Mostrando las entradas para la consulta chicharra ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta chicharra ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

4. 2. De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

Capítul II.

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

Pos siñó, aixó porte lo seu camí, pero mol depressa, a escape, a tota mecha. Per supost que lo lectó sempre haurá pensat que lo llibre se teníe que acabá; pos be, u séntigue o no, corre cap al seu final, y sen va a ressibí y tancá l'arco; y si un atre portal es, lo veu ya doblegat y buscanse los dos caps pera tocás y quedá fet un sírcul perfecte. O de un atre modo, aquí lo tossal y aquí lo escomensamén de la baixada.

Están un día senán Pedro Saputo va arribá un criat de Juanita en una carta a la que li suplicabe aniguere cap allá inmediatamen, pos li fée falta, y que procurare arribá entre les nou y onse del matí. Ere lo primé favor, la primera mersé, la primera grassia y firmesa que li demanáe aquella vella amiga, a la que com a Paulina, ya sap lo lectó que no podíe ell negá res, pero cridanlo tan a propósit y en tanta urgensia, del sementeri se haguere eixecat pera servila. Sen va aná cap allá, pos, y va prepará la jornada de modo que va arribá a la hora prevista. Va trobá a Juanita vestida de dol, encara que al semblán va vore que ere per los vius y no per lo mort. Y en efecte, li va di que qui se habíe mort pera descans de tots, de un benéfic tabardillo, ere la seua bona y gloriossíssima sogra, dona (va afegí) de la rassa de les arpíes o germana de les furies, a qui de dret li tocáe per home un gos o can Cerbero, y se va emportá un ángel, si es que ñan entre los homens casats. Be que va tindre la culpa un descuido. En fin, s'ha mort, no li rosseguem los ossos; Deu la haigue perdonat, tanta pau se emporto com descans dixe; y anem al cas abans de que vingue lo meu sogre.

- Te hay cridat perque te nessessito. Yo hay viscut en una sogra y antes me frechirán viva que ne patiré un atra. ¡Ay si sapigueres lo que hay patit en ella! Tres mesos fa que la va diñá, y tres mesos fa que se descanse y viu an esta casa; perque no patía yo sola, sino tots; y sort de la prudensia y amabilidat del meu sogre, si no, yo al menos ya me haguera secat y mort. Lo meu home no té lo talento de son pare. Pos be, ting barruntos de que este home, no escarmentat encara de una dona, trate de casás. ¡Me cago en los homens y les dones! Y desde que hay sabut la seua idea ha perdut mol a la meua opinió, perque no es de sabuts casás dos vegades tenín fills y casa; fills bons, vull di, com natros que besam la terra que ell poteche, de amor y respecte que li tenim; y la casa plena a cormull de totes les bendissions del sel. Yo crec que u trate en lo mossen del poble, que no li aconsellará mes que lo mateix que ell proposo y vullgue, perque sap mes lo meu sogre que lo retó, y cuan lo mossen eixeque lo peu, ell ya ha anat y tornat dos vegades. Yo li diré que te vach coneixe de estudián después de passá pel meu poble, y que te vam vore tamé a Saragossa. ¿Li dic quí eres? 

- Per ara no, va contestá Pedro Saputo.

- Be, va di Juanita; y si te rogue que te estigues demá y mes díes no sigues melindrós. Ell te portará a vore los seus bancals, les seues finques, margens en coruñes y ribassos de romé, y tú l'has de disuadí del casamén, aprofitán be la ocasió y parlanli com se parle a qui no nessessite consells. La ocasió, si es verdat que té eixe maldit pensamén, ell mateix te la donará sabén guañali la voluntat, que u farás, perque no ha de sé ell una exepsió al món.

En aixó va arribá un jornalé de casa en lo recado de que no aguardaren a minjá al amo perque habíe passat al poble de N. y no vindríe hasta 'l tart. Ere lo poble de Paulina, y va di Juanita: men alegro; estarem sols, perque lo meu home no ve hasta la nit. Has de sabé que com mos va tocá la sort de casamos prop, no mes de dos legües de distansia, mos visitam assobín, y natres ham fet amics als sogres y a les families. Paulina té sogres y cuñades; pero una bona gen que la idolatren, y es la verdadera siñora de la casa. 

- ¿Saps, Juanita, li va di Pedro Saputo, que te has tornat una chicharra? Si no acabes, ¿qué hay de dit yo del propósit en lo que me crides? Ara es la meua, escóltam. No me pene habé vingut, perque ting lo gust de vóret, y después aniré a vore tamé a Paulina. Pero yo no sé si sirá assertat parlali a ton sogre encara que ell me dono peu, que no es normal perque de eixes coses no se parle mes que en persones mol conegudes, en amics en una paraula, y encara aixina no en tots. Pero no te apuros. Si ton sogre té la idea de casás, creu que no li estará mal ni an ell ni a vatres. Perque no pot dixá de sabé que la vostra compañía no la milloraríe una dona forastera y nova, y perdre la vostra per la de ella siríe imprudensia que homens com ell no cometixen.

- Una mica me calme ixa reflexió, va contestá Juanita; pero sempre ting aquí dins un pes y tristesa que no sé lo que me anunsie. Per sí o per no, aprofita la ocasió si te la done y trauli ixa manía del cap; anem al segú.

En tot lo día sol van parlá de lo mateix, y no va pugué Pedro Saputo assossegá del tot a Juanita, no perque an ell li faltaren raons sino perque ella ere dona. Per la tarde tampoc va vindre lo sogre, va torná en son demá per lo matí. Li va di Juanita cóm teníe un huésped que habíe conegut a casa de Paulina a un atre tems, y que esperabe que se alegraríe de vórel, pero que encara no se habíe alsat.

Al poc rato ya estáe Juanita al apossento de Pedro Saputo y li va di: 

- Mon sogre acabe de arribá y pareix que vol entrá a vóret; yo voldría que anigueres tú al seu cuarto y acompañát. Perque, encara que en rigor an ell li tocáe visitát primé, eres tú mes jove, estás a casa desde ahí y així li donarás a vore que no eres un ignorán.

Van entrá, en efecte, a vore al sogre, que se entreteníe mirán uns papés; se va girá al sentí la porta, y veén a Pedro Saputo se li va escomensá a cambiá lo semblán, contestán en poca atensió a les seues paraules cuan lo saludabe; y sense apartá la vista de la seua cara, se va assentá y va fé seña als dos que s' assentaren. Juanita, sense sabé per qué, se va ficá a tremolá veén tan formal y serio al seu sogre. Pedro Saputo no estáe tampoc sereno al seu interió perque no esperáen aquell ressibimén.

Al cap de un bon minut de silensio li va preguntá: 

- ¿De aón sou?, y ell va contestá:

- De Almudévar.

- ¿De quí sou fill?

- De una dona.

- ¿Y lo vostre pare?

- No lo hay conegut.

- ¿Quí es la vostra mare?

- Una infelís y honrada pubilla que va sé pobre a la seua juventut y de un engañ en que la van seduí va tindre un fill que ha sapigut fela rica y exaltala a un estat dessén y a la estima y respecte públic.

- ¿Quína edat teniu?

- Vach als vinticuatre añs.

- ¿Cóm tos diéu?

- La gen me diu Pedro Saputo...

Va callá una mica lo caballé, va torná a mirá a Pedro Saputo, y tussín y aclarinse la gola, va di mes sossegat y en veu natural, encara que reprimín lo afecte de la expresió:

- ¡Sou mon fill...!, ¡Yo soc ton pare! 

Al acabá de pronunsiá estes paraules y veén a Pedro Saputo enrochit de cara y eixecanse del seu assiento, se va eixecá ell tamé, y se van abrassá en gran amor y sense sentís mes paraules que la exclamassió de Pedro Saputo cuan va di: 

- ¡Pare meu...!

