champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
sábado, 8 de julio de 2017
estarrufat
Que té lo pel eixecat, rígit, les plomes tamé poden está estarrufades.
Está Arrufat ? Que baixo a chugá al carré !
http://www.azanuy.com/content/esturrufat
jueves, 15 de febrero de 2024
Lexique roman; Erdre - Escala
Erdre, v., lat. erigere, hausser, élever, exalter, exhausser.
Et apres restaur e conderc,
De novelh, e bastisc e derc
Vers de sen qu'autre non ergua.
Gavaudan le Vieux: Lo mes e'l temps.
Et après je restaure et redresse, et bâtis et élève de nouveau un vers de sens qu'il n'exhausse autre.
Soplei vas Proensa
Que m'a tant aut ers
Que rics sui et enders.
G. Faidit: L'onratz jauzens.
Je supplie vers Provence qui m'a si haut élevé que je suis puissant et distingué.
ANC. ESP. Ercer (MOD. Erigir; chap. erigí, eixecá, alsá, exaltá).
IT. Ergere.
2. Derdre, v., du lat. erigere, hausser, atteindre, lever, élever.
Elha m ders un pauc lo mento.
Gavaudan le Vieux: Desamparatz.
Elle me lève un peu le menton.
Poder a que m derc o m bays.
Raimond de Miraval: Er ab la.
Elle a pouvoir qu'elle m'élève ou m'abaisse.
Fig. Derga son cap cristientatz.
Giraud de Borneil: Era quan vei.
Que la chrétienté lève sa tête.
Bastisc e derc
Vers de sen qu'autre non ergua.
Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.
Je bâtis et élève vers de sens qu'il n'exhausse autre.
Ni com passet Perdicx son mandamen,
Car se ders tan que s cuiet enantir,
Per qu' en la mar l'avenc mort a sofrir.
Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo.
Ni comme Perdicx passa sa mission, car il s'éleva tant qu'il crut s'avancer, c'est pourquoi il lui arriva de souffrir la mort dans la mer.
Part. pas.
Mas tan es ders sobre tot' autra domna
Vostre pretz.
Arnaud de Marueil: Us jois d'amor.
Mais votre mérite est tant élevé sur toute autre dame.
3. Derc, s. m., position, place.
Cant alcuna cauza es estada torbada, e pueish hom la retorna a son derc et a son primier estamen.
Leys d'amors, fol. 102.
Quand aucune chose a été dérangée, et puis on la ramène à sa place et à sa première position.
4. Aderdre, v., élever.
Ja us non s'i adergua.
Rambaud d'Orange: Car douz.
Que jamais un ne s'y élève.
Part. pas. Son cortes pretz, car tan aut es aders.
Folquet de Marseille: Chantan volgra.
Son courtois mérite, parce qu'il est si haut élevé.
IT. Adergere.
5. Azers, s. m., élévation, puissance.
Ni grans thezaurs ni grans azers
No salva ric vilan, fenhtis.
P. Cardinal: D'un sirventes far.
Ni grand trésor ni grande puissance ne sauve le riche vilain, faux.
6. Conderdre, v., redresser, relever, entasser.
Apres restaur e conderc...
Obs m'es qu' amas' e condergua.
Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.
Après je restaure et redresse...
M'est besoin que j'amasse et entasse.
7. Enderdre, v., élever, dresser, monter, diriger.
Usquecs dira qu' ieu mellor' et enderga.
Guillaume de Berguedan: Trop ai estat.
Un chacun dira que j'améliore et monte.
Part. pas. Rics sui et enders.
G. Faidit: L'onratz jauzens.
Je suis puissant et élevé.
Vol que mos chanz sia per leis enders.
Folquet de Marseille: Chantan volgra.
Je veux que mon chant soit pour elle distingué.
8. Enders, s. m., élévation, rehaussement.
Joyos que per bon enders
No s' alegra fols es mers.
Giraud de Borneil: Er ausiretz.
Joyeux qui ne se réjouit pour bonne élévation est franc fou.
Erebre, Herebre, Erebir, v., lat. eripere, arracher, sauver, délivrer, réchapper.
Enquera si 'l voletz erebre,
Sercaretz un pauc de pebre.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Encore si vous voulez le réchapper, vous chercherez un peu de poivre.
Autra res no m pot herebre.
E. Cairels: Era no vei.
Autre chose ne me peut sauver.
Avoleza l'a si conquis,
C'anc de pois no 'n poc erebir.
Marcabrus: Puois l'iverns.
Lâcheté l'a tellement conquis, qu'oncques depuis ne put en réchapper. Part. pas. Cel qui vius en escapa, se te per ereubutz.
Guillaume de Tudela.
Celui qui en échappe vif, se tient pour sauvé.
Ergada, s. f., compagnie, société, troupe, fréquentation.
Per qu' ie us prec que de lor ergada
Vos tulhatz a vostre poder.
Amanieu des Escas: A vos qu'ieu.
C'est pourquoi je vous prie que vous vous ôtiez de leur société selon votre pouvoir.
Ergada
Ab nul home faichuc,
Nessis ni malastruc.
Amanieu des Escas: El temps de.
Fréquentation avec nul homme fastidieux, ignorant ni malotru.
Erguir, s. m., dépouille du serpent.
Qui pren d'una gran serp l'erguir,
So es la pel que pert cad an.
(chap. Qui pren d'una gran serp la despulla, aixó es la pell que pert cada añ. Allacuanta se féen aná com a medissina les despulles, pells que dixen les serps; per a les ovelles, per ejemple, pero ara no sé ni cóm se preparabe ni per a qué valíe. Sol sé que mon pare les arreplegabe.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Qui prend la dépouille d'un grand serpent, c'est-à-dire la peau qu'il perd chaque année.
Erisipila, Herizipila, s. f., lat. erysipelas, érysipèle.
Reprem erisipila rozegant la carn...
Es dita herizipila.
Eluc. de las propr., fol. 216.
Arrête érysipèle rongeant la chair...
Est dite érysipèle.
CAT. ESP. PORT. Erisipela. IT. Risipola. (chap. La erisipela la produíxen los estreptococos catalanistes; yo ting la pell que me se pele per culpa de esta plaga, com la tiña de los salvaches, les cabres monteses.)
Erisso, Herisso, Hirisso, s. m., lat. ericium, hérisson.
Erisso a tal natura, que se met en las grans battas et en las grans rodas d'espinas, que no 'l puesca hom penre.
Naturas d'alcunas bestias.
Le hérisson a telle nature, qu'il se met dans les grands buissons et dans les grands fourrés de ronces, pour qu'on ne puisse le prendre.
Tartuga a testas et herisso espinas.
(chap. La tortuga té escames y l'erissó espines, punches.)
Espinos, semlant ad herisso.
(chap. Espinós, que se assemelle al erissó; per ejemple, Espinete de Beseit.)
Hirisso es bestia 'spinosa.
Eluc. de las propr., fol. 230, 251 et 252.
La tortue a écailles et le hérisson épines.
Épineux, semblable au hérisson.
Le hérisson est bête épineuse.
CAT. Erissó. ESP. Erizo. PORT. Ouriço. IT. Riccio.
2. Yrissament, s. m., hérissement.
Las plumas del col han yrissament.
