Randa - Arrapar

Randa, s. f., fermeté, résolution, hardiesse, violence.

Er auiatz la randa

Col pres de la bela N' Alvira.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Maintenant écoutez la hardiesse comme il la prit de la belle dame Alvire. 

Adv. comp. 

Aissi viu a randa,

A liurazon, a comte et a guaranda.

Bertrand de Born: D'un sirventes.

Ainsi il vit entièrement à ration, à crédit et à promesse.

Faitz es lo vers tot a randa.

B. de Ventadour: Lanquan vei.

Le vers est fait tout d'emblée.

Ilh m'a presentat a randa

Tot so qu' anava queren.

Matfre Ermengaud: Dregz de natura.

Elle m'a présenté aussitôt tout ce que j'allais cherchant.

Tan que s'an colcar a rranda 

De si dons.

T. de Folquet et de Giraud: Guirautz.

Tant qu'il s'aille coucher côte à côte de sa dame.

IT. Quivi fermammo i piedi a randa a randa. Dante, Inf., XIV.

CAT. Arranc. ESP. Arranque. (chap. Arranc, arrancs; arrancada, arrancades;  ressolusió, valentía, violensia.)

2. Randon, s. m., impétuosité, effort, traite, élan.

A batalha rengada vengron d' aital randon.

Guillaume de Tudela.

En bataille rangée ils vinrent de telle impétuosité.

Cant ac nadat un gran randon. V. de S. Honorat.

Quand il eut nagé une grande traite.

Adv. comp. Quan retornetz e 'ls feris a rando,

Pueis vos dopteron mais que grua falco.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Quand vous vous retournâtes et les frappâtes tout à coup, puis ils vous redoutèrent plus que la grue le faucon.

Las regnas romp a un randon,

E vai derocar lo guarzon.

V. de S. Honorat.

Les rênes il rompt tout d'un coup, et va renverser le garçon.

Pueis gitatz la aut de rando. Deudes de Prades, Auz. cass.

Puis jetez la haut impétueusement.

Denfra son oratori s'en intret de randon.

V. de S. Honorat.

Dedans son oratoire il s'en entra subitement.

Grans IIII leguas duro en un rando.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 24.

Quatre grandes lieues ils durent d'une seule traite.

ANC. FR. D'un randon en tua plus de XL et VI.

Poëme d'Hugues Capet, fol. 22.

Le Franceiz point de grant randon. Roman de Rou, v. 9194.

Le sanc li saut à grant randon. Roman du Renart, t. 1, p. 239.

L'ESP. ne possède que l'adv. comp. de randon (randón). 

L'IT. fait aussi usage de cet adv. comp., et dit di randone.

3. Randonar, v., randonner, courir, s'empresser, aller avec impétuosité,

prendre un grand élan.

Drutz que s randona 

Ni es trop cochatz.

Giraud de Borneil: La flors.

Galant qui s'empresse et est trop hâté.

Part. pas. Fatz coma esparviers

Que s laissa quant a randonnat.

Bertrand de Born: Fuilhetas.

Tu fais comme l'épervier qui se désiste quand il a pris un grand élan.

S' el es randonat solamen,

E recueill sa presa soven.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

S'il est randonné seulement, et recueille sa proie souvent.

ANC. FR. Tant com cheval lor porent randoner.

Roman de Gérard de Vienne, v. 689.

Si vout esperonant

As portes de Roen là vindrent randonant.

Roman de Rou, v. 3975.

Et Renart s' en vet randonant

Parmi les prez à grant esploit.

Roman du Renart, t. III, p. 193.

4. Randonada, s. f., randonnée, impétuosité, rapidité, vitesse.

Adv. comp.

Ar intreron payas una gran randonada. 

A la cambra el venc de tan gran randonada.

Roman de Fierabras, v. 4418 et 2785.

Alors entrèrent les païens (avec) une grande impétuosité.

Il vint à la chambre de si grande impétuosité.

ANC. FF. Diex! com cil qui le porte vient de grant randonnée.

Roman de Fierabras en vers français.

Randar, v., arranger, disposer, ajuster, préparer, border.

Quan caval non trai del pas

Ni calsas de fer non randa.

Bertrand de Born: Gent fai.

Quand il ne tire pas cheval du pas et n'arrange pas chausses de fer.

En ESP. randa signifie filet, et randado; orné de filet. Le verbe n'est pas 

usité. (N. E. Pedro Saputo, palillos de randa.)

2. Arandar, v., ajuster, disposer, préparer, arranger, border.

Agulh' e sed' e fil

Com se pusc' arandar.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Aiguille et soie et fil comment il se puisse ajuster.

Ranson, s. m., troupe, compagnie, bande, société.

Non es mieus lo senhal ni 'l ranson,

E non puesc luenh osteiar ses aver.

Bertrand de Born: Non estarai.

N'est mien l'étendard ni la troupe, et je ne puis guerroyer loin sans avoir.

CAT. Ranxo. ESP. Rancho. (chap. Lo rancho es lo minjá, per ejemple, de una compañía, tropa, banda, sossiedat. Juaquín Monclús está sempre preparat per al rancho.)

Ranula, s. f., lat. ranula, ranule, sorte de tumeur qui vient sous la langue.

Extraccio de ranula de jos la lengua. Trad. d'Albucasis, fol. 22.

Extraction de ranule dessous la langue.

ESP. PORT. Ranula. (chap. Ranula, ranules : tumor, tumors, gaburro, gaburros que se fan daball de la llengua.)

Rap, s. m., lat. raptus, rapt, enlèvement, butin.

Fan raubador traina e rap.

En fai rap o tragina. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72 et 7.

Les voleurs font pillage et rapt.

Il en fait rapt et pillage.

CAT. ESP. PORT. Rapto. IT. Ratto. (chap. Rapte, raptes.) 

2. Rapina, s. f., lat. rapina, rapine, ravage.

Si cum es de furt e de rapina. Trad. du Code de Justinien, fol. 4.

Ainsi comme est de vol et de rapine.

Auzels de rapina. Eluc. de las propr., fol. 51.

(chap. Muixons de rapiña, cassadós, com los del llibre de Deudes de Prades.)

Fig. Selh amor viu de rapina. Marcabrus: Dirai vos.

Cet amour vit de rapine.

Loc. Ela sap trop de rapina.

T. de Bernard et de Gaucelm: Gausselm.

Elle sait trop de rapine.

CAT. ESP. (rapiña) PORT. IT. Rapina. (chap. rapiña, rapiñes; v. rapiñá : rapiño, rapiñes, rapiñe, rapiñem o rapiñam, rapiñéu o rapiñáu, rapiñen; rapiñat, rapiñats, rapiñada, rapiñades; rapiñaré; rapiñaría; si yo rapiñara.)

