Mostrando las entradas para la consulta sense trono ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sense trono ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 24 de septiembre de 2018

JORNADA SEGONA. NOVELA QUINTA.

A Andreuccio de Perusa, Perugia, arribat a Nápoles a comprá caballs, li passen en una nit tres graves calamidats, y salvánse de totes, torne a casa en un rubí.

Les pedres pressioses trobades per Landolfo - va escomensá Fiameta, a qui li tocabe novelá - me han portat a la memória una história que no conté menos perills que la narrada per Laureta, pero es diferén en que aquells potsé en uns cuans añs y estos en una nit van passá, com sentiréu.
Va ñabé, segóns hay sentit, a Perusa, un jove de nom Andreuccio de Prieto, tratán de caballs y bésties de cárrega, que habén sentit que a Nápoles se compraben caballs a bon preu, embutínse a la bossa singséns floríns de or, no habén may eixit de la seua terra, en atres mercadés allá que sen va aná; aon, arribat un domenge al tardet y informat per lo seu messoné, al matí siguién va baixá al mercat, y mols ne va vore y mols li van agradá y va entrá en trates sobre mols, pero no podén dessidís per un, per a mostrá que a comprá habíe anat, com bruto y poc prudén, moltes vegades en presénsia de los que anabe y de qui veníe va traure la bossa aon teníe los floríns. Y están en estos trates, habén mostrat la seua bossa, va passá que una jove siciliana bellíssima, pero disposada per poc preu a contentá a consevol home, sense que ell la veiguere va passá prop de ell y va vore la bossa, y se va di:
- ¿Quí estaríe milló que yo si estos dinés foren meus? - y va seguí cap abán. Y estabe en esta jove una agüela tamé siciliana que al vore a Andreuccio va córre a abrassál; lo que veén la jove, sense di res, la va esperá apartadeta.

Andreuccio giránse cap a la vella la va conéixe y li va fé grans festes prometénli ella vindre a la seua fonda, y sense quedás allí mes rato, sen va aná, y Andreuccio va torná als seus trates; pero no va comprá res pel matí. La jove, que primé la bossa de Andreuccio y después la familiaridat de la agüela en ell habíe vist, per probá si ñabíe un modo de que ella puguere fes en aquells dinés, o tots o en part, li va escomensá a preguntá quí ere ell y de aón, y qué fée aquí y cóm ere que lo coneixíe. Y ella, en tot detalle los assuntos de Andreuccio li va contá, en poca diferénsia de com u haguere explicat ell mateix. Ella habíe estat mol tems a Sicilia en lo pare de éste y después a Perusa, y tamé li va contá aón dormiríe y per qué habíe vingut.
La jove, informada del linaje de ell y dels noms, en malíssia, va tramá lo seu plan; y, giránse cap a casa, va doná a la agüela faena per a tot lo día per a que no puguere torná a vore a Andreuccio; y agarrán a una criadeta seua a qui li habíe enseñat mol be tals servíssis, casi de nit la va enviá a la fonda aon Andreuccio estabe. Y arribada allí lo va trobá sol a la porta, y li va preguntá per Andreuccio; a lo que, diénli ell que ere ell mateix, ella, portánlo apart, li va di:
- Siñó meu, una noble dama de esta terra, si tos apetiguere, voldríe parlá en vosté. Y ell, al sentíla, consideránse un bon mosso, va pensá que aquella dama debíe está enamorada de ell, com si datre milló mosso que ell no se trobare entonses a Nápoles, y va contestá que estabe disposat y li va preguntá aón y cuán aquella dama volíe parláli. A lo que la criadeta va contestá:
- Siñó, cuan tos vaigue be, tos espere a casa seua.
Andreuccio, sense avisá als de la fonda, va di:

- Pos aném, ves dabán; yo aniré detrás de tú.

La criadeta a casa de aquella lo va portá. Vivíe a un barri de nom Malpertuggio, que lo seu nom ya díe lo bon barri que ere (de mal en pijó). Pero ell, com no u sabíe ni u sospechabe, creén que anabe a un honestíssim puesto y a vore a una Siñora honrada, sense precaussións, en la criadeta dabán, va entrá a la casa; y al pujá per los escalóns, habén ya la criadeta a la seua Siñora cridat y dit:

«¡Aquí está Andreuccio!», la va vore a dal de la escala assomás y esperál. Ella ere encara bastán jove, alta de estatura y en una cara hermossíssima, vestida y adornada honradamen. Y al aproximás o arrimás an ella Andreuccio, va baixá tres grasóns a trobál en los brassos uberts y aviánseli al coll un rato lo va está abrassán sense di res, com si una invensible ternura li impediguere féu; después, derramán llágrimes li va besá al fron, y en veu una mica esgarrada li va di:

- ¡Oh, Andreuccio meu, benvingut!

Éste, maravillánse de les caríssies tan téndres, tot parat va contestá:

- ¡Siñora, ben trobada sigáu!

Ella, después, agarránlo de la má lo va portá a baix al salón y desde allí, sense di res mes, en ell va entrá a la seua cámara, que estabe plena de roses, flos de azahar y atres flos y fée mol bona auló, y allí va vore un bellíssim llit encortinat y moltes robes penjades de les vigues de fusta o llumeres segóns la costum de allí, y atres adornos (arreos) mol majos y rics; per estes coses, com ere inexperto, va creure que ella ere lo menos una gran Siñora. Y sentánse damún de un arca que estabe al peu del llit, aixina va escomensá a parláli:

- Andreuccio, estic segura de que te maravilles de les caríssies que te fach y de les meues llágrimes, perque no me conéixes, pero pronte sentirás algo que potsé te faigue maravillát mes, com es que yo soc tan germana; y te dic que, ya que Déu me ha fet una grássia tan gran que abáns de la meua mort hayga vist an algún dels meus germáns, encara que voldría vóretos a tots, me moriré consolada.

Pietro, pare meu y teu, com crec que ya sabrás, va viure mol tems a Palermo, y per la seua bondat y agrado va sé y encara es volgut allí; pero entre atres que mol lo van vóldre, ma mare, que va sé una dona noble y entonses ere viuda, va sé qui mes lo va volé, tan, que apartán la temó a son pare, a sons germáns y al seu honor, se va familiarisá en ell tan que vach náixe yo, y estic aquí, com me veus. Después, arribada la ocasió a Pietro de anássen de Palermo y torná a Perusa, a mi, sén mol chiqueta, me va dixá en ma mare, y may mes, pel que yo sé, ni de mí ni de ella sen va enrecordá: pel que yo, si mon pare no fore, mol lo reprobaría, tenín en cuenta la ingratitut seua cap a ma mare, y tamé l´amor que a mí, com a filla seua no naixcuda de criada ni de vil dona, debíe tíndrem; y que ella, sense sabé quí ere ell, moguda per lo fidelíssim amor va ficá les seues coses y an ella mateixa a les seues máns. Les coses mal fetes y passades són mes fássils de criticá que de arreglá; pero aixina van sé les coses, sin embargo.

Ell me va dixá a Palermo sén chiqueta, aon ma mare, que ere mol rica, me va doná per dona a un de Agrigento, gentilhome y honrat, que per amor de ma mare y de mí va vindre a viure a Palermo; y va escomensá a consertá algún trate en lo nostre Rey Carlos. Aixó, sabut pel rey Federico, abáns de que pugueren portás a bon terme, va sé motiu de fel fugí de Sicilia cuan yo esperaba sé la mes gran Siñora que ñaguere an aquella isla. Agarrades les poques coses que van pugué péndre (dic poques en comparassió a les que teníem), abandonades les terres y los palaus, aquí mos vam refugiá, aon lo rey Carlos, reparats en part los mals que per nell habíem ressibit, mos va doná possesións y cases, y encara li done a ton cuñat bones gratificassións o propines, tal com podrás vore: y de esta manera estic aquí aon yo, per la bona grássia de Déu y no teua, dols germá meu, te vech. Y dit aixina, va escomensá a abrassál un atra vegada, y un atra vegada plorán en tendresa, li va besá lo fron. Andreuccio, sentín esta fábula tan ordenada y contada per aquella a la que en cap momén se li acababen les paraules entre les dens ni se li movíe la llengua, enrecordánse que ere verdat que son pare habíe estat a Palermo, y sabén de les costums dels joves, que de bon agrado amen a la juventut, y veén les téndres llágrimes, lo abrassál y lo besál, va tindre alló que ésta diebe per mes que verdadé. Y cuan ella va callá, li va contestá:

- Siñora, no tos té que paréixe gran cosa que me maravilla; perque en verdat, mon pare no va parlá may de la vostra mare y de vos, y si va parlá de alló al meu coneiximén no ha vingut, yo tenía tal coneiximén de vos com si no haguéreu existit; y me es mol agradable habé trobat aquí a man germana, mes encara perque estic sol aquí y no u esperaba. Pero una cosa vull que me expliquéu: ¿cóm vau sabé que yo estaba aquí?

A lo que va contestá ella:

- Este matí me u ha fet sabé una pobre dona que mol me visite perque en lo nostre pare, pel que ella me diu, mol tems a Palermo y a Perusa va está. Me ha paregut mes honesto que tú vinguéres a casa meua que yo aniguéra a la fonda.
 -
Después de estes paraules, va escomensá ella a preguntá sobre tots los paréns, pel seu nom; y sobre tots li va contestá Andreuccio, creénse mes encara lo que menos li conveníe creure. Habén sigut la conversa llarga y la caló gran, va fé ella serví vi de Grecia y dolsos y va doná de beure a Andreuccio. Después de aixó, volénsen aná perque ya ere hora de sopá, de cap manera lo va dixá ella, va ficá semblán de enfadás mol, y abrassánlo li va di:

- ¡Ay, triste de mí!, qué cla vech que te soc poc volguda. ¿cóm penses que están en una germana teua may vista per tú, y a casa seua, aon al vindre aquí teníes que habét quedat a dormí, y vols anáten a sopá a la fonda? Soparás en mí: y encara que lo meu home no estigue aquí, que mol me apene, yo sabré be, com a dona, fet los honors. A lo que Andreuccio, no sabén qué contestá, va di:

- Vos me sou volguda com té que séu una germana, pero si no men vach me esperarán tota la nit per a sopá y faré una canallada.
Y ella entonses va di:
- Alabat sigue Déu, ¿no ting yo a casa a qui enviá per a avisá que no te esperon? Y encara faríes mes gran cortessía si los diguéres als teus compañs que vinguéren a sopá, y después, si vols anáten, ton podríeu aná tots en compañía.

Andreuccio va contestá que del seus compañs no volíe res per aquella nit, pero que ell se quedaríe. Ella entonses va fé vore que enviábe a di a la fonda que no lo esperaren per a sopá; y después de mols atres raonaméns, sentánse a sopá y espléndidamen servits de mols manjars, van está a la taula hasta la nit tancada: y habénse eixecat de la taula, y Andreuccio volénsen aná, ella va di que “ni hablar” perque Nápoles no ere una siudat per a aná pel carré de nit, y menos un forasté, y que lo criat que habíe enviat a di que no lo esperaren a sopá, tamé habíe avisat als de la fonda. Creénse aixó, engañat per la falsa confiansa, se va quedá. Va sé después del sopá la conversa mol llarga, y habén ya passat part de la nit, ella, dixán a Andreuccio dormí a la seua alcoba en un mosset que li ajudare si nessessitabe algo, en les seues dones sen va aná a un atra cámara. Fée molta caló; per lo que Andreuccio, al vore que se quedabe sol, se va quedá en poca roba y se va traure les calsesy les va ficá al capsal del llit; y sénli menesté la natural costum de tindre que evacuá lo ventre, li va preguntá al mosset aón se fée alló. Ell li va siñalá a un raconet de la alcoba una porta, y li va di:

- Ahí dins. -
Andreuccio va entrá y va ficá lo peu damún de un tauló que se va desclavá de la viga de la part contraria a la que estabe, va volcá, y ell va caure cap a baix: y tan lo va vóldre Déu que cap mal se va fé a la caiguda, y aixó que ñabíe bastanta eixecada; pero en la brutíssia y gorrinada del puesto aon va aterrissá se va embrutá. Este puesto, per a que milló entengáu lo que se ha dit y lo que seguix, tos diré cóm ere:

Ere un callejón o callizo estret com moltes vegades u veém entre dos cases: damún de dos travessés minuts, que anaben de una casa a l’atra, se habíen clavat algunes taules o taulóns y colocat lo assiento del trono. Trobánse, pos, allá baix al carreret Andreuccio, queixánse de la caiguda y del susto, va escomensá a cridá al mosset: pero lo sagal, al sentíl caure ya habíe anat a díu a la Siñora, que, corrén a la seua alcoba, va mirá si les seues robes estaben allí y les va trobá, y an elles los dinés que per sempre portabe damún. Ella, de Palermo, fen vore que ere la germana de un perusino, li habíe parat la trampa aon habíe caigut y no se va preocupá de ell, va aná a tancá la porta per la que ell habíe eixit de cara al váter.
Andreuccio, com no li contestabe lo mosset, va escomensá a cridá mes fort, pero no li va valé de res. Sospechán y massa tart acatánsen del engañ, va pujá per una paredeta baixa que aquella carrereta separabe del carré y va baixá al carré, va trobá la porta de la casa, que mol be va reconéixe, y allí va cridá mol tems, y mol la va sacsá, y va pegá patades, y puñades, tot en vano. Plorán perque ya vee clara la seua desventura, va escomensá a dis:
- ¡Ay de mí!, ¡en poc tems hay perdut singséns floríns y una germana! Y después de moltes atres paraules, va torná a escomensá a fótre cops a la porta y a cridá; y tan fort cridabe que mols dels veíns de la roglada se van despertá, y com no podíen aguantá esta tabalina, se van eixecá, y una de les doméstiques de la dona, que encara estabe mich adormida, assománse a la finestra, va di:
- ¿Quí está fotén tans cops?

- ¡Oh! - va di Andreuccio- , ¿no me coneixes? Soc Andreuccio, germá de la Siñora Flordelís. A lo que ella va contestá:

- Bon home, si has begut massa ves a dormí la mona y torna pel matí; no sé quin Andreuccio ni qué burles són estes que dius. Vésten, au, cóla y díxamos dormí

- ¿Cóm? - va di Andreuccio- , ¿no saps lo que dic? Sí que u saps, y ben be; pero si aixina són les parentéles a Sicilia, que en tan poc tems se olviden, tórnam al menos la roba que me hay dixat ahí dal, y men aniré en Déu de bona gana.
A lo que ella, casi enriénsen, va di:
- Bon home, me pareix que estás ensomián.

Y lo di aixó y embutís cap a dins y tancá la finestra va sé tot a un tems. La gran rábia de Andreuccio, ya seguríssim del engañ, mes la pena va está a pun de convertís en ira, y per la forsa se va proposá reclamá alló que en les paraules no podíe recuperá, pel que, per a escomensá, agarrán una gran pedra, en cops mol mes grans que abáns, va escomensá a fótreli a la porta, que retronabe. Mols dels veíns abáns despertats y eixecats, creén que ere algún pesat y corcó que fingíe per a molestá an aquella bona dona, fastidiats per la sorollina que armabe, assomats a les finestres, com a un gos forasté tots los del barri li lládren, van escomensá a cridá:
- Es de pocavergoñes y sanguangos vindre an estes hores a casa de les bones dones a burlás; ¡Au!, vésten en Déu, bon home; díxamos dormí, y si algo tens que tratá en ella torna demá y no mos dónos este fastidio de nit.
Un bachillé sense bachillerat que ñabíe dins de la casa de la bona dona, y a qui ell no habíe vist ni sentit, se va assomá a la finestra y en una gran veu grossa, horrible y fiera va di:

- ¿Quí está ahí baix?

Andreuccio, eixecán lo cap an aquella veu, va vore al que pareixíe un peix gros, en una barba negra y espessa a la cara, y com si del llit o de un fondo somni se eixecare, badallabe y se refregabe los ulls. A lo que ell, no sense temó, va contestá: - Yo soc un germá de la Siñora de ahí dins.
Pero aquell no va esperá a que Andreuccio acabare la resposta sino que, encara mes fort que abáns, va di:

- ¡No sé qué me frene de baixá y fótret gayatades o brancades mentres veiga que encara te mous, burro, borracho que tens que sé, que esta nit no mos dixarás dormí! Y entornánsen cap a dins, va tancá la finestra. Algúns dels veíns, que milló sabíen la condissió de aquell, en veu baixa li díen a Andreuccio:
- Per Déu, bon home, ves en Déu; no vullgues que esta nit te mato éste; vésten pel teu be. Andreuccio, espantat de la veu de aquell y de la pinta, y espentat per los consells de aquells, que li pareixíe que parlaben moguts per la caridat, tan apenat com may va pugué estáu dingú y desesperán de recuperá los seus dinés y la roba, per aon de día habíe seguit a la criadeta, sense sabé aón aná, va agarrá lo camí de tornada a la fonda.
Y ofenénli an ell mateix la corrompina que de ell mateix li arribabe, va aná cap al mar per a rentás, va tórse a má esquerra y va aná baixán per una carrera que se díe la Ruga Catalana (arruga); y después, caminán cap amún, va vore que veníen cap an ell dos persones en una llinterna a la má. Tenín temó de que foren de la guardia de la corte o atres homes disposats a fé lo mal, per a esquiváls, a una casota que va vore prop, cautamen se va amagá. Pero estos, com si an aquell mateix puesto hagueren sigut enviats, dixán an terra algunes ferramentes que portaben, van escomensá a miráles, parlán de varies coses sobre elles. Y mentres parlaben va di un:
- ¿Qué vol di aixó? Noto la pudina mes gran que may m´ha paregut aulorá. Y dit aixó, alsán una mica la llinterna, van vore al desdichat de Andreuccio y van preguntá:

- ¿Quí ña ahí?
Andreuccio callabe; pero ells, arrimánse en la llum, li van preguntá qué cosa tan asquerosa estabe fen allí. Andreuccio los va contá tot lo que li habíe passat. Ells, imaginánse aón li podíe habé passat alló, se van di:

- Segú que a casa del matón de Buottafuoco (bota foc) li ha passat aixó. Y giránse cap an ell, li va di un:
- Bon home, encara que haigues perdut los teus dinés, tens que doná moltes grássies a Déu de que haigues caigut y no haigues pogut torná a entrá a la casa; perque, si no hagueres caigut, estígues segú de que, una vegada adormit, te hauríen matat y hauríes perdut la vida en los dinés. ¿Pero de qué val ya lamentás? No podríes recuperá los dinés com que ñan estrelles al sel: y encara podríen assessinát si aquell sen que dius una paraula de tot aixó.
Y dit aixó, parlán entre ells un momén, li van di:

- Mira, mos has fet compassió, y per naixó, si vols vindre en natros a fé una cosa que aném a fé, la part que te toco sirá de mes valor del que has perdut.
Andreuccio, com estabe desesperat, va contestá que sí. Habíe sigut sepultat aquell día lo arzobispo de Nápoles, de nom micer Filippo Minútolo, y habíe sigut enterrat en riquíssims adornos y joyes, y en un rubí que valíe mes de singséns floríns de or, y estos volíen aná a robá; y aixina lay van di a Andreuccio, que en mes codíssia que ben aconsellat, en ells sen va aná. Y caminán cap a la iglesia majó, com Andreuccio putíe mes que una putput refregada a un femé, va di un:

- ¿No podríem trobá lo modo de que éste se rentare una mica, per a que no putixque tan?
Va di l´atre:

- Sí, estém prop del pou de Torubio, aon sempre sol ñabé una polea y una galleta o cubo; aném cap allá y lo rentarém en un santiamén.
Una vegada al pou, van trobá sol la maroma, se habíen emportat lo cubo; pel que juns van pensá lligál en la corda y baixál al pou, y que ell allí baix se rentare, y cuan estiguere llimpio estirare de la soga y ells lo pujaríen; y aixina u van fé. Va passá que, habénlo baixat al pou, algúns dels guardies de la siñoría (o pel caló o perque habíen corregut detrás de algú) tenín sed, an aquell pou van vindre a beure; y al vórels estos dos rápidamen van colá cametes ajudéume, sense acatássen los guardies que veníen a abeurás.
Y están al fondo del pou Andreuccio ya rentat, va menejá la corda. Ells, en sed, dixán a enterra los seus escuts, les armes y les túniques, van escomensá a estirá de la corda, creén que estabe penjat an ella lo cubo ple de aigua. Cuan Andreuccio se va vore prop del brocal del pou, soltán la maroma, en les máns se va agarrá a la vora. Veén aixó aquells dos, espantats, van afluixá la soga y van fugí lo mes rápit que van pugué. Andreuccio se va maravillá mol, y si no se haguere aguantat be, hauríe caigut un atra vegada al fondo, no sense gran mal o inclús la mort. Pero va eixí de allí y va trobá les armes que sabíe que los seus compañs no habíen portat, y encara mes se va extrañá.
Pero en temó y sense sabé qué fé, lamentánse de la seua fortuna, sense tocá res, va dessidí anássen; y caminabe sense sabé cap aón. Bambán aixina, se va topetá en los dos compañs, que veníen a tráurel del pou; y, al vórel, maravillánse mol, li van preguntá quí lo habíe tret del pou. Andreuccio va contestá que no u sabíe y los va contá lo que habíe passat y lo que habíe trobat fora del pou. Ells, donánsen cuenta de quí habíe sigut, rién li van contá per qué habíen colat y quí eren aquells que lo habíen tret. Y sense mes paraules, sén ya mijanit, sen van aná a la iglesia, y an ella van entrá mol fássilmen, y van aná al sepulcro, que ere de mármol y grandiós; y en un ferro que portaben van eixecá la llosa, que pesabe mol, només lo nessessari per a que un home puguere entrá a dins, y la van apuntalá. Y fet aixó, va di un:
- ¿Quí entrará a dins?

A lo que l´atre va contestá:

- Yo no.

- Ni yo - va di aquell- , que entro Andreuccio.

- Aixó no u faré yo - va di Andreuccio.

- ¿Cóm que no entrarás? A fe de Déu, si no entres te fotrém blau en un de estos ferros hasta que te veigám caure mort.
Andreuccio, acollonit, va entrá, y mentres entrabe va pensá:

«Estos me fan entrá per a engañám perque cuan los u hayga donat tot, mentres estiga tratán de eixí de la sepultura sen anirán als seus assuntos y me quedaré sense res». Y per naixó va pensá quedás en la seua part; y enrecordánsen del pressiós anell del que los habíe sentit parlá, cuan ya habíe baixat lay va traure del dit al arzobispo y sel va ficá ell; y después, donánlos lo báculo y la mitra y los guáns, y traénli hasta la camisa, tot los u va doná, dién que no ñabíe res mes. Ells, afirmán que teníe que está lo anell, li van di que buscare per tot arreu; pero ell, contestán que no lo trobabe y fen vore que lo buscae, los va tindre esperán un rato. Ells que, per un atra part, eren tan malissiosos com ell, diénli que continuare buscán be, al momén adecuat, van traure lo puntal que aguantabe la llosa y van fugí, dixánlo an ell a dins del sepulcro, com un tort a una lloseta. La angustia de Andreuccio consevol se la pot imaginá. Va probá moltes vegades en lo cap y en los muscles a vore si podíe alsá la llosa, pero se cansabe en vano. Vensut, va pédre lo coneiximén y va caure damún del arzobispo; y qui u haguere vist entonses mal haguere sabut quí estabe mes mort, lo arzobispo o ell. Pero cuan va torná a espabilás, va escomensá a plorá sense consol, veén que o moriríe allí si no veníe dingú a obrí, de fam y de pudina entre los cucs del mort, o si veníe algú y lo trobabe a dins, lo penjaríen per lladre. Y en estos pensaméns y están mol acollonit, va sentí per la iglesia que caminabe y parlabe molta gen, que anabe a fé lo que ell en los seus compañs ya habíen fet.

Cuan aquells van obrí y apuntalá lo sepulcro, van discutí quí teníe que entrá, y cap u volíe fé; pero después de una llarga disputa un móssen va di:

- ¿Quina temó teniu? ¿creéu que to se minjará? Los morts no se mingen als homes; yo entraré dins.

Y dit aixó, va ficá lo pit damún de la vora del sepulcro, va girá lo cap a fora y va ficá a dins les cames per a dixás caure al fondo.
Andreuccio, veén aixó, ficánse de peu, va agarrá al móssen de una cama y va fé vore que lo estirabe cap a baix. Lo móssen va fotre un crit tremendo y rápidamen se va aviá fora del arca: espantats tots los atres, dixán lo sepulcro ubert, se van doná a la fuga com si foren perseguits per sen mil dimonis. Andreuccio, mol alegre, va eixí fora y per aon habíe vingut sen va aná de la iglesia.

Aproximánse ya lo día, en aquell anell al dit, va arribá al mar y desde allí se va adressá a la seua fonda, aon va trobá als seus compañs y al messoné, que habíen estat tota la nit preocupats pel que haguere pogut passáli. Los va contá lo que li habíe passat, y lo messoné li va di que teníe que anássen de Nápoles per seguridat; aixina u va fé y sen va entorná a Perusa, habén invertit los seus dinés en un anell cuan a lo que hi habíe anat ere a comprá caballs.


SEXTA

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA. 

Una siciliana li pren a un viachán lo que éste ha portat a Palermo, y éste, fén vore que tornabe en molta mes mercansía que la primera vegada, prenén de ella dinés prestats, la dixe en aigua de borraines.

