Mostrando las entradas para la consulta cassa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cassa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre cuart

Llibre cuart.

Lo secretari.


A mijáns de juñ, lo Quirce va escomensá a soltá lo bestiá de merines o palomes cada tarde, y, al póndres lo sol, sel sentíe tocá la armónica delicadamen de la part de la serra, mentres son germá Rogelio, no parabe, lo home, en lo jeep cap a dal, en lo tractó cap aball, sempre navegán de aquí cap allá, este carburadó pert, se enganche lo pedal del embrague, estes coses, y lo siñoret Iván, sense donáli importánsia, cada vegada que visitabe lo cortijo, observabe als dos, al Quirce y al Rogelio, cridáe al Crespo a un apart y li díe confidensialmen, Crespo, no me dixos de la ma an estos sagals, Paco, lo Baixet, ya va pera agüelo y yo no puc quedám sense secretari, pero ni lo Quirce ni lo Rogelio teníen lo prodigiós flat de son pare, que son pare, lo Paco, ere un cas de estudi, ¡Deu meu!, desde chiquet, que no es un di, li soltaben una perdiu en un ala trencada al monte y ell se ficáe a cuatre potes y seguíe lo rastre en lo seu nas chato pegat an terra sense vassilá, y passán lo tems, va arribá a distinguí les pistes velles de les ressiéns, lo rastre del mascle del de la femella, que lo siñoret Iván se fée creus, ajuntáe los seus ulls verds y li preguntabe, pero ¿a qué dimonis fa auló la cassa, Paco, maricón? y Paco, lo Baixet, ¿de verdat que no la sén vosté, siñoret? y lo siñoret Iván, si la aulorara no te u preguntaría, y Paco, lo Baixet, ¡quínes coses que té lo siñoret Iván! y a la época en que lo siñoret Iván ere lo Ivanet, que, de chiquet, Paco li díe lo Ivanet al siñoret Iván, la mateixa copla, ¿a qué fa auló la cassa, Paco? y Paco, lo Baixet, solíssit, 
¿es sert que tú no la aulores, majo? y lo Ivanet, pos no, te u juro per los meus morts, a mí la cassa no me fa auló de res, y Paco, ya te acostumarás, majo, ya vorás cuan tingues mes añs, perque lo Paco, lo Baixet, no va apressiá les seues cualidats hasta que va comprobá que los demés no eren capassos de fé lo que ell fée y de ahí les seues converses en lo Ivanet, que lo chiquet va escomensá ben tendre en la cassera, una chaladura, gangues al juliol, a la bassa o los revolcadós, codorniu al agost, al rostoll, tórdoles al setembre, de retirada, als passos dels carrascals, perdius al octubre als sembrats y al monte baix, blavets al febré, al Lucio del Teatino y, entre mich, la cassa majó, lo cabirol y lo venado, sempre en lo rifle o la escopeta a la ma, sempre, pimpam, pam-pim, pim-pam que está grillat este sagal, díe la Siñora, y de día y de nit, al ivern o al estiu, a esbarrá, al salt o en batuda, pim-pam, pam-pim, pum-pom, lo Ivanet en lo rifle o la escopeta, al monte o per los sembrats y lo añ 43, al ojeo inaugural del Día de la Raza, dabán del pasmo general en tretse añs mal cumplits, lo Ivanet entre los tres primés, a vuit muixóns de Teba, lo may vist, que ñabíe moméns en que teníe cuatre muixóns morts al aire, algo increíble, que ere cosa de vóres, un mosset de chupeta colsejánse en les millós escopetes de Madrit y ya desde eixe día, lo Ivanet se va acostumbrá a la compañía de Paco, lo Baixet, y a traure partit del seu olfato o flat y la seua afissió y va pensá en pulíl, pos Paco, lo Baixet, flaquejabe carregán y lo Ivanet li va doná un día dos cartuchos y una escopeta vella y li va di, cada nit, abáns de gitát, embutíx y trau los cartuchos dels cañóns hasta sen vegades, Paco, hasta que te cansos, y va afegí después de una paussa, si conseguixes sé lo mes rápit de tots, entre aixó y los vens que Deu te ha donat y la teua retentiva, no ñaurá al món qui te potejo com a secretari, te u dic yo, y Paco, lo Baixet, que ere servissial per naturalesa, cada nit, abáns de gitás, ris-ras, obrí y tancá la escopeta, ris-ras, embutí y traure los cartuchos als cañóns, que la Régula ae, ¿estás tonto, Paco? y Paco, lo Baixet, lo Ivanet diu que puc sé lo milló, y, al cap de un mes, Ivanet, majo, en un amén te fico y te trac los cartuchos de la escopeta, y lo Ivanet, aixó ña que vóreu, Paco, no sigues farolero, y Paco va exhibí la seua destresa dabán del mosso y, aixó marche, Paco, no u dixos, seguix aixina, va di lo Ivanet después de la demostrassió y de este modo, Ivanet per aquí, Ivanet per allá, ni advertíe Paco que passabe lo tems, hasta que un matí va passá lo que teníe que passá, o sigue Paco, lo Baixet, li va di en la milló voluntat, Ivanet, ojo, la barra per la dreta, y lo Ivanet se va armá en silénsio, va pendre los puns y, en un di Jesús, va despenjá dos perdius per dabán y dos per detrás, y no habíe arribat la primera an terra, cuan va girá los ulls cap a Paco y li va di en gesto arrogán, de avui en abán, Paco, de vosté y siñoret Iván, ya no soc un mosset, que pera entonses ya habíe cumplit lo Ivanet setse añs y Paco, lo Baixet, li va demaná perdó y de entonses abán siñoret Iván per aquí, siñoret Iván per allá, perque ben mirat, ya anáe pera mosso y ere de raó, pero, en lo tems, les ansies cinegétiques li van aná creixén al pit al siñoret Iván y ere cosa sabuda que a cada batuda, no sol ere lo que mes matabe, sino tamé, qui tombáe la perdiu mes alta, la mes llarga y la mes forta, que en eixe terreno no admitíe competénsia, y ficáe a Paco per testigo, llarga diu lo Ministre, Paco, escolta ¿a quína distánsia hay tirat yo, per aproximassió, al muixó aquell de la primera batuda, lo del roquissal, lo que se va repujá cap als núgols, aquell que va aná a pará a la Charca dels Galápagos, ten enrecordes? y Paco, lo Baixet, obríe uns ulls mol grans, eixecáe la barbilla y sentensiabe, no lay hay de recordá, lo muixó perdiu aquell no volabe a menos de noranta metros, o, si se tratabe de perdius ressies, la mateixa copla, no me dixos de farol, Paco, parla, ¿cóm veníe la perdiu aquella, la de la valleta, la que me va pessigá bebén un trago de la bota...? y Paco belcabe lo cap, lo índice a la galta, reflexionán, sí, home, insistíe lo siñoret Iván, la que portáe lo ven de cul, la del alborsé, home, que tú vas di, que tú vas di... y Paco ajuntáe los ulls, ficáe los labios com pera chulá encara que no chuláe, y tamé pero ressia com un aeroplano, concluíe, y, encara que en rigor, lo siñoret Iván no sabíe la distánsia a la que l´atre li habíe tirat a la seua perdiu, y com veníe de ressia la que va tirá lo de mes allá, sempre les seues eren mes llargues y ressies y, pera demostáu, apelabe al testimoni de Paco, lo Baixet, y aixó, a Paco, lo Baixet, lo esponjáe, se jactabe del pes del seu juissi, y se vanagloriabe tamé de que lo que mes envejaren al siñoret Iván los amics del siñoret Iván, foren les seues facultats y la seua disposissió pera cobrá les pesses, ni lo gos mes fi te faríe lo servissi de este home, Iván, fíxaten en lo que te dic que no saps lo que tens li díen, y, assobín, los amics del siñoret Iván requeríen a Paco, lo Baixet, pera cobrá algún muixó perdiu de ales curtes y, en tals casos, se desenteníen de les tertulies postbatuda y de les disputes en los secretaris veíns y sen anaben detrás dell, pera vórel navegá ensumán, y, una vegada que Paco se veíe rodejat de la flo y nata de les escopetes, díe, ufanánse del seu papé, ¿aón va pegá la pilotada, anem a vore? y ells, lo Subsecretari, o lo Embaixadó, o lo Ministre, aquí tens les plomes, Paco y Paco, lo Baixet ¿quína direcsió portabe, anem a vore? y lo que fore, la del jaral, Paco, sirgada contra lo jaral, y Paco, ¿veníe sola, aparellada o en barra, anem a vore? y lo que fore, dos ne entraben, Paco, ara que u dius, la parella, y lo siñoret Iván mirabe als seus invitats en sorna y siñalabe en la barbilla a Paco, lo Baixet, com dién, ¿qué tos día yo?, y, acte seguit, Paco, lo Baixet, se ajupíe, ensumabe en insisténsia lo terreno, dos metros al voltán de la pilotada y murmurabe, per aquí se va arrancá, y, seguíe lo rastre durán bastáns metros y, al remat, se incorporabe, esta direcsió portáe, llugo estará an aquell carrascot y, si no, amagada an aquelles motes, prop del alcornoque, no pot habé anat mes lluñ, y cap allá sen anabe lo grupet detrás de Paco y, si lo muixó no