que – que qué ha ? | que – pero qué pasa ? |
que yo vinga, que tú vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen | que yo vaya (venga), vayas (vengas) |
quebrá | quebrar |
quebrades | quebradas |
quebrán | quebrando |
quebranto, quebrantos, vore aflicsió | quebranto, quebrantos |
quedá, quedás, yo (me) quedo, quedes, quede, quedém o quedám, quedéu o quedáu, quéden – quedat, quedada | quedar, quedarse |
quedabe, quedáe | quedaba |
quedaben, quedáen | quedaban |
quedada | quedada |
quedám (yo) | quedarme |
quedámos | quedarnos |
quedán | quedando |
quedánli | quedándole |
quedánse | quedándose |
quedará | quedará |
quedare | quedara, quedase |
quedaré | quedaré |
quedaren, quedáren | quedaran, quedasen |
quedáreu | quedarais, quedaseis |
quedaríe | quedaría |
quedat | quedado |
quédat | quédate |
quedáu, quedéu | quedáis |
quedáutos, quedéutos | quedaos, quedaros |
quede | queda |
quedém o quedám a les onse | quedamos a las once |
queden | quedan |
quedes | quedas |
quedéutos | quedaos, quedaros |
quedo | quedo |
quedon | queden |
queissám, queixám | quejarme |
queissánse, queixánse | quejándose |
queissáre, queixáre | quejara, quejase |
queissat, queixat | quejado |
queisse, queixe | queja |
queissen, quejan | quejan |
queissit, queixit, queissits, queixits | quejido, quejidos |
queixá, queixás | quejar, quejarse |
queixa, queixes | queja, quejas |
queixaba | quejaba |
queixabe (ell) | quejaba |
queixaben, queixáen | quejaban |
queixabes, queixáes | quejabas |
queixabeu, queixáeu | quejabais |
queixáe, queixabe | quejaba |
queixáem, queixabem | quejábamos |
queixáen, queixaben | quejaban |
queixáeu | quejábais |
queixám | quejarme |
queixánme, queissánme | quejándome |
queixánse | quejándose |
queixaríem | quejaríamos |
queixás, yo me queixo, tú te queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen | quejarse |
queixat | quejado |
quéixat | quéjate |
queixe | queja |
queixém | quejamos |
quéixen | quejan |
queixes | quejas |
queixéu | quejáis |
queixo | quejo |
queixós | quejoso |
queixoses | quejosas |
quel, que lo | que el |
quels, que los | que les, que los |
quera, queres, corca, corcó, s'ha querat lo barró de melis, mos caurá la barraca de Queretes, paregut a la termita | carcoma, parecido a la termita |
querella, pleite, denúnsia, querelles, pleites, denúnsies, com la querella al sol que van ficá los de Beseit | querella, pleito, denuncia |
querellám | querellarme |
querellás | querellarse |
Queretes | Cretas |
querida (la), la amán, amante | querida, amante |
querido (lo), amán, amante | querido, amante |
qui, quí | quien, quién |
quieta, quietes, cota, cotes | quieta, quietas |
quietet, quietets, cotet, cotets | quietecito, quietecitos |
quieteta, quietetes, coteta, cotetes | quietecita, quietecitas |
quieto, quietos, coto, cotos | quieto, quietos |
quietut | equilibri, estabilisassió, igualdat, armonía, proporsió, contrapés, simetría, consonánsia, contrapartida, ponderassió, ecuanimidat, sensatés, moderassió, mesura, quietut |
Quilla, quilles de un barco | Quilla, quillas |
quimera, manía / com la franja del meu cul, paísos cagaláns, diada de la franja del meu cul, abunde esta manía a Penarroija grássies a Ignacio Sorolla Amela pero la paraula no sé si encara se diu. | manía |
químic, químics, com Pompeyo Fabra | químico, químicos |
química, químiques | química, químicas |
quín es lo teu? | cuál es el tuyo? |
quin, quinto, 5° | 5 ° |
quina (beguda), vi quinat – mon yayo bebíe quina San Clemente, a vegades Santa Catalina, y alguna vegada mos amorráem a la botella ya de chiquets | quina, bebida, vino quinado |
Quina es la teua mare ? | cual es tu madre ? |
Quina vergoña ! | qué vergüenza ! |
quincalla | quincalla, baratijas, chucherías, fruslerías |
quines són les teues ? | cuáles son las tuyas? |
quins són los teus pantalóns ? - Quins pantalóns mes majos ! | cuales son tus pantalones ? - Qué pantalones más majos ! |
quinse, quinze, quince | Quince 15 |
Quinta, 5° - la quinta del 78 | Quinta 5° - la quinta del 78, los nacidos ese año |
quinto, quintos, quinta, quintes – kinto, kinta, kintos, kintes - 1/5 de servesa | quinto, quintos, quinta, quintas |
quiosco, quioscos | quiosco, quioscos - "Quiosco", a veces escrito "Kiosco", proviene del Francés kiosque, este del turco kioshk (mirador) y este del Persa kusk (palacio). Al principio su único significado era "edificio pequeño, de estilo árabe, situado en un punto estratégico para contemplar un paisaje o un acontecimiento". |
quirdá, cridá | llamar, gritar |
Quirrina, aixina se cride o quirde a una cabra, quirrines | así se llama a una cabra, cabras |
quisqui | quisqui |
quixal, quixals – del coneiximén, entenimén, señ | muela, muelas del juicio |

champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 30 de noviembre de 2018
dicsionari chapurriau castellá, Q
miércoles, 26 de septiembre de 2018
SEGONA JORNADA. NOVELA SEXTA.
