap. Dónam consell y guardadó, protectó.)

Donne-moi conseil et protecteur.

- Adject., qui doit être gardé, qui doit être conservé.

Observadors e guardadors... ses totz enfranhemens.

Las causas seguens guardadoyras per tos temps et observadoiras.

(chap. Les coses siguiens guardadores per tots tems y observadores.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 108 et 107.

Devant être observé et devant être gardé... sans nulles infractions.

Les choses suivantes devant être gardées et devant être observées par tous les temps.

ANC. FR. Or soit Diex de mon cor et de m' âme gardère! 

Roman de Berte, p. 33. 

Nostre Seigneur gardeur des veufves dames et des orphelins.

Prophécies de Merlin, fol. 35. 

CAT. ESP. PORT. Guardador. IT. Guardatore. (chap. Guardadó, guardadós, guardadora, guardadores.)

11. Guardadura, s. f., regard.

Car' avetz d' anhell

Ab simpla guardadura.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous avez figure d'agneau avec doux regard.

IT. Guardatura. (chap. ESP. Mirada.)

12. Gardemen, Guardamen, s. m., garde.

Loc. Mas s'il s'en prezes gardemen.

B. de Ventadour: Lonc temps. 

Mais si elle s'en prenait garde.

- Observance, observation.

Del guardamen de la regla. Cat. dels apost. de Roma, fol. 213.

(chap. Del guardamén de la regla; observansia.)

De l' observance de la règle.

ANC. ESP. Guardamiento. IT. Guardamento. (chap. Guardamén, guardamens.)

13. Gardansa, s. f., règle, observance.

E 'ls establissements e las gardansas de drech. 

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 338. 

Et les institutions et les observances de droit.

14. Gardaria, s. f., droit de garde, gardage.

Agreiras, devers, gardarias. Tit. de 1326. DOAT, t. XXXIX, fol. 52. Agriers, redevances, gardages.

15. Agardar, v., garder, conserver.

Tres ans o plus, e de bon grat,

En aquest bosc t'ai agardat.

V. de S. Honorat.

Trois ans ou plus, et de bon gré, en ce bois je t'ai gardé.

- Contempler, protéger.

Nos agardan nostre car frayre,

Que son martyrisat tan grieu.

V. de S. Honorat. Passio.

Nous contemplent nos chers frères, qui sont martyrisés si cruellement.

Mot vos a agardatz l' amicx de Dieu, Macrobis. V. de S. Honorat.

Moult vous a protégés l'ami de Dieu, Macrobe.

ANC. FR. Elle dist en riant agardez quel oysel.

Lett. de rém. de 1398. Carpentier, t. 1, col. 383.

ANC. ESP.

Pagado es mio Cid que lo está aguardando.

Poema del Cid, v. 1066.

Como si de mil omes soviessen aguardados.

V. de San Millán, cop. 201.

En aguardar á ellos metie toda su cura.

V. de S. Domingo de Silos, cop. 18.

CAT. PORT. Aguardar. IT. Aguardare. (chap. Aguardá es esperá.)

16. Agarda, s. f., hauteur, monticule, colline.

Puis issit en l' agarda totz sols, de pes.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74 bis. 

Puis il sortit sur la hauteur tout seul, à pied. 

Quant ac un petit anat, 

Vi un' agarda denan se.

Roman de Jaufre, fol. 16. 

Quand il eut un peu été, il vit un monticule devant soi.

17. Angarda, Engarda, s. f., hauteur, monticule, colline.

Taulat es sus en l' angarda, 

E vi Jaufre.

El me fasia, ab correjadas 

Baten, una angarda poiar.

Roman de Jaufre, fol. 62 et 67. 

Taulat est sus en la hauteur, et vit Jaufre. 

Il me faisait, frappant avec des courroies, monter une colline.

- Avant-garde.

Per Dieu, ditz el, companh, ben dey esser iratz, 

Car, senes mi, prezetz l' engarda.

Roman de Fierabras, v. 485. 

Par Dieu, dit-il, compagnon, bien je dois être fâché, car, sans moi, vous prîtes l' avant-garde. 

Las angardas G. an corregut.

(chap. Les vanguardies de Gerard han corregut; abán + guardes)

Las angardas G. los an vencut.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 53.

Les avant-gardes de Gérard ont couru.

Les avant-gardes de Gérard les ont vaincus.

ANC. FR. De tel baron avez perdu l' angarde. Roman de Roncevaux. 

Ce fu Gorban qu'en l' angarde ot trové. 

Roman d'Agolant, v. 1255.

18. Avangarda, s. f., avant-garde.

Rollans fetz l' avangarda ab sa gran baronia.

(Chap. Roldán va fé la vanguardia en sa gran baronía.)

Roman de Fierabras, v. 71. 

Rolland fit l' avant-garde avec sa grande baronnie.

CAT. Avantguarda. ANC. ESP. Avanguarda. ESP. MOD. Vanguardia.

