champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.
Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola.
Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles.
¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?
Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.
A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.
Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble?
Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.
Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.
En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé
Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:
- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.
- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.
Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:
- ¿Conque me portes tres figues?
- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M.
La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:
- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.
- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.
- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey.
- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura.
Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.
Un día li va di lo Rey:
- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:
- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.
Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.
- No. - Pos yo, sí.
V. M. no se minge los corderets dels Monegros.
- No. - Pos yo, sí.
V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo.
- No. - Pos yo, sí.
V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís.
- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.
- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.
- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.
- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.
- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.
Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.
Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.
Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.
Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:
- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat.
En tot li va contestá:
- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General.
- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.
- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.
En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.
Per aquells díes va ressibí una carta sense fecha ni firma, en lo sobre: "A Pedro Saputo, Almudévar.» Y dins, Fa cuatre añs. No se va cremá, com diuen, los cuernos cavilán de quí seríe; su va pensá enseguida. Y agarrán la pluma, ne va escriure un atra contestán esta sola paraula: Passiensia. Y sense fecha ni firma la va dirigí a don Severo Manuel de Estada, sense dudá de que lo recuerdo ere de Morfina.
Cuan lo caballé va vore esta carta perdíe lo juissi no podén atiná lo que significabe ni de quí podríe sé. Consultabe a la seua dona, a son fill, a la nora, a la filla; la enseñáe als seus amics, a tot lo món; y ningú assertabe (¿cóm ere possible?), dissimulán Morfina y fen vore que se admirabe igual que tots. Y va di al final son pare:
- Ara sí que vach a vore a Pedro Saputo, pos diuen que está al seu poble, que en la seua molta sabiduría pot sé que enserto.
¿Quí vindrá en mí? Don Vicente se va oferí, y la nora tamé, y Morfina va di que no li demanaríe a son pare datra grassia a la seua vida. Al sentí aixó son pare se va alegrá, per poc no li va doná lo gust; casi se la va emportá en ell. Pero va di que primé hi aniríe sol, y que después ya se voríe. Y així u va fé.
Va arribá a Almudévar, y dixada la mula a la fonda, va aná cap a casa de Pedro Saputo. Lo va coneixe éste al momén; pero, sospechán lo cas, li va pareixe callá mentres no fore reconegut; y li va preguntá cóm se díe. Va di don Severo lo seu nom y apellits; y entonses va cridá ell a sa mare y li va di:
- Enviéu a la criada al messón y que lo criat de este caballé li faigue portá la mula y les aubardes en lo bagache. Se oposabe don Severo, y ell, mol resolt, li va di: o a casa meua o fora de casa meua.
No es digne de tan prinsipal caballé, pero es mes dessén que la fonda, y sobre tot siréu servits en bona voluntat. Se va ressigná o conformá don Severo, y no se va atreví a parlali de la carta hasta después de michdía.
Lay va enseñá, y li va preguntá si sabríe de quí podríe sé, habenla ressibit a seques per lo correu. Va pendre Pedro Saputo la carta, la va mirá, y discurrín una mica (pera dissimulá) va di:
- Esta carta es la contestassió a un atra.
- No pot sé, va contestá don Severo, perque de totes les que hay escrit hay ressibit contestassió; y ademés no li hay parlat a ningú de forma que me puguere doná esta resposta: ni los meus fills saben res tampoc, ni los meus amics.
- Pos resposta es.
- Perdonéu, pero no u puc creure.
- Que u cregáu o no, es un atra cosa; pero es lo que tos dic.
Ñan somnis, siñó don Severo, que són realidats, y realidats aon pareix que estigues ensomián. Digueume, ¿teniu almes al purgatori?
- Alguna ñaurá potsé de tantes com ne van aná allá, entre pares y agüelos.
- Pos veéu de tráureles; y si són almes de este món, mes, perque aquí se sap y se veu lo que patixen, y allá es cosa de la fe y de la imaginassió. ¡Teniu parens pobres!