Ab horripilacio, so es a dire ab yrissament.
(chap. Les plomes del coll tenen erissamén.
En horripilassió, (ço es a di, o sigue) en erissamén, en los pels erissats, com escarpies.)
Eluc. de las propr., fol. 146 et 90.
Les plumes du cou ont hérissement.
Avec horripilation, c'est-à-dire avec hérissement.
CAT. Erissament. ESP. Erizamiento. IT. Arricciamento.
3. Erissar, Hirissar, Irissar, v., hérisser.
Ab tan la cata s'en erissa.
Raimond l'écrivain: Senhors.
Cependant la chatte s'en hérisse.
Lor pel es peluda... se hirissa quan la mar es tempestuosa.
(chap. La seua pell es peluda... s'erisse cuan la mar es tempestuosa.)
Eluc. de las propr., fol. 261.
Leur peau est velue... elle se hérisse quand la mer est tempêtueuse.
Part. prés. Pels yrissan.
Eluc. de las propr., fol. 235.
Hérissant les poils.
Part. pas. Pels hyrissatz et negres.
(chap. Pels erissats (o risats) y negres. Vore esturrufat y varians.)
Eluc. de las propr., fol. 110.
Poils hérissés et noirs.
Plegassetz vostre leon,
Qu'un petit va trop irissatz.
(chap. Que plegáreu lo vostre león (bandera, estandart), que va una mica massa erissat, o espelussat, o esturrufat.)
Guillaume de Baux: En Gui a tort.
Que vous pliassiez votre lion, vu qu'il va un peu trop hérissé.
CAT. Erissar. ESP. Erisar (erizar). PORT. Erriçar. IT. Arricciare.
Erm, adj., lat. eremus, désert, privé, abandonné.
(N. E. En los textos antiguos se encuentra bastantes veces “cultos et eremos”, cultivados o yermos.)
Si vostr' auzel a el cors verms,
De la vida pot esser erms.
(chap. literal: Si lo vostre muixó té al cos cucs, de la vida pot sé erm.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau a vers au corps, il peut être privé de la vie.
Erma e deserta tornaras,
Illa del Lerins, que faras?
V. de S. Honorat.
(chap. Erma y deserta (te) tornarás, isla de Lerins, qué farás?
A Mallorca diuen ses illes, ipsas insulas, sa illa, ipsa insula. Lo plural normal a Mallorca siríe “sas illas”, pero en los siglos se cambien tamé los articuls, noms, plurals, etc. Y cuan entre lo catalanisme, se cambie lo que los done la gana, menos los cansonsillos y les bragues, que los y les porten sempre igual de cagats y cagades que sempre.
En fransés, se sol di Îles de Lerins, circunflejo î : is : antic isles.)
Île de Lerins, tu retourneras abandonnée et déserte, que feras-tu?
Remas en iglieya erma prop d'una ciutat.
V. et Vert., fol. 98.
Demeura en église abandonnée près d'une cité.
ANC. FR. Ung herm ou pièce de terre non labourable.
(chap. Un erm o tros (pessa) de terra no llaurable, que no se pot llaurá, del latín laborare; diém tamé treballá, traballá, pero la etimología es diferenta.)
Tit. de 1445. Carpentier, t. II, col. 744.
CAT. Erm. ESP. Yermo (= no cultivado, estéril; ver Yerma de Federico García Lorca). PORT. IT. Ermo. (chap. erm, erma; ermura, ermures; ermá, desermá: desermo, desermes, deserme, desermem o desermam, deserméu o desermáu, desermen; desermat, desarmats, desermada, desermades.)
2. Ermage, s. m., désert, lieu abandonné, friche.
Issart ni cams ni ermage.
(chap. Desert ni cam ni erm.)
Folquet de Lunel: E nom del.
Lieu inculte ni champ ni friche.
3. Aermar, Adermar, Azermar, v., rendre désert, dévaster, ruiner, déserter, désoler.
De maleza non a par,
Que tot quan cossec aderma...
Qui son vilan non aerma,
En deslialtat lo ferma.
Bertrand de Born: Mout mi.
Il n'a pareil en méchanceté, vu qu'il dévaste tout ce qu'il atteint...
Qui ne ruine pas son vilain, l'affermit en déloyauté.
Fig. Don l'amars s'azerma.
Pierre d'Auvergne: L'airs clars.
Dont l'aimer se désole.
Part. pas. Pois quan m'an ma terr' aermada.
(chap. Pos cuan me han ma terra ermada.)
Bertrand de Born: Rassa m'es. Var.
Puis quand ils m'ont désolé ma terre.
ANC. FR. Qant Renart vit adesertir
Son castel gaste et enhermir.
Roman du Renart, t. II, p. 113.
ANC. CAT. ANC. ESP. Ermar. (chap. ermá: ermo, ermes, erme, ermem o ermam, erméu o ermáu, ermen; ermat, erm, ermats, erms, ermada, erma, ermades, ermes.)
4. Ermanezir, v., déserter, abandonner.
Part. pas. Es ermanezit de Xrist.
Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates.
Vous êtes abandonnés du Christ.
5. Ermita, Hermitan, s. m., lat. eremita, ermite.
L'ermitas lhi a fah bon lieh de fen.
(chap. Lo ermitaño li ha fet un bon llit de fenás; vore márfega)
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.
L'ermite lui a fait bon lit de foin.
Non sai hom tan sia e Dieu ferms,
Ermita, ni monges, ni clerc,
Com ieu vas cella cui am.
Arnaud Daniel: Amors e joy.
Je ne sais homme qui soit autant ferme envers Dieu, ermite, ni moine, ni clerc, comme moi vers celle que j'aime.
Seynors, per servir Dieu, Nos em fach hermitan.
V. de S. Honorat. Seigneur, pour servir Dieu, nous nous sommes faits ermites.
CAT. Hermita. ESP. Ermitaño. PORT. Ermitão. IT. Eremita. (chap.
ermitaño, ermitaños, ermitaña com Alibech, ermitañes, eremita, eremites.)
6. Ermitatge, Hermitaje, s. m., ermitage, demeure.
Parton del hermitaje.
V. de S. Honorat.
Partent de l'ermitage.
Fig. Aquel es perfeiz que soferta en l'ermitatge de la solestansa.
Trad. de Bède, fol. 62.
Celui-là est parfait qui souffre en la demeure de la solitude.
CAT. Ermitatge. IT. Eremitaggio.
7. Hermitanatge, s. m., ermitage.
Ni hermitanatge escondut.
Folquet de Lunel: E nom del.
Ni ermitage caché.
8. Hermitori, s. m., ermitage.
Ieu veni d'aytal hermitori, hon ay demorat XL ans.
(chap. Yo vinc de tal eremitori, aon hay viscut coranta añs.)
V. et Vert., fol. 98.
Je viens de cet ermitage, où j'ai demeuré quarante ans.
ESP. Ermitorio. PORT. Eremitorio, eremiterio. IT. Eremitorio, romitorio.
Errar, v., lat. errare, errer, écarter, éloigner.
Fan senes errar
Lo cors.
Brev. d'amor, fol. 29.
Font le cours sans errer.
Tro per erguelh s'erra de las paretz.
Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber.
Jusqu'à ce que par orgueil il s'écarte des murs.
