Capitol CXV. Com lo senyor resuscita vna donzella filla del princep de la sinagoga.

Capitol CXV. Com lo senyor resuscita vna donzella filla del princep de la sinagoga.

Anant lo senyor per la terra preycant e obrant marauelles la fama sua fon diuulgada per tota la gent: e gran multitut de poble venia de totes aquelles partides per hoyr sa senyoria. car era la bellea del seu parlar tan excellent: que donaua infinit delit als hoints. Estant sa magestat vn dia parlant e adoctrinant al poble vingue vn princep molt cuydat ab dolor qui li trauessaua la anima e ficant lo genoll dauant sa senyoria adorant la magestat sua dix li. ¶ Domine filia mea modo defuncta est: sed veni impone manum tuam super eam et viuet. Volent dir. O senyor yo so açi per supplicar vostra merce vulla fer a mi vna gran e assenyalada misericordia: ab tot nous ho haja seruit: so cert per la fama vostra sou tan clement que no negau pietat als tribulats e dolorats. Yo senyor tinch vna filla que ame carament sta en en estrem de mort: no ha reparacio per via humana: si vostra senyoria no ve a casa mia: e que la toque ab les vostres piadoses mans: e lauors yo so cert: que ella cobrara salut e vida per mija del vostre dolç tocament. e vehent lo senyor aquell princep tan dolorat que no li paria res bastas a guarir la sua filla sino la presencia sua: volguel contentar de anar ab ell a casa sua. Car ab tot lo dit princep mostras poca fe en son parlar no crehent que en altra manera pogues hauer curacio la filla tan amada: sino ab la presencia corporal de sa senyoria la deuocio sua era tanta que mereixque obtenir lo que demanaua. Specialment que la curacio demanada hauia de esser feta en dona: qui la sabria regoneixer e stimar e molt regraciar en tant: que la feruentissima fe sua satisfaria a la poca e curta crehença de son pare: ¶ E anant lo senyor per lo cami acompanyat dels dexebles seus per fer la dita resurrectio: occorregue a ell vna altra dona feruentissima complida de molta fe: La qual per dotze anys era stada tribulada per vna congoixosa malaltia. ¶ Aquesta cortesa dona per reuerencia de sa diuinal magestat no tenint se per digna de venirli dauant: acostas a sa clemencia per la part de tras: dient dins lo intrinsech del seu cor. ¶ Si tetigero tantum vestimentum: eius salua ero. Volent dir. Si yo puch tocar sols lo extrem de la vestidura sua: fe e crehença tinch que tantost sere guarida. E axi fon de fet: car prestament se parti della tot mal. E lo clement senyor volent manifestar lo miracle a gloria del seu pare: dix. ¶ Quis est qui me tetigit: Volent dir. Qui es lo quem ha tocat: E com tots se excusassen: dient que no sabien qui hauia tocat sa senyoria: Lo principal de sos criats: qui hauia nom Pere: per la gran amor e priuadea que tenia ab lo senyor: gosauali respondre en totes coses: e aquest li dix lauors. O senyor e no veheu quanta es la gent queus segueix: ens porten tan estrets: que enuides podem tocar lo peu en terra: e demana vostra merce quius ha tocat: E respos lo senyor al seu amat criat mirant lo ab vna franquea de cara: vista la sua simplicitat dientli. O pere que nom entens: car no parle de aqueix tocament que tu estimes: ans te dich veritat: que algu ma tocat ab tanta feruor de fe: que ha fet exir de mi virtut de marauellosa operacio. E la dita dona coneixent la fahena sua esser manifesta: ab feruor de amor rompe tota la gent e passant dauant lanças als peus del senyor ab multissima temor e vergonya: e recompta la causa de la sua venguda: e la gran malaltia que soferta hauia per lonch temps. E com hauia despes tot ço del seu en metges e medicines: e negun remey no hauia trobat fins a la present jornada: e dix e aferma dauant tota la gent com sols en tocar la falda de sa senyoria se era sentida sanada e guarida: e que d´aço feya infinides gracies a sa clemencia. e lo senyor mirant ab gran plaer la sua feruentissima deuocio dixli. ¶ Confide filia: fides tua te saluam fecit: vade in pace. Volent dir. Hages gran confiança: e sies certa filla que la tua ferma fe ha meritat obtenguesses lo per tu demanat: vesten en pau: e axi com la persona tua es guarida de tot mal: axi la anima tua sia quitia e apartada de tot peccat: perque pugues sentir aquella pau diuina: qui largament se comunica a la anima pura e neta de tota culpa. E aturant se la gent per veure e hoyr aquesta gran e singular obra del miraculos guariment de la dita dona: plega vn missatge molt cuytat: dient al princep de la sinagoga. O senyor nous cal cuytar ne fatigar aqueix senyor que feu venir per guarir vostra filla: car certament es del tot morta: e lo dit princep perdent la sperança de la vida de la filla que tant amaua: comença a sentir noua dolor qui li feu lançar abundancia de lagrimes. E lo piados senyor vehent lo axi plorar dixli. ¶ Noli timere crede tantum et salua erit. Volent dir. O princep no temau: car si vos haueu ferma fe la filla vostra sera salua e guarida de tot mal. e lo dolorat pare sens poder tornar resposta: cuytaua lo pas per plegar prest a la posada sua: e lo clementissim senyor seguial ab tota laltra gent E com entrassen per la casa sentiren aqui lo gran crit e plor e les endechadores que excitauen tot lo mon a piados e doloros plor. E vehent lo senyor la confusio de la diuersitat de veus e de crits: dix los. ¶ Nolite flere non enim est mortua puella sed dormit. O gent de poca fe deixau lo plorar demesiat: car no es morta la donzella ans dorm, e aquells qui eren stats a la fi de la dita donzella: e sabien que realment era morta: començaren lo a escarnir trahent se joch del parlar de sa senyoria: e sa merce quels veu axi mal deuots e poch crehents no permete que nengu entras en la cambra hon jayia la morta: sino sols lo pare e la mare y tres deixebles de sa senyoria los pus amats: ço es Pere: jaume: e Joan. e essent lo senyor dins la cambra mana que fos tancada la porta: e acostantse al lit prengue la ma de la donzella: dientli. Puella surge: La qual se leua molt prest obeint a sa senyoria. E lo pare e la mare marauellats e fora si mateixos per goig inestimable lançaren se als peus del senyor regraciant a la clemencia sua del tan singular benefici: dient lo pare de la donzella. Ara senyor conech que totes coses vos son possibles: e so cert que vos sou aquell de qui Dauid ha parlat: dient. ¶ Ipse dixit et facta sunt: ipe mandauit et creata sunt. Car a la voluntat vostra obeheixen totes les creatures per vos creades: e daçi auant senyor les gents que veuran e hoyran les marauelloses obres vostres admirats de tanta potencia diran. ¶ Qualis est hic quia venti et mare obediunt ei. Volent dir. o quant es gran e omnipotent aquest senyor: car lo vent e la mar e totes coses lo obeheixen. E lo senyor vehent los axi confermats en la vera crehença: e tan affectats e deuots a sa senyoria: manals que donassen a menjar a sa filleta e ques alegren ab ella: e que no curen dir res desta fahena a degu. E la donzella tota inflammada en la amor del senyor lanças als peus de sa clemencia regraciant a aquella infinidament lo benefici que rebut hauia: offerint a sa magestat la vida que donat li hauia: supplicantlo tota fos despesa en lo seruici seu: car altre desig ella no tenia. E la mare de la dita donzella per sobres de goig parlar no podia: prenia les mans del senyor: e besaua aquelles molt estretament: e parlaua li de cor: lo que de boca exprimir no podia: regraciantli de tot son poder: la vida que a sa filla donada hauia: La qual ella estimaua mes que la propria sua. e vehent lo senyor que tant eren aconsolats e contents: e tenien lo que demanat hauien donals la benedictio sua: e parti de aqui leixant los molt alegres e aconsolats: e la fama de aquest miracle fon prestament diuulgada per tota aquella terra a gran gloria del senyor que fet lo hauia.

