Adios. Tomás Aguiló Forteza.

ADIOS! (Tomás Aguiló Forteza.)

¡Cóm se mostían y cauen,

Esfullades baix dels brots,

Les flors qu'eran l'alegría

D'aquest jardí tan hermós!

Floretes blanques y blaves,

Floretes de cent colors,

Ramells no faré de voltros

Ni vendré ja a regarvos:

Adios, floretes, adios!

De lluny s'en venen les ones,

De lluny les du la maror,

Y cap n'arriba a la platja

Que totduna no s'en torn.

ADIÓS!

¡Cómo se marchitan y caen, deshojadas bajo del tronco, las flores que eran la alegría de este jardín tan bello! Florecillas blancas y azules, florecillas de cien colores, ramos no haré de vosotras, ni vendré ya a regaros. Adiós, florecillas, adiós!

De lejos vienen las olas, de lejos las lleva el temporal; ninguna hay que no se vuelva en el momento de tocar en la playa. ¿Es que buscan

¿Es que cerquen altre terra?

¿O 's qu'es perden dins els fons?

Si sabeu, mare, d'hont venen,

¿Ahont van ho sabeu vos?

Ay! ones, adios, adios!

Ja s'en van les oronelles,

Que de prest vendrán els tords,

Y aquests dias tan alegres

Serán dias de tristor!

Els penyals de neu blanquetjan,

El mestral despulla els tronchs,

Y a n'el cor també 'l despullan,

També 'l gèlan les fredors.

Adios, alegría, adios!

Aquells qui tasten la vida

Li troban un gust tan dols!

Y quant menos ho esperan

¡Qu'es d'amarch el derrer glop!

Si d'entre les mans mos fujen

Les esperançes del mon,

¿Per qué el cor d'un ple qui 'l mata

N'está sempre desitjos?

Adios, esperança, adios!

¿Per qué hi ha flors que matzinan

Quant tenen tan bon olor?

¿Per qué en lo blau de les ones

El blau del cel se confon?

¿Per qué tot crestall s'entela?

otras tierras, o es que se pierden en el fondo? Si sabéis, madre, de dónde vienen, ¿sabéis quizás a dónde van? Ay! adiós, olas, adiós!

Ya se van las golondrinas, asaz presto llegarán los tordos, y esos días tan alegres serán días de amargura! La nieve blanquea las cimas, el huracán despoja los troncos, y también al corazón despojan, también le hielan los rigores del otoño. Adiós, alegría, adiós!

Es dulce el sabor de la vida para aquellos que liban su copa, y cuando menos lo esperan, ¡cuán amargo es su último sorbo! Si de entre las manos huyen las esperanzas del mundo, ¿Por qué de un placer que le mata está siempre ansioso el corazón? Adiós, esperanza, adiós!,

¿Por qué hay flores de suavísimo olor que envenenan? ¿Por qué se parece tanto el azul de las olas al azul del cielo? ¿Por qué todo cristal se empaña?

¿Per qué tot mirall se romp?

¿Per qué han de venir les ditxes

Si venen per deixarmos?

Adios, ditxa meua, adios!

Del seu cavall que s'allunya

El trapitx qu'es ja de sórd!

Y encara derrera els àrbres

Axeca un nigul de pols.

El nigul s'escampa al ayre,

El trapitx es perd del tot;

Ja may mes sobre la terra

Tornarém a veuremós.

Adios, pera sempre, adios!

Sentiu, mare? sentiu, mare?

Aquests aglapits, qué son?

El meu còs tot s'escarrufa;

Ay, mare, quín tremoló!

¿Será ver axó que diuen,

Qu'el cá del nostre pastor,

Cada pich qu'el fosser passa,

Se pòsa a lladrar furiós?

Adios, vida meua, adios!

Allá demunt la muntanya

S'axeca una vermelló;

Si 's el sol que ja 's vol pondre,

¿Cóm axí 's pòn tan dejorn?

Els niguls vermells s'apagan:

¡Quín nigul s'en vé tan fosch!

¿Por qué se rompe todo espejo? ¿Por qué han de venir las dichas, si vienen para dejarnos? Adiós, dicha mía, adiós!

Cuán sordas llegan ya las pisadas de su caballo que se aleja! y todavía tras de los árboles levanta una nube de polvo. El polvo se esparrama por los aires, y piérdese del todo el rumor de su carrera: ya no le veré más en este mundo. Adiós, dicha mía, adiós!

Oís, madre? oís, madre? ese ruido ¿qué significa? Se estremece todo mi cuerpo. Ay! qué susto, madre! ¿Será verdad lo que dicen? ¿será verdad que el perro de nuestro pastor, lanza furiosos ladridos cada vez que pasa el sepulturero? Adiós, vida mía, adiós!

Por encima de la montana resplandece una luz roja: si es el sol que va a ponerse,
¿por qué se pone tan temprano? Las nubes arreboladas se apagan; ¡cuán negra es la que se acerca! Tan oscuro está el cielo como a la media noche. Adiós, luz del cielo, adiós!

Tot el cel es ja tan negre

Com si mitja nit ja fos!

Adios, llum del cel, adios!

Ay, mare, es meus ulls s'aclucan!

Ay, mare, preniume el pols;

¿No 's un ángel d'ales negres

Aquest qu'are m' besa el front?

Vetx una paloma blanca,

Darrera hi vola un falcó;

Y s'en pujan, y s'en pujan,

Ja no vetx a cap dels dos.

Adios, mare meua, adios!

____

Ay, madre, mis ojos se cierran! Tomadme el pulso, madre; ¿no es un ángel de alas negras el que ahora me besa en la frente? Veo una paloma blanca, y tras de ella volando un halcón; y suben, y suben, y suben; a ninguno de los dos veo ya.
Adiós, madre mía, adiós.

___

Nat en Palma de Mallorca, en l'any 1812, de D. Tomás Aguiló Cortés, també distingit poeta mallorquí, ja en sa jovenesa se dexá conduir per una extraordinaria afició a les Belles lletres; y a aquesta es deu sens dupte que fós el qui iniciás en Mallorca la moderna poesia castellana, contribuint a formar ab son exemple la distingida córt de poetas qu' avuy l'honra. En l'any 1840, juntament ab D. Joseph Maria Quadrado y D. Antoni Móntis, publica la revista anomenada La Palma, primer periódich literari que ha vist la llum en aquesta illa; y en lo de 1844 fou un dels principals redactors de La Fé, revista mensual relligiosa, política y literaria que es vá publicar per espay d'algun temps també en la capital de las Balears.

Entre les obres que 'n llengua nacional té publicades en Tomás Aguiló, son las principals: Rimas varias, colecció de poesies, en tres volums in 8.°, estampats en lo establiment tipografich de D. Felip Guasp; La agonia del Redentor, poema relligiós, un petit volum in 16; Á la sombra del ciprés, cuentos y fantasías, un altre volum in 4.°; y la are derrerament impresa que té per titol Escenas episódicas y es aplech de quadros de la passió de Jesucrist, totes eixes obres estampades en lo mateix establiment.

