Mostrando las entradas para la consulta Portellada ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Portellada ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 26 de noviembre de 2025

Porta

Porta, s. f., lat. porta, porte.

Donen quada jorn, a la porta, a paubres pelegris.

(chap. (ells, elles, flares, monjos, monges) donen cada día, a la porta, als pobres pelegrins, peregrins : peregrinos.)

Philomena.

Ils donnent chaque jour, à la porte, à de pauvres pélerins.

En una maizo hont totas las portas seran clausas.

(chap. A una casa aon totes les portes estarán tancades : closes.)

Liv. de Sydrac, fol. 121. 

En une maison où toutes les portes seront closes.

Porta, puerta del vino, Alhambra, Granada


Fig. La porta

De salvatio 

Don era la claus torta.

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

La porte de salut dont était la clef tortue. 

Porta del cel, via de salvamen.

(chap. Porta del sel, vía de salvamén; a vore si sabéu cóm se diu en rumano: la porta de fora; pos igual, sol que la o la pronunsien y escriuen “oa”; seguramen que van aná los catalans a enseñáls o amostráls a parlá, ja ja ja!)

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Porte du ciel, voie de salut.

Prov. Qui bell presen porta, segurs sone a la porta.

V. et Vert., fol. 74.

Qui beau présent porte, hardiment sonne à la porte. 

CAT. ANC. ESP. Porta. ESP. MOD. Puerta. PORT. IT. Porta. (chap. Porta, portes; porteta, portetes; v. portejá, cuan la porta se tanque pel ven o no está ben tancada, está entreuberta: portejo, porteges, portege, portegem o portejam, portegéu o portejáu, portegen; portejaré; portejaría, etc. portechá)

2. Portal, s. m., portail.

En son palaitz, lai on s' en vai jazer, 

A cinc portals.

Giraud de Calanson: A lieys cui. 

En son palais, là où elle s'en va reposer, il y a cinq portails.

Fan portals e bestors

De caus e d'arena ab caire.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Font portails et tours de chaux et de sable avec pierre de taille.

- Trouée.

En las lissas farai portal.

Raimond l'écrivain: Senhors. 

Dans les palissades je ferai trouée. 

Loc. fig. Raso semblaria, 

Si a Amor plazia, 

Que m' amenes a portal. 

Un troubadour anonyme: Ges ancara. 

Il semblerait raison, s'il plaisait à Amour, qu'il m'amenât à terme.

ANC. FR. Haussez vos testes, grands portaux, 

Huys éternels, tenez-vous bants, 

Si entrera le roy de gloire.

Cl. Marot, t. IV, p. 266.

Se retraïrent au palais, au chastel et sur les portaulx de ladite ville.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 185.

CAT. ESP. PORT. portal. (IT. Portale; chap. Portal, portals, portalet, portalets.)

3. Portel, s. m., guichet, petite porte, porte dérobée.

Lo portel obri demanes.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Le guichet il ouvrit soudain.

An portels tras lor repaire 

Per on intran li cofraire.

(N. E. Ramón Vidal de Bezaudun, Besalú, 1196-c 1252, era catalán, y usaba portel, portels, con una l; qué lengua usaba pues, si Raynouard dice que en catalán - moderno - se escribe portell? Pues la única que tuvieron los catalanes, la plana lengua romana, el occitano o lengua de Oc, och, hoc, òc : sí en occitano. Lo mismo pasa con los reyes de Aragón de esa época, Alfonso II, Pedro II y Jaime I. De Pedro II hay un bando ya famoso de 1196, als presentz...)

Ramón Vidal de Bezaudun, Besalú, 1196-c 1252, era catalán

 

B. Carbonel: Tans ricx.

Ont des portes dérobées derrière leur demeure par où entrent les confrères.

CAT. Portell. ESP. Portillo. PORT. Portêlo. IT. Portello. (Aragonés portiello; chap. Portell, portells, portellet, portellets; La Portellada, Portellá.)

4. Portela, s. f., portelle, guichet.

Per denant la portela es lo glotz arestat. 

Roman de Fierabras, v. 4014. 

Par devant le guichet s'est arrêté le glouton.

CAT. Portella. PORT (ESP?). Portela. PORT. Portêla. IT. Portella. 

(chap. Portella : portell.)

5. Posterlla, s. f., poterne, petite porte.

Per una posterlla s' en son tuit cinc enblat. 

V. de S. Honorat. 

Par une poterne s'en sont tous cinq enfuis. 

IT. Postierla. (ESP. Poterna : f. Mil. En las fortificaciones, puerta menor que cualquiera de las principales, y mayor que un portillo, que da al foso o al extremo de una rampa. Chap. poterna, poternes: a les fortificassions, porta mes menuda que consevol de les prinsipals, y mes gran que un portell, que done al fosso o al extrem de una rampa.)

6. Portegue, s. m., lat. porticus, portique.

Jhesus anava el temple, el portegue de Salomo.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 10.

Jésus allait au temple, au portique de Salomon.

(Chap. Jesús anabe al temple o templo, al pórtic de Salomó, Salomón.)

Entro dedins lo portegue del sobeira preveire.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 14.

Jusque dedans le portique du souverain prêtre.

CAT. ESP. (pórtico) PORT. IT. Portico. (chap. Pórtic, portics.)

7. Porge, Porgue, s. m., porche, portique.

Aquest dos fo fait el porge de la claustra.

Cartulaire du Bugue, fol. 29. 

Ce don fut fait au porche du cloître.

Lo porgue de Sanh Peyre que hom apela ciotat Leonina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109. 

Le portique de Saint-Pierre qu'on appelle cité Léonine.

(chap. Porche, porches : pórtic, portics.)

8. Portier, s. m., lat. portarius, portier, guichetier. 

En cort de rei mi baton li portier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

(A la cort de rey me esbatussen, me baten o batixen, los portés o porteros, los guardes de la porta. Bertrán de Born, Yo me amago.)

