Franc - Defraudar

Franc, adj., franc, libre, exempt.

S'anc fos francs, ar es sers ses doptansa.

P. Vidal: Lanza marques.

Si jamais il fut franc, maintenant il est serf sans doute.

- Sincère.

Francx e liais ses bauzia.

Augier: Per vos belha. 

Franc et loyal sans tromperie.

- Vrai, véritable.

Fig. Aquest malvais volatilh

Don francs yverns nos nedeya.

Marcabrus: Pus la fuelha. 

Ce mauvais volatile dont franc hiver nous nettoie.

ANC. ESP. Quien es franc e ardido.

Poema de Alexandro, cop. 66.

CAT. Franc. ESP. MOD. PORT. IT. Franco. (chap. Franc, francs, franca, franques; Franco es lo apellit preferit dels catalanistes y roigets. Lo volíen mol a Barselona, al Camp Nou. Canfranc.)

2. Francament, Francamen, Franchamen, adv., franchement, librement, sincèrement.

Francament... cum sian gens de paubretat.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. XCIII, fol. 258.

Franchement... comme ils soient gens de pauvreté.

Que eu tenia francament.

Tit. de 1263. DOAT, t. CXXXIX, fol. 88.

Que je tenais franchement.

Li respondet tot franchamen.

V. de Guillaume de Cabestaing. 

Lui répondit tout franchement.

Mas tan m' ausi ab dols martyre, 

Qu' ie 'lh perdo ma mort francamen. 

G. Faidit: Coras que m des. 

Mais me tue avec si doux martyre, que je lui pardonne ma mort sincèrement.

CAT. Francament. ESP. PORT. IT. Francamente. (chap. Francamen)

3. Francal, adj., franc, affranchi. 

Exceptat lo fiu francal, cavaleyral.

Cout. de Saussignac, tit. de 1319.

Excepté le fief franc, de chevalier.

4. Franquetat, s. f., franchise, liberté, affranchissement.

Franquetatz pot esser donada a servs o en gleisa, o entre sos amicx, o per letras. Trad. du Code de Justinien, fol. 74. 

Affranchissement peut être donné à esclave ou en église, ou entre ses amis, ou par lettres. 

Lors franquetatz e lors establiments.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 134. 

Leurs franchises et leurs institutions.

5. Franquesa, Franqueza, s. f., franchise, droiture, liberté, exemption.

Franquesa de peadge. Tit. de 1271. DOAT, t. LXXIX, fol. 231.

(chap. Franquesa de peache; impost de passá a peu per algún puesto. Si ere per un pon, de pontache.)

Franchise de péage.

Previlegi et... franquezas. V. et Vert., fol. 16.

(chap. Privilegi y... franqueses.)

Privilége et... franchises. 

Mout estai gent franquez' ab gran beutat.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu.

Moult gentiment est franchise avec grande beauté.

Treis manieyras son de franquezas... la primieyra es franc albiri o franca voluntat, que hom puesca far o elegir francament lo be o lo mal.

V. et Vert. fol. 33. 

Trois sortes sont de libertés... la première est libre arbitre ou libre volonté, qu'on puisse faire ou choisir librement le bien ou le mal. 

CAT. Franquesa. ESP. PORT. Franqueza. IT. Franchezza. (chap. Franquesa, franqueses. Ara me ve al cap una masada que ña a Horta de San Juan, que se diu la Franqueta. Es un puesto mol majo per a rostí carn del Lilo, si es que dixen, agarrá aigua a les fons del camí, fé excursions, etc.)

6. Franc, s. m., franc, monnaie. 

Per lo pretz e la soma de detz francs.

Terrier de la Confr. du S.-Esprit de Bordeaux.

(chap. Per lo preu y la suma de deu francs.)

Pour le prix et la somme de dix francs.

Per lo pretz et soma de tretze francx. 

Tit. de 1468. Bordeaux, bibl. Monteil.

Pour le prix et somme de treize francs.

ESP. PORT. IT. Franco. (chap. Franc, francs.)

7. Frances, s. m.. Français.

Quar li Frances no son Gasco.

(chap. Perque los fransesos no són gascons; y los Gascón no són fransesos, sino alguns de La Codoñera, Valderrobres, etc.)

A. Daniel: D'autra guisa. 

Car les Français ne sont Gascons.

- Langue française.

E 'l li a en Frances durament demandat: 

“D'on iest tu natz, vilhart?”

Roman de Fierabras, v. 2698.

Et il lui a demandé durement en français: 

“D'où es-tu né, vieillard?”

CAT. Francesc (N. E. Como el nombre Cesc, Xesc, Xisco, Xiscu, Francisco, Paco, Paquito, Curro, y los de mujer.)

ESP. Francés. PORT. Francez. IT. Francese. (chap. Fransés, llengua fransesa.)

8. Franquir, v., affranchir.

Que m devria, s'ieu era sers, franquir. 

Lanfranc Cigala: Tant franc. 

Qui me devrait, si j'étais serf, affranchir. 

