Mostrando las entradas para la consulta dolsó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dolsó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 7 de febrero de 2024

Dol - Adolzar, Adoussar

Dol, s. m., lat. dolor, douleur, deuil, souffrance, tristesse. 

Trop es lo dols angoisos et cozens.

(chap. literal: Mol es lo dol angustiós y coén.)

Aimeri de Peguilain: S'ieu anc chantey.

La douleur est trop angoisseuse et cuisante.

El dis que se alegraria e laissaria lo dol.

V. de Pierre Vidal.

Il dit qu'il se réjouirait et laisserait le deuil.

Prov. Un reprochier mi fai doler, 

C'ai auzit dir manta sazo 

Que l'autrui dol badalha so 

Per qu'ieu te m'en pes e m'albire. 

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Un proverbe me fait douloir, vu que j'ai entendu dire maintes fois que douleur d'autrui bâille ce pourquoi je me tiens en pieds et contemple. ANC. FR. Quant li empereres vit le père et la mère de l'enfant qui menoient tel duel. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 278. 

Merveillus dol en meneient.

Marie de France, t. 1, p. 164.

CAT. Dol. ESP. Duelo. IT. Duolo. (chap. dol; me fa dol; me dol; plou y fa sol, les bruixes se pentinen, plou y fa sol, les bruixes van de dol.)

Dol, dolor, douleur, deuil, souffrance, tristesse

2. Dolensa, s. f., chagrin, affliction, souffrance.

Don dolensa 

Ai e mon cor.

Paulet de Marseille: Razos non es. 

Dont j'ai affliction dans mon coeur. 

PORT. Doença. IT. Dolenza.

3. Dolentia, s. f., souffrance, affliction.

Anc no mangero aquel dia

Tan ne agro gran dolentia.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Oncques ils ne mangèrent ce jour tant ils en eurent grande affliction.

CAT. ESP. Dolencia. IT. Doglienza. (chap. dolensia, patimén, aflicsió.)

4. Dolor, s. f., lat. dolor, douleur.

Ses lieys no puesc guerir

De la dolor que sostenh.

Raimond de Miraval: A penas. 

Sans elle je ne puis guérir de la douleur que je supporte.

Una dolor mi sent venir 

Al cor d'un angoyssos talan.

P. Raimond de Toulouse: Enquera.

Je me sens venir au coeur une douleur d'un désir angoisseux. 

Loc. Lonc temps ai estat en dolor.

G. Rudel: Belhs m'es.

Long-temps j'ai été en douleur. 

Los bateron mot fort, e 'ls fan viure a dolor.

V. de S. Honorat. 

Les battirent moult fort, et les font vivre à douleur.

ANC. FR. Moult en morut en champ à dolor et à honte... 

As Francheiz le vit prendre, mult en out grant dolor.

Roman de Rou, v. 2239 et 4618. 

CAT. ESP. Dolor. PORT. Dôr. IT. Dolore. (chap. la o lo doló, les dolós. Solem di mal de quixals, mal de cap, mal de esquena, físic, y doló per a síquic, sentimens.)

5. Doloros, Doloiros, Doiloros, adj., lat. dolorosus, affligé, douloureux, sensible, mauvais, cruel.

Ieu en remaing tan doloros que res 

Alegrar ni conortar no m poiria.

B. Calvo: S'ieu ai perdut. 

J'en demeurai si affligé que rien ne pourrait me réjouir ni m'encourager.

Bels Monruels, aisselh que s part de vos, 

E non plora, ges non es doloiros.

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Belle Monruel, celui qui se sépare de vous, et ne pleure pas, n'est pas sensible.

Tuh lhi venres e tuh lhi sapte del mon devon esser doloiros.

(chap. Tots los divendres y tots los dissaptes del mon deuen sé dolorosos.)

Liv. de Sydrac, fol. 130.

Tous les vendredis et tous les samedis du monde doivent être douloureux.

Er torn a vos doloiros e ploran.

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Je reviens maintenant à vous douloureux et pleurant.

Un bel caval bag, 

Autre ros, doiloros, mal faig.

T. de R. de Tarascon et de G. de Cavaillon: Cabrit al. 

Un beau cheval bai, autre roux, mauvais, mal fait.

Dos jorns enans l'aveniment

D'aquesta dolorosa gent.

V. de S. Honorat.

Deux jours avant l'arrivée de cette cruelle gent. 

Aquestas doloirosas novelas.

(chap. Estes doloroses notissies.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 163.

Ces douloureuses nouvelles. 

ANC. FR. Ne fut nul plus deloros plait.

B. de Sainte-Maure, Hist. des ducs de Norm., fol. 39.

Un douloureux penser tous dis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 517.

CAT. Doloros. ESP. PORT. IT. Doloroso. (chap. dolorós, dolorosos; dolorosa, doloroses.)

6. Dolorosamen, Doloyrosament, adv., douloureusement.

Aitan dolorosamen 

Viu cum selh que mor en flama.

(chap. Tan dolorosamen vic com aquell que mor a la flama; a dins de les flames.)

B. de Ventadour: Amors enquera.

Je vis aussi douloureusement que celui qui meurt dans la flamme.

Dedins son cor doloyrosament disia.

V. de santa Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 253. 

Elle disait douloureusement dans son coeur. 

ESP. PORT. IT. Dolorosamente.

7. Doler, v., lat. dolere, s'affliger, souffrir, plaindre, faire mal.

No us dulhatz plus qu'ieu mi duelh.

(chap. No tos dolgáu mes del que yo me dolgo.)

B. de Ventadour: Quan par la. 

Ne vous affligez pas plus que je ne m'afflige.

Ieu li mostr' el mal de que m duelh.

G. de Cabestaing: Aissi cum selh. 

Je lui montre le mal dont je souffre. 

Quar tan me fai vostre bel cors doler.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. 

Car votre belle personne me fait tant souffrir. 

Dolors dol e dossor adossis.

Serveri de Gironne: Del mon. 

Douleur fait mal et douceur adoucit. 

Ges no s dol de pe ni d'anca.

P. Vidal: Car' amiga. 

Elle ne se plaint point de pied ni de hanche. 

Subst. Pot leu guizardon rendre

Del maltrag e del doler.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Peut rendre facile récompense de la peine et du souffrir.

ANC. FR. Que tuit ti beau membre te duelent. 

Fables et cont. anc., t. 1, p. 304.

Pour laquel chose je me dueil moult durement...

Moult se doloit de son domage. 

Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 290, et t. III, p. 247. 

Se douloir de ce qui est perdu... 

Se doulant avec lui du tort qu'on lui avoit fait. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Coriolan. 

