Mostrando las entradas para la consulta judío ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta judío ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 18 de septiembre de 2018

JORNADA PRIMERA. NOVELA SEGONA.

Lo judío Abraham, animat per Giannotto de Civigní, va a la corte de Roma y, vista la maldat de los religiosos, torne a París y se fa cristiano.

La novela de Pánfilo va sé selebrada per les dones, y com estabe sentada a la seua vora Neifile, li va maná la Reina que, contán una historia, continuare lo orden del entretenimén. Y ella, com tan de corteses maneres com de bellesa estabe adornada, va contestá que de bona gana, y va escomensá aixina: 

Pánfilo mos ha mostrat a la seua novela la benignidat de Déu que no mire los nostres errors cuan vénen de algo que no mos es possible vore; y yo, en lo meu cuento, vull mostrátos cuán esta mateixa benignidat, soportán en passiénsia los defectes de qui tenen que doná de ella verdadé testimoni en obres y paraules y fan lo contrari, es per naixó mateix argumén de infalible verdat per a que los que creém continuém en mes firmesa de ánimo.
Tal com yo, grassioses Siñores, hay sentit di, va ñabé a París un gran mercadé y home bo que de nom Giannotto de Civigní, mol leal y recte y gran negossián de llana y roba; y teníe íntima amistat en un riquíssim home judío de nom Abraham, que ere tamé mercadé y tamé mol recte y leal. Veén aixó Giannotto, va escomensá a tindre gran llástima de que l´alma de un home tan valiós y sabio y bo se perguere per falta de fe, y per naixó amistosamen li va escomensá a rogá que dixare los errors de la fe judaica y se convertiguere a la verdat cristiana, a la que com santa y bona podíe vore sempre aumentá y prosperá, mentres la seua, per lo contrari, podíe vore cóm disminuíe y se anabe reduín. Lo judío contestabe que cap religió creíe ni santa ni bona fora de la judaica, y que en ella habíe naixcut y en ella volíe viure y morí; no ñauríe res que de alló lo faiguere moures. Giannotto no va pará de, passats algúns díes, repetíli paregudes paraules, mostránli, tan toscamen com la mayoría de los mercadés poden féu, per qué raóns la nostra religió ere milló que la judaica.
Y encara que lo judío siguere gran mestre de la ley judaica, com la gran amistat que teníe en Giannotto lo movíe, o potsé les paraules que lo Espíritu San ficabe a la llengua del home simple u faiguéren, al judío li van escomensá a agradáli mol los arguméns de Giannotto; pero tossut en les seues creénsies, no se les dixabe cambiá. Y encara que ell aguantabe, com no dixabe Giannotto de solissitál, hasta que lo judío, vensut per tan seguides instánsies, va di:

- Vale, Giannotto, a tú te agradaríe que me faiguera cristiano; y yo estic disposat a féu, tan sertamen que vull primé aná a Roma y vore allí al que tú dius que es lo vicari de Déu a la terra, y considerá los seus modos y les seues costums, y los de sons germáns los cardenáls; y si vech que la vostra fe es milló que la meua, com te has empeñát en demostrám, faré alló que te hay dit: y si no fore aixina, me quedaré sén judío com soc. Cuan Giannotto va sentí aixó, se va ficá mol triste, diénse an ell mateix:

«Hay perdut los esforsos que me pareixíe habé empleat mol be, creén que había convertit an éste; perque si va a la corte de Roma y veu la vida criminal y bruta de los religiosos, no sol no se fará cristiano, sino que si se haguere fet cristiano, sense duda se tornaríe judío». Y giránse cap a Abraham li va di:
- Ay, amic meu, ¿per qué vols passá eissa pena y fé tan grans gasto per a aná de aquí a Roma? Sense contá en que, tan per mar com per terra, per a un home ric com eres tú tot está ple de perills. ¿No creus que trobarás aquí qui te batejo? Y si tens dudes sobre la fe que t´amostro, ¿ñan mes grans mestres y homes mes sabuts allí que aquí per a podét aclarí tot lo que vullgues o pregúntos? Per tot lo que, al meu paréixe esta idea teua está de mes. Pensa que igual són allí tan pelats los prelats com aquí los has pogut vore y los veus; y aixó que aquells están mes prop del pastó prinsipal. Y per naixó, eixa moléstia, segóns lo meu consell, te servirá en un atra ocasió per a obtíndre algún perdó, en lo que yo te faré compañía.
A lo que va contestá lo judío:
- Yo crec, Giannotto, que sirá com me contes, pero per a resumítu en poques paraules, estic del tot disposat, si vols que faiga lo que tan me has rogat, a anámen. Giannotto, veén la seua voluntat, va di:
- ¡Vésten en bona ventura! - y va pensá que may se faríe cristiano una vegada haguere vist lo Vaticano de Roma; pero com res perdíe, va callá.
Lo judío va montá a caball y lo mes pronte que va pugué sen va aná a la corte de Roma, aon al arribá va sé per los seus compañs judíos honradamen ressibit; y vivín allí, sense di a ningú per qué hi habíe anat, en cuidadet va escomensá a fixás en les maneres del Papa y de los cardenáls y de los atres prelats y de tots los cortessáns; y entre lo que ell mateix va observá, com home mol furigaña que ere, y lo que tamé algúns li van contá, va trobá que tots, del mes gran al mes minut, generalmén pecaben deshonestíssimamen de lujuria, y no sol de la natural sino tamé de la sodomítica, se donaben pel cul, sense cap freno de remordimén o de vergoña. Ademés de aixó, eren tos llépols, bebedós, borrachíns y los mes farts que habíe vist may. Y los va vore tan agarrats, pretos, y afanosos de dinés que en dinés veníen y compraben bules y privilegis, fen en elles mes comérs y empleán a mes corredós de mercansíes que ñabíen a París de la moda o cap atre negossi, y habén a la simonía(acsió de comersiá en coses espirituals o religioses, com sacraméns, cárrecs eclesiástics)manifesta ficat lo nom de «mediassió» y a la gula lo de «manutensió», com si Déu, no ya lo significat de les palaures, sino la intensió de los péssims ánimos no coneguere y per los homes se dixare engañá per lo nom de les coses. Estes coses, mes atres moltes que tenen que callás, li van desagradá mol al judío, que ere sobrio y modesto, y pareixénli habé vist prou, se va proposá torná cap a París; y aixina u va fé. Allí, al sabé Giannotto que habíe tornat, esperán consevol cosa menos que se faiguere cristiano, va aná a vórel y se van fé mutuamen grans festes; y después de descansá algúns díes, Giannotto li va preguntá lo que pensabe del San Pare y de los cardenáls y de los atres cortessáns. A lo que lo judío va contestá:
- Me paréixen mal, que Déu los maldigue a tots; y te dic que, si yo sé be enténdre, cap santidat, cap devossió, cap bona obra o ejemplo de vida o de alguna atra cosa me va pareixe vore en cap religiós, mes que lujuria, avaríssia y gula, fraude, enveja y soberbia y coses paregudes y pijós, si de pichós ne pot ñabé; me va pareixe vore que es lo Vaticano mes una forja de dimonis que la antessala del sel. Tots se esforsen en reduí al no res y expulsá del món a la religió cristiana, allí aon hauríen de sé lo seu solamén y embastida. Y com vech que no passe alló en lo que se esforsen mes, sino que la vostra religió aumente y mes relluén y clara se torne, me pareix vore que lo Espíritu San es lo seu solamén, y vech esta religió com la mes verdadera y mes santa. Ara te dic en tota franquesa que per res dixaré de fém cristiano. Anem, pos, a la iglesia; y allí segóns les costums de la vostra santa fe me faré batejá. Giannotto, que esperabe un final exactamen contrari an este, al sentíl di aixó se va torná lo home mes contén que ha ñagut may: y a Nostra Siñora de París anán en ell, va demaná als móssens de allí dins que li donaren a Abraham lo batech. Y ells, sentín que ell u demanabe, u van fé a escape; y Giannotto lo va portá a la pila sagrada y lo va batejá en lo nom de Giovanni, y per homes de valor lo va fé adoctriná en la nostra fe, la que va adepéndre mol pronte; y va sé después un home bo y de santa vida.

jornada-primera-novela-tersera

JORNADA PRIMERA. NOVELA TERSERA.

Lo judío Melquisidech, en una história sobre tres anells, se salve de una perillosa trampa que li habíe parat Saladino.

