Mostrando las entradas para la consulta alsá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta alsá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 5 de mayo de 2024

Leuda, Ledda, Leida, Lesda - Liamer, Liamier

Leuda, Ledda, Leida, Lesda, s. f., leude, droit de péage, sorte de tribut.

Pus no pren en la leuda torneza

Qu'a Monpeslier li tollon siey borges. 

Bernard de Rovenac: D'un sirventes. 

Puisqu'il n'en prend pas la leude tournoise qu'à Montpellier lui enlèvent ses bourgeois. (N. E. Tipo de moneda: torneza, tornesa, tournoise.)

Ledda aura... ledda non prendra. Tit. de 1103. Hist. de Lang., t. II, pr., col. 363.

Aura leude... Leude ne prendra. 

Non dara ja leida d'aver que venda que seus sia.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

Ne donnera pas la leude de bien qu'il vende qui soit sien.

En egua e en mul e en mula .IIII. D. de lesda, qui lo vent.

Charte de Montferrand, de 1248. 

En jument et en mulet et en mule quatre deniers de leude, qui le vend.

2. Leudier, Lesder, s. m., leudier, receveur de la leude.

El fetz...

D'un leudier, evangelista. 

Brev. d'amor, fol. 181. 

Il fit... d'un leudier, un évangéliste. 

Lo lesders, que porta la carta, no deu loier penre per la carta bailar, mas la lesda. Charte de Montferrand, de 1248. 

Le leudier, qui porte la charte, ne doit pas prendre honoraire pour livrer la charte, excepté la leude.

 

Leune, s. m., lierre.

Las fueillas de leune terrest.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les feuilles de lierre terrestre.

(chap. Hedra. ESP. Hiedra, yedra.)

Levar, v., lat. levare, lever, relever, faire lever, se lever.

Atressi cum l' olifans 

Que, quan chai, no s pot levar

Tro que l'autre, ab lo cridar 

De lor votz, lo levon sus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Ainsi comme l'éléphant qui, quand il choit, ne se peut lever, jusqu'à ce que les autres, avec le crier de leur voix, le font lever sus.

S' ieu mais chai, no m levetz del fanh.

Guillaume de Balaun: Mon vers.

Si davantage je chois, ne me relevez pas de la fange.

Aquel levet, quant ac dormit.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Celui-là se leva, quand il eut dormi. 

Quan sanz Peyres venc e dis li: 

“Honorat, frayre, leva ti.”

(chap. Cuan San Pere va vindre y li va di: “Honorat, germá (o flare), eixécat, álsat, elévat.)

V. de S. Honorat. 

Quand saint Pierre vint et lui dit: “Honorat, frère, lève-toi."

Estatz sus, e levatz.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Soyez sus, et levez-vous. 

Loc. Encontra lieys volon levar senhieyra.

(chap. Contra ella volen eixecá, alsá, elevá señera : señal : estandart : insignia : bandera.)

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Contre elle ils veulent lever enseigne.

Levey la crotz, e pris confessio.

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Je levai la croix, et je pris confession.

Quar anc fetz vers ni canso 

Degra l'om tost levar al ven.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Parce qu'il fit oncques vers et chanson on devrait tôt le lever au vent.

- Paraître, apparaître, en parlant des astres. 

1 dia, mati, can lo solelh si levet.

(chap. Un día, de matí, cuan lo sol se va eixecá, alsá, elevá (eixí). Miréu que en ocsitá no sempre féen aná jorn, tamé día, sense la tilde.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 7.

Un jour, au matin, quand le soleil se leva.

- Élever, hausser, hisser.

Dieus se laisset per nos en crotz levar.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot.

Dieu se laissa pour nous en croix élever.

No s'en vol anar cofessar, ni neys acocelhar contra sas temptations, ni vol levar los huelhs a Dieu per contritio. V. et Vert., fol. 12.

Ne s'en veut aller confesser, ni même aviser contre ses tentations, ni ne veut lever les yeux à Dieu par contrition.

Mentre Thomas levava elh cors de Jhesu Christ a la messa. Philomena. Tandis que Thomas élevait le corps de Jésus-Christ à la messe.

Meton s' en mar, levon la vela. V. de S. Honorat. 

Se mettent en mer, hissent la voile.

(N. E. FR. hisser : ESP. izar.)

Fig. Quals laus se pot al teu levar.

Deudes de Prades: Qui finamen. 

Quelle louange se peut à la tienne élever.

- Soulever, emporter, entraîner par le poids.

Mes des liuras sus la balanza, 

E la fueylla tan fort s' enanza 

C' ayssi las leva de randon,

Com fera un petit boton.

V. de S. Honorat. 

Mit dix livres sur la balance, et la feuille s'élance si fort qu'ainsi elle les lève d'emblée, comme elle ferait un petit bouton.

- Percevoir, exiger.

Levaran novelamen 

Talhas e quistas et uzatges 

E gabelas e pezatges.

Brev. d'amor, fol. 122. 

Lèveront de nouveau tailles et questes et usages et gabelles et péages.

(N. E. Aquí se ve que los usages, usatges, consuetudines, costums, eran un tipo de impuesto, como las gabelas, peajes, tallas, quistas, o la leuda, lezda, que sale un poco más arriba.)

- Produire, porter, rapporter.

Terra es que no leva blat.

(chap. Terra es que no produíx blat.)

Aybres es ramos, qui, en loc de frug, leva bacas.

(chap. Abre o albre es ramut, que, en ves de fruit o fruita, fa bayes.)

Eluc. de las propr., fol. 183 et 202.

Est terre qui ne produit blé.

Est arbre rameux, qui, au lieu de fruit, porte des baies.

Terra... plus apta a noyrir bestia que a meyshos levar.

Eluc. de las propr., fol. 182.

Terre... plus apte à nourrir bête qu'à produire moissons.

- Enlever, emporter, retirer.

Ab pauc d' espleg mi pot levar mon mal.

G. Faidit: Pel messatgier. Var.

Avec peu de peine me peut enlever mon mal.

D' aqui la leveron li diable. V. de S. Honorat.

De là l' emportèrent les diables.

La levei del port al embarquar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Je l' enlevai du port à l'embarquer.

- Exalter, faire l'exaltation.

Quan levaran en cadeira... 

Lo pros comte de Rodes.

Folquet de Lunel: Per amor.

Quand ils élèveront au trône... le preux comte de Rhodez.

A una volontat elegz, vos an levat. V. de S. Honorat.

Par une même volonté élu, ils vous ont exalté.

- Soulever, révolter.

Cant encontra Dieu si levet. Trad. d'un Évangile apocryphe.

Quand contre Dieu il se révolta.

Part. prés. De la mar d' Anglaterra tro al soleil levant. V. de S. Honorat. De la mer d'Angleterre jusqu'au soleil levant. 

Loc. Mi menet levant, cazen.

Perdigon: Entr' amor.

Me mena levant, tombant.

Substantiv. Cum vezem de las flors que al levant del solelh si expando.

Eluc. de las propr., fol. 116.

Comme nous voyons des fleurs qui au levant du soleil s'étalent.

- L'un des quatre vents cardinaux.

Los principals aissi nomnam

En nostra lengua romana: 

Levan, grec e trasmontana.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Les principaux nous nommons ainsi dans notre langue romane: 

Levant, grec et tramontane.

Part. pas. Ieu venc vas vos, senher, fauda levada. 

T. de Montant et d'une dame: Ieu venc. 

Je viens vers vous, seigneur, le devant levé. 

Fui bisbes levatz.

Izarn: Diguas me. 

Je fus exalté évêque. 

Prép. Tug dessenero, levat us.

P. Cardinal: Una cieutat. Var.

Tous devinrent fous, excepté un.

Ab ell s'en son eyssit tug li clergue tan tost,

Levat lo sagrestan e lo malvays prebost.

V. de S. Honorat.

Avec lui s'en sont sortis tous les clercs aussitôt, excepté le sacristain et le mauvais prévôt.

ANC. FR.

Demain, par matin, quant li baron levèrent. Roman de Rou, v. 3915.

En ce temps les gens des communes 

Du pays de Caulx se levèrent.

