champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
martes, 12 de marzo de 2024
Lexique roman; Folrar - Fonge
sábado, 2 de marzo de 2024
Lexique roman; Feble, Fible, Freble - Feculent
Feble, Fible, Freble, adj., lat. flebilem, faible, fragile.
Ad home feble et a malaude.
Mas sy el era malaudes o fibles. Liv. de Sydrac, fol. 80 et 22.
(chap. A home débil, frágil, y a dolén.
Pero si ell estabe dolén o débil.)
A homme faible et à malade.
Mais s'il était malade ou faible.
Cel non es bos que a frebla scala s te. Poëme sur Boèce.
Celui-là n'est pas bon qui se tient à faible échelle.
El temps de la febla moneda.
Tit. de 1316. DOAT, t. LI, fol. 452.
Au temps de la monnaie faible.
Fig. Nos em totz paures de poder, et tan fibles en tota virtutz.
V. et Vert., fol. 45.
Nous sommes tous pauvres de pouvoir, et si faibles en toute vertu.
ANC. CAT. ESP. (débil) Feble.
2. Feblamen, adv., faiblement.
Albres joves e grailes que es pauramen e feblamen mes en terra.
Liv. de Sydrac, fol. 94.
Arbre jeune et grêle qui est pauvrement et faiblement mis en terre.
ESP. Feblemente. (débilmente)
3. Feblit, adj., affaibli.
Senhors, ara vos membre cum nos teno feblitz. Guillaume de Tudela.
(chap. Siñós, ara tos recordo com mos tenen debilitats, fluixos.)
Seigneur, maintenant qu'il vous souvienne comme ils nous tiennent affaiblis.
4. Febleza, s. f., faiblesse.
Per la febleza de la servela. Liv. de Sydrac, fol. 78.
(chap. Per la debilidat, fluixera, fragilidat del servell; com lo de Manel Riu Fillat.)
Par la faiblesse de la cervelle.
ANC. CAT. Feblea. (N. E. Esta palabra huele a lengua valenciana, como pobrea y otras: https://llengua-valenciana.blogspot.com/2021/05/capitol-lxxxviii-hermopolois-egypte-7-anys-estrema-pobrea.html)
5. Febletat, s. f., faiblesse, fragilité.
Per la febletat del estomac.
Aisso lor ave de febletat de cor. Liv. de Sydrac, fol. 80 et 74.
Par la faiblesse de l'estomac.
Cela leur advient de faiblesse de courage.
ANC. FR. Par defaute de Roiz, è par sa fiebleté.
Roman de Rou, v. 1821.
ANC. ESP. Febledad. (MOD. debilidad)
6. Feblezir, v., faiblir, affaiblir, plier.
Meravil me cum puesc en pes tener,
Si m feblezis e m fai tremblar e fondre.
Izarn Risols: Aylas tant suy.
Jo m'étonne comment je puis tenir en pieds, tant m'affaiblit et me fait trembler et fondre.
Part. pas. En greu pantais sui feblezitz,
Per lieis cui beutatz volc formar.
B. de Ventadour: Quan lo boscatges.
Je suis affaibli en pénibles rêves, par celle que la beauté voulut former.
Mas lo trichament seria
Feblesitz.
B. Martin: Companho per.
Mais la tromperie serait affaiblie.
ANC. FR. E li dus alouent fébléiant.
Roman de Rou, v. 8629.
7. Afeblir, Aflebir, v., faiblir, affaiblir.
El comenset ad aflebir e esser agreviat de malautia.
Hist. abr. de la Bible, fol. 23.
Il commença à faiblir et à être affecté de maladie.
La filha de la regina s' afebli, e mori de fam.
(chap. La filla de la reina se va debilitá, y se va morí de fam. Aixó u podéu lligí a la Prise de Jérusalem transcrita per Chabaneau.)
Abr. de l'Ancien et du N.-T., fol. 37.
La fille de la reine s'affaiblit, et mourut de faim.
Quan cuias esforsar, tu aflebis.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 44.