Lo Camí, XIV.

XIV.

Podíen di lo que vullgueren; assó no los u impediríe dingú. Pero lo que díen dells no se ajustabe a la verdat. Ni Roc, lo Moñigo, teníe tota la culpa, ni ells féen datra cosa que procurá passá lo tems de la milló forma possible. Que a la Pesteta gran, al formaché, o a don Moissés, lo maestre, no los agradare la forma que ells teníen de passá lo tems ere una cosa mol diferenta. Pero ¿quí pot assegurá que alló no fore una manía de la Pesteta, lo formaché y lo Peó y no una perversidat diabólica per la seua part?

La gen en seguida emprén als chiquets, encara que moltes vegades lo enfado dels homens prové del seu natural irritable y suspicás y no de les travessures o maleses de aquells. Ahí estabe Paco, lo ferré. Ell los compreníe perque teníe salut y bon estómec, y si lo Peó no fée lo mateix ere per los seus ássits y per la seua cara y lo seu feche retortigats. Y son pare mateix, lo formaché, perque afanós de estauviá no podíe vore les coses en lo aspecte optimista y alegre que generalmen oferixen. Y la Pesteta gran, perque ella ere l´ama del gat y lo volíe com si fore una consecuensia irrassional del seu ventre eixut. Pero tampoc ells teníen cap culpa de que la Pesteta gran sentiguere aquell afecte entrañable y desordenat per lo animalet, ni de que lo gat saltare al escaparate en cuan lo sol, aprofitán consevol descuido de los nugols, assomabe a la vall la seua cara congestionada y rubia. De aixó no ne teníe la culpa dingú, eixa es la verdat. Pero Daniel, lo Mussol, intuíe que los chiquets tenen ineluctablemen la culpa de totes aquelles coses de les que no té dingú la culpa. Lo del gat tampoc va sé una hazaña del atre dijous. Si lo gat haguere sigut de Antonio, lo Buche, o de les mateixes Llebres, no haguere passat res. Pero la Lola, la Pesteta gran, ere una escandalosa y lo seu amor per lo gat una inclinassió evidenmen maniática y anormal. Perque, anem a vore, si la trastada haguere sigut grave o ligeramen pecaminosa, ¿sen haguere enrit don José, lo mossen, en aquelles carcañades cuan lay van contá? Seguramen que no. Ademés, ¡qué dimoni!, lo bicho se u buscabe per eixí al escaparate a pendre lo sol. Claro que esta costum, per un atra part, representabe pera Daniel, lo Mussol, y los seus amics, una estimable ventaja económica. Si volíen un real de galletes torrades, a la tenda de les Pestetes, la gran díe:

- ¿De les de la caixa o de les que ha tocat lo gat?

- De les que ha tocat lo gat - contestaben ells, sempre.

Les que "habíe tocat lo gat" eren les mostres del escaparate y, de estes, la Pesteta gran ne donabe cuatre per un real, y dos, per lo mateix preu, de les de la caixa. An ells no los importabe mol que les galletes estigueren tocades per lo gat. A vegades estaben algo mes que tocades per lo gat, pero tampoc entonses los importabe massa. Sempre, en consevol condissió, siríen preferibles cuatre galletes que dos.

En lo consernén a la lupa, va sé Germán, lo Tiñós, qui la va portá a escola un matí de primavera. Son pare la guardabe al taller pera examiná lo calsé, pero Andrés, "lo home que de perfil no se veu", apenes la fée aná perque teníe bona vista. La haguere empleat si les lupes tingueren la virtut de eixecá una mica les sayes de les dones, pero lo que ell díe: "pera vore les pantorrilles mes grosses y acsidentades de lo que realmen són, no val la pena empleá artefactes". En la lupa de Germán, lo Tiñós, van fé aquell matí tota classe de experimentos. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van ensendre, consentrán en ella los rayos de sol, dos defectuosos sigarros de fulles de pataquera. Después se van analisá minussiosamen les sicatrius que, ampliades per lo vidre, assumíen una topografía irregulá y monstruosa. Después, se van mirá los ulls, la llengua y les orelles y después se van cansá de la lupa y de les extrañes imaches que ella provocabe. Va sé al crusá lo poble cap a les seues cases, de tornada de la escola, cuan van vore al gat de les Pestetes, enroscat damún del plat de galletes, a una punta de la vitrina. Lo animal ronronejabe, en la seua negra y peluda pancha al sol, chalán de les delíssies de la caldoreta. Al arrimás ells, va obrí, desconfiat, un redó y terrible ull verd, pero al constatá la protecsió de la lluna del escaparate, va torná a tancál y se va quedá coto, dolsamen adormit.

Dingú es capás de siñalá lo puesto del servell aon se generen les grans idees. Ni Daniel, lo Mussol, podríe di, sense mentí, a quín recóndito plec va naixe la ocurrensia de interposá la lupa entre lo sol y la negra pancha del animalet, la idea va eixí dell espontanea y naturalmen. Algo paregut a com naix l´aigua de un manantial o fon.
Lo sert es que durán uns segóns los rayos del sol se van consentrá al cos del gat formán sobre lo seu negre pel un pun brillán. Los tres amics observaben expectáns lo prossés físic. Van vore com los pels mes superfissials chisporrotejaben sense que lo gat modificare la seua postura. Lo rogle de llum y foc estabe enfocat sobre la seua pancha negra com un teó. De repén va eixí de allí una mica de fum y lo gat de les Pestetes va fotre, simultáneamen, un acrobátic bot acompañat de rabiosos maulits:
- ¡¡Marramiauuuu!! ¡¡Miauuuuuuuu!!

Los maulits aguts y llastimosos se diluíen, poc a poc, al fondo del establimén.
Sense acord previ, los tres amics van arrencá a corre. Pero la Pesteta va sé mes rápida que ells y la seua cara descomposta se va assomá a la porta antes de que los tres sagals se pergueren costa aball.
La Pesteta eixecabe lo puñ al aire y plorabe de rabia y impotensia:

- ¡Carnussos! ¡poquesvergoñes! ¡vatros teníeu que sé! ¡Me hau sucarrat al gat!
¡Pero ya tos agarraré yo! ¡Ton enrecordaréu de esta!
Y, efectivamen, sen van enrecordá, ya que va sé mes fort lo que don Moissés, lo Peó, va fé en ells que lo que ells habíen fet en lo gat. Aixina y tot, en ells se va pará la cadena de escarméns. Y Daniel, lo Mussol, se preguntabe:
"¿per qué si cremám una mica a un gat mos foten a natros una dotsena de regletades a cada ma, y mos tenen tot un día aguantán en lo bras eixecat lo mamotreto de la Historia Sagrada, en mes de sen grabats a tot coló, y al que a natros mos sometix an esta caprichosa tortura no ña dingú que li imposo una sansió, consecuenmen mes dura, y aixina, de sansió en sansió, no mos plantem a la pena de mort?".
Pero, no. Encara que lo raonamén no ere desatinat, lo cástic se va acabá en ells. Este ere lo orden pedagógic establit y se teníe que acatá en sumissió. Ere la caprichosa, ilógica y desigual justissia dels homens. Daniel, lo Mussol, pensabe, mentres passaben desplay los minuts y li féen mal los ginolls y li tremolabe y sentíe punchades nervioses al bras eixecat en la Historia Sagrada a la punta, que lo únic negossi a la vida ere dixá de sé chiquet lo antes possible y transformás en un home. Entonses se podíe sucarrá tranquilamen a un gat en una lupa sense que se mogueren los solaméns sossials del poble y sense que don Moissés, lo mestre, abusare impunemen de les seues atribussións.