Vigiles de Charles VII, t. 1., p. 146.

ANC. CAT. ANC. ESP. Levar. CAT. MOD. ESP. MOD. Llevar. PORT. Levar. 

IT. Levare. (N. E. ESP. Levantar, elevar, alzar, etc.; Levante, viento que viene del Este, de donde el sol se levanta, eleva, alza, nace, etc. 

El Poniente es el contrario, o sea, que viene de donde se pone el sol. Hubo un tiempo que en España no se sabía de dónde venían estos vientos, ya que el sol ni nacía ni se ponía en tierra española.)

2. Levadit, adj., levis.

Deu aver ponts levadits.

Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 282.

Doit avoir ponts-levis.

CAT. Llevadis (con tilde llevadís). ESP. Levadizo (N. E. Interesante. Siglo XV, 15, puentes levadizos.). PORT. Levadiço. IT. Levatoio.

3. Levament, s. m., élévation, soulèvement.

Lo levament de las mieuas mans.

(chap. Lo elevamén (la elevassió) de les meues mans.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 65.

L' élévation des miennes mains.

Levament de l'ayga. Eluc. de las propr., fol. 248.

- Soulèvement de l'eau.

ANC. ESP. Levamiento (MOD. elevamiento, elevación). IT. Levamento.

4. Levada, s. f., élévation, monticule.

Ho autras possessions que an levada.

Trad. du Traité de l'Arpentage, 1re part., ch. 17.

Ou autres possessions qui ont élévation.

- Levée, chaussée.

Aquel' ayga del Rose i venia;

Car adonc levadas non i avia.

Vie de S. Trophime.

Cette eau y venait du Rhône; car alors chaussées il n'y avait. 

ANC. ESP. PORT. Levada. IT. Levata.

5. Levador, s. m., percepteur, receveur, qui lève les impôts.

Levador del dich emprumpt. 

Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 239. 

Percepteur dudit emprunt.

ANC. ESP. Levador. IT. Levatore.

- Adject. A lever, à percevoir.

III gros per quintal... levadors coma dessus es dich.

Reg. des États de Provence, de 1401.

Trois gros par quintal... à percevoir comme dessus est dit.

6. Levairitz, Levayritz, s. f., accoucheuse.

Levayritz, es aquela que ha sciencia de ministrar et ajudar femna en son enfantament. Eluc. de las propr., fol. 70.

L' accoucheuse, c'est celle qui a science de secourir et aider la femme en son enfantement.

Matrona levairitz d'enfant.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Matrone accoucheuse d'enfant.

IT. Allevatrice. (ESP. Matrona. chap. matrona, matrones.)

7. Levam, s. m., levain.

Voy. Leibnitz, Coll. Etym., p. 119.

Farina, o pasta ses levam, es dita azima.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Farine, ou pâte sans levain, est dite azyme.

(ESP. Harina, o pasta sin levadura, se dice ácima : pan ácimo.)

Fig. Notre Segnier dis en l' Avangile: “No voliatz jutgar l' us l' autre, e eschivatz lo levam dels Farizeus”. Trad. de Bède, fol. 33.

Notre Seigneur dit dans l'Évangile: “Ne veuillez juger l'un l'autre, et évitez le levain des Pharisiens”.

8. Levat, s. m., levain.

Farina ab levatz mesclada.

(chap. Farina en llevat (llevats) mesclada.)

Eluc. de las propr., fol. 208. 

Farine mêlée avec levains.

Si com lo levat corromp la pasta, et la torna a ssa sabor. 

V. et Vert., fol. 85.

Ainsi comme le levain corrompt la pâte, et la tourne à sa saveur.

CAT. Llevat. IT. Lievito. (chap. Llevat; vore lleute.)

9. Levadura, s. f., levure, levain.

No sia trobada levadura en totas vostras mayzos.

Hist. abr. de la Bible, fol. 28. 

Que ne soit trouvée levure en toutes vos maisons. 

ESP. PORT. Levadura.

10. Eslevar, v., élever, exalter.

El se esleva sobre tot. Doctrine des Vaudois

Il s'élève au-dessus de tout.

- Lever.

La nueg nos eslevem. Regla de S. Benezeg, fol. 33. 

La nuit nous nous levons.

Part. pas. Mais lur cor an aissi eslevat en Dieu, que non prezon tot lo mon un boto. V. et Vert., fol. 33. 

Mais leur coeur ils ont ainsi élevé en Dieu, qu'ils ne prisent le monde entier un bouton. 

ANC. FR. Ne sunt eslevet li mien oil.

Trad. du Psaut. de Corbie, ps. 130. 

CAT. ESP. PORT. Eslevar. IT. Elevare.

11. Elevatiu, adj., élévatif, propre à élever, à soulever. 

De las undas elevatiu.

Virtut atractiva et elevativa.

Eluc. de las propr., fol. 133 et 131.

Élévatif des ondes.

Force attractive et élévative.

12. Eslevation, Elevatio, s. f., lat. elationem, élévation.

Eslevation de mans. Doctrine des Vaudois. 

Élévation de mains. 

Fig. Elevacio de votz.

Aytals maniera de pronunciar ab elevatio o am depressio.

Leys d'amors, fol. 9 et 7.

Élévation de voix.

Telle manière de prononcer avec élévation ou avec dépression.

Sos... segon elevacio et depressio.

Eluc. de las propr., fol. 281. 

Le son... selon élévation et dépression. 

CAT. Elevació. ESP. Elevación. PORT. Elevação. IT. Elevazione. 

(chap. Elevassió, elevassions.)

13. Eslevament, Elevament, s. m., haussement, élévation.

En l' eslevament de sos oils e de sos pelios. Trad. de Bède, fol. 40.

Dans le haussement de ses yeux et de ses paupières.

Fig. Elevament o abaysshamen del accen. Leys d'amors, fol. 10.

Élévation ou abaissement de l'accent. 

ESP. Elevamiento. IT. Elevamento. (chap. Elevamén, elevamens.)

14. Allevar, Alevar, v., lat. allevare, soulever, supposer, imposer.

Allevar lo mal e lo blaspheme que non es vers.

Per se yssausar, et allevar blasme ad aquells.

Allevon mal que non s'era vist ni auzit. V. et Vert., fol. 3, 8 et 52.

Supposer le mal et le blasphème qui n'est pas vrai.

Pour s'exhausser, et imposer blâme à ceux-là.

Soulèvent mal qui ne s'était vu ni entendu.

- Faire l'éducation, élever.

Si com l' enfas qu' es alevatz petitz 

En cort valen.

P. Raimond de Toulouse: Si com l'enfas. 

Ainsi comme l'enfant qui est élevé petit en cour distinguée.

Part. pas. Messorgas trobadas et allevadas per far rire la gen.

V. et Vert., fol. 24.

Mensonges trouvés et supposés pour faire rire la gent.

IT. Allevare.

15. Enlevar, v., enlever, emporter.

Mort el sol jazia,

E non era qui l' enleves.

Brev. d'amor, fol. 69.

Mort il gisait à terre, et (nul) n'était qui l'enlevât. 

Loc. Non si trobet sa par d'Aragon ni d' Espanha;

On plus de quatre centz n'avia dins lo vergier,

La bella Herenborcz enlevet l' esparvier.

V. de S. Honorat.

Ne se trouva sa pareille d'Aragon ni d'Espagne; où plus de quatre cents y en avait dans le verger, la belle Heremborc enleva l'épervier.

16. Releu, s. m., lat. relevium, relief, reste.

XII ples cofres de releu. Liv. de Sydrac, fol. 123.

Douze pleins coffres de relief.

CAT. Relleu. ESP. Relieve (relevo). IT. Rilevo, rilievo.

17. Relevar, v., lat. relevare, relever, rétablir.

Nos non podem relevar aquells que son cazutz, si nos no nos enclinam vas ells. V. et Vert., fol. 61. 

Nous ne pouvons relever ceux qui sont tombés, si nous ne nous inclinons vers eux. 

Fig. Si la cortz del Puei e 'l ric bobans...

No m relevon, jamais non serai sors.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Si la cour du Puy et la noble générosité... ne me relèvent, jamais je ne serai debout.

