Mostrando las entradas para la consulta doctor ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta doctor ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 3 de julio de 2022

Jurats de Valencia, Carlos V, Johan de Salaya, Juan Celaya

V. 

Carta de los jurados de Valencia al emperador Carlos V sobre la llegada del doctor Juan Celaya a aquella ciudad. (N. E. 11.7.1525)

S. C. C. R. M. 

Un gran doctor de París, natural de aquesta vostra ciutat de Valencia, nomenat mestre Joan de Salaya es vengut aci a visitar sa mare, y sos parents, e segon som informats, va a vostra cesarea e real magestad demanat per aquella. E per que sera molt gran servei de vostra magestat, et benefici universal, no sols dels studiants de aquesta universitat, mes encara de les altres universitats, e studis generals de aquestos seus regnes de Espanya, que sent tan famos doctor, lo qual continuament, desque es vengut, ha preicat en aquesta ciutat, y en ses prehicacions ha fet grant fruit axi per la gran doctrina com per la bona vida de aquell; residis e tingues catedra doctoral, en lo studi general de aquesta vostra ciutat: la qual ne seria molt honrada que fill natural de aquella la tingues. Desijam, e volriem ab totes nostres forces procurar, que lo dit mestre Salaya se volgues aturar y assentar en aquesta ciutat, jatsia la dita ciutat al present per les grans adversitats, e dans que ha sostengut a causa de les rebelions e comocions populars, no puga satisfer, ni donarli tan gran salari que correspongues al que en França cascun any li donen; que alla segons havem sabut, fan molt gran cas de ell: e per la gran fama e doctrina sua li han donat una dignitat, de la qual reb cascun any setcens ducats de salari; e ultra aço, es vicari general de deu Bisbats en les terres de França; de forma que cascun any de totes estes dignitats te pus de mill ducats de salaris, et renda certa, lo que es impossibile aquesta ciutat poderloi donar per la raho de sus dita. Empero confiam, que per ser lo dit mestre Salaya, natural daquesta ciutat, si nosaltres per alguna via li podem procurar alguna dignitat ecclesiastica, e donarli per altra part algun rahonable salari, elegira pus prest restar en aquesta ciutat, que es mare de aquell, que no tornarsen en França.

E per ço recordant nos que v. magestat te una canongia en la seu catedral daquesta ciutat, de la qual sa magestat no reb ninguns emoluments, sino quant es personalment en aquesta sua ciutat, y essent absent daquella, la dita canongia tos temps vaga: y creent nosaltres que per esser lo dit mestre Salaya home de molt bona vida, tenint la dita canongia, sera content ab lo salari que nosaltres li constituhirem, residir y aturar en aquesta ciutat y estudi general daquella, y fer hi tal fruit que nostre Senyor Deu, y v. magestat ne seran servits, y aquesta vostra ciutat molt decorada, et honrrada: habem delliberat scriure e suplicar a v. magestad, sia merce de aquella fer gracia de dita canongia al dit mestre Salaya de vida sua tan solament, e manarli, que residexca en aquesta vostra ciutat, permetent sa magestat en nenguna manera que un tan gran doctor, como es aquest, sen torne a França, sino que reste en aquesta ciutat e regne, peraque tota hora que dell se volrra servir, sia pus prompte pera tot lo que convinga al servey de nostre Senyor Deu, y de vostra cesarea magestat, y salvacio de les animes. 

Suplicant la divina magestat conserve e augmente la vida e imperial estat de v. magestat ab triunfo e victoria dels enemichs de la sua imperial e real corona. De la vostra ciutat de Valencia a XI. de Juliol MDXXV. = De V. C. C. R. M. = Humils subdits e feels vassalls, que besen les mans de v. magestat. = Los jurats de Valencia. 

Traducción castellana de este documento

S. R. C. C. R. M. 

Ha venido a esta vuestra ciudad a visitar a su madre y a sus deudos un gran doctor de París, natural de ella, llamado el maestro Juan de Salaya, el qual hemos entendido que va a vuestra corte llamado por V. C. R. M. Y por quanto se haría un gran servicio a V. M. y general beneficio a los estudiantes, no sólo de esta universidad, sino de las otras y de todos los estudios generales de estos vuestros reynos de España, si este famoso doctor, que desde su llegada predica continuamente en esta ciudad con gran fruto por su mucha doctrina y su buena vida, residiese en ella, y tuviese cátedra doctoral en su estudio general; de lo qual por otra parte le resultaría mucha honra por ser hijo suyo: deseamos y quisiéramos procurar con todas nuestras fuerzas que el dicho maestro Salaya se resolviese a permanecer y avecindarse en esta ciudad, no obstante que desde luego la ciudad por los grandes contratiempos y daños que ha padecido, a causa de las rebeliones y alborotos del pueblo, no pueda consignarle una dotación anual correspondiente a la que tiene en Francia, donde sabemos se hace gran caso de su persona, y que por su gran crédito y doctrina le han dado una dignidad que le vale setecientos ducados; y además de esto es en aquella tierra vicario general de diez obispados, de suerte que junta en todo más de mil ducados de renta fija, a que no puede llegar esta ciudad por lo que llevamos expuesto. Mas por ser dicho maestro Salaya hijo de esta ciudad, confiamos que si por algún medio pudiésemos procurarle alguna dignidad eclesiástica, y darle además alguna decente dotación, preferiría quedarse en esta su patria. 

Por tanto, teniendo presente que V. M. tiene en la iglesia catedral de esta ciudad una canongía, de que no percibe emolumento ninguno sino quando se halla presente, y que durante su ausencia está siempre vacante: juzgando también que por ser el dicho maestra Salaya hombre de muy buena vida, obteniendo esta canongía, se determinará con el salario que le consignemos a residir y permanecer en esta ciudad y su estudio general, y hacer aquí tal fruto que ceda en servicio de Dios nuestro Señor y de V. M. y decoro de esta vuestra ciudad: hemos deliberado escribir a V. M. suplicándole tenga a bien agraciar con esta canongía al dicho maestro Salaya durante su vida solamente, y mandarle que resida en esta vuestra ciudad; disponiendo V. M. que un doctor tan insigne no se vuelva a Francia, sino que permanezca en esta ciudad y reyno; para que a todo tiempo que quiera servirse de él, esté más a mano para quanto convenga al servicio de Dios nuestro Señor y de V. C. M. y a la salvación de las almas. Suplicamos a Dios nuestro Señor conserve y aumente la vida e imperial estado de V. M. con triunfo y victoria de los enemigos de su real e imperial corona. De vuestra ciudad de Valencia a 11 de Julio de 1525. = D. V. C C. R M. = Humildes súbditos y fieles vasallos, que besan las manos de V. M. = Los jurados de Valencia.

jueves, 25 de abril de 2024

Lexique roman; Lega, Legua - Recollectio


Lega, Legua, s. f., lat. leuca, lieue.

Voutor sent de tres legas caronhadas.

(chap. Lo buitre sen (aulore) de tres legües la carroña.)

Naturas d'alcuns auzels.

Le vautour sent de trois lieues les charognes.

Una legua te la ost per totz los latz. Roman de Fierabras, v. 46.

L'armée tient une lieue de tous les côtés.

ANC. CAT. Llega. CAT. MOD. Llegua. ESP. Legua. PORT. Legoa. IT. Lega.

(chap. Legua, legües: mida de llargaria, distansia.)


Legir, Lire, v., lat. legere, élire, choisir.

Apren del pom

Per que ni com 

Na Discordia lo fes legir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar. 

Apprends de la pomme pourquoi et comment dame Discorde la fit choisir.

Totz los bes qu'om pot lire.

G. Faidit: Quoras que m des. 

Tous les biens qu'on peut choisir. 

Part. pas. L' eligidor que ligit so.

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

Les électeurs qui sont choisis

Ieu suy de tal enquistaire

Qu' ai d' entre cent bellas lesta.

G. Adhemar: Be m'agr'ops.

Je suis solliciteur de telle que j'ai choisie entre cent belles.

Dans l'ancien catalan on trouve lesta pour choix, triage; lestar pour choisir, trier.

(chap. elegí, triá. ESP. Elegir.)

2. Lectio, s. f., lat. electio, choix, élection.

E 'l Roman, ses tot contrastar,

Volon a lui la lectio 

Del emperi, e Milan e Pavia.

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

Et les Romains, sans aucunement contredire, veulent pour lui l'élection à l'empire et Milan et Pavie.

(chap. Elecsió, elecsions.)

3. Legio, Legion, s. f., lat. legionem, légion.

De sas gens una grand legion. Chronique des albigeois, col. 94.

De ses gens une grande légion. 

XII legios de companhas d'angels. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 26. 

Douze légions de compagnies d'anges. 

Si deu aver en una legio VII M peos. L'Arbre de Batalhas, fol. 91.

Il doit y avoir en une légion sept mille fantassins.

CAT. Legió. ESP. Legión. PORT. Legião. IT. Legione. (chap. Legión o legió, legions; soldat de la legión: legionari, legionaris.)

4. Elegir, Eligir, Eleger, Eslire, Eslir v., lat. eligere, élire, choisir, distinguer. Cascuns volgra eleger evesque d'un dels sieus. V. de S. Honorat. 

Chacun voudrait élire évêque d'un des siens. 

Vol triar et eslire.

H. Brunet: Cortezamen. 

Veut trier et choisir.

Gardas cal deu la domna mais eslir?

T. d'Henri et d'Aruer: Amic Aruer. 

Regardez quel la dame doit plus choisir? 

Belh' e plazens, si que no n' es a dire 

Negus bos ayps qu'om puesc' en domn' eslire. 

Pons de Capdueil: Tant m'a donat. 

Belle et agréable, tellement que n'en est à dire (il n'y manque) nul bon avantage qu'on puisse distinguer en dame.

Elegron poestatz,

Per que entr' els fos patz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Élurent magistrats, pour qu'il fût paix entre eux. 

Part. pas.

