Mostrando las entradas para la consulta plorat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta plorat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 27 de septiembre de 2024

Pleonasme - Plovilar

 

Pleonasme, s. m., lat. pleonasmus, pléonasme.

Vol dire pleonasmes aytan cum sobrehabondansa e sobrefluitatz de dictio e de paraula. Leys d'amors, fol. 106.

Pléonasme veut dire autant comme surabondance et superfluité de mot et de parole.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Pleonasmo.


Pleurezis, s. f., lat. pleuresis, pleurésie.

Apostema apelada pleurezis. Eluc. de las propr., fol. 50. 

Apostème appelé pleurésie.

En la malautia de pleuresi. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Dans la maladie de pleurésie.

(ESP. Chap. Pleuritis: inflamassió de la pleura.)

2. Plevezi, s. m., lat. pleuritis, pleurésie.

De febre e de plevezi. V. de S. Alexis. 

De fièvre et de pleurésie.

3. Pleurezia, s. f., pleurésie. 

Val specialment contra pleurezia. Eluc. de las propr., fol. 211.

Vaut spécialement contre pleurésie.

CAT. Pleuresia. ESP. Pleuresía. IT. Pleurisia. 

(chap. Pleuresía o pleuressía.) 

4. Pleuretic, adj., lat. pleuriticus, pleurétique, de pleurésie.

En cauzas reumaticas, pleureticas. Eluc. de las propr., fol. 86.

En causes de rhumes, de pleurésie. 

CAT. Pleuretic. ESP. (pleurético) PORT. Pleuretico. 

(chap. Pleurétic, pleuretics, pleurética, pleurétiques.)


Plevir, Plivir, v., promettre, garantir, engager

Hom era crezutz ses sagramen,

Ab sol la fe, si la volgues plevir.

P. Cardinal: Tot atressi. 

Homme était cru sans serment, seulement avec la foi, s'il voulait la promettre.

Ieu vos plevisc e us afi

Que vostre soi endomenjatz.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Je vous garantis et vous assure que je suis votre tenancier.

Subst. Si 'l jurars e 'l plevirs de nos dos.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Si le jurer et le promettre de nous deux. 

Part. prés. Revendedor, obrier e menestral 

Iran a Dieu, si lor o vol sofrir, 

Ab car vendre et ab pliven mentir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Revendeurs, ouvriers et manœuvres iront à Dieu, s'il veut le leur permettre, avec vendre cher et avec garantissant mentir.

Part. pas. Vostr' om sui juratz e plevitz. 

B. de Ventadour: Pels dols chan. 

Je suis votre homme juré et engagé.

Ricx hom, que per aver traire, 

Sec torneyamen plevitz, 

Per penre sos vasvassors, 

Non l' es honors.

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Homme puissant qui, pour acquérir richesse, suit les tournois promis, afin de surprendre ses vavasseurs, ce ne lui est pas honneur.

ANC. FR. Chescun l' a par sa main è plévie è jurée. 

Roman de Rou, v. 2702. 

Ce vos plevis, puis entrerons. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 359. 

Li frères lor jurèrent e lor fei lor plévirent 

Ke jà ne lor fauldront è cil altretel firent. 

Roman de Rou, v. 813.

2. Pliu, s. m., garantie, promesse, engagement.

Loc. En aquest cinc, senz pliu, 

Nais proeza e reviu.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Dans ces cinq, sans engagement (en toute liberté), naît prouesse et s'avive.

3. Plevensa, Plivensa, s. f., promesse, garantie, confiance.

Mas en so n' ai plevensa.

Aimeri de Bellinoy: Era m destreing. 

Mais en cela j'en ai garantie.

Vostr' amor fug e desvoill, 

Qu' ieu non ai plivensa.

Lantelm: Lanfranc. 

Votre amour je fuis et dédaigne, vu que je n' ai pas garantie.

On avion lur plevensa.

P. Vidal: Pus tornatz. 

Où ils avaient leur confiance.

4. Plevi, Plevit, s. m., garantie, promesse, serment.

No m' aten plevi ni covinenza.

P. Vidal: S' ieu fos. 

Ne me tient serment ni promesse. 

Ab cui el ven el camp e ses plevitz.

(Ralmens) Ralmenz Bistors: Aissi col fort. 

Avec qui il vint au champ et sans garantie. 

ANC. FR. Car moi, por vostre garison

Poes, dist-il, metre en prison 

Por plévines ou por ostages. Roman de la Rose, v. 8123.

5. Plevizo, s. f., assurance, promesse. 

Tuit l' autre baro 

Que m feron pleviso.

Bertrand de Born: Ges no. 

Tous les autres barons qui me firent promesse.