- Un o dos.
- Pos auxilieulos. ¿Teniu filles casades a casa de la sogra?
- No, siñó.
- ¿Y solteres?
- Una.
- Pos caseula.
- No vol casás.
- Yo tos dic que sí que vol.
- Yo tos dic que no.
- Yo tos dic que sí.
- ¿Me u asseguréu?
- Sí, o soc lo home mes tonto y badoc del món.
- Pos yo tos juro que la casaré ben pronte vullgue o no vullgue.
- Mateula milló.
- ¿No me diéu ...?
- Al seu gust.
- No vol a ningú; no li agrade cap home.
- Impossible.
- A fe de caballé.
- ¿Hau agarrat lo cor de la vostra filla a la má, y mirat be tots los seus foradets? ¿Hau fet la proba de portala a un convén, y obligala a vestís de monja?
- No vol tal cosa; ni té vocassió al claustro.
- Pos es que ne té al atre estat; al matrimoni. Y sobre tot aixó fico lo meu honor, lo meu nom y hasta la vida.
- Estic atabalat. ¿Qué hay de fé en arribá a casa meua?
- Res, traure almes del purgatori.
- Vingue vosté a ajudám. ¿Qué, no tos pendríeu la molestia de vindre y me pintaríeu una sala?
- En mol gust.
- Pos ya respiro, ya descanso, ya men aniré contén. Pero miréu de no engañatos, perque la meua filla, y perdonéu que la alaba tan, es mol entesa, mol discreta, y mol resservada. Diuen que es mol hermosa, y crec que u es si no me engañen los ulls de pare, y per aixó dic lo que los pareix a tots; pero en aixó atre la puc jusgá en menos passió; y tos dic que los secretos del seu pit no los penetre ni lo rayo mes sutil y puro del sol; y be podríe sé que mos dixare burlats o en dos pams de nassos.
- Es mes sutil lo pensamén del home y lo coneiximén del cor humano. Yo tos prometixco que als pocs díes que la trata ham de sabé si es alma triste del purgatori, o alma benaventurada de la gloria. Y sobre la carta faré tals probes, que no tos quedará cap duda de lo que hay dit. Yo pintaré y observaré; vosté callaréu, y tot anirá be y mos desengañarem.
Mol satisfet se va quedá don Severo de les raons de Pedro Saputo, y mes de la seua promesa. Als dos díes se disposáe a anassen y li va di Pedro:
- Los antics, siñó don Severo, cuan ressibíen algún huésped, lo obsequiaben, agassajaben y regaláen tres díes sense preguntali de la seu persona; passada esta tresena li preguntaben quí ere, cóm se díe, de aón veníe y aón anáe. Ham dixat esta costum y fórmula per la gran pressa que tenim de sabé quí es lo huésped que mos ve, y potsé per la mes gran de despachál de casa. Si no trobéu a faltá la comodidat y regalo de la vostra casa, tos rogo que tos aturéu los tres díes de la ley per vosté y per mí, y un mes per l'alma del purgatori que me ha proporsionat la satisfacsió de hospedá a casa meua a un tan prinsipal y amable caballé. Los antics donáen tamé al huésped al tems de despedíl lo que díen dons de hospedache, que ere alguna roba mol pressiosa, alguna espasa, escut de armes, o be algún caball, y res de aixó nessessitéu ni ña ara la mateixa raó que allacuanta per an esta costum, miréu lo que ña a casa meua que no ñague a la vostra, y si algo trobéu del vostre gust, emportéutosu en señal de la nostra amistat. ¿Sou afissionat als llibres? ¿U sou als cuadros? Astí teniu llibres, y allá teniu cuadros.
- ¿Y si agarro lo que no deuría?
- Aixó no pot sé. Ya don Severo habíe passat alguns ratos lligín La consolassió de Boecio traduída y afegida per Pedro Saputo, encara que manuscrita; y la va apartá com a llibre que volíe emportás.