3. Rapatz, adj., lat. rapax, rapace, avide.

Ribautz rapatz que fan vilmens

Totz faitz, cant an loc e sazos.

Nat de Mons: Al bon rey.

Ribauds rapaces qui font vilainement toutes actions, quand ils ont lieu et saisons.

Lop... bestia es mot rapacia. Eluc. de las propr., fol. 254.

(chap. Lo llop es una bestia mol rapás : cassadora.)

Le loup... est bête moult rapace.

ESP. Rapaz. IT. Rapace. (chap. Rapás, rapassos.)

4. Raptor, s. m., lat. raptor, ravisseur.

Dona al raptor espaci de fugir. Eluc. de las propr., fol. 260.

Donne au ravisseur espace de fuir.

CAT. ESP. PORT. Raptor. IT. Rattore, rapitore. (chap. Raptor, raptors; raptó, raptós, raptora, raptores.)

5. Rapayre, s. m., ravisseur.

Esparvie dit autrament... accipiter en lati, que vol dire rapayre.

Eluc. de las propr., fol. 141. 

Épervier dit autrement... accipiter en latin, qui veut dire ravisseur.

6. Rapacitat, s. f., lat. rapacitatem, rapacité.

Vostra cautela sia major que la vostra rapacitat. Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Que votre finesse soit plus grande que la votre rapacité.

CAT. Rapacitat. ESP. Rapacidad. PORT. Rapacidade. IT. Rapacità, rapacitate, rapacitade. (chap. Rapassidat, rapassidats.)

7. Rapar, v., lat. rapere, ravir, prendre, saisir, enlever.

Aygla ha... unglas mot agudas per sa preza forment rapar.

Eluc. de las propr., fol. 141.

L'aigle a... ongles moult aigus pour sa proie fortement saisir.

Qu' el diables no m rape. Leys d'amors, fol. 142.

Que le diable ne m'enlève pas.

Fig. Que naturals vicis no t rape. Leys d'amors, fol. 27.

Que naturel vice ne te saisisse pas.

Substantiv. Per lo rapar que fan. Leys d'amors, fol. 128.

Pour le ravir qu'ils font.

Part. prés. subst. Coloms... quan vezo los rapans en l'ayre, si apauzo en terra.

(chap. Los coloms... cuan veuen los rapassos al aire, se posen anterra.)

Eluc. de las propr., fol. 139.

Les colombes..… quand elles voient les ravissants en l'air, se posent à terre.

Part. pas. Per ela so rapadas et devoradas. Eluc. de las propr., fol. 256.

Par elle sont saisies et dévorées.

CAT. ESP. PORT. Rapar. IT. Rapire. (chap. Rapá : atrapá, pessigá, agarrá, pendre o prendre.)

8. Rabina, s. f., ardeur, impétuosité, rapidité.

Mosqueta es tant rabineira,

C' ab so que pren vai la carreira,

E pert se pueis per sa rabina.

Deudes de Prades, Auz. cass.

L'émouchette est si pétulante, qu'avec ce qu'elle prend elle poursuit sa carrière, et se perd après par son ardeur.

ANC. FR. Et li jaians par tel ravine

Le fiert.

Roman de la Violette, p. 229.

Les larmes de son cuer corrent de tel ravine 

Que ses mantiaux en muelle et ses blianz d'ermine.

Un Trouvère Anonyme: Un novel. Ms. 1989, c. 63.

9. Rabinaire, adj., emporté, ardent, impétueux.

Qui fort es rabinaire

No sap ni no s pot estraire

Qu' ans termini non repaus.

Giraud de Borneil: S' es cantars.

Qui fort est emporté ne sait ni ne peut s'empêcher qu'avant terme il ne repose. 

10. Rabinier, adj., impétueux, rapide, emporté, pétulant.

Per bosc deve rabinier,

E per boissos deve ratier.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Dans le bois il devient impétueux, et dans les buissons il devient capricieux. 

L' aiga qu' est rabineira n' a negat. Guillaume de Tudela.

L'eau qui est impétueuse en a noyé.

11. Rabeg, Rabey, Rabeh, s. m., courant, torrent, rapidité.

Lo peysso que se bagna e se noyriss el rabeg de las aygas.

V. et Vert., fol. 66.

Le poisson qui se baigne et se nourrit au courant des eaux. 

Oltra Saina, l' aigua, latz lo rabeh... anetz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19.

Au delà l'eau (la rivière) de Seine, à côté du courant... il alla.

Lo sanc de gran rabey ne chay e mieg lo prat.

Roman de Fierabras, v. 1647.

Le sang avec grande rapidité en tombe au milieu du pré.

12. Arrap, s. m., déchirure, égratignure.

Fig. S' ieu de mi dons aic ren d' arrap,

No 'l vuelh tortz ni drey contendre.

Raimond de Miraval: Selh cuy.

Si de ma dame j'eus rien d'égratignure, je ne lui veux tort ni droit débattre.

13. Arrapar, Arapar, Arrabar, Arabar, v., lat. arripere, enlever, arracher, 

saisir, prendre.

Me sove que tot cant es arrapa. Leys d'amors, fol. 20.

Il me souvient que tout ce qui est il arrache.

Si bufaran tan aspramens

Que los arbres arabaran.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Ils souffleront si rudement que les arbres ils arracheront.

Arabon li las vielhas plumas. Naturas d'alcus ausels.

Lui arrachent les vieilles plumes.

Lau que la lenga l' arap

Que mais fol motz no ill escap.

Rambaud d'Orange: A mos vers.

J'approuve que la langue il lui arrache (afin) que davantage mot extravagant ne lui échappe.

Encaras mens pot venir a bon cap,

Ab vil femna, que tot ben no l' arrap.

Serveri de Girone: A greu pot.

Encore moins peut-il venir à bonne fin, avec femme vile, de manière que tout bien elle ne lui enlève.

Fig. Arrabon del cor... IIII malas razitz de horguelh. V. et Vert., fol. 50.

(chap. Arrenquen del cor... cuatre males arraíls d'orgull.) 

Arrachent du coeur... quatre mauvaises racines d'orgueil.

ANC. FR. Le suppliant arapa ledit Pierre au col et lui donna de la canivete ou coustel qu'il tenoit en sa main.

Lett. de rém. de 1456. Carpentier, t. 1, col. 306.

- Attraper.

Aissi tendon lur trapa

Ab falses trudetz,

Ab que quascus s' arrapa.

Germonde de Montpellier: Greu m' es.