En aquests ultims anys ha sigut un dels mes constants y eloquents redactors de la Unidad católica, periódich que defensava la unidad relligiosa en nostra patria. En diferents revistes y calendáris poden llegirse moltes de ses poesies escrites en la materna llengua, y ja en 1852 en publicá un tomét titolat Poesies fantásticas en mallorquí, qu'es tal vegada la flor millor de sa corona de poeta. En los Jochs florals de Barcelona del any 1865 fou adjudicat lo primer accéssit de l'englantina d'òr a sa poesia El 25 d'octubre, y en los de 1867 guanyá la viola d'or y argent per la qui s'anomena Constança d'Aragó.

Regí aquest poeta per espay de tres anys la cátedra de Historia del Institut de Tarragona, y viu en el dia en Palma entregat a ses ocupacions literaries.

___

Querela, Querella - Requisicio, Requisitio

Querela, Querella, s. f., lat. querela, plainte, lamentation.

Veray Dieus, dressa tas aurelhas,

Enten mos clams e mas querellas. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Vrai Dieu, dresse tes oreilles, entends mes réclamations et mes plaintes. 

Ses tort ni ses querela,

P. Vidal: S' eu fos en.

Sans tort ni sans plainte.

ANC. FR. Lamentant au doux renouveau

Dessus un verdissant rameau

Son antique querelle.

R. Garnier, trag. de Marc Antoine, act. II, sc. 1.

Car j'ai laissé Marion éplorée

Dedans son parc où l'humble pastorelle

Fait, j'en suis sûr, lamentable querelle.

Cl. Marot, t. I, p. 313.

- Querelle, 

Sostenir sa querella. Chronique des Albigeois, col. 22.

Soutenir sa querelle.

ANC. CAT. ESP. Querella. PORT. IT. querela. (chap. Querella, querelles; queixa, queixes.)

2. Querelhamen, s. m., plainte, réclamation. 

El ira al papa far sos querelhamens.

Guillaume de Tudela.

Il ira au pape faire ses plaintes.

3. Querelhar (+ Querelar), v., chagriner, plaindre, porter plainte.

Que si vendra querelar a sa majestat... d' alcun cas criminal.

Statuts de Provence. Massa, p. 170.

Qui se viendra plaindre à sa majesté... d'aucun cas criminel.

No t querelhar

Ja del donar.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Ne te plaindre jamais du donner. 

No m puesc mudar que no m querelh

Que la folhia vey sobrar.

B. Martin: Farai.

Je ne me puis changer que je ne me chagrine de ce que la folie je vois dominer.

ANC. CAT. ESP. Querellar. PORT. Querelar. IT. Querelare. (chap. querellá, querellás: yo me querello, querelles, querelle, querellem o querellam, querelléu o querelláu, querellen; querellat, querellats, querellada, querellades; yo me querellaré; yo me querellaría; si yo me querellara.)

4. Querulos, adj., lat. querulus, chagriné, plaintif. 

Si 'l repta non ges querulos,

Mas l' en ret grat e gazardos.

Buzac... sa votz totz temps es queruloza.

(chap. Aguilucho... sa veu tots tems es queixosa : sempre piule, demane minjá, com los buitres ascumites.)

Eluc. de las propr., fol. 72 et 147.

S'il l'accuse il n'est point chagriné, mais il lui en rend gré et récompense.

Busard... sa voix toujours est plaintive.

ESP. Querelloso. PORT. Quereloso. IT. Quereloso, queruloso.
(chap. queixós, querellós, queixosos, querellosos, queixosa, querellosa, queixoses, querelloses.)

5. Querimonia, s. f., lat. querimonia, plainte.

Can alcus depausa querimonia de alqun ciutada.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 85.

Quand aucun dépose plainte contre aucun citoyen.

ANC. CAT. IT. Querimonia. (chap. querimonia, querimonies; querella, querelles; queixa, queixes. Se fiquen cuan ña un greuge o agravi; poden portá a un pleite o pleyte o pleito, com lo pleite al sol dels de Almudévar o lo de Fórnols contra Peñarroija de Tastavins.)

Querer, Querir, Querre, v., lat. quaerere, quérir, chercher, demander, requérir, convoiter.

Queretz dos vaiseletz prions. Deudes de Prades, Auz. cass.

Chercherez deux petits vases profonds.

Tot trobaras so que quers.

Giraud de Borneil: Er auziretz.

Tu trouveras tout ce que tu cherches.

Tan l' am de cor e la queri.

A. Daniel: Ab guay so.

Tant je l'aime de coeur et je la convoite.

Es molt grans almorna de donar a paures vergonhos que no la sabon querre. 

Liv. de Sydrac, fol. 130.

C'est moult grande aumône de donner à pauvres honteux qui ne la savent pas demander. 

Us veing merce querer,

Gloriosa Maria.

Lanfranc Cigala: Oi! maire.

Je vous viens merci quérir, glorieuse Marie.

Si m donavatz

Ses querre, ben o penria.

Gaubert, Moine de Puicibot: Car no m.

Si vous me donniez sans demander, bien je le prendrais.

Prov. Qui quer atroba. V. et Vert., fol. 87.

(chap. Qui busque, trobe.)

Qui cherche trouve.

Subst. No sap quals afans es querers.

P. Fabre d'Uzès: Luecx es.

Ne sait pas quelle peine est demander.

ANC. FR. Quar autre chose ne querroie.

Fabl. et cont. ant., t. I, p. 99.

Tretuit trovoient en lor terre

Quanque lor sembloit bon à querre.

Jamès movoir ne t'en querras.

Roman de la Rose, v. 9558 et 2372.

ANC. CAT. Querer, querir. ESP. PORT. Querer. IT. Chiedere. (chap. buscá, investigá, demaná, requerí; cercar, recercar. ¿Qué putes cerques? a Mallorca.)

2. Quistar, v., quêster, demander, enquérir.

Part. prés. Quistans a honor de Dieu e de sant Aloy.

Cartulaire de Montpellier, fol. 175.

Quêtants à l'honneur de Dieu et de saint Éloy.

CAT. Quistar.

3. Questa, Quista, s. f., quête, perquisition.

Ar si meton en questa ins per lo bosc salvaje. V. de S. Honorat.

Maintenant ils se mettent en quête dedans par le bois sauvage.

ANC. FR. Ceux qui chassent partout d'une queste incertaine.

Premières Œuvres de Desportes, fol. 70.

- Demande, requête.

Homes affachatz de paraulas e de quistas. V. et Vert., fol. 80.

Hommes fardés de paroles et de demandes.

- Queste, droit de fouage.

Levaran novelamen

Talhas e quistas et uzatges

E gabelas e pezatges.

Brev. d'amor, fol. 122.

Ils lèveront incessamment tailles et questes et usages et gabelles et péages.

Senhors de terra, que fan quistas e toutas e malas accios. V. et Vert., fol. 15.

Seigneurs de terres, qui font questes et toltes et mauvaises actions.

Talhas, questas nul temps no fes levar.

Plaintes sur la mort de Robert, roi de Naples.

Tailles, questes nul temps ne fit lever.

ANC. CAT. ESP. Questa. IT. Chiesta. (chap. Questa, questes : un mes dels impostos; talla, talles; usache, usaches; peache, peaches; cens o censo o censal, censos, censals - com lo vi sensals de Lledó - F. J. Salvador - Chimo de Queretes.)

4. Questable, adj., questable, sujet à la queste.

Franc o questable.

