Mostrando las entradas para la consulta compañ ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta compañ ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 14 de agosto de 2024

Pan, Pa - Panarici

 

Pan, Pa, s. m., lat. panis, pain.

Las carrugas cargadas e del vi e del pan. Guillaume de Tudela.

Les charrettes chargées et du vin et du pain. 

Si voliatz del nostre pa, volentiers vo 'n dariam.

(chap. Si volíeu del nostre pa, voluntosos to 'n donaríem.) 

Philomena. 

Pan, pa


Si vous vouliez de notre pain, volontiers nous vous en donnerions.

De dos peis e de cinc pans.

(chap. De dos peixos y de sinc pans.)

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

De deux poissons et de cinq pains. 

Fig. Lo pan del cel, lo pan dels angels,... lo pan de vida perdurabla.

(chap. Lo pa del sel, lo pa dels angels,... lo pa de vida perdurable.)

V. et Vert., fol. 42.

Le pain du ciel, le pain des anges,... le pain de vie éternelle.

Dieus qu' es verais pans 

E cotidians.

G. Figueiras: D' un sirventes. 

Dieu qui est pain véritable et quotidien. 

Manjava pa de tribulatio e bevia aiga d' angoissa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 69. 

Mangeait pain de tribulation et buvait eau d'angoisse.

Loc. Van lur pan acaptan.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Vont leur pain mendiant.

Loc. fig. Ben fora toz mos pans cuich.

Guillaume de la Tour: Una doas tres.

Bien serait tout mon pain cuit. 

Ben sai gazanhar mon pa.

(chap. Be sé guañá mon pa: be me sé guañá lo pa : be sé guañám lo pa.)

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.

Bien je sais gagner mon pain.

L' autrui pan gasta e despen, 

E 'l sieu met en luec salvador.

Pierre d'Auvergne: Belha m'es.

Le pain d'autrui il gaspille et prodigue, et met le sien en lieu sûr.

Prov. De mals grans

Non pot issir mai bos pans.

Hugues de S. Cyr: Tant es de. 

De mauvais grains ne peut provenir désormais bon pain.

Tals cuia trobar lo pan fah qu' el fromens es el cam.

Liv. de Sydrac, fol. 108. 

Tel pense trouver le pain fait que le froment est au champ. 

CAT. Pa. ESP. Pan. PORT. Pão. IT. Pane. (chap. Pa, pans.)

2. Panada, s. f., panade, sorte de mets.

Dos gros capons raustitz

E tres panadas de perditz.

Roman de Jaufre, fol. 48.

(chap. Dos grossos capons rostits y tres empanades de perdiu.)

Deux gros chapons rôtis et trois panades de perdrix.

ANC. CAT. PORT. Panada. IT. Panata. 

(chap. Empanada, empanades. ESP. Empanada, empanadas.)

3. Panar, v., nourrir, repaître. 

Fig. De joi d'amadors

Mi saup panar.

Giraud de Calanson: Una dossa. 

De joie d'amoureux je sais me repaître.

4. Paneter, Panetier, s. m., panetier, boulanger.

Paneters qui no ha maizo a Montferrand, III denairadas de pa l' an.

Charte de Montferrand, de 1240. 

Boulanger qui n' a pas de maison à Montferrand, trois denrées de pain l'an. 

L'un era panetier. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 6. 

L'un était panetier.

ANC. CAT. Panicer. ESP. Panadero. IT. Panattiere. 

(chap. Forné, fornés, fornera, forneres.)

5. Pancogola, s. m., cuiseur de pain, boulanger.

Taulas de taverniers ni de pancogolas. Tit. de 1190. DOAT, t. IV, fol. 303.

Tables de taverniers et de boulangers.

6. Apanar, v., donner du pain, nourrir, repaître.

E 'l deu del sieu apanar.

Bertrand de Born: Molt mi plai.

Et le doit nourrir du sien.

Preguem donc qui ns apana.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Prions donc qui nous nourrit. 

Fig. De s'amor pos tres n' apana.

B. Martin: Bel m'es.

De son amour puisqu'elle en nourrit trois. 

Ieu vei que de nien m' apana 

Silh que non vol esser humana.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Je vois qu'elle me repaît de néant celle qui ne veut pas être humaine.

Mas de mensonja s' apana.

Arnaud de Cotignac: Molt desir.

Mais de mensonge il se repaît. 

Si, quan pot, de si dons s' apana.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Si, quand il peut, il se repaît de sa dame.

ANC. FR. Plus que suffisamment appanez par le légat à eux faict.

Joyeusetez, facéties, etc., p. 92.

7. Apanamen, s. m., nourriture.

- Société, fréquentation.

Om non esquieu lurs apanamens.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

On n' évite pas leurs fréquentations.

- Part, portion.

Per son apanament deus deitz heritatges. 

Tit. de 1310. DOAT, t. XXXVIII, fol. 156. 

Pour sa part des dits héritages.

8. Companh, Compain, Companho, Compagno, Compenh, s. m., compagnon, amant.

Companh, qui mange le même pain, vint du mot pan, comme camarade, qui est dans la même chambre, vint de cambra.

Voyez Denina, t. III, p. 18; Muratori, Diss. 33; Leibnitz, Coll. étym., 

p. 73.

Fai hom bos son bon companh, 

Qu' a sos grans ops no li falh ni 'l sofranh. 

J. Esteve: Aissi cum. 

Homme bon fait bon son compagnon, vu qu'à ses grands besoins il ne lui faut ni ne lui manque. 

