Mostrando las entradas para la consulta homenatge ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta homenatge ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 8 de abril de 2024

Lexique roman; Hom, Home, Om - Enhonest


Hom, Home, Om, s. m., lat. homo, homme.

Qui mais val mais fay de falhimen,

Can falh en re, que us homs ses valor.

B. Carbonel: Per espassar.

Celui qui vaut davantage fait plus de faute, quand il manque en rien, qu'un homme sans valeur. 

Al lial hom donarai un bezan,

Si 'l deslials mi dona un clavelh.

(chap. Al leal home (li) donaré un besán (moneda, Bizancio), si lo desleal me done un clau o tacha.)

P. Cardinal: Tos temps azir. 

Au loyal homme je donnerai un besant, si le déloyal me donne un clou.

ANC. FR. Se on le devoit croire, selonc ce que il estoit propres homs, ou selon ce que il estoit filz adoptis de Dieu le père.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 244. 

Nus homs ne se teneit à une fame espose. Roman de Rou, v. 770.

Du premier hom 

L'histoire avon.

Blason des Faulces amours, p. 248.

ANC. ESP. No aventures mucho tu riqueza

Per consejo de ome que ha pobreza. 

Hist. du conte de Lucanor. Hist. de la Poés. esp., t. I, p. 97.

Hom s'employa comme pronom indéfini:

Li deu far om so aniversari. Titre vers 1090.

On lui doit faire son anniversaire.

Il est si évident que l' on du français actuel vient de l' hom, om roman, que dans les troubadours cet hom se combine avec le pronom personnel:

Mas ja no s cug hom qu'ieu m' abays.

P. Vidal: A per pauc de. 

Mais que jamais on ne se pense que je m'abaisse. 

Quant el s'irais, e vei c' om no s castia. 

G. Faidit: Cascus hom. 

Quand il s'irrite, et voit qu'on ne se corrige pas. 

ANC. FR. Quant prez erent de cel endreit 

Come hom pierre jeter porreit. 

Roman de Rou, v. 6702.

Une chançon tote de Rome,

Onques si bele n'oï home.

Roman du Renart, t. III, p. 47. 

Les adultères n'avoient bon temps et home n'osoit attenter sacrilége de corrompre une vierge.

F. P. Crespet, De l'excell. de Virg. et Chast. 

ANC. CAT. E per amor pot ser hom ignocentz. 

Ausias March: Si cum un. 

ANC. ESP. La cosa que omne tiene treinta annos 

En paz. Fuero Juzgo, lib. X, tit. II, §.6. 

ANC. PORT. Que ome perdera per ren 

Coita d' amor. 

Cancioneiro de collegio dos nobres, fol. 46. 

ANC. IT. Vien peccato di gola,

Ch' uom chiama ghiottornia.

Brunetto Latini, Tesoretto, 26.

Le professeur Ben. Perotti, traducteur de l'Histoire littéraire de l'Italie par Ginguené, ayant employé l'expression uom dans ce sens indéfini, en disant: Uom sa, uom vede, uom sente, 

des critiques lui ont reproché d'avoir réhabilité cette ancienne acception. Voyez Biblioteca Italiana, nov. 1823, p. 249.

Loc. Anc hom de carn non ac ira maior.

Deudes de Prades: El temps d' estiu. 

Oncques homme de chair n'eut tristesse plus grande.

D' autres miracles moutz 

Don hom carnals no sap fi.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

D'autres miracles nombreux dont homme charnel ne sait la fin.

Fon pueys lo Reis glorios 

Hom carnals, de peccatz blos.

Guillaume de S. Didier: Aissi cum a. 

Fut ensuite le Roi glorieux homme charnel, exempt de péchés.

Coma son homes de mar. V. et Vert., fol. 54. 

Comme sont hommes de mer.

Briguet com los bons homes de cort, et apres tot so qu'el pot.

V. de Sordel. 

Il fraya avec les bons hommes de cour, et apprit tout ce qu'il put.

- Homme-lige, vassal.

Seretz home delh comte de Tholosa, et ad elh seretz obediens.

Philomena. 

Vous serez homme du comte de Toulouse, et à lui vous serez obéissant.

Fig. Sos amicx e sos servire

E sos homs suy e serai.

Hugues de S. Cyr: Aissi cum es. 

Son ami et son serviteur et son homme je suis et serai.

Vostr' om sui en totas sazos.

G. Faidit: Ab chantar. 

Je suis votre homme en toutes saisons. 

ANC. FR. Je sui vostre homs et vos mes sire. 

Roman du Renart, t. II, p. 307. 

CAT. MOD. Home. ESP. MOD. Hombre. PORT. MOD. Homem. 

IT. MOD. Uomo. (chap. Home, homens.)

2. Gentils hom, s. m., gentilhomme.

Si el es filhs d' aital hom que es fort gentils om.

Trad. du Code de Justinien, fol. 98. 

S'il est fils de tel homme qui est fort gentilhomme. 

Gentils hom era, fils d'un cavallier que non era rics.

V. de Guillaume Adhémar.

Était gentilhomme, fils d'un cavalier qui n'était pas riche.

ANC. FR.

Laboureurs vit repaistre en leurs maisons 

Sans craincte ou pour, plus fiers que gentilz homs.

Clément Marot, t. V, p. 61. 

CAT. Gentil home. ESP. Gentilhombre. PORT. Gentil-homem. 

IT. Gentiluomo. (chap. Gentilhome, gentilhomens; A Aragó se solíe di rico ome, ricos omes.)

3. Homenes, Omenes, s. m., hommage.

Que 'l vengues, 

Mas juntas, far homenes.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben. 

Que je lui vinsse, mains jointes, faire hommage. 

Mi dons, per sa franchesa gran, 

Plac e receup mon omenes.

Peyrols: Ieu non lauzarai. 

Ma dame, par sa franchise grande, agréa et reçut mon hommage.

(chap. Homenache, homenaches; homenaje, homenajes; sagramén, sagramens.)

4. Omenesc, s. m., hommage.

Carta col rei reconosc qu'el sagramen que li fon fag, li fes hom ses omenesc. Cartulaire de Montpellier, fol. 160. 

Charte comme le roi reconnut que le serment que lui fut fait, on lui fit sans hommage.

5. Homenatge, Homenage, Omenage, s. m., hommage.

S' eu fos seigner, ja no m feir' homenatge 

Adrechamen, car sai qu'el no 'l tenria.

Lanfranc Cigala: Estiers mon grat. 

Si je fusse seigneur, jamais il ne me ferait hommage directement, car je sais qu'il ne le tiendrait pas. 

Vuelh que totz li fassan homenage. Philomena. 

Veut que tous lui fassent hommage. 

Fig. Ella lo pres per son cavallier, e receup son homenatge.

V. de Raimond Jordan. 

Elle le prit pour son chevalier, et reçut son hommage.

Pueis vi mon humil semblan, 

E receup mon homenatge.

G. Faidit: Sitot ai. 

Puis elle vit mon humble manière, et reçut mon hommage.

Com s' ieu l' agues fait certan omenage. 

Peyrols: D' un bon vers. 

Comme si je lui eusse fait sûr hommage. 

CAT. Homenatge. ESP. Homenage (homenaje). PORT. Homenagem. 

IT. Omaggio. (chap. Homenache, homenaches; homenaje, homenajes; sagramén, sagramens.)

6. Homecida, Omicida, s. m., lat. homicida, homicide, meurtrier. 

No sias homecida de tu mezeys.

(chap. No sigues homissida de tú mateix; no te suissidos; v. suissidá.)

V. et Vert., fol. 21. 

Ne sois pas homicide de toi-même.

- Meurtre.

Lo VII peccat fo omicida. Hist. abr. de la Bible, fol. 2. 

Le septième péché fut homicide. 

CAT. ESP. PORT. Homicida. IT. Omicida. (chap. homissida, homissides.)

7. Homicidi, Omicidi, s. m., lat. homicidium, homicide, meurtre. Mesclas e bregas,... contensos et omicidis. 

Apres sego s'en motas ves homicidis.

V. et Vert., fol. 22 et 11. 

Querelles et disputes,... contestations et homicides.

Après s'en suivent nombreuses fois homicides. 

CAT. Homicidi. ESP. PORT. Homicidio. IT. Omicidio. (chap. Homissidi, homissidis; assessinat, assessinats.)

- Meurtrier.

Homicidi e lauzengier...

Homicidi e traidor.

Marcabrus: Pus mos. 

Homicides et médisants... 

Homicides et traîtres.

(chap. Homissida, homissides; assessino, assessinos. ESP. Homicida.)

8. Homicidier, s. m., homicide, meurtrier.

Als homicidiers, als fornicadors.

(chap. Als homissides, als fornicadós.)

Trad. de la Ire Ép. de S. Paul à Timothée.

Aux homicides, aux fornicateurs.

ANC. CAT. Homicidiari. IT. Omicidiario. (chap. Homissida, homissides.)

9. Prohome, Prosom, s. m., lat. prudens homo, prud'homme.

Lo jutges las deu far commandar en garda d' un prohome estranh.

Trad. du Code de Justinien, fol. 21. 

Le juge doit les faire recommander en la garde d'un prud'homme étranger.

L'aigua si part sus el gravier, 

Lo prosoms mes dedins sos pes.

V. de S. Honorat. 

L'eau se sépare sur le gravier, le prud'homme mit ses pieds dedans. 

ANC. FR. Fet Renart, qar tu es prodom. Roman du Renart, t. I, p. 196. Mais puis sera prodons et sages. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 369. 

ANC. CAT. Prohom. ESP. Prohombre. (chap. Prohome, prohomens.)

