Lexique roman; Mens, Menhs, Menz, Meins, Meynhs, Meyns

Mens, Menhs, Menz, Meins, Meynhs, Meyns, adv. de quantité, lat. minus, moins. 

Voyez Denina, t. I, p. 169. 

Si comensa alcuna bona obra ab alcuna fervor, lendema n'a mens, lo ters jorn mens, e lo quart cays non re. V. et Vert., fol. 13.

S'il commence aucune bonne oeuvre avec quelque ardeur, le lendemain il en a moins, le troisième jour moins, et le quatrième quasi rien. 

Adv. de compar.

Plus m' esfors, e meyns me val.

Deudes de Prades: Ab cor leial. 

Plus je m' efforce, et moins me vaut. 

Aquel que meins amam, meins sofertam. Trad. de Bède, fol. 22.

Celui que moins nous aimons, moins nous supportons. 

Car pot esser C milia ans, o plus o menhs.

Liv. de Sydrac, fol. 30.

Car il peut être cent mille ans, ou plus ou moins. 

Pauc m'es del dol, e menz del dan.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Peu m' importe du deuil, et moins du dommage.

Quoique seul, s'il était suivi d'un adjectif, il indiquait relation:

El faria tot son voler, 

Per meynhs bella, quar l' abellis.

Guillaume de Berguedan: Mais volgra.

Il ferait toute sa volonté, pour moins belle, parce qu'elle lui plaît.

Ordinairement la relation était indiquée par QUE ou DE:

S' ieu derenan sui siens,

A mens me tenh que Juzieus.

P. Vidal: De chantar. 

Si dorénavant je suis sien, je me tiens à moins que Juif.

Mens d' orp es selh que per estranh pays

Se fai menar ad orp qu' el vuelh aucir. 

Serveri de Girone: Del mon volgra. 

Moins qu' aveugle est celui qui par étranger pays se fait mener à aveugle qui veut l'occire. 

Loc. Qui trop s' yssaussa, mens es 

Bayssan.

B. Martin: D' entier. 

Qui trop s' exhausse, est moins en baissant. 

Res no y es menhs, mas quar merce no 'l pren 

De me.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Rien n'y est moins (n'y manque), excepté que merci ne lui prend de moi.

Ab Dieu servir ve gratz et onramens, 

E, sens servir, cavayer a 'l mielhs mens. 

Serveri de Girone: Cavayers. 

Avec servir Dieu vient agrément et honneur, et, sans (le) servir, cavalier a le mieux en moins.

Substantiv. En ma dompna non tanh ni meyns ni mais.

P. Bremond Ricas Novas: Ben deu estar. 

En ma dame ne convient ni moins ni plus. 

Ops es qu' amix que ben ama 

Prenga 'l menhs, e ponh' el mays.

Giraud de Borneil: Quan brancha. 

Est nécessaire qu'ami qui aime bien prenne le moins, et tente le plus. Adv. comp. Muer ades mens cada mens.

Folquet de Marseille: Tant mov de. 

Je meurs maintenant petit à petit. 

Res mais ni meins no i cove.

B. de Ventadour: Conortz era. 

Rien plus ni moins n'y convient. 

Mas tot lo mens aitant en retendrai,

Qu' ins en mon cor l' amarai a rescos. 

Folquet de Marseille: S' al cor plagues.

Mais tout le moins autant j'en retiendrai, qu'au dedans de mon coeur je l'aimerai en secret. 

A tot lo mens m'er l' atendres honors. 

Aimeri de Sarlat: Fis e leials. 

A tout le moins me sera l' attendre honneur.

ANC. FR. Regarde à tout le moins la douleur que j'endure. 

Premières œuvres de Desportes, fol. 294. 

Que mas cansos aprenda, 

O al per mens que, si 'l plai, las entenda.

Albert de Sisteron: En amor ai. 

Qu'elle apprenne mes chansons, ou pour le moins que, s'il lui plaît, elle les entende.

Selh que plus volia mantener... 

Humilitat, orguelh ses vilania,

E 'ls bons mestiers totz ses menhs e ses mai. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben.

Celui qui plus voulait maintenir... humilité, fierté sans vilenie, et les bons offices tous sans moins et sans plus.

Un sac li vai mostrar de deniers pauc mens plen. V. de S. Honorat. 

Un sac lui va montrer de deniers à peu près plein. 

Prép. comp. Sai que plus gen murrai, 

Et ab meinhs d'afan.

Peyrols: Atressi col signes. 

Je sais que je mourrai plus gentiment, et avec moins de peine.

Pauc val sella ab meinhs d' arzons. 

Guillaume de Berguedan: Mal o fes. 

Peu vaut selle avec moins que (sans) arçons. 

Conj. comp. En mens que non clugeras l' ueyll. V. de S. Honorat. 

(chap. En menos que no clucarás l'ull.)

En moins que tu ne cligneras l'oeil.

Précédant divers mots, auxquels il se joignait, il les modifiait:

Un verbe.

Sai n' autra que anc res no m meyns pres.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh qu' es. 

J'en sais une autre qui oncques ne me moins prit (méprisa).

Un substantif. Per so n' ay temor, 

Quar conosc la mens valensa. 

T. de Bernard et de Gaucelm: Gausselm no. 

Pour cela j'en ai crainte, car je connais la moins valeur.

Il était aussi modifié lui-même, mais alors il se joignait au mot qui le modifiait.

Contra la gent que nostra lei mescre.

P. Vidal: Si col paubres. 

Contre la gent qui notre loi mécroit. 

Mos mesfaitz m'es tan greus e pesans. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Mon méfait m'est si pénible et pesant. 

A s' arma menescabada. Contricio e penas ifernals.

A son âme perdue. 

ANC. CAT. Menys. CAT. MOD. ESP. PORT. (chap.) Menos. IT. Meno.

2. Menre, Mendre, Menor, adj. compar., lat. minor, moindre, plus petit, inférieur.

Si nulhs es de mi menre

De sen ni de sciensa.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Si nul est moindre que moi en sens et en science.

Ela sera menre de las autras. Livre de Sydrac, fol. 93. 

Elle sera moindre que les autres. 

Mas n' er ma dolor mendre.

Hugues de Saint-Cyr: Canson que leu. 

Mais en sera ma douleur moindre. 

Seran menre que nos. Liv. de Sydrac, fol. 93.

Seront moindres que nous. 

La ongla del det menor. V. de Guillaume de Balaun.

