Lacito amarillo, Catalunya, Cataluña
Merde, merda, mierda. Tres lenguas diferentes, un mismo significado.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Lacito amarillo, Catalunya, Cataluña
Merde, merda, mierda. Tres lenguas diferentes, un mismo significado.
Capítul XI.
Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.
Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.
Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.
- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.
Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.
Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.
Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:
- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia.
Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:
"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.
Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.
Y eixe home soc yo.
Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe.
Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.
Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.
Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.
Va parlá al remat don Alfonso y va di:
- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.
Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.
- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.
- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?
Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.
- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.
En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.
Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.
Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.
Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.
A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:
- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!
- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.
¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...
- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.
Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:
- Espero que no tos faréu esperá a Palau.
- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.
Llibre segón.
Capítul I.
De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.
Que a ningú se li ocurrixque di, de esta aigua no beuré, perque pot sé que tingue que béuressela, y aixó encara que estigue térbola, y mesclada en sang humana; encara que la estiguen passán de un cuerno a un atre, com fée un loco al carré este atre día.
¿Cuánta aigua de cuerno per al hidalgo de la cantonada de la plassa, que vóres obligat a rendí la seua soberbia al fill de aquella pupila a qui ell va denostá en tan despressio y en paraules de tanta injuria, debénli nada menos que la vida de sa filla y no tenín pas y amor en ella si cada día no la visitabe lo que ell destinare pera comadrón y casamenté, y ademés va eixí ara, que valíe mes sén un chiquet y pobre que tots los hidalgos de la provinsia? Y encara ell va patí menos que datres en aquella humillassió, perque no ere desagraít, y l'agraimén, ¡ay, qué majo que es!, no permitix quisquilles del amor propi. Si visquere una mica mes, y veiguere encara coses mes grans, y la seua soberbia mes retirada, y la seua imprudensia mes arrepentida. Van preguntá a un sabut antic qué fée Deu, y va contestá: Recachá lo alt y eixecá lo baix.
Se ha de anotá que la Providensia done lloc a preguntes com aquelles:
Disme, pare comú, pos eres just, an esta may se ha de dessichá mol tems lo seu cuidado de recordá al home vano, que no es res y no res pot fé de ell mateix; habénmos previngut pera que no lo extrañem, que lo que se alegre de la caiguda de un atre, de la flaquesa de l'atre, o se creu exento y segú de ella, no quedará sense cástic, no dixará de sé abandonat pera que caigue an aquella mateixa o a un atra mes miserable.
Trobáe Pedro Saputo esta llissó y doctrina als seus llibres, y encara que lo chiquet la teníe sempre mol presén y evitabe així la vanagloria, la pressunsió, lo engreimén, ajudanli tamé sa mare que continuamén referíe a Deu totes les grassies y habilidats del seu fill.
Passáe lo tems mentrestán, y ell entráe ya als quinse añs de edat; y va di un día a sa mare:
- Yo, mare meua, voldría anamen a vore món. Hasta ara sol hay vist la siudat de Huesca y alguns atres poblets de la comarca aon m' hau portat; y aixó es com no habé eixit de Almudévar, perque no ña diferensia en les costums, ni al sel, ni a la terra y vull anamen sol y mes lluñ, perque al món ña mol que vore y mol que sabé, y a casa y per aquí sempre són los mateixos campos, los mateixos margens, ribassos, les mateixes parets, finestres y finestrons, y ni los uns diuen res, ni les atres fan mes llum que lo primé día. Conque doneume la vostra bendissió y men aniré en la vostra llissensia.
Se va entristí sa bona mare en esta notissia, y li va di plorán:
- ¿Cóm, fill meu, cóm sirás lo consol de ta mare si ten vas del meu costat?
- Mare meua, va contestá ell: los fills són lo consol de sons pares pero no están sempre lligats a les seues garres, sino honrats, guañanse honestamen la vida, no donanlos maldecaps, volenlos mol, y assistinlos y cuidanlos cuan u nessessiten. Ademés, no tardaré en torná, perque com sirá lo primé viache y soc encara mol sagal, no vull aná a terres apartades ni embutím a la confussió de llengües y nassions pera probá a la fortuna.
- Pos be, va di sa mare, ya que estás convensut, yo voldría que u comunicares al siñó mossen, que es home que coneix a moltes persones, y escriu y ressibix cartes del correu, pera que te dono cartes que diuen de recomanassió.
- ¡Ay mare!, va contestá ell entonses; ¡qué lluñ estéu de atiná al blang, y qué mal caléu lo meu pensamén! No vull cap lletra de recomanassió, perque ni sé aón aniré, ni dixen de sé pigüelas (esposes) que no se poden chafá sense ofensa de algú.
Ademés, ¿Qué faré? ¿Pintá? Es títul que obligue a mol, y per ventura no me se oferirá pintá un estrel. ¿De músic? No sé aón podríe portam esta habilidat si no es an algún sarao, boda o festa de convén. Pero sobre tot la libertat es lo que me fa al cas; cap respecte, cap ley inútil me convé, fora de la honradés; y lo parlá be y lo just comedimén. Esta nit anirem a casa de ma padrina y li direm que demá me se oferix un curt viache, y a ningú mes donarem cuenta, exepte si después vullgueres contálay al siñó mossen, que es tan amic nostre.
- ¿Demá ya ten vols aná?, va preguntá sa mare. ¿No veus, fill, que aixó es massa de repén?
- Aixó pera vosté, va contestá ell; no pera mí, que fa mol tems que u ting pensat y resolt. Plegueume dos camises, y en esta mateixa roba y un morral al muscle ting lo menesté per al poc tems que penso caminá fora de casa.
Va habé de asseptá sa mare per mes que li ploráe lo cor; y en son demá de matinet li va besá la má y va eixí del poble eixecán los ulls al sel com pera invocá a la Providensia.
Com lo camí de Huesca ere lo mes conegut y al mateix tems lo mes curt, se ni en van aná los peus per nell y va dixá lo poble atrás, no portán mes bartuls que lo que per la nit li va di a sa mare, y deu libres jaqueses de or, no habén vullgut mes provissió, perque díe que lo que va a corre món a la aventura, lo món li ha de valé y al món ha de trobá la vida o la mort.
Capítul VII.
De com Pedro Saputo va adependre la música.
¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.
Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.
Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.
Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá:
- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.
- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana.
- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!
- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es?
- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi.
- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern.
- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.
Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí:
- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa.
- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe.
- Sí, va contestá mossen Fallata.
- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet.
- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen?
- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:
A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut.
- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.
Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.
- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.
- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.
Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:
- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.
- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:
- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.
Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista:
- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.
Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens.
- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.
Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.
Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di:
- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.
Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.
GALERÍA DE OBRES VALENCIANES
Carabasa m'han donát...
COMEDIA VALENSIANA
ORICHINAL DE
JOSÉ M.a JUAN GARCÍA
(Nota del editor, Ramón Guimerá Lorente: intento dejar el original tal como lo leo en pdf. Tildes, comas, etc, sin cambios. En las mayúsculas también. En el caso de hacer comentarios, irán entre paréntesis. Intentaré que no interfieran con el texto “orichinal” de José María Juan García. Los signos << y >> se sustituyen por “”, aunque no estudié en la universidad de Comillas. El pdf que tengo es:
http://archive.org/details/carabasamhandona21317juan ).
(1 : es el primer libro de esta colección, galería de obres valencianes.