CAT. ESP. PORT. Relevar. IT. Rilevare. (chap. Relevá: relevo, releves, releve, relevem o relevam, relevéu o releváu, releven; relevat, relevats, relevada, relevades.)

18. Relevation, s. f., lat. relevationem, soulagement.

Per relevation... e utilitat. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 90. 

Pour soulagement... et utilité. 

ESP. Relevación. (chap. Relevassió, relevassions.)

19. Relevament, s. m., lat. relevamentum, soulagement, secours.

A relevament e consolacio de tot lo realme.

Ms. 9 0 6 2, fonds de Gaignières, Maison royale. 

A soulagement et consolation de tout le royaume. 

IT. Rilevamento. (chap. Relevamén, relevamens.)

20. Solevar, v., lat. sublevare, soulever, exciter.

Per la forsa de las colretz jaunas que solevo las autras colretz del cors.

Liv. de Sydrac, fol. 79. 

Par la force des flegmes jaunes qui soulèvent les autres flegmes du corps. 

ESP. Solevar (sublevar). IT. Sollevare. (chap. Sublevá, sublevás: yo me sublevo, subleves, subleve, sublevem o sublevam, sublevéu o subleváu, subleven; sublevat, sublevats, sublevada, sublevades. Sublevassió, sublevassions.) 

 

Lhia, s. f., lie, marc.

Loc. fig. Senhors, ar esgardatz 

Si sui be a la lhia.

Bertrand d'Allamanon: Lo segle. 

Seigneurs, regardez maintenant si je suis bien à la lie.

ESP. (lía) PORT. Lia.

 

Li, art. masc. plur., lat. illi, les.

Voyez la Grammaire romane, p. 113 et suiv., et la Grammaire comparée des langues de l'Europe latine, p. 3 et suiv. 

Suj. Li cavalier an pretz...

Li un son bon guerrier.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Les chevaliers ont mérite... Les uns sont bons guerriers.

Tan son li mal e sai e lai.

P. Rogiers: Tant ai mon. 

Tant les maux sont et çà et là.

ANC. FR. Là péri de France la flor

E des baronz tuit li meillor.

Roman de Rou, v. 317. 

Li oisel qui se sunt teu. 

Li bois recovrent lor verdure.

Roman de la Rose, v. 67 et 53. 

ANC. IT. Pacifichi li uomini viveriano, se via fusse tolto mio e tuo.

Guittone d'Arezzo, Lett. 3. 

Li angel fan festa en quella eterna vita. 

Jacopone da Todi, Oda 21, lib. III.

Quelques manuscrits des poésies des troubadours, offrent parfois LI employé comme sujet féminin, mais on le trouve plus souvent dans les ouvrages en prose. En voici deux exemples tirés des poésies des troubadours.

S' outra mar non fan seccors breumen,

Li terra s pert, ses tot revenemen.

Bertrand d'Allamanon: D'un sirventes mi. 

Si outre-mer ils ne font secours bientôt, la terre se perd sans aucun retour. 

Que 'l genser e li plus gaia 

M'a promes.

B. de Ventadour: Anc no vi. Var. 

Vu que la plus gentille et la plus gaie m'a promis.

Dans quelques passages des manuscrits des poésies des troubadours, on trouve l'article pluriel LI employé comme régime, tandis qu'il n' indiquait réellement que le sujet, et qu'il était constamment employé comme tel. Je regarde cet accident grammatical plutôt comme une faute de copiste que comme une exception; d'ailleurs, il est si rare et il se trouve si généralement rectifié par les autres manuscrits que je crois devoir ici me borner à le constater.

2. Li, pron. pers. masc. sing., lui, à lui.

Rég. ind. No 'l LI tolra, ni no 'l LI devedara. Titre de 960.

Ne le lui ôtera, ni ne le lui prohibera.

S' anc LI fi tort, que lo m perdo.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Si oncques à lui je fis tort, qu'il le me pardonne.

Greu veiretz chantador 

Ben chan, quan mal LI vai.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Difficilement vous verrez que chanteur chante bien, quand mal lui va.

ANC. FR. Il me dist que l' évesque Guillaume de Paris li avoit conté que un grant mestre de divinité estoit venu à li, et li avoit dit que il vouloit parler à li, et il li dist. Joinville, p. 14. 

ANC. IT. Ad famiglio... impose che come in parte fosse con la dona che migliore li paresse... la doveva uccidere. Boccaccio, Decameron, II, 9.

3. Li, pron. pers. fém. sing., lui, à elle.

Rég. ind. Ela m fai un regard amoros,

Et ieu li bais la boc' e 'ls huels amdos.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Elle me fait un regard amoureux, et je lui baise la bouche et les yeux tous deux.

Totz joys li deu humiliar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Toute joie à elle doit être soumise. 

ANC. FR. Rég. ind.

Et vous ne poez miez honir 

Fame tençant que par tesir; 

Le cuer el ventre li crevez 

Quant respondre ne li volez.

Fables et cont. anc., t. II, p. 193.

ANC. IT. Lo incominciò a servir sì bene... che egli li venne oltre modo a grado. Boccaccio, Decameron, II, 9.

4. Lui, Luy, pron. m. et f. sing., lui, elle; à lui, à elle. 

Rég. dir. Tug cels qui auzian lui se meravilhavan.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 2. 

Tous ceux qui entendaient lui s'émerveillaient. 

Ab tot mi platz la belha d'aut paratge, 

E plagra m pauc chans, si per lui no fos. 

Peyrols: Be m cuiava. 

Avec tout me plaît la belle de haut parage, et me plairait peu chant, si pour elle il ne fut. 

Rég. ind. Vos e 'l pros Peitavis 

Sal Dieus e benezia, 

Car lui sui aclis.

G. Faidit: Era nos sia. 

Vous et les preux Poitevins sauve Dieu et bénisse, car je suis soumis à lui.

 

Liamer, Liamier, s. m., limier. 

Braquet e liamier.

Bertrand de Born: Rassa mes.

Brachet et limier.

Liamers frezadors.

Giraud de Salignac: Esparviers.

Limiers agiles.

(N. E. (ancien français liemier, chien qu'on mène en laisse, de liem, lien.)

1. Chien courant, employé, dans la chasse à courre, pour la recherche du gibier.

2. Familier. Policier, détective : Envoyer sur la piste d'un malfaiteur les plus fins limiers.

(ESP. Sabueso)

Liamer, Liamier, limier, sabueso

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens, llibre sexto. Lo crimen.

Llibre sexto. Lo crimen.