¿Y lo del túnel? Perque encara en lo de la lupa va ñabé una víctima inossén: lo gat; pero en lo del túnel no van ñabé víctimes y si ne hagueren ñagut, hagueren sigut ells y damún venga regletades a la punta dels dits y venga hores aginollats, en lo bras eixecat en la Historia Sagrada sobrepassán sempre lo nivell del cap. Aixó ere inhumano, un evidén abús de autoridat, ya que, en ressumides cuentes, ¿no haguere descansat don Moissés, lo Peó, si lo rápit sels haguere emportat per debán als tres aquella tarde ? Y, si ere aixina, ¿per qué sels castigabe? ¿pot sé perque lo rápit no sels va emportá per dabán?

Aviats estaben entonses; la disyuntiva ere crúa: o morí trinchats als ejes de un tren o tres díes a ginollóns en la Historia Sagrada y los seus mes de sen grabats a tot coló, eixecada per damún del cap. Tampoc Roc, lo Moñigo, assertaríe a explicás a quína regió del seu servell se va generá la idea estrambótica de esperá al rápit a dins del túnel en los cansonsillos baixats. Datres vegades habíen aguantat al túnel lo pas del mixto o del tranvía interprovinsial. Pero estos trens passaben lentos y lo seu pas, a la foscó del forat, apenes los produíe ya cap emossió. Ere pressís renovás. Y Roc, lo Moñigo, los va exigí este nou experimento: aguardá al rápit dins del túnel y fé los tres, al mateix tems, de ventre, cuan lo tren passare. Daniel, lo Mussol, antes de asseptá, va apuntá algúns sensats inconveniéns.

- ¿Y lo que no ne tingue ganes? - va di.

Lo Moñigo va argüí, contundén:

- Ya ni entrarán en cuan séntigue arrimás la locomotora.

Lo detall que van descuidá va sé lo depósit dels cansonsillos. De habé lligat esta punta, res se haguere descubert. Com no haguere passat res tampoc si lo día que lo Tiñós va portá la lupa a la escola no se haguere assomat lo sol. Pero existixen, flotán constanmen al aire, uns entes diabólics que chalen enredán los actes inosséns dels chiquets, complicánlos les situassións mes normals y simples.

¿Quí se habíe de pensá, en aquell momén, que en la sort dels cansonsillos estabe en joc la propia sort? ¿Se preocupe lo torero de la capa cuan té los cuernos a dos pams de la ingle? Y encara que al torero li esgarro lo bou lo capote no li renegue sa mare, ni li aguarde un maestre cabrejat que li fótegue dos dotsenes de regletades y lo fico de ginolls en la Historia Sagrada eixecada per damún del cap. Y, ademés, al torero li paguen mols dinés. Ells se arriesgaben sense esperá cap recompensa o aplausso (a no sé que fore a les dos galtes), ni la enchumenera ni una roda del tren. Trataben únicamen de autoconvénses de la seua propia valentía. ¿Mereix esta proba un suplissi tan refinat?

Lo rápit va entrá al túnel chulán, bufán, traén chispes, fen tremolá la montaña, sorollán les pedres. Los tres sagals estaben blangs, ajupidets, en los culets destapats a mich metro de la vía. Daniel, lo Mussol, va sentí que lo món se dislocabe daball dels seus peus, se desintegrabe sense remey y, mentalmen, se va santiguá. La locomotora va passá bufán al seu costat y una brafada calenta de vapor los va llepá lo cul. Van tremolá les parets del túnel, que se va omplí de un sarabastall de ferro. Per damún del fragor del ferro y la velossidat encaixonada, va arribá als seus oíts la advertensia del Moñigo:

- ¡Agarreutos dels ginolls!

Y se van agarrá, perque u manabe lo jefe y perque la atracsió del convoy ere casi irressistible. Se va agarrá dels ginolls, va tancá los ulls y va apretá la pancha. Va sé felís al constatá que habíe cumplit ce per be lo que Roc los habíe exigit. Se van sentí les risses sofocades dels tres amics al acabá de desfilá lo tren. Lo Tiñós se va alsá y va escomensá a tussí fart de fum. Después va tussí lo Mussol y, al remat, lo Moñigo. Lo Moñigo may arrencabe a tussí lo primé, encara que tinguere ganes de féu. Sobre estos extrems existíe sempre una competensia inexpresada. Sen enríen encara cuan Roc, lo Moñigo, va doná la veu de alarma.

- No trobo los pantalóns - va di.

Van pará les risses instantáneamen.

- Tenen que está per ahí - va corroborá lo Mussol, tanteján a la escurina.

Lo Tiñós va di: - Teníu cuidadet, no patejéu...

Lo Moñigo se va olvidá, per un momén, dels pantalóns.

- ¿U hau fet? - va preguntá.

Se van fondre a la tenebrosa oscurina del túnel les afirmassións satisfetes del Mussol y lo Tiñós.

- ¡Sí!

- Tamé yo - va confesá Roc, lo Moñigo; y sen va enriure al comprobá la rara unanimidat de les seues vísceres.

Los pantalóns seguíen sense apareixe. A paupóns van arribá a la boca del túnel. Teníen los culs esquichats de carbonilla y la temó per habé perdut los pantalóns y cansonsillos portabe a les seues cares una grassiosa expresió de sorpresa. Cap dells se va atreví a riure. Lo pressentimén de uns pares y un maestre enfadats y implacables no dixáe mol puesto a la alegría. De repén, cuatre metros mes abán, al mich de la sendeta que crusáe la vía, van vore un drap informe y negrot. Lo va arreplegá Roc, lo Moñigo, y los tres lo van examiná en detenimén. Sol Daniel, lo Mussol, va pugué di:

- Es un tros dels meus pantalóns - va di en un fil de veu.

La demés roba va aná apareixén, escampada a pedassos, per la senda. La onda de la velossidat habíe fet volá la roba, y lo tren la va desfé entre los seues ferros com una fiera fura. De no sé per este inesperat contratems dingú sen haguere enterat de la aventura. Pero eixos entes siniestros que constanmen floten al aire, los van embolicá lo assunto una vegada mes. Claro que, ni encara sospesán la travessura en tota la seua dimensió, se justificabe lo cástic que los va imposá don Moissés, lo mestre. Lo Peó sempre se passabe tres pobles. Ademés, lo castigá als alumnos pareixíe procuráli un goch indefinible o, per lo menos, la comisura dreta de la seua boca se estirabe, en eixos casos, hasta casi mossegá la negra pulsera de Curro Jiménez, Panchampla o lo Tempranillo.

¿Que habíen escandalisat al poble entran sense cansonsillos? ¡Pos claro! Pero ¿quína atra cosa podíen fé en aquell cas? ¿Se té que extremá lo pudor hasta lo pun de no torná al poble per lo fet de habé perdut los cansonsillos?
Ressultabe tremendo pera Daniel, lo Mussol; Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, tindre que dessidí sempre entre unes disjuntives tan penoses. Y ere encara mes mortificán lo que produíen en don Moissés, lo maestre, les seues coses, unes coses que ni de prop, ni de lluñ, li fotíen res.

Capitol XI, Adam, muller, Eva, delliuracio, lim

Capitol. XI. Com lo pare adam e la sua muller eua inspirats per la diuinal clemencia. Suplicaren en aquella per lur delliuracio ensemps ab tots los pares del lim.