Volgra fos en ver compenh 

Sel que del cornar ac dedenh.

Raimond de Durfort: Turcmalet. 

Je voudrais qu'il en fût vrai compagnon celui qui eut dédain de corner.

Al manjar no queron companho.

P. Cardinal: Ricx hom. 

Pour le manger ils ne cherchent pas compagnon. 

Ai ab mi mantas vez compagnos, 

Per qu'ieu volria mas tot solet estar. 

G. Faidit: Mon cor. 

J'ai maintes fois avec moi compagnons, c'est pourquoi je voudrais davantage être tout seulet. 

Amix e compains de taula. Trad. de. Bède, fol. 75. 

Ami et compagnon de table. 

ANC. FR. Estoit compains de sa table. Chronique de Cambray, fol. 39. Estoit ses compains jurez en armes. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 308.

Compainz è mestre fu Bier 

Ke l'en clamout Coste-de-fier.

Roman de Rou, v. 147. 

Ou pour jetter des fruits jà meurs et beaux 

A mes compaigns qui tendoient leurs chappeaux.

Cl. Marot, t. 1, p. 217. 

Sus à ce vin, compaigns, enfans, buvez à pleins godets.

Rabelais, liv. III, Prologue. 

ANC. CAT. Compagn. CAT. MOD. Company. ANC. ESP. Compaño (MOD. Compañero). IT. Compagno, compagnone. 

(chap. Compañ, compañs, compaña, compañes.)

- Adversaire.

Son companho no renda o mort o mat.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 38.

Son adversaire ne rende ou mort ou mâté.

- Testicule.

L' us companhs es grans e l' altre paux.

Luisico Companys. Miréu quin bigotet y quin ditet, tos recorde an algú?

Qui non a mas 1 companho pot engenrar aitan be coma cel que pert l'un huelh. Liv. de Sydrac, fol. 113.

L'un testicule est grand et l'autre petit.

Qui n' a qu' un testicule peut engendrer aussi bien comme celui qui perd un oeil. 

ESP. Compañón.

9. Companhona, s. f., compagnonne.

A una companhona.

P. Cardinal: L' arcivesque de. 

A une compagnonne. 

ANC. CAT. Companiona.

10. Companhier, s. m., associé, compagnon.

Trobei sola, ses companhier, 

Selha que no vol mon solatz.

Marcabrus: A la fontana. 

Je trouvai seule, sans compagnon, celle qui ne veut pas mon soulas. 

ESP. Compañero. PORT. Companheiro.

11. Companhiera, Companhieyra, s. f., compagne, associée, dame d'honneur.

Mena per companhiera

Malvestat que vai primeira.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Mène pour compagne Méchanceté qui va première.

La companhieyra de la regina. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.

La dame d'honneur de la reine. 

ESP. Compañera. PORT. Companheira.

12. Companatge, Companagge, Compagnatge, Compaingnatge, s. m., nourriture, compagnonnage, assortiment, mélange.

Han avantagge en vestir et en companagge.

Eluc. de las propr., fol. 71. 

Ont avantage en vêtir et en nourriture.

Aurpimen mesclatz ab lart d' ors 

Et ab graissa de cat salvatge; 

En deju dat sel companatge.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Orpiment mêlez avec lard d'ours et avec graisse de chat sauvage; à jeun donnez ce mélange. 

Be conosc al trespassatge 

Qu' ab aital toza vilana 

Pot hom far ric compagnatge.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Je connais bien au passage qu'on peut faire riche assortiment avec telle fillette villageoise.

Per lur bel compaingnatge.

B. Zorgi: Si 'l montz. 

Par leur belle compagnie. 

Fig. La premieyra salsa ab que deu hom manjar son companatge, es pessar a las penas d' ifern. V. et Vert., fol. 77. 

La première sauce avec quoi on doit manger son compagnonnage, c'est de penser aux peines d'enfer. 

CAT. Companatge.

13. Companha, Companhia, Compagnia, s. f., compagnie, société, troupe. 

Dins verdier, o sotz cortina,

Ab dezirada companha.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Dans verger, ou sous courtine, avec désirée compagnie.

Destors me soi de la via 

Per far a vos companhia.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Je me suis détourné de la voie pour faire à vous société.

Feiro las companhas tost desarmar. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 43.

Firent aussitôt désarmer les troupes. 

Loc. El vol en sa companhia

L' onrat marques.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. 

Il veut en sa compagnie l'honoré marquis. 

ANC. FR. Que querez-vous à tel compagne? 

Roman del conte de Poitiers, p. 7.

CAT. Companyia. ESP. Compañía. PORT. Companhia. IT. Compagnia.

(chap. Compañía, compañíes.)

vea como Companys firmaba sentencias de muerte contra mujeres y civiles

14. Companhar, v., mettre en compagnie.

Na Beatrix, Dieus, qu' es ple de merce, 

Vos companha ab sa mair' et ab se.

Aimeri de Peguilain: De tot en tot. 

Dame Béatrix, Dieu, qui est plein de miséricorde, vous met en compagnie avec sa mère et avec lui.

- Être de compagnie, s'associer.

Ades vol companhar, 

Per natura, tota cauz' ab sa par.

Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Incessamment veut s'associer, par nature, toute chose avec sa pareille.

ANC. FR. Il manda à Bernart son neveu que il alast contre li, et que il le compagnast. Gest. de Louis-le-Déb., Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 140. Pour le compagner au sacre du roy. Monstrelet, t. III, fol. 87.