Pliades, s. f. pl., lat. pleiades, pléiades.

Part los planetas sobredig 

Trobam ...

... Arturus et Orio 

E cap e coa de drago, 

Dalfis, signes e bootes 

E sageta e pliades.

Brev. d'amor, fol. 37. 

Par delà les planètes susdites nous trouvons.... Arture et Orion et tête et queue de dragon, dauphin, cygne et bouvier et sagette et pléiades. 

Las stelas ditas pliades. Eluc. de las propr., fol. 110. 

Les étoiles dites pléiades. 

CAT. Pleiades. ESP. (chap) Pléyades. PORT. Pleiadas. IT. Pliade.

CAT. Pleiades. ESP. (chap) Pléyades. PORT. Pleiadas. IT. Pliade.



Plom, s. m., lat. plombus, plomb.

Ilh son pus pezan que plom.

Pierre de la Mula: De joglar.

Ils sont plus pesants que plomb.

Ai lo plom e l' estanh recrezut, 

E per fin aur mon argent cambiat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

J'ai le plomb et l'étain dédaigné, et pour fin or mon argent changé.

Loc. Tot o mena a plom et a livell et a drecha linha. V. et Vert., fol. 59.

Il le mène tout à plomb et à niveau et à droite ligne.

Loc. fig. Non avia cor de plom,

Sec e malvat, mas fi e bo. 

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

N' avait point coeur de plomb, sec et méchant, mais fidèle et bon.

ANC. FR. Et y appliquent toutes choses avec le plomb et la règle de la raison. Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. II, p. 249.

CAT. Plom. ESP. Plomo. PORT. Chumbo. IT. Piombo. (chap. Plom, ploms.)

2. Plumbenc, adj., plombé, couleur de plomb.

Han estranha color, cara plumbenca. 

De cara falbela et en color plumbenca.

Eluc. de las propr., fol. 100 et 101. 

Ont étrange couleur, face plombée. 

De face blême et en couleur plombée.

(chap. Plomís, del coló del plom, plomisos, plomisa, plomises.)

3. Plombar, v., lat. plumbare, plomber, garnir de plomb.

Elh daurara so que mantha gens plomba.

(chap. Ell dorará lo que molta gen plome : cubrix de plom.)

Guillaume de Durfort: Quar say.

Il dorera ce que mainte gent plombe.

Loc. fig. En Oc e No conois qu' un datz mi plomba.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je connais que le seigneur Oui et Non me plombe un dé.

- Par extens. Plonger, pêcher, jeter le plomb.

Quo 'l pescaire que plomba 

En la mar, e pren ab l' esca 

Lo peisson que sauta.

E. Cairels: Era non vey.

Comme le pêcheur qui jette plomb en la mer, et prend avec l'appât le poisson qui saute. 

Part. pas. Ab un datz

Menut plombatz 

Nos a trichatz.

P. Vidal: Tan me. 

Avec un dé plombé menu nous a trichés.

Ab sagetas plombadas. Eluc. de las propr., fol. 202.

Avec flèches plombées. 

CAT. ESP. Plomar. PORT. Chumbar. IT. Piombare. 

(chap. Plomá: plomo, plomes, plome, plomem o plomam, ploméu o plomáu, plomen; plomat, plomats, plomada, plomades. 

Plomada, plomades : plom lligat a un cordell pera trassá la línia recta vertical. Plom pera peixcá, com lo que fée aná lo agüelo de la novela de Ernest Hemingway, lo agüelo y lo mar, traduít al chapurriau per mí.)

Lo agüelo y lo Mar. Chapurriau. Ernest Hemingway. Ramón Guimerá Lorente


Plorar, v., lat. plorare, pleurer, gémir, lamenter, larmoyer. 

Si 'l moria 

A totz dic a prezensa 

Qu' il no 'l ploraria.

P. Bremon Ricas Novas: Lo bel. 

S' il mourait à tous elle dit publiquement qu'elle ne le pleurerait pas.

Las lagremas que Jhesu Crist ploret. V. et Vert., fol. 36. 

Les larmes que Jésus-Christ pleura. 

Ieu chant que deuria plorar 

D' ira d' amor que m fai languir.

B. de Ventadour: En abril. 

Je chante (alors) que je devrais pleurer de chagrin d'amour qui me fait languir.

Quant lo vi, elh se pres a plorar. Philomena.

Quand il le vit, il se prit à pleurer. 

Adoncs se ploret lo rei de so filh. V. de Bertrand de Born. 

Alors le roi se lamenta sur son fils. 

Fig. El cors m' art e dels hueil plor..., 

Eissamens com fa la vertz leigna 

Qu' al fuoc arden

Plora soven.

