Yo votaré desde Alemania. Ya ting les papeletes y demés a casa, me arribe per correu.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 23 de enero de 2026
Elecsions pera les Corts de Aragó 2026
Yo votaré desde Alemania. Ya ting les papeletes y demés a casa, me arribe per correu.
domingo, 28 de julio de 2024
3. 11. La cova de Santolaria.
Capítul XI.
La cova de Santolaria.
Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.
Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.
Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.
A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.
Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.
A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.
Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.
Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts.
Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.
Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.
Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.
En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.
En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.
Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua.
Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos.
- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?
En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.
martes, 27 de febrero de 2024
Lexique roman; Faina - Falgueira
Faina, s. f., fouine.
La dotzena de fainas e de martrins..., .III. deners.
Cartulaire de Montpellier, fol. 113.
La douzaine de fouines et de peaux de martres..., trois deniers.
CAT. Fagina. ESP. Fuina (garduña, rámila, rezmila, marta, martes fuina). PORT. Foinha. IT. Faina. (chap. fagina, fagines, de la familia de la mustela, musteles.)
Fais, s. m., lat. fascis, faix, charge, fardeau.
Per Dieu, aleujatz m' aquest fays!
G. Adhemar: Lanquan vei.
Pour Dieu, allégez-moi ce fardeau.
Que portetz vostra part del fais.
(chap. Que portéu la vostra part del feix.)
Amanieu des Escas: Dona per cui.
Que vous portiez votre part du faix.
Loc. Aprendetz, si no us es fays,
So don m' alegr' e m' irais.
Pierre d'Auvergne: Al descebrar.
Apprenez, si ne vous est fardeau, ce dont je me réjouis et m'attriste.
Quan pres a quintals et a fais
L'aver que Manuels trames.
Bertrand de Born: Pus lo gens.
Quand il prit à quintaux et à charge la richesse que Manuel transmit.
Dels reys d'Espanha tenh a fais,
Quar tan volon guerra mest lor.
P. Vidal: A per pauc.
Je tiens à fardeau, au sujet des rois d'Espagne, de ce qu'ils veulent tant la guerre entre eux.
Adv. comp. Els menestrals e l'autra gent,
Tuit a un fais cominalment,
Corron carieras escobar.
Roman de Jaufre, fol. 73.
Les ouvriers et l'autre gent, tous en masse généralement, courent balayer les rues.
Proverb. No valon un fais de pailla.
(chap. No valen un feix de palla; com los catalanistes aragonesos que se están manifestán estos díes a favor del dialecte catalá. Coranta añs después de la declarassió de Mequinensa y que encara estiguen plorán los ploramiques.)
Roman de Jaufre, fol. 78.
Ne valent une faix de paille.
ANC. FR. Vindrent tous à un faix assaillir ladicte ville.
Monstrelet, t. 1, fol. 136.
ANC. CAT. Faix (N. E. ni de faix ni de feix los catalanistas inventaron feixiste, feixistes; por ejemplo los alucinados miembros del grupo musical Los Draps, fundado en Peñarroya de Tastavins.). ANC. ESP. Fajo.
ESP. MOD. Haz. IT. Fascio. (chap. Feix, feixos; fascista, fascistes, com los sossialistes Hitler, Mussolini.)
2. Faissimen, s. m., embarras, étalage.
A cel qui son fin prez garda,
Non fa ges gran faissimen.
Pierre de Valières: Ja hom que.
Pour celui qui considère son pur mérite, elle ne fait point grand embarras.
3. Sobrefais, s. m., surcharge, surcroît.
Car per un sobrefais d' afan.
Arnaud Daniel: Amors e.
Car pour un surcroît de peine.
4. Fayssit, s. m., portefaix.
Ly qual fayssits devo portar tota aquela sal ab sacs de la nau.
Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148.
Lesquels portefaix doivent porter tout ce sel avec sacs du vaisseau.