Después de que, alabada per tots la história de Neifile, va callá ésta, com va agradá a la Reina, Filomena va escomensá a parlá aixina:
La história contada per Neifile me porte a la memória un perillós cas que li va passá a un judío, y tol contaré per a que tos tornéu mes cuidadoses en les contestes a les preguntes que tos fáiguen.
Teniu que sabé, amoroses compañes, que aixina com la nessedat moltes vegades aparte an algú de un alt estat y lo baixe a la grandíssima miséria, aixina aparte la prudénsia al sabio de gravíssims perills y lo fique al segú. Y cóm la tontería porte del bon estat a la miséria, se pot vore en mols ejemplos, considerán que tot lo día ne aparéixen mil ejemplos; pero que la prudénsia sigue ocasió de consol, com hay dit, tos u mostraré en un cuentet. Cuento va, cuento vingue, y al cul te se detingue.
Saladino, que no sol va pujá de home humilde a sultán de Babilonia, sino que tamé va conseguí moltes victóries sobre los reys sarracenos y cristianos, habén en diverses guerres y en grandíssimes magnifissénsies seues gastat tot lo seu tessoro, y fénli falta, per algún acsidén que li va vindre, una bona cantidat de dinés, y no veén cóm podríe obtíndrels, li va vindre a la memória un ric judío de nom Melquisidech, que dixabe dinés en ussura a la siudat de Alejandro Magno, Alejandría; y va pensá que éste lo podríe serví, si volíe, pero ere tan preto que per voluntat própia no u haguere fet may, y no volíe obligál per la forsa; per lo que, apretánli la nessessidat se va dedicá del tot a trobá lo modo per a que lo judío li faiguere este servissi, y se li va ocurrí obligál en algún argumén creíble (verossímil). Y fénlo cridá y ressibínlo com si fore de la família, lo va fé assentá en ell y después li va di:
- Home honrat, hay sentit a moltes persones que eres mol sabut (sapientíssim) y mol entés en les coses de Déu; y per naixó voldría sabé quina de les tres leys creus com a verdadera: la judaica o judía, la sarracena o mussulmana o la cristiana.
Lo judío, que verdaderamen ere un home sabio, va advertí be que Saladino buscabe seduíl en les seues paraules per a moure alguna cuestió, y va pensá que no podíe alabá a una de les tres mes que a les atres sense que Saladino sen ixquere en lo seu empeño; com li pareixíe que nessessitabe una resposta per la que no pugueren emportássel a la presó, va espolejá lo ingenio y li va vindre pronte a la men lo que teníe que di; que ere aixó:
- Siñó meu, la cuestió que me proposáu es fina, y per a podé dítos lo que penso de ella voldría contátos lo cuentet que ara sentiréu. Si no me equivoco, men enrecordo de habé sentit di moltes vegades que va ñabé una vegada un home gran y ric que, entre les atres joyes mes cares que teníe al seu tessoro, teníe un anell bellíssim y pressiós al que, volén fe honor per lo seu valor y la seua bellesa y dixál perpetuamen als seus dessendéns va maná que aquell dels seus fills a qui li fore trobat aquell anell, que se entenguere que ere lo seu hereu y teníe que sé per tots los demés honrat y reverensiat com a mayorazgo. Y, en ressumen, este anell va aná de má en má de mols sussessós y al final va arribá a les máns de un que teníe tres fills hermosos y virtuosos y mol ben creguts (obediéns) al pare per lo que amabe als tres igual. Y los joves, que sabíen la costum del anell, dessichós cadaú de sé lo mes honrat entre los seus fills, com milló sabíen, rogaben al pare, que ere ya vell, que cuan sentiguere arribá la mort, an ell li dixáre lo anell. Lo honrat home, que igual los volíe als tres, no sabíe triá a quin lay teníe que dixá y va pensá, habénlo prometut als tres, en satisfé als tres: y secretamen a un bon orfebre ni va encarregá uns atres dos, tan pareguts al primé que lo mateix que los habíe fet fé apenes los distinguíe del verdadé; y sentín arribá la mort, en secreto va doná lo seu a cadaú dels seus fills. Ells, después de la mort del pare, volén cadaú heredá, y negánsu la un al atre, com testimoni de féu en tot lo dret, cadaú va enseñá lo seu anell; y trobats los anells tan igualets la un al atre que quin ere lo verdadé no se podíe vore, se va quedá pendénta la cuestió de quí siríe lo verdadé hereu del pare, y seguix pendénta encara. Y lo mateix tos dic, siñó meu, de les tres leys donades als tres pobles per Déu pare sobre los que me vau proposá una cuestió: cadaú la seua herénsia, la seua verdadera ley y los seus mandamientos creu cumplí, pero de quí la té, com de los anells, encara está pendénta la cuestió. Va vore Saladino que éste habíe sabut eixí mol be del llas o ratera que li habíe parat y per naixó se va disposá a manifestáli les seues nessessidats y vore si volíe servíl; y aixina u va fé, manifestánli lo que habíe tingut al ánimo féli si ell tan discretamen com u habíe fet no li haguere contestat.
Lo judío li va dixá tota la cantidat que Saladino li va demaná y después Saladino lay va torná, y ademés de alló li va doná grandíssims dons y sempre per amic seu lo va tindre y en gran y honrat estat lo va conservá a la vora d´ell.

miércoles, 1 de mayo de 2019

LA ESCLAVA LIBERADA EN BARBASTRO


2.31. LA ESCLAVA LIBERADA EN BARBASTRO (SIGLO XI. BARBASTRO)

Las armas finalizaron su luctuoso quehacer y pareció recobrarse la calma. Tras la conquista cruenta de la ciudad por las tropas cristianas que capitaneaba el conde Armengol, Barbastro se convirtió en un auténtico centro de lujo, de placeres sin límite y de vida disipada. Los vencedores caballeros cristianos se habían adueñado de las casas, las ropas, los enseres y los tesoros de sus antiguos moradores musulmanes y, servidos por hermosas esclavas moras, se entregaban al ocio y al disfrute sin fin.
Cuenta la leyenda que, en una de estas casas, había vivido y vivía todavía una doncella —ahora hecha esclava por un guerrero cristiano— famosa en toda la comarca por su forma tan hermosa como triste de cantar, delatando sus ojos la amargura de una pena infinita.

Un día llegó a la casa del cristiano un mercader judío reclamando a la muchacha en nombre de un joven moro, que estaba dispuesto a entregar por el rescate de ella hasta cuatrocientos caballos cargados con hatos repletos de perfumes, joyas y sedas.

LA ESCLAVA LIBERADA EN BARBASTRO

El noble cristiano despreció todas aquellas riquezas que le eran ofrecidas, y aun mostró amontonadas en un patio las suyas propias al emisario judío, dándole a entender que no era dinero lo que necesitaba. Pero ante la auténtica fortuna que se le ofrecía, valoró como no lo había hecho hasta entonces a la joven mora, que esperaba ansiosa la decisión. El señor cristiano no pudo resistir la mirada cargada de tristeza de la joven y se apiadó de ella, tanto que la dejó libre sin querer percibir nada a cambio.
La muchacha mora fue conducida y custodiada hasta la cercana Fraga por guardianes guerreros del señor cristiano y, a orillas del Cinca, que entonces corría bravío, fue entregada a su amante moro. Y cuenta el poeta que, a su regreso, uno de aquéllos guerreros lloraba.
[Turk, Afif, El Reino de Zaragoza..., págs. 94-95.]

https://leyendasdehuesca.wordpress.com/2015/02/12/la-esclava-liberada-de-barbastro/


https://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/2068/04.JSC_IV_Fiscalidad.pdf?sequence=4&isAllowed=y baronía de Fraga
http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/35559/4/04.JSC_IV_Fiscalidad.pdf


http://www.anchelconte.es/wp-content/uploads/2015/12/La-aljama-de-moros-de-Barbastro.pdf




jueves, 26 de mayo de 2022

CARTA XIII. De la fiesta del milagro de S. Cristóbal.

CARTA XIII. 

De la fiesta del milagro de S. Cristóbal

De la fiesta del milagro de S. Cristóbal.

Mi querido hermano: Una de las cosas notables que ofrecen los breviarios de esta iglesia es la fiesta del milagro de S. Cristóbal en el día 10 de Julio. Las lecciones del impreso en 1533 refieren la historia de este modo. 

Ejus festum Valentia X Julii celebratur, propter miraculosam ejusdem ecclesiae dedicationem. Cùm enim ecclesia, quae nunc est monialium sancti Christophori, tunc synagoga esset judaeorum, et judaei, ut fertur, ter (aquí falta algo) Christophori voce divinitùs moniti Christi fidem accipere renuissent; contigit ut dominicae nocte IX Julii anno MCCCXCl puerorum tumultu à populo interemptis judaeorum multis, reliqui ad sedem confugientes baptismum expostularint. Quare posteram die, quae Julii X fuit, ab episcopo, et omni clero, magno applausu populi, sinagoga in ecclesiam dicata fuit S. Christophori: cujus lampadarum lumine divinitùs accenso, oleo succrescente, eoque perunctis multis infirmis et sanatis, baptizati fuerunt judaeorum ad septem millia. 

En este hecho convienen cuantos han escrito del monasterio de religiosas agustinas de S. Cristóbal, que viven en dicha sinagoga desde el año 1409, trasladadas desde el segundo convento que fundaron en Alcira el año 1394: pues las establecidas por el rey don Jayme el I el año 1273 fueron transportadas cuarenta y tres años después a Xátiva al monasterio de Monsant, con el título de santa María Magdalena, como dije en mi primera carta. He visto y copiado la relación que hicieron los jurados de Valencia en el libro manual de consejos núm XIX. fol. 242, escrita el día 10 inmediato a la supuesta matanza de los judíos; y algunas cartas fechas en los días siguientes, donde dichos jurados hablan como testigos (a: Algunos de estos documentos se publicarán en el apéndice bajo el número VI.).

De estos documentos tan auténticos resulta: lo 1.° que (1) no se oyeron las supuestas voces de S. Cristóbal, de las cuales, como de un hecho tan señalado, hubieran hecho mención los jurados, así como refieren la aparición del santo mártir a un judío solo, y la visión del crucifijo a otro. 

2.° Que no fueron siete mil los muertos de los judíos, sino unos ciento, y que a esta matanza no dieron ocasión las voces de S. Cristóbal, ni menos el motín de los niños; sino el haber irritado los judíos a los cristianos con la muerte de uno de ellos.

3.° Que los judíos que había en esta ciudad, a excepción de muy pocos, corrieron ansiosos al bautismo con su rabino, y el noble Samuel Abravalla, que se llamó después Alfonso Ferrández de Vilanova (persona, entre ellos, de quien hasta ahora no he hallado más noticia); y que siguieron su ejemplo los de Xátiva, Alcira, Gandía, Liria, Cullera, Orihuela, Murviedro y Castellón de la Plana.

4.° Que con la prisa y multitud de los que se bautizaron faltó el crisma en la catedral y en las iglesias parroquiales de esta ciudad el día 13 de Julio de dicho año a la hora de comer; y que después por la tarde hallaron llenas las crismeras, aun las antiguas y deterioradas, que estaban sin uso había más de tres años.

