Mostrando las entradas para la consulta faigue ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta faigue ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 13 de septiembre de 2018

heliotropo Beseit

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau


Lo heliotropo de Beseit

A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.
- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:
- Tots sels fóten los vascos.
Va di entonses Calandrio:

- ¿Has anat allí alguna vegada?
Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:

- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?

- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.
Va di Calandrio:

- Pos té que sé mes allá de los Ports.

- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.
Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:

- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme;
¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:

- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.


Entonses Calandrio va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:

- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?


Va contestá Maso:

- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:


- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.

Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.

- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?


Calandrio va di:

- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigám negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. 


A lo que Bruno va di:
- Pero espera.

Y li va di a Bufalmacho:

- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.
Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegáen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:

- ¿Aón está Calandrio?
Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:

- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:

- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.

- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.

Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno va contestá:

- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.
Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá (taló). Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:

- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.

Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:

- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanáe. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:

- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:

- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.


An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.

Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!


Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.

domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

Brunoy Buffalmacco li roben un gorrino a Calandrino; li fan fé la proba de buscál en pastes de jengibre y vi de garnacha y ni donen dos de éstes, una detrás de
l´atra, fetes de pasterades de gos confitades en aloe, y com de aixó resulte que ell mateix se ha quedat en lo gorrino, li fan, ademés, donáls uns capóns si no vol que lay diguen a la seua dona.

La reina li va maná a Filomena que narrare, y ella va escomensá aixina:
Grassioses siñores, com Filostrato ha contat la história que hau sentit al sentí lo nom de Maso, aixina ton contaré yo una per lo nom de Calandrino y de los seus compañs que crec que tos agradará.

Quí eren Calandrino, Bruno y Buffalmacco no fa falta que tos u conta, que los habeu conegut abáns; y per naixó, passán mes abán, dic que Calandrino teníe una terreta no mol lluñ de Florencia, que habíe ressibit com a dote de la seua dona, y de esta terra, entre datres coses, traíe cada añ un gorrino; y ere la seua costum que sempre al desembre sen anáen an aquell poble la seua dona y ell, y lo mataben y lo féen salá allí mateix. Ara be, va passá una vegada que no están la dona be de salut, Calandrino sen va aná sol a fé la matansa y lo mondongo. Sentínu Bruno y Buffalmacco, y sabén que la seua dona no hi anabe, sen van aná a vore a un mossen veí de Calandrino y grandíssim amic seu, y a está en ell uns díes. Habíe matat ya Calandrino, lo matí del día que éstos van arribá allí, y veénlos en lo retó los va cridá y los va di:

- Benvinguts, amics, vull que veigáu qué bon amo de casa soc.

Y portánlos a casa los va enseñá aquell gorrino. Van vore ells que lo gorrino ere mol majo, y li van sentí a Calandrino que lo anabe a salá pera la seua familia. Y Bruno li va di: - ¡Ah, qué bruto que eres! Vénlo y disfruta dels dinés, y disli a la teua dona que tel han mangat.
Calandrino va di: - No, no su creuríe, y me fotríe fora de casa. No tos empeñéu, que no u faré may. Les paraules van sé moltes pero no van serví de res. Calandrino los va invitá a sopá en tal desgana que no van volé sená y se van separá dell.
Li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Per qué no li robam lo gorrino esta nit?
Va di Buffalmacco: - ¿Y cóm u podríem fé?
Va di Bruno: - Lo cóm be lo vech si no lo trau del puesto aon lo teníe hasta ara.
- Pos - va di Buffalmacco - fému. ¿Per qué no u hauríem de fé?
Y después lo disfrutarem aquí juns en lo retó.

Lo mossen va di que li agradabe mol la idea. Va di entonses Bruno: - Aquí se nessessite una mica de arte. Tú saps, Buffalmacco, lo agarrat que es Calandrino y en cuán gust beu cuan los demés paguen; anem y portémlo a la taberna; allí, que lo mossen faigue vore que u pague tot per a invitámos y que no li dixo pagá res an ell: se engatará y después sirá mol fássil péndreli lo gorrino perque está sol a casa. Como u va di Bruno, aixina u van fé. Calandrino, veén que lo mossen no li dixabe pagá, se va entussiasmá en la mamera y va carregá be; y sén ya avansada la nit cuan sen va aná de la taberna, sense voldre sopá res se va embutí a casa, y creén que habíe tancat la porta, la va dixá uberta y sen va aná al llit. Buffalmacco y Bruno sen van aná a sopá en lo mossen y cuan van acabá, agarrán los instruméns per a entrá a casa de Calandrino per aon Bruno habíe planejat, cap allí que sen van aná, y trobán la porta uberta van entrá a dins, van pendre lo gorrino, lo van portá a casa del mossen, lo van penjá y se van gitá.
Calandrino, cuan se li habíe evaporat lo vi del cos, se va eixecá y, al baixá, va mirá y no va vore lo gorrino, y va vore la porta uberta. Preguntán an éste y an aquell si sabíen quí li habíe robat lo gorrino, y no trobán a dingú, va escomensá a abalototás, ¡ay de ell!, ¡pobret dell!, que li habíen furtat lo gorrino. Bruno y Buffalmacco, eixecánse, se van arrimá a casa de Calandrino per a vore qué díe del gorrino. Este, al vórels, casi plorán, los va di:

- ¡Ay de mí, compañs meus, que me han robat lo gorrino!

Bruno, arrimánse, li va di en veu baixa:

- ¡Me maravillo de que haigues sigut listo per una vegada!

- ¡Ay! - va di Calandrino -, que dic la verdat.

- Dius be - díe Bruno -, crida fort per a que paregue que ha sigut aixina.
Calandrino cridabe entonses mes fort y díe:

- ¡Pel cos de Cristo, que dic la verdat cuan dic que mel han mangat!
Y Bruno díe: - Dius be, dius be, aixina u tens que fé, crida fort, féste escoltá be per a que pareixque verdat.