En cour de roi me battent les portiers.

Fuy portiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus portier.

Fig. Lo don de temor es portiers de la gran mayso.

(chap. Lo don de temó (de Deu), po, es lo porté o portero de la gran casa.)

V. et Vert., fol. 46. 

Le don de crainte est portier de la grande maison.

Adj. La sirventa portieira 

Li obri.

(chap. La sirventa portera li obri. Ojo com ha cambiat lo chapurriau respecte al ocsitá de 1288 - 1292, cuan Matfre Ermengaud de Béziers va escriure lo Breviari d'amor.)

Brev. d'amor, fol. 162.

La servante portière lui ouvrit.

CAT. Porter. ESP. Portero. PORT. Porteiro. IT. Portiere. 

(chap. Porté, portero, portés, porteres; tamé de la portería del fútbol; portera, porteres.)

9. Portenier, s. m., portier.

S' el porteniers non dis de no. (N. E. entonces dice hoc, òc, oc, och : sí)

(chap. Si lo porté no diu que no; port + tenier : tinent : teniente, que té lo domini sobre la porta; com lochtinent : lugarteniente; tinença, tinensa de Benifassá, Benifazá, Benifaçá.)

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas. 

Si le portier ne dit de non.

10. Portar, v., lat. portare, porter, transporter, supporter.

Coma l' aze del moli que porta aytan volontiers lo blat del paure coma del ric.

(chap. Com lo burro, ruc - Artur Quintana Font - del molí, que porte tan voluntariamen - en voluntat - lo blat del pobre com lo del ric.)

V. et Vert., fol. 54.

Comme l'âne du moulin qui porte autant volontiers le blé du pauvre comme du riche. 

La sentura mesclaia 

Qu' ieu solia senchar, 

Lassa! non l' aus portar.

P. Basc: Ab greu cossire.

La ceinture mêlée que je soulais ceindre, malheureuse! je n'ose la porter.

Que tot hom, que pogues portar armas, vengues ad elh.

(chap. Que tot home, que puguere portá armes, vinguere an ell; acudire, acudiguere; me pregunto si Ramiro II entendríe esta frasse.)

Philomena.

Que tout homme, qui pût porter armes, vînt à lui. 

Fig. Negus non portara la pena del autre.

(chap. Dingú, ningú (no) portará la pena del atre - datre, d'atre, de un atre. En chapurriau no se fa aná esta doble negassió “negus non”. En fransés tamé se diu “nul ne”, “aucun ne”.)

Liv. de Sydrac, fol. 67.

Nul ne portera la peine de l'autre.

Pois Amor mi vol honrar 

Tant qu' el cor vos mi fai portar.

Folquet de Marseille: En chantan.

Puisqu'Amour me veut honorer tant que dans mon coeur il me fait vous porter. 

Non aurem, negus, plus de cabal,

Ni 'n portarem escrit el nostre brieu 

Ad aysselh jorn que rendrem comt' a Dieu. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Nous n'aurons, nul, plus de cheptel, ni n'en porterons d'écrit sur notre bref en ce jour que nous rendrons compte à Dieu. 

Loc. Hom volpilh que porta baneyra.

Le moine de Montaudon: Be m'enueia. 

Homme lâche qui porte bannière. 

Segrai tant c' om me port a la tomba. 

A. Daniel: Si m fos amors. 

Je suivrai tant (jusqu'à ce) qu'on me porte à la tombe.

- Supporter.

Qu'en patz portes son mal.

V. de S. Honorat.

Qu'en paix il supportât son mal.

- Comporter, conduire.

Se portet fort valentament lo dit conte jove.

(chap. Se va portá, comportá mol valentamen lo dit comte, conde, jove; comte, conde : de comité, un manat, encarregat; compte, cuenta, de computo, computare, contá.)

Chronique des Albigeois, col. 102.

Se comporta fort vaillamment ledit comte jeune.

- En parlant de la gestation. 

Elephant... porta dos ans son concebement.

Eluc. de las propr., fol. 247.

L'éléphant... porte deux ans sa conception.

- Produire, engendrer.

Las autras fan portar efans a las femnas mas qu' en bevo.

Liv. de Sydrac, fol. 55. 

Les autres font porter enfants aux femmes pourvu qu'elles en boivent.

Loc. Lo frug que porta l' albre de sobrietat.

(chap. Lo fruit, la fruita, que porte l' abre, albre, de sobriedat.) 

V. et Vert., fol. 102. 

Le fruit que porte l'arbre de sobriété. 

Ieu suy aitan malastrucx

Que de malastre port la flor.

Rambaud d'Orange: Er no sui. 

Je suis autant malheureux que de malheur je porte la fleur.

- Emporter.

Alexandres, que tot lo mon avia, 

No 'n portet ren mas un drap solamen. 

Pons de Capdueil: Er nos. 

Alexandre, qui avait tout le monde, n'en emporta rien excepté un linceul seulement.

- Diriger, conduire.

Fig.: El cor non m' i port.

G. Riquier: A Sant Pos.

Le coeur ne m'y porte pas.

- Avoir, faire paraître.

Tan feras caras portatz.

(chap. Tan fieres cares portéu : vatros, vatres.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16. 

Tant farouches faces vous portez.

Loc. S' ieu portes a Dieu tant lial fe,

Elh m' agra fag plus aut d' emperador.

Paves: Ira e. 

Si je portasse à Dieu si loyale foi, il m'aurait fait plus élevé qu'empereur.

Obediensa deu portar

A motas gens qui vol amar.

Le Comte de Poitiers: Pus vezem.

Obéissance doit porter à nombreuses gens qui veut aimer.

Tug li gran senhor e baro li portavan mot gran onor.

V. de Guillaume de Saint-Didier. 

Tous les grands seigneurs et barons lui portaient moult grand honneur.