5.° Que (2) de esta milagrosa renovación se hizo averiguación judicial por el oficial eclesiástico, y se formalizaron instrumentos públicos, deponiendo los jurados como testigos oculares. Sucedieron además nuevos milagros en confirmación del primero, que como el juez eclesiástico para examinar si era verdadero crisma el que se halló en la parroquia de santa Catalina, le vaciase en una vasija nueva, al volverle a la crismera, le halló tan multiplicado, que no pudo caber en ella. En la de san Andrés, burlándose un clérigo extranjero de la credulidad de los que tenían por crisma milagroso aquel licor, tal vez puesto con fraude, en el momento se vio seca y vacía la crismera, la cual volvió repentinamente a llenarse como antes, luego que el clérigo postrado pidió perdón de su ligereza. Iguales prodigios se vieron en Murviedro y Castellón de la Plana.

6.° Que las lámparas nuevas de la iglesia de S. Cristóbal se encendieron por sí mismas, sin que nadie llegase (sens ma humanál), aumentándose su aceite sin disminución, con el cual, ungidos los enfermos, experimentaban milagrosas curaciones

7.° Que dicha iglesia pudo intitularse de S. Cristóbal, porque un judío al principio del motín (3) vio en lo alto de la sinagoga un hombre muy corpulento y robusto (4) con un niño en los hombros, a semejanza de como pintan a S. Cristóbal (veu sobre la sumitat de la sinagoga un hom fort, gran e soberch, ab una creatura en lo coll, á semblans que hom pinta à sent Cristófol). Por lo demás, dicen, no podemos hallar quien le dio este título ni por qué causa (no podem trobar qui fó entitulador, ne perque). Y cierto no hablaran así, si hubiera dicho S. Cristóbal repetidas veces: judíos, salid de mi casa. Con esto se ve lo que hay de verdadero y de incierto en las lecciones de dicho breviario de 1533, y en Escolano y otros historiadores de este suceso, cuya variedad en la relación de sus circunstancias, y la falta de documentos, dio ocasión a los editores de las actas de los santos a que pusiesen en duda la verdad de esta historia: majorem pro historiam hujus apparitionis firmitatem desiderari, ut credi possit tamquam vera (act. ss. 25 Jul. comm. praev. in vit. S. Cristoph. § IV. n. 37).

Tampoco parece muy averiguado que la consagración de la iglesia se hiciese el día 10 de Julio de dicho año por el obispo; porque don Jayme de Aragón, que lo era entonces, estaba en la corte del papa desde el año 1388, en la cual permanecía aún en 2 de Septiembre de 1391, como se ve por la carta que los jurados le escribieron ese día, haciéndole relación de lo ocurrido, y suplicándole que volviese luego a su iglesia por el peligro en que estaban sus ovejas, o si esto no podía, procurase a lo menos que fuesen socorridas con la presencia de un correspondiente pastor (fer, le dicen, que de qualque convinent pastor sien prestament provehides); con las cuales palabras no parece poderse componer, como algunos quieren, que por ese tiempo se hallase en esta Diócesis don fr. Jayme de Formentera, del orden de S. Agustín, obispo Christopolitano, y auxiliar de esta Diócesis.

Como quiera, es difícil señalar por que tiempo empezó a celebrarse en esta iglesia la fiesta de aquel milagro. En casi todos sus misales, así MSS., como impresos, se halla al día 10 de Julio la fiesta de S. Cristóbal con misa y oraciones comunes, que nada indican de tal historia, de la cual verosímilmente hubieran compuesto parte a lo menos de los responsorios, alleluia, ofertorio y comunión, como se ve practicado en la de S. Lázaro, S. Onofre y otros con menos motivo. En el breviario MS. el año 1464, que se conserva en este archivo y en la parroquia de los santos Juanes, hay seis lecciones propias y breves al estiló de aquel tiempo, en las cuales se cuenta la vida y martirio de S. Cristóbal; pero se omite el milagro de la sinagoga, cuya primera mención es del breviario de 1533, cuando pasados 142 años, por no haberse tenido presentes los documentos donde se refiere el hecho con exactitud, pudo haber en él mezcla de algunas circunstancias inciertas, y silencio de otras ciertas y muy substanciales, cual es el aumento del aceite de las lámparas, de que hablan los jurados como testigos.

Quisiera oír tu dictamen sobre estos puntos, y sobre lo que tiempos pasados hablamos de las actas de S. Cristóbal, que han dado motivo a mutuas contestaciones de varios católicos y a impugnaciones de algunos contra los herejes, que con falta de piedad y de crítica (5), pretenden negar la existencia de este santo mártir; del cual acaso volveré a hablar otro día, si me resuelvo a decir de algunas reliquias de esta ciudad. Bueno sería poder sacar alguna copia de las más insignes: y esto espero para decidirme del todo. Valencia 30 de Enero de 1803. 

NOTAS Y OBSERVACIONES. 

(1) Que no se oyeron las supuestas voces. Mientras que no se presenten otros documentos, parece que deben tenerse por inciertas las voces de S. Cristóbal a los judíos, repetidas, como dicen, hasta tercera vez, por guardar acerca de ellas uniforme silencio, no sólo los jurados que cuentan hasta las más menudas circunstancias del suceso, sino aun los mismos judíos convertidos, que no hubieran callado este milagro para gloria de Dios, así como publicaron otros con que se acreditaba el poder de la gracia, y justificaban ellos su prudencia en haber recibido el bautismo. En las palabras también que se ponen en boca del santo mártir hallo la expresión de que llevó en sus hombros a Cristo, cosa puesta en duda con harta razón por los editores de sus actas, como veremos luego. Escolano dio a estas voces de S. Cristóbal mayor extensión; sus palabras son estas: "estando algunos rabinos (pone rabines) y sacerdotes dentro de ella (la sinagoga) sintieron súbitamente una espantosa voz, que salía de debajo las gradas que agora son del altar mayor y les dijo: judíos, dejaos ya de ofender a Dios en seguir vuestros caminos errados, pues hasta las oraciones que aquí estáis ofreciéndole, se convierten en culpas contra vosotros, y en ruina de vuestras almas y vidas. Yo soy Cristóbal, uno de los siervos de Jesucristo, gran Rey de la gloria, que le llevé en mis hombros: convertíos a él, y doleos de vuestro obstinado error. Recibid el bautismo y desocupadme esta casa, que el Señor ordena que se dedique a mi nombre, y de su parte os amonesto que si ponéis en duda mis palabras descargará sobre todos un nublado de persecuciones, y yo derribaré vuestra sinagoga sobre vosotros. (Escolano hist. de Val. lib. V. cap. 10).

(2) De esta milagrosa renovación se hizo averiguación judicial. Entiendo que esta multiplicación (de que hay innumerables ejemplos en la Escritura e historia eclesiástica) pudo hacerse, como de otros casos semejantes juzga santo Tomás, no criando Dios nueva materia, sino convirtiendo una materia en otra, a la manera que dice san Agustín haber alimentado Cristo con cinco panes a cinco mil hombres, del modo que con pocos granos produce muchas mieses, lo cual hace no criando nueva materia, sino disponiendo el jugo de la tierra y las demás substancias que concurren a la formación del grano para que pueda servir de alimento. Y así extraña Benedicto XIV que en la Rota se hubiese tenido por de santo Tomás, y por más probable la sentencia que exige nueva creación de materia para las multiplicaciones milagrosas. (Bened. XIV. de beatif. et beator. canoniz. lib. IV. p. I. cap. 12). 

En la prueba de este milagro hallo las condiciones prudentes que ahora exige la silla apostólica, para no aventurar su juicio en materia tan delicada. 

1.° Consta que existía determinada cantidad de crisma dentro de cada ampolla: 2.° que llegó a consumirse todo este crisma en las ceremonias del bautismo solemne de los muchos conversos: 3.° que se multiplicó lo bastante para volver a llenar las ampollas luego que se vaciaron: 

4.° no aparece sospecha de fraude en este hecho, así por ser muchas las crismeras que se hallaron llenas, como por haber sucedido esta multiplicación en distintas partes y a la misma hora, y a vista de las personas principales de la ciudad, eclesiásticos y seglares: 

5.° añádese el fin de esta maravilla, que fue santo, ordenado a completar la obra de tan milagrosa conversión.

Siendo cierto este milagro, entiendo que es verdadero crisma el que se halló en las redomas, y que pudo servir para las ceremonias bautismales, como el consagrado por el obispo. Si no fuera este verdadero crisma, en vano hubiera obrado Dios esta maravilla, dirigida a que no faltase el crisma para los fines porque lo establece la Iglesia. A Dios le es fácil suplir milagrosamente por sí mismo con su bendición todo lo que necesita una materia para servir a los ministerios eclesiásticos.

(3) Vio en lo alto de la sinagoga un hombre fuerte &c. Semejante a esta es la aparición de S. Cristóbal a la virgen Friderunda que cuenta Leibnitz (de scriptoribus brunsvicensibus t. 1. pág. 580), diciendo: praestantissimum egregiae formae miraeque longitudinis gloriosissimum Christi martyrem S. Christophorum... aspexit. Ni de aquí se infiere que realmente hubiese sido gigante S. Cristóbal, que de esto hablaremos después. Suele Dios acomodarse a las opiniones del pueblo en lo que no es contra la verdad, y no lo es que S. Cristóbal hubiese sido gigante en el espíritu, esto es, en la fortaleza y las demás virtudes, que es lo que quiso manifestar al que vio esta visión, caso que fuese cierta. No son nuevas estas figuras simbólicas en las apariciones. S. Gregorio M. cuenta que S. Benito vio subir al cielo a santa Escolástica en forma de paloma, y a S. Germán, obispo de Capua, en un globo de fuego, y dos de sus monjes le vieron a él en su muerte subir por un camino muy adornado e iluminado con lámparas. Pudiéramos añadir la aparición simbólica de Benedicto IX, que da por cierta Baronio con la autoridad de Humberto y de S. Pedro Damiano. (Baron. ad ann. 1054), y la de Inocencio III a santa Lutgarda, atestiguada por Spondano (ad ann. 1216): Pagi (vit. Innoc. III n. 110): Fleury (hist. eccl. lib. LXXVII), y 

otros críticos; pero no es de nuestro propósito entrar en estas contestaciones (V. acta ss. 16 Junii vita S. Lutgardis, et Jac. Sicommar. not. XXV vitae S. Bartholom. IV. abb. Cryptae ferratae ex vet. cod. edit.) 