10. Prodomia, s. f., prud'hommie, bonté, probité.

Paire, en vos non es prodomia. Chronique d'Arles. 

Père, en vous n'est pas prud'hommie.

11. Bonomia, s. f., bonhomie, douceur, bonté.

Un evesque mot sant e de gran bonomia. 

Complida de vertut e de gran bonomia. 

V. de S. Honorat.

Un évêque moult saint et de grande bonhomie.

Accomplie de vertu et de grande douceur.

12. Human, Uman, adj., lat. humanus, humain.

Deslivrar d'infern trastot l' uman linhatge. V. de S. Honorat.

Délivrer d'enfer toute l'humaine race.

Pres per nos carn humana.

(chap. Va pendre per natros carn humana.)

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Prit pour nous chair humaine.

CAT. Humá. ESP. PORT. Humano. IT. Umano. (chap. Humá, humans o humano, humans; humana, humanes.)

13. Humanal, Umanal, adj., humain.

Per tu es sobronrada 

Tota l' umanals lignada.

G. Riquier: Sancta Verges. 

Par toi est surhonorée toute l'humaine lignée. 

El penra en lhieis humanal natura. Liv. de Sydrac, fol. 90. 

Il prendra en elle humaine nature.

ANC. CAT. ANC. ESP. Humanal.

14. Humanalmen, adv., humainement.

Una emage de Nostre Senhor, no... facha humanalmen, mas per vertut de Dieu. Cat. dels apost. de Roma, fol. 36.

Une image de Notre Seigneur, non... faite humainement, mais par vertu de Dieu.

Humanalment passant d'aquest setgle en l'autre.

Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 33.

Passant humainement de ce monde dans l'autre.

15. Humanat, adj., humanisé, devenu homme. 

El filh, en quant que es humanat et incarnat. Eluc. de las propr., fol. 8.

Le fils, en tant qu'il est humanisé et incarné.

(chap. Humanisat, convertit en home.)

16. Humanitat, Umanitat, s. f., lat. humanitatem, humanité. 

Aperteno a Jhesu Christ, cant a ssa humanitat. V. et Vert., fol. 4. Appartiennent à Jésus-Christ, quant à son humanité. 

Car selh qu' anc no fes peccat, 

Venc suffrir humanitat 

E mort desotz Pons Pilat.

Pierre d'Auvergne: Lauzatz sia. 

Car celui qui jamais ne fit péché, vint souffrir humanité et mort dessous Ponce-Pilate.

- Charité, douceur.

No fai umanitat als paubres. Trad. de Bède, fol. 64. 

Ne fait pas charité aux pauvres. 

CAT. Humanitat. ESP. Humanidad. PORT. Humanidade. IT. Umanità, umanitate, umanitade. (chap. Humanidat, humanidats; v. humanisá: humaniso, humanises, humanise, humanisem o humanisam, humaniséu o humanisáu, humanisen; humanisat, humanisats, humanisada, humanisades.)


Honor, Onor, s. f., lat. honor, honneur, avantage.

Ja mos chantars no m'er honors.

B. de Ventadour: Ja mos. 

Jamais mon chanter ne me sera honneur.

Gran ben e gran honor 

Conosc que Dieus me fai, 

Qu' ieu am la belazor 

Et elha me, so sai.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Grand bien et grand honneur je connais que Dieu me fait, vu que j'aime la plus belle et elle moi, je le sais. 

Loc. Cant el vi que venia,

Salh en pes per far m' onor.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

Quand il vit que je venais, il saute en pied pour me faire honneur.

Prép. comp. En honor del Paire en cui es 

Totz poders e tota vertatz. 

Pons de Capdueil: En honor. 

En honneur du Père en qui est tout pouvoir et toute vérité.

ANC. FR. Moult li portent tuit grant honor. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 234.

- Dignité, bénéfice, droits honorifiques, fonds, terre, domaine, patrimoine. 

E 'l reys de cu ieu tenc m' onor.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Et le roi de qui je tiens ma terre. 

Que m renda m' onor e tot mo fieu. 

Mi renda en sa honor ces ni tolieu. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88 et 72. 

Qu'il me rende mon bénéfice et tout mon fief. 

Me rende en son domaine cens et tonlieu. 

Honor dotal no s pot alienar. Petit Thalamus de Montpellier, p. 69. 

Fonds dotal ne se peut aliéner. 

Fig. et allusiv. D'aver l' onor e 'l fieu

Que han tos los cors sancs que moriron per Dieu.

V. de S. Honorat. 

D' avoir la dignité et le fief qu'ont tous les corps saints qui moururent pour Dieu. 

ANC. FR. Jà n'aura ne bien ne honor.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 370. 

Ci sunt venu Sarrazin d'outre-mer 

Qui bien nos cuident de nos honors geter. 

Roman d'Agolant. Bekker, p. 185. 

CAT. ESP. PORT. Honor. IT. Onore. (chap. Honor, honors; v. honorificá, honrá.)

2. Honransa, Onransa, s. f., honneur. 

Er lo pro meus, e vostra l' onransa. 

Aimeri de Peguilain: Hom ditz.

Sera mien le profit, et votre l'honneur.

Si domneys e cortejars no fos,

No fora pretz ni servirs ni honransa. 

P. Raimond de Toulouse: Tos temps aug. 

Si galanterie et courtiser ne fût, ne serait mérite ni servir ni honneur.

- Accueil, éloge.

No m tardasetz hueimais vostra honransa, 

S' aver la dei.

Giraud le Roux: Nulhs hom. 

Que vous ne me retardassiez désormais votre accueil, si je dois l'avoir.

L'autre fan, senes sal, 

Coblas, sirventes, dansas; 

... Cuian honransas 

Penre per lur trobar.

G. Riquier: Pus Dieu. 

Les autres font, sans sel, couplets, sirventes, danses;... ils pensent recueillir des éloges pour leur trouver.

- Hommage.

Pois li darem del vi en luoc d' onransa. 

Lanza: Emperador. 

Puis nous lui donnerons du vin en lieu d' hommage. 

ANC. IT. Onranza.

3. Honrament, Onramen, s. m., considération, politesse, égard, respect.

Las! qui sabra mais tan entieiramens 

Far ad autrui honramens ni honor.

Aimeri de Peguilain: S'ieu anc chantiei. 

Hélas! qui saura désormais aussi entièrement faire à autrui considération et honneur.

Quar us belhs honramens

Val mais q' un don petitz.

Giraud de Calanson: El mon non. 

Car une belle politesse vaut mieux qu'un petit don.

- Honneur, gloire.

Quascun jorn creyssetz vostr' onramen. 

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

Chaque jour vous accroissez votre honneur. 

Car an mes tot so per qu' om vai pueian 

En honrament et en pretz, en soan.

B. Calvo: Ab gran dreg. 

Car ils ont mis en mépris tout ce par quoi on va montant en gloire et en mérite.

- Avantage, profit.

C' apres lo joy me vengues l' onramen. 

G. Faidit: Anc no m parti. 

Qu'après la joie me vînt le profit.

Onramens grans cre que 'l n' eschai

A celh que sab en patz sufrir 

Son dan.

P. Raimond de Toulouse: Us novels. 

Grand avantage je crois qu'il lui en échoit à celui qui sait souffrir en paix son dommage.

- Domaine, terre.

Demandatz al rey tot l' onramen 

De lai d' Urgelh, que soliatz tener.

Bertrand de Born: Un sirventes farai. 

Demandez au roi tout le domaine au-delà d'Urgel, que vous aviez coutume de tenir. 

ESP. Honramiento. (chap. Honramén, honramens.)

4. Honrador, s. m., qui honore, adorateur.

Com servidor et honrador de Dieu. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 16.

Comme serviteur et adorateur de Dieu. 

ESP. PORT. Honrador. (chap. Honradó, honradós, honradora, honradores.)

5. Honoros, adj., du lat. honorificus, honorable.

Totz bos ayps, per qu' estatz honoros

E fis e cars e valens sobr' els bos.

Arnaud de Marueil: A gran honor. 

Toutes les bonnes qualités par lesquelles vous êtes honorable et fidèle et cher et méritant sur les bons.

CAT. Honros. ANC. ESP. Honoroso. ESP. MOD. PORT. Honroso. 

(chap. Honrós, honrosos, honrosa, honroses; honorífic, honorifics, honorífica, honorífiques; honorable, honorables.)

6. Honorable, Honrable, Ondrable, adj., lat. honorabilem, honorable.

So es qu' el sia plus honorables dels altres. Trad. de Bède, fol. 63. 

C'est-à-dire qu'il soit plus honorable que les autres.

Si non cuia que li sia honrabla. V. et Vert., fol. 31.

S'il ne pense pas qu'elle lui soit honorable.

Del ondrable senhor. Tit. de 1402, de Bordeaux. Bibl. Monteil. 

De l' honorable seigneur.

A lo honorable home Johan. Tit. de 1464, de Bordeaux. Bibl. Monteil. 

A l' honorable homme Jean. 

CAT. ESP. Honorable. IT. Onorevole.

7. Honoriu, adj., remarquable, distingué.

Ma don' a pretz honoriu.

P. Vidal: Be m pac. 

Ma dame a mérite distingué.

8. Honorar, Honrar, Onrar, Hondrar, Ondrar, v., lat. honorare, honorer.

Qui honora son paire s' esjauzira de sos fils. Trad. de Bède, fol. 70. 

Qui honore son père se réjouira de ses fils. 

Gran ren pogra d'autras donas honrar.

Arnaud de Marueil: Anc vas amor. 

Beaucoup d'autres dames je pourrais honorer. 

Tant cantet d' ela, e tant la onret e la servi que la domna se laisset envolar ad el. V. de Pierre de Maensac. 