Ils tendent leurs trappes avec de faux piéges, avec quoi chacun s'attrape. 

CAT. ANC. ESP. Arrapar. (ESP. MOD. atrapar) IT. Arrappare.

(chap. Atrapá, pessigá, agarrá, pendre o prendre, capturá a una ratera o trampa com la lloseta y la culla: atrapo, atrapes, atrape, atrapem o atrapam, atrapéu o atrapáu, atrapen; atrapat, atrapats, atrapada, atrapades; atraparé; atraparía; si yo atrapara.)

Rampa, Rampne, Rana, rayna

Rampa, s. f., de l'all. Krampf, crampe, contraction convulsive des nerfs.

Si la gota torn' a rampa,

So es cant te l' arteil levat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si la goutte tourne en crampe, c'est quand il tient l'orteil levé.

CAT. ESP. Rampa. PORT. Cambra. (chap. Rampa, rampes : contracsió convulsiva dels ñirvis, nervis.)

Rampne, s. m., lat. rhamnus, nerprun, sorte d'arbuste.

Rampne es aybre mot dur... sos frugz... so rogz.

Eluc. de las propr., fol. 231.

Le nerprun est arbre moult dur... ses fruits... sont rouges.

Rana, rayna, s. f., lat. rana, raine, grenouille.

La rana chant' el vivier.

Marcabrus: Al departir.

La grenouille chante dans le vivier.

D' una vert rana faitz vitailla.

Deudes de Prades, Auz. cass.

D'une raine verte faites victuaille.

Rayna... totz temps... es clamoza. Eluc. de las propr., fol. 257.

La raine... toujours... est criarde.

ANC. FR. Et il gist en cel fossé mors

Tot estendu con une raine.

Roman du Renart, t. 1, p. 221.

Encore que le bray d'un asne ou la chanson d'une importune rane ait beaucoup plus doux son. Œuvres de Dubellay, fol. 308.

ESP. Rana. PORT. Rã. IT. Rana. (chap. Rana, ranes; granota, granotes.)

2. Raineta, s. f. dim., petite raine, petite grenouille.

Soi pus gai que raineta en fons.

Guillaume de Berguedan: Amicx.

Je suis plus gai que petite grenouille en fontaine.

(chap. Yo estic mes alegre que una raneta a la fon.)

ESP. Ranilla (ranita). PORT. Raineta. IT. Ranocchia, ranella. 

(chap. Raneta, ranetes; granoteta, granotetes.)

3. Granolha, s. f., grenouille.

Las granolhas que son noiridas en l'aiga.

Liv. de Sydrac, fol. 48.

Les grenouilles qui sont nourries dans l'eau.

Peire d'Alvernhe a tal votz

Que chanta com granolh' en potz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Pierre d'Auvergne a telle voix qu'il chante comme grenouille en puits.

CAT. Granota.

4. Renar, v., croasser, râler.

Part. prés. Rayna... toz temps renan es clamoza.

Eluc. de las propr., fol. 257.

La raine... toujours croassant est criarde.

(chap. La rana... tot lo tems croán es cridadora. V. croá: croo, croes, creo, croem o croam, croéu o croáu, croen; croat; croaré; croaría; si yo croara.)

Ranc, s. m., écueil, rocher.

Naus en mar, quant a perdut sa barja,

Et a mals temps e vai urtar al ranc.

Bertrand de Born: Non estarai.

Navire en mer, quand il a perdu sa chaloupe, et qu'il a mauvais temps et va heurter à l'écueil.

Sercan rancx e vals e tertres.

Rambaud d'Orange: Era resplan.

Cherchant rochers et vallons et tertres.

(ESP. Escollo, escollos; chap. Escollo, escollos; roquissal, roquissals del mar.)

Ranc, adj., rancidus, rance, gâté. 

A son cor tort

E magre, sec e vel e cloc e ranc.

Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.

Il a son corps tors et maigre, sec et vieux et éclopé et rance.

Pel froncida e ransa.

P. Vidal: Car' amiga.

Peau froncée et rance.

CAT. Ranci. ESP. Rancio. PORT. Rançoso. IT. Rancido. 

(chap. Ransi, ransis, ransia, ransies.)

- Contrefait, boiteux.

L' us si pezetz lo bras, l' autre esdevenc rancs.

V. de S. Honorat.

L'un se brisa le bras, l'autre devint contrefait.

Ben es dreg que la part ranca

Bais son orguelh.

Gavaudan le Vieux: A la pus.

Il est bien juste que la partie contrefaite abaisse son orgueil.

Subst. Cant faras gran covit, apella los paures e los freols, los orbs, los rancs.

V. et Vert., fol. 77.

Quand tu feras grand festin, appelle les pauvres et les faibles, les aveugles, les contrefaits.

(chap. Cuan farás gran convit, crida als pobres y als débils, als segos, als rencos : renquejans - contrafets.)

CAT. Ranco, renco. ESP. Renco. IT. Ranco. (chap. Renco, rencos, renca, renques; renqueján, renquejans; contrafet, contrafets, contrafeta, contrafetes; coix o coixo, coixos, coixa, coixes.)

2. Ranqueiar, Ranquejar, v., boiter. 

Volp... totz temps ranqueia, quar las cueyshas drechas ha plus breus que las esquerras.

(chap. La rabosa... tot lo tems (sempre) ranquege, ya que les cuixes dretes té mes curtes que les esquerres.)

Lop e vuolp... totz temps van ranquejan.

(chap. Lo llop y la rabosa... sempre van ranqueján.)

Eluc. de las propr., fol. 262 et 61.

Le renard... en tout temps boite, car les cuisses droites il a plus courtes que les gauches.

Le loup et le renard... en tout temps vont boitant.

CAT. Ranquejar. ESP. Ranquear, renquear. (chap. Ranquejá: ranquejo, ranqueges, Carlos Sancho Meix ranquege, ranquegem o ranquejam, ranquegéu o ranquejáu, ranquegen; ranquejaré; ranquejaría; si yo ranquejara, ranqueján.)

Rancor, s. m., lat. rancor, rancune, ressentiment.

Gitar de son cor rancor et ira e malvolensa. V. et Vert., fol. 44.

Rejeter de son coeur rancune et colère et malveillance.

Non cug ni sai

Que visques ses rancor.

(chap. No penso ni sé que vixquere sense rencor, ressentimén.)

P. Cardinal: Tals cuia.

Je ne pense ni sais qu'il vécût sans ressentiment.

ANC. FR. Un seul, Neptun convoit an fonds du cueur 

Contre Ilion une vieille rancueur.

Ronsard, t. 1. p. 611. 

Qui plus allume en elle une juste rancoeur.