IT. Compagnare.

15. Acompanhar, v., accompagner, faire compagnie, être de compagnie, être réuni avec. 

Fig. Per que pretz l' acompanha.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. 

C'est pourquoi mérite lui fait compagnie.

Ieu muer quan de lieys m' estranh, 

E muer quant ab lieys m' acompanh.

Aimeri de Bellinoy: No m.

Je meurs quand je me sépare d'elle, et je meurs quand je suis réuni avec elle.

Ab bona dona m' acompanh, 

E platz me jovens e beutatz.

P. Vidal: Neu ni gel. 

Avec bonne dame je suis de compagnie, et me plaît joie et beauté.

CAT. Acompanyar. ESP. Acompañar. PORT. Accompanhar. 

IT. Accompagnare. (chap. Acompañá: acompaño, acompañes, acompañe, acompañem o acompañam, acompañéu o acompañáu, acompañen; acompañat, acompañats, acompañada, acompañades.)

16. Encompanhar, v., accompagner, associer, entourer. 

Part. pas. Comtor, mal encompanhat, 

Ab pauc de vi e de blat.

Cominal: Comtor. 

Comtor, mal entouré, avec peu de vin et de blé.

Totz aquels que son amb els encompanhatz.

Roman de Fierabras, v. 80. 

Tous ceux qui sont associés avec eux.


Pan, s. m., lat. pannus, pan, étoffe, linge, lambeau, lange, pennon.

Vai penre Suffre per los panz, 

Leva l' en l' aire contramon.

V. de S. Honorat. 

Va prendre Suffren par les pans, l'enlève en l'air contremont. 

Del pan de son blizaut belament l' a bendat. 

Roman de Fierabras, v. 1665. 

Du pan de son bliaut l'a bellement bandé. 

De pan l' envelopero. La nobla Leyczon. 

De lange l' enveloppèrent. 

Perpong e pan.

Bertrand de Born: Mon chan. 

Pourpoint et pennon. 

Par extens. Un gran pan de la tor en terra crebanta. 

Roman de Fierabras, v. 4368.

Un grand pan de la tour en terre s'écroule.

Fig. Quant es fis deves totas partz, 

A mi resta de guerra uns pans.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Quand il est paix devers toutes parts, à moi il reste un lambeau de guerre. 

Fig. et par ext. E 'l maier pans

Del pretz caira, si no 'l sosten vertatz. 

Giraud de Borneil: Quan creis. 

Et le plus grand pan de mérite tombera, si vérité ne le soutient.

Mos sabers n'es mermatz qu'era grans...

... n' es cazutz us pans.

T. de Giraud Riquier et de Bonfils: Auzit ai. 

Mon savoir, qui était grand, en est diminué..., il en est tombé un pan. Loc. Malvestat vei trop poiar

Et pretz decazer a pans.

G. Rainols: A tornar. 

Méchanceté je vois beaucoup s'élever et mérite tomber en lambeaux.

Car chai a pans tot so c' als amoros 

Solia esser enans.

Sordel: Tant m'abelis. 

Car tombe en lambeaux tout ce qui aux amoureux soulait être encouragement. 

Loc. prov. Car tan n' es gran mercatz

Que, per V sols, a om la pess' e 'l pan. 

Sordel: Qui be s membra.

Car il en est si grand marché que, pour cinq sous, on a la pièce et le morceau.

ESP. Paño. PORT. Pano, panno. IT. Panno.

(chap. drap, draps; llansol, llansols; bandera, banderes.)

2. Pannet, s. m. dim., petit pan, petit morceau, lambeau.

Vai penre de son vestir,

De la cogula un pannet,

El cap de la domna lo met.

V. de S. Honorat.

Va prendre de son vêtir, du capuce un lambeau, sur la tête de la dame il le met.

(chap. retall de roba, retalls; tros de roba.)

3. Peno, Penon, s. m., pennon, flamme, banderole.

Veirem en cham e penons e seignals.

(chap. Vorem al cam tan penons (pendons, banderes) com siñals.)

Aicarts del Fossat: Entre dos reis.

Nous verrons en champ et pennons et enseignes.

E m plai refrims dels penos.

Pierre de Bergerac: Bel m'es. 

Et me plaît résonnement des pennons. 

Lansas e dartz, seinheras e penos.

P. Cardinal: Tendas e traps.

(chap. Llanses y dardos, señeres (siñals) y penons. 

P. Cardinal: Tendes y draps.)

Lances et dards, enseignes et pennons.

ANC. FR. Li barunz orent gonfanons, 

Li chevaliers orent penons.

Roman de Rou, v. 11647.

ANC. CAT. Panó. CAT. MOD. Pendó. ESP. Pendón. PORT. Pendão.

IT. Pennone. (chap. Penó, pendó, penons, pendons; bandera, insignia, siñal, señera.)

- Panneau, paroi.

Destrar una crota longa... et los penons que li seran a cascun cap.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1re, ch. 34.

Mesurer une longue grotte... et les parois qui lui seront à chaque bout.

4. Penel, s. m., pennon, girouette.

Son semblan a penel que se gira a totz los ventz. V. et Vert., fol. 41.

Sont semblables à girouette qui se tourne à tous les vents.

(chap. Veleta, veletes.)

5. Penna, Pena, s. f., panneau, paroi.

Una pena aura VI canas de lonc et una cana d' aut.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1re, ch. 34.