PORT. Vanguarda. IT. Avanguardia. (chap. Vanguardia, vanguardies : abán + guarda. Hau de lligí la carta de Josep Tarradellas a La Vanguardia, 1981. Va vore vindre mol be a Jordi Pujol y la seua política.)

Carta, Josep Tarradellas, La Vanguardia, 1981

19. Esgardar, Esguardar, v., regarder, considérer.

Mas coven esgardar

Cum o dey comensar.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Mais il convient de considérer comment je dois commencer cela. 

Ni l' esgart dreit, ans tenc mos huels aclis.

Alegret: Aissi cum. 

Ni la regarde droit, mais tiens mes yeux baissés. 

Li siei belh huelh traidor 

Que m' esguardavan tan gen.

B. de Ventadour: Acossellatz. 

Les siens beaux yeux traîtres qui me regardaient si gentiment. 

Loc. Tro que ns esguardem de dreg huelh.

P. Rogiers: Entr' ira e joy.

Jusqu'à ce que nous nous regardions en face. 

ANC. FR. Diex, qui la fist pour esgarder, 

N' i laissa riens à amender. 

Roman de Blanchardin, fol. 119. 

N'i ot un seul qui l' esgardast,

De droit amor ne s' escoufast.

Fables, Ms. 7989*, fol. 58.

ANC. IT. Ed esgardiamo pur quale maggiormente credemo.

Guittone d'Arezzo, Lett. I. 

ANC. CAT. Esgardar. CAT. MOD. ANC. ESP. PORT. Esguardar. 

IT. MOD. Sguardare. (chap. Mirá, de vore y de considerá. Ya u vorem.)

20. Esgart, s. m., regard, aspect.

Ai! cum mi saup gent esgardar, 

Si l' esgartz messongiers no fo.

Sordel: Bel m' es ab.

Ah! comme elle me sut gentiment regarder, si le regard ne fut pas mensonger.

Nafret mon cor d'un esgart amoros. 

P. Raimond de Toulouse: Tos temps. 

Blessa mon coeur d'un regard amoureux. 

Per l' esgar

Del temps clar.

G. Faidit: Per l'esgar.

Par l'aspect du temps clair.

ANC. FR. Jeunst li oyls de toz curious eswartz.

Sermons de S. Bernard, p. 301.

- Coup d'oeil, apparence, appréciation.

Loc. No i aia loc, segon l' esgart.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps. 

N'y ait lieu, selon l'apparence. 

ANC. FR. Qu' Ysengrin a fet sor Renart

Fol jugement e fol esgart. 

Roman du Renart, t. II, p. 310. 

Alun çà el cunte Richart, 

Si nus metum en son esgart.

Roman de Rou, v. 5587.

- Égard, considération.

Loc. Vos devetz aver esgart.

A vostre pro, ses autr' esgart.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Vous devez avoir égard. 

A votre profit, sans autre considération.

CAT. Esguard. ESP. Esguarde. IT. Sguardo.

21. Esgardamen, Esguardamen, s. m., regard, aspect.

Per lo dous ris e l' amoros semblan

Que m fetz mi dons al prim esguardamen.

Cadenet: Ab leyal.

Par le doux sourire et l'amoureuse manière que me fit ma dame au premier regard. 

Per fols esgardamens. V. et Vert., fol. 3.

Par regards désordonnés.

Quant elhs viron los hermitas, meravelero s fort de lor esguardament.

Philomena.

Quand ils virent les ermites, ils s' émerveillèrent fort de leur aspect. 

Fig. De fozer ac esgardamen. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

(chap. Teníe la mirada com un rellámpec.)

Eut regard de foudre.

- Examen, décision, résolution.

Ans que l' aya

Esgardamen de far plazer.

T. d'un Anonyme et de G. Riquier: Guiraut.

Avant qu'il ait résolution de lui faire plaisir.

- Considération, égard.

Per esgardamen d'aquella.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle. 

En considération de celle-là.

ANC. CAT. Esguardament. IT. Sguardamento. (chap. Miramén, miramens; considerassió, considerassions; 

22. Esgardador, s. m., qui regarde, regardeur.

A totz los esgardadors d'aquesta carta.

(chap. A tots los que vorán esta carta; miradós, lligidós.)

Tit. de 1268. DOAT, t. CXXVI, fol. 82. 

A tous les regardeurs de cette charte. 

IT. Sguardatore. (chap. miradó, miradós, miradora, miradores.)

23. Esgardable, adj., exposé aux regards.

Nulla honors no t' esleve, tant sias esgardables.

Trad. de Bède, fol. 25. 

Que nul honneur ne t'élève, tant tu sois exposé aux regards.

24. Regardar, Reguardar, v., regarder. 

Obri tos huells, regarda me. Passio de Maria.

(chap. Obri tons – los teus - ulls, míram.)

Ouvre tes yeux, regarde-moi. 

Part. pas. Quant elha m'a de sos huelhs reguardat.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l. 