5. Faysser, Fayser, s. m., portefaix.
Ly dichs fayssers... ab los dichs faysers qui la sal portaran.
Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148.
Lesdits portefaix... avec lesdits portefaix qui porteront le sel.
6. Afaissar, Efaissar, v., affaisser, accabler.
Mas uns malastrus m' afaissa.
Augiers: Era quan l'ivern.
Mais un malotru m'accable.
D' on lo fuelh e 'l frug s'afaissa.
G. Adhemar: Lanquan vei.
D'où la feuille et le fruit s'affaisse.
Part. pas. fig. Nos autres que em cargatz
De grans peccatz et efayssatz.
Los XV signes de la fi del mon.
Nous autres qui sommes chargés et accablés de grands péchés.
(chap. Portafeix, portafeixos siríen los mossos de cárrega, estibadós; en catalá fan aná bastaix, bastaixos, del ocsitá bast, cárrega. Faixero, que es un mote de Valderrobres, ve de faixa, faixes, vore mes abán faissa.)
Faisan, Fayhan, s. m., lat. phasianus, faisan.
Cum tormenta temensa e desconortz
Lo faisan qu'es en tal albre pausatz,
On ve l'austor qui es sobremontat.
B. Zorgi: Aissi col.
Comme la crainte et le découragement tourmente le faisan qui est posé en tel arbre, où il voit l'autour qui est monté au-dessus.
Aussels que son aqui en gran habondanssia, que son apellatz fayhans.
(chap. Muixons que ñan aquí en gran abundansia, que se diuen faissans.)
Lett. du Preste Jean à Frédéric, fol. 27.
Oiseaux qui sont là en grande abondance, qui sont appelés faisans.
CAT. Faysá. ESP. Faysan (faisán). PORT. Faisão. IT. Fagiano. (chap. Faissán, faissans.)
Faisol, s. m., lat. faseolus, faséole, haricot.
A lui no dol ni s' irais
Si 'l datz faisols ab uignos,
Senes autra bandisos.
R. de Miraval, Gloss. occit., p. 37.
Il ne lui fait peine ni se fâche, si vous lui donnez haricots avec oignons, sans autre apprêt.
ANC. FR. Si tu veux manger des pois et faseols, va à Crémone.
Hist. maccaronique, t. I, p. 36.
CAT. Fasol. ANC. ESP. Faseolo (MOD. Judía blanca). PORT. Feijão.
IT. Fagiolo. (chap. Fesol, fesols; están embolicats a una bajoca, bajoques, bachoca, bachoques.)
Faissa, s. f., lat. fascia, lien, bande.
D'una faissa de pali se senh e s lhia.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 9.
Se ceint et se lie d'une bande de drap de soie.
- Lisière de terre.
Vinhas... per fayssas.
(chap. Viñes per faixes o faixons.)
Trad. du Tr. de l'Arpentage, c. 1.
Vignes... pour lisières de terre.
La faissa Bernard d'Unziac.
(chap. La faixa de Bernardo d'Unziac.)
Cartulaire de Sauxillanges.
La lisière de terre de Bernard d'Unziac.
- Signe, marque.
Per la cropa, una faissa
Plus blanca que flor de lis.
P. Vidal: Lai on cobra.
Par la croupe, une marque plus blanche que fleur de lis.
CAT. Faxa. ESP. Faja. PORT. Faixa, faxa. IT. Fascia. (chap. faixa, faixes; faixó, faixons.)
2. Faissar, v., lat. fasciare, lier, bander, serrer.
Esquiset son bliaut, faisset se ben,
Puis montet el chaval de bon alen.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54.
Déchira son bliau, se banda bien, puis monta sur le cheval de bonne haleine.
Fig. Iferns vos estrenh e us fayssa.
B. Alahan de Narbonne: No puesc mudar.
L'enfer vous étreint et vous serre.