Scévole de Sainte-Marthe, p. 24.

Arrières vaines chimères

De haines et de rancueurs.

Malherbe, liv. II.

CAT. Rancor, rencor. ANC. ESP. Rancor. ESP. MOD. Rencor. PORT. Rancor. 

IT. Rancore. (chap. Rencor, rencors; rencó, rencós; ressentimén, ressentimens.)

2. Rancura, s. f., récrimination, plainte, chagrin, peine, affliction.

Per lo mon fan l' us dels autres rancura.

Guillaume de Montagnagout: Per lo mon.

Par le monde ils font les uns des autres plainte.

Ieu n' ai rancura.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol en.

J'en ai peine.

Me trais a una part...

E dis me sa rancura.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

Me tire à une part... et me dit son chagrin.

Causa pecuniaria, so es causa en rancura d' onor o d' aver.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Cause pécuniaire, c'est-à-dire cause en récrimination de domaine ou d'avoir.

ANC. ESP. Rencura. IT. Rancura. (chap. Rancura, rancures: recriminassió, recriminassions, queixa, queixes, pena, penes, aflicsió, aflicsions.)

3. Rancuros, adj., rancuneux, soucieux.

Senher prior, lo sans es rancuros.

T. de Guillalmet et d'un Prieur: Senher.

Seigneur prieur, le saint est rancuneux.

Senher, autz hom viu sai aunidamen,

Quan pert lo sieu e non es rancuros.

Granet: Comte Karle.

Seigneur, puissant homme vit ici honteusement, quand il perd le sien, et n'est pas soucieux.

ESP. Rencoroso. (chap. Rencorós, rencorosos, rencorosa, rencoroses; ressentit, ressentits, ressentida, ressentides.)

4. Rancurar, v., reprocher, plaindre, se plaindre.

Totz los forfaitz e totas las clamors

Qu'en mi podetz rancurar e retraire.

Arnaud de Marueil: Si m destreignetz.

Tous les forfaits et toutes les clameurs qu'en moi vous pouvez reprocher et rappeler.

Tot rancur 

Sos malvatz faitz.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Tout reproche ses mauvais faits.

Dona, s' ieu m' auzes rancurar

De vos, ploran mi clamera.

Rambaud d'Orange: Dona.

Dame, si j'osais me plaindre de vous, en pleurant je me récrierais.

Si el esta per dos ans que no s'en rancuret.

Trad. du Code de Justinien, fol. 8.

S'il demeure pendant deux ans qu'il ne s'en plaignit.

Que fassatz una canso rancuran d' ela cortesamen. 

V. de Gaucelm Faidit.

Que vous fassiez une chanson vous plaignant d'elle courtoisement.

Subst. No m'en tanh clams ni rancurars.

Raimond de Miraval: Loncs temps ai.

Ne m'en convient cri ni se plaindre.

IT. Rancurare. (chap. Rancurá : reprochá, queixás.)

5. Ranquillar, v., chagriner, affliger.

Qui a maistrill cortesia ab cor leiau,

Que no s ranquill.

(chap. Qui té maestra cortesía en cor leal, que no se queixo.)

Marcabrus: Lo vers comens.

Qui a supérieure courtoisie avec coeur loyal, qu'il ne se chagrine pas.

6. Ranquejar, v., grogner, être fâché, chagriner.

Tant qu'era us fan ranquejar.

Ramon de Miraval: Baiona.

Tant que maintenant ils vous font chagriner.

Amics, per que ranquejatz?

Marcoat: Una ren.

Ami, pourquoi grognez-vous? 

- Ruminer.

O 'l buous ranqueja. Leys d'amors, fol. 3.

Ou le boeuf rumine.

(chap. En este cas: rumiá; O lo bou (buey) rumie.)

7. Arancura, s. f., affliction, peine.

Ab dan et ab arancura.

Cout. de Condom.

Avec dommage et avec affliction.

25 OCTUBRE, 1349. Tomás Aguiló Forteza

EL 25 D'OCTUBRE

1349.

https://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Lluchmayor

Asseguda dins la cambra,

La cambra de mes endins,

Dona Costança, l'esposa

D'en Ramon de Sant Martí,

Pròp d'una taula, ab el colze

Demunt un coxí molt rich,

S'aguantava el front, enveja

Dels llíris de son jardí.

Deu del cel! qui l' hagués vista

Aquell vespre malehit,

En que li estavan devora

Trists com ella els seus dos fills!

 

EL 25 DE OCTUBRE

1349.

Sentada junto a una mesa, en su más apartado retrete, Doña Constanza, la esposa de Ramón de Sant Martí.

Apoyado el codo en riquísima almohada, sosteníase la frente, cuya blancura envidiaran los lirios de su jardín.

Dios del cielo! quién la viera aquella malhadada noche, cuando, como ella tristes, rodeábanla sus dos hijos!

A tres anys un no arribava,

No arribava l'altre a cinch,

Y per cert que tots dos eran

Com dos ángels de garrits.

El mes grandet la tenia

Agafada p'el vestit,

Esglayat la se mirava

Demunt sa falda el petit.

¡Pobre mare que no feya

Jochs y festes als seus nins,

Perque plena d'amargura

Sols pensava en son marit!

Pensava qu'en aquella hora

Se trobava en gran perill,

Y ja a dolses esperançes

No gosava doná' abrig.

Els seus ulls li espiretjavan,

De son cor treya suspirs,

Y per molt que fés esfòrsos

No 'l tenia gens tranquil.

En Gilabert de Centellas

De ciutat havia exit,

Y en son estol, gent valenta,

S'hi contavan molts de mils.

En los tres años frisaba el uno, el otro no llegaba a cinco, y eran los dos tan bellos que semejaban dos ángeles.

Teníala el mayorcito cogida de la falda de su brial, y en su regazo el pequeño mirábala aturdido.

¡Pobre madre, que no hacía mimos ni fiestas a los hijos de su amor, porque llena de amargura pensaba sólo en su marido!

Pensaba que en aquellos instantes hallábase en terrible riesgo, y no osaba dar albergue a lisonjeras esperanzas.

Asomó el llanto a sus ojos, exhalaba dolientes gemidos, y a pesar de sus esfuerzos no conseguía recobrar el perdido sosiego.

Gilaberto de Centellas había salido de la ciudad, y componíase su mesnada de muchos millares de valientes.

La llum del sol apagada,

S'anava el cel enfosquint,

Y a la cambra un esclau mòro

Ab un ciri entra summís.

- No guaytavas a la torre?

- En vench, senyora.- ¿Y qu'has vist?

- Ran de mar fòchs que servexen

Per doná' a ciutat avís.