Tant chanta d'elle, et tant l'honora et la servit que la dame se laissa enlever par lui. 

Part. pas. Mas volon mort onrada que viure aunidamen. 

Guillaume de Tudela. 

Ils veulent plus mort honorée que vivre honteusement. 

ANC. FR. Mult sunt honuret li tuen ami.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 138. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Honorar. CAT. MOD. ESP. MOD. PORT. Honrar.

IT. Onorare. (chap. Honrá: honro, honres, honre, honrem o honram, honréu o honráu, honren; honrat, honrats, honrada, honrades.)

9. Honradamen, adv., honorablement.

Ella lo fetz honradamen sepellir en la maison del Temple de Tripol.

V. de Geoffroi Rudel. 

Elle le fit honorablement ensevelir dans la maison du Temple de Tripoli. 

CAT. Honradament. ESP. PORT. Honradamente. (chap. Honradamen.)

10. Honoradamen, adv., honorablement.

Me fai entr' els pus vieure mot honoradamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Me fait vivre entre eux beaucoup plus honorablement.

CAT. Honorablement. ESP. Honorablemente. IT. Onorevolmente.

(chap. Honorablemen.)

11. Honorificar, v., lat. honorificare, rendre honneur, honorer.

Qual que sia que a me aura aministrat, mon payre lo honorificara.

Frag. de trad. de la Passion. 

Quel qui soit qui m'aura servi, mon père lui rendra honneur.

ANC. FR. Vous avez trouvé le moyen de faire que ceste place-cy, laquelle de soy est assez refusable, soit maintenant honorifiée.

Macault, Trad. des Apophtegmes, fol. 44.

CAT. ANC. ESP. Honorificar. IT. Onorificare. (chap. Honorificá.)

12. Deshonor, Desonor, s. f., déshonneur.

En gran deshonor

Ne venra sa corona.

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

En grand déshonneur en viendra sa couronne. 

Loc. Anc no ill fi desonor.

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels. 

Jamais je ne lui fis déshonneur. 

Sitot lop m' apellatz, 

No m' o tenh a deshonor.

P. Vidal: De chantar. 

Quoique vous m'appeliez loup, je ne le tiens pas à déshonneur. 

ANC. FR. Icil te gart de deshonor.

Roman du Renart, t. II, p. 78. 

CAT. ESP. Deshonor. IT. Disonore. (chap. Deshonor, deshonors; 

v. deshonorá, deshonrá.)

13. Deshonransa, Desonransa, s. f., déshonneur, opprobre. 

Car clergue e sel de Fransa

Prezon pauc la desonransa.

Palazis: Si col flacs. 

Car les clercs et ceux de France prisent peu le déshonneur.

Qui volra venjar la deshonransa

Qu'elh pres per nos, quan sus la crotz fo mes. 

R. Gaucelm: Qui vol aver. 

Qui voudra venger l' opprobre qu'il prit pour nous, quand il fut mis sur la croix. 

ANC. FR. Sa honte e sa deshonorance. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 169. 

ANC. CAT. Desonranza. (chap. Deshonransa, deshonranses; deshonor.)

14. Desonorar, Deshonrar, Deshondrar, Desonrar, Desondrar, v., déshonorer, outrager.

Aitals hom Dieu desonora. Brev. d'amor, fol. 140.

Un tel homme outrage Dieu.

Greu er que no us deshondre.

P. Vidal: No m fay chantar. 

Il sera difficile qu'il ne vous déshonore. 

Part. pas. Mas vueilh murir qe viure desonratz.

Blacasset: Gerra mi play.

Plus je veux mourir que vivre déshonoré.

La crestiantatz era estada desonrada. V. de Folquet de Marseille.

La chrétienté avait été déshonorée.

CAT. Deshonrar. ANC. ESP. Deshonorar. ESP. MOD. PORT. Deshonrar. 

IT. Disonorare. (chap. Deshonrá.)

15. Desonradament, Desondradamens, adv., d'une manière déshonorante, honteusement.

Amenat fora mot desonradament. Hist. abr. de la Bible, fol. 70. 

Amené dehors moult honteusement.

Menat mot desondradamens. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 30. 

Mené moult malhonnêtement.

(chap. Deshonradamen.)

16. Endesonrar, v., déshonorer. 

Part. pas. Per totz tengutz... 

Endesonratz.

Esperdut: Qui non. 

Par tous tenu... déshonoré.

17. Sobronrar, v., surhonorer, honorer beaucoup.

Part. pas. Aissi quon es sobronrada

La maire del Salvador.

G. Riquier: Aissi quon es. 

Ainsi comme est surhonorée la mère du Sauveur.

(chap. Sobrehonrá; sobrehonrat, sobrehonrats, sobrehonrada,  sobrehonrades.)

18. Honestat, Honestetat, s. f., lat. honestatem, honnêteté, vertu.

En la honestat de matremoni. 

Si no fos per la honestetat de matremoni e del sagramen.

(chap. Si no fore per la honestidat de matrimoni y del sacramén.)

V. et Vert., fol. 91 et 92.

En l' honnêteté au mariage.

Si ne fût pour l' honnêteté de mariage et du sacrement.

Prov. Honestat non porta costalier.

B. Carbonel: Per espassar. 

Vertu ne porte pas coutelas.

ANC. CAT. Honestat. CAT. MOD. Honestetat. ANC. ESP. Honestad. 

ESP. MOD. Honestidad. PORT. Honestidade. IT. Onestà, onestate, onestade. (chap. Honestidat, honestidats.)

19. Honest, adj., lat. honestus, honnête, vertueux, poli.

Pueys fai cara mout honesta.

(chap. Pos fa cara mol honesta; fé cara : tindre la cara de.)

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Puis fait mine moult honnête.

Car es tan de bon aire,

Franch' et umils et honesta.

G. Adhemar: Be m'agr'ops. 

Car elle est si débonnaire, franche et modeste et vertueuse.

O ell es pus honestz que los autres, o ell es faula et ysquern e dirrizio de tot lo poble. V. et Vert., fol. 97. 

Ou il est plus vertueux que les autres, ou il est la fable et la raillerie et la dérision de tout le peuple. 

CAT. Honest. ESP. PORT. Honesto. IT. Onesto. (chap. Honest, honests u honestos, honesta, honestes.)

20. Honestamen, adv., honnêtement, convenablement.

Aqui sio li lieh establit honestamen.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 27. 

Là soient les lits établis convenablement. 

CAT. Honestament. ESP. PORT. Honestamente. IT. Onestamente. 

(chap. Honestamen.)

21. Dezonestat, Deshonestetat, s. f., déshonnêteté, malhonnêteté, grossièreté. 

Ses far dezonestat. Leys d'amors, fol. 41. 

Sans faire malhonnêteté.

Vilanas paraulas que tornon en ribaudias et en deshonestetat.

V. et Vert., fol. 84. 

Vilaines paroles qui tournent en débauches et en déshonnêteté.

ANC. ESP.

Toda monia que face tan grand desonestat. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 549. 

CAT. Deshonestedat. ESP. MOD. Deshonestidad. PORT. Deshonestidade. IT. Disonestà, disonestate, disonestade. (chap. Deshonestidat, deshonestidats.)

22. Deshonest, adj., déshonnête, malhonnête, grossier.

Per servizis deshonestz, donon las prebendas de sancta Glieya.

Per deshonestas paraulas.

(chap. Per deshonestes paraules.)

V. et Vert., fol. 16 et 3. 

Pour services déshonnêtes, ils donnent les prébendes de sainte Église.

Par déshonnêtes paroles. 

CAT. Deshonest. ESP. PORT. Deshonesto. IT. Disonesto. 

(chap. Deshonest, deshonests o deshonestos, deshonesta, deshonestes.)

23. Deshonestamen, adv., déshonnêtement, malhonnêtement.

Tracta l'autre deshonestamens. 

Sovens s' en paro e s'en aparelhon plus vanamens e plus deshonestamens. 

V. et Vert., fol. 92 et 18. 

Traite l'autre malhonnêtement. 

Souvent elles s'en parent et s'en apprêtent plus vainement et plus déshonnêtement. 

CAT. Deshonestament. ESP. PORT. Deshonestamente. 

IT. Disonestamente. (chap. Deshonestamen.)

24. Enhonest, adj., lat. inhonestus, inconvenant, malhonnête.

Injusta deffensa e enhonesta. L'Arbre de Batalhas, fol. 113.

(chap. Injusta defensa e inhonesta.)

Défense injuste et inconvenante.

ESP. Inhonesto. IT. Inonesto. (chap. Inhonest, inhonests o inhonestos,  inhonesta, inhonestes : deshonest, etc.)

domingo, 8 de octubre de 2023

Gaucelm Faidit.

Gaucelm Faidit.

Gaucelm Faidit.

I.

Lo rossinholet salvatge
Ai auzit que s' esbaudeya
Per amor en son lenguatge,
E m fai si murir d' enveya,
Quar lieys cui dezir
Non vey ni remir,
Ni no m volc ongan auzir;
Pero pel dous chan
Qu' ilh e sa par fan
Esfortz un pauc mon coratge,
E m vau conortan
Mon cor en chantan,
So qu' ieu no cugei far oguan.

Empero nulh alegratge
No m don al cor ren qu' ieu veya,
Per qu' ieu conosc mon follatge;
Et es dreitz qu' aissi m' esteya:
E deu m' avenir,
Quar per fol cossir
Laisiey mon joy a chauzir;
Don sui en afan,
E n' ai ira e dan,
E conosc en mon coratge
Qu' ai perdut est an,
Qu' anc no i aic joi gran
Ni re que m vengues a talan.

