Mostrando las entradas para la consulta aburrí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta aburrí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.


Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen? 

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo. (+ Índice)

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.

Blogspot de Pedro Saputo

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó / Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.
Disponible a Amazon

¡Beneít sigue Deu, que al final lo gran Pedro Saputo ha trobat qui aplegare los seus fets, los ordenare convenienmén, y separán lo fals de lo verdadé eixecare a la historia acresolada y pura de la seua vida la digna estatua que debíem al seu talento y a les seues virtuts

¿Qué me donará lo món per este servissi, per este deute comú que pago, tocanme a mí en ves de a consevol atre veí? Pero ¡a cascala lo interés! No vull datra recompensa que sabé, com u sé desde ara, que este llibre se lligirá en gust per agüelos y joves, per sabuts y per ignorans, a les siudats y a les aldees. 

¡Oh, cuans bons ratos a les velades de hivern passarán en ell escofanse al foc o al brasé! Pos no vull mes recompensa, com dic; aixó, y aixó sol es lo que me hay proposat. Y pos u dono per conseguit, res mes me se oferix advertí, ni previndre als meus lectós y lectores.

A la vila de Almudévar, a tres legües de la famosa siudat de Huesca, a la carretera de Saragossa, va naixe Pedro Saputo de una huérfana donsella que vivíe sola perque se habíe quedat als quinse añs sense pare ni mare, y ere pobra, no teníe mes bens que una caseta a la carrera del forn de fora, y manteninse en lo ofissi de rentadora y lo de cuinera de totes les bodes y de les grans festes del lloc; a la seua juventut cantáe en molta grassia perque teníe una veu extremada y tocáe lo pandero com una gitana. En estes habilidats may li faltáe lo menesté, y algún regalo y bons passatems. Sempre anáe mol pincha y asseada; no envecháe res, ni a pobres ni a rics; tots la volíen be, y ella no volíe mal a ningú.

pera mes gran notissia de la persona direm que ere espabilada, redona de cara, no fea, pero tampoc guapa, primeta de cara tirán a grossa, desembossada de paraules; pit ple y ubert, discreta, honrada de casta, recatada, en bona fama al poble, y en tot mol afable. En estes virtuts entendre se pot que tindríe mols pretendens, y los va tindre, en efecte, no menos en linea recta que en la linea torsuda, y de tots los gustos y apariensies; pero no se donáe per entesa de la mala intensió de algúns, y agarrán les paraules sempre a la dreta, a tots responíe lo mateix y los despedíe sense ofendrels dién que no volíe casás ni tindre amors. Y aixó que la van marejá mossos mol fanfarrons y valens, y algúns en ajuar y pegujar, que la hagueren convertit en una hidalga. Cuan escomensáe a sé mosseta li va di una gitana en lo romeret a la boca que si se casáe ploraríe moltes llágrimes, fenli una professía en vers que diebe:

Si te cases tindrás home, 

llágrimes, pena y doló;

conserta sola lo teu amor

y lo fruit sirá gloriós.

No enteníe lo sentit general de la professía y poessía, pero va entendre mol be y se li va enclavá ben fondo com puncha al alma lo de llágrimes y penes, y ere prou pera que tinguere po: conque se va tapá los oíts a tota proposta de matrimoni per mes que passán lo tems va arribá a cumplí los vin añs de edat, que an aquell siglo casi ere afrenta está soltera.

Antes de que sen acataren al poble, ya teníe una pancha de sis mesos, y encara que teníe gran opinió de honesta no su hagueren cregut si ella no u diu; pero u díe y u afirmáe en tanta naturalidat que van tindre que creureu. Cuan va arribá lo tems va parí un chiquet mol fortot y majo, y preguntanli de quí ere, va di: Per ara meu y de Deu. Y de aquí no la van pugué traure. Una mica se van mosquejá lo justissia y tamé lo siñó retó perque no díe quí ere lo pare del chiquet; pero ella se va mantindre en lo dit y van habé de frená la curiosidat y se va mantindre lo secreto.

