Mostrando las entradas para la consulta coneixem ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta coneixem ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 1 de mayo de 2026

Sabor

Sabor, s. f., lat. sapor, saveur, goût.

Pueys del frug amarsis la sabor.

(chap. Pos del fruit amarguege lo sabor, lo gust.)

Sabor, s. f., lat. sapor, saveur, goût.

R. Jordan: S' ira d' amor.

Puis du fruit il rend amère la saveur.

Conoyshem tota cauza per sabor et per odor.

(chap. Coneixem (tota cosa) totes les coses per lo sabor (gust) y per la auló.)

Eluc. de las propr., fol. 268.

Nous connaissons toute chose par saveur et par odeur.

Fig. Peccatz a tan dossa sabor.

Gavaudan le Vieux: Patz passien.

Péché a si douce saveur.

Mas ieu, que plang e plor,

Cui jois non a sabor.

B. de Ventadour: Lo gens.

Mais moi, qui gémis et pleure, pour qui le plaisir n'a pas de saveur.

Mes en el sabor de dormir. 

Hist. de la Bible en prov., fol. 1.

Mit en lui goût de dormir.

- Douceur, plaisir.

Manjam ab deleit, e bevem ab sabor.

Guillaume de Tudela. 

Mangeons avec délice, et buvons avec plaisir.

ANC. FR. Onc ni ot savor de cuisine.

Roman du Renart, t. II, p. 128.

De la savor qui forte esteit. 

2e Trad. du Chastoiement, cont. 11.

CAT. ESP. PORT. Sabor. IT. Sapore. (chap. Sabor, sabors; gust, gustos.)

Yo parlo chapurriau; Valderrobres; Sabor, sabors; gust, gustos


2. Saboros, adj., lat. saporus, savoureux, délectable, délicieux.

E 'l frug es cars e bos 

E dos e saboros.

P. Vidal: Dieus en sia.

Et le fruit est précieux et bon et doux et savoureux.

L'ayga d'aquesta fon... es sobredossa e saborosa a beure.

(chap. L'aigua d'esta fon... es sobredolsa y sabrosa pera beure.)

L'ayga d'aquesta fon... es sobredossa e saborosa a beure.

V. et Vert., fol. 102.

L'eau de cette fontaine... est sur-douce et délectable à boire.

Fig. Tant es lo mals saboros.

(chap. Tan es lo mal sabrós, delissiós, gustós.)

G. Riquier: Vertatz es. 

Tant est le mal délicieux.

Savieza... saboroza conoyssensa que dona plazer... en l' arma.

V. et Vert., fol. 100.

Sagesse... délicieuse connaissance qui donne plaisir... dans l'âme.

CAT. Saboros, sabros. ANC. ESP. Saboroso. ESP. MOD. Sabroso. PORT. Saboroso. IT. Saporoso. (chap. Sabrós, sabrosos, sabrosa, sabroses; gustós, gustosos, gustosa, gustoses; gustoset, gustosets, gustoseta, gustosetes; delissiós, delissiosos, delissiosa, delissioses.)

LACTARIUS VINOSUS Y SANGUIFLUUS, chapurriau,bolets

3. Saborosamen, Savorosamen, adv., savoureusement, délicieusement.

Ad aquest frug em totz somos,

Qu' el culham savorosamen.

P. Cardinal: Dels quatre caps. Var.

Vers ce fruit nous sommes tous invités, afin que nous le cueillions délicieusement.

ESP. Sabrosamente. PORT. Saborosamente. IT. Saporosamente. 

(chap. Sabrosamen, sabrósamen.)


4. Saborent, adj., savoureux, délicieux.

Non es negus frutz que sia saborens,

Si del solelh perdia los sieus afortimens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Il n'est nul fruit qui soit savoureux, si du soleil il perdait les siennes améliorations.

On mays li donavan condutz plus saborentz. V. de S. Honorat.

Où davantage lui donnaient repas plus délicieux.


5. Saboriu, adj., savoureux, délicieux.

Fig. Mal m' es dolz e saborius,

E 'l pauc ben, mana don mi pais.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey.

Mal m'est doux et savoureux, et le petit bien, manne dont je me repais.


6. Sabrier, s. m., saveur, goût, sauce.

Be m' enueia de cavalier

Que quer tres vetz cauls e sabrier.

Le Moine de Montaudon: Be m' enueia.

Bien m'ennuie de cavalier qui cherche trois fois choux et saveur.

Qu' om lo manges

En sabriers.

Le Moine de Montaudon: Quant tuit.

Qu'on le mangeât en sauce.

Fig. Ab fals cosselhs gaston l' autrui sabrier.

P. Vidal: Drogoman.

Avec faux conseils gâtent le goût d'autrui.

Loc. fig. Non val tan la vostra razos

Que pauc ni pro no met mas en sabriers.

T. de Rambaud et d'Adhemar: En Azemars.

Ne vaut pas tant la votre raison, vu que peu ni prou elle ne met les mains en sauce (besogne).


7. Sabez, adj., lat. sapidus, savoureux.

Es plus dossa e sabeza a beure.

Est plus douce et savoureuse à boire.

Sabor no sabeza, o fada. Eluc. de las propr., fol. 271.

Saveur non savoureuse, ou fade.


8. Saper, v., lat. saper, avoir la saveur de, le goût de, sentir.

L' ayga de la fon sap men la sabor de la terra.

Aquesta fon non sap fems.

V. et Vert., fol. 102.

L'eau de la fontaine a moins le goût de la saveur de la terre.

Cette fontaine ne sent pas le fumier.

ESP. Saber. (chap. Tindre gust; esta aigua me sap a fang, té gust de. Cuan l'oli se fa sabén, es que té un regust poc agradable. Sol passá cuan ne quede poc al tinet o a una garrafa. Oli sabén, olis sabens, ensaginada sabenta, ensaginades sabentes.)

ensaginada, sagí, grassa, gorrino, greix, manteca

9. Sapiditat, s. f., sapidité, saveur.

Ayga pluvial.. sa levitat et sapiditat.

Eluc. de las propr., fol. 150.

Eau pluviale... sa légèreté et sapidité.


10. Saborar, v., du lat. saporatus, savourer.

Saboron lurs bes de lurs taulas. V. et Vert., fol. 35.

Savourent leurs biens de leurs tables.

Qui sabora lai condutz,

Jamais no s cove sia drutz.

A. Daniel: Pus En Raimons.

Qui savoure là festins, jamais il ne convient qu'il soit amant.

Fig. Persona a cuy Dieus dona aquest don de savieza gosta e sabora e sent la sabor de Dieu. V. et Vert., fol. 41.

Personne à qui Dieu donne ce don de sagesse goûte et savoure et sent la saveur de Dieu.

- Donner de la saveur, du goût.

Si la sal es fada en que la saborares?

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 9.

Si le sel est fade avec quoi lui donnerez-vous du goût?

Substantiv. Auzirs e vezers,

Odorars, saborars

Son li sen e palpars.

G. Riquier: A sel que.

L'entendre et le voir, le sentir, le savourer et le toucher sont les sens.

