Mostrando las entradas para la consulta fillol ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fillol ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 5 de marzo de 2024

Lexique roman; Fils


Fils, s. m., lat. filius, fils.

S' el filhs fo de bon paire. 

Si non pareis al filh.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Si le fils fut de bon père. 

S'il ne paraît pas au fils. 

Fig. Filhs de ira e filhs de mort. V. et Vert., fol. 39. 

Fils de colère et fils de mort. 

Ans crei que fo fils o fraire de ven, 

Tan cambia leu son cor e son talen.

Lanfranc Cigala: Estiers mon. 

Mais je crois qu'il fut fils ou frère de vent, tant il change facilement son coeur et sa volonté. 

Loc. prov. Lo filhs ma maire.

(chap. Lo fill de ma mare.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 5. 

Le fils de ma mère. 

CAT. Fill. ANC. ESP. Fijo. ESP. MOD. Hijo. PORT. Filho. IT. Figlio. (chap. Fill, fills, filla, filles.)

2. Filhos, s. m., petit d'un animal.

Cassador l'a rapatz sos filhos.

(chap. Lo cassadó li ha robat (rapiñat, furtat) sons fillets, les seues críes.)

Discipo lors uous, et aucizo lors filhos.

Eluc. de las propr., fol. 260 et 256.

Le chasseur lui a ravi ses petits.

Dispersent leurs oeufs, et tuent leurs petits.

3. Filhet, s. m., dim., cher fils, cher enfant.

Jhesus va lur dir: “Filhetz, can greus causa es intrar el regne de Dieu!”

Trad. du N.-Test., S. Marc, c. 10. 

Jésus va leur dire: “Chers enfants, combien difficile chose c'est d'entrer au royaume de Dieu!” 

CAT. Fillet. ESP. Hijito. PORT. Filhinho. IT. Figlioletto. (chap. Fillet, fillets, filleta, filletes.)

4. Petitfilh, s. m., petit-fils.

Comandet son petitfilh Dagobert a Grimoal. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 86. 

Confia son petit-fils Dagobert à Grimoald.

5. Fillat, s. m., fillâtre, beau-fils. 

Manuel Riu Fillat, grillat, Benabarre

Li fillat e ill oissor.

Torcafols: Comunal veill.

Les fillâtres et les épouses. (N. E. oissor : lat. uxore.)

6. Filhastre, Fillastre, s. m., fillâtre, beau-fils.

El pairastre contra son filhastre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28. 

Le parâtre contre son fillâtre.

Fill e fillastres e nebotz

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas. 

Fils et fillâtres et neveux. 

Tiberi, filhastre e genre d'Octovia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 5. 

Tibère, fillâtre et gendre d'Octave.

CAT. Fillastre. ESP. Hijastro. IT. Figliastro. (chap. Fillastre, fillastres.)

7. Filha, Filla, s. f., lat. filia, fille.

Oi! maire, filla de Dieu.

(chap. Oh! Mare, filla de Deu.)

Lanfranc Cigala: Oi! maire. 

Oh! mère, fille de Dieu.

Fig. Las filhas de Dieu son totas las vertutz. 

Horguelh es la ainada filha del diable. V. et Vert., fol. 7.

Les filles de Dieu sont toutes les vertus. 

Orgueil est la fille aînée du diable.

CAT. Filla. ANC. ESP. Fija. ESP. MOD. Hija. PORT. Filha. IT. Figlia. (chap. Filla, filles.)

8. Filhol, s. m., filleul.

Anc pairis contra fillol 

Non fetz tal failla.

(chap. May (abans) padrí contra fillol va fé tal falta.)

Giraud de Borneil: No m platz. 

Jamais parrain envers filleul ne fit telle faute. 

Fo aucitz per son filhol.

(chap. Va sé assessinat, matat, per son fillol.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90.

Fut tué par son filleul.

Fig. Quar es de pretz emperaires 

E de valor caps e paires, 

E fins jois es sos filhols.

Raimond de la Tour: Ar es dretz. 

Car il est empereur de mérite et chef et père de valeur, et pur contentement est son filleul. 

CAT. Fillol. IT. Figlioccio. (ESP. Ahijado; chap. fillol, fillols.)

9. Filhola, Fillola, s. f., filleule.

O ab filhol o ab filhola. V. et Vert., fol. 19.

(chap. O en fillol o en fillola.)

Ou avec filleul ou avec filleule.

Una filhola que avia.

V. de S. Énimie, fol. 25. 

Une filleule qu'elle avait.

Confessi e manifesti... a mas fillolas que non ai ensenhat Pater noster.

Cartulaire de Montpellier, fol. 174.

Je confesse et déclare... que je n'ai pas enseigné à mes filleules le Pater noster.

ANC. FR. L'a levée et bautisée et faite sa fillole.

Fables et cont. anc., t. I, p. 381.

CAT. Fillola. (chap. Fillola, filloles; ESP. Ahijada.)

10. Filholeta, s. f., dim., petite filleule. (chap. Filloleta, filloletes.)

Bels payre Masimin, 

Auias ta filholeta, si te plas, sopligant. 

V. de S. Magdelaine.

Beau père Maximin, écoute, s'il te plaît, ta petite filleule suppliante.

11. Filial, adj., lat. filialis, filial. 

Dileccio... filial.

Adopcio filial.

(chap. Amor filial; adopsió filial.)

Eluc. de las propr., fol. 1. 

Amour... filial. 

Adoption filiale.

CAT. ESP. PORT. Filial. IT. Filiale. (chap. Filial, filials.)

12. Afilhamen, s. m., affiliation.

Aquest afilhamen prendem nos el baptisme.

V. et Vert., fol. 39. 

Nous prenons cette affiliation au baptême. 

ANC. CAT. Afillament. ANC. ESP. Afijamento. ESP. MOD. Ahijamiento. (chap. Afillamén, afillamens; adopsió, adopsions; es mol interessán lo de Jaime I d'Aragó y Sancho lo fort de Navarra.)

13. Afilholamen, s. m., afilleulement, affiliation par le baptême. 

Em nos totz filhs de Dieu per adoptio, so es per afilholamen.

V. et Vert., fol. 57. 

Nous sommes tous fils de Dieu par adoption, c'est-à-dire par afilleulement.

14. Afilhar, v., affilier, adopter.

Cant us rix homs non ha effans, ell pot afilhar un filh d' un paure home. Fig. Nos ha totz afilhatz ab luy. V. et Vert., fol. 39.

Quand un homme riche n'a pas d'enfants, il peut adopter le fils d'un homme pauvre.

Il nous a tous affiliés à lui.

Part. pas. Non es filhs naturals, mays afilhatz. 

V. et Vert., fol. 39. 

N'est pas fils naturel, mais adopté.

CAT. Afillar. ANC. ESP. Afijar. ESP. MOD. Ahijar. (chap. Afillá, adoptá: afillo, afilles, afille, afillem o afillam, afilléu o afilláu, afillen; afillat, afillats, afillada, afillades.)

martes, 13 de agosto de 2024

P - Compairesc

P


P, seizième lettre de l'alphabet et la douzième consonne, p.

Soen pauzam p per b. Leys d'amors, fol. 4.

(chap. Assobín posam o posem (ficam o fiquem, escribim) p per b.)

Souvent nous posons p pour b.

Qui be no sapcha que ditz p

Ponchat.

B. Carbonel: Un sirventes.

Qui ne sache bien que signifie p pointé.


Pabalhol, s. m., papillon.

Aytal volatil es dit pabalhol. Eluc. de las propr., fol. 250.

Pareil volatile est dit papillon.

(chap. Maripossa, mariposses. Cuan vach estudiá a Alcañís, anabem al bar papillon a minjá un pincho de truita de pataca en seba, que es de les millós que hay minjat may, y hay repetit moltes vegades; la servíe Julio a un plat, en pa en tomata y oli de oliva, y una mayonesa mol fina. 

ESP. Mariposa, mariposas.)


Pabil, Pabel, s. m., lat. pabulum, mèche.

En la candela son tres causas: la cera e' l pabils e 'l fox.

(chap. A la candela (vela) ñan tres coses: la sera y la mecha y lo foc.)

Sermons en provençal, fol. 23.

Dans la chandelle sont trois choses: la cire et la mèche et le feu.