ANC. FR. Fussent franchi de leur propres segneurs.

Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 142.

9. Affranquiment, s. m., affranchissement.

Aquest affranquiment... ei faig.

Tit. de 1209. DOAT, t. CXV, fol. 20. 

(chap. Hay fet este afranquimén.)

J'ai fait... cet affranchissement. 

Als quals aquesta presen remissio et affranquiment toca.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLIX, fol. 27. 

Auxquels cette présente rémission et affranchissement touche.

10. Afranquir, v., affranchir, apprivoiser, adoucir.

Afranquir sas possessios.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 131. 

Affranchir ses possessions. 

S'ieu te donei un meu serv per so que tu l' afranquisses, anquara l'aias tu afranquit, eu lo posc demandar. Trad. du Code de Justinien, fol. 24. 

Si je te donnai un mien esclave pour ce que tu l'affranchisses, encore que tu l'aies affranchi, je le peux demander.

Dona, leos ja s' afranquis.

Arnaud de Marueil: Cui que. 

Dame, le lion incessamment s'apprivoise. 

Fig. Vos afranquis merces vas me.

Berenger de Palasol: De la gensor. 

Merci vous adoucit envers moi. 

Part. pas. Car mais val paubre afranquit 

No fa 'l servent trop enrequit. 

Libre de Senequa. 

Car plus vaut pauvre affranchi que ne fait le servant fort enrichi. 

CAT. Afranquir. (chap. Afranquí: afranquixco o afranquixgo, afranquixes, afranquix, afranquim, afranquiu, afranquixen; afranquit, afranquits, afranquida, afranquides.)

11. Afranquezir, v., affranchir.

Part. pas. Fig. Afranquezit de la servitut del dyable.

V. et Vert., fol. 33. 

Affranchi de la servitude du diable.

12. Afrancar, v., affranchir, adoucir, amollir.

Ei afrancat per tots temps Guillem Gautier.

Tit. de 1209. DOAT, t. CXV, fol. 20.

J'ai affranchi pour toujours Guillaume Gautier. 

Afranca lo cor, e l'esmov a far be. Liv. de Sydrac, fol. 114. 

Adoucit le coeur, et l'excite à faire bien. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Afrancar. IT. Affrancare. (chap. Afranquí. Imache de Francho Nagore Laín.)

 

Franger, Franher, Fraingner, Frainher, Frainer, v., lat. frangere, briser, rompre, casser, séparer.

Franger i podetz mil bastos.

Giraud de Borneil: Obs m' agra. 

Casser y pouvez mille bâtons. 

Lo fais dels fruz frain los rams.

(chap. Lo feix, pes, dels fruits trenque les rames.)

Trad. de Bède, fol. 35.

Le faix des fruits rompt les rameaux. 

On plus chai d' aut pretz, plus fraing e pesseya. 

Aimeri de Peguilain: Destreitz. 

Où plus tombe de haut mérite, plus il se brise et se met en pièces.

Ieu d' amor non ai poder que m frangna.

Aimeri de Peguilain: En amor trop. 

Je n'ai pouvoir que je me sépare d'amour. 

Anc no s frais 

S' amors, ni no l' a en biais.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Oncques son amour ne se brisa, ni elle ne l'a en biais.

- Enfreindre, ne pas observer.

Fig. No il fraissi son mandemen.

Giraud de Borneil: M' amiga. 

Je ne lui enfreignis son commandement. 

Aquels que franheran las festas. Cartulaire de Montpellier, fol. 181.

Ceux qui enfreindront les fêtes.

- Adoucir, fléchir.

Dregz es que domna s franha

Ves selui qu' a cor d'amar.

B. de Ventadour: Estat ai cum. 

Est juste que dame s' adoucisse envers celui qui a coeur d'aimer.

Part. pas. Entiers ni fragz non seria.

B. Martin: D' entiers vers. 

Entier ni rompu ne serait.

Manta testa fracha.

(chap. Molta testa fracturada, chafada, trencada, badada, esbadocada; Mols caps fracturats, chafats, trencats, badats, esbadocats, etc.)

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Mainte tête cassée.

Subst. A triar lo fraich del entier.

Marcabrus: Doas cuidas.

A trier le brisé de l'entier.

ANC. FR. Fraindre lances et peschoier.

Roman de Rou, v. 6735.

Cuidiez vos qu'il fraingnent la pes? 

Roman du Renart, t. I, p. 71. 

Homs ne doit freindre ne desjoindre 

Cels q'asembler velt Diex et joindre. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 34.

ANC. ESP. Frañer, frangir. IT. Frangere.

2. Frascar, Fruschar, v., briser, rompre, casser, déchirer.

Lansas frascar, escutz traucar, e fendre 

Elmes brunitz.

Bertrand de Born: Ar ven la. 

Briser lances, trouer écus, et fendre heaumes brunis. 

Cui el fier escreventa, o s' asta fruscha. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 64.

Il renverse celui qu'il frappe, ou rompt sa lance.

Malvestatz franh e fruscha.

Marcabrus: Belh m' es quan. 