Don Pedro, lo Périt, se va presentá a casa de Paco, lo Baixet, dudán, insegú, pero en estudiada prossopopeya, encara que la comisura de la boca estirabe la galta cap a la orella dreta, demostrán la seua inestabilidat, aixina que no vas vore eixí a la siñora, a doña Purita, dic, Régula y la Régula, ae, no siñó, don Pedro, per la tanca no va eixí, ya lay dic, anit no vam escorre la tanca mes que pera que passare lo coche del siñoret Iván, y don Pedro, lo Périt, ¿estás segura de lo que dius, Régula? y la Régula, ae, com que a estos ulls sels ha de minjá la terra, don Pedro, y, al seu costat, Paco, lo Baixet, apoyat a dos gallates de sabina, corroborabe les paraules de la Régula y Azarías sonreíe bobamen en la gralleta damún del muscle, y, en vista de que no traíe res en cla, don Pedro, lo Périt, va desistí, se va separá del grupet y se va alluñá corralada abán, cap a la Casa Gran, lo cap caigut, replegats los muscles, tocanse les burchaques del tabardo com si, en ves de la dona, haguere perdut la cartera, y, cuan va desapareixe de la seua vista, la Nieves va eixí a la porta en la Charito als brassos y va di de sopetón, pare, doña Purita estáe anit abrassanse y morrejanse al sopadó en lo siñoret Iván, ¡mare quíns morreos! Va baixá lo cap com excusánse y Paco, lo Baixet, va adelantá les gayates y, apoyánse en elles, se va arrimá a la Nieves, tú calla la boca, chiqueta, alarmat, ¿sap algú que los vas vore juns? y la Nieves, ¿quí u ha de sabé? eren ya mes
de les dotse y a la Casa Gran no quedabe dingú, y a Paco, lo Baixet,
la inquietut se li desbordabe per los ulls, per los sensitius forats
del seu nas chato, va baixá encara mes la veu, de aixó ni una
paraula, ¿sens?, en estos assuntos dels señoritos, tú, sentí,
vore y callá, pero no habíen acabat la conversa, cuan va torná don
Pedro, lo Périt, la jaquetota desabotonada, sense corbata, blang,
les grans mans peludes caigudes a lo llarg del cos y en la mandíbula
inferior o barra de baix com desarticulada, dessididamen doña Purita
no está a la Casa, va di, después de dudá una mica, no está a cap
puesto doña Purita, donon raó al personal del cortijo, a lo milló
han raptat a doña Purita y estam aquí, crusats de brassos, perdén
lo tems, pero ell no estabe crusat de brassos, sino que se fregabe
una ma en l´atra y mirabe cap an ells en un ulls enloquits y Paco,
lo Baixet, va aná donán raóns, casa per casa, al voltán de la
corralada, y una vegada que tots van está ajuntats, don Pedro, lo
Périt, se va encaramá al abeuradó y los va comunicá la
desaparissió de doña Purita, se va quedá a la Casa Gran dirigín
lo servissi cuan yo me vach gitá, después no la hay tornat a vore,
¿algú de vatros ha vist a doña Purita passada la mija nit? y los
homens se miraben entre ells, en expresió indescifrable, y algún
montabe lo labio de baix damún del de dal pera fé mes ostensible la seua ignoransia, o negaben categóricamen en lo cap, y Paco, lo
Baixet, mirabe fito fito a la Nieves, pero la Nieves se dixabe mirá
y gronsabe acompassadamen a la Charito, sense di que sí ni que no,
impassible, pero, de pronte, don Pedro, lo Périt, se va encará en
ella y la Nieves se va ficá tota roija, sobressaltada, chiqueta, va
di, tú estabes a la Casa Gran cuan mos vam retirá y doña Purita
estáe per allí, trasteján, ¿es que no la vas vore después?, y la
Nieves, com estamordida, negabe, acompassabe en lo cap lo gronsá
dels seus brassos acunán a la chiqueta Menuda, y, dabán de la seua
negativa, don Pedro, lo Périt, va torná a paupás repetidamen,
desoladamen, les grans burchaques de la seua jaquetota y a moure
nerviosamen la comisura dreta de la boca, mosseganse la galta per
dins, está be, va di, podéu anáton, se va girá cap a la Régula,
tú, Régula, aguarda un momén, y, al quedá ma a ma en la Régula,
lo home se va desarmá que doña Purita ha tingut que eixí en ell,
en lo siñoret Iván, dic, Régula, simplemen pera gastám una mala
broma, no te pensos datra cosa, que aixó no, pero per forsa ha
tingut que eixí per la tanca, no cap datra explicassió, y la
Régula, ae, pos en lo siñoret Iván ben segú que no hi anabe, don
Pedro, que lo siñoret Iván anabe sol, y sol me va di, Régula,
cúidam an este home, per lo Paco, ¿sap?, que, abáns de final de
mes hay de torná per al colom y me fa falta, aixó me va di, y yo li
vach escorre la tanca y ell va marchá, pero don Pedro, lo Périt, se
impassientabe, lo siñoret Iván portabe lo Mercedes, ¿no es sert
Régula? y a la Régula se li va aplaní la mirada, ae, don Pedro, ya
sap que yo de aixó no ne enteng, lo coche blau portabe, ¿li val? lo
Mercedes, va ratificá don Pedro, y va fé uns momos en cadena tan
rápits y pronunsiats que la Régula va pensá que may mes se li
tornaríe a ficá dreta la cara, una cosa, Régula, ¿ten vas fixá...
ten vas acatá si al assiento de detrás portabe, per casualidat, lo
siñoret Iván la gabardina, alguna roba, o la maleta? y la Régula,
ae, no vach repará en aixó, don Pedro, si vol que li diga la
verdat, y don Pedro va tratá de sonriure pera restáli importánsia
al assunto, pero li va eixí una carota gelada y en eixe gesto de
doló de estómec als labios, se va incliná confidensialmen damún
del oít de la Régula y va puntualisá, Régula, pénsatu dos
vegades antes de contestá, ¿no aniríe... no aniríe doña Purita
dins del coche, gitada, fico per cas, al assiento de detrás, tapada
en un abrigo o datra roba consevol?, enténme, yo no es que
desconfía, tú ya me compréns, sino que potsé anabe de broma y sen
ha anat a Madrid pera fém patí, y la Régula, a la que la mirada se
li afilabe per moméns, va insistí en la seua negativa, ae, yo sol
vach vore al siñoret Iván, don Pedro, que lo siñoret Iván, cuan
yo me vach arrimá, me va di, Régula, cuídam an eixe home, per lo
Paco, ¿sap?... ya, ya, ya... va interrompre don Pedro, coléric,
eixe cuento ya me l´has contat, Régula, y bruscamen va pegá mija
volta y se va alluñá, y, a partí de eixe momén, sel va vore per
lo cortijo vagán de un puesto a un atre, sense meta determinada, la
barbilla al pit, la esquena belcada, los muscles arrupits, com si
vullguere fés invissible, batén, de cuan en cuan, en les palmes de
les mans les burchaques de la jaquetota, desalentat, y aixina va
passá una semana, y lo dissabte siguién, cuan va soná dabán de la
tanca del cortijo lo claxon del Mercedes, don Pedro, lo Périt, se va
ficá tremolós y se aguantabe una ma en l´atra pera que no se li
notare, pero va acudí a escape a la porta y, mentres la Régula
escorríe la tanca, ell, don Pedro, tratabe de serenás y una vegada
que lo coche se va ficá en marcha y se va desllisá suaumen hasta
les eretes de geranios, tots van pugué comprobá que lo siñoret
Iván veníe sol, en la seua cazadora de ante plena de cremalleres, y
lo seu foulard al coll y la visera de pana fina sombrejánli lo ull
dret, y, mes aball, resaltán damún de la pell dorada, la seua ampla
sonrissa blanquíssima y don Pedro, lo Périt, no va pugué contindre
la seua ansiedat y allí mateix, al pati, dabán de la Régula y
Paco, lo Baixet, que habíe eixit hasta la porta, li va preguntá,
una cosa, Iván, ¿no vas vore per casualidat a la Purita la atra nit
después del sopá? No sé qué ha pogut passáli, al cortijo no hi
está y... y, tal com parlabe, la sonrissa del siñoret Iván se fée
mes ampla y la seua dentadura relluíe y, en estudiada frivolidat va
pegá un cop a la gorra en un dit y ésta se va eixecá dixán al
descubert lo fron y lo naiximén del seu pel negríssim y no me
digues que has perdut a la teua dona, Pedro, estaríe bo aixó, ¿no
habreu reñit com de costum y sen ha anat a casa de sa mare esperán
lo teu san advenimén?, y don Pedro movíe amún y aball los seus
muscles ossuts, que en una semana habíe perdut este home lo que
atres en vin añs, virgen, que teníe les galtes estirades y blaves
de tan pálides y fée constans aspavéns en la boca y, finalmen, va
reconeixe, reñí, sí que reñim, Iván, les coses com son, com
tantes nits, pero dísme, ¿per aón va eixí del cortijo esta dona,
si la Régula jure y perjure que no va escorre la tanca mes que pera
tú, eh?, féste cuenta que de habé escapat a campo través, per los
carrascals, los mastíns la hagueren destrossat, tú saps cóm se les
gasten eixos gossots, Iván, que son pijós que les fieres, y lo
siñoret Iván se enroscabe un mechó de pel al seu índice dret y
pareixíe reflexioná y, al cap de un rato, va di, si habíeu reñit,
ella va pugué embutís al maletero del meu coche, Pedro, o al forat
del assiento de detrás, lo Mercedes es mol capás, ¿compréns?,