Esta historia de la reina va fé riure mol a tots; no ñabíe dingú allí que no tinguere llágrimes als ulls. Pero después de acabá ella, Dioneo, que sabíe que an ell li tocabe lo radé turno, va di:
Grassioses siñores, manifiesta cosa es que mes agraden les artimañes contra mes artifissioses són. Y per naixó, encara que hermossíssimes coses totes haigáu contat, vull yo contáton una que tos agradará; an ella es burlada la mes gran mestra en burles.

Solíe ñabé (y potsé encara ne ñague avui) una costum a totes les siudats portuaries de la marina, tots los mercadés que arriben an elles en les seues mercansíes, al descarregáles, les porten a un almassén al que a mols puestos diuen aduana, que es del ajuntamén o del siñó de la siudat; y allí, donán an aquells que están al seu cárrec, per escrit, tota la mercansía y lo preu de ésta, se li done al viachán una bodega a la que fique la seua mercansía y la tanque en clau; y los dits aduanés después escriuen al llibre de la aduana a cuenta del viachán tota la seua mercansía, fénse después pagá los seus drets per lo viachán o de tota o de part de la mercansía que éste trague de la aduana.
Y per neste llibre de la aduana moltes vegades se informen los corredós de la calidat y la cantidat de les mercansíes que ñan allí, y tamé están allí los mercadés que les tenen, en los que después ells, segóns los ve a ma, parlen de los cambis, los trueques, y de les ventes y de atres assuntos. Esta costum, com a mols atres puestos, ñabíe a Palermo de Sicilia; aon tamé ñabíen, y encara ñan, moltes dones de hermossíssim cos pero enemigues de la honestidat, les que, per los que no les coneixen siríen y són tingudes per grans y honestíssimes dames. Y están dedicades del tot no ya a afeitá sino a pelá als hómens, en cuan veuen a un viachán forasté allí, en lo llibre de la aduana se informen de lo que té y de cuán pot guañá, y después en los seus plassentés y amorosos actes y en paraules dolsíssimes se les ingenien en seduí y en atraure lo seu amor; y ya a mols ne han atret als que bona part de les seues mercansíes los han pres de les mans, y a bastáns tot; y de ells ne han ñagut que no sol la mercansía, sino tamé lo barco y les carns y los ossos los han dixat, tan suavemen la barbera ha sabut passáls la navalla.
Ara be, no fa mol tems va passá que aquí, enviat per los seus mestres, va arribá un dels nostres jovens florentíns de nom Niccolo de Cignano, encara que li díen Salabaetto, en tantes pesses de roba de llana que li habíen entregat a la fira de Salerno que podíen valdre uns singséns floríns de or; y entregán la tassa de ells als aduanés, los va ficá a una bodega, y sense mostrá molta pressa en despacháls, va escomensá a rondá per la siudat. Y sén ell blang y rubio y mol pincho, y mol gentil, va passá que una de estes dones barberes, que se fée cridá madama Lancofiore, habén sentit algo dels seus assuntos, li va ficá los ulls a damún; de lo que donánsen cuenta ell, creén que ella ere una gran Siñora, va pensá que per la seua hermosura li agradabe, y va pensá en portá mol cautamen este amor; y sense di res a dingú, va escomensá a passejá per dabán de la casa de aquella. Ella, donánsen cuenta, después de inflamál en les seues mirades, mostrán que se consumíe per nell, secretamen li va enviá una dona del seu servissi que mol be coneixíe l'art de la picardía, que, casi en llágrimes als ulls, después de moltes histories, li va di que en la seua hermosura y amabilidat habíe conquistat a la seua Siñora de tal manera que no trobabe descáns ni de día ni de nit; y per naixó, cuan vullguere, dessichabe mes que atra cosa pugué trobás en ell secretamen a uns bañs; y después de aixó, traén un anell de la bossa, de part de la seua Siñora lay va doná.
Salabaetto, al sentí aixó va sé lo home mes alegre que may van ñabé; y prenén lo anell y fregánse en ell los ulls y después besándolo, sel va ficá al dit y li va contestá a la bona dona que, si madama Lancofiore lo volíe, que estabe ben retribuida perque ell la volíe mes que a la seua propia vida, y que estabe disposat a aná aon an ella vullguere y a consevol hora. Tornada, pos, la mensajera a la seua Siñora en esta resposta, a Salabaetto li van di enseguida a quíns bañs al día siguién, después de véspres, debíe esperála;
éste, sense díli res a dingú, a la hora ordenada allí que sen va aná, y va trobá que la sala de bañs habíe sigut alquilada per la Siñora. Y casi acababe de entrá cuan van apareixe dos esclaves carregades de coses: la una portabe al cap un gran y hermós madalap de guata y l’atra una grandíssima sistella plena de coses; y estenén este madalap a un catre a una alcoba de la sala, van ficá damún un parell de llansols finíssims de seda y después un cobertó de blanquíssim cendal de Chipre en dos cuixíns bordats a maravilla; y después de aixó, despullánse y entrán al bañ, lo van rentá y van agraná tota la sala.
Y poc después la Siñora, seguida per atres dos esclaves, va víndre al bañ; aon ella, en cuan va pugué, va fé grans festes a Salabaetto, y después de los mes grans suspiros del món, después de que mol lo va abrassá y besá, li va di:

- No sé quí haguere pogut portám an aixó mes que tú; que me has botat foc, chiquet toscano.

Después de aixó, cuan ella va voldre, los dos despullats van entrá al bañ, y en ells dos de les esclaves. Allí, sense dixá que dingú mes li ficare la ma damún, ella mateixa en sabó en almizcle y en un atre perfumat en clavo, maravillosamen y be va rentá del tot a Salabaetto, y después se va fé rentá y refregá per les seues esclaves. Y fet aixó, van portá les esclaves dos llansols blanquíssims y sutils de los que emanabe tan bona auló a roses que tot lo que ñabíe pareixíen roses; y van embolicá en un a Salabaetto y en l’atre a la Siñora, y sels van emportá al llit preparat. Y allí, después de dixá eixugás la suó, traénlos les esclaves aquells llansols, se van quedá despullats. Y traén de la sistella poms de plata bellíssims y plens, uns de aigua de roses, atres de aigua de azahar, de aigua de flo de jazmíns, totes aquelles aigües van derramá; y después, traén caixes de dolsos y pressiadíssims vins, se van confortá. A Salabaetto li pareixíe está al paraísso; y mil vegades habíe mirat an aquella, que ere majíssima, y sen añs li pareixíe cada hora per a que les esclaves sen anaren y pugué trobás als seus brassos. Les esclaves, después de que, per orde de la Siñora, dixán una antorcha ensesa a la alcoba, sen van aná de allí, ésta va abrassá a Salabaetto y ell an ella; y en grandíssim plaé de Salabaetto, al que li pareixíe que se derretíe per nella, van está una llarga hora. Pero después de que a la Siñora li va pareixe tems de eixecás, fen víndre a les esclaves, se van vestí, van beure y minjá dolsaines, y rentánse la cara y les mans en aquelles aigües odoríferes, y volén anássen, li va di la Siñora a Salabaetto:
- Si vullgueres, me pareixeríe un favor grandíssim que esta nit vingueres a sopá en mí y a dormí. Salabaetto, que ya de la hermosura y de les amables artimañes de ella estabe pessigat, creén que ere per an ella com lo cor del cos amat, va contestá:
- Siñora, tot lo vostre gust me es mol grato, y per naixó tan esta nit com sempre faré lo que vullgáu y lo que per vos me sigue manat.

Entornánsen, pos, la Siñora a casa, y fen adorná la seua alcoba, y fen prepará un sopá esplendit, va esperá a Salabaetto. Este, cuan se va fé algo fosc, allá que sen va aná, y alegremen ressibit, en gran festa y ben servit va sená en la Siñora. Después, entrán a la alcoba, va sentí allí una maravillosa auló de fusta de aloe y va vore lo llit adornadíssim en muixonets de Chipre, y moltes bones robes penján de los barróns; estes coses, totes juntes y cada una per sí sola li van fé pensá que teníe que sé aquella una gran y rica Siñora; y per mol que haguere sentit parlá de la seua vida y costums, no su volíe creure per res del món, y si se haguere cregut que an algún lo haguere fet burla, per res del món se podíe pensá que aixó li podíe passá an ell. En grandíssim plaé se va gitá aquella nit en ella, inflamánse mes cada vegada. Arribat lo matí, li va señí ella un hermós y elegán cinturón de plata en una bona bossa, y li va di: - Dols Salabaetto meu, me encomano a tú; y aixina com la meua persona está a la teua dispossissió, aixina u está tot lo que ting, y lo que yo puc, a lo que vullgues maná.

Salabaetto, contén, besánla y abrassánla, va eixí de casa seua y va aná cap aon acostumaben a está los demés mercadés. Y anán una vegada y atra en ella sense que li costare res, y enviscánse cada día mes, va passá que va vendre la roba al contat y en un bon profit; lo que la bona dona no per nell, sino per atres va sabé en seguida. Y habén anat Salabaetto a casa seua una tarde, va escomensá ella a bromejá y a jugá en ell, y a besál y a abrassál, mostránse tan inflamada de amor que pareixíe que anabe a morísseli als brassos; y volíe donáli dos bellíssimes copes de plata que teníe, que Salabaetto no volíe pendre, perque entre unes vegades y atres be habíe ressibit de ella lo que valdríe uns trenta floríns de or sense habé pogut fé que ella ressibiguere dell res que valguere una grossa. Al final, habénlo ben inflamat en lo mostrás inflamada, una de les seues esclaves, tal com ella u habíe preparat, la va cridá; per lo que ella, eixín de la alcoba y están afora una mica, va torná a dins plorán, y tiránse damún del llit pancha per aball, va escomensá a lamentás. Salabaetto se va extrañá, la va agarrá en brassos y va escomensá a plorá en ella y a díli: - ¡Ah!, cor del meu cos, ¿qué tens tan de repén?, ¿quína es la raó de este doló? ¡Ah, dísmu, alma meua!

Después de que la dona se va fé rogá bastán, va di:

- ¡Ay, dols siñó meu! No sé qué fé ni qué di. Acabo de ressibí una carta de Mesina, y me escriu mon germá que, encara que haiga de vendre o empeñá tot lo que ting, que sense falta li envía abáns de vuit díes mil floríns de or y que si no li tallarán lo cap; y yo no sé qué puc fé per a obtíndrels tan pronte; que, si tinguera al menos quinse díes de tems, trobaría la manera de ajuntáls, o podría vendre algunes de les nostres possessións; pero no podén, preferiría está morta abáns de que me arribare aquella mala notíssia.
Y dit aixó, no dixabe de plorá. Salabaetto, al que les amoroses flames li habíen tret gran part del coneiximén, creén que aquelles llágrimes eren verdaderes y les paraules de amor mes verdaderes, va di:

- Siñora, yo no podré oferíton mil, pero sí singséns floríns de or, si creéu que mels podréu torná de aquí quinse díes; y vostra ventura es que pressisamen ahí vach vendre la cárrega de roba: que, si no fore aixina, no podría dixátos ni una grossa.

- ¡Ay! - va di la dona -, ¿aixina que has patit incomodidat de dinés? ¿Per qué no me u demanabes? Perque si no ne ting mil sí que ne ting sen y hasta dosséns per a donát; me has tret lo valor per a asseptá lo servissi que me oferixes.

Salabaetto, mol mes que cautivat per nestes paraules, va di:
- Siñora, per assó no vull que u dixéu; que si tan los haguera nessessitat com los nessessitéu vos, be tols hauría demanat.

- ¡Ay! - va di la Siñora -, Salabaetto meu, be sé que lo teu amor per mí es verdadé y perfecte cuan, sense esperá a que te u demanara, en tan gran cantidat de dinés espontáneamen me proveíxes en esta nessessidat. Y en sertesa era yo tota teua sense aixó, y en aixó u siré mol mes; y may dixaré de agraít la salvassió del cap de mon germá. Pero sap Deu que de mala gana los preng considerán que eres viachán y que los mercadés nessessiten los dinés per als seus negossis; pero com me apure la nessessidat y ting firme esperansa de tornátels pronte, los pendré, y per lo que falto, si no los trobo enseguida, empeñaré totes estes coses meues.

Y dit aixó, derramán llágrimes, se va dixá caure a la faldeta de Salabaetto, que va escomensá a consolála; y passán la nit en ella, per a mostrás magnánimamen lo seu servidó, sense esperá a que los hi demanare li va portá singséns floríns de or, que ella, rién en lo cor y plorán en los ulls va pendre, contentánse Salabaetto en una simple promesa seua. En cuan la dona va tindre los dinés van escomensá a cambiá les condissións; y cuan antes la visita a la dona estabe libre totes les vegades que Salabaetto volíe, van escomensá a apareixe raóns per les que de set vegades li passabe no pugué entráy ni una, ni li ficaben la cara ni li féen les caríssies ni les festes de abáns. Y passat en un mes y en dos lo plasso en que los seus dinés teníen que séli tornats, al demanáls li donaben paraules en pago; per lo que, acatánsen Salabaetto del engañ de la malvada dona y de lo seu poc coneiximén, y veén que de alló res profitós trauríe, perque no teníe cap escritura ni testimoni, y avergoñínsen de queixás a dingú, perque l´habíen avisat abáns de la burla que mereixcudamen per la seua brutalidat li vindríe de aixó, mol dolgut, en ell mateix plorabe la seua desgrassia. Y habén ressibit moltes cartes dels seus mestres per a que cambiare aquells dinés y los hi enviare, per a que no siguere descuberta la seua culpa, va deliberá anássen, y puján a un barquet, no a Pisa com debíe, sino a Nápoles sen va aná. Estabe allí en aquell tems lo nostre compare Pietro del Canigiano, tessorero de madama la emperatrís de Constantinopla, home de gran talento y sutil ingenio, grandíssim amic de Salabaetto y de los seus; en lo que, com a persona discretíssima, lamentánse Salabaetto después de algúns díes, li va contá lo que habíe fet y la seua desgrassiada aventura, y li va demaná ajuda y consell per a pugué allí guañás la vida afirmán que may enteníe torná a Florencia. Canigiano, entristit per estes coses, va di: - Mal has fet, mal te has portat, mal has obeít als teus mestres, massa dinés de una vegada te has gastat en moldre; pero ¿qué? Está fet, y se té que pensá en un atra cosa. Y com home avisat rápidamen van pensá lo que habíen de fé y lay va di a Salabaetto;
al que, agradánli lo plan, se va llansá a la aventura de seguíl. Y tenín algúns dinés y habénni dixat Canigiano uns pocs, va maná fé uns cuans embalajes ben lligats, y comprá vin barriques de oli y omplíles, y carregán tot alló sen va entorná cap a Palermo; y entregán la relassió de los embalajes als aduanés y la de les barriques, y fen anotá totes les coses a la seua cuenta, los va ficá a les bodegues, dién que hasta que un atra mercansía que estabe esperán no arribare no volíe tocá aquella. Lancofiore, habénsen enterat de aixó y sentín que valíe uns dos mil floríns de or o mes, alló que al presén habíe portat, sense contá lo que esperabe, que valíe mes de tres mil, pareixénli que habíe apuntat baix, va pensá en restituíli los singséns per a pugué tíndre la majó part de los sing mil; y va enviá a buscál. Salabaetto, ya en malissia, allí va acudí. Ella, fen vore que no sabíe res de lo que habíe portat, li va fé una maravillosa benvinguda, y va di:

- Aquí tens, si te habíes enfadat en mí perque no tels vach torná en lo plasso pressís... Salabaetto se va ficá a riure y va di:

- Siñora, en verdat me va desagradá un poc, perque me haguera arrencat lo cor per a donátol si en alló tos complaguera; pero vull que sapigáu lo enfadat que estic en vos.
Es tan l´amor que tos ting que hay fet vendre la majó part de les meues possessións, y ara hay portat aquí mercansía que val mes de dos mil floríns, y ne espero de Ocsidén mes que valdrá mes de tres mil, y vull fé an esta siudat un almassén y quedám aquí per a está sempre prop de vos, pareixénme que estic milló en lo vostre amor que crec que dingú pugue estáu en lo seu. A lo que la dona va di:

- Mira, Salabaetto, tot este arreglo teu me agrade mol, perque te vull mes que a la meua vida, y me agrade mol que hagues tornat en intensió de quedát perque espero passá encara mols bons ratos en tú; pero vull excusám un poc perque, en aquells tems en que ten vas aná algunes vegades vas voldre entrá y no vas pugué, y algunes vas vindre y no vas sé tan alegremen ressibit com solíes, y ademés de aixó, no te vach torná los dinés a tems. Tens que sabé que entonses estaba yo en grandíssima pena; y lo que está en este estat, per mol que vullgue a un atre no li pot ficá tan bona cara ni aténdrel com voldríe; y ademés tens que sabé que li es mol penós a una dona pugué reuní mil floríns de or, y tots los díes li diuen mentires y no se cumplix lo que se li ha prometut, y per naixó nessessitam tamé natros mentí als demés; y de ahí ve que yo no te puguera torná los teus dinés. Pero los vach reuní poc después de la teua marcha y si haguera sabut aón enviátels tels haguera fet arribá; pero com no u sabía, tels hay guardat. Y fénse portá una bossa aon estaben aquells mateixos que ell li habíe dixat, lay va ficá a la ma y li va di:

- Conta a vore si ne ñan singséns.

Salabaetto may se habíe sentit tan contén, y contánlos y veén que ne ñabíen singséns, y tornánlos a guardá, va di:

- Siñora, sé que diéu la verdat, pero prou hau fet; y tos dic que per naixó y per
l´amor que tos ting may me demanaríeu per a consevol nessessidat vostra una cantidat que puguera yo donátos que no to la donara; y en cuan me haiga establit podréu probám en aixó.
Y de esta guisa recuperat en ella l´amor en paraules, va escomensá Salabaetto a frecuentála galanmen, y ella a donáli gust y a féli los mes grans honors del món, y mostráli mol amor. Pero Salabaetto, volén en un engañ castigá lo engañ que ella li habíe fet, invitat un día per a que anare a sopá y a dormí en ella, va acudí tan melancólic y tan tristot que pareixíe que vullguere morís. Lancofiore, abrassánlo y besánlo, va escomensá a preguntáli per qué teníe aquella melancolía. Ell, después de fés rogá un bon rato, va di: - Estic arruinat, perque lo barco aon estabe la mercansía que yo esperaba ha sigut capturat per los corsaris de Mónaco y per a rescatál se nessessiten deu mil floríns de or, de los que yo ne ting que pagá mil; y no ting dinés perque los singséns que me vas torná los vach enviá enseguida a Nápoles per a invertíls en teles y portáles aquí. Y si vullguera ara vendre la mercansía que ting aquí, com no es la temporada apenes me donarán una perra per dos géneros; y encara no soc aquí prou conegut per a trobá qui mels dixo, y per naixó no sé qué di ni qué fé; y si no envío pronte los dinés se emportarán a Mónaco la mercansía y may mes la recuperaré.

La dona, mol contrariada per naixó, perque li pareixíe pédreu tot, pensán qué podíe ella fé, va di:

- Deu sap lo que me dol per amor teu; ¿pero de qué servix apenás tan? Si yo tinguera eixos dinés sap Deu que tels dixaría enseguida, pero no los ting; ña una persona que fa tems men va dixá singséns, pero en forta ussura, que no demane menos del trenta per sen; si de eixa tal persona los vullgueres, nessessitaríes de garantía un bon empeño; y en cuan a mí yo estic disposada a empeñá totes estes robes y la meua persona si cal per lo que vullgue dixám, per a pugué servít, pero lo remanén, ¿cóm lo asseguraríes?

Va vore Salabaetto la raó que movíe an ésta a féli tal servissi y sen va acatá de que de ella siríen los dinés prestats. Primé lay va agraí y después va di que encara que fore a mol alt interés no u podíe dixá, pos li apretabe la urgensia; y después va di que u asseguraríe en la mercansía que teníe a la aduana, fénla escriure a nom del prestamiste, pero que volíe conservá la clau de la bodega, per a pugué mostrá la seua mercansía si algú la volíe vore y per a que res li tocaren o permutaren o cambiaren. La dona va di que aixó estabe ben dit y ere mol bona garantía; y per naixó, al arribá lo día va enviá a buscá a un corredó del que sen fiabe mol y parlán en ell sobre este assunto li va entregá mil floríns de or, que lo corredó va prestá a Salabaetto, y va fé inscriure al seu nom lo que Salabaetto teníe a les bodegues, y habén fet les escritures y contraescritures juns, y quedán en concordia, sen van aná als seus assuntos. Salabaetto, tan pronte com va pugué, puján a un barquet, en mil singséns floríns de or sen va aná a vore a Pietro del Canigiano a Nápoles, y desde allí los va enviá una fiel y completa cuenta a Florencia als seus mestres, los que l´habíen enviat en les robes; y pagánli a Pietro y a consevol atre al qui deguere algo, mols díes a Canigiano su va passá be en lo engañ fet a la siciliana; después, de allí, no volén continuá sén viachán, va víndre a Ferrara.
Lancofiore, com no trobabe a Salabaetto a Palermo va escomensá a extrañás y va sospechá; y después de esperál uns dos mesos, veén que no tornabe, va fé que lo corredó manare despressintá les bodegues. Y examinán les barriques que se creíe que estaben plenes de oli, va trobá que estaben plenes de aigua del mar, y sol ñabíe una capa de oli damún. Después, deslligán los embalajes, tots menos dos, que eren teles, plens los va trobá de borra; y entre tot lo que ñabíe no valíe mes de dosséns floríns; per lo que Lancofiore, veénse burlada, va plorá per los singséns floríns tornats y mol mes per los mil prestats, diénse moltes vegades: - Qui trate en toscano no pot sé segato.

Y aixina, quedánse en la pérduda y la burla, se va trobá en que tan listos eren la una com l´atre.
Al acabá Dioneo la seua novela, Laureta, veén que habíe arribat lo final del seu reinat, alabats los consells de Pietro Canigiano, que per los seus efectes se habíen vist sé bons, y la sagassidat de Salabaetto, que no va sé menos al ficáls en obra, traénse del cap lo lloré lay va ficá al cap a Emilia, dién:

- Siñora, tindrem una hermosa reina, féu, pos, que a la vostra hermosura acompañon les vostres obres.

Y va torná a assentás. Emilia, per vóres feta reina y alabada en públic per la seua bellesa, se va colorá, y la seua cara pareixíe los nugolets rosa de la aurora. Después de tindre los ulls cachos una mica, va organisá en los seu senescal los assuntos pertinéns a la compañía, y aixina va escomensá a parlá:

- Deleitables siñores, mol manifestamen veém que, después de que los bueys se han cansat durán lo día, amarrats al jou, són aliviats y liberats, y sels dixe pasturá per aon volen. Veém tamé que són mes hermosos los jardíns en varies plantes que los carrascals; per naixó, considerán los díes que ham estat parlán daball de una ley, demá no tos limitaré cap tema, vull que cadaú parlo de lo que vullgue, y crec que la variedat de les charrades que se conton sirá milló que parlá de sol un tema. Lo que vingue después de mí al trono, podrá constreñímos a les acostumades leys. Y dit aixó, hasta la hora de sopá los va consedí libertat a tots. Tots van alabá a la reina, y alsánse, se van entretindre.
Van sopá al voltán de la hermosa fon, y después de la sena, del modo acostumat un bon rato se van divertí cantán y ballán. Al final la reina, per a seguí lo estil dels seus predecessós, li va maná a Pánfilo que cantare una cansó, que díe aixina:

Tan es, Amor, lo be

y lo contén que estic per tú sentín

que soc felís cremánme a les teues flames.

Lo meu cor tanta alegría rebose,

tan de goch está ple

per lo que me has donat,

que amagáu siríe cosa seria

y a la cara serena

se mostre lo meu alegre estat:

que están enamorat

de un be tan elevat y estupendo

leve me sigue estám an ell cremán.

Yo no sé demostrá cantán

ni indicá en lo dit,

Amor, lo be que séntigo;

y encara que u sapiguera hauría de callá

que, sense dixáu callat,

se tornaríe tormén:

pos estic tan contén

que consevol parlá aniríe menguán

antes que anáu descubrín.

¿Quí pensaríe ya que estos brassos meus

podríen torná

aon los han tingut,

y que la meua cara sense patí rechás

tornaríe a arrimás

aon va sé beneída?

may haguera cregut

la meua fortuna, encara que estiga sucarrat
y lo meu plaé y goch estiga amagán.

La cansó de Pánfilo acabada, y per tots corejada, no van ñabé dingú que, en mes atenta solissitut que li corresponíe, no prenguere nota de les seues paraules, esforsánse en adiviná alló que ell cantabe que li conveníe tíndre amagat; y encara que uns cuans van esá imaginánse diferentes possibilidats, dingú va arribá a la verdat del assunto.
Y la reina, después de vore que la cansó de Pánfilo habíe acabat, va enviá a les joves siñores y als jovens siñós a dormí.

ACABE LA OCTAVA JORNADA.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

Lo rey Pedro, sentín lo ardén amor que li té la dolenta Lisa, la console y después la case en un jove noble, y besánla al fron li diu que sirá sempre lo seu caballé.

Arribat habíe Fiameta al final de la seua novela, y mol alabada habíe sigut la viril magnifissensia del rey Carlos, encara que algúns dels que allí estaben, que eren gibelinos, no vullgueren alabál, cuan Pampínea va escomensá la historia que li va maná contá lo rey:
Per la memoria me está rondán una cosa no menos loable que va sé feta per un adversari del rey Carlos a una jove de la nostra Florencia, aixina que to la contaré.