Va mirá los cuadros, y se parabe moltes vegades dabán del de Pedro y lo de sa mare fets los dos aquell añ; y va di:
- Si estos dos retratos vostres no foren tanta part del vostre cor...
- U són y mol gran, va contestá Pedro Saputo; pero per naixó mateix tos los oferixco...
- ¡Ah!, va di don Severo; yo los ficaré llum a casa meua. Li va doná Pedro Saputo les grassies per lo favor, y li va entregá los cuadros y lo llibre dién:
- A un atre al món no los hi donaría; pero don Severo Manuel de Estada té privilegi a casa de Pedro Saputo.
Sen va aná don Severo, va arribá a casa seua, y van acudí la dona y los fills a preguntali com si vinguere de una peregrinassió al atre hemisferi. Ell los va di: - U séntigo, Mariquita, u séntigo, fills meus, séntigo de no habetos emportat a tots. ¡Ay, quín home! ¡Ay, quín home tan sabut y tan amable! Mol diu la fama, pero es mol mes de lo que se diu. Cuatre díes me ha fet está, pero a casa seua, perque es mol generós, y al pareixe ric. ¡Qué be que hay estat! Es lo home mes natural que hay conegut: mol caballé, aixó sí, pero al mateix tems tan pla y amable, que se pegue al cor com un ferro a un atre a la forja. ¡Quín agassajo! ¡Quín servissi tan fi y sensill! ¡Quína fassilidat en tot! Alló, fills, es viure encantat. ¿Pos, y sa mare?
Sa mare es tota una siñora. No dirá ningú, no, que ha sigut pobre y tingut ofissi tan humilde com lo de rentadora.
- Pero de la carta, va preguntá don Vicente, ¿qué tos ha dit?
- De la carta, va contestá, ha dit moltes coses (Morfina mol atenta); pero com vindrá después...
- ¿Aquí?, va preguntá lo fill.
- Aquí, aquí, an esta casa, va contestá don Severo. Y ya podéu disposatos tots a ressibíl com a un amic, pero tamé com a un home tan sabut, y no faiguéu tontades o extravagansies perque los seus ulls penetren hasta l'alma, y sap lo que un está pensán cuan lo mire.
- ¿Conque vindrá?, va torná a preguntá don Vicente.
- Sí, fills, sí, ya u hay dit: y pintará la sala de la cadiera.
- Men alegro, men alegro, va di don Vicente donán fortes palmades; lo coneixerem.
- Abans lo podéu coneixe, va di son pare, pos li vach demaná y me va doná lo seu retrato y lo de sa mare, que són éstos. Va sé traure los retratos, y los cuatre se van amuntoná damún de ells y no los podíen vore a gust. Los va penjá don Vicente a dos claus alts y aixines los van mirá mes desplay. Después va di don Vicente:
- ¿Sabéu pare, que Pedro Saputo me pareix que se assemelle an aquell estudián navarro al que díen don Paquito?
- Calla, ignorán, li va contestá son pare; ¿qué té que vore don Paquito ni tots los Paquitos del món en eixe retrato?
Don Paquito ere un estudián, espabilat sí, y vivaracho; pero un quidam, un mindundi, comparat en Pedro Saputo. En fin, ya lo voréu y tos desengañaréu; entretán no diguéu disparats ni sabocades. Morfina se admirabe de lo que li podíe la aprensió a son pare, pos sen un mateix don Paquito y Pedro Saputo, ni lo va coneixe allá ni veíe ara lo paregut, o mes be la identidat al retrato.
Y pera fé un atra proba, va di:
- Pos tamé a mí me pareix lo de este retrato lo mateix que a Vicente. ¿No veéu, pare, que té los ulls y tot lo aire de don Paquito?