Va di Calandrino:

- Me farás doná l´alma al enemic, si no dic la verdat que me penjon, que me han robat. Va di entonses Bruno:

- ¡Ah!, ¿cóm ha pogut passá aixó? Yo lo vach vore ahí, ¿vols fém creure que tel han robat?
Va di Calandrino: - Tal com tu dic.
- ¡Ah! - va di Bruno -, ¿sirá possible?
- Sert es - va di Calandrino -, per lo que estic perdut y no se com tornaré a casa; la parenta no me creurá, y si me creu, no tindré pas en ella en tot lo añ.
Va di entonses Bruno: - Saps, Calandrino, que ahí te vach di yo qué fé en lo gorrino, no voldría que tú de una vegada ten enfotegueres de la teua parenta y de natros.
Calandrino va escomensá a quirdá y a di: - ¡Ah!, ¿per qué me feu desesperá y blasfemá contra Deu y los sans y tot lo que existix? Tos dic que esta nit me han robat lo gorrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Si es aixina, se té que vore la manera, si podem, de recuperál.
- ¿Y quína manera sirá esta? - va di Calandrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Segú que no ha vingut de la India dingú a robát lo gorrino. Algún de estos veíns teus té que habé sigut, y per naixó, si los pugueres reuní, yo sé fé la proba del pa y lo formache, y vorem de una vegada quí tel ha robat.

- ¡Sí - va di Bruno -, mol farás en pa y en formache a serts caballerots que tením al voltán!, Estic segú de que algún dells mel ha pres, y sen donaríe cuenta del cas y no voldríe acudí.

- ¿Qué farem, entonses? - va di Buffalmacco.

Va contestá Bruno: - Se hauríen de fé unes bones pastes de jengibre y en bon vi dols de mistela o moscatell invitáls a beure. Aixina no se barruntaríen per qué los cridam, y vindríen. Igual se poden beneí les pastes de jengibre que lo pa y lo formache.

Va di Buffalmacco: - Pos es verdat; y tú, Calandrino, ¿qué dius?, ¿u fem?
Va di Calandrino: - Tos u demano per l'amor de Deu. Que, si yo sapiguera quí sel ha emportat crec que estaría mich consolat.

- Pos venga - va di Bruno -, estic preparat per a aná hasta Florencia a per eixes coses per a ajudát, si me dones los dinés que val.

Teníe Calandrino uns coranta sueldos, y los hi va doná. Bruno, anánsen cap a Florencia a vore a un amic seu boticari, va comprá una libra de bones pastes y ne va fé pastá dos de merda de gos que va fé confitá en aloe ressién exprimit. Después, les va fé rebosá en sucre com estaben les atres, y per a no equivocás ni cambiáles les va fé ficá serta siñal per la que les podíe coneixe enseguida; y comprán un cante de bon vi dols, se va entorná cap al poble aon estaben Calandrino y los atres, y li va di:
- Demá de matí has de invitá a beure a tots aquells dels que sospechos. Es festa y tots vindrán de bona gana, y yo esta nit, en Buffalmacco, faré lo encantamén sobre les pastes y te les portaré demá de matinet a casa, y yo mateix les hi donaré, y faré y diré lo que tinga que di y fé.

Calandrino u va fé aixina. Ajuntada, pos, una bona compañía entre joves florentinos que estaben al poble y datres llauradós, al arribá lo nou día, prop de la iglesia y al rogle del om, Bruno y Buffalmacco van vindre en una caixa de pastes y en lo vi, y fénlos ficá en corro, va di Bruno: - Siñós, tos ting que di la raó per la que estéu aquí, per a que, si algo passare que no tos agrado, no tingáu que queixátos de mí. A Calandrino, que aquí está, li van robá ahí de nit lo seu hermós gorrino y no pot trobá quí lay ha pres. Com no pot sé datre mes que algú dels que estem aquí, ell, per a sabé quí lo ha robat tos done a probá estes pastes, una per a cada un, y bon vi dols. Hau de sabé que qui haigue pres lo gorrino no podrá engullí la pasta, perque li pareixerá mes amarga que la fel y la escupiñará; y per naixó, per a evitá que esta vergoña passo en presénsia de tanta gen, aquell que haigue agarrat lo gorrino que u digue al mossen en confessió, y yo me abstindré de este assunto.

Tots los que allí estaben van di que volíen minjá pastes y beure vi, per lo que Bruno, ficánlos en fila y colocat a Calandrino entre ells, escomensán per una punta va aná repartín pastes a cadaú. Y al arribá Calandrino a la fila, agarrán una de les pasterades confitades, lay va ficá a la ma. Calandrino rápidamen se la va embutí a la boca y va escomensá a mastegá, pero tan pronte com la llengua va notá lo aloe, Calandrino, no podén aguantá l´amargó, la va escupiñá. Allí tots se miraben la cara uns als atres, per a vore quí escupiñabe la seua pasta, y no habén encara Bruno acabat de repartíles, va fé vore de no enterássen, y se va escoltá a la seua esquena.
- Calandrino, ¿qué vol di aixó?

Giránse rápidamen, y veén que Calandrino habíe escupiñat la seua pasta, va di:
- Espérat, potsé que alguna estiguere roína, tínne un atra. Y agarrán la segona, lay va ficá a la boca y va repartí les que quedaben. Calandrino, si la primera ya li habíe paregut amarga, ésta li va pareixe com la fel en pomelo; pero, avergoñinse de escupiñála, va aná mastegán, la va voltá per la boca, y va escomensá a soltá uns llagrimots que pareixíen anous, de tan grossos que eren; y al final, no podén resistí mes, la va gitá fora com u habíe fet en la primera. Buffalmacco servíe vi a la compañía y a Bruno. Los demés, al vore lo que fee Calandrino, tots van di que ell mateix se habíe robat lo gorrino, y ne van ñabé mols que lo van empendre. Pero, después de anássen, quedánse Bruno y Buffalmacco en Calandrino, li va escomensá a di Buffalmacco:

- Estaba segú de que tú mateix lo habíes amagat y que mos volíes fé vore que tel habíen robat per a no invitámos a beure ni una vegada en los dinés que habíes arreplegat. Calandrino, al que encara no se ni habíe anat la amargó del aloe, y teníe la boca toba, va escomensá a jurá que ell no lo habíe amagat.