Cuan los fransesos van sé foragitats de Sicilia, ñabíe a Palermo un boticari florentino de nom Bernardo Puccini, home mol ric que de la seua dona teníe sol una filleta majíssima y ya en edat de casás. Y habén arribat a sé siñó de la isla lo rey Pedro de Aragó, selebrabe a Palermo una maravillosa festa en los seus baróns; an esta jarana, están justán ell a la catalana, va passá que la filla de Bernardo, que se díe Lisa, desde una finestra aon estabe en datres dames lo va vore mentres justabe, y li va agradá tan que remiránlo después se va enamorá dell ardenmen. Y acabada la festa y están ella a casa de son pare, en cap atra cosa podíe pensá mes que en este magnífic y alt amor; y lo que mes li dolíe ere sabé que ere de condissió baixa y que no podíe tindre cap esperansa de un final felís; pero no volíe apartás de vóldre al rey, y per temó de un mal majó no se atrevíe a manifestáu. Lo rey de aixó no sen habíe acatat ni sen preocupabe, de lo que ella sentíe intolerable doló. Va passá que, creixén lo seu amor, y sumánse una tristesa al atra, la hermosa jove se va ficá dolenta y se consumíe de día en día, com la neu al sol.
Son pare y sa mare, dolguts per esta enfermedat, en consols, en meches y en medissines li ajudaben tan com podíen; pero de res valíe, perque ella, desesperada del seu amor, habíe triat no seguí vivín. Ara be, va passá que, oferínli son pare donáli tot lo que vullguere, li va vindre al pensamén que si se puguere, voldríe féli sabé al rey lo seu amor y la seua dessisió abáns de morí: y per naixó, un día li va rogá que faiguere vindre a Minuccio de Arezzo. Ere an aquells tems Minuccio un finíssim cantán y músic, y en agrado ere ressibit per lo rey Pedro. Lo van avisá de que Lisa volíe sentíl tocá y cantá;
ell, que ere un home amable, en cuan va pugué va acudí an ella; y después de consolála en tendres paraules, en una viola dolsamen va tocá alguna estampida y va cantá después algunes cansóns que pera l´amor de la jove eren foc y flama, cuan ell creíe que aixina la consolabe. Después de aixó, li va di la jove que volíe parlá en ell sol, per lo que, anánsen tots los demés, li va di:

- Minuccio, te hay triat a tú pera fidelíssim guardián de un secreto meu, esperán que a dingú mes que a qui yo te diga lay manifestos may, y después, que me ajudos com pugues: y aixó te demano. Has de sabé, Minuccio meu, que lo día que nostre siñó lo rey Pedro va selebrá la gran festa de coronassió y pujada al trono, lo vach vore mentres justabe, y me se va ensendre al pit un foc tan gran que me ha portat a la situassió a la que me veus; y veén yo que no li convé lo meu amor a un rey, y no podén no ya tráurel de mí, sino disminuíl, y sén mol du de soportá, hay triat morím; y aixina u faré. Y es verdat que men aniría ben consolada si u sapiguere ell; y crec que tú eres lo mes indicat per a félay sabé; y cuan u haigues fet, fésmu sabé pera que yo, morín consolada, me deslliga de estes penes. Y dit aixó, plorán, va callá.
Minuccio se va maravellá mol de la grandesa de ánim della y del seu du propósit, y va tindre compassió della; y de repén li va vindre al ánim cóm podríe ajudála honestamen, y li va di:

- Lisa, te dono la meua paraula, u faré; abáns de tres díes crec que podré portát notissies que te sirán mol bones; y pera no pedre tems, men vach a escomensá.
Lisa, prometínli animás, li va di que sen anare en Deu. Minuccio sen va aná a buscá a un tal Mico de Siena, mol bon rimadó an aquells tems, que tocaríe y cantaríe la cansoneta que seguix:

Móute, Amor, y vésten al meu siñó

y cóntali les penes que ting,

disli que a mort ving

per selá lo meu dessich per la temó.

Piedat, Amor, de ginolls te crido,

ves y busca al meu siñó allí aon more,

disli que mol lo dessicho y vull

pos dolsamen l´alma me enamore,

y per lo foc ardén al que me inflamo

ting temó de morím, y no vech la hora

de alluñám de pena tan dura

com patixgo dessichán lo seu amor,

en temó y dudán

¡Per Deu, fes que conegue lo meu doló!

Desde que dell estic enamorada,

no me has dixat, Amor, atrevimén:

sempre estic assustada

sense podéli mostrá lo meu sentimén

al que me té tan apassionada

y, morín, morí es lo meu tormén;

potsé no li portaríe descontén

coneixe lo doló del alma meua

si tinguera la ossadía

de manifestáli este ardó meu.

Y ya que no te va sé agradable, Amor,

lo consedím tanta confiansa

que puguera dili al meu siñó

¡ay de mí! per missache o en semblansa

lo sentimén que me acalore,

vésten an ell y fésli recordá

aquell día en que en escut y llansa

en atres caballés vach vore justá

induíxlo a mirá

cóm me mórigo pel seu dols amor.

Estes paraules va ensayá Minuccio, y al tersé día sen va aná a la cort, y va trobá al rey Pedro minján. Cuan lo rey li va maná que cantare algo en la seua viola, ell va escomensá la cansoneta, tocanla tan dolsamen, que tots los que estaben a la sala real pareixíen encantats, de tan callats y atentos que escoltaben, y lo rey casi mes que los atres y tot.
Y cuan Minuccio va acabá, lo rey li va preguntá de aón la habíe treta, que li pareixíe no habéla escoltat may. - Monsiñó - va contestá Minuccio -, no fa ni tres díes que se han compost estes paraules y la música. Lo rey li va preguntá quí la habíe feta, y li va contestá: - No me atrevixco a descubríu mes que a vos sol.

Lo rey, dessichós de sentíu, fen arrepetá la taula, lo va fé entrá an ell sol a la seua cámara, aon Minuccio lay va contá tot. Lo rey u va selebrá mol, va alabá a la jove y va di que teníe que tindre compassió de una jove tan valerosa, y que aniguere de la seua part an ella y la confortare, y li diguere que sense falta aquell día al tardet acudiríe a visitála. Minuccio, contentíssim de portáli tan bones noves a la jove, sense tardá sen va aná y, parlán en ella sola, li va contá lo que habíe passat. La jove se va alegrá tan que claramen van apareixe siñals de millora; y se va ficá a esperá lo tardet y la vinguda del seu siñó.
Lo rey, que ere liberal y benigno, habén pensat moltes vegades en les coses sentides a Minuccio y coneixén be a la jove y la seua hermosura, se va compadí mes de lo que estabe y al arribá lo tardet va montá a caball, fen vore que anabe de passeo, y va arribá a la casa del boticari; y allí, demanán que li obrigueren un majíssim jardí que lo boticari teníe, allí va baixá del caball, y li va preguntá a Bernardo cóm estabe la seua filla, si ya la habíe casat.
Va contestá Bernardo: - Siñó, no está casada, y ha estat y encara está mol dolenta; encara que desde fa unes hores ha millorat maravillosamen.

Lo rey va compendre lo que aquella millora significabe y va di: - desgrassia siríe que se li traguere al món tan hermosa cosa, volem aná a visitála. Y va entrá a la seua alcoba, se va arrimá al llit aon la jove, una mica incorporada, lo esperabe dessichosa, y li va agarrá una ma, diénli:

- Siñora, ¿qué vol di aixó? Sou jove y hau de confortá als atres, ¿y tos dixéu ficá dolenta? volem rogatos que vullgáu consolátos y que tos curéu pronte. La jove, sentínse agarrá les mans per aquell al que volíe tan, encara que se avergoñire, sentíe tan gran plaé al ánim com si estare al paraísso, y com va pugué li va contestá:

- Siñó meu, lo voldre fé aná les meues poques forses sobre tan pes ha sigut la raó de esta enfermedat, de la que vos, per la vostra grassia, pronte libre me voréu. Sol lo rey enteníe lo encubert parlá de la jove y a cada momén la reputabe de mes valor, y moltes vegades va maldí a la fortuna que de tal home la habíe fet filla; y después de estás un bon rato en ella confortánla, sen va aná. Este rasgo de humanidat del rey va sé mol alabat y en gran honor tingut pera lo boticari y la seua filla; esta, tan contenta se va quedá que se va curá en pocs díes, y se va ficá mes maja de lo que ya ere. Pero después de curás, habén lo rey en la reina discurrit quína recompensa a tal amor volíe donáli, montán un día a caball, en mols dels seus baróns sen va aná a casa del boticari, y entrán al jardí va fé cridá al boticari y a la seua filla; y en aixó va arribá la reina en moltes dames, y ressibín a la jove entre elles, van escomensá una maravillosa festa. Y después de un rato, cridán lo rey y la reina a Lisa, li va di lo rey: - Valerosa jove, lo gran amor que me hau tingut tos ha alcansat de nos un gran honor, que es este: com ya estéu en edat de casátos volem que prengáu per home al que tos donarem, pero sempre me podréu cridá lo vostre caballé, sense volé de tan amor pendre de vos mes que un beset. La jove, que estabe colorada de vergoña, en veu baixa va contestá aixina:

- Siñó meu, estic mol segura de que si se sapiguere que me hay enamorat de vos, la majoría de la gen me pendríen per loca, creén que me hay olvidat de la meua condissió (y de la vostra); pero com Deu sap, que sol ell veu lo cor dels mortals, cuan tos vach vore me vau agradá, encara que sabía que vos sou rey y yo la filla de Bernardo l´apotecari, y mal me conveníe apuntá tan alt. Pero tal com vos milló que yo sabéu, dingú se enamore per meditada elecsió sino segóns lo gust; ley a la que moltes vegades se van oposá les meues forses; y no podén mes, tos vach amá y tos amo y tos amaré sempre. Es verdat que, al sentím pendre per lo vostre amor, me vach disposá a fé del vostre dessich lo meu y per naixó pendré de bon grado an este home, com me ficaría al foc si vos mu díeu. Tíndretos a vos, rey, per caballé, sabéu que me convé y per naixó no contesto res; y no tos sirá consedit lo beset que voléu sense llissensia de la meua Siñora la reina. Y de tanta benignidat cap a mí com es la vostra y la de la meua Siñora la reina que está aquí, Deu tos consedixque per mí les grassies y lo premio que yo no puc donátos.

Y aquí va callá. A la reina li va chauchá mol la resposta de la jove y li va pareixe tan discreta com li habíe dit lo rey. Lo rey va fé cridá als pares de la jove, y va fé cridá a un jove, home noble encara que pobre (al contrari que Pericano), que se díe Perdicone, y ficánli dos anells a la ma, lo va fé casás en Lisa. Los reys, ademés de moltes joyes pressioses, los van doná Cefalú y Caltabellotta, dos boníssims feudos y de gran fruit, diénlos: - Aixó te donam com a dote de la dama; lo que volem donát a tú u vorás en lo tems. Y dit aixó, giránse cap a la jove, li va di lo rey:

- Ara volem pendre aquell fruit que del vostre amor ham de tindre - y agarránli lo cap en les dos mans, la va besá al fron. Perdicone y los pares de Lisa, y ella tamé, conténs van fé una grandíssima festa y alegres bodes: y segóns lo que mols afirmen, mol be va cumplí lo rey lo convingut en la jove, perque mentres va viure se va di sempre caballé seu y may va portá a cap fet de armes datra enseña que la que la jove li habíe enviat. Aixina pos, obrán se conquisten les almes dels súbdits, se done a datres ejemple de ben obrá y se conquisten les fames eternes; cosa que avui en día pocs o dingú fan, habénse convertit en tiranos y cruels la majoría dels Siñós.

jueves, 7 de diciembre de 2023

La caiguda dels gigans, Ken Follet (un trosset)

Aixó es una traducsió parsial y una mica libre de un trosset del llibre de Ken Follet, La caída de los gigantes, Fall of giants,

al chapurriau: La caiguda dels gigans o jagans.

Chapurriau no es chapurrear com Ke te follon no es Ken Follet.

Este llibre es part de una trilogía: The Century, lo siglo.

Si Kenneth Martin Follet me done la autorisassió de traduí la trilogía 

The Century al chapurriau, potsé continuará...

La caiguda dels gigans, Ken Follet

//

Ken Follet va naixe a Cardiff, Gales, pero cuan teníe deu añs la seua familia se va trasladá a Londres. Se va llissensiá en filossofía a la universidat de Londres y después va treballá com reporté al South Wales Echo, lo diari de la seua siudat natal. Mes tart va conseguí faena al Evening News de la capital inglesa y durán esta época va publicá, sense massa éxit, la seua primera novela. Va dixá lo periodisme per a incorporás a una editorial menuda, Everest Books, y mentrestán va seguí escribín. Va sé la novela número onse la que se va convertí en lo seu primé éxit literari.

Ken Follet está casat en Bárbara, activista política que va sé representán parlamentaria del partit laborista durán tretse añs. Viuen a Stevenage, al nort de Londres. Per a relajás, va al teatro y toque la guitarra a una banda que se diu Damn Right I got the Blues.

Al 2010 li van doná lo premio “qué leer” dels lectós per este llibre.


Prólogo. 

Inissiassió.

22 de juñ de 1911.

Lo mateix día que Jorge V va sé coronat rey a la abadía de Westminster, a Londres, Guillermet Williams va baixá per primera vegada a la mina de Aberowen, Gales del Sur.

Lo mateix día que Jorge V va sé coronat rey a la abadía de Westminster,

Lo 22 de juñ de 1911, Guillermet cumplíe tretse añs. Son pare va fe aná la técnica habitual per a despertál, un método que se caracterisáe per sé mol mes eficás que cariñós, y consistíe en donali palmadetes a les galtes a un ritmo regulá, en firmesa y insistensia, una y datra vegada.

Lo sagal dormíe profundamén, y per un momén va tratá de no fé cas an aquelles galtades, pero les bufetades continuáen. Se va enfadá una mica, pero entonses sen va enrecordá de que teníe que eixecás, hasta ne teníe ganes, així que va obrí los ulls y se va incorporá de un bot.

Son les cuatre, va di son pare antes de eixí de la alcoba, y se va sentí lo soroll de les botes baixán per los escalons de la escala de fusta.

Aquell día, Guillermo teníe que escomensá a treballá com aprendís de minero, igual que habíen fet la mayoría dels homens de la siudat a la mateixa edat. Li haguere agradat sentís mes ilusionat per la idea de sé minero, pero estáe dessidit a no fé lo ridícul. David Crampton va plorá lo primé día a la mina y encara lo cridáen Dai lo plorón, encara que ya teníe vintissing añs y ere la estrella del equip de rugby local.

Ere lo día después del solstisi de estiu, y la claridat dels primés rayos de la matinada entráe pel finestró del cuartet. Guillermet va mirá a son yayo, gitat a la seua vora, y va vore que teníe los ulls uberts. Cuan Guillermet se eixecáe, l' agüelo sempre estáe despert, díe que los agüelets no dormíen massa.

Lo sagalet va eixí del llit, sol portáe los cansonsillos. Cuan fée fret, dormíe en camisola, pero aquell añ les isles Britániques estáen disfrután de un estiu calurós, y les nits eren suavetes. Va traure lo bassí de davall del llit y va eixecá la tapa (aquell ne teníe).

No habíe ñagut cap cambi en la mida de la seua sigala, a la que li díe pito, seguíe sen la mateixa coeta infantil que habíe sigut sempre. Teníe la esperansa de que haguere escomensat a créixeli la vespra del cumpleañs, o sinó, al menos de vore eixí algún pel negre per la vora, pero se va emportá una gran dessepsió.

Per al seu amic, Tomasset Griffiths, que habíe naixcut lo mateix día que ell, la cosa habíe sigut diferenta. Li habíe cambiat la veu y hasta li habíe eixit una pelussa fosca damún del labio superió. Ademés, per a colmo, lo seu pito ere com lo de un home fet y dret. Alló ere humillán.

Mentres fée aná lo bassí, Guillermet va mirá per la finestra. Lo únic que se veíe desde allí ere la escombrera, un montícul gris pizarra de terra erma, la materia estéril de la mina de carbó, esquisto y sauló en la majó part.

Aquell ere l' aspecte que debíe tindre lo món antes de la creassió, antes de que Deu diguere “que faigue la terra herba verda”. Una brissa suaveta va eixecá una fina capa de pols negre de la escombrera y la va derramá sobre la filera de cases.

A dins la alcoba, encara ñabíen menos coses que vore. Estáe a dal de tot de la casa, a la esforfa o perchi; ere un espai estret aon apenes cabíe lo catre, una cómoda y un vell baúl del yayo. Penjat de la paret ñabíe un bordat aon se lligíe:

Creu en lo Siñó Jesucristo y estarás segú.

No ñabíe cap espill.

Una porta portáe al cap de la escala y l' atra al dormitori prinsipal, al que sol se podíe arribá atravessán la alcobeta.

L' atra habitassió ere mes gran, en puesto per a dos llits, y allí dormíen la mare y lo pare; inclús les germanes de Guillermet habíen dormit allí, bastans añs abans.

La mes gran, Ethel, ya no vivíe en ells, y les atres se habíen mort, una de sarrampió, un atra de tos ferina, y la tersera de difteria. Tamé habíe tingut un germá gran que va compartí lo catre en ell antes que son yayo. Li díen Wesley y va morí avall a la mina, atropellat per una vagoneta fora de control, per un dels carros que transportáe lo carbó.

Guillermet se va ficá la camisa, la mateixa que habíe portat a escola lo día anterió. Eixe día ere dijous, y sol se cambiáe la camisa los domenges. Teníe un parell nou de pantalons, los seus primés pantalons llargs, fets de un cotó fort impermeable al que li díen pell de furigañ. Eren un símbolo del ingrés al món dels homens, y sels va ficá en orgull, disfrután de la sensassió masculina de la tela. Se va apretá un sinto (sinturó, correcha) de cuero y les botes que habíe heredat de Wesley, y va baixá les escales.

La gran mayoría de la planta baixa estáe ocupada per la sala de está, de uns vin metros cuadrats, en una taula al sentro y una enchumenera a una vora, amén de una alfombra feta a ma damún lo pisso de pedra.

Lo pare estáe assentat a la taula lligín un ejemplar atrasat de La Comarca, en unes ulleres apoyades al pon del nas llarg y afilat com lo de un pigot.

La mare estáe preparán lo té. Va dixá la tetera fumeján a la taula, va besá a Guillermet y li va preguntá:

¿Cóm está lo meu homenet lo día del seu cumpleañs?

Guillermet no va contestá. Lo diminutiu li va doldre mol perque seguíe sen menut y no encara no ere un home verdadé. Va aná a la cuina, a la part de detrás. Va embutí un cacharro de llanda a la barrica del aigua, se va rentá la cara y les mans, y va tirá l' aigua a la pileta baixa de pedra. Allí ñabíe un calderó en una griella per al foc davall, pero sol se fée aná los díes de rentás, que eren los dissaptes.

Los habíen prometut que no tardaríen a tindre aigua corrén, y les cases de alguns mineros ya ne teníen. La familia de Tomasset estáe entre les afortunades. Cada vegada que anáe a casa del amic, li pareixíe un milagre podé omplí una tassa de aigua fresca y clara obrín sol la eixeta, sense tindre que portala en cubos o galletes desde lo surtidó del carré. Este milagre encara no habíe arribat a Wellington Row, lo carré aon vivíen los Williams.

Va torná a la sala de está y se va assentá a la taula. Sa mare li va ficá dabán una tassada de té en lleit y sucre. Va tallá dos llesques de un pa de pintadó redó y li va portá un tros de manteca del rebost, que estáe davall de la escala (a casa meua li díem la pastera perque allí teníem la pastera de fusta aon se fermentáe lo lleute, antes de aná al forn).

Guillermet va juntá les mans, va tancá los ulls y va di: Grássies, Siñó, per estos alimens. Amén.

Va beure un glop de té y va refregá la manteca al pa. Los ulls blaus cla de son pare lo van mirá per damún del diari.

Fícat sal al sagí, suarás davall de terra.

Son pare de Guillermet ere representán minero de la federassió minera de Gales del Sur, lo sindicat mes famós y fort de tota Gran Bretaña, tal com díe cada vegada que teníe ocassió. Lo coneixíen com a Dai lo sindicaliste.

A mols homens los díen Dai, diminutiu de David, Dafydd en galés. Guillermet habíe adeprés a escola que David ere mol común a Gales perque ere lo nom del san patró del país, com San Patrick a Irlanda. 

No se distinguíe un Dai de un atre per lo apellit, perque casi tots se apellidáen Jones, Williams, Evans, Morgan, sino per lo mote.

Los noms verdadés se féen aná mol rara vegada cuan ñabíe una alternativa mes divertida. Guillermet se díe William Williams, així que per a tots ere Guillermet Doble.

A vegades, les dones ressibíen lo mote del home, sa mare de Guillermet ere la dona de Dai lo sindicaliste.

Lo yayo va baixá cuan Guillermet estáe minjanse la segona llesca de pa. Encara que fée caló, portáe jupa y chaleco. Cuan se va rentá les mans se va assentá enfrente de Guillermet.

No estigues tan ñirviós, yo vach baixá al pou cuan tenía deu añs, y mon pare va baixá a cascarrulles del seu cuan ne teníe sing, y treballáe desde les sis del matí hasta les sat de la tarde. De octubre a mars no veíe la llum del sol.

No estic ñirviós, va di Guillermet.

No ere verdat, estáe mort de temó.

Son yayo no va insistí. A Guillermet li caíe be. Sa mare tratáe a Guillermet com a un crío menut; son pare ere severo y sarcástic, pero lo yayo ere tolerán y li parláe com a un home.

Escoltéu, va di lo pare.

Ell ere incapás de comprá lo Correu, un diariet de dretes, pero a vegades se emportáe a casa lo ejemplar de un atra persona y los lligíe lo periódic en veu alta, enriensen de la tontina y la falta de honradés de la classe dirigén.

Lady Diana Manners ha sigut objecte de crítiques per habé acudit en lo mateix vestit a dos balls diferens. La filla menuda del duc de Rutland va ressibí lo galardó del milló vestit de siñora, al ball del Savoy per portá escote de barco y falda de miñaque, y lo premio ere de dossentes sincuanta guinees.

Va baixá lo diari y va di, aixó es per lo menos lo teu jornal de sing añs, fill meu.

Va seguí lligín. Sin embargo, la van criticá los connoisseurs per portá lo mateix vestit a la festa que lord Winterton y F. E. Smith van selebrá al hotel Claridge. En contra de lo que diu la dita popular, lo que abunde, y en este cas repetix, a vegades sí que fa mal, va sé lo comentari dels assistens.

Va eixecá la mirada del diari y va di, així que ya u saps, mare, sirá milló que te cambios de vestit si no vols que te criticon los coneixedós.

Alló no li va fe cap grassia a la mare. Portáe un vestit vell de llana de coló pardo en los colses recusits y taques devall de les axiles.

Si tinguera dossentes sincuanta guinees, te asseguro yo que estaría mol mes guapa y elegán que lo adefessio de lady Diana Comsedigue, va di, no sense amargura.

Es verdat, va afirma lo yayo. Cara sempre va sé la mes guapa… igual que sa mare.

Sa mare de Guillermet se díe Cara. L' agüelo se va dirigí al chic, ta yaya ere italiana, se díe María Ferrone. Aixó Guillermet ya u sabíe, pero al yayo li agradáe contá una y datra vegada les antigues histories familiás.

De ahí va heredá ta mare eixe pel tan brillán y negre y eixos ulls oscurs tan majos. Y san germana tamé. Ta yaya ere la dona mes guapa de Cardiff. Y yo me la vach quedá. De pronte, un núgol de tristesa li va ensombrí la cara. Aquells sí que eren bons tems, va di en veu baixa.

Lo pare va arronsá lo fron en aire reprobadó perque, al seu juissi, aquella conversa evocáe los plaés de la carn, pero la mare se va sentí halagada pels piropos de son pare, y va sonriure contenta mentres servíe l' amorsá.

Uy, sí, ya u crec, a man germanes y a mí tot lo món mos consideráe unes belleses. Sen enteraríen eixos ducs de lo que es una dona guapa si tinguerem dinés y mich metro de encaje negre.

Guillermet se va quedá pasmat, pos may se li habíe passat pel cap considerá a sa mare guapa ni res pel estil, encara que cuan se vestíe per a les reunions a missa lo dissapte per la tarde sí que estáe radián, sobre tot cuan portáe sombrero. Suposáe que debíe habé sigut guapa alguna vegada, fée mols añs, pero li costáe imagináu.

Y ademés, per a que u sápigues, va di lo yayo, a la familia de ta yaya eren tots mol listos. Mon cuñat ere minero, pero va dixá la mina y va obrí un café a Tenby. ¡Aixó sí que es vida! Disfrutá de la brissa marina y no fe res en tot lo día apart de prepará café y contá los dinés del caixó.

Lo pare va lligí un atra notissia. Com part dels preparatius per a la coronassió, lo palau de Buckingham ha elaborat un manual de protocolo de dossentes dotse págines. Va eixecá la vista del papé. No te olvidos de mensioná aixó avui abaix al pou, Guillermet. Los homens se alegraríen de sabé que, cuan de la corona se trate, no se dixe res al azar.

A Guillermet la realesa lay bufáe, lo que li agradáe eren les histories de aventures que lo Correu solíe publicá de corpulens y valens alumnes de les escoles privades que jugáen al rugby y arreplegáen a escurridissos espíes alemans. Segons lo diari, estos espíes infestáen les siudats de tota la geografía británica, encara que per desgrassia no pareixíe ñabén cap a Aberowen.