(chap. La ungla del dit menor, lo mes menut.)

L' ongle du doigt plus petit. 

Substantiv. Ben serai fols, s'ieu no pren, 

D' aquestz dos mals, lo menor. 

B. de Ventadour: Accosselhatz. 

Je serai bien fou, si je ne prends, de ces deux maux, le moindre. 

Mas quan lo rics sos menors acuelh gen, 

Dobla son pretz.

P. Raimond de Toulouse: Si cum seluy. 

Mais quand le puissant accueille gentiment ses inférieurs, il double son mérite.

Don te per despendre 

Un dels seus dons, e seras rics del mendre. 

T. de Blacas et de Peyrols: Peyrols pois. 

Qu'elle te donne à dépenser un des siens dons, et tu seras riche du moindre. 

ANC. FR. De Bretaine la menor sui. Marie de France, t. I, p. 72. 

Tuit li greignor e li menor 

Portoient à richece honor.

Roman de la Rose, v. 1031. 

Les occistrent tous du plus grant jusques au menor.

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 293. 

Aimé sera tant du grand que du mendre. 

Cl. Marot, t. 1, p. 153. 

CAT. ESP. PORT. Menor. IT. Minore. (chap. Menó o menor, menós o menors. Mes menut, mes menuts.)

3. Menoret, adj. dim., moindre, plus petit, inférieur.

Al sieu menoret messatge 

Faria yeu mil tant d' onors 

C' al plus ric de totz mos senhors.

Raimond de Miraval: Loncx temps. 

Au sien moindre message je ferais mille fois autant d' honneurs qu'au plus puissant de tous mes seigneurs.

Substantiv. Non cre ieu

Qu'els menoretz no renhon folamen. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. Var.

Je ne crois pas que les plus petits ne se gouvernent pas follement.

- Soeur-mineure.

Per on hom va de la maio de las menoretas a la glieia.

Tit. de 1203. DOAT, t. CXVIII, fol. 246.

Par où on va de la maison des soeurs-mineures à l'église.

4. Menoria, s. f., infériorité.

Menoria 

An ses eveia lhi menor.

Brev. d'amor, fol. 19. 

Infériorité ont sans envie les inférieurs.

ESP. Menoria (minoría). (chap. Minoría, minoríes.)

5. Menoretat, s. f., lat. minoritatem, minorité.

A tot benefici de menoretat. Tit. de 1258. DOAT, t. CVI, fol. 171. 

A tout bénéfice de minorité.

CAT. Minoritat. ANC. ESP. Menoridad. ESP. MOD. Minoridad. PORT. Minoridade. IT. Minorità.

6. Menuensa, s. f., diminution.

Ta creyssensa o ta menuensa pren de mieh de las II parts, con que si parta o de lonc o de travers. 

Trad. du Traité de l'Arpentage, 1re part., c. 27.

Prends ton accroissement ou ta diminution du milieu des deux parties, comment qu'elle se partage ou de long ou de travers.

7. Minuar, v., lat. minuere, diminuer.

No puescan minuar.

No puesca creisser ni minuar.

Charte de Gréalou, p. 86 et 88.

Ne puissent diminuer.

Ne puisse croître ni diminuer. 

CAT. Minorar. ANC. ESP. Menorar. ESP. MOD. Minorar (menguar). 

IT. Minuire. (chap. Minuá : minvá, menguá, disminuí.)

8. Diminuacio, s. f., diminution. 

Nocument ni diminuacio. Trad. d'Albucasis, fol. 18. 

Dommage ni diminution.

9. Diminuar, v., diminuer.

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat, diminuat, damneiat et depauperat, et plus que jamais non foc. 

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. 

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé, diminué, endommagé et appauvri, et plus que jamais il ne fût.

ANC. CAT. ANC. ESP. Diminuar (ESP. menguar, disminuir).

10. Diminutio, s. f., lat. diminutio, diminution.

Que las monedas... sian tengudas... sens alcuna diminutio.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 424. 

Que les monnaies... soient tenues... sans aucune diminution.

- Figure de grammaire.

Diminutios es humilitatz de sentencia.

Leys d'amors, fol. 147.

La diminution est abaissement de sentence.

CAT. Diminució. ESP. Diminucion (disminución). PORT. Diminuição. 

IT. Diminuzione. (chap. Disminussió, disminussions.)

11. Diminutiu, adj., lat. diminutivus, diminutif.

Noms diminutius, es cant diminuish o amerma lo significat d' aquel don se deriva. 

Per so los apelam quaysh diminutiu.

Leys d'amors, fol. 49 et 69. 

Nom diminutif, c'est quand il diminue ou amoindrit la signification de celui dont il se dérive.

Pour cela nous les appelons quasi diminutifs. 

Substantiv. S. Jacme apella totz los autres bes que Dieus nos dona, donatios, ayssi com diminutiu de menutz dos. V. et Vert., fol. 46. 

Saint Jacques appelle tous les autres biens que Dieu nous donne, donations, ainsi comme diminutif de menus dons. 

CAT. Diminutiu. ESP. PORT. IT. Diminutivo. 

(chap. Diminutiu, diminutius, diminutiva, diminutives.)

12. Diminuir, Demenir, v., lat. diminuere, diminuer.

Noms diminutius, es cant diminuish o amerma lo significat d' aquel don se deriva. Leys d'amors, fol. 49.

(chap. Nom diminutiu, es cuan disminuíx o merme lo significat d' aquell de aon se derive.)

Nom diminutif, c'est quand il diminue ou amoindrit la signification de celui dont il se dérive. 

Part. pas. Cant que sion demenidas,

Los budels ne deu on gitar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Combien qu'elles soient diminuées, les boyaux en doit-on jeter.

CAT. Disminuir. ESP. Diminuir, disminuir. PORT. Diminuir. IT. Diminuire.

(chap. Disminuí: disminuíxco, disminuíxes, disminuíx, disminuím, disminuíu, disminuíxen; disminuít, disminuíts, disminuída, disminuídes.)

13. Amenradamen, adv., petitement. 

Que vivan amenradamen e bonamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.

Qui vivent petitement et bonnement.

14. Menut, adj., lat. minutus, menu, petit, mince.

Ric escas non pot aver honransa

Ab menutz dos. 

T. de Rambaud, d'Adhemar et de Perdigon: Senher. 

Riche avare ne peut avoir honneur avec de menus dons.