Car Dieus m'a elegit maestre e doctor. Guillaume de Tudela.

(chap. Ya que Deu m' ha elegit (triat) maestre y doctor; lo títul de doctor se pot escriure en r final; lo meche o dotó, doctó, sense.) 

Car Dieu m'a choisi maître et docteur. 

Tot lo mons vos avia elegut

Pel melhor rey que anc portes escut. 

Bertrand de Born: Mon chan. 

Tout le monde vous avait élu pour le meilleur roi qui oncques portât écu.

M'a sobr'els amans eleg 

Ma dona.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni platz. 

Ma dame m'a choisi sur les amants. 

Lo jorn que ns ac Amors abdos eletz. 

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber. 

Le jour qu'Amour nous eut choisis tous deux. 

Ies tu sola verges electa. Los VII Gaugz de Maria. 

Tu es seule vierge élue. 

Subst. Tan lor deu del elieg de Valensa doler. 

Hugues de S. Cyr: Un sirventes vuelh. 

Tant leur doit douloir de l'élu de Valence. 

Al elech son vengut. V. de S. Honorat. 

Sont venus à l'élu.

Del pascor vei la elesta.

Bertrand de Born: Al dous nou. 

Du printemps je vois l'élue (la beauté). 

Prega ton filh e ton paire 

Que ns fassa sos elegitz.

G. Riquier: Sancta Verges. 

Prie ton fils et ton père qu'il nous fasse ses élus. 

ANC. FR. Cil de Juda m'unt eslit. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 42. 

Si eshalcei l'eslit del people. Anc. trad. du Psautier, Ms. n° 1, ps. 88. 

Et les granz joies des esliz. Marie de France, t. II, p. 424.

ANC. CAT. Eleger. CAT. MOD. Elegir (escullir). ANC. ESP. Esleer, esleír. ESP. MOD. Elegir. PORT. Eleger. IT. Eleggere. (chap. Elegí, triá: elegixco, elegixes, elegix, elegim, elegiu, elegixen; elegit, elegits, elegida, elegides; triá: trío, tríes, tríe, triém, triéu, trien; triat, triats, triada, triades. Cuan se tríe o elegix a un obispo, etc, se diu electo o electe.)

5. Electio, Election, s. f., lat. electionem, élection, choix. 

Per elegir prelat;

Aytals elections 

No s deu far am tenzons.

V. de S. Honorat. 

Pour élire prélat; telle élection ne se doit faire avec disputes.

Far... election de papa. L'Arbre de Batalhas, fol. 27.

Faire... élection de pape.

En aquesta election deu esser lo senhor rei..., o un messatge... per lo dit senhor rei. Cartulaire de Montpellier, fol. 46. 

En cette élection doit être le seigneur roi..., ou un message... pour ledit seigneur roi. 

CAT. Elecció. ANC. ESP. Eslecion. ESP. MOD. Elección. PORT. Eleição. 

IT. Elezione. (chap. Elecsió, elecsions.)


6. Electiu, adj., électif.

Liberalment electiva. Eluc. de las propr., fol. 23. 

Libéralement élective. 

Que comparatiu o electiu.

Electivas; coma: ans, mays.

Leys d'amors, fol. 77 et 100. 

Que comparatif ou électif. 

Électives, comme: avant, davantage.

CAT. Electiu. ESP. PORT. Electivo. IT. Elettivo. (chap. Electiu, electius: comparatiu, comparatius, comparativa, comparatives. Lo sompo de Tomás Bosque Peñarroya de La Codoñera li díe comparativa a la cooperativa del seu poble. Es un juglaret que se creu mes de lo que es.)

7. Elegimen, s. m., élection.

No fezes de Saul rey per elegimens. 

P. de Corbiac: El nom de. 

Ne fît de Saül un roi par élections.

IT. Eleggimento. (chap. Elegimén, elegimens : elecsió, elecsions.)

8. Elegidor, Eligidor, s. m., électeur.

Lhi princep d'Alamanha, elegidors del emperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 191. 

Les princes d'Allemagne, électeurs de l'empereur. 

D' aisso m fan meravilhar 

L' eligidor que ligit so, 

Qui puescon emperador far.

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

De cela me font émerveiller les électeurs qui sont choisis, qu'ils puissent faire un empereur. 

ANC. FR. Qui feit l'office du marquis de Brandebourg, esliseur du roy d'Allemaigne. Monstrelet, t. 1, fol. 212. 

ANC. ESP. Elegidor, esleídor. ESP. MOD. Elector. PORT. Eleitor. IT. Elettore.

(chap. Electó, electós; se podríe fé aná: elegidó, elegidós, elegidora, elegidores)

9. Collegir, Colligir, v., lat. colligere, colliger, assembler, amasser, cueillir.

Dels apostemas que collegeysso sania. Trad. d'Albucasis, fol. 36.

Des apostêmes qui amassent sanie. 

Part. pas. A colligit mota sania. Trad. d'Albucasis, fol. 24. 

A amassé beaucoup de sanie.

CAT. Collegir. ESP. Colegir. PORT. Colligir. (chap. Colegí, cullí.)

10. Collectiu, adj., lat. collectivus, collectif.

Noms collectius, es aquel que, en singular, significa motas cauzas coma: pobles. Leys d'amors, fol. 48. 

Le nom collectif, c'est celui qui, au singulier, signifie plusieurs choses, comme: peuple. 

Unitat collectiva. Eluc. de las propr., fol. 279. 

Unité collective.

CAT. Collectiu (N. E. aún sin l·l l geminada, col·lectiu). ESP. Colectivo. PORT. Collectivo. IT. Collettivo. (chap. Colectiu, colectius, colectiva, colectives.)

11. Collegial, adj., lat. collegialis, collégial.

Los autres capelas, confraires non cathedrals, collegials ni habituatz.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 211.

Les autres prêtres, confrères non cathédraux, collégiaux ni habitués.

CAT. Collegial (N. E. sin l·l). ESP. Colegial. PORT. Collegial. IT. Collegiale. (chap. Colegial, colegials; chiqueta que va al colegio o escola: colegiala, colegiales.)

12. Collegiat, adj., collégial.

Fetz una glyeia collegiada. Cat. dels apost. de Roma, fol. 217. 

(chap. Va fé una iglesia colegiada, colegiata.)

Fit une église collégiale. 

Fundada en la gleysa collegiada.

Tit. de 1468, de Bordeaux. Bibl. Monteil. 

Fondée en l'église collégiale.

IT. Collegiato.

Le catalan, l' espagnol et le portugais n'emploient ce mot qu'au féminin et substantivement.

CAT. Collegiada, collegiata. ESP. Colegiata. PORT. Collegiata. (Chap. Colegiat, colegiats, colegiada, colegiades; iglesia colegiada o colegiata, com la de Alcañís, desde 1407 hasta 1851.)

Colegiat, colegiats, colegiada, colegiades; iglesia colegiada o colegiata, com la de Alcañís, desde 1407 hasta 1851.


13. Collectio, s. f., lat. collectio, collection, assemblage, amas.

Mar es d' aygas granda collectio. Eluc. de las propr., fol. 152.

La mer est grand amas d'eaux.

Collectio de sania. Trad. d'Albucasis, fol. 46. 

Amas de sanie. 

Collectios o ajustamens d' unitatz. Leys d'amors, fol. 53.

Réunion ou ajustement d'unités. 

CAT. Collecció. ESP. Colección. PORT. Collecção IT. Collezione. (chap. Colecsió, colecsions; v. colecsioná: colecsiono, colecsiones, colecsione, colecsionem o colecsionam, colecsionéu o colecsionáu, colecsionen; colecsionat, colecsionats, colecsionada, colecsionades.)

14. Collector, s. m., lat. collector, collecteur.

Non a estat ordenat dengun collector.

Tit. de 1392. Bailliage de Sisteron. 

N'a été ordonné nul collecteur. 

Collector apostolical.

Tit. de 1398. DOAT, t. LIV, fol. 166. 

Collecteur apostolique. 

CAT. Collector. ESP. Colector. PORT. Collector. IT. Collettore. 

(chap. Colectó, colectós, colectora, colectores.)

15. Collecta, s. f., lat. collecta, collecte, prière. 

Fes e compos las collectas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Fit et composa les collectes. 

CAT. Collecta. ESP. Colecta. PORT. Collecta. IT. Colletta. (chap. Colecta, colectes; v. colectá.)

16. Collegi, s. m., lat. collegium, collége, assemblée, association.

Non auzan far... collegi al prejudici del senhor. 

Charte de Gréalou, p. 108.

N'osent faire... association au préjudice du seigneur.

- Collége des cardinaux.

(chap. Colegio dels cardenals.)

Dementre qu' el collegi attendia l' assentimen del imperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 75.

Pendant que le collége attendait l'assentiment de l'empereur.

CAT. Collegi. ESP. Colegio. PORT. IT. Collegio. (chap. Colegio, colegios.)

17. College, s. m., collége des cardinaux.

Als cardenals

Al college.

Poëme sur la mort du roi de Naples. 

Aux cardinaux au collége.

18. Recollegir, v., lat. recolligere, colliger, recueillir, rassembler, ramasser, réunir.

Totas aquestas diffinicios recolligen en somma.

Eluc. de las propr., fol. 13.

Colligeant toutes ces définitions en somme. 

Los quals Seneca pres e recollegit de Salomo e de Cato.

Leys d'amors, fol. 138.

Lesquels Sénèque prit et recueillit de Salomon et de Caton. 

ESP. Recolegir. (chap. Arreplegá, ajuntá, ensamblá.)

19. Recollectio, s. f., réunion, rassemblement, ramas, assemblage.

Dins ela... cervel ha sa recollectio. Eluc. de las propr., fol. 35.

Dans elle... cerveau a son assemblage.

CAT. Recollecció (v. recullir). ESP. Recolección. (chap. Recolecsió, recolecsions; cullita, cullites.) 

miércoles, 18 de enero de 2023

Aquesta es la forma, els capitols, los quals los clavaris del studi

VIII

Forma iuramenti praestandi ab OEconomis (Clavarios) studii generalis Illerdensis, an. MCCCLXIX. (Vid. pág. 37.) 