Ciris ab pabel d' estopas. Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

Cierges avec mèche d' étoupes.

CAT. ESP. PORT. Pabulo. (chap. Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.)

Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.

2. Pabilum, s. m., mèche.

Quod omnes et singulae faces... sicut de bona et sufficienti cera et... 

de pabilo lichino vel cotone. Carpentier, t. III, col. 115.

II (2) onsas de pabilum en 1 livra de cera. Cout. de Condom.

Deux onces de mèche dans une livre de cire.


Padela, Padena, s. f., lat. patella, poêle.

Rimas... in ela..., padela. Gramm. provençale.

Rimes... en ele..., poêle.

La padena de infern en que lo diable fa sas fregiduras.

V. et Vert., fol. 8.

La poêle d' enfer en quoi le diable fait ses fritures. 

ANC. FR. Paelles, chauderons. Eustache Deschamps, p. 211.

(chap. Paelles, calderons.)

CAT. Paella. IT. Padella. (chap. Paellapaelles: es tan lo plat de arrós com la paella aon se fa o cuine. A Beseit ña un mote: matapaelles.

(ESP. Paellera.)

2. Padeleta, Padeneta, s. f. dim., petite poêle.

Es cotz en una padeleta.

Soritz vivas li datz gan re... 

En una padeneta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est cuit dans une petite poêle.

Souris vives vous lui donnez beaucoup... dans une petite poêle.

CAT. Paelleta. IT. Padelleta. (chap. Paelleta, paelletes.)

3. Padelada, s. f., poêlée.

Padeladas de luec en luec

Li deu hom dar d' ueus cueitz en fuec.

Deu hom faire la padelada

En fort escudela crozada.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Poêlées de temps en temps on lui doit donner d'oeufs cuits en feu.

On doit faire la poêlée dans une forte écuelle creusée.

CAT. Paellada. IT. Padellata. (chap. Paellada, paellades.)

(N. E. Hay que advertir que Raynouard no conocía, o no quería conocer, la lengua valenciana. Antes de su tiempo hay muchos textos escritos explícitamente en lengua valenciana, y no los nombra. No voy a nombrar otros fallos que tuvo, porque esta obra que estoy todavía editando es vastísima; es muy pesada pero saca a la luz muchas verdades, para quien las quiera ver.)

Kempis  Vita Christi POR Sor Ysabel  DE Villena Letra Gótica. Libro *Rarísimo Impreso *año (en lugar de virgulilla ñ hay ^ circunflejo desplazado a la derecha) 1497. Incunables 1973 (BNE)


Pagina, s. f., lat. pagina, page.

Aquesta present pagina. Cout. de Condom, de 1314. 

(chap. Esta presén página.)

Cette présente page.

En l' autra pagina. Trad. d'Albucasis, fol. 7.

En l'autre page.

CAT. ESP. (página) PORT. IT. Pagina. 

(chap. Página, págines; v. paginá; paginassió, paginassions.)

2. Compaginacio, s. f., du lat. compago, assemblage, emboîtement.

So del corrs ligament et compaginacio. Eluc. de las propr., fol. 61.

Sont du corps ligament et assemblage.

CAT. Compaginació. ESP. Compaginación.

(chap. Compaginassió, compaginassions.)

3. Compaginar, v., lat. compaginare, assembler, relier, emboîter.

Part. pas. Dels nervis en els compaginatz et ligatz.

Eluc. de las propr., fol. 61. 

Des nerfs en eux assemblés et liés.

CAT. ESP. Compaginar. (chap. Compaginá: compagino, compagines, compagine, compaginem o compaginam, compaginéu o compagináu, compaginen; compaginat, compaginats, compaginada, compaginades.)


PairePayre, s. m., lat. patrem, père.

Aquelas causas per que pot lo paire e la maire, e l' avis e la avia deseretar sos enfans. 

La falcidia qu' el paire, o la maire, o las autras subeiranas personas sont destreitas de laissar a lor enfans. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 16 et 15.

Ces causes pourquoi peut le père et la mère, el l' aïeul et l' aïeule déshériter ses enfants.

La falcidie que le père, ou la mère, ou les autres personnes ascendantes sont obligées de laisser à leurs enfants. 

Fig. De joven eratz capdels e paire.

Bertrand de Born: Mon chant. 

D' amabilité vous étiez chef et père. 

Selh qu'era de valor caps e paire, 

Lo rics, valens Richartz, reys dels Engles. 

G. Faidit: Fortz chausa. 

Celui qui était chef et père de valeur, le puissant, vaillant Richard, roi des Anglais.

- Le chef d'une suite de générations.

Del pom 

Que manget Adam nostre payre.

(chap. De la poma que va minjá Adán lo nostre pare.)

Los VII Gaugs de Maria.

De la pomme que mangea Adam notre père.

Adam, lo premiers payres, fon mes en paradis. V. de S. Honorat. 

Adam, le premier père, fut mis en paradis.

- Nom donné aux membres des différents ordres religieux.

Del onrat payre en Crist, 

Monsen Gauselm, l' abat, agut en ay mandat. V. de S. Honorat. 

De l'honoré père en Christ, monseigneur Gaucelm, l'abbé, j'en ai eu mandat.

- Confesseur, directeur de conscience.

Nos devem portar honor a nostres payres esperitals que an la cura de nos ensenhar et endressar en cors et en arma. V. et Vert., fol. 2.

Nous devons porter honneur à nos pères spirituels qui ont le soin de nous enseigner et diriger en corps et en âme.

A vos, car payre esperitals. La Confessio. 

A vous, cher père spirituel.

- Loc. Désignant la première personne de la Trinité.

El nom del payre omnipoten. Los VII Gaugs de Maria.

Au nom du Père tout-puissant. 

Lo Payre del cel dont nos ve tota veraya nobleza. V. et Vert., fol. 37. 

Le Père du ciel dont nous vient toute vraie noblesse.

- Désignant le pape.

Lo santz Payres cavalca e ven son dreg camin.

En ayssi lo sanz Payres descautz volia intrar. V. de S. Honorat.

Le saint père chevauche et vient son droit chemin.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Par ainsi le saint père voulait entier déchaussé.

- Désignant les docteurs de l'Église. 

La doctrina dels sanhs paires. Trad. de. la Règle de S. Benoît, fol. 38.

La doctrine des saints pères.

CAT. Pare. ESP. PORT. IT. Padre. (chap. Pare, pares.)

2. Pater noster, Pater Nostre, Patre nostre, s. m., patenôtre, chapelet, pater noster.

No portavan pater nostres

Ni autre senhal.

P. Vidal: Abril issic. 

Ne portaient chapelets ni autre marque. 

El legia chascun dia lo Salteri, e disia C e L (150) patres nostres.

V. de Guillaume de la Tour. 

Il lisait chaque jour le Psautier, et disait cent et cinquante patenôtres.

Quan ieu cuig dire patre nostre, 

Et ieu dic: Domna, totz soi vostre.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Quand je pense dire patenôtre, et je dis: Dame, je suis tout vôtre.

Loc. fig. Canta lo pater noster del cimi. V. et Vert., fol. 26. 

Chante la patenôtre du singe.

Prov. Aysso es vers coma lo pater noster. V. et Vert., fol. 27. 

Ceci est vrai comme le pater noster.

CAT. Pare nostre. ESP. Padre nuestro. PORT. Padre nosso. IT. Paternostro.

(chap. Padre nuestro; en teoría se diríe pare nostre, pares nostres.)

3. Pairi, Payri, s. m., lat. patrinus, parrain.

La tenc a las fons e fo son payri. La enseynhava son payri. Philomena.

La tint sur les fonts et fut son parrain. Son parrain l' instruisait.

Mal desmens ton pairi et la crema que y mes. (N. E. crisma.)

Izarn: Diguas me tu.

Mal tu déments ton parrain et le chrême qu'il y mit.

CAT. Padri. ESP. Padrino. PORT. Padrinho. IT. Patrino. 

(chap. Padrípadrins són los dos, tan home com dona; padrina, padrines. Ma padrina es tamé ma cusina germana, y mon padrí lo seu home. Yo soc son fillol.)

4. Paterna, s. f., Dieu le père, Créateur.

Per tal que miels puscam la veraya paterna

Preyar.