Prendetz gran re de serps menudas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous prenez beaucoup de petits serpents. 

Fig. Tant es avols e de menut coratge.

Lanfranc Cigala: Estiers mon. 

Tant il est vil et de mince courage. 

Plan se sos dols e sos menuz peccaz. Poëme sur Boèce. 

Il se plaint ses fautes et ses menus péchés. 

Loc. fig. Hom murtrier ni raubaire

No platz tant a Dieu lo paire, 

Ni tan non ama son frut, 

Com fai del pobol menut.

P. Cardinal: Razos es. 

Homme meurtrier et voleur ne plaît pas tant à Dieu le père, ni (Dieu) n'aime pas tant son fruit, comme il fait (celui) du menu peuple.

Per conselh de menudas gens.

Raimond de Miraval: Grans.

Par conseil de petites gens.

Subst. Remanran li menut e 'l venal.

Aimeri de Peguilain: Ara para.

Resteront les menus et les intéressés.

Li grant e li menut mandon ad Honorat. V. de S. Honorat.

Les grands et les petits mandent à Honorat.

Adverbial. E 'ls trefanetz menut vestitz.

Giraud de Borneil: En honor Dieu. 

Et les petits trompeurs menu vêtus. 

Anc pus menut ayga non ploc.

Gavaudan le Vieux: Senhors per los. 

Oncques plus menu eau ne tomba. 

Adv. comp. Que 'l tavernier venda a menut lo vin.

(chap. Que lo taberné vengue al menut lo vi : al detall, en poca cantidat.)

Cartulaire de Montpellier, du XIIIe siècle.

Que le tavernier vende en détail le vin. 

Se camjan soven e menut.

P. Vidal: Abril issic. 

Se changent souvent et fréquemment.

Contan soven et menut. V. de S. Honorat. 

Comptent souvent et minutieusement. 

CAT. Menud. ESP. Menudo. PORT. Miudo. IT. Minuto. 

(chap. Menut, menuts, menuda, menudes; algú tamé dirá minut, minuts, minuda, minudes.)

15. Menudamen, adv., petitement, menu, peu à peu, en petits morceaux.

Son auzel pais menudamen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Son oiseau il paît peu à peu.

Els albres e las vinhas menudamens fulhar. Guillaume de Tudela.

Les arbres et les vignes peu à peu feuiller.

Lo despezon plus menudamens que hom no fay carn a mazell.

V. et Vert., fol. 25.

Ils le dépècent plus menu qu'on ne fait chair à boucherie.

CAT. Menudament. ESP. Menudamente. PORT. Miudamente.

IT. Minutamente. (chap. Menudamen, minudamen; poc a poc; en trossets.)

16. Menudet, adj. dim., tout menu, tout petit.

Paisetz lo d' ausels menudetz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Paissez-le d'oiseaux tout petits.

Las dents paucas e menudetas.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Les dents petites et toutes menues.

Adverbial. De flors de lizs es coronada,

Que nais menudet en la prada. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Elle est couronnée de fleurs de lis, qui naît tout menu en la prairie. 

CAT. Menudet. ESP. Menudito (pequeñito). (chap. Menudet, menudets, menudeta, menudetes; minudet, minudets, minudeta, minudetes.)

17. Menudeza, s. f., ténuité, faiblesse, maigreur, délicatesse.

Primeza et menudeza de popas. Eluc. de las propr., fol. 51.

Petitesse et délicatesse de mamelles.

18. Menudier, Menuder, Menuzier, adj., menu, petit, moindre, inférieur.

E 'l ric menuzier

An cassa per sana.

B. Arnaud de Montcuc: Er can.

Et les puissants inférieurs ont chasse par marais. 

Proverbial. Il dich son gros, e il faich son menudier.

(chap. Los dits són grossos, y los fets són menuts.)

Sordel: Quan qu' ieu. 

Les dits sont gros, et les faits sont menus. 

Substantiv. De tres lairos,

Lo qual pres piez per emblar menuders. 

Blacas: En Pelissier. 

De trois larrons, lequel prit pire pour voler menues choses.

19. Menuzar, v., amoindrir, diminuer, subdiviser.

Per que no la pot menuzar. Eluc. de las propr., fol. 137.

Par quoi il ne la peut amoindrir.

Aissi van lurs pretz menuzan.

Marcabrus: Pus s' enfulleysson. 

Ainsi ils vont amoindrissant leurs mérites. 

Car jois e bon usatje 

Aissi menuza e faill.

Giraud de Borneil: Los apleitz. 

Car gaîté et bonne habitude ainsi diminue et manque. 

Per so de leu si menuza en mantas partidas.

Eluc. de las propr., fol. 132. 

Par cela promptement se subdivise en maintes parties. 

ANC. FR. Cil ki les encachent et menuient. Roman de Rou, v. 9293.

Ni rien aussi qui si fort les menuisent. Cl. Marot, t. 1, p. 287.

ANC. ESP. Menuzar. IT. Minuzzare. (chap. Menussá, desmenussá, fé menut; despedassá, fé a pedassos.)

20. Amenudar, Amenuzar, v., amoindrir, morceler, réduire.

Tot l' aur e l' argent fassam pizar e mortier de coire, e amenudar fort a menudas pessas. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 18.

Tout l'or et l'argent faisons piler en mortier de cuivre, et réduire fort à petites pièces.

Que las raitz amenuziscon,

E que totas evaniscon.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Que les racines s' amoindrissent, et que toutes disparaissent.

ANC. FR. Ke du don k' il m' a fait m' alout amenuisant.  

Roman de Rou, v. 3275.

Que ja n'en seroit estreciez ne amenuisiez ne de santé ne d'onor.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 159. 

Son mal maintes fois amenuise. Œuvres d'Alain Chartier, p. 607.

De jour en jour suivant s' amenuissoit ma vie.

Ronsard, t. 1, p. 767.

IT. Amminutare.

21. Ametniar, v., diminuer.

Elh volc que fos tos temps elh pes delh pa per tal que no 'l poguesson ametniar. Philomena.

Il voulut que le poids du pain fût toujours de telle (sorte) qu'ils ne le pussent diminuer.

22. Minim, adj., lat. minimus, moindre. 

Element, es una minima e simpla partida. Eluc. de las propr., fol. 131.

Élément, c'est une minime et simple partie.

CAT. Minim. ESP. (mínimo) PORT. IT. Minimo. (chap. Mínim, minims, mínima, mínimes.)