Juanita se va trastorná del tot, y plena de imaginassions, avergoñida, acalorada, blanca y casi sense llum als ulls sen va eixí fora y va pendre un glopet de aigua, y sen va aná y se va dixá caure al llit; va suspirá, va suá, va entressuá, se va assossegá una mica y va di:

- ¡Pedro Saputo fill de mon sogre! ¡Pedro Saputo germá del meu home! ¡Y cuñat meu! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuan u sápigues! Va torná a suspirá, una y un atra vegada, y va fixá lo pensamén en Paulina, se va eixecá, va escriure mol depressa dos línies aon li díe que a casa seua estáen passán acontessimens mol serios, no tots de bon agüero, y que per Deu vinguere corrén; va cridá a un criat, lo va enviá cap allá aposta, y sen va entorná cap al cuarto de la gran escena.

Va mirá entonses al fill y al pare, y no fen cas de lo que parláen va di exclamán: ¡tan que s'assemellen, y no había caigut! Van riure los dos, y lo pare li va preguntá si habíe enviat recado al seu home; ella va di que no hi habíe pensat, pero que sen anáe a enviál, com en efecte u va fé y va torná a vore y aguaitá milló an aquells dos homens que se teníe que coneixe abans de tindre tancats los ulls pera sempre.

Va vindre lo fill, se van alegrá mol, van selebrá lo día, y después de la michdiada va cridá lo pare als tres, va ajuntá la porta y los va fé una llarga relassió de la seua vida que tocáe al cas presén. Pero aixó demane un atre capítul. Advertixgo que en lo nom del caballé tenim les nostres dudes; yo per lo que ting averiguat lo hay anomenat sempre don Alfonso López de Lúsera: y lo fill mes gran, lo home de Juanita, se díe don Jaime.


Original en castellá:

Capítulo II.

De cómo Juanita llamó a Pedro Saputo. Descúbrese un gran secreto.


Pues señor, esto va su camino, pero muy aprisa, a escape, a las cuatro sucias. Por supuesto que el lector siempre habrá creído que el libro se había de acabar; pues bien, que lo sienta o no corre a su fin, y se va a recibir y cerrar al arco; y si otro arco es, mírale ya doblado y buscándose los dos cabos para tocarse y quedar hecho un círculo perfecto. O de otro modo, aquí la cumbre y aquí el principio del descenso.

Estando un día cenando Pedro Saputo llegó un criado de Juanita con una carta en que le suplicaba fuese allá inmediatamente, pues le necesitaba, y que procurase llegar entre las nueve y once de la mañana. Era el primer favor, la primera merced, la primera gracia y firmeza que le pedía aquella vieja amiga, a la cual como asimismo a Paulina, ya conoce el lector que no podía él negar nada, pero llamándole tan adrede y con tal urgencia, del cementerio se hubiese levantado para servirla. Partió allá, pues, y dispuso la jornada de modo que llegó a la hora prevenida. Encontró a Juanita vestida de luto, aunque en el semblante vio que era por los vivos y no por el muerto. Y en efecto, le dijo que quien se había muerto para descanso de todos, de un benéfico tabardillo, era su buena gloriosísima suegra, mujer (añadió) de la raza de las harpías o hermana de las furias, a quien de derecho tocaba por marido un cancerbero, y se llevó un ángel, si los hay entre los hombres casados. Bien que tuvo culpa un descuido. En fin, ha muerto, no le roamos los huesos; Dios la haya perdonado; y vamos al caso antes que venga mi suegro.

- Te he llamado porque te necesito. Yo he vivido con una suegra y primero me freirían viva que sufra otra. ¡Ay si supieras lo que he padecido con ella! Tres meses que murió, y otros tantos hace que se descansa y vive en esta casa; porque no padecía yo sola, sino todos; y válganos la prudencia y amabilidad de mi suegro, si no, yo al menos ya me hubiese secado y muerto. Mi marido no tiene el talento de su padre. Pues bien, tengo barruntos de que este hombre, no escarmentado aún de mujer, trata de casarse. ¡Malditos sean los hombres y las mujeres! Y desde que he conocido su idea ha perdido mucho en mi opinión, porque no es de sabios casarse dos veces teniendo hijos y casa; hijos buenos, quiero decir, como nosotros que besamos la tierra que él pisa, de amor y respeto que le tenemos; y casa llena de todas las bendiciones del cielo. Yo creo que lo trata con el cura del pueblo, que no le aconsejará sino lo mismo que él proponga y quiera, porque sabe más mi suegro, y cuando el cura levanta el pie, ya él ha ido y vuelto dos veces. Yo le diré que te conocí de estudiante después de paso en mi pueblo, y que te vimos también en Zaragoza. ¿Le diré quién eres? - Hasta ahora no, respondió Pedro Saputo. - Bien, dijo Juanita; y si te ruega que te estés mañana y más días no seas melindroso. Él te llevará a ver sus campos, y tú le has de disuadir del casamiento, cogiendo bien la ocasión y hablándole como se habla a quien no necesita consejos. La ocasión, si es verdad que tiene ese maldito pensamiento, él mismo te la dará sabiendo ganalle la voluntad, que sí harás, porque no ha de ser él una excepción en el mundo.

En esto llegó un jornalero de casa con el recado de que no aguardasen a comer al amo porque había pasado al pueblo de N. y no vendría hasta la tarde. Era el lugar de Paulina, y dijo Juanita: me alegro; estaremos solos, porque mi marido no viene hasta la noche. Has de saber que como nos tocó la suerte de casarnos cerca, no más de dos leguas de distancia, nos visitamos a menudo, y nosotros hemos hecho amigos a los suegros y las familias. Paulina tiene suegros y cuñadas; pero una buena gente que idolatran en ella, y es la verdadera señora de la casa.

- ¿Sabes, Juanita, le dijo Pedro Saputo, que te has vuelto cigarra? Si no acabas, ¿qué he de decirte yo del propósito con que me llamas? Sea mi vez, y escúchame. No me pesa de haber venido, porque tengo el gusto de verte, y después iré a ver también a Paulina. Pero yo no sé si será acertado hablar a tu suegro aunque él me dé pie, que no es regular porque de esas cosas no se hablan sino con personas muy conocidas, con amigos en una palabra, y aun no con todos. Pero no te apures. Si tu suegro tiene la idea de casarse, cree que no estará mal ni a él ni a vosotros. Porque no puede dejar de conocer que vuestra compañía no la mejoraría una mujer extraña y nueva, y perder la vuestra por la de ella sería imprudencia que hombres como él no cometen. - Algún tanto me calma esa reflexión, respondió Juanita; pero siempre tengo aquí dentro una tristeza que no sé lo que me anuncia. Por sí o por no, aprovecha la ocasión si te la da y quítale esa manía de la cabeza; lo seguro es lo seguro.

En todo el día no dijeron sino siempre lo mismo, y no pudo Pedro Saputo sosegar del todo a Juanita, no porque a él le faltasen razones sino porque ella era mujer. Por la tarde no vino tampoco el suegro, sino al día siguiente por la mañana. Díjole Juanita cómo tenía un huésped que había conocido en casa de Paulina en otro tiempo, y que esperaba se alegraría de verlo, pero que aún no se había levantado.

A poco rato fue Juanita al aposento de Pedro Saputo y le dijo: mi suegro acaba de llegar y parece quiere entrar a verte; yo quisiera que fueses tú a su cuarto y acompañarte. Porque, aunque en rigor a él le tocaba visitarte primero, al cabo eres más joven, estás en casa desde ayer y así le harás ver que no sigues una etiqueta vulgar como los hombres vanos e ignorantes.

Entraron, con efecto, a ver al suegro, el cual se entretenía en mirar unos papeles; volvióse al oír la puerta, y viendo a Pedro Saputo se le comenzó a demudar el semblante, contestando con poca atención a sus palabras cuando le saludaba; y sin apartar la vista de su rostro, se sentó e hizo seña a los dos que se sentasen. Juanita sin saber por qué se puso a temblar viendo tan formal y grave a su suegro. Pedro Saputo no estaba tampoco sereno en su interior porque no esperaba aquel recibimiento.

