Mostrando las entradas para la consulta donassió ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta donassió ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 14 de abril de 2026

Reboltar - Recrezecion

Reboltar, v., repousser, réprimer.
Part. pas. La ententios es reboltada areyre, cant hom, en so que fay de be, enten son propri profieg. V. et Vert., fol. 62.
L'intention est repoussée arrière, quand l'homme, en ce qu'il fait de bien, entend son propre profit.
Un autre manuscrit porte reportada.
IT. Ribaltare. (chap. Reboltá, revoltá, reprimí. Vóltales es una de les ordens que un pastó li diu al gos de bestiá cuan vol que aturo a les ovelles, o que tornon cap al puesto aon estaben : re + portá, reportá.)

Reboltar, v., repousser, réprimer.

Rebondre, v., rejeter, repousser.
Vos cofonda
E us rebonda
Selh qui' l mon governa.
Gavaudan le Vieux: Aras quan.
Vous confonde et vous rejette celui qui le monde gouverne.
Merces non auza parer
En loc, quar quascus la rebon.
P. Cardinal: Sitot non.
Merci n'ose paraître en lieu (nulle part), car chacun la repousse.
(CAT. Rebutjar. ESP. Rehusar. CHAP. Rehusá, no voldre algo.)

Rebuzar, v., radoter.
E 'l comtessa m' en chastia...,
Que ditz que vos rebuzas.
Garins d'Apchier: Cominal.
Et la comtesse m'en châtie..., vu qu'elle dit que vous radotez.
D' omes sai que s van rebuzan,
Que son amicz bon e cortes.
B. Carbonel de Marseille, Coblas esparsas.
Je sais des hommes qui se vont radotant, qui sont amis bons et loyaux.
Part. pas. Creis la malvestatz,
E 'ls baros rebuzatz...
Valor menon derreira.
B. Sicard de Marjevols: Ab greu.
Croît la méchanceté, et les barons devenus radoteurs... valeur mènent derrière.
2. Rebuzo, s. f., radotement.
Adv. comp. A rebuzos fant li bric lur affaire.
Marcabrus: Auiatz de.
Avec radotement font les fripons leur affaire.

Recent, adj., lat. recens, récent, frais, nouveau.
Sobre la plagua, si es recent. Trad. d'Albucasis, fol. 41.
(chap. Sobre la llaga o ferida, si es ressién o ressenta.)
Sur la plaie, si elle est récente.
CAT. Recent. ESP. Reciente. PORT. IT. Recente. (chap. Ressén o ressién, ressens o ressiens, ressenta, ressentes; fresc, frescs, fresca, fresques; nou, nous, nova, noves.)

Rechignar, Rechinhar, v., rechigner. 
Sai baiza e lai rechinha.
Marcabrus: Dirai vos.
Ici il baise et là il rechigne.
Fig. Ab un torneiamen
On rechigney, can mos amicx fugi.
P. Durand: Mi dons.
Avec un tournoi où je rechignai, quand mon ami fuit.
Substantiv. Ni 'l rechignar, can ri.
P. Durand: Mi dons.
Ni le rechigner, quand il rit.
ESP. Rechinar. IT. Ringhiare. (chap. Rechiná : rechino, rechines, rechine, rechinem o rechinam, rechinéu o rechináu, rechinen; rechinat, rechinats, rechinada, rechinades; yo rechinaré; yo rechinaría; si yo rechinara. 
Les dens me rechinen; la roda del carro rechine, fa soroll, sobre tot cuan está vuit o forro.)
2. Reganhar, v., rechigner, montrer les dents.
Sembla mula can reganha.
Guillaume de Berguedan: Un trichaire.
Ressemble à mule quand elle rechigne.
Fig. No m platz bar que m reganh.
P. Vidal: Neu ni gel.
Ne me plaît pas baron qui me rechigne.
- Être âpre, rude, raboteux.
E 'ls genoils reganatz e gros.
Roman de Jaufre, fol. 60.
N'a que la peau et les os et les genoux raboteux et gros.
ANC. FR. Denz reguigner, bras degeter.
Roman de Rou, v. 588.
CAT. Regunyar.

Manel Riu Fillat; Regunyar, Reganhar, v., rechigner, montrer les dents.

Reciproc, adj., réciproque. 
Donatio reciproca. Fors de Béarn, p. 1087.
Donation réciproque.
(chap. Ressíproc o ressíproco, ressiprocs o ressíprocos, donassió ressíproca, ressíproques. ESP. Recíproco, recíprocos, recíproca, recíprocas.)