A tort... ledit vieillard s'est dolu et complainct de la dicte dame.

Arresta amorum, ar. 33. 

CAT. Dólrer, dóldrer. ESP. Doler. PORT. Doer. IT. Dolere. (chap. doldre, fé mal.)

8. Doloiramen, s. m., douleur, affliction, souffrance.

Boca non pot parlar los grans doloyramens.

P. de Corbiac: El nom de. 

La bouche ne peut exprimer les grandes souffrances.

9. Doloyrar, v., souffrir, se douloir.

En ayssi moria viven

E doloyrava e moren.

Passio de Maria.

Ainsi il mourait en vivant et souffrait en mourant.

ANC. FR. Dont forment se doulourousoit.

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 285. 

IT. Dolorar. 

10. Adolentar, v., tourmenter, affliger, inquiéter.

Quant hom s'adolenta 

Per dan o per mal que turmenta.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Quand on s'afflige pour dommage ou pour mal qui tourmente.

11. Adolentir, v., désoler, affliger.

Adolenti se fort.

Abr. de l'Ancien et du Nouv.-Test., fol. 37. 

Se désola fort.

12. Desadolorar, v., adoucir, calmer. 

Us paucs bes desadolora.

B. de Ventadour: Amors enquera. 

Un petit bien adoucit.

ANC. IT. Sdolere.

13. Endoloiramen, s. m., souffrance, douleur, tourment. 

E dis c'aiso sera grans endoloiramens.

P. de Corbiac: El nom de. 

Et dit que ceci sera grandes souffrances.

 

Dolar, v., lat. dolare, doler.

En torney no capola ni dola.

G. de Berguedan: Amicx marques. 

En tournoi ne chapute ni dole.

Fig. Fas motz, e 'ls capol e 'ls doli.

A. Daniel: Ab guay so.

Je fais des mots, je les chapèle et les dole. 

Part. prés. Us vay dolan ab tal ayssa

Que no us te pro cot ni manta.

B. Alahan de Narbonne: No puesc.

Vous va dolant avec telle hache que cotte ni manteau ne vous tient profit.

Part. pas. Anc per lui non fon dolatz fustz. 

Marcabrus: Al prim. 

Oncques par lui bois ne fut dolé. 

ANC. FR. Vostre droit nez à point dolé.

Jongleurs et trouvères, Jubinal, p. 184. 

ANC. CAT. ESP. Dolar.

 

Dolsa, s. f., gousse. (alemán Zehe)

Prendez sol una dolsa d'aill.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Prenez seulement une gousse d'ail. 

Una dolsa de alh, et escorga aquelha.

Trad. d'Albucasis, fol. 3. 

Une gousse d'ail, et pèle celle-là.

(chap. Den d'all. ESP. Diente de ajo.) 

(chap. Den d'all. ESP. Diente de ajo.)

 


Dolz, Dos, Dous, adj., lat. dulcis, doux.

M'es pus dos que mel ni bresca.

(chap. M'es mes dols que mel ni bresca.)

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

M'est plus doux que miel ni gaufre. (N. E. gaufre : gofre.)

Fig. Pel dols chant qu'el rossinhols fai.

(chap. Pel (p'el, per lo) dols can que lo rossiñol fa.)

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Par le doux chant que le rossignol fait.

Per vos, bella dols amia. (dols' amia.) 

(chap. Per vos, bella dolsa amiga.)

Ogier Niella: Per vos. 

Pour vous, belle douce amie.

E 'l dous esgars es cum la bella flors.

(chap. Y la dolsa mirada es com la bella flo; lo dols mirá.)

Jordan de Confolen: S'ira d'amor.

Et le doux regard est comme la belle fleur.

Adv. Moro 'l dezir que solon dous nafrar!

H. Brunet: Pois l'adrechs.

Périssent les désirs qui ont coutume de blesser doucement!

ANC. FR.

Son dols ami regrete dolente et esplorée. 

Romancero français, p. 15. 

Les dols solaz dou cors lonc, graille et gros.

Le Roi de Navarre: Chanson 46.

CAT. Dols (dolç, dolça Catalunya). ESP. Dulce. PORT. Doce. IT. Dolce. (chap. dols, dolsa, dolsos, dolses.)

2. Dolzament, Doussament, adv., avec douceur, doucement.

Ella ab Boeci parlet ta dolzament.

Poëme sur Boèce. 

Elle parla avec Boèce si doucement.

Mas quan la blanca mas, ses guan,

Estrenh son amic doussamen.

T. de Savari de Mauleon, de G. Faidit et d'Hugues de la Bachélerie: Gaucelm.

Mais quand la blanche main, sans gant, étreint doucement son ami.

ANC. FR. Que jeo te orrai mult dulcement.

De la Résur. du Sauveur. Jubinal, p. 8. 

CAT. Dolsament. ESP. Dulcement (Dulcemente). PORT. Docemente. 

IT. Dolcemente. (chap. dólsamen)

3. Dossan, Doussan, adj., doux, doucet.

Mout desir l'aura dossana.

Arnaut de Cotignac: Mout desir.

Je désire beaucoup le vent doux.

Anc tan gentils ciutadana

Non nasquet ni tan doussana.

P. Vidal: Car' amiga. 

Oncques ne naquit si gentille citoyenne ni si douce.

Dieu en laus e sanh Jolia, 

Tant ai apres del juec doussa.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh. 

J'en loue Dieu et saint Julien, tant j'ai appris du jeu doucet.

4. Dosset, Dousset, adj., doux, doucet, tendre. 

(chap. dolset, dolsets, dolseta, dolsetes.)

sorbete limón, dulces

Ab son esgart dosset et pur.

Deudes de Prades: De lai on fon. 

Avec son regard tendre et pur.

Un frug d'amor dousset e car.

(chap. Un fruit d'amor dolset y volgut.) 

G. Adhemar: Chantan dissera.

Un fruit d'amour doucet et cher. 

Per merce us prec, bella dousset' amia, 

Si cum ie us am, vos m vulhatz amar. 

Guillaume moine de Beziers: Erransa. 

Par merci je vous prie, belle douce amie, que vous me veuillez aimer comme je vous aime.

5. Dolzettamen, adv., doucement. 

Unz dolz alentz de son gient vis mi fos 

Dolzettamen entrat en mon coratje.

G. de S. Leidier: A tant. 

Un doux souffle de son gentil visage me fut doucement entré en mon coeur.

6. Dulcoratiu, adj., du lat. dulcorare, dulcoratif, dulcifiant, édulcorant. Cum sia de la boca dulcoratiu...

De sanc mestrual receptiva e d'el en layt dulcorativa.