Une paroi aura six cannes de long et une canne de haut.

- Panne, sorte de fourrure.

Enueia m, per sant Marcelh, 

Doas penas en un mantelh.

Le moine de Montaudon: Mot m'enueia.

M'ennuie, par saint Marcel, deux pannes en un manteau.

Ni croza, ni annell,

Ni penna en mon mantell.

V. de S. Honorat. 

Ni crosse, ni anneau, ni panne en mon manteau.

ANC. FR. Forée d'une pene ermine. Lai du Trot, v. 36. 

Ses pennes de ses couvertouers et de ses robes estoient de gamites ou de jambes de lièvres. Joinville, p. 140.

6. Penonel, s. m. dim., petit pennon, petite banderole, petite flamme. Porta en l' espieut un penonel mot bis.

Roman de Fierabras, v. 329. 

Porte à l' épieu une petit pennon moult bis.

7. Penoncel, s. m., panonceau.

IIII penoncels am las armas de mossenhor de Foix. 

Tit. de 1433. Hist de Nîmes, t. III, pr., p. 237. 

Quatre panonceaux avec les armes de monseigneur de Foix.

ANC. FR. Là véissiez maint penoncel venter. 

Roman de Garin le Loherain, t. 1, p. 36. 

Où estoient six cent lances, et en chacune un pennoncel de satin vermeil à un soleil d'or. Monstrelet, t. II, fol. 221.

IT. Pennoncello.

8. Pannicol, s. m., lat. panniculus, pannicule, membrane, enveloppe, tunique, terme de médecine.

Es nomnat ciphac..., es en propri pannicol. Trad. d'Albucasis, fol. 33.

Est nommé scrotum..., est dans spéciale membrane. 

ESP. Panículo. PORT. Paniculo, panniculo. IT. Pannicolo.

(chap. Panícul, paniculs: membrana, membranes; envoltori, envoltoris;  túnica, túniques; terme de medissina; bossa dels collons : escroto.)

9. Pena, s. f., bass. lat. pinna, pignon, fort.

Fo ben establida la pena e lo cloquier. Guillaume de Tudela.

Fut bien établi le fort et le clocher.

10. Panar, v., voler, ravir, dérober.

Panar a été formé du substantif pan, drap, étoffe, linge, comme raubar l' a été de rauba, robe.

Cylh que enginho la gen e l' aucio e la deraubo, ni pano l' altruy.

Liv. de Sydrac, fol. 51. 

Ceux qui trompent la gent et la tuent et la dérobent, et volent le (bien) d'autrui. 

Dizen: Aital vos pana

Et aital vos engana.

G. Riquier: Aitan grans. 

Disent: Tel vous vole et tel vous trompe. 

Qui, per son mentir, 

Pana 'l ver que deu dir, 

Si com per als panar 

Lo deuria hom jutjar.

Nat de Mons: Sitot non. 

Qui, par son mentir, dérobe la vérité qu'il doit dire, ainsi comme pour voler autres (choses) on le devrait juger. 

Fig. Mi saup panar

Tot mon cor ab sos belhs plazers.

Giraud de Calanson: Una doussa. 

Elle me sut voler tout mon coeur avec ses beaux plaisirs.

Que l'amor de si dons li pane. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Que l'amour de sa dame il lui ravisse.

Part. pas. Ieu no t' ay negun tort, ni tos deniers panats.

Roman de Fierabras, v. 3561. 

Je ne t' ai (fait) nul tort, ni volé tes deniers. 

Si us paubres hom a panat.

P. Cardinal: Las amairitz. 

Si un pauvre homme a volé.

- Enlever, soustraire, en parlant d'un danger.

Cuiet dar sus el cervel

A 1, lor ser, mais que i s pequet,

Car lo sers lo cap li panet.

Brev. d'amor, fol. 162.

Crut donner sur le cerveau à un, leur esclave, excepté qu'il y faillit, car l'esclave lui déroba le chef.

- Échapper, éloigner.

Un bon mati, secretamen... 

De Nostra Dona se panet.

Évangile de l'Enfance. 

Un bon matin, secrètement... de Notre-Dame il se déroba. 

Part. prés. Noiriguier panan so qu' om lor plieu.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Nourrisseurs dérobant ce qu'on leur garantit.

Dans l'ancien français paner a signifié saisir, prendre, des gages.

Saizir et panner sour les hommes de fief.

Se aucun seigneur ou autres gens advoient pris ou panné sur ceauz de Liège. Tit. de 1324-1325. Carpentier, t. III, col. 146.


Panarici, s. m., panaricium, panaris.

Panarici es apostema... dejos la ungla del dit pous de la ma, o del pes.

(chap. Un panarissi es un apostema... deball de la ungla del dit gros (pols : pulgar : pulsar) de la ma, o del peu.)

Trad. d'Albucasis, fol. 47. 

Panaris est apostème... dessous l'ongle dudit pouce de la main, ou du pied.

CAT. Panadis. ESP. Panarizo, panadizo. PORT. Panaricio. IT. Panereccio.

(chap. panarissi, panarissis.)

(N. E. del lat. tardío panaricĭum, este del lat. paronychĭum, y este del gr. παρωνύχιον parōnýchion; literalmente “junto a la uña”. 1. Inflamación aguda del tejido celular de los dedos, principalmente de su tercera falange.)

ungla, ungles, uña, uñas

sábado, 27 de julio de 2024

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

2. 14. Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Capítul XIV.