Va di Buffalmacco: - ¿Pero cuán ne vas traure, sossio?, dísmu de bona fe, ¿ne vas traure sis? Calandrino, al sentí aixó va escomensá a desesperás; y Bruno li va di:
- Escóltam be, Calandrino, que a la compañía ne ñabíe un que va minjá y beure en natros y me va di que tens no sé aón una joveneta a la teua disposissió, y que li dones lo que pots ajuntá, y que ell estabe segú de que li habíes enviat lo gorrino, tan bon burladó has adeprés a sé. Tú mos vas portá una vegada per lo Muñone aball arreplegán códuls negres, y cuan mos habíes embarcat ten vas entorná sol, y después mos volíes fé creure que habíes trobat lo heliotropo; y ara igual te creus que en los teus juraméns mos farás creure que lo gorrino que has regalat o has venut, tel han robat. Ya estam escarmentats de les teues burles y les coneixem; no mon podrás fé datra: y per naixó mos has de doná dos parells de capóns, y, si no mols dones, lay direm tot a doña Tessa.

Calandrino, veén que no lo creíen, pareixénli habé patit ya prou, no volén ademés lo acaloramén de la seua dona, los va doná dos parells de capóns. Y ells, habén salat lo gorrino, sel van emportá cap a Florencia, dixán a Calandrino cornut y esbatussat.

domingo, 2 de agosto de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

Pietro de Vinciolo va a sopá fora; la seua dona mane que vingue un jovenet, torne Pietro; ella lo amague daball de una sistella de pollastres; Pietro diu que a casa de Hercolano, en lo que sopabe, han trobat a un jove que allí habíe embutit la dona, la seua dona censure a la dona de Hercolano; un burro fique la pota, per desgrássia, damún dels dits del que estabe daball de la sistella; éste cride; Pietro corre cap allí, lo veu, descubrix lo engañ de la dona, en la que al final fa les paus a causa del seu vissi.

Habíe acabat lo discurrí de la reina, sén per tots alabat que Deu dígnamen haguere galardonat a Federigo, cuan Dioneo, que may se esperabe a que lay manaren, va escomensá:
No sé si es un vissi acsidental y adquirit per los mortals per la maldat de les seues costums, o si, per lo contrari, es un defecte de la naturalesa lo enríuressen per les coses roínes mes que per les bones obres, y espessialmén cuan aquelles no mos toquen a natros. Y perque lo treball que datres vegades me hay pres, y ara estic per péndrem, per a tráuretos la tristesa y portátos la rissa y alegría, encara que la materia de la história meua que ara ve, enamorades joves, sigue en algunes coses menos que honesta, com tos agradará to la contaré; y vatres, al sentíla, féu lo que soléu fé al entrá als jardíns, que estenén la delicada ma, agarréu les roses y dixéu les espines; lo que faréu dixán al mal home quedás en lo seu vissi y enriénsen alegremen de los amorosos engañs de la seua dona, tenín compassió de les desgrássies dels atres si es nessessari.

Ñabíe a Perusa, encara no fa mol tems, un home ric de nom Pietro de Vinciolo, que, potsé mes per engañá als demés y disminuí la general opinió que de ell teníen tots los perusinos que per dessich que tinguere de aixó, va péndre dona; y va está la fortuna tan conforme en lo seu volé, que la dona que va péndre ere una jove ben plena, de pel roch y ensesa, que dos hómens milló que un haguere vullgut y va tíndre que quedás en un que mol mes a datra cosa que an ella teníe lo ánim disposat. Aixina que ella, en lo pas del tems, veénse hermosa y maja y sentínse pita y poderosa, primé va escomensá a enfadás mol y a tíndre en lo seu home paraules de despréssio alguna vegada y casi seguit mala vida; después, veén que lo home no cambiabe, se va di:

«Este desgrassiat me abandone per a, en la seua deshonestidat aná en socs per lo sec; y yo me les apañaré per a portá a un atre en barco per aon plou. Lo vach péndre per home y li vach doná gran y bona dote sabén que ere un home y creén que dessichabe alló que dessichen y tenen que dessichá los hómens; si no haguera cregut que ere un home, no lo haguera asseptat may. Ell, que sabíe que yo era una dona, ¿per qué me va péndre per dona si les dones li desagradaben? Aixó no se pot aguantá. Si no vullguera viure be, me haguera ficat a monja; pero com espero de este plaé y vull chalá potsé me faré vella esperán en vano; y cuan siga vella, arrepentínme, en vano me doldré per habé perdut la meua juventut. Bon mestre es ell en los seus ejemplos per a fé que yo prenga gust en lo que an ell li agrade, lo que me honrará a mí mentres que per an ell es mol reprobable; yo ofendré sol les leys, mentres ell ofén les leys y a la naturalesa». Habén, pos, la bona dona, tingut tal pensamén, y potsé mes de una vegada, per a donáli secretamen cumplimén va fé amistat en una agüela que pareixíe santa Viridiana, que done de minjá a les serps, sempre en lo rosari a la ma anabe a guañá totes les indulgénsies y sol parlabe de la vida de los sans pares y de les llagues de san Francisco, y per tots ere tinguda per santa; y cuan li va pareixe be li va explicá la seua intensió. La vella va di:
- Filla meua, sap Deu (que u sap tot) que fas mol be; y encara que no u faigueres per datra cosa, hauríes de féu tú y totes les demés joves per a no pédre lo tems de la vostra juventut, perque cap doló es paregut an aquell, per a qui té coneiximén, que es habé perdut lo tems. ¿Y de qué servím natros después, cuan som agüeles, mes que per a vigilá la sendra del foc? Si alguna u sap y pot doná testimoni, soc yo; que ara que soc vella no sense grandíssimes y amargues punchades de ánim coneixco (y sense profit) lo tems que vach dixá pédre: y encara que no lo vach pédre tot, que no voldría que cregueres que hay sigut una pazguata, no vach fé, sin embargo, lo que hauría pogut fé, de lo que, cuan men enrecordo, veénme tal com me vech, que no trobaré qui me dono una mica de foguet, Deu sap lo doló que séntigo. A los hómens no los passe aixina, naixen bons per a mil coses, no sol per an ésta, y la majó part són mes honrats de vells que de joves; pero les dones per a cap atra cosa mes que per a donáls fills naixen, y per naixó són volgudes. Y si tú no ten has donat cuenta, tens que vore: que natros sempre estem disposades, lo que no passe en los hómens; y ademés de aixó, una dona cansaríe a mols hómens, mentres mols hómens no poden cansá a una dona: y perque per a naixó ham naixcut, te torno a dí que fas mol be en donáli al teu home un pa per una barra, per a que la teua alma no tingue a la seua vellesa que repéndreli a la carn. De esta manera cadaú té lo que arreplegue, y espessialmén les dones, que tenen que aprofitá mol mes lo tems cuan lo tenen que los hómens, perque vorás que cuan mos fem velles, ni lo home ni dingú mos vol mirá, sol mos avíen a la cuina a contáli históries al gat y a contá les olles y les escudelles; y pijó, que mos fiquen en cansóns y diuen: «A los joves los bons mossos, y a les velles, los bossinets despressiats», y atres moltes coses diuen. Y per a no entretíndret mes, te dic que no podríes a dingú descubríli la teua intensió que mes útil te siguere que a mí, perque no ña dingú tan encumbrat a qui yo no me atrevixca a díli lo que faigue falta, ni tan du o furo que no lo ablanixca be y lo porta an alló que vullga. Fes, pos, de manera que me amostros quí te agrade, y díxam después fé a mí; pero una cosa te recordo, filla meua: que cuidos de mí, perque soc una persona pobre y vull que partissipos de totes les meues indulgénsies y de cuans rosaris resa, per a que Deu los dono llum y candela als teus morts.