Quand tu penses renforcer, tu faiblis.
Part. prés. Quan lo caps dol, van li membr' afeblen.
Pons Santeuil: Marritz.
Quand la tête souffre, les membres vont faiblissant.
ANC. FR. Tant jut e tant juna ke mult fu aflebiz...
Mult sunt li bon e li hardi
Amenuisé et afiébli.
Roman de Rou, v. 3134 et 6750.
ANC. CAT. Afeblir.
8. Afeblezir, v., affaiblir.
Lhi afeblezis la servela. Liv. de Sydrac, fol. 75.
Lui affaiblit la cervelle.
ESP. Afeblecer (MOD. debilitar).
9. Aflebriar, v., faiblir, affaiblir.
Per que s'anet mos cors aflebeian.
(chap. Per lo que mon cor se va aná debilitán, afluixán.)
Bertrand de Born: Fuilhetas vos mi.
C'est pourquoi mon coeur s'alla faiblissant.
Ce mot est remplacé dans quelques manuscrits par afreollan.
(chap. afollá, afollás, pedre li fruit, abortá.)
ANC. FR. Tant estoient *afebloié que il ne pooient mès souffrir les assaulz. Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 260.
Car vieus est et afebloiez.
Roman de Dolopatos, v. 350.
Ils afoibloierent et perdirent si du tout leur nom et leur force.
Joinville, p. 188.
10. Enfeblir, v., faiblir, plier.
L' albres comens' a enfeblir. Liv. de Sydrac, fol. 73.
L'arbre commence à plier.
11. Enfeblezir, Enflebecir, v., faiblir, plier, affaiblir.
Enfeblezisc lo cor e 'l sen.
Giraud de Borneil: Plaing e.
Affaiblit le coeur et le sens.
Part. pas. No s'es meravilha si 's totz enflebecis.
Roman de Fierabras, v. 1236.
Ce n'est merveille s'il est tout affaibli.
- Infirmer, invalider.
Revocatz, enfeblezitz ni annulatz.
(chap. Revocats, invalidats y anulats.)
Tit. de 1431. Bordeaux, bibl. Monteil.
Révoqués, infirmés et annulés.
Febre, s. f., lat. febrem, fièvre.
El jagues XIIII ans de la febre cartana.
Guillaume de la Tour: Un sirventes.
Il gésit quatorze ans de la fièvre quarte.
Dieus m'a dada febre tersana dobla.
(chap. Deu m'ha donada febre o fiebre tersana doble.)
R. Gaucelm de Beziers: Dieus m'a.
Dieu m'a donné fièvre tierce double.
Sinon febr' aguda vos destrenha 'ls costatz.
Albert de Sisteron: Dompna.
Sinon que fièvre aiguë vous serre les côtés.
Val contra febres quartana et cothidiana.
Eluc. de las propr., fol. 201.
Vaut contre fièvres quarte et quotidienne.
CAT. Febra. ESP. Fiebre. PORT. Febre. IT. Febbre. (chap. fiebre, fiebres.)
2. Febros, adj., fiévreux.
Co hom febros e malaute.
Estara febros.
V. et Vert., fol. 100 et 147.
Comme homme fiévreux et malade.
Sera fiévreux.
Boc... totz temps es febros.
(chap. Lo choto (mascle de la cabra)... está tot lo tems febrós: mogut, cachondo – com Arturico Quintanilla y Fuentecica.)
Eluc. de las propr., fol. 252.
Bouc... est toujours fiévreux.
ANC. FR. Homs devient à force amorox
Tot ensement comme fiévrox.
Roman de Partonopex de Blois. Not. des Mss. t. IX, p. 72.
CAT. Febros. PORT. Febroso. IT. Febbroso. (chap. Febrós, febrosos, febrosa, febroses.)
3. Febril, adj., lat. febrilis, fébrile.
Per accio de calor febril. Eluc. de las propr., fol. 81.
Par action de chaleur fébrile.
ESP. PORT. Febril. IT. Febbrile.
