Mostrando las entradas para la consulta Llitera ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Llitera ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 9. Seguix lo mateix registre. Morfina.

Capítul IX.

Seguix lo mateix registre. Morfina.


De Graus va passá a Benabarre, va doná una volta per la Llitera, va baixá a Monzón, Monsó, Monçó, de allí va pujá a Fontz o Fonz y Estadilla, va pensá en dirigí lo rumbo cap a casa seua, penanli no podé torná a Benabarre, perque va sé aon va vore mes cares majes, y pits mes uberts, (y caps mes grillats, com lo de Manuel Riu Fillat,) y olvidán en pena alguns amors que se va dixá allá desperdigats. 

- Pero prou, va di; hay donat gust a mon pare y me l'hay pres yo tamé, y no poc.

Li faltáen micha dotsena de pobles, entre atres lo de Morfina; y donán los demés per vistos, se va atansá al de aquell nobilíssim primé amor que no sabíe cóm trobaríe ni cóm se habíe de presentá, ni en quina cara después de tans añs. Y dudán, y bateganli fort lo cor, y en no menos temó que dessich, va arribá al poble y se va encaminá a casa seua.

Habíe mort lo pare fée dos añs, com vam di, aquell don Severo tan bo y tan generós; y lo fill fée cuatre que estáe casat. 

Morfina, cumplits ya los vintissing añs, sense pare, sa mare pensán sol en misses y rosaris, y lo germá en poca autoridat a casa seua, se miráe an ella mateixa com la sombra de la casa; lo que jun en lo chasco tan cruel que li va doná lo home del seu amor y a qui li va fiá mes que lo seu cor (que chasco se pot di tan llarga suspensió de la seua esperansa), y sempre en una passió que no teníe sol ni día al añ, habíe perdut aquella alegría que tan brilláe a un atre tems al seu bellíssim rostro, y sense está esguellada se coneixíe que se habíe semat la lozanía dels seus pensamens, entregada a una ressignassió penosa, que de sé ella menos animosa o de temple menos fi, la haguere consumit del tot. ¡Ah!, dels vin als vintissing passe una época, una edat sansera, y la mes forta y de mes gran mudansa a les donselles. Pero a Morfina ademés se li ajuntáe la causa espessial de que habíe amat y amabe encara al únic home que va arribá al seu cor y éste ¡fée set añs que la teníe olvidada!, mentres ella ere insensible pera tots, resignada a morí an aquell estat antes que doná la seua má a datre.

Va arribá Pedro Saputo y sol ella lo va coneixe abans de parlá; pero tots se van alegrá, hasta la cuñada. Buscán una ocasió li va preguntá a Morfina qué ere de lo seu antic amor y cariño. 

Ella li va contestá que no sabíe en quí parláe.

- En lo teu amán, va di ell.

- No tos conec per tal, va contestá ella; pero sí tos diré que ne vach tindre un, y que si me se presentare se trobaríe com la primera vegada, y com la segona, y com la tersera que mos vam vore.

- Pos yo soc, va di ell; dónam la teua queixa, pero dispósat a sentí la meua contesta.

- No trobo cap satisfacsió, va di ella; y si tots los grans homens són com vosté, si tal prossedí es inseparable de la seua exelensia, ben infelises són les que los volen. Yo tos vach volé sense sabé quí ereu, perque vach vore lo que ereu; vach vore que la idea de perfecsió que yo me había format de un home cabal, de un home digne de mí omplíe vosté cumplidamen, y mes si mes puguere sé, encara que tan jove. Después vach sabé que ereu Pedro Saputo, y sol vach tindre que ajuntá a la persona la fama del nom; y al sentí del vostre naiximén vach doná grassies a la meua estrella perque me fassilitabe fé algo per vosté y per lo meu amor; pos encara que de la fortuna fores poc afavorit, teníes un alma mol sublime. Yo tenía que heredá de mon pare, lo just pera no tindre temó que per esta causa fore mes poca la nostra felissidat. Y desde aquell momén passe un añ, ne passen dos, y cuatre y sing y sis, y cap notissia ressibixco de vosté. ¿Tos escric y qué me contestéu? Va aná a vóretos mon pare, vau prometre vindre, y tos vau burlá de la vostra paraula. 

¿Debía yo creure, dec ara creure, que me hau vullgut?

Se case mon germá, mor mon pare, quedo del vostre amor abandonada y sola; passen los añs, ni veniu, ni teniu la cortessía de escríurem una carta, o de enviám un simple recado. Sé per la fama que estéu per la vostra terra; y al mateix silensio sempre. 

