champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Lo prat
(el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd
estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls
o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de
ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com
a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus
arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera
Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o
acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol,
cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu,
campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y
paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá
hasta prop dels arams. Pero may arribabe a tocá la porcelana de
dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de
Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de
respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo
césped. Rosa,
menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá
la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora,
sels passabe escoltán
los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres
del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades
intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo
en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben,
les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible
que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat
pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra
punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol
pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.
La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que
relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota
comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del
telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta,
inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que
habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures,
sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé
de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta,
com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore
profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona,
plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes
sossegades y doctrinals odes de Horacio.
Assistíe
als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si
puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió
al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se
ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína
(Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de
ficá per la vía!
Pasturá
de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense
pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense
dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros
en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no
patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe
de cuan li habíe picat la mosca.
"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló
parabe tan lluñ!"
Aquella
pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió
del
ferrocarril.
La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va
abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del
Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá
mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la
máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná
acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un
perill que passabe, una catástrofe que amenassabe
sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre
potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo;
mes abán no fée mes que mirál,
sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.
A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí
impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o
escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó
superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé
gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo
passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en
gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa,
acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins
tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes,
forasteres.
Pero lo
telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén
passajero que se aufegabe
al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se
veíe cap
vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá
lo tren.
Matíns
sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels
insectes, la vaca y
los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al
mateix prat, hasta arribá la nit,
en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los
nugols allá
dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al
pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá
alguns estrels a lo mes oscur
del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de
Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de
la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels
seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que
acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang
tintineo de modorra esquella.
An este
silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos
germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per
la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén,
de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca
agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li
recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la
amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats
y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut,
contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu
fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis
que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.
Ere poc
expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella
los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses
que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo
afecte del animal passífic y pensatiu.
Als
tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los
impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta
habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen
nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó
es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de
les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía
pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la
guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos
esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están
exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars
de un camí.
Als
díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás
escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén
de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil
industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels
tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha
nessessaria entre lo alimén
y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en
robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore
absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín,
an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan
ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo
vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a
buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre,
girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:
Estos
recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a
tot aixó que la Cordera
teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe
emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella,
sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la
veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura,
velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.
Antón
de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá
la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un
corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil
estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de
privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí:
antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera
pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá
al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de
sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a
casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich,
dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare
Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe
mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de
rames, siñalánla com a salvassió de la familia. "Cuidéula,
es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra
moribunda, que se va
morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat
en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo
pare no pot
reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al
Somonte.
Tot
aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta
nessessaria no se
teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de
día, de mal humor,
Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán
d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y
Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo
pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la
Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los
cabíe datra conjetura.
Pinín
y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que
no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé
cóm ni cuán.
Al
tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara,
cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los
fills van adiviná lo perill.
No la
habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell
se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño.
Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a
emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá
pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y
dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell
se encaparrabe. Hasta lo radé momén del mercat va está Antón
de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá
- pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que
val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert
consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás,
entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, bueys y
vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen
en mes o
menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.
Al
Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de
Chinta a quedás
sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot
lo día oferinli
pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat..
Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo
capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a
tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera,
interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo
pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les
mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que,
entre madreselvas que encara no floríen y romigueres
o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.
Desde aquell
día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija
semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre
aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los
arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá
blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe
mes. Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe
que pagá o quedás al carré.
Lo
dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare.
Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que
eren los tiranos del mercat. La Cordera va sé comprada a preu
just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va
torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín
tristemen la esquella. Detrás caminaben Antón de Chinta,
pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs. Rosa, al sabé la
venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les
carissies com al jou.
"¡Sen
anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.
"¡Ella
sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra
yaya!"
Aquells
díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La
Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com
sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un
minut abans de que la brutal massolada la derribare morta. Pero
Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben
en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo. Aquell
món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per
l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet,
va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla
a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat,
y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe
tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre
sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que
donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou,
forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está
feta chulles y datres pesses suculentes? Antón no se volíe
imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre
llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ...
Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record
sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units
per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo
se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé
de tot. No podíen separás de ella. Antón, agotada de repén la
exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos,
y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la
senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la
Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles
hores. Al remat, se van tindre que separá. Antón, malhumorat,
cridabe desde casa:
- ¡Bah,
bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ
lo pare, en la
veu enterbolida per les llágrimes.
Caíe
la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos,
formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que
pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo
tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los
chirrits melancolics de infinites chicharres.