Voreta de l'Albufera, de Mariano Serrano, la he editado, está disponible online en varios blogs y a la venta en Amazon)
Editorial "ARTE y LETRAS”
AVENIDA DE VICTORIA EUGENIA, LETRA V.
VALENCIA
José M.a Juan García
Carabasa m'han donát...
Estrená en éxit grandiós en el Saló de Novetats de Valensia, el día 6 de Febrer de 1925
COMEDIA
de l'horta valensiana,
en un acte y en vers.
IMPRENTA
Editorial "ARTE Y LETRAS" Avenida de Victoria Eugenia, letra V. - VALENCIA
DEDICATORIA
A ma volguda muller
ELVIRA CHIRONA PERIS
que no em doná carabasa
el día que li parlí.
L'AUTOR
ES PROPIETAT
Ningú podrá reproduirla ni representarla sense autorisasió del autor
"La Sociedad de Autores Españoles”, es la encarregá de consedir o negar el permis pera representarla y cobrar els drets.
Queda fet el depósit que la lley mana.
ACTE ÚNIC
DECORASIÓ. - Alquería de llauradors acomodats. Porta gran al foro, que dona al camp, y practicables a dreta y esquerra. Al foro esquerra, una cómoda, y sobre ella una imache de la Patrona del poble, en flors y siris. Taula, cadires de brasos, cuadros. ets. ets.
TERESA, TÓNI Y CARPANTA
TERESA (En gran enerchía.)
¡Bueno, bé!... ¡Ya s'acabat!
¡Así no vullc més desplantes!
El que no estiga contént
que prenga pronte el montante
y no vinga en eixos cuentos
de condisións y amenases...
TÓNI (Molt solemne.)
Es que les noves tendensies
del treball... Vosté repare
que les idees modernes
obliguen a tots y manen...
que...
TERESA ¡D'ouirte estíc ensesa
y estás la sanc socarrantme!
Así no mana ningú
mes que yo... ¡per aixó pague!
¡Vivo!... ¿Qué feu en la porta?
¡Serán vagos!... ¡Serán!...
CARPANTA ¡Calmes!
¡Vosté cuant se posa aixina
pareix un dimoni en faldes!...
El chornal es algo curt
y pa tantes fanecaes
som pocs els treballaors...
TERESA Lo que vos falten son ganes
de treballar...
TÓNI ¡Ma quin atra!
¡Per eixe insult ya no pase!
TERESA El remey está en San Blay...
¡Así sobren les paraules!
Yo pague com paguen tots,
igual vos pague qu'els atres,
lo que pasa es que soc dona
y voleu aprofitarse...
¡Sapiau, pues, que no m'apure
y que me sobren agalles
pa treballarme la terra
si no tinc qui la treballe!...
(A CARPANTA, molt cariñosa.)
¿El teu chiquet com está?
CARPANTA Segons el meche... ¡prou grave?
¡Ni pa comprar medisines
tinc en casa!
TERESA (En furia) ¡So... salvache!
¡Tindre al chic d'eixa manera
y no vindre a demanarme
lo que val la medisina!
¿Y tú te tens per bon pare?...
(Donantli uns dinés que trau de la cómoda.)
Tin cuatre duros y compra
tot cuant al chiquet li falte...
¡Andando!... ¡Ché, a la botica!
CARPANTA (Besant els dinés y fent mutis per el foro.)
¡Nostre Siñor que li ho pague!
TÓNI (Apart per TERESA.)
¡Es confitura de sucre!...
TERESA ¡Consentir que m'amenasen!...
¡Aváns venc tota l'hasienda!
¡De rabia m'ensenc!
(A TÒNI.) ¡Tú!
TÓNI ¡Mane!
TERESA Dili a ta filla que vinga,
a boqueta nit l'aguarde
pera donarli unes botes,
un trache nou y unes calses...
Es un regal pa les festes...
(Transisió) Lo que dic; primer me maten
qu'aumente a ningú el chornal...
(A TÓNI.) ¡Enrecordat!... ¡Que no falte!
TÓNI Descuide, a boqueta nit...
¡Lo alegre que va a posarse!...
¡Crega que la tinc nueta!...
Dels chornals que res se parle...
Lo que vullga y tal com vullga...
(Apart.) ¡Es una santa en corache!
Mescla d'homenót y dona...
Algo d'arrop y vinagre...
TERESA ¿En cá estás ahí?...
TÓNI Men vaig...
Tot lo dit prengau per chanses...
per cóses sense importansia...
¡Trache nou, botes y calses!...
¡Vosté es una santa, cregam! (Vosté sense tilde)
¡Perqué serém tan salvaches!...
(Fa mutis per el foro.)
____
TERESA Y LA SÓ PERANSA
TERESA (Cridant a la primera porta de l'esquerra.)
¡SÓ PERANSA!... ¡Si una en tót
no estiguera!... ¡SÓ PERANSA!
¿Está sorda?.... ¡Vinga pronte!
(Ixint per la porta indicá)
SÓ PERANSA ¡Así estíc!... ¿Qu'es lo que mana?
TERESA Huí s'ha de fer chocolate
pa chent de fora de casa.
Espere al señor RETOR...
SÓ PERANSA ¿Y a manarmeu cuant aguarda?...
¡Tot de presa y correguda!
TERESA ¿Ya está marmolant? ¿Qué pasa?
SÓ PERANSA No res. ¿Pera cuantes quíqueres?
TERESA Pa cuatre o sinc, y prepara
panquemaos o ensaimaes
y un gót de sibá per barba...
SÓ PERANSA El siñor RETOR no 'n porta...
TERESA ¡Reventa si no se calla!
¡A la cuina!... ¡Mes apresa!
SÓ PERANSA ¡En eixos crits m'acobarda!...
Después vindra (vindrá) el só BATISTE...
TERESA ¡Que no vinga a donar llanda
perque tindrem un disgust!..,
SÓ PERANSA Ve a vore lo de la casa...
Vól que li venga ésta finca...
Com ella forma mansana
en les dos d'ell, y este puesto
es talment tota una alaixa
p'alsar así un almasén...
TERESA Sí, li cauría la baba
de que yo li la venguera...
¡Que no m'ho diga ni en chansa!
¡No te encara próu pesetes
pera comprarme ésta casa!
SÓ PERANSA ¡El puesto ni fet d'encarrec!
Els horts a poca distansia...
Enfront, l'estasió del tren...
Es lo que diu: la teu ama (teua)
podría viure en la finca
que té en la mateixa plasa...
El home no pensa mal...
TERESA Si vol viure en mí, Peransa,
no siga capa torera
y mire be lo que parla
que yo no vullc fer negosi
perque no es presís qu'el fasa.
Sis cases tinc en lo poble
y si el pensament no 'm cambia
en ésta tinc que morir,
pues baix de son techo guarda
els recorts mes venturosos
de ma vida.
SÓ PERANSA ¡Si qu' els tanca!
TERESA Conque... ¡a fer el chocolate
y después pose la taula!
Els chornalers per un puesto,
BATISTE per l'atra vanda...
¡Si una no tinguera chenit!
¡Quina lucha, Verche Santa!
(Fa mutis per la primera esquerra.)
SÓ PERANSA ¡Qué 't compre qui no 't conega!
La pobra está fentse ransia
y te un humór dels dimonis...
¡Ya es un castíc aguantarla!...
(Fa mutis per la primera dreta.)
____
AMPARITO Y CHUANET per el foro.