embutís a consevol raconet, dic, Pedro, sense que yo men enterara y
después apeás a Cordovilla, o al Fresno, aon vach repostá
gasolina, o, si me apures, al mateix Madrid, ¿no?, yo soc mol
despistat, ni men haguera donat cuenta... y los ulls de don Pedro, lo
Périt, se anaben omplín de llum y de llágrimes, claro, Iván,
naturalmen que va pugué sé aixina, va di, y lo siñoret Iván se va
ajustá la visera, va torná a mostrá la seua generosa sonrissa y li
va pegá un amistós copet al muscle a don Pedro, lo Périt, a través
de la ventanilla, datra cosa no te pensos, Pedro, que eres mol
afissionat al melodrama, la Purita te vol, tú u saps, y ademés, va
riure, lo teu fron está llis com la palma de la ma, pots dormí
tranquil, y va torná a riure, inclinat damún del parabrises, va
ficá lo coche en marcha y se va dirigí a la Casa Gran, pero, antes
de la hora de sopá, tornáe a está a casa de Paco, lo Baixet, ¿cóm
va eixa cama, Paco? que abáns en lo dichós sofoco de don Pedro, ni
te hay preguntat, y Paco, lo Baixet, ya veu, siñoret Iván, poquet a
poc, y lo siñoret Iván se va acachá, lo va mirá fíxamen als ulls
y li va di pera retál, a que no tens collons, Paco, de eixí demá
en lo reclam, y Paco, lo Baixet, va escrutá la cara del siñoret
Iván, tratán de adiviná si parlabe en serio o bromejabe, pero
dabán de la impossibilidat de resóldreu, va preguntá, ¿u diu en
serio o en broma, siñoret Iván? y lo siñoret Iván va crusá lo
dit gros damún del índice, lo va besá, y va ficá cara de
sircunstansies, parlo en serio, Paco, te u juro, tú me coneixes y
saps que en estes coses de la cassera yo no fach bromes y en lo teu
chic lo Quirce, no me agrade, vaiga, te hay de sé franc, Paco,
que pareix que li estigue fen a un un favor, ¿comprens? y no es
aixó, Paco, tú me coneixes, que de no está a gust al monte
preferixgo quedám a casa, pero Paco, lo Baixet, va siñalá en un
dit la garra escayolada, pero, siñoret Iván, ¿aón vol que vaiga
en este engorro de alchés? y lo siñoret Iván va baixá lo cap,
verdaderamen, va admití, pero, después de uns segons de cavilá,
va eixecá los ulls de golpe, ¿y qué me dius de ton cuñat, Paco,
eixe retrasad, lo de la gralla? tú me vas di una vegada que en lo
reclam podíe valé, y Paco, lo Baixet, va tombá lo cap, lo Azarías
es inossén, pero probo, miro, per probá no se perd res, va girá
los ulls cap a la fila de casetes molineres, totes bessones, en lo
emparrat damún de cada una de les portes, y va cridá, ¡Azarías!
y, al cap de un rato, se va personá lo Azarías, los pantalons
caiguts, la sonrissa babeján, mastegán lo no res, Azarías, va di
Paco, lo Baixet, lo siñoret Iván te vol portá demá al monte en lo
reclam... ¿en la milana?, va di Azarías, transfigurat, y Paco, lo Baixet, aguarda, Azarías, no se trate de la milana ara, sino del
reclam, dels coloms segos, ¿entens?, ña que amarráls a lo mes alt
de una carrasca, mourels en un cordell y aguardá... lo Azarías
assentíe, ¿com a la Jara, en lo siñoret? va preguntá, lo mateix
que a la Jara, Azarías, va contestá Paco, lo Baixet, y, al día
siguién, a les sat del matí, ya estabe lo siñoret Iván a la porta
en lo Land Rover marrón, ¡Azarías!, ¡siñoret! se movíen
silensiosamen a la penumbra, com a sombres, que sol se escoltáe lo
humit castañejá de les genives pelades del Azarías, mentres a la
línia mes fonda de la serra apuntabe ya la aurora, fica ahí detrás
los aparells y la gabia en los coloms, ¿portes la maroma pera
escalá?, ¿pujarás descals als abres? ¿no te nafrarás los peus
pero lo Azarías ateníe los preparatius sense escoltál y, abáns de
arrancá, sense demaná permís al siñoret Iván, se va arrimá al
cobertís, va pendre lo pot de prenso compost, va eixí a la
corralada, va alsá lo cap, va entreobrí los labios y ¡quiá! va reclamá en
la veu afelpada, acusadamen nassal, y, desde la punta de la veleta,
la gralleta va contestá a la seua cridada, ¡quiá! y lo muixó va
mirá cap a aball, cap a les sombres que se movíen al voltán del
coche, y encara que la corralada estabe entre dos llums, se va
incliná cap a abán y se va llansá al buit, describín sirculs y,
finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías, entreobrín
les ales pera equilibrás y, después, va saltá al antebrás y va
obrí lo pic, y lo Azarías, en la ma esquerra, li anabe embutín
pelles de prenso humit, mentres babejabe y musitabe en ternura,
milana bonica, milana bonica, y lo siñoret Iván, es collonut, minge
mes del que val lo muixó eixe, ¿es que encara no sap minjá sol? y
lo Azarías sonreíe malissiosamen mostrán les genives, ¿qué hi
farem si no ne sap? y una vegada que se va fartá, com lo siñoret
Iván se va arrimá, la gralleta va arrancá a volá y, al topá en
la portalada de la capella, va pujá airosamen, la va sobrevolá y se
va posá al alero, mirán cap a aball, y, entonses, lo Azarías li
va sonriure y va fé un gesto de despedida en la ma y, ya dins del
coche, va repetí lo gesto per la finestra de detrás, mentres lo
siñoret Iván enfilabe lo camí de la serra y pujabe cap al
carrascal del Moro y, una vegada allí, se van apeá, lo Azarías se
va pixá les mans al amparo de un carrascot y, al acabá, va pujá a
pols a la carrasca mes grossa, engarfián les mans a un simal y
passán les cames flexionades per la forcacha entre dos ramals, com
si fore un mono, y lo siñoret Iván, ¿pera qué tens la maroma,
Azarías? y lo Azarías, ¿quína falta fa, siñoret? me allargue lo
chisme eixe, y lo siñoret Iván va alsá lo balansí en lo reclam
sego amarrat y li va preguntá, ¿cuáns añs tens tú, Azarías? y
lo Azarías, allá dal, en lo balansí a la ma esquerra, paupán lo
ven, un añ mes que lo siñoret, va contestá, y lo siñoret Iván,
tot parat, ¿de quín siñoret me estás parlán, Azarías? y lo
Azarías, mentres lligabe lo balansí, del siñoret, y lo siñoret
Iván, ¿lo de la Jara?, y lo Azarías, assentat al simal, apoyat al
trong, sonreíe bobamen al blau sense contestá, mentres lo siñoret
Iván arreplegabe unes rames seques pera fé lo parapeto, daball de
la carrasca, y, una vegada fet, va mirá lo sel, cap al sur un sel
blau tenue, levemen entaragañat per la calima, y va arronsá lo
fron, no se veu ni rastre de vida, ¿no estarem passats de fecha?
pero lo Azarías anáe enredán en lo balansí, un-dos, un-dos,
un-dos, com si fore un juguet, y lo reclam sego, lligat al eje,
aletejabe frenéticamen pera no caure, y lo Azarías sonreíe en les
genives rosades y lo siñoret Iván, para quieto, Azarías, no mel
marejos, mentres no ñaguen muixons a dal es bobería reclamá, pero
lo Azarías continuabe estirán, un-dos, un-dos, un-dos, a vore, per
pura chiquería, per enredá, y lo siñoret Iván, entre que no se
veíe cap muixó al sel y se barruntabe un matí de porra, se li
anabe agreján lo carácter, ¡quieto hay dit, Azarías, collons!
¿es que no me sens? y, per este arrebato, lo Azarías se va acobardá
y se va quedá parat, aculat al camal, sonrién als angels, en la
seua sonrissa desdentegada, com un chiquet que mame, hasta que,
passats uns minuts, van apareixe sing surites, com sing puns negres
al blau fluixet del firmamén y lo siñoret Iván, dins del parapeto,
va prepará la escopeta y va musitá en mija boca, ahí venen, templa
ara, Azarías, y lo Azarías va agarrá lo cap del cordell y va
templá, aixina, fóli, fóli, pero les surites van ignorá lo
reclam, van torse a la dreta y se van pedre al horizonte tal com
habíen passat, pero, un cuart de hora después, va assomá al
suroeste un bando mes atapit y la essena se va repetí, los coloms no
van caure al reclam y van doblá cap als carrascals del Alcorque, en
la consiguién desesperassió del siñoret Iván, no lo volen, ¡les
filles de la gran puta!, tira pera aball, Azarías, anemon al
Alisón, les poques que ñan pareix que se tiren avui cap allí, y lo
Azarías va baixá en lo balansí a costes, van agarrá lo Land
Rover, y, bordeján roquissals, se van atansá cap al Alisón, y una
vegada al mogote, lo Azarías se va oriná a les mans, va pujá
a escape a un alcornoque tremendo, va amarrá lo reclam y a esperá,
pero tampoc pareixíe que allí ñaguere movimén, encara que ere
pronte pera determináu, pero lo siñoret Iván en seguida perdíe la
passiensia, aball, Azarías, aixó pareix un sementeri o fossá, no
me agrade, ¿saps?, la cosa se está ficán fea, y van torná a
cambiá de puesto, pero los coloms, mol poquets y desperdigolats, se
mostraben furos, no doblaben al engañ y ya, a mich matí, lo siñoret
Iván, aburrit de tanta espera inútil, va escomensá a dispará a
dreta y a zurda, als muixons negres, als pardals, a les cagarneres,