ANC. FR. De savorer viande ni brevage.

La Boderie, Hymn. eccles., fol. 99.

De celle fleur tu pourras savorer

Le fruit sucré. 

Forcadel, p. 15.

ANC. CAT. Saborar. ESP. PORT. Saborear. IT. Saporare. (chap. Saborejá, gustá, tastá, probá.)


11. Assaboramen, s. m., saveur.

Delectacio et voluptat... en viandas et assaboramens.

Eluc. de las propr., fol. 115.

Délectation et volupté... en aliments et saveurs.

IT. Assaporamento.

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

12. Assaborar, v., délecter, savourer, goûter.

En assaborar lur gola.

Conoys lo bo vi aquell que lo tasta e lo assabora en la boca.

(chap. Coneix lo bon vi aquell que lo taste y lo saborege (paladege) a la boca.)

V. et Vert., fol. 22 et 100.

A délecter leur gueule.

Connaît le bon vin celui qui le tâte et le savoure dans la bouche.

Fig. Sentimen en que hom pot assaborar cant dous e cant suaus es Dieus.

V. et Vert., fol. 101.

Sentiment en quoi on peut savourer combien doux et combien suave est Dieu.

ANC. FR. Qui en espraint la mère goute

Et l'assavoure bien et gouste.

Assavorons bien Diex.

J. de Meung, Test., v. 161 et 2026.

Qu'ils assavourassent et entendissent la fin.

Monstrelet, t. II, fol. 74.

Se plus belle et mignote estes de moy, d'autre part je suis mieux assavourée.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 118.

ANC. CAT. Assaborar. ANC. ESP. Asaborar. PORT. Assaborar. IT. Assaporare.

13. Dessaborament, s. m. dégoût.

Dessaborament de bocca. Eluc. de las propr., fol. 85.

Dégoût de bouche.

(chap. Dessaboramén : disgust, falta de gust, mal gust.)

14. Dessaborar, v., dégoûter.

Aissy co vil condug dessabora persona que ha acostumatz delicatz manjars.

V. et Vert., fol. 41.

Ainsi comme vil repas dégoûte la personne qui a accoutumé des mangers délicats.

Part. pas. Se fenhon dessaboradas. Brev. d'amor, fol. 130.

(chap. Se fingen disgustades.)

Elles se feignent dégoûtées.

- Qui est sans saveur, insipide.

Peras campestras so... dessaboradas et duras, per que no valo a manjar.

(chap. Peres campestres (bordes) són... disgustades (dessaborides) y dures, per lo que no valen pera minjá.)

Eluc. de las propr., fol. 218.

Poires champêtres (sauvages) sont... sans saveur et dures, c'est pourquoi elles ne valent à manger.

ANC. CAT. Dessaborar. ANC. ESP. Desaborar. (chap. Disgustá, “dessaborí” : pedre lo gust, lo sabor.)

15. Desasaborar, v., dénaturer, altérer le goût, neutraliser.

Aysso es la salsa de vinagre que tol e desasabora la sabor del vi.

V. et Vert., fol. 77.

Ceci est la sauce de vinaigre qui ôte et neutralise la saveur du vin.

ANC. CAT. Desassaborar. (chap. desnaturalisá, alterá lo gust, neutralisá, fé malbé lo sabor, disgustá.)


16. Desasaborir, v., affadir, ôter le goût.

Fig. Quar no vuelh mon chantar aia sal...

Vuelh hi metre per desasaborir

Lo vielh senher de Tor, que re no val.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

Parce que je ne veux pas que mon chanter ait de sel... je veux y mettre pour ôter le goût le vieux seigneur de Tor, qui ne vaut rien.

(chap. dessaborí, disgustá.)

17. Insipiditat, s. f., insipidité.

Flecma,... ja sia que en si haia grosseza et insipiditat... en sanc... si transmuda. Eluc. de las propr., fol. 30.

Flegme,... bien qu'en soi il ait grossièreté et insipidité.… en sang... se transmue.

18. Insipid, Incipid, adj., lat. insipidus, insipide, fade.

Sabor dita... insipida.

Sabor incipida sona ses sabor.

Eluc. de las propr., fol. 271.

Saveur dite... insipide.

Saveur insipide signifie sans saveur.

CAT. Insipid. ESP. (insípido) PORT. IT. Insipido. (chap. insípid o insípit, insipids o insipits, insípida, insípides : que no té sabor o gust, disgustat, disgustats, disgustada, disgustades; desgustat, desgustats, desgustada, desgustades.) 

lunes, 5 de agosto de 2024

Nota, Noda - Ignorar

Nota, Noda, s. f., lat. nota, note, marque.

Notas ni quartas escrir.

P. Cardinal: Qui vol. 

Écrire notes et chartes. 

Fig. Honestamens uzar de vestirs ses exces e ses nota de herguell.

V. et Vert., fol. 104.

User honnêtement de vêtements sans excès et sans note d'orgueil.

Pesma noda es ergoils en tenso. Trad. de Bède, fol. 35.

(chap. Péssima nota es l' orgull en tensó : contestassió : disputa : discussió.)

Très mauvaise marque est orgueil en contestation.

- Note de musique.

En paraullas que passon per la boca o en nota de cans o de sos dissolutz. v. et Vert., fol. 88. 

En paroles qui passent par la bouche ou en note de chant ou d'airs désordonnés.

CAT. ESP. PORT. IT. Nota. (chap. Nota, notes.)

2. Notari, s. m., lat. notarius, notaire. 

Cartas que no son faitas per cominal persona, so es per notari.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Chartes qui ne sont faites par personne commune, c'est-à-dire par notaire.

De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.

Notaris que fan falsas letras, e falson los sagells, e fan libells falces e falsas cartas. V. et Vert., fol. 15. 

Javier Giralt Latorre, lingüística, canalla, fluix, merda, catalanista, brossa, Albelda

Notaires qui font de fausses lettres, et faussent les sceaux, et font des mémoires faux et de faux actes.

CAT. Notari. ESP. PORT. Notario. IT. Notaro, notaio.
(chap. Notari, notaris, notaria, notaries.)

mas de les notaries, notari, notaris, notaria

3. Notaria, s. f., notariat, office de notaire.

L'offici de notaria...; la venda de las notarias.

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 151.

L'office de notariat...; la vente des notariats.

CAT. Notaria. ESP. Notaría. IT. Notaría, notería. (chap. Notaría, notaríes.)

4. Notariat, s. m., notariat, fonction de notaire. 

Finit lo termi de lor notariat. Fors de Béarn, p. 1077. 

Le terme de leur notariat fini.

ESP. Notariato. (chap. Notariat, notariats : funsió de notari.)

5. Notatio, s. f., lat. notatio, observation, remarque.

Notatios es cant, per certz senhals, hom demostra la natura d'ome.

Leys d'amors, fol. 148.

La remarque est quand, par certains signes, on indique la nature de l'homme.

ANC. CAT. Notació. ANC. ESP. Notación. PORT. Notação.

(chap. Notassió, notassions; observassió, observassions.)

6. Notable, adj., lat. notabilis, notable.

E 'ls fags notables. Cat. dels apost. de Roma, fol. 1.