Que 'l pro e 'l conoyssen 

Vos porton senhoria.

Pons de Capdueil: Ja non er. 

Vu que les preux et les connaisseurs vous portent seigneurie (rendent hommage).

Aquilh que porto testimoni fals.

Liv. de Sydrac, fol. 41.

Ceux qui portent témoignage faux. 

Loc. fig. Ges hom no pot portar a fil 

Ni a bon talh totas amors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

On ne peut point porter à fil ni à bon tranchant toutes amours.

Atretan m' en portaria 

Col plus rics reis qu' el mon sia. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us. 

Pareillement je m'en porterais comme le plus puissant roi qui au monde soit. 

Part. prés. Evesques e abbatz portans crossas.

Philomena.

Évêques et abbés portant crosses.

Albre bell e autz e portan motz de bells frutz. 

V. et Vert., fol. 56. 

Arbre beau et élevé et portant moult de beaux fruits. 

Part. pas.

Tan gran peril que tan leu fo portatz.

Giraud de Borneil: Al honor Dieu. 

Si grand péril qui si légèrement fut supporté. 

ANC. FR. Le trésor de l'Église qu'il avoit mauvaisement portet.

Chronique de Cambray.

Voyez Armas, Bras, Fe, Fil, Pols, Testimoni, Vida.

CAT. ESP. PORT. Portar. IT. Portare.

(chap. Portá: porto, portes, porte, portem o portam, portéu o portáu, porten; portat, portats, portada, portades; portaría; si yo portara; portaré.)

11. Port, s. m., agrément de la vie, contentement.

Del gran port e del plazer 

Qu' eu soil aver lo jorn e 'l ser.

B. Calvo: Enquer. 

Du grand contentement et du plaisir que j'ai coutume d'avoir le jour et le soir.

- Port, manière, maintien.

En sos portz servar temprament.

Eluc. de las propr., fol. 71.

En ses manières garder retenue.

En tot ton gienh, en tot ton port, 

D' erguel mostrar te garda fort.

Libre de Senequa.

En toute ta façon, en tout ton maintien, de montrer orgueil garde-toi fort.

CAT. Port. ESP. PORT. (chap.) Porte. IT. Porto.

12. Portamen, s. m., habitude, coutume, façon. 

Noyritz et enformatz en bonas costumas et en bells portamens.

Garda mezura e tempramen en totz sos portamens.

V. et Vert., fol. 76 et 105.

Nourris et instruits en bonnes coutumes et en belles habitudes.

Il garde mesure et tempérament dans toutes ses habitudes.

ANC. FR. L'y envoyoit tant pour les visiter 

Que pour sçavoir de leur bon portement. 

Philippe Hegemon, p. 53.

Resta en joye et seureté du bon portement de son fils.

Rabelais, liv. IV, ch. 3. 

Nous aultres jeunes chevaliers y feymes grant portement et y soustenîmes mains cops mortels.

(N. E. Obsérvese el “nous aultres” de Rabelais comparado con el dialecto occitano catalán “nosaltres”, nos altres, nos autres.)

Ils ne disent pas que tu n'eusses fait bon portement. 

Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. I, ch. 4 et 5. 

CAT. Portament. PORT. IT. Portamento.

13. Portadura, s. f., portée, progéniture.

Ben m'a presa desaventura

C' aia perdut ma portadura.

V. de S. Honorat.

Bien m'a prise désaventure que j'aie perdu ma progéniture.

Dieus non vol, segons natura, 

Que verges porte portadura.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Dieu ne veut pas, selon nature, que vierge porte progéniture.

ANC. FR. Lasse! dolente! quel portéure ai-je faite? 

Pourquoi tendi-je onques mes mameles à iceulz?

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 187.

(N. E. mameles : ver Popa.)

IT. Portatura.

14. Portador., s. m., porteur, nouvelliste.

Portador e mostrador d' aquest public estrument.

(chap. Portadó y mostradó d'este públic instrumén. Correu, corriau, que corre.) 

Tit. de 1281. Arch. du Roy., J. 330.

Porteur et producteur de cet instrument public.

Palafres ambladors, 

Beus e plans portadors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Palefrois ambleurs, beaux et doux porteurs.

L' un portador, l' altre castiador.

Trad. de Bède, fol. 48. 

L'un nouvelliste, l'autre grondeur.

CAT. ESP. PORT. Portador. IT. Portatore. (chap. Portadó, portadós, portadora, portadores; les portadores pera les banastes.)

15. Portaselh, s. f., porte-seau. 

Ab son magre chantar dolen

Qu' es chans de vielha portaselh.

Pierre d'Auvergne: Cantarai.

Avec son maigre chanter dolent qui est chant de vieille porte-seau.

16. Portacarn, s. m., porte-chair, pourvoyeur.

Portacarn e galiot.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Portechair et forban.

17. Aportar, v., lat. aportare, apporter, amener.

Avia fach aportar candelas e susari.

(chap. Habíe fet aportá (portá, amaní) candeles y (un) sudari.)

V. de S. Honorat.

Avait fait apporter chandelles et suaire.

Fig. Assatz aportera razos.

Giraud de Borneil: A ben chantar.

Assez j'apporterais de raisons. 

No n' escapero mais IIII que aportero las novelhas.

Philomena.

N'en échappèrent que quatre qui apportèrent les nouvelles.

- Conduire, guider.

Dieus m' aport' a bona fi.

P. Vidal: Abril issic.

Dieu me conduise à bonne fin.

Part. pas. Car el lo degra aver aportat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 44.

Car il devrait l'avoir apporté.

CAT. ANC. ESP. Aportar. IT. Apportare. (chap. Aportá; portá, amaní : aporto, aportes, aporte, aportem o aportam, aportéu o aportáu, aporten; aportat, aportats, aportada, aportades; amanixco o amanixgo, amanixes, amanix, amanim, amaniu, amanixen; amanit, amanits, amanida, amanides; amanida : ensiam amanit : “ensalada”)

18. Comport, s. m., conduite.

Cel que ben se recort 

Ades pot miels blasmar vostre comport.