Eluc. de las propr., fol. 142 et 51. 

Comme il soit dulcoratif de la bouche. 

Récipient du sang menstruel et le dulcifiant en lait.

7. Dolzor, Doussor, s. f., lat. dulcor, douceur.

D'agre pot doussor gitar.

Rambaud de Vaqueiras: Los frevols.

D'aigre peut pousser douceur.

Fig. Pos lo mals m'es deliegs e doussors.

Arnaud de Marueil: Si cum selhui, var. 

Puisque le mal m'est délice et douceur. 

Del fluvi de la vostra dossor.

(chap. Del riu de la vostra dolsó. Fluvi, fleuve, flum tamé al valensiá, Vita Christi, flum Jorda; lat. fluvium.)

V. et Vert., fol. 101.

Du fleuve de votre douceur.

Fig. Quar d'autra chantar non enten 

Mas de la verge de doussor.

Bernard d'Auriac: Be volria. 

Car je n'entends chanter d'autre que de la vierge de douceur.

ANC. FR. Après le message des iels

Vient la dolçor qui moult valt miels. 

Chrétien de Troyes, Hist. litt. de Fr., t. XV, p. 201.

Qar sa douçor m'estreint et lie.

Roman du Renart, t. III, p. 315. 

Al porter sunt venuz, prient lui par dulçor. 

Roman de Horn, fol. 20, v°. col. 2. 

ANC. CAT. Dolsor. ANC. ESP. Dolzor. ESP. MOD. Dulzor. 

ANC. IT. Dolzore. IT. MOD. Dolciore. (chap. dolsó, dolsós.)

8. Doucir, v., lat. dulcere, adoucir.

Jovens vos ten baud e freis 

Que fai vostra valor doucir.

Marcabrus: Emperaire. 

Jeunesse, qui fait adoucir votre valeur, vous tient gaillard et frais.

9. Doussesir, v., lat. dulcessere, rendre doux, adoucir.

En la boca m fes al prim doussesir

So que m'a fag puis al cor amarzir.

Aimeri de Peguilain: De fin' amor. 

Dans la bouche me fit d'abord rendre doux ce qu'il m'a fait ensuite rendre amer au coeur.

Anc la doussor pueys del cor no m'issi, 

Des qu'ieu baiziei las mas, si doussezi; 

Neys ma boca n'ac tan gran doussor, 

Qu'anc no tastet de tan doussa sabor.

Aimeri de Peguilain: A vos amors.

Jamais la douceur ne me sortit ensuite du coeur, depuis que je baisai les mains tellement elle s'adoucit; ma bouche même en eut si grande douceur, que jamais elle ne tâta de tant douce saveur.

10. Adolcir, Adossir, v., adoucir, tempérer.

Ab bon esfortz conquier hom manentia,

E bon esfortz adossis senhoria.

Arnaud Pierre d'Agange: Quan lo temps.

Avec bon effort on conquiert richesse, et bon effort tempère la puissance.

Dolors dol e dossors adossis.

Serveri de Gironne: Del mon volgra. 

Douleur fait mal et douceur adoucit.

Que m fases d'altra part socors 

Ab que s'adolcis ma dolors.

G. Faidit: Gen fora.

Que me fît d'autre part secours avec quoi ma douleur se tempère.

ANC. CAT. Adolcir. ESP. Adolcir (adulcir). PORT. Aducir.

IT. Addolcire. (chap. adolsí: adolsixgo o adolsixco, adolsiges, adolsix, adolsim, adolsiu, adolsixen. Adolsit, adolsits, adolsida, adolsides.)

11. Adolzar, Adoussar, v., lat. edulcare, adoucir, soulager, calmer. 

Domna, pus mon cor tenetz pres,

Adoussatz me ab dous l'amar.

(chap. Dona, pos mon cor teniu pres, adolsíume en dolsó l'amargó.)

Rambaud d'Orange: Escotatz.

Dame, puisque vous tenez mon coeur captif, adoucissez-moi l'amertume avec la douceur.

Per adolzar mon consir.

H. Brunet: Era m nafron. 

Pour soulager mon chagrin.

Per aquel conort plazen 

M'adousson tuit mei turmen.

Pons de Capdueil: Quoras que m.

Par cet agréable encouragement, tous mes chagrins s'adoucissent en moi.

Tanh qu'a mos precs s'adouz sos cors presans.

H. Brunet: Cortezamen.

Il convient qu'à mes prières son digne coeur s'adoucisse.

ANC. CAT. Adolsar. ANC. ESP. Adulzar (endulzar). PORT. Adoçar. 

IT. Addolcare, addolciare.

miércoles, 3 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

Masetto de Lamporecchio se fa lo mut y entre com jardiné a un convén de monges, que competíxen en gitás en ell.

Hermossíssimes Siñores, bastáns homes y dones ñan que són tan burros com per a créures que cuan a una jove se li fiquen al cap les toques blanques y damún dels muscles se li avíe la cogulla negra, díxe de sé dona y ya no sentíx la cridada de la carn, com si se la haguere convertit en pedra al féla monja; y si per cassualidat algo sénten contra eixa creénsia seua, tan se enfaden com si se haguere cometut un grandíssim y criminal pecat contra natura, no pensán ni tenínse en considerassió an elles mateixes, a qui la plena libertat de fé lo que vullguen no pot sassiá, ni tampoc al gran podé de la soledat y lo tíndre tems. Y ñan encara mols que se creuen que la cavegueta, la pala y los bons minjás y les incomodidats trauen del tot als llauradós la ganeta de cardá y los fan amples de inteligénsia y espabil. Pero cuán engañats están los que aixina creuen tos u demostraré en una historieta.