23. Minima, s. f., minime, terme de musique.

Han mudat lo so de dansa en so de redondel, ab lors minimas et am los semibreus de lors motetz. Leys d'amors, fol. 40.

Ont changé l'air de danse en air de rondeau, avec leurs minimes et avec les semi-brèves de leurs motets.

CAT. ESP. (mínima) PORT. IT. Minima.

24. Minimar, v., minimer, faire emploi des minimes, abréger par minimes, terme de musique. 

Part. pas. Bals ha so mays minimat e viacier, e mays apte per cantar amb esturmens. Leys d'amors, fol. 41. 

Bal a air plus minimé et rapide, et plus apte pour chanter avec instruments.

25. Mendizar, v., déprécier, affaiblir. 

Quar dos mal datz desabriza 

Valor e pretz, e 'ls mendiza. 

T. de G. de Cabanas et d' Eschileta: N Esquileta.

Car don mal donné brise valeur et mérite, et les déprécie.

26. Mermar, v., diminuer, amoindrir, décroître.

Le rei demanda: “Lo mars pot mermar?” Liv. de Sydrac, fol. 80.

Le roi demande: “La mer peut-elle diminuer?” 

S' al rey frances merma sas tenezos. 

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Si au roi français il diminue ses tenures. 

Ni ja non mermara, ans er tos temps creissens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Ni jamais ne diminuera, mais sera toujours croissant.

Coma aur que, cant plus es el fuoc, e plus se merma, e plus es purs.

V. et Vert., fol. 66. 

Comme or qui, quand plus il est au feu, plus il s' amoindrit, et plus il est pur.

Fig. Se laissa tolre ni mermar 

Lo dreyt.

G. Figueira: Ja de far. 

Se laisse enlever et diminuer le droit.

Ni saup far semblans faus

Ni parvensa, don mermes sas bontatz. 

Arnaud de Marueil: La cortezia.  

Ni sut faire semblants faux ni apparence, dont elle amoindrit ses bontés.

- Il servait à exprimer la durée.

En estieu creisso lhi jorn, e mermo las nuehs. Liv. de Sydrac, fol. 71. 

(chap. Al estiu creixen los díes, y mermen les nits.)

En été les jours croissent, et les nuits décroissent.

- Donner moins d' intensité, de violence.

Qui vol mermar o del tot amortir lo fuoc, deu sostrayre la lenha.

(chap. Qui vol mermá o del tot esmortí (acorá) lo foc, deu (té que) traure la lleña.)

V. et Vert., fol. 99.

Qui veut diminuer ou du tout amortir le feu, doit soustraire le bois.

- Abaisser, rabaisser.

Es fols qui be no 'l merma

Quan lo vetz sobrepuiar.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Est fou celui qui bien ne l' abaisse quand il le voit surélever. 

CAT. ESP. Mermar. (chap. Mermá: mermo, mermes, merme, mermem o mermam, merméu o mermáu, mermen; mermat, mermats, mermada, mermades.)

27. Mermansa, s. f., diminution, décadence.

Aisso es per la mermansa de so sanc, e per la febleza de sos runhos.

Liv. de Sydrac, fol. 78. 

Ceci est par la diminution de son sang, et par la faiblesse de ses reins.

En sa cort, on sui vengut, 

Es fams e vera mermansa.

Pierre d'Auvergne: Bel m' es qui. 

En sa cour, où je suis venu, est faim et vraie décadence.

28. Mermamen, s. m., diminution, abaissement.

E 'l sobrevers non pren nulh mermamen.

P. Cardinal: Totz lo mons.

Et le bouleversement ne prend nulle diminution.

Ells fan trops grans despessas, et en greuge de motas gens, et en mermamen de las almornas que pogran et degran far.

V. et Vert., fol. 21. 

Ils font trop grandes dépenses, et au préjudice de beaucoup de gens, et en diminution des aumônes qu'ils pourraient et devraient faire.

29. Mermaria, s. f., diminution, dépérissement.

No s ve mermaria de re. Brev. d'amor, fol. 3. 

Ne se voit diminution de rien.

30. Amermansa, s. f., diminution, dépérissement.

Sens... afolament ni... amermansa.

Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 52. 

Sans... détérioration ni... dépérissement.

31. Amermament, s. m., diminution, amoindrissement.

Lo paubres laborara en l' amermament del viure, que no sia sofraitos en la fi. Trad. de Bède, fol. 71.

Le pauvre travaillera à la diminution du vivre, afin qu'il ne soit pas souffreteux à la fin.

Amermament de ben. Nobla Leyczon.

Diminution de bien.

32. Amermar, v., diminuer, décroître, affaiblir.

Amerman los bes d'autres. 

Adoncs se amerma lur vida.

V. et Vert., fol. 52 et 20. 

Diminuent les biens des autres.

Alors leur vie s' affaiblit. 

Per que lo bes amerma, e lo mals es doblatz. Guillaume de Tudela.

C'est pourquoi le bien diminue, et le mal est doublé.

Part. pas. Amermatz dese m' er onor.

P. Vidal: Abril issic.

Diminué incontinent me sera le domaine.

33. Conminuir, v.. lat. comminuere, briser, fracasser. 

Part. pas. La partida conminuta e atrita. Trad. d'Albucasis, fol. 58.

La partie fracassée et triturée.

34. Comminucio, s. f., fracture, brisure. 

Dels quals la comminucio no es temuda, ni lor dissolucio.

Trad. d'Albucasis, fol. 61. 

Desquels la fracture n'est pas crainte, ni leur dissolution.

abrecoc

abrecoc a Beseit , abrecoqué lo abre, abrecocs plural

Lo abrecoc tamé té una franja, com lo meu cul.

albaricoque

DOMASQUINO:

El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera. (No es el triste y famoso Paracuellos de la guerra civil) 

ALBERCOC m. 

|| 1. Fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris (V. albercoquer); cast. albaricoque. Si en fruites volem pensar, aci ha.... cireres de diverses sorts, guíndoles, albercocs, magranes, ginjols, Eximenis Reg. 25. En ceyll jardí los fruiters | eren de totes maneres | ... | codonys, albercochs, cireres, Diuis. Mall., 11.—Dins la mateixa espècie botànica dels albercocs hi ha moltes varietats de forma, grossària i color, que tenen tots aquests noms: Albercoc ambresquillenc (Alcoy): és xicotet, vermell i no gaire bo, i té la molla molt adherida al pinyol; madura a darrers de juny. Albercoc blanc (Eivissa): té el color blanquinós. 
Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo. 
Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda. 
Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc. 
Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç. 
Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals. 

|| 2. m. i adj. Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. «Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).

    Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).

    Var. form.: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alg.).

  

    Intens.—a) Augm.: albercocarro, albercocàs, albercocot.—b) Dim.: albercoquet, albercoqueu, albercoquiu.—c) Pejor.: albercoquetxo, albercocot.

    Etim.: de l'àrab. al-barquq, ‘l'albercoc’, compost de l'art. al i d'un mot pres del llatí praecŏquum, ‘fruita primerenca’ i especialment ‘albercoc’. Els alarbs no prengueren dit mot directament del llatí, sinó del gr. πραικὄκκιον derivat de la mateixa rel de praecoquum (<praecoce).

ALBERCOQUER m. bot. 

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
    Var. form.: albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
    Fon.: aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
    Intens.—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.

raím

Raím

sep, viña, parra, vi, carroll

null

RAÏM m.
|| 1. Fruit del cep o de la parra (Vitis vinifera), format per un conjunt de baies sucoses rodones o rodonenques, pedicel·lades, agrupades al volt d'un eix ramificat; conjunt dels dits fruits, fruita del cep o de la parra; cast. racimo (cadascun dels fruits), uva (el conjunt dels fruits o cadascun dels grans o baies que el formen). En una vinya on havia molts raïms... ell anà fer penitència menjant tots jorns dels raïms, Llull Blanq. 52, 2. Reconta's que'l vent pujà un gra de raym en una alta montanya, Llull Arbre Sc. ii, 352. Adux bé XX bèsties carregades entre ciuada e cabrits e galines e raïms, e'ls raïms eren aytals que'ls adúyem en sachs e no's trencauen ni s'afolauen, Jaume I, Cròn. 71. E cell qui vol traure vin dels rayms, no'ls prem en lo temps de la primauera, Genebreda Cons. 52. Més ne penjavan | que de rahims, Spill 1757. I penjois de raïms i tota mena | de saborosos fruits, Alcover Poem. Bíbl. 55. Gra de raïm: cadascuna de les baies d'aquest fruit. Singló o aixingló de raïm: conjunt d'alguns grans arrancat d'un raïm amb el pedicel que els uneix. Rapa de raïm: el conjunt dels pedicels del raïm sense els grans. Raïm de taula: el que es menja, o sia, que no es destina a fer-ne vi. Raïm de penjar o de servar: el que es conserva molt de temps per a esser menjat durant l'hivern. Raïm de cup, o de vi, o de verema: el que es destina a fer-ne vi.
Raïm blanc i Raïm negre són les denominacions més generals del raïm segons el color dels grans. Hi ha moltes altres designacions específiques de cada varietat de raïm, de les quals indicarem només les principals. Raïm afartapobres: és blanc i molt gros, però poc exquisit (Calasseit). Raïm afartabellacos: és de gra gros, negre i bo; madura pel setembre (Alcoi). Raïm agramussa: és negre, de grans mitjancers, no gaire bo per a menjar, un poc millor per a fer-ne vi (Mall.). Raïm alacantí: és de grans negres i atapeïts (Mall.). Raïm alicambuixer: és llarguer, de grans negres i poc espessos; no és bo per a menjar i dóna molta negror al vi (Petra). Raïm aleluia: de grans negres i atapeïts, no és bo per a menjar i fa un vi ordinari i de poc grau (Petra). Raïm batista: és gros, de grans negres i grossos, bo per a menjar i per a fer-ne vi (Petra). Raïm d'assecar: raïm de pell dura, el gra del qual es conserva fins a assecar-se i té bon gust en menjar-se sec (Griera Tr.). Raïm de balança: el que es destina a la venda i a esser menjat a taula (Andratx, ap. Griera tr.). Raïm de botó de gall: és gros, vermell i bo; madura pel setembre (Alcoi). Raïm boval: és de grans grossos, negres, atapeïts, no gaire bo per a menjar, però sí per a fer-ne vi (val., mall.). Raïm cagat: de gra blanc, rodó, no gaire gros, poc agradable per a menjar, però bo i retent per a vi (Mall.). Raïm calop: n'hi ha de blanc i de vermell, té el gra gros, llarguer, de molta polpa, dolç, exquisit per a menjar, i es guarda bé durant mesos (Mall., Men.); cast. lairén. Raïm calop moscatell: és blanc groguenc, de gra gros i clar, molt dolç (Mall.). Raïm calop de malvasia: és més dolç que el calop comú (Manacor). Raïm calop aiguardenter: té un poc de gust d'aiguardent (Manacor). Raïm callet: és de gra negre, rodó, dur, de gust regular per a menjar i millor per a vi (Mall.). Raïm de cambril: és vermellet, menut, no tan dolç com el de garnatxa (Alcoi). Raïm carenyena: és negre i bo (Empordà, Camp de Tarr.). Raïm de casa en lluna: raïm blanc de grans grossos i rodons (Benassal, ap. Griera Tr.). Raïm de clotet: és gros, vermell, bo, i té un clotet a sota; madura entre el setembre i l'octubre (Alcoi). Raïm de cor d'àngel: és molt gros, tendre, de molt poc pinyol, vermell i molt bo (Albaida, Xàtiva, Gandia). Raïm cluixent: varietat de raïm molt dur (Val.). Raïm cua-tendra: és negre i abunda poc (Pla d'Urgell). Raïm de dolcivera: és negre, llarguet i grosset, i dolç (Vinaròs, Llucena). Raïm Escursac: no gaire gros, de gra mitjancer i no gaire atapeït, molt negre, no gaire bo per a menjar però boníssim per a fer vi de molt de grau (Mall.). Raïm d'esperó de gall: és blanc, de grans grossos i molt llarguers, semblant al calop blanc però no tan bo (Mall.). Raïm fogoneu: negre, gros, espès de grans, dolent per a menjar i no gaire bo per a vi, però en fa molta quantitat (Mall.). Raïm de forcallada: és vermell, mitjancer, prou bo (Alcoi). Raïm formigó: de color negre rogenc, dolent per a menjar i no gaire bo per a fer vi (Mall.). Raïm franceset: és menut, blanc, molt primerenc, no gaire bo (Xàtiva). Raïm de grans de jueu: és de color vermell terrós (Sancelles). Raïm giró: és de gra mitjancer, rogenc fosc, molt dolç, molt bo per a menjar i per a fer-ne vi; és primerenc, madura entre juliol i agost (Mall.). Raïm de garnatxa (val.) ogranatxa (mall.): és negre o vermell fosc, mitjancer, molt bo per a fer-ne vi. Raïm grec: és de gra petit, blanc, molt dolç, i té aplicacions medicinals sobretot per a guarir indigestions i reforçar la vista (Empordà, Camp de Tarr.). Raïm grumer: és gros, molt tendre, molt bo; n'hi ha de blancs i de negres (Xàtiva). Raïm jaumet: és primerenc, de gra vermell, no gaire gros, dolç (Freginals). Raïm de Jerusalem: és blanc, petit, de grans mitjancers, bo per a menjar i no tant per a fer vi (Mall.). Raïm joanenc: és blanc, molt primerenc, car madura pels volts de Sant Joan de juny (Empordà). Raïm joanillo: és blanc, petit, molt bo per a menjar i per a fer vi; és primerenc (Mall.). Raïm lloseta: negre, molt atapeït, de pell gruixada, poc comestible i no gaire bo per a fer vi (Mall.). Raïm macabeu: és blanc, atapeït, gros, de grans mitjancers, no gaire bo per a