Méchanceté casse et brise. 

Mas l'ira del mal temps frascat lur a la vela. V. de S. Honorat.

Mais l'ire du mauvais temps leur a déchiré la voile.

3. Frangible, adj., frangible, fragile.

Frangible, quar sa granda siccitat corrump sa ductibilitat.

Arena es... frangibla de leu en partidas no numerablas.

Eluc. de las propr., fol. 192 et 183.

Frangible, car sa grande siccité altère sa ductilité.

Arène est... frangible facilement en parties innombrables.

ESP. Frangible. PORT. Frangivel. IT. Frangibile.

4. Frangibilitat, s. f., frangibilité, propriété des corps frangibles, fragilité.

Quan es fondut, a ductibilitat; mas freg et dur,... frangibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 193. 

Quand il est fondu, il a ductilité; mais froid et dur,... frangibilité.

IT. Frangibilità, frangibilitate, frangibilitade.

5. Fraccio, s. f., lat. fractio, fraction, brisure.

La qual obliquitat apelam fraccio de rach. 

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Laquelle obliquité nous appelons fraction de rayon. 

CAT. Fracció. ESP. Fracción. PORT. Fracção. IT. Frazione.

6. Fracha, s. f., fracture, brisure, cassure.

A pres fracha que anc no pres tal. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

A reçu fracture que jamais il ne reçut telle.

7. Fractura, Frachura, s. f., lat. fractura, fracture, brisure, cassure.

Fractura en la coyssa.

(chap. Fractura a la cuixa.)

Fractura del os.

(chap. Fractura del os; Segons lo sompo de Pininfarinetes, hauría de escriure en apóstrofes, de l'os, com en fransés. Este tonto inútil aragonés catalanista hauríe de lligí una mica mes y no pedre tan tems online en perfils falsos repetín com un papagayet o loret la mateixa cantinela.)

Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 56.

Fracture à la cuisse.

Fracture de l'os.

Si com, ses frachura faire, 

Vai et ven rais, quan solelha,

Per la fenestra vezina.

Pierre de Corbiac: Dona dels angels.

Ainsi comme, sans faire brisure, quand le soleil luit, le rayon va et vient par la fenêtre voisine.

CAT. ESP. PORT. Fractura, IT. Frattura.

8. Frachissa, s. f., jointure, articulation.

Las frachissas dels detz de las mas.

(chap. Les juntes, articulassions, dels dits de les mans.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 139. 

Les articulations des doigts des mains.

9. Franhadura, s. f., fracture, cassure, brisure.

La franhadura liaretz

Ab un fil.

(chap. La fractura lligaréu en un fil.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous lierez la fracture avec un fil.

10. Fragment, s. m., lat. fragmentum, fragment.

Si... ha fragmentz de hos, extratz totz aquels que podes.

Trad. d'Albucasis, fol. 41.

Si... il y a fragments d'os, extrayez tous ceux que vous pouvez.

CAT. Fragment. ESP. PORT. Fragmento. IT. Frammento. (chap. Fragmén, fragmens; v. fragmentá)

11. Fragil, Fragel, adj., lat. fragilis, fragile, faible.

Nos avem aquest tresaur en fragels vaycels. 

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Nous avons ce trésor en fragiles vaisseaux. 

Tant era viellz e fragel, per lo gran temps c' avia. V. de S. Honorat.

Tant il était vieux et faible, par le grand âge qu'il avait.

Fig. Mortals es e dechables e fragils. Trad. de Bède, fol. 16. 

Est mortel et périssable et fragile. 

Mout tenc per fol son sen e per fragil. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Moult je tiens son sens pour fol et pour fragile. 

ANC. CAT. ESP. (frágil) PORT. Fragil. IT. Fragile. (chap. Frágil, fragils; fluix, fluixos, fluixa, fluixes; débil, debils, débiles.)

12. Fragilitat, s. f., lat. fragilitatem, fragilité, faiblesse.

Fig. La fragilitat de la carn. Liv. de Sydrac, fol. 21.

La faiblesse de la chair.

(chap. La fragilidat, debilidat de la carn.)

Considerans la humanal fragilitat.

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 1. 

Considérant la fragilité humaine. 

Reconoyssen sa fragilitat. Eluc. de las propr., fol. 6. 

Reconnaissant sa fragilité.

ANC. CAT. Fragilitat. ESP. Fragilidad. PORT. Fragilidade. IT. Fragilità, fragilitate, fragilitade. (chap. Fragilidat, fragilidats; debilidat, debilidats; fluixera, fluixeres.)

13. Fragileza, s. f., fragilité, faiblesse.

Fig. Tos temps deu regardar sa fragileza. Regla de S. Benezeg, fol. 75.

Doit toujours regarder sa faiblesse. 

IT. Fragilezza.

14. Afragner, Afraigner, Afranher, v., briser, soumettre, fléchir, apaiser, calmer. 

En autr' amor non puesc mon cor afragner.

Albertet de Sisteron: Mout es. 

A autre amour je ne puis soumettre mon coeur. 