Recreire, v., recroire, lasser, fatiguer, décourager, se décourager, délaisser, dédaigner.
Tro que ve a tot defalhir e d' el recreyre. V. et Vert., fol. 13.
Jusqu'à ce qu'il vient à tout défaillir et de le lasser.
Be us dic que tal ira m' en cuelh,
Que per pauc de joy no m recre.
B. de Ventadour: Quan par la.
Bien je vous dis que tel chagrin j'en cueille, que peu s'en faut que de joie je ne me décourage.
Can garda vas me,
S' eu l' esgard, m' en recre.
Aimeri de Bellinoy: Era m destreing.
Quand elle regarde vers moi, si je la regarde, je m'en décourage.
Ai en cor que m recreia,
Pus vei c' Amors no s recrey. 
G. Faidit: Una dolors.
J'ai en coeur que je me décourage, puisque je vois qu'Amour ne se décourage pas.
Part. prés.
Home recrezens er greu drutz apellatz.
Hugues de la Bachelerie: Ses totz enjans.
Homme se décourageant sera difficilement appelé galant.
Substantiv.
Ja no i er perdutz entr' els flacx recrezens.
Bertrand d'Allamanon III: Molt m' es.
Jamais il n'y sera perdu entre les flasques recréants.
Part. pas. Ja l' avers no m sia escutz
S' ieu suy avols ni recrezutz.
Rambaud d'Orange: Peire Rogiers.
Que jamais l'argent ne me soit écu si je suis lâche et recru.
Ai lo plom e l' estanh recrezut,
E per fin aur mon argent cambiat.
G. Adhemar: Non pot esser.
J'ai dédaigné le plomb et l'étain, et pour or pur mon argent changé.
ANC. FR. Renart qui tot le mont deçoit,
Que de mal faire ne recroit.
Roman du Renart, t. III, p. 2.
Cheval out bon e bien corant
Maiz del corre le hasta tant
Ke il l'a fet tut (o tot) recréant.
Roman de Rou, v. 6799.
Ses gens qui estoient aggravez et recreuz du long chemin qu'ils avoient fait.
Amyot, trad. de Plutarque. Vie d'Antoine.
IT. Ricredere.
2. Recrezensa, s. f., lassitude, fatigue, découragement, dédain.
Non a ges de servir recrezensa.
Giraud Le Roux: A ley de.
N'a point de servir lassitude.
Recrezensa faran e volpilhatge
Tug l' Espanhol.
Folquet de Marseille: Ab marrimen.
Découragement feront et lâcheté tous les Espagnols.
3. Recrezemen, s. m., lassitude, délaissement, fatigue, découragement, dédain.
Sai que ha tan de recrezemen
Q' al maior ops poder li failliria.
T. de Lanfranc Cigala et de Guillelma de Rosers: Na Guillelma.
Je sais qu'il a tant de découragement qu'au plus grand besoin pouvoir lui faillirait.
Per que m par recrezemens
Si 'l reys, qu' es maiers, abdura
Los mals ni 'ls deschauzimens.
Giraud de Borneil: Jois sia.
C'est pourquoi il me paraît délaissement si le roi, qui est supérieur, endure les maux et les outrages.
4. Recrezuda, s. f., lassitude, fatigue, découragement. 
Un' ampla recrezuda los pren.
Giraud de Borneil: De chantar.
Un ample découragement les prend.
- Retraite.
Per amor de lui corna la recrezuda.
(chap. Per amor d'ell corne : sone la retirada. Corná : tocá la corneta o lo cuerno.)
Guillaume de la Tour: Un sirventes.
Par amour de lui sonne la retraite.
5. Recrezecion, s. f., lassitude, fatigue, découragement.
Oblideron la dolor tots aquels a cuy Dieus en det recrezecion.
Hist. de la Bible en prov., fol. 23.
Oublièrent la douleur tous ceux à qui Dieu en donna lassitude.

domingo, 20 de septiembre de 2026

Vita, Vida, Via, Viu, Vieu, Vivamen, Viure, Vieure, Sobreviure, Vianda, Vivenda, Vital, Vidal - Reviscolar

Vita, Vida, Via, s. f., vie.

Tan quan la vida m' er durans.

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Autant que la vie me sera durant.

Exercitat en vida activa.

V. et Vert., fol. 83.

Exercé à vie active.

- Nourriture.

No pusquan prendre aucuna pecunia,... mas... receban la vita tant solamen.

Statuts de Provence. Bomy, p. 42.

Qu'ils ne puissent prendre aucun argent,... mais... qu'ils reçoivent la vie tant seulement.

- Histoire, biographie.

De motz martyrs, trobam en lurs vidas que se alegravon els turments.

(chap. De mols martirs, trobam a les seues vides (biografíes) que se alegraben als (dels) tormens o suplissis.)

V. et Vert., fol. 65.

Touchant de nombreux martyrs, nous trouvons dans leurs vies qu'ils se réjouissaient dans les tourments.

- Conduite.

Ben es totz hom d' avol vida,

Qu' en joy non a son estatge.

B. de Ventadour: La doussa votz.

Bien est tout homme de mauvaise vie, qui en joie n'a pas son séjour.

Loc. Ben venran a vita eterna.

Bertrand de Born: Greu m' es.

Bien ils viendront à vie éternelle.

Viure en carn, e non seguir ni sentir la passion de la carn, non es vida terrenal, mays celestial. V. et Vert., fol. 94.

Vivre en chair, et ne pas suivre ni sentir la passion de la chair, ce n'est pas vie terrestre, mais céleste.

Li dona Dieus esperit de vida. Liv. de Sydrac, fol. 92.

Lui donne Dieu esprit de vie.

Recebra la corona de vida que Dieus promes. Trad. de Bède, fol. 21.

Recevra la couronne de vie que Dieu promit.