(chap. Y los fets notables.)

Et les faits notables.

Esta doctrina 

Sancta, notabla e fina.

Brev. d'amor, fol. 110. 

Cette doctrine sainte, notable et pure. 

CAT. ESP. Notable. PORT. Notavel. IT. Notabile. (chap. Notable, notables.)

7. Notablament, Notablamen, adv., notablement, honorablement.

Ditz notablamen de tres dictios. Leys d'amors, fol. 112. 

Dit notablement de trois mots. 

Lo qual me reculhic mot notablament.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Lequel me reçut moult honorablement. 

CAT. Notablement. ESP. (notablamente) Notablemente. PORT. Notavelmente. IT. Notabilmente, notabilemente. 

(chap. Notablemen; honorablemen.)

8. Notar, v., lat. notare, noter, dénoter, indiquer.

Notar... e summariamen remembrar las istorias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 2. 

Noter... et sommairement rappeler les histoires. 

L' autre jorn, per aventura,

M' anava sols cavalcan, 

Un sonet notan.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

L'autre jour, par aventure, je m'en allais seul chevauchant, notant un sonnet.

Notar quals sion las causas del nostre departiment. 

Doctrine des Vaudois.

Noter quelles soient les causes de notre séparation. 

Car la prima lettra d' amor 

Apellon a, e nota plor.

P. Milon: En amor trop. 

Car la première lettre d'amour on appelle A, et elle dénote pleur.

CAT. ESP. PORT. Notar. IT. Notare. (chap. Notá: noto, notes, note, notem o notam, notéu o notáu, noten; notat, notats, notada, notades; anotá, apuntá)

9. Denotar, v., lat. denotare, dénoter, désigner.

Aysso denota la virtut del vocable, cum simple vuelha dire ses plec. Denoto indignacio de coragge.

Eluc. de las propr., fol. 8 et 40. 

Ceci dénote la qualité du mot, comme simple veuille dire sans pli.

Dénotent indignation de coeur. 

CAT. ESP. PORT. Denotar. IT. Denotare, dinotare.

(chap. Denotá: denoto, denotes, denote, denotem o denotam, denotéu o denotáu, denoten; denotat, denotats, denotada, denotades.)

10. Notificar, v., lat. notificare, notifier.

Notificam per la tenor de las presens.

(chap. Notificam o notifiquem per la tenor de les (cartes) presens.)

Justel, Preuves de l'Hist. de la maison de Turenne, 1404.

Nous notifions par la teneur des présentes. 

Part. pas. Las benedictios... foro promulgadas et notificadas.

Eluc. de las propr., fol. 159. 

Les bénédictions... furent promulguées et notifiées. 

CAT. ESP. PORT. Notificar. IT. Notificare. (chap. Notificá: notifico, notifiques, notifique, notifiquem o notificam, notifiquéu o notificáu, notifiquen; notificat, notificats, notificada, notificades. Te notifico que no te hi ficos.)

11. Notificatiu, adj., qualificatif, indicatif.

So notificatius de las personas divinas. Eluc. de las propr., fol. 7.

Sont qualificatifs des personnes divines.

(chap. Notificatiu, notificatius, notificativa, notificatives; cualificatiu, cualificatius, cualificativa, cualificatives; indicatiu, indicatius, indicativa, indicatives.)

12. Notori, adj., lat. notorius, notoire, connu. 

A totz manifestz e notoris. Leys d'amors, fol. 118.

(chap. A tots manifest y notori.)

A tous manifeste et notoire.

CAT. Notori. ESP. PORT. IT. Notorio. (chap. Notori, notoris, notoria, notories; manifest, manifests, manifesta, manifestes; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

13. Noticia, s. f., lat. notitia, notice, connaissance, notion.

Noms es ditz de nomnar o de noticia, so es conoysshensa.

Leys d'amors, fol. 44.

Nom est dit de nommer ou de notice, c'est-à-dire connaissance.

Noticia certa dels temps et dels momens. Eluc. de las propr., fol. 121.

(chap. Notissia serta dels tems y dels momens.)

Notion certaine des temps et des moments.

CAT. ESP. PORT. Noticia. IT. Notizia. (chap. Notissia, notissies; v. notissiá : doná una notissia : avisá, contá, fé notori.)

14. Nocio, s. f., lat. notio, notion, connaissance.

D'aquestas nocios, sapias que cascuna es una et indiviza.

Eluc. de las propr., fol. 7. 

De ces notions, sachez que chacune est une et indivise.

CAT. Noció. ESP. Noción. PORT. Noção. IT. Nozione. 

(chap. Nossió, nossions.)

15. Nocional, adj., indicatif, qualificatif, explicatif.

Algus so noms... personals, autres nocionals. 

Noms nocionals so ditz.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 7. 

Aucuns sont noms... personnels, autres qualificatifs. 

Sont dits noms indicatifs. 

CAT. ESP. Nocional. (chap. Nossional, nossionals; indicatiu, cualificatiu o calificatiu.)

16. Annotation, s. f., annotation, désignation.

La annotation de tos los bes mobles e no mobles del fugitiu.

(chap. La anotassió de tots los bens mobles y no mobles (inmobles) del fugitiu, per ejemple Carlitos Puigdemont.)

Cout. de Condom, de 1313.

La désignation de tous les biens meubles et non meubles du fugitif.

ESP. Anotación. PORT. Annotação. IT. Annotazione. 

(chap. Anotassió, anotassions; v. anotá: anoto, anotes, anote, anotem o anotam, anotéu o anotáu, anoten; anotat, anotats, anotada, anotades. Si yo tinguera una llapissera, cuántes coses anotaría.)

17. Cognicio, Cognitio, s. f., lat. cognitio, connaisance.

En sa cognicio 

Pren quecx mout gran perfeccio.

Per illuminatio 

Nos a dada cognitio.

Brev. d'amor, fol. 7 et 2. 

En sa connaissance chacun prend moult grande perfection.

Par illumination nous a donné connaissance. 

ANC. CAT. Cognició. ANC. ESP. Cognición. IT. Cognizione.

(chap. Cognissió, cognissions : coneiximén, coneiximens.)

18. Conoissensa, Conoyssensa, Conoysshensa, Conoichenssa, s. f., connaissance, savoir, distinction, avis. 

Ieu n' ai chauzit un pro e gen,... 

On es sens e conoissensa.

La Comtesse de Die: Ab joi. 

J'en ai choisi un preux et gentil,... où est sens et savoir.

Quar conoyssensa

vo' 'n fai abstenir.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Car connaissance vous en fait abstenir. 

Ieu mostrarai las conoissensas

Dels auzels.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Je montrerai les distinctions des oiseaux.

- Terme de jurisprudence.

Los digs consols an... la conoychenssa de dexs... et de malasfachas.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126. 

Lesdits consuls ont... la connaissance de limites... et de méfaits.

Loc. Diguas m' en vostra conoissensa.

T. de Certan et de Hugues: N Ugo lo. 

Dites-m'en votre connaissance. 

Segon ma conoissensa.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Selon ma connaissance.