Coses series y doloroses són los movimens de la fortuna, sobre los que crec que no desagrade tindre que sentí tan als felisos com als desgrassiats, als primés fa precavits y als segóns console. Y per naixó, encara que grans coses hayan sigut dites abáns, enteng contátos una historia tamé verdadera y piadosa, que, encara que alegre final tingue, va sé tanta y tan llarga la seua amargura, que apenes puc creure que alguna vegada la dolsificare la alegría que la va seguí:
Arrighetto, tenín lo gobern de la isla a les mans, sentín que lo rey Carlos primé habíe vensut a Benevento y matat a Manfredo, y que tot lo reino se veníe an ell, tenín poca confiansa en la escasa lealtat dels sicilianos no volén convertís en súbdito del enemic del seu siñó, se preparabe per a fugí. Pero sabut aixó per los sicilianos, ell y mols atres amics y criats del rey Manfredo van sé entregats com a prissioneros al rey Carlos, y lo domini de la isla después.
y en una criandera (nodrissa o assormadora) y tots los demés, a una barqueta va montá per a torná a Nápoles en los seus paréns. Pero va passá lo que no se esperaben: per la forsa del ven, lo barquet minudet, que a Nápoles teníe que arribá, va sé transportat a la isla de Ponza, aon van entrá a una caleta, y se van ficá a esperá la oportunidat per a continuá lo viache. Madama Beritola, desembarcán y fen terra a la isla com los demés, y trobat un puesto solitari y ben lluñ, allí se va retirá sola a queixás pel seu Arrighetto. Y fen lo mateix tots los díes, va passá que, están ella ocupada en la seua aflicsió, sense que dingú, ni marinero ni atre, sen donare cuenta, va arribá una galera de corsaris, que los van capturá a tots y sen van aná.
No ñabíe aquí dingú que en aigua freda o en un atre michá a les desmayades forses cridare, pel que al seu albedrío van pugué los espíritus aná bambán per aon van volé ; pero después li van torná les forses, jun en mes llágrimes, y mol tems va cridá als fills y per totes les cavernes y covaches los va aná buscán. Cuan va vore que se fatigabe inútilmen y caíe la nit, esperán y no sabén qué fé, se va preocupá una mica y, anánsen de la playa, an aquella caverna aon acostumbrabe a plorá y a queixás va torná. Y cuan la nit ya habíe passat, en molta temó y en incalculable doló, y lo nou día habíe vingut, y ya passada la hora de tersia, com la nit abáns no habíe sopat, obligada per la fam, se va ficá a pasturá herba; y pasturán com va pugué, plorán, anáe pensán sobre la seua futura vida allí. Y mentres cavilabe, va vore vindre una cabreta que va entrá allí prop a una coveta, y después de un ratet va eixí de ella y sen va aná pel bosque; pel que, eixecánse, allí va entrá, de aon habíe eixit la cabreta, y va vore dos cabridets potsé naixcuts lo mateix día, que li van pareixe la cosa mes dolsa del món y la mes grassiosa; y com encara no se li habíe retirat la lleit dels pits después del parto, los va agarrá téndramen y los va assormá en les seues mamelles y mugrons.
Los corsaris que habíen assaltat y enganchat lo barco a Ponza en lo que madama Beritola habíe vingut dixánla an ella perque no la habíen vist, en tota la demés gen sen van aná cap a Génova; y allí dividit lo botín entre los amos de la galera, li van tocá, entre atres coses, la niñera de madama Beritola y los dos chiquets a un tal micer Guasparrino de Oria, que los va enviá a casa seua per a tindrels com criats de les faenes de la casa.
