Yo votaré desde Alemania. Ya ting les papeletes y demés a casa, me arribe per correu.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 23 de enero de 2026
Elecsions pera les Corts de Aragó 2026
Yo votaré desde Alemania. Ya ting les papeletes y demés a casa, me arribe per correu.
martes, 20 de enero de 2026
Pubertat - Puans
Pubertat, s. f., lat. pubertatem, puberté.
Pois que il son en pubertat.
Trad. du Code de Justinien, fol. 10.
Après qu'ils sont en puberté.
CAT. Pubertat. ESP. Puberdad (pubertad). PORT. Puberdade. IT. Pubertà.
(chap. Pubertat, pubertats; púber, pubers : que está a la edat de la pubertat.)
Pudicicia, s. f., lat. pudicitia, pudicité, pudeur.
Pudicicia, so es a dire pura honestat en parlamens, regardamens, tocamens. Eluc. de las propr., fol. 69.
Pudicité, c'est-à-dire pure honnêteté en langage, regard, toucher.
CAT. ESP. (pudor) PORT. Pudicicia. IT. Pudicizia. (chap. Lo pudor: pura honestidat en parlamens, miramens, tocamens.)
Pudir, v., lat. putere, puer, avoir mauvaise odeur.
Ieu l' ai faich lavar e forbir,
E ja no 'l sentiretz pudir.
Raimond de Durfort: Turcmalec.
Je l'ai fait laver et fourbir, et désormais vous ne le sentirez puer.
Sa flor... put et es desplazens.
(chap. La seua (sa) flo... put y es desplaén : desagradable.)
Eluc. de las propr., fol. 212.
Sa fleur... pue et est déplaisante.
Part. prés. Vautor
No sent plus leu carn puden,
Com clerc o prezicator
Senton ont es lo manen.
P. Cardinal: Tartarassa.
Vautour ne sent pas plus vite chair puante, comme clercs ou prédicateurs sentent où est le riche.
ANC. FR. Si seroit certes li femiers
Qui de puir est coustumiers.
Roman de la Rose, v. 8950.
Phlégre qui les reçut put encore la foudre
Dont ils furent touchez.
Malherbe, liv. II.
CAT. Pudir. IT. Putire. (chap. Putí : putixgo o putixco, putixes, putix o put, putim, putiu, putixen; fé pudó; mala auló, corrompina; aixó put y corrom.)
2. Pudor, s. f., puanteur, infection, odeur.
La pudors agra us tost mortz.
(chap. La pudó tos haguere matat pronte.)
A. Daniel: Puois Raimons.
La puanteur vous aurait tôt tué.
Estaitz luenh que puscatz sostener la pudor, et obric lo potz e la pudor issic mala e grans.
Revelatio de las Penas d' Ifern.
Tenez-vous loin pour que vous puissiez supporter la puanteur; et il ouvrit le puits et la puanteur sortit mauvaise et grande.
Fig. Si delechero, en aquest segle, en la pudor de luxuria.
Liv. de Sydrac, fol. 98.
Ils se délectèrent, en ce monde, dans la puanteur de luxure.
ANC. FR. Ceste puor orde et punaise.
Roman du Renart, t. II, p. 279.
Quant il ystra du lac, il sortira aussi une si grant pueur, que les gens en cuideront mourir.
Prophéties de Merlin, fol. LVIII.
CAT. Pudor. (ESP. Hedor, mal olor) (chap. Pudó, pudina, pudós, pudines; corrompina, corrompines; ferum, fortó.)
3. Put, adj., puant, infect, dégoûtant.
Fig. Es plen de put aire.
Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.
Est plein de puante manière.
Subst. Li fol, li put e 'lh filhol.
Aimeri de Peguilain: Li fol.
Les fous, les puants et les filleuls.
ANC. FR. Et à beste de put conroi.
Desloiax, vilainz, puz et sers.
Roman du Renart, t. II, p. 31 et 260.
(chap. La putput, puput, poput fa pudó; abubilla; upupa epops)
4. Putnais, Pugnais, adj., punais, puant.
Rambaud de Vaqueiras: Sirventesc.
Un garçon de mauvaise mine, vilain et punais.
Fugir enfern e 'l putnais fuec arden.
Pons de Capdueil: Er nos sia.
Fuir enfer et le puant feu ardent.
Subst. Lo pugnais se playn del cors sant.
V. de S. Honorat.
Le punais se plaint du corps saint.
ANC. FR. Les autres devindrent poacres,
Pugnaiz, impotens, contrefaiz.
Vigiles de Charles VII, t. I, p. 30.
Tant infâme et punaise que ce n'est qu'ordure et villenie.
Rabelais, liv. II, ch. 5.
5. Pudent, s. m., anus, orifice du fondement.
Emorroydas so V venas geyshens el pudent.
Eluc. de las propr., fol. 98.
Les hémorroïdes sont cinq veines gisantes à l'anus.
(chap. Pudén : cul, ano; catalanistes pudens, dona pudenta, sagales pudentes. No sol signifique que putix o put, fa pudó, sino que es un cansino, pesat, matraca, com Carlos Rallo Badet de Calaseit, Pininfarinetes.)

6. Puans, adj., puant.
Car yfern es si escurs e puans.
Pierre Espagnol: Ar levetz sus.
Car l'enfer est si obscur et puant.
(chap. Ya que l'infern es tan oscur y pudén - a sofre y sucarrina -)
lunes, 29 de julio de 2024
4. 13. Del natural de Pedro Saputo.
Capítul XIII.
Del natural de Pedro Saputo.
No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).
Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.
Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.
Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée;
y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res.
En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.
Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.
Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.
Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort.
No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:
- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.?
Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar.
Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.
Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.
Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?
Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:
"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.»
Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.
Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.
Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.
Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.
Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.
Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit.
Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.
Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.
Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat.
Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.
De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”