En que s' adoussa e s' afranh

Lo mals qu' ai per fin' amor.

Giraud le Roux: A ley de bon. 

En qui s'adoucit et s'apaise le mal que j'ai par pur amour. 

Per que l' afars s' enanz' e no s' afraigna. 

Aicartz del Fossat: Entre dos reis.

Par quoi l'affaire s'avance et ne s'apaise. 

IT. Affragnere.

15. Afrai, s. m., débris, rupture.

Fig. Leu dechai

L' amistat, e torn en afrai.

Giraud de Borneil: Tos temps me. 

Facilement l'amitié déchoit, et tourne en rupture.

16. Esfranger, Esfranher, Esfraingner, Esfrainher, Esfrainer, Effranher, v., détruire, rompre, briser. 

Fig. Lo compraire vol effranher la covenensa.

(chap. Lo compradó vol rompre, trencá la conveniensia, l' acord, lo pacte.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 41. 

L'acheteur veut rompre la convention. 

Que n' esfrangna la tregua.

Saïl de Scola: Gran esfortz.

Que j'en rompe la trêve. 

Part. pas. Non pert pois sa forsa ni non es efragz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 61. 

Ne perd après sa force ni n'est rompu. 

Mas si el dis denant VII garens que el volia que valgues aquel divizemens, ben es effraigz, si el ordenet pois las soas causas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 61. 

Mais s'il dit devant sept témoins qu'il voulait que ce partage valût, il est bien rompu, s'il ordonna après les siennes choses.

ANC. FR.

Ne mur tant aut, qu'à la terre n' enfragne. 

Monin, Roman de Roncevaux. 

IT. Infragnere.

17. Effranhement, Enfrangement, s. m., infraction, dérogation, interruption.

Senes degun effranhement. Tit. de 1267. DOAT, t. LXXIX, fol. 190.

Sans aucune infraction.

(chap. Sense cap infringimén, infracsió; v. infringí.)

O gardaria ses enfrangement.

Tit. de 1307. DOAT, t. CXXIV, fol. 84.

Observerait cela sans infraction. 

Gardar e tener a totz temps, ses tot effranhement.

Tit. de Périgord de 1271. 

Observer et tenir à toujours, sans aucune interruption.

Ieu ai peccat en effranhemen de mos votz.

Cartulaire de Montpellier, fol. 173.

J'ai péché en infraction de mes voeux.

18. Enfractio, s. f., lat. infractio, infraction.

A... gardar sens deguna enfractio.

Tit. de 1412. DOAT, t. CXLVII, fol. 222.

A... observer sans nulle infraction. 

CAT. Infracció. ESP. Infracción. PORT. Infracção. IT. Infrazione.

(chap. Infracsió, infracsions.)

19. Defragner, v., rompre, casser, estropier.

Part. pas. fig. Mas quar iest vielhs e defrags.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec.

Mais parce que tu es vieux et cassé.

Substantiv. Exceptat deffrach.

Tit. de 1313 et de 1326. DOAT, t. XXXVIII et XXXIX, fol. 182 et 43. Excepté estropié.

20. Refranher, Refragner, v., tempérer, adoucir, soulager.

E 'l rossinholet el ram 

Volt e refranh et aplana

Son dous chantar, e l' afina.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Et le rossignol sur le rameau roule et tempère et polit son doux chanter, et l'épure.

El malautes, quan se planh, 

Si no 'l val, si s' en refranh.

Arnaud de Marueil: Mout eron. 

Le malade, quand il se plaint, si ne lui vaut, pourtant s'en soulage.

Ab que m conort e m refranh.

Giraud de Borneil: Si 'l cor no m. 

Avec quoi je m'encourage et me soulage. 

ANC. FR. Que vos vantises et haulx parlers veuillez refraindre.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 84. 

Quand ce oy li emperères si refranist I poi de se ire.

Chronique de Cambray.

PORT. Refranger. IT. Rifrangere.

21. Refraccio, s. f., lat. refractio, réfraction.

Quan si ajusto en loc de refraccio.

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Quand ils s'adaptent en lieu de réfraction. 

CAT. Refracció. ESP. Refracción. PORT. Refracção. IT. Rifrazione.

(chap. Refracsió, refracsions; se diu aixina perque se fracturen, trenquen los rayos de llum.)

22. Refranh, Refrim, s. m., refrain, fanfare.

Chans e retins, dousas votz e refranhs.

E. Cairel: Lo rossinhols.

Chants et roulades, douces voix et refrains. 

De trompas refrims.

(chap. Fanfarries de trompes, trompetes.)

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Fanfares de trompes.

Dansa es us dictatz gracios, que conten I refranh, so es I respos solamen. Leys d'amors, fol. 40. 

La danse est une composition gracieuse, qui contient un refrain, c'est-à-dire une réplique seulement. 

CAT. Refrá. ESP. Refrán. PORT. Refrão. IT. Refreno. (chap. Refrán, refrans, tros que se repetix a una cansó; fanfarria, fanfarries.) 