V. de S. Honorat.

De sorte que nous puissions mieux prier le vrai Créateur.

La vera paterna

vos confonda

E us rebonda.

Gavaudan le Vieux: Aras quan plou.

Le vrai Créateur vous confonde et vous ensevelisse.

5. Pairastre, s. m., parâtre.

E 'l pairastre contra son filhastre.

Si lo pairastre noiris son filhastre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28 et 7.

Et le parâtre contre son fillâtre.

Si le parâtre nourrit son fillâtre.

CAT. Padastre. ESP. Padrastro. PORT. Padrasto. (chap. Padrastro, padrastros, padrastre, padrastres; madrastra, madrastres.)

6. Paternitat, s. f., lat. paternitatem, paternité.

Paternitat... solament al payre conveniens. Eluc. de las propr., fol. 7.

Paternité... seulement au père convenant.

CAT. Paternitat. ESP. Paternidad. PORT. Paternidade. IT. Paternità, paternitate, paternitade. (chap. Paternidat, paternidats.)

7. Pairenal, Payrenal, adj., paternel.

Luxuria desplaz a Deu, e es perdicios de la pairenal benecio.

C' ame ab pairenal pietat cels que chastia. Trad. de Bède, fol. 41 et 56. Luxure déplaît à Dieu, et est perdition de la bénédiction paternelle. 

Qu'il aime avec piété paternelle ceux qu'il châtie. 

A totz autres bens payrenals e mayrenals. 

Justel, Hist. de la maison de Turenne, pr., tit. de 1399. 

A tous autres biens paternels et maternels.

8. Paternal, adj., paternel.

Ver regard de paternal dilection et amor. 

Tit. de 1468, Hist. de Languedoc, t. V, pr., col. 37.

En considération d'affection et amour paternel.

Per lo dreg paternal e maternal. Tit. de 1262. DOAT, t. VIII, fol. 39.

Pour le droit paternel et maternel.

CAT. ESP. PORT. Paternal. IT. Paternale. (chap. Paternal, paternals; maternal, maternals.)

9. Pairon, Pairo, Payro, s. m., chef de famille, supérieur, patron. 

Ades an clergues aital uzansa 

Que, quan trobon pairo de gran puisansa, 

Tut cant il vol fan ben et umilmen. 

Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes. 

Maintenant les clercs ont telle habitude que, lorsqu'ils trouvent chef de famille de grand pouvoir, tout ce qu'il veut ils font bien et humblement.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58. 

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

- Au plur. Ascendants au premier degré, les père et mère. 

Volc que fos faitz ses pairos 

Lo premier peccaire.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum. 

Voulut qu'il fût créé sans ascendants le premier pécheur.

Vieu ne meills 

Austors, can es de pairons vieills.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

L'autour en vit mieux, quand il est (né) de vieux pères.

Prov. Meyns an fe l'enfant qu' els pairos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Moins ont de foi les enfants que les pères.

(chap. Patró, patrons; pares.)

10. Pairona, s. f., patronne.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58.

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

(chap. Patrona, patrones.)

11. Patron, Patro, s. m., lat. patronus, patron, ancien maître d'un affranchi.

Lo libertz non pot clamar son patron en plait, ses mandament de la poestat.

Lo patros non es tengutz per so libertin, ni lo libertin non es tengut per son patron. Trad. du Code de Justinien, fol. 3 et 37. 

L' affranchi ne peut appeler son patron en justice, sans la permission de l'autorité.

Le patron n'est pas tenu pour son affranchi, ni l' affranchi n'est pas tenu pour son patron.

- Protecteur.

De l' isla de Lerins patrons e governayres. V. de S. Honorat. 

(chap. De la isla de Lerins patró y gobernadó.)

De l' île de Lerins patron et gouverneur. 

L' apostol S. Andrieus, 

Mot gran patros dels amics sieus. Brev. d'amor, fol. 184. 

L' apôtre saint André, moult grand protecteur des siens amis.

- Guide, conducteur.

Si en una nau no y a un patro, mal vai a la nau. 

Arbre de Batalhas, fol. 185.

Si dans un navire il n'y a pas un patron, mal il va au navire.

- Modèle.

Architipe... quar el es principal patro et exemplar figura del mon creat.

Eluc. de las propr., fol. 105.

Archétype... car il est principal patron et figure exemplaire du monde créé.

Los consolz an avut lo patron d'aquela marca, et l'an portat e mes en l' ostal del comun. Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 258.

Les consuls ont eu le patron de celle marque, et l'ont porté et mis dans l'hôtel du commun. 

CAT. Padró, patró. ESP. Patrón. PORT. Patrono. IT. Padrone.

(chap. Patró, patrons; tamé los que se seguixen per a tallá roba, construí, pintá, etc.)

12. Patronat, s. m., lat. patronatus, patronat, sorte de dignité. 

Que agues la dignitat del patronat de Roma.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

Qu'il eût la dignité du patronat de Rome.

(chap. Patronat, classe de dignidat. ESP. Patronato.)

13. Patrocin, s. m., lat. patrocinium, patrocine, sorte de salaire, de droit de patronage.

Latas ni patrocins non si demandan apres cinq ans.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 481.

Lates ni patrocines ne se demandent après cinq ans.

Per exegir las dichas latas et patrocins. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 235. 

Pour exiger les dites lates et patrocines. 

CAT. Patrocini. ESP. PORT. IT. Patrocinio. (chap. Patrossini, patrossinis.)

14. Patrocinar, v., lat. patrocinari, protéger, servir de patron, répondre. Las pauras gens per las quals patrocinon.

Statuts de Provence. BOMY, p. 8. 

Les pauvres gens pour lesquels ils répondent.

CAT. ESP. PORT. Patrocinar. IT. Patrocinare.

(chap. Patrossiná: patrossino, patrossines, patrossine, patrossinem o patrossinam, patrossinéu o patrossináu, patrossinen; patrossinat, patrossinats, patrossinada, patrossinades.)

15. Patrimoni, Patremoni, s. m., lat. patrimonium, patrimoine.

Aysso avem de nostre patremoni. Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 3.

Cela nous avons de notre patrimoine.

Los bes de sancta Glieya que son lo patremoni de Jhesu Crist.

V. et Vert., fol. 16.

Les biens de sainte Église qui sont le patrimoine de Jésus-Christ.

CAT. Patrimoni. ESP. PORT. IT. Patrimonio. (chap. Patrimoni, patrimonis.)

16. Patrimonial, Patrimoniau, adj., lat. patrimonialis, patrimonial.

En las causas patrimonials. Abre de Batalhas, fol. 188.

Dans les choses patrimoniales. 

Eretatges patrimoniaus. Tit. de 1291. DOAT, t. XI, p. 216. 

Héritages patrimoniaux.

CAT. ESP. PORT. Patrimonial. IT. Patrimoniale. 

(chap. Patrimonial, patrimonials.)

17. Patronimic, adj., lat. patronymicus, patronymique.

Noms patronimics... es aquel que s deriva e pren nom dels noms dels payros nostres. Leys d'amors, fol. 48. 

Le nom patronymique... est celui qui se dérive et prend nom des noms de nos pères.

CAT. Patronimic. ESP. Patronímico. PORT. Patronymico. IT. Patronimico.

(chap. Patronímic, patronimics, patronímica, patronímiques.)

18. Patrial, adj., patrial, qui appartient à la patrie. 

Noms patrials es noms d' un pays. Leys d'amors, fol. 47.

Le nom patrial est le nom d'un pays.

19. Parent, Paren, s. m., lat. parentem, parent.

Que dels parenz qu' aten de vas Espagna

Socors ogan non creia qu' a lui venia. 

Le Comte d'Empurias: Al onrat rei.

Que des parents qu'il attend devers Espagne il ne pense pas qu'il lui vienne secours cette année. 

Anc paire ni autre paren 

No us amero tan finamen.

G. Faidit: Coras que. 

Oncques père ni autres parents ne vous aimèrent si purement.

Soi, ieu, tos parens carnals 

E tos parens espirituals. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je suis, moi, ton parent charnel et ton parent spirituel.

Fig. Ar sai e conosc qu'es vertatz 

Que 'l diable son siei paren.

P. Vidal: Amors pres.

Maintenant je sais et connais qu'il est vrai que les diables sont ses parents.