G. Faidit: Lonratz (L' onratz) jauzens. 

Le corps me brûle et des yeux je pleure..., également comme fait le bois vert qui au feu ardent pleure souvent.

Subst. Mais val d' amor, si non es angoissos,

Un belh plorar no fan quatorze ris. 

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Davantage vaut un beau pleurer d'amour, s'il n'est pas angoisseux, que ne font quatorze ris.

ANC. FR. Par les oilz fere assez plorer. 

Mainte chaude lerme plorer 

I fist, quant ele s' en ala. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 78 et 89. 

Là véissiez mainte lerme plorer. Villehardouin, p. 152.

Sire, jo plur pur nostre amur. Marie de France, t. 1, p. 128.

Nous plorions jour et nuict Jérusalem destruite. Bertaut, p. 24.

CAT. Plorar. ESP. Llorar. PORT. Chorar. IT. Plorare.

(chap. Plorá: ploro, plores, plore, plorem o ploram, ploréu o ploráu, ploren; plorat, plorats, plorada, plorades.)

Plorá: ploro, plores, plore, plorem o ploram, ploréu o ploráu, ploren; plorat, plorats, plorada, plorades

2. Plor, s. m., lat. ploratus, pleur, gémissement, larme. 

Ve nicx qu' an afilatz lurs becx,

E 'ls pros cortes adreg fan plors e gems, 

Quar pretz es mortz.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Je vois sots qui ont affilé leurs becs, et les preux courtois francs font pleurs et gémissements, parce que mérite est mort. 

Anc non ayc joi que no m costes un plor.

Arnaud de Marueil: Hom ditz. 

Oncques je n'eus joie qui ne me coûtât un pleur.

Aquel chaitius, cui tu o as tolt, plora, e Dieus aus son plor.

Trad. de Bède, fol. 83.

Ce malheureux, à qui tu l' as ôté, gémit, et Dieu entend son gémissement.

ANC. FR. Dunc crust li dols, dunc li crust plors. Roman de Rou, v. 15229. 

Mais lessiés ester vostre plor. Roman de la Rose, v. 16513. 

Le grant pleur que ilz menoient devant leur fut, par leur venue, tourné en joye. Roman de Giron-le-Courtois, fol. 82. 

Mi plor, mes larmes, mi désir. 

Roman de Parthonopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 47.

ESP. Lloro. PORT. Choro. ANC. IT. Ploro. (chap. Plo, plos; plorera, ploreres; ploramiques catalanista com Carlos Rallo Badet.)

3. Ploramen, s. m., affliction, désolation.

Es de gens menudas lo dol e ploramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Est pour les petites gens le deuil et affliction. 

ANC. FR. Duel i ot grans et ploremens.

Vie de J.-C. Carpentier, t. III, col. 322.

(chap. Ploramenta, ploramentes.)

4. Plorador, s. m., lat. plorator, pleureur.

Li falliran plorador.

P. Cardinal: D'Esteve. 

Lui manqueront les pleureurs. 

CAT. Plorador. ESP. Llorador (plañidero). PORT. Chorador.

(chap. Ploradó, ploradós, ploradora, ploradores.)

5. Ploros, adj., éploré, désolé.

Deu esser totz lo pobles ploros.

G. Riquier: Ples ne. 

Doit être tout le peuple éploré.

Tot ploros, la levet d' aqui. Passio de Maria. 

Tout éploré, it la leva de là.

Plorosa e cays en desperatio. Carya Magalon., p. 14.

Éplorée et quasi en désespération.

ANC. FR. Que pensis e ploros esteit. 2e Trad. du Chastoiement, cont. 13.

Ne mais por vous 

N' averai jà iex plorous.

Romancero français, fol. 89. 

Sans estre murmurans ni pleureus ni plaintifs. 

La Boderie, Hymnes eccl., fol. 75. 

CAT. Ploros. ESP. Lloroso. PORT. Choroso. 

(chap. Plorós, plorosos, plorosa, ploroses.)

6. Plorios, adj., douloureux, désolant, déplorable.

Abiz vils e plorios. Trad. de Bède, fol. 50. 

Abîme abject et déplorable.

7. Plorilvoment (plorivolment), adj., lamentablement.

Plora plorilvoment. Doctrine des Vaudois. 

Pleure lamentablement.


Plovilar, v., plonger.

Tro lai on lo soleils plovil.

A. Daniel: Lancan son. 

Jusque là où le soleil plonge.


miércoles, 16 de junio de 2021

Capitol CXX. Com lo fariseu murmuraua dins lo seu cor: e lo senyor li dona entendre qui era aquella singular dona.