CAT. Conexensa. ANC. ESP. Conocencia. IT. Conoscenza.

(chap. Coneixensa, coneixenses, v. coneixe: coneiximén : sabiduría.)

19. Conoissimen, s. m., connaissance, avis.

Can n' aura conoissimen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Quand il en aura connaissance. 

Loc. Al mieu conoissimen,

El mon non es tan gaya.

G. Faidit: Be m platz. 

A ma connaissance, au monde il n'est si gaie. 

CAT. Conexement. ESP. Conocimiento. PORT. Conhecimento. 

IT. Cognoscimento, conoscimento. (chap. Coneiximén, coneiximens.)

20. Conoguda, Coneguda, s. f., connaissance.

Loc. A conoguda dels seus amics. Tit. de 1253. Arch. du Roy., M, 772. 

(chap. A coneguda dels seus amics : los seus amics u sabíen.)

A connaissance des siens amis. 

Fon la melhor del pais

A conoguda dels vezis.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Elle fut la meilleure du pays à connaissance des voisins.

Faill trop a ma conoguda.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Elle faut trop à ma connaissance.

21. Conioisseire, Conoissedor, Conoyssedor, s. m., connaisseur. 

No t justifies davant Deu, car el es conioisseire de cor. 

(chap. No te (No 't) justificos dabán de Deu, perque ell es coneixedó del cor.) 

Trad. de Bède, fol. 39. 

Ne te justifies devant Dieu, car il est connaisseur de coeur.

Aug per qui m teno 'l conoyssedor.

G. Riquier: Fis e verays. 

J'entends pour qui me tiennent les connaisseurs. 

Per que s fan tug conoissedor 

De me, vas qual part ieu azor.

Bertrand de Born: Rassa tan. 

C'est pourquoi tous se font connaisseurs de moi, vers quelle part j'adore. ANC. IT. A ciascuno buono conoscidore. Guittone d'Arezzo, Lett. 5.

ESP. Conocedor. PORT. Conhecedor. IT. MOD. Conoscitore.

(chap. Coneixedó, coneixedós, coneixedora, coneixedores; v. coneixe, sabé.)

22. Cognitiu, adj., lat. cognitivus, appréciatif, qui connaît.

Virtut racional es potencia cognitiva. 

De las potencias de l'anima,... la una es cognitiva.

Eluc. de las propr., fol. 22. 

Vertu rationnelle est puissance appréciative. 

Des puissances de l'âme,... l'une est appréciative.

(chap. Cognitiu, cognitius, cognitiva, cognitives.)

23. Cognoscible, adj., connaissable.

Autra cauza per autre sen cognoscibla. Eluc. de las propr., fol. 15.

Autre chose connaissable par autre sens.

(chap. Coneixible, coneixibles : que se pot coneixe, sabé.

Reconeixible, reconeixibles : que se pot reconeixe, sabé qué o quí es. Contrari: inreconeixible o irreconeixible; estás irreconeixible : no te puc reconeixe. Inreconeixibles o irreconeixibles.)

24. Conoscer, Conoiscer, Conoisser, v., lat. cognoscere, connaître, prendre connaissance.

Us orbs o poiria conoisser

Que vos m' avetz pres e lazat.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Un aveugle pourrait cela connaître que vous m'avez pris et lacé.

No sai si m conoissia.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Je ne sais si elle me connaissait. 

Ieu conosc ben sen e folhor,

E conosc ancta et honor.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que.

Je connais bien sens et folie, et je connais honte et honneur.

Qui 'l conoisseria, 

Juglars es. 

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels. 

Qui le connaîtrait, il est jongleur. 

Lo jutges deu conoisser del plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Le juge doit connaître du plaid.

- Reconnaître, avouer.

Conogron que del vescomte teniun tot quant aviun. Titre de 1168.

Reconnurent qu'ils tenaient du vicomte tout ce qu'ils avaient.

- Connaître charnellement.

Tot hom que, per violensa, conogues fema. Charte de Gréalou, p. 100. Tout homme qui, par violence, connût femme. 

Part. prés. Mas vos, amicx, etz ben tan conoissens 

Que ben devetz conoisser la plus fina.

La Comtesse de Die: A chantar m'er. 

Mais vous, ami, vous êtes bien tant connaissant que bien vous devez connaître la plus fidèle. 

Las unas son plazens,

Las autras connoissens.

Arnaud de Mareuil (Marueil): Razos es. 

Les unes sont agréables, les autres connaissantes. 

Subst. Ajudar puesc a mos conoissens.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je puis aider à mes connaissances. 

Part. pass. Ben dei chantar pus Amors m' o ensenha... 

Quar s' ilh no fos, ja non fora chantaire 

Ni conogutz per tanta bona gen.

Peyrols: Ben dei. 

Bien je dois chanter puisque Amour me l'enseigne... car s'il ne fût, jamais je ne serais chanteur ni connu par tant de bonne gent.

CAT. Conexer. ANC. ESP. Conoscer. ESP. MOD. Conocer. PORT. Conhecer. IT. Conoscere. (chap. Coneixe: conec o coneixco, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneixen; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

25. Aconoysser, v., reconnaître. 

Apren hom a mal afugir et aconoysser... tot pecat. V. et Vert., fol. 28.

On apprend à fuir le mal et reconnaître... tout péché.

26. Desconoissensa, Desconoyssensa, s. f., ingratitude, ignorance, folie.

Tan que quecx la desampara

Per desconoyssensa.

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Tant que chacun l' abandonne par ingratitude. 

Us mal essenhatz

Ab gran desconoissensa.

G. Faidit: Lo gens cors. 

Un mal enseigné avec grande ignorance. 

Qui, apres ben, dis mal, 

Fai gran desconoissensa.

Aimeri de Peguilain: Per razon. 

Qui, après bien, dit mal, fait grande folie. 

ANC. FR. De grant descongnoissance sunt li hoir par usage.

J. de Meung, Test., v. 429.

En racomptant le fait qu'ils congnoissent à l'oeil, ilz demeurent en descongnoissance de la cause. Œuvres d'Alain Chartier, p. 405. 

ANC. CAT. Desconexença. IT. Disconoscenza. (chap. Desconeixensa, desconeiximén, ingratitut (desreconeiximén), ignoransia, tontina, etc.)

27. Desconoyssement, Desconoissemen, s. m., ingratitude.

Si non lo servia tos temps mays,

Gran desconoyssement seria.

V. de S. Honorat.

S'il ne le servait toujours plus, grande ingratitude (ce) serait.

Per avols faitz savais 

Que fai desconoissemen. 

Gaubert, moine de Puicibot: Pres sui. 

Par lâches faits méchants que produit ingratitude. 

A gran desconoissemen.

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

A grande ingratitude. 

ESP. Desconocimiento. PORT. Desconhecimento. IT. Sconoscimento.

(chap. Desconeiximén, ingratitut.)

28. Desconoissedor, s. m., mauvais connaisseur, ignorant.

S' entr' els desconoissedors 

E donas de mals talans, 

Sovendeiava mos chans.

Raimond de Miraval: S' adreg fos.