E sitot planh mon dampnatge,
Mon cor aclin e sopleya
Vas lieys que a 'l senhoratge
En mi, tant com esser deya;
Car no m poc plus dir
Quan venc al partir,
Mas sa cara 'l vi cobrir,
Em dis sospiran:
“A dieu vos coman!”
E quan pens en mon coratge
L' amor e 'l semblan,
Per pauc en ploran
No m' auci, quar no ill sui denan.

Anc non falsiei mon viatge
Vas lieys cui mos cors s' autreya
Pus l' agui fait homenatge,
E non ai cor que m recreya
Ja del sieu servir;
Cui qu' enuey ni tir,
Sieus sui, e no m puesc giquir
De lieys tan ni quan;
Qu' autra non deman,
Ni non es en mon coratge
Res qu' ieu vuelha tan,
Per que la reblan
Mas mas juntas humilian.

Mi dons m' a per heretatge
Acli, cum selh que merceya,
Que no m' aia cor salvatge,
Ni fals lauzengiers non creya
De mi, ni s' albir
Que vas autra m vir;
Que per bona fe sospir,
E l' am ses enguan
E ses cor truan;
Qu' ieu non ai ges tal coratge,
Cum li fals drut an
Que van gualian,
Per qu' amors torna en soan.

Chansos, de te fatz messatge,
E vai ades e despleya
Lai on jois a son estatge,
A mi dons que tan me greya;
E poiras li dir
Qu' ieu muer de dezir;
E s' ilh te denh' aculhir,
Vai li remembran,
E non t' ans tarzan,
Lo mieu deziros coratge
E l' amor tan gran
Don muer deziran,
Quar non la remir en baizan.
Na Maria, tan
Avetz de pretz gran,

Per que son tuich d' agradatge

Mei dich e mei chan,

Per la lauzor gran
Que ieu dic de vos en chantan.

II.

Ab Cossirier plang,
En chantan, mon dampnatge
D' un joy que m sofrang
Per mon mezeis follatge,
Qu' en pays estrang
Sui, e no i vey messatge
De lieys cui sopley,
Don ges no m recrey;
Qu' ades on qu' estey
L' aclin ses cor volatge,
Sitot non la vey.

Mout fi belh guazang,
Quan pres mon homenatge,
Per qu' ieu non remang
En autrui senhoratge,
Ni a mi no s tang
Qu' ieu segua autre viatge,
Ni que ja desrey
En autrui domney,
Ans sos sers m' autrey
Humils ab fin coratge,
Qu' autra non envey.

Mi dons sui aclis
Vas on qu' ieu an ni venha,
Et al dous pays
On ilh estai e renha
Suavet m' aucis
Ab sa falsa entresenha;
E no sai per que
M' a destreg ancse,
Qu' ieu l' asegur be
Que ja d' autra no m fenha;
Mas ilh no m' en cre.

Mielhs fora m sofris

De lieys, cui jois mantenha,
Qu' ieu ja non la vis,
Qu' aitals maltraitz m' en venha.
Sola m' a conquis
La belha que no m denha,
Pus per sa merce
Mi retenc ab se;
Ar no l' en sove,
Quar m' es ops que m revenha,
Ni 'l membra de me.
Amors, que farai
S' aissi m dezasegura
Lo mals qu' ieu en trai,
E de mi non a cura?
Quar gelos savai,
Et avols gens tafura,
E croy lauzengier
Son d' amor guerrier;
Per que Jhesu quier
Que los met' en rancura
Et en encombrier.

Joyos, ben s' eschai
Qu' aya de joy fraitura
Qui ab joy estai
Et ab joy non s' atura;
E mos cors es sai
Lueng de bon' aventura
En greu cossirier;
E mon Santongier
Vey d' amor primier,
E si sa joya 'l dura
Be 'l vai a sobrier.

E tu, messatgier,
Porta 'l chant leugier
N Agout, on pretz s' atura,
Lai part Monpeslier.

III.

Tant ai sufert longamen gran afan,
Que, s' estes mais que no m' aperceubes,
Murir pogra tost e leu, si m volgues,
Qu' a la belha non penra ja dolors
En cui mala fos beutatz e valors,
Don regardan part forsatz mon coratge;
E pus no m vol, segrai autre viatge,
Qu' a lieys non cal, ni no so ten a dan
De perdre me ni 'ls belhs digz de mon chan.

Pero tal ren ten hom vil qu' es prezan,
E tal ren pert que ditz que l' es ben pres,
Que pueis li fai frachura meyns de bes;
Mas de mi dons es tan grans sa ricors
Que ren no s ten si m pert ni m vir alhors;
Doncs, be fis ieu outracuiat folatge
Quan percassiei ma mort e mon dampnatge,
Per mon fol cor que m fetz dir en chantan
So don degra gen cobrir mon talan.

E pus mon cor e mei huelh trahit m' an,
E ma mala domna e ma bona fes,
Si que quascus m' agra mort si pogues,
Clamar m' en dei com de mals bailidors;
E ja mos huelhs messongiers traidors
Non creirai mais, ni fiansa ses gatge;
Quar selh es folhs qui fai folh vassalatge,
E folhs qui cre aver a son coman
Tot so que ve plazen ni benestan.

Meravilh me, pus ab mi dons es tan
Pretz e valors, plazers e digz cortes,
Com pot esser que no i sia merces;
E m meravilh de lieys on es honors,
Sens e beutatz, que ja no i sia amors;
E m meravilh de domna d' aut paratge,
Belh' e gentil, qu' es de mal senhoratge,
Ni com pot far contra sa valor tan
Que desmenta son franc humil semblan.

De tot aisso ai meravilha gran;
E pus no 'l platz que si camge de res,
No m tenra mais enfrenat sos mals fres,
Qu' era m' en part, sitot m' es dezonors;
Et agra m' obs que fos del maltrag sors:
Pus alhors vau mudar mon estatge,
Bon encontre m don dieus e bon intratge,
E m lais trobar dona ses cor truan,
Qu' ab mal senhor ai estat aquest an.

Ab tot aital mal e brau e tiran
Volgr' ieu estar voluntiers, s' ill plagues,
Mais qu' ab autra que mais de be m fezes;
Mas, pus no il platz, a tal vau per socors
De cui me ven al cor plazens dousors;

Belh' es e pros, franch' e de bon usatge,
Et a m mandat per un cortes messatge
Q' un pauc auzel en mon punh, que no s n' an,
Am mais qu' al cel una
grua volan.

Mon Santongier m' ane mon sobregatge,
Quar ai conquist gran sen ab gran follatge,
E sai chauzir d' amor lo pro e 'l dan,
E jamais jorn no m' aucirai preyan.

Q' un pauc auzel en mon punh, que no s n' an, Am mais qu' al cel una grua volan.


IV.

Sitot ai tarzat mon chan
E n' ai fag trop lonc estatge,
Ar ai ben cor e talan
Qu' ie 'n torn la perd' e 'l dampnatge,
Que 'l belha m met el viatge,
E m ditz qu' ieu mostr' en chantan
Lo joy e la valor gran
Que m donet, e l' alegratge,
Lo jorn que m retenc baizan.

Adoncs l' estei tan denan,
Mas jontas, de bon coratge,
De genolhos, en ploran,
Tro m pres en son senhoratge;
Mas al prim li fo salvatge,
Quar m' auzei enhardir tan;
Pueis vi mon humil semblan,
E receup mon homenatge,
Quar mi conoc ses enjan.

Amicx, quan se vol partir
De si dons, fai gran efansa,
Sitot no vol aculhir
Sos precx a la comensansa;
Qu' amors s' abriva e s' enansa
Ab honrar et ab servir;
E qui vol de lieys jauzir,
Sia de belha semblansa,
E sapch' amar e sofrir.

Mi dons am tant e dezir
Que, qui m mezes en eguansa
Vas lieys tot quant hom pot dir,
Non penria eu acordansa
Qu' ieu ja 'n partis m' esperansa,
Ni s camjesson mei cossir;
Ni no vuelh esdevenir
Senes lieys senher de Fransa;
Guardatz si vuelh qu' ilh m' azir!

Manthas sazos s' esdeve
Que pens tan fort e cossire
Qu' ieu non aug qui parla ab me,
Ni fatz mas tremblar e frire;
E pens com no volc assire
Dieus en una sola re
La beutat qu' ilh a en se,
E 'l gen parlar e 'l dous rire
Ab que s' amor me rete.

Tot ai per ma bona fe
Conquis so don sui jauzire,
E prec mi dons per merce
Que son cors del mieu no vire,
Quar sos hom e sos servire
Sui, et ai estat ancse;
Et ades pueia e ve
L' amors, e dobla 'l dezire
On ilh plus mi fai de be.

Linhaura, lai vir mon fre
Vas mon senhor cui dezire
E vuelh s' onor e son be.

V.

Si anc nulhs hom per aver fin coratge,
Ni per amar leialmen ses falsura,
Ni per sufrir franchamen son dampnatge,
Ac de si dons nulh' onrada aventura,
Ben degr' ieu aver
Alcun covinen plazer,
Qu' el ben e 'l mal, quals qu' ieu n' aya,
Sai sufrir, et ai saber
De far tot quan mi dons playa,
Si qu' el cor non puesc mover.

De ben amar sai segr' el dreg viatge,
Si que tant am mi dons outra mezura
Que far en pot tot quan l' es d' agradatge;
Qu' ieu no 'lh deman, tan tem dir forfaitura
Baizar ni jazer:
Pero si sai tan valer

Ad ops d' amar, qui qu' en braya,
Qu' honrat jorn e plazen ser
E tot don qu' a drut eschaya
Sai dezirar e voler.