Fig. No m meravilh ges,
Roma, si la gent erra.
(chap. No me maravillo gens, Roma, si la gen erre.)
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Je ne m'étonne pas, Rome, si la gent erre.
Si donc no y vol Aristotils errar.
Serveri de Gironne: Un vers farai.
Si donc Aristote n'y veut errer.
Part. prés. Ans n'i a d'alcunas rodans
Desostz que apelham errans.
Brev. d'amor, fol. 29.
Mais il y en a aucunes roulant dessous que nous appelons errantes.
Part. pas. Substantiv.
Torno 'ls erratz desviatz en la fe.
G. de Montagnagout: Del tot vey.
Ramènent dans la foi les égarés déviés.
CAT. ESP. PORT. Errar. IT. Errare. (chap. errá: erro, erres, erre, errem o erram, erréu o erráu, erren; errat, errats, errada, errades; error, errors.)
2. Erratic, Eratic, adj., lat. erraticus, errant.
Planetas so estelas erraticas.
(chap. Los planetes són estrelles errantes, estrels errans.)
Eluc. de las propr., fol. 114.
Planètes sont étoiles errantes.
Sitot fan senes errar
Lo cors qu'an costumat de far,
Eraticas son nomnadas.
Brev. d'amor, fol. 29.
Quoiqu'elles font sans errer le cours qu'elles ont coutume de faire, elles sont appelées errantes.
ANC. FR. A faire mal gist son entendement,
Pen de cervelle et moins de jugement
La font superbe, erratique superbe.
Premières Œuvres de Desportes, p. 263.
ESP. (errático, errática, erráticos, erráticas; errante) PORT. IT. Erratico.
3. Erro, adj., lat. erro, vagabond.
Si el era servs fugitius o erro.
(chap. Si ell ere siervo fugitiu o “erro”.)
Trad. du Code de Justinien, fol. 42.
S'il était serf fugitif ou vagabond.
4. Error, s. f., lat. error, erreur, faute, contestation, dispute.
Ieu pens si sui enchantatz
O sui cazut en error.
(chap. Yo penso si estic encantat o hay caigut en error.)
Folquet de Marseille: Si cum selh.
Je pense si je suis enchanté ou si je suis tombé en erreur.
Tot lo mon avetz mes en error.
B. Carbonel: Per espassar.
Vous avez mis tout le monde en erreur.
D'ayso on es en error,
Vos esclairarai la brunor.
T. du Dauphin d'Auvergne et de Gaucelm: Gaucelm.
De cela dont vous êtes en erreur, je vous éclaircirai l'obscurité.
Ni 'l drech de la corona
Li met en error.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Et lui met en contestation le droit de la couronne.
ANC. FR. Piechà que ceste error conmenche.
Helinand, Vers sur la Mort.
Que qu'il estoit en telle error.
Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 252.
CAT. ESP. PORT. Error. IT. Errore.
5. Erransa, s. f., erreur, incertitude, égarement.
El savis deu tornar lo fol d'erransa.
Guillaume de Montagnagout: Nulhs hom.
Le sage doit ramener le fou d'erreur.
Erransa,
Pezanca (pezansa o pezança, la ç : s apenas aparece en el occitano.)
Me destrenh e m balansa.
Guillaume moine de Beziers: Erransa.
Incertitude, chagrin m'étreint et me balotte.
Monges, d'aiso vos aug dir gran erransa.
T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.
Moine, de cela je vous entends dire grande erreur.
ANC. ESP.
Las erranzas que dices con la gran follonia.
(N. E. Parece que sea una frase para Pedro Sánchez, el presidente felón, o bien para Mariano Rajoy, con sus famosos errores al hablar.)
V. de S. Domingo de Silos, cop. 149.
ANC. CAT. IT. Erranza.
6. Errada, s. f., erreur, égarement.
Quar de Valh ven l'errada.
(chap. Ya que del Vaud ve la errada. Cantón de Suissa, la doctrina dels Vaudois, del añ 1000.)
Serveri de Gironne: En mal.
Car de Vaud vient l'égarement.
Si be ns gardam d'errada.
Serveri de Gironne: Crotz, aiga.
(chap. Si be mos guardam d'errada. Serverí o Cerverí (de Cervera) de Girona, Gerona: Creu, aigua.)
Si nous nous gardons bien d'égarement.
CAT. ANC. ESP. Errada. ESP. MOD. IT. Errata. (chap. errata, errates, u fem aná per als llibres; errada, errades, fallo, fallos, equivocassió, equivocassions, cagada, cagades, etc.)
7. Erramen, s. m., errement.
Vi soniamens
Don Daniel li dis los ponhs e 'ls erramens.
P. de Corbiac: El mon de.
Vit songes dont Daniel lui dit les points et les errements.
ANC. FR.
Son errement li conte dont bien estoit certaine.
Romancero français, fol. 14.
ANC. CAT. Errament. IT. Erramento.
Errs, s. m., lat. ervum, ers, vesce noire. (Vicia sativa nigra)
Am farina de errs coyta...
Apostemas durs, semblantz a gras de errs.
Trad. d'Albucasis, fol. 20.
Avec farine d'ers cuite...
Apostèmes durs, semblables à grains d'ers.
CAT. Er. ESP. Iervo (vezos). IT. Ervo.
Eruca, Eruge, Ruca, s. f., lat. eruca, chenille.
Eruca o ruca es verm ab trop pes en fuelhas... nayshent.
(chap. La oruga es un cuc en mols peus que naix a les fulles. Ya u diu Leo Harlem, no mingéu lletugues, que allí follen les orugues.)
Eluc. de las propr., fol. 250.
Chenille est ver avec beaucoup de pieds, naissant dans les feuilles.
Qui pren eruges et aranhas,
C'om apela fadas estranhas.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Qui prend chenilles et araignées, qu'on appelle fées étrangères.
CAT. Eruga. ESP. Oruga. IT. Eruca.
Eruca, Eruga, s. f., lat. eruca, roquette, plante. (Eruca sativa)
Eruga ab mel mesclada
Garis la cara tacada.
Brev. d'amor, fol. 50.
La roquette mêlée avec du miel guérit la figure tachée.
Fuelhas aspras et grassas et divisas cum eruca.
Eluc. de las propr., fol. 222.
Feuilles âpres et grasses et divisées comme roquette.
CAT. Eruga. ESP. (rúcula, Eruca vesicaria o sativa, arúgula, oruga, ruca, roqueta) PORT. Oruga. IT. Eruca (rucola). (chap. rúcula)
Eructuacio, s. f., lat. eructatio, éructation, rot.
Hom sent dolor en l'estomach ab alguna eructuacio agra.
(chap. Hom sen doló al estómec en algún rot agre.)
Ab eructuacio acetoza.
Eluc. de las propr., fol. 43 et 85.
On sent douleur en l'estomac avec quelque éructation aigre.
Avec rot acéteux.
(chap. Rot; ESP. Eructo.)
Eruginar, v., lat. aeruginare, s'enrouiller, jaunir, verdir.
Sa maleza erugina si cum erams.
Trad. de Bède, fol. 75.
Sa malice jaunit comme airain.
IT. Arruginire.
2. Eruginos, adj., lat. aeruginosus, vert, verdâtre, couleur de vert-de-gris.
Colra no natural, eruginoza.