- Adam.

Per peccatz del premier paren. Los VII Gaugs de Maria. 

Par péché du premier parent. 

Adj. No m'es parens ni vezina.

Lanfranc Cigala: Gloriosa sainta. 

Ne m'est parente ni voisine. 

CAT. Parent. ESP. Pariente. PORT. IT. Parente. (chap. Parénparens.)

Réquiem per un llauradó español. Traduít per Ramón Guimerá Lorente.  Autó: Ramón José Sender.

20. Parenta, s. f., parente, alliée par le sang.

Mos parens e parentas. Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

(chap. Mons parens y parentes.)

Mes parents et parentes.

Fig. Pois prez onratz

Non a tan bona parenta.

B. de Ventadour: En aquest gai. 

Puisque mérite distingué n' a pas si bonne alliée. 

Ieu tenc per messongiers 

Cels que cercon sa parenta.

B. Zorgi: Entre totz mos. 

Je tiens pour mensongers ceux qui cherchent sa parente.

CAT. Parenta. ESP. Parienta. PORT. Parenta. (chap. Parenta, parentes.)

21. Parentat, s. m. et f., parenté.

Pres molher outra lo grat

De totz cellz de son parentat. V. de S. Honorat.

Il prit femme outre le gré de tous ceux de sa parenté.

La parentat volgra donar a vendre,

Sol que m pogues latz son bel cors estendre.

T. de Blacas et de Peyrols: Peirols. 

La parenté je voudrais donner à vendre, pourvu que je me pusse étendre à côté de son beau corps.

- Parent, allié.

Car aquel sobrenom avian sos parentatz. V. de S. Honorat. 

Car ce surnom avaient ses parents.

Tug siei parentat 

Naisson d' un fuec de que son aflamat. 

G. Faidit: A lieys cui am. 

Tous ses parents naissent d'un feu de quoi ils sont enflammés. 

IT. Parentado.

22. Parentela, s. f., parenté.

Las personnas plus prochanas en affinitat et parentela.

Statuts de Provence. BOMY, p. 47. 

Les personnes plus proches en affinité et parenté.

CAT. ESP. PORT. IT. Parentela. (chap. Parentela, parenteles.)

23. Parentor, s. m., parenté, famille. 

Sabetz vos cals hom era ni de quin parentor? 

Roman de Fierabras, v. 3651. 

Savez-vous quel homme il était et de quelle famille?

24. Parentiu, s. m., parenté, alliance. 

No fui del vostre parentiu 

Per tal qu'us vis e us baizes tota via.

Raimond de Miraval: Trop a un. 

Je ne fus pas de votre parenté pour cela que je vous visse et vous embrassasse toujours. 

CAT. Parentiu.

25. Parentesc, s. m., parenté, alliance, union.

Aysso es noble parentesc. V. et Vert., fol. 34. 

(chap. Aixó es noble parentesc o parentesco o parentela.)

Ceci est noble parenté.

Per vezinesc ni per parentesc. Cartulaire de Montpellier, fol. 112.

Pour voisinage et pour parenté.

ESP. PORT. IT. Parentesco. (chap. Parentesc o parentesco.)

26. Enparentar, v., apparenter. 

Ben s' enparenta qui am bon coratge s' ajosta. Trad. de Bède, fol. 4. 

Bien s' apparente qui s' unit avec bon coeur.

Part. pas. substantiv. 

Ab dels miels de la vila e dels enparentatz. Guillaume de Tudela. 

Avec des mieux de la ville et des apparentés. 

ANC. FR. C'est des barons de France le plus emparentés. 

Poëme de Hugues Capet, fol. 13. 

CAT. ESP. PORT. Emparentar. IT. Imparentare. 

(chap. Emparentá: emparento, emparentes, emparente, emparentem o emparentam, emparentéu o emparentáu, emparenten; emparentat, emparentats, emparentada, emparentades.)

27. Patrici, s. m., lat. patricius, patrice.

Venc lor ajudar lo patrici dels Romas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Vint leur aider le patrice des Romains.

ESP. PORT. Patricio. IT. Patrizio. (chap. Patrissi, patrissis; patricio, patricios; patrissia, patrissies, patricia, patricies.)

28. Patriarcha, s. m., lat. patriarcha, patriarche.

Tro Noe, san patriarcha. Brev. d'amor, fol. 148. 

Jusqu'à Noé, saint patriarche. 

Fon apellat Ysaac patriarcha. 

Serem, en nostre matremoni, en l' orde dels S. patriarchas.

V. et Vert., fol. 79 et 92. 

Fut appelé Isaac le patriarche. 

Nous serons, en notre mariage, au rang des saints patriarches.

- Dignité ecclésiastique.

Trames lo al patriarcha d' Antiocha. Liv. de Sydrac, fol. 1. 

Le transmit au patriarche d'Antioche. 

Pregar n' ei lo patriarcha Jan. 

T. d' Isabelle et d' Elias Cairels: N Elias. 

J'en prierai le patriarche Jean.

CAT. ESP. PORT. IT. Patriarca. (chap. Patriarca, patriarques, com los de Torredarques.)

29. Patriarcal, adj., lat. patriarchalis, patriarcal.

En las autras IIII glyeyas patriarcals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.

Dans les quatre autres églises patriarcales.

CAT. ESP. PORT. Patriarcal. IT. Patriarcale. (chap. Patriarcal, patriarcals.)

30. Papon, s. m., aïeul.

Hereter de Peyre de Lartigua, son papon.

Tit. de 1429, Bibl. du R. Ville de Castres. 

Héritier de Pierre de Lartigue, son aïeul.

(chap. Yayoyayos.)

31. Compaire, s. m., compère. 

Que a 'N Guillem dono breumen enfan

Don, s' a lui platz, yeu sos compaire sia. 

Bernard d'Auriac: En Guillem.

Qu'au seigneur Guillaume ils donnent bientôt enfant dont, s'il lui plaît, je sois son compère. 

S'ieu trobava mon compair' En Blacatz. 

Cadenet: S' ieu. 

Si je trouvais mon compère le seigneur Blacas. 

CAT. Compare. ESP. PORT. IT. Compadre. 

(chap. Compare, compares; comare, comares.)

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

32. Compairesc, s. m., compérage.

Ni s layssa ges per compairesc

De far dreg, ni per parentesc.

Contricio e Penas ifernals.

Ni se laisse point par compérage de faire justice, ni par parenté.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 6. De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Iguals en lo essensial y diferens en lo acsidental va fé als homens la naturalesa. Y encara que es sert que an eixa desigualdat se contenen les causes del orden primitiu general de la sossiedat, y hasta de la condissió dels individuos en particulá, pero lo que es la autorisassió no prové de ixes causes sino de les que fan al pare digne del respecte del fill, al agüelo per al jove, y al magistrat per al siudadá; sen tot lo demés ussurpasió, pressunsió, orgull, soberbia.

Ramón Guimerá Caballé, escuela, colegio

Cap autoridat representabe lo hidalgo pera empendre a la pubilla; y la caridat, si per la caridat u haguere fet, parle y obre de un atra manera. Sobre tot pera avassallá, pera ofendre, pera insultá y afrentá al pobre, al desgrassiat, al infelís, cap ley done dret; y es lo orgull tan grave ofensa del sel, que rara vegada dixe de castigál, fenmos vore tart o pronte humillat al soberbio, així com exaltat al humilde.

Entre tan ya va castigá com va pugué lo chiquet Pedro la insolensia en que lo hidalgo va parlá a sa mare, y encara se resserváe mes gran vengansa com donáen a entendre les seues paraules.

Va arribá a casa de sa padrina, pos la trobada de la plassa no lo va distraure del seu propósit y la va trobá ocupada cusín unes teles y fen cuentes pera uns vestits que habíen de fes, ya que tindríe allí al sastre en son demá. Al sentí aixó Pedro Saputo se va alegrá y va di: - Mol be, siñora padrina, mol be me ve; perque en esta ocasió escomensaré demá a adependre lo ofissi de sastre. Matinaré y vindré abans que lo maestre pera vore totes les seues operassions. Li va pareixe be a la padrina, perque res del seu fillol li podíe pareixe mal, pero li va chocá que vullguere adependre aquell ofissi habén ella consebut coses mes altes.
Va callá, empero, temén la resposta de Pedro, que tan fassilmen confoníe a tots.