Y vaya vida van passá tancats y plorán seguit y fen mes dijú que un flare. Portán, pos, Giannotto y Spina una vida tan dolorosa, y habén passat ya un añ sense que Currado sen enrecordare de ells, va passá que lo rey Pere de Aragó, per un acuerdo en micer Gian de Prócida, va sublevá a la isla de Sicilia y lay va pendre al rey Carlos; pel que Currado, com ere gibelino, va fé una gran festa.
Giannotto va sentí parlán an algún de aquells que lo custodiaben, va doná un gran suspiro y va di:
- ¿Y qué? - va di lo seladó -. ¿Qué te importe a tú lo que faiguen los altissims reys? ¿Qué tens tú que fé a Sicilia?
A lo que Giannotto va di:
- Pareix que me se trenque lo cor enrecordánmen del que mon pare va tindre que fé allí. Encara que yo era mol chiquet cuan vach fugí de allí, men enrecordo de que lo vach vore Siñó en vida del rey Manfredo. Va seguí lo seladó:
- Mon pare - va di Giannotto - puc ya manifestáu perque me vech a cubert del perill que tenía descubrínu, se va di y se diu encara, si viu, Arrighetto Capece, y yo no Giannotto sino Giuffredi me dic; y no dudo, si de aquí ixquera, que tornán a Sicilia, no tinguera allí encara una altíssima possisió.
- Giannotto, saps lo gran que ha sigut la ofensa que me has fet en la meua filla, habénte tratat be, com té que fes en los criats, teníes que buscá sempre lo meu honor y lo de les meues coses; y mols atres als que hagueres fet lo que a mí me vas fé, te hauríen matat, cosa que grássies a la meua piedat no vas patí. Ara, ya que me dius que eres fill de un home noble y de una noble Siñora, vull que se acabo la teua angustia y tráuret de la miseria y de la presó aon estás, y al mateix tems lo teu honor y lo meu reintegrá al seu debut puesto.
Com saps, Spina, a qui en amorosa amistat vas coneixe, es viuda, y la seua dote es gran y bona, y les costums de son pare y de sa mare los coneixes, per lo que, cuan vullgues, estic disposat a que, ya que deshonestamen va sé la teua amigueta se convertixque honestamen en la teua dona, y que vigues com un fill meu aquí en mí y en ella.
- Currado, ni soc un afanós de Señorío ni ting dessich de dinés ni datra raó me va fé may obrá com un traidó contra la teua vida y les teues coses. Vach vóldre a ta filla y la estimo encara, y la voldré sempre, perque la reputo digna del meu amor; y si yo en ella me vach portá poc honestamen segóns la opinió dels vulgars, vach cometre aquell pecat que sempre porte parello la juventut, y que si se vullguere fé desapareixe se hauríe de extinguí la juventut, y éste, si los vells sen vullgueren enrecordá de cuan van sé joves y los defectes dels demés compararen en los seus, no siríe tingut per serio com u es ara per tú y per mols atres; y com amic, no com enemic, vach pecá, y no una vegada, sino moltes. Lo que me oferixes sempre u vach dessichá, y si haguera cregut que me podíe sé consedit, mol tems abáns u hauría demanat. Si no tens pensat fé lo que les teues paraules diuen, no me alimentos en vanes esperanses; fésme torná a la presó, y fésme allí afligí tan com vullgues, que mentres vullga a Spina te voldré a tú per l´amor seu, faigues lo que faigues, y te tindré reverénsia.
Currado, habénlo sentit, se va maravillá y lo va tindre com enamorat per un amor ruén, y mes lo va volé: per naixó, ficánse de peu, lo va abrassá y lo va besá, y sense tardá mes, va maná que portáren a Spina en secreto cap allí. Ella, a la presó, se habíe ficat arguellada, blanca y fluixeta, y un atra dona pareixíe, y Giannotto pareixíe tamé un atre home. Ells, en presénsia de Currado, en consentimén mutuo se van casá segóns la nostra costum. Y después de uns díes, sense que dingú sen enterare del que habíe passat, los van proví de tot alló que nessessitáben o los apetíe, y pareixénlos tems de fé alegrás a les dos mares, cridán a la seua dona y a la Quirrina aixina los va di:
- No podría ditos res, y no podría estátos mes obligada del que tos estic, pero mol mes u estaría si vos una cosa que me es volguda mes que yo mateixa me tornáreu; y tornánmela de la manera que diéu, me tornaríeu a mí la meua perduda esperansa y la vida. Y plorán, va callá.
