champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.
Nació en Santa Cirga, finca situada entre Manacor y Porto Cristo, hijo de labradores acomodados. Tras estudiar latín y cultura clásica se trasladó, a los quince años de edad a Palma para estudiar en su seminario.
Muy rápidamente se dio a conocer como polemista intransigente, puesto que su carácter recio le hizo intervenir en furiosas polémicas.
Su vocación literaria se despertó primero en español, y a partir del 1879 en catalán y mallorquí. A partir de este año inició la tarea de recoger en el mallorquín coloquial de Mallorca las fábulas, que empezó a publicar el 1880 con el pseudónimo de "Jordi d'es Racó". La primera fábula aparece en la revista La Ignorancia. En 1885 publica Contarelles, un recuento de narraciones de tema popular. En 1886 fue ordenado presbítero. Fue vicario de la parroquia de Manacor, y en 1888 obtuvo la cátedra de Historia Eclesiástica del Seminario. Más adelante llegaría a ser vicario general y canónigo de la Sede de Mallorca.
Su obra magna fue el Diccionario Catalán Valenciano Balear, que no vio terminado, y que acabó su colaborador Francesc de Borja Moll.
Fuertemente enfrentado a Pompeu Fabra (Pompeyo) por su gramática de laboratorio, Alcover llegó a afirmar que Fabra había sido uno de los gramáticos más funestos que había tenido jamás la lengua catalana, que había pretendido imponer una ortografía exótica y que había creado un estado de violencia entre los estudiosos del catalán, haciendo de la lengua una bandera de separatismo y de odio contra España.
Entre otros, tuvo el cargo de corresponsal de la Academia de Buenas Letras de Barcelona y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona.
En política fue uno de los principales promotores del partido integrista en Mallorca. Inicialmente dio apoyo al movimiento autonomista de la Solidaridad Catalana. Jodó con la solidaridad catalana, dinero para el proceso, millones de euros que no van a los pobres o enfermos.
No obstante, tras su intensa pelea con el Instituto de Estudios Catalanes y la Liga Regionalista hacia finales de la década de 1910, se opuso al catalanismo político y se hizo maurista.
Su producción literaria, dirigida a la investigación lingüística, la historia, la descripción de costumbres populares, la recogida de materiales folclóricos, cuando no se dedica a la polémica, es de pocos artificios, prosa sin voluntad estética, se reduce a la Recopilación de Rondallas Mallorquinas de Jordi des Racó, algunas biografías, como la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa, una novela de tono costumbrista (Arnau), y los dietarios de sus viajes.
Fue impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear, obra lexicográfica que recoge el conjunto del léxico catalán, mallorquín, valenciano en todos los dialectos y todas las épocas. Los tres son idiomas muy próximos al aragonés y occitano antiguo.
http://dcvb.iec.cat/results.asp
seguramente está más que manipulado, no es como el original, aparece País Valencià, por ejemplo, dudo mucho que Alcover escribiese o dijese País Valencià.
Laínz Fernández, Jesús (2012). Desde Santurce a Bizancio: El poder nacionalizador de las palabras. Encuentro. p. 405. ISBN 978-84-9920-095-8.
Massot i Muntaner, Josep (1985). Antoni M. Alcover i la llengua catalana: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. p. 49. ISBN 84-7202-745-7.
Mayurqa, n.º 23. Universitat de les Illes Balears. 1990-96. p. 112.
https://web.archive.org/web/20010814220339/http://www.terra.es/personal6/scabello/cope1.htm Además de describir el fenómeno de la popularidad de los programas de radio incluye un catálogo de las Rondallas publicadas y las grabaciones.
http://rondalles.uib.es/ Biblioteca virtual de la Universidad de les Illes Balears dedicada a las Rondallas Mallorquinas
Josep Massot Muntaner, nascut a Palma el 1941, es va llicenciar en Filologia romànica a la Universitat de Barcelona i és monjo de Montserrat des de 1962. Des de 1971 dirigeix les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És director també de les revistes Serra d’Or, Randa i Llengua i Literatura, i codirector de la Catalan Historical Review. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vicepresident de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i responsable de publicacions de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Ha publicat una seixantena de llibres i més de mil articles, pròlegs i ressenyes extenses sobre temes de llengua, literatura i història dels inexistents Països Catalans. És doctor honoris causa per la Universitat de ses Illes Balears i ha rebut un bon nombre de premis, entre els quals destaca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 2012.