Traigo esto para probar que en las apariciones caben símbolos, y que de ellas nada puede deducirse sobre la inteligencia literal de todas sus circunstancias. ¿Qué hubiera de verdad en la visión de Daniel, si entendiésemos materialmente la descripción que hace la santa Escritura de aquel varón que se le apareció vestido de lino, y ceñido con un cinturón de oro? Otro tanto digo de los ángeles que en figura humana aparecieron a Lot, a Abraham y a Tobías. 

(4) Con un niño en los hombros. Molano y Solerio tienen por fábula el diálogo que se cuenta en la leyenda de oro, entre S. Cristóbal y el ermitaño que le exhortó a que pasase los caminantes por un río, con cuya ocasión mereció llevar sobre sus hombros a Cristo en figura de un niño pasajero.

Añade Molano que esta es una representación simbólica ad significandum quod sicut homine, sic et re fuerit verus Christophorus, sive Christiferus: y Vidas dice: Christophoro, infixum quod eum usque in corde gerebas. 

- Pictores Christum dant tibi ferre humeris.

Otros creen que este paso no fue por río, sino por el mar, lo que es de todo punto inverosímil: y el obispo Vidas atribuye a esta opinión el haber supuesto en S. Cristóbal la estatura gigantesca.

Quem gestans quoniam multa es perpessus amara 

Te pedibus faciunt ire per alta maris, 

Id quia non poteras nisi vasti corporis usu, 

Dant membra immanis, quanta gigantis erant. 

(5) Pretenden negar la existencia de este santo mártir. Chamiero (epist. jesuit. p. 46), Stigelio (carm. de S. Christoph.), y Chytreo (in onom.) y otros sectarios tienen por fábula, no sólo cuanto se refiere de la vida y martirio de S. Cristóbal, sino también de la existencia del santo, dando por cierto que la ignorancia del pueblo y la desidia de los pastores ha dado lugar a que este, que ellos llaman sagrado emblema, se transforme en imagen de un santo mártir, distinguido con el nombre de S. Cristóbal (Christophorus), con que debió significarse en alguna pintura jeroglífica un valeroso y esforzado predicador, o un intrépido confesor de la fe. A cuya sentencia parece haber inclinado Juan Pierio en sus jeroglíficos (lib. XV, in fin.)

Esta duda de la existencia de S. Cristóbal es infundada y temeraria, constando por testimonios de muy remota antigüedad el culto de este santo mártir en la Iglesia de oriente y occidente. A pesar de esto, no podemos menos de confesar la gran variedad con que de su vida y martirio hablan los escritores antiguos y modernos. Los griegos, que hacen su fiesta a 9 de Mayo, dicen que fue bautizado por S. Babilas, el antioqueno, y que padeció en la persecución de Decio. Los antiguos martirologios geronimianos, Floro, Usuardo y Adón, y otros del siglo IX, ponen su fiesta a 25 de Julio en Lycia, otros en Sicilia, otros en Samón o Amón, Salmón o Salmos, que Adón y Usuardo dicen pertenecer a Lycia, y Tillemont llama ciudad desconocida, y por ventura es el famoso pueblo de Grecia, junto a la Calabria ulterior, que ahora llaman Creepacuore, o la isla de este nombre en el mar Egeo, vulgarmente llamada Samandrachi, o tal vez la otra isla de Samos enfrente de Efeso, en el mar Icario o de Nicaria, conocida con el título de Samos Junonia, por el culto que en ella se daba a Juno. Aun pone de peor condición esta controversia la credulidad de nuestro Bivar, que engañado por el supuesto cronicón de Máximo, y dando por cierto que el Samos de S. Cristóbal es lo mismo que Solima, dice, que del nombre de aquella ciudad se llamaron solimos sus moradores; cuyo sueño desvaneció Solerio con el testimonio de Homero y de Strabon (Estrabón) (act. ss. 25 Jul. diss. praev. laud. §. VII, núm. 78. 79). Mombricio, Pedro de Natalibus, Surio, Vicelio están muy discordes en los hechos de este santo mártir.

Tillemont, por unas actas MSS., que dice haber leído de nuestro santo, juzga que hay en ellas mezcla de fábulas. Bolando fue del mismo parecer. Solerio lo demuestra por el cotejo de grandes contradicciones que halló en los varios códices de ellas que pudo haber a la mano (diss. laud. §. 10. 11.), y Baronio añade que nada halló mejor sobre S. Cristóbal que lo que se lee en el oficio mozárabe. Pero esta corrupción de las actas de S. Cristóbal en nada perjudica a la verdad de su existencia. ¿Cuántas falsedades se han mezclado en las vidas, no diré de san Pantaleón, de S. Jorge, de santa Catarina, de santa Margarita, de santa Cristina y de otros santos de los primeros tiempos; sino aun de S. Isidoro y de sus santos hermanos, y aun de S. Vicente Ferrer? Serario dejó sólidamente establecida esta verdad. 

Belarmino, tratando este punto (de ss. beatitudine lib. I, cap. 20.) contra los herejes, dice: sanctorum quorundam historias apocryphas quidem et incertas esse, non tamen propterea sanctos ipsos numquam fuisse. 

La estatura gigantesca de S. Cristóbal nada tiene de inverosímil, si damos por cosa sentada, como lo es, la existencia de los gigantes antiguos, y aun de personas de extremada altura entre gentes de estatura regular. La estatura agigantada de Og, rey de Basan, puede colegirse de su cama, que tenía nueve codos de largo, como está escrito en el Deuteronomio. Solus quippe Og rex Basan resisterat, de stirpe gigantum. Monstratur lectus ejus ferreus qui est in Rabbath filiorum Ammon, novem cubitos habens longitudinis, et quatuor latitudinis, ad mensuram cubiti virilis manus (Deuter. III. II). San Agustín (de civ. Dei lib. XV. cap. 9) dice: antiquorum magnitudinis corporum, inventa plerumque ossa, quoniam diuturna sunt, etiam multò posterioribus saeculis produnt. 

(Aquí me viene a la memoria San Balandrán, y el gigante de la película vasca Handia, además del valle de Baztán : rey Og de Basan)

El mismo santo doctor (ib. cap. XXIII.) dice que en Roma poco antes de la invasión de los godos hubo una mujer corpore quodam modo giganteo... ad quam visendam mirabiles fierent mortalium conventus. 

Nicéforo (hist. eccl. lib. XXIV. cap. 37.) cuenta que en el imperio de Teodosio nació en la Siria un gigante que tenía de alto cinco codos y un palmo, y que se llamaba Antonio: y que en su tiempo vivió, y que también le vio, un hombre de semejante estatura. Y esto sin retroceder a Heródoto (lib. I), que del cadáver de Orestes dice que tenía siete codos: ni a Plinio (hist. nat. lib. VII. cap. 16), que asegura que en Creta se halló otro cadáver de 46 codos; y que en el imperio de Claudio se trajo de Arabia otros de más de cuatro brazas; ni a Julio Salino (polyhistor. c. V. et XIV), y Apolonio Tyaneo (ap. Philostrat. lib. V), que aseguran haberse hallado otros tales cadáveres en varios sepulcros.

Gerónimo Magio (diss. de gigantib.), dice: Melchior Guilandinus Borussus.... mihi narravit se, cùm anno à Christo nato 1559 in Africam captivus esset perductus, Juliae Caesareae calvariam gigantis mirae magnitudinis vidisse, quam hispani duo identidem captivi, dum aratro terram prosciderent, exarassent... Hujus autem calvariae ambitum spithamarum fuisse undecim idem retulit, seque ab hispanis illis, cum mox diligentius de re percunctaretur, audivisse eodem loco, quo calvaria illa reperta esset, reliqua etiam cadaveris ossa mirae, ut symmetriae ratio exposcebat, magnitudinis superfuisse. Y poco después. Venetiis in cruciferorum ecclesiam asservatur os femoris divi Christophori, licet parte ex altera comminutum, tantae magnitudinis, ut eorum quae de viri hujus proceritate legimus, fides visu adstrui possit. Y luego. Nostram etiam aetate Paulum III pont. max. ossa quaedam humana monstrosae magnitudinis habuisse, non obscurae fidei aulici mihi narrarunt. Pero aún esta estatura de S. Cristóbal y las demás 

circunstancias con que se le pinta, no había inconveniente en que las tuviésemos por simbólicas, para denotar la alteza y fortaleza de espíritu con que este santo varón llevó a Cristo en su cuerpo por entre las aguas de las tribulaciones y calamidades presentes, como lo notó Vidas en su himno.

A Jesucristo mismo es muy común en el lenguaje de los PP. y DD. llamarle gigante, tomando este nombre de la comparación simbólica de David, exultavit ut gigas, para significar la fortaleza de su omnipotencia en la protección y salvación de los suyos, en cuyo sentido le llama un himno antiguo suae gigas ecclesiae (ap. Clyctoveum elucid. p. I. in hymn. Fit porta), o para denotar la unión de las dos naturalezas en la persona del Verbo. Así le llama S. Ambrosio gigantem.... biformis geminaeque naturae, cuya autoridad alega el sínodo de Francfort, recordando a los obispos de España un himno de la natividad del Señor, en que aquel padre vuelve a llamar a Cristo: geminae gigas substantiae (V. Teophil. Rayn. de Christo lib. I. n. 13. seq.) De esta especie de símbolos, respecto de los santos, quedan aún mayores vestigios en la antigüedad eclesiástica, no ya en los escritos, sino en estatuas y pinturas: tal es, por ejemplo, la imagen del dragón hollado y alanceado, y arrojado al mar por Constantino y sus tropas, que dice haber visto por sus ojos Eusebio Cesariense (de vitam Constant. lib. III. cap. 3). Símbolo del triunfo que con su conversión consiguió él de satanás, llamado serpiente y basilisco y dragón en la divina Escritura. Tal es el otro cuadro dado por una persona desconocida a Senodo, subdiácono de la iglesia de Uzala, en que estaba pintado S. Esteban en ademán de llamar a la puerta de la ciudad con el ástil de la santa cruz, y de arrojar de ella y de oprimir debajo de sus pies un dragón de fuego, que el día anterior se había visto en el aire (Evod. episc. Uzal. de miraculis S. Stephani libro II. c. 4). 