CHUANET (Per una flor que dú en la má.)
¡Tín ésta flor, AMPARITO!
¡Si no la préns enseguida
vaig a plorar com un roro!
AMPARITO ¡Chuanét, no sigues cría!
Eixa flor pa la meu ama... (meua)
CHUANET ¿Pero es que tu creus?... ¡Por vida!
Aixó es desig de mon pare
qu'a festecharla m'obliga
perque té dinés... Mes yo
a qui vullc es a una chica
que te per nom Amparito
y per sa grasia divina
y sa cara qu'es un cromo
si es presis done la vida.
El fill del señor Alcalde
no diu ninguna mentira,
conque prén esta roseta
que pa tú yo tinc cullida
y ríute de la teu ama
y de tota sa familia.
AMPARITO (Agarrant la flor y posántsela en lo pit.)
Ya que t'empeñes...
CHUANET ¡Recatso!
En quín puesto se la fica!
¡Qu'envecha tinc a la rósa!
¡Tan a gust que dormiría
en eixe llit ahón descansa
y hasta pareix més bonica!
AMPARITO ¡Qué cóses díus Chuanét!...
CHUANET ¡Es el cór qui me les dicta!
Mon pare diu que soc tonto
y diénto em mortifica...
¡Qué póc sap que sols mirante
Demá escomensen les festes
y de nit la chent fadrina
ixirá de serenata
com es costum d'eixe día.
Yo, sens qu'el pare s'entere,
tinc prepará chent amiga
pa vindre a cantarte "albaes”
pues vullc demostrarte aixina,
que pa mí no hiá atra dona
en lo món.
AMPARITO ¡Ma com s'esplica!
CHUANET ¡Conveniensies!
AMPARITO ¡Tan vergoños!
CHUANET ¡Pantomina!
Es pa engañar a món pare...
Teresa, qu'ho creu aixina
en cuant li parle d'amor
sol baquecharse de risa...
¡Qué mes prenguera que tindre
un marit d'ésta medida!
AMPARITO ¡Bueno, vaig a la faena...
CHUANET ¡No m' olvides, regalisia!
¿Vindrás a la font?...
AMPARITO Vorém...
CHUANET Vindrás; a les sinc y micha...
Hasta después... ¡chitanasa!
¡Recatso, si es tan bonica!
(Amparito fa mutis per l'esquerra primer terme.
Chuanet queda mirantla com un bobo.)
_____
L'ALCALDE per el foro.
L'ALCALDE (Pegant en la esquena a Chuanét.)
L'ALCALDE ¿Qué fas así? M'interesa
la teua contestasió.
CHUANET Pues... esperant a Teresa
qu'es coneix que no te presa
sabént que la espere yo.
Yo crec que no está per mí
y si de nou me descare
no tinc que lograr el sí...
(Plorant) ¡Ay, que desgrasiat naixquí!
¿No es de veres, siñor pare?
L'ALCALDE A parlar molt clar y net
he vingút, pues vullc cuant ans
posar les coses a tret.
Huí deixe el negosi fet
y d'así poc, novensans.
CHUANET ¡Si no hem vól!
L'ALCALDE ¡Quina manía!
¡A palos crec que te balde!
¡Teresa qué més voldría!
¡Poquét que disfrutaría
sent la nóra del alcalde!
CHUANET ¿Qué s'achua a que mos planta
als dos en mig del carrer?
L'ALCALDE ¡No la cregues tan chaganta!
Eixa en seguida s'achanta...
Es sols el impuls primer...
Qu'a tu t'agrá Tereseta
no pots negaro, fill meu;
es arriscá, boniqueta,
te la seua fortuneta,
y te uns ulls...
CHUAENE ¡Pare per Deu! (Chuanet)
Al fi fará que m' afronte
y no 'n dispare ni una...
L'ALCALDE Lo que tinga que ser pronte;
yo la cride. Tin en conte
qu'está en choc una fortuna...
(Cridant a totes les portes.)
¡Teresa! ¡TERESA! ¡Ché,
alegra un poc mes la cara!
¡Qué póca sangueta té!
¡Preparat tú, que ya vé!
(Mirant a la primera esquerra)
Per Teresa: ¡Está qu'els rellonches para!...
_____
Els mateixos y TERESA, per la primera porta de l'esquerra.
TERESA ¿Qué vol de tan bon matí
l'alcalde, si es pot saber?...
L'ALCALDE Parlar en tú.
TERESA ¿Vosté en mí?
L'ALCALDE Y Chuanet...
TERESA ¿També?
CHUANET ¡Sí!
L'ALCALDE ¡Pero yo parle primer! (se llix però, pero la tilde es mes fina que les atres)
(A TERESA) Séntat, que estás en ta casa.
y pues que no tenim presa
seré yo qui fique basa.
Tratemo tot en cachasa
y no t'alteres, Teresa.
Ya saps que desde menuda
t'he tratat com tú mereixes;
com á una filla volguda,
y tú qu'eres testaruda
lo qu'he fet no reconeixes.
TERESA ¡Vacha, bonica manera
de dirme desagraida!
¡Si una mal chenit tinguera!
CHUANET (Per l'alcalde) ¡Sempre ofén á la primera!...
L'ALCALDE No la ofendré més, descuida...
Pués... bé com á clavariesa
considere nesesari
qu'hem fases una promesa;
¿Podrá elechirme Teresa,
al meu fill pera clavari?
Segons es costúm antiga
á nomenar compañero
la clavariesa s'obliga
y vullc que Teresa diga
si el meu fill será festero...
TERESA Encara n' ho tinc pensát
pero no's fasa ilusions
que yo ya 'l tinc mig triát...
CHUANET ¡Carabasa m'han donát
después de tantes raons!
¡Aixina chuen en mí
y hem porten de boca en boca!
¡Hiá, pera pédre el chuí!
¡Señor!... ¿Pera que naixquí?
L'ALCALDE ¡Pa casarte en esta loca!
¡Ho mane yo, sí, señor!
¡Per algo tinc l'alcaldía!
TERESA ¿Qué te que vóre l'amor
en ser vosté rechidor?
¡Vacha una manomanía!
L'ALCALDE ¡El meu chicón te combé
pa marit... ¡consell de pare!
TERESA ¡Consell de pare, ya ho sé!...
L'ALCALDE Yo sols desiche el teu bé...
TERESA (Apunt.) ¡No sé com ya no m'esbare!...
L'ALCALDE Seguint instrucsions donaes
sis voltes ya t'ha parlat
y les sis foren debaes
pues digué les sis vegaes;
¡Carabasa m'han donát!
¡Tu carabasa al meu fill!
¿D'ahon y com tal desacato?
Este qu'es el meu espill
no es pa posarse en perill
de qu'el despresien...
CHUANET ¡Quin pato!
¡Teresa no hem vol y en pau!
L'ALCALDE ¡Pues t'ha de voler, Teresa!
TERESA ¡Mira, la baba li cau!
¡No siga vosté bambau
y no vacha tan apresa!
Ara vaig á parlar yo
els meus nervis ocultant,
y com crec que tinc raó
no li demane perdo
per lo qu'el vacha insultant.
Vosté que te l'alcaldía
perque... ¡tots sabem per qué!
creu que l'amor es hui en día
una pura tontería
que trellát y cap no té.
Sinse casarme, fadrina,
á una edat sería ambí
y estic tan á gust aixina
que si vól que trague quina
digam de casarme al fí.