Sitot la m vuelh, ieu non ai autre gatge,

Ni autre don, ni paraula segura,
Mas ilh es tan franch' e de belh estatge

Que la valors e 'l pretz qu' en lieys s' atura
Fai a totz parer
Qu' amors y puesca caber;
Quar lai on es valors gaya
Deuria merces valer;
Veus tot lo joy que m n' apaya,
E m tolh qu' ieu no m dezesper.

Mas, e que m val? qu' ieu non ai vassalatge
Ni ardimen que l' aus dir ma rancura!
Quar tan dopti s' onor e son paratge,
Son guay semblan e sa belha faitura,
Qu' aisso m fai temer
Qu' a lieys non puesca caler
De mal ni d' afan qu' ieu traya;
Mas, si m volgues retener,
No volgr' esser reys d' Armaya,
Tan com ab lieys remaner.

Ai auzit dir del savi ses folhatge,
C' om honra mal aisel don non a cura
Que ditz que 'l do dieus jove senhoratge;
Aquest honrat, sia tortz o drechura,
Ai d' amor per ver,
E s' ieu l' ai, no m deu doler;
Quar de pros domna veraya
Val mais qu' om bel dan esper,
Que tal don d' avol savaya
Qu' om no deu en grat tener.

Qu' ieu 'n sai una qu' es de tan franc usatge
Qu' anc no gardet honor sotz sa sentura;
E 'l tortz es sieus, s' ieu en dic vilanatge,
Quar, senes gienh et a descobertura,
Fai a totz vezer
Cum ponha en se dechazer;
E dona qu' ab tans s' asaya,
No us cugetz qu' ieu m' alezer
Que ja de lieys ben retraya,
Ni vuelh que s puesc' eschazer.

Na Maria, domna guaya,
Vos non etz d' aital saber
Que re no faitz que desplaya,
Ans faitz so que deu plazer.

VI.

Tug cilh que amon valor
Devon saber que d' amor
Mov larguez' e guais solatz,
Franchez' et humilitatz,
Pretz d' amar, servirs d' onor,
Gen teners, jois, cortezia;

Doncs, pois so 'n mov, ben deuria

Chascus ponhar, qui bon pretz vol aver,
De fin' amor leialmen mantener.

Qu' aissi fan tut li melhor,
Cil qu' an bon pretz ab sabor;
Mas li fenhedor malvatz
An ab falsas amistatz
Volt pretz en avol color;
E s' ieu ver dir en volia,
Aquela meteissa via
Vezem al plus de las domnas tener,
Per que m sap mal quar en puesc dire ver.

Las falsas e 'l trichador
Fan tan que 'l fin preyador
An pois dan en lur baratz;
Qu' aital es preyars tornatz
Tot per doptansa de lor,
Que l' us en l' autre no s fia;
E qui per so s recrezia
Non auria vas amor fin voler,
Qu' amors no vol qu' amics si dezesper.


E sivals segon error
Las falsas e 'l fenhedor,
Volgra fosson ad un latz,
E quascus fos enganatz;
E 'l fin lial amador,
E las domnas ses bauzia
Mantenguesson drudaria;
Qu' enueitz es grans, en amor, a vezer
Que fals amans puesc' entr' els fins caber.

Mas una tals sazos cor
Que greu trob om bon senhor,
Ni domna don si' amatz
Totz sols, ses autres peccatz;

E s' ieu ab francha doussor
Trobes leyal senhoria,
Be m plagra, qu' aissi tanh sia,
Quan fin aman s' acordon d' un voler,
Tot quan l' us vol deu a l' autre plazer.

D' amor agr' ieu cor melhor
Que de re, mas la dolor
Sen don ieu sui galiatz;
E ges per so no m desplatz
Ni m fan li maltrag paor,
Ans sapchatz qu' ieu amaria
Mout voluntiers, si podia
Chauzir bon luec on pogues remaner,
Ni trobava qui m saubes retener.


Cor ses don no m' a sabor,
Ni dona senes amor,
Ni cavaliers dezarmatz,
Ni joves manens senatz,
Ni drutz mas d' una color,
Ni trop gabar ab folhia,
Ni solatz ab vilania,
Ni no m sap bo prometre ses aver,
Ni loncs preyars, quan pro no m pot tener.

Ves Monferat ten ta via
A mon Thesaur on que sia,
E di 'l, chanso, que sapcha miels valer
De nulh autre que hom puesca vezer.

//


Gaucelm Faidit, literally "Gaucelm the Dispossessed" c. 1156 – c. 1209) was a troubadour, born in Uzerche, in the Limousin, (Corrèze) from a family of knights in service of the count of Turenne. He travelled widely in France, Spain, and Hungary. His known patrons include Geoffrey II, Duke of Brittany and Dalfi d'Alvernha; he was also at one time in Poitiers at the court of Richard I of England, for whose death he wrote a famous planh (lament) in 1199. It is possible, though controversial, that Gaucelm took part in the Third Crusade from 1189–1191; it seems clear that in 1202 he set out on the Fourth Crusade, as did his then-patron, Boniface of Montferrat, but after 1202 there is no further historical trace of Gaucelm.

Three sources – the anonymous vida (biography) of Gaucelm, an exchange of verses between Gaucelm and Elias d'Ussel, and the satirical sirventes on rival troubadours by the Monk of Montaudon – allege that Gaucelm married a prostitute. According to the vida, her name was Guillelma Monja: "she was very beautiful and well educated" and accompanied her husband on Crusade. The vida also claims that Gaucelm was rather fat, and that after their marriage, Guillelma also put on weight.

About seventy of Gaucelm's poems and fourteen of his melodies survive. Six poems are addressed to Boniface of Montferrat, and twelve to Maria de Ventadorn. Several of his poems are accompanied in the manuscripts by detailed explanations (razós), usually concerning love affairs and rivalries that allegedly inspired the poems. These tales involve Gaucelm with Hugh IX of Lusignan, his son Hugh X, Alfonso II, Count of Provence, and others.

Mouzat, J.-D. (1965). Les Poèmes de Gaucelm Faidit, troubadour du XIIe siècle. Paris: Les Classiques d'Oc.

Biographies des troubadours ed. J. Boutière, A.-H. Schutz (Paris: Nizet, 1964) pp. 167–195.

Rossell i Mayo, Antoni. Les poesies i les melodies del trobador Gaucelm Faidit. Cabrera de Mar, Maresme [Espanya]: Galerada, 2013. pp. 10, etc.

http://trobar.org/troubadours/gaucelm_faidit/

https://es.wikipedia.org/wiki/Gaucelm_Faidit

Gaucelm Faidit (ca. 1170 - ca. 1203) fue un trovador medieval. Se conservan 75 canciones y poemas atribuidos a su autoría.

Gaucelm nació en Uzerche (departamento de Corrèze) en el seno de una familia burguesa. Gaucelm Faidit perdió toda su fortuna en el juego y se hizo juglar. Su actividad poética se desarrolló poco más o menos entre 1180 y 1220.

Estuvo en relación con Elías d’Ussel y fue protegido por María de Ventadorn y por Ricardo Corazón de León. Habiendo pasado del Lemosín a Lombardía, acompañó en 1202 al marqués Bonifacio de Montferrato a la Cuarta Cruzada.

Faidit era un poeta de una gran sensibilidad, capaz de escribir un sentido planto ( elegía ) a la muerte de uno de sus protectores, el rey Ricardo Corazón de león, y deliciosos poemas de amor dedicados a María de Ventadorn.

Su obra es abundante, unas 75 composiciones líricas y de inspiración varia.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gaucelm_Faidit

Gaucelm Faidit (Uzerche, Llemosí, fl. 1185 - vers 1220) fou un trobador occità. Els seus poemes són datats entre el 1185 i el 1220, i se sap que participà en la Quarta Croada. Pertanyia a una família burgesa i es va fer joglar perquè va perdre la seva fortuna en el joc. Serví a les corts de Ventadorn, de Bonifaci II de Montferrat i d'altres senyors. Viatjà per la Llombardia, Espanya i Hongria, durant una vintena d'anys. Però no s'acontentà només en recitar composicions alienes, i ell mateix compongué nombroses poesies. N'han estat conservades gairebé setanta poesies (de les quals 14 amb melodia conservada), que palesen un classicisme convencional, superat al planh per la mort de Ricard Cor de Lleó, a qui acompanyà a les croades (Fort chauza est que tot lo major dan; Riquer 1983, vol. 2, p. 770-773, núm. 148).


La major part de les seves poesies són amoroses i estan dirigides a les dames que més simpaties li inspiraven, com Maria de Ventadorn, Jordana d'Embrun i Margalida d'Aubusson, de les quals havia sol·licitat els favors, amb més o menys fortuna. Més artificiós que sincer, la puresa i correcció del seu estil, tanmateix li asseguren un dels primers llocs entre els trobadors.


Altres de les seves composicions són exhortacions a allistar-se en la croada, i ell mateix seguí a Bonifaci III de Montferrat en la de 1202. Quant a les dramàtiques que li atribuí Nostradamus, sembla que són completament apòcrifes. Faidit es casà amb Guillermina Monja, dona d'humil origen, però de gran bellesa i discreció, que l'acompanyà en les seves corregudes.


Mouzat, J.-D. (1965). Les Poèmes de Gaucelm Faidit, troubadour du XIIe siècle. Paris: Les Classiques d'Oc.

Biographies des troubadours ed. J. Boutière, A.-H. Schutz (Paris: Nizet, 1964) pp. 167-195.

Riquer, Martí de, Los trovadores. Historia literaria y textos. Barcelona: Ariel, 1983, vol. 2, p. 755-780.

Guido Favati (editor), Le biografie trovadoriche, testi provenzali dei secc. XIII e XIV, Bologna, Palmaverde, 1961, pàg. 240.