Capitol CXX. Com lo fariseu murmuraua dins lo seu cor: e lo senyor li dona entendre qui era aquella singular dona.

E lo fariseu escandalizat miraua esta fahena ab lo ventrell solleuat: e vehent que lo senyor tantost com aquesta dona fon juncta als peus de sa magestat sa senyoria leixa lo menjar: mostrant pendre mes plaer en les sues lagrimes que en tota la festa del conuit: e que permetia que la dita dona lo tocas e stigues tan largament als seus peus: comença lo dit fariseu a perdre la deuocio e bona openio que del senyor tenia e murmurant dins si mateix deya. ¶ Hic si eet (e+e nassal+t) propheta: sciret vtiquem: que 7 qual´est mulier que tangit eum: quia peccatrix est. Volent dir. o si aquest fos tan gran propheta com yom pensaua: haguera conegut qui es aquesta dona: ne qual es la sua fama: car tots saben (o sabem, sab + e nassal) que es vna gran peccadora. E encara que sia dona destat: ell qui no es acceptador de persones: no deuia fer estima della: puix la fama sua no concorda ab lestat: ans la deuia lançar dient. ¶ Recede longe a me: noli me tangere: qm (me en virgulilla) mundus sum. Volent dir. o dona apartat de mi: car no est digna de tocarme: perço que yo so munde e tu pecadora: e lo senyor a qui totes coses eren manifestes vehent aquest fariseu axi nauegar en la mar de presumpcio ab lo vent de superbia quil feya anar tan alt que les diuinals obres gosaua rependre e jutjar sens temor nenguna volgue sa clemencia donarli a entendre e a conexer sa ignorancia e çeguedat: e dixli. Simon car axi hauia nom lo dit fariseu: yot vull dir vna raho: Lo qual tot en fitat (enfitat) respos exut e curt: e dix mestre digau. ¶ E lo senyor no curant de son fastigos desdeny. ab molta dolçor dixli: Dos deutors deuen a vn mercader: la hu cinch cents sous: laltre cinquanta: e com no haguessen neguna manera de facultat de pagar: lo dit mercader leixa als dos tot lo deute. Qual de aquests dos te par sia mes obligat a amar lo mercader benfactor seu: ¶ E responent Simo dix. Segons lo parer meu yo estime que aquell a qui mes es stat donat molt mes deu amar. E lo senyor dixli. justament has jutjat. Ara sperat que yot mostrare los effectes de amor: e coneixeras que tun (tu ne: tu en) tens poca: e defall molt en tu la virtut de caritat: de la qual es dit. ¶ Caritas patiens est: benigna est: non irritatur: non cogitat malum: omnia suffert: omnia sperat: omnia sustinet. Car la persona que ha en si caritat es pacient e benigna: no sen felloneix (sen+salte línea+felloneix: se enfelloneix) ab negu: ne pensa mal: ans soffir totes coses per a profitar (aprofitar) a son proisme: sperant que totes coses vendran en be: perço soste ab plaer tot treball e enug per salut de son prohisme: e lo qui aço no troba en si pot dir ab veritat. ¶ Si distribuero in cibos pauperum omnes facultates meas: et si tradidero corpus meum ita vt ardeam: caritatem autem non habuero nihil mihi prodest. Car poch valen les abundoses almoynes sino proceixen de vera caritat. Ne les penitencies desordenades deuen esser estimades si ab caritat e humilitat no son acompanyades. E sies cert. ¶ Nunquam est dei amor ociosus. Car la amor de deu nunqua sta ociosa: segons per experiencia te mostrare. E girantse sa clemencia: dix al dit Simon. ¶ Vides hanc mulierem: Intraui in domum tuam: aquam pedibus meis non dedisti: hec autem lacrimis rigauit pedes meos: et capillis suis tersit: obsculum mihi non dedisti: hec autem ex quo intrauit non cessauit obsculari pedes meos: oleo caput meum non vnxiti: hec autem vnguento vnxit pedes meos. propter quod dico tibi: remittuntur ei peccata multa quoniam dilexit multum. Volent dir. O simon: veus aquesta dona: Tu la menysprees per los peccats passats: yo la ame per les obres presents: qui son de tanta amor e feruor que mereixen esser estimades e molt remunerades. Car yo so entrat en la casa tua e no has hagut recort de dar aygua als meus peus cansats per confortar aquells: e aquesta amable dona no ab aygua comuna: ans ab aquella impreciable que ha distillat del seu propri cap ab forsa de foch de amor ha lauat e regat los meus peus: Los quals ha torcat no ab touallola de seda: ans ab los seus propris cabells qui sobre totes coses extimaua. E tu nom has rebut ab besament: segons de caritatiua amor se pertany: e aquesta des que es entrada no ha cessat de besar los meus peus ab profunda humilitat. E tu sabent quant sta lo meu cap cansat de preycar e orar no has mostrat en mi vna poca de humanitat e pietat volent vntar lo meu cap ab loli (l´oli): lo qual en tals casos es necessari a recreacio e confort del cap cansat. e aquesta humil e cortesa dona no tenint se per digna de acostarse al meu cap encesa de caritat ha vnctat los meus peus ab los pus precios enguent (ungüento; engüent, ungüent) que trobar se puga: car res no ti per ben esmerçat dels bens seus: sino lo que serueix a la mia persona. E per çot dich ab veritat que a ella son remesos molts peccats: car molt ha amat: e es molta raho sia amada. ¶ Cui autem minus dimittiur minus diligit. Car aquell a qui poch es deixat poch ama. ¶ E perço com tu Simon estimes que poch te sia leixat: tens la amor tan freda: que en nenguna de les dites coses no la has monstrada. ¶ Non quia parum dimittitur: sed quia parum putas esse qd dimittiter. No perque sia poch lo que a tu es at: mas tu per ta presumpcio ho estimes poch. E aço es vna gran ignorancia que lome crega esser estaluiat de nenguna manera de peccat per si mateix: ans te dich en veritat. ¶ Nullum est enim peccatum qd fecit homo quod non possit facere alter homo si desit rector aquo factus est homo. Car no es nenguna manera de peccat que homens hajen fet: que altre home noy caygues si fos deixat e desemparat de aquell sobiran gouernador e regidor qui ha fet e creat lome E perço negu no deu menysprear laltre per gran peccador que sia: car