(chap. Franc (libre, sense cárregues; francho et libero) o questable, que se pot questá, demaná questa; censable : que se pot censá : demaná lo cens, censo, censal, sensal.)

Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de Villevieille.

Franc ou questable.

5. Queremen, s. m., recherche, demande.

Bos queremens, es cant lo cors quer e vol aco que l' esperiz vol.

Trad. de Bède, fol. 72.

Bonne demande, c'est quand le coeur demande et veut ce que l'esprit veut.

(chap. Requerimén, requerimens; bon requerimén, es cuan lo cos requerix y vol assó (açó, aixó) que l'espíritu o esperit vol.) 

IT. Chiedimento.

6. Queredor, Queridor, s. m., lat. quaesitor, chercheur, rechercheur, solliciteur, demandeur.

Aissi m n'es pres com al fol queredor

Que dis qu' aurs fos tot quant el tocaria.

Folquet de Marseille: Sitot me.

Ainsi il m'en est pris comme au fou chercheur qui dit qu'or fût tout ce qu'il toucherait.

Cant ti somonia

Dels autres queredors. 

V. de S. Honorat.

Quand je t'avertissais touchant les autres solliciteurs.

D' on vos cressia 'l talans

On mais venion queridor.

Folquet de Marseille: Si cum sel.

D'où vous croissait le désir où plus venaient demandeurs.

IT. Chieditore. (chap. Requeridó, requeridós, requeridora, requeridores; buscadó, buscadós, buscadora, buscadores; investigadó, investigadós, investigadora, investigadores; solisitadó, solisitadós, solisitadora, solisitadores; demanadó, demanadós, demanadora, demanadores : pidolón, pidolons, pidolona, pidolones : del castellá pedir, pedigüeño; séntigo “pedí” en ves de “demaná”, sobre tot a Valderrobres. Yo vach di una vegada de chiquet “¿ya hau pedit?”; preguntadó, preguntadós, preguntadora, preguntadores; preguntón, preguntons, preguntona, preguntones.)

7. Querentis, adj., rechercheur, convoiteur, amasseur.

Qui los apella querentis

Ni renoviers d' autrui avers.

P. Cardinal: D'un sirventes far.

Qui les appelle convoiteurs et usuriers du bien d'autrui. 

8. Questio, Question, s. f., lat. quaestionem, question, demande.

Totas questios

El solvia.

Bertrand Carbonel: S'ieu anc.

Toutes les questions il résolvait.

D'aquesta question, so es d' aquest afar que autre fai per me, ses mon mandamen, naisson doas actios.

Trad. du Code de Justinien, fol. 6.

De cette question, c'est-à-dire de cette affaire qu'autre fait pour moi, sans mon commandement, naissent deux actions.

CAT. Questió. ESP. Question (cuestión). PORT. Questão. IT. Questione, quistione. (chap. Cuestió, cuestions; pregunta, preguntes.)

On se servait aussi de ce nom pour désigner les violences dont on faisait 

usage afin d'arracher des aveux aux accusés.

Sentensa... interlocutoria de question o de tortura.

(chap. Sentensia... interlocutoria de cuestió o de tortura; preguntá torturán.)

Fors de Béarn, p. 1074.

Sentence... interlocutoire de question ou de torture.

9. Questionar, v., du lat. quaestionarius, questionner, mettre à la question, torturer. 

Part. pas. Aquels qu' avio estat questionatz, et avio neguat.

(chap. Aquells que habíen estat cuestionats (preguntats, torturats), y habíen negat.)

Motz ne foro questionatz e tormentatz.

(chap. Mols ne foren (van sé) cuestionats y atormentats (torturats))

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213 et 209.

Ceux qui avaient été mis à la question, et avaient nié.

De nombreux en furent mis à la question et tourmentés.

IT. Questionare. (chap. Cuestioná, preguntá, torturá: torturo, tortures, torture, torturem o torturam, torturéu o torturáu, torturen; torturat, torturats, torturada, torturades; yo torturaré; yo torturaría; si yo torturara. Yo cuestiono, cuestiones, cuestione, cuestionem o cuestionam, cuestionéu o cuestionáu, cuestionen; cuestionat, cuestionats, cuestionada, cuestionades; yo cuestionaré; yo cuestionaría; si yo cuestionara.)

10. Acquirir, v., lat. acquirere, acquérir.

En autra maniera, acquisitius de acquirir. Leys d'amors, fol. 57.

En autre manière, acquisitif d'acquérir. (ESP. Adquirir. chap. Adquirí: adquirixco o adquirixgo, adquirixes, adquirix, adquirim, adquiriu, adquirixen; adquirit, adquirits, adquirida, adquirides; yo adquiriré; yo adquiriría; si yo adquiriguera o adquirira. Adquisitiu, adquisitius, adquisitiva, adquisitives.)

11. Acquit, Aquest, s. m., lat. acquisitum, acquit, acquisition, acquêt.

Ac V C chavalliers de son acquit.

Roman de Gerard de Rossillon, fol, 23.

Eut cinq cents chevaliers de son acquit.

De pecunia que ve de mal aquest no poc ichir bon fruch.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.

De pécune qui vient de mauvaise acquisition ne peut sortir bon fruit.

IT. Acquisto.

12. Acquisitiu, adj., acquisitif, qui sert à l'acquisition, qui indique l'acquisition.

En autra maniera, acquisitius de acquirir. Leys d'amors, fol. 57.

En autre manière, acquisitif d'acquérir.

13. Conquerer, Conquerir, Conquerre, v., conquérir, acquérir, obtenir.

Ieu vos cug ab merce conquerer.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues.

Je vous pense avec merci conquérir.

De conquerre fin pretz entier

Agra ieu talen e dezir.

B. de Ventadour: En aquest.

D'acquérir pur mérite entier j'aurais envie et désir.

Nulz hom, ses ardimen,

No pot gaire conquerir.

H. Brunet: Era m nafron.

Nul homme, sans hardiesse, ne peut guère conquérir.

Volon mais de sai bastir

Que lai conquerre los felos.

P. Cardinal: Quan vey lo.

Ils veulent davantage de çà bâtir que là conquérir les felons.

Subst. Grans afans es lo conquerers,

Mas gardars es maestria.

P. Fabre d'Uzès: Luecx es.

Grande peine est le conquérir, mais le garder est science.

Part. pas.

Vergonha m pren, quant una gens conqueza

Nos ten aissi totz vencutz e conques.

Bernard de Rovenac: D'un sirventes. 

Honte me prend quand une gent conquise nous tient ainsi tous vaincus et conquis.

Substantiv.

Nous pes s' ie us am ni sui vostre conques. 

Arnaud de Marueil: Us joys d'amor.

Qu'il ne vous pèse si je vous aime et suis votre conquis.

On trouve aussi Conquerit, Conquezit, Conquezut.

ANC. FR. Vuide de gent, bone à cunquerre.

Roman de Rou, v. 319.

Monter sur ung genet d'Espaigne

Pour loz avoir et bruyt conquerre.

Coquillart, p. 126.

ESP. Conquerir (MOD. Conquistar). IT. Conquidere. (chap. Conquistá; qué raro que Raynouard no trobare conquerir en catalá, pero sí en castellá antic. Yo conquisto, conquistes, conquiste, conquistem o conquistam, conquistéu o conquistáu, conquisten; conquistat, conquistats, conquistada, conquistades; yo conquistaré; yo conquistaría; si yo conquistara. Conquistadó (com Iavmes), conquistadós, conquistadora, conquistadores.)