Ex lib. Privil. et Concord. curiae saecul. Illerd.

Aquesta es la forma, els capitols, los quals los clavaris del studi ans que usen del offici juren cascun an; los quals capitols foren ordenants (ordenats) per lo Senyor Bisbe, et per lo capitol, et per lo conseyll de la ciutat en lan de nostre Senyor MCCCLX. nou (1369).

Nos aytals canonges e aytals ciutadans de Leyda juram sobre los sants de Deu Evangelis et la Creu de nostre Senyor davant laltar de Santa Maria de la Seu possats, et per nos et cascun de nos ab nostres propries mans corporalment tochats, que nos per tot aquest an, qui sira finit a carnestoltes de Quaresma, a nostre bon enteniment et a nostra bona consciencia procurarem et regirem lo officii de la clavaria al qual (al-qual) som stats elets; e afermaren (afermarem) doctors et maestres o licenciats qui legiran en lo dit studi Dret Canonich et Civil, Medicina, Filosofia et altres scienties aprovades si mester hic siran e aço a aquell menor salari que porem.

Item que a negu no darem ni prometrem ni metrem en alcuna esperança salari negu per legir neguna lectura, si donchs no es doctor o maestre o licenciat; ni pagarem ni darem res a negu per lectura que en temps passat aye feyta sens volentat del capitol et del conseyll de la ciutat; et si fahiem, que ultra lo perjuri, que nons sia reebut en compte ans ho ayam a pagar del nostre propi

Item que doctor, maestre ni licenciat negu no afermarem sens conseyll et volentat dels clavaris del an passat et de II. canonges et II. prohomens ordenats a nosaltres per conseylles o de la mayor partida daquells; los quals canonges et prohomens juren et ajen a jurar de conseyllarnos be et lealment, a profit de la clavaria et del studi, tota affeccio et hoy remoguts.

Item quel affermament dels dits doctors, maestres, o licentiats, ahut lo conseyll de susdit (dessus dit), et los salaris daquells, et altres pagues o coses que ayam a fer per raho de dit offici, farem tots IIII concordablament, et no los uns sens los altres.

Item que no vendrem del sensal (censal) que huy la dita clavaria ha, ni negun altre sensal ni violari sobre aquella, per gran profit que fas de la clavaria et del studi, sens conseyll et volentat del capitol et del conseyll de la ciutat; ans sin podem comprar, queu farem.

Item que dels dines de la dita clavaria en nostres usos no convertirem, sino lo salari a nosaltres asignat.

Item que forçarem et forçar farem entant compugam (en tant com pugam) tots aquells que sapiam que res deyen a la clavaria por qualsevol raho; et encara tots aquells, qui ayen res administrar de que no ayen retut compte que donen compte et paguen tot ço ques apparra que deyen o ayen a tornar; e aço farem al pus breu que porem, et que per dar favor ne favors a negu no lexarem.

Item que estrenyerem ab sagrament o en altra manera lo clavari qui cuyll lo sensal et les altres coses de la clavaria, que dins VIII. dies apres finit lo temps del nostre an, retra et dara compte a nosaltres de ço que aura administrat dins lo dit an per la dita clavaria, per ço que nosaltres dins un mes apres lo pugam et ayam a dar als clavaris esdevenidors (pone es devenidors).

Item que pagats los doctors, maestres o licenciats els altres salaris et altres messions necessaries que ayam a fer per la dita clavaria, tota la moneda que sobrara conservarem et metrem, e farem metre ey farem nostre poder en la caxa que es en les cases de Poblet (a: Arcam scilicet comunis depositi, ut in inventario bonorum Bernardi Alegreti ann. 1336 a nobis infra edendo apparet.) 

Item que a neguna persona no farem gracia de res que deye (: degue) a la dita clavaria, ni dels dines daquella no darem a negu per servi ni per altra manera, ni encara per festa que aye affer de doctorat o magistrat, sens conseyll e volentat del Senyor Bisbe o de son vicari et capitoll et del conseyll de la ciutat.

Item que totes les dites coses prometem et juram que farem be et lealment, tota affectio et hoy remoguts, e que per amor, ni favor, ni prechs de neguna persona de qualque dignitat, condicio o estament  sie, noy farem sino ço que al nostre bon enteniment et a nostra bona conscientia, a profit empero del dit studi et clavaria, sira vist feedor.

Item que de negu servi, ni neguna altra cosa per manera de servi, no pendrem, ni daltri que per ell o alcun dells nos ho donas.

Item que no atorgarem ni darem licentia a negun doctor licenciat, ni a maestre, que affermat sie, de anar fora la ciutat, sino solament III. dies; et si a mes temps la demanen que nou (: no ho) pugam fer, sens volentat del capitol, et dells pahers de la ciutat.

Item quels dits clavaris en les conduccions que faran dels dits doctors licenciats et aprovats facen, et hayen a fer jurar aquells que no advocaran, nec donaran algun patrocini duran lo temps de la lur lectura, en qualsevol questio que haien lo Senyor Bisbe et capitol de la Seu de Leyda, nec contra la universitat de la ciutat de Leyda; si donchs nou fahien ab licentia demanada et obtenguda del dit Senyor Bisbe et capitol en lures (lurs, llurs) questions, et dels pahers de la dila ciutat en les questions de la dita universitat. E si lo contrari fahien que perden lo salari quels sera promes per la lectura, et ultra aço sien privats de aquella lectura.

lunes, 20 de diciembre de 2021

Biblioteca valenciana. ESCRITORES DEL SIGLO XIV.

BIBLIOTECA VALENCIANA.

ESCRITORES DEL SIGLO XIV.

FRAY ARNALDO DE ROSIGNOL.

1314.

Religioso Mercenario, conventual del convento del Puig, cerca de Valencia, de quien habla Nicolás Antonio (1: Biblioteca Vet. tomo 2, lib. IX, cap. 2, núm. 69), manifestando, que según se decía, escribió cerca de los años 1314: 1 Commentarium ad cap. Nunquam de consecratione distinct. 5 in Decreto Gratiani contra otium Religiosorum.

Cuyo manuscrito, asegura el Ilmo. Arzobispo Hydruntino D. Gabriel Adarzo y Santander, existía en el mismo Monasterio del Puig, en carta que escribió a D. Nicolás Antonio, como lo dice este en el lugar citado.


PEDRO DE VILLARRAS.

1322.

Jurisconsulto valenciano, de familia muy ilustre; puede creerse estudió en Bolonia, según el número de los muchos españoles que acudían a cursar a su Universidad: se graduó de doctor en leyes, en que salió tan ilustrado, que su ciencia le proporcionó el cargo de Juez de Corte del Rey D. Jaime II de Aragón, y conociendo este Monarca su gran talento para manejar también los asuntos políticos, le envió dos veces, la última en 1322, por su Embajador a las Señorías de Florencia y Luca, y a otras ciudades para tratar sobre la conquista de Cerdeña y Córcega, según lo refiere Zurita, lib. V, cap. 24, núm. 8, y otros. Compuso: 1 Notae super Foris Regn. Valentiae.

Manuscrito, en la librería sel señor Borrull.

Se ciñó sólo a ilustrar los de Don Jaime I.


PEDRO CALBET.

1329.

Jurisconsulto valenciano, y como a tal, fue nombrado Jurado en 1329. De este autor se halla memoria en el tomo de los antiguos Privilegios de Valencia, fol. LXXXII, pág. 2, col. 1, en donde dice: Petrus Calbet Iurisperitus; y en las Cortes celebradas el mismo año en Valencia por el Rey D. Alfonso I, se lee al principio: En Pere Calbet.

En las glosas sobre los Fueros de Guillermo Jaffer, se dice escribió:

1. Comentarios sobre los Fueros de Valencia, manuscrito. Véase a Bayer en las notas a la Biblioteca Vet. de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 146.


GUIDO DE MONT-ROCHER.

1333.

Juan Alberto Fabricio (2: Mediae et infimae latinit. tomo 3, pág. 133), León Alacio (3: En su Apes urbanae) y Posevino (4: Biblioteca selecta), con el mismo Fabricio, Bibliot. graeca (5 : Tomo X, pág. 786, núm. LVIII. Dissert. de Georgiis), lo hacen de nación francés, siendo ciertamente catalán o valenciano; a juicio del Sr. Bayer, en sus notas a la Biblioteca Vetus, tomo 2, pág. 155, omnino Valentinus aut Catalanus. Pero es muy regular fuese de nuestro reino, cuando dedicó su obra al Obispo de esta Diócesis, cuyo pueblo no había cumplido un siglo después de su abrazamiento con la fe. Escribió: 1. Manipulus Curatorum. Libro que repetidas veces se imprimió en latín, y fue traducido al griego en el año 1333, por Jorge Coriliano, como lo asegura Alacio. Dedicó su autor esta obra a D. Raimundo Gastón, obispo de Valencia.

Además de las ediciones de París de 1473, de otra sin nombre de impresor ni lugar, hecha en 1484, en Venecia 1491, y Antuerpia (1570), alabadas por Fabricio; hay otra hecha en Zaragoza 1475, con este título: Incipit Manipulus curatorum compositus à Guidone de Monteroteri sacrae theologiae profesore; con muchísimas que se hicieron en el siglo XV, y que por no ser molesto no inserto.

La dedicatoria de la edición de Zaragoza, empieza: “Reverendo in Christo patri ac Dño. Dño. Raimundo divina providentia sancte valentinae sedis Episcopo suorum devotorum minimus Guido de Monteroteri cum devota et humili recomendatione se totum suis obsequiis mancipatum... Hec autem attenta vigili meditatione perpensans, sequens opusculum de instructione neophitorum curatorum composui. Quod quidem opusculum ad vos qui estis sacrosante ecclesiae luminare perclarum...” Más extensamente puede verse en la pág. 123 de la Tipografía Española del P. Méndez.