¿Debía creure, ting que creure ara, que me volíeu o que me haigáu volgut may? Lo meu amor es sempre lo mateix, u confesso, perque es la meua mateixa vida, soc yo mateixa; ¿qué me diréu vosté del vostre? ¿Qué me diréu pera que a mí no me sigue fassilidat, imprudensia y error voluntari créuretos y fiám de les vostres paraules? Y encara abans de sentí la vostra resposta, vull sertificatos que no me ha penat ni me penará habetos vullgut, encara que ara mateix sense contestá a la meua queixa me aviéu una mirada de despressio, y me giréu la esquena y desapareguéu, y sápiga después que tos hau casat en un atra. Es mes fort que tot aixó lo amor que tos hay tingut, y la alta aprobassió que lo meu cor li ha donat sempre. Y encara aixina, sacrifissi per vosté no ne hay fet cap; may faré aná esta paraula, tos vach doná lo cor, allí estáe tot.

Va sentí Pedro Saputo la seua justa y sentida queixa sense interrumpila o interrómprela, y miranla afablemen, li va contestá:

- La sort y no la meua voluntat te ha privat de la satisfacsió que lo teu amor nessessitáe y lo meu ploráe per no podét doná. 

No admitixgo, pos, no admitixco contra mí la teua queixa, perque no ha estat a la meua má lo naixe de pare conegut, la seua desgrassia ha sigut la causa general y particulá de la forsa de moltes sircunstansies, ben tristes, per sert, después de conéixet, de diverses époques de la meua vida. Pensarás tú, enhorabona, en tota la noblesa que dius y vach vore per los meus ulls; pero yo debía tindre datres miramens en tú y en lo nostre amor, que no habíe de sé de un sol día, ni gosás a la soledat y fora del trate humano. Talento tens, y no nessessites que te explica estes reflexions. 

Per un atra part, a la teua edat y al meu dessich ya no cabíe entretindre la esperansa en plassos indefinits, pijós mil vegades que lo absolut silensio que hay guardat, perque éste podrá matá un amor vulgar, pero no traure lo temple ni embotá un amor verdadé a cors com los nostres. Una mirada de la fortuna que ningú sap encara, me va fassilitá lo podét proposá condissions que mos permitíen pressindí de lo que tú me oferíes en los bens de ton pare. Y cuan me disposaba a vindre a vóret, va ocurrí un cas que ha arretrasat esta visita hasta ara, com te diré cuan me haigues declarat la teua ressolusió. Estam al día; avui es, dolsa y encantadora Morfina. 

Mira lo sel; y si encara eres la mateixa pera mí, dónali les grassies al teu cor, y vine pera sempre als brassos del teu volgut, als brassos del teu home...

Va di estes raderes paraules en tan afecte, que no va pugué Morfina aguantás; y abalotada, tendra y resolta lo va abrassá ben preto exclamán: 

- ¡Amor meu! ¡Home meu!

- Pos ara, li va di ell, sabrás pera la teua satisfacsió y la de la teua familia, que ya no soc Pedro Saputo, fill de aquella pupila de Almudévar, sino que soc fill de ella y del caballé don Alfonso López de Lúsera, en qui se va casá ma mare fa cuatre mesos, habenme ell conegut per casualidat y trobanse viudo de la seua primera dona.

- ¡Fill eres, va di Morfina espantada, de don Alfonso López de Lúsera! Lo conec de nom y de vista, perque añs atrás va passá per aquí dos o tres vegades y se tratáe de amic en mon pare. Sí que eres son fill, sí; men enrecordo, te li assemelles. Be díe la fama que eres fill de un gran caballé. ¡Don Alfonso, ton pare! Tamé, pos, haurás ya conegut a la seua nora, ara ta cuñada, aquella Juanita que diuen que es tan discreta, y la mes selebrada de tota esta terra.

- Sí, va contestá ell, y la vach coneixe ya de estudián, en la seua amiga Paulina...

- Són inseparables, va di Morfina; y tamé diuen de ixa Paulina que es mol grassiosa.

- Ara vindrás tú, va di Pedro Saputo, a aumentá lo número de les persones que unix aquella amistat y la sang, mes discreta que Juanita, mes amable que Paulina, mes hermosa y digna que les dos, y la verdadera gloria meua y de la meua familia. Mira sinó lo consepte que li mereixes a mon pare. Y li va enseñá la llista de les donselles en la nota que teníen totes. La va mirá Morfina; estáe ella la cuarta habenles ficat son pare per orden de distansia dels pobles; y sen va enriure de lo que afegíe al final sobre no voldre sentí parlá de amors ni casás.

- ¿Cóm, va di, haguere pogut lo bon don Alfonso imaginá, que si yo no volía sentí de amors, ere perque amaba a son fill? Pareix, pos, que ya les has vist a totes, si aixó signifique la creu que porten los seus noms.

- Ixa creu, va contestá ell, la vach fé a totes lo primé día, donanles per vistes; pero pera feli cas a mon pare y passá uns díes de curiosidat que me recordáen una mica la vida de estudián, hay estat an alguns pobles, y sert que men hay enrit.

- ¿Tamé has vist a la filla del escribén Curruquis?, va preguntá Morfina.

- ¿Quí es lo escribén Curruquis?

- Este (siñalán en lo dit); y si no hi has estat, mira de anay encara que faigues volta, perque vorás a un pare y a una filla mol originals. Y de pas podrás vore estes dos que formen la sombra del cuadro.