Y va acabá. Van quedá de acord en la agüela que buscare a un mosset que per aquell barri mol assobín passabe, y li va doná totes les señes, que ya sabíe lo que teníe que fé; li va doná un tros de cansalada y la va enviá en Deu. La velleta, sense passá mols díes, de amagatóns li va portá a la alcoba an aquell del que ella li habíe parlat, y después de poc tems un atre, segóns los que li anáen agradán a la jove Siñora; encara que teníe temó del home, no dixabe lo negossi.

Va passá que, anán una nit a sopá lo seu home en un amic seu de nom Hercolano, la jove li va maná a la agüela que faiguere víndre allí a un mosso que ere de los mes guapos de Perusa. Y habénse la Siñora assentat en lo jove a la taula a minjá, Pietro va cridá a la porta per a que li obrigueren. La dona, sentín aixó, se va doná per morta; pero volén amagá al jove, sense ocurrísseli enviál fora o fel amagá a un atra part, ñabén una galería prop de la cámara aon senaben, daball de un sistell de pollastres que ñabíe allí lo va fé refugiás y li va ficá damún un llansol, y fet aixó, rápidamen va fé obrí al seu home.
An este, cuan va entrá a casa, li va di: - Mol pronte to la hau engullit eixa sopa.

Pietro va contestá:

- No la ham probat.

- ¿Y cóm ha sigut aixó? - va di la dona. Pietro entonses va di: - Te u diré. Están ya a la taula Hercolano, la dona y yo, vam sentí estornudá prop de natros, de lo que ni la primera vegada ni la segona mos vam preocupá, pero lo que habíe estornudat cuan va estornudá la tersera vegada y la cuarta y la quinta y moltes atres, a tots mos va fé maravillá; de lo que Hercolano, que una mica picat en la dona estabe perque un bon rato mos habíe fet está a la porta sense obrímos, enfurruñat, va di: «¿Qué vol di aixó? ¿Quí es eixe que tan estornude?». Y eixecánse de la taula cap a una escala que ñabíe prop, va eixecá una trampilla de fusta, aon se podíe amagá consevol cosa qui u haguere volgut, com veém que manen fé los que fan obra a les seues cases, y pareixénli que de allí veníe lo soroll dels estornuts, va obrí una porteta que ñabíe allí y cuan la habíe ubert, de repén va eixí lo mes pudén tuf de sofre del món. Abans ya habén notat la auló y queixánse habíe dit la Siñora: «Es que fa un rato hay ensofrat unes teles, y después lo estenedó que había fet aná per a que se fumejaren lo hay ficat daball de aquella escala, aixina que ara ve la pudó de allí». Después de obrí la porteta Hercolano, y cuan ya se habíe escampat una mica lo braf, mirán a dins, va vore al que habíe estornudat y seguíe estornudán, obligánlo la fortó del sofre, y mentres estornudáe li habíe ya oprimit tan lo pit lo sofre que poc faltabe per a que no haguere estornudat may mes. Hercolano, veénlo, va cridá: «ara vech, dona, per qué cuan ham vingut tan rato vam está a la porta sense que mos obrigueren; pero aixina no tinga yo may res que me agrado, que me les pagarás».
Sentín aixó la dona, y veén que lo seu pecat estabe descubert, sense di cap excusa, eixecánse de la taula, va fugí y no sé aón sen va aná. Hercolano, sense acatássen de que la dona se escapabe, moltes vegades li va di al que estornudabe que ixquere, pero ell, que ya no podíe mes, no se movíe per res que diguere Hercolano; per lo que Hercolano, agarránlo de un peu lo va arrastrá afora, y corríe a per un gaviñet per a matál, pero yo me vach eixecá y no li vach dixá matá ni féli res, vach cridá y lo vach defendre, mentres corríen cap allí los veíns, que, agarrán al ya vensut jove, lo van portá fora de la casa no sé aón; aixina que de la sopa, ni la hay engullit ni la hay tastat, com te hay dit.

Sentín la Siñora estes coses, va vore que ñabíen datres tan listes com ella, encara que a vegades la desgrássia li tocare an alguna, y en gust haguere defengut en paraules a la dona de Hercolano; pero com reprobán la falta de l´atra li va pareixe obrí milló camí a les seues, va escomensá a di: - ¡Vaya cosa! ¡Qué bona y santa dona té que sé eixa! ¡Quina promesa de dona honrada, que me hauría confessat en ella, tan devota me pareixíe! Y pijó que, sén ya vella, mol bon ejemple done a les joves. Maldita sigue la hora en que va víndre al món y la tal que viu aquí, que té que sé dona roína, universal vergoña de totes les dones de esta terra, que olvidán la seua honestidat y la promesa feta al home y lo honor de este món, an ell, que es tal home y tan honrat siudadá y que tan be la tratabe, per un atre home no se ha avergoñit de injuriál, y an ella en ell. Per la meua salvassió que de estes dones no hauría de tíndre misericordia: ñauríe que matáles, se les tindríe que ficá vives a una foguera y féles sendra.