Eluc. de las propr., fol. 266.
Bile non naturelle, verte.
ESP. PORT. Eruginoso.
3. Erugua, s. f., sangsue.
(chap. sangonera, sangoneres. ESP. Sanguijuela, sanguijuelas.)
Saumada d'eruguas dona II eruguas.
(chap. Saumada (: cárrega de somera) de sangoneres done dos sangoneres.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 106.
Charge de sangsues donne deux sangsues.
Esbair, v., ébahir, étonner.
Voyez Denina, t. II, p. 306.
Que s'esbaic d'esguardar.
Richard de Barbezieux: Atressi cum Persavaus.
Qui s'ébahit de regarder.
Quan suy ab lieys, si m'esbays
Qu'ieu no sai dire mon talan.
P. Bremond Ricas Novas: Quant l'aura.
Quand je suis avec elle, je m'ébahis tellement que je ne sais dire ma volonté.
Part. pas. Adoncx remanc si esbaitz,
Non sai on vauc ni don mi venc.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Alors je reste si ébahi, que je ne sais où je vais ni d'où je vins.
Cant lo vei, es esbaida.
Roman de Jaufre, fol. 80.
Quand elle le voit, elle est ébahie.
De que foro tuit esbaitz.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 66.
De quoi furent tous ébahis.
CAT. Esbalair, sbalair. IT. Sbaire.
Esc, s. m., lat. esca, aliment, nourriture.
Greu taillaretz mais ad esc pan.
Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai etz.
Vous taillerez difficilement davantage pain pour aliment.
IT. Esca.
2. Escar, v., manger.
Dolz e suaus es plus que bresca
E plus que nuls piments qu'om esca.
V. de Sainte-Foi d'Agen.
Elle est douce et suave plus que gaufre et plus qu'aucun piment qu'on mange.
3. Esca, s. m., lat. esca, amorce.
Pren ab l' esca
Lo peison que saut e tresca.
E. Cairel: Era no vei.
Prend avec l'amorce le poisson qui saute et s'agite.
Lo fuecs que compren ses esca.
(chap. Lo foc que pren sense esca.)
Rambaud d'Orange: Car douz.
Le feu qui prend sans amorce.
Lombrix de terra qui so esca a pescar ab hams.
(chap. Papaterra que es carnada per a peixcá en hams.)
Eluc. de las propr., fol. 262.
Vers de terre qui sont amorce à pêcher avec hameçons.
CAT. Esca. ESP. Yesca. PORT. Isca. IT. Esca.
4. Adesc, Azesc, s. f., amorce, appât.
Als peyssons en faran adesc.
V. de S. Honorat.
Ils en feront amorce aux poissons.
Ab doussa sabor azesca
Sos digz de felo azesc.
Marcabrus: Contra l'ivern.
Avec douce saveur elle amorce ses paroles d'appât trompeur.
5. Adescar, Azescar, v., amorcer.
Mas il no sap qual estrena
M'a dada, ni com m'adesca.
Rambaud d'Orange: Un vers.
Mais elle ne sait quelle étrenne elle m'a donnée, ni comme elle m'amorce.
Los deliegz e los ayzes del cors que enbrazon et azescon lo fuoc pudent de la luxuria. V. et Vert., fol. 85.
Les délices et les aises du corps qui embrasent et amorcent le feu puant de la luxure.
IT. Egli seppe in si fatta guisa gli Viniziani adescare.
Boccaccio, nov. 32, 6.
6. Enescar, v., amorcer.
Sel que fin' amors enesca.
E. Cairel: Era no vei.
Celui que pur amour amorce.
Escabel, s. m., lat. scabellum, escabeau, marche-pied.
Entro que ieu pauze tos enemicx al escabel de tos pes.
(chap. Hasta que yo posa a tons enemics al escabell de tons peus.)
Trad. des actes des Apôtres, ch. 2.
Jusqu'à ce que je pose tes ennemis à l' escabeau de tes pieds.
CAT. Escambèll. ESP. Escabelo (escabel). PORT. Escabello. IT. Sgabello.
(chap. escabell, escabells, tauleta que se fique per a descansá los peus; tamé per a pujá, o fé pujá an algú per a penjál.)
2. Escaimel, s. m., escabeau, marche-pied.
Fig. Dels pes de Dieus es escaimel nomnat.
Eluc. de las propr., fol. 156.
Est appelé escabeau des pieds de Dieu.
ANC. FR. Et l'eschamel sur quoy il roys tenoit ses piez.
Joinville, p. 15.
3. Escanh, s. m., lat. scamnum, escabeau, banc.
A fayt una taula sus dos escanhs levar.
(chap. Ha fet eixecá una taula damún de dos escañs.)
Roman de Fierabras, v. 4996.
A fait lever une table sur deux escabeaux.
ANC. FR. De haut estal en bas escame
Pueent bien lor siége cangier.
Le reclus de Moliens. Carpentier, t. III, fol. 713.
Print une petite forme ou escame de laquelle il bouta et frappa.
Lett. de rém. de 1448. Carpentier, t. III, col. 713.
ANC. CAT. Escany. ESP. Escaño. IT. Scanno. (chap. Escañ, escañs.)
Escac, s. m., jeu des échecs, pièce du jeu.
Plus a 'l cor blanc que nulhs escacx d'evori.
(chap. Té lo cos mes blanc que cap pessa del ajedrez de marfil.)
G. de S. Gregori: Razo e dreit.
Elle a le corps plus blanc que nul échec d'ivoire.
Jogar a taulas ad escaxs et a datz. V. et Vert., fol. 20.
(chap. Jugá a les taules al ajedrez y als dados.)
Jouer aux tables à échecs et à dés.
Ab ma domna jogar, en sa maizo,
Un joc d'escacs, ses autre companho...
E qu' ieu 'l disses un escac sotilmen.
B. d'Auriac: S'ieu agues.
Jouer avec ma dame, dans sa maison, une partie d'échecs, sans autre compagnon... et que je lui disse habilement un échec.
Loc. Dig n'a escat mat.
(chap. Ell ne ha dit jaque y mate.)
T. de G. Riquier, de M. de Castillon et de Codelet: A 'N Miquel.
Il en a dit échec et mat.
ANC. FR.
Puis aprist-il as tables et à eschas jouer...
Et si nos mostreras des eschax et des dez.
Roman de Parise la duchesse. Du Cange, t. VI, col. 169.
L'assailli por li desconfire,
Échec et mat li ala dire.
Roman de la Rose, v. 6676.
Diaules vous dist eskiec et mat.
Roman du Renart, t. IV, p. 368.
ANC. CAT. Escacs. ESP. (ajedrez) PORT. Escaques. IT. Scacco.
2. Escaquier, s. m., échiquier.
Mil tans es doblatz sos bes
Qu'el comtes de l'escaquier.
P. Vidal: Tant an ben.
Son mérite est doublé mille fois autant que le compte de l'échiquier.
Allusion à ce qu'on raconte au sujet de la récompense qu'un roi des Indes consentit à donner au bramine qui lui avait enseigné le jeu des échecs. Ce bramine obtint, qu'il lui serait donné le nombre de grains de blé que produiraient les soixante-quatre cases de l'échiquier: un seul pour la première, deux pour la seconde, quatre pour la troisième, huit pour la quatrième, et ainsi de suite en doublant toujours jusqu'à la dernière.