Va arribá en aixó la cuñada, y van continuá la charrada, y tamé dabán del germá que va vindre después, y de sa mare; que va sé la declarassió de Pedro Saputo a la familia, pos tratán a Morfina en tanta familiaridat, van entendre que ñabíe algún secretet ya no secret entre ells.

- Este caballé, va di Morfina, es fill de don Alfonso López de Lúsera.

- ¿Cóm?, va di lo germá; ¿pos no es Pedro Saputo?

- Sí, don Vicente, va contestá ell, pero tamé soc fill de don Alfonso, encara que hasta fa poc tems no se sabíe; com fa poc tamé que va enviudá de la seua primera dona y se ha casat en ma mare. Y en lo nou nom y en lo antic hay vingut a vore a Morfina y ditos a tots, que desde estudián mos volem y teníem tratat, o entés al menos entre los dos, lo nostre casamén.

- ¡Oy, sel san, si visquere mon pare!, va exclamá don Vicente. ¡Vosté, Pedro Saputo, fill de don Alfonso López de Lúsera! ¡miréu si u vach di yo cuan vach vore lo retrato! ¿Quí está, pos, a casa nostra?

- Un amán de Morfina, va di ell; un fill polític vostre, siñora (diriginse a la mare), y un germá vostre, don Vicente, si Pedro Saputo primé, 

y ara don Pedro López de Lúsera es digne de tan honor, així com es amo fa tans añs del cor de la vostra germana.

- Miréu, va di don Vicente a sa mare, miréu a la que no volíe casás. 

- ¿Y cóm había de voldre a datre, va contestá Morfina, volén ya desde sagala a don Pedro? Sí, germá, desde entonses lo vull y mos volem, y ni vull ni voldré a datre home, ni lo podría voldre, encara que don Pedro haguere mort. Y perdonéu, siñora mare, que sén donsella y están vosté presén me atrevixca a parlá de esta manera. 

- Filla, va contestá sa mare: ya saps que ploraba de vóret reassia y perque no volíes casát; ara ploro de goch de sentí lo que me dius y de vore a don Pedro a la nostra casa; ya no ting res mes que demaná a Deu an este món. ¡Ay, si vixquere ton pare! ¡Tan que parláe de Pedro Saputo, y no sabé que tots lo coneixíem! 

Pero tú, filla meua, ya u sabíes.

- Sí, mare; pero no me atrevía a díu.

- Pos siñó, va di don Vicente; ara sí que no ton aniréu al cap de un mes, ni may; ham de cassá, amic, ham de aná de cassera, y hau de tocá lo violín, anem, aquelles coses tan bones que sabéu fé. 

¡Conque Pedro Saputo! Y tú, Morfina, u sabíes tot, y qué calladet que u has tingut.

- No tan cassá, amic don Vicente, perque vull fé lo retrato de la vostra germana. - Y lo de la meua dona, va di don Vicente.

- Be, tamé lo farem.

- Y lo meu.

- Pos tamé, ya que mos hi fiquem. Después ting que contali a Morfina coses importans de la meua vida, y preguntán moltes atres. 

- Ahí la teniu, va di don Vicente; ya no es chiqueta; vostra es 

¿no es verdat, mare?

- Sí, fill, sí, va di la bona siñora. Deu los beneíxque com yo los beneíxco de la meua part. La nora, sin embargo, se coneixíe que pensabe alguna vegada en lo patrimoni que significabe Morfina, a la que teníe destinada al seu cap com a tía mol volguda dels seus fills. Li habíe dixat son pare un patrimoni que pujáe uns mil dossens escuts al añ; y sentíe la nora que ixquere de casa seua. 

Lo germá ere mes noble.

Pedro Saputo va enviá al criat a son pare, escribinli que estáe a casa del difún don Severo Estada, una familia que coneixíe mol desde estudián, y lo aturaben alguns díes pera fé los seus retratos.

Pero Morfina en la gran satisfacsió de tindre al seu amán y en la seguridat del seu amor que tans suspiros y llágrimes li habíe costat, y en la libertat de confessáu y manifestáu, va recobrá la seua antiga bellesa, la energía dels afectes, la alegría del seu cor; y serena, contenta, ufana y gloriosa brilláe en totes les grassies y encans de la incomparable hermosura que li debíe a la naturalesa.

Mes y mich se va pará allí Pedro Saputo, fen los retratos, cassán tamé algún día, y gosán de la felissidat suprema del amor en la seua amabilíssima y dolsíssima enamorada, Morfina. 

Don Vicente, veénlo tan hermós, pincho, caballé, cabal y perfecte en tot y en tantes grassies y habilidats li va preguntá un día a la taula: 

- La verdat, don Pedro; ¿cuántes dones hau tornat loques an este món? ¿Totes les que hau vist?

- Y mes, va contestá Morfina, perque algunes se haurán enamorat de ell per la fama.