Fontana de vida perdurabla. V. et Vert., fol. 99.

(chap. Fon de vida perdurable : eterna. Vore: Artur Quintana Font.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

Fontaine de vie éternelle.

Cellui perdei c' a ma vida,

E 'n serai totz jorns marrida.

Azalais de Porcairagues: Ar em al.

Je perdis celui qui a ma vie, et j'en serai toujours marrie.

Per Dieu, En bacalar truan,

Non podetz la vida portar.

Roman de Jaufre, fol. 49.

Par Dieu, seigneur bachelier misérable, vous ne pouvez la vie porter.

Adv. comp. Ieu no voill qu' a mort ni a vida

La nostra amors sia partida.

Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que.

Je ne veux qu'à mort ni à vie le notre amour soit séparé.

Tot quant avem ni adenant aurem a vida et a mort.

Tit. du XIIe siècle. DOAT, t. CXXXIV, fol. 23.

Tout ce que nous avons et désormais aurons à vie et à mort.

Ieu no 'n partray a ma vida.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims.

Je ne m'en séparerai de ma vie.

Lo malfachor que, a sa vida,

Fetz penitentia complida.

V. de S. Honorat.

Le malfaiteur qui, à (durant) sa vie, fit pénitence accomplie.

Jorn de lor vida sai n' auran membransa.

P. Lanfranc de Pistoie: Valens senher.

Jour de leur vie ici ils en auront souvenance.

Ja, al jorn de ma via,

No serai d' autra jauzire.

Augier: Per vos belha.

Jamais, au jour de ma vie, je ne serai d'une autre joyeux.

Voyez Menar, Frug.

CAT. ESP. PORT. Vida. IT. Vita. (chap. Vida, vides; Vore: La Vita Christi en llengua valensiana, editat per mí; vidorra, vidorres.)

Vita Christi de la Reuerent Abb´adl´atínta. (la t está damún de la radera a. pareix un muixó. (Abbadessa de la Trinitat)

2. Viu, Vieu, adj., lat. vivus, vif, vivant.

Pueis un cabri viu escorjatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Puis un chevreau vif écorchez.

L' enfans lur rent qu' es vieus e sans. V. de S. Honorat.

Il leur rend l'enfant qui est vif et sain.

Donacion entre vius. Tit. de 1468. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 37.

(chap. Donassió entre vius.)

Donation entre vifs.

Loc. Ja per ren vius no m' accossegria. 

Le Moine de Montaudon: Aissi cum cel.

Jamais pour rien vivant il ne m'atteindrait.

- Jaillissant, sortant de source.

Fon d' aigua viva corren. Cant. de S. Augustin.

(chap. Fon d'aigua viva corrén o correnta). 

Fontaine d'eau vive courante.

- Ardent, enflammé.

Tenia la viva brasa. V. de S. Honorat.

Tenait la vive braise.

Subst. Ar l' ai tocat al viu, qu' ieu dic cantan 

Ver de sos caitiviers.

Sordel: Sel que m.

Maintenant je l'ai touché au vif, vu qu'en chantant je dis vrai de ses misères.

CAT. Viu. ESP. PORT. IT. Vivo. (chap. Viu, vius, viva, vives; vivet, com lo mote del meu amic Luis Giner de Fransa - Beseit, vivets, viveta, vivetes.)


3. Vivamen, adv., vivement.

Taing s' esfortz tot jorn plus vivamen.

Aimeri de Peguilain: Qui be s.

Il convient qu'il s'efforce toujours plus vivement.

CAT. Vivament. ESP. PORT. IT. Vivamente. (chap. Vivamen, exactamen com en ocsitá.)


4. Viure, Vieure, v., lat. vivere, vivre, exister.

Ja Dieus no m do pueis viure lonjamen.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh.

Que jamais Dieu ne me donne ensuite de vivre longuement.

Viu de beutat ses pars.

Paulet de Marseille: Ges pels croys.

Elle existe sans pareille en beauté.

- Se conduire, se comporter.

Drechura fay home viure drechurieyramen entre las gens. V. et Vert., fol. 48.

Droiture fait vivre l'homme droitement entre les gens.

Que visquesso honestament coma bos religios. Philomena.

(chap. Que vixqueren (vigueren) honestamen com a bons religiosos.)

Qu'ils vécussent honnêtement comme de bons religieux.

Papa de Roma, Francisco, cardenal Omella, Queretes, Cretas

- Manger, se repaître.

La formitz que si trebalha en estiu per aver so que vieu en ivern.

Liv. de Sydrac, fol. 69.

La fourmi qui se tourmente en été pour avoir ce qu'elle mange en hiver.

Prov. Apren a ben morir, si vols ben viure. V. et Vert., fol. 27.

(chap. Adeprén a morí be, si vols viure be.)

Apprends à bien mourir, si tu veux bien vivre.

Exclam. Viva sant Honorat! V. de S. Honorat.

(chap. ¡Viva san Honorat! En valensiá : vixca Sant Vicent Ferrer.)

Vive saint Honorat!

Tot lo poble cridet:... Viva, viva lo rey!

(chap. Tot lo poble va cridá: … ¡viva, viva lo rey!)

Hist. de la Bible en provençal, fol. 37.