Il n'existe pas dans les mots employés pour la numération, des expressions qui puissent rendre l'immense quantité de grains que ce calcul produit.
On a évalué la somme de ces grains de blé à: 16.384 villes, dont chacune contiendrait 1.024 greniers, dans chacun desquels il y aurait 174.762 mesures, et dans chaque mesure 32.768 grains.
Voyez Mémoire de Fréret sur l'origine du jeu des échecs, Histoire de l'Académie royale des Inscriptions et Belles-Lettres, t. V, p. 251; Montucla, Histoire des Mathématiques, etc.
ANC. FR. Qui me doubleroit l'eskiekier
D'estrelins, n'es prendroie mie.
Roman de la Violette, p. 258.
A fait Renart d'un eskiekier,
Tout de fin or, le roi présent
Et les eskiés...
Que cil qui juent as eschés,
Ne voient pas tous les bons trés
Qui demeurent sour l'eschakier.
Roman du Renart, t. IV, p. 223 et 121.
IT. Scacchiere. (chap. Tablero d'ajedrez.)
3. Escac, s. m., tache, marque, par allusion aux échecs qui sont noirs et blancs.
Pel de ca blanc ses tot escac negre.
(chap. Pel de gos blanc sense cap taca negra. A Mallorca, ca.)
Els escas de pantera so mais blancs.
Eluc. de las propr., fol. 234 et 256.
Poil de chien blanc sans aucune tache noire.
Les taches de la panthère sont plus blanches.
4. Escacat, adj., tacheté, marqueté.
Dur test et escacat...
Tygre es bestia diversament escacada.
(chap. Lo tigre es una bestia diversamén tacada.)
Eluc. de las propr., fol. 260.
Coquille dure et tachetée...
Tigre est bête diversement tachetée.
Escafit, adj., potelé.
Blancha e grayl' et escafida.
B. Martin: Quan l'erba.
Blanche et déliée et potelée.
El sieu blanc cors, gras, escafitz e le.
G. Adhemar: No m pot.
Le sien corps blanc, gras, potelé et lisse.
Escag, s. m., surplus, excès.
Que d'aquel escag d'una saumada ni de doas... non done re.
Tit. de 1274. DOAT, t. LXXXIX, fol. 69.
Que pour ce surplus d'une charge et de deux... il ne donne rien.
Escala, Scala, s. f., lat. scala, échelle.
Voyez Denina, t. II, p. 269, et t. III, p. 70; voyez également Muratori, diss. 33.
Tiran l'escala mantenent,
E Guigonet pendet al vent.
V. de S. Honorat.
Tirent l'échelle incontinent, et Guigonet pendit au vent.
Cals es la schala? De que sun li degra?
(chap. Quína es la escala? De quí són los escalons?
Poëme sur Boèce.
Quelle est l'échelle? De quoi sont les degrés?
An ja l'escala levada
Per intrar dedintz la ciptat.
V. de S. Honorat.
Ont déjà levé l'échelle pour entrer dans la cité.
Fig. Aysso es lo pus aut gra en la escala de perfectio.
(chap. Aixó es lo grasó (graó) mes alt de la escala de perfecsió.
Canticum gradum.)
V. et Vert., fol. 100.
Ceci est le plus haut degré en l'échelle de perfection.
- Échelle de guerre, compagnie.
Si fetz de chavaliers escalas tres,
E quatre de sirvens e de borzes.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80.
Ainsi fit trois échelles de chevaliers, et quatre de sergents et de bourgeois.
La dezena escala lo rey de Sant Denis.
Roman de Fierabras, v. 4616. La dixième échelle du roi de Saint-Denis. Aisso es l'aordenamen de las escalas de Monpeslier con devon gardar los portals. Cartulaire de Montpellier, fol. 43.
Ceci est l'ordonnance des compagnies de Montpellier comme elles doivent garder les portails.
Dans la langue romane rustique scara signifiait troupe, compagnie de gens de guerre.
Bellatorum acies quas vulgari sermone scaras vocamus.
Hincmar, t. II, p. 158.
CAT. ESP. (escalera) PORT. Escala. IT. Scala. (chap. escala, escales; escalá: escalo, escales, escale, escalem o escalam, escaléu o escaláu, escalen; escalat, escalats, escalada, escalades; escaleta, escaletes.)
2. Escalo, Scalo, s. m., échelon, degré.
L'enfant puget quinze escalons.
(chap. Lo chiquet va pujá quinse escalons.)
Trad. d'un évangile apocryphe.
L'enfant monta quinze échelons.
Qui pot un dels escalos poiar.
Un troubadour anonyme: Domna vos.
Qui peut monter un des échelons.
Sobre un scalo d'escala. Trad. d'Albucasis, fol. 67.
Sur un échelon d'échelle.
Fig. Ja no creatz qu'om ressis
Puig de pretz dos escalos.
Bertrand de Born: Be m platz car.
Ne croyez jamais qu'un homme lâche monte deux échelons de mérite.
Quatre escalos a en amor.
Un troubadour anonyme: Domna vos.
Il y a quatre degrés en amour.
ANC. FR. Contre mont puie les degrez,
Monte quatre eschaillons ou trois.
Fables et cont. anc., t. III, p. 344.
Montons seulement ces eschelons.
Rabelais, liv. I, ch. 12.
CAT. Escaló. ESP. Escalón. IT. Scalino. (chap. escaló, escalons; graó, grasó, graons, grasons.)
3. Escalier, s. m., escalier.
Can foron al escalier
Del temple.
Trad. d'un évangile apocryphe.
Quand ils furent à l'escalier du temple.
Montar l'escalier per issir de la carcer. V. et Vert., fol. 12.
Monter l'escalier pour sortir de la prison.
ESP. Scalera (escalera). PORT. Escada. IT. Scala.
- Compagnie, troupe.
Carta de l'escalier d'En P. Cartulaire de Montpellier, fol. 162.
Charte de la troupe du seigneur P.
4. Escalament, s. m., escalade.
Si per escalament hom pot pendre una vila.
(chap. Si per escalada se pot pendre una vila.)
L'Arbre de Batalhas, fol. 213.
Si par escalade on peut prendre une ville.
5. Escalar, Escaliar, v., escalader.
Per escaliar la villa... A escalar per intrar dedins.
(chap. Per a escalá la vila... A escalá per a entrá adins.)
Chronique des Albigeois, p. 15 et 35.
Pour escalader la ville... A escalader pour entrer dedans.
Si en temps de trevas hom pot escalar.
L'arbre de Batalhas, fol. 213.
Si en temps de trève on peut escalader.
Part. pas. Minatz ni de leu escalatz.
(chap. Minats ni fássilmen escalats.)
Eluc. de las propr., fol. 158.
Minés et escaladés facilement.
- Échelonner, mettre en échelle.
Fe 'ls en tres partidas totz essems escalar.
Guillaume de Tudela.
Les fit tous ensemble échelonner en trois parties.
ANC. FR. A l'endroit dont les François eschelloient ladite ville.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 139.
Par là les Angloys eschlèrent ledit chastel.
Vigiles de Charles VII, t. II, p. 125.