- No, per sert, va contestá ell; perque algo diríe ixa mateixa fama, y res hau sentit. Aixó, Morfina, signifique sol que vach naixe pera vosté, així com vosté hau naixcut pera mí; y don Vicente, que me vol com amic y com a germá, está sense cap duda encara mes sego que tú, y per aixó delire tan.

Al remat va arribá lo día de separás: día anugolat y tristot; día que may haguere tingut que portá lo sel en les seues voltes; y dixá casi sense vida an aquella infelís.

¡Gloria de este món! ¡Felisidats de esta vida!

domingo, 28 de julio de 2024

3. 7. De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.

Capítul VII.

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.


Restituít a casa seua, no lo dixaben viure preguntanli pel seu gran viache; y pera satisfé a tots a la vegada va fé pregoná que acudigueren a la plassa; van acudí, y desde lo balcó va di: 

"Si tot lo que hay vist y me ha passat haguera de referitos, en un mes no acabaría. Pero algunes coses particulás les aniré contán als amics, y ells les contarán a datres, y així les sabréu tots. Atres no les diré ni an ells ni a dingú, perque no vach demaná llissensia pera publicales y lo món es mol mal pensat.»

Sabéu pos, amics y compatrissis meus, que a tot arreu hay trobat homens espabilats, y homens tontos; de éstos mes que de aquells; homens que se creurán lo que se 'ls diu als chiquets, que lo sel es de seba y que los faríeu combregá en rodes de molí. Aixó tos u dic pera que veigáu en quina raó podrán di per neixos pobles veíns que sou los mes tontos del món. ¡Cuáns ne ña que u són mes que vatres!, perque encara que es verdat que vau aná al planet de Violada a cavá ixos forats buscán tessoros amagats, pero aixó u han fet y u fan mols atres que se tenen per mol espabilats, y troben lo mateix que vatres, que es la terra fresca y lo fron suat. Pero dingú de Almudévar ha anat a vórem pegá lo salt de Alcolea, perque ya tos figurabeu que ere pera fótretos lo pel, cuan hi han anat mols doctós de la Universidat de Huesca, y hasta colegials de Santiago y de San Vissén, alguns canonges, mols caballés y dames prinsipals, y totes les sing pes de la copla. De Barbastro, pos, no dic res; hi van aná de tres parts les dos, sén los que en mes llargs nassos se van quedá veén volá l'áliga del meu gabán desde la Ripa. Y nomenantos a Huesca y Barbastro, no ña pera qué mensioná a Fraga, Monsó, Binéfar, Tamarit y tota la Litera o Llitera, Graus, Benabarre, Fonz, Estada, Estadilla o Estadella, Sariñena, Ayerbe, Loarre, Bolea, ni los pobles de la Hoya, ne van aná mes que al jubileu del añ san; com igualmén del Somontano y Sobrarbe o Superarbe. Conque be podéu consolatos y no tíndretos per mes tontos que atres, perque no u sou com estáu sentín.

  La Llitera no e Cataluña,tshirt,camiseta

Pos respecte al meu viache, hau de sabé que hay recorregut lo Prinsipat de Cataluña, lo Regne de Valensia, los cuatre de Andalusía y les Castelles; y total hay vist lo que vatros veéu sense móuretos de casa, apart dels rius, montes, siudats y datres coses que tamé són com les que vatres teniu vistes de lluñ o de prop. Així mateix a tot arreu lo sol ix per lo matí y se pon per la tarde, y sempre la lluna fa llum de nit y a les dotse es michdía menos a la Cort, que michdía es a les cuatre de la tarde, y micha nit es a les sis del matí.

Perque a les terres aon es de día cuan aquí de nit, hivern cuan aquí estiu, y estiu cuan aquí hivern, yo no hi hay estat, perque hay que caminá mol cap al frente o a la zaga, a la dreta o a la zurda.

De les costums dels pobles ña mol que di. Pero miréu; que porton la robeta mes o menos llarga, enaigüetes a modo de calses, montera, gorra, boina o barretina a modo de sombrero; que amorson figues y panses, o migues y sopes de oli, y berenon gazpacho o be pa en tomata y formache; a la postre homens y dones són tots, y tots lo mateix que vatres se maten per nelles y per los dinés; y a tot arreu ñan rics y pobres, y lo mes tonto es lo alcalde y lo mes sego lo que los guíe. Per lo demés a Cataluña me vach vore una mica apuradet; a Valensia me va aná be; y a Andalusía vach guañá lo que vach volé, y vach di y fe lo que vach voldre, y tot su van creure y tot u donáen per be, remitinme a les probes. A Cataluña vach vore comersians y marinés; a Valensia artistes, volatines y gaités; a Andalusía comares y matons mes femelles encara que les comares. A Castilla es la gen de un modo que pareix que ara ixquen del ou y que no han ubert los ulls.

Pel meu gust, aniría a Castilla per nessessidat, a Andalusía per curiosidat, a Barselona o Barchinona hi viuría tres mesos, a Valensia un añ, y a Saragossa tota la vida. Y aixó que Valensia es un món abreviat, perque lo que ha vist tot lo món y lo que sol ha vist Valensia, lo mateix han vist la un que l’atre, y encara mes potsé lo segón que lo primé.