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.


Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.

Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:

- ¿Vau entendre lo meu papé?

- No, siñó, va contestá ella.

- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes! 

Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell: 

- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts. 

- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.

Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.

Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.

Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública. 

- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.

- No ting cap instrumén.

- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.

Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.

Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano. 

Sense notíssies de Gurb, traducsió (repassat)

- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.

Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:

- Raro humor seríe lo de eixe sagal.

- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.

- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.

Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:

O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres. 

Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di: 

- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:

- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.

Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.

2. 13. Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies.

Capítul XIII.

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

Difíssil ere vóreles y mantindre lo incógnit; pero la compañía que portáe li ficáe freno, y va determiná passá pel poble pera sabé si habíen eixit del convén, y torná a vóreles sol y desplay. Lo que es conéixel elles ere impossible, perque ademés de está mes prim y mol moreno pel sol, mes alt y del tot diferén per an elles, portáe bigot y un traje mes distinguit, y se habíe esquilat com un escolástic.

A les deu del matí del segón día van arribá al poble; y mentres amorsaben y minjáen a la primera casa que van trobá uberta y aon se van fé prepará l'amorsá (paganlo), se presente un home a suplicáls que anigueren a casa seua. Eixecats los mantels van trobá la casa y van vore que ere son pare de la Juanita, estáen esperanlos ella, sa mare y una cuñada. Encara no habíen acabat de saludá y ya estáe allí la Paulina en un atra sagala veína y los pares que les acompañaben. Al momén se va tratá de ball y lo van dixá aplassat pera mes tart. Se van repartí entre sing cases, y ell va preferí la de Paulina per no sé tan sospechosa com Juanita. Pero ¡oh lo que va patí!, ¡lo que se va tindre que esforsá pera aguantás!, pera no di: ¡yo soc, tendríssima Paulina! Va passá lo día, va passá lo ball, va passá la velada, y va passá la nit, y va sé home de valor; no se va dixá coneixe. Hassaña mes gran que la de cremá les naves de Cortés, que la de passá Julio César lo Rubicón, Aníbal los Pirineus y los Alpes, Alejandro los Estrets del Parrissal y después los montes de Cilicia. En tot, al anassen va entregá a Paulina un billet tancat pera Juanita a dins de un sobre (pera que aquélla no lo obriguere abans), aon los díe a les dos: ¡Traidores! ¡Ya no me coneixéu! ¡No m'hau conegut!

Va corre a portál, y cuan lo van obrí, se van quedá mudes y com un estaquirot pel seu contingut. Perque les paraules eren de Geminita; pero, ¿quí la trobará entre ixos estudians? Loques se tornáen cavilán quí podríe sé lo que així les parláe, lo que així se queixabe de elles. Perque ell, aposta, habíe empleat mols latins en sons pares y en lo mossen del poble, y va tocá lo violín y la vihuela. Ademés Geminita ere mol blanca y los sing estudians eren ¡tan negres com un teó! 

- Vaya, vaya, va di Juanita; tú no coneixes cap estudián ni yo tampoc; si algo teníe que dimos, que se haguere explicat. 

Y u van dixá aixina pera no perdre l'entenimén.

Ya haurá guipat lo lectó que en la trassa que les va doná Pedro Saputo sen van eissí del convén. Y encara que no van di que no tornaríen, y son pare de Juanita pensabe que sa filla teníe una vocassió mol forta al claustre, elles sen enríen, y díen entre sí y a soles cuan s' ajuntaben: primé mortes que monges.

Los estudians van continuá lo seu viache; y al vore la direcsió que lo segón día preníe la marcha van vore la intensió de Pedro Saputo, perque ere lo que solíe guiá sempre. En efecte, los portáe a la serra y al mateix puesto de la floresta aon lo van trobá dormín; y una vegada allí van fé un alt, van traure les güeñes, formache, llenguañissa com la de Graus y butifarres que portáen de la radera aldea aon van tocá y les van aná aligerán. Satisfeta la gana los va di Pedro Saputo: "Amics, compañs y siñós meus: an este puesto me vau pendre a la vostra compañía, y an éste me dixéu, o mes be tos dixo yo, pos de aquí no puc passá. Mol tos dec; lo vostre trate y la vida que ham portat ha sigut pera mí una escola que me ha amostrat mes que pugueren les de tots los filóssofos de Grecia. 

Si un atre añ an este mateix puesto, y lo mateix día y hora passareu per aquí, pot sé que tos estiga aguardán, o vinga a trobatos; y si ni lo un ni l’atre passare, sirá siñal que no me ha sigut possible vindre. No tos dono mes señes de la meua persona; y de les vostres ting les que me fan falta, perque sou honrats y generosos, que són les que yo solgo preferí dels homens. Aneuton de aquí ya y arranquéu a caminá, que la vostra jornada no done pera mes entretenimens. Adiós, compañs, adéu; lo cor me sen va en vatres.» 

Y dit aixó los va abrassá, y se van emossioná tots, contestanli después un de ells:

"Qui vullgue que sigues, amic y compañ, pera natros has sigut verdaderamén l'ángel conductó guián les nostres passes y dirigín la nostra ignoransia. Y si escola pot esta dis, vosté hau sigut lo maestre y la llum de ella. Tornarem, si Deu vol, l’añ que ve, mos obligue la vostra molta discressió y la vostra amistat y trate.» 