-
¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós,
Cordera de la meua alma!
-
¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.
- Adiós
- va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu
lamén trist, ressignat,
entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.
En son
demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al
prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista;
aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.
De
repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los
vagons. A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o
respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que,
pasmades, miraben per aquells tragallums.
-
¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga,
a la yaya vaca.
-
¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli
los puñs al tren, que volabe
camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que
san germana de les picardíes del món:
Y Rosa
y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de
aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua
compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera
satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres... -
¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -
Van
passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey
pera luchá a la guerra carlista.
Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé
influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un
roble.
Y una
tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas
del tren
correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.
Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la
trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va
pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná
Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres
quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta,
als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná
a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al
servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen. Pinín, en
mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos
a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo
estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu
diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un
record de doló lluñá:
-
¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín
de la meua alma! ...
Allá
anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn
de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma,
carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."
Entre
confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén
lo trenpedres
allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés,
les vegues y los roquissals...
¡Qué
sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.
-
¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -
En quín
odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams
del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere
lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa
va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta
del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó
metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de
abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a
queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la
vía abán:
Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats.
Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia.
Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.
Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.
Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.
Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.
Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).
Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.
Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.
Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.
Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.
Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill.
Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.
Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos.
Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.
Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.
Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.
La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.
Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a
l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.
Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.
Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.
Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:
engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.
Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.
- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:
purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.
Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.
Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.
Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.
Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)
Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.
Je ferai un gai sonnet nouveau que je transmettrai par delà Montgibel au marquis qui quitte le surnom de Montferrat, et prend celui de sa mère. Car si l'autruy dreg cobeitas
Germandrea, s. f., du lat. chamoedris, germandrée, sorte de plante.
Faitz li metzina natural
De germandrea, ben secada
E ben en polvera tornada.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Faites-lui médecine naturelle de germandrée, bien séchée et bien réduite en poudre.
ESP. Camedris. IT. Calamandrea. (N. E. Teucrium chamaedrys.
La zamarrilla de los muros (Teucrium chamaedrys L. 1753) es una especie de planta del género Teucrium en la familia Lamiaceae, con uso medicinal y ornamental. Beltronica, beltrónica, betónica menor, camédreo, camedreos, camedrio, camedrios, camedro, carasquilla, carmesio, carrasquilla, carrasquilla macho verdadero, encinilla, encinillas, encinilla solitaria, germandria, germandrina, hierba del carmesio, pata de gallo, poliol ancho, roblecillo, sanguinaria, siete sangrías, trixago, yerba del carmesio.)
Germe, Germ, s. m. y lat. germen, germe.
Germe... es petit ramel al qual natura tramet calor natural, humor nutrimental. Eluc. de las propr., fol. 210.
Germe... est petit rameau auquel nature transmet chaleur naturelle, humeur nutritive.
Romputz a totz germs
La mortz.
Leys d'amors, fol. 28.
A brisé tous germes la mort.
Fig. Germes de volontat. Trad. de Bède, fol. 63.
Germe de volonté.
ESP. Germen, IT. Germe. (chap. Germen, germens.)
2. Germinacio, s. f., lat. germinatio, germination.
Es temps de... germinacio. Eluc. de las propr., fol. 129.
(chap. Es tems de... germinassió.)
Est temps de... germination.
ESP. Germinación. IT. Germinazione. (chap. Germinassió, germinassions; v. germiná.)
3. Germinos, adj., fécond, productif.
Es en gens germinoza. Eluc. de las propr., fol. 164.
Est féconde en gens.
4. Germinatiu, adj., germinatif, propre à se propager.
Es dit duodeni, quar en quascu home es de quantitat de XII ditz.
Eluc. de las propr., fol. 56.
(chap. Se diu duodeno, perque a cada home es de cantidat de dotse dits; medix dotse dits.)
Il est appelé duodénum, car en chaque homme il est dit de la quantité de douze.
PORT. IT. (ESP. chap.) Duodeno.
7. Dozen, Dotzen, adj. num., lat. duocecimus, douzième.
El dozes, us petitz Lombartz.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Le douzième, un petit Lombard.
Deu mais comprar la causa, la dotzena part de tant cum ela val, per cosentiment del ordenador de la gleisa.
Trad. du Code de Justinien, fol. 1.
Doit en plus acheter la chose, la douzième partie de tant comme elle vaut, par consentement de l'économe de l'église.
Ell dec esser lo dotzes. Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Il dut être le douzième.
CAT. Dotsé. ESP. Doceno (duodécimo). PORT. Duodecimo. IT. Dodicesimo.