menjar ni per a fer vi. Raïm magdalena: és de grans blancs, mitjancers i poc espessos, bo per a menjar i per a vi, i primerenc, madurant a la darreria de juliol (Mall.). Raïm malvasia: blanc, de grans petits i clars, bo per a menjar i sobretot per a fer vi. Raïm de mamella de vaca: és de grans blancs, molt llarguers, saborós, i madura pel setembre (val., mall.). Raïm mansés: de grans negres, atapeïts, de pell gruixada, no gaire bo per a menjar i de gust regular per a fer vi (Mall.). Raïm de marseguera: és blanc, mitjancer i aspre, però fa bon vi, i madura pel setembre (Alcoi). Raïm massacà: de gra petitó molt espès, negre i no gaire bo (Mall.). Raïm mateu: blanc, de gra rodó i petitet, però de gust exquisit (Empordà). Raïm mollinc: és molt sucós però poc saborós, només serveix per a fer vi; n'hi ha de blancs i de negres (Empordà). Raïm monastell (Xàtiva, Alcoi) o monestrell (Empordà, Urgell, Mall.) o morastell (Calasseit, Maestrat): varietat de raïm negre moradenc, de gra petit, bo per a vi però no gaire per a menjar. Raïm moscatell: n'hi ha de blanc i de negre, és molt saborós i té un gust com de canyella, aromàtic. Raïm pansa o panser: és molt dolç, però més bo per a assecar-lo i fer-ne panses que per a menjar-lo quan és fresc. Raïm pansal: és de gra negre, grosset, de pell gruixada, bo per a menjar i per a fer vi (Mall.). Raïm pascari: és negre i de pell prima (Alg.). Raïm de penjar: el que es penja per guardar-lo fins a l'hivern. Raïm picapoll: és blanc, de gra petitet, poc recomanat per a vi, però bo per a penjar i menjar-se d'hivern. Raïm de planta: és gros, blanc, bo; madura pel setembre (val., mall.); hi ha subvarietats anomenades raïm de planta nova (Xàtiva), de planta fina (val.), de planta vermella (mall.), etc. Raïm de pobre: el de gra gros i que dóna molt de vi (Espluga de F., ap. Griera Tr.). Raïm ribot: és negre i gros, no bo per a menjar, però sí per a fer vi (Urgell). Raïm roig (Empordà), o roget (val.), o rojal (Massalcoreig): és vermellós, de gra rodonet, primerenc, saborós. Raïm sabater: és negre, gros, de grans atapeïts, no comestible, però bo per a fer vi (Mall.). Raïm salzenc: és negre i gros (Urgell). Raïm de Sant Jaume: és blanc, rodó, de pell fina (Espluga de F., ap. Griera Tr.). Raïm de sarró: és petit, blanc i bo; madura per l'agost (Alcoi). Raïm senyal de gall: és blanc, de grans poc espessos, llargueruts, mitjancers, bo per a menjar i fluix per a fer vi (Mall.). Raïm sumoll: és de gra llarguerut, negre, de pell prima, molt sucós, no gaire bo per a menjar ni per a fer vi. Raïm tintorer: de grans mitjancers, poc espessos, negres, amb el suc vermell; no gaire bo per a menjar, fluix per a fer vi, però el fa de bon color (Mall.). Raïm trobat: de gra negre, rodó, molt dolç (Urgell). Raïm ull de llebre: és de color blanc groguenc amb un pic negre a l'ull, regular per a menjar i per a fer vi (val., mall.). Raïm valent: n'hi ha de negre i de blanc, és de gra gros i bo (Mall.). Raïm verdil: és blanc, menudet, bonet, molt primerenc (Val., Xàtiva, Alcoi). Raïm vidriell: és menut, blanc, primerenc, molt dolç (Valls, Maestrat). Raïm vernatxa: el de garnatxa (Calasseit, Maestrat). Raïm vinater: és de gra blanc groguenc o rogenc, mitjancer, molt dolç i molt bo també per a fer vi (Mall.). Raïm xarel·lo: és de gra blanc, llarguer, molt saborós, i molt primerenc (Empordà, Mallorca).
|| 2. Inflorescència formada per un eix principal que en tota la seva llargària té eixos secundaris o peduncles acabats cada un en una flor; cast. racimo.
|| 3. Conjunt de qualssevol altres fruits agrupats al volt d'un eix ramificat, a la manera del fruit del cep o parra; cast. racimo. «Un raïm d'ametlles, de cireres, de dàtils, de plàtans», etc. Raim de eura: Corymbus: Razimo de yedra, Nebrija Dict. Gronxant-hi entre lianes..., la palma escabellada, son ensucrat raïm, Atlàntida ii. Raïms de saüquera: el fruit de què es fa el vi de saüc, usat com a remei contra el mal de coll. a) L'espiga de la civada i de la cugula (Mall.).
|| 4. Element ornamental format per un conjunt de peces rodonenques agrupades entorn d'un eix ramificat; cast. racimo. Pregà'l que se'n brodàs unes calses de rayms e los grans fossen de perles, Tirant, c. 249.
|| 5. fig. Conjunt de coses o de persones agrupades d'una manera semblant als grans d'un raïm; cast. racimo. «A cada plataforma hi havia un raïm de persones» (Fabra Dicc. Gen.).
|| 6. Nom que, acompanyat d'un complement, forma la denominació de diverses plantes. a) Raïms de guineu: planta esmilàcia de l'espècie Paris quadrifolia, que es cria per llocs humits del Ripollès i la Garrotxa; cast. uvas de zorra o de oso.
—b) Raïms de llop: planta crassulàcia de les espècies Sedum album i Sedum acre (V. crespinell || || 2 i 3). El Sedum album s'anomena també raïm de galàpat, i el Sedum acre a Mallorca té el nom de rém de moix.
—c) Raïm de moro, o raïm de guilla, o raïm de Sant Salvi, o raïm de l'escopeta: planta fitolacàcia de l'espècie Phytolacca decandra; cast. hierba carmín.
—d) Raïm d'óssa: planta ericàcia de l'espècie Arctostaphylos uva-ursi de fulles petites, fruit esfèric i flors rosades (Vall Ferrera); cast. gayuba.
—e) Raïm de pastor: planta vacciniàcia de l'espècie Vaccinium myrtillus, de fulles ovades i finament serrades, flors d'un blanc rosat o verdós, i baies globuloses d'un negre blavós; cast. arándano.
—f) Raïms de sapo: planta crassulàcia de l'espècie Sempervivum tectorum (val.); cast. hierba puntera. (V. consolda || 4).
—g) Raïm de mar: planta efedràcia de l'espècie Ephedra fragilis (V. ginesta || 3 c).
|| 7. Raïms de la mar: hidrozou sifonòfor de l'espècie Apolemia uvaria (Boscà Fauna Val. 440).
    Var. dial.: reim, rim, rém (Dues tovalloles ab réms vermells, doc. a. 1478, ap. Hist. Sóller, ii, 1002).
    Loc.
—Mig figa mig raïm: així així, ni bé ni malament (or., bal.). Son pare tot lo dia mitj figa i mitj rém, Aguiló Rond. de R. 13.
    Refr.
—a) «La vinya de Sant Joatxim, molta planta i poc raïm»: es diu referint-se a una cosa de molt bon aspecte però d'escassa valor (Vinaròs).
—b) «Quan no són figues, són raïms»: es diu d'una successió de molèsties o preocupacions de divers caràcter, però que totes fan patir.
—c) «No té vinya, i ven raïms»: es refereix a les persones que gasten més diners dels que el seu estat o posició social els permet.
—d) «Cada cosa a son temps, i d'estiu réms» (Mall.).
—e) «El raïm li diu al vi: Vine cap ací, cosí»: es diu referint-se a coses que són anàlogues o que lògicament han d'anar plegades (val.).