CAT. Faxar. ESP. Fajar. PORT. Faxar. IT. Fasciare. (chap. faixá, faixás: yo me faixo, faixes, faixe, faixem o faixam, faixéu o faixáu, faixen; faixat, faixats, faixada, faixades; farchat, farchats, farchada, farchades; farjat, farjats, farjada, farjades.)
Falangia, s. f., lat. phalangius, tarentule, espèce d'araignée.
Engendra ffalangias, que so aranhas venenozas.
(chap. Engendre “falangies”, que són arañes venenoses.)
Eluc. de las propr., fol. 167.
Engendre tarentules, qui sont araignées venimeuses.
Falb, Faub, Fauve, adj., lat. fulvus, pâle, blême, fauve, terne.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Si solelh... si mostra vayr, de diversas colors, designa temps plovios...
si faub, tempestuos.
Luna, si es falba, significa vens.
Cum ades sia faub, ades luzent.
La cara es fauba.
(chap. La cara está (té) blanca, pálida.)
Eluc. de las propr., fol. 116, 117, 102 et 80..
Si le soleil... se montre vair, de diverses couleurs, il annonce temps pluvieux... si pâle, tempétueux.
La lune, si elle est terne, signifie vents.
Comme il soit tantôt terne, tantôt luisant.
Le visage est blême.
Sobre un caval moven, ab coma fauva...
De pur ardimen ac la color fauva.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10.
Sur un cheval mouvant, avec crinière fauve...
De pure hardiesse il eut la couleur pâle.
IT. Falbo.
2. Subfalb, Subfaub, adj., un peu pâle, un peu blême, roussâtre, grisâtre.
Falba o subfalba.
Albenca et subfauba.
Eluc. de las propr., fol. 90 et 265.
Pâle ou un peu pâle.
Blanchissante et grisâtre.
3. Faubel, adj., pâle, blême.
Cum per temor hom rog torna faubel.
(chap. Com per temó home roch se torne blanquinós, blanc, pálit.)
En estiu so verts et en yvern faubels.
Eluc. de las propr., fol. 265 et 198.
Comme par crainte homme rouge devient blême.
Sont verts en été et pâles en hiver.
4. Falbenc, Faubent, adj., pâle, verdâtre, roussâtre, terne.
Boysh,... en yvern es falbenc.
(chap. Lo boix... al ivern está pálit, esblanquit, blanquinós, de coló apagada.)
Berille es peyra falbenca... Sobre totz val... qui es may falbenc.
Solelh... vers vespre, pallent et faubent.
Eluc. de las propr., fol. 201, 185 et 116.
Buis,... est roussâtre en hiver.
Béryl est pierre verdâtre... Vaut au-dessus de tous... celui qui est plus verdâtre.
Le soleil... vers le soir, pâlissant et terne.
5. Subfalbenc, adj., un peu pâle, un peu terne, jaunâtre.
Falbenca et subfalbenca.
Eluc. de las propr., fol. 58.
Pâle et un peu terne.
6. Falbelos, adj., pâle, blême.
Home ebrios en sa cara es falbelos.
Eluc. de las propr., fol. 227.
Homme ivre est blême en son visage.
7. Falbeza, s. f., pâleur, blêmissement.
Falbeza en la cara es senhal de temor.
Falbeza o palhor.
Eluc. de las propr., fol. 264 et 265.
Pâleur sur le visage est signe de crainte.
Blêmissement ou pâleur.
8. Falbeiar, v., pâlir, blêmir.
Fuelhas en ver et en estiu verdeio, en autumpne falbeio.
Eluc. de las propr., fol. 209.
Les feuilles verdissent en printemps et en été, pâlissent en automne.
9. Falbeleiar, v., pâlir, blêmir.
De jorn, pert sa fulgor et falbeleia.
Eluc. de las propr., fol. 186.
De jour, perd son éclat el pâlit.
Falc, Falco, s. m., lat. falco, faucon.
Tot atressi cum lo falcx, qui dissen
Vas son auzelh, quan l'a sobremontat.