a les garses, que pareixíe lloco, y entre tiro y tiro, cridáe com
un grillat, ¡si les raboses estes diuen que no, es que no! y cuan se
va cansá de fé barrabassades y de di incoherensies, va torná al
abre y li va di al Azarías, desarma lo balansí y baixa, Azarías,
este matí no ña res a fé, vorem si a la tarde cambie la sort, y lo
Azarías va arreplegá los bartuls y va baixá y, conforme
franquejaben la falda de la solana, camí del Land Rover, va apareixe
mol alt, per damún dels seus caps, un bando carregat de gralletes y
lo Azarías va alsá los ulls, va fé visera en la ma, va sonriure,
va mascullá unes paraules ininteligibles, y, finalmen, va doná un
copet al antebrás del siñoret Iván, atento, va di, y lo siñoret
Iván, malhumorat ¿qué es lo que vols que mira, carnús? y lo
Azarías, babejabe y siñalabe a lo alt, cap als quiás de les
gralletes, dolsificats per la distansia, dels muixons, moltes
milanes, ¿no les veu? y, sense aguardá resposta, va alsá al sel la
seua cara transfigurada y va cridá fén bocina en les mans, ¡quiá!
y, de repén, dabán del assombro del siñoret Iván, una gralleta se
va desgallá del enorme bando y va picá a plom, damún dells, en vol
tan vertiginós y tentadó, que lo siñoret Iván se va armá, va
aculatá la escopeta y va agarrá los puns, de dal aball com ere lo
prossedén, y al Azarías al vórel se li va deformá la sonrissa, se
li va crispá la cara, lo pánic va assomá als seus ulls y va bramá
fora de sí, ¡no tiro, siñoret, es la milana! pero lo siñoret Iván
notabe a la galta dreta la dura carissia de la culata, y notabe,
agullonanli, la represió del martí y notabe, estimulanlo, la
dificultat del tiro de dal abaix, en vertical y, encara que va sentí
claramen la veu implorán del Azarías, ¡siñoret, per los seus
morts, no tiro! no va pugué aguantás, va apuntá al muixó en lo
pun de mira, lo va adelantá y va apretá lo gatillo y simultáneamen
a la detonassió, la gralleta va dixá al aire una estela de plomes
negres y blaves, va plegá les potes sobre sí mateixa, va doblegá
lo cap, se va fé una piloteta, y se va desplomá, donán volteretes,
y, antes de arribá a enterra, ya corríe lo Azarías solana aball,
los ulls desorbitats, regateján entre les jares y archilagues, la
gabia dels coloms segos bambolejanse en soroll al seu costat,
chillán, ¡es la milana, me ha matat a la milana!
y lo siñoret Iván detrás dell, a llargues galarchades o sancades, la escopeta uberta,
fumeján, sen enríe per an ell, sirá imbéssil, lo pobre, y,
después puján lo to de veu, ¡no te preocupos, Azarías, yo ten
regalaré un atra! pero lo Azarías,
assentat a la vora de una bocha, aguantabe la gralleta agonisán
entre les seues manotes, la sang calenta y espessa escorrense entre
los ditots, sentín, al fondo de aquell cosset chafat, los radés
batecs del seu cor, y, inclinat damún dell, gañoláe mansamen,
milana bonica, milana bonica, y, lo siñoret Iván, al seu costat,
tens que perdonám, Azarías, no hay pogut aguantám ¡te u juro!,
estaba cremat per la abstinensia de este matí, comprenu, pero lo
Azarías no lo escoltáe, va estretí encara mes la aumosta de les
seues mans damún de la gralleta que se moríe, com si intentare
retindre la seua caló, y va alsá cap al siñoret Iván una mirada
buida ¡se ha mort! ¡la milana se ha mort, siñoret! va di, y de
esta guisa, en la gralleta entre les mans se va apeá minuts después
a la corralada y va eixí Paco, lo Baixet, apoyat a les seues
gayates, y lo siñoret Iván, a vore si assertes a consolá a ton
cuñat, Paco, li hay matat lo muixó negre y está fet un ploradols,
sen enríe, y a rengló seguit, tratabe de justificás. Tú, Paco,
que me coneixes, saps lo que es un matí de espera sense vore cap
muixó, ¿no? bueno, pos aixó, sing hores de plantón, y, en éstes,
eixa gralla pique de dal abaix, ¿ten dones cuenta?, ¿quí es lo
guapo que aguante lo dit en estes sircunstansies, Paco? explícalay
a ton cuñat y que no se disgusto, collons, que no sigue maricón,
que yo li regalaré un atra gralleta, de carroña de eixa ne sobre al
cortijo, y Paco, lo Baixet, mirabe, alternativamen, al siñoret Iván
y al Azarías, aquell en los dits grossos o pulgars a les axiles del
chaleco-canana, sonrién en la seua sonrissa lluminosa, éste, plegat
an ell mateix, abrigán encara al muixó mort en les seues mans
achatades, hasta que lo siñoret Iván va torná a pujá al Land
Rover, lo va ficá en marcha y va di desde la ventanilla, no te u
prengues aixina, Azarías, carroña de eixa ne sobre, a les cuatre
tornaré a per tú, a vore si pinte milló a la tarde, pero al
Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes, milana bonica,
milana bonica, repetíe, mentres lo muixó se li anabe quedán sec
entre los dits y, cuan va notá que alló ya no ere un cos sino un
objecte inanimat, lo Azarías se va eixecá del pedrís y se va
arrimá al caixonet bressol de la chiqueta Menuda y, en eixe momén,
la Charito va soltá un dels seus gemecs y lo Azarías li va di a la
Régula, fregánse mecánicamen lo nas en la mánega, ¿sens, Régula?
la chiqueta Menuda plore perque lo siñoret me ha matat la milana,
pero, a la tarde, cuan lo siñoret Iván va passá a replegál, lo
Azarías pareixíe un atre, mes sansé, que ni moquejabe ni res, y va
carregá la gabia en los coloms segos, una destral, lo balansí y
una maroma lo doble de grossa que la del matí a la trassera del Land
Rover, tranquil, com si res haguere passat, que lo siñoret Iván,
sen enríe, ¿no sirá eixa maroma pera moure lo balansí, verdat
Azarías? Y lo Azarías, pera pujá a la atalaya es, y lo siñoret
Iván, anem, a vore si vol cambiá la sort y va ficé lo coche en
marcha, les rodes per les roderes fondes, y va asselerá mentres
chuláe alegremen, lo Ceferino assegure per los seus morts que a la
fita de lo del Pollo se movíen abansahir uns bandos sense forma,
pero lo Azarías pareixíe encantat, la mirada perduda mes allá del
parabrises, les chates mans inmóvils damún de la bragueta sense cap
botó y lo siñoret Iván, en vista de la seua passividat, va
escomensá a chulá una tonadeta mes viva, pero aixina que se van
apeá y va vore lo bando, se va ficá com a loco, de pressa, Azarías,
collons, ¿es que no les veus? ña allí una junta de mes de tres
mil surites, ¡la mare que les va parí!, ¿no veus cóm negreje lo
sel damún del carrascal? y portáe atropelladamen les escopetes, y
lo morral dels cartuchos, y se señíe a la sintura les bosses de
cuero, a escape, Azarías, collons, repetíe, pero lo Azarías
tranquil, va apilá los trastes a la vora del Land Rover, va dixá la
gabia dels coloms segos al peu del abre y va pujá trong amún, en
la destraleta y la maroma a la sintura, y una vegada al primé camal,
se va incliná cap a aball, cap al siñoret Iván, ¿me allargue la
gabia, siñoret? y lo siñoret Iván va alsá lo bras, en la gabia
dels coloms a la ma, y, simultáneamen, va eixecá lo cap y, al féu,
lo Azarías li va tirá al coll la maroma en un nugo corredís, a
manera de corbata, y va estirá, ajustanla, y lo siñoret Iván,
pera evitá soltá la gabia y fé mal als coloms, va tratá de
soltás de la corda en la ma esquerra, perque encara no compreníe,
¿pero qué dimonis pretens, Azarías? ¿es que no has vist lo núgol
de surites damún dels carrascals del Pollo, tros de maricón? y
aixina que lo Azarías va passá la punta de la maroma per lo simal
de damún del seu cap y va estirá dell en tota la seua gran forsa,
gruñín y babeján, lo siñoret Iván va pedre peu, se va sentí de
repén alsat, va soltá la gabia dels coloms y ¡Deu!... estás
loco... tú, va di en veu ronca, entretallada, que casi no sel va
sentí, y en cambi, va sé claramen perseptible lo aspre estertó que
va seguí com un allargat ronquit y, casi inmediatamen, lo siñoret
Iván va traure la llengua, una llengua llarga, grossa y morada, pero
Azarías ni lo mirabe, sol aguantáe la corda, y la va lligá ara al
simal aon estáe assentat, y se va fregá una ma en l´atra y los
seus labios van formá una bobalicona sonrissa, pero encara lo
siñoret Iván, o les cames del siñoret Iván, van experimentá unes
convulsions rares, uns espasmos electrisats, com si se arrancaren a
ballá per la seua cuenta y lo seu cos va pendulejá un rato al buit
hasta que, al final, va quedá inmóvil, la barbilla contra lo pit,
los ulls fora de les cassoletes, los brassos desmayats a lo llarg del
cos, mentres Azarías, a dal, mastegáe saliveta y sen enríe bobamen
mirán al sel, al no res, milana bonica, milana bonica, repetíe
mecánicamen, y, an aquell momén, una atapida bandada de surites va
batre l´aire rasán la copa de la carrasca a la que se amagabe.