El Sr. Bayer, en las notas a la Vet. de D. Nicolás Antonio, nos da noticia de estas dos ediciones de Zaragoza de 75, y 84, (ambas existen en la biblioteca real; y a más dice: que en ella hay un códice en pergamino bastante antiguo, el que escribió, como se lee en el mismo, un cierto Alfonso Segoviense, por lo que falsamente se le atribuye: las palabras escritas en él son: “Alfonso Segoviensi in loco de Ajofrin Toletanae Diocesis anno MCCCCXLV exaratum” empieza: Reverendo in Christo &c. como hemos ya notado.

Él mismo manifiesta que dedicaba esta obra a Raimundo, Obispo de la Santa Iglesia de Valencia, lo cual conviene con el tiempo del gobierno de este Mosen Raimundo Gastón, que empezó a ser Obispo en el 1312, continuaba en el de 1333, en que se escribió dicha obra, y no murió hasta el 18 del mes de Junio de 1348.


D. FR. BERNARDO OLIVER.

1348.

Ximeno, tomo 1, pág. 10.

Fue hijo de la ciudad y convento de S. Agustín de Valencia. Añadimos a lo que de este autor habla la biblioteca referida, que la obra notada en el núm. 5.° Exercitatorium mentis ad Deum, existe en un códice manuscrito en la librería del Escorial, let. b, armario III, núm. 3 (tom. 1, pág. 211) con este título:

1. Exercitatorium mentis in Deum, ad Raimundum Gastonem Episcopum Valentinum: por ello se ve, no estar dedicada la obra a Don Rodrigo, obispo de Valencia, como dice Ximeno, citando a Nicolás Antonio: error que no creyó.

Se halla también en la misma biblioteca, let. b, armario III, núm. 19 (tomo 1, pág. 206) traducida esta obra por un anónimo, con el siguiente título: Espertamento o levantamento de la voluntad en Dios. Cuatro libros. Añádense a sus obras:

2. Tractatus contra Iudaeos. Existe en la biblioteca real de Francia, tomo III, pág. 365, cod. 4230. Véase al Ilmo. Sr. Bayer, en las notas a la bibliot. Vet. de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 155.


ARNAU DE MORERA.

1348.

A este autor coloca D. Nicolás Antonio (1) entre los escritores de tiempo incierto, haciéndole catalán e ilustrador de las costumbres y usajes de aquel Principado; siendo así que fue valenciano, y de tan gran mérito, que el Rey D. Pedro II, o IV de Aragón, enterado de su gran ciencia, le dio el importante cargo de Baile General de este Reino, en el año 1336; le confió varios delicados encargos, y satisfecho de su gran desempeño, le promovió a Vice-Canciller suyo.

Fue muy celebrada su integridad; pues habiendo convocado el Rey, en el año 1347, a veinte y dos teólogos y jurisconsultos de los más acreditados en su Reino, para que juntándose en Valencia, declarasen a quien, en caso de morir, pertenecía la corona; no obstante de estar el Rey decidido a favor de su hija Doña Costanza, y conocer la terribilidad de su genio contra los que no seguían sus ideas, manifestó que no podía succeder la misma; y lo apoyó en gravísimos testimonios, de que se irritó tanto el Rey, que le quitó el empleo de Vice-Canciller; lo que le proporcionó crédito en todas partes. Escribió: 1. Notae super Foris Regni Valentiae, las que trabajó por los años de 1340.

Hacen memoria de nuestro autor, Zurita (1: Libro VIII de sus Anales, cap. V.), alabándole con grandes elogios; y Abarca (2: Tomo 2, folio 103 v. en D. Pedro II, cap. IV, núm. 2.) le elogia por su sinceridad en aconsejar al Rey.


JAIME CABALLER, GUILLEM ANDREU, JUAN ALEPÚS.

1350.

Jurisconsultos valencianos, de quienes apenas nos queda más memoria que la de haber sido licenciados en leyes, y de los que nos da noticia en las notas que puso el Ilmo. Sr. D. Francisco Pérez Bayer a la Biblioteca Vetus de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 147, col 1, allí nos dice: que fueron Anotadores a los Fueros de Valencia, y como casi coetáneos de D. Juan Ximénez de Salanova, del que se trata el año 1369: me ha parecido colocarlos a la mitad del siglo XIV.


JAIME CONESA.

Valenciano Protonotario real. Ximeno, tomo 1, fol. 12, hablando de este autor, dice que Morlá refiere estas palabras: (3: Morlá in Praefat. Empor. pág. 4.) Jacobus Conesa Protonotarius Regius, Graecorum, et trojanorum res gestas, Ilii eversionem toties ab antiquis Poetis decantatam, patrio sermone Valentino, non sive ingenti industria, et arte donavit. En prueba de ser cierto cuanto nos dice Morlá, añadimos: que en la preciosa biblioteca del Excmo. Sr. Marqués de Dos Aguas, hay un ejemplar manuscrito de la referida obra, con este título:

Guerres troyanes per en Jac. Conesa, protonotario del Rey d'Aragó.


GINER O JANER (GENARO) RABAÇA.

1358.

Que llamaremos el padre, para distinguirlo del hijo, de quien se hablará después.

Fue de una familia muy distinguida: se aplicó a la jurisprudencia, en que hizo grandes progresos, pero se contentó sólo con el grado de licenciado en leyes, de que constantemente usaba; y con el cual se distinguía del hijo, que se titulaba siempre Doctor en leyes: y los copiantes de los comentarios, para no confundir las obras de uno con las del otro, ponían al fin de las de aquel: Rabaça P., y al de las de este: Rabaça F.

Mereció especiales confianzas a esta ciudad, habiéndole empleado en su gobierno, nombrándole por su Jurado en los años 1325, 33 y 57.

Asistió también, en representación de la misma, a las Cortes celebradas por el Rey D. Pedro II en Valencia (no Pedro II de Aragón, padre de Jaime I), los años de 1342, y de 1349. Y conociendo que el Rey, que necesitaba tener cerca de sí un sujeto de su ciencia y recomendables circunstancias, le nombró consejero suyo; cuyo cargo ejercía en el año 1358, según demuestra el Privilegio 88 del Aureum Opus Privil. fol. 125. Escribió: 1. Comentarium in aliquas leges jur. civil. Al cual se refiere en el que trabajó sobre los Fueros.

2. Notae super Foris Regn. Valentiae.

3. Un largo comentario del Fuero único, Rúbr. 5 de las Cortes de 1358, sobre poder dejar cada uno los bienes a quien quiera, excepto a los generosos.

Parte de esta obra, existe manuscrita en la copiosa librería del Sr. Borrull.


ARNAU JOAN.

1363.

Abogado valenciano, graduado de doctor en leyes; lo que consta por la memoria que hace de este escritor al año 1351 el Aureum Opus, Privil. Civ. et Regni Valentiae, donde al folio CXX, pág. 1, col. 2, se firma: Arnaldo Iohanis legum Doctori per Nos (habla el Rey D. Pedro II) deputato; y folio 126, part. 1, col. 2: Micer Arnau Iohan doctor en leis; y en las Cortes celebradas a 20 de febrero 1348 en Valencia, se lee: N'Arnau Ioân doctor en leis tudor del noble En Ramonet de Ruisech. 

Hubo nuestro Arnau de estudiar también en Bolonia, como otros muchos españoles. Su grande ciencia e integridad atrajeron la voluntad del Rey, que le honró con diferentes comisiones, como fue: encargarle a fines del año 1348, la averiguación de los daños ocasionados por los de la unión, a los que defendían la parte del Rey (1): conferirle el empleo de asesor del tribunal del gobernador (consta por la obra que después citaremos al núm. 3); y elevarle al de consejero suyo, siéndolo ya en el año de 1358, según demuestra el Privil. 88, folio 126 del Aureum Opus. &c.

Se equivocó Ximeno, tomo 1, pág. 16, col. 2, en asegurar que este Comentador de los Fueros fue Jurado de Valencia en 1411; pues ni podía vivir en dicho año, ni siendo Consejero del Rey, servir el destino de Jurado, ni hubo jurado alguno del nombre de Arnau.

Como Ximeno no examinó las obras de este autor, cometió otro error, asegurando que las trabajó juntamente con Jaffer, cuando las mismas demuestran que lo hizo separadamente; y según varias razones que ha tenido presentes, y manifestando el erudito Sr. Borrull, deduciéndolas de sus mismas obras, las formó desde el año de 1358 hasta el de 1363.

Zurita (2: Lib. VII de los anales, capítulos 33 y 54), hacia el fin, hablando de este autor, dice que escribió:

1. Notae super Foris Reg. Val.

2. Quodque non competat Judici Ecclesiastico laicos corporaliter neque pecuniare punire aut multare ob crimen sacrilegii &c.

Es una juiciosísima y muy fundada disertación con el referido título.

3. Lo stil de la Gobernació. En lemosín, que existe al fin del libro de los antiguos Fueros de Valencia, impresos en 1482, donde se firma Arnaldus Johannes legum doctor.


FR. GUILLERMO ANGLÉS.

1368.

Ximeno, tomo 1, pág. 12.

Religioso Dominico, natural de Valencia.

Con el motivo de haber visto, y aún por una casualidad tenido en mi poder la obra qe refiere de este autor, y existe en la exquisita librería de la Catedral de Valencia, me ha parecido dar con más individualidad la noticia de tan precioso manuscrito. Empieza pues así: “In nomine Domini incipit Expositio de Ordine Missae sumpta à multus dictis Sanctorum doctorum, compilata à Reverendo Domino Fratre Guillermo Anglesii de Ordine fratrum Praedicatorum, Lectore Sedis Valentiae.” 

Llega dicha exposición hasta el fol. 107, donde dice: “finito libro sit laus gloria xpto. Amen. Manus scriptoris requiescat fessa laboris, que manus Guillermi de pomerada nots. complevit scribere psentem reportattes. reverendi religiosi fratris Guillelmi Anglesii, lectoris Sacre Sedis Valencie sup. tractatum misse in Civitate Valentina die mercurii decima januarii anno a nativitate domini millesimo quadrigentesimo vicesimo.”