An esta comarca nostra ñabíe y encara ña un convén de nones, mol famós per la seua santidat, que no nombraré per a no disminuí gens la seua fama; allí, no fa mol tems, ñabén entonses sol vuit monges y una abadesa, y totes joves, y un bon homenet jardiné de un vergéseu que, no contentánse en lo jornal, demanán la cuenta al mayordomo de les monges, a Lamporecchio, de aon ere, sen va entorná. Allí, entre los demés que alegremen lo van ressibí, ñabíe un jove llauradó fort y valén, y per a sé villano guapo de cara, de nom Masetto, y li va preguntá al jardiné aón habíe estat tan tems. Lo bon home, que se díe Nuto, lay va di, y Masetto li va preguntá qué fée al monasteri. A lo que Nuto va contestá:

- Yo traballaba a un jardí mol hermós y gran, y ademés de aixó, anaba alguna vegada al bosque a per lleña, portaba aigua y féa atres servíssis; pero les Siñores me donaben tan poc jornal que apenes podía pagám les sabates. Y ademés de aixó, són totes joves y pareix que tenen lo dimoni a dins, aixina, cuan yo traballaba alguna vegada al hort, una diebe: «Fica aixó aquí», y l’atra: «Fica astí alló» y un atra me preníe la eixadella de la má y diebe: «Aixó no está be»; y me fée tanta rabia que dixaba la faena y men anaba del hort, aixina que, entre una cosa y l’atra, no vach volé estáy mes y hay tornat. Y me va demaná lo seu mayordomo, cuan men vach aná, que si tenía an algú a má que puguere fé la meua faena, que lo enviara, y lay vach prometre, pero aixina li guardo Déu los riñóns que ni buscaré ni li enviaré a dingú.
A Masetto, sentín les paraules de Nuto, li va vindre al ánimo un dessich tan gran de está en estes monges que se derretíe veén per les paraules de Nuto que podríe conseguí algo del que volíe. Y considerán que no u conseguiríe si li diebe algo a Nuto, li va di:

- ¡Ah, qué be has fet de torná! ¿Qué es un home entre dones? Milló estaríe en diables: de sat vegades, sis no saben lo que elles mateixes volen.

Pero después, acabada la conversa, Masetto va escomensá a pensá quin camí empendríe per a pugué está en elles; y com sabíe fé be les faenes que Nuto fée, no va tindre temó de pédre este treball per aixó, pero se pensabe que no siríe admitit perque ere massa jove y guapo. Pel que, donánli voltes, va pensá:
«Lo puesto está bastán llun de aquí y dingú me coneix allí, si sé fé vore que soc mut, segú que me admitirán».
Y en aquell pensamén, sense dili a dingú aón anabe, com un home pobre sen va aná al convén. Una vegada allí, va entrá a dins y va trobá al mayordomo al pati, a qui, fénli gestos com fan los muts, li va explicá que demanabe de minjá per amor de Déu y que ell, si lo nessessitabe, li asclaríe la lleña. Lo mayordomo li va doná de minjá de bona gana, y después lo va ficá dabán de uns trongs que Nuto no habíe pogut asclá, pero éste, que ere mol mes fort, en un momén los va estronchiná.

Lo mayordomo, que nessessitabe aná al bosque, lo va portá en ell y allí li va fé tallá lleña; después, ficánli lo burret dabán, per señes li va doná a enténdre que lo portare al convén. Ell u va fé mol be, y lo mayordomo, fénlo fé sertes faenes, mes díes va volé tíndrel. Un de estos díes la abadesa lo va vore, y li va preguntá al mayordomo quí ere. Este va di:
- Siñora, es un pobre home sort y mut (sordomut), que va vindre fa uns díes a per limosna, aixina que li hay fet un favor y tamé li hay fet fé bastantes coses que mos féen falta. Si sapiguere llaurá un hort y vullguere quedás, crec que estaríem ben servits, perque ell u nessessite y está fort y se podríe fé de ell lo que se vullguere; y ademés de aixó no tindríeu que preocupatos de que gastare bromes a les vostres joves.

A lo que va di la abadesa:

- Per Déu que dius la verdat: entérat de si sap llaurá y procura retíndrel; dónali un parell de albarques, algún tabardo vell, y dónali be de minjá. Lo mayordomo va di que u faríe.

Masetto no estabe mol lluñ, y fen vore que agranáe lo pati, sentíe totes estes paraules y se diebe:

«Si me fiquéu ahí dins, tos llauraré lo hortet tan be com may tos se ha llaurat.»
Habén vist lo mayordomo que sabíe llaurá mol be y preguntánli per señes si volíe quedás allí, y éste per señes contestán que faríe lo que ell vullguere, habénlo admitit, li va maná que llaurare lo hort y li va enseñá lo que teníe que fé; después sen va aná a datres assuntos del monasteri y lo va dixá. Ell, llaurán un día detrás de l´atre, les monges van escomensá a marejál y a ficál en cansóns, com moltes vegades passe que datres fan als muts, y li díen les paraules mes roínes del món creén que ell no les sentíe; y la abadesa, que potsé creíe que ell teníe tanta poca coa com veu y oít, de alló poc o gens se preocupabe. Pero va passá que habén traballat un día mol y están descansán, dos monges que caminaben pel jardí se van arrimá aon estabe, y van escomensá a mirál mentres ell fee vore que dormíe. Pel que una de elles, que ere algo mes dessidida, li va di a l’atra:

- Si me hagueres de guardá lo secreto te diría un pensamén que hay tingut moltes vegades, que potsé a tú tamé podríe agradát.
L’atra va contestá:
- Parla en confiansa, que no lay diré may a dingú.

Entonses la mes valenta va escomensá:

- No sé si has pensat lo estrictamen que vivím y que aquí may ha entrat un home mes que lo mayordomo, que es agüelo, y este mut. Y moltes vegades hay sentit di a moltes dones que han vingut a vóremos que totes les dolsaines del món són una broma comparades en la dolsó de ajuntás la dona al home. Pel que moltes vegades me han entrat ganes, y ya que en datre no puc, u probaría en este mut si es verdat, y éste es lo mes indicat del món per an aixó perque, encara que vullguere, no u podríe ni sabríe contáu; ya veus que es un mosso tontot, mes creixcut de cames que de juissi. En gust escoltaré qué te pareix aixó.

- ¡Ay! - va di l’atra- , ¿qué dius? ¿No saps que ham prometut la nostra virginidat a Déu?

- ¡Oh! - va di ella- , ¡cuántes coses se li prometixen tots los díes y no sen cumplix cap! ¡Si lay ham prometut, que sigue un atra o atres les que cumplíxquen la promesa!

A lo que la germana va di:

- Y si mos quedárem preñades, ¿qué passaríe?
Entonses aquella va di:

- Escomenses pensán en lo mal abáns de que te arribo; si passare, entonses ya hi pensarém: podríen fes mil coses de manera que may se sápigue, sempre que natros mateixes no u charrém. Esta, sentín aixó, tenín encara mes ganes que l’atra de probá cóm ere l'home, va di:

- Pos be, ¿qué farém?