14. Conquist, s. m., lat. conquisitum, conquête, acquisition.

Non querrai autruy conquistz.

G. Rudel: Belh m' es.

Je ne chercherai pas la conquête d'autrui.

En far tant honrat conquist.

Guillaume de Briars: Si quo 'l maiestre.

A faire si honorée conquête.

ANC. FR. Que il fust parçonnier de la joie et dou conquest de la devantdite cité d'Acre. Trad. de Guillaume de Tyr. Gloss. sur Joinville, p. 45.

IT. Conquisto. (ESP. La conquista. chap. conquista, conquistes.)

15. Conquiza, s. f., conquête.

Ai trop suffert

De far parer la conquiza.

Rambaud d'Orange: Una chansoneta.

J'ai trop tardé de faire paraître la conquête.

16. Conqueremen, Conquerimen, s. m., conquête, acquisition.

Nobles er lo conqueremens.

Raimond de Castelnau: Aras pus.

Noble sera la conquête. 

Ab vasal bon de conquerimen

Vegna cascus apoderamen.

Bertrand d'Allamanon III: D' un sirventes.

Avec vassal bon pour conquête que chacun vienne puissamment.

Parti als XII partz totz sos conqueremens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Il partagea aux douze pairs toutes ses conquêtes.

(chap. Conquerimén, conquerimens : conquista, conquistes.)

17. Conquistar, v., conquérir, acquérir, gagner. 

Recobrar lo dreiturier repaire,

Jherusalem, e conquistar lo Cayre.

Elias de Barjols: Qui saubes.

Recouvrer la demeure juste, Jérusalem, et conquérir le Caire.

Si 'lh vol los Milanes

Per forsa conquistar.

Sordel: Planher vuelh.

S'il veut les Milanais par force conquérir.

Per conquistar lo regne de Paradis. Liv. de Sydrac, fol. 129.

Pour conquérir le royaume de Paradis.

ANC. FR. Que il n'i puet rien conquester.

Fabl. et cont. ant., t. III, p. 297.

Cuida aucune chose aquerre et conquester. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 264.

En conquestant soubs son obéissance

Ce que tenez en vostre gouvernance.

Charles d'Orléans, p. 56.

Que de conquester à la France

La Propontide et ses deux bords.

Malherbe, liv. 3.

CAT. ESP. PORT. Conquistar. IT. Conquistare. (chap. Conquistá. Vore mes amún la conjugassió.) 

18. Conquesta, s. f., conquête. 

Atenden fai pros hom riqua conquesta. 

A. Daniel: Si m fos Amors.

En attendant fait homme preux riche conquête.

CAT. (MOD. Conquesta, conqueriment) ESP. PORT. IT. Conquista. 

(chap. Conquista, conquistes; conquerimén, conquerimens.)

- Chagrin, regret.

Mot auzires planhs e conquestas. V. de S. Honorat.

Moult vous ouïrez plaintes et regrets.

19. Enquerer, Enquerir, Inquerer, Enquerre, v., lat. inquirere, enquérir, solliciter, demander.

Sui volpils, quar no l' aus enquerer, 

Trop arditz, quar tan ric joi esper.

Rambaud de Vaqueiras: Savis e fols.

Je suis poltron, parce que je n'ose la solliciter, trop hardi, parce qu'une si riche joie j'espère.

Que vos... la pregues et enqueiras d'amor.

V. de Rambaud de Vaqueiras.

Que vous... la priiez et requériez d'amour. 

Demand' et enqueira

L' esser e la maneira

Dels avols e dels pros.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Qu'il demande et enquière l'être et la manière des mauvais et des preux.

Anc nulhs hom mon joi no m' enquis. 

B. de Ventadour: Ab joi mov.

Oncques nul homme ma joie ne me demanda.

Fig. El deu enquerre la veritat.

Ord. pour Carcassonne. Ord. des R. de Fr., 1411, t. IX, p. 608.

Il doit rechercher la vérité.

Non es amors, ans es engans proatz,

S' uoi enqueretz e deman o laissatz.

T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal.

(chap. No es amor, sino es engañ probat, si avui (hui, huy) demanéu y demá u dixéu; demanáu, dixáu; solisitá; inquirí.)

Ce n'est pas amour, mais c'est tromperie prouvée, si aujourd'hui vous demandez et demain cela laissez.

Non sai on m' enqueira.

Bertrand de Born: Domna pois.

Je ne sais où je m'enquière.

Part. pas. Enquerit e recebut per mestre Guiraut Rey.

Tit. de 1413, de Ste. Eulalie de Bordeaux.

Enquis et reçu par maître Guiraut Rey.

Inquisida la vertat de la causa.

(chap. Inquirida la verdat de la cosa. De estos verbos formats del latín  inquirere, ve la Inquisissió; Inquisición, Inquisició.)

Priv. conc. par les R. d'Angl., p. 35.

Enquise la vérité de la chose.

Ja de mos jorns no m metrai en afan

Que ja per mi si 'autra domn' enqueza.

Peyrols: Be m cuiava.

Jamais de mes jours je ne me mettrai en peine que jamais par moi soit autre dame sollicitée.

ANC. FR.

Tout homme curieux lequel voudra s'enquerre 

De quoy Dieu fit le ciel, les ondes et la terre.

Ronsard, t. II, p. 1358.

ANC. CAT. Enquerer, enquerre. CAT. MOD. ESP. PORT. Inquirir. IT. Inquerire, inchierere, inchiedere. (chap. Inquirí: inquirixco o inquirixgo, inquirixes, inquirix, inquirim, inquiriu, inquirixen; inquirit, inquirits, inquirida, inquirides; yo inquiriré la verdat; yo inquiriría; si yo inquirira o inquiriguera; preguntá, cuestioná, investigá, torturá si fa falta pera traure la verdat.)

20. Enqueremen, s. m., recherche.

Apres lo sieu departimen,

Fo fag mot gran enqueremen.

V. de S. Alexis.

Après le sien départ il fut fait moult grande recherche.

ANC. FR. Assez li fust enquerement.

B. de Sainte-Maure, Chron. des ducs de Normandie, fol. 57.

IT. Inchierimento. (chap. Inquirimén, inquissisió, investigassió.)

21. Enquereire, Enqueredor, Enqueridor, s. m., lat. inquisitor, enquêteur, inquisiteur.

On es l' enquereire d' aquest segle.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Où est l'enquêteur de ce siècle.

Ar se son faitz enqueredor

E jutjon aissi com lur play.

(chap. Ara se han fet inquissidós y jutgen així com los va be. En lo cas dels aragonesos catalanistes, que viuen del dialecte ocsitá catalá, Ignacio Sorolla Vidal y Javier Giralt Latorre, se van fé encuestadós; ells diuen y/o escriuen recerca, enquesta (23), enquestador, enquestadors - “i jutgen així com els plau” són inquisidors.)

Guillaume de Montagnagout: Del tot vey.

Maintenant ils se sont faits inquisiteurs et jugent ainsi comme il leur plaît.

Lh' enqueridor comencero a enquerre.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 183.

Les inquisiteurs commencèrent à enquérir.