Martí de Riquer, Vidas y retratos de trovadores. Textos y miniaturas del siglo XIII, Barcelona, Círculo de Lectores, 1995 p. 80-94 [Reproducció de la vida i diverses razós, amb traducció a l'espanyol, i miniatures dels cançoners A, I i K]

Enciclopèdia Espasa, tom. nº, 23, pag, 95-96.

http://ccuc.cbuc.cat/record=b1640696~S23*cat




sábado, 4 de diciembre de 2021

DVA, Borao, M

MACELO d. Rastro: Ducange, aunque sin apoyarse en citas aragonesas, incluye esa voz y las de macelator, macellanus, macellare, macellarius &: en italiano se usan macellajo y macellaro como carnicero, macello como matanza y carnicería, macellare como degollar. (masacrar)

MACERAR. n. Sobar o apretar la masa de que se hace el pan.

MACERO. c. Pertiguero, oficio de las iglesias.

MACHO LLANO. n. Cabrío castrado.

MADERA. n. Se usa en la frase tener mala madera para indicar el estado accidental de debilidad orgánica o nerviosa, o de displicencia y flojedad en el ánimo.

MADERISTA. a. Maderero.

MADRAZA. d. Madrona.

MADRILLA. a. Boga, pez de río.

MADRILLERA. a. Instrumento para pescar madrillas.

MAESTRE RACIONAL. a. Ministro real que tenía la razón de la hacienda en cada reino.

MAESTRO RACIONAL. a. Maestre racional o contador mayor.

MAIGAR. d. Entrecavar.

MAINATILLO. n. Apodo con que la gente vulgar denuesta a los jóvenes de regular fortuna clase o apariencia: es derivación corrupta de magnate. (magnatillo)

MAJO. n. Lujoso, elegante, bien puesto de traje. En Castilla se refiere principalmente al desgarro o libertad de maneras. (maja, majo : bonico : bonito)

MAL. n. Cuidado, zozobra: suele decirse en algunas localidades no te dé mal por no te dé cuidado. - n. Se usa en la frase por mal que se cuide, por mal que se divierta y otras, como reduplicativa causal o en equivalencia de la palabra causa.

MALAGAÑA, a. Industria para sentar los enjambres que salen de las colmenas.

MALA-VOZ. Opinión judicial contra la propiedad, o posesión, libertad de los bienes, sobre lo cual puede leerse entre otros pasajes, el libro VII de los ff. título de praescriptionibus.

MALBUSCA. d. Mujer inquieta, sagaz y astuta.

MALFARÁS. n. Se dice del muchacho travieso o mal intencionado.

MALMETER. c. Malbaratar, gastar, echar a perder. (malmetre, malmetut)

MAL-TRABAJA. n. Haragán, perezoso para el trabajo.

MALVAR. n. Adulterar, amerar o empeorar las condiciones de algún objeto, especialmente comestible. - n. Malearse o empezar a contraer malos hábitos alguna persona. En sentido muy semejante, pero no igual, vemos que toma aquel vocablo la Academia.

MALLACÁN. n. Capa de terreno de las más superficiales, que se compone de grava y sales calizas.

MAMIA. n. Véase teticiega. (Cabra, ovella que no done lleit. Mamitis)

MANÁ. n. Grajea.

MANANTÍA. n. Manantial.

MANANTIAR. n. Brotar agua, ya de manantial, ya de alguna filtración.

MANCID. n. Prestación sobre el pescado, según Ducange.

MANCUSO. n. Moneda de oro que valía sex septem sueldos de Zaragoza, aunque Briz Martínez dice que 17 o 49.

MANCHA. d. Fuelle. (Pera unflá les rodes)

MANCHADOR. d. El que mueve los fuelles.

MANCHAR. d. Manejar o dar aire a los fuelles.

MANCHOSO. n. Se dice de lo que, por su color bajo o delicado o por cualquiera otra causa, recibe con facilidad, o por mejor decir no oculta la suciedad ni las manchas.

MANDADA. n. Mandadera, o recaudera como en lo antiguo y en el siglo de oro se decía.

MANDADO. n. En la frase bien mandado, que también hemos oído en Castilla, significa obediente.

MANDRIA. n. Haragán, hombre egoísta: en Castilla cobarde, y en el lenguaje de la Germanía tonto.

MANDURRIA. n. Bandurria.

MANEFICIOS. n. Útiles, aparejos etc.: dícese maneficios de cocina, bestias de labor con sus maneficios.

MANGARRA. n. Persona negligente, perezosa y poco activa.

MANIFACERO. p. Entremetido.

MANIFESTACIÓN. a. Uno de los cuatro procesos forales, que consiste en avocar al tribunal del Justicia, y modernamente a la Audiencia, la persona y proceso de quien se halla preso por el juez incompetente o eclesiástico, hasta que, examinado el punto, se ponía en libertad al preso o se le entregaba a quien tuviese derecho de juzgarle.

MANIFESTAR. a. Poner en libertad por despacho del Justicia a los que la pidieron para ser juzgados.

MANTA. n. La prenda que completa el traje del pueblo, cubriendo todo el cuerpo a manera de capa: viene a ser una tira ancha de grueso tejido, la cual tiene doblada por igual y cosida la tira de uno de los extremos formando una bolsa.

MANTELL. n. Ropa rozagante según el Índice de Blancas.

MANTORNAR. d. Binar o dar segunda labor ala tierra después del barbecho.

MANTUDO (pollo) n. Persona muy sensible al frío, o que busca con frecuencia el abrigo.

MANZANA DE DAMA. a. Acerola.

MANZANILLA DE PASTOR. n. Planta.

MAÑANADA. n. Principio de la mañana.

MAÑO. n. Hermano, expresión cariñosa y familiar aplicada algunas veces a los amigos íntimos. (ma maña : man germana : mi hermana)

MARAVEDÍ. a. El tributo que de siete en siete años pagaban al rey los aragoneses cuya hacienda valiese diez maravedís de oro o siete sueldos, que era su valor en tiempo de Jaime el Conquistador.

MARCELINA. n. Macerina o servicio de chocolate, comúnmente de plata, que consiste en una bandejita a la cual va adherido un pocillo destinado a contener la jícara que es de la misma especie, pero pieza aparte.

MARCIDA. n. Se dice de la oliva fermentada: es voz local. (Marsida, oliva maurada, se fa ficanla a la serena en pell de taronja o llimó).

MARCO. n. El armado de madera en que se acondiciona y prensa el turrón de almendra. - n. La cantidad de turrón que se elabora en cada marco.

MARDANO. d. Morueco que se deja para padre. (Mardá, borrego, mascle de ovella)

MÁRFEGA. a. Jergón de tela tosca.

MARGIN. n. Margen. (Marge, marche a Valjunquera, La Fresneda)

MARGUIN. n. Margen de ríos o heredades: es femenino, y se ve usado en las Ordinaciones de Zaragoza.

MARI. n. Palabra que se antepone a otras muchas para denotar frecuencia en alguna cosa: dícese de uno mari-prisas, mari-enredos, mari-apuros, como si se dijera el hombre de las prisas, el hombre de los enredos, el hombre de los apuros.

MARINO. n. Pescador, ant.

MARIQUILLA. n. Márfega, voz local.

MARÍTIMA. n. "...lo que non podemos sino en Cathalunya cerca la maritima” dijo Pedro IV licenciando a las Cortes en 24 de octubre de 1347.

MARMOTEAR. n. Murmurar para sí a media voz, refunfuñar.

MARRAGA. c. Tela basta de estopa y pelo de cabra. Blancas dice que, a la muerte de D. Juan hijo de Fernando el Católico, vistieron los caballeros por luto marraga negra, que antes en Castilla era de gerga blanca llamada marga.

MARRANO. n. Cerdo. - n. Hombre zafio, abrutado.
MARREGA. a. Marga, jergón. (márfega)

MARRILLO. p. Palo corto y algo grueso.

MARTÍN-PASEO. d. Fritada.

MARZEAR. n. Se usa en la frase proverbial "si marzo no marzea, abril acantalea", y se entiende por marcear reinar vientos fuertes y fríos.

MAS. d. Casa de campo en secano. (Masía). -n. Tan, como se ve en las muchas y muy vulgares locuciones parecidas a esta: ¡qué pan más blanco! - n. Ni más ni mangas, expresión de asentimiento, pero tomada generalmente en sentido contrario.

MASA. a. Casa de labranza con sus tierras y aperos. (Masá) n. plata en masa, plata en bruto o sin labrar, no licuada o derretida que es la acepción castellana.

MASADA. p. Masía: también se usa la palabra Masadero por el colono o vecino de la masada. - n. Lo que se amasa de una vez.

MASAR. c. Amasar.

MASCARA. d. Tizne.

MASCARAR. d. Tiznar.

MASCARÓN. n. Tizne o mancha, generalmente en la cara. - n. Dibujo informe o mal ejecutado. - n. Persona ridículamente ataviada. - n. mascarón de proa, persona de facciones exageradas.

MASERO. n. Lienzo en que se acomodan los panes para llevarlos a cocer.

MASETA. n. Engrudo o pasteta para pegar cuerpos de fácil adherencia.

MASÍA. a. Cortijo, masada o casa de labor: por su etimología griega significa tierra vallada o cercada.

MASOBERO. d. El que vive en cortijo. (masové, masovera, masovés, masoveres)

MASTIQUE. n. Plaste.

MASTO. a. El árbol donde se injiere otro.

MASTRANZO NEVADO. n. Menta silvestre, planta.

MASTUERZO. n. Majadero, persona inútil o muy negada.

MATA DE PELO. d. Crencha.