Después, enrecordánsen del seu amán que estabe daball de la sistella, va escomensá a animá a Pietro a que sen aniguere al llit, perque ya ere hora. Pietro, que mes ganes teníe de minjá que de dormí, preguntabe si no ñabíe res de sopá, a lo que la dona li responíe:
- ¡Si, sopá ha de ñabé! Acostumbrem a fé sopá cuan tú no estás. ¡Sí que soc yo la dona de Hercolano! ¡Bah! ¿Per qué no ten vas a dormí? ¡Es lo milló que podríes fé!
Va passá que habén vingut per la nit algúns llauradós de Pietro en algunes coses del poble, y habén dixat los seus burros, sense donáls de beure, a una cuadreta que ñabíe prop de la galería, un dels rucs, que teníe molta sed, va traure lo cap del cabestre, va eixí de lo corralet y anáe ensumánu tot per a trobá aigua; y anán aixina va arribá aon la sistella aon se amagabe lo mosso. Este, com teníe que está a marramiaus, habíe estirat los dits de una de les mans an terra fora de la sistella, y tanta va sé la seua sort, o la seua desgrássia si volém, que este rucio li va ficá damún la pota, lo va calsigá o palsigá, per lo que, sentín un grandíssim doló, va fotre un gran bram.

Sentínu Pietro, se va maravillá y sen va doná cuenta de que alló passabe a dins de casa; per lo que, eixín de la alcoba y sentín encara queixás an aquell, no habén encara lo burro eixecat la pota de los dits, va di:

- ¿Quí ña per aquí?

Y corrén aon la sistella, y eixecánla, va vore al jove, lo que, ademés del doló que sentíe perque lo burro li empanabe los dits, tremoláe de temó de que Pietro li faiguere mal. Y sén reconegut per Pietro, com que Pietro per lo seu vissi habíe anat detrás de ell mol tems, li va preguntá:

- ¿Qué fas tú aquí?

No li va contestá, pero li va demaná que per amor de Deu no li faiguere mal.
Pietro li va di:

- Eixécat y no tingues temó de que te faiga cap mal: pero dísme cóm has vingut aquí y per qué. Lo jove lay va di tot; no menos contén Pietro de habél trobat que dolguda la seua dona, agarránlo de la ma sel va emportá en ell a la alcoba, aon la dona en molta temó lo esperabe.

Y sentánse Pietro enfrente de ella li va di:

- Si tan censurabes fa un momén a la dona de Hercolano y díes que la teníen que cremá y que ere la vergoña de totes vatres, ¿cóm no u díes de tú mateixa? O si no volíes díu de tú, ¿cóm teníes lo valor de díu de ella sabén que habíes fet lo mateix que ella? Segú que res te portáe an alló mes que totes sou iguals, y culpán a les atres voleu tapá les vostres faltes: ¡que baixo foc del sel y tos cremo a totes, rassa malvada que sou! La dona, veén que per sol li habíe fet mal de paraula, y pareixénli que se derretíe perque portáe de la ma a un mosset tan guapo, se va envalentoná y va di: - Segura estic de que voldríes que baixare foc del sel que mos cremare a totes, perque te agradam tan com a un gos les palísses; pero per la creu de Deu que no sirá aixina. En gust parlaré una mica en tú per a sabé de qué te queixes; y sértamen que eixiríe be si me compares en la dona de Hercolano, que es una vella santurrona y ell li done tot lo que vol y la vol com se té que voldre a la dona, lo que a mí no me passe. Que, encara que me vestixgues y me calsos be, be saps cóm vach de lo demés y cuán tems fa que no te gites en mí; y mes voldría aná vestida en draps y descalsa y que me tratares be al llit que tíndre totes estes coses tratánme com me trates. Y entén be, Pietro, que soc una dona com les demés, y me agrade lo que a les atres, aixina que perque me u busca yo si tú no mu dones no es per a insultám, per lo menos te respeto tan que no men vach en criats ni en tiñosos.

Pietro sen va doná cuenta de que les paraules no pararíen en tota la nit, per lo que, com poc se preocupabe de ella, va di:

- Calla ya, dona: que te donaré gust en aixó; be faríes en donámos algo de sopá, que me pareix que este sagal, igual que yo, no haurá senat encara.

- Claro que no - va di la dona- , que no ha sopat, que cuan tú vas arribá en mala hora, mos assentáem a la taula per a sopá.

- Pos ves - va di Pietro- , dónamos de sopá y después yo arreglaré les coses de manera que no tingues que queixát.

La dona, eixecánse al sentí al home contén, rápidamen va fé ficá la taula, va fé víndre lo sopá que estabe preparat y los tres van sená. Después del sopá, lo que Pietro se proposáe per a satisfacsió de los tres me se ha olvidat; pero be sé que de matí a la plassa se va vore al jove no mol segú de a quí habíe acompañat mes per la nit, si a la dona o al home. Per lo que ting que dítos, siñores meues, que a qui te la fa féslay; y si no pots, que no te sen vaigue del cap hasta que u conseguixques, per a que lo que lo burro done contra la paret lo mateix ressibixque.

Acabada, pos, la história de Dioneo, en poques risses per la vergoña, y veén la reina que habíe arribat lo final del seu gobern, se va ficá de peu y se va traure la corona de lloré y lay va ficá al cap a Elisa, diénli: - A vosté, Siñora, tos correspón ara maná.

Elisa, ressibín lo honor, com antes habíe sigut fet va fé: que, preparán en lo senescal lo que ere pressís per al período del seu señorío, va di: - Ya ham sentit moltes vegades que en paraules ingenioses o en respostes rápides mols han sapigut en la reprimenda mereixcuda llimá les dens dels atres o evitá los perills que los veníen; y perque la materia es bona y pot sé útil, vull que demá, en la ajuda de Deu, se parlo dins de estos límits: es di, sobre alguns que en paraules ingenioses se van vengá al sé molestat, o en una rápida contesta o algún invento se van escapá a la perdissió o al perill o al despréssio. Aixó va sé mol alabat per tots, per lo que la reina, alsánse de peu los va doná llissénsia a tots hasta la hora del sopá.