negu no ha lo be de si mateix: ne per si nol pot conseruar. ¶ O pharisee si scires qp parum est qd habes: 7 hoc ip3 (i+p en virgulilla+3) qp cito perdis si non seruauerit ille qui dedit. Car si sabies e conexies tu phariseu quant es poch lo be que tens he aqueix poch quant prest lo pories perdre: sino era conseruat per aquell quil ta (qui te´l ha) donat. Al qual sols deus regraciar les misericordies que ta fetes delliurant te dels mals que pogueres hauer fet: segons la freuoltat de ta natura: la qual tu no has experimentada: e perço jutges aquesta per malalta qui es pus sana que tu. ¶ Quia tu recumbens quasi sanus medicum ignoras quia majori forsitan febre et mentem etiam perdidisti nam et frequentius rides ploratus a sanis. Car tu seus reposat e desansiat del teu propri mal estimant te sa ignores lo metge: car la febra de la presumpcio es tan gran que ta portat en dolorosa frenesia: e moltes vegades te rius quant est plorat per los sans: ço es per aquells qui coneixen la çeguedat tua. ¶ Non enim auditores legis iusti apud deum sunt: sed factores legis iustificabuntur. E no sabs tu que per sols hoyr preycar la ley nengu no es iustificat dauant deu: si per obra no compleix: ço que mana la ley: E tu segueixes los meus sermons e lohes e aproues aquells de boca e oblides de posar los per obra: Com not recordes del que digui laltre dia a vn doctor de la ley enterrogant a mi: qual era lo major manament de la ley: al qual respongui. ¶ Dileges dominum deum tuum 7 proximum tuom (tu+o nassal) sicut te ipsum. in his duobus mandatis vniuersa lex pendet et prophete. Affermant que en amar deu e lo proisme sta tot lo compliment de la ley e de les propheties: e sies cert que qui verdaderament ama deu: no auorreix may les creatures sues: ne qui ama son prohisme no menysprea los peccadors: ans los reb ab gran goig quant venen a venia: e qui aço no te: deu pensar e creure que es lo pijor de tots los peccadors e te la malaltia cuberta e molt difficil de guarir. Aquesta dona que per ta ignorancia has menyspreada. In breui expleuit tempora multa: 7 in multitudine electorum habebit laudem: 7 inter benedictos benedicetur. Car en aquest poch temps que es stada als meus peus ab feruor de contricio: ha corregut tan gran cami: que es peruenguda a la sumitat de perfectio de amor: la qual en breu temps ha complit tota la ley e manaments: e perço entre la gran multitut dels ciutadans de la gloria eternal sera loada e magnificada: e en lo nombre dels beneyts sera comptada e singularment per ells beneyta e exalçada. Car en deu ha posada tota sa fe e sa sperança: e ell la ha presa en la sua protectio e guarda. ¶ Quid enim ei necesse poterit eourum que sub celo sunt: quem deus celi protegere 7 conseruare voluerit: Digues me en ta fe fariseu: que li fall de quantes coses son sots lo cel a aquell que lo deu hi senyor del cel pren en protectio e guardia sua: No pot esser dit de aquell ab molta raho: ¶ O felix anima que hanc protectionem meretur. Volent dir. O benauenturada anima que tal protectio has meritada: la qual cosa de aquesta perfectissima magdalena pot molt verdaderament esser dita: Car ella ab profundissima humilitat ha confessat la culpa sua accusant e condempnant si mateixa: perque mereix esser justificada e ab deu reconciliada e per ell guardada e molt deffensada. ¶ E donant sa magestat fi en lo rahonament del fariseu: dreça son parlar a la dita Magdalena: dientli. ¶ Remittuntur tibi peccata tua. Volent dir. O magdalena hajes confort: car los peccats que tant has plorat te son perdonats e remesos: e alguns dels conuidats començaren a dir dins si mateixos. Qui es aquest que haja tant poder de remetre los peccats: E lo senyor volent los mostrar que les cogitacions de cascu dells li eren manifestes e clares: dix a Magdalena. Fides tua te saluam fecit. Volent dir. Degu nos marauelle com te son stats perdonats tants peccats: car dich te certament que la tua fe mereix que sies feta salua e deliura de tota culpa: car fermament has cregut que yot puch perdonar: e so content de perdonar te. Car a mi es donada tal potestat: segons diu Ysayes parlant en persona mia: dient. ¶ Ego sum ipe (i+p+e) qui deleo omnes iniquitates tuas propter me: 7 peccatorum tourum non recordabor. Car yo so aquell qui puch delit totes les iniquitats tues per ma propria auctoritat: e no vull daçiauant recordar los teus peccats per punir aquells. Car no vull pus satisfactio de tu: sino les tues amables e doloroses lagrimes: Per aquestes mas axi vençut e tirat: que res que demanes not sera negat. Vade in pace. Volent dir. Tornaten a la posada tua: car certa pots esser que la pau es fermada entre tu e mi: la qual james sera rompuda. ¶ Quia desponsabo te mihi in fide: pone me vt signaculum super cor tuum. Car yo te sposada e ligada ab mi per fe e caritat: e vull quem poses axi com vn sagell sobre lo teu cor: tancat aquell a totes les coses terrenals: sols a mi sia vbert: car aqui vull star e reposar sens altra companyia. E magdalena molt contenta offeri li lo cor e la persona e tot quant en ella era a la seruitut sua supplicantlo ab infinida amor volgues pendre la casa sua per posada tant com aturaria en aquest miserable mon. e lo senyor resposli: magdalena so content de aturar en casa vostra: perque a tots sia manifest de quant singular amor yous ame. E Magdalena despedintse de sa magestat ab goig no recomptable deya. ¶ Quis deus similis tui: qui aufers iniquitatem 7 transfers peccatum: quoniam non est confusio confidentibus in te. Volent dir. o senyor y vida mia hi qual deu es semblant a vos qui leuau e perdonau les iniquitats: e apartau los peccats de la anima: qui a vos se acosta: O senyor be es gran veritat. que aquell qui en vostra clemencia confia no pot esser confus.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XI. Roc, lo Moñigo, Quino, lo Manco