Cuan van batechá al chiquet, may un cas com aquell se habíe vist al poble y pareixíe un milagre (que los tems diuen que eren atres diferens dels que corren ara, encara que yo no u crec), dingú se oferíe a sé lo seu padrí; y lo justissia y lo síndic van ajuntá consell general del poble y van di: "honrats veíns de Almudévar: per la veu que ha corregut debéu sabé que la honesta filla pupila o pubilla de Antonio y Juana del forn de fora ha parit casualmén un chiquet, y no té qui lo porto a la pila. Femu a sorts si tos pareix, y dels tres noms que ixquen sen triará un per vots libres de tots.» 

- ¡Be, be!, va cridá lo gentío. Y van eixí dos homens y una dona; y passán a votassió, tots menos sis van votá que fore padrina la dona, y que los dos homens y lo síndic la acompañaren. Ere una donsella, y no va faltá qui remugare dién que les donselles no teníen que habés presentat per séu la mare del chiquet y no estáe be que la visitaren. Pero a qui aixó va di, que ere un ricacho en vanidat de hidalgo, lo van mirá mal de reúll y lo van aburrí tot aquell día. Va sé, pos, padrina la donsella, y lo va traure de pila mol contenta; y com ere de una casa acomodada va ñabé gran batech y alifara, que la van doná los acompañans y son pare de la mateixa padrina. 

Li van ficá de nom Pedro, y no se va parlá en mols díes de atra cosa al lloc. Cuan la mare va traure al chiquet al públic pareixíe una conda en la formalidat y satisfacsió que mostráe y als dijes y mantilla que li ficáe; y la gen la volíe encara mes que abans. La paráen tots pera mirá al chiquet, y sense sabé per qué se alegráen; y moltes dones, espessialmén les donselles, casi li teníen enveja.

//

Índice (o Index):

Primé llibre:

espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet

com Pedro Saputo se va ficá mol fort

de com Pedro Saputo va aná a escola

de com Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi

com Pedro Saputo adepreníe ofissis en un rato

com Pedro Saputo va adependre música

Humanidat y caridat de Pedro Saputo

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo


Llibre segón:

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món

De lo que li va passá a Huesca

Aventures del camí de Barbastro

Aventures de Barbastro

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils

Pedro Saputo al convén

Se descubrix a les monges

Ix del convén

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna

Pedro Saputo escomense la vida de estudián

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble


Llibre tersé:

Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache

Arribe a Saragossa. Después al seu poble

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España

Una carta anónima. Visita de un caballé

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro

La cova de Santolaria

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo

De la comisió de les tres figues

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá

Del pleite al sol

Llibre cuart:

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo

Relassió del pare de Saputo

Arribe Paulina. Casamén dels pares

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar

Testamén del tío Gil Amor

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea

De la fira de Graus

Seguix lo mateix registre. Morfina

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia

Del natural de Pedro Saputo

Máximes y sentensies de Pedro Saputo

sábado, 13 de abril de 2024

Lexique roman; Ira - Yemal

 

Ira, s. f., lat. ira, colère, fureur.

Meils es que hom aia la ira dels felos que lor compania.

Trad. de Bède, fol. 74. 

Il est mieux qu'on ait la colère des méchants que leur compagnie.

Fig. Mas ira del mal temps lur a frascat la vela. V. de S. Honorat. 

Mais la fureur du mauvais temps leur a déchiré la voile.

Filhs de ira e filhs de mort. V. et Vert., fol. 39. 

Fils de colère et fils de mort. 

Loc. Lo soleils no s colge sobre la vostra ira. Trad. de Bède, fol. 38.

Que le soleil ne se couche pas sur votre colère.

ANC. FR. Fut de plus en plus esmeu en ire. Monstrelet, t. I, fol. 222.