23. Refranhamen, s. m., soulagement.

Quar fis amicx a gran refranhamen

Quant au si dons lauzar et enantir.

Aimeri de Bellinoi: Aissi col pres.

Car fidèle ami a grand soulagement quand il entend louer et exalter sa dame.

24. Refrandres, s. m., adoucissement. 

Jois e repaus e sojorn er refrandres.

Guillaume de S. Didier: Lo greus desir. 

Joie et repos et plaisir sera adoucissement.

 

Frapar, v., frapper.

Son venguts sailhir per frapar sur lo dit sety.

Volria salhir dessus per frapar.

Sur lo dit Bocard et sas gens son anats frapar.

Chronique des Albigeois, col. 11, 12 et 43.

Sont venus sauter pour frapper sur ledit siége.

Voudrait sauter dessus pour frapper.

Sur ledit Bouchard et ses gens sont allés frapper. 

ANC. CAT. Frappar. IT. Frappare.

 

Frau, s. m., lat. fraus, fraude, fourberie, fausseté.

L' un ab forsa, l' autr' ab frau.

Raimond de la Tour: Ar es dretz. 

L'un avec force, l'autre avec fraude. 

Adv. comp. Gent e covinent e non a frau. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17. 

Bien et convenablement et non en fraude. 

Cofonda Dieus la lengua 

Que ditz a frau ni a saubut.

Rambaud d'Orange: Er quan sembla. 

Que Dieu confonde la langue qui parle en secret et en public.

Baisson joi a present et a frau.

P. Vidal: Drogoman. Var. 

Abaissent joie à découvert et en cachette.

CAT. Frau. ESP. PORT. IT. Fraude. (chap. Fraude, fraudes; v. defraudá.)

2. Fraudament, s. m., fraude.

Per tolir plusors fraudaments et engans.

Statuts de Provence. BOMY, p. 13.

(chap. Per a toldre : traure, evitá fraudes y engañs.)

Pour ôter plusieurs fraudes et tromperies.

IT. Frodamento.

3. Fraudulent, adj., lat. fraudulentus, frauduleux.

Es fraudulenta. Doctrine des Vaudois. 

(chap. Es fraudulenta. Estos textos dels Vaudois són del añ 1100 y anteriós; encara se parle este romans a Suiza, Vaud, se li diu romanche.)

Elle est frauduleuse.

CAT. Fraudulent. ESP. PORT. Fraudulento. IT. Fraudolente, fraudolento.

(chap. Fraudulén, fraudulens, fraudulenta, fraudulentes.)

4. Fraudulenment, Fraudulenmen, Fraudulentament, adv., frauduleusement. 

Violenment o fraudulenment.

(chap. Violentamen o fraudulentamen.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 32. 

Violemment ou frauduleusement.

Fetz partir fraudulenmen l' emperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 165. 

Fit partir frauduleusement l'empereur. 

Servir fraudulentament a las idolas. Doctrine des Vaudois.

Servir frauduleusement aux idoles.

CAT. Fraudulenment. ESP. PORT. Fraudulentamente. IT. Fraudolentemente, fraudulentemente. (chap. Fraudulentamen)

5. Fraudar, v., lat. fraudare, frauder, frustrer. 

Part. pas. Per sos devers fraudatz e no pagatz. Cout. de Condom.

Par ses dettes fraudées et non payées. 

ANC. ESP. PORT. Fraudar. IT. Fraudare.

6. Defraudar, v., dépouiller, frustrer. 

Part. pas. Car lo senhor i es defraudatz. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 193.

Car le seigneur y est frustré. 

Que ly efans no sian deffraudat de lor leyal part.

Cont. de Saussignac, de 1319.

Que les enfants ne soient pas frustrés de leur part légale.

CAT. ESP. PORT. Defraudar. IT. Defraudare. (chap. Defraudá: defraudo, defraudes, defraude, defraudem o defraudam, defraudéu o defraudáu, defrauden; defraudat, defraudats, defraudada, defraudades. Defraudadó, defraudadós, defraudadora, defraudadores.)

Charlie Hebdo: los catalans, mes tontos que los corsos

Charlie Hebdo: los catalans, mes tontos que los corsos.

http://www.publico.es/culturas/charlie-hebdo-conflicto-catalunya-catalanes-tontos-corsos.html

"La revista satírica fransesa presente una viñeta aon apareixen tres independentistes encapuchats y armats, y a un editorial critique les intensions independentistes de les formassions soberanistes."

 

plus cons que les corses

Versió en castellá

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

CHAPURRIÀU vs ¿“EUSKERA”?

CHAPURRIÀU vs ¿“EUSKERA”?

Fico això d’euskera en interrogàns perque encara que sigue l’assepsió més coneguda, lo término ofissial es “euskara” (“vasco”, vascuence o “eúscaro” en castellà). “Euskera” es una forma dialectal. Efectívamen. Tot lo món coneix que ña una llengua mol peculià y autóctona al Nort de la Península Ibérica y a la part fransesa del Golfo de Vizcaya. Dengú o pose en duda. Pero lo que la majoría de la gen ignore es que se trate d’una multitud de dialectes, subdialectes e inclús idiolectes (dialectes an àrees mol menudes, com ara, un caserío).