Yo no sé si hem casaré,
perque parlar del demá
ni es chust ni tampoc combé...
pero si hem case ho faré
en el que diga... ¡m'agrá!
Será aixina (.) com li ho dic,
no posaré condisións
de que si es pobre o es ric,
o si es vell o encara es chic
pera tindre relasións.
Per dirli la veritat
no espere qu'em pose multa
la suprema autoritat.
dir lo qu'es sent no es pecat:
el seu fill no me resulta.
L'ALCALDE ¿Com que no?... Si no mirara!
CHUANET ¡Ma que fás un paperet!
L'ALCALDE ¡La broma resulta cara!...
¡Pensa que huí tinc la vara!
TERESA ¡Pues yo tinc el metro fet!
L'ALCALDE ¡Chuano, nemsen d'así!
A TERESA ¡Pagarás el teu pecát!
TERESA Bueno... ¡amenases a mí!
L'ALCALDE ¡T'enrecordarás de huí!
CHUANET ¡Carabasa m'han donát!...
(Fan mutis L'ALCALDE y CHUANET per el foro.)
TERESA ¡Quina parella, Señor!
¡Ni a quinsét y mig la saldes!
¡Y m'han posat d'un humor;
¡Ca vegá tinc mes horror
al castic de portar faldes!
(Fa mutis per la primera dreta.)
______
TONI Y CARPANTA, per el foro.
TONI ¡Estic loco d'alegría!
Creuteu ¡estíc mes content!
Nostr'ama val mes pesetes
que tot el poble sanser
y les collites d'enguañ
chunt en les del añ que vé.
Pera la meua chicona
un trache nou m'ha promés
y unes botes y unes calses...
¡Tot un equipo sanser!
CARPANTA P'al meu fill... ¡tu ya ho has vist!
La medisina el pobret
se l'ha presa, beneint
el nom de l'ama...
TONI ¡Reché!
¡Y qu'aném en tonteríes
de hores lliures y d'auments!
!Si Rusia vinguera así
no trauría res en net!
CARPANTA Yo ya saps que no me fique
en la cuestió dels dines,
a mí lo que no me chóca
es treballar com aquells
negres de no se quin puesto...
¡Treballar, lo presiset!
Lo que no se fasa huí
se deixa p'al mes que ve
y si en un mes no s'acaba
pues s'acaba l'atre mes...
TONI ¡Será gós!... ¡Que tonteries
diu el que te poc servéll!
____
BATISTE per el foro
BATISTE ¿Está l'ama?
TONI ¡So, BATISTE!
¡Grasies a Deu qu'el veém!
¿Qué tal vá?
BATISTE ¡No estíc pa cuentos!
¿Y Teresa...?
TONI ¡Yo que sé!...
Nosatros vením de fóra
y a l'andana sen aném...
(oferintli cadira.) Sentes, si vól asentarse...
BATISTE Grasies.
TONI (Apart per BATISTE) ¡Don Pedro el Cruel!...
BATISTE ¡Avisa que estíc así!
TONI Lo que mane... Avisaré....
(En la primera dreta.)
¡SO Peransa! ¡SO Peransa!
¡lxca si pót un moment
que ya visita! (A Carpanta per BATISTE.)
¡Que cara!
de bruto este tío té!
CARPANTA Mira, San Visent ya ho día
el que te la cara ho es...
TONI (A BATISTE.) Nosatros, vosté dispense...
¡en l'andana falta chent!
(Fan mutis per la segón esquerra.)
______
BATISTE y SÓ PERANSA, per la primera dreta
SÓ PERANSA Perdó qu'esperar el fasa...
BATISTE (Impasient.) La casa...
SÓ PERANSA Crec que tot s'arreglará...
BATISTE Será...
SÓ PERANSA Ella ya sap el seu fí...
BATISTE Pa mí...
SÓ PERANSA Yo he fet tot cuant he pogút
pa fer que diguera sí,
pera (pero) ¡no la he convensút!
BATISTE ¡La casa será pa mí!
SÓ PERANSA De rabia la te que vull...
BATISTE ¡Orgull!
SÓ PERANSA No deu anarli en cansóns...
BATISTE ¡Raóns!
SÓ PERANSA Que pot enfadarse més...
BATISTE ¡Dinés!
SÓ PERANSA Crec que pot equivocarse...
BATISTE Pórte paraules de pés
propies pera no enfadarse...
Orgúll, raóns y dinés...
SÓ PERANSA ¿Y es que vol vosté lograr?...
BATISTE Guañar...
SÓ PERANSA ¡Una ilusió es en conchunt!...
BATISTE ¡El asunt!
SÓ PERANSA ¡Hasta que no es rechenere!..
BATISTE Espere...
SO PERANSA Espere vosté sentát
y, mire, no es desespere...
BATISTE ¡PERANSA asó s'acabát!...
Guañar el asunt espere...
Y el guañaré, si señor,
perque si ella es altanera
yo sóc encara pichor.
¡Dili que Batiste espera!...
TERESA (Ixint per la primera dreta.)
¡Pa mí si es poma, millor!
Tú, Peransa, al teu que fer...
SO PERANSA (Fent mutis per la primera dreta)
Enseguida....
TERESA ¡Vinga, apresa!
BATISTE ¡Que cheniót gastes, Teresa!
Parla...
TERESA Parla tú primer.
BATISTE Pues el asunt que me pórta...
TERESA Es vore si en tonteríes
en poques paraules lies
a la més tonta del hórta...
que sent com eres llepasa
que tot vól atropellaro
vens com sempre en gran descaro...
BATISTE ¡A que me vengues la casa!
Tinc dinés pera comprarla
en cá que vullgues millóns...
Yo crec qu'en estes raóns
farás molt mal en negarla...
TERESA ¡Te falten moltes pesetes
y dispensa si m'encone!
Per els teus dinés no done
ni una de les racholetes...
BATISTE ¡Molt alta estás de polsera
y senc que 't póses aixina!
¡No está be que una fadrina
se póse tan gallinera!...
TERESA ¡Com no está bé que un fadrí
vinga de males maneres
a acreditar lo que eres!...
¡Un nesio que no te fí!...
Si es que vols que yo t'atenga,
atendret no val ni un sou,
mes no me digues de nou
que yo la casa te venga.
BATISTE Me la vendrás y tres más
TERESA ¡No te la vendré, no y nó!
BATISTE ¡Será perque ho mane yó!...
TERESA ¡En cá riure me farás!...
BATISTE ¿Me plantes cara?...
TERESA ¡Es presís!
BATISTE ¡Si fóres hóme, Teresa!
TERESA ¿Que faries...? ¡Parla! ¡Apresa!
¡Si eres un tros d'infelis!
¡Si no tens sanc!...
BATISTE ¿Desafíes?
TERESA ¡Si eres un pobre indefens!...
BATISTE ¡Si la casa no me vens
así vindré tots els díes!...
TERESA La finca estará tancá...
BATISTE Pero com se que la porta
per desgrasia no es molt fórta
podré obrirla en una má.
(Algo cariñós y amansantse.)
Sí, la obriré, flor bledana,
y no haurá quí ho impedixca
mentres qu'en la casa vixca
una rosa valensiana.
La rósa eres tú, Teresa,
la reina de les fadrines...
¡No m'asusten les espines
de una rosa tan ensesa!...
Desde chiquét tinc costúm...