Els inicis del Diccionari català-valencià-balear a través de l'espistolari d'A. M. Alcover i F. de B. Moll amb J. Calveras (Textos i Estudis de Cultura Catalana)
Narcís Iglésias Franch
El Diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver)
Cum l' ordi, cant lo pilas en la pila, ferent desobres ab lo pilo.
Trad. de Bède, fol. 43.
Comme l'orge, quand vous le pilez dans le mortier, frappant dessus avec le pilon.
ANC. CAT. ESP. (mortero) IT. Pila. (chap. Morté, mortés; morterada de all y oli: morté ple; morterades.)
2. Pilo, s. m., pilon.
Cum l' ordi, cant lo pilas en la pila, ferent desobres ab lo pilo.
Trad. de Bède, fol. 43.
Comme l'orge, quand vous le pilez dans le mortier, frappant dessus avec le pilon.
ESP. Pilón (especie de mortero de madera o de metal, que sirve para majar granos u otras cosas.). PORT. Pilão. IT. Pillo. (chap. Piló, pilons; massa del morté; mola, moles.)
3. Pilar, v., piler, broyer.
Cum l' ordi, cant lo pilas en la pila, ferent desobres ab lo pilo.
Trad. de Bède, fol. 43.
Comme l'orge, quand vous le pilez dans le mortier, frappant dessus avec le pilon.
O piles tot essemps molt be. Liv. de Sydrac, fol. 77.
Qu'il le pilât tout ensemble moult bien.
Part. pas. Am crotas de cabra o de camois piladas e passadas sotilmen.
Liv. de Sydrac, fol. 117.
Avec crottes de chèvre ou de chamois pilées et passées finement.
PORT. Pilar. IT. Pillare, pigiare. (chap. Machacá, moldre. ESP. Moler.)
Pila, s. f., sanctuaire.
La pila plena de gran clardat... Ysit de la pila san e net.
Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 41.
Le sanctuaire plein de grande clarté... Il sortit du sanctuaire sain et net.
(N. E. Supongo que se llama así por la pila bautismal.)
Pilar, s. m., pile, pilier, colonne.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Coma lo bon pilar sosten los frevols bastimens e la mayo.
(chap. Com lo bon pilá sosté los fragila bastimens y la casa.)
V. et Vert., fol. 58.
Comme le bon pilier soutient les fragiles bâtisses et la maison.
Avetz a far XX pilars de marmes. Philomena.
(chap. Hau de fé vin pilás, columnes de mármol.)
Vous avez à faire vingt colonnes de marbre.
En Espanha a un pon...,
Un pilars y a senhors.
G. Adhemar: L'aigua pueia.
En Espagne il y a un pont..., une pile il y a maîtresse.
Fon aunitz per fals Juzieu fello,
E 'n fon batutz e liatz al pilar.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot.
Il fut honni par les faux Juifs félons, et en fut battu et lié au pilier.
Pour que je ne me relâche pas de servir envers elle.
Fig. Per ren que n' aia en poder,
Mos cors no s' anualha.
Peyrols: Manta gens.
Pour rien que j'en aye en pouvoir, mon coeur né s' attiédit.
Nuca, Nucha, s. f., nuque, chignon, moelle épinière.
Sobre la nuca o servitz.
Mezolh de la 'squina dit nucha pels phisicias.
Eluc. de las propr., fol. 11 et 50.
Sur la nuque ou cerveau.
La moelle de l'échine dite nuque par les chirurgiens.
ESP. PORT. IT. Nuca. (chap. Clatell, clatells nuca; médula espinal, lo moll del esquinás. Clatellada, clatellades : cop al clatell.)
Nud, Nut, adj., lat. nudus, nu, dépouillé, exempt.
Ben volria mon cavallier
Tener, un ser, en mos bratz nut.
(chap. Be voldría mon caballé tindre, una tarde - nit, als meus brassos despullat.)
La Comtesse de Die: Estat ai.
Bien je voudrais mon chevalier tenir, un soir, nu entre mes bras.