L’ortografía del euskara va sê objecte d’unificassió no fa mols añs, en 1968, en un prossés que va escomensà en 1918, per midjà dels treballs de la Real Academia de la Lengua Vasca o Euskaltzaindia. Particularmen es l’ortografía castellana simplificada en la sustitussió del sonido fort de la C per K, eliminassió de la Y y de la V; y dessaparissió tamé de les tildes.

Paralelamén se va inissià lo prossés de regularissasió de la llengua que va donâ lloc al euskera batua o unificat. Pero esta nova llengua, artifissial creada sobre la base dels dialectes sentrals (sobre tot lo navarro labortano) es la llengua de l’enseñansa y de les ikastolak, l’ofissial y la de la radio y televissió pero no es asseptada de bon grau per los parlàns, que continúen aferrats cada ún a la seua particulà manera de parlâ a la seua val, al seu poble o a casa seua.

Això passe en totes les llengües pero en lo cas del euskara es mol cridané. Lo propi nom de la llengua se díu en funsió del dialecte (https://es.wikipedia.org/wiki/Dialectos_del_euskera); auskera, eskara, eskoara, eskuara, eskuera, euskeria, euskala, euskara, euskera, euskiera, euzkera, oskara, uskara, üskara, uskaa, üskaa, üska y uskera.

No acachem lo cap. Podem estâ ben orgullosos de les nostres modalidats lingüístiques. Es riquesa de la llengua. Són nostres. Són un tesoro.

¡Cap amún! ¡Adebán Chapurriàu! !Aurrera!

*Fons. Qui vullgue profundisâ pot trobâ informasssió an diverses pàgines d’internet y tamé a la “Gramàtica de la Lengua Vasca”, de Patricio Urquizu Sarasua (Cuadernos Uned, 1996) https://biblioteca-historica.blogspot.com/search?q=e%C3%BAskaro

https://www.bbc.com/mundo/vert-tra-40783435

    

https://www.bizkaiatalent.eus/es/pais-vasco-te-espera/senas-de-identidad/euskera-antigua-europa/

https://www.euskaltzaindia.eus/

https://www.etxepare.eus/es/que-es-el-euskera

http://www.tulane.edu/~howard/spanling/IberLang/Vasco.html

https://www.ehu.eus/es/web/eins/egungo-euskararen-hiztegia-eeh-

https://www.eke.eus/es/cultura-vasca/euskara-nuestra-lengua/historia-del-euskera

https://www.hiru.eus/es/lengua-vasca/teorias-sobre-el-origen-del-euskara

I.

Parábola del sembrador, 

traducida a los ocho dialectos del vascuence y a cuatro de sus subdialectos, bajo los auspicios del Príncipe Luis Luciano Bonaparte.

Parábola del sembrador. 

I. 1. Dialecto guipuzcoano. 

Ona non irten zan ereille bat ereitera.

Eta oreiten ari zala, azi batzuek erori ziran bide bazterrera, eta etorri ziran zeruko egaztiak, eta jan zituzten.

Besteak erori ziran leku arritsuetan, non ez zeukaten lur asko: eta bereala jayo ziran, zeren etzuten lur ondokoirik.

Bañan eguzkia irten zanean, erre ziran eta igartu ziran, zergatik ez zuten sustrairik.

Eta besteak erori ziran arantzen gañean: eta arantzak azi ziran, eta ito zituzten.

Eta besteak erori ziran lur onean: eta ematen zuten frutua, batak eun alako, besteak irurogei, eta besteak ogei ta amar.

Aditzeko belarririk duenak, aditu dezala. 

I. 2. Dialecto vulgar de Cegama. 

(Guipuzcoano meridional.) 

Irten zon bein baten ereiñtzalle batek ereitea.

Eta bikorrak banatzen, batzuk biden ondon eroi zien, eta zeruko egaztik etorrita, jan zituen.

Beste batzuk arritartelan eroi zien, nun zeon lur guchi: eta beala irten zoen, chit lur gañen zerelako.

Baño euzkie jayo zanen, erre zien eta igartu zien, bate zuztarrik kasi etzoelako.

Beste bikor batzuk antzatarten eroi zien: eta azi zien antzak, eta ito zituen.

Beste batzuk aizkenen eroi zien lur onen: eta eman zoen frutue, buru batek eun, beste batek irurogei, beste batek oetamar eta la.

Belarrik dauzkenak entenditzeko, ai dezala. 

 

II. 3. Dialecto vizcaíno.

Orra nun urten eban ereiten dabenak ereitera.

Eta ereiten diarduala, azi batzuk jausi ziran bidiaren onduan, eta etorri ziran zeruko egaztiyak, eta jan zitubezan.

Beste batzuk barriz jausi ziran arritzetan, nun ez euken lur asko: eta laster erne ziran, ez eukelako lur lodiya.