4. Febricitar, v., lat. febricitare, être fébricitant, avoir la fièvre.
Fa febricitar.
Eluc. de las propr., fol. 90.
Fait être fébricitant.
Part. prés. So febricitans d'aguda febre.
Subst. Donat a febricitans. Eluc. de las propr., fol. 85 et 200.
Sont fébricitants de fièvre aiguë.
Donné à fébricitant.
ESP. PORT. Febricitar. IT. Febricitare, febbricitare.
5. Afebrit, adj., fiévreux.
Plus que deguns malautes cant estay afebritz. V. de S. Honorat.
Plus que nul malade quand il est fiévreux.
Febrier, s. m., lat. februarius, février.
Ges autres vergiers
No fai fuilhar mars ni febriers.
Bertrand de Born: Fuilhetas ges.
Mars ni février ne fait point feuiller autres vergers.
CAT. Febrer. ESP. Febrero. PORT. Fevereiro. IT. Febbraio. (chap. Febré.)
Febus, s. m., lat. Phoebus, Phébus.
Apelavo 'l Febus, que vol dire bel.
Eluc. de las propr., fol. 116.
L'appelaient Phébus, qui veut dire beau.
ESP. PORT. Febo.
Fec, Fetz, s. f., lat. faex, lie, sédiment, matière fécale.
Pois pogra leu issir fecs.
A. Daniel: Pus En Raimons.
Puis pourrait facilement sortir matière fécale.
Tartari es rauza o fetz de vi en l'estrem del tonel indurzida.
Melancolia es humor espessa et grossa, de la fetz del sanc engendrada... et engendra si el sanc, cum la fetz el vi.
Eluc. de las propr., fol. 193 et 31.
Tartre est sédiment ou lie de vin durcie au fond du tonneau.
(chap. Lo tartáric es solada, sedimén del vi endurit al fondo, sol, del carretell.)
Mélancolie est humeur épaisse et grosse, engendrée de la lie du sang... et s'engendre au sang, comme la lie au vin.
ANC. CAT. PLUR. Feces. ANC. ESP. (MOD. hez, heces) PORT. Fez.
IT. Feccia. (chap. si parlem de merda: heces. Si parlem del vi, carretell, o del oli del tinet: solada, solades, lo que está al sol o anterra, com tamé poden sé olives, ameles, prunes, etc. Si parlem de la sequia: tarquí, fang negre del cul de la sequia, que se ha de aná traén de cuan en cuan.)
Feculent, adj., lat. feculentus, épais, féculent.
Si... sanc es mot feculent. Trad. d'Albucasis, fol. 55.
(chap. Si la sang es mol espessa, feculenta.)
Si... le sang est moult épais.
ESP. PORT. Feculento. (chap. feculén, feculens, feculenta, feculentes: espés, espessos, espessa, espesses; almidonat, almidonats, almidonada, almidonades; farinós, farinosos, farinosa, farinoses; que té fécula, com lo puré de pataca, pataques, farinetes, etc.)