En son demá va aná a casa de la padrina mol abans que lo maestre sastre, y així que se va presentá éste y se va ficá al ofissi, va mirá en molta atensió cóm preníe la mida a la mare, cóm estenén la tela a una taula aplicán la mida y fen puns y rayes blanques y dixán siñalat lo cos, les mánegues y demés pesses; cóm después va empleá la estisora y les va tallá una a una. Va pendre enseguida la mida al home, y va aná fen lo mateix part per part. Y cuan va aná a pendre la mida a una chiqueta que teníe nau añs, va di Pedro:

- Dixeume, siñó mestre, que an esta li vull tallá yo lo vestit per la meua má. 

- Sí, fill meu, va di la padrina. Pero lo mestre espantat va di: 

- ¿Hau perdut lo entenimén, siñora? ¿voléu quedatos sense la pessa y lo mocadó? 

- No vull aixó, va contestá ella; pero si lo meu fillolet Pedro erre lo tall y me fa malbé lo vestit, ya está pagat. 

- Es verdat, va contestá lo home, que tamé volíe vore la proba. 

- Y después, va continuá la dona, ting un atra pessa al arca, y a Huesca micha dotsena de botigues a la meua disposissió y a la dels meus doblés. Conque fill meu, pren la mida a tan germaneta y tállali lo vestit segons lo teu bon juissi y entenimén. Pedro entonses mol confiat va pendre la mida, va aná fen tot lo que va vore fé al mestre; y cuan va tindre siñalades les pesses a la roba, y endressades y corregides, va di al mestre: 

- Miréu si me ha iluminat avui bona llum; ¿qué diéu de eixes rayes? 

- Dic, va contestá lo mestre, lo que vosté vullguéu y cumplix a la meua confusió Per la memoria de mon pare a qui sol vach coneixe ya mort, que eixes pesses están marcades com si les haguere dibuixat lo mateix mestre Lorda Azufre de Huesca. Venga, tira les estisores y vorem. Va tirá Pedro la estisora, va tallá les pesses amostranles al mestre y a la padrina tal com les anáe retallán, y acabada la operassió va di: ara veigam lo que es cusí. 

- No fill meu, va contestá lo mestre; ara vorem lo que es jalá; que la siñora Salvadora se ha olvidat del nostre amorsá en la contemplassió de la teua habilidat.

- Teniu raó, mestre Gafo, va di ella; y en la chiqueta y la criada va traure lo amorsá per als dos mestres y tamé van fé un mosset lo home y la chiqueta.

Acabat de amorsá, y después de enríuressen y selebrá la nova grassia del chiquet Pedro, se van assentá a cusí. Va demaná un dedal lo aprendís de mestre, y com no sabíe tindre lo dit doblegat, va passá un filet per lo dedal, y embutit al dit, va fé que li lligaren lo fil per damún. Va pessigá la agulla en una hebra y sense fé pun o nugo, anáe cusín un retall perdut y passán mol depressa la agulla; y no va fé datra cosa hasta michdía. ¡Cuán sen va enriure sa padrina! ¡Cóm sen enríe y divertíe la chiqueta! Perque en tan afán y traball no resultáe costura, pespún, bordat ni cusit.

Va arribá la hora y van minjá de mol bona gana. Eixecats de la taula, va pendre Pedro lo capotillo de la chiqueta, y va cusí primé lo cos, después, les mánegues, que sol eren miches y ubertes; después les va ajuntá de hilván pera probáu. Lay va ficá a la chiqueta, y li caíe tan be, que se van admirá lo mestre y la padrina, arribán an este tems la mare de Pedro que veníe a vore cóm son fill entráe al ofissi. La chiqueta no se va volé ya traure lo capotillo hasta que vinguere son pare; y lo que faltabe, que eren les juntes del forro, la esclavina y los vivos, u va fé lo mestre en son demá, perque Pedro no va volé continuá lo ofissi dién que no ere digne de homens cabals, sino propi de geputs, coixos, enanos y monfloritos. Sol a casa seua y per an ell y sa mare va tallá y va cusí alguna vegada los vestits.

Un atre día va volé adependre de pelaire, y va aná a casa de un mestre, y va adependre a cardá y a pentiná, y abans y primé de tot a abatollá y prepará la llana. Per la nit li va portá a sa mare per mostra un vestit mol untat y un copo de estambre pentinat y acabat per nell de una dotsena que aquella tarde habíe fet. Y del ofissi va di que ere una mica despressiat, pero sano y alegre.

Lo dilluns va aná al taller de un fusté, y per la nit li va portá un marc de finestra a modo de bastidó en un enserat mol pulit y fet tot de la seua má. Pero va di a sa mare que aquell ofissi requeríe vuit díes de estudis y un mes de práctica; y que veiguere quin atre o quina dotsena de ells volíe que adeprenguere y quin preferiríe. Sa mare estáe contenta, pero no sabíe qué contestali: 

- Yo no sé, fill meu, lo que vull y lo que no vull: lo que me pareix es que sol vull lo que tú voldrás; y lo que tú faigues, tot, fill meu, tot u dono per bo, perque ya vech que te guíe una sabiduría mes alta y una llum que no arribo a entendre. Y va di ell: 

- Ya veéu, mare, cóm en poques hores hay adeprés consevol ofissi que me hay proposat. Perque hau de sabé que eixes arts y atres moltes, segons lo que yo ting observat, les sabem tots los homens naturalmén, y sol fa falta vóreles y inventá los instrumens propis si no són coneguts, y después amoldá les mans an ells, be que la perfecsió sigue cosa de la práctica y de mes tems. Pero ahí, a casa del carnissé vach vore uns papés en uns dibuixos de portes, finestrons, taules, aladres, masades, rius, bosques y montañes y me han agradat mol y voldría adependre lo art del dibuix. Si podeu aneu un día a Huesca y compreume los instrumens que fan falta, que me pareix són un llapis, dos compasos, y lo que tos diguen a la tenda, que no sirá molta cosa. Y va aná sa mare a Huesca, y li va portá tots aquells instrumens; y ell passáe después lo tems dibuixán lo que li fée goch, y va omplí lo seu cuarto de dibuixos. Después de un tems va fé lo retrato de sa mare, después lo de sa padrina, al llapis los dos; y eren tan pareguts, que tots al vorels díen: esta es la pupila, la Salvadora de Olbena.

Original en castellá:

Capítulo VI.

De cómo Pedro Saputo aprendía todos los oficios en un rato.

Iguales en lo esencial y desiguales en lo accidental hizo a los hombres la naturaleza. Y aunque es cierto que en esa desigualdad se contienen las causas del orden primitivo general de la sociedad, y aun de la condición de los individuos por sí en particular, pero lo que es la autorización no procede de esas causas sino de las que hacen al padre digno de respeto para el hijo, al anciano para el joven, y al magistrado para el ciudadano; siendo todo lo demás usurpación, presunción, orgullo, soberbia. Ninguna autoridad representaba el hidalgo para reprender a la Pupila; y la caridad, si por la caridad lo hubiera hecho, habla y obra de otra manera. Sobre todo para denostar, para ultrajar, para insultar y afrentar al pobre, al desgraciado, al infeliz, ninguna ley da derecho; y es el orgullo tan grave ofensa del cielo, que rara vez deja de castigarlo, haciéndonos ver tarde o temprano humillado al soberbio, así como exaltado al humilde. Entre tanto ya castigó como pudo el niño Pedro la insolencia con que el hidalgo baldonó a su madre, y aún se reservaba mayor venganza como daban a entender sus palabras.

Llegó en tanto a casa de su madrina, pues el encuentro de la plaza no le distrajo de su propósito y cabalmente la encontró ocupada en prevenir unas telas o paños y echar cuentas para unos vestidos que habían de hacerse, debiendo tener el sastre al otro día. Al oír esto Pedro Saputo se alegró y dijo: - Muy bien, señora madrina, muy bien me viene; porque con esta ocasión comenzaré mañana a aprender el oficio de sastre. Madrugaré y vendré antes que el maestro para ver todas sus operaciones. Pareció bien a la madrina, porque nada de su ahijado le podía parecer mal, pero extrañó que quisiera aprender aquel oficio habiendo ella concebido cosas más altas. Calló, empero, temiendo la respuesta de Pedro, que tan fácilmente confundía a todos.