ESP. (Inquisidor) PORT. Inquiridor. IT. Inchieditore. 

(chap. Inquissidó, inquissidós, inquissidora, inquissidores.)

22. Enquistaire, s. m., enquêteur, demandeur, solliciteur.

Deffendens et enquistaire.

Marcabrus: El son.

Défendant et demandeur. 

S' anc, pueys que m detz joi entier,

Fuy de nulh' autra enquistaire.

T. de La Comtesse de Die et de Rambaud d'Orange: Amicx.

Si oncques, depuis que vous me donnâtes joie entière, je fus de nulle autre poursuivant.

Ieu suy de tal enquistaire 

Qu' ai d' entre cent bellas lesta.

G. Adhemar: Be m'agr'ops.

Je suis solliciteur de telle que j'ai choisie entre cent belles.

ANC. FR. Il est juge, enquesteur et tesmoin tout ensemble.

Du Bartas, p. 318.

Fay ces grands enquesteurs, curieux de nouvelles.

Nicolas Rapin, p. 105.

23. Enquesta, s. f., enquête, perquisition.

Trop n' ai faich longu' enquesta.

G. Adhemar: Be m'agr'ops.

Trop j'en ai fait longue enquête.

CAT. Enquesta. IT. Inchiesta. (N. E. ¿Alguien puede encontrar la diferencia entre el occitano (roman, langue romane, romance, romans) Enquesta y el catalán Enquesta? En francés de Raynouard enquête, anteriormente esta “ê” con circunflejo era “es”, luego “enqueste” en el francés más antiguo. El catalán es uno más de los dialectos occitanos.
La lengua que hablaban los catalanes y catalanas no era otra que la plana lengua romana, la lengua de oc, òc, och, hoc : sí afirmativo. A no ser que fueran con su boina roja o barretina a Estrasburgo antes del año 842 a enseñarles a hablar y escribir a los reyes Carlos el calvo, franco, y Luis, alemán, el germánico, hermanico de Karle; ambos hijos de Luis el Pío, y nietos de Carlomagno. Quizás Karl der Große aprendió catalán cuando conquistó Barcelona en el 801, o antes ya, en el mismo sitio de la ciudad Barcino, Barchinona y variantes. O quizás su hijo Luisico Pío le enseñó la lengua que aprendió en Gerona, 785, y Besalú, como Ramón Vidal de Bezaudun.)

24. Enquerencio, s. f., recherche.

Comes la enquerencio dels yretgues als fraires prediquadors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 183.

Commit la recherche des hérétiques aux frères prédicateurs.

(chap. Va maná la inquisissió dels heretges o hereches als flares predicadós. Comes (passat de cometre), fransés commit; comite, comitem, comiti, conde, comte, y no compte com se veu escrit alguna vegada, que es computo, cuenta. A Fransa, la chambre des comptes.)

25. Inquisicio, Inquisitio, Inquizicio, Inquisition, s. f., lat. inquisitionem, inquisition, recherche, poursuite.

Ses far gran enquisicio. Brev. d'amor, fol. 145.

(chap. Sense fé gran inquisissió : investigassió, búsqueda, persecusió.)

Sans faire grande recherche.

Que per inquisition... deguna persona de Proensa... non deia esser gajada en arnes, cavals, etc. Statuts de Provence. Massa, p. 182.

Que pour poursuite... nulle personne de Provence... ne doive être engagée en harnais, chevaux, etc.

Per lor engenh et inquizicio natural. Eluc. de las propr., fol. 2.

Par leur génie et recherche naturelle.

CAT. Inquisició. ESP. Inquisición. PORT. Inquisição. IT. Inquisizione. 

(chap. Inquissisió, inquissisions.)

26. Exquisidament, Exquisitament, Exquesitament, adv., exactement, soigneusement, avec justesse.

Inquier exquisitament.

Cove que obres exquesitament am scarificacio. 

Es dificil de sirvir exquisidament.

Trad. d'Albucasis, fol. 44, 21 et 30.

Recherche exactement.

Il convient que tu opères soigneusement avec scarification.

Il est difficile de servir soigneusement.

CAT. Exquisidament. ESP. PORT. Exquisitamente, IT. Squisitamente. 

(chap. Es difíssil (de) serví exquisitamen, justamen, exactamen.)

27. Requerer, Requerir, Requerre, v., lat. requirere, requérir, réclamer.

Me requeron de far chanso.

(chap. Me requerixen de fé una cansó.)

Granet: Fin pretz.

Me requièrent de faire chanson.

Tan l' ai requist francamen

Merce, e de re no m socor.

Richard de Barbezieux: Be volgra.

Tant je lui ai requis franchement merci, et en rien elle ne me secourt.

Non pot requerre las messios qu' el i a faitas.

(chap. No pot requerí o requirí los gastos qu'ell hi ha fet; reclamá. Lo catalá fa aná despesa, despeses, messio, messions als textos antics.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 7.

Il ne peut réclamer les dépenses qu'il y a faites.

Quintament requier que. Eluc. de las propr., fol. 15.

Cinquièmement requiert que.

CAT. Requirir. ESP. Requerir. PORT. Requerer. IT. Richiedere, richedere.

(chap. requerí o requirí: requerixco o requerixgo, requerixes, requerix, requerim, requeriu, requerixen; requerit, requerits, requerida, requerides; yo requeriré; yo requeriría; si yo requerira o requeriguera; yo requirixco o requirixgo, requirixes, requirix, requirim, requiriu, requirixen; requirit, requirits, requirida, requirides; yo requiriré; yo requiriría; si yo requirira o requiriguera.)

28. Requesta, s. f., requête, demande, sollicitation.

A la requesta dels fals Juzieus. V. et Vert., fol. 4.

A la requête des faux Juifs.

A la requesta et instancia de mos prelats e baros.

(chap. A la requesta e instansia de mons prelats y barons. Veigáu les grans diferensies del chapurriau del 2026 en lo texto de Felipe lo guapet del 1306.)

Ord. de Philippe-le-Bel, de 1306.

À la requête et instance de mes prélats et barons.

CAT. Requesta. ESP. Recuesta (requerimiento, solicitud). PORT. Requesta. 

IT. Richiesta.

(chap. Requesta, requestes; solisitut, solisituts : demanes o solisites.)

29. Requerement, s. m., réclamation, demande.

Eissament si la Gleisa a alcuna accion, so es alcus demans en dreit de requerement, no 'l pert per meins de XL ans.

(chap. Igualmen, si la iglesia té alguna acsió, aixó es algunes demandes en dret de requerimén, no 'l pert per menos de (: durán) coranta añs.) 

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Également si l'Église a aucune action, c'est-à-dire aucune demande en droit de réclamation, elle ne la perd pas par moins de quarante ans.

Requeremens c' om fai a Deu. Trad. de Bède, fol. 9.

Requête qu'on fait à Dieu.

CAT. Requiriment. ESP. Requerimiento. IT. Richiedimento. (chap. Requerimén, requerimens; reclamassió, reclamassions; demanda, demandes.)

30. Requerensa, Requerença, s. f., réquisition, demande, requête, sollicitation. 

La prumiera requerença es. Doctrine des Vaudois.

La première demande est.

Las vostras requerensas sian conogudas en dreg Dieu.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Que les votres sollicitations soient connues endroit (devant) Dieu.