Guillermet se va eixecá de la taula. Vach tirán carré aball, va anunsiá.

Va eixí de casa per la porta prinsipal. Lo de aná carré aball ere un eufemismo familiá per a di aná a les letrines, que quedáen a mich camí de Wellington Row. Ñabíe una caseta baixa en lo tellat de chapa ondulada, construida damún de un forat fondo excavat, esgarrapat, an terra. La barraca estáe dividida en dos cámares, compartimens, un per als homens y l' atre per a les dones, y cada cámara contáe en un assiento doble, per a que la gen puguere fe les seues nessessidats de dos en dos. Los homens se limitáen a mirá cap abán y no se díen res, pero les dones charráen alegremén.

La pudina ere mol gran, encara que hi estigueren acostumats per anay tots los díes. Guillermet sempre intentáe aguantá la respirassió en totes les forses per a después, al ixí, inspirá desesperadamén buscán aire puro.

Un home al que tot lo mon cridáe Dai lo Boñigues se encarregáe de buidá lo forat periódicamen.

Cuan Guillermet va torná a casa, se va emportá una gran alegría de vore a san germana, Ethel, assentada a la taula (bueno, a una cadira). 

¡Felicidades, Guillermet! Tenía que vindre a donát un bessito antes de que baixos al pou.

Ethel teníe devuit añs, y a diferensia de lo que passáe en sa mare, a Guillermet no li costáe cap esfors vore lo guapa que ere. Teníe lo pel de coló roch caoba, y los ulls negres sentelleaben en picardía. Potsé sa mare haguere tingut aquell aspecte alguna vegada, fée mol tems. 

Ethel portáe un vestidet sensill negre, y una cofia blanca de cotó típica de les donselles, un uniforme que li quedáe francamén be.

Guillermet adoráe a san germana. Ademés de hermosa ere divertida, lista y valenta, y a vegades hasta li plantáe cara a son pare. Li explicáe a Guillermet coses que dingú ere capás de contali, com lo del transe mensual al que les dones díen periodo, regla, o en qué consistíe aquell delicte contra la moral pública que habíe obligat al mossen anglicá (Mossen Enfoten) a abandoná la siudat en tanta pressa. Habíe sigut la primera de la classe a escola, y la seua redacsió sobre lo tema “la meua siudat o poble” va guañá lo primé premio a un concurs organisat per lo South Wales Echo. Li habíen regalat un ejemplar del Atlas Mundial de Cassell.

Ethel va besá a Guillermet a la galta.

Li hay dit a la siñora Jevons, l' ama de les claus, que mos estáem quedán sense betún y que lo milló siríe que aniguera a comprán a la siudat. 

Ethel vivíe y treballáe a Ty Gwyn (la y porte ^), la mansió inmensa del comte Fitzherbert, a un kilómetro y mich coll amún. Li va doná a Guillermet algo embolicat en un mocadó llimpio, - hay robat un tros de pastel, per a portátel. -

Moltes grássies, Eth! Li encantáen los pastels a Guillermet, ere mol golut, llépol, mes que la gata la Flora.

¿Vols que te la fica en lo amorsá? Va preguntá sa mare.

Si, per favó.

La mare va traure una caixeta de llanda y va guardá a dins lo tros de tarta. Va tallá dos llesques mes de pa, les va untá en manteca, va ficá sal, y les va embutí a la fiambrera. Tots los mineros se emportáen lo minjá en una caixa de llanda, perque si baixáen lo minjá embolicat en un drap, les rates o ratolins sel hagueren futut antes del descans de mich matí.

Cuan me portos lo primé salari o jornal, podrás emportát un tall de tossino, cansalada, a la caixeta.

Al prinsipi, al arrencá, lo jornal de Guillermet no siríe gran cosa, pero per a la seua familia suposáe una gran diferensia. Se va preguntá cuáns dinés li dixaríe quedás sa mare per als seus gastos, y si podríe aforrá prou per a comprás eixa bissicleta que dessicháe mes que consevol cosa del món.

Ethel se va assentá a la taula y son pare li va preguntá:

¿Cóm van les coses a la casa gran?

Tot be, sense novedats. Lo comte y la prinsesa están a Londres, per a la coronassió. Va mirá lo rellonge de la repissa de la enchumenera. Se eixecarán pronte, tenen que está a la abadía mol de matí. An ella no li fará cap grassia, per supost, perque no está acostumada a matiná, pero no pot presentás tart dabán del mismíssim rey. La dona del comte, Bea, ere una prinsesa russa de ilustre cuna.

Voldrán assentás dabán, per a podé vore milló lo espectácul, va di lo pare.

No, no… no pots assentat aon vullgues, han encarregat aposta sis mil cadires de fusta de caoba en los noms dels invitats en lletres dorades al respaldo.

¡Pos vaya gasto! Va cridá lo yayo. ¿Y qué pensen fe en elles después? 

No u sé, a lo milló se les emporten a casa de recuerdo.

Dislos que mon envíon alguna que los sobro, va di lo pare en tono sec, aquí sol ne som sing y ta mare pobra té que quedás de peu.

Cuan lo pare se ficáe sarcástic, casi sempre significáe que estáe realmén enfadat. Ethel se va eixecá de un bot.

U séntigo, mare, no men había donat cuenta…

Quédat aon estás, estic massa ocupada per a sentám.

Lo rellonge va doná les sing.

Guillermet, fill meu, mes val está allí prontet. Sirá milló que arrencos.

Lo sagal se va eixecá de mala gana y va agarrá l' amorsá.

Ethel li va doná un beset y lo yayo li va apretá la ma. Son pare li va allargá dos claus de quinse sentímetros, rovellats, y una mica belcats o torsuts.

Guárdatels a les burchaques dels pantalons.

¿Per a qué són? Va voldre sabé lo sagal.

Ya u vorás, va contestá son pare, sonrién.

La mare li va doná a Guillermet una botella de litro en tap de rosca, plena de té fresquet, en lleit y sucre, y li va di:

Bueno, Guillermet, no te olvidos de que Jessús sempre está en tú, inclús a baix a la mina.

Sí, mare.

Va vore una llagrimeta als ulls de sa mare y se va girá depressa perque an ell tamé li entráen ganes de plorá. Va agarrá la gorra del penjadó o percha.

Hasta después, va di, com si només aniguere a escola, y va eixí per la porta prinsipal.

Habíe sigut un estiu solejat y calurós hasta entonses, pero eixe día en concret estáe anugolat y pareixíe que plouríe.

Tomasset estáe apoyat al muro de la casa, esperanlo.

Aik! Guillermet, va saludá.

Hola Tomasset.

Van escomensá a caminá juns pel carré.

Guillermet habíe adeprés que antigamén, Aberowen habíe sigut un poble menut en un mercat per als granjeros del voltán. Desde lo alt de Wellington Row se veíe lo sentro vell, en corrals uberts per a les transacsions de bestiá, lo edifissi de la llonja de llana y la iglesia anglicana, tot a la mateixa vora del riu Owen, que ere poc mes que un regué.

Ara, una línea de tren atravessáe la siudat com si fore una sicatriu, y anáe a morí a la entrada de la mina.

Les viviendes dels mineros s' habíen estés per la falda de la vall, sentenás de casetes de pedra gris en teulades o tellats de pizarra galesa de un gris mes oscur o fosc.

Estáen construídes en fileres serpentejans que seguíen lo contorno de les pendens, y les fileres estáen atravessades per uns carrerons mes curts que se pressipitáen cap al fondo de la vall.

¿En quí creus que treballarás? Va preguntá Tomasset.

Guillermet va eixecá los muscles. Los sagals nous se assignáen a un dels ajudans del capatás de la mina.

Ni idea.

Yo espero que me ficon a cuidá dels caballs. 

A Tomasset li agradáen mol. A la mina vivíen uns sincuanta ponis que estiráen les vagonetes que omplíen los mineros, arrastranles per los raíls del ferrocarril.

¿Quina faena t' agradaríe fe?

Guillermet esperáe que no li donaren una faena massa pesada per al seu físsic de chiquet, pero no estáe disposat a admitíu en veu alta.

Engrassá les vagonetes, va contestá.

¿Per qué?

Pareix fássil.

Van passá per dabán de la escola de la que habíen sigut alumnes hasta lo día de abans. Ere un edifissi victoriano en finestres ojivals com les de una iglesia. L' habíen fet los Fitzherbert, y lo directó se encarregáe de recordáu als alumnes de forma incansable. Lo comte encara contratáe personalmén als mestres y dessidíe lo contingut del programa académic. Les parets estáen plenes de cuadros de heroiques victories militars, y la grandesa de Gran Bretaña ere un tema constán. A la classe sobre les Escritures que escomensabe cada jornada se impartíen estrictes doctrines anglicanes, encara que casi tots los chiquets proveníen de sectós dissidens, fora de la iglesia anglicana, los no conformistes.

Ñabíe una junta escolar de la que formáe part son pare de Guillermet, pero no teníe poder auténtic y les seues funsions se limitáen únicamen a aconsellá y assessorá. Lo pare del chic asseguráe que lo comte tratáe la escola com si fore una propiedat personal.

Al seu radé añ de estudis, Guillermet y Tomasset habíen adeprés les nossions básiques de la minería, mentres que les chiques adepreníen a cusí y guisá. A Guillermet li habíe sorprés descubrí que la terra davall dels seus peus estáe formada per capes de diferentes classes, com si ñagueren un mun de bocadillos aclaperats uns damún dels atres. Una veta de carbó, una expressió que habíe escoltat tota la vida sense enténdrela, ere una de estes capes. Tamé li habíen amostrat que lo carbó estáe fet de fulles mortes y atres classes de materia vegetal, acumulades durán mols añs y comprimides per lo pes de la terra que ñabíe damún.

Tomasset, que son pare ere ateo, asseguráe que aixó demostráe que lo que díe la Biblia ere mentira, pero lo pare de Guillermet afirmáe que sol ere una interpretassió.

La escola estáe forra an aquelles hores, y lo pati de recreo tamé desert. Guillermet se sentíe orgullós de habé dixat atrás la escola, encara que una part menuda del seu ser dessicháe podé torná allí en ves de baixá al pou.

A medida que se anáen aproximán a la mina, los carrés o carreres se escomensáen a omplí de mineros, tots en les seues caixetes de llanda y una botella de té. Anáen vestits igual, en trajes vells que se trauríen en cuan arribaren al seu puesto de treball.

Algunes mines eren mol gelades, pero a la de Aberowen fée molta caló, y los homens treballáen en roba interió y botes, o en uns pantalons de fil basto als que dieben bannickers. Tots portáen una gorra enguatada sempre, perque los techos dels tunels eren mol baixets y ere fássil pegás al cap.

Per damún de les cases, Guillermet va vore lo cabrestán, una torre coronada per dos rodes de grans dimensions que giráen en sentit oposat, estirán los cables que pujáen y baixáen la gabia.

Ñabíen datres construcsions al voltán de la boca de la mina, com si hagueren caigut allí per casualidat. Ofissines, ferrería, almassens… 

Per enterra ñabíen vagons averiats, llumeres o barrons de fusta vells y badats, sacs de minjá y pesses de maquinaria rovellades y sense aná, tot cubert per una capa de pols de carbó.

Son pare de Guillermet díe que ñauríen menos acsidens si los mineros tingueren les coses mes ordenades.

Guillermet y Tomasset van entrá a les ofissines de la mina. A la antessala estáe Arthur Llewellyn “lo Taques”, un treballadó no mol mes gran que ells. Portáe lo coll y los puñs de la camisa blanca bruts. Estáe esperanlos, pos los pares dels dos habíen quedat en que escomensaríen a treballá aquell día. Lo Taques va escriure los noms a un llibre y después los va conduí al despach del capatás.

Lo jove Tomasset Griffiths y lo jove Guillermet Williams, siñó Morgan.

Maldwyn Morgan ere un home alt y vestíe un traje nou. No ñabíen restos de carbó als puñs de la seua camisa, y teníe les galtes rosades, llises y fines, lo que significáe que, probablemén, se afeitáe tots los díes. La seua titulassió de ingeniero lluíe enmarcada a la paret, y lo seu bombín, l' atra siñal distintiva del seu estatus, penjáe del penjadó que ñabíe a la porta.

Per a sorpresa de Guillermet, no estáe sol. A la vora teníe una figura que encara fée mes po, Perceval Jones, directó de Celtic Minerals, la compañía que posseíe y explotáe la mina de carbó de Aberowen, ademés d' atres.

Un homenet agressiu al que los mineros díen Napoleón. Anáe vestit formalmén en un frac negre y pantalons a rayes grises, y no s' habíe tret lo sombrero de copa.

Jones va mirá als sagals y va moure lo cap.

Griffiths, ton pare ere un sossialista revolussionari.

Sí siñó.

Y un ateo.

Sí, siñó Jones.

Se va girá per a dirigís a Guillermet. 

Y ton pare es un dirigén de la Federassió Minera de Gales del Sur.

Sí, siñó Jones.

No m' agraden los sossialistes. Y los ateos están condenats al foc etern. 

Y los sindicalistes són los pijós de tots.

Va mirá als dos fíxamen, pero no los habíe fet cap pregunta, així que Guillermet no va di res.

No vull abalotadós. A la vall de Rhondda porten coranta y tres semanes de huelga per culpa de gen vaga com los vostres pares, que sembren cañota y los animen.

Guillermet sabíe que la huelga de Rhondda no habíe sigut provocada per alborotadós, sino per los amos de la mina de Ely, a Penygraig, que habíen fet un tancamén patronal contra los mineros, pero va mantindre la boca tancada.

¿No siréu vatros abalotadós? Jones va siñalá a Guillermet en un dit ossut, arguellat, y lo sagal se va ficá a tremolá. ¿No t' haurá dit ton pare que defengues los teus drets mentres treballes per a mí?

Guillermet va tratá de fe memoria, pero ere difíssil tenín la cara amenassadora de Jones a pocs sentímetros de la seua. Son pare no li habíe dit gran cosa aquell matí, pero la nit anterió sí que li habíe donat algún consell.

Pos vorá, siñó, m' ha dit: No los plantos cara ni te faigues lo gallet en los patrons, que esta es la meua faena.

A la seua esquena, Lo Taques sen va enriure per baix.

A Perceval Jones no li va fe cap grassia.

Mocós insolén … Pero si no te dixo entrá a treballá a la mina tindré a tota la vall en huelga.

A Guillermet no se li habíe passat pel cap algo aixina. ¿Tan importán ere? No, pero cabíe la possibilidat de que los mineros se ficaren en huelga per a defendre a los fills de los seus dirigens sindicals. No portáe ni sing minuts traballán y lo sindicat ya lo estáe protegín.

Empórtatels de aquí, va maná Jones. Morgan va assentí. Fotlos fora, Llewellyn, Rhys Price pot encarregás d' ells.

Guillermet va protestá cap al seu interió, pos Rhys Price ere un dels ajudans del capatás que teníe mes mala fama y pusses. Habíe ficat los ulls en san germana Ethel lo añ anterió y ésta lo va rechassá de ple. 

San germana de Guillermet habíe fet lo mateix en la mitat dels soltés de Aberowen, pero Price se u habíe pres massa a pit.

Lo Taques va negá en lo cap.

¡Fora! Los va acompañá mentres ixíen del despach.

Esperéu a fora al siñó Price.

Guillermet y Tomasset van abandoná lo edifissi y se van apoyá al muro, a la vora de la porta.

M' agradaríe fótreli una puñada a Napoleón a la panchota que té, va di Tomasset, eixe sí que es un gorrino capitalista.

Pos sí, tens raó, va di Guillermet, encara que no se li habíe passat pel cap algo així.

Rhys Price va apareixe al cap de un minut. Com tots los ajudans del capatás, portáe un sombrero de ala menuda y abarquillada al que li díen sombrero de bolet, mes car que una gorra de minero pero mes barat que un bombín. A les burchaques del chaleco (a les mánegues no) guardáe una llibreta y un llápis, y aguantáe una regla de medí. Price portáe barba de dos díes y teníe les dens serrades. Guillermet sabíe que teníe fama de listo pero tamé de roín.

Bon día, siñó Price.

¿Se pot sabé qué trames en aixó de donám lo bon día, Guillermet Doble? 

Lo siñó Morgan ha dit que baixaríem en vosté a la mina. 

¿Així que ha dit aixó, eh? Price teníe la curiosa costum de pegá mirades brusques a dreta y esquerra, y a vegades cap atrás, com si esperare que li plogueren los problemes desde tots los cantons.

Aixó ya u vorem – Va mirá al cabrestán com si buscare allí una explicassió – No ting tems per a aná en mocosos. Va entrá a les dependensies de la ofissina. 

Espero que trobon a un atre que mos porto a baix, perque este odie a la meua familia desde que man germana lo va rechassá.

Tan germana se creu massa bona per a los homens de Aberowen, va di Tomasset, y ere evidén que repetíe en veu alta algo que habíe sentit abans.

Es que u es, es massa bona per an ells, va sentensiá Guillermet, categóric.

Price va eixí de la ofissina.

Está be, veníu en mí, y va arrencá a caminá en pas dessidit. Los sagals lo van seguí cap a dins de la cresolería. Lo cresolé li va doná a Guillermet un cresol brillán de latón, de seguridat, y ell se 'l va enganchá a la correcha tal com féen los atres homens.

Habíe adeprés mol sobre los cresols a escola. Entre los perills de que explotare lo carbó estáe lo metano, lo gas inflamable que se filtráe per les vetes de carbó. Los homens li díen grisú, y ere la causa de totes les explossions subterranies. Les mines galeses eren espessialmén famoses per lo alt contingut de gas a les galeríes. Lo cresol estáe disseñat de manera ingeniosa per a que la flama no prenguere lo grisú, y al entrá en contacte en lo gas la flama cambiáe de forma y se allargáe, servín aixó de avís, pos lo grisú no despreníe cap auló.

Si lo cresol se apagáe, lo minero no podíe torná a enséndrel. Estáe prohibit portá mistos, y lo cresol estáe tancat en clau. Se teníe que aná a un pun per a torná a enséndrel, normalmén ere al fondo de la mina, prop del tiro. A vegades ñabíe que caminá mes de un kilómetro y mich a peu, a fosques y a paupons, pero mereixíe la pena per a evitá una explossió.

Als sagals los habíen enseñat a escola que los cresols eren una de les maneres que teníen los patrons y propietaris de les mines de mostrá preocupassió per lo benestá y la seguridat de los seus traballadós. 

Son pare de Guillermet díe: Com si evitá les explossions no benefissiare al patró, que així no té que interrumpí lo treball a la mina ni repará lo mal fet als tunels. 

Después de agarrá los cresols, los homens fan fe coa per a pujá a la gabia. Ñabíe un tablón aon se anunsiáen partits de críquet, campeonat de dardos, una navalla perduda, un ressital del coro de homens de Aberowen, una charrada sobre la teoría del materialisme históric de Karl Marx a la biblioteca libre.

Los ajudans del capatás no teníen que fe coa, aixina que Price se va obrí pas cap abán, seguit pels sagals.

Com la mayoría de les mines, la de Aberowen teníe dos pous verticals en ventiladós per a que l' aire baixare per un y pujare per l' atre, fen aixina un sircuit de ventilassió adecuat.

Los propietaris solíen batejá los pous, y estos dos se díen Píramo y Tisbe. Píramo ere lo pou que pujáe, y Guillermet va pugué apressiá l' aire calén que pujáe per nell.

Un día de l' añ anterió, Guillermet y Tomasset van aná a chafardejá al pou y se van assomá. Ere dilluns de Pascua, los homens no treballaben. Van esquivá al vigilán, van atravessá la escombrera hasta la bocamina y van escalá la valla de protecsió. La plataforma de la gabia no cubríe tot lo pou, així que se van tombá de pancha per aball y se van assomá al borde. Se van quedá mirán fascinats y escagarsats les entrañes d' aquell abisme imponén y Guillermet va advertí que se li fée un nugo al estómec. La escurina pareixíe infinita. Lo sagal va experimentá una emossió intensa, una mescla de alegría per no tindre que baixá allí y de terror absolut al pensá que pronte tindríe que féu. Va aventá un códol y lo van sentí rebotá contra l' andamio de fusta y los tubots del revestimén. Los va pareixe una eternidat hasta que van sentí un soroll fluixet y lluñá de la pedra al caure esclafín al toll d' aigua del sol.

Un añ después, Guillermet estáe a pun de seguí la mateixa trayectoria del barrócul.

Se va di que teníe que armás de valor y no sé un cobard, que teníe que comportás com un home fet y dret, encara que al fondo del alma sentiguere que no u ere. Lo pijó de tot siríe fe lo ridícul y convertís en lo fesmerriure del pou. Aixó li fée mes temó que la mort.

Va vore la reixa corredera que tancáe lo pou. Mes allá sol estáe lo buit, pos la jaula escomensáe allí lo seu recorregut cap amún. Va vore al cabrestán que uns chorros de vapor ixíen del mecanisme. Los cables, sirgues, fotíen cops com si foren látigos o fuets, y per tot arreu se sentíe auló de oli calén. 

En lo chirrit del ferro la gabia forra va apareixe detrás de la reixa. Lo operadó de superfissie, encarregat de la gabia a dal, va obrí la reixa correnla. Price va entrá al espai buit y los dos sagals lo van seguí. Tretse mineros van entrá detrás d' ells, ya que cabíen setse homens. Lo operari va tancá la reixa de golpe.

Va seguí una pausa. Guillermet estáe escagarsat, acollonit. La gabia penjáe de una maroma de acero, pero no ere del tot segú. Tot lo món sabíe que lo cable de Tirpentwys se va soltá un bon día al 1902 y la gabia se va pressipitá hasta estrellás contra lo sol del pou. Van morí vuit homens.

Va saludá en lo cap al minero que teníe a la vora, Harry lo sebós Hewitt, un jove en cara de flan y sol tres añs mes gran que ell, pero li traíe un cap de altura. Guillermet sen enrecordáe de cuan Harry anáe a escola, habíe repetit tersé varies vegades, sempre estáe a la classe dels chiquets de deu añs, y habíe suspés lo examen añ tras añ hasta que va fe tretse añs.

Va soná la señal que anunsiáe que la porta del embarcadó del peu del pou estáe tancada. Lo operadó de superfissie va acsioná una palanca y va soná un atra siñal. La maquinaria de vapor va escomensá a chulá y se va sentí un cop y una sorollina. 

La gabia va baixá a plom cap al buit.

Guillermet sabíe que l' ascensor baixáe en caiguda libre al prinsipi y que frenáe just a tems de fe un aterrissaje suau, pero cap teoría lo podíe prepará per a la sensassió de caure a plom cap a les entrañes de la terra. Los peus se li van separá de enterra, y se va ficá a cridá, no va pugué evitáu.

Los homens van comensá a enríuressen, sabíen que ere la seua primera vegada y estáen esperán la seua reacsió. Va vore massa tart que tots se agarráen als barrots de la gabia per a evitá la sensassió de flotá al aire, pero alló no va valé per a calmá la temó. No va pugué dixá de cridá hasta que va apretá les dens en totes les seues forses.

Per fin se va acsioná lo freno. Va baixá la velossidat de la caiguda y los peus li van tocá anterra. Se va agarrá a un dels barrots y va intentá dixá de tremolá. Al cap de un minut li va invadí una sensassió de injustissia y humillassió, va sentí la coissó de les llágrimes als ulls.

Va vore la cara burlona del Sebós y va cridá en veu alta, per a que lo sentigueren, ¡Tanca esta bocota que tens, Hewitt, tros de saboc!

Al sentí alló, al sebós li va cambiá la cara de repén y va ficá cara de enfadat, pero los demés homens sen van enriure encara mes. Guillermet tindríe que demanali perdó a Jessús per habé insultat d' aquella manera al seu compañ, pero al menos ya no se sentíe tan encantat.

Va mirá a Tomasset, que estáe blang com lo papé sense ressiclá. ¿Habíe cridat Tomasset? Teníe temó de preguntali per si ere que no.

La gabia se va pará, la reixa se va obrí y van eixí al cor de la mina.

Allí estáe tot fosc, oscur, ñabíe molta escurina.

Los cresols dels mineros féen menos llum que les lamparetes de parafina de casa seua, y tot estáe oscur com una nit sense lluna. Potsé que no faiguere falta vore be per a traure carbó, va pensá.

Va crusá un charco y al sentí lo chip chap va mirá cap aball y va vore que tot ere fang y aigua, relluín daball de la fluixeta llum dels cresols. Va notá un gust raro a la boca, culpa del pols del carbó, l' aire ere mol espés. Cóm ere possible que los homens pugueren passá tot lo día respirán alló. Seguramén per naixó los mineros estáen sempre tussín y escupiñán.

Ñabíen cuatre homens esperán per a entrá a la gabia y pujá cap a dal. Cadaún de ells portáe un maletín de cuero, y Guillermet sen va acatá de que eren bomberos. Tots los matins, antes de que los mineros escomensaren la jornada, los bomberos inspecsionáen les galeríes per a detectá los nivells de gas. Si la consentrassió de metano alcansáe nivells alts, manáen als homens que no traballaren hasta que los mecanismes de ventilassió hagueren despejat l' ambién.

Just a la seua vora, Guillermet va vore una filera de caixons per a ponis y una porta uberta que donáe a una sala ben iluminada en un escritori, seguramén una ofissina per als ajudans del capatás. Los homens se van dispersá y van entrá a cuatre tunels diferens, que arrancáen desde lo fondo del pou. Los tunels se díen galeríes y conduíen a les secsions de la mina aon se extraíe lo carbó.