Al dicho folio 107 vuelta, hay esta rúbrica: In nomine Sanctae Trinitatis, Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Comença la exposició breu gramaticalment, en romanç del Canon y del himno angélico del Sanctus.

Esta exposición en lengua valenciana, comprende 15 folios. Siguen las oraciones que dice el Sacerdote al revestirse, y después una exposición de las rúbricas. Faltan algunas hojas. De esta obra y de su autor, hace memoria el P. Fr. Francisco Guzmán, franciscano, en su libro de Recta sacrificii oblatione et caeremoniis ad Missam, que imprimió en León en 1542, folio 44, pág. 2.


JUAN EXIMENS (O XIMÉNEZ) DE SALANOVA.

1369.

Jurisconsulto valenciano, por ventura hijo del célebre Eximens Pedro Salanova, también Jurisconsulto, del cual habla el Ilmo. Pérez Bayer en las notas a la Biblioteca Vet. de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 146, col. 1, nota 1; así como también en la siguiente página trata de nuestro autor. Se graduó de licenciado en leyes; constando dársele este título en la sentencia publicada en Valencia en 15 de septiembre de 1369, que se contiene en el Aureum Opus. Privil. Civ. et Regni Valentiae. Escribió después de los años de 1360: 1. Notae super Foris Regni Valentiae.


GUILLEM JAFFER.

1372.

Generoso natural de Valencia, doctor en leyes; distinto del que habla Ximeno, tomo 1, pág. 16, al año 1411.

Ha habido tres de este nombre: el primero, Juez de Corte en 21 de mayo de 1298, según es de ver por el Privil. folio 140 v. del Aureum Opus Privil. Civit. et Regni Valentiae; y no puede ser este el comentador de los fueros, pues cita en ellos a Bartolo, y no podía ejecutarlo habiendo nacido 15 años después de aquel, en que se hallaba juez de corte.

El tercero es el que trae Ximeno en la página expresada, que fue jurado en esta ciudad en los años de 1380, 85, 89 y 95.

El segundo es del que hablamos en este artículo. Fue hijo o sobrino del primer Guillem Jaffer; estudió en la universidad de Bolonia, habiendo tenido por maestro a Jacobo de Bellvís (Bellovisu), a quien cita varias veces con tanto respeto, como es decirle: Dominus meus Jacobus de Bellovisu; y después de graduado de doctor en leyes (de cuyo dictado usaba frecuentemente), se restituyó a Valencia; y adquirió desde luego un gran concepto, habiéndose acreditado de excelente jurisconsulto en el patrocinio de varias causas. Fue nombrado jurado de la ciudad en los años 1330, 66, 67 y 72.

Asistió en estamento militar en las cortes celebradas por el Rey Don Pedro II en esta ciudad, año 1342; y se halla su firma en la impresión de las mismas del de 1482: escribió sus Comentarios a los Fueros, desde dicho año hasta el de 1349, como lo acredita no citar en ellos fuero ni privilegio posterior a los de 1348; y esto mismo descubre no poderse atribuir la obra a otro sujeto, ni más antiguo, ni más moderno; y así ni tampoco al otro de quien habló Ximeno, al año 1411.

Habiendo conocido el Rey su gran mérito, lo eligió consejero suyo, de cuyo título usa en la obra, núm. 3.

Su ciencia ha merecido en todos tiempos mucho aprecio, y en prueba de ello, le citan y se valen de sus escritos, Belluga, León, Matheu &c. Escribió:

1. Commentarium in Leges Juris Romani. Manuscrito.

2. Notae super Foris Regni Valentiae; a saber: a los de D. Jaime I, y de Alonso II. Manuscrito. Y en su lengua patria:

3. Declaracions dels duptes sobre los furs nous, fetes per Miser Guillem Jaffer. Manuscrito que existe en la biblioteca del Sr. Borrull. Trabajó esta obra a instancia de Don Pedro Thous, Maestre de la Orden militar de Montesa; declarando qué especie de jurisdicción se concedió en las Cortes de Valencia, celebradas en esta ciudad en 1329, a los que fundasen lugares de 15 casas en heredad suya, dentro del término de otra villa: cuya jurisdicción se llamó Alfonsina, con alusión al nombre del Rey que la sancionó; y cuya política idea facilitó la fundación de un gran número de lugares, y muchas ventajas a la población y a la agricultura en este Reino.


DOMINGO AIMERIC.

1373.

Jurisconsulto valenciano, y sujeto tan acreditado, que ya en el año 1342 tenía alguna representación y adquirido mucho concepto; y por ello Valencia le dio poderes para asistir en su nombre a las Cortes, que en dicho año habían de celebrarse en

esta Ciudad, como lo ejecutó, firmándose con la adición de jurisconsulto, en las ordenanzas que hay después de los Fueros, y antes de los actos de Corte; así se lee en la edición de las mismas, y de los Fueros, hecha en 1482. En 1344, fue nombrado jurado de la ciudad de Valencia. Ilustró con sus: 1. Comentarios a los fueros. Que hizo después de haberlos esplanado Morera y Jaffer por lo que arbitramos colocarle posterior a estos.


EN MARTÍ DE TORRES.

1376.


Valenciano jurisconsulto muy acreditado, de quien hizo Valencia las mayores confianzas; pues en 1357, titulándole Savi en dret (sabio en el derecho), le nombró Asesor del Justicia Civil; en 1359, por uno de sus Síndicos, para disponer lo que pareciese conveniente, con motivo de la guerra con el Rey de Castilla Don Pedro el  cruel; en 1362, por uno de los doce Síndicos que, en representación de esta Ciudad, debían asistir al Parlamento que dispuso el Rey D. Pedro se celebrase por D. Alfonso Conde de Ribagorza, en su nombre; y en 1376, fue jurado en esta Ciudad, en cuyo año el Rey Don Pedro IV de Aragón, por la fidelidad de la gente de Valencia; en la guerra que tuvo con Castilla, coronó las dos LL de las armas de la Ciudad: según consta en el 2.° libro de Bartolomé Villalva, notado a fojas 88. Escribió:

1. Anotaciones a los Fueros de Valencia. Manuscrito que se conserva en la librería del Sr. Borrell.


PEDRO JUAN MARTORELL. (Joanot Martorell)

1383.

Caballero valenciano, de quien Ximeno habla en el tomo 1, pág. 12, diciendo que el libro Tirant lo blanc se imprimió en Valencia año 1480; pero el P. Méndez en su Tipografía Española, manifiesta que fue impreso en 1490, citando el ejemplar que se guarda en la biblioteca de la Sapienzia de Roma, que poco ha vio (dice) el P. Mtro. Fr. Isidro Hurtado, Agustino, quien ha escrito una noticia individual de dicho libro, que se podrá ver en el del P. Méndez, pág. 72, el cual en la pág.115, dice que se imprimió también en Barcelona año 1497 en folio: edición que otros varios bibliógrafos mencionan, añadiendo ser en letra de tortis, y en lemosín; la que podemos contar por la segunda de la referida obra. 

Esta se tradujo al castellano con este título: Los cinco libros del esforzado e invencible caballero Tirante el Blanco de Rocasalada, Caballero de la Jarrotorra, el cual por su alta Caballería alcanzó a ser Príncipe y César del Imperio de Grecia.

Libro en folio, letra de tortis, a dos columnas, y 288 fojas: al fin se lee: A loor y gloria de nuestro Señor, y de la bendita Virgen María su Madre y Señora nuestra, fue impreso el presente libro del Caballero Tirante el Blanco, en la muy noble Villa de Valladolid, por Diego Gumiel, acabóse á XXVIII de Mayo del año MDXI.

El mismo Ximeno, en el apéndice a las adiciones, tomo 2, pág. 374, dice: que Juan Bautista Souchay tradujo y publicó en francés la referida obra; tal vez será distinta de la que con el siguiente título he visto, y es: Historie du vaillant Chevalier Tirant le Blanc, traduit de l'espagnol. A Amsterdam chez Westein et Smith, 12.° 3 tomos. Sin año ni nota de traductor.

También Lelio de Manfredi lo tradujo al italiano, y hay tres ediciones: en Venecia por M. Federico Torregiano 1538, en 4.°. La segunda también en Venecia, por Dominico Sarri, 1566, en 3 tomos en 12.° Y la tercera sin lugar ni nombre de impresor, en 1611, 8.°, 3 tomos.

La cuarta parte de esta historia, que dice Ximeno fingió haberla traducido a la misma lengua valenciana, Martín Juan de Galla, debe decir Gralla: equivocación que no enmienda en la fe de erratas.

http://www.cervantesvirtual.com/portales/joanot_martorell_i_el_tirant_lo_blanc/traduccions/

MOSEN ANTONIO VILARAGUT.

1388.

Caballero valenciano, del que dice Escolano, que el Rey D. Juan I de Aragón, le hizo su Mayordomo, y agració por sus servicios con la merced de la baronía de Dos Aguas, en Privilegio dado en Monzón a 11 (o 2 en números romanos) de diciembre de 1388.

Tradujo al lemosín, y dedicó a dicho Rey: 1. Las diez tragedias de Séneca, de las que sólo he visto y tenido la primera, que es: Ercules (Hércules) y Medea, manuscrito en folio, de letra del siglo XIV.

Este códice seguramente contenía las nueve restantes tragedias, porque además del argumento de dicha primera tragedia, que no tiene frontis, y parece no haberlo tenido nunca, empieza sin la primera letra inicial: a primera tragedia conté la gran furor de Ercules. Sigue el argumento de la segunda, que es: Thiestes é Atreu: la tercera de Thebaris: la cuarta, Ipolit: la quinta, Edipo: la sexta de Troas: la séptima, Medea, la octava, Agamenon: la novena, Ortonia; y la décima de Ercules Octhon, axi nomenat per la selva Othea, en la cual morí.