Tout le peuple cria:... Vive, vive le roi! 

Substantiv. Las! e viures que m val?

B. de Ventadour: Lo gens temps.

Malheureux! et le vivre que me vaut-il?

Part. prés. El frug es tan belhs e tan bos

Que, qui 'l culhira ben e gen,

Totz temps aura vida viven.

P. Cardinal: Dels quatre caps.

Le fruit est si beau et si bon que, qui le cueillera bien et gentiment, aura (en) tout temps vie vivante.

Subst. Possezidors de la terra dels vivens. V. et Vert., fol. 58.

(chap. Posseedós de la terra dels vivens - vius.)

Possesseurs de la terre des vivants.

Adv. comp.

No m do ja Dieus nul be a mon viven,

S' ieu ja per re de vos amar mi tuelh.

Arnaud de Marueil: Us jois.

Que jamais Dieu ne me donne nul bien de mon vivant, si jamais pour rien je cesse de vous aimer.

Farai o al mieu viven,

Que d' al res non sui amaire.

Rambaud d'Orange: Non chant per.

Je le ferai à mon vivant (durant ma vie), parce que d'autre chose je ne suis pas amant.

Ieu non ai poder ni talen

Qu' ieu m' en parta de mon viven.

Pons de Capdueil: S' anc fis ni dis.

Je n'ai pouvoir ni désir que je m'en sépare de mon vivant.

ANC. FR. A la fin cil qui viveront, 

Ce dit la lestre, sauf seront.

Si je vif demain jusqu'à none.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 285, et t. III, p. 104.

Voyez Gabar, Dol.

CAT. Viurer. ESP. Vivir. PORT. Viver. IT. Vivere. (chap. Viure : vic o vixgo o vixco, vius, viu, vivim, viviu, viuen; vixcut, vixcuts, vixcuda, vixcudes; viuré; viuría; si yo vixquera o viguera.)


5. Sobreviure, v., lat. supervivere, survivre.

Aquell que sobreviu deu tener castetat en estamen de veuvetat.

(chap. Aquell que sobreviu deu tindre castidat en estamén (estat) de viudedat.)

V. et Vert., fol. 93.

Celui qui survit doit tenir chasteté en état de veuvage.

Part. prés. subst. Pagat al... sobrevivent.

(chap. Pagat al... supervivén o sobrevivén.)

Tit. de 1310. DOAT, t. XV, fol. 222.

Payé au... survivant.

CAT. Sobreviurir. ESP. Sobrevivir. PORT. Sobreviver. IT. Sopravvivere.

(chap. Sobreviure : sobrevic o sobrevixgo o sobrevixco, sobrevius, sobreviu, sobrevivim, sobreviviu, sobreviuen; sobrevixcut, sobrevixcuts, sobrevixcuda, sobrevixcudes; sobreviuré; sobreviuría; si yo sobrevixquera o sobreviguera.)


6. Vianda, s. f., nourriture, aliment, pâture, mets, proie.

Dans la basse latinité, le mot vivanda avait cette acception:

Excepto vivanda et fodro, quod iter agentibus necessaria sunt.

Baluz., Capit. reg. franc., an. 803, t. 1, col. 399.

La sieua vianda era

Pans et aygua tot dia.

V. de S. Honorat.

(chap. La seua vianda (minjá) ere pa y aigua cada día : tots los díes.)

La sienne nourriture était du pain et de l'eau toujours.

E 'l cors es sai vianda dels lombricx.

P. Cardinal: D' un sirventes.

Et le corps est ici pâture des vers.

Cum so viandas faytas de froment cueyt am aigua e ris.

(chap. Com són viandes (alimens) fetes de formén (blat tardá) cuit en aigua y arrós.)

Trad. d'Albucasis, fol. 56.

Comme sont aliments faits de froment cuit avec eau et riz.

Voluptat... en viandas et assaboramens. Eluc. delas propr., fol. 115.

Volupté... en aliments et saveurs.

Fig. Essenhamens e pretz e cortezia

Trobon en vos lurs obs e lur vianda.

Perdigon: Aissi cum selh.

Éducation et mérite et courtoisie trouvent en vous leur besoin et leur nourriture.

Ce mot, d'abord employé généralement pour toute sorte de nourriture, n'a servi dans la suite qu'à désigner la chair des animaux, qu'on a appelée viande; cependant les troubadours en firent parfois usage dans ce sens. 

Carnicería , Ginesa Gil, Beceite, Beseit, llenguañissa, longaniza

Als frairis donava viandas e peysson,

Segon que s trobava.

V. de S. Honorat.

Aux souffreteux il donnait viandes et poisson, selon qu'il se trouvait.

CAT. ESP. PORT. Vianda. (chap. Vianda, viandes; minjá, minjás; alimén, alimens.)


7. Vivenda, s. f., nourriture.

Als grans et als menors

Voill donar lor vivenda.

Giraud de Salignac: Esparviers.

Aux grands et aux moindres je veux donner leur nourriture.

Pétrarque a employé ce mot dans le sens général de nourriture:

La mensa ingombra

Di povere vivande

Simili a quelle ghiande.

Petrarca, canz. IX.

IT. Vivanda.