La neus, quan ill es nuda,
Par vas lui bruna et escura.
B. de Ventadour: Aitantas.
La neige, quand elle est nue, parait à côté d'elle brune et obscure.
Cascus tenc son bran nut de bon acier temprat.
Roman de Fierabras, v. 370.
Chacun tint nu son glaive de bon acier trempé.
Fig. Ab cors de totz mals aibs nud.
Aimeri de Bellinoi: Al prim.
Avec corps exempt de toutes mauvaises qualités.
Non siatz
Vas me de merce trop nuda.
Ralmenz Bistors: A vos miells.
Ne soyez pas envers moi trop exempté de merci.
Loc. La genser c'anc nasques nuda.
Aimeri de Bellinoy: Al prim.
La plus gentille qui oncques naquît nue.
Anar posc ses vestidura
Nutz en ma camisa.
B. de Ventadour: Tant ai.
Je puis aller sans vêtement nu en ma chemise.
ANC. FR. D'un homme qui tout nu de glaive et de courage.
Malherbe, liv. I.
CAT. Nu. ANC. ESP. Nudo (desnudo). PORT. Nu. IT. Nudo.
(chap. Despullat (en fransés dépouillé), despullats, despullada, despullades.)
2. Nudament, adj., nûment, à nu.
Si i a mescla, e om i trai glasi nudament.
Charte de Besse en Auvergne, de 1270.
S'il y a mêlée, et on y tire le glaive nûment.
CAT. Nuament. ESP. Nudamente. PORT. Nuamente. IT. Nudamente.
(chap. Despulladamen, a pel.)
3. Nudetat, s. f., lat. nuditatem, nudité.
Tant a tos temps suffert e fams e nudetatz. V. de S. Honorat.
Tant il a toujours souffert et faim et nudités.
ANC. CAT. Nuditat. IT. Nudità, nuditate, nuditade.
4. Nueza, s. f., nudité.
Fig. Re non profeita a home nueza, caut a ades cobeeza.
Trad. de Bède, fol. 47.
Nudité ne profite rien à l'homme, quand il a sans cesse convoitise.
PORT. Nudeza.
5. Denut, Desnud, Desnug, adj., lat. denudatus, mis à nu, dépouillé, dénué, dépourvu.
Car ma voluntatz brava
M' a faich failhir tot desnut.
G. Adhemar: Al prim.
Car ma volonté fougueuse m'a fait faillir tout dénué.
Dins fort castelh, o dins mur, o en tor,
Lur van fugen, o desnugs, o armatz.
Le moine de Montaudon: Aissi com sel.
Dans fort château, ou dans mur, ou en tour, je leur vais fuyant, ou dépouillé, ou armé.
ANC. CAT. Desnu. ESP. Desnudo.
6. Denudar, Desnudar, v., lat. denudare, dépouiller, mettre à nu, dénuer.
Part. pas. Nervis... denudatz de carn. Trad. d'Albucasis, fol. 54.
Nerfs... dépouillés de chair.
(chap. Nervis, ñervis, nirvis, ñirvis despullats de carn.)
A... loc religios... ad altras personas denudadas.
Charte de Gréalou, p. 90.
A... lieu religieux... à autres personnes dénuées.
Fig. De pecatz denudatz. Eluc. de las propr., fol. 122.
Dépouillés de péchés.
ANC. FR. De ces plumes l'a desnué.
Ysopet, 1, fab. 34. Robert, t. 1, p. 2.
IT. Disnudare. (ESP. Desnudar. Chap. Despullá, despullás: yo me despullo, despulles, despulle, despullem o despullam, despulléu o despulláu, despullen; despullat, despullats, despullada, despullades.)
Nugatio, s. f., raillerie, moquerie, sornette.
Dizem scienmen, per mostrar major affirmatio de so qu' om ditz, quar estiers seria nugatios. Leys d'amors, fol. 124.
Nous disons sciemment, pour montrer plus grande affirmation de ce qu'on dit, car autrement ce serait raillerie.
(chap. Anulá: anulo, anules, anule, anulem o anulam, anuléu o anuláu, anulen; anulat, anulats, anulada, anulades.)
4. Anullatio, s. f., annulation.
Anullatio... promulguada en la presencia de Felip, rey de Fransa.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 213.