estáe al carrascot, amagat que estabe a les motes, a la voreta del alcornoque, no fallabe, y lo Subsecretari, o lo Embaixadó o lo Ministre, lo que fore, díe assombrat, y ¿per quína regla de tres no podíe está a un atre puesto, Paco, me u vols explicá? y Paco, lo Baixet, fee que pensáe uns segóns en arrogánsia y, finalmen, díe en mal reprimit despréssio, la perdiu no abandone lo solc cuan trate de amagás, y ells, se miraben entre ells y assentíen y lo siñoret Iván, los dits grossos als sobacos de la seua chaleco-canana, sonreíe ubertamen, ¿eh qué tos día yo? mol unflat, lo mateix que cuan mostrabe la repetidora americana o la Cuita, la cachorra grifona, y, de tornada als llochs, a soles en Paco, comentabe, ¿ten fixes? lo maricón del fransés no distinguix una griba de una perdiu, o be, lo maricón del Embaixadó no corre la ma esquerra ¿ten acates?, grave defecte pera un diplomátic, perque, fatalmen, pera lo siñoret Iván, tot lo qui agarrabe una escopeta ere un maricón, que la paraula eixa no se li caíe dels labios, quína manía, y, en ocasións, al ardó de la batuda, cuan les veus dels ojeadores se confoníen a la distánsia y les cornetes sonáen a les puntes, esbarrán als muixóns, y les perdius se arrancaben desorientades brrrr, brrrr, brrrr, per tot arreu, y la barra entrabe rápidamen a la línia de escopetes, y lo siñoret Iván ne tombabe dos juntes aquí y atres dos allá, be de doblete, be de carambola, y sonaben estampits a esquerra y dreta, que pareixíe la guiarra, y Paco, lo Baixet, anabe contán pera adins, trenta dos, trenta cuatre, trenta sing y cambián la escopeta forra per un atra gemela carregada, hasta sing, que los cañóns se ficáen al roch viu, y anotán al cap lo puesto aon cada pessa caíe, bueno, en eixos casos, Paco, lo Baixet, se ficáe calén com un perdigué, que no podíe estás coto, que ere superió a les seues forses, se assomabe ajupit al canto de la pantalla y díe, mastegán les paraules pera no espantá lo campo, ¡sóltom, siñoret, sóltom! y lo siñoret Iván, secamen, ¡para quieto, Paco! y ell, Paco, lo Baixet, ¡sóltom, per la seua mare lay demano, siñoret! cada vegada mes exitat, y lo siñoret Iván, sense pará de dispará, mira, Paco, no me faigues agarrá un cabreo, aguarda a que acabo la batuda, pero a Paco, lo Baixet, lo vore desplomás les perdius mortes dabán dels seus chatos nassos, lo descomponíe, ¡sóltom, siñoret, per Deu beneít lay demano! hasta que lo siñoret Iván se enfadabe, li fotíe un puntapéu al cul y li díe, si ixes del puesto abáns de tems, te pego un tiro, Paco, tú ya saps cóm les gasto, pero ere lo seu un enfado de passada, puramen artifissial, perque cuan, minuts después, Paco, lo Baixet, escomensáe a portáli lo botín y se presentabe en sixanta cuatre dels sixanta sing muixóns derribats y li díe nerviosamen, la perdiu que falte, siñoret Iván, la que va baixá vosté prop de la archilaga, me la ha afanat lo Facundo, diu que es del seu siñoret, la furia del siñoret Iván se movíe cap a Facundo, ¡Facundo! bramáe en veu poderosa, y acudíe Facundo, ¡eh, tú, listo, tingam la festa en pau!, lo muixó perdiu eixe de la argilaga es meu y mol meu, de modo que venga, esteníe la ma uberta, pero lo Facundo plegáe los muscles y ficabe los ulls plans, inexpresius, un atre ne va tombá lo meu siñoret prop de la archilaga, aixó no es ley, pero lo siñoret Iván allargabe encara mes la ma y escomensabe a notá la cremó a les puntes o yemes dels dits, mira, no me calentos la sang, Facundo, no me la calentos, ya saps que no ña cap cosa que mes me fótegue que me birlon los muixóns que yo mato, aixina que venga eixa perdiu, y, arribats an este extrem, Facundo li allargáe la perdiu, sense rechistá, la historia de sempre, que René, lo fransés, que ere un assiduo de les batudes hasta que va passá lo que va passá, se fée creus la primera vegada, ¿cóm c´est possible matá sixanta sing perdius l´Iván y arreplegá sixanta sing perdius le Paco?, mua no compro pa, díe, y Paco, lo Baixet, orgullós, se sonreíe com una rabosa de Ráfels o Valderrobres y se señalabe lo cap, les apunto ací, díe, y lo fransés obríe los ulls com un mussol de Fórnols, ¡ah, ah, les apunte a la tetaexclamabe, y Paco, lo Baixet, están al puesto, jun al siñoret Iván, la teta va di, siñoret Iván, lay juro per los meus morts, dic yo que sirá cosa del parlá del seu país, y lo siñoret Iván, mira, per una vegada has assertat, y a partí de aquell día, entre bromes y veres, lo siñoret Iván y los seus invitats cada vegada que se reuníen sense les siñores per als sorteos dels puestos o al taco, a la solana, a michdía, díen teta per cap, este cartucho es mol fort, me ha fet vindre mal de teta, o ben, lo Subse es mol tossut, si se li fique una cosa a la teta no ña qui lay trague, y, invariablemen, aixina u digueren vuitanta vegades, tots a riure, pero a riure fort, a carcañada solta, que hasta los faie mal la pancha de tanta rissa, y aixina hasta que reempreníen la cassera, y, al acabá lo quinto ojeo, ya entre dos llums, lo siñoret Iván ficáe dos dits a la burchaqueta alta del chaleco-canana y li soltáe ostentosamen a Paco un billet de vin duros, tí, Paco, y que no valgue pera vissis, que me estás eixín mol gastadó tú, y la vida está mol achuchada y Paco, lo Baixet, agarrabe furtivamen lo billet y a la faldriquera, pos, per moltes vegades, siñoret Iván, y, en son demá de matí, la Régula, marchabe en Rogelio, en lo remolque, a Cordovilla, aon lo Hachemita, a comprás un percal o unes albarques pera los sagals, que may faltabe a casa una nessessidat, y aixina sempre, cada vegada que ñabíe batuda, y tot anabe be hasta que la radera vegada que va assistí lo fransés, se va armá una trifulca a la Casa Gran, durán lo almorsá, al di de la Nieves, per lo aquell de la cultura, que lo siñoret René va di que a Sentroeuropa teníen un atre nivell, una inconveniénsia, a vore, que lo siñoret Iván, aixó te penses tú, René, pero aquí ya no ñan analfabetos, que tú te creus que estam al añ trenta sis, y de unes coses van passá a datres y van escomensá a cridás la un al atre, hasta que van perdre los modals y se van faltá al respete y com a radé recurs, lo siñoret Iván, mol atabalat, va maná cridá a Paco, lo Baixet, a la Régula y al Ceferino y, es tontería discutí, René, u vorás en los teus propis ulls, cridabe, y al personás Paco en los demés, lo siñoret Iván va adoptá lo to didáctic del siñoret Lucas pera díli al fransés, mira, René, per a di la verdat, esta gen ere analfabeta fa tems, pero ara vorás, tú, Paco, agarra lo bolígrafo y escriu lo teu nom, fes lo favor, pero ben escrit, esmérat, se obríe als seus labios una sonrissa tirán, que está en joc la dignidat nassional, y tota la taula pendrén de Paco, lo home, y don Pedro lo Périt, se va mossegá la galta y va colocá la seua ma damún del antebrás de René, tu cregues o no, René, desde fa añs an este país se está fén tot lo humanamen possible pera redimí an esta gen, y lo siñoret Iván, ¡chitón!, no lo distragáu ara y Paco, lo Baixet, coacsionat per lo silénsio expectán, va trassá un garabato a la part de detrás, lo reverso, de una factura groga que lo siñoret Iván li habíe estés damún del mantel, comprometén los seus sing sentits, obrín les aletes del seu nas chato, una firma tremolosa, illigible y, cuan va acabá, se va adressá y va torná lo bolígrafo al siñoret Iván y lo siñoret Iván lay va doná al Ceferino y ara tú, Ceferino, va maná, y va lo Ceferino, mol ñirviós, se va belcá damún dels mantels y va estampá la seua firma y per a acabá, lo siñoret Iván se va dirigí a la Régula, ara te toque a tú, Régula, y giránse cap al fransés, aquí no fem distinsións, René, aquí no ña discriminassió entre mascles y femelles com podrás comprobá, y la Régula, tremolánli lo pols, perque lo boli li rellissáe pel dit gros achatat, pla, sense huelles dactilars, va dibuixá penosamen lo seu nom, pero lo siñoret Iván, que estabe parlán en lo fransés, no va repará en les dificultats de la Régula y tal com ella va acabá, li va pendre la ma dreta y la va sacsá ventejánla com una bandera, assó, va di, pera que u contos a Paris, René, que los fransesos tos gasteu mol mal yogur al jusgámos, que esta