Y se van torná a abrassá, se van separá y se van doná les espales en molta pena, com fan los de Fondespala, caminán ells al michdía serra amún, y ell al nort serra aball.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Tendra y llagrimosa va sé la despedida, perque se volíen de verdat, fen de tots sing la amistat un sol cor y una sola alma. Per lo demés, les gallines y pollastres que se van minjá, los cuixots y conserves que los van regalá, les diablures y carnussades que van fé, les donselles que van alegrá, les casades que van desenfadá, les viudes que van consolá, y los abatuts a qui van humillá, no tenen número; ni vida mes ligera, alegre, plena de goch y descuidada la va passá ningú en tots los siglos y edats del món.

Barrabassades y maleses no ne van fé cap. Los van acusá al cap de algún tems que se habíen emportat disfrassada de home a una donsella de Sieso, filla de un escribén mol ric, de solá antic, que va morí com un san perque escoltáe missa tots los díes y guardáe dijú los divendres y dissaptes, se confessáe y combregáe tots los primés domenches de mes y va casá y dotá en diferentes vegades a sis donselles pobres. Hasta que va enviudá una de elles y va escomensá a enríuressen de la santidat del escribén; y después un atra que fée lo mateix. Díe la primera: "Y, ¿qué li fot a ningú?, yo vull di; bon home vach tindre, y en lo meu me quedo.» Y la segona: "mal conten del hivern de aquell añ; no dic yo mes que: ¡hala amún!, que vach tratá en bons, y dossens escuts ninguna va dixá de agarráls a no sé que fore boba.» Pero a la filla no la van pugué sonsacá. Ella, portada per la seua imaginassió, als dos díes que van passá per allí va fé la picardía de vestís de home, péndreli dinés a son pare, y aná a trobáls a pedra Pertusa, aon los va di que volíe anassen y corre món en ells. Va caminá en ells vuit díes y entonses Pedro Saputo la va podé convense, la va restituí y acompañá hasta lo seu poble. Y va di a son pare pera que veiguere lo mol honor y consiensia de ells que ni un maravedí la habíen dixat gastá de les perres que portáe. En tot cas conveníe casala contra antes milló; y que de aquell antojo de tornás estudián y corre tan libres aventures, com ere una chiquillada, a tots importabe callá, y no fé soroll. Lo escribén apretán los puñs y mirán al sel, va bramá per dolgut, y s'anáe a abalansá sobre sa filla pera apalissala, esbatussala o matala; pero lo va calmá y assossegá Pedro Saputo en la seua elocuensia, y reconsilianlo del tot en sa filla, va torná a buscá als seus compañs. Después se va casá la sagala, y ben casada, perque es gran capa una bona dote, y se amolden les persones a la auló de les riqueses.

Los estudians sen van aná sense sabé quí ere Pedro Saputo, discurrín y pareixenlos per la seua educassió, desinterés y noblesa, que deuríe sé fill de algún gran caballé, y que per alguna travessura sen hauríe anat de casa de sons pares, y li anabe milló aquella vida solta y alegre, que la apretada y formal del orden en lo que se hauríe criat. Tamé van dudá sempre si ere aragonés, castellá o navarro, inclinanse per aixó radé sol perque se dixáe cridá navarro; pero per l'acento podíe sé de consevol provinsia de España, perque un día lo teníe de una manera y l'atre de un atra, fen de lo seu parlá y trasses lo que volíe.

2. 12. Camine cap al final la vida de la tuna.

Capítul XII.

Camine cap al final la vida de la tuna.


Mol podem sentí, lectó amán, que an aquell tems no se faigueren aná los taquígrafos, eixos que escriuen tan depressa com se parle, pera que algú haguere escrit los sermons dels nostres dos predicadós, pos així hagueren arribat a natros y podríem jusgá lo gust de aquelles persones, y si teníen raó o no de riure tan; perque a uns tems tenen grassia unes coses y a datres no. Be que dites per Pedro Saputo, ¿quina no la tindríe? Yo sol per la tradissió de casa de Morfina hay pogut averiguá, que al primé sermó va tocá entre atres estos puns tan serios: si una dona coixa pot sé grassiosa, si pot pareixe be una torta; y si una cheposa o geperudeta pot tindre bon genio; y quina de les tres pot envidiá la sort a les atres.

Al segón sermó diuen que va parlá dels pensamens de la dona als estats de cuñada, de nora y de sogra; lo seu assunto me pareix que no va pugué desempeñá be per sé tan sagal, y requerí de mes edat y mes experiensia. Pero com mu han venut u veng yo; lo lectó cregue lo que vullgue; y continuem.

No habíen fet encara la mitat del plan que habíen cavilat, perque les seues habilidats eren tantes, y tan lo seu comedimén y bona criansa, que no visitaben poble que pera anassen d'allí no hagueren de reñí, o per lo menos está de mala cara en los huéspeds, y alguna vegá hasta en los parroquians. Los bufáe en aixó lo ven mol favorable y l' estat prosperabe. Y com se arrimáe lo tems dels estudis, van tratá de torná cap a la Universidat, passán si ñabíe puesto per casa de sons pares als que volíen vore abans de tornás a pedre a les escoles.

garabato, escoles, colegio, Valjunquera, a tope

Van tindre consell pera acordá lo que teníen que fé, y van deliberá no entretindres. Se va proposá la cuestió de si visitaríen lo poble de don Severo; y encara que féen volta algunes legües van acordá anáy, y van empendre lo itinerari, mol al gust de Pedro Saputo que, sin embargo, va dixá la ressolusió als compañs, no resservanse mes que lo determiná lo día y pun de la separassió. Van examiná la caixa de la plega, y estáe mes rica de lo que pensaben, com que se van repartí sen trenta y sis libres jaqueses cada un, habén trobat persones encara mes generoses que don Severo. Los va di Pedro Saputo que encara que no ere de casa rica, no nessessitáen aquella miseria, y que lo mes nessessitat la prenguere. No u entens, li va contestá un de ells; eixes perres són lo mes cariñós que tindrás a la teua vida. Empórtateles, que yo sé que ha de sé lo radé que gastos, y que es capás de fetos avaro per lo apego que tindrá a la casa y a la teua burchaca.