domingo, 28 de abril de 2019
CUÁNDO SURGE ARAGÓN Y CÓMO SE HIZO NACIÓN
34. Dominación musulmana del valle del Ebro (siglo VIII)
35. Los Banu Qasi en el siglo VIII
36. Dominios de Musa ibn Musa (mitad del siglo IX)
37. El Pirineo aragonés hasta 920
38. El Pirineo aragonés, en la órbita de Navarra (siglo X)
39. Incursión de Abd al-Malik en 1006
40. Los dominios de Sancho III
41. La obra aragonesa de Sancho III el Mayor de Navarra (1004-1035)
42. Aragón, de condado a reino: Ramiro I
43. En Aragón actual a mediados del siglo XI
44. Los reinos de taifas (siglo XI)
45. Taifa de Albarracín (1085)
46. La taifa zaragozana de al-Muqtadir (1046-1082)
47. La amenaza a los grandes núcleos musulmanes del valle del Ebro (siglo XI)
48. Conquistas aragonesas en Levante (1093)
49. Navarra, repartida entre Aragón y Castilla (1076)
50. La Península en 1100
51. Significado de Alfonso I el Batallador (1104-1134)
52. Origen de la ayuda externa a Aragón
53. La obra de Alfonso I el Batallador
54. Final de la reconquista y configuración territorial aragonesa (siglos XII-XIII)
55. La formación de la Corona de Aragón y su expansión peninsular
56. Configuración de la frontera entre las Coronas de Castilla y Aragón
57. Zonas de influencia en el Norte de África
58. La expansión mediterránea catalano-aragonesa
59. La frontera navarro-aragonesa
60. Tierras que dependieron de Aragón
61. El sistema de tenencias (siglos XI-XII)
62. Las tenencias aragonesas al este del Cinca (siglos XI-XIII)
63. Poblaciones donde corría la moneda jaquesa (1279-80)
64. El condado de Ribagorza desde 1322
65. La guerra de los dos Pedros
66. Transitoria ampliación de Aragón (1706)
67. Las provincias actuales
68. Los monasterios (siglos IX y X)
69. Los monasterios (siglo XI)
70. Los monasterios bajo-medievales
71. Dominicos y Franciscanos
72. Las Comunidades aragonesas
73. Sobrecollidasy peajes (siglos XIV-XV)
74. Sobrejunterías aragonesas a finales del siglo XIII
75. La posesión de la tierra a comienzos del siglo XVII
76. Los fueros aragoneses en el siglo XII
77. El fuero de Jaca y su difusión
78. Los fueros de "extremadura" y su difusión
79. Los fueros de Zaragoza-Aragón en Valencia
80. Ciudades y villas con representación en Cortes (baja Edad Media)
81. Lugares donde se reunieron Cortes medievales
82. Los principales productos agrarios y su distribución (baja Edad Media)
83. Materias primas y especias (baja Edad Media)
84. Minería (baja Edad Media)
85. Industria (baja Edad Media)
86. El comercio en la baja Edad Media
87. La población mudéjar y judía (baja Edad Media)
88. Las veinticinco poblaciones más habitadas en 1495
89. Densidad de población en 1495
90. Los caminos de Santiago en España
91. El camino aragonés de Santiago
92. Límites diocesanos orientales
93. Las diócesis actuales
94. Difusión del arte románico
95. Expansión del arte mudéjar
96. Expansión del arte gótico
I. CUANDO ARAGÓN NO ERA ARAGÓN 1. Restos del Paleolítico y Epipaleolítico 2. Yacimientos neolíticos 3. Poblados eneolíticos 4. Arte rupestre 5. Sepulcros megalíticos 6. Edad del Bronce: yacimientos 7. Edad del Hierro 8. Restos griegos y fenicios 9. Los pueblos prerromanos 10. Cecas ibéricas 11. Origen de las monedas ibéricas halladas en Azaila 12. Expansión de las monedas ibéricas de Bolscan (Huesca) 13. Grandes etapas de la conquista romana 14. El Aragón actual pasa a poder de Roma 15. División provincial de Hispania 16. Sertorio domina el valle del Ebro (77 a.C.) 17. División administrativa de Augusto (7 a 2 a.C.) 18. División administrativa de Diocleciano (293 d.C.) 19. Convento Jurídico Cesaraugustano (División de Augusto) 20. Restos de la civilización romana 21. Expansión del Cristianismo (siglos III-V) 22. Restos paleocristianos 23. Los pueblos germánicos entre 409-429 24. Europa Occidental en 476 25. Hispania en 476 26. El reino visigodo en la época de Leovigildo (573-586) 27. Límites provinciales del reino visigodo (586) 28. Restos visigodos 29. Sedes episcopales visigodas 30. Asistencia de los obispos hoy aragoneses a los concilios visigodos 31. Zaragoza, confluencia de invasiones (siglos V-VII) 32. Los "territoria" premusulmanes (siglo VIII) |
lunes, 18 de marzo de 2019
Muchamel, muchamelers
¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá. Seguint als baldraguts dels fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel, en catalá.
http://ricartgarciamoya.com/2019/03/17/atra-catalana-del-catala-informacion-mutxamel/
http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2019/03/Muchamel-e-Informaci%C3%B3.pdf
Atra catalaná del catalá.