Semejante a estas es la pintura de S. Jorge a caballo, alanceando a un dragón, y librando de sus garras a una humilde doncella; símbolo que no perjudicando en nada a la verdad de la existencia de este santo mártir, como dicen Serario (litan. lib. III. q. 20), y Teophilo Raynaudo (simbol. antonian. §. I.) contra Lutero, Melanton y otros herejes, denota su patrocinio respecto de alguna región que le implora, como juzga Baronio (martyr. 23 April.), o la defensa que presta la Iglesia contra el dragón infernal, que es la opinión de Villavicencio (de ratione stud. theol. c. VII).

Otro tanto debe decirse de la pintura del arcángel san Miguel pisando un dragón con espada desenvainada en la mano derecha, y un peso en la izquierda, cuyos símbolos, conformes a la verdad de la religión, explicó Teophilo Raynaudo (de Christo lib. V. sect. 4. c. 7. et symbol. anton. §. I. n. 4.), desvaneciendo los recelos de Molano (hist. imag. lib. III. c. 39), y la equivocación con que nuestro Blas Viegas (in Apocalyps. c. XII. comm. I. sect. XVIII. n. 7.) colige de esta pintura que S. Miguel ejerce el juicio particular. Tal es la pintura de un león en los cuadros de san Gerónimo, bien sea para denotar su amor a la soledad, como juzgan Molano (de imagin. lib. III. cap. 42) y Petreyo (ad cronic. carthusiens. Dorlandi lib. III. §. 5), o su generoso esfuerzo e intrepidez contra los luciferianos, pelagianos y otros herejes, como juzga Baronio (annal. ad an. 420). Otro tanto puede decirse del fuego y del puerco que suelen añadirse en los cuadros de S. Antonio abad, denotando el puerco sus victorias contra el demonio, atestiguadas por S. Atanasio; y el fuego su fervor en la práctica de las virtudes, o su experimentado patrocinio contra la enfermedad del fuego sacro, llamada después vulgarmente fuego de S. Antón, y más conocida con el nombre griego herpes, o contra la llama de la lujuria, como cree Gerson (p. IV. serm. de S. Anton. consid. 3), o contra los ardores del infierno, que es la sentencia de santo Tomás (in 4. dist. 45. que. 3. art. 2. ad 2); bien que aun esto lo entiende Raynaudo de la erupción cutánea de las herpes, a la cual en un himno de S. Antonio se la llama infernalis herpes, y contra cuyo estrago, que en algunos reinos de Europa fue horrible, especialmente en los siglos XI y XII, invocó la Iglesia la intercesión de este santo abad, diciéndole en una de sus oraciones: Deus, qui concedis obtentu beati Antonii morbidum ignem extingui, et membris aegris refrigeria praestari.

Por estas muestras se ve que estando autorizada por la Iglesia la práctica, no sólo de mostrar con expresiones simbólicas las virtudes de los santos, sino de adornar con símbolos y jeroglíficos sus mismas imágenes; no fuera extraño que hubiera seguido esta costumbre en las estatuas y cuadros de S. Cristóbal. A pesar de estas tan sólidas reflexiones intentó Serario probar que sin este recurso a los símbolos usados por la antigüedad eclesiástica, puede darse por cierta la estatura agigantada de S. Cristóbal, en lo cual apenas hay quien le siga. Imposible no es, ni aun inverosímil; pero no es cosa averiguada. Nuestro Interián de Ayala establece sólidamente esta exposición simbólica de la supuesta estatura de S. Cristóbal, y alega unos versos latinos de la catedral de Sevilla, escritos en el siglo XVI, por donde se ve que esta era opinión recibida en España (pict. christ. lib. VII. cap. 2). 

catedral de Sevilla


viernes, 26 de julio de 2024

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán

miércoles, 16 de noviembre de 2022

Poesía, Pere Miquel Carbonell

POESÍA.

(N. E. En el viaje literario a las iglesias de España, unos años antes de publicarse este tomo 28, escribe el autor, Jaime Villarroya, sobre Pedro Miguel Carbonell: - ortografía actualizada -

… Era además un curioso hacinador de los trataditos, epístolas, poesías y otras cosas que escribieron los sabios de su tiempo. También se esforzó él mismo en algunas composiciones; conato loable por la ocasión que con ellas dio a que sus amigos escribiesen en prosa y verso algunas cosas dignas de la luz pública que él nos conservó copiadas en su libro.)

Que Carbonell se hubiese dedicado a la poesía es descubrimiento del que hasta ahora no había participado el público, quedando exclusivamente reservado por espacio de cuatro siglos entre los que le sucedieron en la custodia del Real Archivo de Barcelona. Por lo mismo, grande fue nuestra satisfacción al tropezar con la primera noticia que sobre este particular nos proporcionó el detenido examen que practicamos, entre otros códices, del Memoriale n. 49 (1) y no es menor la que sentimos hoy al difundirle con la imprenta.

(1) Este códice es un índice antiguo, en folio mayor, hecho por Carbonell, que contiene reseñas de documentos, extractos y diferentes notas, las más de ellas muy útiles a los que se hallen al frente del Archivo. A sus foleos numerados preceden ocho que no lo están, y estos forman un índice alfabético de todos los documentos, notas y demás que se hallan continuados en dicho volumen. Al cuarto vuelto de estos foleos no numerados léense sub letra C. las siguientes notas autógrafas de Carbonell:

Açi fas mentio de les Cobles per mi ordenades e scrites en lo present libre. Cobles o dança de la mort començant en lo present libre... fol. XV.

Cobles ajustades per mi a la dita dança hon yo e tots havem a ballar o tart o primerament com Deu volra. E son per mi ordenades e scrites apres la present taula del present libre.

Cobles contra aquells qui son stats bons en fer fer per lo Senyor Rey don Ferrando segon en les Corts de Muntço la Costitutio (Constitutio, constitució, constitución) de les cerques e salaris de les scriptures del Real Archiu de Barcelona la cual es mes damnosa que util a republica (res publicarem publicamla cosa pública, pero con rey, como se puede ver, Fernando II de Aragón).


E com es dit als demanants qui tots hi venen cuitats anau a fer tatxar la cerca noy volen anar ans flestomen tots aquells qui hi son stats bons e diuen que ne per cerques ne per salaris no hi volen anar ni servir dita constitutio qui es feta a mala intentio e per pagar altre salari al taxador quils faria rodar. Almenys devia dir que en cas ques demanas mes del degut o contra voluntat dels demanants en tal cas fora raho anar a fer tatxar etc. E es cert que aran so millor pagat que abans que nols dic axi de cerques com de salaris si no voleu servar la constitutio pagau (lo) queus vullau. E axi mon fill que mes hi gonyaras fesho com yo ho fas... fol. LXXIV v. y CXXVI v.

Cobles altres per mi scrites e ordenades en lo present libre. Jatsia alguns mordicans e reprenedors diran e perque scriureles en tal libre yo no vull dir per que sino que Deu o sab. Les quals son ço es les de Sancta Maria Magdalena en la primera charta apres les ajustades per mi a la dança de la mort. - Apres les de Goliart. - Apres les contra los reprensors de la mia vida. - Apres del Refrany. - Apres contra aquells qui han de casa mia furtades lettres.

Adversus fugientes loca peste infecta. Cobles per mi fetes son...
fol. XXII y XXIII.

Bien es verdad que no fue la poesía el género en que más brilló la pluma de nuestro Cronista y que, como el lector advertirá, hay una distancia inmensa entre la fluidez, corrección y valentía de la prosa en que extiende sus narraciones y descripciones históricas y la languidez, desaliño y hasta tibieza de la mayor parte de sus metros. Nosotros no tenemos el menor reparo en atribuir estos defectos a la mansedumbre propia del carácter de Carbonell, a que rara vez siente hervir en sus venas el fuego de la improvisación el que acostumbra helar su sangre bajo la influencia de la fría y recelosa crítica, invirtiendo el tiempo en útiles investigaciones históricas, y finalmente a la poca elevación de los asuntos sobre que versan casi todas sus composiciones. Y en efecto, el quejarse de una constitución que disminuye los emolumentos de su destino y el corregir la pereza de los escribanos que omiten en sus libros la copia íntegra de las sentencias, son a la verdad pensamientos sobradamente humildes e incapaces de inflamar la vena hasta del poeta más susceptible.

Indudablemente el autor en ellas no hizo más que desahogar los sentimientos internos del corazón en el momento mismo de recibir las impresiones, sin darles otra importancia ni concebir más pretensión que la de amonestar y prevenir la inexperta juventud de su hijo; y tal vez si afortunadamente tuviéramos a la vista todas las que compuso, de las cuales la mayor parte se han perdido o al menos ignoramos el paradero, hallaríamos entre ellas alguna que confirmara nuestro aserto, por ejemplo, las que dedicó a la Magdalena y a Goliat: pero desgraciadamente los hijos de Carbonell o los que le sucedieron en el Archivo arrancaron de aquel códice los folios en que estaban continuadas con las que escribió contra los mordaces reprensores de su vida, contra los que habían extraído furtivamente de su casa algunas cartas, contra los que abandonaban las poblaciones dominadas por la peste y finalmente la que versaba sobre el refrán, habiéndose librado milagrosamente de tan lamentable extravío, por la feliz casualidad de hallarse repetidas en diferentes códices y en otros folios del Memoriale n. 49, las dos primeras que indicamos y la continuación a la Danza de la Muerte que, en nuestro concepto, es la que más mérito e interés ofrece, ya por ser la más perfecta y acabada en la versificación, ya por la idea filosófica sobre que versa, ya finalmente porque el autor sin duda se propuso en ella corregir las corrompidas costumbres de los cortesanos de su época. Tales ventajosas circunstancias nos han inclinado a tratarla más extensa y detenidamente que las demás y a darla el lugar preferente en nuestra publicación, acompañándola de todas las noticias y antecedentes que nuestro buen celo y escasos conocimientos sobre la materia nos han podido sugerir.