- Los ulls y lo aire de la meua quinta bruixa de yaya sí que té, va contestá son pare enfadat, porros que sou tots. No me nomenéu mes a don Paquito; perque es compará la nit al día, un teó al sol, un pigmeo a un gigán. Pos, dic, ¡si lo sentigueres tocá lo violín!
Don Paquito esgarrañabe les cordes de tripes de gat; pero alló es sentí als mateixos angels del sel.
- Es segú pare, va di don Vicente, que ha de vindre aquí, sinó demá montaré a caball y men aniré a vórel. Y mira tú siñoríssima germana meua, de no sé en ell tan seca y impenetrable com has sigut en tots los que han vingut a vóret.
- Yo te dono la meua paraula, va contestá ella, de no séu en ell, sino al contrari, mol blana y penetrable, per explicám al teu modo.
¿Qué habíe de di un home tan sabut si me veiguere seria, indiferén y resservada?
- Pos vorem, va di son germá, cóm u cumplixes.
- Dónau per cumplit, va contestá ella. Y en verdat que u díe de cor, com pot suposá lo lectó, que sap lo misteri del seu amor en Pedro Saputo, y lo secret de la carta.
No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.
Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.
Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.
Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.
¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges.
¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.
¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.
Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.
Estos catalanistas tienen un grave problema a la hora de escribir el dialecto occitano catalán. Sobre todo con la x, ya que se dice chiquet, chiquets, chiqueta, chiquetes. Hay mucho cuentacuentos, como Olívia Oli, Olivia Aceite.
Je fais avec la gent un traité nouveau. (convenientia)
ANC. FR. à plours et à larmes leur conta la grant doleur... Le lia fortement à un arbre à quatre fors hars torses... Et se conseilla Kalles à sa gent... Et s'en retournèrent à grans proies et à grant gaing.
Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 269, 302, 297; et III, p. 275.
I pesci notar vedean per lo lago a grandissime schiere:
Boccaccio, Decameron, VII, 3.
En li suoi vietò terrena grandezza e la biasma a tutti.
Guittone d' Arezzo, Lett. 1.
9. Envers, a l' égard de.
Qu' A totas sui bos e francx e privatz.
Pons de Capdueil: Tant m'a donat.
Qu' envers toutes je suis bon et franc et apprivoisé.
Qu' A son senhor fassa en re fallimen.
G. de Montagnagout: Per lo mon.
Qu' envers son seigneur il ne fasse faute en rien.
Lo coms d' Anjou es ses merce
ALS Proensals.
Paulet de Marseille: L'autr'ier.
Le comte d' Anjou est sans merci à l' égard des Provençaux.
Mos chantars es enueg ALS enoios,
Et ALS plazens plazers.
P. Cardinal: Ricx hom.
Mon chanter est ennui à l' égard des ennuyeux, et joie à l' égard des joyeux.
ANC. FR. Sages soies et acointables...
Et as grans gens et as menues.
Roman de la Rose, v. 2109.
CAT. De que son tengutz los mercaders als senyors de las naus.
Consolat de la mar, cap. 238.
(N. E. El catalán mantendrá el plural en AS incluso después de Pompeyo Fabra. Ahora se usa el plural en ES, como ya hacía la lengua valenciana siglos antes.)
ESP. Falso á todos è mas al criador.
Poema del Cid, v. 3399.
PORT. Facendo do merecimamento dos homens estimação tam justa que nem á conveniencia, nem ao estado ficava devedor.
J. F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, l. 1.
IT. Ad ogni mancanza pieno ristoramento...
a quelli Dio s' ira forte che peccando
non li fragella.
Guittone d' Arezzo, Lett. 3.
10. Lors de, au moment de.
Quar hom conoys los amics fenhedors
E los verays A las coytas maiors.
Lanfranc Cigala: Si mos chans.
Car on connaît les amis feints et les véritables lors des malheurs plus grands.
Seran complit VII ans AL prim erbatge.