dona, per si u vols sabé, hasta fa cuatre díes firmabe en lo dit gros, ¡mira! y, al di aixó, va separá lo dit aplanat de la Régula, chato com una espátula, y la Régula, la dona, confundida, se va sofocá tota com si lo siñoret Iván la mostrare en pilotes damún de la taula, pero René, no ateníe a les paraules del siñoret Iván sino que sol mirabe lo dit aplanat de la Régula, y lo siñoret Iván, al advertí lo seu assombro, va aclarí, ah, be!, ésta es un atra história, los dits grossos o pulgars de les esparteres son aixina, René, gajes del ofissi, los dits se deformen de trensá espart y cánem, ¿compréns?, es inevitable, y sonreíe y carraspejabe o se aclaríe la gola y pera acabá en la tensa situassió, se va encará en los tres y los va di au, ya podéu llargátos, u hau fet be, y, conforme desfilaben cap a la porta, la Régula rossegáe desconsertada, ae, tamé lo siñoret Iván té cada cacho cosa, y, a la taula, tots a riure indulgenmen, paternalmen, menos René, a qui se li habíe aborrascat la mirada y no va di ni esta boca es meua, un silénsio mineral, hostil, pero, en verdat, fets de esta naturalesa eren raros al cortijo pos, de ordinari, la vida discurríe plássidamen, en la única novedat de les visites periódiques de la Siñora que obligaben a la Régula a está ben atenta pera que lo coche no aguardare, que si li tocáe esperá uns minuts, ya estabe lo Maxi refunfuñán, ¿aón collóns te fiques?, portem mija hora de plantón, de males maneres, aixina que ella, encara que la sorprengueren cambiánli les bragues a la chiqueta Menuda, acudíe a escape al moqui moqui del claxon, a descorre lo forrallat de la tanca, sense rentás les mans sisquera y, en estos casos, la Siñora Marquesa, tan pronte baixabe del coche, arrugáe lo nas, que ere casi tan sensible de flat com Paco, lo Baixet, y díe, eixa gallinassa, Régula, fica mes cuidado, es mol desagradable esta pudina, o algo per l´estil, pero de bones maneres, sense faltá, y ella la Régula, avergoñida, amagáe les mans daball del mandil o devantal y, sí, Siñora, a maná, pera naixó estem, y la Siñora recorríe lentamen lo jardinet, los racóns de la corralada en mirada inquisitiva y, al acabá, pujáe a la Casa Gran, y anabe cridán a tots a la Sala del Espill, un per un, escomensán per don Pedro, lo Périt, y acaban per Ceferino, lo Gorriné, tots, y a cadaú li preguntabe per la seua faena y per la familia y per los seus problemes y, al despedís los sonreíe en una sonrissa groga, distán, y los entregabe en ma una relluenta moneda de deu duros, tin, pera que selebréu a casa la meua visita, menos a don Pedro, lo Périt, naturalmen, que don Pedro, lo Périt, ere com de la familia, y ells eixíen mes conténs que unes pascues, la Siñora es bona pera los pobres, díen contemplán la moneda a la palma de la ma, y, al tardet, ajuntaben los cresols a la corralada y rostíen un cabridet y lo regaben en vi y en seguida cundíe la exitassió, y lo entusiasmo y que ¡viva la Siñora Marquesa! y ¡que vixque per mols añs! y, com es de rigor, tots acababen una mica templats, pero conténs y la Siñora, desde la finestra iluminada de la seua habitassió, a contrallum, eixecabe los dos brassos, los donáe les bones nits y a dormí, y aixó ere aixina desde sempre, pero, a la seua radera visita, la Siñora, al apeás del automóvil acompañada per la siñoreta Miriam, se va topetá en lo Azarías jun a la fon y va arronsá les selles y va tirá lo cap cap a atrás, a tú no te conec, ¿de quí eres tú?, va preguntá, y la Régula, que estabe al quite, mon germá es, Siñora, acobardada, a vore, y la Siñora, ¿de aón lo has tret? va descals, y la Régula, estáe per la Jara, ya veu sixanta un añs y lo han despedit, y la Siñora, edat ya té pera dixá de treballá, ¿no estaríe milló a un sentro benéfic? y la Régula va humillá lo cap pero va di en resolusió, ae, mentres yo vixca, un fill de ma mare no se morirá a un assilo, y, en éstes, va tersiá la siñoreta Miriam, después de tot, mama, ¿quín mal fa aquí? al cortijo ña puesto pera tots, y lo Azarías, los pantalóns apedassats caén, se va mirá atentamen les ungles de la seua ma dreta, va sonriure a la siñoreta Miriam y a lo no res, y va mastegá dos vegades en les genives abáns de parlá y, li abono los geranios tots los matíns, va di brumosamen, justificánse, y la Siñora, aixó está be, y lo Azarías que, pas a pas, se anabe creixén, y al tardet ixco a la serra a corre lo caro pera que no se embutixgue al Cortijo, y la Siñora va arronsá lo fron, alt y despejat, en un suprem esfors de consentrassió, y se va incliná cap a la Régula, ¿corre lo caro? ¿pots dim de qué está parlán ton germá? y la Régula, arrupideta, ae, les seues coses, lo Azarías no es roín, Siñora, sol una miqueta inossén, pero lo Azarías continuabe, y ara estic crián una milana, va sonriure, babeján, y la siñoreta Miriam, yo crec que fa bastantes coses, mama, ¿no te pareix? y la Siñora no li traíe los ulls de damún, pero lo Azarías, de repén, en un impuls amistós, va agarrá a la siñoreta Miriam de la ma, va amostrá les genives desdentegades en un gesto de reconeiximén y va murmurá, vingue a vore la milana, siñoreta, y la siñoreta Miriam, arrastrada per la forsa hercúlea del home, lo seguíe entropessán, y va girá un momén lo cap pera di, vach a vore la milana, mama, no me esperos, pujo en seguida, y lo Azarías la va portá per daball del oró y, una vegada allí, se va pará, va sonriure, va alsá lo cap y va cridá firme pero dolsamen, ¡quiá! y, de improvís, dabán dels ulls atónits de la siñoreta Miriam, un muixó negre y blanet se va despenjá desde les rames mes altes y se va posá suaumen al muscle del Azarías, que va torná a agarrála de la ma y la va portá al pedrís de la finestra, y detrás de la maceta, va agarrá una pella del pot de prenso y lay va oferí al muixó y la muixoneta engullíe les pelles, una detrás del atra, y may pareixíe fartás y, mentrestán minjáe, lo Azarías ablaníe la veu, li rascabe entre los ulls y repetíe, milana bonica, milana bonica, y lo muixó, ¡quiá, quiá, quiá! demanáe mes y la siñoreta Miriam, resselosa, ¡quína gana que té! y lo Azarías embutíe una y atra vegada los grumos al seu garganchó y espentáe después en la yema del dit y cuan estáe mes entretengut en lo muixó se va sentí lo esgarrifán berrit de la chiqueta Menuda, dins de casa, y la siñoreta Miriam impressionada, y aixó, ¿qué es? va preguntá, y lo Azarías, nerviós, la chiqueta Menuda es, y va dixá lo potet damún del pedrís y lo va torná a pendre y lo va torná a dixá y anabe de un costat a un atre, desassossegat, la gralleta damún del muscle, movén amún y aball les barres, rossegán, yo no puc atendre totes les coses al mateix tems, pero, al cap de pocs segóns, va torná a soná lo bram de la chiqueta Menuda y la siñoreta Míriam, esgarrifada, ¿es sert que es una chiqueta la que fa aixó? y ell, Azarías, cada vegada mes exitat, en la gralleta mirán inquieta al voltán, se va girá cap an ella, la va torná a agarrá de la ma y vingue, va di, y van entrá juns a la casa y la siñoreta Miriam, avansabe desconfiada, com atemorida per un negre presentimén, y al descubrí a la chiqueta a la penumbra, en les seues cametes de filferro y lo gran cap desplomat damún del cuixí, va sentí que se li ablaníen los ulls y se va portá les dos mans a la boca, ¡Deu meu! va exclamá, y lo Azarías la mirabe, sonriénli en les seues genives rosades, pero la siñoreta Miriam no podíe apartá los ulls del caixonet, que pareixíe que se haguere convertit en una estatua de sal la siñoreta Miriam, tan rígida estabe, tan blanca, y espantada, ¡Deu meu! va repetí, movén rápidamen lo cap de un costat al atre com pera esbarrá un mal pensamén, pero lo Azarías, ya habíe agarrat entre los seus brassos a la criatura y, dién paraules ininteligibles, se va assentá al taburet, va aguantá lo cabet de la chiqueta a la seua axila y agarrán la gralleta en la ma esquerra y lo dit índice de la chiqueta Menuda en la dreta, lo va aná aproximán lentamen a la entressella del animal, y una vegada que la va rosá, va apartá lo dit de repén, va riure, va apretá a la chiqueta contra lo pit y va di suaumen, en la seua veu assentuadamen nassal, ¿a que es bonica la milana, chiqueta?