Va escomensá en aixó a ploure una mica, y va di: Lo tems no vol que acaba la meua relassió, pero ya estáe mol abansada. Una cosa vull que entengáu sobre tot; y es, que aon vullgue que vach procuro doná honra a la meua patria. Perque tos fach sabé que al meu cor ñan dos grans amors, lo de la meua bona mare y lo vostre, enrecordanmen sempre de lo mol que per nella y per mí hau fet desde lo meu naiximén.

¡Viva Pedro Saputo!, va cridá lo poble: ¡Viva lo nostre fill y veí! 

¡Viva la gloria de Almudévar! Y se va dispersá la gentada alabán y beneín a Deu, que tan sabé y tanta virtut habíe donat al fill de la pupila.

Dins a la sala estáen lo justissia, los jurats y los prinsipals del poble, y lo bon Sisenando, a qui li caíe la baba de gust. Allí lo van agassajá o convoyá en un vermutet y después en un gran sopá o sena a la que casi los va agarrá lo día assentats.

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.


Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

Lexique roman; Mensa – Immensitat, Inmensitat

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Ignacio Belanche, Iñaki, instituto Matarraña

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.

martes, 28 de mayo de 2024

Lexique roman; Mazan, Masan - Remediar


Mazan, Masan, s. m., tapage, tintamarre, bruit, murmure.

Il crit e il masan

Que il corn e las trombas fan.

Pierre de Bergerac: Bel m'es cant.

Les cris et les tintamarres que les cors et les trompettes font.

En breu veirem qual mais poiran 

Sofrir lo maltrach e 'l mazan.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Dans peu nous verrons lesquels pourront davantage supporter la fatigue et le tapage.

Manjar ab mazan

De viol' e de chan.

Bertrand de Born: Mon chan fenisc.

Manger au bruit de viole et de chant.

Al avinen mazan

Que fan entr' els l' auzelh.

G. Pierre de Casals: Al avinen.

A l' avenant tapage que font entre eux les oiseaux.

M' agrada l' aura e 'l temps e 'l mes

E 'l gaps e 'l ris e 'l jois e 'l chans

E 'l douz mazans 

Que creis quan s'aizina 'l matis.

Giraud de Borneil: Quan creis la. 

M' agrée l'aure et le temps et le mois et la plaisanterie et le ris et la joie et le chant et le doux murmure qui s'accroît quand le matin se déploie.


Mazelh, Mazel, Mazell, s. m., lat. macellum, boucherie.

Voyez Denina, t. II, p. 286. 

Lo despezon plus menudament que hom no fay carn a mazell.

Lo buou que hom enten menar al mazel engraissa hom.

V. et Vert., fol. 25 et 76.

Le dépècent plus menu qu'on ne fait chair à boucherie.

On engraisse le boeuf qu'on entend conduire à la boucherie.

ANC. FR. Laquelle femme le supliant trouva en la boucherie, ou macel. Lett. de rém. de 1460. Carpentier, t. II, col. 1102.

Caboche, escorcheur de vasches au maisiel S. Jacques.

Monstrelet, t. 1., fol. 165. 

IT. Macello.

- Carnage.

A Bezers fezets faire 

Mout estranh mazelh.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

A Béziers vous fîtes faire moult étrange boucherie. 

ANC. FR. N'oï l'om mai si fort mazel. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 127.

- Boucher.

Liatz a la coza d'un taur,

Degr' esser frustratz pel mazel.

P. Vidal: Pois ubert.

Lié à la queue d'un taureau, il devrait être dépecé par le boucher.

2. Mazelier, Mazeller, s. m., lat. macellarius, boucher. 

Desembre penh hom aissi 

A manieira de mazelier.

Brev. d'amor, fol. 48. 

Décembre on peint ainsi à manière de boucher.

ANC. FR. La bale des machecliers, lequele li macheclier meismes tiennent. 

Et li machecliers qu'il ne puist wagnier au pourchiel tuer ke six deniers.

Tit. de 1274. Carpentier, t. II, col. 1101. 

IT. Macellaio.

- Bourreau.

Quant hom la menava al martire, mot de malvada gen la seguia... dels quals la deffendia Bazilides, lo mazelier.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 22.

Quand on la menait au martyre, moult de mauvaise gent la suivait... desquels la défendait Basilides, le bourreau.

3. Mazellar, v., tuer, égorger, assommer. 

Om mielhs non mazella 

Autrui porc.

P. Cardinal: Un sirventes.

On n' égorge pas mieux le porc d'autrui. 

Cocha e mazelh' e trenca.

Rambaud d'Orange: Ar s'espan. 

Poursuit et tue et tranche.

ANC. FR. Les autres les recevoient sur leurs picques et sur leurs bastons, et là, les machecloient sur leurs picques très inhumainement.

Monstrelet, t. 1, fol. 265.