ANTONIO RIERA.

Presbítero valenciano, de quien habla D. Nicolás Antonio, diciendo (1: Nicol. Ant. Bibliot. Vet. tomo 2, pág. 124, col. 2): que un tal Eimerico fue acusado por Riera, de enemigo de la doctrina de Raimundo Lulio ante Benedicto XIII cuando estaba la Silla en Aviñón, y que mandando comparecer Eimerico, se declaró, después de un solemne examen, por católica la doctrina de Lulio, no encontrando en ella nada de cuanto se le imputaba. Esto sucedió en el año 1395; pero nada nos dice de que compusiese obra alguna nuestro Riera, y debemos a la perspicaz diligencia del erudito Sr. Don Francisco Pérez Bayer que nos diese esta noticia en las notas que puso a la Biblioteca Vet. de D. Nicolás Antonio, en el tomo y página insinuados, diciendo: que en la Biblioth. Regis Galiarum, tomo III, pág. 381, códice 3171, está notada entre los escritos de Nicolás Eimerico, la obra siguiente: 1. Incantatio studii Ilerdensis super XX. articulis per quondam Antonium Riera studentem Valentinum ut defertur, inibi disseminatis. 

También habla de este autor, Quietif y Echard, Ord. Proedic.


JAIME MARCH.

1396.

Poeta valenciano, de quien hablaremos copiando puntualmente lo que nos suministró nuestro erudito paisano D. Francisco Cerdá, en sus notas al canto del Turia, de Gil Polo, pág. 294, impresión de Madrid de 1778, dice pues: “Jaume March, del cual hasta ahora no teníamos la menor noticia, pero nos la ha suministrado nuevamente D. Tomás Sánchez, bibliotecario de S. M. en las eruditas notas a la citada Carta del Marqués de Santillana, impresa al principio del tomo 1 de la apreciable colección de poesías castellanas anteriores al siglo XV, pues en la pág. 77, dice: que el año de 1371 vivía Jacme March (que acaso sería abuelo o tío de Ausias) del cual se conserva en la biblioteca de la Santa Iglesia Metropolitana de Sevilla, let. AA, tab. 144, núm. 39, un códice manuscrito en folio de letra del siglo XIV, con este título: “Libre de concordançes, de rimes è concordans, appellat dictionari (diccionari de rims); e primerament tracte de les vocales, e apres de les mudes, seguent l'ordre del ABC. 

Sigue: “Presentació e prolech del libre de concordances apellat dictionari, ordenat per en Jacme March á instancia del molt alt e poderós Senyor En Pere per la gracia de Deu Rei d'Aragó e fonc fet en l'any MccccLxxi (1471).       

Este libro (como se ve, continúa Cerdá) es un diccionario de consonantes y asonantes para el uso de los poetas, y contiene veinte y seis folios.” Fue mandado hacer, según se ve, por el Rey D. Pedro de Aragón (IV), llamado el ceremonioso. Es asimismo un arte de trobar, adornado de coplas que sirven de ejemplar para las reglas, y además contiene un corto poema de cincuenta versos de a diez sílabas cada uno.

Muy conducente hubiera sido publicar dicha obra a beneficio de la poesía lemosina, por ser un códice tan antiguo, y por ello estimable, pudiendo acomodar aquí lo que dice el P. Sarmiento: (1: Núm. 789 pág. 357) Memorias para la historia de la poesía. “Yo quisiera noticias antiquísimas, y del tiempo anterior a la imprenta, o cuando más acá, que comprendan todo el siglo XV.” De cuya época es dicha obra; pudiendo quejarse nuestros literatos con más razón de lo que se lamenta el P. Sarmiento, en el citado libro (2: Núm. 865, pág. 395): porque no se hubiese vuelto a imprimir la obra de Mosen Fenollar, poeta valenciano, donde dice: “Este libro precioso por la antigüedad de la impresión, y por lo notable del asunto, debiera reimprimirse entre tantos como cada día se reimprimen; y con su publicación, recibiría nuevas luces la historia de los poetas de este siglo decimoquinto.”

Si así sentía este celoso escritor la escasez de una obra, de la que por haberse impreso, han visto la luz pública, ¿cuánto más sensible deberá ser, ver una obra de nuestro idioma y patria, en manos del todo ajenas, y con débiles o ningunas esperanzas de que se publique?

En la Capilla del claustro mayor del Convento de Predicadores de Valencia, que tenía por titular a S. Pedro, y está al lado del Capítulo, a la parte de la Epístola, hay un sepulcro, en el que se ven armas de March y de Esplugues, con la inscripción siguiente, que por la era en que se hizo, parece ser de nuestro autor. Es como sigue:

ACI JAU LA HONORABLE MADONA

GUILLEMONA DESPLUGUES MULLER QUE

FON DEL HONORABLE MOSEN JACME MARC

QUI MORI LANY DE NOSTRE SENYOR Mcccc.

Como la muerte de esta señora sucedió en 1400, arbitramos colocar a nuestro March en el de 1396.


FR. DOMINGO AGRAMUNT.

1400.

Religioso dominico, natural de Valencia, de linaje noble: ilustró su sangre con las letras y virtudes. Son pocas las memorias que se conservan de sus hechos; sabemos sólo que tomó el hábito en el convento de Santo Domingo de esta ciudad, que fue Doctor Parisiense y Catedrático de Teología en la universidad de Lérida, que después reunió a la de Cervera, año 1717, por Felipe V, la que se estableció por la extinción de aquella y la de Barcelona. Escribió: 1. Commentarii super libros tertium et quartum Mag. Sententiarum. Así lo aseguró Fr. Juan Micón, como lo notó el Maestro Antist, al último del tratado de Viris illustribus Prov. Aragoniae de Fr. Baltasar Sorio (1: Del que habla Ximeno, tomo 1, col. 2, pág. 133, núm. 11), como puede verse en el Convento de S. Onofre, Religiosos Dominicos. Añade allí mismo que floreció por los años de 1400.

El. P. Echard, Bibliot. Script. Ord. Praedic. (2: Tomo 1, pág. 708) le atribuye un Tratado sobre la Salve Regina; pero es incierto que sea de Agramunt, porque su verdadero autor es Fray Pedro de Canals, como lo dice Diago (3: En la Historia de la Provincia de Aragón, lib. 1, cap. 21); y lo mismo hace Echard, pág. 749, hablando de Canals. Quizá este bibliógrafo no comprendió la índole de la lengua española.

Ximeno, en el tomo 2, pág. 234 de sus escritores valencianos, artículo de Fr. José Agramunt, rehúsa contar entre ellos a Fr. Domingo, y reprende a Rodríguez, porque en la pág. 113 le puso como escritor; y el fundamento de que se valió Rodríguez, que es el mismo que yo tengo, es indubitable. “Lo he visto por mis ojos (me aseguró D. Jaime Villanueva, antes religioso del orden de Santo Domingo), y copiado auténticamente en la biblioteca del convento de S. Onofre.” Y en esto no cabe duda, y me admiro verdaderamente, que un escritor tan exacto como Ximeno, diga que en las bibliotecas de la Orden no se halla que hubiese escrito nada; porque Echard, en el lugar arriba citado, hace mención de él, aunque equivocadamente, como dije, le atribuye lo que no es suyo.

Siglo XV

martes, 6 de febrero de 2024

Lexique roman; Disciple - Dol

 

Disciple, Discipol, s. m., lat. discipulus, disciple.

Non es disciples sobre so maistre. Trad. de Bède, fol. 80.

Le disciple n'est pas au-dessus de son maître. 

... Pueys ressors confortiest per amor 

Tos dissipols, Senher, dona ns sabensa.

G. Riquier: Cristian son. 

... Puisque ressuscité tu reconfortas par amour tes disciples, Seigneur, donne-nous science. 

Fig. Lo derrers jorns es disciples del premeir. Trad. de Bède, fol. 5.

(chap. Lo radé día es dissípul del primé.)

Le dernier jour est disciple du premier.

ESP. (discípulo) PORT. Discipulo. IT. Discepolo. (chap. dissípul o discípul, dissipuls o discipuls; dissípula o discípula, dissípules o discípules.) 

2. Discipola, s. f., lat. discipula, disciple, écolière.

Una discipola fon en Jafa. Trad. des Actes des apôtres, ch. 9. 

Une disciple fut à Jaffa. 

ESP. (discípula) PORT. Discipula. IT. Discepola.

3. Disciplina, s. f., lat. disciplina, discipline, enseignement.

Qui la te en dissiplina.

(chap. Qui la té en dissiplina o disciplina.)

B. de Ventadour: E manht.

Qui la tient en discipline.

Car nulhs non a doctrina

Ses autrui disciplina.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Car nul n'a doctrine sans enseignement d'autrui.

- Discipline, instrument de pénitence.

Tal disciplina,

Com ell lur dara sus l'esquina.

V. de S. Honorat.

Telle discipline, comme il leur donnera sur l'échine

CAT. ESP. PORT. IT. Disciplina. (chap. dissiplina o disciplina, dissiplines o disciplines.)

4. Disciplinar, v., lat. disciplinare, discipliner, instruire, commander, punir par la discipline.

Per la carn disciplinar. Brev. d'amor, fol. 66.

Pour discipliner la chair.

Cui mauvestatz disciplina.

Marcabrus: Per l'aura. 

A qui méchanceté commande.

Part. pas. Te sos efans disciplinatz. Brev. d'amor, fol. 229.

(chap. Té sons fills dissiplinats o disciplinats; filles dissiplinades o disciplinades.)

Tient ses enfants disciplinés.

Hom sabis e disciplinaz no murmura. Trad. de Bède, fol. 48.

(chap. Home sabio, sabut com Pedro Saputo, y dissiplinat o disciplinat no murmure.)

Homme sage et discipliné ne murmure pas.

Negus no s'enardisca de contendre ab son abat, e qui o fara, sia disciplinatz.

Trad. de la règle de saint Benoît, fol. 6.