¡hábit que tenen les cóses!
de venerar a les roses
asoles per son perfúm...
Es el teu embriagador,
d'un aroma tan extrañ
que tan pronte díu “engañ”
com díu: "veritat d'amor”
May en la vida parlí
com estíc ara parlante
y crec qu'estíc demostrante
algo qu'es impropi en mí.
¡Rebaixarme yo a una dóna!
¡Yo que un gran ódi els profese!
Pero en mig de tot... confese
que ¡me pareixes tan bona!
Eres mala en el parlar
pero tens de cór adins
la esensia dels serafins
que cautiven al mirar...
¿Me vendrás la casa o no?
¿Podrás el favor negarme
cuant vinc así a rebaixarme?
¡Dónam la contestasió!
TERESA ¡No puc en este moment!
Torna a la nit...
BATISTE ¡La esperansa
señala temps de bonansa!
Pensa qu'estíc impasient...
Pósa el preu més elevat...
¡Cuant més demanes, millor!
Tinc dinés y ... ¡tinc amor!
Demanes, pague y saldát...
(Fa mutis per el foro.)
TERESA (Achenollantse als peus de la Verche.)
¡Verche y Mare Subirana!
No sé que senc en lo pit
qu'el men cór, ans amortít,
el teu consól me demana.
¿Sera qu'el vullc?... ¡No pot ser!
¡Amparam, Verche divina!
¡Primer mil voltes fadrina
que ser la seua muller!
(Alsantse.) ¡Ea, l'ensomit pasá
y hiá que donarse conte
de qu'eixes coses de pronte
deixen a una embobá!...
(Fa mutis per la primera porta de l'esquerra.)
_____
CHUANET, per el foro, en una guitarra en les mans.
CHUANET Bueno, mon pare está en Babia.
Mentres que me veu plorant
yo estíc rientme per dins
y ¡amolle cá carcallá!
Qu' Amparito hem vól a mí
es la pura veritat
y que Teresa no hem vól
no hiá qui ho puga ductar... (dubtar, dubte; dudar)
¡Animo pues y al avío!
Esta nit de ronda vaig
y así porte la guitarra
pera lluirme tocánt...
______
IX AMPARITO, per la esquerra, primer terme.
AMPARITO ¿Que fás así Chuanét?
CHUANET Que te volía enseñar
pera ferte serenata
la guitarra qu'he comprat...
AMPARITO ¡Que guitarra mes bonica!
CHUANET ¡Catorse pesetes val
en cordes y tot!... ¡Figurat!
¡L'envecha que me tindrán
els demés fadrins del póble
cuant me la vechen tocar!
Esta guitarra es chitana...
¡Si veres tú lo que sap!...
Venint anaba tocantla,
aixina, com qui n'ho fá,
y les cordes me parlaben
d'un amor loco y extrañ...
- ¡La vols! - me dia el bordó
en lo sonít apagat...
- ¡Te vol! - contestaba el quinto
en un timbre més humá.
- ¡Pa tú será! - diu la cuarta
com a churament sagrát.
- ¡Pa tú asóles! - la tersera
añadix entusiasmá
y la segón enseguida
diu en notes de cristal:
- ¡Sempre teua! ¡Sempre teua!
y com amorós remát
salta la prima gochosa
y en sa veu anchelical
repetíx tornantse loca:
- ¡Pa tú! ¡Pera tú será!
Y com no engañen les córdes
pues no poden engañar
he tret una consecuensia:
que tú pera mí serás.
____
TERESA ix per la primera porta de l'esquerra y queda mirant el grupo que formen
AMPARITO y CHUANET
AMPARITO ¡Ay, si ton pare te ouira!
CHUANET Ho sé, me trencaba el cap,
pero sinse cap ni res
te tinc que voler igual.
¿Y tú a mí?... ¡Vamos, contesta!
¡No sigues tan apocá!
Si Teresa mos guipara
anaba a morir rabiant...
¡Digues que me vols, Amparo!
AMPARITO ¡Chec, esta nit ho sabrás!
Si al vindre de serenata
en cá me encontres alsá
y obric la finestra... proba
de que te vullc...
CHUANET ¡No está mal!
AMPARITO Contestam: ¿y qué faríes
si la trovares tancá?
TERESA ¡Se menchaba la guitarra!
¡Qué preguntes que li fás!
AMPARITO (Asustá.) ¡Mos ha vist! ¡Quina vergoña!
CHUANET (Apart.) ¡Recatso, mos ha pillat!
(A TERESA.) Teresa... yo...
TERESA ¿Qué t'asusta?
En franquea es pot parlar...
Tú vols a Amparo, n'ho negues...
CHUANET ¡Clar que la vullc! ¡Clar está!
TERESA Y a mí m'odies... ¿no es de veres?
CHUANET ¡Teresa, tant com odiar!...
Lo que pasa es que mon pare...
¡Pa qué dirliu!... ¡Vosté ho sap!
TERESA Yo apadrine vostra boda...
AMPARITO ¡D' así que' s pugám casar!...
CHUANET Si yo m'empeñe, enseguida.
¿Vols vóreu?
TERESA ¡Te falta sanc!
¡Ya vories cuant tardaba
si yo estiguera en ton cás!
Les coses cuant més se pensen
més tarden...
CHUANET Opine igual...
esta nit trenque el silensi,
s'entera tot el poblát
de que vullc a Ampariteta
y apenes m'alse demá
li ho manifeste a mon pare
y als dos minunts (minuts)... ¡Soterrát!
TERESA ¡Anchelét, llástima dones!
¡Mira y está tremolant!
CHUANET ¡Yo no tremole, Teresa!
Qui soc yo ya se sabrá
Pa qu' Amparo siga meua
no hiá sacrifisi gran.
¡Pregunteu a esta guitarra
qu' ella li contestará
TERESA ¡Aixina parlen els homens!
CHUANET Ara en permís seu men vaig.
En casa del Secretari
als meus amic (amics) tinc sitats
pera posarse d' acuerdo.
¡Porte un sambori més gran!
TERESA ¡La chuventut es terrible!
CHUANET ¡Esta nit tots a cantar!
Miren la copla primera
que del meu pit ixirá:
“Al qu'em róbe la fortuna
perdó li tinc que donar,
al que me róbe la novia
el mate sinse pietat.”
TERESA ¡Vacha una copla valenta!
AMPARITO ¡Reconill, mira que sap!
CHUANET ¡Perque llixc en eixe llibre
que tens en los ulls, carám!
¡Quietes les dos! ¡Pas a un hóme!
¡Saluden com els soldats!
¡El meu pendó es la guitarra!
Hasta después... ¡Marchen! ¡Mar!
(Fa mutis per el foro.)
TERESA ¡Estarás molt satisfeta!
AMPARITO Cregam... ¡estíc molt pagá!
¡Volér y ser correspósta
es una felisitat!
TERESA Bueno... ¡a preparar la taula!
(cridant.) ¡PERANSA!
SÓ PERANSA (Desde dins) ¿Que mana? ¡Vaig!
TERESA Achuda tú, qu'el RETOR
ara mateixa así está.
¡Les festes! ¡Cuant de jaleo
y cuant de dolor de cap!
El ser una clavariesa
es un lío dels més grans.
____
La SO PERANSA, per la primera dreta.
SÓ PERANSA Ya está fet el chocolate.
¿Ara que vól?
TERESA Lo del cas:
que pares taula.