Ne vueilles pas, ô sire, 

Me reprendre en ton ire.

Clément Marot, t. IV, p. 235.

- Tristesse, chagrin.

Totz temps sec joy ir' e dolors, 

E tos temps ira jois e bes; 

E ja non crey, s' ira non fos, 

Que ja saupes hom jois que s'es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Toujours tristesse et douleur suit joie, et toujours joie et bien, tristesse; et désormais je ne crois pas, si tristesse ne fût, qu'on sût jamais ce qu'est joie.

ANC. FR. Lonc tens ai esté 

En ire sanz joie.

Auboins de Sézane. Ess. sur la Mus., t. II, p. 156. 

CAT. ESP. PORT. IT. Ira. (chap. Ira, ires; cólera, cóleres; rabia, rabies.)

2. Iror, Yror, s. f., rancune, fureur, frénésie.

Ab belhs digz plazentiers, ses yror, 

Torno 'ls erratz desviatz en la fe.

Guillaume de Montagnagout: Del tot vey. 

Avec beaux discours agréables, sans colère, ils ramènent les égarés déviés de la foi.

Mais hom qu' es fol, so dizon li auctor, 

Non er jujatz tro que 'l ten be iror.

P. Raimond de Toulouse: Si cum l'enfas. 

Mais homme qui est fou, ce disent les auteurs, ne sera jugé tant que le tient bien la frénésie.

- Tristesse, chagrin.

Per l' aura freida que guida

L' invern, q' es tant ples d' iror

L' auzeill.

Marcabrus: Per l'aura.

A cause du vent froid qui guide l'hiver, vu qu'est si plein de tristesse l'oiseau.

ANC. FR. Prinst l'escu, traist l' espée é poinst par grant iror.

Roman de Rou, v. 4620. 

Moult ot en son cuer grant iror. Roman du Renart, t. II, p. 288. 

Et en si grant ireur t'a mis. Fables et cont. anc., t. 1, p. 354.

3. Irasos, s. f., colère, fureur.

Aquo fo dans e tala et irasos. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76. 

Ce fut dommage et taille et fureur.

4. Iracibilitat, s. f., irascibilité, irritabilité.

Iracibilitat et autras passios colericas.

(chap. Irascibilidat o irritabilidat y datres passions colériques.)

Eluc. de las propr., fol. 115.

Irritabilité et autres passions colériques. 

IT. Irascibilità, irascibilitate, irascibilitade. (chap. Irascibilidat, irritabilidat. ESP. Irascibilidad, irritabilidad.)

5. Irament, s. m., colère, fureur.

Harditz et orgoillos e de leus iramentz. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Hardis et orgueilleux et de faciles colères. 

IT. Iramento.

6. Iraissensa, Iraisensa, s. f., colère, emportement.

Folzers es iraissensa abitans am prince.

En bona pessa, es breus memoria d' iraisensa.

Trad. de Bède, fol. 5 et 4. 

La colère habitant avec prince, c'est la foudre. 

En bonne pensée, la mémoire de colère est courte.

ANC. ESP. Irascencia.

7. Iros, adj., furieux, courroucé, colère, fâché.

Pus per sa terra non es iros, 

Membre 'l sa sor e 'l marit ergulhos 

Que la laissa, e non la vol tener.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi. 

Puisque pour sa terre il n'est pas courroucé, qu'il lui souvienne de sa soeur et du mari orgueilleux qui la laisse, et ne la veut garder. 

Mala molher es... iroza. Eluc. de las propr., fol. 71. 

Femme méchante est... colère. 

ANC. FR. Jamès n'ere vers lui iros. Roman du Renart, t. I, p. 211.

Et il ert mult fel et iros. Roman de Brut, t. I, p. 210.

- Triste.

De la bella que m fai estar iros.

P. Vidal: Assi m'ave. 

De la belle qui me fait être triste. 

Fig. Propchan si vai lo jorns iros.