Price los va portá a un cobertís y va obrí un candado. Ere un almassén de ferramentes. Va triá dos pales per als sagals y va tancá lo cobertís.

Van aná cap als corrals. Un home vestit únicamen en uns pantalons curts y unes botes traíe en una pala la palla bruta de una de les cuadres y la carregáe a una vagoneta de carbó. La suó li rellissáe per la esquena musculosa. Price se va atansá an ell.

¿Vols un sagal que t' ajudo?

L' home se va girá y Guillermet va reconeixe a Dai Ponis, un dels miembros del consell de la iglesia de Bethesda. Dai no pareixíe reconéixel an ell.

No vull al esmirriat, va di.

Mol be, va asseptá Price, l' atre es Tomasset Griffiths, quédat en ell.

Tomasset estáe contén, habíe cumplit lo seu dessich, encara que sol trauríe fem, treballaríe als corrals.

Anem, Guillermet Doble, va di Price, y se va enfilá cap a una de les galeríes.

Guillermet se va carregá la pala al muscle y lo va seguí. Estáe mes ñirviós ara que Tomasset no anáe en ell, y va pensá que ojalá l' hagueren enviat a llimpiá lo fem al corral, com al seu amic.

¿Qué faré yo, siñó Price?

¿A tú qué te pareix? Per a qué collons creus que t' hai donat esta pala?

Guillermet se va quedá de pedra al sentí com parláe aquell home, fen aná totes les paraules que estáen prohibides a casa seua. No teníe ni idea de lo que faríe en eixa pala, pero no va preguntá res mes.

Lo túnel teníe forma redona, y lo techo estáe apuntalat en reforsos curvats de acero. Una tubería de uns sing sentímetros de amplaria recorríe la part de dal, seguramén per a transportá l' aigua. Totes les nits, los aspersós regáen les galeríes per a tratá de reduí la polseguina, no sol per lo perill que suposáe per a la salut y los pulmons o lleus dels treballadós, si sol fore per aixó a Celtic Minerals no los importaríe, sino perque ere un perill de insendi. Lo sistema de aspersós no ere massa adecuat. Son pare de Guillermet habíe insistit en que fée falta una tubería de quinse sentímetros de diámetro, pero Perceval Jones s' habíe negat a invertí mes dinés.

Después de recorre casi mich kilómetro, van doblá cap a un ramal secundari que pujáe costa amún (y baixabe costa aball). Ere un passadís mes vell y menut, en bigues de fusta en ves de puntals de acero. 

Price teníe que acachá lo cap cada vegada que lo techo baixáe. 

Cada trenta metros passáen per les entrades dels puestos aon los mineros ya estáen traén carbó. 

Guillermet va escoltá un murmull cada vegada mes intens.

A la alcantarilla, va di Price.

¿Qué?, Guillermet va mirá an terra.

Una alcantarilla ere algo que formáe part dels pavimens de les siudats, y allí an terra no se veíe res mes que les víes del carril de ferro per les que rodáen les vagonetes.

¡A la alcantarilla! Va cridá Price.

Guillermet seguíe sense entendre qué teníe que fe, pero sen va doná cuenta de que lo túnel ben just ere uns sentímetros mes ample que los vagons, y que estos estáen a pun de emportássel per dabán y empastrál. 

Li va pareixe que Price se embutíe a un raconet per a amagás.

Guillermet va soltá la pala, se va girá y va arrencá a corre per aon habíen vingut. Va intentá tráureli ventaja al poni, pero lo animalet avansáe a una velossidat assombrosa. Entonses va vore un nincho a la paret de roca y va recordá que habíe vist esta classe de forigons cada vin metros mes o menos. Aixó debíe de sé lo que Price volíe di en alcantarilla, així que se va aviá a dins del nincho y lo tren li va passá pel costat a tota mecha.

Cuan ya habíe passat, Guillermet va eixí del forat en la respirassió mich tallada.

Price va fe vore que estáe enfadat, pero sonreíe.

Tindrás que está mes alerta la próxima vegada, o acabarás mort aquí baix, com ton germá.

Guillermet va descubrí que a la mayoría de los homens los agradáe ridiculisá y enfótressen de la ignoransia dels sagals mes joves, y va dessidí no fe lo mateix cuan fore gran.

Va agarrá la pala de enterra, estáe intacta.

Per sort per a tú, va di Price, si alguna vagoneta la haguere trencat, te tocaríe pagán una de nova.

Van seguí caminán y no van tardá en entrá a un filó agotat y desert. Ñabíe menos aigua an terra, tot cubert de una grossa capa de carbó en pols, polset de carbonilla. Van doblá unes cuantes vegades a dreta y esquerra, y Guillermet va pedre lo sentit de la orientassió. Van arribá a un puesto aon lo túnel estáe bloquejat per una vella vagoneta plena de brutissia, merda.

S' ha de llimpiá este puesto.

Ere la primera vegada que se molestáe en explicali algo, y Guillermet va tindre la sensassió de que li estáe mentín. 

La teua faena sirá ficá tota esta gorrinada a la vagoneta en la pala.

Guillermet va mirá al seu voltán. Lo polset medíe casi dos pams hasta aon se veíe pel cresol, y va suposá que aon no se veíe tamé estáe igual. Podríe passás una semana sansera traén pols sense que se notare cap diferensia. Ademés, ¿per a qué valdríe fe alló? Lo filó estáe agotat. 

Va optá per no preguntá, seguramén siríe una espessie de proba. 

Tornaré d' aquí un rato a vore com te va, va di Price, se va girá y va dixá sol a Guillermet.

Lo sagalet no se esperáe alló. Pensáe que treballaríe a la vora de mineros en experiensia y adependríe d' ells, pero sol podíe fe lo que li habíen manat.

Va desenganchá lo cresol del sinto y va buscá algún puesto per a colocál. No ñabíe cap repissa alta aon dixál, així que lo va dixá an terra, pero allí no li servíe de res, no s' hi veíe. Entonses sen va enrecordá dels claus que li habíe donat son pare. Conque servíen per an aixó… Sen va traure un de la burchaca, y fen aná la plancha de la pala, lo va enclavá a una de les travesses de fusta y va penjá lo cresol. Així estáe mol milló.

La vagoneta teníe la altura del pit de un home adult, pero a Guillermet li arribáe hasta los muscles, y en cuan se va ficá mans a l' obra va descubrí que la mitat del pols rellissáe de la pala antes de podél tirá per la barana del vagó. Va pensá en fe girá la plancha de la pala per a evitáu, pero al cap de uns minuts ya estáe amerat de suó, va descubrí per a qué valíe lo segón clau. Lo va enclavá a un atre travessé y va penjá la camisa y los pantalons.

Al cap de un rato va notá la sensassió de que ñabíe algú miranlo. Per la coeta del ull va vore una figura plantada com un estaquirot. 

Collons!, va soltá, y se va girá per a vórela de frente, ere Price.

Me s' ha olvidat examiná lo teu cresol, va di. Lo va despenjá y lo va toquiñejá. No té bona pinta, te dixaré la meua. Va penjá l' atre cresol y va desapareixe.

Aquell tiparraco li ficáe los pels de punta, pero al menos pareixíe velá per la seguridat de Guillermet.

Lo sagal va torná a la faena y al poc rato li van escomensá a fe mal les garres y los brassos. Estáe acostumat a fe aná la pala, teníen un gorrino detrás de casa y una vegada a la semana se encarregáe de llimpiá la soll. Per an aixó sol tardáe un cuart d' hora. ¿Podríe aguantá així tot lo día?

Davall de la capa de pols, lo sol ere de roca y argila. Al cap de un rato ya habíe despejat un área de poc menos de mich metro cuadrat, la amplada del túnel. Los escombros ben just cubríen lo sol de la vagoneta, pero ell ya estáe baldat. 

Va intentá espentá la vagoneta cap abán per a no tindre que caminá tan tros en la pala plena, pero les rodes pareixíen soldades per está tan tems parada.

No teníe rellonge, y ere difíssil calculá cuan tems habíe passat. Va escomensá a treballá mes desplai, tratán de aforrá energíes.

Y en aquell momén, lo cresol se va apagá.

Al prinsipi, la flama va parpadejá, y Guillermet va mirá en ansiedat lo cresol que penjáe del clau o tacha grossa, pero sabíe que la flama se allargaríe si ñabíe grisú. No estáe passán aixó, aixina que va respirá aliviat, pero acte seguit, la flama se va extinguí del tot.

May habíe vist tanta escurina. No veíe res, absolutamén res de res. Ni se podíen atiná zones mes clares, o diferens tonos de negre. Va alsá la pala hasta ficala a la altura de la seua cara y la va aguantá a dos dits del nas, pero encara així, continuáe sense vórela. Així deuríe sentís un siego.

Se va quedá coto. ¿Qué faríe ara? Se suposáe que teníe que portá lo cresol a un pun de ensesa, pero ni en tots los cresols de minero del món siríe capás de trobá lo camí de tornada pels tunels. Rodejat de aquella oscurina, podíe passás hores vagán per les galeríes. No teníe ni idea de cuans kilómetros teníen los filons abandonats, y no volíe que los homens tingueren que enviá una partida de búsqueda per a trobál. 

Se quedaríe allí, mol cotet, esperán a Price. L' ajudán habíe dit que tornaríe en un rato. Alló podíe significá igual uns minuts com una hora o mes, y sospecháe que siríe mes tart que pronte. Segú que Price u habíe fet aposta. Un cresol de seguridat no se apagáe així com així, y ademés allí dins bufáe mol poquet aire. Price s' habíe emportat lo cresol de Guillermet y lay habíe cambiat per un atre en poc oli.

Va sentí autocompassió y les llágrimes li van inundá los ulls. ¿Qué habíe fet ell per a mereixe alló? Después va recobrá la serenidat. Ere un atra proba, com la de la gabia. Be, pos los demostraríe a tots lo du que ere. 

Va dessidí que lo milló siríe continuá treballán, encara que fore a fosques. Movense per primera vegada desde que s' habíe apagat la flama, va apoyá la pala an terra y la va fe rellissá cap abán, probán de agarrá algo de carbonilla. Cuan la va eixecá va suposá, pel pes, que la habíe omplit prou. Se va girá, va fotre dos galarchades, va eixecá la pala intentán buidala a la vagoneta, pero va fallá en lo cálcul de l' altura. La pala va topetá en lo canto del vagó y va caure an terra la cárrega. 

Tornaríe a probá. Va repetí los mateixos passos y esta vegada va eixecá la pala mes alt. Cuan la habíe buidat, la va dixá caure y va notá que lo mánec tocáe la barana del vagó. Així estáe milló. Va escomensá a contá en veu alta les passes que fée y va continuá l' estall.

La faena se fée mes automática y lo seu servell teníe tems de divagá, cosa que no ere massa bona. Se preguntáe hasta aon arribáe lo túnel de dabán, y si portáe mol fora de servissi. Pensáe en la terra que ñabíe damún del seu cap, casi un kilómetro, y en lo pes que aguantáen aquells puntals de fusta. Sen va enrecordá de son germá, Wesley, y dels atres homens que habíen mort an aquella mina. Pero los seus espíritus no estáen allí, per supost. Wesley estáe en Jessús, los atres tamé deuríen estay, a no sé que hagueren anat a pará a un atre puesto…

De repén, va sentí po y va dessidí que no ere bona idea pensá en ánimes, escomensáe a tindre gana. ¿Ere ya hora de pegá un mos? No teníe ni idea, pero va pensá que minjaríe igualmén. Va refé lo camí hasta aon teníe penjada la roba, a paupontes, va trobá la botella y la caixa de llanda.

Se va assentá apoyán la esquena a la fusta, y va beure un bon glop de té fresquet y dolset. Cuan se estáe minján lo pa untat en sagí, va sentí un sorollet. Esperáe que foren les botes de Price, pero ere inútil engañás, sabíe quí fée aquell soroll, aquells crits, les rates.

No 'l assustáen. Ñabíen muns de rates a les sanjes dels carrés de Aberowen, pero a la escurina, aquells bichos pareixíen mes valens, y al cap de un momén ya li corríen entre les garres despullades. Si haguere portat los pantalons haguere sigut pijó, pujaríen pels camals. Va agarrá lo minjá en la ma zurda, en la dreta va agarrá la pala y va pegá cops an terra. No les va assustá gens, li enclaváen les ungles als peus y cames, y una li va probá de pujá pel bras. Habíen aulorat lo minjá. Van aumentá los chillits, y se va preguntá cuántes ne ñauríen. 

Se va eixecá y se va embutí depressa a la boca lo radé corrusco de pa. 

Va beure una mica mes de té y se va minjá lo pastel a tota pressa.

Les rates van adiviná que ya no quedáe res aon pegá quixalada y sen van aná poc a poc.

Noves energíes per a continuá navegán, encara que li fée mol mal la esquena, un doló punchán. Va continuá trafegán mes desplai, parán assobín a descansá. Per a animás se díe an ell mateix que deuríe sé mes tart de lo que creíe, igual hasta ya ere michdía. Algú aniríe a per nell al final del turno, lo cresolé sempre comprobáe los números, així que sabríe si algún home encara no habíe tornat. Oh, pero Price se habíe emportat lo seu cresol y lay habíe cambiat. ¿Es que acás pensáe dixál allí tota la nit? 

Aixó no podíe sé. Son pare pujaríe per les parets y remouríe sel y terra hasta trobál. Los jefes teníen temó de son pare, tart o pronte sense duda algú aniríe a buscál. Pero cuan va torná a notá los retortigons de la fam, se va dona cuenta de que habíen passat moltes hores. Va escomensá a assustás de verdat y esta vegada li ere impossible traures la temó de damún. La escurina lo ficáe mol ñirviós. Hauríe pugut soportá la espera si puguere vore, pero en aquelles tiniebles li pareixíe que perdíe l' oremus. No teníe sentit de la orientassió. Antes li preocupáe ficás a gañolá com un chiquet, pero ara li estáe costán mol reprimí los brams.

Entonses se va enrecordá de les paraules de sa mare: No te olvidos de que Jessús está sempre en tú, inclús a baix a la mina. Cuan lay va di pensáe que sol u fée per a que se portare be, pero en aquell momén va compendre que sa mare habíe volgut di algo mes. Per supost que Jessús estáe en ell, estáe a tot arreu. La escurina no importáe, ni lo pas del tems, Guillermet teníe an algú a la voreta que lo cuidáe y lo protegíe. 

Per a recordál mes intensamen, va cantá un himno. No li agradáe la seua veu, que ere encara massa aguda, pero no ñabíe ningú allí per a escoltál, així que se va ficá a cantá a ple pulmó. Cuan va cantá totes les estrofes y la temó tornáe, se va imaginá a Jessús dabán de ell, detrás de la vagoneta, miranlo fíxamen, en un gesto de profunda compassió a la seua cara en barba de hipster.

Cantán un atre himno, va moure la pala y camináe al compás de la música. La mayoría de himnos teníen ritmo. De cuan en cuan li tornáe la temó de que s' hagueren olvidat de ell, de que haguere acabat lo turno y estiguere sol allí baix, y entonses tornáe a imaginás la figura vestida en una túnica llarga que lo acompañabe a la foscó. 

Se sabíe moltissims himnos. Portáe acudín al templo de la iglesia de Bethesda tres vegades tots los domenges, desde que ere prou gran com per a estás sentadet sense fe soroll. Los llibres de himnos eren mol cars y no tota la congregassió sabíe lligí, per lo que tot lo món se adepreníe la lletra de memoria.

Cuan habíe cantat dotse himnos, va calculá que habíe passat un hora. Alló segú que ere lo final del turno, ¿no? Pero va seguí cantánne dotse mes. Después ya li va sé difíssil seguí la cuenta. Va cantá los himnos favoritos dos vegades y va seguí treballán, cada vegada mes desplai. 

Estáe cantán la tumba lo va tancá a crit pelat cuan va vore llum. La faena se habíe fet tan automática que ni se va aturá, sino que va fotre un atra palada y la va portá a la vagoneta, sense dixá de cantá, hasta que la llum se va fe mes intensa. Se va apoyá a la pala. Rhys Price estáe miranlo, en lo cresol penjat del sinto, en una expressió rara a la cara entre les sombres.

Guillermet no va volé exteriorisá lo seu alivio, no pensáe donali a Price lo gust de vore com se habíe sentit. Se va ficá la camisa y los pantalons, va despenjá lo cresol apagat del clau y sel va enganchá al sinturó. 

¿Qué li ha passat al teu cresol?, va preguntá Price.

Ya sap lo que li ha passat, va contestá Guillermet, en un tono de veu que va soná assombrosamén adulto.

Price li va doná la esquena y va tirá pel túnel. 

Guillermet va mirá cap a la vagoneta. Encara estáe la cara barbuda del home vestit en túnica de coló cla, pero la figura se va desfé com un fantasma.

Grássies, va di Guillermet al túnel forro.

Mentres seguíe a Price, les cames li féen tan mal que pensáe que li fallaríen y que cauríe de un momén al atre, pero no li importáe. Pronte estaríe a casa y podríe tombás a descansá.

Van arribá al fondo del pou vertical y se van embutí a la gabia en un grupo de mineros en la cara negra com un teó. Tomasset no estáe allí, pero Hewitt lo sebós sí. Mentres aguardáen la señal de dal, Guillermet sen va doná cuenta de que tots lo miráen de reull, en sonrissetes. 

Dismos, ¿cóm t' ha anat lo primé día, Guillermet Doble?

Be, grássies, va contestá.

La expressió de Hewitt ere rencorosa, sense duda recordáe que Guillermet lo habíe cridat tros de saboc. ¿No has tingut ningún problema? Va preguntá.

Guillermet su va pensá antes de contestá. Saltáe a la vista que sabíen algo, pero volíe que veigueren que no habíe sucumbit a la temó.

Me s' ha apagat lo cresol, va di, en prou faena per a que no li tremolare la veu. Va mirá a Price, pero va dessidí que ere mes propi de un home fet y dret no acusál. M' ha costat mol treballá així, a escurines, paleján tot lo día. S' habíe quedat bastán curt en aquella explicassió, perque podíen pensá que en realidat no ñabíe per a tan, pero aixó ere milló que reconeixe tota la temó que habíe passat.

Entonses va parlá un dels homens grans. Ere John Jones lo de la tenda, a qui díen aixina perque la seua dona portáe una tendeta a la part de detrás de casa.

¿Tot lo día? Va preguntá.

Sí, va contestá Guillermet.

John Jones va mirá a Price y va di: Condenat fill de puta, se suposáe que sol teníe que durá un hora.

Les sospeches de Guillermet se van confirmá. Tots estáen al tanto de lo que habíe passat, y per lo vist, u féen a tots los nous, pero Price habíe sigut mes du en ell que de costum.

Hewitt lo sebós sonreíe de orella a orella.

¿Y no teníes temó, Guillermet, tú sol allí baix, a la escurina?

Lo sagal va pensá antes de contestá. Tots estáen miranlo, esperán sentí lo que anáe a di, ya sense cap rastre de les sonrissetes, y tots pareixíen una mica avergoñits. Va dessidí di la verdat.

Hay passat temó, sí, pero no estaba sol.

Hewitt se va quedá en la boca uberta. ¿Que no estáes sol?

No, claro que no, va di Guillermet, Jessús estáe en mí.

Hewitt va petá a carcañades, pero va sé lo únic. La seua rissa va retumbá al silensio y va callá de repén.

Lo silensio va durá uns minuts. Después se va sentí un soroll metálic, seguit de un tremoló y una sacsada y la gabia va empendre la pujada.

Harry se va doná mija volta.

A partí de entonses, van escomensá a dili Guillermet de Jessús.






Primera part.

Lo sel amenassadó.

Giné de 1914.

Lo comte Fitzherbert, de vintivuit añs de edat, conegut per la Familia y amics com Fitz, ere lo noveno home mes ric de tota Gran Bretaña. 

No habíe fet res per a guañá los seus ingresos, sensillamén, habíe heredat mils de hectaries de terra a Gales y Yorkshire. Les granjes no produíen massa benefissis, pero deball d' elles ñabíen grans cantidats de carbó, y son yayo de Fitz s' habíe fet inmensamén ric en les consessions de la explotassió del mineral. 

Estáe cla que ere la voluntat de Deu que los Fitzherbert gobernaren als seus semellans y que vixqueren de manera acorde a la seua condissió, pero Fitz pensáe que no habíe fet res que justificare la fe que Deu habíe depositat en ell. 

Son pare, lo anterió comte, habíe sigut un cas diferén. Ofissial de la Armada, almirán después del bombardeo de Alejandría al 1882, se habíe convertit en embaixadó británic a San Petersburgo y, finalmén, habíe sigut ministre al gabinet de Lord Salisbury. Los conservadós van pedre les elecsions generals de 1906 y son pare de Fitz va morí escasses semanes mes tart, una mort pressipitada, de aixó Fitz estáe segú, per lo fet de vore a liberals irresponsables com David Lloyd George y Winston Churchill fes cárrec del gobern de sa majestat.

Fitz va ocupá lo seu escañ a la Cámara de los Lores, la cámara legislativa superió del Parlamén Británic, com par conservadó. Parláe un fransés mol correcte y se defeníe en russo, y lo seu somni ere convertís en jefe del Foreign Office. Per desgrassia, los liberals no dixáen de guañá les elecsions continuamén, aixina que encara no habíe tingut la ocassió de sé Ministre de gobern.

La seua carrera militar habíe sigut tamé fluixa. Habíe estat a la academia de entrenamén de ofissials del ejérsit de Sandhurst, y va passá tres añs al regimén de Fussilés Galesos per a convertís en capitá. Después de casás va abandoná la carrera militar, y va passá a sé coronel honorífic de los Territorials de Gales del Sur. Lamentablemén, los coronels honorifics may guañáen medalles. 

Sin embargo, ñabíe algo de lo que sí se sentíe orgullós, pensáe mentres la locomotora de vapor avansáe per les valls del sur del país de Gales. Dos semanes mes tart, lo rey en persona passaríe uns díes a la casa de campo de Fitz. Lo rey George V, y son pare de Fitz habíen sigut compañs a la Armada cuan eren joves. Fée poc, lo rey habíe dit que volíe sabé qué pensáen los seus subdits mes joves, y Fitz habíe organisat una discreta velada a casa per a que sa majestat coneguere an alguns dels mes brillans de la seua generassió. An aquells momens, Fitz y la seua dona, Bea, anáen de camí a la mansió per a acabá de preparáu tot per a la visita del monarca.

Fitz ere mol tradissional, no ñabíe res a la historia de la humanidat capás de rivalisá en la estabilidat que proporsionáe l' orde estableixcut, bassat en los cuatre estamens de la sossiedat: monarquía, aristocrassia, comersians, llauradós. Al mirá per la finestreta del tren veíe que la sombra de una seria amenassa penjabe sobre les costums tradissionals de la sossiedat británica, una amenassa mes gran que consevol de les que habíen amenassat en los cuatressens añs anteriós. Cubrín per complet los talussos dels montes, allacuanta tan verts, estenense com una plaga de taques grises a les fulles dels rododendros, eixíen les cases dels mineros de carbó. An aquelles mugrientes cases se parláe de republicanisme, de ateísme y de revolussió. Sol habíe passat un siglo mes o manco desde que habíen portat a la noblesa fransesa en carretons hasta la guillotina, y lo mateix passaríe allí si algún de aquells mineros musculosos en la cara mascarada lográen ixissen en la seua.

Fitz estaríe encantat de renunsiá a los benefissis del carbó si Gran Bretaña tornare a la sensillés d' atres tems. La familia real ere un poderós instrumén contra la insurrecsió. 

La visita del monarca lo fée sentís orgullós pero tamé lo ficáe ñirviós, pos ñabíen moltes coses que podíen ixí mal. En la realesa, consevol descuido podíe sé una señal de negligensia, y per tan, una falta de respecte. Hasta lo radé detall del cap de semana siríe comentat pel servissi dels visitans a uns atres criats, per lo que totes les dames de la sossiedat de Londres acabaríen sabén si durán la seua estansia a Ty Gwyn al rey li habíen donat un cuixí massa du, una pataca podrida o la botella de champañ equivocada. Lo Rolls-Royce Silver Ghost de Fitz estáe esperanlos a la estassió de tren de Aberowen. Se va assentá a la vora de Bea y lo chófer los va conduí un kilómetro y mich cap a Ty Gwyn, la casa de campo.

Estáe plovén, un' aigüeta fina pero constán, com ere habitual a Gales.

Ty Gwyn signifique casa blanca en galés, pero lo nom habíe acabat sen una mica irónic perque, com tot lo demés an aquell racó de món, lo edifissi estáe cubert per una capa de pols de carbó, y los blocs de pedra que a datres tems habíen sigut de un blang inmaculat, eren de coló gris fosc que embrutáe les faldes de les siñores que rossáen les parets sense volé.

Ere un edifissi magnífc que omplíe a Fitz de orgull a medida que lo Rolls avansáe pel camí de entrada a la casa. La mansió privada mes gran de tot Gales, teníe mes de dossentes habitassions. Una vegada, de menut, ell y san germana, Maud, habíen contat les finestres hasta sumá 523. 

La habíe construít son yayo, y al disseñ de les tres plantes se apressiáe una gran armonía. Los finestrals de la planta noble eren alts y dixáen passá molta llum als salons majestuosos. A la planta de dal ñabíen moltes habitassions de invitats, y a la esgorfa estáen los dormitoris del servissi, menuts.

Les vin hectaries de jardins eren la debilidat de Fitz, ell mateix se encarregáe de supervisá la faena dels jardinés, prenén dessisions sobre lo planté, la poda y aon aniríe cada abre o plansó. 