Bertrand de Born: Atornat m'er. 

Celui qui bien se souvient incessamment peut mieux blâmer votre conduite.

- Action, intensité, force. 

Vey caut e freyt entremesclar, 

Ab l' un pot l' autre amortar, 

E son abdui d' engal comport.

Rambaud de Vaqueiras: Los frevols.

Je vois chaud et froid entremêler, avec l'un peut l'autre se mitiger, et ils sont tous deux d'égale intensité. 

CAT. Comport. ESP. Comporte (comportamiento). IT. Comporto.

(chap. Comportamén, comportamens; v. comportá, comportás: yo me comporto, comportes, comporte, comportem o comportam, comportéu o comportáu, comporten; comportat, comportats, comportada, comportades, compórtat!; comportaré; si yo me comportara; comportaría.)

19. Cumporta, s. f., comporte, sorte de tour ou de réduit placé au-dessus d'une porte pour en défendre l'accès.

Desus fo la cumporta de grans cayros talhatz.

Roman de Fierabras, v. 3999. 

Dessus fut la comporte de grands quartiers taillés.

(chap. Comporta, comportes, com les de un pantano.)

20. Comportancza, s. f., santé, réussite, végétation.

Non poya far fruc ni bona comportancza.

L'Avangeli de li quatre semencz.

Ne puisse produire fruit ni (avoir) bonne réussite.

21. Comportamen, s. m., conduite. 

Que fassam comportamen et hobras segon lo sieu mandamen.

(chap. Que faigam bon comportamén - bona conducta - y obres segons lo seu manamén.)

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 2.

Que nous fassions conduite et œuvres selon le sien commandement.

Lauzet fort lurs personas e lur comportamens.

Hist. de la Bible en prov., fol. 21. 

Loua fort leurs personnes et leur conduite.

22. Comportar, v., porter, compenser.

Part. prés. A rason de IX florins per marc... hun comportant l' autre.

Rég. des États de Prov., 1401.

A raison de neuf florins par marc... l'un portant l'autre. 

CAT. ESP. PORT. Comportar. IT. Comportare. (chap. Comportá : compensá : compenso, compenses, compense, compensem o compensam, compenséu o compensáu, compensen; compensat, compensats, compensada, compensades.)

23. Deportar, v., lat. deportare, amuser, divertir, déporter.

S' en van per deportar lonc ribiera de mar.

V. de S. Honorat. 

S'en vont pour s'amuser le long du rivage de mer.

Per qu' om adoncx mot voluntiers 

S' en vai defora deportar.

Brev. d'amor, fol. 47. 

C'est pourquoi alors moult volontiers on s'en va divertir dehors.

Mas qui ab vielha s deporta 

Suavet sojorna e jay.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert. 

Mais qui avec vieille se déporte doucement s'amuse et gît. 

Subst. Cui jois non platz ni deportar.

Giraud de Borneil: Ops m'agra.

A qui joie ne plaît ni le divertir.

ANC. FR. Ki à une vile prucheine 

Voleit aler pur déporter.

Marie de France, t. II, p. 90.

En la forest de Compiegne chaça et se deporta en tel deduit jusques vers l'entrée de l'yver.

En chaces de bois se deporta une pièce de tens.

Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec des Hist. de Fr., t. VI, p. 150 et 152. As tables vont aucuns jouer

Ou aus eschés pour déporter.

(N. E. eschés : escacs, ajedrez, Schach, chess.)

eschés : escacs, ajedrez, Schach, chess

 

Roman du Châtelain de Couci, v. 480.

ANC. CAT. ESP. Deportar. IT. Diportare.

(chap. entretindres, divertís, fé deport. Deportá es enviá fora, foragitá: deporto, deportes, deporte, deportem o deportam, deportéu o deportáu, deportem; deportat, deportats, deportada, deportades.
No confundí en Anna Gabriel en pilotes es “de portada” de la Interviú. Suiza ha deportat a la fugitiva a España, Bélgica ha deportat al fugitiu a España.)

24. Deport, s. m., amusement, passetemps, divertissement.

Ieu no pretz un denier

Autre deport ni autra benanansa.

T. de Sordel et de Bertrand: Bertrans. 

Je ne prise un denier autre amusement ni autre bien-être.

Lo vostre bel deport.

G. Riquier: L'autr'ier. 

Le votre beau divertissement.

ANC. FR. Par solas et par deport.

Roman de la Rose, v. 4596.

ANC. CAT. Deport. ESP. Deporte. IT. Diporto. (chap. Deport, deports.)

(N. E. el catalán moderno inventado usa esport, por lo que el verbo sería esportar.)

25. Emportar, Enportar, v., emporter, enlever.

Li angel l' emportavan

Sus el cell dreita via.

(chap. Los angels sel emportaben cap al sel dreta vía. Sus : dal, cap a dal, en fransés tamé sus, dessus : a dal.)

V. de S. Honorat. 

Les anges l'emportaient sus au ciel directement.

El diable l' emporta

Ins al foc d' ifern.

(chap. Lo diable, dimoni, sel (se 'l) emporte a dins al foc d'infern.) 

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Le diable l'emporte dedans au feu d'enfer.

- Vaincre, surpasser, avoir le dessus.

Pieg que Richartz l' enporta

E plus aunidamen.

Montan Sartre: Coms de Tolosa. 

Pire que Richard il l'emporte et plus honteusement.

- Porter avec soi.

Part. prés. Dieus... tot so que pot esser el pot far, sino faitz... inportans imperfectio. 

Eluc. de las propr., fol. 5.

Dieu... tout ce qui peut être il peut faire, sinon faits... emportant imperfection. 