- ¿Y res mes?- Fayes enceses

De Lluchmajor p'el camí.

- Y dius ver? Mon còr s'esclata,

Mon còr no'm cab dins el pit.

- De pols una nigulada

S'hi veya abans, y ferits

Del sòl los férros de llansa

Hi llambretjavan sovint.

- Ah! son ells, son ells que tornan,

Son els nostres inimichs;

¿Es que venen victoriosos

O s'en venen fugitius.

Y, digués, ¿son lluny encara?

- A retronar fins aquí

No 's tardará moltes hores

La remor del seus clarins.

Apagada ya la luz del sol, ennegrecíase el cielo; y con una vela en la mano entró humildemente en la cámara un esclavo moro.

- ¿No velabas en la torre? - De allí vengo señora. - ¿Y qué viste? - Orillas del mar grandes hogueras que deben ser aviso para los de la ciudad.

- ¿Nada más? - Antorchas encendidas camino de Lluchmayor. -

¿Es cierto? Se me rompe el corazón que no cabe, no, dentro mi pecho.

- Descubríase antes espesa nube de polvo, y los hierros de las lanzas reflejaban los rayos del sol poniente.

- Ah! son ellos los que vuelven; son sin duda nuestros enemigos: mas ¿es que vienen victoriosos o es que huyen derrotados?

Y, di, ¿están lejos todavía? - Dentro de breves horas se oirá desde aquí el sonido atronador de sus clarines.

- Vés, puja, puja a la torre,

Y si 's cumpleix mon desitj,

Si mon plant el cel escolta,

No serás ja mes catiu. -

D'exir lo esclau acabava,

Quant la dama exhala un crit,

Perque 's veu devant un frare

Que l'abrassa ab frenesí.

De fèrro una cervellera,

Un arnés mitj desguarnit,

Uns esperons sanguinosos,

Cubria el ropatje humil.

Espassada la sorpresa:

- Ramon! Esposa! qu'estim...

- ¿Y el Rey? - Amor de ma vida,

¿No estavas pensant en mí?

- El Rey?... Callas, y a la boca

l'' acòstas plorant el dit?

- En Centellas comandava

No soldats, sino botxins.

- ¿Qué vols dir? - Caygut en terra...

- ¡Pobre Don Jaume! Felis,

Qu'entre el desterro o l'afronta

No ha tengut temps d'elegir.

- Ve, sube, sube a la torre, y si mis anhelos se cumplen, si escucha el cielo mis suspiros, no seras ya cautivo. -

Acababa de salir el esclavo cuando lanzó la dama un grito de terror, al ver entre sus brazos a un fraile que la estrechaba con frenesí.

Cubría el humilde ropaje un acerado yelmo, un arnés desguarnecido y unas espuelas mojadas en sangre.

- Ramón! exclamó la dama, desvanecida su sorpresa. - Esposa adorada!.... - ¿Y el rey? - Amor de mi vida, ¿no estabas pensando en mí?

- El rey... Callas y llorando me impones silencio? - Los de Centellas no eran soldados sino verdugos.

- ¿Qué dices?- Caído en tierra... - Pobre Don Jaime! - Feliz, pues no pudo escoger entre el destierro y la afrenta.

- Deu etern! ¿y la justicia

Consent tan horrible crim?

- ¿Y ha de viure sens corona

Qui en son cap corona ha vist?

- Ingrata, ingrata Mallorca!

Y l'infant? - Está ferit.

- Tot perdut! - Tot, fòra l'honra

Guanyada aquex dematí.

- Els traydors tan valerosos!

Y els faels...- Mes qu'ells ardits,

Y per cada tres dels nostres

Ne duya en Centellas vint!

Tres llansades he rebudes...

- Ah!... - Mon cavall mes de sis.

Còps d'espasa, ¿quí los conta?

Sols sé que masell n'estich.

De la sang qu'ara 'm degota

N'está aquex trispol homit;

Ja 'l veurás com vermeyetja,

Ja 'l veurás demá matí.

Venturós si a les galeres

Viu encara jo hi arrib,

Y un poch de terra sagrada

Pot esser mon derrer llit. -

- Dios eterno! ¿y tu justicia consiente tan horrible crimen? - ¿Y puede vivir sin corona quién la llevó en su cabeza?

 

- Ingrata, ingrata Mallorca! ¿Y el infante? - Está herido. - Perdióse todo! - Todo, menos la honra alcanzada en este día.

- Los traidores tan valientes! y los leales... - Más esforzados que ellos; por cada uno de los nuestros llevaba Centellas veinte!

Tres lanzadas recibí... - Ah! - Mi caballo más de seis. Golpes de espada, ¿quién pudo contarlos?

Con la sangre que mana mi cuerpo humedécese el pavimento, a la luz de la mañana le verás todo enrojecido.

Dichoso si puedo llegar con vida a las galeras, y cubre mis huesos un puñado de tierra bendecida! -

Dona Costança esmortida

No sent ja lo que li diu,

Y als nins, Don Ramon abrassa

Plorant també com un nin.

El front gelat de sa esposa

Besa ja p'el derrer pich,

Y sortint d'aquella cambra

De sang dexa un regalim.

___

Desvanécese Doña Constanza y no oye ya la voz de su marido. Don Ramón estrecha contra su corazón a sus hijos llorando como un niño.

Besa por última vez la frente helada de su esposa, y al salir de aquella cámara deja en el suelo un reguero de sangre.

LO PALAU ENCANTAT. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau

PERE PENYA. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.

Palma lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a la literatura, y los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué en castellá.

Cursá la jurisprudencia en l'Universitat de Barcelona; y aprés, per sos conexements especials, fou nombrat p'el Govern mestre de fortificacions y edificis militars de l'illa.

Ha pres bona part en lo renaxement de les lletres catalanes, y obtengut dos accéssits en los Jochs florals de 1867, el premi extraordinari d'un brot de taronger florit d'argent en los de 1868 per son romanç Lo Palau encantat, y mes tart altres accéssits.

LO PALAU ENCANTAT.

Fugint s'en va la regina

Per garrigues e pinars,

Contristada e consirosa,

La nuyt derrera de l'any.

La nuyt que n'es fosca e neyra

Com lo temps qu'esdevindrá,

Car de l'argentada luna

N'ha finit lo veyl minvant.

No mostra lo cel esteles,

Qu'enterbolides les han

Les núus de pols que levaven

De irades hosts mantz cavayls.

EL PALACIO ENCANTADO.

Acongojada y pensativa va huyendo la reina por selvas y pinares la noche última de diciembre.