Al cabo de un buen minuto de silencio le preguntó: - ¿De dónde sois?, y él respondió: - De Almudévar. - ¿De quién sois hijo? - De una mujer. - ¿Y vuestro padre? - No lo he conocido. - ¿Quién es vuestra madre? - Una infeliz y honrada pupila que fue pobre en su juventud y de un engaño con que la sedujeron tuvo un hijo que ha sabido hacella rica y exaltalla a un estado decente y a la estimación y respeto público. - ¿Qué edad tenéis? - Voy a los veinticuatro años. - ¿Cómo os llamáis? - Las gentes me llaman Pedro Saputo... Calló un poco el caballero, miró de nuevo a Pedro Saputo, y tosiendo y escombrando la garganta, dijo sosegado y en voz natural, aunque reprimiendo el afecto de la expresión: - ¡Sois mi hijo...!, ¡yo soy tu padre! Al concluir de pronunciar estas palabras y viendo a Pedro Saputo inflamado el rostro y levantándose de su asiento, se levantó él también, y se abrazaron con grande amor y sin oírse más palabras que la exclamación de Pedro Saputo cuando dijo: ¡padre mío...!

Juanita se trastornó enteramente, y llena de imaginaciones, turbada, bascosa, pálida y casi sin luz en los ojos se salió fuera y tomó un sorbo de agua, y fue y se dejó caer en la cama; suspiró, sudó, trasudó, se sosegó un poco y dijo: - ¡Pedro Saputo hijo de mi suegro! ¡Pedro Saputo hermano de mi marido! ¡Y cuñado mío! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuando lo sepas! Suspiró de nuevo otra y otra vez, y fijó el pensamiento en Paulina, se levantó, escribió muy aprisa dos líneas en que le decía que en su casa estaban pasando muy graves acontecimientos, no todos de buen agüero, y que por Dios viniese corriendo; llamó a un criado, le envió allá de propio, y se volvió al cuarto de la grande escena.

Miró entonces al hijo y al padre, y no haciendo caso de lo que hablaban dijo exclamando: ¡tanto que se parecen, y no haber caído! Riéronse los dos, y el padre le preguntó si había mandado recado a su marido; ella dijo que no había pensado, pero que se iba a mandar, como en efecto lo hizo y volvió a ver y mirar mejor a aquellos dos hombres que debiera haber conocido antes a no tener cerrados los ojos.

Vino el hijo, se alegraron mucho, celebraron el día, y después de la siesta llamó el padre a los tres, cerró la puerta y les hizo una larga relación de su vida en lo que tocaba al caso presente. Pero esto pide otro capítulo. Advierto, que en el nombre del caballero hay sus dudas; yo por lo que tengo averiguado le he llamado siempre don Alfonso López de Lúsera: y su hijo mayor, el marido de Juanita, se llamaba don Jaime.

martes, 12 de marzo de 2024

Formiga - Formigueiar

Formiga, s. f., lat. formica, fourmi.

A semblan de formiga. V. et Vert., fol. 54.

À manière de fourmi.

Formiga... fa provizio en estiu per yvern.

(chap. La formiga... fa provissió (proveíx) a l' estiu per al hivern, ivern.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Fourmi... fait provision en été pour hiver.

CAT. Formiga. ESP. Hormiga. PORT. Formiga. IT. Formica.

formiga roija; hormiga roja; fourmie rouge

(chap. Formiga, formigues. Hau de lligí la fábula de la chicharra y la formiga. Tamé hau de probá les pizzes de la formiga, una pizzería móvil de la Sandra Tejedor de Beseit. Ella es mol morena, pero es “rosseta”. Lo seu home es rumano, y en rumano se escriu furnică. Igual van aná los catalans a Rumanía a enseñáls a parlá y escriure als rumanos, o als mateixos romanos.)

hau de probá les pizzes de la formiga, una pizzería móvil de la Sandra Tejedor de Beseit.

2. Formit, Fromit, s. f., fourmi.

Hom deu far aissi coma la formitz, que si trebalha en estieu per aver so que vieu en ivern. Liv. de Sydrac, fol. 69.

On doit faire comme la fourmi, qui se démène en été pour avoir ce dont elle vit en hiver.

Négation expl. No m'o pretz una fromit.

(chap. Aixó no val ni lo que una formiga; “no mu pressio una formiga.”)

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. Var.

Je ne prise cela une fourmi.

ANC. FR. Dist la fromitz: Or chante à mei.

(chap. Va di la formiga: Ara cántam.)

Marie de France, t. II, p. 124.

Par quoi l'homme ensuyvant du fourmi la raison

Envitaille en un mois pour un an sa maison.

Philippe Hegemon, p. 22.



3. Formiguier, s. m., fourmillière.

Geta 'ls el formiguier, quar las formigas laysho... mal et manjo... bo.

Eluc. de las propr., fol. 241.

(chap. Gítales (tírales, avéntales, avíales) al formigué, ya que les formigues dixen... lo roín y se mingen... lo bo.)

Jette-les à la fourmillière, car les fourmis laissent... le mauvais et mangent... le bon.

CAT. Formiguer. ESP. Hormiguero. PORT. Formigueiro. IT. Formicaio.

(chap. Formigué, formigués; no sol són los nius de les formigues, sino tamé unes construcsions de terra que se féen pera aprofitá la materia vegetal - pullissos, rametes - cremála y fé abono; paregut al sistema de la carbonera, les carboneres pera fé carbó de la lleña.)

4. Fromiger, s. m., fourmillière. (chap. Formigué.)

Jai ades el fromiger.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Gît incessamment dans la fourmillière.

5. Formicaleon, s. m., (lat.) formica-leo, fourmi-lion.

Formicaleon es una specia d' aranha que pren nom de formiga.

(chap. La formiga-león es una espessie d' araña que pren lo nom de la formiga.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Le fourmi-lion est une espèce d'araignée qui prend nom de fourmi.

6. Formigament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement.

Sent en aquel loc del pe dormicio et formigament.

Eluc. de las propr., fol. 96.

Sent en cet endroit du pied engourdissement et fourmillement.

ESP. Hormigamiento (hormigueo). (chap. Me corren formigues per lo bras, ting “formigamén”, v. formiguejá. Ejemple: m' hay adormit damún del bras. Tamé pot passá a datres parts del cos: mala sirculasió de la sang, embolia, ictus, patatús, acsidén, parálissis de les galtes, etc.)

7. Formicar, v., fourmiller, picoter.

Part. prés. Cum es pols caprizant, formicant.

Eluc. de las propr., fol. 21.

Comme le pouls est sautillant, fourmillant. 

ESP. Hormigar (hormiguear). PORT. Formigar. IT. Formicare. 

(chap. formiguejá. Me formiguege lo bras; m'ha formiguejat la cama un bon rato per está assentat damún d'ella. Si te se queden los dits baubos pel fret, después te formiguejarán.)

baubo, baubos, bauba, baubes

8. Formigueiament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement. Formigueiament per razo de la materia ascendent.

Eluc. de las propr., fol. 101.

Fourmillement en raison de la matière ascendante.

ESP. Hormigueamiento. IT. Formicolamento. (chap. Formiguejamén, formiguejamens.)

9. Formigueiar, v., fourmiller, démanger.

Si 'l pacient badalha et saliva, e 'ls potz li formigueio.

(chap. Si 'l passién badalle y salive o salivege, y los labios li formiguegen.)

Eluc. de las propr., fol. 102.

Si le patient bâille et salive, et les lèvres lui démangent.

ESP. Hormiguear. PORT. Formiguejar. (chap. Formiguejá. Miréu lo paregut  en lo ocsitá formigueiar y lo formiguejar portugués; Raynouard no diu res del catalá, ¿no va trobá este verbo als textos que ell consultabe com a catalans? Ya se veu an estos dos llibres (choix y lexique) que tamé considerabe textos catalans los escrits per autós valensians com Ausiàs March. Podéu buscá “formiguejar” a Google y triá un tems anterió al de la publicassió de este tomo 3 del lexique o de la mort del autó, 27-10-1836)

viernes, 19 de enero de 2024

Cha - Civada

Cha, s. m., kan.