- Veus que pronte sirá nona(la hora novena), les tres de la tarde; crec que les atres monges están dormín menos natros; mirém pel hort a vore si ña algú, y si no ña dingú, ¿qué farém mes que agarrál de la má y portál a la barraqueta aon se amague cuan plou, y allí una se quede a dins en ell y l’atra fa guardia? Es tan saboquet que se acomodará a lo que volém.
Masetto escoltabe tot este raonamén, y disposat a obeí, no esperabe mes que vinguéren a agarrál. Elles, mirán be per tot arreu y veén que desde cap puesto podíen sé enchampades, arrimánse la que habíe escomensat la conversa a Masetto, lo va despertá y ell se va ficá de peu; ella en gestos afalagadós lo va agarrá de la má, y ell pegán unes carcañades de tontet, lo va portá a la barraca, aon Masetto, sense fes mol rogá va fé lo que ella volíe. Ella, habén obtingut lo que volíe, li va dixá lo puesto a l’atra, y Masetto, sempre fen vore que ere un saboc, fée lo que elles volíen; pel que abáns de anássen de allí, mes de una vegada va volé cada una probá cóm cabalgabe lo mut, y después, parlán entre elles moltes vegades, díen que en verdat alló ere tan dols com habíen sentit, inclús mes y tot, y buscán los moméns conveniéns, en lo mut anaben a jugá.
Va passá un día que una germana seua, desde una finestra de la seua alcobeta sen va doná cuenta del tejemaneje y lo va amostrá a unes atres dos;
primé van pensá en acusáles a la abadesa, pero después, cambián de paréixe y ficades de acuerdo en les dos primeres, se van ajuntá per a tombás a Masetto, y an estes se van sumá les atres tres que sen van aná enterán.

Al final, la abadesa, que encara no sen habíe donat cuenta de estes coses, passeján un día sola pel jardí, sén gran la calina, se va trobá a Masetto (que en poca faena ya se cansabe durán lo día per massa cabalgá) que se habíe adormit tombat a la sombra de un armelé, y habénli eixecat les robes lo airet que bufáe, estabe en tot al descubert. Veén aixó la abadesa y trobánse sola, va caure a la mateixa gana que les seues mongetes, y despertán a Masetto, a la seua alcoba sel va emportá, aon uns cuans díes, en grans queixes de les monges perque lo jardiné no veníe a llaurá lo hortet, lo va tindre, probán y tornán a probá aquella dolsó que abáns solíe censurá a les atres. Al final, enviánlo a la habitassió de ell y requerínlo en molta frecuénsia, no podén Masetto satisfé a tantes, va pensá que de fes lo mut podríe víndreli un gran mal si durabe mes tems; y per naixó una nit, están en la abadesa, va escomensá a di:

- Siñora, hay sentit que un gall pot en deu gallines, pero que deu homes ben just poden contentá a una dona, y yo ting que cumplí en nou, per res del món podré aguantáu, ya no puc fé ni poc ni mol; y per naixó, o me dixéu anámen en Déu o li trobéu un arreglo an aixó.

La Siñora, sentín parlá an este a qui teníe per mut, se va esbarrá, y va di:

- ¿Qué es aixó? creía que eres mut.

- Siñora - va di Masetto -, sí que u era pero no de naiximén, sino per una enfermedat que me va dixá mut, y per primera vegada esta nit séntigo que me torne la veu, pel que alabo a Déu tot lo que puc.

La Siñora su va creure y li va preguntá qué volíe di alló de que a nou teníe que serví. Masetto li va di lo que passabe, lo que sentín la abadesa, sen va doná cuenta de que no ñabíe cap monja que no fore mol mes sabia que ella; pel que, sense dixá anássen a Masetto, se va disposá a arribá en les seues monges a un acuerdo en estos assuntos, per a que per culpa de lo que passáe en Masetto no fore criticat lo convén.

Aquells díes va morí lo mayordomo, y de común acuerdo, fénse manifest lo que a esquenes de totes se habíe estat fen, van fé creure a la gen de la roglada que grássies a les orassións y los mérits del san al que estabe dedicat lo convén, a Masetto, que habíe sigut mut mol tems, li habíe tornat la veu, y lo van fé mayordomo; y de tal manera se van repartí les faenes que ell va pugué aguantáu. Y en elles bastáns monaguillos va engendrá pero en tanta discressió que res se va sabé hasta después de la mort de la abadesa, sén ya Masetto agüelo y volén torná ric a casa seua.

Aixina, pos, Masetto, vell, pare y ric, sense tindre la faenada de alimentá als seus fills ni pagá los seus gastos, grássies al seu espabil, al poble de aon habíe eixit sense res, va torná, afirmán que aixina tratabe Cristo a qui li ficabe los cuernos damún de la corona.

SEGONA

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau (primera jornada)

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau

miércoles, 26 de junio de 2024

Lexique roman; Molt, Mout, Mot, Motz


Molt, Mout, Mot, Motz, adv. de quantité, lat. multum, moult, beaucoup,

très.

Molt val lo bes que l' om fai e joven. Poëme sur Boèce.

(chap. Mol val lo be que lo home fa a la juventut.)

Moult vaut le bien que l'on fait en jeunesse.

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

A domna, so sapchatz,

Esta molt gent beutatz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

A dame, cela sachez, sied moult gentiment beauté. 

Mot m' entremis de chantar volontiers. 

Peyrols: Mot m'entremis. 

Moult je m'entremis de chanter volontiers. 

Vos amarai, vos plassa o us pes, 

Mas mout valgra mais que us plagues. 

Guillaume de Berguedan: Aisi com. 

Je vous aimerai, qu'il vous plaise ou vous pèse, mais il vaudrait beaucoup plus qu'il vous plût. 

Loc. Los enclinaran a motz de bes. V. et Vert., fol. 82.

(chap. Los inclinarán a mols (de) bens : a moltes coses bones.)

Les inclineront à moult de biens.

ANC. FR. Mult deit fère pur sa preière.

Marie de France, t. II, p. 61. 

Mez mult part fu cruel e mult fu envious. 

Roman de Rou, v. 4411.

Certes ge sui marrie molt. 

R. de (Parthonopex) Partonopex de Blois, not. des MSS., t. IX, p. 21. Quant Hannibal, roi de Cartage,

Eut subjugué moult de Romains.

Alain Chartier, p. 720.

Moult manque à qui moult desire.

Luc de la Porte, Trad. des Od. d'Horace, p. 85.

CAT. Molt. ESP. Mucho. PORT. Mui, muito. IT. Molto. (chap. Mol, mols, molta, moltes.)

- Adjectiv. Sanet en motos que eran treballat de diversas langors.

(chap. Ne va saná mols que estaben treballats (atormentats) de diverses enfermedats, dolensies.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 1. 

En guérit de nombreux qui étaient tourmentés de diverses langueurs.

Moutas sazos es hom plus volentos 

De so don mals e dans li deu venir, 

Que de son ben.

G. Faidit: Moutas. 

Nombreuses saisons (très souvent) l'homme est plus désireux de ce dont mal et dam lui doit venir, que de son bien.