FIN.


Si això és un home – Lacomarca – Viles i gents

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VIII.

VIII.

Segóns Roc, lo Moñigo, la Pesteta menuda ere una de les dones del poble que teníe lo ventre sec. Aixó, encara que de difíssil comprobassió, no suposabe res de particulá perque les Pestetes, mes o menos, u teníen tot sec.

La Pesteta menuda va torná al poble en lo tranvía interprovinsial als tres mesos y cuatre díes, exactamen, de la seua fuga. La tornada, com antes la fugida, va constituí un acontessimén a tota la vall, encara que, tamé, com tots los acontessiméns, va passá y se va olvidá y va sé sustituit per un atre acontessimén al que tamé li va passá lo mateix, y se va olvidá. De esta manera anabe elaboránse, poc a poc, la elemental historia de la vall. La Pesteta menuda va torná sola, y a don Dimas, lo del bang, no se li va torná a vore lo pel, a pesá de que don José, lo mossen, prejusgabe que no ere mal mosso. Bo o roín, don Dimas se va esfumá al aire, com se disolvíe, sense dixá rastre, lo eco de les montañes. Va sé Cuco, lo factó, lo que primé va portá la notíssia al poble. Después de la "radio" de don Ramón, lo apotecari, Cuco, lo factó, ere la compañía mes codissiada del puesto. Les seues notíssies eren sempre fresques y curioses, encara que no sempre edificáns. Cuco, lo factó, teníe una personalidat de bon añ, en espenta, expansiva y físicamen optimista. Daniel, lo Mussol, lo admirabe; admirabe lo seu carácter, los seus coneiximéns y la simplissidat en la que manejabe y controlabe la eixida, entrada y sirculassió dels trens per la vall. Tot aixó implicabe una capassidat; la ductilidat y lo talento de organissasió de un factó no se improvisen.
Irene, la Pesteta menuda, al apeás del tren, portáe llágrimes als ulls y pareixíe mes magra y consumida que cuan va marchá, tres mesos abáns. Pareixié que caminare portán una cárrega invissible damún que la obligabe a belcás per la sintura. Eren, sense duda, los remordiméns. Vestíe com solen vestí les dones viudes, mol viudes, tota de dol y en una mantelleta negra y atapida que li escamotejabe la cara. Habíe plogut durán lo día y la Pesteta, al pujá la costa, camí del poble, no se preocupabe de bordejá los charcos, li pareixíe trobá un raro consol a la inmersió repetida de los seus pevets als clots y al fang de la carretera. Lola, la Pesteta gran, se va quedá parada al vore a san germana, indessisa, a la porta de la tenda. Se va passá la ma repetidamen per los ulls com volén esbarrá una aparissió roína.

- Sí, soc yo, Lola - va murmurá la menuda -. No te extraños. Encara que pecadora y tot, hay tornat. ¿Me perdones?

- ¡Per los siglos dels siglos! Vine aquí. Passa - va di la Pesteta gran.

Van desapareixe les dos germanes a la trastenda. Allí se van mirá la una al atra en silensio. La Pesteta menuda se manteníe arrupida, en lo cap cacho, humillada.
La gran aparentabe habés engordit de repén en la tornada y lo arrepentimén del atra.

- ¿Saps lo que has fet, Irene? - va sé lo primé que li va di.

- Calla, per favor - va ploriquejá la germana, y se va desplomá damún de la taula, plorán a moc estés. La Pesteta gran va respetá los plos de san germana. Los plos son nessessaris pera rentá la consiensia. Cuan la Irene se va alsá, les dos germanes se van torná a mirá als ulls. Apenes pressisaben de paraules pera enténdres. La comprensió ixíe del inexpresat:

- Irene, ¿has...?

- Hay...

- ¡Deu meu!

- Me va engañá.

- ¿Te va engañá o te vas engañá?

- Com vullgues, germana.

- ¿Ere lo teu home cuan...?

- No... Ni u es ara.

- ¡Deu meu! ¿Esperes...?

- No. Ell me va di... ell me va di...

Se li va trencá la veu en un gemec. Se va fé un atra vegada silensio. Al remat, la Pesteta gran va preguntá:

- ¿Qué te va di?

- Que era machorra.

- ¡Canalla!

- Ya u veus; no puc tindre fills.

La Pesteta gran va pedre de repén los bons modals y, en estos, los estribos.

- Ya saps lo que has fet, ¿verdat? Has tirat la honra. La teua, la meua y la de la beneída memoria dels nostres pares...

- No. Assó no, Lola, per l'amor de Deu.

- ¿Quín atra cosa, entonses?

- Les dones fees no tenim honra, desengáñat, germana.

Díe aixó en gesto ressignat, aplanida per un inexorable convensimén. Después va afegí:

- Ell u va di aixina.

- La reputassió de una dona es mes pressiosa que la vida, ¿no u sabíes?

- U sé, Lola.