Eta eguzkiyak urtenik, erre ziran: eta ez eukelako sustrairik, sikatu ziran. Beste batzuk berriz jausi ziran arantzetan: eta azi ziran arantzaak, eta ito zitubezan.

Beste batzuk barriz jausi ziran lur onian: eta emoten eben frutuba, batek eunka, bestiak irurogeika, bestiak ogetaamarka.

Daukaznak belarriyak entzuteko, entzun dagiyala. 

II. 4. Dialecto vulgar de Ochandiano.

(Vizcaíno occidental.)

Ona nun urten eban ereiten dabenak ereitera.

Da ereiten ebillela, asi batzuk yausi sirien bidien onduen, da etorri sirien seruko egaztiyek, eta yan situbesan.

Beste batzuk barres yausi sirien arri artietan, nun ez euken lur asko: da laster erne sirien, es eukelako lur lodiye.

Da eguskiyek urtenik, erre sirien: da es eukelako sustrairik, siketu sirien.

Beste batzuk barres yausi sirien arantza artietan: da asi sirien arantzak, da ito situbesan.

Beste batzuk barres yausi sirien lur onien: da emoten euden frutube, batek eunke, bestiek irurogeike, bestiek ogetaamarka. 

Daukesanak belarriyek entzuteko, entzun daiyela. 

III. 5. Dialecto vulgar de Elizondo.

(Alto-navarro septentrional.)

Una aldi batez azi ereile bat atra zen ereitera.

Eta ereiten ai zelaik, zembait azi erori ziren bideain ondoan, eta torri ziren aireko egaztinak, eta denak yan zituzten.

Bertze zembait erori ziren kaskallu lekura, non ezpaitzen lur guti baizik: eta sortu ziren bela, etzutelakotz lur gizena.

Bañan iruzkia atra zelaik, erre ziren: eta iñartu ziren, etzutelakotz zañik.

Eta bertze zembait erori ziren elorrien artera: eta aunditu ziren elorriak, eta ito zituzten.

Eta bertze zembait erori ziren lur onera: eta kartzen zuten fruitu, batek eun, bertzeak iruetanogei, eta bertzeak ogeitaamar.

Begarriak ituenak aitzeko, ai beza. 

IV. 6. Dialecto vulgar de Elcano.

(Alto-navarro meridional.)

Atra ze bein ereikizale bat ereikitzera.

Eta barrayatzean granoak, erorzere batzuk bide ondoan, eta etorzere gorako choriak, eta shan zuste.

Erorzere berze batzuk arduyetan, non zen lur guti: eta berla shayo zere, zeren zegon lurra ashalkiro.

Baña iruzkia atra zelaik, erre zere eta eyartu, zeren kuasik ezpaizute zainik. 

Berze grano batzuk erorzere larretan: eta larrak anditu zere, eta ito zuste.

Berze batzuk enfin erorzere lur onean: eta eman zute fruitu, non egunka baten, non irutanogei, eta non ogeitamar.

Dituenak bearriak entendatzeko, entenda bez.

V. 7. Dialecto labortano.

Huna hazi eraile bat athera zen eraitera.

Eta eraiten ari zelarik, hazi parte bat erori zen bide gainean, eta shoriak ethorri ziren eta yan zuten.

Eta bertze parte bat erori zen lekhu harritsu batetara, non ezpaitzuen lur hainitzik: eta berehala sortu zen, zeren ezpaitzen barna sartzen lurrean.

Eta iguzkia yekirik, errea izan zen: eta errorik etzuclakotz, ihartu zen.

Eta bertze parte bat erori zen elhorrien artera: eta elhorriak handitu ziren, eta itho zuten.

Eta bertze parte bat erori zen lur onera: eta ekharri zuen fruitu, batek ehunka, bertzeak hiruhogoika, bertze batek hogoietahamarka.

Beharriak dituenak aditzeko. adi beza. 

VI. 8. Dialecto vulgar de Baigorri.

(Bajo-navarro occidental.)

Behin eraileat yuan zen eraitera.

Eta eraiten ai zelaik, hazi puskaat erori zen bidiain gaineat, eta yin ziren zeruko shoriak, eta yan zuten.

Berze hazi puskaat erori zen leku harritsu batetaat, nun ezpaitzen lur handiik: eta berehala sortu zen, zeeneta ezpaitziin lurra lodi.

Bainan iuzkia yeikita, erre zen: eta ezpaitziin erroik, eihartu zen.

Berze puskaat erori zen elhorripera: eta elhorriak haunditu ziren, eta itho zuten.

Berze puskaat erori zen lur huneat: eta bihia kharri ziin, batek chun, berziak hiruetanhooi, eta berzeatek hooitahamar.

Beharriak ditiinak aitzeko, ai beza. 

VII. 9. Dialecto vulgar de Cize.

(Bajo-navarro oriental.)

Yalgi zuun behin ereileat ereitea.

Eta ereiten zielaik, hazi pharteat eori zuun bidiain gaineat, eta zeruko shoriek yin eta, yan zizien.