Loc. Venra 'N Artus, sel qu' emportet lo catz.

P. Cardinal: Al nom del. 

Viendra le seigneur Artus, celui qui emporta le chat. 

IT. Importare. (chap. Emportá, emportás)

26. Reportar, v., lat. reportare, remporter, rapporter.

Reporton la nueg escura

Totz los frugz amagadamen.

(chap. Arrepeten a la nit oscura, fosca, tots los fruits de amagatontes, amagadamen.)

Brev. d'amor, fol. 127.

Rapportent (pendant) la nuit obscure tous les fruits secrètement.

Ab algunas mercadarias venia, et reportava aur, argent.

(chap. En algunes mercansíes veníe, y portabe or, plata.)

Eluc. de las propr., fol. 161.

Avec aucunes marchandises il venait, et remportait or, argent.

Plus tost puesca reportar cascun dictat.

Leys d'amors, fol. 2.

Plus tôt puisse rapporter chaque composition.

CAT. ESP. PORT. Reportar. IT. Riportare. (chap. Reportá : fé un report, contá; arrepetá (“Reporton la nueg escura”); yo reporto, tú reportes, reporte, reportem o reportam, reportéu o reportáu, reporten; report, reports; reportat, reportats, reportada, reportades.)

27. Supportar, Suportar, v., lat. supportare, supporter, endurer.

Non podian endurar ni suportar las grands alarmas que fasia.

(chap. No podíen aguantá ni soportá les grans alarmes que fée, faie; estragos, cabalgades, escaramussa, escaramusses.)

Chronique des Albigeois, col. 43.

Ils ne pouvaient endurer ni supporter les grandes alarmes qu'il causait.

Supporton grands despensas.

(chap. Soporten grans gastos; gastá : despendres de dinés.)

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350.

Supportent de grandes dépenses.

- Fig. Avoir sur les bras.

Egiptias los suportavon formen.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10.

Les Égyptiens les avaient sur les bras fortement.

CAT. Suportar, soportar. ANC. ESP. Soportar (al revés). ESP. MOD. Suportar. PORT. Supportar, soportar. IT. Sopportare.

(chap. Soportá: soporto, soportes, soporte, soportem o soportam, soportéu o soportáu, soporten; soportat, soportats, soportada, soportades; soportaría; si yo soportara; soportaré.)

28. Supportatiu, adj., supportatif, propre à faire supporter.

Votz... es... d' amor exitativa..., de tribalh supportativa, de enuech expulsiva.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Voix... est... d'amour excitative..., de tribulation supportative, d'ennui expulsive. (chap. “tribalh, tribulation” : treball, tribulassió : tripalium, be u saben los de la Ascuma de Calaseit.)

29. Supportacio, s. f., supportation, qualité de supporter, support. Membres... los basses so dels nautz supportacio, cum les pes.

Eluc. de las propr., fol. 33. 

Membres... les bas sont des hauts supportation, comme les pieds. 

ESP. Suportacion (soporte). IT. Sopportazione. 

(chap. Soport, soports. Membres... los de baix són soport dels de dal.)

30. Sobreportar, v., surmonter, dominer, subjuguer.

Aitals amors me sobreporta.

Roman de Jaufre, fol. 86.

Pareil amour me surmonte.

La ira que lo sobreporta lo turmenta.

V. et Vert., fol. 11. 

La colère qui le surmonte le tourmente.

31. Sotzportar, v., supporter, tolérer.

Mas vos, sotzportant tota cura.

Trad. de la 2e Épître de S. Pierre.

Mais vous, en supportant tout souci.

32. Transportar, Trasportar, v., lat. transportare, transporter, transférer.

Que l' emperi dels Grex ostes,

Et als Latins lo trasportes.

V. de S. Honorat.

Que l'empire des Grecs il ôtât, et aux Latins le transportât. 

En autra persona transportar per donacio. 

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 132.

En autre personne transporter par donation.

- Se rendre en un lieu.

Se transporton d' aquest realme en los autres realmes.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. 

Se transportent de ce royaume dans les autres royaumes.

Part. pas. Foron trasportat en Sichem.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 7. 

Furent transportés en Sichem.

CAT. Transportar. ESP. Transportar, trasportar. PORT. Transportar. 

IT. Trasportare. (chap. Transportá: transporto, transportes, transporte, transportem o transportam, transportéu o transportáu, transporten; transportat, transportats, transportada (cárrega), transportades (cárregues))

33. Transport, s. m., transport.

Sino que y aya mandamen de transport.

Fors de Béarn, p. 1075. 

Sinon qu'il y ait commandement de transport.

CAT. Transport. ESP. Transporte, trasporte. PORT. Transporte, IT. Trasporto. (chap. Transport, transports.)

34. Transportamen, Trasportamen, s. m., translation, transposition.

Per aquel trasportamen.

V. de sainte Énimie, fol. 43.

Par cette translation.

Transportamen de paraulas.

Leys d'amors, fol. 132.

Transposition de paroles.

CAT. Transportament. ESP. Trasportamiento (transposición).

IT. Trasportamento. (chap. Transportamén, transposissió.)

35. Transportacio, Transportatio, s. f., lat. transportatio, translation, transport.

De la qual... transportatio parla la decretal.

(chap. De la cual... transportassió (traslassió, transport, traducsió) parle la decretal.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

De laquelle... translation parle la décrétale. 

Non obstant aquela transportacio.

Arbre de Batalhas, fol. 112. 

Nonobstant ce transport.

- Traduction.

Se fay per... transportatio de grec en lati.

Leys d'amors, fol. 44.

Se fait par... translation de grec en latin.

CAT. Transportació. ESP. Transportacion, trasportacion (transportación, traslación, traducción, transposición). PORT. Transposição. 

IT. Trasportazione. (chap. Transportassió, traslassió, transport, traducsió, transposissió.)