Los Tartres dison que lo gran cha es senhor.

L'Arbre de Batalhas, fol. 88.

Les Tartares disent que le grand kan est maître.

CHA, kan

 

Chancelar, v., chanceler.

Moredas la y portet, que de paor chancela.

Roman de Fierabras, v. 135.

Moredas, qui chancelle de peur, la lui porta.

Ce mot, qui ne se retrouve pas dans les autres langues de l'Europe latine, a été employé au figuré par Pierre de Blois, qui dit, epist. 22: In hoc itaque modico cancellavit Plato.

 

Chancera, s. f., chancère, dot.

Dos feminis concessus; Arverni superiores eadem notione valcheire, inferiores chancere dicunt. Du Cange, t. VI, col: 1486.

Molher non deu perdre sa chancera per tort que sos maritz fassa.

Charte de Montferrant de 1240.

Une femme ne doit pas perdre sa chancère pour tort que son mari fasse.

(ESP. Dote)

 

Chandorn, s. m., lat. candorem, lueur.

Aissi col peis que s'eslaissa el chandorn,

E no sap re tro que s'es pres en l'ama.

(chap. Així com lo peix que se tire a la lluentó, y no sap res hasta que está pres al ham.)

B. de Ventadour: Aissi col.

De même que le poisson qui s'élance à la lueur, et ne sait rien jusqu'à ce qu'il s'est pris à l'hameçon.

 

Chaorcin, s. m., cahorsin, usurier.

Louis IX, par son ordonnance de 1268, prononça: Quod Lombardi et caorcini, et etiam quam plures alii alienigene usurarii, etc.

L'ordonnance de Philippe III, de l'an 1274, porte: Si qui etiam de predictis Lombardis, caorcinis, etc. Ord. des R. de Fr., t. I, p. 96 et 299.

Per aquest peccat no son pas quitis los autz homes d'aquest mon que sosteno los baratz, e los chaorcis que preston e destruisson tot

lur pays e grevion lur paubra gen. V. et Vert., fol. 14. (N. E. grevion: agravian; greuge.)

De ce péché ne sont pas quittes les hauts hommes de ce monde qui soutiennent les tromperies, et les usuriers qui prêtent et détruisent tout leur pays et grèvent leur pauvre gent.

 

Chaple, s. m., carnage.

Don comensa lo chaples e 'l mazan per totz latz.

Roman de Fierabras, v. 412.

D'où commence le carnage et le bruit de tous côtés.

Recomensa lo chaples de la guerra mortal.

Guillaume de Tudela.

Le carnage de la guerre mortelle recommence.

ANC. FR. De ceus de pié r'est fiers li chaples.

G. Guiart, t. II, p. 38.

Et le chapple orible et merveilleux et grant.

Combat des Trente.

2. Chapladis, s. m., carnage.

E detrencan e talhan, e fan tal chapladitz

Dels Frances, qu'en la vila foro accoseguitz.

Guillaume de Tudela.

Et tranchent et taillent, et font tel carnage des Français, qui furent poursuivis dans la ville.

ANC. FR. E d'espées grant chapléiz.

Roman de Rou, v. 13188.

Et dura le chapplis par l'espace d'une forte heure.

Monstrelet, t. II, fol. 57.

3. Chaplatio, s. f., carnage.

E al pla Sant Estefe fan la chaplatio.

Guillaume de Tudela.

Et ils font le carnage dans la plaine Saint-Étienne.

ANC. FR. En la fuie out grant chapleison.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 20.

4. Capuzar, v., chapler, chapuser, raboter.

Fig. Fas motz e 'ls capus e 'ls doli.

A. Daniel: Ab guay.

Je fais des mots et je les chapuse et je les dole.

Ni en torney non capuza ni dola.

G. de Berguedan: Amicx.

Ni en tournoi il ne chaple ni dole.

ANC. FR. Une hachète léenz ot

Dont il chapuisoit à la foiz.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 383.

Tant i a féru et chaplé

Que molt lor a fet grant damaige.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 93.

On chappelast

Cinq ou six douzaines de pain.

Les Repues franches, p. 14.

5. Capolar, v., charpenter, chapler.

Ni en torney no capola ni dola.

G. de Berguedan: Amix, Var.

Ni en tournoi il ne chaple ni dole.

Part. pas. E sedas de porc capoladas

Li donas ab la carn mescladas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et lui donnez mêlées avec la chair des soies de porc chaplées.

 

Chapotes, s. m., chapotois, monnaie de Bigorre.

Doze mila sols de chapotes.

Tit. de 1280. DOAT, t. CLXV, p. 87.

Douze mille sous de chapotois.

 

Chau, s. m., hibou, choucas.

2. Chavana, s. f., chouette.

Si... fuerit involata aut occisa... chaua.

Baluze, Cap. reg. Fr., t. 1, col. 48.

E 'l chaus ab sa chavana,

S'al no pot, grondilha.

Marcabrus: El mes.

Et le hibou avec sa chouette, s'il ne peut autre chose, criaille.

ANC. FR. Elle est plus noire qu'une choe.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 261.

IT. Caveta. (ESP. Lechuza. chap. chuta, ólipa.) 

 

Cheira, s. f., cilice.

Penedensa en cheira... per lo poniement de la cheira.

Trad. de Bède, fol. 51.

Pénitence en cilice... par la piqûre du cilice.

Perdonas leu,

Venzas vos greu,

E non vos cal cheira portar;

Amas amics

E enemics,

E no us cal anar outra mar.

P. Cardinal: Predicator.

Pardonnez facilement, domptez-vous fortement, et il ne vous faut pas porter cilice; aimez amis et ennemis, et il ne vous faut pas aller outre-mer.

 

Cherubin, s. m., lat. cherubim, chérubin.

Cherubin so dit lhi segon,

Car en saber sobeira son;

E car per los doctors per ver

Cherub s'enterpreta saber.

Brev. d'amor, fol. 19.

Les seconds sont appelés chérubins, parce qu'ils sont supérieurs en savoir; et parce que véritablement chérub s'interprète savoir par les docteurs.

Adjectiv. A l'angel cherubin que garda la intrada de paradis.

Hist. abr. de la Bible, fol. 3.

A l'ange chérubin qui garde l'entrée de paradis.

CAT. Querubí. ESP. Querubín. PORT. Cherubin. IT. Cherubino. (chap. querubín, querubins, tipo de angels)

 

Chifla, Chufla, s. f., sifflement, moquerie, raillerie.

Mi platz far cantaret plazen

Non ges de las chiflas del ven.

Lanfranc Cigala: Quan vei fer.

Me plaît faire un petit chant agréable non point sur les sifflements du vent.

Fig. Adoncx dison las chuflas e los gabs e truphas e jonglas per mays far de offensa a Dieu. V. et Vert., fol. 22.

Alors ils disent moqueries et railleries et dérisions et facéties pour faire plus d'offense à Dieu.

Faisas chuflas... d'aquell que ve trayre a be. V. et Vert., fol. 8.

Il fait ses moqueries...de celui qu'il voit tirer à bien.

ANC. FR. Laissiez vos chifflois et vos gas.

Helinand, Vers sur la Mort.

ANC. ESP. PORT. Chufa.

2. Chiflador, s. m., moqueur, railleur.

Deus escarnira los chifladors.

Trad. de Bède, fol. 78.

Dieu raillera les moqueurs.

3. Chifflar, Chuflar, v., siffler, moquer, railler.

Alcus parliers reprehendon e chuflon e arezon aquels que vezon far be.

V. et Vert., fol. 23.

Quelques babillards reprennent et raillent et blâment ceux qu'ils voient bien faire.

Et ai ques mainta merce,

Sol per galiansa,

E chiflat autrui e me.

B. Zorgi: Jesu Crist.

Et j'ai demandé mainte merci, seulement par tromperie, et moqué autrui et moi.