lunes, 15 de enero de 2024

Lexique roman; Cas - Castanha

Cas, s. m., lat. casus, cas, événement.

Per semblant cas se deuria

Tot hom gardar.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Pour semblables cas tout homme se devrait garder.

Ignorancia no los escuza en aquest cas.

(chap. La ignoransia no los excuse en este cas.)

V. et Vert., fol. 76.

Ignorance ne les excuse pas en ce cas.

Conj. comp. Al cas que los ditz reys no los poiran acordar.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. CLXXII, fol. 207.

Au cas que lesdits rois ne les pourront accorder.

Per cas que mort o perdement de membre s'en enseguis.

Tit. de 1263. DOAT, t. XCI, fol. 245.

Par cas que mort ou perte de membre s'en ensuivît.

- Cas, terme de grammaire.

Li cas son seis: nominatius, genitius, datius, accusatius, vocatius, ablatius. Gram. provenç.

(chap. Los casos (ne) son sis: nominatiu, genitiu, datiu, acusatiu, vocatiu, ablatiu.)

Les cas sont six: nominatif, génitif, datif, accusatif, vocatif, ablatif.

CAT. Cas. ESP. PORT. IT. Caso.

2. Cazensa, s. f., chute.

Ab rimas multiplicadas... aurian bela cazensa.

Leys d'amors, fol. 15.

Avec rimes multipliées... auraient belle chute.

3. Cazemen, s. m., chute.

Dels majors

El cazemen e dels menors.

Brev. d'amor, fol. 24.

La chute des majeurs et des mineurs.

Cazemens... so es disshendemens d'una dictio... e 'l disshendemens o

'l cazemens d'una dictio del nom ad autre es cazual.

Leys d'amors, fol. 56.

Chute... c'est abaissement d'un terme... et l'abaissement ou la chute d'un terme du nom à un autre est casuel.

IT. Cadimento.

4. Cazuta, s. f., chute.

Aitantost que fo levatz per la casuta que hac presa. Philomena.

Aussitôt qu'il fut levé à cause de la chute qu'il eut prise.

Deslogamen ve per cazuta, battement, etc.

Eluc. de las propr., fol. 49.

Dislocation vient par chute, frappement, etc.

CAT. Cagguda. ESP. Caída. PORT. Cahida. IT. Caduta. (chap. caiguda.)

5. Chaeguda, s. f., chute.

E sia ta chaeguda e mort.

Trad. de Bède, fol. 34.

Et soit ta chute et mort.

6. Chavon, s. m., décadence.

Mas poc val aquel honor que tost ven a chavon.

(chap. Pero poc val aquell honor que pronte ve a caiguda, decadensia.)

La nobla Leyczon.

Mais vaut peu cet honneur qui tôt vient à décadence.

7. Casual, adj., lat. casualis, casuel, accidentel.

Totas aquelas condicios que podon avenir en doas guisas, si cum es aquela de sobre, son apeladas casuals.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Toutes ces conditions qui peuvent survenir en deux façons, ainsi comme est celle ci-dessus, sont appelées casuelles.

Cas es variamen de dictios cazuals per habitutz o per votz, etc.

Leys d'amors, fol. 56.

Le cas est variation de dictions accidentelles par articles ou par désinences, etc.

Substantiv. - Régime, accident, mot auquel l'article est joint.

Habitutz am son cazual representa un mot ses plus...

De son cazual o d'alcus infinitius pauzatz en loc de son cazual.

Leys d'amors, fol. 111 et 4.

L'article avec son régime représente un mot sans plus...

De son régime ou d'aucuns infinitifs posés en place de son régime.

CAT. ESP. PORT. Casual. IT. Casuale. (chap. Casual, del cas – gramática.)

Cazer, v., lat. cadere, choir, tomber.

Lanquan vey la fuelha

Jos dels albres cazer.

(chap. literal: Cuan vech la fulla cap aball dels abres caure. Ha de caure cap aball, cap a dal no se pot caure.)

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Lorsque je vois la feuille tomber en bas des arbres.

Denan sos pes l' irai cazer.

P. Raimond de Toulouse: Us novels.

Je lui irai tomber devant ses pieds.

La sillaba on cay l'accens principals.

(chap. La sílaba aon cau lo acento prinsipal.)

Leys d'amors, fol. 8.

La syllabe où tombe l'accent principal.

Fig. Sept vegadas lo jorn cas lo drechurier en peccat.

(chap. literal: Set vegades al día cau lo just, dret, en pecat.)

V. et Vert., fol. 28.

Le juste tombe sept fois le jour en péché.

- Abaisser, baisser.

E leva sus so que degra chazer,

E baissa jos so que degra levar.

H. Brunet: Pus los dos.

Et lève en haut ce qu'il devrait abaisser, et baisse en bas ce qu'il devrait lever.

Part. pas. Cazutz soi en mala merce. 

(chap. literal: Caigut soc – hay - en mala mersé.)