Annulation... promulguée en la présence de Philippe, roi de France.
ESP. Anulación. PORT. Annullação. IT. Annullazione.
(chap. Anulassió, anulassions; cassamén, cassamens, del verbo cassá, en lo sentit de anulá, tachá, inutilisá, revocá, com se fée als textos antics, com lo famós Repartiment de Valencia y Próspero de Bofarull.)
No va pendre lo hábit de monja, com volen di alguns y creu lo vulgo ignorán, que hasta han arribat a afirmá que va professá y va viure tres añs al convén. Tot es fals, tot inventos y donaire de homens destalentats, burlons y faltons. ¿Y pera qué? pera acabá en un cuento absurd, infame y asquerós que fa vómit y vergoña. Res de indessén, res de negre ni de mulato va passá an aquell convén; de grassiós y amable, sí, mol, perque no cabíe datra cosa a la edat y miramén de Pedro Saputo, ni a la amabilidat y virtut de aquelles siñores.
Admitixgo, pos, dins de reixes, que entonses no eren tan quisquilloses ni tan fortes ni espesses com después se van torná a tots los convens com precaussió nessessaria contra la fragilidat humana que a dins se refugie, y diénles que se díe Geminita, la van destiná per de pronte de ajudanta a la cuina, fenla sotacuinera. Pesat li va resultá, repugnán y afrentós; pero per sort, als tres o cuatre díes li va preguntá la mare priora si sabíe cusí, y va di que una mica a la moda y gust de les gens del siglo; y pera probala li va doná a cusí dos parells de cansonsillos de un reverendo ex guardián que males llengües díen que habíe sigut y ere encara lo amor mes amartellat de una germana de la priora, casada al poble y ya viuda.
Al poc rato va vore la priora que Geminita cusíe en mes primor que les mes reputades entre elles, y va amostrá la labor a les atres monges, los va pareixe tan be a totes, que per acuerdo unánime o mes be per aclamassió la van traure de la cuina y la van declará la donsella de labor de la comunidat, tratanla en mol cariño, y procurán la mayoría de elles mostrás mol seues, ya que u mereixíe tot la seua modestia, afabilidat y bona grassia.
Se van prendá de ell mol espessialmén dos novissies que ñabíe casi de la seua mateixa edat. La una perque de chiqueta caén de morros al foc ubert de lleña se va volcá damún una olla de aigua bullín y se habíe escaldat lo coll y tot un pit, van creure sons pares que siríe inútil per al món y la van incliná a sé monja, dixanse ella incliná y portá, volén o no, mol inossenmen a tot lo que li proposaben.
Y l'atra, veína y amiga seua, la va seguí pocs díes después sol per fé lo mateix; y portáen entonses de sis a set mesos de hábit.
Estes dos sagales, pos, li van manifestá prou cariño per sé de la mateixa edat, ya que la mes gran, que ere la cremada, teníe setse añs y alguns mesets; y l'atra no mes de ixos mesos menos.
Pera viure y parlás y tratás mes libremen van demaná a la mestra de novissies que li demanare a la mare priora la grassia de dixá dormí a Geminita al novissiat, la maestra ere blaneta, y li va parlá aquell mateix día a la priora, que pera contentá a les cuatre va consedí lo seu dessich, passán aixó a les dos semanes de está ell al convén.
En cuidadet anáe ell en tot pera no descubrís; parláe poc y sempre en oportunidat y agudesa, pero sensillamén y com si fore cosa natural y sense advertensia. De sort que sol en les seues paraules y bons modos se habíe de embutí al cor y al moll del os de totes elles; y així passáe, hasta abrassál y donali besos jovenetes y agüelotes cuan lo sentíen parlá en tanta discressió y sabiduría. Per supost, ell se dixáe abrassá y besá, pera no eixecá sospeches, pero no solíe torná estes carissies, rara vegada u feie. Se li queixáen amorosamen de sé massa aspra y fura. Les que mes se queixaben eren les dos novissies, perque tamé eren les que mes cariños li féen. Se díen elles la una Juanita, y l'atra Paulina. La Juanita ere la del pit escaldat.
Habíe tingut Paulina molta temó als morts y als duendes, y encara li durabe; aixina que la maestra de novissies les permitíe alguna vegada dormí juntes, cosa que no se usabe ni aprobabe la regla.