Al día siguiente fue a casa de la madrina mucho antes que el maestro sastre, y así que se presentó éste y se puso al oficio, miró con mucha atención cómo tomaba la medida a la madre, cómo tendiendo el paño en una mesa aplicando la medida y haciendo puntos y rayas blancas y dejando señalado el cuerpo, las mangas y demás piezas; cómo luego echó la tijera y las cortó una a una. Tomó enseguida la medida al marido, y fue haciendo lo mismo parte por parte. Y cuando fue a tomar a una niña que tenía nueve años, dijo Pedro: - Dejad, señor maestro, que a ésta le quiero yo cortar el vestido por mi mano. - Sí, hijo mío, dijo la madrina. Pero el maestro espantado decía: - ¿Habéis perdido el juicio, señora? ¿Queréis quedaros sin prenda y el paño? - No quiero eso, respondió ella; pero si mi ahijado Pedro yerra el corte y me pierde el paño, ya está pagado. - Es verdad, respondió el marido, que también quería ver la prueba. - Y después, continuó la mujer, tengo otra pieza en el arca, y en Huesca media docena de tiendas a mi disposición y a la de mis dineros. Conque hijo mío, toma la medida a tu hermanita y córtale el vestido a tu buen juicio y entendimiento. Pedro entonces muy confiado tomó la medida, fue haciéndolo todo lo que vio hacer al maestro; y cuando tuvo señaladas las piezas en el paño, y enderezadas y corregidas, dijo al maestro: - Mirad cuerpo de mí si me ha despuntado hoy buena luz; ¿qué decís de esas rayas? - Digo, respondió el maestro, lo que vos queráis y cumple a mi confusión. Por el siglo de mi padre a quien sólo conocí de muerto, que esas piezas están señaladas como si las hubiese rayado el mismo maestro Lorda Azufre de Huesca. Ea, echa la tijera y veamos. Echó Pedro la tijera, cortó las piezas mostrándolas al maestro y a la madrina como las iba cortando, y concluida la operación dijo: ahora veamos lo que es coser. - No hijo mío, respondió el maestro; agora veamos lo que es yantar; que en verdad que la señora Salvadora se ha olvidado del nuestro desayuno con la contemplación de tu habilidad. - Tenéis razón, maestro Gafo, dijo ella; y fuese y con la niña y la criada sacó el desayuno para los dos maestros a quienes acompañaron el marido y la niña.

Almorzado que hubieron, y reído y celebrado la nueva gracia del niño Pedro, se sentaron a coser. Pidió un dedal el aprendiz maestro, y como no supiese tener el dedo doblado, pasó un hilo por el dedal, y metido en el dedo, hizo que le atasen el hilo por encima. Tomó la aguja con una hebra y sin hacer punto o nudo, iba cosiendo un retal perdido y pasando muy aprisa la aguja; y no hizo otra cosa hasta el mediodía. ¡Cuánto se rió su madrina! ¡Cómo se reía y divertía la niña! Porque con tanto afán y trabajo nunca resultaba costura, pespunte ni cosido alguno.

Llegó la hora y comieron de muy buena gana. Levantados de la mesa, tomó Pedro el capotillo de la niña, y cosió primero el cuerpo, después, las mangas, que sólo eran medias y abiertas; luego las unió de hilván para probarlo. Púsoselo la niña, y le caía tan bien, que se admiraron el maestro y la madrina, llegando a este tiempo la madre de Pedro que venía a ver segunda vez cómo su hijo entraba en el oficio. La niña no se quiso ya quitar el capotillo hasta que viniese su padre; y lo que faltaba, que eran las junturas del forro, la esclavina y los vivos, hízolo el maestro otro día, porque Pedro no quiso continuar el oficio diciendo que no era digno de hombres cabales, sino propio de jorobados, cojos, enanos y hermafroditas. Con todo, en su casa y para él y su madre cortó y cosió alguna vez los vestidos.

Otro día quiso aprender de pelaire, y fue a casa de un maestro, y luego en un punto aprendió a cardar y a peinar, y antes y primero que todo a varear y preparar la lana. Por la noche llevó a su madre por muestra el vestido muy untado y un hermoso copo de estambre peinado y concluido por él de una docena que aquella tarde había hecho. Y del oficio dijo que era un poco despreciado, pero sano y alegre.

El lunes fue al taller de un carpintero, y por la noche llevó un marco de ventana a modo de bastidor para un encerado muy pulido y hecho todo de su mano. Pero dijo a su madre que aquel oficio requería ocho días de estudios y un mes de práctica; y que mirase qué otro o qué docena de ellos quería que aprendiese y cuál preferiría. Su madre rebosaba satisfacción por todas sus coyunturas, y no sabiendo qué responder le dijo: - Yo no sé, hijo mío, lo que quiero y lo que no quiero: lo que me parece es que sólo quiero lo que tú querrás; y lo que tú hagas, todo, hijo mío, todo lo doy por bien, porque ya veo que te guía otra sabiduría más alta y otra luz que no alcanzo. Y dijo él continuando: - Ya veis, madre mía, cómo en pocas horas he aprendido cualquier oficio a que me he puesto. Porque habéis de saber que esas artes y otras muchas, según lo que yo tengo observado, las sabemos todos los hombres naturalmente, y sólo falta verlas e inventar los instrumentos propios si no son conocidos, y luego adestrar las manos a ellos, bien que la perfección sea cosa de la práctica y de más tiempo. Mas ahí, en casa del carnicero he visto unos papeles con unos dibujos de puertas, ventanas, mesas, arados, edificios, ríos, bosques y montañas y me han gustado mucho y quisiera aprender el arte del dibujo. Por vida vuestra que vayáis un día a Huesca y compradme los instrumentos necesarios, que me parece son un lapicero, dos compases, y los que os digan en la tienda, que ahora no serán muchos. Y fue su madre a Huesca, y le trajo todos aquellos instrumentos; y él pasaba después el tiempo dibujando lo que se le antojaba, y llenó su cuarto de dibujos que luego y prestísimo fueron de muy cumplido primor y arte. De ahí a algún tiempo hizo el retrato de su madre, después el de su madrina, al lápiz los dos; y eran tan parecidos, que todos al verlos decían: ésta es la Pupila, ésta Salvadora de Olbena.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 12. No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Capítul XII.

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar. En chapurriau.

¡Oh qué infelís es lo home, que no vol entendre que la alegría es anunsi de penes, la molta prosperidat, lo rostro irónic de la desgrassia y lo día de la satisfacsió, la vespra del doló y del mes gran cop de la sort! ¡Qué infelís qui aixó no u entén o u olvide! Traissions mes be que favors pareix que siguen les glories de este món; alevossíes, ardits y emboscades del mal, caén sempre an elles confiadamen pera espantamos después de la mudansa y renegá de la nostra estrella y de la vida. ¡Lo nostre estrel!
¿A qué li diém estrella? No ña estrel, hado, sort ni fortuna, mes que la manifesta soberana Providensia que fa lo que vol de natros y de les nostres coses, valense unes vegades dels nostres mateixos vissis, atres de les nostres virtuts; unes, de la nostra prudensia, atres, de la nostra temeridat; y atres obrán sense pará cap cuenta de lo que natros som, o fem o fiquem de la nostra part. ¿Quína familia mes dichosa y mereixcudamen felís que la de don Alfonso? ¿Quína satisfacsió la de ajuntás al final tantes persones, tan volgudes entre elles, tan exelens y tan dignes tamé de aquella felisidat? Pos que séntigue lo lectó en qué va pará tot mol depressa.

Un mes fée que Pedro Saputo habíe eixit de Saragossa, y encara no se sabíe de ell; ni se va sabé en dos ni en tres mesos que van passá. Lo pare va escriure al virrey, éste, al ministre; y ¡quín espán al ressibí una carta autógrafa de S. M. a la que li díe, que sempre habíe dessichat torná a vore a Pedro Saputo, y que en efecte pensabe cridál, pero que res sabíe de aquella carta, no habíe donat orden a ningú que lo faigueren vindre!