B. de Ventadour: Quan vey la.

Je suis tombé en mauvaise merci.

ANC. FR. Avant que li jours chaïst.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 242.

Se ens le puet fere caoir.

Roman du Renart, t. III, p. 119.

Tiex pot tost venir haut ki tost est jus chaüz.

Roman de Rou, v. 3350.

CAT. Caurer. ANC. ESP. Cader. ESP. MOD. Caer. PORT. Cahir. IT. Cader. (chap. caure: caigo, caus, cau, caém, caéu, cauen; cauría, cauríes, cauríe, cauríem, cauríeu, cauríen; caiguera, caigueres, caiguere, caiguerem, caiguereu, caigueren.)

9. Escazenza, s. f., accident, chance, échéance.

Ieu n'ai vist, so sapchatz,

Venir mant' escazenza

De rics locs honratz.

G. Faidit: Lo gens cors. 

J'en ai vu, sachez cela, maint accident arriver de puissants lieux honorés.

Per X sols lo met... a l' eschazenza.

T. de Fabre et de Falconet: En Falconet.

Pour dix sous je le mets... à la chance.

ESP. Escaencia. IT. Scadenza.

10. Escazecha, s. f., chevance.

Endevenia neguna onors per do ni per escazecha.

Tit. de 1221. DOAT, t. CXVI, fol. 2.

Survenait quelque fief par don et par chevance.

11. Escarida, s. f., fortune, destinée.

On s'aventura

E s' escarida lo mena.

Lamberti de Bonanel: Pois vei.

Où sa fortune et sa destinée le mène.

Be m det Dieus bon' escarida

D'amor.

B. Martin: Bel m'es.

Dieu me donna bien bonne fortune d'amour.

12. Escazuta, s. f., chute, abaissement.

Qu'ieu lo thesaur del realme de Fransa

No vuelh per mieu, ni m'acor escazuta.

Leys d'amors, fol. 20.

Que je ne veux pour mien le trésor du royaume de France, et ne me convient abaissement.

13. Eschazer, v., échoir, arriver, convenir.

E quar tan vos am e dezir,

Grans bes m'en deuri' escazer.

B. Zorgi: Mout fai.

Et parce que je vous aime et désire tant, grand bien m'en devrait échoir.

Tot so que m'en eschaya,

Domna, penrai en patz.

Arnaud de Marueil: Ses joy non.

Dame, je prendrai en paix quelque chose qui m'en arrive.

Aquo qu'a pretz s'eschai.

Arnaud de Marueil: Rasos es.

Ce qui convient à mérite.

Impers. Es, quand s'eschai, pros e arditz.

Pistoleta: Manta gen.

Il est, quand il convient, preux et hardi.

ANC. ESP. Escaeció un dia no li s tenie que dar. 

V. de S. Millán, cop. 254.

IT. Scadere.

14. Dechazensa, Descazensa, s. f., décadence.

E selh que quier tos temps sa dechazensa

Trobar la deu, senes tota falhensa.

Giraud le Roux: A lei de bon.

Et celui qui cherche toujours sa chute doit, sans aucun doute, la trouver.

Que valors a preza gran dechazensa.

Paulet de Marseille: Ab marrimen.

Que valeur a pris grande décadence.

Per so tot ve a descazensa.

Eluc. de las propr., fol. 72.

Pour cela tout vient à décadence.

CAT. ESP. Decadencia. IT. Scadenza. (chap. decadensia, v. decaure, se conjugue com caure.)

15. Dechazemen, s. f., chute, ruine, revers.

Malamen renhatz,

Roma; Dieus vos abata

En dechazemen!

G. Figueiras: Sirventes.

Rome, vous régnez méchamment: que Dieu vous abatte en chute!

(chap. Roma, malamén reinéu; que Deu tos abatixgue en decaimén.)

Aquelhs fenhers es a dechazemen

De las armas.

P. Cardinal: Totz lo mons.

Ce feindre est à la ruine des âmes.

Mas se aunis pel mieu dechazemen.

Perdigon: Tot l'an.

Mais il se honnit par mon revers.

ANC. FR. Cil signe qui ainsi avenoient segnefioient mortalité et dechoiement du pople.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. I/J8.

ANC. CAT. Decaymen. ANC. ESP. Decaemento. (MOD. Decaimiento.)

IT. Decadimento. (chap. Decaimén)

16. Descazeig, s. m., chute, renversement.

A penas m'en tein

Que no us get fors en descazeig.

Roman de Flamenca, fol. 19.

A peine je me contiens que je ne vous jette dehors en renversement.

17. Dechaiable, adj., périssable.

Alegreza d'aquest segle es frevols e dechaiabla.

Trad. de Bède, fol. 82.

Allégresse de ce monde est frivole et périssable.

18. Dechazer, Descazer, v., déchoir, rabaisser.

Quar trop dechai

Tot quant vei sai.

P. Rogiers: Per far esbaudir.

Car tout ce que je vois ici déchoit beaucoup.

E s'a mi mal en pren

Ni ma domna m deschai.

Pons de Capdueil: Qui per nesci.

Et s'il m'en prend mal et ma dame me rabaisse.

Fals lauzengiers qu'en amor dechazer

Ponhon totz temps.

Perdigon: Ben aio 'l.

Faux médisants qui s'efforcent toujours à rabaisser l'amour.

Ses promettre, senes paya,

Se pot dona dechazer.

H. de S.-Cyr: Nulha res.

Sans promettre, sans paie, dame se peut déchoir.

Substantiv. Mos maltraitz ni mos descazers.

P. Vidal: En una.

Ma souffrance et mon déchoir.

Part. pas. substantiv.

Qu'ab totz esfortz vey las gens esforzar

De dechazer us autres dechazutz.

G. Riquier: Fortz guerra.

Que je vois les gens efforcer avec tous efforts d'abaisser autres déchus.

ESP. Decaer. PORT. Descahir. IT. Decadere. (chap. Decaure, se conjugue com caure.)

19. Meschasensa, Meschaenza, s. f., malheur, calamité, contre-temps,

méchéance.

Et er grans merces,

Si 'l ven meschasensa.

Le troubadour de Villarnaud: Un sirventes.

Et sera grande grâce, s'il lui vient malheur.

Mas ieu me vauc trop fort meravillan,

Com hai esfortz qu'en diga ill meschaenza.

B. Zorgi: Si 'l monz fondes.

Mais je vais m' émerveillant très fort, comme j'ai la force que j'en dise la calamité.

ANC. FR. Or en est vostre li damages

Et la peste et la meschéance.

Roman du Renart, t. III, p. 42.

Trois grans meschéances aviennent

A ceus qui tiex vies maintiennent.

Roman de la Rose, v. 5143.

20. Meschaia, s. f., méchéance, mésaventure.

Ja qu'era lur meschaia.

B. Zorgi: Mout fort.

Déjà qu' était leur mésaventure.

11. Mescazer, v., mésarriver, nuire.

E mostra quom hom li mescha.

Marcabrus: Belh m'es quan.

Et montre comment on lui nuit.

ANC. FR. Il pourroit bien t'en meschéoir.

Ysopet, liv. I, fab. 55.

22. Accident, s. m., lat. accidentem, accident.

Malautias e 'ls accidents de lor.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Maladies et les accidents d'elles.

Que li venc un gran accident, que era coma mort.

V. de Sancta Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 289.

Que lui survint un grand accident, de manière qu'il était comme mort.

Volem ayssi tractar dels accidens dels noms.

Lo noms a V accidens: especia, gendre, nombre, figura, cas.

(chap. Lo nom té sing acsidens: espessie, género, número, figura, cas.)

Leys d'amors, fol. 44.

Nous voulons traiter ici des accidents des noms.

Le nom a cinq accidents: espèce, genre, nombre, forme, cas.

CAT. Accident. ESP. PORT. IT. Accidente. (chap. acsidén, acsidens)

23. Accidental, adj., lat. accidentalis, accidentel.

Tota dictio ha doas formas: la una es essentials, et l'autra accidentals.

Las partidas essentials de la cauza et las partidas accidentals.

Leys d'amors, fol. 7 et 145.