El autor al escribirla pagó el tributo que la mayor parte de los poetas, pintores y escultores de la edad media pagaron a la idea dominadora de la época, (1: Véase “La Danse des morts dessinée par Hans Holbein, gravée sur pierre par Joseph Schlotthaner, professeur á l' Académie de Munich: expliquée par Hippolyte Fortoul, professeur á la Faculté des lettres de Toulouse” cuya interesantísima obra recomendamos muy particularmente a nuestros lectores.)

y probablemente la traducción al catalán de una obra francesa sobre el mismo objeto, hasta ahora nunca conocida, que publicaremos antes que la continuación de Carbonell, ya que este le dio también la preferencia al extenderlas en su manuscrito, le impulsó seguramente a componerla. Ambas
 van escritas en octavas de versos de nueve sílabas y todas estas terminan en una máxima moral o refrán. En la traducción de la obra francesa, el autor (Maestro) encabeza la danza con dos octavas dirigidas al lector, (criatura racional), presentándole aquel espejo en que debe leer su futura e inevitable suerte, y en seguida introduce en escena a la muerte, que, en una octava, se dirige a los personajes que van entrando en danza y en otra recibe la correspondiente contestación. Ocupa el primer lugar el papa, siguiéndole por su orden el emperador, el cardenal, el rey, el patriarca, el capitán o condestable, el arzobispo, el obispo, el gentilhombre, el abad, el gobernador, el astrólogo, el burgés (burgués), (1: Título propio de la villa de Perpiñan, casi equivalente al que en otros puntos se conoce por ciudadano honrado.)

(N. E. ¿sabría Manuelico Bofarull qué es un Burg, bourg, burgo, bourgeoise, de ahí la Bourgogne, y de chastelchâteau, la ChastelongneCataluña?)


el canónigo, el mercader, el cartujo, el portero, el monje, el usurero, (después de la contestación de este insiste la muerte en otra octava contra la usura,) el médico, el enamorado, el abogado, el músico, el cura, el labrador, el fraile-menor, el infante, el sacristán, (2) el ermitaño (pone hermitaño, normal en 1865), la doncella, la monja, la viuda, la casada y el notario, concluyendo con una octava dirigida al lector en que le recuerda la igualdad del tribunal de la muerte y la conveniencia de estar siempre prevenido a dejar el mundo; con otras tres que pone en boca de un rey, dirigidas también al lector desde el mausoleo en que yace, haciéndole ver que toda la grandeza que le rodeaba en vida se había convertido en gusanos y podredumbre, y aconsejándole retenga en su memoria esta danza para obtener la vida eterna, y haga buenas obras para evitar las penas del infierno; y con siete versos latinos puramente de capricho, tan frecuentes en aquella época, reducidos a preguntar a los lectores ¿de qué les servirán la honra, los goces y las riquezas de la vida, si han de tener con la muerte el mismo fin que los personajes que han tomado parte en la danza?


(2) Aunque damos esta versión (sacristán) al sustantivo scholá de que usa el autor, no la consideramos del todo exacta, antes bien nos inclinamos a creer que en aquellos tiempos en que no existían Seminarios, los jóvenes que deseaban abrazar el sacerdocio se educaban e instruían en las iglesias principales, y se les daba aquella denominación.
(N. E. Este Manuelico tendría que haber leído un poco más a Jaime Villanueva y otros autores que aportan textos donde podría haberse instruido. Bueno, al menos sabía que scholá es sustantivo, y lo copia del original con á.)

Inmediatamente pone Carbonell el nombre del autor y un epigrama latino, que también le atribuye, en siete dísticos, relativo a la felicidad e infelicidad de la vida humana.

Carbonell escribió la continuación en los días de la Natividad del Señor del año 1497, según lo expresa al fol. 153 de su manuscrito, calcándola materialmente sobre la traducción de la danza del poeta francés, sólo que cambia en ella los personajes y se dirige con preferencia a los principales funcionarios públicos de su tiempo. Con una octava endecasílaba, que lleva marcada con dos comitas el hemistiquio, da principio a su obra, manifestando que le movió a escribirla el poco apego que tenía a la vida, el deseo de conservar el recuerdo de la muerte para sí y para la Casa Real, y la oportunidad de hacer entrar en la danza su propia persona y las demás que se quedaron olvidadas al autor francés, encareciendo la conveniencia de obrar bien y de apartarse del vicio una vez que la muerte despoja al hombre de todo el brillo y bienes que posee en este miserable mundo. Entra inmediatamente a hablar la muerte en coplas como las anteriores seguidas de sus correspondientes contestaciones, en igual metro, al virey (virrey), o lugarteniente general del rey, al canciller, al vicecanciller, al regente la cancillería, al maestre racional y a su lugarteniente, al tesorero, a su lugarteniente y al regente la tesorería, al escribano de ración y a su lugarteniente, al protonotario y a su lugarteniente, al archivero, a los secretarios, al copero, a los escribanos de mandamiento y de registro,
(1: Las obligaciones y cargos a que estaban sujetos estos empleados Reales pueden verse en las Ordenaciones de la Casa Real que formó D. Pedro el Ceremonioso, y se conservan en el Archivo general de la Corona de Aragón, publicadas en la segunda serie de la Colección de sus documentos inéditos.)


a todos los curiales, a los que usan peluca, cabellera o pebrada, a los capellanes y sacristanes, al ciego, al boticario, al maestrescuela, a los juristas, abogados y jueces, al cortesano adulador, al joven y al viejo. Aquí deja Carbonell su continuación y la toma el joven Gaspar Nadal (1: Creemos que este joven era un escribiente de Pedro Miguel Carbonell.) bajo el mismo sistema y metro dirigiéndose al menestral, al cirujano, al faquín y hasta a sí mismo, dando fin con una cuarteta expresando que lo que acababa de escribir no lo hacía en desprecio de Dios, que no creía haber errado y que se entregaba a su divina voluntad. (2: A este nuestro trabajo se refiere el Sr. Amador de los Ríos en la nota 2.a de la pág. 496 del tomo IV de su Historia de la Literatura Española, que le facilitamos a su tiempo. )

Si el lector se toma el trabajo de comparar esta danza y la continuación con la que se atribuye al judío Rabí don Santo
(N. E. Sem Tob, https://rbdigital.realbiblioteca.es/s/rbme/item/13418#?c=&m=&s=&cv=1&xywh=314%2C369%2C682%2C384 )

que se conserva manuscrita en un códice en 4.° de la biblioteca de S. Lorenzo el Real, notará desde luego una gran semejanza entre ambas y se inclinará a creer con nosotros que son contemporáneas. Ignoramos la época de la primera por más que Carbonell nos dice que la escribió en francés el santo varón, doctor y canciller de
 París, Juan Climachus o Climages, puesto que no hemos podido averiguar en qué época floreció este canciller, aunque han tomado a su cargo esta investigación, con el deseo de complacernos, nuestros buenos amigos y aventajados escritores franceses Mr. Prosper Merimée y Mr. Francisque Michel, cuyos detenidos y esmerados trabajos no han producido otro resultado que la seguridad de no haber existido canciller alguno de Francia ni de la universidad de París ni de su catedral que llevase tal nombre. No obstante, Fabricio, en la pág. 390 del tom. I de su biblioteca (edición de Padua de 1754) y F. X. de Feller, en la pág. 260 del tom. II de su Diccionario histórico o biografía universal, corregido, completado y continuado hasta 1837 por M. Henrion (edición de París del mismo - pone mimo - año), citan un doctor de la Sorbona, que después llegó a ser su rector o canciller, llamado Nicolás de Clemangis o Clamanges, natural del pueblo de este nombre en la diócesis de Chalons, que murió en 1430 o 1440. Enumeran muchas obras que escribió, pero entre ellas no viene comprendida la que nos ocupa. Sin embargo, el último autor nos dice que Nicolás de Clemangis vivió largo tiempo encerrado en la Cartuja de Valle-Ombrosa en la Toscana, en cuyo lugar compuso la mayor parte de sus escritos. Confesamos francamente que todos estos datos nos han engolfado en un mar de dudas en que nos hallamos fluctuando con deseos vivísimos de escoger el rumbo más acertado y seguro para salir de él felizmente. ¿Habrá equivocado tal vez Carbonell el nombre patronímico del canciller? Averiguado este punto, muy poco nos restaría ya para tocar el término de nuestros deseos, porque ¿no sería muy probable y natural que la influencia de la triste, solitaria y contemplativa vida de una Cartuja, siempre rodeada de la ¡dea y recuerdo de la muerte, hubiese hecho nacer y desarrollar en la imaginación de Clemangis la composion (composición) de la danza?... Abandonamos estas reflexiones a inteligencias más privilegiadas que la nuestra, sobre todo a algunos aventajados escritores de la vecina Francia y entre ellos con preferencia al más inteligente, erudito y crítico juez sobre la materia, Mr. Hipólito Fortoul, para que con sus brillantes luces y exquisito tacto procure esclarecer este punto tan interesante a la historia literaria de su nación.