Y fue aquella noche lóbrega y triste, símbolo del tiempo que sobrevendrá, pues hubo fin el viejo menguante de la plateada luna de Mahoma.

No brillaron en la bóveda celeste las estrellas, ocultó su resplandor la polvareda que levantó la caballería aragonesa.

Del cor de la beyla n'ixen

D'angoxa sospirs amarchs;

Perles de sos uyls ne cauhen,

De sos uyls de viu esguart.

N'ha motiu d'aytal tristança,

N'ha rahó de dol aytal;

Jorns de joy hagué, mas ara

Los vinents jorns son de plant.

Que n'ha estat fort trist per eyla

Açeyl jorn malavirat,

Que n'ha perduda Maylorques

Ab lo xech e son infant;

E ha vist feresta matança

De sarrhins e chrestians

Dins sa maysó que guardaven

Los guerrers pus esforçats.

Per ço futx sense pus companya

Que ses esclaues leyals,

E los pochs esclaus que pogren

Escapar d'un greu trespás.

___

- ¿Perqué tant ploratz, regina? -

L' hi claman tuyt los esclaus,

Esvahida es l'illa vostra,

Obs n'es ja qu'el briu eus salv.

Amargos suspiros se exhalan del pecho de la hermosa agarena, perlas destilan sus ojos, lágrimas que anublan su ardiente mirada.

No es sin razón su tristeza, justo es por demás su dolor: sí gozó días de ventura, de duelo serán los que le restan;

Que ha sido bien triste para ella aquel en que perdiera a un tiempo el reino de Mallorca, el Jeque su esposo y el hijo de sus entrañas.

Y desde su mansión, guardada por los más valientes guerreros, ha presenciado la horrible matanza de sarracenos y cristianos.

Por eso huye sin mas compañía que la de sus leales esclavos, los pocos leales que lograron escapar a una muerte cruel.

____

- ¿Por qué así lloráis, o reina? le preguntan sus esclavos. Conquistada la isla, sólo puede salvaros vuestro brío.

- Ay! no plor, no, mon reyalme

N'el captiuatje d'en Sayd,

Que plor la mort que li espera

A mon fiyl, lo douç infant;

Tramés l'han de l'Almudayna,

Pres a mans d'un rey estrany:

¡Mal verí que occís en Jacme!

¡Sa corona fongue un lamp! -

¡Trista! la mora camina

Per vinyes e oliverás,

Ab lo pit las que respira

De greu dol ultrapassat.

Es ja l'alba y no 's detura;

Luny de la ciutat s'en va;

Perdudes ha ses armilles,

Trossetjat son manteyl blanch.

Vola al vent sa cabeylera,

N' ha los peus ensanchnentats,

Y en la terra ses petjades

Hi lexan sagell de sanch.

Corren los chrestians tras eyla,

Via dreta a haverla van,

Que saben que la regina

N'es rica e gentil de faç;

- No lloro, no, mi reino perdido, ni el cautiverio de Said; lloro la muerte que amenaza a mi hijo, al dulce hijo de mi amor.

Arrancado le han de la Almudayna; preso queda en manos de un rey extranjero:
¡Mal veneno hubiese muerto a Jaime! ¡Derrita el rayo su corona! -

Triste avanza la mora por viñedos y olivares, con pena respira su pecho, traspasado por el dolor.

Despunta ya el alba, y sin detenerse, huye alejándose siempre de la ciudad. Perdió ya sus almillas, hecho jirones lleva el blanco velo.

Ondea al viento su cabellera, y el delicado pie, fijándose perezoso en las guijas del sendero, deja en ellas rastro de sangre.

Persíguenla sus enemigos, vía recta corren tras ella; demasiado saben que es rica y que es hermosa.

E lá al Capdepeyra dien

Qu'eyla n'ha encantat palau,

Tot ple d'aur e de riquea,

Abscondut enfre penyals. (entre)

Debades corretz, debades;

Gents d'Aragó, cathalans;

No hauretz aur, de la regina

No veuretz, no, lo palau.

Que es fada la noble fembra,

E sols la via eyla sap

Del palau, e per aubrirlho

Les paraules del encant.

Bataylers, liuratzvos d'eyla,

Liuratzvos de sos mals arts,

Qu'iratjós son cor respira

Venjament de los chrestians.

_____

Ja s'acosta la regina,

A la mes lunyana vall;

Ja del albor la lum rotja

Guarneix les núus de levant:

Enfre los pins qu'escomouen

Les ones è lo mestral

Appar lo viarany que mena

A son palau encantat.

Y dicen que escondido entre altísimas peñas, posee más allá de Capdepera un palacio encantado, en donde por todas partes brillan el oro y los diamantes.

En vano corréis, los de Aragón; en vano corréis los catalanes: no os será dado arrebatarle su oro, ni alcanzaréis siquiera ver su palacio.

Es hada la noble mora; sólo ella conoce la senda de su morada, sólo ella sabe las palabras misteriosas a cuyo sonido se abren sus puertas.

Guárdaos de ella, guerreros; guardaos de sus malas artes, que su corazón herido respira sediento de venganza.

__

Ya se aproxima la reina al valle más apartado, ya esmalta las nubes de oriente la luz rojiza del alba.

Por entre los pinos que se conmueven al bramido de las olas y del viento, serpentea el sendero que conduce al encantado albergue.

Los árbres semblan fantasmes

Que 's levan dels arenals,

E 'l xeloch que los enclina

Dona 'ls formes de gegant.

Enfre un badaluch de roques

Veuse lo pregon portal

De 'l palau, e les arpeyles

A esbarts hi volan denant.

¡Oh, qué beyla arquitectura!

¡Oh, qué richs filigranats!

¡Qué n'está de ben guarnida

La porta de lo palau!

Barons, que de la montanya

Anatz baxant vers lo pla,

Corretz tuyt, passatz cuytosos

Les fredes aygues del prat.

Si voletz soptar riquees

Al som tenitzles ja lá;

N'es lassa ades la regina

Si d' haverla ne sotz gays.

La regina clama y s'obre

Lo gentil, lo beyl portal.

Torna clamar la regina

E s'enlumina lo ermás.

Los árboles semejan fantasmas que se elevan en medio de los arenales; doblega el huracán sus ramas y les da formas gigantescas.

Ábrese el profundo dintel entre escabrosos peñascos; entorno vuelan a bandadas los milanos que tienen su nido en las rocas.

Oh! ¡qué bella arquitectura! ¡Cuánta riqueza de filigranas! ¡Cuán delicadas esculturas en las puertas del palacio!

Barones que de la montaña vais bajando hacia la llanura, corred, pasad presurosos las frías aguas del prado.