Aquell mateix día pel matí los va di Pedro Saputo al camí que no volíe dixáls sense probás al violín y la vihuela, dos instrumens als que portáe molta ventaja als estudians. Los habíe millorat mol la orquesta desde un prinsipi enseñán al de la pandereta a tocá los platillos, lo baix continuo, los fortes y los pianos, y atres coses que ell habíe adeprés del mestre Vivangüés. Tamé als del violín y de la viola va doná mol bones llissons ; pero no habíe vullgut tocá may perque no fée falta la seua habilidat espessial. Y agarrán lo violín, y desvianse una mica del camí per un barrang, va amostrá als seus admirats compañs un primor que may habíen vist a datre; y no va sé menos en la viola.

Al fes fosc van arribá al poble de Morfina; y al passá los primés passajes van sentí un soroll de espases.

- Venga, anem, va di Pedro Saputo. Van aná y van topetá en dos caballés soldats que reñíen en tal furia, que no reparaben en los que teníen ya al costat. Va pendre Pedro Saputo a un compañ la gayata, perque dos de ells ne portáen; y arrimanse als luchadós va di: 

- Siñós, per lo honor del hábit que porten los rogo que suspenguen la riña un momén. La van suspendre a les seues paraules, y mes al vores allí sing homens tan majetons; y va continuá: Vostres mersés riñen mol mal al orden, pos la seua valentía los ha portat a reñí com les fieres, vull di, de nit, sense testigos del seu valor, ni juches de justissia. Yo soc home de lletres, pero enteng les leys del duelo; y per les sircunstansies que hay dit declaro ilegal y nulo este campo. Creéume, siñós, lo honor de caballés tos prohibix continuá y tos mane condená lo que hau fet. Pero si no vullguereu envainá, lo que se mostro ressistén, que also un atra vegada la espasa, vingue a mí un atra y en mí se les vorá; ell luchará per ferossidat, y yo en defensa de la ley y de la justissia.

- Yo no puc sedí perque soc lo retat.

- Sedixco per ara, va di l’atre, per respecte an este siñó llissensiat, y perque les seues paraules me han convensut. Demá mos vorem. 

- Los rogo, pos, als dos, va di Pedro Saputo, que entréu en natres an este poble.

Van entrá tranquilamen en ells, y de pas los van contá aquells rivals que la riña ere per quí habíe de serví a una hermosura que a cap dels dos volíe, pos si al un li fée desaire, al atre no li donáe may la cara mostranse importunada dels seus obsequios. Sen va enriure entonses Pedro Saputo y va di: 

- Pos siñós, si tampoc lo guañadó habíe de sé admitit, ¿a qué ve esta riña?

- Ve, va di un de ells, a que cada un volem aná a casa seua y que no hi vaigue l’atre; perque es tal la bellesa de la donsella, que a cada un ofén que la miron atres ulls ni la séntiguen parlá uns atres oíts. 

- Ells es, siñó llissensiat, pera que u sapiguéu, un sol mil vegades mes hermós que lo del sel; una lluna mil vegades mes serena que eixa que se llevante; una estrella o un estrel que oscurix a totes les demés; un ángel de soberanía y de gloria, com no se va vore may a la terra, y es impossible que ne formo un atre igual la naturalesa. 

Va riure tamé Pedro Saputo de estes alabanses, y del tono y forsa en que les díe lo soldat, y no va dudá que aquell sol, aquella lluna, aquella estrella, aquell ángel ere Morfina. Pero va callá, perque entraben ya al poble, y los soldats sen van aná al seu hostal y los estudians a la fonda de la Cinta.

Ñabíe allí una bandera o compañía de soldats fée vuit díes, y ya per naixó, ya perque de totes maneres no volíen fé parada de la seua orquesta, van entrá mol silensiosos. Pero los van coneixe, y abans de sená ya teníen un motín al carré, y van ressibí un recado de don Severo, que no li tragueren la satisfacsió de portáls a casa seua. No van coneixe a Saputo hasta que va parlá, perque estáe torradet pel sol, com los de La Torre del Compte, mes prim y estirat, y mes home tamé, en bigotet y perilla, que a la moda dels estudians mes romantics com Bécquer s'habíe dixat. La roba que portáe ere un atra, per la caló se va fé una roba mes ligereta y tamé mol mes airosa. Va dudá la mateixa Morfina que tan ben retratat lo teníe al cor y tan presén a la memoria. Don Severo y lo huésped van convindre que los dos que habíen vingut allí soparíen a casa del primé, y los atres a la del segón, y dormiríen tots aon van dormí  l'atra vegada.