(Falte la E mayúscula) Essent ja la senyora excellent de la edat disposta per al misteri que la sauiesa diuina la hauia creada: magestat volgue entendre e mirar sobre la miseria e captiuitat de Adam: e de la generacio (gereracio) sua: De que li deuem fer infinides gracies segons diu Dauid. ¶ Beatus qui intelligit sup (sup, la p en una rayeta a baix, pot sé super o be supegenum una paraula) egenum et pauperem. Car aquell que es beatitut etna (la t porte un ganchet a dal: eterna) deu esser lohat e magnificat e infinidament regraciat: perque li ha plagut entendre ab efficacia sobre la la pobrea extrema e captiuitat dolorosa del home per ell creat. E volent lo retornar assi inspira sa clemencia lo pare Adam que regonegues agudament quants dans hauia encorreguts per lo seu peccat. E sentint se axi tocat lo venerable pare Adam: recordas que ja passats cinch milia anys de la sua creacio: e que per sa propria culpa ell e los fills seus stauen de aquell temps ença en tan dura captiuitat: acompanyats de tantes dolors e miseries: e que tan larch temps hauia que duraua la dita pena: a ell iustament donada: per la desobediencia sua. Perque Adam e los que ab ell eren tingueren consell (c al revés+sell) dins los lims hon se trobauen. E dix lo pare Adam (Adá, a nassal, en este cas se podríe escriure n Adan, Adán, o m Adam) als fills seus. ¶ Filij mei qd faciemus qa conturbant me cogitationes mee: et non est hic locus quietus. Volent dir O fills meus molt amats y que farem: car les cogitacions e pensaments meus: me donen molta dolor e turbacio. Com me recort hauer perduda la heretat de parays per lo peccat meu: em veig (me recort + em veig. Igual que passe en lo + el, ña, hi ha una y, et, e, elíptica, me recort y me veig, que passe a em veig) exellat ensemps ab vosaltres en aquest loch de tenebres: hon noy ha consolacio nenguna ne repos. ¶ E hoyda la raho de Adam per los fills seus trauessats de molta dolor per la gran desauentura e perdua sua com tan poch los hauia durat lo stat tan preminent de innocencia: en que nostre senyor deu los hauia creat: no pogueren respondre al pare seu sino que romperen en gran e doloros plor. E la mare Eua que veu lo seu marit e fills en tanta dolor e pena atendrien se les entramenes d´aquella com a mare piadosa: e dix. O Adam senyor aquesta dolor mia es principalment: car yo he lançat a vos y als fills meus en tanta dolor e pena: e en cascu de vosaltres yo so turmentada: si a nostre senyor plahia yo volria passar la pena per tots: puix so causa del peccat: e vos senyor Adam e los fills meus fosseu deliures de captiuitat e cobrasseu la heretat vostra: qui per la errada mia haueu perduda Lo senyor ma creada pus amable per natura e molt pus piadosa que al home: perque yo pus viuament senta la dolor dels fills meus: E perço Adam senyor puix vos per lo mal consell meu fes aquella tan gran erra (errada, error) de desobeyr nostre senyor deu: e trencar lo manament seu: placiaus ara per merce escoltar la dolorosa paraula mia qui continuament pense e fabrique en la reparacio vostra e mia e dels fills meus. ¶ Et audi consilium meum et recuperabis sanitates. Car si a la senyoria vostra plaura hoyr lo consell meu: yo he ferma fe vos recobrareu salut a tota la natura vostra. E Adam sabent que era scrit. ¶ Vt vnde mors oriebatur: inde vita resurgeret. No volgue desestimar lo consell de sa virtuosa muller: ans li dix digau Eua lo queus parra bo: car tota cosa fare per recobrar la amistat e gracia del meu creador: lo qual ma auorrit: e lançat per la desobediencia mia. E lauors Eua ab molta amor dix. ¶ Ignoras (esta I mayúscula que pareix J!) quoniam benignitas dei ad penitentiam te adducit. Volent dir: senyor meu Adam ignora la discrecio vostra com apres lo vostre peccat la benignitat del senyor creador nostre vos tira a penitencia. ¶ E com sab la merce vostra penitencia vera deu esser acompanyada ab sperança de venia. Donchs senyor puix la penitencia haueu feta tan largament: confiar deueu la misericordia diuina nous sera negada. ¶ Acordaus senyor de aquell dormir tan dolç que vos senyor fes stant en lo stat de ignocencia: en lo qual segons la merçe vostra moltes vegades ma recitat: vos fon reuelat que nostre senyor deu vostra carn pendria: e ques faria home E siau cert que ab tot per lo nostre peccat aço sia differir: la clemencia sua fara lo que promes (pmes) vos hauia: car sa magestat ha dit. ¶ Celum et terra transibunt: verba autem mea non preteribunt. ¶ Car lo cel e la terra pssaran: e la sua paraula restara ferma: E per la iniquitat nostra no cessara la misericordia sua de manifestar se als homens. ¶ E a mi senyor acorda que aquell dia doloros que fom lançats de la heretat nostra quis deya parays terrenal: nostre senyor deu irat (jrat) contra la serpent: qui a mi hauia decebut: dix a ella. ¶ Ipsa conteret caput tuum. Volent dir: al diable qui prenint forma de serpent me hauia enganat: que per dona li seria trencat lo cap. ¶ Aço no ignore yo que de mi nos pot entendre. Car yo per ma desauentura no he trencat lo cap al diable: ans ell ha vençut a mi: e lançat tota la generacio mia en la captiuitat dolorosa que ara som. ¶ E perço hauem a creure que altra dona te a venir que sera causa e principi de la reparacio nostra: e trencara lo cap al diable leuant li la tirannica potestat e senyoria que te sobre nosaltres. ¶ E de aquesta senyora e filla nostra foren a mi reuelades grans coses en lo començ de les mies dolors: e tota la mia vida la he reclamada e desijada: e no la he mereixcuda veure en los dies meus. ¶ E ara so certa segons la relacio que a vos senyor e a mi es stada feta que en la terra de judea es nada vna donzella de tanta excellencia: que jas canta publicament de ella. ¶ Nec primam similem visa est nec habere sequentem. E aço es cosa molt certa: que desque lo mon es creat: ab tot que en la generacio nostra haja agut moltes virtuoses dones: noy ha agut james semblant a aquesta en excellencia e virtuts. La qual so molt certa: es stada preseruada per la potencia diuina d´aquella ley comuna que fon imposada per lo nostre peccat. De qua cantat gemens Dauid. ¶ Ego in iniquitatibus conceptus sum: et in peccatis mater mea in vtero me aluit. Car totes les gracies e prerogatiues que son stades partides en totes les creatures angeliques e humanes: en ella sola son trobades iustades. E si yo en la mia creacio fuy neta de tacha original: quant mes deueu creure senyor Adam que es stada neta en pus singular grau aquesta filla e senyora nostra: de la qual diu Dauid. ¶ Non fecit taliter omni nationi. ¶ Volent dir que no ha fet nostre senyor deu tanta singularitat de gracies a nenguna nacio passada present ni esdeuenidora com a aquesta sola senyora. E perço en la natiuitat sua han cantat los angels en presencia sua. ¶ Natiuitas tua gaudium annunciauit vniuerso mundo. ¶ Car per la presencia sua tot lo mon sera alegrat. E dien que la dita senyora se es criada