ANC. PORT. Mazellando se en seus coraçoens. 

Chron. de D. P. de Menezes. Elucidario, t. II, p. 125.

IT. Macellare.

(chap. Verdugo, matarife.) 


Me, pr. pers. m. et f., 1re pers. sing., lat. me, je, moi, me, à moi.

Suj. Mon escudier e me 

Avem cor e talen.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz.

Mon écuyer et moi avons courage et désir. 

S' auzes dire quar me fos 

Un ser lai on se desvestis.

Arnaud de Marueil: Belh m'es. Var. 

Si j' osasse dire afin que je fusse un soir là où elle se déshabille.

Rég. dir. Saluderon me francamen.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.

Saluèrent moi franchement.

Molt am selieys que m'a conquis, 

Et elha, me.

P. Rogiers: Entr' ira e joy.

Moult j'aime celle qui m'a conquis, et elle, moi.

Rég. ind. A manjar me deron capos.

(chap. A (de) minjá me van doná capons.)

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.

A manger à moi donnèrent chapons. 

Autre ris me sembla plorar.

Rambaud d'Orange: Ab nou cor. 

Autre rire à moi semble pleurer. 

CAT. (catalán inventado: em) ESP. PORT. IT. Me. (chap. Me.)

2. Mi, pr. pers. m. et f., 1re pers. sing., lat. mihi, je, moi, me, à moi.

Suj. No sai on vauc ni d'on mi venc.

(chap. No sé aón vach ni d' aón (me) vinc o ving.)

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Je ne sais où je vais ni d'où je viens.

S' ieu auzes dir quar mi fos

Un ser lai on se devestis.

Arnaud de Marueil: Belh m' es lo. 

Si j' osasse dire afin que je fusse un soir là où elle se déshabille. 

Rég. dir. Si mi ten pres s' amors e m' enliama.

B. de Ventadour: Ben m'an perdut.

Tellement son amour tient moi prisonnier et me lie.

Ors ni leos non etz vos ges,

Que m' aucizatz, s' a vos mi ren.

B. de Ventadour: Non es meravelha.

Ours ni lion vous n'êtes point, que vous me tuiez, si à vous je me rends.

Rég. ind.

Platz mi fort que ieu d' amor vos vensa.

La Comtesse de Die: A chantar m'er. 

Il plaît à moi fort que je vous vainque en amour. 

El mon non ai amic que tan mi vailla. 

B. de Ventadour: Per mielhs. 

Au monde je n'ai ami qui tant à moi vaille. 

ANC. FR. Tout mi sui donné. 

Auboins de Sézane. Ess. sur la mus., t. II, p. 156. 

Mes bras li tendi, 

Si la très vers mi. 

Jean Errars. Ess. sur la mus., t. II, p. 188. 

Bien mi devroit mon servise mérir. 

Simon d' Athies. Ess. sur la mus., t. II, p. 158. 

CAT. ESP. (mí) PORT. IT. Mi. (chap. Mí. A La Llitera se diu per a yo, y no per a mí.)

3. Mei, Mey, pr. pers. m. et f., 1re pers. sing. rég., moi. 

Cum s' agues fait son drut de mey.

P. Rogiers: Per far esbaudir.

Comme si elle eût fait son galant de moi. 

Trobar vos cug, domna, latz mei.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je crois vous trouver, dame, à côté de moi. 

ANC. FR. Mei atendirent li pechéor que il perdissent mei. 

E entendit à mei.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 118 et 76.

4. M, pr. pers., contraction de me ou de mi; se plaçait toujours, comme affixe, après les mots terminés par une voyelle.

Voyez la Grammaire romane, p. 187.

Suj. Si be m ri ni m chan.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Si bien je ris et je chante. 

Rég. dir. Si trop grans afars no m rete. 

P. Rogiers: Tant ai mon cor. 

Si trop grande affaire ne retient moi. 

Rég. ind. Que m fos datz, a rescos, 

En baizan, guizardos.

B. de Ventadour: Lo gens temps. 

Que à moi fut donnée, en cachette, en embrassant, une récompense. ANC. FR. Va, ça m viendra peut-estre.

Th. Corneille, le Festin de Pierre. 

ANC. ESP. E da m grand soldada.

Arcipreste de Hita, cap. 1001.

(chap. fica 'm o fícam; dixa 'm o díxam.) 

Meat, s. m., lat. meatus, canal, ouverture, passage.

Entro al meat de la vergua.

En lo meat del prepuci.

Trad. d'Albucasis, fol. 39 et 30.

Jusqu'au canal de la verge.

Dans l' ouverture du prépuce.

ESP. PORT. IT. Meato.


Mec, adj., triste.

Auzels que son mec 

Per lo freg temps.

Alegret: Ara pareisson.

Oiseaux qui sont tristes par le froid temps.


Meca, Mecha, s. f., du lat. myxus, mèche.

Papiri es jonc apte a far mecas per ardre. 

Eluc. de las propr., fol. 218. 

Le papyrus est jonc apte à faire mèches pour brûler. 