Va escriure inmediatamen a don Alfonso; se va presentá éste a Saragossa, y al vore lo que passáe, va pensá que caíe mort.

Lo virrey se va ficá neguitós y se va omplí de pena, ya per lo que li puguere habé passat a Pedro Saputo, ya perque se podríe sospechá que habíe tingut algo que vore al engañ. Va alentá a don Alfonso, li va aconsellá que anare a la Cort y se presentare a S. M.; y u va fé lo bon caballé. Pero lo Rey, tan apocat com ell del cas, y ofés y sentit de que se haguere empleat lo seu nom pera un fet de traidós com pareixíe sé, va fé practicá continues diligensies durán uns dos mesos, y cap llum se va pugué traure del cas.

Entonses don Alfonso va incliná lo cap a la seua desgrassia, va besá la má al Rey, que va plorá en ell al despedíl, y sen va entorná cap a Aragó a casa seua.

Tots en tan funesta nova van caure a la mateixa aflicsió y abatimén; y va tindre encara valor pera aná a vore a Morfina. Ella, cuan lo va vore arribá sol, blang, y com dudán de saludál después de tan tems que no teníe notissies, va sospechá lo que passáe y se va desmayá. Cuan se va reviscolá, la van portá al llit y van fé lo que en estos casos se fa en persones mol volgudes.

- Ya no lo vorem mes, díe don Alfonso...

- ¡Ay, don Alfonso!, voleume mol, que yo tamé tos vull.

- Filla, li responíe ell, tos vull tan com al meu fill.

- Sí, sí, díe ella; ¡digueume així, crideume filla, trateume com a filla, parleume com un pare, perque ya no sonará datra veu de consol als meus oíts! Vuit díes se va aturá allí don Alfonso, per una part no podíe dixá a Morfina, y per l'atra volíe torná a casa seua aon igual ñabíe mes nessessidat de la seua presensia. Sen va aná, pos, diénli a Morfina que mentres de sert no sapigueren res de ell, no debíe desconfiá, pos teníe la costum de no escriure cuan estáe de viache. Morfina va contestá meneján lo cap, y donán a entendre en aixó que ya no ere lo mateix que a un atre tems. Be lo coneixíe don Alfonso, y ell no u creíe; pero ¿qué li habíe de di an aquella infelís? Y tamé se engañáe an ell mateix tot lo que podíe.

La semana siguién van aná a vórela Juanita y lo seu home y van estáy sis díes. Sen van entorná y continuán los correus diaris entre les dos families, li va fé al cap de un mes un atra visita don Alfonso, y se la va emportá a casa seua, acompañanla tamé son germá don Vicente. ¡Quíns abrassos! ¡Quíns llagrimots!

Pero, ¿quí u diríe? La mes serena de tots va sé la mare; perque estáe acostumada a que desde chiquet sen anare los mesos y los añs y a no tindre noves de ell, y li pareixíe que tamé ara ere lo mateix, no fen cas de la fingida carta del Rey ni de lo que tots sospechaben y ploraben. Una mica se va ablaní al vores abrassá per Morfina que li va doná lo títul de mare, y va plorá tamé en ella; pero sempre ere la que menos afligida estáe perque ere la que menos creíe en la seua desgrassia.

Los primés díes encara pareix que se distraíe Morfina una mica de lo seu doló, pero pronte va escomensá a decaure hasta que del tot vensuda se va quedá un día gitada al llit pera no eixecás mes. 

Com tots ploráen, com no ñabíe a la familia cap persona indiferén, y Paulina que va vindre, va aumentá encara lo desconsol general si ere possible, perque no va fé mes que plorá, la pobre Morfina se va aná acabán mol depressa. Y un matí veénse rodechada de tots, los va mirá, va tancá una mica los ulls, y después tornanlos a obrí, va exclamá en un fondo sentimén: ¡y no l’ ham de vore mes...! 

Y se li va apretá lo cor de modo que li va doná un desmayo del que ya no va torná, expirán als brassos de don Alfonso y de Juanita que, feta un esqueleto de arguellada, pero en peu en una fortalesa invensible, la va assistí constanmen sense apartás del seu llit hasta que la va vore expirá, hasta que li va tancá los párpados; dién de ella que no haguere cregut que podíe ñabé una dona tan perfecta al món. Perque los seus ulls, si dís pot de una mortal, eren verdaderamen selestials, plens de sensibilidat y inteligensia, y ñabén an ells, a juissi de la mateixa Juanita, mes meditassió encara y profundidat que als de Pedro Saputo, y templán les seues mirades en una suave tendresa que pujabe del cor y regalabe y desfée lo de qui la mirae. Los seus movimens, encara que naturals, teníen molta noblesa, y la seua grassia en tot ere extremada, lo seu gesto afable y sereno, lo seu parlá encantadó: en una paraula, no pareixíe naixcuda a la terra.

La mort de esta infelís va sé com la siñal y anunsi de les que mol pronte habíen de seguí: va sé Juanita la primera que va morí parín als cuatre mesos. An ella la va seguí don Alfonso dins del añ, de un carbunco al pit. La mare, sense lo seu home y una nora tan apressiable y amán, sen va volé aná a Almudévar, pareixenli que allí viuríe menos apenada: y encara que u va sentí mol don Jaime no se va oposá al viache de sa mare política, y la va acompañá y la va visitá después en frecuensia.

A Almudévar va descansá una mica de la seua aflicsió, pos al prinsipi li va pareixe que tornáe al seu antic estat de pupila en lo hermós y noble fill del seu amor. Pero tamé se va passá rápit este engañ de la seua imaginassió; y encara que no podíe convenses de la mort del seu fill, y per mes que Eulalia y Rosa no la dixaben, esmeranse a porfía a servila y contemplala, se va aná carregán de tristesa, después de melancolía, y als cuatre o sing añs va morí, plorada per tots y mes espessialmen de aquelles les seues dos filles, com les cridabe.

Tampoc elles se van pugué creure la desgrassia de Pedro Saputo; pero al fin van rendí la seua esperansa; y después se ajudaben y esforsaben, passán lo tems juntes continuamen y parlán de Pedro Saputo; y ni se van casá, despressián a tots los bons partits que les van tantejá, ni van pensá en tancás al claustro, que ere al que entonses solíen pará les donselles desengañades. No se van fé velles, pos van morí en un añ de diferensia, primé Rosa, y después Eulalia, als vuit de la mort de la pupila, y dixán en vida la una a la seua viuda mare, y l'atra a son pare y a sa mare, que ere la padrina, aquella padrina tan bona y tan enamorada de son fillol.

Don Jaime, son germá de Pedro Saputo, se va torná a casá, y sol va reconeixe lo que habíe perdut en la seua primera dona, cuan va experimentá lo que ere la segona. Be que com home de menos temple que atres, se va acomodá a viure y a no morís mes que de agüelo. Paulina ya no va torná mes an aquell poble; sí auncás una vegada a vore a la pupila de Almudévar. La visitabe assobín don Jaime, y la instabe que vinguere, pero li va contestá desde la primera vegada, que lo sel sense Deu y los sans no siríe sel; que la seua aldea habíe sigut lo sel y la terra y dixat de séu pera sempre; y que no se cansare fenli instansies, perque no hi aniríe ni en lo pensamén, si podíe de allí apartál. Pero ell, com tamé sentíe la soledat a casa seua, tornáe sempre y insistíe en lo mateix; sempre pera emportás la mateixa resposta.


Original en castellá:

Capítulo XII.

No se sabe más de Pedro Saputo. Suerte de Morfina, de los padres y de Rosa y Eulalia.

¡Oh qué infeliz es el hombre, que no quiere entender que la alegría es anuncio de penas, la mucha prosperidad, el rostro irónico de la desgracia y el día de la satisfacción, la víspera del dolor y del mayor golpe de la suerte! ¡Qué infeliz el que esto no entiende o lo olvida! Traiciones más bien que favores parece que sean las glorias de este mundo; alevosías, ardides y emboscadas del mal, cayendo siempre en ellas necia y confiadamente para espantarnos luego de la mudanza y maldecir de nuestra estrella y de la vida. ¡Nuestra estrella! ¿A qué llamamos estrella? No hay estrella, sino, hado, suerte ni fortuna, que la manifiesta soberana Providencia que hace lo que quiere de nosotros y de nuestras cosas, valiéndose unas veces de nuestros mismos vicios, otras de nuestras virtudes; unas, de nuestra prudencia, otras, de nuestra temeridad; y otras obrando sin tener ninguna cuenta con lo que nosotros somos, o hacemos o ponemos de nuestra parte. ¿Qué familia más dichosa y merecidamente feliz que la de don Alfonso? ¿Qué satisfacción como la de juntarse al fin tantas personas, tan amadas entre sí, tan excelentes y tan dignas también de aquella felicidad? Pues oiga el lector en qué vino a parar todo muy aprisa.