31. Requisicio, Requisitio, s. f., lat. requisitio, réquisition.

Que vos, notari, ne fassas carta de la requisicio.

Tit. de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 178.

Que vous, notaire, en fassiez acte de la réquisition.

Juraran als cossols... e per lor requisitio.

Charte de Gréalou, p. 74.

Jureront aux consuls... et par leur réquisition.

ANC. ESP. Requisición (En tiempo de guerra, recuento y embargo de caballos, bagajes, alimentos, etc., que suele hacerse para el servicio militar.) 

PORT. Requisição. IT. Requisizione.

(chap. Requisissió, requisissions : en tems de guerra o guiarra, recuento o censo y embarg de caballs, bagaches, alimens o vitualles, etc., que se sol fé pera lo servissi militá.)

LO PALAU ENCANTAT. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau

PERE PENYA. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.

Palma lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a la literatura, y los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué en castellá.

Cursá la jurisprudencia en l'Universitat de Barcelona; y aprés, per sos conexements especials, fou nombrat p'el Govern mestre de fortificacions y edificis militars de l'illa.

Ha pres bona part en lo renaxement de les lletres catalanes, y obtengut dos accéssits en los Jochs florals de 1867, el premi extraordinari d'un brot de taronger florit d'argent en los de 1868 per son romanç Lo Palau encantat, y mes tart altres accéssits.

LO PALAU ENCANTAT.

Fugint s'en va la regina

Per garrigues e pinars,

Contristada e consirosa,

La nuyt derrera de l'any.

La nuyt que n'es fosca e neyra

Com lo temps qu'esdevindrá,

Car de l'argentada luna

N'ha finit lo veyl minvant.

No mostra lo cel esteles,

Qu'enterbolides les han

Les núus de pols que levaven

De irades hosts mantz cavayls.

EL PALACIO ENCANTADO.

Acongojada y pensativa va huyendo la reina por selvas y pinares la noche última de diciembre.

Y fue aquella noche lóbrega y triste, símbolo del tiempo que sobrevendrá, pues hubo fin el viejo menguante de la plateada luna de Mahoma.

No brillaron en la bóveda celeste las estrellas, ocultó su resplandor la polvareda que levantó la caballería aragonesa.

Del cor de la beyla n'ixen

D'angoxa sospirs amarchs;

Perles de sos uyls ne cauhen,

De sos uyls de viu esguart.

N'ha motiu d'aytal tristança,

N'ha rahó de dol aytal;

Jorns de joy hagué, mas ara

Los vinents jorns son de plant.

Que n'ha estat fort trist per eyla

Açeyl jorn malavirat,

Que n'ha perduda Maylorques

Ab lo xech e son infant;

E ha vist feresta matança

De sarrhins e chrestians

Dins sa maysó que guardaven

Los guerrers pus esforçats.

Per ço futx sense pus companya

Que ses esclaues leyals,

E los pochs esclaus que pogren

Escapar d'un greu trespás.

___

- ¿Perqué tant ploratz, regina? -

L' hi claman tuyt los esclaus,

Esvahida es l'illa vostra,

Obs n'es ja qu'el briu eus salv.

Amargos suspiros se exhalan del pecho de la hermosa agarena, perlas destilan sus ojos, lágrimas que anublan su ardiente mirada.

No es sin razón su tristeza, justo es por demás su dolor: sí gozó días de ventura, de duelo serán los que le restan;

Que ha sido bien triste para ella aquel en que perdiera a un tiempo el reino de Mallorca, el Jeque su esposo y el hijo de sus entrañas.

Y desde su mansión, guardada por los más valientes guerreros, ha presenciado la horrible matanza de sarracenos y cristianos.

Por eso huye sin mas compañía que la de sus leales esclavos, los pocos leales que lograron escapar a una muerte cruel.

____

- ¿Por qué así lloráis, o reina? le preguntan sus esclavos. Conquistada la isla, sólo puede salvaros vuestro brío.

- Ay! no plor, no, mon reyalme

N'el captiuatje d'en Sayd,

Que plor la mort que li espera

A mon fiyl, lo douç infant;

Tramés l'han de l'Almudayna,

Pres a mans d'un rey estrany:

¡Mal verí que occís en Jacme!

¡Sa corona fongue un lamp! -

¡Trista! la mora camina

Per vinyes e oliverás,

Ab lo pit las que respira

De greu dol ultrapassat.

Es ja l'alba y no 's detura;

Luny de la ciutat s'en va;

Perdudes ha ses armilles,

Trossetjat son manteyl blanch.

Vola al vent sa cabeylera,

N' ha los peus ensanchnentats,

Y en la terra ses petjades

Hi lexan sagell de sanch.

Corren los chrestians tras eyla,

Via dreta a haverla van,

Que saben que la regina

N'es rica e gentil de faç;

- No lloro, no, mi reino perdido, ni el cautiverio de Said; lloro la muerte que amenaza a mi hijo, al dulce hijo de mi amor.

Arrancado le han de la Almudayna; preso queda en manos de un rey extranjero:
¡Mal veneno hubiese muerto a Jaime! ¡Derrita el rayo su corona! -

Triste avanza la mora por viñedos y olivares, con pena respira su pecho, traspasado por el dolor.

Despunta ya el alba, y sin detenerse, huye alejándose siempre de la ciudad. Perdió ya sus almillas, hecho jirones lleva el blanco velo.

Ondea al viento su cabellera, y el delicado pie, fijándose perezoso en las guijas del sendero, deja en ellas rastro de sangre.

Persíguenla sus enemigos, vía recta corren tras ella; demasiado saben que es rica y que es hermosa.

E lá al Capdepeyra dien

Qu'eyla n'ha encantat palau,

Tot ple d'aur e de riquea,

Abscondut enfre penyals. (entre)

Debades corretz, debades;

Gents d'Aragó, cathalans;

No hauretz aur, de la regina

No veuretz, no, lo palau.

Que es fada la noble fembra,

E sols la via eyla sap

Del palau, e per aubrirlho

Les paraules del encant.

Bataylers, liuratzvos d'eyla,

Liuratzvos de sos mals arts,

Qu'iratjós son cor respira

Venjament de los chrestians.

_____

Ja s'acosta la regina,

A la mes lunyana vall;

Ja del albor la lum rotja

Guarneix les núus de levant:

Enfre los pins qu'escomouen

Les ones è lo mestral

Appar lo viarany que mena

A son palau encantat.

Y dicen que escondido entre altísimas peñas, posee más allá de Capdepera un palacio encantado, en donde por todas partes brillan el oro y los diamantes.

En vano corréis, los de Aragón; en vano corréis los catalanes: no os será dado arrebatarle su oro, ni alcanzaréis siquiera ver su palacio.

Es hada la noble mora; sólo ella conoce la senda de su morada, sólo ella sabe las palabras misteriosas a cuyo sonido se abren sus puertas.

Guárdaos de ella, guerreros; guardaos de sus malas artes, que su corazón herido respira sediento de venganza.

__

Ya se aproxima la reina al valle más apartado, ya esmalta las nubes de oriente la luz rojiza del alba.

Por entre los pinos que se conmueven al bramido de las olas y del viento, serpentea el sendero que conduce al encantado albergue.