    Fon.: rəím (or.); raím (occ.); reím (Isavarri, Sort, Vilaller); rə́јm (Mall., Eiv.); rém (Palma, Santanyí, Sóller, Alcúdia, Men.); rím (pir-or., Blanes); rəɣím (Angostrina).

    Intens.:
— a) Augm.: raïmàs, raïmarro.
— b) Dim.: raïmet, raïmetxo, raïmel·lo, raïmeu, raïmiu, raïmó.
— c) Pejor.: raïmot.
    Var. ant.: rasim (doc. a. 1310, ap. RLR, x, 65); reym (doc. a. 1290, ap. BABL, xi, 301; Palladi 152).
    Sinòn.:— || 6a, herba de la creu, panses de guineu;
— || 6b, crespinell, arròs de bruixa, arròs de pardal;
— || 6c, arbre de tinta, escopetes;
— || 6d, boixerola;
— || 6e, avajonera;
— || 6f, consolda, matafocs, herba de foc, orellana;
— || 6g, ginesta borda.

    Etim.: del llatí racēmu, mat. sign. ||1.

2. RAÏM f. ant.
Matriu, úter. La sua decocçió... torna la mare en son loc quan és exida de fora e val a la umiditat que corre de la rrahim, Medic. Part. 73. Quan és donat a beure estreyn e talla la corrença de la rrahim, Medic. Part. 84.
    Etim.: de l'àrab raḥim, mat. sign.

Lo Camí, IV.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

IV.

Les coses van passá al seu momén y, ara, Daniel, lo Mussol, les recordabe en plena memoria. Son pare, lo formaché, va pensá un nom antes de tindre un fill; teníe un nom y lo mimabe y ere ya, casi, com tindre un fill. Después, mes tart, va naixe Daniel.
Daniel, lo Mussol, sen enrecordabe de les seues primeres passes per la vida. Son pare emanabe una auló penetrán, ere com un formache gigán, blanet, blang, pesadot.
Pero, Daniel, lo Mussol, disfrutabe de aquella auló que impregnabe a son pare y que lo inundabe an ell, cuan, a les nits de invern, al raconet del foc, acarissiánlo, li contabe la historia del seu nom. Lo formaché habíe volgut un fill mes que res pera pugué díli Daniel. Y lay díe an ell, al Mussol, cuan apenes teníe tres añs y cuan paupá lo seu cos menut, carnós y rechonchet equivalíe a prolongá la cotidiana faena de fé formaches.

Va pugué batejál en mil noms diferéns, pero lo formaché va preferí Daniel.

- ¿Saps que Daniel ere un profeta que va sé tancat a una gabia en deu leóns y los leóns no se van atreví a féli mal? - li díe, apretánlo amorosamen. Lo poder de los ulls de este home ere prou pera mantíndre a raya a una jauría de leóns, ere un poder superió al de tots los homens; ere un acontessimén insólit y portentós que desde chiquet habíe fascinat al formaché.

- Pare, ¿qué fan los leóns?

- Mossegá y esgarrapá.

- ¿Son pijós que los llops?

- Mol mes furos encara.

- ¿Queeeé?

Lo formaché fassilitabe la comprensió del Mussol com una mare que mastegue lo alimén abáns de donálay a son fillet.

- Fan mes mal que los llops, ¿enténs? - díe.

Daniel, lo Mussol, no se cansabe:

- ¿Verdat que los leóns són mes grans que los gossos?

- Mol mes grans.

- ¿Y per qué a Daniel no li féen res?

Al formaché li agradabe contá aquella historia:

- Los guañabe sol en los ulls; sol miránlos; teníe als ulls lo poder de Deu.

- ¿Queeeé?

Apretabe al fill contra nell:

- Daniel ere un san de Deu.