en lo temple de deu: e es stada tant amada y reuerida per los habitadors del dit temple que tots vna voce dicentes dien de sa excellent senyoria. ¶ Non est talis mulier super terram. Volent dir que tal dona com aquesta james naixque sobre la terra. ¶ E ja senyor Adam es aquesta donzella de edat de matremoni: car segons lo compte que yo tinch ja passa los dotze anys. Aram (ara me, ara em) par (pareix) a mi que es hora de cridar e demanar al nostre creador e senyor misericordia e perdo. Car si a sa magestat plaura hauer nos merce: e humiliarse tant ques vulla vnir ab la natura nostra: offerir liem (li ham, havem, de oferir) aquesta excellent senyora e filla nostra. Si plaura a sa clemencia pendre la per sposa puix sa magestat la ha tant dignificada e de singulars dons dotada: que dona atreuiment a nosaltres de pensar en aquest matremoni: ab tot no haja nenguna comparacio del creador a la creatura: sa clemencia egualara aquests estrems: per mija de aquesta senyora: En tant que lome peccador gosara acostar se a la magestat del seu creador. ¶ E Adam hauent be atentament escoltat tot lo rahonament de sa discreta muller fon tan alegre que dix. O eua hoyt lo que dit maueu de aquesta senyora. ¶ Factum est cor meum tanquam cera liquescens in medio ventris mei. ¶ Volent dir: Lo cor meu per extrem goig es axi regalat com cera calenta (liquescens: licuada, que se fon) dins les entramenes mies. Car crech certament ara es vengut lo temps: en lo qual la clemencia diuina remediara les dolors mies per mija de aquesta senyora sanctissima filla nostra. ¶ E agenollant se lo pare Adam en terra ab grandissima feruor e deuocio comença a reclamar la clemencia diuina dient. ¶ O rex gentium et desideratus earum: veni salua hominem quem de limo formasti. ¶ Volent dir: O rey e princep de tota creatura en vostra sola clemencia es lo desig esperanca mia e de tots los fills meus. A vos senyor demanam queus placia deuallar e saluar lo miserable home que d´l lim de la terra haueu format. Vos senyor sabeu quanta es la miseria humana: hajau pietat de la errada mia. car sens vos ajudador meu nom puch leuar. ¶ Adiuua me domine quia in te confidit anima mea. E la venerable mare Eua que la dolor de tots los seus fills molt tendrament sentia ab feruor no recomptable comenca a cridar vn crit molt piados dient. ¶ Domine si vis potes me mundadare. Volent dir: O senyor y vida mia la dolor e dan dels fills meus propria pena mia es. E prostrant se en terra deya. Domine salua nos quia perimus. Volent dir: O senyor qui sou pietat immensa saluau nos que del tot perim sens lo auxili e multissima clemencia e adiutori vostre. E apres deya ¶ O domine clementissime veni et noli tardare relaxa façinora plebi tue. Volent dir o clemencia infinida cuytau la venguda vostra car ja defallen los fills meus per longa sperança. ¶ Miserere nostri deus omnium: et respice nos: et ostende nobis lucem miserationum tuarum: O senyor y hajau merçe de la longa dolor mia: delliuré (delliurem, delliuren) la vostra clemencia aquests fills de tan dura captiuitat: mirau senyor sobre nosaltres: e mostrau nos la lum (lu3, que pareix luz) resplandent de les infinides misericordies vostres. ¶ E leuant se la amable mare giras als fills seus dient los: O fills cridau e no cesseu: nomenau vos fills meus: perque la piadosa dolor de la mare vostra pus facilment moga la clemencia diuina a hauer merçe de vosaltres. ¶ Yo trista mare quius deuia guardar per tendrea de amor de tot dan e perill vos he lançats en tanta dolor e miseries: yo quius deuia conseruar la heretat vostra: vos he procurat (pcurat) captiuitat trista e penosa: e ara fills ajudar nous puch recorreu ab gran fiança a aquell qui ajudar vos pot: Lo qual ha dit. ¶ Sine me nichil potestis facere. E los atribulats fills hoyda la amonestacio de la senyora mare sua començaren a reclamar e cridar la misericordia diuina dient. O clement e piados senyor veus açi los exellats fills de Eua que per manament de vostra magestat son stats bandejats del regne vostre per lo peccat dels primers parents: quantes penes e angusties hauem soffert en la dolorosa peregrinacio nostra: no basta lengua humana a esplicar la menor part: ara ab dolor e gemechs suplicam la merçe vostra vulla donar fi al exili nostre. ¶ O domine aspice de sede sancta tua: et cogita de nobis: inclina deus meus aurem tuam et audi. Aperi occulos tuos et vide tribulationem nostram. O senyor rompeu los cels e deuallau: car sens vos perim ajudau nos creador nostre: Car de vostra magestat es dit. ¶ Nichil odisti eorum q fecisti. Volent dir que no auorriu (avorriu; aborrezcáis; odisti : odio, odi) les coses que fetes haueu: E perço senyor no pereixca la obra de les vostres mans per la iniquitat nostra: treballats som sens repos: e podem dir. ¶ Lassati sumus in via iniquitatis et perditionis: et ambulauimus vias difficiles: viam autem domini ignoramus. O senyor tan cansats e lassats som en la via miserable d´aquest mon. hon y ha infinits laços de perdicio: anam per vies difficils: la via vostra senyor ignoram E perço suplicam la pietat vostra dient cascu per si ¶ Vias tuas domine demonstra michi et semitas tuas edoce me. Volent dir: O senyor illuminau nos que vejam e conegam lo cami dels vostres manaments. E les estretes vies de perfectio perque prestament pugam venir a vos y atenyer la gracia vostra tan desijada. ¶ E aquests miserables fills de Adam vehent se en tanta necessitat començaren a reclamar en ajuda sua los ciutadans de parays qui son los sancts angels dient a ells ¶ O gloriosi principes qui statis in domo domini in atrijs domus dei nostri ¶ Suplicau la clemencia diuina que li placia hauer pietat de nosaltres: E que done fi al exili nostre: e pugam peruenir al loch hon vosaltres sou: Car le animes nostres han fet insaciable de veure lo nostre creador qui es vida y amor nostra. ¶ E continuant aquestos crits. ¶ Resonabat terra in voces eorum. E entra aquell crit tan piados per la ciutat de parays: e los ciutadans de aquella moguts de gran caritat desijosos de la reparacio humana: leuaren se de les cadires: e vingueren tots justats dauant lo tro de la alta magestat diuina. ¶ Et ceciderunt in conspectu throni in facies suas et benedixerunt viuentem in secula seculorum. ¶ E dreçant se ab gran reuerencia digueren. O potencia infinida ¶ Dimitte eos quia clamant post nos. Volent dir sia de vostra diuina clemencia atorgar a aquests miserables fills de Adam la peticio sua: e que ixquen de aquella dura captiuitat: e vinguen a lohar la magestat vostra: e a possehir estes cadires qui stan buydes per lo cayment de aquells superbos angels: qui a la justa ordinacio de vostra clemencia no sotsmeteren la voluntat sua E lo misericordios senyor responent als angels dix que acceptaua la peticio sua e que prestament ell trametria vn princep en la terra d´aquests catius per veure de ques clamen: ne que demanen: si tenen res per a pagar lo rescat.