Una casa digna de la visita de un monarca, va comenta cuan lo vehícul se va aturá al pórtic. 

Bea no va di res, los viaches la ficáen de mal toc.

Al baixá del coche, Gelert, lo gos de montaña dels Pirineus, va acudí, un animal gran com un onso que li va llepá la ma y después va escomensá a corre alegremén al voltán del pati per a selebrá que lo seu amo habíe arribat.

Una vegada al vestíbul, Fitz se va traure la roba de viache y se va ficá un traje de tweed marrón cla. Va aná a la cámara de Bea.

La sirvienta russa, Nina, estáe traénli les agulles de cap del sombrero que Bea portáe pal viache. Fitz va vore la cara de Bea reflejada al espill y se li va asselerá lo cor. Va retrossedí cuatre añs atrás, hasta lo salón de ball de San Petersburgo aon habíe vist per primera vegada aquella cara tan hermosa, rodejada de tirabussons rubios impossibles de dominá. Aquell día, igual que an eixe momén, Bea estáe enfurruñada y aixó l' atraíe mol. Entonses no li va costá gens dessidí que ere ella, entre totes les dones, a la que volíe convertí en la seua dona.

Nina ere una dona de mijana edat, y en aquells momens li tremoláe lo pols. Bea ficáe ñirvioses a les sirvientes mol assobín. Mentres Fitz la miráe, una de les agulles de cap se li va enclavá a la testa y Bea va cridá. Nina se va ficá blanca.

¡U séntigo mol, altesa! Se va disculpá en russo.

Bea va agarrá una agulla de cap del tocadó. ¡A vore si te agrade! 

Va chillá, y la hi va enclavá al bras.

Nina se va ficá a plorá y va eixí corrén de la cámara.

Dixa que t' ajuda, va di Fitz, pero ella estáe abalotada.

U faré yo sola.

Fitz va aná cap a la finestra. Abaix ñabíe un ejérsit de jardinés podán los setos, tallán lo césped y rascleján la gravilla. Ñabíen alguns arbustos en flo, viburnos de hivern, jasmins grocs, hamamelis y maresselva. Al atre costat del jardí se veíe la falda de la montaña.

Teníe que tindre passiensia en Bea y no olvidá que ere extranjera, que estáe aislada a un país extrañ, lluñ de la seua familia y de tot alló que li proporsionáe seguridat. Habíe sigut fássil los primés mesos de matrimoni, cuan ell encara estáe embriagat per la bellesa física, per la seua auló y lo tacte de la seua suaveta pell. Ara li costáe sert esfors.

¿Per qué no descanses? Va sugerí. Yo aniré a parlá en Peel y la siñora Jevons y voré com van los preparatius. Peel ere lo mayordomo y la siñora Jevons la ama de les claus.

En teoría ere Bea la encarregada de organisá al personal, pero Fitz estáe una mica ñirviós per la visita del rey y volíe partissipá mes activamén als plans.

Ya te informaré mes tart, cuan haygues descansat. Va traure la sigarrera. 

No fumos aquí dins, li va renegá ella.

Escolta, no te comportarás així dabán del rey y la reina, ¿verdat? 

Me referixco a lo de maltratá al servissi. 

Yo no la hay maltratat, li hay enclavat una agulla de cap per a que adeprengue.

Los russos féen esta classe de coses. Cuan son pare de Fitz se va queixá de la desidia del servissi de la embajada británica a San Petersburgo, los seus amics russos li van di que ere perque no los surráe prou.

Siríe una mica embarassós per al rey tindre que pressensiá algo així. Com ya t' hay dit atres vegades, aixó no se fa a Inglaterra.

Cuan era chiqueta, me van obligá a vore com penjáen a tres llauradós. 

A ma mare no li agradáe la idea, pero mon yayo va insistí. Me va di: Aixina adependrás a castigá als teus criats. Si no los fuetejes o los pegues per faltes menudes, com habé tingut algún descuido sense importansia o per sé dropos, ganduls, al final acabarán fenne de mes grosses y acabarán al patíbul. Ell me va enseñá que la indulgensia en les classes inferiós, a la llarga, es mes cruel.

Fitz escomensabe a pedre la passiensia en la seua dona. Bea recordáe una infansia rodejada de lujo y riquesa inmensa, en una legión de sirviens fiels y obediens y un clapé de llauradós felisos. Si son yayo, un home implacable y extremadamén competén, no haguere mort, potsé aquella vida haguere continuat sén així. Sin embargo, son pare de Bea, un trascoladó empedernit y son germá, un saboc, que veníe la fusta sense replantá lo monte, habíen conseguit dilapidá la totalidat de la fortuna familiá.

Los tems han cambiat, li va explicá Fitz, te estic demanán, milló dit, te mano que no me faigues quedá mal dabán del meu rey. Espero habém expresat en sufissién claridat. Y dit aixó, va eixí y va tancá la porta.

Va arreá pel pasillo ample, enfurruñat y una mica tristón. Poc después de casás, aquella classe de rifirrafes lo dixáen abatut, pero últimamen se estáe acostumán. ¿Passaríe lo mateix a tots los matrimonis? No u sabíe. 

Un lacayo de gran estatura que estáe pulín lo pom de una porta se va eixecá, se va colocá en la esquena contra la paret y va baixá la mirada, tal com los miembros del personal de servissi teníen instrucsions de fe cuan lo comte desfiláe dabán d' ells. An algunes mansions, lo servissi teníe que colocás de cara a la paret, pero aixó a Fitz li pareixíe massa feudal. Lo comte va reconeixe al home, pos lo habíe vist jugán un partit de críquet entre lo personal y los mineros de Aberowen. Ere mol bo en lo bate.

Morrisson, va di Fitz, que va recordá lo seu nom, dislos a Peel y a la siñora Jevons que acudixquen a la biblioteca. 

Enseguida, milord.

Fitz va baixá la majestuosa escalinata. S' habíe casat en Bea perque esta lo habíe encandilat, pero tamé per una raó mes poderosa, ensomiáe en la idea de fundá una dinastía anglorrussa y que lo seu domini se escampare hasta los radés confins de la terra, tal com los Habsburgo habíen gobernat diferentes parts de Europa durán siglos.

Sin embargo, per an aixó nessessitáe un heréu, y lo mal humor de Bea significáe que aquella nit no li dixaríe entrá al dormitori.

Podíe insistí, pero normalmén no ressultáe massa satisfactori. Habíen passat ya dos semanes desde la radera vegada que habíe rascat, no volíe una dona que estiguere sempre disposada a fe aquelles coses, siríe una vulgaridat, pero per un' atra part, quinse díes eren massa tems.

San germana, Maud, seguíe soltera als vintitrés añs, y per a colmo siríe capás de educá a consevol fill seu per a que siguere un sossialista rabiós que no se pensaríe malgastá la fortuna familiá imprimín panfletos revolussionaris. 

Ell portáe casat tres añs y escomensáe a preocupás. Bea sol s' habíe quedat preñada una vegada, l' añ anterió, pero va pedre lo chiquet als tres mesos. Va passá just después de una riña entre los dos. Fitz habíe canselat un viache planejat a San Petersburgo y Bea se va alterá mol, va comensá a plorá y a cridá que volíe anassen cap a casa. Fitz se va plantá y se va negá. Un home no podíe dixá que la dona li manare. Pero entonses, cuan ella va abortá, la culpabilidat lo va convense de que habíe sigut culpa seua. Si ella se tornáe a queda embarassada, se va jurá que no faríe res que puguere malmetre lo naiximén de son fill.

Lo comte va entrá a la biblioteca y se va assentá al escritori en incrustassions de cuero per a confecsioná una lista. Al cap de un parell de minuts, Peel va apareixe acompañat de una donsella. Lo mayordomo ere lo fill menut de un granjero, teníe la cara plena de peques y lo pel roch. Evocáe sert aire a cam y aire libre, pero portáe tota la vida treballán a Ty Gwyn.

La siñora Jevons está dolenta, milord, la pancha.

Afórram los detalls. Fitz va mirá a la donsella, una jove guapa de uns vin añs, la seua cara li ressultáe algo familiá. ¿Esta quí es?

Ella va contestá:

Ethel Williams, milord. Soc la ajudán de la siñora Jevons. Parláe en lo acento cantarín de les valls de Gales del Sur.

Bueno, Williams, lo sert es que pareixes mol jove per a assumí la faena de un ama de les claus.

La siñora Jevons va di que seguramén manaríe cridá a la ama de les claus de Mayfair, pero espere que mentrestán yo conseguixca satisfé les seues nessessidats. 

¿Auncás va vore picardía als ulls de ella cuan va parlá de satisfé les seues nessessidats? Encara que parláe formalmén, teníe aspecte de descarada.

Mol be, va di Fitz.

Williams portáe una llibreta grossa a una ma y dos llápissos al atra.

¿Per qué portes dos llapisseres?

Per si sen chafe una. Va contestá, y va sonriure.

Les sirvientes no teníen que sonriure al comte, pero Fitz no va pugué evitá tornali la sonrissa.

Be, disme, qué has anotat an eixe cuadern.

Tres coses. Invitats, personal, provissions.

Mol be.

Per la carta que va enviá lo siñó ting entés que ñaurán vin invitats. 

La mayoría de ells vindrán acompañats de un o dos assistens personals, ficarem dos de mija, així sirán coranta persones mes en cuan al alojamén del servissi. Tots arribarán lo dissapte y sen anirán lo dilluns.

Correcte. Obviamén, los reys dormirán a les Habitassions Egipsies. 

Fitz va assentí. Aquelles eren les dependensies privades mes espassioses. Lo papé pintat de les parets teníe motius ornamentals de los templos egipcios.

La siñora Jevons ha sugerit quines atres dependensies ham de acondissioná y les hay anotat aquí.

A vore, enséñam aixó.

La chica va rodejá lo escritori y va colocá la llibreta uberta dabán del comte. Los sirviens domestics teníen que rentás una vegada a la semana, així que no fée pudó com atres miembros de la classe treballadora. De fet, lo seu cos calén despreníe una fragansia floral. Potsé habíe robat lo sabó aromátic de Bea. Va lligí la lista que li habíe enseñat.

Mol be. La prinsesa se encarregará de assigná los invitats a les diferentes habitassions. Potsé que tingue idees mol concretes. Williams va passá la página. Esta es una llista del personal adissional que mos fará falta:

Sis chiques a la cuina, per a rentá les verdures, hortalissia, y fregá los cacharros.

Dos homens en les mans llimpies per a serví la taula.

Tres donselles mes y tres mossos per a llimpiá botes y ensendre les veles.

¿Y saps aón podem proví tota esta gen?

Uy sí, milord, ting una lista de gen del poble que ya han treballat aquí antes, y si no ne ña prou en ells, los podem demaná que mos recomanon a datres.

Res de sossialistes, sobre tot, intentaríen parlali al rey de les perversidats del capitalisme, en los galesos may se sap. 

Per supost, siñó.

¿Qué tal les provissions?

Aixó es lo que nessessitam, basánmos en datres banquets o fartaneres que s' han fet a la casa.

Fitz va examiná la llista:

Sen barres de pa, vin dotsenes d' ous, coranta litros de nata, corantassing kilos de cansalada The Tour, tressens kilos de pataques…

¿No hauríem de dixá aixó hasta que la prinsesa haygue dessidit los menús?

Es que se té que portá tot de Cardiff, les tendes de Aberowen no poden suministrá pedidos tan grans, y hasta als proveedós de Cardiff ña que encomanals en tems, per a asseguramos de que tinguen cantidat sufissién lo día en cuestió. 

La sagala teníe raó. Lo comte se va alegrá de que estiguere a cárrec de la organissasió, teníe la capassidat de prevore les coses, de vóreles vindre. 

No me aniríe mal tindre a una chica com tú al meu regimén.

No puc vindre vestida de coló caqui, no me sente be en esta pell tan clara, va contestá en descaro.

Lo mayordomo pareixíe escandalisat.

¡Williams, compórtat, pocavergoña!

Li demano perdó, siñó Peel.

Fitz sen va doná cuenta de que habíe sigut culpa seua, per dirigís a la chica en aquella familiaridat. No li desagradáe lo desparpajo de la sagala, li agradáe y tot.

A la cuinera se li han ocurrit algunes idees per als menús, milord, va di Peel, que li va atansá una fulla de papé bruta y emborronada en lletra infantil, de la cuinera.

Es una mica pronte per al ternasco lechal, pero mos poden enviá una gran variedat de peix fresc desde Cardiff, en blocs de gel.

Tot aixó se pareix mol a lo que vam oferí a la cassera de novembre, va di Fitz, encara que milló no fe experimentos en coses noves an esta ocassió, farem plats que ya haygam probat antes. 

Exacte, milord.

Y ara, los vins, anem a la bodega.

Peel pareixíe sorprés, lo comte no solíe baixá al sótano.

Williams, vine tamé, aixina pendrás notes.

Lo mayordomo va aguantá la porta y Fitz va eixí de la biblioteca y va baixá per la escala de detrás. La cuina y la sala del servissi estáen a un semi sótano. Allí abaix, la etiqueta funsionáe de una manera diferén, y les sirvientes y los mossos se inclináen o féen una reverensia cuan passáe ell.

La bodega estáe a un sótano. Peel va obrí la porta.

En permís, yo aniré dabán. Peel va ensendre una vela en un misto y va baixá los grasons. Al arribá a baix, va ensendre una vela mes gran.

Fitz teníe una bodega mes be modesta, unes dotse mil botelles, la mayoría eren herensia de son pare y son yayo. Lo champagne, Oporto y vi blang del Rhein eren les begudes predominans, en cantidats mes menudes de clarete y Borgoña blang. Fitz no ere cap sommeiller ni coneixedó de vins, pero sentíe espessial debilidat per la bodega perque li recordáe a son pare. Una bodega de vi requerix de capassidat de previsió y bon gust, solíe di son pare. Estes son les virtuts que conformen la grandesa de Gran Bretaña.

Fitz volíe serví lo milló al soberano, pero per an aixó fée falta criteri. 

Lo champagne siríe Perrier-Jouët, lo mes car, ¿pero de quina añada? 

Un champagne madú, de vin o trenta añs, teníe menos bombolles y mes gust, pero les cullites joves teníen algo espessial, algo chispeján delissiós.

Va triá una botella al azar. Estáe polsosa, roñosa y plena de taragañes. Va agarrá lo mocadó de fil de la burchaca de la jaqueta y va llimpiá la etiqueta. Encara no podíe vore la fecha per la poca llum de les veles. Li va arrimá la botella a Peel, que s' habíe ficat unes ulleres. 

1857, va di lo mayordomo.

Deu san, men enrecordo de esta botella, va sé la primera cullita que vach probá a la meua vida, y seguramén la milló.

De pronte va recordá la presensia de la donsella, que habíe inclinat lo cos cap an ell y estáe examinán la botella que ere mol mes vella que ella. La proximidat del cos de la jove lo va dixá sense alé.

Peel va di que la cullita del 1857 ya habíe dixat atrás lo seu milló momén, milló siríe la del 1892.

Fitz va mirá un atra botella, no vech res en esta llum, pórtam una lupa, Peel.

Peel va pujá los graons de pedra.

Fitz va mirá a Williams. Estáe a pun de fe una locura, pero no podíe aguantás.

Qué guapa eres, va di.

Grássies, milord.

Davall de la cofia, assomáen uns risos de pel oscur. Lo comte li va acarissiá lo pel, sabíe que algún día se arrepentiríe de alló.

¿Has sentit parlá de lo que los fransesos diuen droit de seigneur?

Soc galesa, no fransesa, en un movimén insolén de barbilla característic de ella.

Va moure la ma desde lo pel hasta la nuca y la va mirá als ulls. Ella li va aguantá la mirada. ¿Significáe alló que volíe que continuare o que estáe disposta a montali una escena humillán?

Lo comte va sentí un soroll de passes a les escales de la bodega, Peel ya estáe allí, se va apartá de la sirvienta.

Les risses de la jove van sorprendre a Fitz.

¡Tindríe que vores la cara de culpabilidat, siñó! Pareix vosté un sagal de escola.

Peel se va assomá entre la penumbra en una bandeja de plata a la que portáe una lupa en lo mánec de marfil.

Fitz va intentá recuperá l' alé. Va agarrá la lupa y va continuá inspecsionán les botelles de vi, parán cuenta de no entropessá en la mirada de Williams.

Deu meu, va pensá, quina sagala mes extraordinaria.





II


Ethel Williams se sentíe rebossán de alegría. Podíe enfrentás a consevol situassió, solussioná tots los problemes. Cuan se miráe al espill, veíe que li brilláe la pell y li sentelleáen los ulls. Lo domenge, después de la missa, son pare habíe fet algún comentari al respecte, en lo seu sarcasmo habitual.

¿Te vech mol contenta, es que t' has topetat en un sac de dinés?

Assobín se sorpreníe corrén, y no caminán, pels llargs passillos de Ty Gwyn, y tots los díes omplíe fulles y mes fulles del cuadern en listes de la compra, calendaris de treball, cuadrans del servissi, horaris, calculs, número de fundes de cuixins, jarrons, servilletes, veles, culleres, tenedós, gaviñets, etc…

Aquella ere la seua gran oportunidat. Encara que fore jove, estáe fen de ama de les claus per a una visita del rey en persona. La siñora Jevons no milloráe y no se eixecáe del llit, així que sobre Ethel recaíe tota la responsabilidat de amaní la mansió per a doná lo ressibimén que mereixíen rey y reina.

Sempre habíe estat segura de que ere capás de fe les coses milló que dingú y destacá, sempre y cuan li donaren la oportunidat, pero a la rígida jerarquía del servissi doméstic, ñabíen escasses oportunidats de demostrá que ere milló que los demés. Ara teníe que aprofitá la ocassió al máxim. Después de alló podríe sé que li assignaren a la siñora Jevons una faena en menos responsabilidat y que an ella la nombraren ama de les claus, en lo doble de jornal que cobráe ara, en un dormitori per an ella sola y la seua propia sala de está prop de les dependensies del servissi.

Pero encara no habíe arribat eixe momén. Ere evidén que lo comte estáe satisfet en ella, perque al final no habíe cridat a l' ama de claus de Londres, lo que Ethel interpretáe com un cumplit. Encara ñabíe tems de cometre algún descuido, un error fatal que podíe féu malbé tot: un plat del sopá brut, un desaigüe taponat, un ratolí mort a la bañera… 

Y entonses lo comte sí que se enfadaríe.

Lo matí del dissapte en que arribáen los reys, Ethel se va encarregá personalmén de supervisá totes y cada una de les cámares de invitats, per a assegurás de que les enchumeneres estáen enseses y que les banues estaben prou toves. A cada cuarto ñabíe al menos un jarrón en flos, portades aquell matí del invernadero. A cada escritori ñabíe papé de cartes en lo escut de Ty Gwyn, y habíen proveít toalles, sabó, aigua per al asseo personal. Al anterió comte no li agradáe la fontanería moderna, y Fitz encara no habíe manat que instalaren aigua corrén a les habitassions. Sol ñabíen tres vaters a una casa en sen dormitoris, féen falta bassins.

Tamé habíen colocat flos seques aromátiques a totes elles, fetes per la siñora Jevons segons la seua propia ressepta, per a eliminá la pudó, les aulós roínes, pudós.

Se esperáe que arribare la comitiva real per a l' hora del té. Lo comte acudiríe a ressibils a la estassió de tren de Aberowen, aon segú que s' hauríe aclaperat una gran patolea de gen, que esperaríe podé entrevore als soberanos, encara que no estáe prevista cap aparissió pública allí.

Fitz los portaríe a casa en lo seu Rolls-Royce, un automóvil gran y tancat. Lo ajuda de cámara del rey, sir Alan Tite, y lo demés séquito aniríen detrás, en lo bagache, en uns carros tirats per caballs. Dabán de la casa, un batalló de los Fussilés Galesos ya estáe formán als dos costats del camí de entrada per a actuá com guardia de honor.

La parella real apareixeríe públicamen dabán dels subdits lo dilluns pel matí. Planejáen fe un passeo per les aldees dels voltans, en un coche de caballs descubert y parás al ajuntamén de Aberowen per a reunís en lo alcalde y consejals antes de aná cap a la estassió. Los demés invitats arribaríen a michdía.

Los primés en arribá van sé los tíos de Fitz, lo duc y la duquesa de Sussex. Lo duc ere cusí germá del rey, y l' habíen invitat per a que se trobare a un ambién mes cómodo y familiá. A la duquesa li agradáe la política, a la seua casa de Londres selebráe una tertulia o charradeta aon anáen los miembros del gabinet del ministeri.

La duquesa li va di a Ethel que lo rey estáe obsessionat en los rellonges, que no li agradáe gens vore que a una casa marcaren hores diferentes. Ñabíen mes de un sentená per tota la casa. Ethel va demaná lo rellonge de la siñora Jevons y va aná per tota la casa ajustán l' hora.

Cuan va entrá al minjadó menut se va trobá en lo conde. Ell estáe de peu al finestral, estáe com enchisat. Ella se va pará a mirál un momén. Ere l' home mes guapo que habíe vist a la seua vida. La seua cara com la cals, iluminada per la tenue llum d' hivern, pareixíe está feta de mármol de Carrara o de alabastro. Teníe les barres o mandíbules cuadrades y lo nas griego. Teníe lo pel negre, los ulls verts, una combinassió poc frecuén. 

No portáe barba ni mostacho, tampoc patilles o pulseres. Una cara tan maja com aquella, ¿per a qué tapala en pel?

Ell la va sorprendre miranlo. Va di:

Acabo de sabé que al rey li agrade tindre una sistella en taronjes a la habitassió y no trobo una taronja en tota la condenada casa!

Ethel va arrugá lo fron. Cap tendero de Aberowen tindríe taronjes, pos los cliéns no su podíen permetre o permití. Passaríe lo mateix a tots los pobles de les valls de Gales del Sur.

Si puguera fe aná lo teléfono cridaría an alguna fruitería de Cardiff, podríe sé que tingueren taronjes an este tems del añ.

¿Pero cóm mos u farem per a que mo les envíon hasta aquí?

Los demanaré que ficon una sistella al tren. En una mica de sort les taronjes arribarán al mateix tems que lo rey.

Aixó es, va di Fitz, açó farem. La va mirá directamén, ¡eres assombrosa!, va cridá, no estic segú de habé conegut may a cap sagala com tú.

Ethel li va aguantá la mirada. Les dos semanes anteriós, ell s' habíe dirigit an ella en un to massa familiar, en serta intimidat, y aixó la habíe fet sentí rara, li habíe provocat una espessie de incómoda euforia, com si algo perillosamén emossionán estiguere a pun de passá. Ere com aquell momén dels cuentos de fades aon lo príncipe entre al castell encantat.

Unes rodes a fora van chirriá y van chafá l' enchís. Se va sentí una veu familiá.

¡Peel, cuán me alegro de vóret!

Fitz va mirá per la finestra y va fe momos.

¡Oh, no, es man germana!

Benvinguda a casa, lady Maud, va contestá Peel, no la esperabem.

Al comte se li va olvidá invitám, pero hay vingut de totes formes.

Ethel se va aguantá una sonrissa. Fitz adoráe a san germaneta, pero li ressultáe difíssil tratá en ella. Les seues opinions polítiques eren mol liberals, ere sufragista, militán activa del movimén que intentabe conseguí que les dones pugueren votá. A Ethel, Maud li pareixíe maravillosa, just la classe de dona independén que an ella li agradaríe sé. 

Fitz va eixí del minjadó y Ethel lo va seguí al salón, una estansia imponén decorada en estil gótic que tan los agradáe als victorians com son pare de Fitz: revestimens de fusta fosca, papé de paret pintat, cadires de fusta de roble treballades com si foren tronos medievals. Maud ya estáe entrán per la porta.

Fitz, cariño, ¿cóm estás?

Maud ere alta com son germá, y los dos se assemellaben mol, pero les facsions sinselades que féen que lo comte pareguere la estatua de un Deu no resultáen tan afavoridores per a una dona, per lo que Maud ere mes ben atractiva, en ves de verdaderamén guapa. Al contrari de la fama de anticuades de les feministes, la jove vestíe a la última moda, en una falda llarga de tubo, botins abotonats, un abrigo de coló blau marí en sinturó ample y puñs de botons, y un sombrero en una ploma enclavada a dabán com si fore una bandera de regimén.

La acompañabe tía Herm. Tía Hermia ere l' atra tía de Fitz. A diferensia de san germana, que s' habíe casat en un duc ric, Herm s' habíe casat en un baró despilfarradó que va morí jove; partín del no res, va alcansá les cotes mes altes de la miseria.

Deu añs abans, cuan van morí los pares de Fitz y Maud en un interval de pocs mesos, tía Herm sen va aná a viure en ells per a cuidá de Maud, que teníe tretse añs, y ara encara fée de siñora de compañía de la jove, sense tindre sobre ella cap autoridat.

¿Qué fas aquí? Va preguntá Fitz.

Ya te vach di que no li faríe cap grassia, va rossegá la tía Herm.

No podía faltá a la visita del rey, haguere sigut una falta de respecte.

No vull que li parlos al rey de los drets de les dones.

Ethel no creíe que lo comte tinguere raons per a preocupás. Encara que fore radical en les seues idees polítiques, sabíe com coquetejá en los homens mes poderosos, y podíe embutís a la burchaca inclús als amics mes conservadós de Fitz.

Hola Williams, ¿cóm estás? 

Benvinguda, siñoreta, ¿vol ocupá la suite Gardenia?