Rabí Don Santo de Carrión, según D. José Rodríguez de Castro en la pág. 198 del tom. I de su Biblioteca Española, nació a fines del siglo XIII o a principios del XIV, contando una edad avanzada en 1360, y atribuye decididamente a este judío la danza de la muerte que aún existe en la biblioteca del Escorial, insiguiendo en un todo lo que dice D. Tomas Sánchez en los tom. I y IV de su colección de poesías castellanas anteriores al siglo XV. Don Leandro Fernández de Moratín da el primer lugar, con fecha del año 1356, en el catálogo histórico crítico de piezas dramáticas anteriores a Lope de Vega, que pone a continuación de sus Orígenes del Teatro Español, al anónimo de la Dança de la Muerte, negando haya sido obra del mencionado Rabí Don Santo, y fijando su época a mediados del siglo XIV. Finalmente Mr. Hippolyte Fortoul, en la pág. 50 y siguientes de su obra antes citada, expone algunas razones, y de bastante peso, para probar que no pudo ser escrita sino a principios del siglo XV. Respetamos, cual merecen sus autores, estas distintas opiniones, y sin dar la menor preferencia a ninguna de ellas, puesto que no hemos tenido hasta ahora proporción de examinar personalmente el códice del Escorial, requisito que consideramos indispensable para formar nuestro juicio definitivo; deducimos de las mismas la consecuencia, nada aventurada, de que esta Danza de Rabí Don Santo es contemporánea de la de Clemangis, militando a nuestro apoyo la poderosa reflexión de que si Carbonell compuso la continuación a esta última a fines del siglo XV (37 años después de la invención de la imprenta), no es mucho se invirtiera un siglo y medio (término mayor) en generalizar la obra francesa, que no tuvo otro medio de circulación que la ligereza mayor o menor, pero siempre lenta, de los escribientes o la inexperiencia de los primitivos impresores.
(N. E. No sé si Manuelico sabía en 1865 lo que estaban haciendo en Valencia, en lengua valenciana y otras, y con la imprenta, a finales del siglo XV.)

Cumple ya dar cima a nuestra tarea diciendo, con referencia a las demás composiciones poéticas de Carbonell, que las escribió en coplas, ya en cuartetas, ya en octavas endecasílabas del mismo género de la que puso al frente de la Continuación a la Danza de Clemangis, y que hemos creído conveniente publicarlas con las variantes y notas de que el mismo autor las acompañó para mayor inteligencia de los lectores, sin perjuicio de añadir por nuestra parte las que consideremos conducentes a alcanzar el mismo objeto.


DANÇA DE LA MORT E DE AQUELLES PERSONES QUI MAL LLUR GRAT AB AQUELLA BALLEN E DANÇEN.

Parle lo Mestre.


1.
O creatura rahonable

Qui desiges vida terrenal

Tu has açi regla notable

Per ben finir vida mortal

La present dança que veus tal

Es de la mort poc delitosa

Morir a tots es natural

La mort es vil molt odiosa.

2.
En tal mirall cascu legir

Pot pus cove aqui dançar

Aquell se pot bonanat dir

Quis vol aqui sovent mirar

Tu veus los altres començar

Qual es qui de morir se guart

Ne sol atras un pas tornar

Tots duna massa prenem part.


Parle la mort al Papa.


3.
Vos qui viviu al mon present

Prest o tart aqui dançareu

Mas quant sab ho Deu solament

Preneu esment com ho fareu

Don Papa vos començareu

Axi com pus digne Senyor

En tal forma honrat sereu

Als grans Mestres pertany honor.


Respon lo Papa.


4.
Donchs haure yo menar la dança

Qui tinch loch de Deu en la terra

Dignitat hagui e poxança

E tu mort leves me desferra

Nom puix lunyar de quim fa guerra


Encara morir no cuydava

Yoy pensi poc e fiu gran erra.


Al Emperador.


5.
Vos qui sou en lo mon sens par

Princep e gran Emperador

Araus cove lo mon lexar

Armes cavalls e lo pom dor

Sceptre banderes gran honor

Forçat sereu venir ab mi

Doncs veniu prest sens fer rumor

Tots quants nexen fan tal cami.


Respon lo Emperador.


6.
No trop Senyor a quim appell

De la mort qui axim meneia

La carn los osos e la pell

Sots un lançol cove que veia

Tant prest morir yo may no creya

Quem ha valgut gran senyoria

Pus veig la mort quaxim garreia

Honor val molt sinos perdia.



Al Cardenal.


7.
Bem semble que feu lesbait

Sus Cardenal leugerament

Seguiscam tots ab gran delit

Los altres graciosament

E nous hi valra lespantament

Haveu viscut ab gran plaer

Ab molts delits honradament

Lo gran honor pert lo saber.


Respon lo Cardenal.


8.
Nom par sens causa lespordir

Com veig tant prop de mi la mort

E la dançam cove seguir

En bells vestits no prenc deport

Capell vermell drap de gran sort

Haure iaquir e la noblesa

Be pore dir hon es ma cort

Tot delit fina en tristesa.


Al Rey.


9.
Veniu noble Rey coronat

Famos de molts bens e proesa

De noble gent acompanyat

E servidors de gran destresa

Mas de present tota laltesa

Haureu lexar no sou vos sol

Poch haureu de vostra riquesa

Lo pus rich sen porta un lançol.


Respon lo Rey.


10.
James aprengui de dançar

En ball ni dança tan salvatge

Ara pusch veure e pensar

Que val honor força linatge

Guastar es de la mort usatge

Axi del rich com del menor

Quis presa menys ha la ventatge

En pols es cascu tomador.


Al Patriarcha.

11.
Patriarcha per vos bexar

La cara no sou delliurat

La creu doble renunciar

Haureu qualtren sera heretat

No penseu pus en dignitat

No portareu capa de grana

Per donar compte sou citat

Folla sperança lhom engaña.



Respon lo Patriarcha.


12.
Be conec que moltes honors

Man enganat per dir lo ver

Mos goigs se giren en tristors

E que val tant honor haver

Pocs son qui noy prenguen pler

Gran stat per la gent e torbe

Massa puiar nom par sceber

Qui munta carregat sen corbe.


Al Capita o Conestable.


13.
De mon dret es quab mi vengau

Molt prestament bell Conestable

Lo pus fort fas tornar suau

E nous hi qual esser dubtable

Ni braveiar ni leig comport

Ab tot que nous es agradable

Armes nous defendran de mort

Noy valra cara despantable.


Respon lo Capita.


14.
Mon parer e intentio

Era pendre forces castells

Metten a ma subiectio

Viles ciutats locs grans e bells

Nom valen lançes ni coltells

La mort no guarda dret ni leys

Ni pobres ni rics ni iovencells

Contra la mort noy ha remeys.


Al Archabisbe.


15.
Nous qual monstrar la cara fera

Mon bell Senyor acostau vos

Haveu vos por que yo nous fera

Noy dubteu gens seguiu a nos

E ballem tots de dos en dos

Anuig ha lhom quami sacoste

Lo ball es un poch fastiios

Un iorn cove comptar ab lhoste.


Respon Larchabisbe.


16.
Trist no se veure loch ni part

Tant me veig per la mort destret

Hon puxa fugir em apart

Las hon haure yo mon retret

Ara perdre mon benifet

No tendre pus cambra pintada

Per la mort ques cami estret

Passar cove cosa sforçada.




Al Cavaller.


17.
Vos quentre los altres Barons

Sou stat noble cavaller

Oblidau trompes e clarons

Prest veniu nous mettau derrer

Las dones soliau voler

E per dançar ab alegria

Be podeu veure e sceber

Ço que fa hu altreu desvia.


Respon lo Cavaller.


18.
Yo dins lo mon fuy nomenat

E molt estimat en fets grans

E de nobles dones amat

E de Senyors richs e poxans

De mercaders e ciutadans

E per null temps fuy variable

Los comptes meus tots foren vans

Jus lo cel no ha res estable.


Al Bisbe.


19.
Prest finira vostre delit

Dels bens e de natura

En Bisbe lo temps es complit

Nous valra vostra prelatura

Vostra fet corra gran ventura

Dels subdits vos cove dar compte

A cascu Deu fara dretura

Nos diu segur qui pus alt monte.


Respon lo Bisbe.


20.
Lo cor nom pot gens alegrar

Per les novelles quem apporta

Deu vol tot compte escoltar

E veus ço qui mes desconforta

Lo mon poc ni molt nom conforta

Nens lexa res ans leva massa

James algu res no sen porta

Si nol ben fet tot lare passa.


Al Gentilhome.


21.

Passau avant en gentilhom

Car de dançar sabeu los torns

Moveu vos prest no sembleu plom

Daquest ballar non fem tots iorns

Ara fenexen vostres borns

Nous membras may açi venir

Ne oblidas delits soiorns

A mort no pot qui viu fugir.




Respon lo Gentilhome.


22.

Pus la mort me te dins son laç

Almenys açom lexara dir

A Deu deports a Deu solaç

Açi ia no puix romanir

Vullau vostrarma favorir

Lexau lo cors daquiavant

La carn e ossos deu podrir

Mas no sab hom hon com ni quant.


Al Abbat.


23.
Veniu Abbat no fugiau

Ni façau la cara smortida

Cove la dança seguiscau

Ja que laiau molt avorrida

Vostra renda ia lan partida

Qui gras e gros vos ha nodrit

Prest vostra carn sera delida

Lo pus gros es pus tost podrit.


Respon lo Abbat.


24.
De morir nom pres may desig

Mas so forçat lestret passar

Poc observi de Deu la lig

Ne los vots que volgui jurar

Guardau vos de molt abrassar

E pensau que Deu tot ho mira

Morir no vullau oblidar

Tart es pensar com lhom expira.


Al Governador.


25.
Governador de molta gent

Jutge gran administrador

Veniu cuytat molt prestament

Veiam que sereu tornador

Lo poble regis ab furor

Daço sereu en gran perpleix

En aquell loc sou venidor

Hon cascu portara son feix.


Respon lo Governador.


26.

Ay Deu bem par dura jornada

Daquest colp yo nom cuydava

La mia roda ses girada

Encara morir no cuydava

En semblants fets iamay pensava

Regint ma iurisdictio

Seria foll quiy contrastava

Res noy val nepellatio.




Al Astrolec.


27.

Mestre per lo vostre mirar

Al cel ne per algun sceber

No podeu a morir escapar

Neus qual cercar novell carrer

Haiau aço per cert e ver

E per gran argument e soma

Per Adam qui fonc lo primer

Moriu per maniar una poma.


Respon Lestrolec.


28.

Per grau algu ni per sciença

No pusch haver provisio

Ja nom val res ma sapiença

Ay com es gran confusio

E per final conclusio

No sce quem faça nem escriva

Yo pert tota discretio

Qui volra ben morir ben viva.