Toute expression a deux formes: l'une est essentielle, et l'autre accidentelle.

Les parties essentielles et les parties accidentelles de la chose.

Mitigacion de calor accidental.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Adoucissement de chaleur accidentelle.

CAT. ESP. PORT. Accidental. IT. Accidentale. (chap. acsidental)

24. Accidentalmen, adv., accidentellement.

Es accidentalmen agreviativa.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Elle est accidentellement grevante.

CAT. Accidentalmen (N. E. ya pierden la t que no se pronuncia). 

ESP. PORT. IT. Accidentalmente. (chap. acsidentalmen)

25. Accider, v., lat. accidere, arriver, échoir.

Si accideysso en la superficia del cors.

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

S'ils arrivassent en la superficie du corps.

Part. prés. Flux de sanc accident per incisio de arteria.

Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Flux de sang arrivant par incision d'artère.

ANC. CAT. Acaurer. IT. Accadere.

26. Occident, s. m., lat. occidentem, occident, ouest.

Lo solelh que corre a totz jorn d'orien en occident.

(chap. Lo sol que corre tots los díes d'orién a ocsidén, de lleván a ponén.)

V. et Vert., fol. 32.

Le soleil qui court toujours d'orient en occident.

- Nom relatif d'un pays.

Que tut li monestiers de trastot l'occident.

V. de S. Honorat.

Que tous les monastères de tout l'occident.

CAT. Occident. ESP. PORT. IT. Occidente. (chap. ocsidén, ponén.)

27. Occidental, adj., lat. occidentalis, occidental.

Renhava en las partidas occidentals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Il régnait dans les parties occidentales.

CAT. ESP. PORT. Occidental. IT. Occidentale. (chap. ocsidental, de ponén, com la franja del meu cul cuan me fico mirán cap a lleván.)


Casa, s. f., lat. casa, demeure, case, maison, famille.

En la caza de mon payre son moltas cazas.

Frag. de trad. de la Passion.

En la demeure de mon père sont plusieurs demeures.

Don ieu dirai, Dieus m'o perdon,

Donei de mala casa.

Bertrand d'Allamanon: De l'arcivesque.

Dont je dirai, Dieu me le pardonne, courtoisie de mauvaise maison.

Abeilhas... lors cazas formo artificialmen.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Abeilles... forment avec art leurs cases.

E de qinze cazas los qinze mudamentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Et les quinze changements de quinze cases.

ANC. FR. En leur case se retraïrent

Voulans le chemin rebourser.

Vigiles de Charles VII, t. 1, p. 132.

Les villages flamber, les cases des bergers

Servir de corps-de-garde aux soldats étrangers.

R. Garnier, Antigone, act. II, sc. 2.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Casa.

2. Casal, Casau, s. m., métairie, casal.

Non tenra, de ma terra, mas ni casal.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.

(chap. No tindrá, de ma : la meua terra, ni mas ni casal.)

Ne tiendra, de ma terre, maison ni métairie.

Tota bestia grossa qui entre en casau, o en vinha, o en camps, o en pratz, den VI deners. Cout. de Condom de 1313.

(chap. Tota bestia grossa que entro a un casal, o a una viña, o a un campo, o a un prat, dono sis dinés.)

Toute grosse bête qui entre en casal, ou en vigne, ou en champs, ou en prés, doit six deniers.

ANC. FR. Un chasal qui fu Oudart Jouvenet.

Tit. de 1303. Carpentier, t. 1, col. 847.

Vint fauciller blez à un kasel à trois lieues de l'ost.

Joinville, p. 108.

CAT. ANC. ESP. PORT. (chap.) Casal. IT. Casale.

3. Cap-cazau, s. m., chef-casal.

Hi puscan far un cap-casau, cascuns de sos fieus et no plus.

Cout. de Condom de 1313.

Y puissent faire un chef-casal, chacun de ses fiefs et non plus.

4. Cazalet, s. m., petite métairie, petit casal.

Tro al cazalet d'En Bertran.

Tit. de 1244. Arch. du Roy., J., 325.

Jusqu'à la petite métairie du seigneur Bertrand.

5. Casalatge, s. m., habitation,

Fons, camis, cazalatges.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 176.

Fontaines, chemins, habitations.

6. Casalera, s. f., cassine.

Te una casalera que s te ab la honor d'En Ramon.

Tit. du XIIIe sièc. Arch. du Roy., J., 4.

Occupe une cassine qui se joint au patrimoine du seigneur Raimond.

7. Casamen, s. m., habitation, domaine, fief.

Als apostols dis Jhesus veramen

Qu'hom lo seguis, e laisses qui 'l segria,

Totz sos amicx et son ric cazamen.

Pons de Capdueil: Er nos sia.

Jésus dit véritablement à ses apôtres qu'on le suivît, et que, qui le suivrait, laissât tous ses amis et sa riche habitation.

Lhi donet molher e chasamen...

Un castel que ac de K... en casamen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6 et 50.

Lui donna femme et domaine...

Un château qu'il eut de Charles en fief.

D'el tenem nostra terra et nostre cazamen.

Roman de Fierabras, v. 4173.

Nous tenons de lui notre terre et notre fief.

ANC. FR.

Riche homme sont, chascun tint chasement.

Quant à Bues donnas son chasement,

La duchée de Gascongne la grant.

R. de Garin le Loherans. Du Cange, t. II, col. 377.

CAT. Casament. ESP. Casamiento. PORT. IT. Casamento.

8. Cazar, v., pourvoir, caser.

Mas cascus casar si volria

De l'autrui, mas ren no i metria.

P. Cardinal: A totas partz.

Mais chacun se voudrait pourvoir de l'autrui, mais n'y mettrait rien.

De mil amicx es casada

E de mil senhors amia.

Marcabrus: Estornel.

Elle est pourvue de mille amis, et amie de mille seigneurs.

Part. pas. subst. - Casé, vassal.

Per vos sui al dalfin casaz

E tenc totas mas eretaz.

Delfinet: Del mieh.

Par vous je suis vassal du dauphin et tiens tous mes héritages.

Et a un castel mult cortes,

On sun, cavalliers e borzes,

Plus de XX. millia casatz.

Roman de Jaufre, fol. 96.

Et a un château très courtois, où sont plus de vingt mille vassaux, chevaliers et bourgeois.

Aqui jongo Bergonh e Berrier

E chazat e estranh e soldadier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80,

Là joignent Bourguignons et Berruiers et casés et étrangers et soldats à gage.

ANC. FR. Dus, contes, princes et casés,

Bourgois, citoiiens et fievés.

Roman du Renart, t. IV, p. 266.

Si com vos estes mi home e mi chasé.

Roman de Gerard de Vienne. Bekker, v. 3991.

CAT. ESP. PORT. Casar. IT. Casare.

9. Acazar, v., établir, marier.

Mas C piusselas vos ai vist maridar...

C cavayers vos ai vist acazar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Je vous ai vu marier plus de cent demoiselles... je vous ai vu établir cent cavaliers.

ANC. FR.

Il y en eut quelques uns qui s'y acasèrent.

Brantôme, Duels, p. 3.

Acaser au milieu d'un peuple abominable.

Du Bartas, p. 441.

10. Accasat, s. m., casé, vassal.

11. Sotzaccasat, s. m., sous-vassal.

No devon ni no podon mettre accasat ni sotzaccasat.

Tit. de 1413, de sainte Eulalie, à Bordeaux.

Ne doivent ni ne peuvent mettre vassal ni sous-vassal.

Metre acasat ni sotzacasats ab meys cens.

Tit. de 1386. Bordeaux, bibl. de Monteil.

Mettre vassal et sous-vassal à demi-cens,

12. Descazernar, v., chasser, déposséder.

Si qu'enemics qu'ieu aia no pes que m descazern

De la mar on domnei, et no m part del estern.

P. Bremond Ricas Novas: En la mar.

Tellement que je ne pense pas que j'aie ennemi qui me chasse de la mer où je courtise, et je ne me sépare pas de la direction.

E non cre

Que de re

Negus me descazern.

E. Fonsalada: En abriu.

Et je ne crois pas que nul me dépossède de rien.