Portulaca

martes, 25 de noviembre de 2025

Porr, Poyre - Pors - Port

Porr, Poyre, s. m., lat. porrum, poireau, porreau, sorte de légume. 

Herbas agudas cum es porr, ceba.

Porr, Poyre, porrum, poireau, porreau, puerro, porro, calsots


Eluc. de las propr., fol. 31. 

Herbes piquantes comme est porreau, oignon.

- Sorte de verrue.

Per poyre o per carnada.

Trad. d'Albucasis, fol. 30. 

Par poireau ou par excroissance de chair. 

CAT. Porro. ESP. PORT. Puerro. IT. Porro. (chap. Porro, porros : verdura; tamé són porros los de fumá, que li agraden mol a Manel Riu Fillat.)

2. Porrat, s. m., porreau.

La carga de cebat e de porrat, tres deners.

(chap. La cárrega de sebes y de porros, tres dinés.)

Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17. 

La charge d'oignons et de porreaux, trois deniers.

3. Perezin, adj., porrosin, qui tient du porreau.

Colra perezina, verda en color, et amara en sabor, et aguda cum la herba don pren son nom, dita porr o marrubium.

Eluc. de las propr., fol. 31.

Bile porrosine, verte en couleur, amère en saveur, et piquante comme l'herbe dont elle prend son nom, dite porreau ou marrube.


Pors, s. m., lat. porus, pore, ouverture imperceptible dans la peau de l'animal par où se fait la transpiration. 

Frejor es... dels pors del corrs restrictiva. 

Per razo de la apercio... dels pors.

(chap. Per raó de la apertura... dels poros.)

Eluc. de las propr., fol. 25 et 74. 

La froidure est... des pores du corps restrictive. 

Par raison de l'ouverture... des pores.

CAT. ESP. PORT. IT. Poro. (chap. Poro, poros; poret, porets; NO porret, porrets, de porro, porros.)

2. Poros, adj., lat. porosus, poreux. 

Fust es poros, et recuelh dins sa porozitat ayre qui 'l soste sobre l' ayga.

(chap. La fusta es porosa, y ressibix adins de la seua porosidat l'aire que la sosté sobre (damún de) l'aigua (: la fa flotá))

Ha semblansa d' esponja, es poroza e cavernosa (plena de forats).

(chap. S'assemelle (s'apareix) a la esponja, es porosa y cavernosa.)  

Eluc. de las propr., fol. 197 et 135.

Bois est poreux, et reçoit dans sa porosité l'air qui le soutient sur l'eau.

A ressemblance d'éponge, elle est poreuse et creuse.

CAT. Poros. ESP. PORT. IT. Poroso. (chap. Porós, porosos, porosa, poroses.)

3. Porozitat, s. f., lat. porositatem, porosité.

La porozitat de la pel. 

(chap. La porosidat de la pell.)

Per razo de la granda porozitat.

(chap. Per raó de la gran porosidat.)

Eluc. de las propr., fol. 65 et 25. 

La porosité de la peau. 

Par raison de la grande porosité.

CAT. Porositat. ESP. Porosidad. PORT. Porosidade. IT. Porosità, porositate, porositade. (chap. Porosidat, porosidats.)


Port, s. m., lat. portus, port.

Las naus yssiron del port.

(chap. Les naves (los barcos) van eixí (issí, ixí, eissí) del port.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 21.

Les navires sortirent du port.

Port, portus, ports, Delta, Ebro, Ebre, Port fangós

Que nos trameta a port, e nos e nostra nau.

V. de S. Honorat. 

Qu'il nous transmette à port, et nous et notre navire.

Fig. Chansos, al port d' alegratge 

On pretz e valor s' aten, 

Al rey que sap et enten 

M' iras en Arago dire.

Pierre Raimond de Toulouse: Atressi cum. 

Chanson, au port d'allégresse où mérite et valeur aspire, au roi qui sait et entend tu m'iras en Aragon dire.

Loc. Coma aquells que son tempestat el mar deziron venir a bon port.

V. et Vert., fol. 33. 

Comme ceux qui sont agités par la tempête en mer désirent venir à bon port. 

Fig. Quar si ns vols a bon port traire.

Pierre de Corbiac: Domna dels. 

Car si tu nous veux conduire à bon port. 

Peritz soi si non venc al port.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je suis mort si je ne viens au port. 

Abans que trigue gaire 

Venretz a mal port.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Avant qu'il tarde guères vous viendrez à mauvais port.

Per que fay mestiers que endresse sa vela a port de salut... ab ven ferven d'amor. V. et Vert., fol. 72. 

C'est pourquoi il est besoin qu'il dirige sa voile vers port de salut... 

avec vent fervent d'amour.

Prov. Prop del port periss soven la nau que es passada segura per auta mar. V. et Vert., fol. 72. 

Près du port périt souvent le navire qui a passé sûr à travers la haute mer. 

CAT. Port. ESP. Puerte (Puerto). PORT. IT. Porto. (chap. Port, ports; portet, portets; vore portell, portells, Portellada.)

Un portell a un marge, desportellat, paret desportellada.


La Portellada, ayuntamiento, city hall, town hall, Rathaus

domingo, 28 de julio de 2024

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.


Original en castellá:

Capítulo XIII.

De la comisión de los tres higos.

¡Oh!, ¡cuántas clases, especies y géneros de ladrones hay en el mundo! Unos con trajes de caballero, otros con el de pillos. Unos roban desde su casa, a pie firme y a lance seguro; otros en la calle, en el campo, en los caminos; habiéndolos en todas partes y para todo, y estando tan poco libres de ellos los palacios y aun las mismas coronas de los reyes, como la más solitaria aldea y la fruta más ruin del árbol que crece solo en el desierto. Pero en tanta variedad y diferencias de ladrones, cuatreros y tahúres, ningunos más serenos y rematados que los historiadores; y aun presumiendo mucho de honrados sólo porque no hurtan para ellos. Pero por eso el hurto no deja de ser hurto, y el despojo, despojo. A fe, a fe que si los despojados no fueran muertos, generalmente, que no siempre les estuviera bien su atrevimiento.