Sí, grássies, me encantes les vistes.

¿Voldrá amorsá mentres li preparo la habitassió?

Sí, per favor, me mórigo de gana.

Avui lo estem servín al estil club, siñora, pos los invitats están arribán a diferentes tongades.

Aquell día l' amorsá ere mes be modesto, sopa india en espessies, fiambre y peix fumat, trucha rellena o farsida, chulles de cordé, surtit de postres y formaches.

Van aná al minjadó prinsipal. Los cusins Von Ulrich ya estáen amorsán. Walter von Ulrich, lo mes jove, ere un home ben plantat y encantadó, y pareixíe entussiasmat de está a Ty Gwyn, mentres que Robert ere mes quisquillós. Habíe adressat lo cuadro del castell de Cardiff de la paret, habíe demanat mes cuixins y habíe descubert que lo seu tinté estáe sec, un descuido que va fe que Ethel se preguntare quins atres detalls habíe passat per alt.

Los dos se van eixecá cuan van entrá les dames. Maud va aná directamén cap a Walter y va cridá, estás exactamén igual que cuan teníes devuit añs! ¿T' en enrecordes de mí?

Pos claro, pero hay de di que tú sí que has cambiat desde que teníes tretse…

Se van doná la ma y después Maud li va doná dos bessitos a les galtes, com si foren parens. 

Estaba loca per tú an eixa edat, va confessá en sinseridat. 

Tú a mí tamé me teníes robat lo cor.

¡Pero si sempre te comportáes com si tinguera la peste!

Tenía que dissimulá los meus sentimens dabán de Fitz, que te protegíe com un mastín dels Pirineus.

Tía Herm va tussí, indicán aixina que desaprováe la esceneta.

Tía, te presento a Herr Walter von Ulrich, un antic compañ d' escola de Fitz que veníe aquí de vacassions. Ara traballe al cos diplomátic de la embaixada alemana a Londres.

Los presento a mon cusí, lo Graf Robert von Ulrich (Ethel sabíe que Graf ere comte), es agregat militar de la embaixada austríaca.

En realidat, eren cusins segons, li habíe explicat Peel a Ethel, confidensialmén. Los yayos dels dos eren germans, lo mes menut o cagarniu se va casá en una rica hereua alemana y va abandoná Viena per a aná a viure a Berlín, per naixó Walter ere alemán y Robert de austríaco. A Peel li agradáe dixá estes coses mol clares.

Tots se van assentá. Ethel va escorre la cadira de tía Herm.

¿Vol una mica de sopa de espessies, lady Hermia?

Sí, per favó, Williams.

Ethel li va fe una siñal a un lacayo y éste va aná a buscá la sopa, que estáe a un ressipién espessial per a que no se arrefredare. 

Walter va di: men enrecordo de lo mol que te agradáe la música, Maud, just estáem parlán del ballet russo, ¿qué opines de Diaguilev?

No ñabíen mols homens que li preguntaren a una dona qué opináe, aixó li agradabe a Maud. Mentres Ethel baixáe los escalons per a manáls a dos donselles que faigueren les habitassions, va pensá: este alemán es un encán. 


III.

La sala escultórica de la casa ere una antessala del minjadó, y los invitats solíen reunís allí antes de sopá o sená. Fitz no ere un gran interessat pel arte, aquelles pesses les habíe reunit son yayo, pero les escultures oferíen un tema per a charrá mentres se fée hora de sopá.

Fitz parláe en sa tía la duquesa y anáe mirán al voltán als homens vestits de rigurosa etiqueta y a les dones en vestits escotats y tiares. Lo protocolo exigíe que tots los invitats estigueren presens a la sala antes de que lo rey y la reina aparegueren. ¿Pero, aón estáe Maud? ¿Auncás estáe cavilánne alguna? No, allí estáe, en un traje de seda púrpura y los diamans de sa mare, parlán en Walter von Ulrich.

Fitz y Maud sempre habíen estat mol units. Lo pare habíe sigut un héroe distán, y sa mare la infelís seguidora del seu home. A la mort dels pares, los dos germans s' habíen unit encara mes, compartín lo doló. Entonses Fitz teníe devuit añs y habíe intentat protegí a san germaneta de aquell món implacable y cruel. Ella li habíe mostrat adorassió absoluta. En lo pas dels añs, al arribá a la edat adulta, Maud se habíe convertit en una jove independén, capás de pensá per nella mateixa, mentres que ell continuáe creén que, com a cap de familia, encara teníe alguna autoridat sobre ella. L' afecte habíe demostrat sé mes fort que les diferensies, de momén.

En aquells instans, Maud dirigíe la mirada de Walter cap a un cupido de bronse. Ella enteníe d' art. Fitz va resá per a que san germana se passare parlán tota la velada charrán sobre art y no enterbolire lo sopá en algún discurs sobre los drets de les dones.

Jorge V odiáe als liberals, ere un secret a veus. Per regla general, los monarques solíen sé conservadós, pero los acontessimens ressens habíen assentuat la manía del rey. Habíe pujat al trono en plena crissis política y s' habíe vist obligat per lo primé ministre liberal H .H. Asquith, en lo apoyo de la opinió pública, a retallá lo poder de la Cámara dels Lores. 

La ferida de aquella humillassió encara estáe uberta. Fitz, com par conservadó, habíe luchat en totes les forses contra la reforma, pero si Maud ne soltáe alguna eixa nit, lo rey no lo perdonaríe may.

Walter ere un diplomátic de rango mes baix, pero son pare ere un dels millós amics del Kaiser. Robert tamé teníe bons contactes, ere amic del archiduc Francisco Fernando, hereu al trono del imperi austrohúngaro. 

Un atre dels invitats que se movíe en sirculs selectes ere lo jove nortamericá, de gran estatura, que estáe parlán en la duquesa. Se díe Gus Dewar, y son pare, un senadó ere consellé personal del pressidén de Estats Units, Woodrow Wilson. Fitz va pensá que habíe fet be de reuní aquell grupo de jovens, la élite dirigén del futur.

Gus Dewar ere un jove simpátic pero una mica rarot. Sempre belcáe la esquena, com si vullguere sé mes baixet y no destacá tan. No pareixíe mol segú de sí mateix, pero ere cortés en tot lo món.

Lo poble de EEUU está mes preocupat per los problemes de la nassió que per la política exterió, li díe a la duquesa, pero lo pressidén Wilson es liberal, y com tal, es mes probable que simpatiso en democrassies com la de Fransa y Gran Bretaña que en les monarquíes autoritaries de Austria y Alemania.

En aquell momén, se van obrí les dos fulles de la porta, se va fe lo silensio a la habitassió, lo rey y la reina entráen a la sala. 

La prinsesa Bea va fe una reverensia, Fitz va incliná lo cap y tots los demés van seguí l' ejemple. A continuassió van passá uns minuts de incómodo silensio, pos no se podíe parlá hasta que la parella real haguere dit algo. Al final, lo rey se va dirigí a Bea:

Ya me vach alojá an esta casa fa vin añs, ¿u sabíe? Los demés se van relajá.

Lo rey ere un home elegán, va pensá Fitz mentres los cuatre parláen. Portáe la barba y lo bigot mol cuidats. Escomensáe a tindre canes al pel, pero encara ne teníe prou per a pentinássel en una raya tan recta com una regla. Lo traje de etiqueta li sentáe com un guán. A diferensia de son pare, Eduardo VII, no ere un gourmet. Se relajáe en afissions que requeríen pressisió, colecsioná sellos y apegáls meticulosamén al álbum, un passatems que provocáe les burles dels irrespetuosos intelectuals de Londres (alguns dels cuals eren: sir Arthur Quintane Fountain, Thommas Wood from Membrillus, Joachim Closedmount, Raymond Moore from Beautifulmount, Héctor Littlemoore, Charles Ray Badet, Marcel Rockcliff Bringuey, Emmanuel River, Louis Rage-Dell, Sylvia Fromisle, Francis Tafallet, Margaret Tafallet from Oakvalley, Joseph Johan Fields from Crete, Reivaj Tlarig Thetour, Louis Companies, Charles Mountpodium, George Littlepodium, Charles Theres, Francis Youllbe, Joseph Michael Grace Schumacher, Dai Live from Backfountain, Ignatius Moves from Redrock, Ignatius Rosmarin, Desire from Lombardy, etc…)

La reina inspiráe mes temó, teníe lo pel risat y de coló sendrós, y un rictus severo als labios. Teníe bon mamellam (com les dones de casa pechúa), realsat per l' escote del vestit, segons la moda de rigueur. 

Ere filla de un príncipe alemán. Habíe estat comprometuda en lo germá gran de George, Albert, pero este va morí de neumonía just abans del enllás. Cuan Jorge se va convertí en l' hereu al trono, tamé se va quedá en la prometuda de son germá, una costum que alguns van considerá una mica medieval.

Bea estáe a la seua salsa. Anáe vestida de manera espectaculá, de seda rosa, los seus tirabussons rubios pareixíen esturrufats, com si acabare de interrumpí un beset ilíssit. Conversáe en lo rey, li contáe com Pere lo Gran teníe la armada russa, y lo monarca assentíe en gesto de interés.

Peel se va assomá per la porta del minjadó, va captá la atensió de Fitz y li va fe una siñal mol elocuén. Fitz se va dirigí a la reina:

¿Voldríen passá a sopá, Majestats?

Ella li va oferí lo bras. Detrás d' ells, lo rey va agarrá lo bras de Bea y los demés comensals se van aparellá conforme al protocolo. Van entrá al minjadó en professó. 

Qué maja la taula, va di la reina.

Grássies, majestat, va contestá Fitz, y va suspirá aliviat.

Bea habíe fet mol bona faena: ñabíen tres arañes penjades a poca altura damún de la allargada taula, y la llum se reflejáe a les copes de cristal. Tota la cubertería ere d' or, igual que los salés y pebreres, y hasta les caixetes de mistos per als fumadós. 

Lo mantel blang estáe cubert de roses de invernaderos, y per a doná un toc espectaculá, baixáen fulles de falaguera desde les arañes hasta les pirámides de raím sobre les bandejes dorades.

Tots se van assentá, lo bisbe va beneí la taula y Fitz se va tranquilisá. Les reunions que escomensáen be casi sempre corríen sense insidens, lo vi y lo minjá féen que los assistens trobaren menos defectes. 

Lo menú escomensáe en los hors d' œuvres russos, recordán la terra natal de Bea, blinis en caviar de esturió y nata, torrades en salmó fumat, galletes salades en seitó en vinagre, tot regat en lo champañ Perrier-Jouët de 1892, tan delissiós com Peel habíe dit. Fitz no apartáe la mirada del mayordomo, y éste no dixáe de mirá al rey. En cuan sa majestat soltáe los cuberts, Peel retiráe lo plat, y eixa ere la siñal per a que los lacayos retiraren los atres. Si algú no s' habíe acabat lo plat teníe que dixál en siñal de deferensia al rey. A continuassió van serví la sopa, un pot-au-feu acompañada de un delissiós Jerez de Sanlúcar de Barrameda. Lo peix ere mare de llus, regat en un madú Meursault Charmes que sabíe a gloria. Per als medallons de cordé galés, Fitz habíe triat lo Château Lafite de 1875, pos lo de 1870 encara no estáe a pun per a beure. 

Va seguí corrén lo vi negre en lo parfait de feche d' oca (foie) que anáe después y en lo radé plat de carn, milfulles farsit de codorniu en raím.

Ningú se minjáe tot alló, los homens agarráen lo que los apetíe y les dones picotejáen una mica. Mols plats tornáen a la cuina sense tocá.

Va ñabé amanida, un postre, aperitius salats, fruita y petits fours. 

La prinsesa Bea va alsá una sella de forma discreta en direcsió a la reina y ella va assentí casi sense notáu ningú. Se van eixecá les dos, les demés les van imitá y van abandoná la sala.

Los homens se van torná a sentá, los lacayos van portá caixes de puros y Peel va ficá un decantadó de Oporto Ferreira de 1847 a la dreta del rey. Fitz va pegá una chupada a un Cohiba, les coses habíen anat be. Lo rey ere poc afissionat a la vida sossial, sol se sentíe cómodo en los antics compañs de la Marina, pero aquella nit habíe estat mol a gust. Tot habíe anat com la seda. Hasta les taronjes habíen arribat a tems. Fitz habíe parlat antes en Alan Tite, ajuda de cámara del rey, un ofissial retirat que encara portáe patilles anticuades. Al día siguién, tots los homens sentats a la taula podríen parlá un' hora en lo rey, tots ells teníen informassió privilegiada dels seus respectius goberns. Fitz se va dirigí a Walter von Ulrich, se va aclarí la gola y li va di:

Walter, tú y yo som amics desde fa quinse añs, vam aná juns a Eton, li va parlá a Robert, y conec a ton cusí desde que los tres vam compartí apartamén a Viena cuan erem estudians, Robert va sonriure y assentí. 

A Fitz li caíen be los dos. Robert ere un tradissionalista, com Fitz, Walter, que ere mol inteligén, no ere tan conservadó com ells.

Ara ñan rumós de una possible guerra entre los nostres paísos. ¿Creéu que cap la possibilidat de que estallo?

Walter va contestá:

Si parlá de la guerra pot fe que esta peto, entonses sí, no tindrem mes remey que enfrentamos, perque tot lo món se está preparán per si passe. ¿Existís alguna raó de pes? Yo no u crec.

Gus Dewar va eixecá la ma. A Fitz li agradáe Dewar encara que fore bastán liberal. Se suposáe que los nortamericans se comportáen en massa desparpajo, pero aquell teníe bons modos y ere una mica tímit. Tamé estáe mol ben informat. En aquell momén va di:

Gran Bretaña y Alemania tenen moltes raons per a enfrentás.

Walter se va gira cap an ell, - ¿com per ejemple?

Gus va traure lo fum del puro, - la rivalidat naval. 

Walter va assentí.

Lo meu Kaiser no creu que ñague cap ley divina per la que l' armada alemana tingue que sé mes menuda que la británica. Fitz va mirá al rey, que volíe a la Royal Navy per damún de tot, y podíe sentís ofés. Per un atra part, lo Kaiser Wilhelm o Guillem ere son cusí. Son pare de Jorge y la mare de Wilhelm eren germans, los dos fills de la reina Victoria. 

Aixó ha sigut motiu de fricsions al passat, pero fa dos añs que estem de acuerdo, de manera extraofissial, sobre la mida de les nostres flotes.

¿Y qué ña sobre la rivalidat económica? Va preguntá Dewar.

Es verdat que Alemania se está fen cada día mes próspera y potsé que pronte alcanso a Gran Bretaña y EEUU en cuan a nivells d' economía productiva, pero ¿per qué hauríe de suposá aixó un problema? Alemania es un dels prinsipals cliéns de GB. Cuan mes dinés tingam per a gastá, mes comprarem.

Dewar hi va torná. Se rumorege que los alemans volen mes colonies.

Han ñagut guerres per les colonies (com a consevol lavabo de cada casa), sobre tot al seu país de origen, sin embargo avui en día podem solussioná estos conflictes sense acudí a les armes. Fa tres añs, Inglaterra, Alemania y Fransa van reñí per culpa de Marruecos, pero la disputa se va ressoldre sense cap guerra. Fa poc, Alemania y GB han arribat a un acord respecte al assunto del tren de Bagdad. Si seguim fen les coses aixina, no entrarem en cap guerra.

¿Me perdonaríe fe aná lo término militarisme alemán? Va preguntá Dewar.

Fitz va sentí un escalofrío, alló ere passás de la raya.

Walter se va ficá roch, pero va contestá en calma.

Li agraíxco la franquesa. L' imperi alemán está dominat pels prussians, que son com los inglesos al Regne Unit de Sa Majestat.

Fitz se ficáe ñirviós.

Los prussians tenen una forta tradissió militar pero no van a la guerra sense motiu.

Entonses, Alemania no es agressiva, va di Dewar en un tonet… 

Ni mol menos, los asseguro que Alemania es la única, subrayo única, potensia d' Europa continental que no es agressiva.

Per la taula se va sentí un murmull de sorpresa, y Fitz va vore que lo rey arquejáe les selles.

¿Ah, per qué u diu?

Los modos de Walter, y lo seu to amigable, traíen ferro a les provocadores paraules.

Primé, examinem lo cas de Austria. Mon cusí vienés Robert, aquí presén, no negará que al imperi austrohúngaro li agradaríe ampliá les fronteres al surest.

Y no sense raó, va di Robert, aquella part del món a la que los britanics diuen los Balcans, ha format part del domini otomano durán siglos, pero lo imperi otomano s' ha desmoronat, y ara als Balcans reine la inestabilidat. L' emperadó austríaco considere lo seu deber sagrat mantindre l' orden y la religió cristiana an eixa regió.

Es sert, pero tamé Russia vol territori als Balcans. 

Fitz va creure que teníe que defendre al gobern russo, per está casat en Bea, prinsesa russa. Ells tamé tenen bones raons, la mitat del comersi exterió passe pel mar negre y arribe al Mediterráneo pels estrets. Russia no pot dixá que datra potensia domino los estrets anexionánse territori als Balcans orientals. Siríe com ficá una maroma al coll de la economía russa.

Exacte, va di Walter, en cuan al extrem ocsidental d' Europa, Fransa vol arrebatá a Alemania la Alsacia y la Lorena.

En aquell momén, lo únic invitat fransés, Jean Pierre Charlois, va estallá indignat: ¡Robades a Fransa fa corantatrés añs! 

No entraré en discussions sobre este pun, va di Walter, dixému en que los territoris de Alsacia y Lorena se van anexioná al imperi alemán al 1871, después de la derrota de Fransa a la guerra franco-prussiana. Robat o no, monsieur le compte, convindrá en mí en que Fransa vol recuperá estos territoris.

Naturalmén. Lo fransés se va acomodá a la cadira y va beure de la copa de Oporto. 

Hasta a Italia li agradaríe péndreli a Austria los territoris de Trentino…

¡Aon la mayoría de la poblassió parle italiá! Va exclamá lo signor Falli… ademés de bona part de la costa dálmata… ¡Que está plena de leons de Venecia, iglesies católiques y columnes romanes! … y lo Tirol, una provinsia en una llarga historia de autogobern, aon la mayoría parle alemán.

Pura nessessidat estratégica.

Per supost.

Fitz sen va doná cuenta de lo inteligén que habíe sigut Walter. Sén provocadó sense dixá de sé cortés, habíe punchat als representans de cada nassió per a que confirmaren, en un llenguache mes o menos bélic, les seues ambissions territorials.

Walter encara díe, ¿pero quíns territoris nous esta reclamán Alemania? Cap. Lo únic país de Europa, apart de Alemania, que pot di lo mateix, es GB.

Gus Dewar va di, suposo que tens raó.

Walter va di, entonses, vell amic meu, Fitz, ¿per qué hauríem de aná a la guerra?


IV.

Lo dilluns pel matí, antes de amorsá, lady Maud va maná cridá a Ethel. Williams estáe massa ocupada. Ere pronte pero ya fée rato que treballáen a bon ritmo. Ñabíe que llimpiá les enchumeneres, torná a ensendre los focs, omplí los caixons del carbó, ordená y ventilá los salons prinsipals com lo minjadó, la sala de está, la biblioteca, lo salón de fumadós, etc. Ethel esperáe que no li manare algo massa complicat. 

Cuan Ethel va entrá a treballá a Ty Gwyn, los amos li pareixíen com ixits de un cuento, irreals, o com alguna tribu de la Biblia, los hitites potsé, y li féen temó. Patíe per cometre alguna errada y perdre la faena, pero tamé sentíe una gran curiosidat per vore an aquelles criatures mes de prop.

Un día, una de les criades que ajudabe a la cuina li va di que pujare a la sala del billar y portare lo tántalo. Estáe massa ñirviosa per a preguntá qué ere alló, aixina que va aná a la sala y va buscá per tot arreu, esperán que fore algo evidén, com una bandeja de plats bruts, pero no va vore res que puguere está a la cuina. Ya escomensáen a saltásseli les llágrimes cuan Maud va entrá a la habitassió.

Maud ere entonses una sagala espigada de quinse añs, una dona vestida en roba de chica, malcarada y rebelde. Hasta mes tart no li va doná sentit a la seua vida, canalisán tota la rabia y descontén en una crusada personal. Als quinse añs ya teníe eixa compassió inmediata que la fée sensible a les injustissies y a la opressió. 

Li va preguntá a Ethel qué li passáe. Lo tántalo va resultá sé un ressipién d' argén en decantadós de coñac y güisky. Ere engañós, teníe un mecanisme per a tancás y així evitá que los sirviens pugueren beure de amagatontes. Aquella siríe la primera de les moltes atensions que tindríe en ella, y en lo tems, Ethel se va encariñá en aquella sagala algo mes gran que ella; sentíe per nella adorassió.

Ethel va pujá a la habitassió de Maud, va tocá en los nuguets a la porta y va entrá. La suite Gardenia estáe decorada en papé pintat, flos en un disseñ mol particulá, pero passat de moda después del cambi de siglo. Desde 'l balcó miradó se veíe la part mes maja del vergé de Fitz, lo passeo de l' ala de ponén, una senda llarga que atravessáe les flos y anáe cap a un pabelló d' estiu.

Maud se estáe calsán les botes. Hay de ixí a doná un passeo y me tens que fe de carabina. Ajúdam en lo sombrero y cóntam qué se cou. 

¿En quí anáe a doná un passeo, aón estáe la tía Herm, la carabina habitual, per qué se estáe ficán un sombrero tan elegán sol per a doná una volta pel chardí? ¿Podríe sé que tot alló tinguere algo que vore en algún home?

Mentres colocáe les agulles de cap, Ethel va di: Este matí s' ha armat un bon rebombori a baix. Morrison no sen ha anat a dormí hasta les cuatre del matí, es un dels lacayos, lo alt en mostachet rubio. 

Sé quí es Morrison y sé en quí ha passat la nit.

Ethel li va preguntá, ¿y no mu dirás?

Es que te escandalissarás. 

Pos encara en mes raó.

Va está en Robert von Ulrich, ¿qué te pareix?

Recollons, may u haguera dit, sabía que Morrison no estáe mol interessat en les dones, pero no pensaba que fore un d' eixos, ya me entens.

Pos Robert sí que es un d' eixos, lo vach enchampá peganli miradetes a Morrison durán lo sopá.

Y dabán del rey, ademés, ¿cóm saps lo de Robert?

Walter mu va di.

¡Pero quína classe de caballé li conte aixó a una dama! Desde luego, la gen u conte tot, ¿quíns chismes corren per Londres?

Lo siñó Lloyd George está a la boca de tot deu. David Lloyd George ere lo canciller del Exchequer, y estáe a cárrec de les finanses del país. De origen galés, ere un brillán oradó de esquerres. Son pare de Ethel díe que haguere tingut que afiliás al partit laborista. Durán la huelga minera de 1912, habíe parlat hasta de nassionalisá les mines.

¿Y qué diuen d' ell?  

Que té una querida.

¡No pot sé! ¡Pero si es baptista!

Maud sen va enriure. ¿Y siríe menos escandalós si fore anglicá?

¡Sí! No va di per supost p' els pels, ¿y quí es ella?

Frances Stevenson. Ere la institutrís de la filla, pero es una dona mol lista, té un títul en llengües clássiques, y ara es la seua secretaria personal.

Aixó es terrible.

Ell la cride “cachapeta”.

Ethel casi se va ficá roija. No sabíe qué di dabán d' alló. Maud se va eixecá y Ethel la va ajudá a ficás l' abrigo.

¿Y la seua dona, Margaret?

Viu aquí, a Gales, en los cuatre fills. Ne teníen sing, pero un se 'ls va morí. Pobre dona.

Maud estáe preparada. Walter von Ulrich les esperáe al vestíbul, vestit en un abrigo llarg y oscur, abotonat hasta dal, al mes pur estil alemán. 

Teníe un bigot curt y los seus ulls eren de coló avellana. Ere la classe de home que podíe fe una reverensia, pegá taconada y después guiñát un ull, va pensá Ethel. Així que ere per naixó que lady Hermia no estáe de carabina…

Williams va vindre a la casa a treballá cuan yo era una sagala, y som amigues desde allabonses.

A Ethel li agradáe Maud, pero di que eren amigues ere aná massa llun. Eren ama y criada.

Walter se va dirigí a la donsella en educassió: Encantat de conéixela, Williams, ¿cóm está vosté?

Grássies, siñó, aniré a buscá l' abrigo.

Va corre escales aball. Lo sert ere que no teníe ganes de ixí a passejá durán la estansia del rey a la casa, preferíe está prop y supervisá lo traball de les criades, pero no podíe negás.

A la cuina, la donsella de la prinsesa Bea, Nina, estáe preparán té (chai) a la manera russa per a la siñora. Ethel li va di a una donsella: 

Herr Walter ya s' ha eixecat, ya pots llimpiá la habitassió Gris. En cuan apareixíen los invitats, les mosses criades teníen que aná als dormitoris, fe los llits, llimpiá, buidá los bassins, cambiá l' aigua de les palanganes per a l' asseo. Va vore a Peel contán plats. ¿Ña movimén a dal? 

Denou, vin, va di. Lo siñó Dewar ha cridat per a demaná aigua calenta per a afeitás y lo signor Falli ha demanat café expresso.

Lady Maud vol que ixca en ella. 

¡Recollona!, va cridá Peel disgustat. Te nessessitem a la casa. 

Ethel ya u sabíe.

¿Y qué vol que faiga, siñó Peel? ¿Que li diga que sen vaigue a cagá? 