Ricart García Moya.
Pegant binsellaes a dreta y esquerra, un día raere d'atre, el periódic catalá Información oferix mijes veritats y badomíes pera chiquets, machongos y ahuelos. Aixina, els dimecres trau un suplement en catalá (que ells diuen valenciá, pera enredrar paixarells); y no fa falta aclarir que está subvencionat per els monyicots colaboracionistes de la Generalitat del Tripartit. Esta gent fa lo que li manen els que afluixen dinés y, atra vegá, m'anrecorde del bort Francisco Umbral que, més o manco, reconeixía que era “una puta literaria”, perque si li encarregaven un artícul sobre cuansevol asunt, fea el preguntat: “De acuerdo, ¿lo quieren a favor o en contra?”. Qui paga mana, y aixó pensarán el tisparixos d'Información que, desde que'ls han llevat els anuncis de prostitució, ampomen a tots els bonyigers del fascisme expansioniste catalá. Més progresistes que la figasatía, l'atre día feen campaneta de combregar de “Las placas contadoras”, invent dels sompos catalanistes de Muchamel pera deixar enmerdats els carrers en manises que donen vergonya per la vilea de contingut: “Las placas contadoras de historia de Mutxamel. Los azulejos, escritos en valenciano, recuperan antiguos nombres de enclaves estratégicos... iniciativa que pretende mostrar los orígenes de topónimos... por medio de unas placas de cerámica escritas en valenciano” (Información, 03/ 02 / 2019).
Lo que fan estos berrendos es com aquell retor que demanava purea a una chicona y, en sotana descordá, anava en mija albarchina fora. ¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá. Seguint als baldraguts dels fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel, en catalá. Desde fa 20 o 30 anys vinc publicant documentació d'este topónim en idioma valenciá. U dels últims articuls va ser 'Les creílles de Muchamel' (Colecció Catalunya mos furta, 12/09/2015); y, la veritat, com estic pereós y fart de tant dir lo mateix una y atra vegá y que ningú em fa cas (no a les meues paraules, clar, sinos a la documentació), pues tingam la festa en pau y a fer camí a les cabrelles. Pero, per si encá n'hia algú en Muchamel en corpenta, done documentació y, de pas, li pregunte al periodiste d'Información si pot aportar documentació ahon 1 -del lletí post, la conj. pues está arrailá en valenciá desde'l Renaiximent: “pues un nas tens” (Guerau: Descrip. dels Mestres de Valencia, 1586, v. 96); “pues de tots” (Mulet: Ms. Poesies a Maciana, c. 1640, v. 55); “pues si te una sisadora, los ulls posa en lo escritori” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649), etc. En atre temps de llibertat y orgull, els muchamelers haurien omplit a fangaes estes racholes ahon ix escrit el catalá Mutxamel, no el valenciá Muchamel dels anténtics muchamelers d'antany, d'aquells mascles d'armes que anaven a deféndrer el Reyne en Morella y tallaren la invasió dels fartons catalans en la Guerra dels Segadors, en 1650. Y, clar, l'eixércit del Reyne guanyá la guerra als vintungles del Nort (fotografía del diari Información, 03/ 02 / 2019). 2 ixca la morfología 'Mutxamel' en valenciá. Te que ser d'avans2 de que l'extrema dreta dels catalanistes del sigle XX endenyara el topónimo (em referixc als Pompeu Fabra, Sanchis Guarner, Joan Fuster, Carles Salvador y demés corfolls del fascisme catalaniste). La documentació que seguix es pera'ls muchamelers o valencians d'atre puesto del Reyne que no estiguen rentats de cervell, perque als bufalagamba de l'extrema dreta catalanista els sindona lo mateix groc que vert. Asoles volen aumplirse bolchaques y sopa caume en boca. «el dit patró Joan Pasqual vené en lo moll a uns de Muchamel...» (Archiu Mun. d'Alacant, Llibre de la peixca, 12 de setembre 1578, f.7) «Capitulació entre Muchamel, Sen Joan y Benimagrell (…) de les Universitats de Muchamel, Sen Joan y Benimagrell lo que aquelles