8. Dotzena, s. f., douzaine.
Una dotzena de moltos.
(chap. Una dotsena de borregos; poden sé cordés grans. En catalá se diu moltó, moltons.)
Charte de Besse en Auvergne, de 1270.
Une douzaine de moutons.
CAT. Dotsena (dotzena). ESP. Docena. PORT. Duzia. IT. Dozzina.
9. Dozens, adj. num., lat. ducentos, deux cents.
Per cent vers ni per dozenz cansos.
(chap. Per sen versos ni per dossentes cansons.)
G. Magret: No m valon re.
Pour cent vers et pour deux cents chansons.
Li prestet dozens marabotis.
(chap. Li va prestá, dixá, dossens maravedís.)
V. de Bertrand de Born.
Lui prêta deux cents marabotins.
Ben dozentas jornadas s'es luynatz de sa terra. V. de S. Honorat.
S'est éloigné de sa terre bien de deux cents journées.
CAT. Dòscènts (sic). ESP. Doscientos, ducientos. PORT. Dozentos. IT. Dugento. (chap. Dossens, dossentes; se escriu igual que lo plural de dossén, que enseñe, cas. docente.)
L'enseignement et le mérite et la valeur... m'ont tellement instruit mon coeur de belle société.
Part. pas. Vulhatz, per so que siatz dutz,
Saber et sen soven vezer.
P. Vidal: Abril issic.
Pour cela que vous soyez instruit, veuillez voir souvent sens et savoir.
Si m trobes fol ni mal duich.
Guillaume de la Tour: Una, doas.
Si me trouvât fou et mal instruit.
ANC. FR. Bien sout esprevier duire è ostour è falcon.
Roman de Rou, v. 3825.
Le second point auquel il se fault diligemment duire et exercer, c'est aux réponses particulières. Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 91. Les Athéniens pour lors n'estoient point encore duits à la marine.
Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Thésée.
Plus prompt à faire mal et plus duit au malheur.
Remi Belleau, t. I, fol. 87.
(chap. du: duc, dus, du, duém, duéu, duen; dut, duts, duta, dutes; duría, duríes, duríe, duríem, duríeu, duríen, etc.)
2. Duc, s. m., lat. ducem, duc, guide.
Si 'l reis engles e 'l duz normanz.
B. de Ventadour: Lanquan vei.
(chap. Si lo rey inglés y lo duc normando.)
Si le roi anglais et le duc normand.
Pero 'l senhers coms, ducs, marques
N'a ben sa pegnora tracha.
Bertrand de Born: Guerra e trebalh.
Pour cela le seigneur comte, duc, marquis en a bien tiré son gage.
CAT. ANC. ESP. Duc. PORT. Duque. IT. Duce, duca (N. E. Benito Mussolini, es grassiós que lo seu apellit sigue casi mussol, que es de la familia del duc, lo búho real, tamé duque en castellá. Al llibre “lo camí” podéu lligí un capítul sobre lo duc, y a los sans inossens, tamé lo trobaréu.)
3. Duquessa, Duguessa, s. f., lat. ducissa, duchesse.
Car mentau duguessa ni regina.
Aimeri de Bellinoi: Tant es d'amor.
Car je me rappelle duchesse et reine.
Fig. Duquessa de valen pretz entier.
Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors.
Duchesse de vaillant mérite entier.
CAT. Duquessa. ESP. Duquesa. PORT. Duqueza. IT. Duchessa. (chap. Duquesa o duquessa, duqueses o duquesses.)
4. Ducat, Dugat, s. m., lat. ducatus, duché.
Del ducat de Normandia... e del comtat de Peitieus.
(chap. Del ducat de Normandía... y del comtat o condat de Peitieus – Poitou.)
V. de Bertrand de Born.
Du duché de Normandie... et du comté de Poitou.
A conquerir emperi e regnat,
Estranhas terras et illas e dugat.
Rambaud de Vaqueiras: Valens marques.
(chap. A conquistá imperi y reinat, extrañes terres e isles y ducat.)
A conquérir empire et royaume, (err sétrangères, sic) terres étrangères et îles et duché.
CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato. (chap. Ducat, ducats; Ducados es una marca de sigarros.)
ESP. Ductor. IT. Duttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores; se sol empleá pera los vehiculs, pun quinse mes aball.
Se pot fe aná en lo sentit de tutó, rectó o retó; tutor, rector, ductor.)
7. Ductibilitat, s. f., lat. ductibilitatem, ductilité.
No es degu metalh de maior ductibilitat.
Eluc. de las propr., fol. 183.
Il n'est aucun métal de plus grande ductilité.