Cadenet: Ab leyal.
Sept ans seront accomplis lors de la première herbe.
ANC. FR. Au departir fu li dels granz.
Roman du Renart, t. II, p. 44.
CAT. Ell al entrar porta molt gran dolsor.
Ausias March: Molt me par.
Al ser donaretz l' á menjar de carn.
Trad. catal. dels auz. cass.
ESP. á la salida de Valencia mis fijas vos di yo...
Al exir de Salon mucho ovo buenas aves.
Poema del Cid, v. 3273 et 867.
PORT. Ao romper das lanças foi tamanho estrondo que parecia que todo Londres se arruinava. Moraes, Palmeirim, part. II, l. 46.
IT. Ad ogni passo di lana filata, che al fuso avvolgeva, mille sospiri... gittava. Boccaccio, Decameron, IV, 7.
Tu mi darai mille livre al primo piatto que tu vincerai.
Cento novelle antiche, nov. 53.
11. PAR.
Qu' adoncs n' aug tan A quascun de ben dir.
B. de Ventadour: Quan la fuelha.
Qu' à présent j' en ouïs dire tant de bien par chacun.
Et A manh nesci, ab fol parlar,
Ai ja vist trop ben son pro far.
G. Adhemar: Ieu ai ja vist.
Et par maint ignorant, avec un fol parler, j'ai déjà vu très bien faire son profit.
Aras vei possezir
A clercx la senhoria.
P. Cardinal: Li clerc si fan.
Maintenant je vois posséder par les clercs la domination.
Pren l' ALS cabelhs.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
(N. E. Si Ramon Vidal, de Besalú, catalán, escribía en catalán;
Toutes leurs choses prenoit et ravissoit à force et sanz raizon.
Rec. des hist. de Fr. t. III, p. 261.
Qui à force l' en ad menée.
Marie de France, t. II, p. 72.
CAT. No seria ni fora perduda als dits mercaders, ans al dit senyor de la nau. Consolat de la mar, cap. 44.
ESP. Que no puede ser tomada
á fuerza mi fortaleza
Ni á traycion.
Gómez Manrrique, Canc. gen.
PORT. Dito foi a um grande sabio: Casa cum igual.
A. Ferreira, Bristo, act. I, sc. 3.
IT. Le cautele provate
a voi che navigate.
Barberini, Docum. d' amore, p. 256.
C'est surtout après quelques verbes, tels que laissar, far, etc.
Qu'eu no us fassa lauzar A tota gent.
La dame Castelloze: Amic s' ie us.
Que je ne vous fasse louer par toute gent.
E s'en laisset ALS sieus trahir e vendre.
Bernard d' Auriac: Be volria.
Et s'en laissa trahir et vendre par les siens.
ANC. FR. Fere vos feré grant homage
As chevaliers de mon parage.
Roman du Renart, t. II, p. 196.
CAT. E jaquiran possehir als asseguradors las quantitats.
Capmany, Collect. diplom. t. I, p. 387.
ESP. á los Judios te dexeste prender.
(N. E. Por los judíos te dejaste prender.)
Poema del Cid, v. 348.
PORT. Nem dar a entendre ao mundo que fazia tanto caso de la guerra.
J. F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, l. 1.
IT. Se non mi fa cridare merce a cento baroni ed a cento cavalieri ed a cento dame e a cento donzelle...
S' era lassato ingannare a uno alchimista.
Cento novelle ant., nov. 61 et 74.
12. Pendant, Durant.
Que us am A tota ma vida.
G. Figueiras : L'autr'ier.
Que je vous aime pendant toute ma vie.
No 'ls poiria mostrar A totz mos jorns vivenz.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Je ne les pourrais montrer pendant tous mes jours vivants.
ANC. FR. Avez-vous intention de me demourer à année devant mon chastel? Roman de Perceforest, t. IV, fol. 26.