Loc. Motas de vetz pensara hom de far be

Una causa de qui venra grans mals.

B. Carbonel: Motas de. 

Nombre de fois on pensera de bien faire une chose de qui viendra grand mal. 

CAT. Molt. ESP. Mucho. PORT. Muito. IT. Molto. (chap. Mol, mols, molta, moltes.)

2. Moltisme, adv. superl., extrêmement, excessivement.

En lui ac chavalier moltisme bo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 14. 

En lui eut chevalier extrêmement bon.

(chap. Moltíssim, moltissims, moltíssima, moltíssimes.)

3. Molteza, Mouteza, Moteza, s. f., multitude, quantité.

Molteza d' omes. Leys d'amors, fol. 53. 

Multitude d'hommes.

Ordes d' angels, es mouteza

De celestials esperitz.

Brev. d' amor, fol. 19.

Ordre d'anges, c'est multitude d'esprits célestes.

Fig. Tan grans es la moteza de la doussor que tu as rescota a tos temens. V. et Vert., fol. 55.

(chap. Tan gran es la multitut (abundansia) de la dolsó que tú has amagat o amagada a tons temens : als que te tenen temó.)

Tant est grande la quantité de la douceur que tu as cachée à ceux qui te craignent.

4. Moutaleza, s. f., abondance, quantité.

Ha de poble gran moutaleza.

Lebre... ha de pels moutaleza.

Eluc. de las propr., fol. 174 et 254.

A grande abondance de peuple.

Le lièvre... a quantité de poils.

(chap. Abundansia, cantidat, multitut, caterva, etc.)

5. Multitut, s. f., lat. multitudo, multitude.

Lo Filh de la verge Maria deyscendet delh celh am gran multitut d'  arcangilhs e d' angilhs. Philomena.

(chap. Lo Fill de la virgen María va dessendí, dessendre, baixá del sel en gran multitut d' arcangels y d' angels.)

Le Fils de la vierge Marie descendit du ciel avec grande multitude d' archanges et d'anges.

CAT. Multitut. ESP. Multitud. PORT. Multidão. IT. Multitudine, moltitudine.

(chap. Multitut, multituts; caterva, caterves; fumé, fumés; una barbaridat de gen.)

6. Multiplicamen, s. m., multiplication.

De sos doze fils los multiplicamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De ses douze fils les multiplications.

ANC. FR. Pur li multipliement del peuple (N. E. o people) Deu.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 1.

ANC. CAT. Multiplicament. IT. Multiplicamento, moltiplicamento.

(ESP. Multiplicamiento, multiplicación. Chap. Multiplicamén, multiplicamens; multiplicassió, multiplicassions. V. Multiplicá, multiplicás; reproduí, reproduís; aumentá.)

7. Multipliable, adj., lat. multiplicabilem, multipliable.

Am multipliable replicamen.

Leys d'amors, fol. 110. Avec redoublement multipliable. 

CAT. ESP. Multiplicable. PORT. Multiplicavel. (IT. Moltiplicabile; chap. Multiplicable, multiplicables.)

8. Multiplicatiu, adj., multiplicatif, augmentatif.

Rims multiplicatiu. 

Cobla multiplicativa.

Leys d'amors, fol. 22 et 21. 

Rime multiplicative.

Couplet multiplicatif. 

Vianda... es... de sanc multiplicativa. Eluc. de las propr., fol. 73. Nourriture... est... augmentative de sang.

(chap. Multiplicatiu, multiplicatius, multiplicativa, multiplicatives; multiplicadó, multiplicadós, multiplicadora, multiplicadores.)

9. Multiplicitat, s. f., multiplicité.

Per la multiplicitat que ha. Leys d'amors, fol. 143.

Par la multiplicité qu'il a. 

La multiplicitat de nostres negocis.

Priv. accordés par les R. d'Angleterre, p. 36. 

La multiplicité de nos affaires. 

CAT. Multiplicitat. ESP. Multiplicidad. PORT. Multiplicidade. IT. Multiplicità, moltiplicità, multiplicitate, multiplicitade. (chap. Multiplissidat, multiplissidats.)

10. Multiplicatio, s. f., lat. multiplicatio, multiplication, augmentation.

Multiplications de candelas. Doctrine des Vaudois.

Multiplication de chandelles.

CAT. Multiplicació. ESP. Multiplicación. PORT. Multiplicação. 

IT. Multiplicazione, moltiplicazione. (chap. Multiplicassió, multiplicassions.)

11. Multiplicar, Multipliar, v., lat. multiplicare, multiplier, augmenter,

propager.

Jhesu Crist cant... ac fatz motz de miracles, de multiplicar los V pas e los  dos peyssos.

(chap. Jessucristo cuan... habíe fet mols milagres, de multiplicá los sing o sinc (5) pans y los dos (2) peixos.)

Lo borzes enten... a multiplicar son aver.

V. et Vert., fol. 55 et 63.

Jésus-Christ quand... il eut fait moult de miracles, de multiplier les cinq pains et les deux poissons.

Le bourgeois entend... à augmenter son avoir.

Fig. Viron multiplicar aicela gran folia. Guillaume de Tudela.

Virent propager cette grande folie.

Multiplicar messorgas e vanas paraulas. V. et Vert., fol. 17.

Multiplier mensonges et vaines paroles.

Malvestatz

Mais multiplia

Deves totz latz.

Jean Esteve: Cossi moria. 

Méchanceté plus se multiplie devers tous côtés.

Apres, Dieus, quan los ac formatz, 

Ditz: Creissetz e multiplicatz.

Brev. d'amor, fol. 56.

Après, quand il les eut formés, Dieu dit: Croissez et multipliez.

- Terme de mathématiques.

Creisser, multiplicar e mermar dividens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Additionner, multiplier et amoindrir en divisant.

Part. pas. Entruey que fosso multipliadas pel mon.

(chap. Hasta que elles foren multiplicades pel món.)

Liv. de Sydrac, fol. 116.

Jusqu'à ce qu'elles fussent multipliées par le monde.

ANC. FR. Sire, purquei sunt multipliet mi enemi?

(chap. Siñó, per qué se han multiplicat los meus enemics?)

Lingua Occitana. Catalaunensis : Chaalons, Châlons.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 3. 

Sur gravele seient multipliet.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 138. 

CAT. ESP. PORT. Multiplicar. IT. Multiplicare, moltiplicare.

(chap. Multiplicá: multiplico, multipliques, multiplique, multipliquem o multiplicam, multipliquéu o multiplicáu, multipliquen; multiplicat, multiplicats, multiplicada, multiplicades.)


Molto, Mouto, Moto, s. m., mouton, bélier. 