Ha de saber el lector, que un autor extranjero ha quitado a Pedro Saputo el hecho y comisión de este capítulo, para darlo a un personaje arrapiezo que jamás ha existido, y a quien finge una vida y aventuras tan enatizas como la persona, para entretener a gente música, a mozos de tienda; pajes, lacayos y niños de la escuela. Y luego quiere disimular y realzar la bajeza de su invención con alegorías del tiempo de entonces, que así medren mis enemigos como dicen a la fábula y su puro significado. Siempre han hecho esto los extranjeros; especialmente los italianos y los franceses, habiendo casi llegado a decir aquéllos que el Gran Capitán aprendió a montar a caballo de un padrone que tuvo en la Calabria; y éstos, que Cervantes nació en la tienda de un barbero de Versalles. ¿Qué extraño es, pues, que hombres de tan poco aquel (vergüenza iba a decir) se hayan propasado a quitar a Pedro Saputo la gloria del hecho que referimos? Lo que yo más siento es que lo hayan atribuido a un sujeto de tan poco valor, y cuya ridiculez y desprecio ha corrompido la gracia, ajado el color y revocado la dignidad de la acción en el héroe almudévano.
Pero tendrá su mérito propio, original y primitivo, mal que le pese al menguado biógrafo que adornó con ella la vida de su arrugado monstruoso engendro.

En la explanadilla del cabezo de la Corona había una higuera que nunca jamás había dado fruto, y aquel año produjo tres higos tan hermosos, orondos y extraordinarios, que el concejo determinó enviarlos de regalo a S. M., y nombrando a Pedro Saputo para el encargo y comisión de llevarlos. Mandaron hacer una cesta muy pulida a un cestero de Huesca, el más famoso que había en la ciudad, con tres divisiones para poner los higos separados. Y hecho todo y puestos los higos con buen mullido, entregaron a Pedro Saputo la cesta, diéronle dinero para el viaje, y tomó el camino de la corte.

A poco trecho comenzó a decir entre sí: esto que hacen los de mi lugar es una grandísima sandez, y no sé yo cómo endilgalla para que no lo parezca. Supongo que llego allá: y ¿qué digo? ¿Qué diré a aquellas raposas descoladas de los cortesanos? Y ¿qué dirán cuando vean que desde Almudévar, en Aragón, llevan tres higos a S. M. y pido audiencia y se los quiero presentar y porfío en ello? A mí, es verdad, no me pesa ir a la corte; y o yo no soy Pedro Saputo o los higos ha de vellos y recibillos el rey. Pero ¿cómo haré yo para que esta ignorancia y puerilidad redunde en estimación y crédito de los de mi pueblo? Y así discurriendo fue andando su jornada, y el cuarto día llegó a Alcalá de Henares.

Ya estoy cerca, dijo; y para lo que tengo discurrido, lo mismo son dos higos que tres; me como uno. Y se lo comió y fue adelante. Llegado al sitio que llaman la venta del Espíritu Santo, dijo: para lo que de nuevo he pensado, lo mismo es un higo que dos; me como, pues, el uno, y se lo comió y fue adelante. Llegó, en fin, al Buen Retiro donde a la sazón residía el rey y toda la real familia; y como todo lo llevase muy discurrido, compuesto y considerado, se entró en palacio muy confiado y sereno.

Era entonces lo que privaba en palacio, por ser el gusto dominante, las bufonadas y chocarrerías. De modo que la gracia y mérito de la buena conversación y trato cortesano consistía en chistes, equívocos, conceptillos y agudezas tal vez indecentes, pasando todo por de buena ley a título de discreción y galantería. Supo esto Pedro Saputo cuando pasó la otra vez por la corte; por cierto que se avergonzó de ver tanta bajeza en vez de la majestad y dignidad que correspondía a un imperio tan glorioso, a una corte como la de España, señora de tantos mundos. Pero ahora le pareció que eso mismo le facilitaba su comisión, y esperaba por ese medio salir de ella airoso.

Con efecto, llegó a palacio, y haciendo del bobo pidió ver a S. M., a quien traía un oficio del concepto de Almudévar y con él un regalo que sería contado en los anales del reino por la cosa más estupenda que se habría visto. Preguntáronle al punto los cortesanos qué era lo que traía, y respondió que primero lo había de saber S. M., que ellos lo verían y no lo catarían. Y que no le detuviesen mucho porque era hombre de poca paciencia y se metería en la cámara y aun en la cama de S. M. a pesar de todos. Ellos quisieron divertirse, y deteníanle porfiando por ver lo que traía en la cesta. Él les dijo, continuando siempre en hacer el simple: - Mirad, polillas, que si se me amostazo, echo a correr ahí adentro, descuelgo la espada de S. M. y os conjuro con ella y os mando a por almas de alquiler si hay en la corte quien las alquile, porque vais a quedar sin la vuestra. - ¿Hase visto, dijo uno de ellos, un loco más gracioso? Llevémosle a S. M. que, por san Jorge, ha de gustar mucho de oílle. Y le pusieron en medio de todos y le entraron en la cámara de S. M.