Chuflar, escarnir los autres. V. et Vert., fol. 8.

Moquer, railler les autres.

Subst. De mi no us cal, pus chuflar no us es bos.

T. de G. Riquier et d'Austorc: Senh' En.

Il ne vous soucie de moi, puisque railler ne vous est bon.

ANC. FR. Chascuns de li chifle et parole.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 24.

ESP. Chiflar (silbar). (chap. chulá: chulo, chules, chule, chulem o chulam, chuléu o chuláu, chulen. Enfótressen. Chuflar se diu a Aragó, com al chiste del baturro Carlos Rallo Badet y lo tren. Chufla, chufla, que com no te apartos tú.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Chufla, chufla, que com no te apartos tú

4. Achuflar, v., railler, moquer.

Enquer no us passa,

Fi m'ieu, la maniera

De mi achuflar.

G. Riquier: D'Astarac.

Encore ne vous passe, me fis-je, la manière de me railler.

 

Chilpa, s. f., querelle.

Cant hom fay chilpa o batalha en glieza o en sementeri, ayssi que sanc y sia escampatz. V. et Vert., fol. 16.

Quand on fait querelle ou bataille en église ou en cimetière, tellement que le sang y soit répandu.

 

Chimeric, adj., lat. chimaereus, chimérique.

Bestias chimericas cum so lamias que han cap virginal.

Eluc. de las propr., fol. 35.

Bêtes chimériques comme sont les lamies qui ont une tête de jeune fille.

ESP. Chimerico (quimérico, de quimera). PORT. Quimerico. IT. Chimerico.

(chap. quiméric, quimerics, com los paísos catalans, quimérica, quimériques.)

 

Christ, Crist, s. m., lat. Christus, Christ.

On a souvent dit xprist, xhrist pour christ et les mots qui en dérivent.

Cristz mori en la crotz per nos.

(chap. Cristo va morí a la creu per natros o natres.)

P. Cardinal: Dels quatre.

Le Christ mourut en la croix pour nous.

L'onrat paire en Christ.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 224.

L'honoré père en Christ.

Loc. affirm. Et ai auzit a totz comtar,

Per Crist, bonas razos e bellas.

Un troubadour anonyme: Senior vos que. 

Et, par le Christ, j'ai entendu conter à tous des raisons bonnes et belles.

CAT. Christo. ESP. (chap.) Cristo. PORT. Christo. IT. Cristo.

2. Crestianar, v., baptiser, faire chrétien.

Anam a l'almiran, si s vol crestianar.

Roman de Fierabras, v. 2263.

Nous allons vers l'amiral, s'il veut se faire chrétien.

Part. pas.

Sabray si ja mon payre sera crestianatz.

Roman de Fierabras, v. 4893.

Je saurai si jamais mon père sera baptisé.

Substantiv. Non fon tals crestianada

De sai lo peiron.

Marcabrus: Estornel.

Il ne fut telle baptisée deçà le perron.

ANC. FR. Tant dist, tant lur a sermuné,

K'il a Olef crestiené.

N'erent pas crestienez, ne en Dex ne créeient.

Roman de Rou, v. 6980 et 4936.

ESP. Cristianar (cristianizar). (chap. cristianisá)

3. Crestian, Cristian, adj., lat. christianus, chrétien.

Que, per Crist, son apelatz crestians.

V. de S. Trophime.

Qui, à cause du Christ, sont appelés chrétiens.

Per salvar crestiana gent.

P. Vidal: Baros Jhesus.

Pour sauver la gent chrétienne.

Substantiv. Cristias vey perilhar

Per colpa dels regidors.

G. Riquier: Cristias.

Je vois les chrétiens péricliter par la faute des chefs.

Loc. Et anc fils de cristiana

Pejor costuma no mes.

G. de Berguedan: Cansoneta.

Et jamais fils de chrétienne ne mit pire coutume.

ANC. FR. Si volt crestian devenir.

Roman de Rou, v. 558.

Nos très-chrestians progeniteurs roys de France... Peuple chrestian.

Ord. des Rois de Fr., 1478, t. XVIII, p. 425.

CAT. Christiá. ESP. Christiano (cristiano). PORT. Christão. IT. Christiano.

(chap. cristiano, cristiá, cristians, cristiana, cristianes)

4. Crestianor, adj., chrétien.

La ley crestianors. V. de S. Honorat.

La loi chrétienne.

5. Crestianisme, s. m., lat. christianismus, christianisme.

E ton crestianisme as falsat.

Izarn: Diguas me tu.

Et tu as faussé ton christianisme.

CAT. Christianisme. ESP. Cristianismo. PORT. Christianismo.

IT. Cristianesimo. (chap. Cristianisme)

6. Chrestiantat, Xristiandat, s. f., lat. christianitatem, chrétienté.

Que mais avetz mes, conques e donat

C'om ses corona de la crestiantat.

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Que plus vous avez dépensé, conquis et donné qu'homme sans couronne de la chrétienté.

Aqui, mori la flor de la xpristiandat. V. de S. Honorat.

Là, mourut la fleur de la chrétienté.

CAT. Christiandat. ESP. Cristiandad. PORT. Christiandade. IT. Cristianità. (chap. Cristiandat.)

7. Antecrist, s. m., Antechrist.

Hueymais es Antecritz

Al dan del mon issitz.

G. Faidit: Era nos sia.

Désormais l' Antechrist est sorti pour le dommage du monde.

L'Antecrist, cug, venra breumen,

Tan aonda gen fellona.

Giraud de Borneil: Tals gen prezi.

L'Antechrist, je pense, viendra bientôt, tant abonde la gent méchante.

(N. E. Sigue abundando la gente felona, no sé si ya ha aparecido el Anticristo o Antecristo.)

Ignacio Sorolla Vidal; Sigue abundando la gente felona, no sé si ya ha aparecido el Anticristo o Antecristo

 

Cibori, s. m., lat. ciborium, ciboire.

Et aquel cibori fo mes sobre l'autar.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Et ce ciboire fut mis sur l'autel.

PORT. IT. (ESP.) Ciborio.

 

Cicle, s. m., grec *gr, cycle.

Es fenitz lo cicle o celcle dels ans.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 143.

Le cycle ou cercle des ans est fini.

Comptant entro XIX, quan es complit un cicle embolismal.

Eluc. de las propr., fol. 122.

Comptant jusqu'à dis-neuf, quand est accompli un cycle embolismique.

CAT. ESP. IT. Ciclo. (chap. siclo, sírcul)

2. Epicicle, s. m., lat. epicyclus, épicycle.

Que si movon diversamen, maiormen aquellas que ham epicycles.

Eluc. de las propr., fol. 113.

Qui se meuvent diversement, principalement celles qui ont des épicycles.

CAT. Epicicle. ESP. IT. Epiciclo.

 

Ciclope, s. m., lat. cyclopem, cyclope.

Ciclopes han un sol uelh el miech del front.

(chap. Los síclopes tenen un sol ull al mich del fron.)

Eluc. de las propr., fol. 250.

Les cyclopes ont un seul oeil au milieu du front.

CAT. ESP. Cíclope. PORT. Cyclope. IT. Ciclope. (chap. síclope, síclopes)

 

Ciconia, s. f., lat. ciconia, cigogne.

Un auzel apelat ciconia o guanta...

Semblant a bec de ciconia.

Trad. d'Albucasis, fol. 21 et 24.

Un oiseau appelé cigogne ou guante...

Ressemblant à bec de cigogne.

CAT. Cigonya. ESP. Cigüeña. PORT. Cegonha. IT. Cicogna. (chap. Sigüeña, sigüeñes, guanta no sé si se diu, pero lo que se mereix una guantá es Puigdemont, que ne teníe un niu al cap. )

Sigüeña, sigüeñes, guanta no sé si se diu, pero lo que se mereix una guantá es Puigdemont, que ne teníe un niu al cap

 

Cicuda, s. f., lat. cicuta, ciguë, sorte de plante.