- ¿Qué es assó?

La mare interveníe, en precaussió:

- Dixa ya al chiquet; li enseñes massa coses pera la edat que té.

Lay preníe al pare y lo gitabe. Tamé sa mare putíe a calostros y a collada. Tot, a casa seua, fée auló a collada y a lleit fermentada. Ells mateixos eren un perfume puro y decantat, eau de collé. Son pare portáe aquell tuf hasta al negre de les ungles de les mans. A vegades, Daniel, lo Mussol, no se explicabe per qué son pare teníe les ungles negres traballán en lleit o per qué los formaches eixíen blangs sén elaborats en aquelles ungles tan negres.

Pero después, son pare se va distansiá dell; ya no li fée arrumacos ni carantoñes ni pessiguañes. Y assó va sé desde que son pare sen va acatá de que lo chic ya podíe adependre les coses sol. Va sé entonses cuan va escomensá a aná a escola y cuan se va arrimá al Moñigo buscán amparo. Son pare, sa mare y la casa sansera, seguíen fen auló a calostros y a collada. Y an ell li seguíe agradán aquella auló, encara que Roc, lo Moñigo, diguere que an ell no li agradabe, perque putíe com los peus. Son pare se va distansiá dell com de una cosa feta, que ya no nessessite cuidás. Son pare se desilusionabe veénlo valdres per nell mateix, sense pressisá del seu patrossini. Pero, ademés, lo formaché se va torná callat y malhumorat. Hasta entonses, com díe la seua dona, habíe sigut com una pereta en vi. Y va sé lo cochino afán de estauviá lo que li va avinagrá lo carácter. Lo aforrá, cuan se fa a costa de una nessessidat insatisfeta, torne agres als homens. Aixina li va passá al formaché. Consevol gasto menut, un dessembolset de no res li produíen un disgust exagerat. Volíe estalviá, teníe que aforrá per damún de tot, pera que Daniel, lo Mussol, se faiguere un home a la siudat, pera que progressare y no fore com ell, un pobre formaché. Lo pijó ere que de aixó dingú traíe profit. Daniel, lo Mussol, may u compendríe. Son pare patín, sa mare rabián y ell fénse fotre, cuan lo tráureli lo patimén an ell significaríe lo final del patimén de tots los demés. Pero aixó haguere sigut trencá lo camí, resignás a que Daniel, lo Mussol, desertare de progressá. Y aixó no u faríe lo formaché; Daniel progressaríe encara que siguere a costa del sacrifissi de tota la familia, escomensán per nell mateix. No. Daniel, lo Mussol, no entendríe may estes coses, esta tossudería dels homens que se justificabe com un dessich lógic de liberás. Liberás, ¿de qué? ¿siríe ell mes libre al colegio, o a la Universidat, que cuan lo Moñigo y ell reñíen a boñigada llimpia als prats de la vall? Bueno, potsé sí; pero ell may u entendríe. Son pare no sabíe lo que fée cuan li va ficá lo nom de Daniel. Casi tots los pares de tots los chics ignoraben lo que féen al batejáls.
Y tamé u va ignorá son pare del maestre y son pare de Quino, lo Manco, y son pare de Antonio, lo Buche, lo del bazar. Cap dells sabíe lo que fée cuan don José, lo mossen, que ere un gran san, volcabe la clasca de vieira plena de aigua beneita sobre lo cap del ressién naixcut. O si sabíen lo que féen, ¿per qué u féen aixina, sabén que ere inútil? A Daniel, lo Mussol, li va durá lo nom lo que la primera infansia. Ya al colegio va dixá de dís Daniel, com don Moissés, lo maestre, va dixá de dís Moissés al poc de arribá al poble. Don Moissés, lo mestre, ere un home alt, arguellat y ñirviós. Algo aixina com un esqueleto recubert de pell. Assobín torsíe mija boca com si intentare mossegás la orella. Lo cansamén o la alegría li féen assentuá los momos de tal manera que la boca se li estirabe hasta les pulseres, lo pols, les patilles, que se afeitabe mol aball. Ere una cosa rara aquell home, y a Daniel, lo Mussol, lo va assustá y al mateix tems se va interessá per nell desde lo primé día de conéixel. Li díe Peó, com los atres sagals lo motejaben, sense sabé per qué. Lo día que li van explicá que lo va rebatejá lo juche aixina perque don Moissés "avansabe de frente y minjabe de costat", Daniel, lo Mussol, se va di que "bueno", pero va continuá sense enténdreu y diénli Peó una mica a tontes y a loques. 

Per a Daniel, lo Mussol, en verdat ere curiós, y tot lo que lo rodejabe u trobabe nou y digne de considerassió. La escola, com es natural, li va cridá la atensió mes que datres coses, y mes que la escola en sí, lo Peó, lo maestre, y la seua boca inquieta, incansable y les seues negres y espesses patilles de assaltacamíns.

Germán, lo fill del sabaté, va sé lo que primé va repará en la seua manera de mirá les coses. Un modo de mirá les coses en atensió, consiensut, insassiable.

- Fixéuton - va di -; u mire tot com si se assustare.

Y tots lo van mirá en mortificán detenimén.

- Y té los ulls verds y redóns com los gats - va afegí un nebot lluñá de don Antonino, lo marqués.

Un atre va pressisá encara mes y va sé lo que li va fotre la martellada:

- Mire com un mussol.

Y en Mussol se va quedá, pesse a son pare y pesse al profeta Daniel y pesse als deu leóns tancats en ell a una gabia y pesse al poder hipnótic dels ulls del profeta.
La mirada de Daniel, lo Mussol, per damún dels dessichos de son pare, lo formaché, no servíe ni pera apassiguá a una jauría de chiquets. Daniel se va quedá de porta pera dins. Fora de casa sol se li díe Mussol. Son pare va luchá una mica per a conservá lo seu antic nom y hasta un día va empendre a la donota (mujeruca) que portabe género fresc en lo tren mixto; pero va sé en balde. Tratá de impedí alló ere lo mateix que tratá de aguantá la impetuosa corrén del riu al desgel de la primavera, algo en vano. Y ell siríe, desde entonses, lo Mussol, com don Moissés ere lo Peó; Roc lo Moñigo; Antonio, lo Buche; doña Lola, la tendera, la Pesteta gran, y les de Teléfonos, les Caques o les Llebres. Aquell poble administrabe lo sacramén del batech en una pródiga y mordás desconsiderassió.