Van allargá esta libertat después de entrá allí Geminita, y alguna vegada dormíen les tres juntes, dixán ell corre sempre la ignoransia de aquelles sagales.
Al final se va tindre que descubrí diénles un día, que estáe mol apenada perque al seu pareixe se tornáe home. Sen van enriure aquelles inossentes mossetes; ell va insistí en que ere verdat, y elles encara sen enríen mes y no faen cas. Su van tindre que creure, pero sense sospechá lo engañ y teninlo sol com un cas mol raro y casi milagrós. Perque dudá de que va entrá dona al convén ni sels podíe ocurrí. Conque van passá prop de dos mesos de esta manera en la mes gran sensillés y naturalidat del món, y sense cap escrúpol ni reparo.
Lo mes gran perill que va corre lo seu disfrás constanmen va sé que olvidat del papé que fée descubriguere que sabíe lligí, y anáe sobre aixó parán molta cuenta, no agarrán may cap llibre a les mans per mes que los veíe a totes les taules, be que reduíts a breviaris, diurnos y devossions cristianes; y si alguna vegada ne obríe algún lo miráe un rato y díe: aixó es o..., y esta, ele, y nombrabe tres o cuatre lletres, sempre les mateixes, de lo que sen enríen mol les novissies y les atres monges. Y ningú sen recordáe de la seua familia ni se va tratá de escriure al seu poble.
Encara va fé un atra inossentada. La organista ere una coixa, que fora de esta falta y la de una den, ere bastán grassiosa y la mes lista, pincha y atrevida de la comunidat; pobres a casa seua, la van admití per lo ofissi. Passán un día Geminita per la seua cámara va entrá y va vore que amagáe mol depressa un papé brut, y li va di:
- Perdonéu sor Nazaria; pero eixe papé, si está escrit yo no hay de lligíl, y escrit o no, ha de mascará tot lo que toco segons hay vist.
- Pos que mascaro, va contestá la monja; lo embutixco aquí prop del cor perque es de una persona que ting apossentada al mich de les entrañes; y te u descubrixco perque eres discreta. Escolta lo que diu: "Dolsa y grassiosa colometa meua: me fan aná a predicá tres sermons, y tardaré dos siglos en torná, que dos siglos o mes significarán pera mí tindre dolén lo cor les dos semanes que estaré sense vore los teus ulls amorosos, sense sentí la teua veu encantadora, sense contemplá lo teu rostro encantadó, sense donat y ressibí aquells apassionats abrassos entesos sol per tú y per mí.
Si puc, vindré a despedím; pero per si auncás escriume esta tarde, y aplica al papé una dotsena de besets com yo los dono an éste pera que tú los arreplegos. ¡Prenda meua! ¡Ama meua! La teua imache, que sempre ting presén, sirá lo meu ídolo en esta aussensia, així com tú, aussén y presén, eres la meua vida y la meua alma. Teu. N.»
- Tendre y enamorat está fulano, va di Geminita; pero lo seu papé mereixíe mes cuidado, pareix que hau llimpiat en ell lo cresol o embolicat una butifarra de sang rostida al caliu.
- Es que, va di la monja, me l'ha enviat a dins de un pichonet guisat y farsit. Tamé yo li envío los meus en dolsaines, bizcochos, en lo que puc.
- Y, ¿qué traéu, diéume, li va preguntá, de ixos amors, no se poden vore mes que de lluñ y sempre reixa pel mich, ni tratás mes que per escrit? ¿Quín gust poden tindre uns besets que venen embolicats en un colomet guisat, fen auló a espessies y tan pringosos?