SÓ PERANSA Enseguida.
D' así dos minuts pará...
Escolte: ¿el siñor retór
no mos fará fil trencát...?
Después de tanta faena
aixó faltaba...
TERESA Es igual;
el gasto del chocolate
no es ningún gasto elevát.
SÓ PERANSA Pero la faena si...
TERESA ¡Cuánt vos mata el treballar!
¡Poseu la taula enseguida!
SÓ PERANSA Lo que mane... ¡aném allá!
AMPARITO y la SÓ PERANSA paren la taula al mig de l'esena, entránt e ixínt per la primera pórta de la dreta pera traure tot el servisi. Mentres dura ésta faena, diu TERESA el siguient monólec.
TERESA Este matí em despertaba
cuant tocaben les campanes
que pareixíen en ganes
del vól que les impulsaba;
de goig y de fé ploraba
en lo regás del meu llit
y el seu tóc en lo meu pit
se notaba tan apresa
com diéntme: ¡Clavariesa
ya tens el teu goig cumplít!
---
De un repent, eixa alegría
se sepultaba en lo cór
y dels ulls naixía el plór
per la pena que sentía.
Ganes d'alsarme tenía
e ixír al hórta ploránt,
pero una veu arrogant
me chillaba fórt: - ¡Teresa, (fique Tesesa)
mira qu'eres clavariesa
y tens que viure gochant!
----
Asóles en el meu llit,
miránt les tontes visións
que veníen a millóns
en les sombres de la nit
volguí avisar en un crit
pera demanar cónsól
y vaig vore ixir el sol
qu' en la seua llum ensesa
me fea vore a Teresa
chunt al hóme que la vól.
----
SÓ PERANSA ¡Ya está la taula pará!
Desde Adán hasta la fecha
no s'ha vist dóna com yo
pa fer les cóses apresa.
AMPARITO ¡Mentres hiaxca qui t' achude!..
SÓ PERANSA ¿Qué tú qu' has fet, bachillera? (lo apóstrofe es una coma)
____
EL RETOR Y CAMPANETA, per el foro.
RETOR ¡Ave María Purísima!
¿Que tal vá la clavariesa?
CAMPANETA ¡Salút y bón chocolate!
TERESA Buenos días, CAMPANETA,
TERESA, Ia SÓ PERANSA y AMPARITO besen la má al retór.
RETOR ¡El señor vos fasa santes!
SÓ PERANSA Grasies, y vosté qu' ho vecha.
CAMPANETA. (Apart per AMPARITO)
¡Cada vegá está més guapa!
¡Vá camí de ferramenta!.
TERESA (Fentlos sentar a la taula.)
Primer a desdichunarse...
RETOR Vamos, si vosté s' asenta
y mos acompaña...
TERESA Es clar...
(A la SÓ PERANSA.)
Ya pót servirmos... ¡Apresa!
CAMPANETA ¡Que no córrega!... Estes coses
en tranquilitát y etsétera...
(S'asenten els tres a la taula y AMPARITO y la SÓ PERANSA fan de camareres.)
(Al RETOR, per AMPARITO.)
¿S'ha fiját, siñor retor,
lo que val la camarera?
EL RETOR Yo no em fije en eixes cóses...
¡Es un escolá més pelma!
TERESA ¡Si que li agraen les chiques,
CAMPANETA No totes, que la qu'es llecha
pá mí que li agarre el tifus
o el cólera...
RETOR ¡Campaneta!
Bueno les festes d'enguañ
resultaran de primera.
Tinc avís que ve l'obispo
exprofés desde Valensia,
y el Capitá Cheneral
si es qu'el seu que fer el deixa.
TERESA ¡Tót s'ho mereix la Patrona!
RETOR El programa de la festa
es en conchunt, un alarde
de bón gust.
CAMPANETA (Cremantse a la primera sucá.)
¡Redéll, com crema!
RETOR Prosesó com may s' ha vist,
misa gran a tota orquesta,
bous, castells y serenates,
verbenes en la glorieta,
traques, batalla de flors,
y concursos de bellesa.
Aixó es sóls pa la chent chove...
CAMPANETA ¿Amparito se presenta?
AMPARITO Sería fer el ridicul
¿Presentarme yo tan llecha...?
CAMPANETA ¡Ma quin atra! Si tu vas
te l'emportes...
RETOR ¡Campaneta!
Ara, lo que sóls fá falta
y lo que més interesa
es saber qui es el clavari...
Vosté sap qu'el temps apremia
y tinc que donar el nóm
a la Comisió de festa
ans que se fasa de nit...
TERESA El donará...
CAMPANETA ¡Que se sapia!
TERESA Tinc en cá que consultaro...
RETOR ¡Mire que la cósa es serial
TERESA A mig día se sabrá...
RETOR Vindré a sabero, Teresa,
es l' únic ya que falta
y crec que no es un problema
de difisil solusió
pera una dóna tan llesta...
CAMPANETA A propósit. Crec un deure
el agrair a Teresa
el regal que m'ha enviát...
¡Una sotana soberbia!
¡Masa sotana pa mí!
¡De raso tota! ¡Qué prenda!
TERESA ¡Segóns es el escolá
te que ser la vestimenta!
¿T'han fet atres regaléts...?
CAMPANETA ¡Moltisims! La siñá mestra
un roquét qu'es un primor,
unes sabates la mecha, (la mechesa; la médico)
la filla del boticari
cuatre calsetins de seda,
un bonét la del alcalde
y ara m'han dit que se pensa
entre totes les esclaves
que hián en la Bóna Prensa
y las Hijas de María
ferme un terno de chaqueta.
(Tót asó ho diu sinse parar de menchar.)
¡Desichos de les pobretes!
¡Son obsequiaores, cregam!
Algunes hián de cuidao...
Instigaes per la envecha
en la Hermandad del Rosari
m'han fet anar de pateta.
TERESA ¡No tenen perdó de Deu!
AMPARITO Com a totes les bromecha
no li tenen el respete
que se li deu.
RETOR (a Amparito) Vosté pensa
igual que yo. Es un payaso
que per lo vist no escarmenta,
y aixó es algo incompatible
en les cóses de l' iglesia.
CAMPANETA ¡Calle, m' han fet entre dos!.
TERESA ¿Entredós y encara es queixa...?
CAMPANETA Vullc dir qu' entre dos m' han fet
una pasá molt mal feta.
Li han fet creure a la Pelona
que yo estíc mig mort per ella
y ve darrere de mí
lo mateixet que una fiera.
¡Ya veu si la broma es cara!
Una tía tan rellecha
y que no fará els sincuanta
seguintme d' eixa manera!
RETOR ¡Ni son todos los qu' están
ni te trellát Campaneta!
(Alsantse. A TERESA.)
Dins d' un rato tornarém.
Repetixc que m' interesa
saber el nóm del clavari
qu'en son dret vosté nomena.
TERESA Promét la contestasió...
RETOR Y moltes grasies, Teresa,
per l' obsequi.
TERESA ¡Vosté mana!
CAMPANETA Tot estaba de primera;
Vosté te unes mans divines...
SÓ PERANSA Qui les té soc yo, só pelma!
CAMPANETA ¿Perqué, señora Peransa?
SÓ PERANSA Perque yo soc la cuinera...
CAMPANETA Perdone, que n' ho sabía...
RETOR Hasta después, clavariesa.