Bernard de Venzenac: Iverns vai. 

Le jour triste s'en va approchant. 

ANC. FR. Et n'estoit nul à qui il ne fist feste, 

Sans estre aux gens ireux ne desdaigneux. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 29. 

L'un court après tout ireux, 

L'autre défend sa despouille.

Ronsard, t. I, 467.

ANC. CAT. Iros. PORT. IT. Iroso.

8. Iraissos, adj., irascible, colérique, irritable.

Hom iraissos apella tensos.

Hom iraissos es torbaz per las cogitacios d'ira.

Trad. de Bède, fol. 38 et 39. 

Homme irritable appelle disputes. 

Homme irascible est troublé par les pensées de colère.

9. Iraissable, adj., lat. irascibilem, irascible, colérique.

Mais val hom seglars pazibles, que morgues iraissables.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Plus vaut homme séculier paisible, que moine irascible.

Subst. Orazos d' iraissable es abominaz ences. 

Trad. de Bède, fol. 38. 

Prière de colérique est abominable encens.

CAT. ESP. Irascible. PORT. Irascivel. IT. Irascibile. (chap. Irascible, coléric, irritable, irascibles, colerics, irritables.)

10. Iracitiu, adj., irritatif, propre à irriter.

Virtut iracitiva per la qual hom s' iraysh. Eluc. de las propr., fol. 18.

Vertu irritative par laquelle on s'irrite.

11. Irar, v., irriter, fâcher. 

Part. pas. substantiv. Irasc m' ab los iratz. 

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Je m'irrite avec les irrités. 

ANC. FR. Quand ce oïrent li bourgeois si furent trop iret.

Chronique de Cambrai, fol. 40. 

E quant il plus i perdent et il plus s'en irent. 

Roman de Rou, v. 1692. 

ANC. ESP. PORT. Irar. IT. Irare. (chap. Enfadá, enfadás; cabrejá, cabrejás; mosquejá, mosquejás; enfurruñá, enfurruñás.)

12. Irascer, Iraisser, Irasser, v., lat. irasci, s'irriter, se fâcher.

No sias isnel a iraisser. Trad. de Bède, fol. 38.

Ne sois pas prompt à t' irriter. 

Atressi cum lo leos 

Que es tan fer quant s' irais. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Tout ainsi comme le lion qui est si féroce quand il s'irrite.

Substantiv. Irasser contra mal non es peccatz. V. et Vert., fol. 11. S'irriter contre le mal n'est pas péché. 

Part. prés. Enueios, trist et iraissens. Brev. d'amor, fol. 55.

Ennuyeux, triste et se fâchant. 

Part. pas. Totz temps vuelh que li ric baro 

Sion entre lor irascut. 

Bertrand de Born: Lo coms m' a. 

Je veux que toujours les puissants barons soient irrités entre eux.

Domna, si us etz irascuda

Vas me, ges no us me defen.

Hugues de S. Cyr: Longamen. 

Dame, si vous êtes fâchée envers moi, je ne me défends pas contre vous. 

ANC. FR. Iraissez e ne vuillez péécher.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 4.

Renart en est moult irascuz... 

Moult fu dolenz et irascuz.

Roman du Renart, t. I, p. 86 et 100. 

Trestoz penssis et irascus. Fables et cont. anc., t. III, p. 331.

ANC. CAT. Irascir.

13. Iradamen, adv., avec colère, furieusement, tristement. 

Pres comjat d' ela iradamen. V. de G. Faidit. 

Prit congé d'elle avec colère. 

Si negus hom tra cotel iradament. 

Cout. de Moyssac, du XIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 6. 

Si nul homme tire couteau avec colère. 

ANC. FR. Si li a dit iréement.

Roman du Renart, t. III, p. 3.

CAT. Iradament. ESP. Airadamente. IT. Iratamente.