Que nul ne s'enhardisse à disputer avec son abbé, et qui le fera, qu'il soit puni par la discipline.

CAT. ESP. PORT. Disciplinar. IT. Disciplinare. (chap. dissipliná o discipliná: dissiplino, dissiplines, dissipline, dissiplinem o dissiplinam, dissiplinéu o dissiplináu, dissiplinen; disciplino, disciplines, discipline, disciplinem o disciplinam, disciplinéu o disciplináu, disciplinen.)

5. Disciplinable, adj., disciplinable, apte à apprendre.

Home qui ha aytal cervel es be disciplinable, et soptamen ve a granda sciencia. Eluc. de las propr., fol. 36.

Homme qui a tel cerveau est bien apte à apprendre, et vient soudainement à grande science. 

ESP. Disciplinable. PORT. Disciplinavel. IT. Disciplinabile. (chap. dissiplinable o disciplinable, apte per a adependre, dissiplinables o disciplinables, val tan per a mascle com per a femella.)

6. Endisciplinar, v., punir par la discipline.

Part. pas.

Si non s'en esmenda, sia endisciplinatz.

(chap. Si no s'en corregix, que sigue dissiplinat o disciplinat.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 17.

S'il ne s'en corrige, qu'il soit puni par la discipline.

Discretio, Discrecio, s. f., lat. discretio, discrétion, équité, discernement, droiture. 

En aysso deu hom aver discretio e razo. V. et Vert., fol. 60.

En cela on doit avoir discrétion et raison.

Naturals discrecios 

De causir entre be e mal.

Brev. d'amor, fol. 54.

Naturel discernement de choisir entre bien et mal. 

Fig. Discrecios es maire de totas vertutz.

(chap. La discressió es la mare de totes les virtuts.)

Regla de S. Benezeg, fol. 75. 

Discrétion est mère de toutes vertus. 

CAT. Discreció. ESP. Discreción. PORT. Discrição. IT. Discrezione.

2. Discret, adj., lat. discretus, discret. 

En tas responsios 

E savis e discretz.

V. de S. Honorat. 

Et sage et discret en les réponses. 

Triar deu cascus persona

Ad amar discreta e bona.

Brev. d'amor, fol. 3. 

Chacun doit trier personne discrète et bonne pour aimer.

- Titre de respect.

Venerables et discrets senhors.

Tit. de 1490. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Vénérables et discrets seigneurs.

CAT. Discret. ESP. PORT. IT. Discreto. (chap. discret, discrets, discreta, discretes com les de Queretes.)

3. Discretiu, adj., lat. discretivus, distinguant, séparatif.

Virtut gustativa que es discretiva et aprehensiva de sabors... Sen comu qui es perceptiu, discretiu, judicatiu de cauzas visiblas. 

Eluc. de las propr., fol. 14 et 17.

Vertu dégustative qui est séparative et appréhensive de saveurs... 

Sens commun qui est perceptif, distinguant, jugeant les choses visibles.

4. Discretamen, adv., discrètement. 

Fassa discretamen e drechurieramen so que fara.

(chap. Que faigue discretamen y a dretes lo que fará.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 5. 

Fasse discrètement et honnêtement ce qu'il fera.

CAT. Discretament. ESP. PORT. IT. Discretamente.

5. Indiscretio, s. f., indiscrétion. 

Alcunas vetz ve de indiscretio o de folla devotio.

V. et Vert., fol. 13. 

Aucunes fois vient d'indiscrétion ou de folle dévotion.

CAT. Indiscreció. ESP. Indiscreción. PORT. Indiscrição. IT. Indiscrezione. (chap. indiscressió, indiscressions.)

6. Secret, s. m., lat. secretum, secret. 

Es mutz, 

E ja per el nostre secret

Non er saubutz.

(chap. Es mut, y ya per nell lo nostre secret no sirá sabut.)

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Il est muet, et jamais notre secret ne sera su par lui.

Tu non deves descubrir ton secret a nulh home.

(chap. Tú no deus descubrí ton (lo teu) secret a cap home; nulh: nul: 0)

Liv. de Sydrac, fol. 79.

Tu ne dois découvrir ton secret à nul homme. 

Adjectiv. 

Aysso es us dels secretz concelhs de Dieu.

(chap. Aixó, aissó, açó, assó es un dels secrets consells de Deu.)

V. et Vert., fol. 53.

Ceci est un des secrets conseils de Dieu.

Adv. comp. Que hom l'amonesta una vetz o doas a secret.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 14.

(chap. Que hom lo amonesto una vegada o dos en secret.)

Qu'on l'admoneste une fois ou deux en secret.

Se rescon en lo secret, en la ombra de la peira.

V. et Vert., fol. 55. 

Se cache dans le secret, à l'ombre de la pierre. 

CAT. Secret. ESP. PORT. IT. Secreto. (chap. secret, secrets, secreta, secretes; se diu tamé secreto, secretos per castellanisassió.)

7. Secretamen, Secretament, adv., secrètement.

Deu tramettre secretamen alcus dels fraires savis.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 15. 

Doit transmettre secrètement aucuns des frères instruits.

Per que Karlles secretament

A tapin se met en la via.

V. de S. Honorat. 

C'est pourquoi Charles se met en chemin secrètement en tapinois.

CAT. Secretament. ESP. PORT. IT. Secretamente. (chap. secretamen)


8. Secreta, s. f., secrète, sorte d'oraison.

Ajustet en la secreta de la messa sanhtas paraulas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Il réunit en la secrète de la messe de saintes paroles. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Secreta. IT. Segreta.

9. Secretari, s. m., lat. secretarius, secrétaire.

Si m recebetz am vostre secretari. Leys d'amors, fol. 152.

(chap. Si me ressibiu en lo vostre secretari.)

Si vous me recevez avec votre secrétaire.

Secretari de mossen Huc de Belloi.

Tit. de 1293. DOAT, t. CXXXII, fol. 201. 

Secrétaire de monseigneur Hugues de Belloi. 

CAT. Secretari. ESP. PORT. IT. Secretario. (chap. secretari, secretaris, secretaria, secretaries; secretaría, secretaríes.)


Disertament, s. m., enjolivement. 

Per lo disertament e per l'adobamen.

Tit. de 1257. DOAT, t. LXXXIX, fol. 34.

Pour l'enjolivement et pour l'arrangement.


Dissenteria, Discenteria, s. f., lat. dissenteria, dyssenterie.

Senhals de dissenteria so sanguinenca egestio, del ventre torcio, pongitiva dolor. Eluc. de las propr., fol. 94.

Les signes de dyssenterie sont évacuation sanguinolente, torsion du ventre, poignante douleur. 

De discenteria sana.

Brev. d'amor, fol. 50.

Guérit de dyssenterie.

CAT. ESP. (disentería) PORT. Disenteria. IT. Dissenteria. (chap. dissentería.)


Dissipar, Discipar, Decipar, v., lat. dissipare, dissiper, chasser, ruiner, détruire. 

Dissipa nivols et ploias.

Eluc. de las propr., fol. 133. 

Dissipe nuages et pluies. 

Las ciutatz qu'om decipava totas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 56. 

Les cités qu'on détruisait toutes. 

Aquelhs que agrieivon e dissipon e devoron las pauras gens.

V. et Vert., fol. 90.

Ceux qui grèvent et ruinent et dévorent les pauvres gens.

Part. pas. Em del sieu sant loc discipat. 

G. Riquier: Be m degra. 

Nous sommes chassés de son saint lieu. 

Si una vila o una ciutatz era distruida o dissipada per guerra.

(chap. Si una vila o una siudat ere destruida o dissipada per guerra.)

Leys d'amors, fol. 41.

Si une ville ou une cité était détruite ou ruinée par guerre.

CAT. Dissipar. ESP. Disipar. PORT. Dissipar. IT. Dissipare. (chap. dissipá: dissipo, dissipes, dissipe, dissipem o dissipam, dissipéu o dissipáu, dissipen.)

2. Dissipation, s. f., lat. dissipatio, dissipation, ruine. 

Van li apausar la dissipation

Dels bens de l'evescat.

V. de S. Honorat. 

Vont lui opposer la dissipation des biens de l'évêché.

Per motas cruels mortz et per motas autras dissipatios.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 34. 

Par de nombreuses morts cruelles et par plusieurs autres ruines.

CAT. Dissipació. ESP. Disipación. PORT. Dissipação. IT. Dissipazione.

3. Dissipayre, Disipaire, s. m., lat. dissipator, dissipateur. 

Exterminayre e dissipayre. Eluc. de las propr., fol. 12.

(chap. Exterminadó y dissipadó.)

Exterminateur et dissipateur.

Sanh Lops dih: E ieu lops disipaires del parc.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50. 

Saint Loup dit: Et je suis loup dissipateur du parc.

CAT. Dissipator. ESP. Disipator (disipador). PORT. Dissipador. IT. Dissipatore. (chap. dissipadó, dissipadós, dissipadora, dissipadores.)


Distinctio, Distinzion, s. f., lat. distinctio, distinction, discernement.

Ab grant distinctio fai aquo que faras. Trad. de Bède, fol. 53. 

Fais avec grand discernement ce que tu feras.

(chap. Fes en gran coneiximén lo que farás. Distinsió, v. distinguí.)

Senes acceptio e distinctio de personas.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 34. 

Sans acception et distinction de personnes.

Loc. Segon la via de distinctio. Trad. d'Albucasis, fol. 24.

Selon la voie de distinction. 

Adv. comp. Pot ses destinzion al marit donar e laissar so que s volra.

Statuts de Montpellier de 1204. 

Peut sans distinction donner et laisser au mari ce qu'elle voudra.

CAT. Distincció. ESP. Distinción. PORT. Distinção. IT. Distinzione.

2. Distinguir, Destinguir, v., lat. distinguere, distinguer, reconnaître.

Part. prés. Distingent per capitols. Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Distinguant par chapitres.