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ar es pretz de raubar 

Buous, motos e berbitz.

(chap. Ara es mérit lo robá bous, cordés (borregos) y ovelles.)

Giraud de Borneil: Per solatz.

Maintenant c'est mérite de dérober boeufs, moutons et brebis.

El pres 1 molto, e tolc lhi la testa. Livre de Sydrac, fol. 4.

(chap. Ell va pendre un cordé, y li va traure lo cap; la testa.)

Il prit un mouton, et lui enleva la tête.

Proverbial. Es plus necis que moutos.

(N. E. Le va al pelo a Arturico Quintana Font y a sus acólitos. No creo que ninguno de ellos necesite el traductor para entender esta frase en occitano. En chapurriau: Tú eres mes tonto que un borrego, cordé.)

Bertrand de Born: Maitolin.

Tu es plus niais que mouton.

Loc. fig. Trop ai estat sotz coza de mouton

Qu'eu non chantiei de ma dompna, ma sogra.

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat. 

J'ai trop été sous la queue de mouton (resté coi) que je ne chantai de ma dame, ma belle-mère. 

ANC. FR. Ot la gresse des agnels e dels multuns. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 75. 

Come mutuns serez tuez.

Roman de Rou, v. 6303. 

ANC. ESP. Que XXIIII lobos comerian un moton.

Poema de Alexandro, cop. 100. 

CAT. Moltó. IT. Moltone. (chap. Cordé, cordés, cordera, corderes; borrego, borregos, borrega, borregues.)

- Bélier, l'un des signes du zodiaque. 

Lo solhel...,

Quan passa per la regio 

Del dih signe nomnat moto.

Brev. d'amor, fol. 26. 

Le soleil..., quand il passe par la région dudit signe nommé bélier.

(chap. Signo o signe Aries del Zodiaco; es un cordé, borrego.)

2. Moutonet, s. m. dim., petit mouton, agneau.

Raubetz dels moutonetz velutz.

Torcafols: Comunal en. 

Que vous dérobassiez des petits moutons velus.

(chap. Corderet, corderets, cordereta, corderetes; borreguet, borreguets, borregueta, borreguetes.)

La chiqueta María teníe un corderet

3. Mutonin, adj., de mouton, moutonnier.

No trobo carn mutonina.

Bestias caudas et humidas com so mutoninas.

Eluc. de las propr., fol. 237 et 233.

Ne trouvent chair de mouton.

Bêtes chaudes et humides comme sont les moutonnières.

4. Motonier, s. m., vendeur, marchand de moutons. 

Mazelliers aion V rutlos, so es assaber... dos, motoniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 45. 

Que les bouchers aient cinq suffrages, c'est à savoir... deux, les vendeurs de moutons.

5. Moltonina, Motonina, s. f., peau de mouton.

La dotzena de moltoninas.

Dotzena de motoninas afaitadas, 1 d.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114 et 113.

La douzaine de peaux de moutons.

La douzaine de peaux de moutons apprêtées, un denier.

(chap. Pell de cordé.)


Moment, s. m., lat. momentum, moment, l'une des divisions du temps. Us pons es d'ora quarta partz;

De quascus dels ponhs issamens,

La dezena part es momens.

Momens en XII partz partitz,

Quascuna partz onsa se ditz.

Brev. d'amor, fol. 43.

Un point est la quatrième partie d'une heure; de chacun des points également, la dixième partie c'est un moment.

Le moment en douze parties partagé, chaque partie once se dit.

Las onsas e 'ls momens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les onces et les moments.

CAT. Moment. ESP. PORT. IT. Momento. (chap. Momén, momens.)


Monestar, v., du lat. monere, avertir. 

Ce verbe se trouve dans la liste que la Grammaire provençale donne des verbes de la première conjugaison en AR.

Montar, monestar. Gramm. provençal.

Monter, avertir.

Enduire deu e monestar....

Monestar, es mostran blanden

Zo don pot pueis far mandamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Doit induire et avertir.... Avertir, c'est montrant en caressant ce dont il peut après faire commandement.

(chap. Monestá, admonestá, amonestá: avisá, anunsiá; se fa aná a la iglesia per a anunsiá una boda futura.)

2. Monition, Monicion, s. f., lat. monitionem, monition, avertissement, avis, remontrance.

Per monitions et censuras ecclesiasticas. Fors de Béarn, p. 1073.

Par remontrances et censures ecclésiastiques. 

En alcunas sieuas monicios. Trad. d'Albucasis, fol. 1. 

En aucunes siennes monitions.

CAT. Monició. ESP. Monición (amonestación). IT. Monizione.

(chap. Monissió, admonissió, admonestassió, anunsi, anunsiamén, anunsiassió, advertensia.)

3. Monitori, adj., lat. monitorius, monitoire.

Letras monitorias. Fors de Béarn, p. 1086. 

(chap. Lletres, cartes monitories, admonestatories, anunsiadores, anunsiatories, avisatories, avisadores.)

Lettres monitoires.

CAT. Monitori. ESP. IT. Monitorio. (chap. Monitori, monitoris, monitoria, monitories; avisatori, avisatoris, avisatoria, avisatories, avisadó, avisadós, avisadora, avisadores; anunsiadó, anunsiadós, anunsiadora, anunsiadores; anunsiatori, anunsiatoris, anunsiatoria, anunsiatories.)

4. Amonestar, v., avertir, admonéter, réprimander.

L' archivesque prec, de cui es Toleta,

Qu' amoneste lo bon rey d' Arago.

Guillaume de Mur: D'un sirventes. 

Je prie l'archevêque, à qui est Tolède, qu'il avertisse le bon roi d'Aragon.

Ramón Mur

Ieu vey als fals los fis amonestar.

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

Je vois aux faux les fidèles admonéter.

Part. pas. Per razo e per essemple es amonestada. 

Trad. de Bède, fol. 58.

Par raison et par exemple elle est avertie. 

ANC. FR. Elle vous prie et amoneste; 

Ne refusés pas sa requeste.

Roman de la Rose, v. 3325.

Par telles paroles me amonestoit.

Alain Chartier, p. 278. 

CAT. ESP. Amonestar. PORT. Admoestar. 

(chap. Admonestá, amonestá: amonesto, amonestes, amoneste, amonestem o amonestam, amonestéu o amonestáu, amonesten; amonestat, amonestats, amonestada, amonestades.)

5. Amonestable, adj., capable de persuader, prévenant.

En amonestablas paraulas. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens. En paroles prévenantes.

6. Amonestanza, s. f., avertissement, réprimande.

Li fai amonestanza, e li promet perdon. La nobla Leyczon.