MATACABRA. d. Granizo menudo y frío que cae en el invierno.

MATACÁN. n. Cierta clase de liebres muy corredoras, las que se distinguen por su menor volumen y por una como estrella que llevan en la frente.

MATACÍA, a. Muerte o matanza de animales para el consumo.

MATA-GALLEGOS. n. Arsolla, planta.

MATA-POLLO. n. Planta.

MATAPUERCO. n. Mondongo del cerdo, esto es, los embuchados que de él se hacen, como longaniza, morcilla etc. - n. La operación o faena del mondongo.

MATERIAS. n. Papel pautado: la Academia incluye esa voz como anticuada en significación de muestra que se da a los niños para que imiten la forma de la letra.


MAYENCO. d. Deshielo de nieve en primavera.

MAYORDOMBRE. a. Prohombre, veedor o maestro que preside un gremio.

MAYORDOMBRÍA, a. Oficio de prohombre.

MAYORDOMO. n. En Zaragoza cada uno de los tres jueces que ejercían jurisdicción mercantil en el palacio de la diputación después del medio día (M. Molino).

MAZA. c. Pértiga.

MAZACOTE. n. Se dice de cualquiera objeto de arte no bien concluido y en que se ha procurado más la solidez que la elegancia y ligereza.

MAZADA. n. Pensamiento o solución sin réplica que comúnmente no brilla por su ingenuosidad sino por su exactitud, y que suele proceder de persona taciturna o no muy locuaz, y así se dice: fulano tiene unas mazadas.

MAZARRÓN. n. El que defraudaba al fisco dejando de pagar el peaje u otro derecho de pasaje: así se infiere de los actos de Cortes en que se definía y penaba ese delito "é tomábanle por mazarrones sino pagaban" "non sia avido por mazarron mas se sea tenido pagar el dicho peage."- n. La misma pena en que incurrían los defraudadores, que era la pérdida de lo que transportaban y aun todas las cosas en que se cometía el fraude como caballerías, barcas etc. “las ditas penas et mazarrones sian divididos et divididas segund se siguen" esto es, por cuartas partes entre el Sr. del territorio, el aprensor, el fisco y los funcionarios públicos.

MAZO. n. Badajo.

MAZONERO. n. Albañil.

MAZORRIL. n. Mazorral.

MEADINA. n. Meada.

MEA-PERROS. n. Planta.

MEDIA. n. Medida de granos equivalente a la fanega aragonesa: en Castilla equivale a media fanega.

MEDIANIL. n. Tabique que divide dos casas o habitaciones o departamentos: también se dice de las tapias divisorias de huertos y heredades.

MEDIAR. n. Dividir por mitad: léese en las leyes palatinas de Jaime II de Mallorca.

MEDIERO. a. El que va a medias en la administración de tierras o cría de ganados.

MEDITAR. n. Recrear el ánimo, principalmente en la caza según Ducange, el cual incluye también la voz meditación.

MEJANA. d. Isla de río.

MELÓN DE AGUA. p. Sandía.

MELSA. a. Bazo. - n. Flema, calma, poltronería.

MEMORIA. p. Se dice caer o dormir de memoria para denotar que en posición supina o boca arriba.

MENSA. n. Algunos escritores usan esta palabra como sinónima de prepositura, pero dando a esta diferente valor que la Academia.

MENSURÁTICO. n. Género de tributo que también se llamaba mensuraje.

MENUCELES. a. Los frutos de poca monta que se percibían del diezmo, para distinguirlos de los granos aceite y vino: llamábaseles también minucias.

MENUCIER. n. Repartidor de las viandas para la mesa del rey.

MENUDILLO. a. Moyuelo, salvado menudo.

MERA. n. Marca para el ganado.

MERENDOLA. n. Merendona.

MERMAR. c. Disminuirse alguna sustancia al calor.

MERZINA. n. Homicidio, según documento de Jaime I, citado por Ducange.

MESA. n. Se dice mesa de sastre por aquella en que falta accidentalmente el pan, como en Castilla se dice mesa gallega.

MESACHE, MESACHA. n. Muchacho, muchacha; mozo, moza.

MESEGUERÍA. n. Derecho que se pagaba por el paso de ganados trashumantes junto a los sembrados, según se inclinan a creerlo los ilustrados aa. de las Instituciones de Derecho aragonés, SS. Franco y Guillén. - n. Oficio del meseguero.

MESEGUERO. a. El que guarda las viñas. (Meseguer)

MESNADEROS. n. Nobles de segunda clase educados en el palacio real, según Zurita en Indices rerum ab Aragoniae Regibus gestarum (Zaragoza 1578) libro I pág. 52.

MESTURA. a. Trigo mezclado con centeno. (mixto, mezcla, mixtura)

MIAJAS. n. La cantidad con que contribuye cada hermano para los gastos de la cofradía.

MIAJERO. n. Puchero pequeño.

MICER. n. Título de alguna distinción que se dio un tiempo a los letrados.

MICERO. n. Entremetido, persona que se pone en lo que no le importa: algunos derivan de la anterior esta palabra.

MIDA. p. Medida.

MIELSA. d. Melsa.

MIL EN GRANA. n. Planta.

MILOCHA. p. Cometa. - n. Apodo contra la persona demasiado alta y delgada.

MIMO. n. Músico, según la interpretación de Ducange a las leyes palatinas de Jaime I de Mallorca.

MINCHAR. n. Comer. (Minchá, minjá).

MINGLANA. n. Granada: es voz local y corresponde a mingrana, castellano antiguo. (mangrana)

MINGLANERA. n. Granado. (mangrané, mangranera)

MIÑÓN. n. Individuo de una compañía que también se titulaba de fusileros de Aragón y tenía por objeto la persecución de malhechores y todo lo que hoy forma el instituto de la Guardia civil: fue creada en 1768 y disuelta en 1843, siendo diferente esta fuerza de la que con igual nombre y parecido objeto se menciona en el Diccionario de la lengua, así como no le conviene la etimología que da Monlau a la palabra miñón derivándola de minuo minus, idea de pequeñez. (Mignon francés ??)

MIOJA. n. Migaja, miga. (Miaja)

MIRALLO. n. Balcón, reja o celosía.

MIRAMAR. n. Mirador, solana, azotea, sobre todo en las casas de campo. (Mallorca)

MISA. n. Se usa en la frase proverbial como misa de réquiem con órgano (lo cual nunca sucede en Aragón) para denotar la impropiedad, improcedencia o falta de gusto en una cosa.

MITADENCO. d. Trigo mezclado con centeno: se ve usado también en documentos de Navarra. - n. Se dice del censo que se paga mitad en una clase de frutas mitad en otra.

MOCAR. n. Sonar (sonarse la nariz; mocás). La Academia admite los conderivados moquero y mocador. (Mocá, mocadó; yo me moco, te moques, se moque, mos moquem o mocam, tos moquéu o macáu, se moquen)

MOCETE, MOCETA. n. Muchacho de cuatro a ocho o diez años: dícese también moced para el masculino y es usual en Navarra. (mosset, mossets, mosso, mossos, mossa, mosses, mossetes)

MODOSO. n. Se aplica a la persona de moderación y templanza en sus acciones y palabras.

MOJIJO. n. Salsa. (Para mojar pan)

MOLADA. d. Cantidad de aceituna que se deshace de una vez. (Mola; Muela; moler)

MOLEDERA. n. Se dice de la persona pesada, importuna o gárrula.

MOLINADA. n. La cantidad de trigo que se muele de una vez para el consumo en tiempo dado, y así se dice en las Ordinaciones del Hospital de Zaragoza "las molinadas de trigo de cada semana"- n. El abasto de trigo que se hace para el consumo anual de una familia, o el contrato equivalente que se hace con el tahonero para que surta de pan durante el año.

MOLTURA. a. Maquila o grano dado en precio al molinero, o medida de maquilar.

MOLLA. d. Musgo moho. (La molla del pá: la miga; molles de carn : grasa, michelín)

MOLLAR. n. En sentido de hito o mojón lo hemos visto en una escritura de narración de límites entre Vera y Tarazona, año 1245, con estas palabras "e mando alli fincar mollar. (molló; fita)

MOMO. d. Fisgón.

MOMOS. n. Gestos o visajes con que se hace burla de alguno.

MOMERO. d. Fisgón.

MONA. n. Juego de naipes que consiste en repartir toda la baraja entre un número ilimitado de jugadores, descartarse estos de sus parejas, tomar cada uno sucesivamente del de su izquierda un naipe cubierto para ver si reúne pares al descarte, y cuando queda una sola carta (pareja de otra que sin ser vista de nadie se ha quitado de la baraja al empezar el juego), el que la tiene resulta mona y paga lo convenido - n. Maza, en sentido de colgajo que se prende a los vestidos en Carnestolendas: es curioso de notar que maza y mona se dice, según la Academia, por dos personas que suelen andar juntas. - n. mona de pascua, suele decirse corrido, y otras veces alegre, como la mona de pascua a semejanza, en el primer caso, de la frase hecho una mona que admite la Academia.

MONCAÍNO. n. Lo derivado de la cordillera del Moncayo, como el viento, etc.

MONDA. n. Mondadura, desperdicio o piel de cualquiera fruta, legumbres etc.

MONEDA JAQUESA. a. La que se labró en Jaca y juraron los reyes mantener, la cual tenía el busto del rey y una cruz patriarcal: en general se dice de toda moneda aragonesa que es imaginaria.

MONEDAJE. a. Servicio de 12 dineros por libra jaquesa (cerca de un 4 por ciento) impuesto sobre los bienes muebles y raíces por Pedro II.

MONFORTERA. n. Cada uno de los palos o cestillas que, descansando en los rillos, sirven para contener vertical y paralelamente las dos paredes de los tapiales.