La honrada compañía, veén a la reina eixecada, se va alsá y segóns la costum, cadaú va fé lo que mes li agradabe. Pero al callá les chicharres, los va cridá a tots y van sopá, y después se van ficá a cantá y a tocá. Y habén ya, per dessich de la reina, escomensat Emilia una dansa, a Dioneo li van maná que cantare una cansó, y ella va escomensá: «Doña Aldruda, eixequéutos la coa, que bones noves tos porto». De lo que totes les siñores van escomensá a enríuressen, y mol mes la reina, que li va maná que dixare aquella y ne cantare un atra. Va di Dioneo:

- Siñora, si tinguera un címbalo diría: «Alséutos les robes, doña Lapa» o «Daball del olivé ña herba». ¿O voldríeu que cantara: «les oles del mar me fan tan mal»? Pero no ting cap címbalo, y per naixó diéume quina voleu de estes atres: ¿tos agradaríe: «Ix a fora que está podat com un mach a la campiña»? Va di la reina:

- No, un atra.

- Pos - va di Dioneo- ; diré: «Doña Simona embotelle embotelle; y no es lo mes de octubre». La reina, rién, va di:

- ¡Ah, en mala hora!, Cántan una de bona, si vols, que no volem eixa. Va di Dioneo:

- No, Siñora, no tos enfadéu, pero ¿quina tos agráe? Men sé mes de mil. ¿O voleu: «Este lo meu nincho, si no lo pic» o «¡Ah, desplay, home meu!» o «Me compraré un gall de sen lires»? La reina entonses, una mica enfurruñada, encara que los demés rigueren, va di: - Dioneo, díxa les bromes y dísne una de bona; y si no, sabrás cóm me enfado. Dioneo, sentín aixó, dixán les bromes, rápidamen de esta guisa va escomensá a cantá:

Amor, la hermosa llum

en que los seus bells ulls me han ferit

an ella y a tú me té ya rendit.

De los seus ulls se mou lo esplendó

en que lo meu cor a cremá se ha ficat

per los meus passán,

y cuán gran fore lo teu valor

lo seu bell rostro me va fé manifest,

lo que, imaginán,

vach sentí que me anabe gigán

tot poder, y que an ella ere oferit,

y esta es la causa de los meus plos ha sigut.

aixina pos, en lo teu criat transformat

estic, siñó, y aixina obedién espero

que me sigues clemén;

pero no sé si del tot ha adivinat

la meua fe sansera y fervén

aquella que la meua men

posseíx, que la pas, si no ha vingut

de ella no vull, y may la hay volgut.

Per naixó, siñó meu, yo te rogo

que, al mostrálay, la faigues tú sentí

lo teu foc al seu costat

per a servím, perque yo en lo teu foc

amán me consumixco, y de patí

me séntigo ya postrat;

y, cuan tú u cregues assertat,

dónali raó de mí com es degut;

que me voré, si u fas, complagut.


Después de que Dioneo, callán, va mostrá que la seua cansó habíe acabat, va fé la reina din moltes atres, sense dixá de alabá mol la de Dioneo. Pero después que part de la nit va passá, la reina, sentín que la caloreta del día habíe vensut a la frescura de la nit, va maná que tots, hasta la jornada siguién, sen anigueren a descansá.

ACABE LA QUINTA JORNADA.


viernes, 29 de marzo de 2024

Lexique roman; Gel, Gil - Angiva


Gel, Gil, s. m., lat. gelu, gelée, glace, froid. 

Neus ni gels ni plueia ni fanh

No m tolon deport ni solatz.

P. Vidal: Neus ni gel. 

Neige ni glace ni pluie ni fange ne m'ôtent plaisir ni amusement.

Ieu ai ja vist albre fuilhat,

Que s cocha, puis gel lo mata.

Bertrand de Born: Fuilhetas ges. 

J'ai déjà vu arbre feuillé, qui se hâte, puis gelée le frappe.

Fora mort de gil.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem.

Je serais mort de froid. 

CAT. Gel. ANC. ESP. Gelo. ESP. MOD. Yelo (hielo). PORT. IT. Gelo. 

(chap. Gel, gels; chal a Vallchunquera.)

Gel, gels; chal a Vallchunquera

2. Gelada, Gilada, s. f., gelée, froid.

Non temas ven ni gelada.

Bertrand de Born: Rassa. 

Ne crains vent ni gelée.

Ve la gelada e ve una grans neula. Liv. de Sydrac, fol. 46.

Vient la gelée et vient un grand brouillard. 

Ara perdon l' alegratge

Per frey e per la gilada.

Marcabrus: Lanquan fuelhon. 

Maintenant perdent l' allégresse par froid et par la gelée. 

ANC. ESP. Estaba don Enero con nieves è con geladas. 

Poema de Alexandro, cop. 612. 

CAT. Gelada. ESP. Helada. PORT. Geada. IT. Gelata. (chap. Gelada, gelades; gebra, gebres; gebrada, gebrades; rosada, rosades; escarcha, escarches.)

3. Gelar, v., lat. gelare, geler.

Tot quant es gelha, 

Mais ieu no puesc frezir,

Qu' amors novelha 

Mi fa 'l cor reverdir.

A. Daniel: Quan chai la. 

Tout ce qui est gèle, mais je ne puis refroidir, vu qu'amour nouveau me fait le coeur reverdir. 

Farai chansoneta nueva

Ans que vent ni gel ni plueva.

(chap. Faré una cansoneta nova abans de que faigue ven y gelo y plogue.)

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Je ferai chansonnette nouvelle avant qu'il vente et gèle et pleuve.

Part. pas. Chans ni flors d'albespis

No m valon plus qu' yverns gelatz.

G. Rudel: Lanquan li.

Chant ni fleur d'aubépine ne me valent pas plus qu'hiver glacé.

CAT. Gelar. ESP. Helar. PORT. Gelar. IT. Gelare. (chap. Gelá, gelás; chelá, chelás.)

4. Congelacio, s. f., lat. congelatio, congélation.

Congelacio en terra et en ayga. 

Per freior engendrant congelacio.

Eluc. de las propr., fol. 119 et 133. 

Congélation en terre et en eau. 

Par froidure engendrant congélation.

CAT. Congelació. ESP. Congelación. PORT. Congelação. IT. Congelazione.

(chap. Congelassió, congelassions.)

5. Congelar, v., lat. congelare, congeler.

Part. prés. Las humors congelant. Eluc. de las propr., fol. 55. 

Congelant les humeurs. 

Part. pas. Sanc es en vesica congelat. Trad. d'Albucasis, fol. 32. 

Le sang est congelé en vessie.

Givre es vapor congelada.

(chap. La gebra es vapor congelada; escarcha.)