13. Decazar, Descazar, v., déloger, chasser, expulser.

Mas, sol car a lor platz, lo volon decazar.

Guillaume de Tudela.

Mais, seulement parce qu'il leur plaît, ils le veulent déloger.

Que decazavan voluntiers

Nostra sancta crezenza.

V. de S. Honorat.

Qui chassaient volontiers notre sainte croyance.

Part. pas. Per que pretz et jovens

E bels captenemens

En son mout descazatz.

Giraud de Borneil: Solatz e joy.

Par quoi mérite et grâce et belles manières en sont beaucoup expulsés.

IT. Scazare.


Cascavel, s. m., grelot.

Voyez le P. Menestrier, Origine des orn. des armoiries, p. 8.

Fai los cascavels ordir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais carillonner les grelots.

De senhals e de cascavels.

Roman de Flamenca, fol. 14.

D'enseignes et de grelots.

CAT. Cascavell. ESP. Cascabel. PORT. Cascavel. (chap. cascabell)


Cass, adj., lat. cassus, nul, vain.

Que la leyssa sia nulla et cassa.

Tit. de 13O6. DOAT, t. XLII, fol. 48.

Que le legs soit nul et vain.

Que tota gabella... sia cassa et nulla.

Regist. des États de Provence de 1401.

Que toute gabelle... soit vaine et nulle.

2. Cassar, Caissar, Cachar, v., lat. quassare, casser, briser.

Quar lo rauzel quassat non deu hom plus cassar.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 34.

Car on ne doit plus briser le roseau cassé.

Qu'el bos cavals, quan s'eslaissa,

Tira be 'l fre e lo caissa.

G. Adhemar: Pois ja vei.

Que le bon cheval, quand il s'élance, tire bien le frein et le casse.

Fig. Quar mals bes cass' e emberca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Car le mal casse et ébrèche les biens.

- Casser, annuler.

Part. prés. Cassan et annulan.

(chap. Cassán y anulán; cassá als textos antics : anulá, rayá, trencá)

Fors de Bearn, p. 1097.

Cassant et annulant.

Part. pas. E Jaufre remas totz cassatz, 

Que tan fo feritz e macatz.

Roman de Jaufre, fol. 34.

Et Jaufre resta tout brisé, vu qu'il fut tant frappé et blessé.

Es redonda e dura; cachada, no s plega.

Eluc. de las propr., fol. 203.

Elle est ronde et dure; cassée, elle ne se plie pas.

ANC. FR. Il se cacha très grandement, et dist qu'il cuidoit bien que, par celle cacheure, il mourroit.

Lett. de rém., 1377. Carpentier, t. 1, col. 706.

CAT. Cassar. ESP. Casar. PORT. Cassar. IT. Cassare.

3. Cassadura, Cachadura, s. f., brisure, cassure.

Mays non ac nulla cassadura. V. de S. Honorat.

Mais il n'eut aucune brisure.

Cachadura, ruptura, arsura. Eluc. de las propr., fol. 62.

Cassure, rupture, brûlure.

ANC. FR. Peu après celle cacheure, il chut au lit, dont il morut.

Lett. de rém., 1377. Carpentier, t. 1, col. 706.

IT. Cassatura.

4. Cachament, s. m., cassure, brisure.

Per lor cachament et blessament... Laqual l'emperador getet en terra et pres cachament.

Aloes... entre dens pren cachament.

Eluc. de las propr., fol. 162, 194 et 199.

Par leur cassure et blessure... Laquelle l'empereur jeta à terre et elle prit cassure.

Aloès... prend brisure entre dents.

IT. Cassamento.


Cassa, s. f., chasse, poursuite.

Tot' ora cant en cassa iretz.

(chap. Tot' hora cuan de cassera aniréu; cassá: casso, casses, casse, cassem o cassam, casséu o cassáu, cassen.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

A toute heure quand vous irez en chasse.

Per paor d'auzel de cassa.

Naturas d'alcuns auzels.

Par peur d'oiseau de chasse.

- Ce qu'on a pris à la chasse.

E 'l mangera pro de sa cassa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et il mangera suffisamment de sa chasse.

CAT. Cassa (actualmente usa el portugués caça, caçar). ESP. Caza.
PORT. Caça. IT. Caccia. (chap. cassa, cassera)

2. Cassayre, Cassador, s. m., chasseur.

Ayssi com I cassayre a pus gran gaug, cant pren I ser que cant pren I conilh. V. et Vert., fol. 98.

(chap. Aixina com un cassadó té mes gran goch, cuan pren 1 ciervo que cuan pren un conill – o cachap.)

Ainsi comme un chasseur a plus grande joie, quand il prend un cerf que quand il prend un lapin.

Aissi col cers que, quant a faich son cors,

Torna morir al crit dels cassadors.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Ainsi comme le cerf qui, après qu'il a fait sa course, revient mourir au cri des chasseurs.

Adjectiv. E li ric hom cassador

M'enueion e 'l buzacador,

Parlan de volada et d'austor.

Bertrand de Born: Rassa.

Et les riches hommes chasseurs et les amateurs de buses, parlant de volée et d'autour, m'ennuient.

CAT. Cassador (actualmente usa el portugués caçador). ESP. Cazador. PORT. Caçador. IT. Cacciatore. (chap. cassadó, cassadora, cassá)

3. Cascieu, s. m., chasse, lieux de chasse.

Boscs et bartas et cascieus... arbres dometgues et salvatgues et cascieus.

Tit. de 1256. DOAT, L. CXIII, fol. 46.

Bois et bocages et lieux de chasse, arbres domestiques et sauvages et lieux de chasse.

4. Cassar, v., chasser, poursuivre.

Et ieu cas so qu'aissel prenga.

Raimond d'Orange: Pos tals.

Et je chasse ce que celui-ci prenne.

Qu'anc cynglar no vim plus irat,

Quan l'an brocat ni l'an cassat.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Que jamais nous ne vîmes sanglier plus irrité, quand on l'a poursuivi et on l'a chassé.

Cum selh que cassa e non pren.

Elias de Barjols: En atretal.

Comme celui qui chasse et ne prend pas.

Lo lebrier corre e la lebre, l'us per pahor, l'autre per dezirier; l'us s'en fug; l'autre cassa. et Vert., fol. 29.

(chap. Lo llebrel corre y la llebre, la un per paó o temó, l'atre per dessich; la un fuch; l'atre acasse.)

Le lévrier court et le lièvre, l'un par peur, l'autre par désir; l'un s'enfuit, l'autre chasse.

- Expulser.

Casset Constanti e sos fils de la terra.

V. de Bertrand de Born.

Il chassa de la terre Constantin et ses fils.

Fig. E peccatz cassa sanctor.

P. Cardinal: Falsedatz.

Et péché chasse sainteté.

CAT. Cassar. ESP. Cazar. PORT. Caçar, IT. Cacciare. (chap. Cassá; acassá: acasso, acasses, acasse, acassem o acassam, acasséu o acassáu, acassen. Perseguí: perseguixco, perseguixes, perseguix, perseguim, persegui, perseguixen.)

5. Causar, v., chasser, expulser.

Que causan los eretges de mest l'autra gent bona.

Guillaume de Tudela.

Qui chassent les hérétiques du milieu de l'autre bonne gent.

6. Decassar, v., chasser, poursuivre.

Per lasquals errors decassar. Brev. d'amor, fol. 144.

Pour lesquelles erreurs chasser.

Lo reys l'a decassat,

Car en tota Equitania non ac borc ni ciptat.

V. de S. Honorat.

Lo roi l'a chassé, car en toute Aquitaine il n'eut bourg ni cité.

Els anavan fort descasan.

Brev. d'amor, fol. 176.

Ils les allaient poursuivant fort.

ANC. FR. Scipion fut envoyé en Espagne, dont il déchassa les Carthaginois.

Amyot, Tr. de Plutarque. V. de Fab. Maximus.

Mais je vois peu à peu que l'aube qui s'avance 

Déchasse en s'approchant l'ombrage et le silence.

Desportes, Premières oeuvres, p. 203.