Si entre les mauvais connaisseurs et les dames de mauvaises volontés, je répétais souvent mes chants.

(chap. Desconeixedó, ignorán, desconeixedós, ignorans, desconeixedora, ignorán o ignoranta, desconeixedores, ignorans o ignorantes, com les dones de la huelga del 8M a Valderrobres, donetes, sagales, chiquetes.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

29. Desconoscer, Desconoisser, Desconoysser, v., méconnaître.

Cossi fassa hom desconoisser

Autrui auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Comment on fasse méconnaître oiseau étranger. 

Ieu non o puesc far desconoisser,

Qu' us orbs o poria conoisser.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Je ne puis faire méconnaître cela, vu qu'un aveugle le pourrait connaître.

Om per complir son plazer,

Desconoys dreg e dever.

G. Riquier: Vertatz.

Homme pour accomplir son plaisir, méconnaît droit et devoir.

Desconogui d' Amor, qu' anc no m fes be. 

G. Faidit: De solatz. 

Je méconnus d'Amour, vu qu'oncques il ne me fit bien.

Part. prés. Cels que, per conten

Q' avetz mest vos, si van desconoisen.

B. Calvo: Ges no m'es. 

Ceux qui, pour contestation que vous avez parmi vous, se vont méconnaissants. 

Subst. Tot aiso 'n fan li ric desconoissen.

H. Brunet: Puois l' adreitz. 

Tout cela en font les riches méconnaissants (ignorants).

Mas diran tut li desconoissen 

Que cel es fols qu' am' autrui mais que se. 

Jordan de Bonels: S' ira d'amor. 

Mais tous les méconnaissants (ingrats) diront que celui-là est fou qui aime autrui plus que soi. 

Amors falset mon sen

Tan qu' una desconoyssen 

Amiey.

Gaubert, moine de Puicibot: Be s cujet. 

Amour faussa mon sens tant qu'une ingrate j'aimai. 

Part. pas. Befatz desconogutz.

Hugues de S. Cyr: Nulha res.

Bienfaits méconnus.

ANC. FR. Pour lui desconnoistre, son vis

Oint d'une erbe que blans ne bis

Ne fu, mais entre deus couleurs.

Roman du Renart, t. IV, p. 180.

Mais descognoissent leur cas et leur péril.

Tes descongnoissans acointez que tu as servis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 322 et 268. 

Gerard et sa compaignie, afin d'estre descogneus, furent couverts et houssez de blanc. Hist. de Gerard de Mons, p. 101. 

CAT. Desconexer. ESP. Desconocer. PORT. Desconhecer. IT. Disconoscere.

(chap. Desconeixe : desconec o desconeixco, desconeixes, desconeix, desconeixem, desconeixeu, desconeixen; desconegut, desconeguts, desconeguda, desconegudes; no coneixe, no sabé, ignorá.)

30. Enconogut, adj., inconnu.

Subst. Mais amatz deniers e paubr' arnes

Qu' enconogutz l'amor de Na Falcona. 

Guillaume de Baux: Be m meraveill. 

Vous aimez davantage deniers et pauvre harnais qu' inconnu l'amour de dame Falcone.

31. Mesconioisensa, Mesconoisencza, s. f., ingratitude, ignorance.

Mesconioisensa es nuirissa de vices. Trad. de Bède, fol. 43.

Ingratitude est nourrice de vices.

La mesconoisencza lo fai mot fort errar. Lo Novel sermon.

L'ignorance le fait moult fort errer.

ANC. FR. Vos injustes courroux, votre mesconnoissance

Par qui je me suis veu tout espoir retranché.

Premières Œuvres de Desportes, p. 38.

32. Mesconoisser, Mesconoysser, v., méconnaître.

Voyez Denina, t. III, p. 118. 

Frayre, ieu non volh mesconoysser. 

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Romains. 

Frères, je ne veux pas méconnaître.

IT. Mesconoscere, misconoscere.

33. Precognicio, s. f., lat. praecognitio, préconnaissance, connaissance anticipée.

Presciencia o precognicio de las iniquitats. 

De las causas... venturas ha precognicio.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 9. 

Prescience ou préconnaissance des iniquités. 

Des choses... à venir a préconnaissance.

(chap. Precognissió, preconeixensa, preconeiximén, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon.
Per ejemple, los roigets de avui en día están demanán torná a sé carn pera aboná les cunetes y les malves. Yo ya u vach vore vindre fa añs, y al 2013 m'en vach aná cap a Alemania, que es una república.)

Karl Cerff, Catalunya, Nazi, catanazis

34. Preconoyshensa, s. f., préconnaissance, connaissance anticipée.

De guerra han alguna preconoyshensa. Eluc. de las propr., fol. 149.

De guerre ont aucune préconnaissance.

IT. Preconoscenza, precognoscenza. (chap. preconeixensa,  preconeixenses, precognissió, precognissions, preconeiximén, preconeiximens, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon. Preconeixe, prevore, presentí.)

35. Reconoissensa., Reconnoissensa, Regonoyssensa, s. f., reconnaissance, ressouvenance, aveu.

Be m dei far bona chanso,

Sivals per reconoissensa.

P. Vidal: Pus tornatz.

Bien je dois faire bonne chanson, du moins par reconnaissance.

Non a reconnoissensa

De sa vilania.

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels.

N' a ressouvenance de sa vilenie.

Veraya confessio es repentimens de cor e recgnoyssensa de boca.

V. et Vert., fol. 13.

Véritable confession est repentance de coeur et aveu de bouche.

Las reconoisensas que premieramen n' avian.

Tit. de 1278. Charte de Capdenac.

Les reconnaissances que premièrement ils en avaient. 

PORT. Reconhecença. IT. Riconoscenza. 

(chap. Reconeixensa : reconeiximén; record o recuerdo.)

36. Reconnoissement, Reconoyssemen, s. m., reconnaissance. 

Aissi valra son ric pretz per un cen, 

Si acuelh Dieu hueimais per companho,

Qu' elh no vol re, mas reconoyssemen.

Folquet de Marseille: Hueimais no y. 

Ainsi vaudra son puissant mérite cent pour un, s'il accueille Dieu désormais pour compagnon, vu qu'il ne veut rien, excepté reconnaissance.

Far omenatge e reconnoissement.

(chap. Fé homenache (juramén de fidelidat) y reconeiximén.)

Tit. de 1166. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 116.

Faire hommage et reconnaissance.

ANC. FR. IIII deniers en reconoisement

Que de vos tiegne trestot son chasement.

Roman d'Agolant, fol. 188. Bekker, p. 181.

ESP. Reconocimiento. PORT. Reconhecimento. IT. Riconoscimento.

(chap. Reconeiximén, reconeiximens.)

37. Recognoscer, Reconoscer, Reconnoisser, v., lat. recognoscere, reconnaître, payer de retour.

D' aquel be

Que m' a volgut 

Reconosc que s vira.

Giraud de Borneil: M' amiga. 

De ce bien qu'elle m'a voulu je reconnais qu'elle se détourne.