Persona - Petar

  

Persona, s. f., lat. persona, personne.

Si que anc jorn no fon persona a cui ela parles ni demandes de lui.

V. de Pons de Capdueil. 

De sorte qu'oncques jour (jamais) ne fut personne à qui elle parlât ni s' informât de lui.

Un sirventes farai d'una trista persona. 

Palais: Un sirventes. 

Un sirvente je ferai sur une triste personne.

Mas anc non vist menar son par dol a persona. V. de S. Honorat.

Mais oncques vous ne vîtes mener son pareil deuil à personne.

- Corps, individu.

Li vestiment son saint, mas fals' es sa persona. 

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna aura.

Les vêtements sont saints, mais faux est son individu.

Loc. Ieu, qu' en pert lo cor e la persona. 

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no.

Moi, qui en perds le coeur et le corps. 

Adv. comp. Fassa hom gach en persona.

Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.

Qu'on fasse guet en personne.

- Terme de théologie.

Lo Senher qu'es una persona en tres. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Le Seigneur qui est une personne en trois. 

De Nazareth reys Jhesus, 

Pair' en tres personas, us 

E Filhs e Sanhs Esperitz.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

De Nazareth roi Jésus, un, en trois personnes, Père et Fils et Saint-Esprit.

- Terme de grammaire.

Aici finis en las tres personas el singular del temps presen del indicatiu.

Gramm. provençal.

Ainsi finit avec les trois personnes le singulier du temps présent de l'indicatif.

CAT. ESP. Persona. PORT. Pessoa. IT. Persona. (chap. Persona, persones.)

2. Personatge, Personage, s. m., personnage.

Lo dit personatge trames devers lo visconte. 

Chronique des Albigeois, col. 16.

Ledit personnage transmis devers le vicomte.

D'un personage a lui fidel.

Fors de Béarn, p. 1074.

D'un personnage à lui fidèle.

CAT. Personatge. ESP. Personage (personaje). PORT. Personagem. 

IT. Personaggio. (chap. Personaje, personajes; personache, personaches.)

3. Personal, adj., lat. personalis, personnel.

Execution tant personal coma autra per deutes.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 490. 

Exécution tant personnelle comme autre pour dettes.

Las dictios dels verbs personals. Leys d'amors, fol. 56. 

Les termes des verbes personnels. 

Subst. Personal val mays qu' impersonal. Leys d'amors, fol. 75. Personnel vaut mieux qu'impersonnel. 

CAT. ESP. Personal. PORT. Pessoal. IT. Personale. 

(chap. Personal, personals.)

4. Personalment, adv., personnellement.

Adjornar personalment per denant lui.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. IX, fol. 167. 

Ajourner personnellement par devant lui. 

CAT. Personalment. ESP. Personalmente. PORT. Pessoalmente. 

IT. Personalmente. (chap. Personalmen.)

5. Personalitat, s. f., lat. personalitatem, personnalité.

Aquesta pluralitatz significa motas personalitatz.

Leys d'amors, fol. 54. 

Cette pluralité signifie de nombreuses personnalités.

Angel ha... perfiecha personalitat. Eluc. de las propr., fol. 9. 

(chap. L' ángel té... perfecta personalidat.) 

Ange a... parfaite personnalité.

(chap. Personalidat, personalidats. ESP. Personalidad.)

6. Personat, Perzonat, s. m., personnat, bénéficier.

Per los personatz

O dic o per prelats.

G. Riquier: Pus Dieu.

Pour personnats je le dis ou pour prélats.

- Adj. Qualifié, élevé en dignité.

Aitan be son perzonatz.

P. Vidal: Abril issic. 

Si bien ils sont qualifiés.

CAT. Personat. ESP. Personado. (chap. Personat, personats, personada, personades : personalidat, personalidats : gen importán; 

benefactó, benefactós, benefactora, benefactores.)

7. Despersonar, v., dépeupler.

Lo reierme de Fransa desfai e despersona.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 1.

Le royaume de France détruit et dépeuple.

(chap. Despoblá: despoblo, despobles, despoble, despoblem o despoblam, despobléu o despobláu, despoblen; despoblat, despoblats, despoblada, despoblades. Contrari: poblá, repoblá.)

3. Impersonal, adj., lat. impersonal, impersonnel.

L' infinitius es impersonals, so es ses persona.

Del verb impersonal no tractem.

(chap. L'infinitu es impersonal, aixó es sense persona.

Del verbo impersonal no tratem.)

Leys d'amors, fol. 75 et 90.

L'infinitif est impersonnel, c'est-à-dire sans personne.

Du verbe impersonnel nous ne traitons pas.

CAT. ESP. Impersonal. PORT. Impessoal. IT. Impersonale.

(chap. In + personal, n se fa m dabán de la p: impersonal, impersonals.)

Perspectiu, adj., du lat. perspectus, perspectif, qui a rapport à la perspective. 

Segon que demostra la sciencia perspectiva.

Eluc. de las propr., fol. 107. 

Selon que démontre la science perspective.

(chap. Perspectiu, perspectius, perspectiva, perspectives.)

2. Perspectiva, s. f., perspective, traité de perspective. 

Segon que ditz Alacen en sa perspectiva. Eluc. de las propr., fol. 14.

Selon que dit Alacen en sa perspective.

(chap. Perspectiva, perspectives.)

Pertus, Pertuis, s. m., du lat. pertusus, pertuis, trou, crevasse. 

Aia al mieh luoc un pertus. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Qu'il y ait au milieu un trou.

Tu qu' estas com fan rat en pertus.

G. Rainols d'Apt: A tornar m' er.

Toi qui demeures comme font rats en trou.

Per un pertuis de taraire.

Marcabrus: Auias de chan. 

Par un pertuis de tarière. 

ANC. FR. Li berteisches garnir, è li pertuz garder. Roman de Rou, v. 4261. Dans les pertuis de ton tronc.

Ronsard, t. I, p. 498.

Par le petit pertuis d'un gran tuyau percé. 

Premières Œuvres de Desportes, fol. 242.

IT. Pertuso, pertugio. (N. E. Véase el puerto Perthus, Pertús : tajo, raja, apertura. Chap. Cribassa, cribasses; tall, talls; bada, bades; forat, forats.)

2. Pertusos, adj., poreux.

Sucre... es pertusos, e fon de leu. Eluc. de las propr., fol. 228. 

Sucre... est poreux, et fond facilement.

(chap. Lo sucre... es porós, y se fon fássilmen.)

3. Pertusar, v., percer, trouer, perforer, cribler.

Darz d'acer voill que ill pertus la pansa.

Lanza: Emperador avem.

Je veux que dard d'acier lui perce la panse.

Ambas las nars li pertuzatz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les deux narines vous lui percez.

Part. pas.

Non es mes en bassac pertussat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

N'est pas mis en bissac troué.

Quan be se dreça, lo cel n' a pertusat. Poëme sur Boèce.

Quand bien elle se dresse, le ciel elle en a percé. 

Fort destreg de lebrozia que l' a tot pesseiat e pertuzat.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3.

Fortement étreint de lèpre qui l' a tout brisé et criblé.

ANC. FR. Nulz vers ne la puet pertuisier

Ne son vernis vermenuisier.

Jehan de Meung, Trésor, v. 634.

Faisant parler dessous ses divins doigts 

Un chalumeau pertuisé par neuf fois.

Scevole de Sainte-Marthe, p. 69.

IT. Pertugiare.

Peryodus, s. m., périodus, sorte de ponctuation qui correspondait au point et virgule.

Peryodus es us ponchs ab una tirada, so es ab una vergueta tirada ad enjos (N. E. Algo parecido a ĭ). Leys d'amors, fol. 144.

Le périodus est un point avec un tiret, c'est-à-dire avec une petite barrette tirée en dessous (ĭ).

Pes, Pez. f., lat. pix, poix, glu, colle.

Apres aiatz de pes fort neta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après ayez de la poix fort nette.

Qui tocha la pez. Trad. de Bède, fol. 35.

Qui touche la poix.

ESP. PORT. Pez. IT. Pece. (chap. La pez es una pega que se fique a dins de les botes de cuero; tamé se li pot di brea, que se fa aná per a calafatá o embreá barcos o barques.)

2. Pegz, s. f., poix.

Saumada de pegz.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114. 

Charge de poix.

3. Pega, Peja, s. f., lat. pice, résine. 

Pega es humor de pi, per decoctio de foc negra et indurzida.

Eluc. de las propr., fol. 218. 

Résine est suc de pin, par décoction de feu noire et durcie.

- Poix, colle, glu.