- No u entenéu, va contestá la monja; si no fore per naixó mos moriríem totes badallán. Perque has de sabé que fora de algunes de gust mol soberbio, com la priora y sor Mercedes, totes tenim cada una lo seu cada un, y tratem la una en un flare, l'atra en un benefissiat, y així, filla meua, tenim ocupat lo cor y entretingut lo pensamén. Y si ixos homens pugueren entrá... Y no es difíssil, perque yo sé cóm y per aón; pero lo meu es flare y se sabríe, que si no... Pos, com día, si pugueren entrá, totes mos pedríem, perque tot aniríe al ample. Lo nostre amor es mes violén que fora a la libertat del siglo que corre. Yo men enrecordo de que vach voldre be a un jove abans de entrá, perque vach vindre ya en vin añs y ya ne fa nou que hi estic, y aquell amor a cap desesperassió me portáe, com éste me porte a vegades, y com yo sé que los passe a les atres en los seus. Perque aquí lo que es al exterió, molta humildat y mansuetut, molta pas y tranquilidat; pero interiormen y a soles són les batalles y furors, y la brasa a les entrañes, y lo avivás lo foc, y lo estampit y cruixí de les flames que rodegen y u abrasen tot. Hasta la mare priora ha tingut los seus mals de cap, y potsé los té encara, pero u dissimule mol o per la edat ya no u sentix en tanta forsa.
Y sor Mercedes, si no los té, es perque diu que lo que ha de agradali y mereixe lo seu amor ha de sé mol superlatiu, y después mol prudén pera sabé patí y callá, y no caminá fen lo enamorat y lo suspirós, y menos dién chiquillades per tot arreu. Cada una tenim lo nostre gust y les nostres aprensions.
- Yo creía, va di Pedro Saputo fense lo simple, que les monges eren totes santes.
- Y u som, va contestá ella; pero hechizas y de botarga: de les verdaderes va passá ya lo tems. Mira: diuen que lo món, lo demoni y la carn són los enemics del alma; pos yo te asseguro que a cap puesto se troben tan a gust com als claustros. Es sert que lo món no mo se oferix per plasses y palaus, no mos deslumbre en la seua pompa y vanes apariensies; ni s'apareix al estat y vida que seguim; pero ve a les nostres reixes y mos entre per nelles en totes les seues inmundissies, y mos taque encara mes que als mateixos que los porten. Aquí se pregunte y averigüe tot lo que passe al poble, y lo que gasten aquell y aquella, y de aón y cóm; y lo que parle y trate y se descuide la donsella, y lo que engañe la casada, y se desenfade la viuda; se sap per díes y hasta per hores la vida del mossen, del dotó, del caballé, del villano, de tots en una paraula, grans, michans, y menuts; y u pensam, u regiram y murmuram, y ya la enveja, ya lo juissi temerari, ya la mes refinada malissia mos consumix, mos contente y cobre venjansa. Pos entre natros (y aquí entre lo demoni), colometes sense fel, tórdoles arrulladores de la soledat, ¡ay, quina tela, va di lo sastre! ¡ah, qué carneta, va di lo carnissé! ¡ay, qué inossén, va di lo novio!; tot es motejamos, criticamos, calumniamos, ficamos a pelá; tot soberbia, passions, chismes, parladuríes, odio, bandos, riñes, sels, despiques, enveches, reconcomios; y a vegades de esta ficsió y hipocressía, dién al món perdut y relajat, donem grassies a Deu per habemos librat dels seus perills.
- Lo dimoni de la vanidat mos té mes rendides y esclavisades que a les dones mes tontes y profanes del siglo. May mos criden al locutori sense antes passamos revista y donamos tres mans al espill, pera que lo vel caigue així, volo aixá, jugo de esta manera, descanso de l'atra; y que la toca, y la correcha y la cadena y lo escapulari diguen algo al que mos mire, com si per mol que mos atildem pugam dixá de sé dones visions y hermosures de carnerari, ni mes ni menos que los flares dixá de fé pudó a sobaquina.
- Pos en cuan a la carn, ya te hay dit lo que mos passe, perque tan mal inclinada está aquí, y alguna vegada tan aveada, com allá fora, y sempre mes irritada, o al menos mes fássil y rebelde, be que menos libre y satisfeta. Pero yo, Geminita, miro totes estes coses com oreo de abanico y te dic y asseguro que si deu vegades naixquera, deu vegades me ficaría a monja, encara que fore pera passá aquí lo infern y allá lo purgatori; o al revés, y me ixíen los pans de pintadó hosties. No saben, no, les gens del món lo que passe als claustres, ni u podríen entendre sense vóreu ni experimentáu. ¡Oh, qué diferén u jusguen y u creuen tots, com u creía yo mateixa, que me imaginaba aquí la inossensia y la vida del paraís!