respectivament...» (Archiu del R. de Valencia, Cancillería Real, Leg.384, 21 setembre 1604, ff. 80, 87) «Universitatum Muchamel, sancti Joanis et Benimagrell» (ARV, Canc. Real, Leg.384, ff. 80, 87) «Pragmática Real feta per Joan de Ribera, Capitá General en la present Ciutat y Regne: sobre la extirpació y expulsió del bandolers (…) de la Ciutat de Alacant, viles de Xexona y Vilajoyosa y universitat de Muchamel, Sen Joan y Benimagrell» (Bib. de Catalunya, Fulles Bonsom Sig. 6.607, R.1141, Valencia 25 febrer 1603) “del lloc de Muchamel orta de Alacant” (BRAH, Porcar: Dietari, any 1624, f. 433) «estigueren sense dir misa en dita iglesia de Muchamel desde el...» (Manuscrit del Orito, Muchamel, any 1628) «21 de novembre 1629, dimecres, vingué el Virrey de lo Reyne de Valencia a Muchamel (…) Estant edificant la Torre de la Heretat … que está en la present vila de Muchamel» (Manuscrit del Orito, Muchamel, any 1629, f.174) «en lo present Regne de Valencia... y extraordinaries vengudes de aygua... en lo riu damunt la universitat de Muchamel» (Archiu Mun. d’Alacant, Llibre de Privilegis, Ordens del Marqués d’Aytona, 5 de febrer 1591) «Previlegi (sic) de la Agregacio de la Vila de Muchamel ab la Ciutat de Alacant en lo any 1653» (AMA, Generalitat valenciana, Arm. I, lib. 4º, f.20) «y fama publica entre tots los vehins y habitants de Muchamel y llochs de la horta que en dites cases se han fet moltes morts (…) senyal menys de la mitat de un cuart de Muchamel (…) els llochs de Muchamel, Benimagrell (…) vehi de la universitat de Muchamel (…) Joan Salines, bandoler condenat a mort (...) que va bandolejant y fent mal per lo terme y horta de Alacant y atres parts del present Regne... partida de la Condomina, Camí de la Verónica... Muchamel, Benimagrell... partida del Açutet” (ACA, Sec. Reyne de Valencia, Leg. 583, doc. 9 / 2 any 1622) «que persona alguna de qualsevol stat , y condicio que sia, no puga entrar en la present Ciutat de Alacant, Vila de Muchamel (…) que lo vi de la collita dels vehins de la present Ciutat, 2 avans –adv. y prep.; vocable clásic, present en la Crón. de Pere IV; equival al fr. avant y cast. antes: “avans d’esta venguda” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 1591); “¡A ella, no! ¡Mátem avans!” (Serrano, M.: El llop de la Murta, 1928); etc. 3 Vila de Muchamel (…) En Orihuela, por Jayme Mesnier, Impresor de la Ciutat, 12 de dehembre 1672» «Vila de Muchamel, Universitats de Monfort...» (Archiu Mun. d'Alacant, Real Carta sobre el vi foraster, 11 febrer 1673) “Mambisos en Muchamel” (Orozco Sirvent: Mambisos en Muchamel, Alacant, 1897) «De Muchamel. A dos chiques que el segón dia de pascua ...» (Semanari El Cullerot, Alacant 17 abril 1898) «¿quí es? El huendo de Muchamel» (El Tio Cuc, nº 99, Alacant, 1916) «ni digam res de la banda (de músics) de Muchamel» (El Tio Cuc, 2ª ep., nº 57, Alacant, 1924, p.2) «El seu cant a 'les festes de Muchamel... Mare de Deu del Loreto / entre Moros y Cristians, celebres la teua festa / qu'es festa del cel el camp” (Eduart Irles, Croniste d'Alacant: Retaulets en la Santa Fas, Alacant, 1934) Fa uns vint anys, entre la documentació valenciana que, provisionalment, estava en l'Archiu de Simanques (furtá per els catalans a mitants del sigle XIX, hui está en l'ACA), vaig vórer que n'hiavíen nugats que feen referencia als lladres que s'amagaven, raere de furtar, en la contorná de Muchamel. Escrit en valenciá per escribans de la Cancillería Real, no eixía per cap de puesto la coenta imbesilitat morfológica de Mutxamel, invent fet de raspalló y camartell per capis fustis de l'Institut d'Estudis Catalans en el sigle XX (ACA, Sec. Reyne de Valencia, Leg. 583, doc. 9 / 2 any 1622). En fi, deixe de fer pedreta y, en un bufit, me'n vaig a tastar unes tares d'anchova en oli, coca en tonyina y uns gotets de vi eixaent d'una cachapera vora placha.