Lui fait réprimande, et lui promet pardon.

7. Amonestassio, s. f., admonition, avis, instigation.

Lo fermamen de son coratge orrezet per amonestassio del serp.

Declaramens de motas demandas.

La fermeté de son coeur il souilla par l'instigation du serpent.

CAT. Amonestació. ESP. Amonestación. PORT. Admoestação.

(chap. Amonestassió, admonissió, avís, reprimenda, instigassió, sugestió.) 

Carabasa m'han donát. José María Juan García

8. Amonestamen, s. m., admonition, avertissement, suggestion.

Per bos e sans amonestamens. V. et Vert., fol. 76.

(chap. Per bons y sans amonestamens.)

Par bons et saints avertissements.

El fo desseubutz per l' amonestamen del diable. Liv. de Sydrac, fol. 13. 

Il fut déçu par la suggestion du diable. 

ANC. ESP. Amonestamento, amonestamiento. 

(chap. Amonestamén, amonestamens.)

9. Amonicio, s. f., lat. admonitio, admonition, avertissement.

Hy deu hom metre los enguens e los emplautz de dossas amonicios.

V. et Vert., fol. 57.

On y doit mettre les onguents et les emplâtres de douces admonitions.

ANC. FR. Adam fut pris en péchié par ton amonicion en un jardin.

Modus et Ratio, Ms., fol. 202.

Estouppez voz oreilles à toutes bonnes amonitions.

Alain Chartier, p. 413.

IT. Ammonizione.

10. Desamonestar, v., détourner.

Los enclinaran a motz de bes, e los desamonestaran motz de mals.

V. et Vert., fol. 82. 

Les inclineront à moult de biens, et moult les détourneront de maux.

ANC. CAT. Desamonestar.

11. Comonir, Cumunir, v., lat. commonere, avertir.

Tu cumuniras..., cumunir me faras.

(chap. Tú comonirás o cumunirás..., comoní o cumuní me farás; advertí.)

Per quantas vez nos en comonirez.

Titre de 960.

Tu avertiras..., avertir me feras. 

Par combien de fois vous nous en avertirez.

Entro lo comonesca. Titre de 1053. 

Jusqu'à ce qu'il l' avertisse.

12. Comonrar, Commonrar, v., avertir. 

M'en commonras..., et.... qui per te me comonra aut comonrar m' en volra. Titre de 1066. 

Tu m'en avertiras..., et... qui pour toi m' avertira ou avertir m' en voudra.

Si tu, Hermengards..,, me comons. Titre de 1068. 

Si toi, Hermengards..., m' avertis.

13. Comoniment, Commoniment, s. m., avertissement.

Del comoniment no m' en vedarei. Titre de 960. 

De l' avertissement je ne m' en défendrai. 

Si per dreit commoniment non fa. Titre de 1053. 

Si par droit il ne fait avertissement.

(chap. Comonimén, comonimens : advertensia, anunsi, avís, etc.) 

14. Semondre, Somondre, Semonre, v., lat. submonere, semondre, avertir, inviter, convier, semoncer. 

Ieu pauc sap servir e semondre.

(chap. Yo poc sé (sápigo) serví y semondre : invitá, convidá.)

P. Vidal: No m fay.

Je sais peu servir et semondre.

Nostre Senher somonis el mezeis

Totz los arditz e 'l valens.

Bertrand de Born: Nostre Senher. 

Notre Seigneur invite lui-même tous les hardis et les vaillants.

Hom non somona

Mas selhs qu' an aondansa

De vin e d' anona.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Qu'on ne convie que ceux qui ont abondance de vin et de blé.

No nos defina de somonre e de repenre. V. et Vert., fol. 33. 

Ne finit de nous semoncer et de nous reprendre. 

Part. pas. Per que totz hom deuri' aver gran cura

De gen parlar, cant se sen somogut

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

C'est pourquoi tout homme devrait avoir grand soin de bien parler, quand il se sent averti. 

Doncs, pus quascus n'es preguatz e somos.

Aimeri de Peguilain: Ara parra. 

Donc, puisque chacun en est prié et invité.

- Substant. Avertissement, invitation.

Tot chant cuiava laissar, 

Mas aoras non aus mudar 

Qu' ieu no chant al vostre somos. 

T. de G. d'Uisel et de M. de Ventadour: Gui d' Uiselh. 

Tout chant je pensais laisser, mais maintenant je n'ose m' empêcher que je ne chante à la votre invitation.

Que hom fassa la gaita per lo cors, al somos que lo cominals lh' en faria.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Qu'homme fasse le guet par le cours, à l' invitation que la commune lui en ferait. 

Al somos que l' en faria. Charte de Montferrand, de 1240. 

A l' invitation qu' il lui en ferait.

ANC. FR. Li roiz Loeis fist semondre son ost.

Roman de Rou, v. 3646.

De bien faire les ad sumuns.

Marie de France, t. 1, p. 414. 

Sans l'avoir deffié ni semons de rien.

Comines, liv. 1, p. 140. 

J' y fus aussi semond entre les autres. 

Amyot, trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 390.

15. Somonsa, s. f., semonce, avertissement.

A la somonsa et a la requesta.

Tit. de 1291. DOAT, t. XI, fol. 218. 

A l' avertissement et à la requête.

16. Semosta, Somosta, s. f., invitation, offre, démonstration.

Domnas, ses semosta, 

Y venon de totz latz.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Les dames, sans invitation, y viennent de tous côtés.

De deniers e d' aver li fazia gran somosta. 

Fai denant lo sancts somostas e sembels. V. de S. Honorat. 

De deniers et d'avoir lui faisait grande offre. 

Fait devant le saint démonstrations et parades.

17. Somossa, s. f., exhortation, semonce, invitation, offre.

A be far als paures, et a bonas gens far prezens e somossas.

Liv. de Sydrac., fol. 73.

A bien faire aux pauvres, et à bonnes gens faire présents et invitations.

18. Sostmonir, v., requérir, avertir, mander.

Part. pas. A Rossilho vai K. ab gen privada 

Que non ac sostmonida ni lonh mandada.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

Charles va à Roussillon avec gent privée qu'il n'eut requise ni mandée de loin.

19. Somonemen, Somonoment, s. m., requête, réquisition.

Ab los prozoms de la villa et a lur somonemen.

(chap. En los prohomens de la vila y al seu somonemén : manamén : requerimén.) 

Cout. d'Alais, Arch. du Roy., K, 867. 

Avec les prud'hommes de la ville et à leur requête.

A so somonoment li rendrai sos deniers. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 131.

A sa réquisition je lui rendrai ses deniers.