Eluc. de las propr., fol. 137.

Givre est vapeur congelée.

CAT. ESP. PORT. Congelar. IT. Congelare. (chap. Congelá: congelo, congeles, congele, congelem o congelam, congeléu o congeláu, congelen; congelat, congelats, congelada, congelades. Gelá se conjugue igual.)

6. Entregelar, v., entregeler.

Se entregela sus l' ayr per forsa de freyt.

L'Arbre de Batalhas, fol. 8.

S' entregèle en haut l'air par force de froid.


Gelda, Geuda, s. f., du saxon Gild, troupe, foule, peuple.

Voyez Leibnitz, p. 115.

La gelda venc ab arcxs et ab sagetas.

Fetz venir son pavalho 

E la gelda que mena la garizo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

La troupe vint avec arcs et avec flèches. 

Fit venir son pavillon et la troupe qui mène l'équipement.

De l'autra part atresi hac gran geuda e gran compaynha de pesoniers.

Philomena.

De l'autre part également il y eut grande foule et grande réunion de fantassins

ANC. FR. Nostre gelde e nos homs fetes avant haster. 

Gelde d'Engleiz e de Normanz.

Roman de Rou, v. 1522 et 13196. 

Il i chairent trente mille de gelde. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 6. 

IT. Geldra. (chap. Gentada, tropa, mun de gen.)


Gelos, Gilos, adj., lat. zelotes, jaloux. 

D'ome qu'es d'aital faysos 

Non deu esser maritz gelos.

Garin d'Apchier: Mos Cominals

D'homme qui est de telle façon mari ne doit pas être jaloux. 

Ben pauc ama drutz que non es gelos.

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Bien peu aime amant qui n'est pas jaloux. 

Adonc fon mot giloza e trista car non l'ac retengut.

V. de Savari de Mauléon. 

Alors elle fut moult jalouse et triste parce qu'elle ne l'eût pas retenu.

Subst. Patz non a gelos mati ni ser.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Jaloux n'a paix matin ni soir.

Tot o fassam en despieg del gilos. 

Un troubadour anonyme: En un vergier.

Que nous fassions tout cela en dépit du jaloux. 

ANC. FR. Vez ci le cox et le jalox.

Roman du Renart, t. II, p. 11. 

CAT. Gelos. ESP. Zeloso (celoso). PORT. Cioso. IT. Celoso. 

(chap. Selós, selosos, selosa, seloses.)

2. Gelosia, Gilosia, s. f., lat. zelotipia, jalousie. 

Fon dic al marit d' ela, d'on el n' ac gran gelosia, et enserret la en una tor.

(chap. literal: Va sé dit al marit d'ella, d' aon ell ne va tindre grans sels, y la va tancá a una torre.) 

V. de Guillaume de Cabestaing.

Fut dit au mari d'elle, d'où il en eut grande jalousie, et l'enferma dans une tour.

Er auiatz, senher, cal desastre

Li avenc per sa gilozia.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Maintenant écoutez, seigneur, quel désastre lui advint par sa jalousie.

La gilosia de las femnas, que es molt ardens e molt malitioza.

Liv. de Sydrac, fol. 36. 

La jalousie des femmes, qui est moult ardente et moult malicieuse. 

CAT. Gelosia. ESP. Zelotipia (celotipia, celos). PORT. IT. Gelosia. 

(chap. Sels, en plural; selet, selets cuan no són massa forts.)

3. Agelosir, v., enjalouser, devenir jaloux.

Part. pas. D'aitan sui agelositz.

Raimond de Miraval: Chans quan.

D'autant je suis enjalousé.

4. Engelozir, v., enjalouser, devenir jaloux.

L'amor de la domna e de Peirols montet tan, qu'el dalfi s' engelozi d'ella. V. de Peyrols.

L'amour de la dame et de Peyrols monta tant, que le dauphin s'enjalousa d'elle.

CAT. Engelosir. IT. Ingelosire. (chap. Enselá, enselás: yo me enselo, enseles, ensele, enselem o enselam, enseléu o enseláu, enselen; enselat, enselats, enselada, enselades.)

5. Gilosesca, s. f., gilosesque, sorte de poésie.

Jaciaysso que alcu fassan gilosescas al compas de dansa.

Leys d'amors, fol. 41.

Quoiqu' aucuns fassent gilosesques sur la mesure de danse.


Gem, s. m., lat. gemitus, gémissement, lamentation.

E 'ls pros, cortes, adreg, fan plors e gems, 

Quar pretz es mortz e cazutz et envers. 

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Et les preux, courtois, justes, font pleurs et gémissements, parce que mérite est mort et tombé et renversé.

D' autrui joi fan grans gems.

A. Daniel: Autet e bas. 

De la joie d'autrui font grandes lamentations. 

Los mals qu'ieu trac ni 'ls planhs ni 'ls gems 

Que fauc la nueg quan sui colgatz.

Giraud de Borneil: Ben cove. 

Les maux que je souffre et les plaintes et les gémissements que je fais la nuit quand je suis couché. 

CAT. Gemeg. ESP. PORT. Gemido. IT. Gemito. (chap. Gemec o gemeg, gemecs o gemegs. Se diu gemegán pero no gemecán.)

2. Gememen, Gemimen, s. m., gémissement.

Non deu hom orar ses gemement. Trad. de Bède, fol. 27.

On ne doit pas prier sans gémissement. 

Ieu ay trebalhat en mon gemimen. V. et Vert., fol. 67. 

J'ai souffert dans mon gémissement. 

E loc de cant ha gemiment. Eluc. de las propr., fol. 149. 

En place de chant a gémissement.

3. Gemir, v., lat. gemere, gémir, déplorer. 

Lo compains de ta bonauretat gem adonc. Trad. de Bède, fol. 3. 

Le compagnon de ton bonheur gémit alors.

Car nos gemem en aysso la nostra habitatio.

Trad. de la IIe épitre de S. Paul aux Corinthiens. 

Car nous déplorons en ceci notre habitation.

Part. prés. Gemen et ploran. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 7.

(chap. Gemegán y plorán.)

Gémissant et pleurant. 

Amic, Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República

ANC. FR. Qui armes baille à ennemi,

S'il meurt, ne doit estre gemi. 

Ysopet Ier, fables 50. Robert, t. II, p. 363.