Richard de Barbezieux: Tug demandon.
Tout de même comme le faucon, qui descend vers son oiseau, quand il l'a surmonté.
Mas si vols bon falcon lanier,
Ab gros cap et ab gros bec lo quier.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mais si tu veux bon faucon lanier, cherche-le avec grosse tête et avec gros bec.
Fig.
Lo falcos, fils de l'aigla, que es reys dels Frances.
(chap. Lo falcó, fill del águila o áliga, que es rey dels fransesos.)
Hugues de S. Cyr: Un sirventes.
Le faucon, fils de l'aigle, qui est roi des Français.
Pueis vos dopteron mais que grua falco.
(chap. Después tos van tindre temó mes que la grulla al falcó. Este tos es de vosté: vos.)
Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.
Puis vous craignirent plus que la grue le faucon.
Prov. Encar l' er a portar el man l'altruy falco.
Hugues de S. Cyr: Un sirventes.
Il lui faudra encore porter à la main le faucon d'autrui.
ANC. FR. Et plus isnaus que faux ni espervier.
Roman d'Agolant, Bekker, p. 61.
Puis redévalent plus isnel
Que ne volent faucs n' arondel.
B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 24.
CAT. Falcó. ANC. ESP. Falcon (falcón). ESP. MOD. Halcón. PORT. Falção. IT. Falco, falcone. (chap. Falcó, falcons; lo Falcon es l'avión privat del pressidén del gobern. A Pedro Sánchez li agrade mol gastá perres de tots en este aparato.)
2. Falconier, s. m., fauconnier.
Sai ben esser falconiers.
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Je sais bien être fauconnier.
CAT. Falconer. ANC. ESP. Falconero. ESP. MOD. Halconero.
PORT. Falconeiro. IT. Falconiere. (chap. Falconé, falconés, falconera, falconeres; si es un sagal o sagala: falconeret, falconerets, falconereta, falconeretes.)
Falda, Fauda, s. f., giron.
Adormic si
En la falda de la donzela.
(chap. Se va adormí a la faldeta (falda) de la donsella.)
V. de S. Énimie, fol. 33.
S'endormit dans le giron de la demoiselle.
Quar un effant pauc tenia
En sa fauda que durmia.
G. Riquier: L'autr'ier trobei.
Car tenait dans son giron un petit enfant qui dormait.
Viron l'enfant que seya
Ins la fauda de Maria.
(chap. Van vore lo chiquet assentadet a la faldeta de María; que seya : que estabe situat, assentat, apossentat; ins : adins, a dins, dins.)
Trad. d'un évangile apocryphe.
Virent l'enfant qui séyait dans le giron de Marie.
Cascus ne met e fauda aytan can ne pot aportar.
Roman de Fierabras, v. 3370.
Chacun en met en giron autant qu'il en peut emporter.
- Devant, milieu.
Toquiei li las faudas de las sieuas vestiduras, et fuy de contenent garida.
Hist. abr. de la Bible, fol. 63.
Je lui touchai les devants de ses vêtements, et je fus incontinent guérie.
ANC. FR. L'un fiert et l'autre se revange:
N'y ot aubert, faude ni mange
Où demourast anel ni maille.
Trad. ms. de la Consol. (de Consolatione) de Boèce, l. IV, Carpentier,
t. II, col. 370.
Très riches mantelines
Venans sans plus jusqu'au dessous des faudes.
Octavien de S. Gelais, Verger d'honneur.
CAT. ESP. PORT. IT. Falda. (chap. Falda, faldes; (a la) faldeta, faldetes.)
Falgueira, s. f., bas. lat. filicaria, fougère.
Falgueira qu'es en boscatge.
Deudes de Prades, Auz. cass.
La fougère qui est dans le bocage.
CAT. Falguera. (chap. Falaguera, falagueres; ESP. Helecho, helechos.)