lunes, 8 de enero de 2018
Nit de reixos a La Ginebrosa, Chinebrosa
Documentación fechada el 8 de febrero de 1272, menciona que La Ginebrosa pertenecía a Blasco de Alagón.
En 1291 Artal de Alagón dio carta puebla a los habitantes de La Ginebrosa.
En el año 1414 estaba bajo jurisdicción de la orden del Hospital de encomienda de Castellote.
Su historia sigue la de la encomienda templaria y después sanjuanista de Castellote.
En el siglo XVI hubo un intento de venta del municipio de La Ginebrosa al Conde de Aranda, pero por orden real se prohibió esta venta. Entonces pasó de la orden de San Juan de la encomienda de Castellote a la encomienda calatrava de Alcañiz.
A principios del siglo XVII, en 1613, pierde parte de su término municipal al segregarse Aguaviva y Mas de las Matas, hasta entonces barrios de La Ginebrosa. En cuanto a administración, La Ginebrosa ha formado parte, de forma sucesiva, a la encomienda hospitalaria de Castellote, a la sobrecullida de Alcañiz (1446-1495), a la vereda de Alcañiz (1646) y al corregimiento de Alcañiz (1711-1833). Se constituye como Ayuntamiento en 1834 y forma parte del partido judicial de Alcañiz.
Bolero de Castellote en youtube:
- San Antón (Fiesta de los Quintos): El fin de semana más próximo al 17 de enero se celebra San Antón en la que los Quintos son los protagonistas. Se enciende una hoguera en la que se asan longanizas y chorizos y en la Plaza Mayor se instala un mercadillo de oficios tradicionales y una muestra de productos y dulces de invierno. Cada dos años se representa la "San Antonada" , un acto teatral de la vida del santo en la que los actores son los vecinos del pueblo.
- Semana Santa y Fiesta de la Rosca: El Jueves y viernes Santos se realizan procesiones con los tambores, bombos y trompetas de la Cofradía Santa María Magdalena. El sábado se celebra la fiesta de la Rosca, con baile y reparto de roscas, una torta de masa de pan rellena de carne en adobo y que tradicionalmente se come en el campo el Lunes de Pascua.
- Fiesta de Las Cerezas: El último domingo de mayo o el primero de junio se celebra la fiesta de las Cerezas, una romería a la ermita de Santa María Magdalena en la huerta donde se oficia misa y los amigos y vecinos comen en los "Masos".
- Fiestas patronales: La semana del 24 y 25 de agosto tienen lugar las fiestas mayores en honor de los patronos del pueblo, San Bartolomé y Santa María Magdalena. El programa festivo incluye actos religiosos, presentación de Reina y Damas, concursos, conciertos, actividades deportivas, cenas en las calles y verbenas en la plaza con música y baile.
- Benita Gil, maestra republicana, a la que le fue concedida la Encomienda de la Orden de Isabel la Católica al mérito civil en 2014, a los 101 años de edad.