Manuel Riu Fillat insulte a amics del chapurriau, Ignacio Sorolla li riu les poques grássies

14. Air, s. m., colère, haine.

Pour ce mot et les composés suivants, voyez azir.

Qar totas autras amistatz 

Met per vostr' amor en air.

Sordel: Dompna meillz.

Car toutes autres amitiés je prends en haine pour votre amour.

15. Airamen, Adziramen, s. m., colère, haine, calomnie, injure.

Quar cors qu'es ples d' airamen 

Fai ben faillir boca soven.

P. Vidal: Amors pres sui. 

Car coeur qui est plein de colère fait bien faillir bouche souvent.

Lauzengiers volon mon dan d'amor, 

E diran li ben leu adziramen.

B. de Ventadour: Be m cugey de. 

Les médisants veulent mon dam en amour, et lui diront peut-être injure. ANC. ESP. Airamiento. IT. Adiramento.

16. Airos, adj., fâché, colère, susceptible.

Pauc ama qui non es airos.

G. Adhemar: Al chant d' auzel.

Peu aime qui n'est pas susceptible.

Com en servir met plus m' entencios, 

Eu mai los trob ves me plus airos.

P. Milon: Aissi m' aven. 

Comme à servir, je mets plus mon intention, je les trouve plus haineux envers moi. 

ESP. Airoso. IT. Adiroso. (chap. Airós no vol di ni enfadat ni triste, sino “sense mal”, eixí airós de un acsidén, etc. Airós, airosos, airosa, airoses.)  

17. Airar, Ahirar, Azirar, v., irriter, fâcher, haïr.

L'un fenho, l' autre volon mal dire 

De las melhors, per qu'es dregz qu' ieu m' azire. 

Pons de Capdueil: Tant m' a. 

Les uns feignent, les autres veulent mal dire des meilleures, c'est pourquoi il est juste que je m'irrite.

Ieu no vuelh manentia, 

D' on tota gens m' ahir.

P. Vidal: Mout viu ab gran. 

Je ne veux richesse, d'où toute gent me haïsse. 

Part. pas. Mauret, una m det son anel, 

De qu' ie us trobei trop airat. 

Boniface de Castellane: Era pueis. 

Moret, une (dame) me donna son anneau, de quoi je vous trouvai fort fâché. 

ESP. Airar. IT. Adirare.

18. Air, Ahir, v., haïr, refuser dédaigneusement.

Part. prés.

Primas me amen, pois me van aissent. Poëme sur Boèce. 

D' abord m' aiment, puis me vont haïssant.

Part. pas. So qu' ieu vuelh m' es tant ahis. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ce que je veux m'est si dédaigneusement refusé.

(chap. Odiá; aburrí, detestá, no soportá, no pugué ni vore.)

19. Enazirar, v., détester, haïr. 

Part. pas. Malastrucs, per totz tengutz...

Enaziratz.

Esperdut: Qui non. 

Malotru, tenu par tous... haï.


Iris, Yris, s. m., lat. iris, iris, sorte de plante.

L' iris es, per natura,

Mout bos contra cremadura.

(chap. L' iris es, per naturalesa, mol bo contra cremada.) 

Brev. d'amor, fol. 50.

L'iris est, par nature, moult bon contre brûlure. 

IT. Iride.

- Arc-en-ciel.

Las colors de l'arc celeste dit yris.

(chap. Los colós del arc o arco celeste o seleste dit iris, l' arcoiris. Nom de un grupo de empreses que va escomensá en lo Guco o lo cuco: Ganadería unida comarcalComarca del Matarraña.) 

Grupo Arcoiris, Valderrobres, Teruel, ciudad de la carne, Bayona, Guco

Eluc. de las propr., fol. 189. 

Les couleurs de l'arc céleste dit iris.

- Sorte de pierre précieuse.

En metalhz et peyras preciozas copioza, qual es yris, qui, al rach del solelh pauzada, forma l' arch celeste.

Eluc. de las propr., fol. 172.