CAT. Totz regimens son mesuratz; mas alcuns son annuals, altres á vida.
Trad. de Gilles de Rome, Reg. del princ.
ESP. Floreció el arcipreste á la mitad del siglo XIV.
Sánchez, Colec. de poes. castel. not. t. 1, p. 102.
PORT. Ao mesmo tempo assaltarão os baluartes.
J. F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, l. 2.
IT. Ad ogni stagione
Sono in sua compagnia.
Jacopone da Todi, Od. III, 3.
No li porria mostrare a tutti miei giorni viventi.
Galvani, Trad. de P. de Corbiac.
13. Pour, afin de, a l' effet de.
Que re non val A amor
Hom que joglars sia.
P. Bremon Ricas Novas: Lo bel.
Que ne vaut rien pour l' amour homme qui soit jongleur.
A vos aurai amor coral.
Arnaud de Marueil: Totas bonas.
J' aurai pour vous amour de coeur.
Mos sens es clars
ALS bons entendedors;
Trop es escurs
A selh que no sap gaire.
Gavaudan le Vieux: Leu no sui.
Mon sens est clair pour les bons entendeurs; il est très obscur pour celui qui ne sait guère.
Et AL beure rescondo s dins maizo
Et AL manjar no queron companho...
A que far doncs van emblan ni tolen?
P. Cardinal: Ricx hom.
Et afin de boire se cachent dans la maison, et pour manger ne cherchent compagnon. Pourquoi faire donc vont-ils volant et enlevant?
ANC. FR. Ainsi que s' ils estoient nés seulement à boire et a manger.
Œuvres d' Alain Chartier, p. 316.
CAT. Deu ha dos mons á tot hom establit.
Ausias March: O quant es.
ESP. á mi, que ver te desseo,
Mil annos se haze un dia.
Rodrigo de Ávalos, Canc. gen.
PORT. Como s' á terra só fossem creadas.
A. Ferreira, Cart. II, 2.
IT. Se ad esti vani, vili e picciuli beni....
avesse criati noi.... a viver bene e beato,
neente manca loco o' è vertù.
Guittone D' Arezzo, Lett. I et 3.
14. Selon, d' après, conformément a.
Et estai gen A luecx et A sazos.
Giraud le Roux: Ara sabrai.
Et il est bien selon les lieux et selon les temps.
Que talan ai que defenda
Las donas A mon poder.
T. de Bernard et de Gaucelm: Gaucelm no us.
Que j'ai volonté que je défende les dames selon mon pouvoir.
ANC. FR. Qui à ses besoins la servoit.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc. t. II, p. 315.
CAT. Que la pogues vendre e fer á sa voluntat.
Consolat de la mar, cap. 211.
ESP. Aqui lo meiorare á juuicio de la cort.
Poema del Cid, v. 3271.
A cantar el Te Deum Laudamus á poder.
V. de S. Domingo de Silos, cop. 566.
PORT. Negocio, ao parecer dos sens, não muy difficil.
J. F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, l. 2.
IT. Tutto tempo ensegnando a potere loro.
Guittone d' Arezzo, Lett. 9.
15. SUR.
Cant a manjat, el lo forbis
A peira o A fust ronhos.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Quand il a mangé, il le fourbit sur une pierre ou sur du bois raboteux.
A sas sanhtas espatlas la levet... el portet, en la cros,
A sas espatlas los nostres peccatz.
Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 15.
Il la plaça sur ses saintes épaules... il porta, en la croix, sur ses épaules tous les nôtres péchés.
ANC FR. à la terre entre deux eschames s' asiet.
Roman du Renart, t. II, p. 12.
CAT. So son paucas bossas que naisson á l' ausel.
Trad. catal. dels auz. cass.
ESP. Con unos quince á terra s firió.
Poema del Cid, v. 2029.
PORT. Contase de elephante o que traza torre ás costas.
F. de SA de MIRANDA, ecl. 8.
IT. L' appoggiaro ritto alle sponde...