Glorios Dieus, tramet me lum...,

E reconosca 'ls tieus sendiers.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Glorieux Dieu, transmets-moi lumière..., et que je reconnaisse les tiens sentiers.

Que lo traut non reconogues al emperador. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3. 

Qu'il ne reconnût pas le tribut à l'empereur. 

Recognoc l' amor que son popble li portava..., e donet plusors dons et libertatz. Genologia dels contes de Tholoza, p. 15. 

Reconnut l'amour que son peuple lui portait..., et accorda plusieurs dons et libertés. 

Reconoissen que aquels bes 

Dieus lo paires li a trames.

Brev. d'amor, fol. 105. 

Reconnaissant que Dieu le père lui a transmis ces biens.

Part. pas. Ans que s fosso reconogutz. Philomena. 

Avant qu'ils se fussent reconnus. 

ESP. Reconocer. PORT. Reconhecer. IT. Riconoscere. 

(chap. Reconeixe: reconec o reconeixco, reconeixes, reconeix, reconeixem, reconeixeu, reconeixen; reconegut o reconeixcut,  reconeguts o reconeixcuts, reconeguda o reconeixcuda, reconegudes o  reconeixcudes.)

38. Pronosticacio, s. f., pronostication, action de pronostiquer. 

Usatz en la curacio de totz vostres malautes de pronosticacio e indicatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Usez dans le traitement de tous vos malades de pronostication et indication.

CAT. Pronosticació. ESP. Pronosticación (pronóstico). PORT. Pronosticação. IT. Pronosticazione. 

(chap. Pronosticassió, pronosticassions; pronóstic, pronostics.)

39. Pronosticar, v., pronostiquer.

Pronosticar ni juggar del mudament ni del terme de malautia.

Eluc. de las propr., fol. 117.

Pronostiquer et juger du changement et du terme de maladie. 

Part. pas. Coma papa Clement avia pronosticat.

(chap. Com lo papa Clemente habíe pronosticat.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 195. 

Comme le pape Clément avait pronostiqué. 

CAT. ESP. PORT. Pronosticar. IT. Pronosticare.

(chap. Pronosticá: pronostico, pronostiques, pronostique, pronostiquem o pronosticam, pronostiquéu o pronosticáu, pronostiquen; pronosticat, pronosticats, pronosticada, pronosticades.)

40. Ignorantia, Ignorancia, Ignoransia, s. f., lat. ignorantia, ignorance. Ignorancia non los escuza en aquest cas. V. et Vert., fol. 76. 

Ignorance ne les excuse pas en ce cas. 

Sel que aytal ignoransia aura, sera dampnatz. Liv. de Sydrac, fol. 129. Celui qui aura telle ignorance, sera damné.

Certa es l' ignorantia de nostra fi. Trad. de Bède, fol. 82. 

Certaine est l' ignorance de notre fin.

CAT. ESP. PORT. Ignorancia. IT. Ignoranzia. 

(chap. Ignoransia, ignoransies.)

41. Ignoransa, s. f., ignorance.

Per ignoransa, o per nocalensa. Leys d'amors, fol. 7. 

Par ignorance, ou par nonchalance. 

IT. Ignoranza.

42. Ignoranment, s. m., ignorance.

Ignoranment del fayt me poyria excusar. Arbre de Batalhas, fol. 111.

Ignorance du fait pourrait m'excuser.

43. Ignorans, adj., lat. ignorans, ignorant.

Seray bos clercz, si be m soy ignorans. Leys d'amors, fol. 79. 

Je serai bon clerc, bien que je suis ignorant. 

Ignorans es cel que pogra saber la fe de Dieu si s volgues.

Liv. de Sydrac, fol. 129. 

Ignorant est celui qui pourrait savoir la foi de Dieu s'il voulût. 

Substantiv. A destructio dels ignorans. La Crusca provenzale, p. 95. 

A destruction des ignorants.

CAT. Ignorant. ESP. PORT. IT. Ignorante. (chap. Ignorán, ignorans, ignorán o ignoranta, ignorans o ignorantes.)

44. Ignarr, adj., lat. ignarus, ignare, ignorant.

Ignarrs, so es a dire ses narrs, per defauta de juggament.

Eluc. de las propr., fol. 40.

Ignare, c'est-à-dire sans narines, par défaut de jugement.

45. Ignorar, v., lat. ignorare, ignorer.

Part. pas. Cauza... fort ignorada. Leys d'amors, fol. 9. 

Chose... fort ignorée.

CAT. ESP. PORT. Ignorar. IT. Ignorare.

(chap. Ignorá: ignoro, ignores, ignore, ignorem o ignoram, ignoréu o ignoráu, ignoren; ignorat, ignorats, ignorada, ignorades. 

Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría.)

Ignacio Sorolla Vidal. Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría

domingo, 28 de julio de 2024

3. 15. Del pleite al sol.

Capítul XV.

Del pleite al sol.

Mas de Torubio, pozo, pou, finca, Cretas, Queretes, viña, viñedo


Este capítul, discreto lectó, no voldría que lo llixgueres, perque dirás: trufa, trufa: y ya veus que aixó es contra lo meu crédit y la estimassió del llibre. Be me hay dit a mí mateix, que no debía escríureu; pero me hay contestat, que yo no ting la culpa de que la tradissió haigue conservat este fet. Y pera descárrec de la meua consiensia ting que manifestá que yo, u crega o no u crega, si ha passat, potsé no va sé a Almudévar, pos ña qui u atribuíx a datres pobles. Anem al cas.

Diuen, pos, que mentres Pedro Saputo va está a la Cort, van ficá los del seu poble un pleite al sol, y que cuan va arribá de Saragossa y después que lo van saludá tots, lo van cridá un día a la plassa aon estáe ajuntat lo poble, y li va di un del consell:

- En mol dessich, oh fill, lo nostre Pedro Saputo, esperabem la teua vinguda a la vila pera donát cuenta de una cosa que ham fet y que tú en la teua molta agudesa y sabiduría mos has de ajudá a portá a bon terme y final cumplimén. Has de sabé que fará un mes vam ficá un pleite al sol... tal com va sentí aixó Pedro Saputo, va di:

- ¡Pleite al sol! Y va contestá un de la plassa: 

- Pleite al sol, sí, pleite al sol; perque sempre mos ferix de frente al camí de Huesca. ¿Anem cap allá? Mos ferix la cara; ¿Tornem de allá?, mos torne a ferí la cara. Y l’atre día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas los va passá que de tan feríls lo sol se van quedá segos; y com aixó ya ha passat atres vegades no volem que mos passo a tots, avui un, demá dos, perque después los de atres pobles mos farán momos y mos dirán ullets, garchos y guiñosos. Per naixó ham ficat un pleite al sol, y hasta que lo guañem y no mos ferixque mes de cara al camí de Huesca, no ham de pará. Y ya pots, tú que eres tan espabilat y tan aquell, mirá de fé que aixó no se pergue y traballá en los juches y lletrats, que be los paguem, que yo vach doná l’atre día una ovella mamia que me va tocá per als gastos.

- Pero, siñós, va di Pedro Saputo: ¿es possible que haigáu caigut a la mengua que estáu dién? ¿Pleite al sol hau ficat? ¿Qué dirán los atres pobles?