Si col cera e mecha e 'l fuocx d' entre issentz, 

Cestas tres res essemble son us ciris ardens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Ainsi comme la cire et la mèche, et le feu d'entre (elles) sortant, ces trois choses ensemble sont un cierge allumé.

- Tente, terme de chirurgie.

Una meca de drap de li.

Cove que tu pauses meca en quascun trauc.

Trad. d'Albucasis, fol. 17 et 24. 

Une tente de drap de lin.

Il convient que tu poses tente dans chaque trou. 

CAT. Mexta (metxa). ESP. PORT. Mecha. IT. Miccia. 

(chap. Mecha, meches; mechero, mecheros.)

Mechero, mecha

Mechanic, adj., lat. mechanicus, mécanique. 

A semblansa de sciencia o art mechanica.

Eluc. de las propr., fol. 105. 

A ressemblance de science ou art mécanique.

- Terme d'anatomie. 

Algunas venas ditas mechanicas. Eluc. de las propr., fol. 54.

Quelques veines dites mécaniques.

- Substantiv. Mécanicien.

En la pensa del maestre mechanic.

Eluc. de las propr., fol. 105. 

En la pensée du maître mécanicien.

CAT. Mecanic. ESP. (Mecánico) PORT. Mecanico. IT. Meccanico.

(chap. Mecánic, mecanics, mecánica, mecániques.)


Medecina, Medicina, s. f., lat. medicina, médecine, remède.

En fan ganre de medecinas. Liv. de Sydrac, fol. 47.

En font beaucoup de médecines.

Non pot suffrir que metges y toque, e tota medicina li torna en veri.

V. et Vert., fol. 8. 

Ne peut souffrir que médecin y touche, et tout remède lui tourne en venin. 

Fig. D' angels es don' e regina, 

E de peccadors medecina.

Passio de Maria.

Des anges elle est dame et reine, et de pécheurs remède.

Peccat es mot greu malautia, e la confessio es sa medecina.

V. et Vert., fol. 68. 

Le péché est moult griève maladie, et la confession est son remède.

- Art de la médecine. 

Dis li si saupra medecina. V. de S. Honorat.

Lui demande s'il saura la médecine. 

CAT. ESP. PORT. IT. Medicina. (chap. Medissina, medissines.)

2. Medecinal, Medicinal, adj., lat. medicinalis, médicinal. 

Suc d' api ...

Es mot medicinals enguens.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Suc d'ache... est moult médicinal onguent. 

Herbas medicinals et aromaticas. Eluc. de las propr., fol. 248. 

(chap. Herbes medissinals y aromátiques.)

Herbes médicinales et aromatiques. 

Subst. Deuria anar al lavador,

Que ns es verays medecinals.

Marcabrus: Pax in nomine. 

Devrait aller au lavoir, qui nous est vrai remède. 

CAT. ESP. PORT. Medicinal. IT. Medicinale. 

(chap. Medissinal, medissinals.)

3. Medecinar, Medicinar, v., médeciner, médicamenter, panser, traiter.

Si l' us membres es nafratz, totz los autres li ajudon a medecinar et a garir. V. et Vert., fol. 57. 

Si l'un membre est blessé, tous les autres lui aident à se traiter et à guérir. 

Part. pas. subst. Util... als medicinatz. Eluc. de las propr., fol. 77.

Utile... aux médicamentés.

ANC. FR. Dont il se fist médeciner.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 139.

Pour guérir et médeciner les navrés. Monstrelet, t. II, fol. 52.

CAT. ESP. (medicar) PORT. Medicinar. IT. Medicinare. 

(chap. Medissiná, medicá, doná medissines.)

4. Medicament, s. m., lat. medicamentum, médicament, remède.

Fort medicament.

So utils per far medicament.

Eluc. de las propr., fol. 233. 

Fort médicament. 

Sont utiles pour faire médicament. 

CAT. Medicament. ESP. PORT. IT. Medicamento. 

(chap. Medicamén, medicamens.)

5. Medicacio, s. f., lat. medicatio, médication, traitement.

No aprofieyta la tua medicacio.

(chap. No aprofite la teua medicassió.)

En la hora de la tua medicacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 4 et 48.

Ne profite pas la tienne médication. 

A l'heure du tien traitement.

IT. Medicazione. (ESP. Medicación. Chap. Medicassió, medicassions.)

6. Mediquar, Medegar, v., lat. medicari, médeciner, médicamenter, traiter.

No mediquetz malautia mala, per so que mals metges no siatz nomnatz.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Ne traitez pas mauvaise maladie, afin que vous ne soyez pas nommés mauvais médecins. 

CAT. ANC. ESP. PORT. Medicar. IT. Medicare. (chap. Medicá: medico, mediques, medique, mediquem o medicam, mediquéu o medicáu, mediquen; medicat, medicats, medicada, medicades.)

7. Metzina, Mezina, s. f., remède, médecine, philtre.

Aus, tu que donas mezinas,

E que jutjas las orinas.