CAT. ESP. PORT. Escalar. IT. Scalare.
6. Esqueira, s. f., escadron, bataillon. (chap. escuadró, escuadra)
Aordena las esqueiras dels baros e de la soa gen per passar outra a la batailla. V. de Bertrand de Born.
Ordonne les escadrons des barons et de sa gent pour passer outre à la bataille.
7. Esqueirar, v., ranger en bataille, disposer.
Part. pas. Un dia, foron armat tuit aquill qu' eran ab lo rei Richart et esqueirat de venir a la batailla. V. de Bertrand de Born.
Un jour, tous ceux qui étaient avec le roi Richard furent armés et disposés de venir à la bataille.
8. Bescalo, s. m., double échelon. (chap. replá : bescaló, bi + escaló.)
Ab los cadafalcs dobles e ab ferm bescalo. Guillaume de Tudela.
Avec les échafauds doubles et avec ferme double échelon.
lunes, 26 de noviembre de 2018
esquirola, esquiroles
La esquirola es una classe de ensiam risat o esturrufat, bastán amarc, pero menos que la endivia. Es de la família de la chicoria, achicoria.

escarola en castellá
Chicorée scarole en fransés :https://fr.wikipedia.org/wiki/Chicor%C3%A9e_scarole
Escarola, digestiva y saludable para la vesícula biliar Esta verdura, típica de invierno, contiene muy pocas calorías, mucha fibra, y vitaminas muy necesarias para mujeres embarazadas.
Uno de los ingredientes estrella para las ensaladas de invierno es la escarola ya que ahora es su temporada en el mercado, ofreciéndonos su mayor esplendor y calidad. De hecho, en la antigüedad la escarola se consumía como sustituta de la lechuga en los meses de invierno, por su resistencia a las bajas temperaturas.
La escarola es una verdura de bajo poder calórico (solamente 24 Kcal por cada 100 gr), como la mayoría de verduras, esto es debido a su bajo contenido en nutrientes energéticos. Su contenido en hidratos de carbono es muy bajo, unos 3 gramos por 100 gr de porción comestible, y el de lípidos es prácticamente inexistente, y es muy rica en agua. De hecho, cerca de un 95% de su composición es agua, de ahí que sea un alimento ligero pero saciante por su contenido en fibra.
Las hojas de la escarola son ligeramente amargas, nacen del cuello de la planta y están divididas en segmentos estrechos y retorcidos y sus extremos son muy dentados. “Los principios amargos que encontramos en sus hojas llamada intibina, estimulan el apetito, favorecen la digestión y aumentan la actividad de la vesícula biliar” explica la nutricionista Marta Sanz.
Resulta aconsejable el consumo de escarola para aquellas personas que padecen trastornos de la vesícula biliar, hígado perezoso, dispepsia, pérdida del apetito etc.
“Las vitaminas a destacar son la vitamina C, que contiene 13 mg por cada 100 de porción comestible, y las vitaminas del grupo B destacando principalmente los folatos. 100 gramos de porción comestible nos aportan 267 microgramos de folatos, cubriendo el 43 % de la ingesta diaria recomendada para los hombres y las mujeres entre 20-39 años” explica Sanz.
Los folatos son el ácido fólico natural y intervienen en la producción de glóbulos rojos y blancos, en la síntesis de material genético y en la formación de anticuerpos. Por lo tanto, es muy recomendable el consumo de escarola para las mujeres embarazadas, ya que la deficiencia de folatos durante las primeras semanas de gestación puede provocar en el futuro bebé defectos del tubo neural como la espina bífida o la anencefalia. La escarola también contiene vitaminas liposolubles y destaca la vitamina A (73 microgramos por 10 gr de porción comestible). Sanz asegura que, “esta vitamina es esencial para la visión, la piel, el buen funcionamiento del sistema inmunitario y además es antioxidante”. Los minerales más abundantes en la escarola son el calcio( 67 mg), fósforo (40 mg) hierro(1,3 mg) y el potasio (387 mg) por 100 gramos de porción comestible. El potasio contribuye a combatir el estrés y actúa como calmante del sistema nervioso; de ahí que las personas que sufren problemas de sueño deban consumirla para cenar para dormir mejor.
“El calcio y el hierro de la escarola no son muy bien absorbidos si comparamos su absorción con minerales que provienen de origen animal, ya que la fibra presente en la escarola interfiere en la absorción a nivel intestinal de estos minerales” explica Sanz.
¿Cómo elegir la mejor escarola?
Conviene elegir las escarolas de hojas frescas, firmes, tiernas y de buen color verde, sobre todo las externas, y rechazar las de colores parduscos o amarillentos.
Una vez en casa, se desechará cualquier envoltorio que impida su respiración, se retirarán las hojas deterioradas que puedan estropear al resto y la guardaremos en el frigorífico o en un lugar fresco y protegido de la luz. Es aconsejable conservarlas sin lavar porque una vez lavadas se han de consumir en uno o dos días.
Principalmente se prepara cruda, ya que así conserva todo su valor nutritivo. Se debe trocear justo en el instante antes de consumirla para que no pierda vitaminas.
Por su peculiar sabor se puede mezclar perfectamente con un sinfín de ingredientes y aliñarla con aceite de oliva, ajo, vinagre, sal o, en su defecto, con salsas. Una de las recetas de escarola más conocidas, sobre todo en Cataluña, es el Xató, una ensalada de escarola, bacalao, anchoas y salsa romesco.
También podemos incluir la escarola en aperitivos, cremas, purés o sándwiches.
//
Vore esquirol
viernes, 8 de enero de 2021
JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.
JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.
Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.
Acabada la historia de Neifile, sense que massa sen enrigueren della o parlare la compañía, la reina, volta cap a Fiameta, li va maná que continuare, y ella va escomensá:
Nobilíssimes siñores, com crec que sabéu, no ña res de lo que se parlo que no agrado mes si lo momén y lo puesto se tríe be pera parlá de alló. Y per naixó, mirán aón estem y perqué ham vingut aquí, tot lo que pugue proporsionámos diversió y entretenimén té aquí lo seu momén y lloch oportú. Per naixó, encara que moltes vegades se haigue parlat entre natros de les aventures de Calandrino, que totes són divertides, ton contaré una mes. Si de la verdat de los fets haguera vullgut o vullguera apartám, be hauría sabut en atres noms compóndrela y contála; pero com lo apartás de la verdat de les coses passades al novelá es disminuí mol la chalera dels oyéns, en la forma verdadera, ajudada per lo ya contat, to la contaré.
Niccolo Cornacchini va sé un consiudadá nostre y un home ric; y entre les seues atres possessións ne va tindre una mol maja a Camerata, a la que va fé construí una honorable y rica torre, y en Bruno y en Buffalmacco va consertá que lay pintaren tota. Estos, com ere molta faena, se van emportá en ells a Nello y a Calandrino y van escomensá a traballá. Allí ñabíe sol alguna alcoba amoblada en un llit y datres coses oportunes y una criada vella vivíe tamé com a guardiana de la possessió. Acostumbrabe un fill del dit Niccolo, que teníe per nom Filippo, com ere jove y solté, a portá alguna vegada an alguna dona que li agradabe, la teníe allí un día o dos y después la despedíe.