Abondante en métaux et pierres précieuses, comme est iris, qui, placé au rayon du soleil, forme l'arc céleste.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Iris. IT. Iri, iride.


Ironia, s. f., lat. ironia, ironie.

*gr est tropus per contrarium quod conatur ostendens, ut: Egregiam vero laudem et spolia ampla refertis.

Donatus, de Tropis, col. 1777. Putsch.

Ironia es una figura per la qual hom pronuncia una cauza, e 'l contrari enten. Leys d'amors, fol. 136.

L'ironie est une figure par laquelle on prononce une chose, et on entend le contraire. 

CAT. ESP. (ironía) PORT. IT. Ironia. (chap. ironía, ironíes: figura per la cual hom pronunsie una cosa, y lo contrari entén.)


Irritar, v., du lat. irritus, annuler, rendre nul, révoquer, infirmer. 

Cassa, irrita et annulla de tot en tot la dicha donation, e no vol que aia efficacia. Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207. 

Casse, révoque et annulle de tout en tout ladite donation, et ne veut qu'elle ait efficacité. 

Part. prés. Irritans et annulans de tot en tot autre orden, testamen e codicille. Tit. de 1252. DOAT, t. XLIV, fol. 12.

Révoquant et annulant de tout en tout autre disposition, testament et codicille. 

Part. pas. Cassat, revocat, irritat. Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 12.

Cassé, révoqué, infirmé.

CAT. ESP. PORT. Irritar. IT. Irritare. (chap. Irritá, referit a anulá o revocá un documén. Antigamén se féen aná los verbos cassá, irritá. 

Irritá signifique mes coses, enfadá, enfadás, irritás la pell.)


Isla, Illa, Ilha, s. f., lat. insula, île.

Ilha es terra per mar o per fluvi tot eviro clauza.

(chap. Isla es terra per mar o per riu tot al voltán tancada; terra rodejada de aigua. Peñíscola ere una península.)

Eluc. de las propr., fol. 173.

Île est terre tout autour par mer ou par fleuve close. 

Meseron l' en l' isla on a de serpentz tant. V. de S. Honorat. 

Le mirent dans l' île où il y a tant de serpents

Estranhas terras, illas e dugat.

(chap. Extrañes terres, isles y ducats.)

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Terres étrangères, îles et duchés.

CAT. (MOD. illa) ESP. Isla. PORT. Ilha. IT. Isola. (chap. Isla, isles; mallorquí: ses illess' illa : MallorcaMenorcaIbizaFormenteraCabrera.)


Isnel, adj., all. schnell, prompt, léger, alerte.

Le francique, l'anglo-saxon disaient snoel.

Meill prenden son e plus isnel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Sont mieux prenants et plus prompts.

Era verges e bella;

En tota la ciptat non era plus ysnella. V. de S. Honorat.

Était vierge et belle; en toute la cité n'était pas plus alerte.

Fig. No sias isnels a iraisser.

Isnela confessios fai isnela medicina.

Trad. de Bède, fol. 38 et 49. 

Ne sois pas prompt à t'irriter. 

Prompte confession fait prompt remède.

ANC. FR. Les saetes sunt mult isneles,

Mult plus tost vunt ke arondeles

Roman de Rou, v. 13013. 

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

Tu sembles un esclair, et tes troupes isnelles 

Serves de ton vouloir, n'ont des pieds, ains des ailes.

Du Bartas, p. 419.

Servir de cueur gent et ysnel. Villon, p. 65.

2. Isnelament, Ysnellament, adv., légèrement, promptement, vivement. Obri mos huelhs isnelamen.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

J'ouvre mes yeux vivement.

An li dig ysnellament

Tot lo fag.

V. de S. Honorat. 

Lui ont dit promptement tout le fait. 

ANC. FR. Il s'en foüit isnellement de la cité de Paris.

Monstrelet, t. 1, fol. 63.


Isop, Ysop, s. m., lat. hyssopus, hysope.