- ¿Entonses?

- Faré lo que tú digues, germana.

- ¿Estás disposada?

La Pesteta menuda va acachá lo cap.

- U estic - va di.

- Vestirás de dol lo que te quede de vida y tardarás sing añs en assomát al carré.
Éixes són les meues condissións, ¿les asseptes?

- Les assepto.

- Pucha a casa, entonses.

La Pesteta gran va tancá en clau la porta de la tenda y va pujá detrás della. Ya a la seua habitassió, la Pesteta menuda se va assentá al canto del llit; la gran li va portá una grela en aigua tibia y li va rentá los peus. Durán esta operassió van está callades.
Al acabá, la Pesteta menuda va suspirá y va di:

- Ha sigut roín, ¿saps?

La Pesteta gran no va contestá. Li faie un sec respecte lo ademán de dessolasió de san germana. Esta va continuá:

- Volíe los meus dinés. Lo mol pocavergoña se creíe que teníem mols dinés; un mun de dinés.

- ¿Per qué no li vas di a tems que entre les dos sol sumáem mil duros?

- Haguere sigut la meua perdissió, germana. Me haguere abandonat y yo estaba enamorada dell.

- Callá es lo que te ha perdut, loca.

- Sels va gastá tots, ¿saps?

- ¿Qué?

- Va viure en mí mentres van durá los dinés. Se van acabá los dinés, se va acabá Dimas. Después me va dixá tirada com a una perduda. Dimas es un mal home, Lola. Es un home roín y cruel.
Les magres galtes de la Pesteta gran se van ensendre encara mes de lo que habitualmen rochecháen.

- Es un lladre. Assó es lo que es. Igualet, lo mateix quel atre Dimas - va di.

Se va quedá silensiosa al apagás lo seu arrebato. De repén los escrúpols van escomensá a socaváli la consiensia. ¿Qué es lo que habíe dit de Dimas, lo bon lladre?
¿No li agradaben al siñó esta classe de arrepentits? La Pesteta gran va sentí un viu remordimén. "De tot cor te demano perdó, Deu meu", se va di. Y se va proposá que en son demá, només eixecás, aniríe a reconsiliás en don José; ell sabríe perdonála y consolála. Aixó ere lo que nessessitabe: una mica de consol. Se va torná a passá la ma per los ulls, tratán de desfé lo malsón. Después se va soná en soroll lo llarg nas y va di:

- Está be, germana; múdat de roba. Yo torno a la tenda. Cuan acabos pots regá los geranios de la galería com fées sempre abáns de la desgrassia. Demá vorás a don José. Has de rentá lo abáns possible la teua alma en pecat.

La Pesteta menuda la va interrumpí:

- ¡Lola!

- ¿Qué?

- Me fa molta vergoña.

- ¿Es que encara ten quede?

- ¿De qué?

- De vergoña.

Irene va fé momos de dessesperasió.

- No u puc remediá, germana.

- Vergoña teníes que habén tingut antes de escapát en un home desconegut.
¡Per Deu beneít que entonses no vas fé estos remilgos!

- Es que don José, don José... es un san, Lola, comprénu. No entendríe la meua flaquesa.

- Don José comprén totes les flaqueses humanes, Irene. Deu está en ell. Ademés, una bona confessió forme tamé part de les meues condissións, ¿enténs?

Se va sentí lo tintineo de una moneda contra los vidres de la tenda.
La Pesteta gran se va impassientá:

- Venga, dessidixte, maña; criden a baix.

Irene, la Pesteta menuda, va acsedí, al remat:

- Está be, Lola; demá me confessaré. Estic dessidida.

La Pesteta gran va baixá a la tenda. Va doná mija volta a la clau y va entrá Catalina, la Lepórida o Llebre. esta, com les atres germanes, teníe lo labio de dal plegat com los conills y lo seu nasset se movíe sense pará com si ensumare, com algúns cachaps de Valchunquera. Los van ficá lo mote de Llebres. Tamé les apodaben les Caques, perque se díen Catalina, Carmen, Camila, Caridat y Cassilda y son pare habíe sigut farfallós o tartamut. (Menos mal que lo del registre no ere un fill de puta.)

Catalina se va arrimá al mostradó.

- Una pesseta de sal - va di.

Mentres la Pesteta gran la despachabe, ella va alsá la careta de cachap cap al techo y durán uns segóns van vibrá nerviosamen les aletes del seu nas.

- Lola, ¿es que tens forastés?

La Pesteta se va tancá, hermética. Les Llebres eren les telefonistes del poble y sabíen les notíssies casi tan pronte com Cuco, lo factó. Va contestá:

- No, ¿per qué?

- Pareix que se sen soroll a dal.

- Sirá lo gat.

- No, no; son potades.

- Tamé lo gat poteje.

- Enténme, son patejades de persones. No sirán lladres, ¿verdat?

La Pesteta gran va tallá:

- Ti, la sal.

La Llebre va torná a mirá cap al techo, va ensumá lo ambién en insistensia y, ya a la porta, se va girá:

- Lola, seguixco sentín potades a dal.

- Está be. Vésten en Deu.

Poques vegades la tenda de les Pestetes va está tan concurrida com aquella tarde y poques vegades tamé, de tan creixcut número de clientes, va eixí una caixa tan mesquina.

Rita, la Tonta, la dona del sabaté, va sé la segona en arribá.

- Dos reals de sal - va demaná.

- ¿No ne vas pendre ahir?

- Ne nessessito mes.

Al cap de una paussa, Rita, la Tonta, va acachá la veu:

- Tens llum a dal. Estará voltán lo contadó.

- ¿Me u has de pagá tú?

- Ni mu penso.

- Entonses díxal que volto.

Van arribá después la Basi, la criada del boticari; Uca, la del Chano; María, la Chata, que tamé teníe lo ventre sec; Sara, la Moñiga; les atres cuatre Llebres; Juana, l´ama de don Antonino, lo marqués; Rufina, la de Pancho, que desde que se va casá tampoc creíe en Deu ni en los sans, y datres vin dones mes.
Menos les cuatre Llebres, totes anaben a comprá sal y totes sentíen potades a dal o se enarbolaben, al vore llum per les finestres, per la carrera del contadó (casi com al Tour o la volta a España).

A les deu, cuan ya lo poble se rendíe al silensio, se va sentí la veu potenta, una mica engorgossada y arrastrada de Paco, lo ferré. Anabe este fen esses per lo carré y dabán dels balcóns de les Pestetes se va aturá. Portabe una botella a la ma dreta y en la zurda se rascabe sense pará lo clatell. Les frasses que cridáe hagueren resultat incoheréns si tot lo poble no haguere estat al cap del carré.

- ¡Viva la germana pródiga! ¡Viva la dona de les cuixes esmirriades y lo pit de taula!...-
va fé un cómic gesto de sorpresa, se va rascá un atra vegada lo clatell, va rotá, va torná a mirá als balcóns y va rematá: - ¿Quí te va robá lo cor? ¡Dimas, lo bon lladre!

Y sen enríe ell sol, embutín les poderoses barres de baix al gigán pitral. Les Pestetes van apagá la llum y van observá al escandalós per una regata de la finestra.
"Este perdut teníe que sé", va rossegá la Lola, la Pesteta gran, al descubrí la brillantó que lo farolet del racó arrancabe del pel roch y risat del ferré. Cuan este va pronunsiá lo nom de Dimas, li va entrá com un ataque de ñirvis a la Pesteta menuda.
"Per favor, trau an eixe home de ahí; que sen vaigue eixe home, maña.
La seua veu me torne loca", va di. La Pesteta gran va agarrá lo cubo o la galleta o lo poval aon desaiguabe la pica, va entreobrí la finestra y va aventá lo seu contingut cap a la cara de Paco, lo ferré, que en eixe momén escomensabe un nou vítor: - ¡Viva les...!
La remullada li va tallá la frasse. Lo borracho va mirá cap al sel en cara de idiota, va estendre les seues mans ficánse en creu y va rossegá pera nell, mentres avansabe fotén toms carretera abán: - Hala, Paco, cap a casa. Ya está diluvián un atra vegada.