Vi begut no tempradament es vere cum cicuda.

(chap. Lo vi begut no templadamén es veneno com la sicuta.)

Eluc. de las propr., fol. 227.

Vin bu avec intempérance est venin comme ciguë.

CAT. ESP. PORT. IT. Cicuta.

 

Cigala, s. f., lat. cicada, cigale.

Cigala cantan forma canso meravelhoza.

Eluc. de las propr., fol. 143.

La cigale en chantant forme un chant merveilleux.

CAT. Cigala. ESP. Cigarra. PORT. Cigara. IT. Cigala. (chap. chicharra, chicharres; cuento la chicharra y la formiga.)

 

Cigne, s. m., lat. cycnus, cygne.

Cigne es tot blanc...

Cignes els quals la natura ha provezit de pes latz, aptes per nadar.

Eluc. de las propr., fol. 145 et 139.

Le cygne est tout blanc..

Cygnes que la nature a pourvus de pieds larges, aptes à nager.

CAT. Cigne. ESP. PORT. (chap.) Cisne. IT. Cigno.

 

Cil, Silh, s. m., lat. cilium, cil, poil des paupières.

No us denharia sol guinhar ab lo silh.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 66.

Ne vous daignerait seulement guigner avec le cil.

Cilhs, cubertas dels uelhs.

(chap. Selles, cubertes dels ulls.)

Eluc. de las propr., fol. 38.

Cils, couvertures des yeux.

IT. Ciglio.

2. Cilla, s. m., cil.

Et hac un prim fillat de cillas

Negres e sotils e delgatz.

Roman de Jaufre, fol. 88.

Et eut un mince filet de cils noirs et menus et déliés.

CAT. Cella. ESP. Ceja. (chap. sella, selles.)

3. Sobrecill, Sobresill, s. m., lat. supercilium, sourcil.

Sobrecilhs so ditz quar sobreposatz so als cilhs.

Eluc. de las propr., fol. 39.

Ils sont dits sourcils parce qu'ils sont posés au-dessus des cils.

E la veta que vai en som

Sobr'els sills, a nom sobresill.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Et la bande qui va en sommité sur les cils, a nom sourcil.

ANC. FR. Preudome pas ne sont tot cil

Qui baissent l'uel et le sorcil.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 316.

IT. Sopracciglio.

4. Sobrecilha, Sobressilia, s. f., sourcil.

Breu ac la sobrecilha,

Ben fait' a meravilha.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

Eut le sourcil court, bien fait à merveille.

Tas sobressilias davant...

Trad. de Bède, fol. 73.

Tes sourcils devant...

ANC. FR. Le nez pointu et aquilin, et les sourcilles rudes et grandes.

Rabelais, liv. 5, ch. 39.

PORT. Sobrancelha. (chap. sobressella, sobresselles)

5. Entrecilh, s. m., entre-cil.

Entrecilh es aquel espaci ses pels qui es entr' els sobrecilhs.

Eluc. de las propr., fol. 39.

(chap. La entressella es aquell espassi sense pels que está entre les selles. Algunes persones la tenen ben peluda.)

L' entre-cil est cet espace sans poils qui est entre les sourcils.

IT. Intracciglio. (ESP. Entrecejo.)

 

Cilici, Cirici, Selitz, s. m., lat. cilicium, cilice.

Portar cilici. V. et Vert., fol. 34.

Porter cilice.

E cirici vestit portan.

Brev. d'amor, fol. 168.

Et vêtus ils portent cilice.

De costa la carn nuda tos temps selitz portava.

V. de S. Honorat.

Il portait toujours un cilice contre la chair nue.

CAT. Cilici. ESP. PORT. Cilicio. IT. Ciliccio. (chap. silissi, silissis)

 

Cim, Sim, s. m., lat, cyma, cime, sommet.

Voyez Denina, t. II, p. 251.

Ans qu'els cims reston de brancas sec.

A. Daniel: Ans qu'els.

Avant que les sommets des branches restent secs.

Mas eras pels soms sims

Entre las flors e 'ls brondels prims.

G. de Cabestaing: Er vei.

Mais maintenant par les hautes cimes entre les fleurs et les rameaux délicats.

Fig. Quar estz de pretz al sim,

En la plus alta sima.

Raimond de Miraval: Aissi m.

Car vous êtes au sommet de mérite, en la plus haute cime.

Loc. Sieus es Arnautz del sim tro en la sola.

(chap. Seu es Arnau del sim hasta la sola.)

A. Daniel: Ans qu'els.

Arnaud est sien du sommet jusqu'à la plante des pieds.

CAT. Cim. PORT. Cimo.

muixó, montaña, mamada

2. Cima, Sima, s. f., cime, sommet, tête, extrémité.

Lo fondamens d'una tor es plus fortz que la sima.

L'ayga las abeura per las cimas.

Liv. de Sydrac, fol. 42 et 105.

Le fondement d'une tour est plus fort que la cime.

L'eau les abreuve par les sommets.

Sieus soi del pe tro la cima.

A. Daniel: Ab guay so.

Je suis sien du pied jusqu'à la tête.

Loc. No 'l laissaran ni cima ni razitz.

Austor Segret: No sai qui.

Ne lui laisseront ni cime ni racine.

ANC. FR. L'office de censeur, qui estoit à Rome la cyme de dignité...

où pouvoit atteindre un citoyen romain.

Amyot, Trad. de Plutarque, vie de M. Caton.

CAT. ESP. PORT. IT. Cima. (chap. sima, punta.)

3. Recimar, v., remonter, retourner.

Greu er ja fols desnatur

Et a folleiar non recim.

Marcabrus: Bel m'es quant.

Il sera difficile que jamais fou change de naturel et ne retourne à faire des folies.

4. Entrecims, s. m., sommet.

Et el verdier la flors trembla

Sus el entrecim.

A. Daniel: Lanquan.

Et au verger la fleur tremble sus au sommet.

5. Entrecimamen, s. m., entrelacement.

L'entrecimamen

Sabetz per c'om non fa lauzor.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx.

Vous savez l'entrelacement, pourquoi on ne fait louange.

6. Tressimar, Entrecimar, v., confondre, entrelacer, enlacer.

Selha qu'ab dos s'entressima

Greu er del tres no s tressim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg far.

Celle qui avec deux s'entrelace, il sera difficile qu'elle ne s'enlace d'un troisième.

7. Sobretracimar, v., dominer.

El sieu cors sobretracima lo mieu.

A. Daniel: En est sonet.

Son coeur domine le mien.

 

Cimbol, Simbol, s. m., lat. cymballum, cymbale.

E li corn et las trompas e 'ls cimbols e 'lh tabor.

Guillaume de Tudela.

Et les cors et les trompes et les cymbales et les tambours.

Simbols so alcus istrumens de metalh qui, feritz, redo so plazent et melodios. Eluc. de las propr., fol. 282.

Les cymbales sont certains instruments de metal qui, frappés, rendent un son agréable et mélodieux.

CAT. Cimbol. EST. Címbalo. PORT. Cimbalo. IT. Cembalo. (chap. Timbal, timbals; tambor, tambors; tabal, tabals.)

2. Cimblos, s. m., timbre, sonnette.

Dansan ab un cimblos d'argent.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Dansent avec un timbre d'argent.

ANC. FR. Douceines, simbales, clocettes, 

Cimbres, la fluste brehaigne.

Le roi de Navarre, Ms. de la Bibl. du Roi, 7612, et ses poésies, t. I, p. 248.

 

Cimen, s. m., lat. coementum, ciment.

Peiros i ac assis per tal cimen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Il y eut un perron consolidé par tel ciment.

PORT. Cimento. (ESP. Cemento. Chap. simén)

 

Cinamomi, s. m., lat. cinnamomum, cinnamome, cannelier.

De marme e de cinamomi.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 18.

De marbre et de cinnamome.

CAT. ESP. Cinamomo. PORT. IT. Cinnamomo.