- Mol engañada, pos, vivía yo, va contestá Pedro Saputo; y encara que en los díes que fa que estic hay vist algo, no veía tan com tot aixó.
- Perque sou mol chiqueta y no teniu malissia, va di la coixa; creixéu, creixéu, creixéu, mudáu eixe hábit al nostre, feu la creu y nugo gordiano dels votos, y entonses voréu, y ya mu diréu si voléu di la verdat. Mira, pos, quin pun éste de la verdat. Aquí, Geminita, se mentix mes que a una fira, mes que a la tenda de un mercadé sense consiensia; y la que va en la verdat obté damún la burla y lo despressio de totes. Y ojito de fiáten de alguna, perque no se sap lo que es la lealtat, y de la caridat sol se coneix lo nom.
- En tot, va replicá Pedro Saputo, al meu pareixe hau exagerat una mica massa mols defectes ben minuts, eixecán montes al pla, com lo puch de Puigmoreno, y valletes al secá, com a Valmuel. Yo no los miro en vidres de aumén ni del coló de les passions; y vech caridat, indulgensia y bon espíritu, y no trobo ixa discordia del infern que tot segons diéu u porte a punta de llengua y dardo de escursó. Perque, ¿qué són alguns desvíos, alguna enganchada, algunes contradicsionetes? Entre germans se troben, y hasta entre pare y fills, y no per aixó dixen de sé lo que són, y después se 'ls olvide y tornen a tratás y confiás com si res haguere passat.
- Pero dixán tot aixó, si tos pareix, ¿no voldríeu enseñám a lligí y tocá lo órgano de Turull?
- Si la mare priora vol y te dixe, va contestá la monja, per mí en mol gust. Demánali la grassia; sí, sí, demánalay y sirem bones amigues. En efecte, va parlá a la priora y li va otorgá la grassia, discurrín que si a la sagala la podíen traure una mica lletrada y organista, se quedaríe de segona y la professaríen de monja de obediensia. Y va escomensá lo seu estudi adeprenén la paleta de la Jesús y teclechán contínuamen a un instrumén que teníe la coixa a la seua cámara, paregut al de Fondespala, al Matarraña. Va volé esta enseñali tamé la solfa, y ell va di que lo que importabe eren les lletres y les tecles, que aixó vindríe mes abán; y en vuit díes va fé vore que adepreníe y coneixíe totes les lletres de la primera linea de la paleta hasta la H, de lo que estáe mol orgullosa la coixa. Y uns ratos cusín, atres tecleján, y servín tamé a la priora y an alguna atra monja de les de copete, y fen lo pesolaga algún rato en les novissies, se pegáe mol bona vida.
Per amollezir vigor et fermetat. Eluc. de las propr., fol. 12.
Pour amollir vigueur et fermeté.
La quals la fay amolezir. Brev. d'amor, fol. 87.
Laquelle la fait amollir.
Part. pas. Dels corns al foc redressatz et amolezitz.
Eluc. de las propr., fol. 239.
Des cornes redressées et amollies au feu.
CAT. Amollir. ANC. ESP. PORT. Amollecer. IT. Ammollire. (chap. Amollá.)
6. Emolezir, v., amollir, adoucir.
Si banha per emolezir la pel.
Trop si emolezish.
Eluc. de las propr., fol. 237 et 99.
Se baigne pour amollir la peau.
Beaucoup s'amollit.
7. Amolegar, v., amollir, ameublir.
Fig. El se laisset cazer als pes de Joseph per vezer si lo poyria amolegar en sa gran ira. Hist. abr. de la Bible en prov., fol. 20.
Il se laissa tomber aux pieds de Joseph pour voir s'il le pourrait amollir dans sa grande colère.
Que non poguesson ni vezer ni auzir ni sentir cauzas delechablas al cors, per que la forssa del cor se pogues amolegar. V. et Vert., fol. 85.
Qu'ils ne pussent ni voir ni ouïr ni sentir choses délectables au corps, par quoi la force du coeur se pût amollir.
Part. pas. Coma cera amolegada per far sagel, e coma bona terra ben amolegada et aparelhada per recebre bona semensa e bonas plantas.