Pudion a pegua e a solpre. Revelatio de las penas d'yferns.

(chap. Putíen (pudíen, féen pudó) a pega y a sofre.)

Puaient à poix et à soufre.

Lo pegairos dona, l' an, de leida, II massas de peja.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Le marchand de poix donne, par an, de leude, deux masses de poix.

ANC. FR. Il estoit noir comme peige bouillie. 

Roman français de Fierabras, liv. II, part. III, c. 6 et 7. 

CAT. ESP. Pega. (chap. Pega, pega grega per a empeltá; pegues; pegamento, pegamentos; cola, coles.)

4. Pegar, v., lat. picare, poisser, goudronner, enduire, cirer. 

Una caysseta mandet far,

E vay la defora pegar.

V. de S. Honorat.

Une cassette il commanda de faire, et va la poisser extérieurement.

CAT. ESP. PORT. Pegar. (chap. Apegá, pegá; apego, apegues, apegue, apeguem o apegam, apeguéu o apegáu, apeguen; apegat, apegats, apegada, apegades.)

5. Pegairos, adj., marchand, fabricant de poix.

Lo pegairos dona, l' an, de leida, II massas de peja.

Charte de Besse, en Auvergne, de 1270. 

Le marchand de poix donne, par an, de leude, deux masses de poix.

6. Empeguir, v., poisser, oindre, frotter, s'embrouiller.

Fig. Don fassa home empeguir. 

Vos, sitot non an sazo 

Lur dig, no vulhatz enpeguir. 

Els s' empeguisson de plazer.

P. Vidal: Abril issic. 

Dont il fasse homme s'embrouiller. 

Vous, quoique n'ont pas (ne soient pas de) saison leurs propos, ne veuillez pas vous embrouiller. 

Ils s'embrouillent à plaisir.

Part. pas. Mentr' aissi son enpeguit.

P. Vidal: Abril issic. 

Tandis qu'ils sont ainsi embrouillés. 

ANC. FR. Vous me semblez à une souris empegée; tant plus elle s'efforce soy dépestrer de la poix, tant qu'elle s'en emberne. 

Rabelais, liv. III, ch. 36. 

ANC. CAT. Empeguir.

7. Empegar, Enpegar, Empezar, Enpezar, poisser, goudronner, enduire, empeser.

Ni 'ls capels blans engrezar ni enpezar, ni 'ls negres colrar ab pega non farem.

Ieu non empezarai ni farai empezar alcun capel.

Cartulaire de Montpellier, fol. 144.

Nous ne ferons ni oindre ni goudronner les chapeaux blancs, ni colorer les noirs avec de la poix.

Je ne goudronnerai ni ferai goudronner aucun chapeau.

Pega naval apta per linir et enpegar naus. Eluc. de las propr., fol. 218. Poix navale apte à enduire et goudronner navires. 

CAT. ESP. Empegar. IT. Impeciare.

8. Empeguntar, v., poisser, enduire de poix.

Part. pas. Una caxeta empeguntada

E calefatada.

V. de S. Honorat.

Une petite caisse enduite de poix et calfatée.

CAT. ESP. Empeguntar.

Pessa, Peza, s. f., pièce, morceau, lambeau. 

Voyez Denina, t. III, p. 58.

Lo mort, e 'nporta 1 pessa e pueys autra. V. et Vert., fol. 24. 

Le mord, et emporte une pièce et puis l'autre. 

Loc. prov. Per V sols a om la pess' e 'l pan.

(chap. Per sinc sous (sueldos) se té la passa y lo pa.)

Sordel: Qui be s membra.

Pour cinq sous on a la pièce et le pan.

- Espace de temps.

Quant el s' auzi saludar

De part vos, non poc mais sonar

D' una pessa.

Un troubadour anonyme: Senhor vos. 

Quand il s' ouït saluer de par vous, il ne put plus parler d'un espace de temps.

Adv. comp. Gran peza lo deu hom tener.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Grand espace de temps on doit le tenir. 

ANC. FR. Quant li rois ot demouré en ces parties une pièce. 

Demoura une pièce du temps, puis s'en parti. 

Chr. de Fr. Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 237; et t. III, p. 155.

Grant pièce aveit lur terre éue. Roman de Rou, v. 7905.

Qui estoient bien las, car ils avoient grand pièce couru.

Comines, liv. I, p. 525.

IT. Dimorarsi una pezza con voi. 

Egli ha gran pezza che, etc.

Boccaccio, Decameron, IV, 2; II, 5. 

Li principi de' Romani si tacerono grande pezza. 

Cento novel. antic., n° 92.

CAT. Pessa. ESP. Pieza. PORT. Peça. IT. Pezza. (chap. Pessa, pesses.)

2. Pesseiar, Peceiar, Pezeiar, Pesegar, Pessuguar, Peciar, v., briser, mettre en pièces, rompre, mutiler.

Lo fes tot pesseiar.

Bertrand de Born: Quan vey. 

Le fit tout mettre en pièces.

Tant escut peciar e fendre. Guillaume de Tudela. 

Tant d'écus briser et fendre.

Trenquet lo e 'l peseguet, et cant l' ac peseguat.

Abr. de l'A. et du N.-Test., fol. 12. 

Le cassa et le mit en pièces, et quand il l'eut mis en pièces.

Combatr' et envazir 

Murs, tors, e peceiar, 

Ardre e fondr' eissamenz.

B. Calvo: Mout a que. 

Combattre et envahir murs, tours, et mettre en pièces, brûler et renverser également.

Fig. Plus cai d'aut pretz, plus franh e pesseya.

Aimeri de Peguilain: Destreitz cochatz.

Plus mérite choit de haut, plus il se casse et se brise.

A penas sent qui 'l bat o 'l pessuga. Eluc. de las propr., fol. 77.

A peine il sent qui le bat ou le mutile.

Loc. Can se viron pesseiar a cartiers.

P. Cardinal: Tendas e traps. 

Quand ils se virent briser à quartiers.

- Déchirer.

Lo peronhs es una veruga

Sus en la cropa, que s pessuga

Tot auzel, can se vol peronner.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le péron est une verrue sur le croupion, que se déchire tout oiseau, quand il veut s'enduire.

Fig. Escas non vol qu' om lo pessug.

Bernard De Venzenac: Pus vey. 

L'avare ne veut pas qu'on le déchire. 

Prov. Qui non pot mordre, pessuga.

Gavaudan le Vieux: Lo vers.

Qui ne peut mordre, déchire. 

Part. prés. O bona asta de fraisne o masa peceiant. Guillaume de Tudela.

Ou bonne lance de frêne ou masse mettant en pièces. 

Part. pas. Aqui veirem manz sirventz peceiatz. 

Blacasset: Gerra. 

Là nous verrons maints sergents mutilés. 

Manta testa pezeiada. V. de S. Honorat.

Mainte tête brisée.

Fig. En aitals motz peceiatz.

Giraud de Borneil: Si 'l cor no m.

En tels mots brisés.

ANC. FR. Qu'il li a pecoié l' escu. Roman du Renart, t. III, p. 245. 

Que l' anelet qui fu s' amie 

Féust perdus ne peçoiez.

Fables et cont. anc., t. II, p. 421. 

Tant que l' eschine ai peçoiée. Roman du Renart, t. II, p. 339.

Que il le fist et fendre et peçoier.

Roman d'Agolant, v. 929.

ANC. CAT. Pecejar. CAT. MOD. Pessigar. IT. Pizzicare. 

(chap. Fé a pesses, pessejá; pessigá, de pessic (pellizco en castellá): pessigo, pessigues, pessigue, pessiguem o pessigam, pessiguéu o pessigáu, pessiguen; pessigat, pessigats, pessigada, pessigades.)