8. Vital, Vidal, adj., lat. vitalis, vital, pour la vie.

Aquil vida es vidals, e no mortals. Trad. de Bède, fol. 82.

Cette vie est vitale, et non mortelle.

Es dit pels phizicias esperit vital. Eluc. de las propr., fol. 20.

Est dit par les médecins esprit vital.

E 'l bes sia tals

Que tos temps sia vidals. 

G. Riquier: Be m volgra.

Et que le bien soit tel qu'en tout temps il soit pour la vie.

ANC. FR. O bois vital qui la vie à tous donne.

La Boderie, Hymnes ecclés., fol. 42.

CAT. ESP. PORT. Vital. IT. Vitale. (chap. Vital, vitals; Vidal es un apellit, per ejemple de Ignacio Sorolla Vidal, Nacho Vidal, Silvia Dilla Vidal.
A Beseit, Daniel Vidal. Vore la foto en lo seu burro Moreno.)

Daniel Vidal con Moreno, carretera de Valdarrores

9. Vitailla, Vitalha, Vitoalha, s. f., victuaille, nourriture.

D' una vert rana faitz vitailla.

Deudes de Prades, Auz. cass.

D'une raine verte faites victuaille.

rana, ranes, granota, granotes; raneta, ranetes; granoteta, granotetes

La vitalha que i era, pan e vi e froment. Guillaume de Tudela.

La victuaille qui y était, pain et vin et froment.

L' enfant no pren nulha vitoalha. V. de S. Honorat. 

L'enfant ne prend nulle nourriture.

ANC. FR. Çaiens a poi car, vin et blé,

Pain, besquit et autre vitaille.

Roman du Renart, t. IV, p. 268.

CAT. ESP. Vitualla. PORT. Vitualha, victualha. IT. Vittuaglia, vittovaglia. 

(chap. Vitualla, vitualles.)

10. Victual, adj., lat. victualis, alimentaire.

Lo blat, vi, mercadieras, et autras causas victuals.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXV, fol. 98.

Le blé, vin, marchandises, et autres choses alimentaires.


11. Vivatz, Viatz, adv., vite, vivement, promptement.

Si 'l deu far, fassa 'l socors vivatz.

Lanfranc Cigala: Si mos chanz.

S'il doit le faire, qu'il lui fasse secours promptement.

Al prince, lor segnor, o manderon vivatz. V. de S. Honorat.

Au prince, leur seigneur, ils le mandèrent promptement. 

Viatz ve e viatz vai.

B. de Ventadour: E manht genh.

Vite il vient et vite il va.

E 'l vida es breus, e la mortz ven viatz.

Sordel: Qui se membra.

Et la vie est courte, et la mort vient promptement.

Adv. comp.

Eu, quan venc vas vos, en vau de cors

Tost e viatz.

Pistoleta: Sens e sabers.

Moi, quand je viens vers vous, j'en vais à la course tôt et vite.

ANC. FR. Si m'amenés vias Renart,

Si ert pendus à une bart.

Lors prist Ysengrins à issir

Apriès Orguel tost et vias.

Roman du Renart, t. IV, p. 154 et 146.

Voyez Tost.

12. Vivacitat, s. f., lat. vivacitatem, vivacité, activité, vigueur.

Granda vivacitat. Eluc. de las propr., fol. 65.

Grande vivacité.

CAT. Vivacitat. ESP. Vivacidad. PORT. Vivacidade. IT. Vivacità, vivacitate, vivacitade. (chap. Vivassidat, vivassidats, casi com la que seguix:)


13. Vivassedat, s. f., vivacité.

Ab tota vivassedat o acochamen anon. Regla de S. Benezeg, fol. 53.

Qu'avec toute vivacité du promptitude ils aillent.


14. Vivassamen, adv., vivement, promptement, rapidement.

Mandatz nos o vivassamen. Roman de Jaufre, fol. 121.

Mandez-nous cela vivement.

IT. Vivacemente. 


15. Vivasseiramens, Vivassieyramen, adv., rapidement, vivement.

Cant el se tornava tost e vivasseiramens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Quand il se tournait tôt et vivement.

Volem pervenir vivassieyramen ad aquela celestial auteza.

Regla de S. Benezeg, fol. 23.

Nous voulons parvenir rapidement à cette céleste hauteur.


16. Vivacier, Viacier, adj., vif, prompt, pétulant, ardent, empressé, alerte, 

rapide.

Cest nos fai vivaciers e leugiers e bordens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Celui-ci nous fait vifs et légers et sautants.

Ferms e vivaciers

D' encausar heretjia sia tos cossiriers.

Izarn: Diguas me tu.

Que ferme et ardent à poursuivre l'hérésie soit ton penser.

Part, es bestia sobre viaciera. Eluc. de las propr., fol. 256.

Léopard, c'est bête très alerte.

Deu haver so joyos e alegre per dansar, no pero ta lonc coma vers ni chansos, mas 1 petit plus viacier. Leys d'amors, fol. 40.

Doit avoir son joyeux et gai pour danser, non pourtant si long comme vers ou chanson, mais un peu plus vif.

17. Viassament, Viassamens, adv., vitement, promptement, vivement.

Viassament lh' anet un basto aportar. Roman de Fierabras, v. 2065.