Los árbres semblan fantasmes

Que 's levan dels arenals,

E 'l xeloch que los enclina

Dona 'ls formes de gegant.

Enfre un badaluch de roques

Veuse lo pregon portal

De 'l palau, e les arpeyles

A esbarts hi volan denant.

¡Oh, qué beyla arquitectura!

¡Oh, qué richs filigranats!

¡Qué n'está de ben guarnida

La porta de lo palau!

Barons, que de la montanya

Anatz baxant vers lo pla,

Corretz tuyt, passatz cuytosos

Les fredes aygues del prat.

Si voletz soptar riquees

Al som tenitzles ja lá;

N'es lassa ades la regina

Si d' haverla ne sotz gays.

La regina clama y s'obre

Lo gentil, lo beyl portal.

Torna clamar la regina

E s'enlumina lo ermás.

Los árboles semejan fantasmas que se elevan en medio de los arenales; doblega el huracán sus ramas y les da formas gigantescas.

Ábrese el profundo dintel entre escabrosos peñascos; entorno vuelan a bandadas los milanos que tienen su nido en las rocas.

Oh! ¡qué bella arquitectura! ¡Cuánta riqueza de filigranas! ¡Cuán delicadas esculturas en las puertas del palacio!

Barones que de la montaña vais bajando hacia la llanura, corred, pasad presurosos las frías aguas del prado.

En vuestras manos están estas riquezas si de ellas tenéis deseo; abatida está la reina si es que anheláis alcanzarla.

Llama la reina y se abren las cinceladas puertas; vuelve a llamar y se ilumina el palacio misteriosamente.

Per les roques ja s'endreçan

A ferfoylons los chrestians,

Donant clams de gran follia,

Vesent maraveyla aytal;

Tras de la regina corren;

Nengú d'eyls l'atenyerá,

Car de lo sol a l'exida

Ha arribat a son palau.
___

Fora los esclaus ne restan

Ab açagayes armats,

Les esclaues dins les sales

Cuydan los tresors que hi ha.

A mils de pilars maçisos

D'aur, d'argent e de crestayl,

E ganfanons e senyeres,

Armes, escuts e turbants.

A betsef joyels e robes,

Paveylons, coxins broidats

Ab margarides e peyres

De gran preu dessus sendat.

Mantz drap-rasos, alcatifes,

Taules d'ivori e corayl,

Safilis e belles perles,

E caramulls de diamants.

A centenares los cristianos van trepando por las rocas y exhalan frenéticos clamores al descubrir tal prodigio de belleza.

Todos corren tras de la reina; ninguno de ellos logrará alcanzarla, porque llegó ya a su alcázar a la salida del sol.

Fuera quedan los siervos armados de azagayas; las siervas en las salas cuidan de los encantados tesoros.

Millares de columnas de oro macizo, de plata y de cristal, y banderas y pendones, armas, escudos y turbantes.

Alhajas de valor inestimable, pabellones de telas magníficas y cojines bordados de margaritas y piedras preciosas sobre finísimo cendal.

Cortinas de raso, alfombras, mesas de coral y de marfil, perlas y zafiros y montones de diamantes.

Ja hi arriban, ja hi arriban

Los chrestians agosarats:

Los esclaus volen occiure,

Les espahes van brandant.

Esvahir la porta volen

Com a barons esforçats,

Mas fortment lluytan e feren

De la regina 'ls esclaus.

Ja es levada la cortina

De la gran cambra reyal,

Ont s'hi ouen sons melodiosos

E d'oçells estranys lo cant.

Ja 'n va a passar la regina

A darlot son rich lindau,

Quant òu lo brugit de lançes

E de colteyls guerretjant.

Sos esclaus veu que cedexen

P'els chrestians environats.

¡Ay! ¡còm sent la gentil fada

No poder fadar chrestians!

No 'l' cal intentarho ab ira,

No n'ha força ton esguart:

Oli sant senyá lurs testes,

E crotz roijes lurs pits han.

Ya se acercan animosos los cristianos; ya esgrimen sus espadas amenazando de muerte a los esclavos.

Intentan forzar la puerta como buenos y valientes, mas los siervos de la reina resisten con fiereza.

Álzase ya la cortina de la cámara real; óyese en sus salones el melodioso canto de aves mil traídas de extrañas regiones.

A pasar va ya la reina el magnífico dintel, cuando se oye el crujir de los hierros y el clamor de los combatientes.

Conoce que ceden por fin sus servidores estrechados por los de Aragón; y ¡cómo siente la gentil hada que no puedan sus artes contra los cristianos!

No vale que lo intente en su enojo, no tiene fuerza contra ellos su mirada; óleo sagrado ungió sus frentes y cruces rojas defienden sus pechos.

Mas tost clama la smarrida

Regina - “Per fat e fat

Que me encomaná ma mare

Que ver diga e veritats,

E un punt mes. Que 's torn de màrbre

Tot mon encantat palau,

De màrbre 'ls tresors que acluca,

De màrbre tuyt mos esclaus.” -

Dix, e dessots la cortina,

Que cau feta màrbre ja,

Despareix la noble fembra

De tristança sanglotant.

Encercantla van cuytosos

Los chrestians desperançats;

Peyres e mes peyres troban

Dins totes les sales grans;

Son de guix les alcatifes,

Les senyeres son de sal,

Codols son perles e joyes,

E los coxins son de fanch.

Los mil pilars d'aur son roques,

Munts de grava los brillants,

Mes tot ha forma e semblança

De lo que fonch pauch temps ans.

Mas luego prorrumpe la afligida mora: - En virtud del poder que me legó mi madre, y mayor aún si fuere necesario, dispongan los hados que resulte verdadero y se cumpla lo que voy a decir:

“Conviértase en mármol mi encantado alcázar, de mármol sean los tesoros que encierra, y séanlo también mis siervos todos (9).” -

Dijo, y detrás de la cortina, que cae convertida en piedra, desaparece la noble dama, sollozando llena de mortal angustia.

Buscándola van sus enemigos, afanosos y desesperanzados; en todas las salas encuentran solamente piedras y más piedras.

Son de yeso las alfombras, las señeras son de sal, guijas son perlas y joyas, y de arcilla los ricos almohadones.

Los pilares de oro son rocas, montones de greda los diamantes, mas todo conserva la figura misma de lo que fue antes.

Lo pavelló de la cambra

De la fada es màrbre blanch,

E 'ls chrestians qu'entrar hi volen

Ja no lo poden levar.

Absconduda la regina

No 's lexa de planyer may,

Cobejant lo jorn que a moros

Maylorques regne retrá.

Sis setgles n'ha fet que plora.

¡Qué n'es de trist lo seu plant!

Jo l'he sentit e 's levaren

Mos cabeyls dessus lo cap.

Per los murs e les arcades

Del palau vessantne están

Les lágremes de la fada

Qu'anyora son fill aymat.

E enquer huy los que penetren

Entro ceyl loch de trespás,

Aytanta beylea esguardan

Dins son encantat palau.

Los esclaus e esclaues toquen

E les perles e diamants

Convertits en peyra viva

Que 's diu la cova d'Artá.

El camarín de la reina es de níveo mármol; no pueden siquiera alzar las cortinas los cristianos que intentan penetrar en él.

Retirada allí la reina, nunca deja de llorar, anhelando que llegue el día en que el reino de Mallorca se restituya a los sarracenos.