3. Pessar, Pezar, v., briser, casser, rompre.

Pessa lazes e cordons.

(chap. Trenque (chafe) llassos y cordons.)

L'uns si pezet lo bratz, l'autre esdevenc rancs. V. de S. Honorat. 

Brise lacets et cordons.

L'un se cassa le bras, l'autre devint boiteux.

Part. pas. De viure non ac conort,

Ans cugeron qu'ell fos pessat

Per lo verin qu'el ac tocat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

De vivre n'eut espoir, mais ils crurent qu'il fut brisé par le venin qu'il eut touché.

4. Peceiador, adj., briseur, casseur, coupeur. 

Ab lui s'en van bel feridor de lanza, 

Pecciador de cambas e de bratz.

B. Zorgi: No m laissarai.

Avec lui s'en vont beaux frappeurs de lance, briseurs de jambes et de bras.

5. Peassar, v., rapiécer, raccommoder.

Sens peassa et ajusta

So que largueza frusta.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Sens rapièce et rajuste ce que largesse dépèce.

ESP. Pedazar.

6. Espessar, Espezar, v., briser, mettre en pièces, dépecer.

Colompnas e marmes entiers

A fag espessar per cartiers.

V. de S. Honorat.

Colonnes et marbres entiers il a fait briser par quartiers. 

Bertran, mestier no m' azauta de sirven,

C' om l' espesa e l' eisorba e l' art e 'l pen.

T. d'Augier et de Bertrand: Bertran.

Bertrand, ne me convient pas le métier de sergent, vu qu'on le met en pièces et l'aveugle et le brûle et le pend.

IT. Spezzare.

7. Espesseiar, Espessegar, v., briser, mettre en pièces, déchirer.

Elhs los van totz espessegar, que no n' escapero mays IIII que aportero las novelhas. Philomena.

Ils les vont tous mettre en pièces, de sorte que n'en échappèrent que quatre qui apportèrent les nouvelles.

Part. pas. Mortz e nafratz tan laydament

Et espesseiatz per Sarrazins. V. de S. Honorat.

Tués et blessés si laidement et mis en pièces par Sarrasins.

Los autres, que no volgro penre baptisme, foro totz espessegatz.

Philomena.

Les autres, qui ne voulurent prendre baptême, furent tous mis en pièces.

ANC. FR. A plusurs fist traire les denz 

E li altres fist espeecer.

Roman de Rou, v. 6098. Var.

(chap. Despedassá: despedasso, despedasses, despedasse, despedassem o despedassam, despedasséu o despedassáu, despedassen; despedassat, despedassats, despedassada, despedassades.)

3. Despessar, Despezar, Despechar, v., dépecer, mettre en pièces, diviser, distribuer.

Cels falz Juzieus ferir e despechar. Passio de Maria. 

Ces faux Juifs frapper et mettre en pièces.

Lo despezon plus menudamens que hom no fay carn a mazell.

V. et Vert., fol. 25.

Le dépècent plus menuement qu'on ne fait chair à boucherie.

Be say que mos payres, lo reys,

Non despesa aysi son peys

Ni las viandas a sa gent.

V. de S. Honorat.

Je sais bien que mon père, le roi, ne distribue pas ainsi son poisson ni les subsistances à sa gent.

Part. pas. Totas sas viandas sant Honorat avia despesadas a paures.

V. de S. Honorat. 

Toutes ses subsistances saint Honorat avait distribuées aux pauvres.

Pesseguier, Presseguier, s. m., du lat. persicus, pêcher.

Florisson li pesseguier.

(chap. Florixen los pressegués.)

Marcabrus: Al departir. 

Fleurissent les pêchers.

Aquel presseguiers es floritz. Leys d'amors, fol. 73. 

Ce pêcher est fleuri.

CAT. Presseguer. PORT. Pessegueiro. (chap. Pressegué, pressegués. ESP. Melocotonero.)

2. Presega, s. f., pêche.

De presegas auretz nogaills; 

Faitz n' oli.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De pêches vous aurez noyaux; faites-en huile. 

CAT. Presseg. PORT. Pessego. IT. Persica. (chap. Préssec, pressecs, bresquilla, bresquilles; mullarero, mullareros per la zona de Fraga, Maials, etc. ESP. Melocotón.)

Pestar, v., lat. pistare, piler.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Sol de pestar en morter 

Pebre, e de tastar sabrer. 

Le moine de Montaudon: Fort m'enoia. Var. 

Seulement de piler en mortier poivre, et de tâter sauce. 

ESP. Pistar. PORT. Pisar. IT. Pestare.

Pestilentia, Pestilencia, Pestilensa, s. f., lat. pestilencia, peste,

contagion.

Guerras e pestilentia an destrug la ciptat. V. de S. Honorat. 

Guerres et peste ont détruit la cité.

Per la pestilencia d' aqui on ve lo vens. Liv. de Sydrac, fol. 48. 

Par la contagion de là où vient le vent.

Roma delhiurada de la pestilensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 37. 

Rome délivrée de la peste.

ANC. FR. D' estrange pestilence et de ocisiun. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 7.

CAT. ESP. PORT. Pestilencia. IT. Pestilenzia, pestilenza. 

(chap. Peste bubónica, pestes; pestilensia, pestilensies; contagi, contagis; pandemia, pandemies; corrupsió, corrupsions; peste tamé es pudina, corrompina, mala auló, com passabe als puestos aon ñabíe peste. 

Lo Decamerón, traduít al chapurriau, escomense en este tema.)

2. Pestilencial, adj., pestilentiel.

L' ayre pestilencial depuron. Eluc. de las propr., fol. 134-5.

(chap. L' aire pestilén depuren.)

Épurent l'air pestilentiel.

CAT. ESP. PORT. Pestilencial. IT. Pestilenziale.

3. Pestilent, adj., lat. pestilentem, pestilent, empesté.

Per infeccio d' ayre pestilent. 

Soven engendra pestilens malautias.

Eluc. de las propr., fol. 81 et 16. 

Par infection d'air empesté. 

Engendre souvent maladies pestilentes. 

CAT. Pestilent. ESP. PORT. IT. Pestilente. 

(chap. Pestilén, pestilens, pestilenta, pestilentes.)

4. Pestiferat, adj., pestiféré.

Substantiv. Nombre de pestiferatz.

Carya Magalon, p. 52.

Nombre de pestiférés.

(chap. Apestat, apestats, apestada, apestades.)

Pet, Peit, s. m., lat. peditus, pet, vent. 

Qu' eu fassa 'l petz per lor donar de ven.

T. du Comte de Provence et d'Arnaud: Amics. 

Que je fasse le pet pour leur donner du vent.

Tals peitz que son de corn vos semblaran.

T. de Montan et d'une dame: Ieu veng.

De tels pets que son de cor ils vous sembleront.

CAT. Pet. ESP. Pedo. PORT. Peido. IT. Peto. (chap. Pet, pets.)

2. Petar, v., lat. pedere, péter, éclater.

Las castanhas del brasier

Peton quan no son mordudas.

(chap. Les castañes del brasé peten cuan no están mossegades - tallades, badades, ubertes, etc.)

Un troubadour anonyme: Las castanhas.

Les châtaignes du brasier pètent, quand elles ne sont pas mordues.

CAT. Petar. PORT. Peidar. (chap. Petá, petás: yo me peto, petes, pete, petem o petam, petéu o petáu, peten; petat, petats, petada, petades. Petaré, petarás, Juaquinico Monclús petará de gort, petarem, petaréu, petarán; petara, petares, petare, petarem, petareu, petaren; petaría, petaríes, petaríe, petaríem, petaríeu, petaríen; petera, peteres : ganes de fotres pets. Explotá, estallá.)