- Que diguen lo que vullguen, va contestá un atre bárbaro de la gentada; mes val que diguen aixó que no tornamos cèlios com aquell de Tortosa que cante en lo noi y lo mut de Ferreríes, y después no valgam pera res mes que fé bona música y fandangos, y mos faiguen la figa y no u veigam. Y ya pots traballá, sinó a volá d'icho puesto, que pareix que desde que has estat a la Cort del Rey ya no te coneixem. Y an estes paraules ne van seguí datres mes altes, acaloranse la gen de modo que Pedro Saputo va habé de sedí, y fen siñal de volé parlá, se van assossegá y van callá, y ell los va di:

- Yo tos dono paraula que lo pleite se acabará pronte, que no durará ni una semana, y que lo guañarem.

- ¡Be! ¡Be! ¡Viva Pedro Saputo! Y se va desfé la junta. Va preguntá quí ere lo lletrat que defeníe a Almudévar, y va aná a vores en ell y les demés pesses de aquell ajedrez.

Lo lletrat, despert com un mussol, li va di que efectivamen li habíen demanat los de Almudévar que los escriguere una demanda y querella contra lo sol, perque los feríe de cara cuan veníen cap a Huesca y cuan sen entornáen al poble, y que li volíen ficá un pleite; que primé los va di que ere un disparate, pero que no va pugué disuadíls; que después los va volé acolloná en los gastos que vindríen, y que an aixó habíen contestat que no faltaríen dinés; y que en efecte después habíe sapigut que se escotaben y reuníen una cantidat mol considerable. Per esta relassió va vore Pedro Saputo que no ñabíe estafa o malissia; sen va enriure en lo lletrat, y se va está passeján per allí dos díes, y al tersé per la tarde sen va entorná cap a Almudévar discurrín lo modo de eixí del pas, dixán als del seu poble per sabocs hasta la consumassió dels siglos.

Va convocá al poble per lo matí, y los va di desde unes pedres que habíen sigut los solamens y lo peu de una creu: 

- Fills de Almudévar, tos partissipo que ham guañat lo pleite al sol... No tos abalotéu; escoltéu: ya no tos tornaréu segos, ni tos podrán di ullets o garchos, perque no u siréu mai mes. La cosa ha passat de esta manera. Después de vore lo que se va alegá de la nostra part y lo que va contestá la contraria, vach aná a la justissia y li vach parlá llárgamen de la tirria que mos té lo sol, de lo tossut que es, mos ferix sempre de cara; y a forsa de les meues reflexions ha sentensiat al nostre favor; y yo, agarrán una copia de la sentensia, me la vach ficá an esta burchaqueta secreta del meu gabán, y diu aixó:

(¡Cóm van eixecá lo cap y obríen la boca pera sentíu!):

"A la siudat de Huesca, als set díes del mes de novembre del añ a Nativitate mil y tans deu catorse, yo la justissia, alcalde, corregidó, tribunal y definidó de causes, pleites y querelles de la terra y los planetes del sel; a la instansia que se seguix per lo consell y vila de Almudévar contra lo procuradó Benito Camela nomine y de part del sol de España; atento al que per les dos parts se ha alegat, y remitínme al prossés en tot cas tam in preses quam in futurum, declaro y fallo a justissia, ley, consiensia, y raó, y a nom y veu de la católica Majestat del Rey lo nostre Siñó (que Deu lo guardo), que lo consell y vila de Almudévar no demane cap gollería ni lo que diuen cotufas al golfo, peres al olm, sino lo que fa mols añs y hasta siglos que van pugué demaná en lo mateix dret y justissia que ara, y que lo sol de dabán no sigue osat de feríls de cara cuan vaiguen cap a Huesca y cuan sen entornon per lo matí...»

Aquí no va pugué ya aguantás la multitut, y van tirá los sombreros al aire cridán: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y va durá un rato la alifara y selebrasió de la victoria.

Així que se habíen desfogat, va continuá Pedro Saputo y los va di: 

- Ara de eixes perres que hau arreplegat, que segons hay calculat passe de mil libres jaqueses, se podríe fé un pou de pedra pera tindre aigua abundán y bona a tot hora y tems, en una bassa, de la que se podríe passá l'aigua del sel después de aclarida y desenterbolida, com al Mas de Torubio de Queretes.

- ¡No, no!, va cridá una veu de la turba. ¿Aigua dius? Hasta la del sel mos fa nosa. Si hagueres dit una fon o un pou manantial de vi, entonses sí que hagueres assertat; pero d'aigua, ¡mal empleades perres! 

En un atra cosa u podem empleá. Escoltéu lo que passe: per ahí se están sorsín los muros y arruinanse a tota pressa, y día y nit tenim lo poble ubert; que se reforson los muros y faiguem unes portes ben fortes pera tancá de nit pera que no entron los lladres y no torno a passá lo fet de la semana passada, que van entrá a micha nit, van matá gossos, van assustá a la comare y al forné vell, y se van emportá a la filla de Jorge Resmello, a la Resmella, pos ya la coneixíeu; y la tornarán, sí, gora un rasco, o la dixarán que no valdrá pera res. Aixó es lo que ham de fé en eixes perres. Y van aplaudí tots al que aixó va di; y Pedro Saputo va callá, va eixecá los muscles, y sen va aná cap a casa seua, imaginán la ligeresa y fassilidat del vulgo, que igual aclamáe en vives com amenassáe de mort.

Pero, en efecte, lo lectó té que atindres al que hay dit al prinsipi: 

a sabé, que este fet es puro cuento, perque tanta simplissidat, tanta gran tontería, no cap a homens que caminen en dos peus y tenen los ulls a la cara. Ña qui assegure que van sé los de Loharre los del pleite al sol, uns atres diuen que los de Beseit, al Matarraña; yo dic lo mateix. Y tamé u hay sentit de un poble de Galissia y de dos de Andalusía. Pero de éstos y de tots, lo dit, dit. Conque lo lectó se servirá tindre este capítul per no escrit; de lo contrari lo acuso de roín y burlón y enemic de la pas dels pobles.


Original en castellá:

Capítulo XV.

Del pleito del sol.

Este capítulo, discreto lector, no quisiera que lo leyeses, porque vas a decir: trufa, trufa: y ya ves que esto es contra mi crédito y la estimación del libro. Bien me he dicho a mí mismo, que no debía escribirlo; pero me he respondido, que yo no tengo la culpa de que la tradición haya conservado este hecho. Y para descargo de mi conciencia debo manifestar que yo lo creo o no lo creo; y que si ha sucedido, quizá no fue en Almudévar, pues hay quien lo atribuye a otro pueblo, y aun a otros. Vamos al caso.