¡Quina satisfacsió pera Morfina! ¡Quina gloria pera Pedro Saputo! Se trobáe entonses a casa un germá de ella mes gran de edat, y se va alegrá mol de vore als estudians de qui tan habíe sentit y estáe aussén cuan van está a escomensamens de l'estiu. Inmediatamen se va parlá de ball; pero Pedro Saputo enrecordanse dels soldats li va di que per serta causa que per entonses ere secreta, encara que fora de casa, no podríe ñabé ball sino sol velada de música. Y al poble se li va fé entendre que no se obriríe la porta, que se dixaríe entrá només a les persones convidades. Se van presentá entre elles, un detrás de l'atre, los dos caballés soldats de la riña. Y ¡quina va sé la seua sorpresa cuan van vore a Morfina mol amable y arrimadeta al llissensiat del seu duelo! ¡Y vore a don Severo tratál en familiaridat y confiansa! Se van avergoñí, van callá, van respetá lo que veíen y no enteníen, y se van fé amics declarán a Pedro Saputo que estáe determinada la competensia en retirás los dos de aon tan bon puesto ocupaben atres seguramén mes dignes: sen aniríen al cap de tres díes.

Al passá del minjadó al estrado, y arribán a la porta, va fé Pedro Saputo a don Severo una seña; y quedanse allí en los seus compañs que ya habíen arribat, los va aná avián un per un com a barrons o ninots hasta mes allá de la mitat de la sala. Acsió que van vore los ofissials y la mayoría dels convidats, y tots se van quedá muts de assombro. Lo germá de Morfina va fé extrems de admirassió, y va di acalorat:

- Pos siñó, si no u haguera vist no mu creuría, y al que u osare afirmá, li haguera dit que mentíe. Sen van enriure tots mol; y la mare exclamabe:

- Jesús, eixe mosso sirá de asser templat.

Entonses Pedro Saputo va torná a la porta en los seus compañs, y están prop de les cadires caballés y siñores, va torná a aviáls del mateix modo, pero mol mes tros; y com lo tuno que anáe lo radé se movíe en molta grassia y extravagansia, va ñabé un gran palmoteo. 

- Ara ya mu crec, va di don Vicente; sense duda estos siñós llissensiats tenen ales secretes; a vore, agarreume a mí, don Paquito, que no sé volá. Lo va agarrá, y al eixecál pera aventál, veénse portá com una ploma, va di: ¡prou, prou!, me dono per satisfet. Y giranse a mirál, li va tocá y paupá los brassos per si eren de la materia que habíe dit sa mare.

Passat este bon rato se va fé silensio, va agarrá Pedro Saputo lo violín descansán abans una mica pera calmá la agitassió del esfors que habíe fet, y previnguda Morfina desde abans de sená, que al seu obsequio y per an ella tocaríen aquell día lo violín per primera vegada en tota la expedissió, y que tot lo que tocare se dirigíe al seu amor, o mes be, que siríe la historia dels seus amors, distinguín les parts prinsipals, com la primera vegada que se van vore, la seua charrada la nit que se van entendre, la despedida, la pena en que ella va quedá cuan ell sen va aná, y la alegría de la nova visita. 

¡Oh, cóm va entendre ella lo llenguache de aquella música tan expresiva! Sense pensá y transportada va plorá de pena al sentí la despedida, y va torná al mateix sentimén cuan va expresá lo doló de cuan lo va vore anassen y ella se va retirá al seu cuarto. Los demés de la sala sentíen tamé, y algún rato pareixíe un velatori del silensio que ñabíe mentres escoltaben. Va pendre después la vihuela, y va tocá algunes sonates que ell se habíe inventat. Pero después, y donán tems a que se desahogaren los aplaussos y admirassió que va exitá la seua may vista habilidat, van agarrá los instrumens los seus compañs, ell va abandoná la orquesta, se va ficá a roda y se va passá la velada.

Volíen los estudians despedís aquella nit, pero no va admetre don Severo la despedida, y mol menos don Vicente, y se van doná les bones nits hasta demá.

Encara no pensaben ells en eixí de casa, encara casi en eixecás pel matinet, que ya estáe allí don Vicente, y los va rogá y suplicá tan insistenmen que no sen anigueren aquell día, y van tindre que claudicá. No los va pená a cap de ells, y menos a Pedro Saputo, com se supose. En este motiu van fé un mosset pera amorsá, perque lo huésped no va volé sedí lo obsequi de la fartanera a michdía. Y per la nit van prepará lo ball a casa de don Severo per doná gust a don Vicente, que lo volíe pera obsequiá a una jove a qui servíe.

Qui va guañá en tot aixó va sé Pedro Saputo, pos va tindre ocasió de parlá en Morfina y acabá de guañássela si algo faltabe, va sopá al seu costat, va ballá en ella y res li va quedá per dessichá pera la seua satisfacsió. Una criada li va contá lo que habíe sentit di al seu siñó parlán en la siñora: 

- Si este mosso fore ben naixcut com pareix, encara que tingue poc, li haurem de doná la filla; perque, ¿has reparat que ella lo mire en bons ulls? Baixet y en discressió va di aixó don Severo, no creíe que ningú lo estáe sentín; pero lo va sentí la dimonieta de la criada, a qui les albrissies li van valé dos escuts de plata. ¡En bons ulls, díe! Algo mes ere; sí, algo mes, patriota don Severo.

Per fin se van despedí ya al mateix ball, y matinán en son demá sen van aná de aquell poble aon a tots los pareixíe que estáen entre los seus o a una isla encantada.