CAT. Ductilitat. ESP. Ductilidad. PORT. Ductilidade. IT. Ductilità. (chap. ductilidat. Es una propiedat que presenten alguns materials, com les aleassions metáliques, que poden deformás plásticamen sense chafás, permitín obtindre arams o fils.)
8. Ductil, adj., lat. ductilis, ductile.
Coyre coronari ductil en subtils laminas.
(chap. Cobre coronari dúctil en sutils, fines, lámines.)
Eluc. de las propr., fol. 187.
Cuivre coronnaire ductile en lames fines.
CAT. ESP. (chap. dúctil) Ductil. PORT. Ductivel. IT. Duttile.
Si le Dauphin vient ici jamais, et ses barons l'amènent.
Mas l'aigua que suau s' adui
Es peiers de cella que brui.
B. de Ventadour: Lo rossignols.
Mais l'eau qui s'écoule doucement est pire que celle qui bruit.
Fig. A ver salvamen
Aduretz tota Fransa.
Germonde de Montpellier: Greu m'es.
Vous conduirez toute la France à vrai salut.
Lo gens temps de pascor,
Ab la fresca verdor,
Nos adui fuelh e flor.
B. de Ventadour: Lo gens.
(chap. Lo gentil tems de primavera, en la fresca verdó, mos porte fulla y flo. Ojalá puguerem recuperá una paraula com pascó, tenín ya Pascua.)
L'agréable temps de printemps, avec la fraîche verdure, nous apporte feuille et fleur.
Mais lai on valor ven e tria,
Ven paratge; et de lai fui
On avol cors soven s'adui.
R. Vidal de Bezaudun: En aquelh temps.
Mais là où mérite vient et choisit, arrive noblesse; et elle fuit de là où lâche coeur souvent parvient.
Loc. prov. Vos sabetz, dona gentil, clara,
Qu'us plazers autre n'adutz.
(chap. Vos sabéu, dona gentil, clara, que un plaé ne du (porte) un atre.)
Amanieu des Escas: Dona per cui.
Vous savez, dame gentille, gaie, qu'un plaisir en amène un autre.
ANC. FR.
Li graindre anemi Diex si sunt li renoié,
Quant il sunt à mal faire aduit et avoié.
J. de Meung: Testament, v. 642.
ANC. ESP. Aducir. IT. Addurre.
10. Aduzemen, s. m., conduite.
Per razon de l'aduzemen de las ayguas.
(chap. Per raó de la conducsió de les aigües.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 79.
Pour raison de la conduite des eaux.
11. Conduire, Condurre, v., lat. conducere, conduire, mener, guider.
Tan feron qu'ill lo conduisseron a Tripol en un alberc.
V. de Geoffroi Rudel.
Ils firent tant qu'ils le conduisirent à Tripoli dans une habitation.
Fig. Mas Dieu prec per sas grans mercis...
Que m condugua en paradis.
Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.
Mais je prie Dieu par ses grandes mercis... qu'il me conduise en paradis.
Car qui joi ni solaz fui
A piech de mort se condui.
Lanfranc Cigala: Ges non sui.
Car qui fuit joie et soulas se conduit à pire que mort.
CAT. Conduir. ESP. Conducir. PORT. Conduzir. IT. Condurre. (chap. conduí: conduíxco, conduíxes, conduíx, conduím, conduíu, conduíxen; conduít, conduíts, conduída, conduídes. Val pera vehiculs y en lo sentit de durá un minjá o algo bastán tems. Este tinet de oli ha conduít mol, ne ham tingut prou per a tot l'añ.)
2. Conduch, s. m., conduite, direction.
Per conduch de nauclers. Trad. du Code de Justinien, fol. 88.
Par conduite de nochers.
ANC. FR. Que vos tel conduit me bailliez
Que je n'i soie domagiez.
Roman du Renart, t. II, p. 371.
CAT. ESP. Conducto. IT. Condotto. (chap. conducte, conductes.)
13. Salvconduch, s. m., sauf-conduit.
Aquest present salvconduch ay fach.
(chap. Este presén salvoconducte hay fet.)
Sauf-conduit donné par J. de Fara en 1385.
J'ai fait ce présent sauf-conduit.
CAT. ESP. PORT. Salvoconducto. IT. Salvocondotto.
14. Conductor, s. m., conducteur, guide.
De la qualla armada et host era conductor et guida lo comte Ramon.
(chap. De la cual armada y host ere conductó y guía lo conde Ramón.)
Chronique des Albigeois, col. 10.
De laquelle armée et troupe le comte Raimond était conducteur et guide.