Vitement il lui alla un bâton apporter.

Ab tant veus 1 messatge que venc viassamens. Guillaume de Tudela.

En même temps vous voilà un message qui vint vitement.

Adv. comp. La osts va al pertrait tost e viassamens. Guillaume de Tudela.

L'armée va au convoi tôt et vivement.


18. Viacerament, adv., promptement, vivement.

Que tan viacerament fa tremer et movre la lengua. Eluc. de las propr., fol. 44.

Qui si vivement fait trembler et mouvoir la langue.

19. Vivificacio, s. f., lat. vivificatio, vivification.

Sa perfiecha formacio et vivificacio. Eluc. de las propr., fol. 68.

Sa parfaite formation et vivification.

CAT. Vivificació. ESP. Vivificación. PORT. Vivificação. IT. Vivificazione. 

(chap. Vivificassió, vivificassions.)

20. Vivifiar, Vivificar, v., lat. vivificare, vivifier.

Vivifia l' arma, e auci lo cors. Trad. de Bède, fol. 53.

(chap. Vivifique l'alma, y mate lo cos.) 

Vivifie l'âme, et occit le corps.

Lo conservara, e lo vivificara. V. et Vert., fol. 82.

(chap. Lo conservará, y lo vivificará.)

Le conservera, et le vivifiera.

Part. prés. Arma,...

... es esperitz

Vivificans cors humanal.

Brev. d'amor, fol. 53.

L'âme,... c'est esprit vivifant corps humain.

CAT. ESP. PORT. Vivificar. IT. Vivificare. (chap. Vivificá : vivifico, vivifiques, vivifique, vivifiquem o vivificam, vivifiquéu o vivificáu, vivifiquen; vivificat, vivificats, vivificada, vivificades; vivificaré; vivificaría; si yo vivificara.)

21. Vivificatiu, adj., vivifique, confortatif, propre à vivifier.

Es vivificativa, quar es dels esperits restaurativa. Eluc. de las propr., fol. 24.

Elle est vivifique, car elle est des esprits restaurative.

CAT. Vivificatiu. ESP. PORT. IT. Vivificativo. (chap. Vivificatiu, vivificatius,  vivificativa, vivificatives; vivificadó, vivificadós, vivificadora, vivificadores.)

22. Vitamen, adv., vitement, rapidement. 

El deissendra vitamen.

(chap. Ell dessendrá (baixará) rápidamen, a escape.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Il descendra vitement.

ANC. IT. Vistamente andarono incontro al loro campione.

Cento Novelle antiche, 92.


23. Avivar, Avidar, v., aviver, animer, vivifier.

Erbas e plantas aviva. Brev. d'amor, fol. 38.

Herbes et plantes elle vivifie.

Homes et angels avida. Leys d'amors, fol. 136.

Hommes et anges anime.

Fig. Vostre pretz vers aviva 

Lur lauzor.

P. Bremon Ricas Novas: Be volgra.

Votre mérite vrai vivifie leur louange.

L' arditz, on pretz s' aviva,

Sap gen sa valor enansar.

T. d'une Dame et de Rofin: Rofin.

Le courageux, où mérite se vivifie, sait gentiment sa valeur avancer.

- Enflammer, allumer.

Per lo vent de follas paraulas, aviva soven et ensent lo diable fuoc de luxuria.

V. et Vert., fol. 84.

Par le vent de folles paroles, le diable avive souvent et enflamme le feu de luxure.

ANC. FR. Mès ce que l'en les garde plus...

Fet lor amor plus aviver.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 330.

CAT. ESP. PORT. Avivar. IT. Avivare. (chap. Avivá - lo foc -, animá, vivificá.)

24. Covivens, adj., bon vivant.

L' efan que nayssera er covivens. Calendrier provençal.

L'enfant qui naîtra sera bon vivant.


25. Revidacio, s. f., nouvelle vie, renaissance.

Es temps de revidacio, quar aybres et autras cauzas que semlan mortas en yvern, en aquest temps revidon. Eluc. de las propr., fol. 128.

C'est temps de nouvelle vie, car les arbres et autres choses qui semblent mortes en hiver, dans ce temps revivent.


26. Revivar, Revidar, Revisdar, v., raviver, ranimer, revivre.

Don me pot leu, mort, revivar.

B. de Ventadour: Quan lo.

Dont, mort, il me peut facilement raviver.

Fig. Aybres... en aquest temps revidon. Eluc. de las propr., fol. 128.

(chap. Abres (albres)... an este tems reviuen.)

Arbres... en ce temps ils revivent.

Part. pas. Toquet sus lo pietz lo mort,

E dix: Femna, aias conort,

Que veti ton fill revisdat.

Trad. d'un Évang. apocr.

Toucha le mort sur la poitrine, et dit: Femme, aie courage, vu que te voilà ton fils ressuscité.

IT. Ravvivare. (ESP. Revivir, reanimar, resucitar.)


27. Reviure, v., lat. revivere, revivre, ressusciter.

Cent vetz muer lo jorn de dolor,

E reviu de joy autras cen.

B. de Ventadour: Non es meravilla.

Cent fois je meurs le jour de douleur, et je revis de joie autres cent.