IT. Scacciare.

7. Encaus, s. f., poursuite, chasse.

Grans fo l'encaus.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

La poursuite fut grande.

Metre la devetz en encaus.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous devez la mettre en chasse.

ANC. FR. E lo cers s'enfoï les sauz

Qui n'est pas bel de lor enchauz.

Roman du Renart, t. III, p. 95.

Ebrouinz le enchauça et fist d'eulz en cel enchauz si grant occision.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 360.

ANC. ESP.

Con sabor del encalzo arramarien Troyanos.

Poema de Alexandro, cop. 695.

8. Encaussament, s. m., poursuite.

Comensero 'ls ad encaussar, e mentre fassian l'encaussament, Augier Daynes venc. Philomena.

Ils commencèrent à les poursuivre, et tandis qu'ils faisaient la poursuite, Ogier le Danois vint.

Ad abaissament et encaussament de Vaudesia.

Tit. de 1243. DOAT, t. XXXI, fol. 47.

A abaissement et à poursuite de l'erreur des Vaudois.

IT. Scacciamento. (chap. Acassamén, de acassá.)

5. Entrecaussamen, s. m., entre-pourchas.

De Cesar, de Pompeiu say yeu perfiechamens

Las vidas e las morts e 'ls entrecaussamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais parfaitement les vies et les morts et les entre-pourchas de César, de Pompée.

10. Encaussador, s. m., poursuivant.

Aissi cum fan volpill encaussador,

Encaus soven so qu'ieu non aus attendre.

G. Magret: En aissi m.

Ainsi comme font les timides chasseurs, je poursuis souvent ce que je n'ose atteindre.

11. Encaussar, Encassar, v., poursuivre, pourchasser.

Que no s'auza tornar ni s pot gandir,

Quan l' encausson siei enemic mortal.

P. Vidal: Anc no mori.

Qui n'ose se tourner ni se peut garantir, quand ses ennemis mortels le poursuivent.

L'us m'encaussa, l'autre m fai remaner.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

L'un me chasse, l'autre me fait rester.

Fig. Aissi 'ls encaussa avers.

P. Cardinal: L'afar.

Ainsi l'argent les poursuit.

En Proensa cant encaus ni cant fau

Crit: Monferrat.

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc.

En Provence quand je poursuis et quand je fais le cri: Montferrat.

Vos encassavan feren ad espero.

Rambaud de Vaquieras (Vaqueiras): Senher marques, var.

Vous chassaient frappant de l'éperon.

ANC. FR. Et ke nus n'en fuie lor prie,

Ne n'encauce trop folement.

Roman du Renart, t. III, v. 371.

Moult en ocist en fuiant; il les enchausa jusques à un fleuve qui est apelez Hester.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 164.

ANC. ESP.

Et fueron encalzados Dario con su mesnada.

Poema de Alexandro, cop. 1032.

IT. Incalzare.

12. Percat, s. m., quête, profit, poursuite.

Et anava motas sasons

En percaz ab autres glotons.

V. de S. Honorat.

Et il allait maintes fois en quête avec d'autres pillards.

Quar enueitz es, qui tot l'an vai querer

Menutz percatz, paupre ni vergonhos.

Pistoleta: Ar agues ieu.

Car c'est un ennui, qui, pauvre et honteux, va tout l'an chercher de menus profits.

Et en dompnei ai mes tans bels percatz

Et tant cortes usatge.

Raimond de Miraval: Sirventes.

Et en galanterie j'ai mis si belles poursuites et si courtois usage.

El vostre paubr' ostal

Viu hom d'avols percatz.

T. de Falcon et de Gui: Falco.

A votre pauvre hôtel on vit de méchants profits.

ANC. FR. Car maint beau gibier est perdu

Par fautes de faire pourchas.

Coquillart, p. 33.

Par le pourchas des envieux.

Charles d'Orléans, p. 80.

Vus mustrerai d'une suriz

Ki, par purchaz e par engin,

Aveit menaige en un mulin.

Marie de France, t. II, p. 68.

IT. Procaccio.

13. Percassar, v., pourchasser, tracasser.

S'ieu percasses mon ben alhor.

Gaubert Moine de Puicibot: Amor.

Si je poursuivisse mon bien ailleurs.

E van percassan e queren

Vianda per lur noiremen.

Brev. d'amor, fol. 51.

Et vont pourchassant et cherchant vivre pour leur nourriture.

Cove que s percas sai e lai.

P. Rogiers: Senher.

Il convient qu'il se tracasse çà et là.

ANC. FR. A aimer et pourchasser ceste saincte sapience, discipline des roys.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 17.

IT. Procacciare.


Casser, s. m., chêne.

Casser es arbre glandier... Gentils querion respostas els cassers.

Eluc. de las propr., fol. 219.

Chêne est arbre à glands... Les gentils demandaient des réponses aux chênes.


Cassia, s. f., casse.

Cassia es especia aromatica.

Erba ayssi cum cassia lignea.

Mollifican cum cassia fistola.

Eluc. de las propr., fol. 202, 38, 104.

La casse est une espèce aromatique.

Herbe ainsi comme casse ligneuse.

Mollifiant comme la casse fistole.


Cassidos, adj., chassieux.

Si tos huelhs es lag ni cassidos.

V. et Vert., fol. 62.

Si ton oeil est souillé et chassieux.


Cast, adj., lat. castus, chaste.

Tortretz auzel simple es cum colomba, et trop plus cast que ela.

Eluc. de las propr., fol. 148.

(chap. La tórdola es un muixó simple com lo colom, y mol mes casto que ella.)

La tourterelle est un oiseau simple comme la colombe, et beaucoup plus chaste qu'elle.

Cove que sia cast e amesuratz.

Regla de S. Benezeg, fol. 74.

Il convient qu'il soit chaste et prudent.

Qui recep en son cor mals pessamens... non es castz davan Dieu.

V. et Vert., fol. 84.

Qui reçoit en son coeur mauvaises pensées... n'est pas chaste devant Dieu.

Fig. De mi dons, qu'es bel' e blonda

E de totz mals aibs cast' e monda.

Folquet de Lunel: Can beutatz.

De ma dame, qui est belle et blonde et chaste et pure de toutes mauvaises qualités.

ANC. FR. Cent pucelles castes et de bonnes meurs.

Roman français de Fierabras.

CAT. Cast. ESP. PORT. IT. (chap.) Casto.

2. Castament, adv., chastement.

Qu'ieu cre, si vis vostre cors grail' e gen

Ypolite, que visquet castamen, etc.

G. d'Anduse. Be m ditz.

Que je crois que si Hippolyte, qui vécut chastement, avait vu votre corps gracieux et gentil, etc.

Garda non solament los oils chastament mas la lenga.

Trad. de Bède, fol. 32.

Garde chastement non seulement les yeux mais la langue.

CAT. Castament. ESP. PORT. IT. Castamente. (chap. castamen)

3. Castitat, Castedat, Castetat, s. f., lat. castitatem, chasteté.

Contra lucxuria sun fait de castitat. Poëme sur Boèce.

Contre luxure ils sont faits de chasteté.

Obra valra mai ses castedat, que castedatz ses obra.

Liv. de Sydrac, fol. 51.

Oeuvre vaudra plus sans chasteté, que chasteté sans oeuvre.

An fag vot de gardar castetat.

V. et Vert., fol. 18.

Ont fait voeu de garder chasteté.

CAT. Castedat. ESP. Castidad. PORT. Castidade. IT. Castità. (chap. Castidat.)


Castanha, Castagna, Castanhia, s. f., lat. castanea, châtaigne.

Mais am freidura e montagna

No fas figa ni castagha.

P. Rogiers: Dousa amiga. (douss' amia)

J'aime plus froidure et montagne que je ne fais figue ni châtaigne.

Nég. expl. Totz sos afars no val una castanha.

P. Vidal: Ges pel temps.

Toute son affaire ne vaut une châtaigne.

Castanhia pelada paga del sestier un dener.

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Châtaigne pelée paie du setier un denier.

CAT. Castanya. ESP. (chap.) Castaña. PORT. Castanha. IT. Castagna.