Part. pas. Destinguit en divers libres... E 'l regne de Constantinople deu esser destinguitz maier del regne dels Romas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 156 et 110. 

Distingué en divers livres... Et le royaume de Constantinople doit être reconnu plus grand que le royaume des Romains.

CAT. Distingir. ESP. PORT. Distinguir. IT. Distinguere. 

(chap. distinguí: distinguixco, distinguixes, distinguix, distinguim, distinguiu, distinguixen; distinguit, distinguits, distinguida, distinguides.)

3. Distinctament, adv., distinctement.

Conoysh clarament e distinctament la divinal essencia... Que l'uelh distinctament no la poyria percebre... Parlar es distinctament votz formar. Eluc. de las propr., fol. 10, 15 et 45.

Connaît clairement et distinctement la divine essence... Que l'oeil ne pourrait la percevoir distinctement... Parler est former voix distinctement.

CAT. Distinctament. ESP. Distintamente. PORT. Distinctamente. 

IT. Distintamente. (chap. distintamen.)

4. Endestinctamens, adv., du lat. indistinctus, indistinctement.

Tuch deien... endestinctamens.

Tit. de 1391, bailliage de Sisteron. 

Tous doivent... indistinctement.

CAT. Indistinctament. ESP. Indistintamente. PORT. Indistinctamente. 

IT. Indistintamente. (chap. indistintamen, sense diferensia, indiferentamen, indiferénmen.)


Disputa, s. f., lat. disputatio, dispute. 

Denan Pharaho ac disputa.

(chap. Dabán del Faraó va ñabé disputa.)

Trad. en prose de l'Évangile de Nicodème. 

Devant Pharaon il y eut dispute.

CAT. EST. PORT. IT. Disputa. (chap. disputa, disputes.)

2. Desputar, v., lat. disputare, disputer, discuter. 

Desputar am los enchantadors.

(chap. Disputá en los encantadós.)

Trad. en prose de l'Évangile de Nicodème. 

Disputer avec les enchanteurs.

Me platz desputar una questio.

L'Arbre de Batalhas, fol. 146. 

Il me plaît discuter une question.

CAT. ESP. PORT. Disputar. IT. Disputare. (chap. disputá: disputo, disputes, dispute, disputem o disputam, disputéu o disputáu, disputen. Disputat, disputats, disputada, disputades.)


Divicias, s. f. pl., lat. divitias, richesses.

De totas mas divicias. Brev. d'amor, fol. 96. 

De toutes mes richesses.

PORT. Divicias. IT. Divizie. (chap. divisa, divises. De totes les meues divises, riqueses, pago primissies, la déssima, etc.)

2. Dieutat, s. f., richesse.

Anc gran rieutatz

No fon dieutatz. 

T. de Lignaure et de G. de Borneil: Ara m platz. 

Oncques grande abondance ne fut richesse.


Doana, s. f., douane, lieu d'entrepôt des marchandises, et où l'on paie les droits.

Si son en terra de Sarrazis, en doana o pauzon.

Statuts de Montpellier de 1258. 

S'ils sont en terre de Sarrasins, ils le posent en douane.

CAT. Duana, aduana. ESP. PORT. Aduana. IT. Dogana. (chap. Aduana, aduanes; aduané, aduanés, aduanera, aduaneres.)


Doctor, s. m., lat. doctor, docteur.

De sapiencia l'appellaven doctor

Poëme sur Boèce. 

L'appelaient docteur de sagesse.

Ni m tengua per doctor.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Ni me tienne pour docteur. 

Doctors de theologia.

(chap. Doctós de teología.)

Eluc. de las propr., fol. 136. 

Docteurs de théologie.

Los sants doctors de la religion crestiana.

(chap. Los sans doctós de la religió cristiana.)

V. et Vert., fol. 19. 

Les saints docteurs de la religion chrétienne. 

CAT. ESP. Doctor. PORT. Doutor. IT. Dottore. (chap. Doctó, doctós, dotó, dotós : meche, meches; doctora, dotora, doctores, dotores, mechesa, mecheses.)

2. Doctrina, s. f., lat. doctrina, doctrine, science, instruction. 

Car nulhs non a doctrina 

Ses autrui disciplina.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Car nul n'a doctrine sans enseignement d'autrui. 

Es de bona doctrina.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo. 

Il est de bon enseignement. 

CAT. ESP. Doctrina. PORT. Doutrina. IT. Dottrina. (chap. doctrina, dotrina, doctrines, dotrines.)

3. Doctrinament, s. m., enseignement.

Per disciplina et doctrinament. Eluc. de las propr., fol. 258. 

(chap. Per dissiplina y doctrinamén : enseñamén : amostramén. A Cataluña ha ñagut mol adoctrinamén catalanista los radés coranta añs. 

Ya sabíe Tarradellas lo que veníe en l' enano mafiós, Jordi Pujol Soley.)

Par discipline et enseignement.

IT. Dottrinamento.

4. Doctrinador, s. m., professeur, docteur, enseignant.

Sens, per nulh doctrinador,

Ses bon cor, no pot melhurar.

Giraud de Borneil: Abans qu'el. 

Sens, par nul professeur, sans bon coeur, ne peut améliorer.

CAT. Doctrinayre. ESP. Doctrinador. PORT. Doutrinador. IT. Dottrinatore. (chap. Doctrinadó, mestre, maestre, professó, enseñadó, amostradó; doctrinadora, professora, mestra, amostradora.)

5. Doctrinal, adj., doctrinal. 

Per doctrinal enformacio...

Donar ad elas doctrinals instruccios.

Eluc. de las propr., fol. 10 et 70. 

Par information doctrinale... 

Donner à elles instructions doctrinales.

CAT. ESP. Doctrinal. PORT. Doutrinal. IT. Doctrinale. (chap. doctrinal, doctrinals.) 

6. Doctrinar, v., endoctriner, prêcher.

Deg me tres vez doctrinar.

Marcabrus: Assatz m'es.

Me dut prêcher trois fois.

Part. pas. Doctrinatz,

Emparlatz 

De bon' aventura.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut. 

Instruit, informé de bonne aventure. 

Pueis, cant las ac totas sacradas

Per mongas e gen doctrinadas.

V. de sainte Enimie, fol. 39. 

Puis, quand elle les eut toutes consacrées pour religieuses et bien endoctrinées. 

Substantiv. Non pas solamant als bos et als privaz, mas als non doctrinaz. Trad. de Bède, fol. 74.

Non pas seulement aux bons et aux privés, mais aux non instruits. 

ANC. FR. Bien le doctrine de lor ordre.

Roman du Renart, t. II, p. 206. 

Et de toz biens est doctrinée. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 29.

ESP. Doctrinar. PORT. Doutrinar. IT. Dottrinare. (chap. doctriná, predicá.)

7. Document, s. f., lat. documentum, document.

Trobet per cartas et per autres documents. 

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CLXXV, fol. 264. 

Trouva par chartes et par autres documents.

Contengut en alcuns document o documentz.

(chap. Contingut an alguns documén o documens.)

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 9. 

Contenu en quelque document ou documents. 

CAT. Document. ESP. PORT. IT. Documento.

8. Adoctrinar, v., endoctriner, enseigner, instruire.

Per c'omz se deu ab savis adonar

Et ab lials per mielhs adoctrinar.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

C'est pourquoi on se doit adonner avec les sages et avec les loyaux pour mieux s'instruire. 

... Fero 'l letra essenhar, 

E saviamen adoctrinar.

V. de S. Alexis. 

... Le firent apprendre la littérature, et sagement endoctriner.

A lo a l' escola mes,

On los autres adoctrinava

Lo maystre e 'ls enseynava.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

L'a mis à l'école, où le maître endoctrinait et enseignait les autres. 

Part. pas. Mot leu fora adoctrinat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Bientôt il serait endoctriné.

En la etat 

Que dec esser adoctrinatz.

V. de S. Alexis. En l'âge qu'il dut être enseigné. 

CAT. ESP. Adoctrinar. IT. Addottrinar. (chap. adoctriná, enseñá, instruí.)

9. Endoctrinamen, s. m., doctrine, enseignement.

Mostret drechamens 

La via de veritat e 'ls endoctrinamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Montra directement la voie et les doctrines de vérité.

CAT. Endoctrinament.

10. Endoctrinar, v., endoctriner, enseigner.

Volguistz nos endoctrinar

Co es neteza cara res.

Los VII gauz de la maire.

Voulûtes nous enseigner comment pureté est précieuse chose.

Han la cura de nos ensenhar et endoctrinar.

Les dix Commandements de Dieu. 

Ont le soin de nous enseigner et endoctriner. 

Part. pas. Car es enrazonatz

De rimas, de romans, et es endoctrinatz. 

Izarn: Diguas me tu.

Car tu es savant en rimes, en romans, et es endoctriné.

CAT. Endoctrinar. IT. Indottrinare. (chap. endoctriná)


Dogua, s. f., douve, creux, cavité.

Partida del obrage per nos fach en la dogua del valat.

Tit. de 1434, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 240. 

Partie de l'ouvrage par nous fait en la douve du fossé.

O dogas o archas.

(chap. O forats, forigons, o arques; com a Torredarques.)

Torre de Arcas, Torredarques, escudo, escut

Cartulaire de Montpellier, fol. 130.

Ou douves ou coffres.

ANC. FR. De ci qu'as doves des fossés. 

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 120. 

IT. Doga.


Dol, s. m., lat. dolus, dol, fraude.

Mas tan dol en a en la gen...

Per que valors dissen.

P. Cardinal: Qui vol aver.

Mais il y a tant de dol en la gent... par quoi valeur descend.

Per dol o per malvolenza.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XVI, p. 129. 

Par dol ou par malveillance.

(N. E. Comparen ustedes el provenzal de Francia, en 1461, con el que escribían los deputats del General de Cathalunya en ese mismo año, e incluso posteriores, resposta de hoc o de no

Más claro, el agua, ayga, aigua, aygua.)

CAT. Dol. ESP. PORT. IT. Dolo.