Et abbatello morto alla terra.
Cento novelle antiche, nov. 92.
16. VERS.
Si m tira ves amor lo fres
Qu' A nulh' autra part no m' aten.
B. de Ventadour: Non es maravelha.
Tellement le frein me tire vers l' amour que je ne me porte vers nulle autre part.
ANC. FR. Et tant tirai que j' amené
Le fust à moi tout empené.
Roman de la Rose, v. 1722.
CAT. Al vici som moguts naturalment.
Ausias March: Volgra ser nat.
ESP. Alzaba Ananias á Dios ambas las manos.
V. de S. Domingo de Silos, cop. 555.
PORT. Mandou ao seu piloto que governasse ao porto de Combre.
J. F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, l. I.
Olhando a todas as partes.
Moraes, Palmeirim, cap. XII, p. I.
IT. Gli occhi tenendo al cielo.
Guittone d' Arezzo, Lett. I.
A, placé devant des mots avec lesquels il présente un sens absolu, concourt à former des adverbes composés. En voici quelques exemples:
1. Avec un substantif.
C' A PENA vei la clara luz.
Folquet de Marseille: Senher Dieu.
Qu' à peine je vois la claire lumière.
A LA MIA FE, Amors,
Gran peccat avetz de me.
Gavaudan de Vieux: A la mia fe.
Par ma foi, Amour, vous avez grand péché envers moi.
2. Avec un adjectif ou un participe employé substantivement.
Non amarai autra mas vos
Ni A PRESENT ni A RESCOS.
Un troubadour anonyme: Seinor vos.
Je n' aimerai autre excepté vous ni à découvert ni en cachette.
Qu' ieu fui AL PRIM destrier
Et apres palafres.
Raimond de Miraval: Ben aia.
Que je fus au commencement destrier et après palefroi.
A est employé quelquefois dans une ellipse où le verbe dont il exprime
l' action est sous-entendu.
AD armas! seinor.
Roman de Jaufre, fol. 112.
Aux armes! seigneurs.
Le verbe sous-entendu est corretz, courez.
Il exprime quelquefois le rapport d'un substantif à un autre:
E non ai dreg AL fieu qu' ieu ai.
Pierre Rogiers: Tant ai.
Et je n' ai pas droit au fief que je possède.
Celui d'un substantif à un verbe:
M' es obs un novel chant A faire.
Arnaud P. d' Agange: Quan lo temps,
Il m' est besoin de faire un nouveau chant.
Celui d'un adjectif à un verbe:
Que anc mais no fo leus A enamorar.
G. Faidit: Mon cor e mi.
Que jamais il ne fut facile à rendre amoureux.
Autre dol ai que m'es greus A durar.
Aimeri de Peguilain: Anc no.
J'ai une autre douleur qui m' est pénible à supporter.
Et enfin celui d'un verbe à un autre verbe:
C' al jorn c'om nai, comensa A morir.
G. Faidit: Cascus hom deu.
Qu' au jour qu'on naît, on commence à mourir.
En chantan m' aven A membrar
So qu'ieu cug chantan oblidar.
Folquet de Marseille: En chantan.
En chantant il m' arrive de rappeler ce que je crois oublier en chantant.
A, placé entre deux verbes, dont le dernier est au présent de l' infinitif, signifie quelquefois de quoi, le moyen de.
E trobes om A comprar et A vendre.
Pistoleta: Ar agues ieu:
Et qu'on trouvât de quoi acheter et de quoi vendre.
Ja non er qu' ilh don' A manjar.
Garin d' Apchier: Mos cominals.
Jamais ne sera qui lui donne de quoi manger.
A forme, à la suite de divers mots, des prépositions composées.
Mas pauc sent los mals
QUANT A Damieta.
Tomiers: De chantar.
Mais il sent peu les maux quant à Damiette.