ANC. CAT. ESP. Gemir. PORT. Gemer. IT. Gemere. (chap. gemegá: gemego, gemegues, gemegue, gemeguem o gemegam, gemeguéu o gemegáu, gemeguen; gemegat, gemegats, gemegada, gemegades.)


Gema, s. f., poix, résine.

Qar flairaz sap en gema e pi.

(chap. Ya que flairéu sapí en ressina y pi; flairá, aulorá, de bona auló.)

Bertrand de Born: Fuilheta vos.

Car vous sentez sapin en résine et pin.


Gemma, s. f., lat. gemma, gemme, toute espèce de pierres précieuses.

Gemma es dita tota peyra precioza.

(chap. Gema es dita tota pedra pressiosa.)

Plena es de perlas et gemmas.

(chap. Plena está de perles y gemes : pedres pressioses.)

Eluc. de las propr., fol. 188 et 181.

Est dite gemme toute pierre précieuse.

Est pleine de perles et pierres précieuses.

Sal de gemma. Trad. d'Albucasis, fol. 19.

(chap. Sal de gema: pedra pressiosa.)

Sel de gemme.

ANC. FR. Gemme... est nommée.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 163. 

IT. Gemma. (ESP. Gema, gemas. Chap. Gema, gemes.)

2. Gemar, v., orner, garnir de pierreries, brillanter.

Part. pas. L' escut ac a son col, el cap l' elme gematz.

(chap. L' escut teníe a son coll, al cap lo casco gemat, adornat de gemes, pedrería.)

Ara prenga cascus son bon elme gemat. 

Roman de Fierabras, v. 739 et 2717.

Eut l'écu à son cou, en tête l' heaume garni de pierreries.

Que maintenant chacun prenne son bon heaume garni de pierreries.

ANC. FR. Rollans feri sor son elme gemmé. 

Roman de Gérard de Vienne, v. 696. 

Li escus au col et ses haumes gemmés. 

Roman de Fierabras en vers français. 

IT. Gemmare.

GEMMA MENGUAL

Gemini, s. m. plur., lat. gemini, gémeaux.

Gemini que vol dire gemels. Eluc. de las propr., fol. 111.

(chap. Gemini que vol di gemelos, bessons.)

Gémeaux qui veut dire jumeaux.

- Signe du zodiaque.

Renha en I signe que a nom gemini. Liv. de Sydrac, fol. 54. 

(chap. Reine a un signo que té nom Géminis.)

Règne en un signe qui a nom Gémeaux.

CAT. ESP. (Géminis, gemelo, gemelos) PORT. Geminis. IT. Gemini. 

(chap. Gemelo, gemelos; bessó, bessons; bessonada: cuan se tenen dos fills a la vegada; bessonera: la femella que té dos bessons, dos fills, normalmén una ovella.)

2. Gemol, s. m., jumeau.

Sapias que gemols motas veguadas so natz, et alcunas vetz tres o quatre. Trad. d'Albucasis, fol. 37.

(chap. Sápigues que bessons moltes vegades naixen (són naixcuts), 

y algunes vegades tres o cuatre.)

Sachez que jumeaux nombreuses fois sont nés, et aucunes fois trois ou quatre.

3. Gemel, s. m., jumeau.

Gemini que vol dire gemels. Eluc. de las propr., fol. 111. 

Gémeaux qui veut dire jumeaux. 

ESP. Gemelo. PORT. Gemeo. IT. Gemello.

4. Geminar, v., lat. geminare, géminer, doubler.

Sa virtut si gemina, so es a dire si dobla.

Eluc. de las propr., fol. 111.

Sa puissance se gémine, c'est-à-dire se double. 

ANC. ESP. Geminar. IT. Geminare. (chap. Doblá.)


Gena, s. f., lat. gena, joue.

Las genas.

Genas so aquelas partidas... on comensa la barba.

Eluc. de las propr., fol. 41. 

Les joues.

Les joues sont ces parties... où commence la barbe.

IT. Gena. (ESP. Párpado inferior.)


Genciana, Gensana, s. f., lat. gentiana, gentiane.

Atressi la genciana

Es contra gotassa sana.

Brev. d'amor, fol. 50.

Également la gentiane est saine contre la goutte.

Gensana es cauda herba et amara. Eluc. de las propr., fol. 211.

(chap. La gensiana es herba calenta y amarga.)

Gentiane est herbe chaude et amère.

CAT. ESP. PORT. Genciana. (chap. Gensiana.)

Genciana, gensiana, gentiana, gentiane

Genesta, s. f., lat. genista, genêt.

Quan per la branca pueia 'l sucs

Don reviu la genest' e 'l brucs.

Marcabrus: Al departir.

Quand par la branche monte le suc dont revit le genêt et la bruyère.

ANC. FR. Le lonc d'un genestay qui estoit vert et bel.  

Combat des Trente.

CAT. Genesta, ginesta (Ginestar, cerca de Tortosa). ESP. Ginesta (hay varias especies y nombres. Piorno serrano, piornal se llama al campo donde abundan, Cytisus oromediterraneus, Cytisus purgans, Cytisus scoparius, Genista cinerea, Genista scorpius, Sarothamnus purgans, Genista balansae, Genista europaea, Cytisus balansae balansae, Cytisus balansae europaeus, calabón, escoba de negrales, escoba negra, escoba serrana, escobón, espiorno, hiniesta, piorno gallego, retama angulosa, retama de escobas, retama negra, retama purgante, retamón. Es parecida a la aliaga.)

PORT. Giesta. IT. Ginestra.

(chap. Ginesta, pareguda a l' argilaga, archilaga. Lo conegut apellit Plantagenet, planta + genêt.)

Ginesta, argilaga, archilaga, Plantagenet, planta + genêt



Gengiva, s. f., lat. gingiva, gencive. 

La gengiva mollificada es strenguda. 

Nays sobre la gengiva carn ajustada.

Trad. d'Albucasis, fol. 6 et 20. 

La gencive amollie est étreinte. 

Naît sur la gencive chair ajoutée. 

ANC. CAT. Gingiva. PORT. IT. Gengiva. (chap. Geniva, genives; cheniva, chenives.)

2. Angiva, s. f., gencive.

Quan las angivas son mollificadas. Trad. d'Albucasis, fol. 6.

Quand les gencives sont amollies.

ESP. Encía.