CAMPANETA
(Fent mutis y mirant a Amparo.)
¡Te uns ulls que me tornen loco!
¡En cuant me mira, me crema!...
Qu' a gust me socarraría
en lo foc d' eixa morena.
¡Nostre Siñor qu'hem perdone!
¡Ay, amor, (Tropesant en la pórta del foro.)
TERESA ¡Ay!
¡Que tropesa!
Fan mutis per el foro El RETOR y CAMPANETA..
AMPARITO ¡Esta que li en falten sinc!
SÓ PERANSA ¡A mi me dona una febra!
¡No he vist tipo mes inútil!
TERESA Arregléu la taula apresa
y espavileuse, que yá
es hora de fer faena...
SÓ PERANSA Hast' ara ham estát ballant...
TERESA ¡No vullc ferli cas, aguela!
SÓ PERANSA De bón humor, dos minuts,
sis hóres de rabia ensesa,
cuatre més de chillar molt,
tres que se la endú pateta
y lo restant de reñir
en el primer qu' es presenta.
Tres culleraes al día
y el meche de cabesera
que no torne per así (.)
hasta después de la festa...
Durant este últim parlament y acompaná de Amparito lleva tot el servisi de la taula.
¡Anemsem, dius, Amparito!
¡No t' entretingues!... ¡Apresa!
Carácter de la meu ama.,.
¡Tot lo mon a fer faena!
(La SÓ PERANSA y AMPARITO fan mutis per la primera dreta.)
TERESA ¡Se burlen del meu caracter!
¡Eixa burla me molesta!
¡Pero, Señor! ¿Soc yo mala?
¡Es trist que n'ho reconega!
Yo volguera reprimirme
y ser un atra volguera...
El cór no está en el caracter
ni es el chenit la parella
dels sentiments... ¿Soc yo bona?
(A la Verche.)
¡Contestam tú, Mare meua!
(Después de una pausa)
Yo crec que m' ha dit que sí...
¡Aixina estic satisfeta!
(Fa mutis per la primera esquerra.)
_____
TONI y CARPANTA, per la segón esquerra
TONI (Apuntant en un paper).
Trenta dos sacs de forment,
vint y cuatre y huít...
CARPANTA ¡Cabáls!
TONI De fesóls cuaranta tres...
Y catorse de escandall...
Quinse de garrofes...
CARPANTA ¡Ché.
que ten menches dos!
TONI ¡Ya está!
Yo no me menche garrofes...,
CARPANTA Quinse y dos que tínc yo baix....
TONI ¡Habero dit, borinót!
CARPANTA ¿Pa qué fas contes, carám?
Sinse saber yo de números
no m' equivoque d' un sac.
¿En cá queda més faena...?
TONI Hasta l' hóra de dinar
pegarém un netechó
a l' andana y a l' esprá
sen anirem a la finca
del Molí de San Pascual
pera remoure la terra
y vore ele (els) hórts com están
CARPANTA ¡Masa faena pá huí!
TONI Pues dispón tú que se fá...
CARPANTA No anar al trót y més calma...
trau tabaco y a fumar...
TONI (Donantli tabaco.)
¿Qué tú no en tens, gorromino?
CARPANTA Yo no 'n compre casi may...
Com l' estanc está en lo póble
y yo vixc en l' arrabal...
(Per lo sigarro.)
¡Primét, pá que no murmures!...
TONI ¡Vacha una viga, chermá!
En pócs sigarros aixina
¡adiós caixeta!...
CARPANTA (Donantli el sigarro) Tín, yás
eixe l' he fet pera tú...
¡Tens més ganes de parlar!
(Fense el seu sigarro mes grós encara.)
Ara el meu, sinse avarisia...
Requític, com mórt de fam...
(Enseñantlil.) ¿Qué te pareix?
TONI ¡Un petardo!
CARPANTA ¡Trau mistos que va a esclatar!
TONI ¿Tampóc tens mistos, Carpanta?
CARPANTA ¡Mira, me s'han acabat!...
Coinsidensies y cóses
d'este mon.
(Ensenént.) ¡Ajajajajá!
¡Qué ve (be) se fuma de gorra!
Cuant el fum en espirals
ix del sigarro y s'esponcha
buscant el techo ¿no saps
qu' es lo que díu?
TONI No, señor.
CARPANTA ¡Que sigues primo molts añs
y que la teua petaca
siga de negres y blancs!
_____
BATISTE per la pórta del foro
TONI (Per BATISTE.)
¡Atra vegá el só Batiste!
¡Ché, Carpanta, cap a dalt!
¡Toca, a netechar l' andana!
CARPANTA ¡El désimo no estorbar!
Dos visites tan seguides
son d'algún significat...
(Fan mutis per la segón esquerra.)
BATISTE (Vestit en el millor trache; de chaqueta y en pretensións de donar el colp.)
Desde qu'avans men aní
qu' el cap el tinc trastornát
y pareix qu'haixca trovát
la incógnita del destí.
Ara torne convensút
de qu'he de guañar l' empresa...
¡No es tan temible Teresa
com sempre m'ha paregút!
Son chenit es comprensiu
y cuant se posa altanera
es una plucha llauchera...
¡Algo con (com) plucha d'estiu!
Abordarém la cuestió
anant sempre per les bones
qu' es com se guañen les dones...
¡Pa persona lista, yo!
___
TERESA, per la primera esquerra.
TERESA Molt pronte has tornát, Batiste
BATISTE Es qu' esperant no vivía...
TERESA ¿Vas de soterrar?
BATISTE ¡Qué guasa!
Vaig á cosa molt distinta...
TERESA De casament á estes hores
crec que no...
BATISTE Vaig de visita
a casa la clavariesa
del meu poble; una fadrina
que te uns ulls que tornen loco
a tot aquell que la mira.
¿La coneixes? ¡Es molt guapa!
Yo crec qu'es la mes bonica
qu'ha naixcut en la Ribera.
¡Es tota una pelailla!
TERESA Si es tal com tu la dibuixes
¡ya estará pagá la chica!
BATISTE Ara, que no' s podem vore...
Ella es arrogant, altiva...
Yo soc també un orgullós
y no s'enteném aixina
TERESA Li anirás en pretensions...
BATISTE Vullc que me venga una f inca
que te lindant en dos meues
y ella no vol... ¡Qué manía!
El cas es que yo la pague
a preu d'or per conseguirla
TERESA ¡Tens interés en comprarla!...
BATISTE Ne tinc més de día en día,
Ca vegá que me la nega
mes ganes tinc de fer fira.
tinc qu' alsar un almasén
ahón áixa casa radica
aprofitant les que tinc
formant la mateixa línea.
No haurá pera la taroncha
ni en Carcaixent ni en Alcira
almasén com el que pense
construir yo... ¡creuteu, chica!
Les taronches qu'en el abre
son pérles d'un roig qu'enchisa
al entrar en el palasio
qu' al comersiant els dedica
desicharán ser l' alfombra
de una reina llevantina,
y la reina será l' ama
d'una mansió tan bonica.
Treball y amor será el lema
qu' al almasén presidixca,
dels horts vindran els perfums
del asahar, y la cuadrilla
cuant entre els carros de fruta
cantará gochosa aixina:
"Les taronches y les dones
son chermanes en la vida:
p'aguantar les que son agres
y tú eres agra chiquilla".
TERESA ¡Aixó son cansóns, Batiste!