MONIS. a. Masa de huevos y azúcar.

MONITORIO. n. Provisión que expiden los tribunales para hacer cumplir sus decretos contra la resistencia de los jueces o particulares eclesiásticos; en Castilla monitoria es despacho que se obtiene del juzgado eclesiástico para obligar a comparecer a alguno.


MONTAMIENTO. n. Valor, precio, estimación; y así se dice “no he percibido montamiento de un alfiler”: esa significación da la Academia a la palabra monta. (Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando)

MONTÓN (A). n. Mucho, en gran cantidad, por ejemplo llueve a montón, lo quiere a montón. La Academia incluye a montones por abundante, excesivamente.

MOÑACO, d. Muñeco. (nina, nines, ninot, ninots)

MORA DE ZARZA. n. El fruto apiñado que da la zarza silvestre. (Zarzamora, mora)

MORABATÍN. n. Moneda usada antiguamente en Aragón. Para prueba de la variadísima lección que tienen algunas voces en los documentos antiguos, y de la dificultad de fijar a veces la verdadera, citaremos las que trae Ducange de esta palabra en su Glossarium: son marabatinus, marabetinus, marabitinus, marabocinus, marabotinus, marabutinus, marabuntinus, marapetinus, maravedinus, marbatinus, marbotinus, marmotinus, maurabotinus, mirabutinus, morabatinus, morabedis, morabetinus, morbotinus y morobatinus. (maravedí, maravedís, maravedíes, etc.)

MORADURA. n. Lividez que queda en la epidermis a consecuencia de alguna contusión o golpe. (El cardenal Omella sufrió bastantes de niño jugando en Queretes)

MORAVETINO. n. La misma moneda antes definida y por otro nombre llamada maravedí alfonsino.

MORCACHO. d. Mestura: en Castilla morcajo.

MORCAL. n. Intestino de carnero, vaca o cerdo, en el cual se ponen los embuchados de morcilla, longaniza etc.

MORCAS. d. Heces del aceite.

MORGAÑO. n. Ratón campesino muy hocicudo que suele mamar de las ovejas causándoles la muerte: su carácter venenoso ha dado origen al proverbio si te pica el morgaño prevén el escaño. (ve preparando; escaño : féretro; furigañ ??)

MORGÓN. d. Mugrón de vid. (mugró, mugróns: pezón, pezones)

MORGONAR. d. Tender los sarmientos para que arraiguen.

MORO. n. El médico Francisco del Rosal dice “que el aragonés llama moros por denuesto a los que descienden de moros, así como en Castilla se llama judíos a los que descienden de ellos, y en Andalucía moriscos a los unos y conversos a los otros.” (Algunos reyes de Aragón, Jaime I, llamaban príncipe de los moros a reyes de Jaén, Córdoba, Berbería, etc.)

MORQUERA. d. Tomillo. (timó; vore farigola y farigolero al dicsionari lleidatà-català)

MORRERAS. n. Manchas o erupción alrededor de los labios. (morro, morros; morreres)

MORRO. n. Enfado, berrinche.

MORROCOTUDO. n. Grande, formidable, temible: se usa, y sólo vulgarmente, con algunos sustantivos, como en las frases, hay cuatro leguas morrocotudas, es un capital morrocotudo, es un juego morrocotudo etc.

MORRUDO. n. Aficionado a los manjares exquisitos, práctico en gustarlos, el que se apercibe pronto de su buen o mal condimento: es voz familiar. - n. Se aplica al que está enfadado, o, como se dice metafóricamente, con hocico. (morrut, morruda)

MORTAJAR. n. Amortajar. (mortaja; mortalla; mort; muerte)

MORTIJUELO. d. Párvulo muerto. (Casi com un albadet, albaet)

MORÚGULA. d. Criadilla de tierra. (seta morchella; morúgola)

MOSARRICO. n. Hipócrita, taimado: voz local.

MOSEN. a. Título o tratamiento equivalente a Don, que antes se daba a los nobles y hoy a los clérigos. Abreviación enfónica árabe de mi señor. (mon seigneur, messieur, monseñor; mio çid, cid, cide, said, zayt, sire, sir, Herr, signore, senyor, senior etc.)

MOSIGÓN. n. Se dice familiarmente del niño arisco y torpe, que no obedece por falta de actividad y comprensión.

MOSTACILLA. n. Abalorio menudo para bordar.

MOTACÉN. a. Almotacén o fiel de pesos y medidas.
(GLOS: Almotacén, almutaceb (en el Fuero de Madrid) cast., almotacé val., almotacel port., almutacen, almotaçaf, almotazaf, almutazaf cast. Fiel de pesos y medidas, sinónimo de alamín en P. de Alcalá. De almohtasib, "proefectus annonae", juez de policía, encargado especialmente de la represión de los delitos, etc. V. Almacarí, I, 134, y Quatremère, Hist. des sult. maml.. I, 114, n. (Almostaf, mostaçaf etc. En los doc. Corona de Aragón)
Almotalaf cast. y val., almotalafe, almotalefe, mostalaf, motalefe, mudalafe cast., almotalaj val., almostalaf b. lat. (ap. Ducange, Glos., y Flórez, Esp. Sagr., XLII, 294). Fiel de la seda. Según Dozy, de mostáhlaf y con el art. almostáhlaf, "jurado", part. pas. de la 10.a forma del verbo hálafa, "jurar". Almotazaf ant. V. almotacen.)

MOTILAR. c. Cortar el pelo.

MOZLEMES. n. Moros, según un documento latino en que Briz traduce mozlesmes.

MUDÉJARES. n. Moros que permanecieron en Zaragoza después de la reconquista, según Blancas pág. 130 de sus Comentarios. (Teruel, arte mudéjar)

MUELA-PICADA. n. Se usa en la frase tener la muela picada para indicar que se tiene buen apetito.

MUELLES. n. Por flojo de muelles se entiende, no sólo el que tiene suelto el vientre, sino el que es fácil de lengua.

MUERMO. n. Hombre pesado e importuno.

MUESO. a. (mos) Bocado, voz anticuada que usaron mucho en otro tiempo los escritores castellanos (como puede verse en nuestra Introducción), entre ellos el autor del libro de Patronio o conde Lucanor, en el capítulo IX en que se dice: "y enderezaron entrambos al leon, é paráronle tal á muesos y a coces, que por fuerza se huvo á encerrar en la casa donde salió."

MUGA. p. Mojón, término o límite, y no montón, cúmulo o acervo que interpreta Ducange, citando el libro VI de las Observancias de Aragón. (Vino Rioja muy bueno)

MUÑIR, a. Ordeñar. (Muñí. Yo muñgo, muñs, muñ, muñim, muñiu, muñen)

MUÑIDO. p. Emplazado, citado, obligado a comparecer en juicio: “si muñidos a concello no viniesen, paguen, etc.” que dice Cuenca.

MÚRGULA. d. Cierta criadilla de tierra de forma cónica. (Morúgola, morchella)

MUSEO. n. Jefe de la cocina y la despensa del rey, según se ve en las leyes palatinas de Jaime II de Mallorca.
(En las de Pedro IV también está. Del moseu.
Sobre totes coses a us nostre e ornament necessaries cura e diligent custodia a certes persones esser comesa havem ordonat: necessaria cosa esser esguardan e consonant a raho que sobre les coses per nostre menjar e vitayla comprades a algun fael la custodia daquelles cometre dejam. E axi ordonam e volem que algun hom bo e leyal que sia nomenat museu per nos elegidor sia deputat qui la clau del reservatori de la nostra museria tenga e port et encara cascun dia les carns qui comprades o portades a la cuyna per comprador e sotscomprador seran abans del trancameut (trancament) daquelles presents lo majordom e lo comprador o sotscomprador repesar faelmen no oblit: les quals axi repesades facen certes peces e tayll e trench diligentment aquelles e encara el peix trencar sia tengut et aquelles que per nostra persona seran comprades e trencades als cochs per menjar a la dita nostra persona appareyladores e les altres carns comprades e trencades a obs de nostres domestichs als cochs aquelles appareyladores deputats liure ordonadament. Les dites empero carns per a nos apart e no sino los davant nomenats presents repes e trench perque freytura de suspicio de mesclar coses nocives hi sia: e als dits cochs de les coses en lo dit reservatori estants segons que als dits menjars appareyladors necessari sera ministre sens triga. E con los dits menjars seran appareylats e nostres domestichs seran a taula anats al palau ensemps ab lo manucier qui les carns els peis portaran tro al dreçador entrar procur sens triga. Aquelles coses empero que en les cuynes cuytes apres lo nostre menjar e de nostres domestichs sobraran a la almoyna o als servidors daquella cur de liurar sens frau: decernents e volents que continuament en lo dit reservatori de les coses dejus escrites copia sia atrobada ço es de sucre de gingebre e daltres especies picades de mel doli de carn salada de fromatges de peis salats de vinagre de sagins e daltres coses semblants menjadores als dits menjars pertanyents qui sens dubte de cotidiana distribucio se poran e han acostumat de reservar. E si alcuna cosa daquestes defallir veura encontinent sollicit los damunt dits comprador e sotscomprador que allo compren e en la dita despensa o reservatori reposen ab acabament. E aquestes coses totes lo dit museu en sa diligent e feel custodia haja e tenga e a nos sagrament e homenatge axi con los cochs a nostres menjars appareyladors destinats fer sia estret. Los nostres sobrecochs apres los majordomens en les coses tocans son offici a ell davant esser regonega.)

MÚSICA. n. El conjunto de esquilas que se pone a los rebaños.

MUTAFA. d. Almotacén. (Ver ALMUTAFAT)