Motz amicxs del rei Pepi... revisquero. Cat. dels apost. de Roma, fol. 99.

De nombreux amis du roi Pepin... ressuscitèrent. 

Molhatz d' oli, moro,... mas per vinagre revido. Eluc. de las propr., fol. 262.

Mouillés d'huile, ils meurent,... mais par vinaigre ils revivent.

Fig. Nais proeza e reviu.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Naît prouesse et revit.

- Ranimer, raviver.

E m reviu e m rejovenis.

(chap. Y me reviu (reviscole, reanime) y me rejuvenix o rejovenix.)

R. Vidal de Bezaudun: Bel m' es.

Et me ravive et me rajeunit.

Fig. Un joy m confort e m reviu.

Arnaud de Cotignac: Lo vers comens.

Une joie me réconforte et me ranime.

Part. pas. Per mort es vida reviscuda. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Par mort est vie ravivée.

CAT. Reviurer. ESP. Revivir. PORT. Reviver. IT. Rivivere. (chap. Reviure; torná a la vida; reviscolá, reviscolás; reanimá; resusitá.)

28. Reviscolar, v., ressusciter, revivre.

Mas can lo mandamen fon vengut, lo peccatz reviscolet.

(chap. Pero cuan lo manamén va vindre (va sé vingut), lo pecat va reviscolá.)

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

Mais quand le commandement fut venu, le péché ressuscita.

Reviscola per calor. Eluc. de las propr., fol. 147.

Revit par chaleur.

(chap. Reviscolá, reviscolás : yo me reviscolo, reviscoles, reviscole per caló, reviscolem o reviscolam, reviscoléu o reviscoláu, reviscolen; reviscolat, reviscolats, reviscolada, reviscolades; reviscolaré; reviscolaría; si yo reviscolara.)

viernes, 6 de julio de 2018

Origen de Aragón

Mol se parle de Aragó pero, sabem cuán apareix per primera vegada este terme? Quin es lo seu origen y qué signifique? En realidat no ña una única explicassió, pero les diferentes investigassions que s´han fet al respecte mos han dixat algunes possibilidats que potsé puguen aclariu.
L´origen lingüístic mes asseptat per los investigadós es lo celta, pos este poble y atres tamé indoeuropeus van habitá una bona part de la península ibérica abáns de la arribada de cartaginesos y romanos. De fet, los que díen celtíberos los autós romanos van habitá bona part del actual Aragó, y mes concretamen la zona del Moncayo, la vall del riu Jalón, la vall alta del Ebre y bona part del mich, arribán inclús hasta casi les portes de Salduie, lo poblat íbero aon se va fundá mes tart la Saragossa romana, Caesar Augusta.
Pero, qué tenen que vore los celtas y los indoeuropeus en lo terme Aragó? Pos pot sé que tingue que vore en la llengua. Lo celtíbero es una llengua celta que, com moltes atres a Europa y Asia, prossedixen venen de una mateixa arraíl lingüística: la indoeuropea. Per a que mos faiguem una idea, durán milenios van existí una serie de llengües mol paregudes o acomparades originades de la mateixa arraíl desde la India y lo Turquestán que, en lo pas del tems, se van aná expandín per Europa y van aná evolussionán en unes atres llengües que anaben interactuán entre sí o diferensianse, en un prossés mol similar al de les llengües romances - castellá, catalá, valensiá, mallorquí, aragonés, fransés, italiá - que vindríen del latín que per sert es a la vegada una llengua indoeuropea.

Dins de la llengua celta, existixen les arraíls "ara" , "ar", y "aar", que servixen per a parlá de correns de aigua. Per ficá un ejemplo, a Suiza existix actualmén un riu anomenat Aar, y lo nom ve pressisamen de esta arraíl celta. Al coneixe a siensia serta la presensia celta a la península, es probable que de la mateixa forma la gen faiguere aná eixes arraíls per a referís a diferéns cursos de aigua y en lo tems van aná evolussionán mes o menos, segóns cada cas. 
De ahí podríe vindre lo nom de “Aragó” per a referís al riu mes importán de la zona pirenaica - potsé significare “riu gran”, encara que aixó es aventurás massa -. 
De “ar” o “ara” vindríe finalmen lo terme “Arago“, que en la seua evolussió latina arribaríe finalmen a Aragó per a dessigná al actual riu Aragón, que después donaríe lo nom a la zona que atravesse. De fet, varios son los rius  als Pirineus que tenen eissa mateixa arraíl mes o menos evolussionada, como lo Aragón Subordán o inclús lo riu Ara.