En vuestras manos están estas riquezas si de ellas tenéis deseo; abatida está la reina si es que anheláis alcanzarla.

Llama la reina y se abren las cinceladas puertas; vuelve a llamar y se ilumina el palacio misteriosamente.

Per les roques ja s'endreçan

A ferfoylons los chrestians,

Donant clams de gran follia,

Vesent maraveyla aytal;

Tras de la regina corren;

Nengú d'eyls l'atenyerá,

Car de lo sol a l'exida

Ha arribat a son palau.
___

Fora los esclaus ne restan

Ab açagayes armats,

Les esclaues dins les sales

Cuydan los tresors que hi ha.

A mils de pilars maçisos

D'aur, d'argent e de crestayl,

E ganfanons e senyeres,

Armes, escuts e turbants.

A betsef joyels e robes,

Paveylons, coxins broidats

Ab margarides e peyres

De gran preu dessus sendat.

Mantz drap-rasos, alcatifes,

Taules d'ivori e corayl,

Safilis e belles perles,

E caramulls de diamants.

A centenares los cristianos van trepando por las rocas y exhalan frenéticos clamores al descubrir tal prodigio de belleza.

Todos corren tras de la reina; ninguno de ellos logrará alcanzarla, porque llegó ya a su alcázar a la salida del sol.

Fuera quedan los siervos armados de azagayas; las siervas en las salas cuidan de los encantados tesoros.

Millares de columnas de oro macizo, de plata y de cristal, y banderas y pendones, armas, escudos y turbantes.

Alhajas de valor inestimable, pabellones de telas magníficas y cojines bordados de margaritas y piedras preciosas sobre finísimo cendal.

Cortinas de raso, alfombras, mesas de coral y de marfil, perlas y zafiros y montones de diamantes.

Ja hi arriban, ja hi arriban

Los chrestians agosarats:

Los esclaus volen occiure,

Les espahes van brandant.

Esvahir la porta volen

Com a barons esforçats,

Mas fortment lluytan e feren

De la regina 'ls esclaus.

Ja es levada la cortina

De la gran cambra reyal,

Ont s'hi ouen sons melodiosos

E d'oçells estranys lo cant.

Ja 'n va a passar la regina

A darlot son rich lindau,

Quant òu lo brugit de lançes

E de colteyls guerretjant.

Sos esclaus veu que cedexen

P'els chrestians environats.

¡Ay! ¡còm sent la gentil fada

No poder fadar chrestians!

No 'l' cal intentarho ab ira,

No n'ha força ton esguart:

Oli sant senyá lurs testes,

E crotz roijes lurs pits han.

Ya se acercan animosos los cristianos; ya esgrimen sus espadas amenazando de muerte a los esclavos.

Intentan forzar la puerta como buenos y valientes, mas los siervos de la reina resisten con fiereza.

Álzase ya la cortina de la cámara real; óyese en sus salones el melodioso canto de aves mil traídas de extrañas regiones.

A pasar va ya la reina el magnífico dintel, cuando se oye el crujir de los hierros y el clamor de los combatientes.

Conoce que ceden por fin sus servidores estrechados por los de Aragón; y ¡cómo siente la gentil hada que no puedan sus artes contra los cristianos!

No vale que lo intente en su enojo, no tiene fuerza contra ellos su mirada; óleo sagrado ungió sus frentes y cruces rojas defienden sus pechos.

Mas tost clama la smarrida

Regina - “Per fat e fat

Que me encomaná ma mare

Que ver diga e veritats,

E un punt mes. Que 's torn de màrbre

Tot mon encantat palau,

De màrbre 'ls tresors que acluca,

De màrbre tuyt mos esclaus.” -

Dix, e dessots la cortina,

Que cau feta màrbre ja,

Despareix la noble fembra

De tristança sanglotant.

Encercantla van cuytosos

Los chrestians desperançats;

Peyres e mes peyres troban

Dins totes les sales grans;

Son de guix les alcatifes,

Les senyeres son de sal,

Codols son perles e joyes,

E los coxins son de fanch.

Los mil pilars d'aur son roques,

Munts de grava los brillants,

Mes tot ha forma e semblança

De lo que fonch pauch temps ans.

Mas luego prorrumpe la afligida mora: - En virtud del poder que me legó mi madre, y mayor aún si fuere necesario, dispongan los hados que resulte verdadero y se cumpla lo que voy a decir:

“Conviértase en mármol mi encantado alcázar, de mármol sean los tesoros que encierra, y séanlo también mis siervos todos (9).” -

Dijo, y detrás de la cortina, que cae convertida en piedra, desaparece la noble dama, sollozando llena de mortal angustia.

Buscándola van sus enemigos, afanosos y desesperanzados; en todas las salas encuentran solamente piedras y más piedras.

Son de yeso las alfombras, las señeras son de sal, guijas son perlas y joyas, y de arcilla los ricos almohadones.

Los pilares de oro son rocas, montones de greda los diamantes, mas todo conserva la figura misma de lo que fue antes.

Lo pavelló de la cambra

De la fada es màrbre blanch,

E 'ls chrestians qu'entrar hi volen

Ja no lo poden levar.

Absconduda la regina

No 's lexa de planyer may,

Cobejant lo jorn que a moros

Maylorques regne retrá.

Sis setgles n'ha fet que plora.

¡Qué n'es de trist lo seu plant!

Jo l'he sentit e 's levaren

Mos cabeyls dessus lo cap.

Per los murs e les arcades

Del palau vessantne están

Les lágremes de la fada

Qu'anyora son fill aymat.

E enquer huy los que penetren

Entro ceyl loch de trespás,

Aytanta beylea esguardan

Dins son encantat palau.

Los esclaus e esclaues toquen

E les perles e diamants

Convertits en peyra viva

Que 's diu la cova d'Artá.

El camarín de la reina es de níveo mármol; no pueden siquiera alzar las cortinas los cristianos que intentan penetrar en él.

Retirada allí la reina, nunca deja de llorar, anhelando que llegue el día en que el reino de Mallorca se restituya a los sarracenos.

Seis siglos hace que llora su desconsuelo y ¡cuán triste es su llanto! erizáronse al oírle mis cabellos.

Por los muros y las bóvedas van destilando las lágrimas de la infeliz princesa, que suspira por su hijo amado.

Y Todavía los que hoy penetran en aquel albergue de delicias, admiran los portentos de belleza del encantado palacio.

Tocar pueden los esclavos y las esclavas, las perlas y los diamantes, que convertidos en peña viva, vénse agrupados en el maravilloso asilo que llaman la Cueva de Artá.