Ara be, entre atres vegades va passá que ne va portá a una de nom Niccolosa, a la que un rufián, lo Tragón, la teníe a la seua disposissió a una casa de Camaldoli, y la donáe de llogué. Ere esta de mol maja figura y estabe ben vestida y, en relassió a les del gremio, ere de bones maneres y parlabe be; y habén un día a michdía eixit de la alcoba en unes enagües de fustán blang y en lo pel esturrufat, y están rentánse les mans y la cara a un pou que ñabíe al pati de la torre, va passá que Calandrino va acudí allí a buscá aigua y la va saludá. Ella, contestánli, va escomensá a mirássel, mes perque Calandrino li pareixíe un home raro que per coquetejá. Calandrino va escomensá a mirássela, y pareixénli maja, va escomensá a trobá excuses y no tornabe aon los seus compañs en l´aigua.
Pero sense conéixela no se atrevíe a díli res. Ella, que sen habíe acatat de que la mirabe en bons ulls, pera fótreli lo pel alguna vegada lo mirabe, soltán algún suspiret; per lo que Calandrino se va encaprichá della, y no sen habíe anat del pati cuan ella va sé cridada a la alcoba de Filippo.
Calandrino, tornán a la faena, no fée mes que bufá, per lo que Bruno, donánsen cuenta, perque mol li mirabe les mans, com se divertíe mol en los seus actes, li va di:
- ¿Qué dimonis te passe, compare Calandrino? No fas mes que bufá.
A lo que Calandrino va di: - Compare, si tinguera qui me ajudare, estaría be.
- ¿Cóm? - va di Bruno.
A lo que Calandrino va di:
- No lay digues a dingú: ña una jove aquí que es mes hermosa que una hechissera, y se ha enamorat tan de mí que te pareixeríe cosa extraordinaria: men hay donat cuenta ara mateix, cuan hay anat a buscá aigua al povet.
- ¡Ay! - va di Bruno -, ojito que no sigue la dona de Filippo.
Va di Calandrino: - Crec que sí, perque ell la va cridá y ella sen va aná a la seua alcoba; ¿pero qué vol di aixó? A Cristo los hi ficaría yo, no ya a Filippo. Te diré la verdat, compare: me agrade tan que no podría díu.
Va di entonses Bruno:
- Compare, te explicaré quí es; y si es la dona de Filippo, arreglaré lo assunto en dos paraules perque la conec mol. ¿Pero cóm u farem pera que no u sápigue Buffalmacco? No puc parláli may que no estigue ell en mí.
Va di Calandrino:
- Buffalmacco no me preocupa, pero ojito en Nello, que es parén de Tessa y u espentolaríe tot.
Va di Bruno:
- Dius be.
Pos Bruno sabíe quí ere ella perque la habíe vist arribá, y tamé Filippo lay habíe dit. Una vegada que se va apartá Calandrino una mica de aon treballaben, Bruno va aná a vórela y los u va contá tot a Nello y a Buffalmacco, y juns de amagatóns van quedá en lo que faríen en este enamoramén seu. Y al torná Calandrino, li va di Bruno en veu baixa:
- ¿La has vist?
Va contestá Calandrino:
- ¡Ay, sí, me ha matat!
Va di Bruno:
- Vull aná a vore si es la que yo crec; y si u es, díxam fé a mí.
Baixán al pati Bruno y trobánse a Filippo en ella, los va contá per orden quí ere Calandrino y lo que li habíe dit, y en ells va arreglá lo que cadaú teníe que di y fé pera divertís y entretindres en lo enamoramén de Calandrino; y tornán aon Calandrino estabe, li va di:
- Sí que es ella: y per naixó aixó se ha de fé en mol coneiximén, perque si Filippo sen acatare, tota l´aigua del Arno no te rentaríe. Pero, ¿qué vols que li diga de la teua part si li puc parlá?
Va contestá Calandrino: - ¡Redéu! Li dirás que la vull mil fanegues de eixe bon be de impregná, y después que soc lo seu criat y que si vol algo, ¿me has entés be?
Va di Bruno:
- Sí, díxam a mí.
Arribada la hora de sopá y dixán estos la faena y baixán al pati, están allí Filippo y Niccolosa, se van quedá allí un rato en servissi de Calandrino, y este va escomensá a mirá a Niccolosa y a fé los mes extrañs gestos del món, tals y tans que sen hauríe donat cuenta hasta Quico lo cèlio de Tortosa. Ella fée tot lo que podíe pera calentál be y segóns los consells de Bruno, divertínse mol en los modos de Calandrino.
Filippo, en Buffalmacco y en los atres fée vore que charrabe y que no sen acatabe de este assunto. Pero al cap de un rato, en grandíssim fastidio de Calandrino, sen van aná; y venín cap a Florencia li va di Bruno a Calandrino:
- Be te dic que la fas fondre com lo gel al sol: per lo cos de Cristo, si portes lo rabel y li cantes alguna de eixes cansonetes teues de amors, la farás aviás per la finestra pera está en tú.
Va di Calandrino: - ¿Aixina u creus, compare?, ¿te pareix be que lo porta?
- Sí. - va contestá Bruno.
A lo que va contestá Calandrino:
- No tu creíes avui cuan te u día: per sert, compare, men dono cuenta de que sé fé lo que vull milló que atres. ¿Quí haguere pogut, mes que yo, enamorá tan pronte a una dona com esta? A bona hora u sabríen fé estos jovens de trompa marina que tot lo día se passen amún y aball y en mil añs no sabríen ajuntá una aumosta de calderilla.
Ara voldría que me veigueres en lo rabel: ¡vorás qué be que u fach! Y entén be que no soc tan agüelo com te pareixco: ella sí que sen ha donat cuenta, ella; pero de un atra manera lay faré notá si li fico les garres damún, per lo verdadé cos de Cristo, que li fotré tal repassada que me vindrá detrás com la tonta detrás del fill.
- ¡Oh! - va di Bruno -, te la ensumarás, ya me pareix vóret mossegála en eixes dens teues com a claus y eixa boca seua roijeta y eixes galtes que pareixen dos roses, y después minjátela sansera. Calandrino, al sentí estes paraules, li pareixíe está ficánles en obra, y anabe cantán y saltán tan alegre que no cabíe a la pell. Pero al día siguién, portán lo rabel, en gran chalera de tota la compañía va cantá acompañán en ell moltes cansóns; y en ressumen en tanta dropina va entrá de tan mirá an aquella, que no fotíe brot, sino que mil vegades al día, ara a la finestra, ara a la porta y ara al pati corríe pera vórela, y ella, segóns los consells de Bruno, li donabe ocasións. Bruno se ocupabe de les seues embaixades y de part della a vegades les hi donabe: cuan ella no estabe allí, que ere la majó part del tems, li fée arribá cartes della a les que li donabe grans esperanses (com Dickens faríe uns siglos después) als seus dessichos, mostrán que estabe a casa dels seus paréns, aon ell entonses no podíe vórela. Y de esta guisa, Bruno y Buffalmacco traíen de Calandrino la chalera mes gran del món, fen que los donare alguna vegada, com si u demanare la Siñora, una pinta de marfil, una bossa, una navalleta y atres chucheríes, donánli a cambi algunes sortijetes falses sense valor en les que Calandrino fée festes maravilloses; y ademés de aixó li traíen bones berenes y atres convits, per está ocupats dels seus assuntos.