Va contestá en sarcasmo.

No sigues tan sanguanga, sagala, torna lo antes possible.

Cuan va torná a dal, lo goz que teníe lo comte (no s' ha de di lo gos del comte, ni lo burro de Tonet), Gelert, estáe dabán de la porta prinsipal, gruñín exitat perque lo traíen a passejá. Van eixí y van crusá los jardins del ala este en direcsió al bosque.

Walter li va di a Ethel: Suposo que lady Maud ya t' habrá instruít per a que te declaros sufragista.

En realidat va sé al contrari, va di Maud, Ethel va sé la primera persona que me va parlá de les idees liberals.

Tot mu va enseñá mon pare.

Ethel sabíe que no volíen parlá en ella. La etiqueta no los permitíe está sols, ixí acompañats de la donsella ere lo mes paregut a estáu. Ethel va cridá a Gelert y se va adelantá per a jugá en lo gos y aixina donáls intimidat. Va girá una mica lo cap y va vore de reúll que féen manetes.

Maud no ere de les que perdíen lo tems, va pensá Ethel. Per lo que habíe dit lo día anterió, no habíe vist a Walter desde faie diau añs, y entonses no habíe ñagut cap idili, sol una atracsió inconfessable. Algo habíe passat la nit abans. Igual se habíen quedat charrán hasta la matinada. Maud coquetejáe en tots los homens, aixina los sonsacáe informassió, pero saltáe a la vista de Quico lo tortosí que alló ere algo mes serio.

Walter va entoná una cansó. Maud lo va seguí y después van pará y se van ficá a riure. A Maud li encantáe la música, y tocáe mol be lo piano, a diferensia de Fitz, que no teníe oít pero orelles ne teníe dos, y ben burchades. Pareixíe que Walter teníe la mateixa afissió y fassilidat per a la solfa que ella (com la Margharida Celma Tafalla y son germá Xesc).

Teníe una agradable veu de barítono que faríe chalá a tota la iglesia de Bethesda, se va di Ethel.

Se va ficá a pensá en la faena, com fan los bons catalans. No habíe vist cap sabata llustrosa a la porta de les habitassions, tindríe que enchampá als llimpiabotes y díls que arrearen.

Se va preguntá quin' hora siríe. Si aquell passeo se allargáe mes tindríe que insistí per a que tornaren a la mansió.

Va mirá cap atrás, y no los va vore. ¿S' habíen parat, habíen agarrat un atre camí? Se va queda cota un o dos minuts, pero no podíe estás allí esperán en los brassos crusats tot lo matí, aixina que va torná sobre les seues passes pel bosque. Los va vore al cap de un momén. Estáen abrassats, besanse apassionadamén. Walter teníe les mans al cul de Maud, y la estáe apretán contra nell (y no portáe cap panolla de panís a la burchaca). Los dos se besáen en la boca uberta, y va sentí que Maud se arruentáe y gemegáe.

Los va está aguaitán, preguntánse si algún día un home la besaríe y magrejaríe an ella d' aquella manera. Llewellyn lo Taques la habíe besat a la playa durán una excursió de la iglesia, pero no habíe sigut en la boca uberta ni se habíen apretat la un al atre, y no habíe gemegat gens. 

Dai lo Chulles, lo fill del carnissé, li habíe futut ma per deball de la falda al sine Palace Gatet de Cardiff, y va di: ¡ah qué carneta qué carneta!, y ella lay habíe apartat de una manotada en pocs segons. Li habíe agradat mol Llewellyn Davies, fill de un mestre, que li habíe parlat del gobern liberal y li habíe dit que les seues mamelletes eren com muixonets ressién naixcuts al niu, calentets y finets, pero va marchá a estudiá a la universidat y may li habíe escrit. En ells habíe sentit curiosidat, y lo dessich de explorá y aná mes allá, pero no habíe sentit passió de verdat. Teníe envejeta de Maud.

En aquell momén, Maud va obrí los ulls, va vore a Ethel y se va separá de golpe de Walter.

Gelert va comensá a udolá y camináe fen rogles en la coa entre les potes. ¿Qué se deuríe aulorá l' animalet?

Al cap d' uns segons, Ethel va notá un tremoló de terra, com si estare passán un tren, pero les víes estáen a un kilómetro y mich de allí.

Maud va arronsá lo fron y va obrí la boca per a di algo, pero entonses se va sentí un estampit com un tro.

¿Se pot sabé qué ha sigut aixó, va preguntá Maud?

Ethel u sabíe. Va cridá y va arrencá a corre.



V.


Guillermet Williams y Tomasset Griffiths habíen parat per a descansá. Estáen al yassimén carbó de cuatre peus, una veta de esta mida, que estáe a sisséns metros de profundidat o fondaria, no tan aball com lo nivell prinsipal. Teníe sing secsions, cada una portáe lo nom de un hipódromo. Estáen a Ascot, bastán prop del tiro Píramo, lo que pujáe. 

Los dos eren mossos, ajudans dels mineros mes experimentats. Lo minero fée aná lo chapo-pic, mandril, un pic de pala recta, y lo ajudán omplíe la vagoneta. Habíen escomensat a les sis del matí, com sempre, y entonses, después de un parell de hores, féen un alto per a descansá, assentats a la terra humida en la esquena apoyada a la paret, dixán que la brisseta del sistema de ventilassió los refrescare la pell, mentres bebíen té dols y tibio de les botelles.

Los dos habíen naixcut lo mateix día de 1898, los faltáen sis mesos per a cumplí devuit añs. La vergoñosa diferensia de dessarrollo físsic de Guillermet als tretse añs habíe desaparegut; los dos eren de espales amples y brassos musculosos, se afeitáen una vegada a la semana, encara que no u nessessitáen. A la mina només portáen pantalons curts y botes, y teníen lo cos mascarat de negre, una mescla de suó y carbonilla. Daball la fluixeta llum del cresol, los dos pareixíen estatues de ébano de un deu pagano. Sol les gorres malmetíen esta comparassió.

La faena ere pesada, pero ya estáen acostumats. No se queixáen del mal de esquena o de les juntes, articulassions, com féen los mineros mes grans. Transpiráen energía pels cuatre costats (amún, aball, abán, detrás), y los díes libres tamé féen deport, per ejemple rugby, o boxejáen a puñ pelat detrás del pub Two Crowns (dos corones).

Guillermet no olvidáe lo primé día y s' habíe jurat no maltratá als novatos. Aquell matí li habíe advertit al menut Bert Morgan: Que no te extraño si los homens te fan alguna mala passada, igual te dixen a fosques durán un hora o alguna cosa pareguda. Als cabets de suro sol se 

'ls ocurrixen mesquindats (sobre tot als mes mesquins del Mesquí, José Miguel Gracia Zapater, Tomás Bosque, Ramón Mur, y lo catalá adoptat a La Codoñera: Arturico Quintanilla y Fuentecica.)

Los mineros mes grans de la gabia lo van fulminá en la mirada, pero ell los va ignorá, sabíe que teníe raó, y ells tamé.

Aquell día sa mare s' habíe enfadat mes que ell per la novatada del primé día.

Disme, li va di al pare, en los brassos com una engerra, (com “Tropio” de Beseit), ¿cóm se servix a la voluntat de Deu torturán als chiquets?

Tú no u entens, eres una dona, li habíe contestat, una resposta poc propia d' ell.

Guillermet pensáe que lo món en general, y la mina de Aberowen en particulá, siríen millós si tots los homens portaren una vida temorosa de Deu. Son pare de Tomasset ere ateo y discípul de Karl Marx, creíe que lo sistema capitalista no tardaríe en destruís an ell mateix, en algo de ajuda de una classe obrera revolussionaria. Los dos sagals discutíen acaloradamén, pero seguíen sen mol amics (com Franco y Companys).

No es normal que tú treballos en domenge, va di Tomasset. Y ere verdat, a la mina se estáen fen turnos extraordinaris per a pugué fe frente a la demanda de carbó, pero per respecte a la religió la compañía Celtic Minerals habíe fet optatius los turnos dominicals.

Crec que lo siñó vol que tinga una bissicleta.

Tomasset sen va enfotre, pero Guillermet no anáe de broma. La iglesia de Bethesda habíe ubert un templo germá a una aldea a setse km, y Guillermet ere un dels miembros voluntaris per a impulsá lo nou templo. Si tinguere una bissi, podríe aná tamé de nit entre semana y ajudá a organisá classes de La Biblia o assamblees de orassió. Habíe discutit aquell plan en los consellés del templo, un d' ells Henry Sureanne Heavenhand, y tots habíen acordat que lo siñó aprobaríe treballá en domenge unes semanes.

Guillermet li estáe a pun d' explicá alló al seu amic cuan la terra va tremolá, se va sentí un percut ensordidó, com si fore lo día del juissi final, y un airegaz, ventolina, un ven huracanat li va arrencá la botella de té de les mans.

Va sé com si se li parare lo cor. Sen va enrecordá de que estáe a sens de metros daball terra, en millons de tonelades de roca y capes de minerals damún del cap, aguantades per uns puntalets de fusta.

¿Se pot sabé qué collons ha sigut aixó? Va preguntá Tomasset en veu tremolosa.

Guillermet se va eixecá de un bot, tremolán de po, va alsá lo cresol y va mirá cap als dos costats de la galería. No va vore cap flama, ni desprendimens o solsits de terra, y tampoc mes pols del habitual. 

Cuan van pará los tremolons, no se sentíe cap soroll.

Habíe sigut una explossió. Ere la pessadilla o lo malsón de consevol minero, la temó mes gran. Un sol desprendimén de una roca podíe liberá grisú, hasta un minero picán podíe fe que lo gas ixquere del seu amagatall. Si dingú veíe les siñals de advertensia o si la consentrassió aumentáe massa rápit, lo gas inflamable podíe pendre hasta en una purna de los cascos de un poni ferrat, lo timbre eléctric de una gabia, o per culpa de algún minero borinot que dessidiguere ensendre una pipa, en contra de les normes de seguridat.

¿Pero aón ha passat aixó? Va preguntá Tomasset.

Deu sé a baix, al nivell prinsipal, per naixó mon ham salvat.

No ñabíe rastre dels dos mineros en los que estáen treballán, habíen anat a descansá a les secsions de Goodwood. Ara teníen que pendre dessisions ells mateixos. Se van vestí, se van lligá los cresols als sintos y van corre cap al pou Píramo, lo que pujáe. Lo embarcadó a cárrec de la gabia ere Dai Chulles.

¡La gabia no puje! Estic cridánla sense pará!

La temó de aquell home ere contagiosa, y Guillermet va tindre que fe un gran esfors per a controlá lo pánic.

¿Qué passe en lo teléfono? Va di Guillermet. Lo operari se comunicáe en lo seu compañ de superfissie en un timbre eléctric, pero fée poc que ñabíen teléfonos als dos nivells, conectats als despach del capatás, Maldwyn Morgan.

No conteste, va di Dai.

Tornaré a intentáu. Lo teléfono estáe acoplat a la paret, a la vora de la gabia. Guillermet va despenjá y va acsioná la manivela. ¡Venga, va! 

Va contestá una veu ñirviosa. Ere Arthur Llewellyn, secretari del capatás.

Taques, soc Guillermet Williams, ¿aón está lo siñó Morgan?

No está aquí. ¿Qué ha sigut este estruendo?

Una explossió a la mina, atontat, ¿aón está lo jefe?

Sen ha anat a Merthyr.

Pero ¿per qué ha anat?… bueno no importe, olvídau, te diré lo que tens que fe, ¿me escoltes?

Sí. Ara la veu sonáe mes forta.

Apunta. Lo primé, envía an algú a la iglesia metodista y que li diguen a Dai lo plorón que aplego a la seua cuadrilla de rescate. Después crida al hospital, que envíon una ambulansia a la bocamina. Que tots los homens vaiguen al cobertís de llimpiesa per a traure mangueres per al foc. La carbonilla estará seguramen en flames. Crida a la comissaría y dili a Geraint que ha ñagut una explossió. Ell cridará a Cardiff. ¿Me has entés?

Sí.

Guillermet va penjá l' aparato, no estáe segú de que les seues instrucsions se cumpligueren, pero parlá en Taques li habíe anat be per a serenás y pugué pensá en claridat.

Ñaurá ferits al nivell prinsipal, ham de baixá allí, li va di a Dai Chulles.

No podem, la gabia no está aquí.

Ña una escala a la paret del pou, ¿no?

¡Pero si són dossens metros!

Bueno, es que si fora un cobardica no m' hauría fet minero, ¿no creus? parláe en valentía, pero estáe assustat.

La escala del pou no se fée aná casi may, per lo que podíe está en mol mal estat. Una rellissada o un escaló mich trencat podíe fe que caiguere al buit y se matare. Dai va obrí la reixa en un soroll metálic rovellat. 

Lo pou estáe revestit de tubot y fée auló a moho per la humitat. La escala de ferro estáe agarrada de una manera que inspiráe poca confiansa. Guillermet su va pensá un momén, pero fes atrás no entráe als seus plans, així que va respirá fondo, va resá en silensio, se va llimpiá la suó de les mans als pantalons y va escomensá a baixá. Lo ferro teníe un tacto aspre, y rugós, y lo rovell se soltáe y se li quedáe apegat a les mans. 

An alguns puns, les fixassions estáen soltes, y la escala balláe. Lo cresol fée prou llum per a iluminá un o dos escalons, pero no lo fondo del pou, pero no sabíe si lamentáu o agraíu. La baixada li va doná tems per a pensá, va repassá totes les maneres en les que podíe morí un minero. 

La mort per explossió ere un final misericordiós y rápit per als mes afortunats. Lo metano, al cremás, produíe un CO2 asfixián al que díen mofeta. Mols d' ells se quedáen atrapats y apretats pels solsimens de roques, y a vegades se dessangráen antes de que acudigueren los equips de rescat. Alguns se moríen de set, encara que ñagueren compañs a pocs metros, tratán desesperadamén de obrí un túnel entre la enruna.

Tomasset baixáe just damún d' ell, seguínlo cap al abismo, pero no se veíen.

¿Estás per ahí, Tomasset?

Sí.

Sentíl li va dona anims, va baixá una mica mes depressa, recuperán la confiansa y seguridat en ell mateix. No va tardá en vore llum y escoltá unes veus; tamé auloráe fum. Va sentí uns sorolls que féen po, crits y cops, eren los relinchos dels ponis acollonits y lo sarabastall veníe dels caixons de fusta aon estáen tancats. Ell estáe igual que los pobres animalets.

Una vegada al nivell prinsipal, va aná a ginollons per los tubots, va obrí la reixa desde dins y va saltá a la terra enfangada. La poca llum subterránea estáe amortida per lo fum, pero veíe los tunels prinsipals.

Lo embarcadó de baix ere Patrick O' Connor, un home d' edat mijana que habíe perdut una cama un solsimén.

Ere católic practicán y lo cridáen Pat lo Papa. Lo va mirá sense creure lo que veíen los seus ulls, com San Tomás.

¡Mecagondéu, Guillermet de Jessús! ¿Pero d' aon ixes?

Del filó dels cuatre peus, ham sentit la explossió. Tomasset va apareixe y va preguntá: ¿Qué ha passat, Pat?

Crec que ha petat al pou Tisbe, al atre extrem d' este nivell. Lo ajudán del capatás y los demés han anat a vore qué ha passat. 

Parláe tranquil, pero se veíe la seua dessesperasió a la mirada.

Guillermet va agarrá lo teléfono y va girá la manivela. Al cap de un momén va sentí la veu de son pare.

Williams al aparato, ¿quí es?

Papa, soc yo, Guillermet.

Grássies a deu totpoderós, ¿estás be? ¡Cóntam lo que saps!

Tomasset y yo estáem al filó dels cuatre peus, ham baixat per Píramo hasta lo nivell prinsipal, creém que lo pet ha sigut a Tisbe, y ña una mica de fum, no mol, pero la gabia no funsione.

Lo mecanisme del cabrestán s' haurá malmetut per la onda expansiva que pujáe, estem tratán de reparál, en poc rato estará arreglat. Procura ajuntá a tots los homens que pugues prop de la gabia per a que pugam pujáls cuan arreo.

Lo pou Tisbe está colapsat, que no vaigue dingú cap allí, podríen quedá voltats pel foc. Ñan aparatos de oxígeno a la porta de la ofissina dels ajudans. 

Guillermet ya u sabíe, ere una innovassió, u reclamáe lo sindicat y ere obligatori per la ley de mines de carbó de 1911.

L' aire no está contaminat ara mateix.

Potsé no aon estás tú, pero mes a dins podríe está pijó.

Tens raó. Guillermet va penjá.

Los va repetí a Tomasset y Pat lo que habíe dit son pare. Pat va siñalá una filera de armaris nous. La clau deu está a la ofissina.

Guillermet va corre cap a la ofissina pero no va vore cap clau, va suposá que algú la portáe penjada al sinto. Als armaris de llanda ficáe: 

aparato respiradó. 

¿Ña alguna pota de cabra o palanca, Pat?

Lo operari teníe una caixa de ferramentes y li va doná un destornilladó gros y fort.

Guillermet va pugué obrí lo primé armari. ¡Estáe forro! Se va quedá en la boca uberta.

¡Mos han engañat! Va di Pat.

Gorrinos capitalistes, va rossegá Tomasset.

Guillermet va obrí un atre armari y tamé estáe forro. Los va reventá tots, enfadat, dessichán denunsiá la falta d' escrupols de Celtic Minerals y Perceval Jones.

Ya mos les arreglarem sense ells, va di Tomasset, que estáe impassién per ficás mans a l' obra.

Guillermet tratáe de dessidí quines eren les millós opsions. Va mirá cap a la vagoneta d' extinsió de insendis, una mala copia que la compañía habíe trobat per a sustituí un camión de bomberos en condissions. La vagoneta estáe plena d' aigua y teníe una bomba de ma. No ere inútil del tot, Guillermet la habíe vist funsioná cuan ñabíe una sentella, una mica de grisú que se cremáe un momén, y tots se tiráen an terra. Estes sentelles a vegades botaén foc al pols de carbó de les parets, que se teníen que arruixá en aigua.

Mos emportarem la vagoneta, li va proposá a Tomasset.

Ya estáe als raíls, y la van espentá per a féla abansá. A Guillermet se li va passá pel cap engancháli un poni dabán, pero su va repensá perque los animalets estáen mol abalotats (com los animalots de la Ascuma).

Pat lo Papa va di: lo meu fill, Miquelet, está a la secsió Marygold, pero no puc aná a buscál, me ting que quedá aquí. Estáe desesperat, pero obligat, en cas d' emergensia lo embarcadó no podíe abandoná lo seu puesto al pou.

Faré tot lo que puga per trobál, va di Guillermet.

Grássies, sagal.

Les vagonetes no portáen frenos, se 'ls atravessáe una cuña de fusta de melis als radios de les rodes. Les vagonetes soltes, fora de control, habíen causat moltes morts, ñafres y ferides als mineros.

Ya portáen mich kilómetro cuan van notá que pujáe la temperatura y lo fum se espessáe. No van tardá a sentí veus. Van seguí les veus per un ramal de una galería. Ere un filó en plena explotassió, als dos costats estáen les portes, los puestos de treball, que a vegades eren sol uns forigons. Cuan lo soroll se va fe mes fort, van dixá lo vagó y van mirá cap abán.

Lo túnel estáe ple de foc y les flames llepáen en furia les parets. Ñabíe un grapat de homens al atre costat del foc, pareixíen les almes dels condenats al infern. Un d' ells portáe una manta a la ma y fotíe cops a unes fustes probán de apagáles. Uns homens cridáen pero ningú ateníe los crits. Llun ñabíe un tren de vagonetes. Lo fum fée auló, mes be pudina, a carn cremada, sucarrada, Guillermet sen va doná cuenta, y al féu casi va vomitá; eixa corrompina veníe del poni que estiráe les vagonetes.

Guillermet va parlá en un dels homens: ¿Qué passe?

Ñan compañs atrapats a les portes, pero no podem arribá an ells.

Lo home que habíe contestat ere Rhys Price, en raó allí ningú s' arremangáe. 

Ham portat la vagoneta de insendis.

Un atre minero se va girá, ere John Jones lo botigué, un home mol templat.

¡Bon treball! Acabem en este infern a manguerades. 

Guillermet va estendre la manguera mentres Tomasset conectáe la bomba. Va dirigí lo chorro al techo del túnel, per a que l' aigua rellissare per les parets. Lo sistema de ventilassió estáe espentán les flames y lo fum cap an ell. En cuan se puguere, diríe als operaris que cambiaren lo sentit dels ventiladós. Segons la normativa, los aparatos reversibles eren ya obligatoris a consevol explotassió minera, un atre dels requissits de la ley de 1911.

Lo foc va escomensá a afluixá y Guillermet va pugué abansá lentamén. 

Al cap de un rato, la porta que estabe mes prop del foc va quedá despejada y dos mineros van ixí volán, respirán aire relativamén llimpio del túnel, eren los germans Ponti, Giuseppe y Giovanni, coneguts com Joey y Johnny (a la mina de Prat de Compte siríen Josep y Joan).

Alguns homens van arreá cap a dins la porta y van traure lo cos de Dai Ponis, lo encarregat dels caballs, no se veíe si estáe mort o sol habíe perdut lo coneiximén.

Ña que portál a Píramo, no a Tisbe.

¿Quí eres tú per a aná manán, Guillermet de Jessús? Va preguntá Price.

Guillermet no li va fe cas y se va dirigí a Jones. Hay parlat per teléfono en los de dal. Tisbe ha quedat mol afectat per lo foc, pero la gabia de Píramo pronte funsionará. M' han dit que los diga a tots que vaiguen cap a allí y esperon.

Ok, los u diré als atres.

Guillermet y Tomasset van seguí combatín lo foc, apagán flames de les portes y liberán mineros. Alguns sanguejáen, datres estáen cremats, atres estáen nafrats per les roques que van caure. Los que podíen caminá arrossegáen als morts y arrastráen als ferits graves, ere una lúgubre professó.

L' aigua se va acabá massa pronte.

Espentarem la vagoneta y la reomplirem en aigua del fondo del pou. 

Van aná depressa cap al pou. La gabia encara no anáe. Ñabíen uns dotse mineros esperán. Alguns cridáen, atres estáen massa cotos. Tomasset omplíe lo vagó en aigua fangosa, Guillermet va torná a cridá a dal.

Lo cabrestán tornará a funsioná en sing minuts. ¿Cóm van les coses per ahí baix?

Ham tret alguns malferits y morts de les portes. Envía vagonetes plenes de aigua en cuan pugues. S' hauríe de invertí lo sentit de la ventilassió.

No se pot fe, Perceval Jones los va contá als inspectós una historia penosa y li van doná un atre añ de plasso per a modificá la estructura.

¿Y si fiques en marcha los aspersós, pots féu?

Sí, aixó sí, per qué no me s' ha ocurrit antes? estáe parlán al mateix tems en un atra persona a dal.

Guillermet va penjá, va ajudá a Tomasset en la bomba de ma, tardáe tan en omplís com en buidás.

Los aspersós anáen, pero lo chorret de aigua que plovíe de la tubería ere massa fluixet per a apagá lo foc. Al menos empapáe algo.

John Jones estáe dirigín als homens. Vatres dos tornéu y portéu un atra vagoneta en aigua.

En aquell momén una figura corríe cap a Guillermet, atravessán la cortina de flames, en la roba cremánse. ¡Deu san! La figura va caure an terra.

Apúntam en la manguera, Jones, y va arrencá a corre en direcsió al túnel. Un chorro de aigua li pegáe a la esquena. La calina ere insoportable, li fée mal la cara y se li cremáe la roba. Va agarrá al home d' enterra per daball dels brassos y lo va estirá marcha atrás. No li veíe la cara, pero ere un sagalot de la seua edat.

Jones seguíe apuntán a Guillermet, ameránlo, pero la part de dabán estáe seca com la mojama, y ya ensumabe la seua propia auló a sucarrat (com los de Monroch, al Matarraña). Va cridá de doló, pero va conseguí aguantá al sagal inconsién. Se va girá cap a Jones y va dixá que lo arremullare sanseret, l' aigua que li corríe per la cara ere una bendissió, perque, encara que li fée mal, lo doló ere soportable.

Jones va bañá al home d' enterra. Guillermet li va doná la volta y va vore qu' ere Miquelet O' Connor, fill de Pat lo Papa, que li habíe dit a Guillermet que probare de trobál.

Jessús misericordiós, apiádat de Pat.

Se va acachá y va agarrá a Miquelet. Lo seu cos penjáe sense forses, sense cap siñal de vida, com a un cuadro de Pedro de Campaña.

Lo portaré al pou.

Tomasset va acompañá a Guillermet, que estáe algo marejat pero encara podíe carregás a Miquelet. A la galería prinsipal van trobá a un equip de rescate en un poni que estiráe un trenet de vagonetes plenes d' aigua. Deuríen vindre de la superfissie, aixó volíe di que la gabia ya anáe, y se estáe rescatán a la gen. De la gabia estáen ixín mes equips de rescate vestits en roba de protecsió y mes vagonetes en aigua.

Cuan Pat va aviá la gabia cap a dal, se va arrimá an ell en Miquelet als brassos.

Pat lo va mirá en ulls de terror, negán en lo cap, com si aquell gesto puguere impedí lo inevitable.

U séntigo mol, Pat.

Pat no volíe mirá aquell cos.

No, eixe no es lo meu Miquelet.

Lo vach traure del foc, pero ya ere massa tart. Y entonses se va derrumbá y va plorá.

(Potsé que continúo)