Un atra opsió coloque lo origen del terme “Aragó” a la poblassió de origen vascón, pos realmen se coneix una importán influensia vascona no sol al actual Pays Bas y Navarra, sino tamé en territori del actual Aragó, hasta la zona de Ejea de los Caballeros. Sin embargo, encara vinín de poblassió vasca, la arraíl “ar” vindríe igualmen del celta, pos va sé de esta llengua de aon la van agarrá en préstamo.
¿Cuán apareix per primera vegada “Aragón” a un documén?
San Juan de la Peña
nullMonasteri de San Juan de la Peña









Aquí sí que se pot indagá mes allá de hipótesis lingüístiques y acudí a documens historics, y lo que estos mos diuen hasta la fecha es que “Aragón”, com a nom per a dessigná a una o varies comunidats liderades por un mateix gobernán, es un de los mes antics de la Península Ibérica.
Un documén que perteneix al archiu del monasteri de San Juan de la Peña y fechat al añ 828 d.C. es lo mes antic conegut al que apareix la paraula “Aragón”. An este documén, lo rey García Jiménez de Pamplona y lo conde Galindo de Aragón fan una donassió al mensionat monasteri y lo mateix conde aragonés apareix reflejat com “comite Galindone de Aragon”. Mentrestán, lo de Navarra apareix per primera vegada al añ 1087, lo de Cataluña no apareix a un documén ofissial -testamén de Alfonso II– hasta finals del siglo XII, igual que lo de Portugal -també del mateix siglo-. L´únic que lo superaríe seríe Castilla, pos ya apareix a documens tan cristians com islamics cap al añ 800.
Mucho hablamos de Aragón pero, ¿sabemos cuándo aparece por primera vez este término? ¿Cuál es su origen y qué significa? En realidad no hay una única explicación a este tema, pero las diferentes investigaciones que se han realizado al respecto nos han dejado algunas posibilidades que quizás puedan esclarecerlo.
El origen lingüístico más aceptado por los investigadores es el celta, pues este pueblo y otros también indoeuropeos habitaron una buena parte de la Península Ibérica antes de la llegada de cartagineses y romanos. De hecho, los llamados celtíberos por los autores romanos habitaron buena parte del actual Aragón, y más concretamente la zona del Moncayo, el valle del río Jalón, el valle alto del Ebro y buena parte del medio, llegando incluso hasta casi las puertas de Salduie, el poblado íbero sobre el que más tarde se fundó la Zaragoza romana.
Pero, ¿qué tienen que ver los celtas e indoeuropeos con el término “Aragón”? Pues puede que tengan que ver con la lengua. El celtíbero es una lengua celta que, como muchas otras en Europa y Asia, proceden de una misma raíz lingüística: la indoeuropea. Para que nos hagamos una idea, durante milenios existieron una serie de lenguas muy similares originadas en la misma raíz desde la India y el Turquestán que, con el paso del tiempo, se fueron expandiendo hacia Europa y que fueron evolucionando en más y más lenguas que iban interactuando  entre sí o diferenciándose, en un proceso muy similar a las lenguas romances -castellano, catalán, aragonés, francés, italiano,…- que vendrían del latín que, por cierto, es a su vez una lengua indoeuropea.
Dentro de la lengua celta, existen las raíces “ara“, “ar” y “aar“, que sirven para hablar de cursos de agua. Por poner un ejemplo, en Suiza existe actualmente un río llamado Aar, cuyo nombre viene precisamente de esa raíz celta. Al conocer a ciencia cierta la presencia celta en la península, es probable que de la misma forma la gente usara esas raíces para referirse a distintos cursos de agua y con el tiempo fueron evolucionando más o menos, según cada caso.
De ahí podría venir el nombre de “Aragón” para referirse al río más importante de la zona pirenaica -quizás significara “río grande”, aunque esto es aventurarse demasiado-. De “ar” o “ara” vendría finalmente el término “Arago“, que en su evolución latina llegaría finalmente a Aragón para designar al actual río Aragón, que después daría nombre a la zona que atraviesa. De hecho, varios son los ríos en los Pirineos que tienen esa misma raíz más o menos evolucionada, como el Aragón Subordán o incluso el río Ara.
Otra opción coloca el origen de término “Aragón” en población de origen vascón, pues realmente se conoce una importante influencia vascona no sólo en el actual Euskadi y Navarra, sino también en territorio del actual Aragón, hasta la zona de Ejea de los Caballeros. Sin embargo, aún viniendo de población vasca, la raíz “ar” vendría igualmente del celta, pues fue de esta lengua de donde la tomaron prestada.
¿Cuándo aparece por primera vez “Aragón” en un documento?
San Juan de la Peña
Monasterio de San Juan de la Peña
Aquí sí que se puede indagar más allá de hipótesis lingüísticas y acudir a documentos históricos, y lo que estos nos dicen hasta la fecha es que “Aragón”, como nombre para designar a un o varias comunidades lideradas por un mismo gobernante, es uno de los más antiguos de la Península Ibérica.
 Un documento perteneciente al archivo del monasterio de San Juan de la Peña y fechado en el año 828 d.C. es el más antiguo conocido en el que aparece la palabra “Aragón”. En él, el rey García Jiménez de Pamplona y el conde Galindo de Aragón realizan una donación al mencionado monasterio y el propio conde aragonés aparece reflejado como “comite Galindone de Aragon”. Mientras tanto, el de Navarra aparece por primera vez en el año 1087, el de Cataluña no aparece en un documento oficial -testamento de Alfonso II– hasta finales del siglo XII, al igual que el de Portugal - también del mismo siglo -. El único que lo superaría sería Castilla, pues ya aparece en documentos tanto cristianos como islámicos hacia el año 800.
Licenciado en Historia por la Universidad de Zaragoza.