Un mes hacía que Pedro Saputo había salido de Zaragoza, y aún no se sabía de él; ni se supo en dos ni en tres más que pasaron. El padre escribió al virrey, éste, al ministro; y ¡cuál fue su espanto al recibir una carta autógrafa de S. M. en que le decía, que siempre había deseado ver a Pedro Saputo, y que en efecto pensaba llamarle, pero que nada sabía de su llamamiento, no había dado orden a nadie que le hiciesen venir! Escribió inmediatamente a don Alfonso; presentóse éste en Zaragoza, y al ver lo que pasaba, pensó caerse muerto. El virrey se llenó de inquietud y pesadumbre, ya por lo que pudiera haber sucedido a Pedro Saputo, ya porque se podría sospechar que había tenido parte en el engaño. Alentó en fin a don Alfonso, le aconsejó fuese a la corte y se presentase a S. M.; y lo hizo el buen caballero. Mas el rey, tan afligido como él del caso, y ofendido y altamente sentido de que se hubiese tomado a su nombre para un hecho tan atroz como parecía ser, hizo practicar exquisitas y continuas diligencias por espacio de dos meses, y ninguna luz se pudo adquirir del suceso. Entonces don Alfonso inclinó la cabeza a su desgracia, besó la mano al rey, que lloró con él al despedirle, y se volvió a Aragón a su casa.

Todos con tan funesta nueva cayeron en la misma aflicción y abatimiento; y como en él era el dolor más antiguo y su corazón más fuerte asimismo, tuvo aún valor para ir a ver a Morfina. Ella, cuando le vio llegar solo, pálido y como dudando saludarle después de tanto tiempo que carecía de noticias, sospechó su mal y le dio un desmayo. Vuelta en sí, la llevaron a la cama e hicieron cuanto en semejantes casos se hace con personas muy queridas. - Ya no le veremos más, decía don Alfonso... - ¡Ay, don Alfonso!, queredme mucho, que yo también os quiero. - Hija, le respondía él, os quiero como a mi hijo. - Sí, sí, decía ella; ¡llamadme así, llamadme hija, tratadme como a hija, habladme como padre, porque ya no sonará otra voz de consuelo en mis oídos! Ocho días se detuvo allí don Alfonso, porque por una parte no sabía dejar a Morfina, y por otra deseaba volver a su casa en donde acaso había más necesidad de su presencia. Fuese pues, diciendo a Morfina que mientras de cierto no supiesen lo que era de él, no debía desconfiar, pues tenía la costumbre de no escribir cuando estaba de viaje. Morfina contestó meneando la cabeza, y dando a entender con esto que no era ahora lo mismo que en otro tiempo. Bien lo conocía don Alfonso, y él no lo creía; pero ¿qué había de decir a aquella infeliz? Y también se engañaba a sí mismo todo lo que podía.

La semana siguiente fueron a verla Juanita y su marido y estuvieron seis días. Volviéronse y continuando los correos diarios entre las dos familias, le hizo al cabo de un mes otra visita don Alfonso, y se la trajo a su casa acompañándola también su hermano don Vicente. ¡Qué abrazos! ¡Qué lágrimas!

Pero, ¿quién lo diría? La más serena de todos fue la madre; y era que estaba acostumbrada a que desde niño se fuese los meses y los años y a no tener nuevas de él, y le parecía que también ahora era lo mismo, no haciendo caso de la fingida carta del rey ni de lo que todos sospechaban y lloraban. Un poco se conmovió al verse abrazar de Morfina que le dio el título de madre, y lloró también con ella; pero siempre era la que menos afligida estaba porque era la que menos creía en su desgracia.

Los primeros días aún parece que se distraía Morfina un poco de su dolor, pero pronto empezó a decaer hasta que del todo vencida se quedó un día en la cama para no levantarse más. Como todos lloraban, como no había en la familia una persona indiferente, y Paulina que vino, aumentó aún el desconsuelo general si era posible, porque no hizo sino llorar, la pobre Morfina fue acabando muy aprisa. Y una mañana viéndose rodeada de todos, los miró, cerró un poco los ojos, y luego volviéndolos a abrir, exclamó con un profundo sentimiento: ¡y no le hemos de ver más...! Y se le apretó el corazón de modo que le dio un desmayo del cual no volvió, expirando en los brazos de don Alfonso y de Juanita que, hecha un esqueleto de flaca, pero en pie con fortaleza invencible, la asistió constantemente sin apartarse de su cama hasta que la vio expirar, hasta que le cerró los ojos; diciendo de ella, luego que la conoció, que no hubiese creído podía haber una mujer tan perfecta en el mundo. Porque sus ojos, si decirse puede de una mortal, eran verdaderamente divinos, llenos de sensibilidad e inteligencia, y habiendo en ellos, a juicio de la misma Juanita, más meditación aún y profundidad que en los de Pedro Saputo, y templando sus miradas con una suave ternura que subía del corazón y regalaba y deshacía el de quien la miraba. Sus movimientos, aunque naturales, tenían mucha nobleza, y su gracia en todo era extremada, su gesto afable y sereno, su habla encantadora: en una palabra, no parecía nacida en la tierra.

La muerte de esta infeliz fue como la señal y anuncio de las que muy pronto habían de seguirse: fue Juanita la primera que murió de parto a los cuatro meses. A ella siguió don Alfonso dentro del año, de un carbúnculo en el pecho. La madre, sin su esposo y una nuera tan apreciable y amante, se quiso ir a Almudévar, pareciéndole que allí viviría menos afligida: y aunque lo sintió mucho don Jaime no se opuso al viaje de su madre política, y la acompañó y la visitó después con frecuencia.

En Almudévar descansó un poco de su aflicción, pues al principio le pareció que volvía a su antiguo estado de pupila con el hermoso y noble hijo de su amor. Mas también se pasó presto este engaño de su imaginación; y aunque no podía persuadirse la muerte de su hijo, y por más que Eulalia y Rosa no la dejaban, esmerándose a porfía en servirla y contemplarla, fuele cargando la tristeza, luego la melancolía, y a los cuatro o cinco años murió llorada de todos y más especialmente de aquellas sus dos hijas, como las llamaba.

Tampoco ellas no creyeron de presto la desgracia de Pedro Saputo; pero al fin rindieron su esperanza; y después se ayudaban y esforzaban, pasándolo juntas continuamente y hablando de Pedro Saputo; y ni se casaron, despreciando todos los partidos que les salieron, ni pensaron en meterse en claustro, que era en lo que entonces solían parar las doncellas desengañadas. No se hicieron viejas, pues murieron con un año de diferencia, primero Rosa, y después Eulalia, a los ocho de la muerte de la Pupila, y dejando en vida la una a su viuda madre, y la otra a su padre y a su madre, que era la madrina, aquella madrina tan buena y tan enamorada de su ahijado.

Don Jaime, el hermano de Pedro Saputo, se volvió a casar, y sólo conoció lo que había perdido en su primera mujer, cuando experimentó lo que era la segunda. Bien que como hombre de menos temple que otros, se acomodó a vivir y a no morir sino de viejo. Paulina ya no volvió más a aquel lugar; y sí fue una vez a ver a la Pupila a Almudévar. Visitábala a menudo don Jaime, y la instaba que viniese, pero le respondió desde la primera vez, que el cielo sin Dios y los santos no sería cielo; que su aldea había sido el cielo y la tierra y dejado de serlo para siempre; y que no se cansase en hacerle instancias, porque no iría ni aun con el pensamiento, si podía de allí apartarlo. Pero él, como también sentía soledad en su casa, volvía siempre y porfiaba en lo mismo; y siempre para llevar la misma respuesta.