Seis siglos hace que llora su desconsuelo y ¡cuán triste es su llanto! erizáronse al oírle mis cabellos.

Por los muros y las bóvedas van destilando las lágrimas de la infeliz princesa, que suspira por su hijo amado.

Y Todavía los que hoy penetran en aquel albergue de delicias, admiran los portentos de belleza del encantado palacio.

Tocar pueden los esclavos y las esclavas, las perlas y los diamantes, que convertidos en peña viva, vénse agrupados en el maravilloso asilo que llaman la Cueva de Artá.

//

REDOBLE I MARXA DELS TAMBORERS DE LA SALA

(Un)

Llàtzer, Tòfol, Nofre, Bruno,
Tano, Gori. Venga, hala!
Batle és ara dalt la Sala
don Jeroni Sanceloni.
Toca Toni, toca Toni.
Da-li, Pere, toca, sona,
sona, sona enhorabona.
Trota, apreta la maceta,
la maceta i pesseteta,
pesseteta te daran.

(Tots)

- D'on són? - D'on!
de la Sala. - Bons sons són.
- Tambors
que fan honors
als senyors Regidors.

- Soldats fats
dins l'entrada estan formats,
pintats
i desfressats de rat-penats.

Manteu blau.
Vius de grana en trena i trau
mostrant,
i mentrestant pregonant van clamant.

Elet net
per decret de dret estret,
que em mat
si per Ciutat no ha estat nombrat.

Cada any guany,
sense dany ni afany estrany,
el floc
color de foc, retxat de groc.

La gent sent
que és valent, i el gran talent,
ja ho sap,
i no l'alab, que el treu del drap.

Ja el blat nat
veu ventat, porgat, pastat;
i el pa
per noltros va prou car, si n'hi ha.

Tenim prim
el saïm, patim de llim;
beguem
i si porem tornarem, tocarem.

Son frac pag.
Dins un sac, tabac; i un mac
valent
mos dón rabent d'aiguardent ben ardent.

Tot groc roc
per Sant Roc un poc de lloc
al foc
perquè tampoc el xaloc no me toc.

Passam fam
i aquí entram, tocam i estam...
Gros mos
vos gos que pos a un tros sense os.

Don Hug Lluc
ja no puc, poruc, fer truc;
som ruc
i el duc retruc i l'esbuc sense suc.

Gran clam dam
son corbam goitam cercam.
Bum bum,
aquest perfum, que l'ensum que no és fum.

Tocau, dau
lo que en pau guardant estau.
Tirau
part d'aquell mau que amb clau tancau.

Renou nou
s'ou d'un sou que plou. No és prou.
És poc;
que mos tir groc, que no em moc que no et toc.

Bon so! D'or.
Vaja un cor més bo. Ah, idò!
Meiam com
mos ho partim. Tant per hom per tothom.

//

WIKItroles en dialecte occità catalá:

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.

Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística.

Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883. Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari.[3] Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva.[4] Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.

En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).

Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.

El 31 de desembre de 1910 és declarat fill il·lustre de Palma, en un acte en què Joan Alcover pronuncia el discurs de lloança.

El març de 1928, el cicle «El Teatre dels poetes», organitzat a l'Ateneu Barcelonès, dedicà la seva 21a sessió a Pere d'Alcàntara Penya Nicolau. Miquel Ferrà en feu la dissertació en una conferència, que s'acompanyà de la lectura de la seva poesia.

Els mesos de març i abril del 2007, el Centre d'Estudis i Documentació Contemporània [CEDOC] i el Centre d'Estudis Baleàrics, en col·laboració amb Sa Nostra, organitzaren unes jornades d'estudi i homenatge a Pere d'Alcàntara Penya, en què participaren historiadors i filòlegs.

Vària

Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)

Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma (1882)

Guía manual de las Baleares (1891)

La industria mallorquina (1884)

La cuina mallorquina (1886)

Obra literària

Poesia

Records i esperances (1885)

Poesies en mallorquí popular (1892)

Teatre

El cordó de la vila (1866). Estrenada el 21 d'abril de 1866 al Teatre Principal de Palma. Companyia Miquel Sabater.

Por no entenderse (1881). Estrenada el 12 de desembre de 1869 al Teatre de La Tertulia de Palma.

La pesta groga (1890). Estrenada el 30 maig de 1886 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Catalina Tomàs (1890)

La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890)

Un criat nou (1892). Estrenada el gener de 1894 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Mestre Fornari (redactada el 1892; publicada el 1900). Estrenada la temporada 1896-1897 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.[11]

Narrativa

Cuentos mallorquins (1884)

La gota d'aigo (1893) [novel·la]

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemes-solts/penya.html

1.  «Pere d'Alcàntara Peña i Nicolau». enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana..
2. «PEÑA I NICOLAU, PERE D'ALCÀNTARA». Visat. PEN Català. [Consulta: març 2019].
3. Josep, Massot i Muntaner. «Pere d'Alcàntara Penya i la llengua catalana». A: Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Volum 1. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 139-160. ISBN 9788472026803.
4.  «Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau». poesia.cat. [Consulta: març 2019].
5. Ferrà, Miquel «En Pere d'A. Penya». La Nostra Terra, núm. 3, març 1928, pàg. 78-82.
6.  «Cronologia de les Illes Balears del segle xx. La restauració borbònica 1901-1923». UIB. Universitat de les Illes Balears. [Consulta: març 2019].
7.  Alcover i Maspons, Joan. Don Pedro de Alcántara Peña, hijo ilustre de Mallorca: discurso leído en la sala de sesiones del Excmo. Ayuntamiento de Palma el 31 de diciembre de 1910. Palma: Impr. de J. Tous, 1911.
8.  «Sessió del "Teatre dels Poetes" a l'Ateneu Barcelonès, dedicada a En Pere d'Alcàntara Penya». La Publicitat, 02-03-1928, pàg. 6.
9.  Lladó i Rotger, Francesc «Pere d'Alcàntara Penya al Teatre dels Poetes». S'esclop. Quadern cultural, núm 25, 2006, pàg. 30-33.
10.  «Memòria Activitats 2007». UIB. Universitat de les Illes Balears, 31-12-2007. [Consulta: març 2019].
11. Mas i Vives, Joan. Diccionari del teatre a les Illes Balears, Volum 2. L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484158325.
12. «Pere d'Alcàntara Peña Nicolau». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 13. Palma: Promomallorca, p. 44-46. ISBN 84-8661702-2.
13. Miralles i Monserrat, Joan. Antologia de textos de les Illes Balears: Segle XIX. L'Abadia de Montserrat, 2007.
14. Font Poquet, Miquel dels Sants. Pere d'Alcàntara Penya (1823-1906): vida i obra. Palma: Miquel Font Editor, 2006 (Evast e Aloma, 26). ISBN 9788479671143.
15. Serra I Busquets, Sebastià; Pujals I Mas, Margalida. L'obra de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau. Edicions Cort, 2001 (Els ullals). ISBN 9788475355016.
16. PONS PASTOR, Antoni. Don Pere d'Alcàntara Penya. Palma: Documenta Balear, 2009. ISBN 9788492703005
17.  Mas i Vives, Joan. «Pere d'Alcàntara Penya». Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. [Consulta: març 2019].