 

Cinc, adj. num. indéclinable, lat. quinque, cinq.

Passat son cinc mes e un an.

(chap. Passats són sing mesos y un añ.)

Raimond de Miraval: Enquer non a.

Cinq mois et un an sont passés.

Quar ieu en conosc de cavaliers cinc cens.

T. d'Albert et du moine: Monges digatz.

Car de cavaliers j'en connais cinq cents.

Cinc son li modi dels verbes. Gram. provenç.

Les modes des verbes sont cinq.

Substantiv.

Van s'en a la capella tut cinc denan l'autar.

V. de S. Honorat.

Tous cinq s'en vont à la chapelle devant l'autel.

CAT. Cinc. ESP. PORT. Cinco. IT. Cinque. (chap. sing, sinc)

2. Quint, adj. num., lat. quintus, cinquième, quint.

Lo quint mandamen de la ley es aquest.

En la quinta branca de misericordia. V. et Vert., fol. 3 et 77.

Le cinquième commandement de la loi est celui-ci.

En la cinquième branche de miséricorde.

Subst. En Guillems de Ribas lo quins.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Le seigneur Guillaume de Rives le cinquième.

Ades dir lo quart e 'l quint.

A. Daniel: Ar vei.

Toujours dire le quart et le quint.

ANC. FR. La quinte vérité.

Monstrelet, t. 1, fol. 43.

CAT. Quint. ESP. PORT. IT. (chap.) Quinto.

3. Quinta, s. f., quinte, terme de musique.

Mas la quarta et la quinta ..

S'acordan per descort.

P. de Corbiac: El nom de.

Mais la quarte et la quinte... s'accordent par discordance.

CAT. ESP. PORT. IT. Quinta.

4. Quintament, adv., cinquièmement.

Quintament requier que, etc.

Eluc. de las propr., fol. 15.

Cinquièmement requiert que, etc.

5. Quintar, v., quinter.

Ce mot s'est dit du nombre des labours donnés à la terre.

Cartar las terras o quintar.

Tit. de 1315. DOAT, t. LXXXIX, fol. 180.

Quarter ou quinter les terres.

Il a signifié, dans d'autres langues néolatines, prendre le cinquième.

CAT. ESP. PORT. Quintar.

6. Cinquen, adj. num., cinquième.

El cinques es Gaucelms Fayditz.

Le Moine de Montaudon: Pus Peire.

Le cinquième est Gaucelm Faidit.

Al sinquen jorn a vostr' auzel

Daretz carn de petit anhel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Au cinquième jour vous donnerez à votre oiseau chair de petit agneau.

CAT. Cinqué. ESP. Cinqueno (quinto).

7. Quinquennal, adj., lat. quinquennalis, quinquennal.

Inducias e dilacions quinquennaus.

Tit. de 1464. Bordeaux, Bibl. Monteil.

Renvois et délais quinquennaux.

ANC. ESP. Quinquenal (MOD. Quincenal). PORT. Quinquennal. IT.

Quinquennale. (chap. quinsenal, 15, quinse, quinsena.)

8. Quinze, adv. num., lat. quindecim, quinze.

Quinse ciptatz en oscle, estier Proensa,

Lhi dara e Viana e Arle e Valensa.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 97.

Il lui donnera en dot, outre la Provence, quinze cités et Vienne et Arles et Valence.

En un vaissel... quinze jorns. Liv. de Sydrac, fol. 49.

En un vase... quinze jours.

CAT. Quinse. ESP. Quince. PORT. Quinze. IT. Quindici.

9. Quinzen, adj. num., quinzième.

Lo quinzen an de sa etat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

La quinzième année de son âge.

CAT. Quinsé. ESP. Quinceno (decimoquinto). IT. Quindecimo.

10. Quinzena, subst. num., quinzaine.

Tres vetz sivals en la quinzena. Deudes de Prades, Auz. cass.

Trois fois au moins dans la quinzaine.

CAT. Quinsena. ESP. Quincena.

11. Cinquanta, adv. num., lat. quinquaginta, cinquante.

Ben cinquanta sous toz nombratz.

V. de S. Honorat.

Bien cinquante sous tous nombrés.

CAT. Cinquanta. ESP. Cinquenta (cincuenta). PORT. Cincoenta. 

IT. Cinquanta. (chap. sincuanta)

12. Cinquanten, adj., cinquantième.

Lo cinquante psalm qui es penitencial.

Lo cinquante dia de la Pasca.

Eluc. de las propr., fol. 128 et 129.

Le cinquantième psaume qui est pénitentiel.

Le cinquantième jour depuis la Pâque.

13. Sinquantena, s. f., cinquantaine.

Sai e lai per sinquantenas.

Brev. d'amor, fol. 157.

Çà et là par cinquantaines.

CAT. Cinquantena. ESP. Cinquentena (cincuentena). IT. Cinquantina. (chap. sincuantena, sincuantenes, sincuanta, 50.)

14. Quinquagezima, s. f., lat. quinquagesima, quinquagésime.

Quinquagezima, quar ha V vetz X dias ayshi es apelada.

Eluc. de las propr., fol. 128.

La quinquagésime est ainsi appelée, parce qu'elle a cinq fois dix jours.

CAT. Cinquagessima. ANC. ESP. (quincuagésima) PORT. IT. Quinquagesima.

 

Ciragra, s. f., lat. chiragra, goutte aux mains, chiragre.

Ciragra si engendra de grossas humors.

Es dita ciragra, quan es els artels de las mas.

Eluc. de las propr., fol 49 et 95.

La ciragre s'engendre de grosses humeurs.

Elle est appelée ciragre, quand elle est aux articulations des mains.

PORT. Chiragra. IT. Ciragra. (chap. La enfermedat gota a les mans.)

 

Cisterna, s. f., lat. cisterna, citerne.

Sia pres, e metam lo en una cisterna.

(chap. Que sigue pres, y embutímlo, fiquémlo, fotémlo a una sisterna.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 9.

Qu'il soit pris, et mettons-le dans une citerne.

CAT. ESP. (cisterna) PORT. IT. Citerna.

2. Biterna, s. f., citerne.

Cara de boc de biterna.

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret.

Figure de bouc de citerne.

 

Cistra, s. f., lat. cistus, ciste, sorte d'arbrisseau.

E mot fay bon pieg la cistra.

Brev. d'amor, fol. 50.

Et le ciste fait très bonne poitrine.

IT. Cisto, cistio.

 

Citar, v., lat. citare, citer, appeler en jugement.

Quant los creditors fan citar los debitors.

Statuts de Provence, BOMY, p. 6.

Quand les créanciers font citer les débiteurs.

E qui 'l papa pogues citar

A maior de se, fora be.

Folquet de Lunel: Al bon rey.

Et qui pourrait citer le pape devant un plus grand que lui, ce serait bien.

Part. pas. Non deu esser tragh ni citat ni apellat al dret foras del dig loc.

Ord. des rois de Fr., 1464, t. XVI, p. 132.

Il ne doit être tiré ni cité ni appelé en justice hors dudit lieu.

Substantiv. Lo qual mandamen en escrit sia enviatz a la maison del citat.

Statuts de Montpellier de 1258.

(chap. Lo cual manamén en escrit sigue enviat a la casa del sitat.)

Lequel mandement soit envoyé en écrit à la maison du cité.

CAT. ESP. PORT. Citar. IT. Citare. (chap. sitá: sito, sites, site, sitem o sitam, sitéu o sitáu, siten.)

2. Citayre, s. m., plaideur.

Citayres que non quero mays co puescon citar e playezar lurs vesis.

V. et Vert., fol. 15.

Plaideurs qui ne cherchent jamais que comment ils puissent citer et plaider leurs voisins.

ESP. Citador. IT. Citatore. (chap. sitadó, sitadós; sitadora, sitadores.)

3. Citation, s. f., citation, assignation.

Abantz que la primera citation fos.

(chap. literal: Abans que la primera sitassió fore.)

Cout. de Condom de 1313.