Habénlo entretingut uns dos mesos de esta forma sense habé fet mes, veén Calandrino que la faena a la torre se anabe acabán y pensán que, si no portabe a efecte lo seu amor abáns de que estiguere acabada la faena, may mes podríe conseguíu, va escomensá a importuná mol y a solissitá a Bruno; per naixó, habén vingut la jove, com ya Bruno habíe arreglat en Filippo y en ella lo que se habíe de fé, li va di a Calandrino:
- Mira, compare, esta dona me ha prometut mes de mil vegades fé lo que tú vullgues y después no fa res, y me pareix que te está prenén lo pel; y per naixó, com no fa lo que prometix, lay farem fé, vullgue o no, aixó si tú vols.
Va contestá Calandrino:
- ¡Sí!, sí, per l´amor de Deu, fému pronte.
Va di Bruno:
- ¿Tindrás lo valor de tocála en un breve que te donaré yo?
Va di Calandrino:
- Claro que sí.
- Pos - va di Bruno - búscam un tros de pergamino notato y una rata penada viva y tres granets de incienso y una vela beneída, y díxam fé.
Calandrino se va passá tota la nit siguién intentán enchampá un rat penat en trampes y al final lo va cassá, y en les atres coses les hi va portá a Bruno. Este, retiránse a una alcoba, va escriure al pergamino sertes coses estrafalaries, lay va portá y li va di:
- Calandrino, entératen de que si la toques en este escrit, vindrá en seguida detrás de tú y fará lo que vullgues. Si Filippo sen va avui an algún puesto, arrímat de consevol manera, tócala y vésten a la pallissa que está aquí a la vora, que es lo milló puesto que trobaréu, perque no hi entre may dingú, vorás que ella acudix allí, y cuan estigue allí be saps lo que tens que fé.
Calandrino se va sentí lo home mes felís del món y prenén lo escrit va di:
- Compare, díxam fé a mí.
Nello, del que Calandrino casi se amagabe, se divertíe en este assunto tan com los atres y en ells interveníe a la burla; y per naixó, tal com Bruno li habíe manat, sen va aná a Florencia a vore a doña Tessa, la dona de Calandrino, y li va di:
- Tessa, saps cuáns cops te va fotre Calandrino sense raó lo día que va torná carregat com un ase catalá en les pedres del Muñone, y per naixó vull que te vengos: y si no u fas, no me tingues mes per parén ni per amic. Se ha enamorat de una dona de allá dal, y es tan marrana que va tancánse en ell moltes vegades, y avui mateix han quedat pera está juns; y per naixó vull que te vengos, que lo vigilos y lo castigos be.
Al sentí la dona aixó, no li va pareixe de broma, sino que eixecánse va escomensá a di:
- Ay, lladre públic, ¿assó me fas? Per la creu de Cristo, me les pagarás totes juntes.
Y prenén la seua toquilla y una sagaleta de compañera, enseguida, casi corrén en ves de caminán, en Nello sen van aná cap a la torre. Veénla vindre Bruno de lluñ, li va di a Filippo: - Ya ve lo nostre amic.
Filippo, anán aon Calandrino y los atres pintaben, va di:
- Maestres, men ting que aná a Florencia ara mateix: traballéu en ganes, que ya casi u teníu. Y fen vore que sen anabe, se va amagá a una part aon podíe, sense sé vist, vore lo que fée Calandrino. Calandrino, cuan va pensá que Filippo ya estabe prou lluñ, va baixá al pati aon va trobá sola a Niccolosa; y entrán en ella en conversa, y ella, que sabíe be lo que teníe que fé, arrimánseli, en mes familiaridat que la que li habíe mostrat li va mostrá, en lo que Calandrino la va tocá en lo pergamino. Y cuan la habíe tocat, sense di res, va adressá les passes cap a la pallissa, cap aon Niccolosa lo va seguí; y, entrán los dos a dins, ajuntada la porta va abrassá a Calandrino y damún de la palla que estabe an terra lo va aviá, y saltánli damún, espatarrada y ficánli les mans als muscles, sense dixá que li arrimare la cara, com en gran dessich lo mirabe dién:
- Oh, dols Calandrino meu, alma meua, be meu, descáns meu, ¡cuán tems hay dessichat tíndret! En la teua amabilidat me has robat lo cordó de la camisa, me has encadenat lo cor en lo rabel: ¿pot sé verdat que te tinga aquí?
Calandrino, casi sense pugué sorollás, díe:
- ¡Ah!, dolsa alma meua, díxam besát.
Niccolosa díe:
- ¡Quína pressa tens! díxam primé vóret al meu gust: ¡díxam omplím los ulls en esta dolsa cara teua!
Bruno y Buffalmacco sen habíen anat aon Filippo y los tres veíen y sentíen aixó; y anán ya Calandrino a besá a Niccolosa, en aixó que arriben Nello en doña Tessa. Este, al arribá, va di: - Votovadell, que están juns - y arrimánse a la porta de la pallissa, la dona, que petabe de rabia, lo va espentá y lo va fé anássen, y entrán a dins com una furia va vore a Niccolosa montán a Calandrino. Esta, al vore a la dona, se va eixecá de un bot, va fugí y sen va aná aon estabe Filippo. Doña Tessa va corre en les ungles cap a la cara de Calandrino que encara estabe tombat, y lay va esgarrapá tota; y agarránlo del pel y tiránlo de aquí cap allá li va escomensá a di:
- Gos brut deshonrat, ¿aixina que aixó me fas? agüelo tonto, maldit sigue lo día en que te vach voldre: ¿aixina que no tens prou faena a casa teua que vas treballán a les atres? ¡Vaya un bon enamorat! ¿No te coneixes, desgrassiat?, ¿no te coneixes, malnaixcut?, que exprimínte tot sansé no ixiríe suc ni pera una salsa. Per Deu que no ere la Tessa qui te va preñá, ¡que Deu la confongue an eixa sigue qui sigue, que ya es prou trist tindre gust per una joyeta tan bona com tú eres!
Calandrino, al vore vindre a la seua dona, se va quedá entre mort y viu, y no se va atreví a deféndres de cap manera. Esgarrapat, pelat y despelussat, arreplegán la capa y eixecánse, va escomensá humilmen a demanáli a la seua dona que no cridare si no volíe que lo tallaren a trossets perque aquella que estabe en ell ere la dona del amo de la casa. La dona va di:
- ¡Pos que Deu li dono mala ventura!
Bruno y Buffalmacco, que en Filippo y Niccolosa sen habíen enrit de este assunto al seu gust, fen vore que acudíen al abalot, después de moltes histories, van tranquilisá a la dona, y li van doná a Calandrino lo consell de que sen anare a Florencia y no tornare per allí, pera que Filippo, si algo sentiguere de aixó, no li faiguere cap mal. Aixina pos, Calandrino, triste y apocadet, pelat y esgarrañat sen va torná cap a Florencia, y no se va atreví a torná a la torre. Molestat día y nit per les reprimendes y amonestassións de la seua dona, lo seu ardén amor va acabá, habén fet riure mol als seus amics, a Niccolosa y a Filippo.