XI. 

Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.

- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.

Quino, lo Manco, se sulfurabe.

- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.

La Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts. Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco, lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una flo.

Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.

Quino, lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino, lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.

La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.

- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?

La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.

Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez

Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.

- Ere...- va corregí lo juez.

Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.

Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.

Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.

- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.

- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.

Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.

Lo prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la desgrassia, va fé este comentari:

- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.

Se referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino, lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía. Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo, Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record, y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos, Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes, se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de la seua vora, sense doná cap raó.

Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.

- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.

La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:

- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla 

- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.

Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:

- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?

Quino adelantabe lo bras, sonrién:

- Al contrari - díe.

Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.

La Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula. Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol, va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y la assentabe a la taula.

- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?

La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.

- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?

Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:

- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?

La chiqueta sonreíe: - Lo pare.

- ¿Y quí te fa lo minjá?

- Lo pare.

- ¿Y quí te pentine les trenes?

- Lo pare.

- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?

- Dingú.

Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:

- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.

La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.

- Mussol, ¿Aón anirás avui?

- Al dimoni. ¿Vols vindre?

- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.

Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.

Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.

- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.

Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.

- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.

- Dísme aón está - va di ell.

- Vine en mí y tel enseño - va di ella.

Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.

- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.

Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.

- Me agrade mirát - va di.

- No me miros, ¿sens?

Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.

- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.

Entonses ella va acachá los ulls.

- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?

Daniel, lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.

- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.

Uca-uca va insinuá débilmen:

- Es mes gran que tú; te porte deu añs.

Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.

jueves, 23 de mayo de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA QUINTA. Isabetta, maceta, aufádega

Los germáns de Isabetta maten al seu amán, éste se li apareix en somnis y li amostre aón está enterrat. Ella, de amagatóns li desenterre lo cap y lo fique a una maceta de aufádega y plorán sobre ell tots los díes durán mol tems, sons germáns lay prenen y ella se mor de doló poc después.

Los germáns de Isabetta maten al seu amán, aufádega, cap, Lorenzo

Acabada la história de Elisa y alabada per lo rey durán un rato, a Filomena li va sé ordenat que ne contare una. Ella, plena de compassió per lo pobre Gerbino y la seua Siñora, después de un piadós suspiro, va escomensá:
La meua história, grassioses siñores, no sirá sobre gen de tan alta condissió com van sé aquelles sobre les que Elisa ha parlat, pero no sirá menos digna de llástima; y al enrecordámen d´ella me porte a Mesina, fa poc recordada, aon va passá lo cas.
Ñabíe, pos, a Mesina tres joves hómens germáns, mercadés, que s´habíen quedat bastán rics después de la mort de son pare, que ere de San Gimigniano, y teníen una germana de nom Elisabetta, jove mol hermosa y cortés, a qui, fore quina fore la raó, encara no habíen casat. Y teníen ademés estos tres germáns, a un almassén seu, a un mosso paissano de nom Lorenzo, que tots los seus assuntos dirigíe y fáe. Este, sén mol hermós de persona y mol pito, habénlo vist moltes vegades Isabetta, va passá que va escomensá a agradáli extraordinariamén, de lo que Lorenzo sen va acatá y abandonán tots los seus atres amoríos, va escomensá a ficá en ella lo ánimo; y de tal modo va corre l´assunto que, agradánse la un al atre, no va passá mol tems hasta que se van atreví a fé lo que los dos mes dessichaben.
Y continuán en aixó y passán juns mols bons ratos plens de goch, no van sabé obrá prou en secreto, que una nit, anán Isabetta de amagatóns allí aon Lorenzo dormíe, lo germá gran, sense donássen cuenta ella, la va guipá. Este, com ere un jove prudén, encara que mol dolgut, mogut per un honesto propósit, sense fé cap soroll ni di res, va aná donánlos la volta a uns cuans pensaméns sobre aquell assunto, y va esperá al matí siguién. Después, vingut lo día, los va contá a sons germáns lo que la nit passada habíe vist entre Isabetta y Lorenzo, y los tres, después de discutíu, van deliberá que per a que sobre san germana no caiguere cap infamia, passaríen alló en silénsio y faríen vore (fingiríen) que no habíen vist ni sabíen res de alló hasta que arribare lo momén en que, sense mal ni deshonra seua, se pugueren rentá esta afrenta. Y quedán en tal dispossisió, charrán y enriénsen en Lorenzo tal com acostumbraben, va passá que fingín anássen fora de la siudat per a distráures se van emportá los tres a Lorenzo. Arribats a un puesto mol solitari y perdut, veénse en ventaja, a Lorenzo, que de alló res se barruntabe ni aulorabe, van matá y enterrá de manera que dingú puguere acatássen. Van torná a Mesina y van corre la veu de que lo habíen enviat an algún puesto, lo que fássilmen se va creure perque moltes vegades solíen enviál de viache. Com Lorenzo no tornáe, Isabetta mol a subín los preguntáe per nell a sons germáns, y un día que los preguntáe en molta insisténsia, un de sons germáns li va di:
- ¿Qué vol di aixó? ¿Qué tens que vore tú en Lorenzo que me preguntes tan per nell? Si tornes a preguntámos te donarém la contestassió que mereixes.
Per lo que la jove, dolguda y apocadeta, temerosa y no sabén per qué, va dixá de preguntáls, y moltes vegades per la nit lo quirdabe y li demanáe que vinguere, y algunes vegades en moltes llágrimes per la seua llarga aussénsia se queixabe y sense consolás estabe sempre esperánlo. Va passá una nit que, habén plorat mol a Lorenzo que no tornáe y habénse al remat quedat dormida, Lorenzo se li va apareixe mentres dormíe, blang y despelussat, y en la roba esgarrada y podrida, y li va pareixe que li diebe:
- Oh, Isabetta, no fas mes que cridám, y de la meua llarga tardansa te fiques trista, y en les teues llágrimes me acuses; y per naixó, que sápigues que no puc torná aon estás, perque lo radé día que me vas vore tons germáns me van assessiná.