Avant que la première citation fût.

CAT. Citació. ESP. Citación. PORT. Citação. IT. Citazione.

4. Citamen, s. m., assignation. (chap. sitamén, assignassió)

De las parts sia fag citamen per albire del jutge.

Statuts de Montpellier de 1204.

Qu'il soit fait assignation des parties par avis du juge.

Alcun jorn dels citamens.

Statuts de Montpellier de 1258.

Aucun jour des assignations.

5. Citatori, s. m., citatoire, citation.

Un citatory simple per lo bayle.

Fors de Bearn, p. 1095.

Un citatoire simple par le bailli.

6. Excitar, v., lat. excitare, exciter.

Per movre et excitar los coratges dels auzens.

Leys d'amors, fol. 124

Pour émouvoir et exciter les coeurs des auditeurs.

CAT. ESP. PORT. Excitar. IT. Eccitare. (chap. excitá o exitá: exito, exites, exite, exitem o exitam, exitéu o exitáu, exiten.)

7. Excitatiu, adj., excitatif, excitant.

Hé! semissonan pot esser excitativa.

Leys d'amors, fol. 103.

Hé! sémissonnante peut être excitative.

Polveras excitativas. Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Poudres excitatives.

CAT. Excitatiu. ESP. Excitativo. IT. Eccitativo. (chap. Exitatiu, exitatius, exitativa, exitatives.)

8. Excitation, s. f., excitation.

Aquestas significo excitatio. Leys d'amors, fol. 103.

Celles-ci signifient excitation.

PORT. Excitação. IT. Eccitazione. (chap. exitassió, exitassions; ESP. Excitación, excitaciones.)

9. Recitar, v., lat. recitare, réciter, rapporter, raconter.

Lasquals totz recitar seria longa cauza...

La passio de Nostre Senhor, laqual recito li evangelista.

Leys d'amors, fol. 91 et 148.

Lesquelles rapporter toutes serait longue chose...

La passion de Notre Seigneur, laquelle les évangélistes racontent.

10. Recitatio, s. f., lat. recitatio, récit, débit.

En la recitatio de las gestas dels reys.

Leys d'amors, fol. 148.

Dans le récit des gestes des rois.

(chap. Ressitassió, ressitassions)

11. Recitamen, s. m., exposition, récit du sujet.

Lo recitamen del senhor En Gui.

Cartulaire de Montpellier, fol. 53.

L'exposition du seigneur seigneur Gui. (N. E. En: mon seigneur, mossen, En, por eso repite seigneur.)

IT. Recitamento. (chap. Ressitamén, ressitamens; exposissió, exposisions.)

 

Cithara, s. f., lat. cithara, harpe, lyre.

So mantas guisas de citaras.

Eluc. de las propr., fol. 282.

Il y a plusieurs sortes de lyres.

Cascus avent sitaras aureas.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, chap. 5.

Chacun ayant des lyres d'or.

CAT. ESP. (cítara) Citara, guitarra. PORT. Cithara, guitarra. IT. Citara, chitarra. (chap. sítara, síteres – siteres no, que son per al oli.)

2. Citharista, s. m., lat. citharista, harpiste, joueur de lyre.

Orpheu, qui fo mot meravilhos citharista.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Orphée, qui fut très merveilleux joueur de lyre.

(chap. Orfeo, que va sé mol maravillós sitariste, tocadó de sítara.)

CAT. ESP. IT. Citarista.

3. Cidra, s. f., lat. cithara, guitare, harpe.

E cidra c'om vol ben auzir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Et guitare qu'on veut bien écouter.

ANC. CAT. Citra.

4. Cithola, s. f., citole, harpe, lyre.

David delieuret lo rey Saul del demoni sonan la cithola.

Cignes, quan poletz auzo sonar citholas geisho tantost del ni e comenso cantar. Eluc. de las propr., fol. 145 et 181.

David délivra du démon le roi Saül en jouant de la harpe.

Les cygnes, quand petits ils entendent jouer de la lyre, aussitot sortent du nid et commencent à chanter.

ANC. ESP. Citola.

 

Citrin, adj., lat. citrinus, citrin, roux.

Citris declinans a color d'aur. Eluc. de las propr., fol. 75.

Citrin tirant à couleur d'or.

Sian faytas de eram citri.

Trad. d'Albucasis, fol. 27.

Qu'elles soient faites d'airain citrin.

PORT. IT. Citrino. (ESP. cetrino)

2. Subcitrin, adj., sous-citrin.

Color subcitrina.

Eluc. de las propr., fol. 58.

Couleur sous-citrine.

3. Citrinitat, s. f., couleur de citron, pâleur.

E aquo fay de la negror e de la citrinitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Et fait cela de la noirceur et de la pâleur.

Citrinitat e consumpcio.

Eluc. de las propr., fol. 88.

Pâleur et consomption.

IT. Citrinità.

 

Ciu, Civitat, Ciutat, Ciptat, s. f., lat. civitatem, cité, ville.

Car lai en l'encantada ciu.

A. Daniel: Ab plazer.

Car là en l'enchantée cité.

De tolre civitat aut castel.

Titre de 1040.

De prendre cité ou château.

Veder ent pot l'om per quaranta ciptatz.

Poëme sur Boèce.

L'on en peut voir par quarante cités.

La ciutatz se vueia.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

La cité se vide.

ANC. FR. Fut une citet Sylo.

Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 1.

CAT. Ciutat. ESP. Ciudad (ant. cibdad). PORT. Cidade. IT. Città. (chap. siudat, siudats.)

2. Ciutadan, Ciptadan, s. m., citoyen.

Mas pueys li ciutadan foron en Rosesvals. V. de S. Honorat.

Mais puis les citoyens furent en Rosesval.

Los celestials ciptadas. Trad. de Bède, fol. 44.

Les citoyens célestes.

CAT. Ciutadá. ESP. Ciudadano. PORT. Cidadão. IT. Cittadino. (chap. siudadá, siudadans.)

3. Ciutadana, s. f., citadine, citoyenne.

Anc tan gentils ciutadana

No nasquet ni tan dolsana.

P. Vidal: Car' amiga.

Jamais ne naquit citadine si gentille ni si douce.

CAT. Ciutadana. ESP. Ciudadana. PORT. Cidadoa. IT. Cittadina. (chap. Siudadana, siudadanes)

4. Civil, adj., lat. civilis, civil.

Negun proces tan civil que criminal.

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 91.

Aucun procès tant civil que criminel.

CAT. ESP. PORT. Civil. IT. Civile. (chap. sivil, sivils.)

5. Civilment, adv., civilement.

En doas guisas naturalment e civilment.

Trad. du Code de Justinien, fol. 81.

En deux façons naturellement et civilement.

CAT. Civilment. ESP. PORT. IT. Civilmente.

6. Civilitat, s. f., lat. civilitatem, gouvernement, civilisation.

Dieus, qui, en la civilitat mondial, es un princep reglant.

Util a la communa civilitat.

Eluc. de las propr., fol. 2 et 22.

Dieu, qui, dans le gouvernement du monde, est un prince réglant.

Utile à la commune civilisation.

CAT. Civilitat. ESP. Civilidad. PORT. Civilidade. IT. Civilità. (chap. sivilisassió.)

 

Civada, s. f., avoine.

Sextarium de civada.

P. de Marca, Marc, hisp., app. an. 964.

Setier d'avoine.

Mesura de civada

Tal que pot un rossis manjar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mesure d'avoine telle qu'un roussin peut la manger.

CAT. Civada. PORT. Cevada (ESP. cebada; chap. sibada, sivada, sibá, sivá).

2. Sivadatge, s. m., champ d'avoine.

Ordis, fromens et sivadatges.

Tit. de 1410. DOAT, t. CLVIII, fol. 304.

Orge, froment et champ d'avoine.

3. Civaier, s. m., civadier, sorte de mesure.

De III sextiers I civaier.

Ch. des droits de péage, Hist. de Valence, p. 298.

De trois setiers un civadier.