Llegado a la presencia del rey con el oficio o pliego en la mano y la cesta en la otra, le pidió licencia para presentarle un oficio escrito del concepto de su lugar, y S. M. le admitió con agrado, y leído que le hubo dijo: - ¿Conque me traes tres higos? - Sí, señor, aquí están en esta cesta. Y se la entregó a S. M. Abrióla el rey, y no viendo más de un higo dijo: - Aquí sólo hay un higo. - Pues uno, respondió Saputo. - Pero el oficio reza tres, dijo el rey. - Pues tres, respondió el bribón. - Hombre, dijo el rey; el oficio dice que me mandas tres higos y aquí sólo veo uno. - Eso, señor rey, consiste (dijo Pedro Saputo) en que ahí por ahí antes de llegar me he comido yo los otros dos. - ¡Te los has comido! ¿Y cómo has hecho?, preguntó el rey. - Así, respondió Pedro Saputo, y tomándole al rey el higo de la mano se lo comió con mucha gracia y desenvoltura. Los cortesanos que lo vieron celebraron mucho la agudeza, dijeron que chiste como aquél no se había visto; y aun S. M. se alegró y lo celebró también, y favoreció a Pedro Saputo. Así lo había él esperado y no se engañó, conociendo la puerilidad e indignidad de la corte desde el otro viaje. Mandóle el rey que no saliese del palacio sin su orden, y a los cortesanos y caballeros de su casa que le atendiesen y regalasen.

Un día le dijo el rey: - Supuesto que has visto ya mi mesa, ¿te parece si habrá algún príncipe en el mundo que sin traer nada de fuera de sus estados la tenga tan regalada? Y contestó: - Me parece que no, porque no hay ningún reino en el mundo que produzca tanta variedad de cosas y tan excelentes para el regalo de la vida. Pero faltan muchas, señor, en la mesa de V. M., e yo siendo lo que son las tengo cuando quiero mucho más exquisitas, o las como, que es lo mismo. Porque Vuestra Majestad no come el pan de Huesca ni de Andorra. - No. - Pues yo, sí. V. M. no come el carnero de Monegros. - No. - Pues yo, sí. V. M. no come las truchas del Cinca ni del río de Troncedo. - No. - Pues yo, sí. V. M. no come los nabos montañeses y de Mainar, ni el cardo ni la escarola de Alcañiz. - No. - Pues yo sí. V. M. no come el queso de Tronchón, el aceite de Fornos, las uvas de Ráfales, las cerezas de Monzón y Torre del Conde, los higos de Maella, ni las granadas de Fraga. - No. - Pues yo sí. V. M. no come la aceituna negra y curada de la Tierra Baja. - No. - Pues yo sí. V. M. no bebe el agua del Gállego o del Cinca. - No. - Pues yo, sí. - ¿Que tan buena es?, pregunto el rey. - Es tan buena, señor, respondió, que además de ser muy ligera, fácil y suave, pura como la luz, delgadísima y la más limpia que corre sobre la faz de la tierra, no padecen de gota ni apoplejías los que la beben; en especial de sus corrientes. - No me has nombrado ningún vino, le dijo el rey. - Señor, no faltan muy especiales, pero por ahora son mejores los de las provincias de Andalucía, que si mis paisanos los aragoneses no tuviesen el talento de hacer de buenas uvas mal vino, mandara V. M. traer del campo de Cariñena y otros, y la hombrearían con los mejores. - Me alegro, le dijo el rey, de que mi reino de Aragón sea un paraíso de la tierra por sus frutos naturales. Algunos ya yo los había oído nombrar, otros ya vienen a mi mesa y aun de los que tú no has nombrado; y otros habían llegado a mi noticia. Pero, en efecto, yo creo que andas un tanto cuanto exagerado en el punto de excelencia. - Señor, replicó él, en Aragón todo está a un nivel, la excelencia de los frutos de la tierra, y la nobleza de los corazones de sus naturales para amar a su rey, y la lealtad de sus pechos para defender su corona. Esta conclusión dejó al rey muy pagado, y más que habló Pedro Saputo con grande ahínco y firmeza, como hombre que sabía lo que decía.

Todos los días solía llamarle el rey a su cámara y holgaba mucho de su discreción y dichos agudos; aunque no tardó en conocer que Pedro Saputo era hombre para más que para hacer reír como un bufón sin asiento ni meollo. Hasta le llamó alguna vez cuando deliberaba con el ministro, y le llegó a pedir su parecer en gravísimos negocios del estado. Por fin se atrevió Pedro Saputo a declarar a S. M. que la comisión y regalo de los higos, como el papel de bobo que estaba haciendo, había sido achaque para introducirse, y todo para tener ocasión de decir a S. M. lo que había observado en el reino.

Las damas de palacio le querían mucho, y jugaban y reían con él por simple y sin malicia, y él se dejaba reír y jugar, y sacaba todo el partido que podía, que no era poco de todos modos. Pero algunas traslucieron muy pronto que su simplicidad era fingida, y le trataban de otra manera y le favorecían más, y se entendían con él para burlarse de algunos caballeros que se tenían por discretos.

Cansóse empero de estar en la corte y de ver constantemente al rey engañado por sus ministros y consejeros; y no atreviéndose a pelear solo una batalla tan recia como la que habría que dar a tantos y tales enemigos del rey y del reino, dijo un día a S. M.: - Señor, si V. M. me da licencia, yo desearía volver a Aragón, porque tengo que cumplir este año un voto a la Virgen del Pilar, y se acercan las fiestas. Sintiólo el rey, porque se había agradado de su buen entendimiento, y quisiera tenerle siempre a su lado. Con todo le respondió: - No te privaré de cumplir tu buena obra; y sabe que tengo envidia a los aragoneses que tan de cerca pueden visitar a aquella señora y madre de todos. Ve, pues, a tu tierra. Pero cuando estés para partir, entrarás, que has de llevar unas letras mías y un encargo de palabra a aquel mi virrey y capitán general. - Señor, dijo Pedro Saputo; yo ya me iría mañana, si V. M. no me ha menester más tiempo en la corte. - Iraste, pues, mañana, respondió el rey; y entiende que si quieres volver, siempre te veré con gusto y si algo me pides no te lo negará tu rey.

Con efecto, le despacharon aquel mismo día; él besó la mano del rey, se despidió de sus amigas y amigos, y cargado de regalos de ellas, salió de la corte y tomó el camino de Zaragoza.