(chap. Sens (escoltes), tú que dones medissines y que jusgues les orines. Metzina, mezina tamé pot sé veneno, filtro, possió, etc.)

Metzina, Mezina, s. f., remède, médecine, philtre.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Entends, toi qui donnes remèdes, et qui juges les urines.

Laurador terras sensals tenen, 

Festas obran, e mezinas crezen.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Laboureurs tenant terres à cens, aux fêtes travaillant, et aux philtres croyant. 

Fig. Per vos tot lo cor mi dol,

E non puesc trobar metzina.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Par vous tout le coeur me fait mal, et je ne peux trouver remède.

So qu' a amor es veraya mezina.

Guillaume de Berguedan: Quan vey lo. 

Ce qui à l'amour est véritable médecine.

PORT. Mezinha.

8. Mezinar, v., médeciner, médicamenter, traiter.

E 'l mal don sui guaritz 

No m qual ja mezinar.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

Et le mal dont je suis guéri ne me faut désormais médicamenter.

Anc hom no vi metge de son joven..., 

Per que sap mielhs mezinar e plus gen. 

Aimeri de Peguilain: En aquelh temps. 

Oncques on ne vit médecin de son mérite..., c'est pourquoi il sait mieux médeciner et plus gentiment.

Part. pas. Seran ben mezinat siey amic.

Aimeri de Peguilain: En aquelh temps. 

Seront bien médecinés ses amis.

ANC. CAT. Metzinar. PORT. Mezinhar.

9. Metge, Mege, s. m., lat. medicus, médecin.

Ipocras, so ai auzit dir, 

Ditz que metges non deu falhir 

De nulh cosselh qu' om li deman. 

P. Raimond de Toulouse: Enquera m vai. 

Hippocrate, cela j'ai ouï dire, dit que médecin ne doit faillir à nul conseil qu'on lui demande.

Bos metges es qui m pot guerir.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. 

Bon médecin est qui peut me guérir. 

Fig. Metge dels coratges dels homes. Trad. de Bède, fol. 79.

Médecin des coeurs des hommes. 

Prov. Metges si deu garir primeirament. Trad. de Bède, fol. 79. 

Médecin doit se guérir premièrement. 

Adjectiv. Que tu prengas una femna metga. Trad. d'Albucasis, fol. 32. Que tu prennes une femme médecin. 

ANC. ESP. Aristobulus, un mege, era bien conocido. 

Poema de Alexandro, cop. 2086. 

CAT. Metge. ESP. MOD. (Médico) PORT. IT. Medico. (chap. Meche, meches : dotó, doctó, dotós, doctós; mechesa, mecheses : doctora, dotora, doctores, dotores.)

10. Metgia, s. f., art de la médecine.

Aquest metges sap de metgia tan.

(chap. Este meche sap tan de medissina.)

Aimeri de Peguilain: En aquelh temps. 

Ce médecin sait tant de médecine.

- Médicament, potion.

Mas per metgias ni per artz 

Que fezesson.

(chap. Pero per possions ni per artifissis que faigueren.)

V. de S. Énimie, fol. 8. 

Mais pour potions ni pour artifices qu'ils fissent. 

ANC. CAT. Metgia.

11. Metgar, Metgiar, v., médeciner, médicamenter, traiter.

Fes lo metgar entro que fon gueritz. V. de Pierre Vidal. 

Le fit traiter jusqu'à ce qu'il fut guéri. 

Al bon metge, maiestre Frederic, 

Di, Metgia, que de metgiar no s tric. 

Aimeri de Peguilain: En aquelh temps. 

Au bon médecin, maître Frédéric, dis, Médecine, que de médeciner il ne se tarde. 

ANC. CAT. Metjar.

12. Remedi, Remezi, s. m., lat. remedium, remède, médicament.

Que sapia guerir la malautia, e que sapia pauzar bon remedi.

V. et Vert., fol. 68. 

Qu'il sache guérir la maladie, et qu'il sache appliquer bon remède. 

Fig. Aisso es remezi contra totas temptacios de totz peccatz.

Ceci est remède contre toutes tentations de tous péchés.

- Fig. En terme de monnayage.

Se battra d'aur fin al mens a XXIII cayratz e miech, inclus lo remedi. 

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 424. 

Se battra d'or fin au moins à vingt-trois carats et demi, joint le remède. ANC. CAT. Remedi. ESP. PORT. IT. Remedio. (chap. Remey, remeys o remei, remeis.)

13. Remediar, v., lat. remediare, remédier, porter remède.

Per art de surgia hom deu remediar. Eluc. de las propr., fol. 81. 

Par art de chirurgie on doit remédier. 

Sus aiso far remediar. Tit. de 1391. Bailliage de Sisteron.

Sur ceci faire remédier. 

CAT. ESP. PORT. Remediar. IT. Rimediare. (chap. Remediá: remedio, remedies, remedie, remediem o remediam, remediéu o remediáu, remedien; remediat, remediats, remediada, remediades; Remedios.)