Quand elle m'a regardé de ses yeux. 

ANC. ESP. Reguardar. IT. Riguardare.

25. Regarda, s. f., regard.

La tua regarda 

Pura com cristals.

(chap. La teua mirada pura com lo cristal.)

Un troubadour anonyme: Flor de paradis. 

Le tien regard pur comme cristal. 

ANC. ESP. Reguarda. (MOD. mirada.)

26. Regart, Reguart, s. m., danger, péril.

Ses reguart de falhir.

Berenguer de Palasol: Aital dona. 

Sans danger de faillir. 

Dont elh ac pueys de morir gran reguart.

E. Cairel: Pus chai. 

Dont il eut ensuite grand danger de mourir. 

Si lo coms i vai, a gran regart. 

No s'en tornara K. ses gran regartz. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47 et 8.

Si le comte y va, il y a grand danger. 

Charles ne s'en retournera sans grand péril. 

ANC. CAT. Reguard. ANC. ESP. Reguardo. IT. Riguardo.

27. Regardadura, s. f., regard.

Que aia regardadura rien. Liv. de Sydrac, fol. 127.

Qu'il ait regard riant.

ANC. FR. Oils dreits et apers out e dulce regardéure. 

Roman de Rou, v. 2067.

Ne regardéure orguilleuse

N'ot-il pas, mès douce et peisible...

Car lins a la regardéure 

Si fort, si perçant et si dure

Qu'il voit tout.

Roman de la Rose, v. 12290 et 8991.

28. Regardamen, s. m., regard, vue.

Flors... per color plazo al regardament. Eluc. de las propr., fol. 209.

Les fleurs... par couleur plaisent au regard.

Fig. Si lo regardamens del cor non era finament espurgat, non podia vezer clar. Trad. de Bède, fol. 17.

Si le regard du coeur n'était purement nettoyé, il ne pouvait voir clair.

- Jugement.

Seran dampnatz pel regardamen de Dieu,

Liv. de Sydrac, fol. 124. 

Seront damnés par le jugement de Dieu.

ANC. CAT. Regardament. IT. Rigardamento. (chap. ESP. Vista, mirada.)

29. Regardaire, s. m., qui regarde, observateur.

Per que suy meravelhaire

Que hom non es reguardaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es entr' om. 

C'est pourquoi je suis admirateur de ce qu'on n' est pas observateur.

ANC. FR. Les regardeurs ou veilleurs sont tous aveuglez.

Monstrelet, t. I, fol. 172.

A Paris il ne faut qu'un regardeur pour amuser le reste.

Contes d'Eutrapel, fol. 197. 

IT. Riguardatore. (chap. Miradó, observadó.)

30. Regardiu, adj., exposé, découvert, disposé.

A semblansa del layro

Que s met en luoc regardius

De sa mort, tant li sat bo

Far lo fag don la enquier.

G. Riquier: A mon dan. 

A ressemblance du larron qui se met en lieu disposé pour sa mort, tant lui sait bon de faire l'action par laquelle il l'affronte.

31. Aregardar, v., regarder. 

Avans de jorn deu hom levar 

Per son auzel aregardar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avant le jour on se doit lever pour regarder son oiseau. 

ANC. FR. Soeur Clémence... arregardoit l'air, qui estoit très bel et très serain. Lett. de rém. de 1398. Carpentier, t. I, col. 383.

32. Contragardar, v., garder, préserver. 

Us membre porta l'autre, et se contragarda ben que non li fassa mal.

V. et Vert., fol. 57. 

Un membre porte l'autre, et se garde bien qu'il ne lui fasse mal.

33. Reiregarda, s. f., arrière-garde. 

E m platz quan vey reiregarda.

Boniface de Castellane: Guerra e trebalhs. 

Et me plaît quand je vois arrière-garde.

La reiregarda dels Proensals.

(chap. La retaguardia dels Provensals.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 28.

L' arrière-garde des Provençaux. 

Fig. Ben aperseubutz en la reiregarda contra horguelh e vana gloria.

V. et Vert., fol. 72. 

Bien prudent en l' arrière-garde contre orgueil et vaine gloire.

CAT. Retraguarda. ANC. ESP. Retroguardia. ESP. MOD. Retaguardia. PORT. Retaguarda. IT. Retroguardia. (chap. Retaguardia, retaguardies.)

34. Salvagarda, Salvagardia, s. f., sauvegarde.

Que deguna salvagardia real non si done... 

Que tal salvagarda non tena.

(chap. Que cap salvaguardia o salvaguarda real no se dono.

Que tal salvaguarda no tingue.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 10.

Qu'aucune sauvegarde royale ne se donne... 

Que telle sauvegarde ne tienne.

Recebre los bes..., et metre en salvagarda. 

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 266.

Recevoir les biens..., et mettre en sauvegarde. 

CAT. ESP. PORT. Salvaguarda. IT. Salvaguardia. (chap. salvaguardia o salvaguarda, salvaguardes o salvaguardies.)