BATISTE Cansóns, sí, qu'el vent envía
pera que tú me contestes
á esta pregunta enseguida;
Per última volta digues:
¿Me vens ó no vens la finca?
_______
L'ALCALDE, CHUANET, El RETOR y CAMPANETA per el foro; La SÓ PERANSA y AMPARITO per la primera de la dreta, TONI y CARPANTA per la segón de la esquerra.
RETOR La contestasió es urchent...
CAMPANETA (Apart.) ¡Ave María Purísima!
¡Chunts Batiste y Tereseta!
¡Se maten els dos!
L'ALCALDE ¡Cristina!
Si yo sé qu'está ell así
no vínc... ¡Me dona una tirria!
BATISTE S'han quedát tots fets de pedra!
RETOR Aquell que de pedra siga
s'haurá quedát, que yo no...
L'ALCALDE ¡Aixó está ben dit, reguitsa!
CAMPANETA El señor retor cuant parla
convéns a tots enseguida...
RETOR Vením a vore de nou
qui es la persona elechida
pera clavari...
L'ALCALDE ¡Mon fill!
CHUANET ¡Carabasa en perspectiva!
L'ALCALDE ¡Tú serás, pese a qui pese!
TERESA ¿Tinc que ser yo la qu' ho diga?
RETOR Es el dret de clavariesa,
ho saps de sobra...
L'ALCALDE ¡Per vida!
(A CHUANET) ¡Si no te nomena a tú
abuse de l'alcaldía
y suspénc enguañ les festes!...
TERESA Traga un paperet y escriga...
RETOR (a CAMPANETA) Prepara la llapisera...
CAMPANETA ¡Espectasió chamay vista!
L'ALCALDE (Apuntant) Chuano Peres y Gomes.
TERESA ¡Soc yo asóles la que dicta!
¡Es el dret de clavariesa!
(Apuntant.) Batiste Chiner Garsía.
BATISTE ¿Yo clavari?
L'ALCALDE ¡No hián festes!
BATISTE ¿Qué no hián festes? ¡Ché, rigas!
Sent yo clavari n'haurán
per damúnt de l'alcaldía.
SÓ PERANSA ¡Asó se veía vindre!
TONI ¡Refóll, si pareix mentira!
CARPANTA Este mon es un fandango...
CHUANET Apart. ¡Pit al aigua y valentía!
Señor pare...
L' ALCALDE ¿Qué vóls tú?
CHUANET Apart. Estíc que no tinc saliva!
Resólt. Que yo me case en Amparo!....
L'ALCALDE ¡Te pegue la gran palisa!
¡Aixo es burlarse de mí!
¡Tú casarte en una chica
que no te rés!...
CHUANET ¿Com qué no?
¡Te de tot!
RETOR Parlar m' obliga
la situasió present
y vaig a fero enseguida:
Chuanét es pera Amparo,
el amor els unifica
y no deu voste oposarse
perqu'es el amor qui els guía.
(A TERESA y BATISTE.)
Y referent a vostés
ya l' argument s' adivina:
sent com son els dos clavaris
no te ya interés la finca...
Les dos hasiendes son una...
¿Es aixina o no es aixina?
BATISTE ¡Aixina es!
L'ALCALDE Apart. ¡Quin descaro!
CHUANET A Amparito. ¡Vine así!
AMPARITO ¡Ton pare hem mira!
CHUANET Es que te ganes de dirte:
¡Vine así a mons brasos, filla!"
RETOR Li ho dirá...
L'ALCALDE ¡Si no mirara!
Abrasánt a AMPARITO.
¡S'ha derrumbát l'alcaldía!
CAMPANETA ¡Quin cuadro pera un museo!
RETOR ¡El Señor qu'els beneixca!
TERESA Al públic.
El chenit no val pa rés
y de riure tínc ya gana.
Una cósa vullc no més:
que m'aplaudixquen vostés...
Ho vól una valensiana.
TELÓ
REPARTO
PERSONACHES ACTORS
TERESA SRA. MILLET
30 añs cumplits y sinse casarse, perque no li ha donát la gana, les coses clares. No te ningún parent y ella asóles se goberna la casa y l'hasienda. Te la més gran fortuna del póble, tant es aixina que de mal nóm li han posát LA RICA. No té por a ningú, a tots planta cara y sap més que un notari. El seu carácter es mescla d'adust y cariñós, els dos extrems. Tan pronte pareix qu'acarisie com pareix que mosegue.
AMPARITO SRA. DELAS
18 primaveres y més bonica que un cromo. Algo presiá y algo presumida, pero...
¡molt valensiana! Més que criá de Teresa paréix una espesie de secretaria particular.
LA SÓ PERANSA SRA. FERRER
60 añs. Es criá també de Teresa y cuinera al matéix temps, per lo que se creu en dret de ficarse en tots els guisaos. Es marmolona com ningún atra y dotora com la més dotora de les dotores.
BATISTE SR. BROSETA
40 añs e incasable. Después de la fortuna de Teresa, seguix la seua en lo póble.
Es dominant y orgullós, pero no antipátic.
CHUANET SR. ANDREU
25 añs. Vergoñós y tímit. Com a fill del alcalde es disputat per les chicones del póble, pero ell no 'n dispara una.
L'ALCALDE SR. MARTI
60 añs. Docte, vanitós y dominaor de la voluntát dels atres. Se té per hóme de talent y es mes burro que ni fet d'encárrec.
EL RETOR SR. TABERNER
65 añs. Capellá de misa y olla... Per la seua bondat es volgút de tots els seus feligresos.
TONI SR. HARO
40 añs. Chornaler de Teresa. Induit per sertes lectures se te per sindicaliste pero es un manso borrego cuant veu els sigróns en perill
CAMPANETA SR. FABRA
20 añs. Escolá y mes pillo que bonico. Desde las Hijas de María a les del Pá de Sant Antoni no hiá chicona que se li resistixca.
CARPANTA SR. CABRERA
35 añs. Chunt en Tóni treballa les terres de Teresa. Es poc afisionat a la faena pero... ¡treballa!
_____
L'acsió en un póble de la Ribera. - Epoca present. - Dreta y esquerra les del actor.
OBRAS DE ESTA EDITORIAL
LA CUADRILLA DEL GATICO NEGRO
Un tomo en rústica, 3 pts. En pasta, 4'50
Es la ultima producción de Aznar Pellicer de la que toda la prensa ha hablado
encomiásticamente.
Novela de costumbres baturras, copia exacta de la realidad. Se felicitará V. de
haberla adquirido.
- BIBLIOTECA STELLA -
Se compone de tomitos de bolsillo. a 1 Pta. tomo
Van publicados:
1.° Tardes de provincia (Poesías) por J. Lacomba
2.° Aventura de viaje (Novela) por J. Aznar Pellicer
3.° El Buey mudo “ por “ “ “
4.° Sendas de Luz (Poesías) por M. Bertolín Peña
5.° El Safraner - Emigrantes (Novelas) por J. Aznar Pellicer
GALERIA DE OBRES VALENCIANES - Cada ejemplar, 30 cts.
ARTE VALENCIANO
FOLCHI: SU OBRA :-: Por Juan Lacomba
Un voluminoso tomo profusamente ilustrado
En rústica, SEIS ptas.
PRÓXIMAMENTE
Los envenenadores de Londres. Cuaderno 20 cts.
EN PRENSA
EL MILLOR CASTIC DE ENRIQUE BELTRAN