Entonses li va di Currado a la seua dona:
- ¿Y a tú qué te pareixeríe, dona, si tel donára per géndre? A lo que la Siñora va contestá:
Entonses va di Currado:
- ¿Qué te agradaríe mes, ademés de la alegría que tens, que vore aquí a ta mare?
A lo que Giuffredi va contestá:
- No me es possible creure que los seus desventurats acsidéns la haiguen dixat viva: pero si aixina fore, mol me agradaríe, y ademés, en lo seu consell, podría recuperá a Sicilia gran part dels meus bens.
Giuffredi li va di:
- Currado, me hau contentát en moltes coses y mol tems hau honrat a ma mare: ara, per a que res quedo per fé, tos rogo que a ma mare, a los meus convidats y a mí alegréu en la presénsia de mon germá, que com a criat té a casa seua micer Guasparrino de Oria, qui, com ya tos hay dit, de ell y de mí se va apoderá pirateján y después, que enviéu an algú a Sicilia per a que se informo de les condissións y del estat del país, y que averíguo qué ha sigut de Arrighetto, mon pare, si está viu o mort, y si está viu, en quin estat; y una vegada informat de tot, tórno a natros.
Li va apetí a Currado la petissió de Giuffredi, y sense tardá va enviá a discretíssimes persones a Génova y a Sicilia. Lo que va aná a Génova, va trobá a micer Guasparrino, y de part de Currado li va rogá que al Expulsat y a la seua niñera li enviare, contánli lo que Currado habíe fet en Giuffredi y en sa mare.
Micer Guasparrino se va maravillá mol al sentíl, y li va di:
- Es verdat que faré per Currado consevol cosa que estigue a les meues máns y que ell vullgue. Hay tingut a casa, desde fa catorse añs, al mosso que me demane y a sa mare, y tels enviaré de bona gana; pero li dirás de part meua que se cuido de no creure massa les fábules de Giannotto, que dius que avui se fa cridá Giuffredi, perque es mol mes roín del que ell se pense.
Y dit aixó, fen honrá al valén home, va fé cridá a la niñera en secreto, y la va interrogá sobre aquell assunto. Ella, habén sentit la rebelió de Sicilia y sentín que Arrighetto estabe viu, traénse la temó de damún que hasta entonses habíe tingut, lay va contá tot y li va di les raóns per les que se habíe comportát de aquella manera.
Déu, generossíssim cuan escomense a doná, pel que sabém que no es catalá, va fé arribá alegres noves de la vida y lo bon estat de Arrighetto Capece.
Séptima
miércoles, 6 de enero de 2021
Lo Camí, VI.
VI.
Pero Daniel,
lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo
que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a
determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo
desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no
se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de
la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera
constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos
abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe
lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós,
sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes
difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa
intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an
ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que
depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset
esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.
Pot sé en un pel
menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves.
Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó
li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de
tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret -
a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de
don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane,
desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua
dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut
y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe
tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als
diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó
ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la
seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com
consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente,
podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil,
impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés,
lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen
sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol
acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu
treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta
pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben
dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc
creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu
criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo
sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o
cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri
punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo
misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de
experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris
mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell
assegurabe que los hibrids oferíen entonassións mes delicades y
cadensioses que los de pura rassa. Per damún de tot, Andrés, lo
sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne
tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels
muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá
als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben
ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs
habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la
primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo
Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos
diferens.
-
Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de
diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van
aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe
anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo
coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la
seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a
les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo
Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al
Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no
se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos
chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat,
a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo
Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte,
naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu.
Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día
que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si
sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo
Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap
rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé
día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul
pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella
amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén
una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al
espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo,
a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de
preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la
Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que
englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes
que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la
Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe.
Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo
seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat
cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta
pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc
convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés,
"lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu
cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta
gran.
- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?
Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.
- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.
Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.
- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.
Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:
- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.
O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.
Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.
A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.
- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.
Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.
- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.
Pero
pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un
simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la
seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo
Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les
romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo
trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí,
may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de
pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels
pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan
arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y
los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá
supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may.
Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li
sussurrabe al oít al Tiñós:
- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.
Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:
- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?
Lo
Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o
clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li
tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo,
esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo
enemic insistíe:
-
¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o
te óbrigo
l´alma en canal.
Germán,
lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos
faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap
paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba
que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo
gall adversari perdíe la passiensia:
- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.