Adoncx sui claus, cubertz e sis 

D' amor, plus que de flor ysops.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey.

Alors je suis environné, couvert et ceint d'amour, plus qu' hysope de fleur.

CAT. Hisop. ESP. Hisopo. PORT. Hysopo. IT. Isopo. (chap. Hissopo, hissopos; pot sé lo cáliz de una flo o lo de missa.)

- Goupillon.

Pus a la boca venra 'l fis, 

Ni 'l preires secodra l' isop.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 

Puis à la bouche viendra la fin, et le prêtre secouera le goupillon. 

ESP. Hisopo. PORT. Hysope.


Iterar, v., lat. iterare, répéter, redoubler, réitérer. 

Lahoras itera la tua medecina. Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Alors redouble la tienne médecine. 

CAT. ESP. Iterar. IT. Iterare. (chap. Iterá o reiterá: doblá, redoblá, repetí, continuá, seguí, etc.)

2. Iteratio, s. f., lat. iteratio, répétition, redoublement, réitération. 

Non es necessaria iteratio. Trad. d'Albucasis, fol. 45.

N'est pas nécessaire le redoublement.

- Répétition, figure de mots.

Iteratios, es cant hom retorna una meteysha sentensa.

Leys d'amors, fol. 118. 

La répétition, c'est quand on reproduit une même pensée.

CAT. Iteració. ESP. Iteración. IT. Iterazione. (chap. Iterassió, reiterassió, repetissió, continuamén o continuassió, redoblamén.)


Ivernal, Ivernail, s. m., lat. hibernalis, hiver.

En lo Cranc se fai l' estivals

Et en Capricorn, ivernals.

Brev. d'amor, fol. 29.

Dans le Cancer se fait l'été, et dans le Capricorne, l'hiver.

Al prim comens del ivernail.

Marcabrus: Al prim. 

Au premier commencement de l'hiver. 

ANC. ESP. Ivernal, invernal. PORT. Invernal. (chap. Invernal, de invern o ivern.)

2. Ivern, Yvern, s. m., lat. hibernus, hiver.

Penr' yvern per bel temps de pascor. 

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo. 

Prendre hiver pour beau temps de printemps. 

Si que chans ni flors d' albespis 

No m valon plus qu' yverns gelatz. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Tellement que chant ni fleur d'aubépine ne me valent pas plus qu'hiver glacé.

CAT. Ivern, hivern. ESP. Invierno. PORT. IT. Inverno. (chap. Invern, ivern.)

3. Ivernar, Yvernar, v., lat. hibernare, faire froid, geler.

En estiu, e quant iverna. 

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret. 

En été, et quand il fait froid.

Manjar ses foc, cant fort yverna. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enuya (enueia). 

Manger sans feu, quand il gèle fort.

- Hiverner, passer la saison d'hiver.

Agron concelh que annessan ivernar al port de Creta.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 27. 

Ils eurent conseil qu'ils allassent hiverner au port de Crète.

CAT. ANC. ESP. Ivernar. ESP. MOD. PORT. Invernar. IT. Invernare.

(chap. Iverná, inverná; no se diu en lo sentit de fé fret, gelá, sino en lo de passá l' ivern, com los onsos de Beseit.)  

Iverná, inverná; no se diu en lo sentit de fé fret, gelá, sino en lo de passá l' ivern, com los onsos de Beseit.

4. Abivernar, v., tirer de l'hiver, séparer de l'hiver.

Torna l' arditz en paor,

Quan lo clar temps s' abiverna.

Bertrand de Born: Greu m'es. Var. 

Tourne l'audace en peur, quand le clair temps se sépare de l'hiver.

5. Yemal, adj., lat. hiemalis, d'hiver. 

Cercle sosticial yemal. Eluc. de las propr., fol. 108.

Cercle solsticial d'hiver. 

ESP. PORT. Hiemal. IT. Iemale.