V. et Vert., fol. 36.
Comme cire amollie pour faire sceau, et comme bonne terre bien ameublie et préparée pour recevoir bonne semence et bonnes plantes. ANC. FR Li pria que il refrainsist et amoliast la male volenté de son père. Mais il les sousplia et amolia leur orgueill.
Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 283 et 189.
9. Mollificacio, s. f., lat. mollificatio, assouplissement, élasticité, souplesse.
Dono a la carn mollificacio. Eluc. de las propr., fol. 117.
(chap. Donen a la carn elastissidat, mollesa. Afluixen, amollen la carn.)
Donnent souplesse à la chair.
- Faiblesse, affaiblissement.
Si es necessari en la malautia de mollificacio del corps.
Trad. d'Albucasis, fol. 4.
S'il est nécessaire dans la maladie d' affaiblissement du corps.
ESP. Mollificación. PORT. Mollificação. IT. Mollificazione.
10. Mollificar, v., amollir, assouplir, adoucir.
Mollificar et recurvar ab foc.
(chap. Afluixá, ablaní, amollá y recurvá, belcá en foc.)
Ab unguens... membres mollificar.
Eluc. de las propr., fol. 62 et 82.
Amollir et recourber avec feu.
Avec onguent... assouplir les membres.
Part. prés. Am aygua tebeza en la qual so coytas erbas mollificants.
(chap. En aigua tibia a la cual són cuites herbes amollans, afluixans, que ablanixen.)
Trad. d'Albucasis, fol. 66.
Avec eau tiède dans laquelle sont cuites herbes émollientes.
Part. pas. Si per saliva no ero preparadas et mollificadas.
Eluc. de las propr., fol. 45.
Si par la salive elles n'étaient préparées et amollies.
La palpebra es mollificada. Trad. d'Albucasis, fol. 16.
La paupière est assouplie.
CAT. Mollificar. ESP. Molificar. PORT. Mollificar. IT. Mollificare.
(chap. Amollá.)
Molher, Moller, Moiller, Moillier, s. f., lat. mulier, femme, épouse.
Portar camiz' ab aur que 'l molher cotz tot l'an.
Sordel: Sel que m.
Porter chemise avec or que la femme coud toute l'année.
Ab las autrui moillers
Faillir non doptei gaire.
Lanfranc Cigala: Oi! maire.
Avec les femmes d'autrui de faillir je ne craignis guère.
No letz a tu aver la moller de to fraire. Trad. du N.-Test. S. Marc, ch. 6.
Il n'est pas permis à toi d'avoir la femme de ton frère.
Fig. El rey d' Arago donet per molher las cansos d'En Guiraut de Bornelh als sieus sirventes. V. de Bertrand de Born.
Le roi d'Aragon donna pour femme les chansons de Giraud de Borneil aux siens sirventes.
- Femelle.
Passer... per sa molher guerreia.
Gal... tant ama sas molhers que, trobada pastura, el las sona, e per que manjo. Eluc. de las propr., fol. 148 et 146.
Le passereau... guerroie pour sa femelle.
Le coq... aime tant ses femelles que, la pâture trouvée, il les appelle, et pour qu'elles mangent.
ANC. FR. Mult out grant duil de sa muillier.
Roman de la Rose, v. 5388.
Et vont devenir moulier,
En filer entre pucelletes.
Villon, p. 36.
Et prendre en pacience
A sa noble mouiller.
Molinet, p. 149.
ANC. ESP. Peor enferma moller.
Ortiz de Zúñiga, Annales de Sevilla.
CAT. Muller. ESP. MOD. Mujer (ANT. Muger). PORT. Mulher. IT. Mogliere, moglie. (chap. Mullé, dona, esposa. Lligí al Fuero de Jaca, si alguna muller que no aia marit...)
2. Molieransa, s. f., mariage, épousaille.
Ara digam de matremonis, so es de las mollieransas.
Trad. du Code de Justinien, fol. 45.
Maintenant parlons de mariages, c'est-à-dire des épousailles.
Liat del no de molieransa. Trad. de Bède, fol. 32.
Sur sa tête porte barrette d'hermine, ils l' appellent mollette.
(chap. Molleta, molletes : classe de sombrero, normalmén fet de la pell d' armini, de la familia de les musteles (mustelidae). Pot sé que vingue de mustela, musteleta.)