Dicen, pues, que mientras Pedro Saputo estuvo en la corte, pusieron los de su lugar pleito al sol, y que cuando llegó a Zaragoza y después que le hubieron saludado todos, le llamaron un día a la plaza en donde estaba ayuntado el pueblo, y le dijo uno del concejo: - Con mucho deseo, oh hijo nuestro Pedro Saputo, esperábamos tu venida al lugar para darte cuenta de una cosa que hemos hecho y que tú con tu mucha agudeza y sabiduría nos has de ayudar a llevar a buen cabo y final cumplimiento. Has de saber que habrá un mes pusimos un pleito al sol... Apenas oyó esto Pedro Saputo, dijo: - ¡Pleito al sol! Y respondió uno de la plaza: - Pleito al sol, sí, pleito al sol; porque siempre nos fiere de frente en el camino de Huesca. ¿Vamos allá? Nos fiere la cara; ¿venimos de allá?, nos torna a ferir la cara. Y el otro día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas les sucedió que de así ferirles el sol se tornaron cegatos; y como esto aconteció ya a otros en otras ocasiones pasadas no queremos que nos acontezca a todos, hoy uno, mañana dos, porque después los de otros lugares nos farán mueca y nos llamarán ojitos y guiñosos. Por eso hemos puesto pleito al sol, y hasta que le ganemos y no nos fiera más de cara en el camino de Huesca, no hemos de parar. Y ya puedes tú que eres tan agudo y tan aquel, mirar y fer que esto no se pierda y trabajar con los jueces y letrados, que al fin bien los pagamos, que yo dié el otro día una ovella que me tocó para los gastos.

- Pero, señores, dijo Pedro Saputo: ¿es posible que habéis caído en la mengua que estáis diciendo? ¿Pleito al sol habéis puesto? ¿Qué dirán los otros pueblos? - Que digan lo que quieran, respondió otro bárbaro de la turba; más vale que digan eso que no tornarnos cegatos y después no valgamos para cosa, y nos fagan la figa y no lo veigamos. Y ya puedes traballar si no a volar a d'icho lugar, que parece que desde que has estado en la corte del rey ya no te conocemos. Y a estas palabras siguieron otras más altas, acalorándose la gente de modo que Pedro Saputo hubo de ceder, y haciendo señal de querer hablar, se sosegaron y callaron, y él les dijo: - Yo os doy palabra que el pleito se acabará en breve, que no durará una semana, y que lo ganaremos. - ¡Bien! ¡Bien! ¡Viva Pedro Saputo! Y se deshizo la junta. Preguntó quién era el letrado que defendía a Almudévar, y fue a verse con él y las demás piezas de aquel juego.

El letrado le dijo que efectivamente le habían pedido los de Almudévar que les escribiese una demanda y querella contra el sol, porque les daba de cara cuando venían a Huesca y cuando se volvían al lugar, y que le querían poner pleito; que primero les dijo que era un disparate, pero que no pudo disuadirles; que después los quiso arredrar con los gastos que ocurrirían, y que a esto habían respondido que no faltaría dinero; y que en efecto después había sabido que se escotaban y reunían una cantidad muy considerable. Por esta relación vio Pedro Saputo que no había lo que él sospechara de estafas y malicia; se rió con el letrado, se estuvo paseando por allí dos días, y al tercero por la tarde se volvió a Almudévar discurriendo antes el modo de salir del paso, dejando a los de su lugar por tontos hasta la consumación de los siglos.

Convocó al pueblo por la mañana, y le dijo desde unas piedras que habían sido cimiento y pie de una cruz: - Hijos de Almudévar, os participo que hemos ganado el pleito al sol... No os alborotéis; oíd: ya no os volveréis cegatos, ni os podrán llamar ojitos y guiñosos, porque no lo seréis. La cosa ha pasado de esta manera. Después de ver lo que se alegó de nuestra parte y lo que contestó la contraria, fui al juez y le hablé largamente de la tirria que nos tiene el sol, y de su terquedad y trece de cuenta en herirnos siempre de cara; y en fuerza de mis reflexiones ha sentenciado a nuestro favor; e yo tomando una copia de la sentencia me la puse en este secreto de mi gabán, y es del tenor siguiente (¡cómo levantaron la cabeza y abrían la boca para escucharla!): «En la ciudad de Huesca, a los siete días del mes de noviembre del año a Nativitate mil y tantos diez catorce, yo el infrascrito juez, alcalde, corregidor, tribunal y definidor de causas, pleitos y querellas de la tierra y los planetas de cielo; en la instancia que se sigue por el consejo y villa de Almudévar contra el procurador Benito Gómez nomine y de parte del sol de España; atento a lo que por ambas partes se ha alegado, y remitiéndome al proceso en todo caso tam in preses cuam in futurum, declaro y fallo en justicia, ley, conciencia, y razón, y en nombre y voz de la católica majestad del rey nuestro señor (que Dios guarde), que el concejo y Villa de Almudévar no pide ninguna gollería ni lo que dicen cotufas en el golfo, sino lo que hace muchos años y aun siglos que pudieron pedir con el mismo derecho y justicia que agora, y que el sol en adelante no sea osado de ferilles de cara cuando vengan de Huesca y se vuelvan por la mañana...» Aquí no pudo ya contenerse la multitud, y tiraron los sombreros al aire gritando: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y duró un rato la algazara y jubilación de la victoria.

Así que se desfogaron, continuó Pedro Saputo y les dijo: - Agora de ese dinero que habéis recogido, que según he calculado pasa de mil libras jaquesas, se podría hacer un pozo de piedra para tener agua abundante y buena en todo tiempo, con una balsa inmediata, de la cual se podría pasar el agua lluvial después de clarificada. - ¡No, no!, gritó una voz de la turba. ¿Agua dices? Aun la del cielo nos incomoda. Si heses dicho una fuente o un pozo manantillo de vino, entonces sí que heses acertado; pero d'agua, ¡bien empleado dinero! En otra cosa lo podemos emplear. Oíd lo que m'ocurre: por ahí se están cayendo los muros y arruinándose a toda priesa, y día y noche tenemos o lugar abierto; compónganse los muros y fagamos unas puertas bien fuertes para cerrar de noche que no entren os ladrones y no vuelva a suceder o fecho de la semana pasada, que entraron a media noche, mataron perros, asustaron a la comadre y el hornero viejo, y se llevaron a filla de Jorge Resmello, a Resmella, pues ya la conocías; y la volverán, sí, gora un rasco, o la dejarán que no valdrá para cosa. Esto, es lo que hemos de fer con ese dinero. Y aplaudieron todos al que eso dijo; y Pedro Saputo calló, se encogió de hombros, y se fue a su casa, imaginando en la ligereza y facilidad del vulgo que en una hora muda de afectos, aclamando con vivas y amenazando de muerte.

Pero, en efecto, el lector debe atenerse a lo que he dicho al principio: a saber, que este hecho es puro cuento, porque tanta simplicidad, tan gran tontería, no cabe en hombres que andan con dos pies y tienen los ojos en la cara. Hay quien asegura que fueron los de Loharre los del pleito del sol; digo lo mismo. Y también lo he oído de un pueblo de Galicia y de dos de Andalucía. Pero de éstos y de todos, lo dicho, dicho. Conque el lector se servirá tener este capítulo por no escrito; o de lo contrario le mando desde aquí para malévolo y le acuso de burlón y enemigo de la paz de los pueblos.