Ere
una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo
Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la
seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora
presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:
-
Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen
a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?
- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.
La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.
Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.
miércoles, 4 de marzo de 2020
Lo Decamerón, JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA.
Al callá Elisa, les seues compañes van fé moltes alabanses de la seua historia. Va maná la reina a Filostrato que parlare ell, que va escomensá dién:
Frecuentabe mol la casa de micer Lizio y mol se entreteníe en ell un jove pincho y guapo, que ere de los Manardi de Brettinoro, de nom Ricciardo, del que confiaben micer Lizio y la seua dona tan com si haguere sigut fill seu. Este, una vegada y un atra, habén vist a la jove majíssima y pita y de bones maneres y costums, y ya en edat de pendre home, de ella en ardó se va enamorá, y en gran cuidado teníe ben amagat lo seu amor. La jove sen va acatá, y tamé va escomensá a vóldrel an ell, de lo que Ricciardo estáe mol contén.
- Per mí no quedará res per fé que te agrado, pero a tú te correspón trobá la manera de salvá la teua vida y la meua.
- Dolsa Caterina meua, no vech datre camí per a arribá a tú mes que este: Has de aná a la galería que está a la vora del jardí de ton pare. Si yo sé que tú hi estarás, per la nit me les arreglaré per a arribáy, per mol alta que estigue.
En son demá, están ya prop lo final de mach, la jove va escomensá dabán de la mare a queixás de que la nit passada, per massa caló, no habíe pogut dormí be.
- Va di la mare:
La Siñora va di entonses:
- Vullgue Deu - va di Caterina- , pero no sol passá, que anán cap al estiu, les nits vaiguen refrescanse.
- Si lo pare y vosté volen, yo manaría fé un llitet per a la galería que está a la vora de la seua alcoba, damún del chardí, y dormiría allí sentín cantá les cagarneres; y tenín un puesto mes fresquet, descansaría mol milló que a la alcoba.
Sentín micer Lizio a la seua dona, com ya ere agüelo y algo malhumorat, va di:
- ¿Quína cagarnera es eixa en la que vol adormís? La hauré de fé dormí en lo refregá de les chicharres.
Micer Lizio, al sentí aixó, va di:
- Venga, dona, rápit, eixécat, vine a vore com la teua filla, que estabe tan dessichosa de la cagarnera, tan la ha encorregut que la ha pessigat y la té a la ma.
- Dona, aguántat, no li digues res, perque en verdat, ya que la ha enchampada, seua sirá. Ricciardo es un jove noble y ric; no pot donamos mes que un bon linache; si vol separás de mí en bons modos tindrá que casás primé en ella, aixina se trobará que ha embutit la carderola a la gabia.
An estes paraules, micer Lizio, eixín de la alcoba y alsán la borrassa va contestá:
- Farem lo que pugam.
Mentres estes paraules se díen, Caterina va soltá la cagarnera, y despertanse, va escomensá a plorá mol y a demanali a son pare que perdonare a Ricciardo; y li rogabe a Ricciardo que faiguere lo que micer Lizio volíe, per a que en tranquilidat y mol tems pugueren passá juns nits com aquella. Pero no van fé falta mols rogs, perque, per una part, la vergoña de la falta cometuda y lo dessich de arreglala y, per atra, la temó a morí y lo dessich de salvás, y ademés de aixó l´amor y les ganes de tindre a la dona volguda, de bona gana y sense tardá li van fé di que estabe disposat a fé lo que li habíe dit micer Lizio; per lo que demananli micer Lizio a la Siñora Giacomina un dels seus anells, allí mateix, sense moures, dabán dels pares de ella, Ricciardo va pendre per dona a Caterina.
Fet aixó, micer Lizio y la seua dona sen van aná, dién:
- Ara descanséu, que potsé u nessessitéu mes que eixecatos. Y una vegada sen habíen anat, los joves se van abrassá la un al atre, y no habén caminat mes que sis milles per la nit, ne van caminá unes atres dos antes de eixecás, y van acabá la seua primera jornada. Después Ricciardo va tindre una ordenada conversa en micer Lizio, y pocs díes después, com conveníe, en presensia dels seus amics y de los parens, va torná a desposá a la jove y en gran festa se la va emportá a casa seua, y se van selebrá unes honrades y hermoses bodes, y aixina en ell durán mol tems en pas y tranquilidat, tan cuan va volé va cassá la cardina, tan de día com de nit.
jornada-quinta-novela-sexta
Che rusignuolo è questo a che ella vuol dormire? Io la farò ancora addormentare al canto delle cicale.