Il se joint même explétivement a d' autres prépositions.
TRO A kalenda maia.
T. d' Ebles et de Gui d' Uisel: Gui d' Uisel.
Jusques aux calendes de mai.
Dels maiors mov tota la malvestatz,
E pois apres, de gra en gra, dissen
TRO ALS menors.
Sordel: Qui be s membra.
Des plus grands part toute la méchanceté, et puis après elle descend, de degré en degré, jusqu'aux plus petits.
A, devant un adverbe de quantité, gouverne parfois cet adverbe employé
substantivement.
A MEINS me tenh que Juzieus.
P. Vidal: De chantar.
Me tient à moins que Juif.
Car AL PLUS qu'il pot m' enansa.
B. de Ventadour: Tuit selhs que.
Car elle me rehausse au plus qu'elle peut.
Il sert aussi à former des adverbes composés.
QU' A TOT LO MEINS m' er l' atendres honors.
Aimeri de Sarlat: Fis e leials.
Qu' à tout le moins l' attendre me sera honneur.
A sert à désigner le régime indirect des substantifs personnels, démonstratifs et relatifs: ME, MI, TU, TE, TI, NOS, VOS, EL, LI, LUR, CUI, LOQUAL, etc.; mais il est souvent sous-entendu. Voyez ces divers mots.
Après le verbe AVER il sert à exprimer l' idée d'une action à faire, d'un
projet à exécuter, d'un devoir à remplir, etc.
Pus sap qu' ab lieys AI A guerir.
Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.
Puisque je sais que j'ai à guérir avec elle.
Voyez AVER.
Parfois, avec cette préposition, le verbe AVER exprime le sens précis de
tenir à, regarder comme.
Si 'l monz fondes a meravilla gran,
Non l' AURIA A descovinenza.
B. Zorgi: Si 'l monz.
Si le monde s' écroulait par grande merveille, je ne le tiendrais pas à inconvenance.
A, placé après le verbe ESSER, aide à former diverses locutions.
Avec un substantif:
E dis: Baros, A DIEU SIATZ,
Que per vos mi son trop tardatz,
Et aras n'i puesc plus estar.
Roman de Jaufre, fol. 24.
Et dit: Barons, à Dieu soyez, car je me suis trop retardé pour vous,
et maintenant je n'y puis plus rester.
A DIEU SIATZ correspond au latin DOMINUS VOBISCUM, Dieu soit avec vous. (N. E. Cat. A Deu siau; siatz : tz segunda persona: au)
ANC FR. à Dieu soyez, je m' en revois.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 349.
Par ellipse on a dit: A DIEU. (N. E. Cat. A Deu, adeu, elipse siau)
Qu'ie us dis: A DIEU, doussa amia.
B. Zorgi: Mout fai.
(N. E. Cat. actual: Què jo us dic: Adeu, dolça amiga.)
Que je vous dis: à Dieu, douce amie.
Enfin la langue française en a composé le substantif adieu, adieux.
Avec un verbe:
Belh' e plazens, si que non ES A DIRE
Negus bos ayps qu'on puesc' en domn' eslire.
Pons de Capdueil: Tant m'a donat.
Belle et agréable, tellement que ne manque aucune bonne qualité qu'on puisse distinguer en une dame.
Voyez DIRE.
En général, après le verbe ESSER, A exprime l' idée d'une action qui reste à faire, qu'il convient de faire.
Leu chansoneta m' ER A far,
Pus n'ai man de ma doss' amia.
G. de Montagnagout: Leu chansoneta.
Il me sera à faire une légère chansonnette, puisque j' en ai ordre de ma douce amie.
A placé absolument au-devant du présent de l'infinitif, répond quelquefois au gérondif en DO de la langue latine.
AL COMENSAR jogua majestrilmen. (mayestrilmen)
Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.
En commençant il joue savamment.
Souvent le présent de l'infinitif et le participe présent sont employés substantivement.