//

REDOBLE I MARXA DELS TAMBORERS DE LA SALA

(Un)

Llàtzer, Tòfol, Nofre, Bruno,
Tano, Gori. Venga, hala!
Batle és ara dalt la Sala
don Jeroni Sanceloni.
Toca Toni, toca Toni.
Da-li, Pere, toca, sona,
sona, sona enhorabona.
Trota, apreta la maceta,
la maceta i pesseteta,
pesseteta te daran.

(Tots)

- D'on són? - D'on!
de la Sala. - Bons sons són.
- Tambors
que fan honors
als senyors Regidors.

- Soldats fats
dins l'entrada estan formats,
pintats
i desfressats de rat-penats.

Manteu blau.
Vius de grana en trena i trau
mostrant,
i mentrestant pregonant van clamant.

Elet net
per decret de dret estret,
que em mat
si per Ciutat no ha estat nombrat.

Cada any guany,
sense dany ni afany estrany,
el floc
color de foc, retxat de groc.

La gent sent
que és valent, i el gran talent,
ja ho sap,
i no l'alab, que el treu del drap.

Ja el blat nat
veu ventat, porgat, pastat;
i el pa
per noltros va prou car, si n'hi ha.

Tenim prim
el saïm, patim de llim;
beguem
i si porem tornarem, tocarem.

Son frac pag.
Dins un sac, tabac; i un mac
valent
mos dón rabent d'aiguardent ben ardent.

Tot groc roc
per Sant Roc un poc de lloc
al foc
perquè tampoc el xaloc no me toc.

Passam fam
i aquí entram, tocam i estam...
Gros mos
vos gos que pos a un tros sense os.

Don Hug Lluc
ja no puc, poruc, fer truc;
som ruc
i el duc retruc i l'esbuc sense suc.

Gran clam dam
son corbam goitam cercam.
Bum bum,
aquest perfum, que l'ensum que no és fum.

Tocau, dau
lo que en pau guardant estau.
Tirau
part d'aquell mau que amb clau tancau.

Renou nou
s'ou d'un sou que plou. No és prou.
És poc;
que mos tir groc, que no em moc que no et toc.

Bon so! D'or.
Vaja un cor més bo. Ah, idò!
Meiam com
mos ho partim. Tant per hom per tothom.

//

WIKItroles en dialecte occità catalá:

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.

Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística.

Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883. Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari.[3] Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva.[4] Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.

En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).

Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.

El 31 de desembre de 1910 és declarat fill il·lustre de Palma, en un acte en què Joan Alcover pronuncia el discurs de lloança.

El març de 1928, el cicle «El Teatre dels poetes», organitzat a l'Ateneu Barcelonès, dedicà la seva 21a sessió a Pere d'Alcàntara Penya Nicolau. Miquel Ferrà en feu la dissertació en una conferència, que s'acompanyà de la lectura de la seva poesia.

Els mesos de març i abril del 2007, el Centre d'Estudis i Documentació Contemporània [CEDOC] i el Centre d'Estudis Baleàrics, en col·laboració amb Sa Nostra, organitzaren unes jornades d'estudi i homenatge a Pere d'Alcàntara Penya, en què participaren historiadors i filòlegs.

Vària

Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)

Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma (1882)

Guía manual de las Baleares (1891)

La industria mallorquina (1884)

La cuina mallorquina (1886)

Obra literària

Poesia

Records i esperances (1885)

Poesies en mallorquí popular (1892)

Teatre

El cordó de la vila (1866). Estrenada el 21 d'abril de 1866 al Teatre Principal de Palma. Companyia Miquel Sabater.

Por no entenderse (1881). Estrenada el 12 de desembre de 1869 al Teatre de La Tertulia de Palma.

La pesta groga (1890). Estrenada el 30 maig de 1886 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Catalina Tomàs (1890)

La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890)

Un criat nou (1892). Estrenada el gener de 1894 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Mestre Fornari (redactada el 1892; publicada el 1900). Estrenada la temporada 1896-1897 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.[11]

Narrativa

Cuentos mallorquins (1884)

La gota d'aigo (1893) [novel·la]

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemes-solts/penya.html

1.  «Pere d'Alcàntara Peña i Nicolau». enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana..
2. «PEÑA I NICOLAU, PERE D'ALCÀNTARA». Visat. PEN Català. [Consulta: març 2019].
3. Josep, Massot i Muntaner. «Pere d'Alcàntara Penya i la llengua catalana». A: Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Volum 1. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 139-160. ISBN 9788472026803.
4.  «Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau». poesia.cat. [Consulta: març 2019].
5. Ferrà, Miquel «En Pere d'A. Penya». La Nostra Terra, núm. 3, març 1928, pàg. 78-82.
6.  «Cronologia de les Illes Balears del segle xx. La restauració borbònica 1901-1923». UIB. Universitat de les Illes Balears. [Consulta: març 2019].
7.  Alcover i Maspons, Joan. Don Pedro de Alcántara Peña, hijo ilustre de Mallorca: discurso leído en la sala de sesiones del Excmo. Ayuntamiento de Palma el 31 de diciembre de 1910. Palma: Impr. de J. Tous, 1911.
8.  «Sessió del "Teatre dels Poetes" a l'Ateneu Barcelonès, dedicada a En Pere d'Alcàntara Penya». La Publicitat, 02-03-1928, pàg. 6.
9.  Lladó i Rotger, Francesc «Pere d'Alcàntara Penya al Teatre dels Poetes». S'esclop. Quadern cultural, núm 25, 2006, pàg. 30-33.
10.  «Memòria Activitats 2007». UIB. Universitat de les Illes Balears, 31-12-2007. [Consulta: març 2019].
11. Mas i Vives, Joan. Diccionari del teatre a les Illes Balears, Volum 2. L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484158325.
12. «Pere d'Alcàntara Peña Nicolau». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 13. Palma: Promomallorca, p. 44-46. ISBN 84-8661702-2.
13. Miralles i Monserrat, Joan. Antologia de textos de les Illes Balears: Segle XIX. L'Abadia de Montserrat, 2007.
14. Font Poquet, Miquel dels Sants. Pere d'Alcàntara Penya (1823-1906): vida i obra. Palma: Miquel Font Editor, 2006 (Evast e Aloma, 26). ISBN 9788479671143.
15. Serra I Busquets, Sebastià; Pujals I Mas, Margalida. L'obra de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau. Edicions Cort, 2001 (Els ullals). ISBN 9788475355016.
16. PONS PASTOR, Antoni. Don Pere d'Alcàntara Penya. Palma: Documenta Balear, 2009. ISBN 9788492703005
17.  Mas i Vives, Joan. «Pere d'Alcàntara Penya». Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. [Consulta: març 2019].