Beste pharteat eori zuun lekhu harritsu batzutaat, nun ezpaitzen lur handiik: eta behala sorthu zuun, lur ashala bezik etzelakotz.

Bana iruzkia yalgi zenian, erre zuun eta eihartu, erroik etzielakotz.

Pharteat ono eori zuun elhorrien gaineat: bana elhorriak handitziaikin, ithua izan zuun.

Azken phartia eori zuun lur hun baten gaineat: eta frutia eman ziin, bihi batzuk emaiten zutelaik ehun batendaco, beste batzuk hiruetanhogoi, beste zombaitek aldiz hoitahamar.

Beharriak tienak aitzeko, ai dezala. 

VII. 10. Dialecto vulgar de Salazar. 

(Bajo-navarro oriental salacenco.)

Elki zinuen bein kalako ereginzale bat eregitra.

Eta barreatzean granoak, zomait erori zitzan bideala urran, eta shin zitzan zeruko abeak, eta shan ztizien.

Berze batzu erori zintzan arridoyetan, non baitzen lur guti: eta bereala brotatu zizien, egonaz lurra arras me.

Baya elki zenekoz iguzkia, erre zintzan eta eartrik gelditu, zeren kasik ezpaitzien errorik.

Berze grano batzu erori zintzan larren artean: eta anditu zintzan larrak, eta sofokatu ztizien.

Berce batzu azkenik erori zintzan lur onean: eta eman zizien frutu, non egun batendako, non irurogei, eta non ogeitamar.

Nork izan zan bearri entendatzeko. entenda zala.  

VIII. 11. Dialecto suletino.

Elkhi zen ereilia ereitera. 

Eta ereiten ari delarik, azi zumbait erori ziren bide bazterriala, eta zeluko choriak jin ziren, eta jan zutien.

Beste zumbait erori ziren hartokietara, nun ezpeitzien hambat lurrik: eta berhala sorthu zen, lurrac loditarzunik ezpeitzian.

Eta ekhia jaiki zenian, erre ziren: eta zañik etzielakoz, eihartu ziren.

Beste zumbait erori ziren elhorrietara: eta elhorriak handitu ziren, eta itho zutien.

Bestiak erori ziren lur huniala: eta bihi eman zien, batak ehuin, bestiak hiruretanhogei, bestiak hogei eta hamar.

Dianak beharri entzuteko, entzun beza.

VIII. 12. Dialecto vulgar de Vidangoz.

(Suletino roncalés.) 

Erkin zen bein kalako erinzale bat eri tra.

Eta granuen barriatian, zomait erori zren bidiari abaño, eta shin zren zeuriko choriak, eta shan ztein.

Berze banak erori zren arridoyetan, nonta baizegon lur chiki: eta bertan bunatu zren, lurra arin zegolakoz.

Baya iguzkia erkitiari, erre eta eshartu zren, zeren kasi ez baizein izorrorik.

Berze orano banak erori zren shats artetan: eta anditu zren shatsak, eta sofokatu ztein.

Berze banak azkenik erori zren lur onian: eta emon zein frutu, non batarik ein, non irurogei, eta non ogeitaamar.

Biarri dionak entelegatako, entelega tzala. 

PARÁBOLA DEL SEMBRADOR.

VERSIÓN CASTELLANA.

He aquí que salió un sembrador a sembrar.

Y cuando sembraba, algunas semillas cayeron junto al camino, y vinieron las aves del cielo, y las comieron.

Otras cayeron en lugares pedregosos, en donde no tenían mucha tierra: y nacieron luego, porque no tenían tierra profunda.

Mas en saliendo el sol, se quemaron y se secaron, porque no tenían raíz.

Y otras cayeron sobre las espinas: y crecieron las espinas, y las ahogaron.

Y otras cayeron en tierra buena y rendían fruto: una a ciento, otra a sesenta, y otra a treinta.

El que tiene orejas para oír, oiga.

MATEO 13:1-9

13:1 Aquel día salió Jesús de la casa y se sentó junto al mar.13:2 Y se le juntó mucha gente; y entrando él en la barca, se sentó, y toda la gente estaba en la playa. 13:3 Y les habló muchas cosas por parábolas, diciendo: He aquí, el sembrador salió a sembrar. 13:4 Y mientras sembraba, parte de la semilla cayó junto al camino; y vinieron las aves y la comieron. 13:5 Parte cayó en pedregales, donde no había mucha tierra; y brotó pronto, porque no tenía profundidad de tierra; 13:6 pero salido el sol, se quemó; y porque no tenía raíz, se secó. 13:7 Y parte cayó entre espinos; y los espinos crecieron, y la ahogaron. 13:8 Pero parte cayó en buena tierra, y dio fruto, cuál a ciento, cuál a sesenta, y cuál a treinta por uno.13:9 El que tiene oídos para oír, oiga.

JESÚS EXPLICA LA PARÁBOLA DEL SEMBRADOR
Mateo 13: 18-23; Marcos 4:13-20; Lucas 8: 11-15