Y describínli lo puesto aon lo habíen enterrat, li va di que no lo cridare mes ni lo esperare. La jove, despertánse y donán fe a la visió, va plorá amargamén; después, eixecánse, sense atrevís a di res a sons germáns, se va proposá aná al puesto que li habíe sigut dit y vore si ere verdat lo que en somnis li habíe paregut. Y obtenín llissénsia de sons germáns per a eixí un tems de la siudat a passejás en compañía de una que datres vegades en ells habíe estat y sabíe tots los seus assuntos, lo mes pronte que va pugué allá sen van aná, y apartán les fulles seques que ñabíe an terra, aon la terra li va pareixe mes blana allí va esgarrapá; y no habíe cavat mol cuan va trobá lo cos del seu pobre amán ben conservat, ni fet malbé ni corromput. Veén que no ere aquell puesto de ploreres, si haguere pogut tot lo cos se haguere emportat per a donáli sepultura mes convenién, pero com no podíe sé, en un gaviñet lo milló que va pugué li va separá lo cap del cos y, embolicánlo en una toalla y tirán terra damún del cos, se va ficá lo cap a la faldeta y sen van aná de allí cap a casa.
Allí, en este cap se va tancá a la seua alcoba, y damún d´ell va plorá llarga y amargamén hasta que lo va rentá en les seues llágrimes, donánli mil besos per tot arreu. Después va agarrá una maceta gran y maja, de aquelles a les que se plante la millorana o la aufádega, y la va ficá a dins embolicada en una tela hermosa, y después, ficán a damún la terra, va plantá algunes motes de aufádega salernitana (de Salerno), y la regabe en aigua de roses, o de azahar, o en les seues llágrimes; y habíe pres la costum de está sempre prop de esta maceta, y de cuidála en tot lo seu afán, com que teníe amagat al seu Lorenzo, y después de que la habíe cuidat mol, escomensabe a plorá durán mol tems, hasta que tota la aufádega chorrejabe. La alfábrega, tan per la llarga y continua solissitut com per la riquesa de la terra abonada pel cap de Lorenzo, se va ficá mol maja y fée mol bona auló.
Y continuán la jove sempre de esta manera, moltes vegades la van vore los seues veíns, y los van contá a son germáns que se extrañáen de vórela tan descuidada, afeada, arguellada, tan que los ulls pareixíe que se ni hagueren de eixí de la cara. Lo que sentín sons germáns y véenu ells tamé, habénla renegat alguna vegada y no valén de res, de amagatóns van fé que li prenguéren aquella maceta. Y com ella no la trobáe, en grandíssima insisténsia la va demaná moltes vegades a sons germáns, y com no lay tornáen, no paráe de plorá, se va ficá dolenta y al llit no demanáe datra cosa que la maceta. Los joves se van extrañá mol de que la demanare tan, y per naixó van volé vore lo que ñabíe a dins; van abocá la terra, van vore la tela y a dins lo cap, que encara no estáe tan desfigurat com per a no reconéixe hasta lo pel risat de Lorenzo. Per lo que se van extrañá mol y van tíndre temó de que alló se sapiguere, la van enterrá sense di res y van eixí de Mesina, fugín cap a Nápoles. Sense dixá de plorá la jove y sempre demanán la seua maceta de la aufádega, gañolán se va morí, y aixina se va acabá lo seu desventurat amor.
Después de sert tems, sén aixó sabut per mols, va ñabé algú que va compóndre aquella cansó que encara se cante avui y diu:
Quí seríe lo mal cristiano
que la aufádega me va robá, etc.


en italiá, la aufádega se diu basilico, Basilikum en alemán, albahaca en castellá

/ en italiá, la aufádega se diu basilico, Basilikum en alemán, albahaca en castellá /

https://dle.rae.es/?id=1UmZ3Ns

Del ár. hisp. alḥabáqa, y este del ár. clás. ḥabaqah.

1. f. Planta anual de la familia de las labiadas, con tallos ramosos y velludos de unos 30 cm de altura, hojas oblongas, lampiñas y muy verdes, flores blancas, algo purpúreas, que tiene un fuerte olor aromático y se cultiva en los jardines.

albahaca silvestre mayor

1. f. clinopodio.

albahaca silvestre menor


1. f. alcino.

jornada cuarta novela sexta


https://it.wikipedia.org/wiki/Ocimum_basilicum

Il basilico (Ocimum basilicum, Linneo, 1753) è una pianta erbacea annuale, appartenente alla famiglia delle Lamiaceae, normalmente coltivata come pianta aromatica.

Originario dell'India, il basilico è utilizzato tipicamente nella cucina italiana e nelle cucine asiatiche in Taiwan, Thailandia, Vietnam, Cambogia e Laos, per via del marcato profumo delle sue foglie, che a seconda della varietà può essere più o meno dolce o pungente.