Al Burges.


29.

Burges cuytau sens mes tardar

No teniu tresor ni riquesa

Quius puixa de mort escapar

Si dels bens hon hagues largesa

Usas vos be fes saviesa

Daltre ve tot e altren gusta

Molt aiustar nom par certesa

Car no sap hom per quis aiusta.


Respon lo Burges.


30.

Gran mal ma fa tant prest lexar

Bens temporals e nodridura

Pobres e richs tu fas lexar

Mort pus aytal es ta ventura

Nos prou sabent la creatura

Damar los bens per que tants ploren

E acquisits ab prou rancura

Los qui mes nan pus trists moren.


Al Canonge.


31.

Mossel Canonge arrendat

No pendreu distributions

Ne sereu ia pus engrexat

Per renda ni oblations

Pensau en dir orations

Morir haureu algu sen plora

Noy valran appellations

La mort ve que no guarda lhora.




Respon lo Canonge.


32.

Aquest parlar me fa anuig

Quem val haver tants benifets

Mon saber ia del tot me fuig

La mort no guarda leys ne drets

Nom qual donar comprar ne pendre

Almuces ne gentils birrets

En be morir val mes entendre.


Al Mercader.


33.

Mercader girau vos daça

Cercat haveu del mon les vies

Per mar per terra gran temps ha

Nous qual fer moltes avaries

Cessen vostres mercaderies

Cuytau lo pas no sembleu bou

Ni desigeu trafegueries

Que tal cobeia que ha prou.


Respon lo Mercader.


34.

Yo so anat amunt avall

Per acquirir bens nit e dia

Tot sol a peu e a cavall

Mas ara pert tot alegria

Ab tot mon poder com podia

En haver era tot mon seny

Voluntat folla lom desvia

Qui molt abrassa poc astreny.


Al Cartuxa.


35.

Veniu Cartuxa sens aturar

E ia no façau resistença

Rendes ne camps nous qual may comprar

Pus home sou de penitença

Perdonau haiau paciença

Daquest mon que val la gloria

Veniu ballar prest sens temença

Sobre los vius mort ha victoria.


Respon lo Cartuxa.


36.

Yo so al mon gran temps ha mort

E de viure nom pren enveia

Ab tot quem sia desconort

Quant veig la mort quaxins bandeia

Placia Deu lanima veia

Lo fill de Deu pres mon transpas

Aço mes cert e yo ben creya

Tal hic es vuy dema no pas.



Al Porter.


37.

Gentil porter ab la gran maça

A mi semble queus rebellau

Nous valra vostra grimaça

Ab mi veniu no fugiau

Aquesta dança gens nous plau

Lo viure va sent queus engana

Yo faç lo fort tornar suau

Lo meu poder los vius aplana.


Respon lo Porter.


38.

Yo so del Rey official

E tu mort vols me destroir

Bem semble ioc descominal

Yo feya mon offici hir

E veig que sense mes a dir

En dues parts sent quem tens pres

No pusc scapar ne fugir

Anuios mor qui non ha pres.


Al Monio.


39.

En Monio ab mi dançareu

E sol no penseu en deffendre

Pus savi sou nous aspanteu

Mas ben morir vullau apendre

E nous qual ia duymes contendre

Car tost haureu la boca closa

Lexau lo donar e lo pendre

La vida dhom es poca cosa.


Respon lo Monio.


40.

Plaguerem mes esser encara

En claustre fent a Deu servici

Alegrement ab bona cara

Matines dir e laltroffici

Aram conec per foll e nici

Per que volgui seguir lusança

Dels mals vivents comettent vici

May pensi ballar en tal dança.


Al Usurer.


41.

Usurer home vicios

Veniu ab mi crec que nous plau

Dusurar sou tan cobeios

Per guanyar diners tot cremau

Sereu punit aço cregau

A Deu qui es omnipotent

Quell vos perdo tots iorns pregau

Qui mal no fa no sent torment.




Respon lo Usurer.


42.

Doncs axim covendra morir

Aço mes anuix e tristesa

E nom poria subvenir

Mon or mon argent e riquesa

Mas yo veig la mort tan encesa

Envers mi que iam te dessota

Tal ha bells ulls que noy veu gotta.


Parla la mort mes avant contra lo Usurer.


43.

Usura es molt gran peccat

Segons lo dret diu e recompte

Aquest hom es axi torbat

Que de morir ia no te compte

Ell mateix largent ab ma compte

E tots iorns a usura presta

Comptant comptant ell se bescompte

Nos prou quiti qui deu de resta.


Al Metge.


44.

Mirau metge vostra orina

Veiau siy fa res esmenar

Gran mestre sou en medicina

E ben sabent per commendar

Araus ve la mort damanar

E no penseu que viureus leix

E noy vullau mes contrastar

Molt fa qui si mateix goreix. (guarir, gorir : sanar)


Respon lo metge.


45.

Gran temps ha quen malalts gorir

Sab Deu mon studi meti

Per art praticant fiu fugir

La mort daquells e departi

Ara no sce com ne a qui

Macost per quem faça valença

En morir iames no pensi

A la mort noy val resistença.


Al Enamorat.


46.

Jove gentil e gracios

Quius estimau de gran valor

Veniu prop mi ballem abdos

Lo mon lexareu ab dolor

Argent vestits ne lo thesor

Nous valran aquesta iornada

Vos noy pensas e fes follor

Jovent no ha molta durada.



Respon lo Enamorat.


47.

O llas mesqui socors no trobare

Quim puixa de la mort lunyar

O trist de mi per qual cami ire

Ja nom calra mes festeiar

Doncs ni ab ellas dançar

O bem engana lo iovent

Pensi devia molt durar

Petita pluia bat gran vent.


Al Advocat.


48.

Advocat sens fer gran proces

Veniu no vullau fer contrast

Les gents per haver molts diners

Fes pledeiar ab dans e guast

Mas ara mudareu de past

E sereu dins la terra mes

No maniareu perdius en ast

Aços ben cert vos beu sabes.


Respon lo Advocat.


49.

Bem es forçat mes no pusc fer

Ne sol pensar en fer defença

Jaquir la mort no tenc voler

Algu o trista departença

Hon es mon saber e sciença

Bes foll qui ab temps nos preveu

Deu en lo iorn de la veniança

A bons e mals dara iust preu.


Al Ministrer.


50.

Ministrer qui dançes e notes

Gracios ab bell continent

Per alegrar les dones totes

Veniu dançar molt prestament

E nous sia gens desplasent

Dançau feu bella continença

Nous prenga de mi aspavent

Mestre monstrau (?) deu de sa sciença.


Respon lo Ministrer.


51.

De tal dançar yo no tenc cura

Ans com forçat men entremet

Car morir es cosa molt dura

Mon esturment vos do eus ret

Canço ne dança ne motet

Per algun temps no cantare

Ab tu men vaig tot cami dret

Tal dança qui al cor nou te.




Al Curat.


52.

Passau curat sens mes pensar

Yo sent queus sou als bens donat

Morts e vius soliau maniar

Mas vos sereu als vermens lançat

Vos fos pel Bisbe ordenat

Al poble per bon exemplari

Del ben fer sereu gordonat

Car tot treball requer salari.


Respon lo Curat.


53.

Forçat so quem covendra retre

Vençut so yo per la batalla

Haver offertes en tremettre

Nom qual ne pendre funeralla

O llas en aquesta gran batalla

Haure venir pus so citat

Lhom qui no deu diner ne malla

Es quiti beneventurat.


Al Cavador.


54.

Pages quab gran treball e pena

Tot vostre temps haveu viscut

Forment molt ordi mil avena

Abundantment haveu hagut

Lo vostre temps es ia vengut

Morir haureu no sou desliure

E sereu mes dins un loc brut

Foll es qui cuyda tots temps viure.


Respon lo Cavador.


55.

La mort gran temps he desijada

Mas volenters li fugiria

Ma vida trista trabellada

Ma procurat molts mals ab ira

Mon seny e saber se regira

Com pens que mon proces es clos

En totes parts qui bey remira

Deius lo cell noy ha repos.


Al Frare menor.


56.

Cuytau lo pas sens mes acort

Frare menor e no tardeu

Vos sovent preicas la mort

Dient cascu membrar sen deu

Sens rebellar descalç a peu

Veniu sens fer altra requesta

E en aço no contrasteu

En cascun temps la mort es presta.




Respon lo Frare menor.


57.

Queus par del viure daquest mon

Ple de tots mals noy trob repos

Tot quant hic veig vanitats son

Quan noy pensam la mort al dos

Tenim quins dona un tal mos

Que sens dir a la fossans mena

Aylas e com es enuios

Morir aquell qui nos esmena.


Al Infant.


58.

Petit infant quara sou nat

Al mon haureu poc de delit

A la dança sereu manat

Lo vostre viure es complit

Noy prengau anuig ne despit

Axi sa fer noy qual mes dir

Per Deu es axi conduit

Qui mes viu mes ha sofferir.


Respon Linfant.


59.

A. a. a. no se parlar

Infant so tenc la lengua muda

Hir nasqui vuy men vols menar

Axi com es trista ma venguda

Per por suu ma color se muda

Noy fallit per quem meravell

La voluntat de Deu nos muda

E mor linfant e mor lo vell.


Al Schola.


60.

Cuydau de morir esser luny

Clerch aspantat per recular

Mirau detras veiau quius puny

Ja nous qual molt ambarrassar

Molt prest no cuydeu retardar

Ben morir metteu vostra pensa

E nous hi qual mes contrastar

Poc resta daço que foll pensa.


Respon lo Schola.


61.

Yo qui tots jorns he trabellat

En fer serveys prengui plaer

Per cuydar esser avençat

Morir tant prest yom desesper

Ni gran estat ni molt haver

Ne de gentil sceber lo grau

Noy val enginy art ni poder

Portasen Deu ço que li plau.




Al Hermita.


62.

Veniu ballar vos nermita

Lexau lo bosch prest levau sus

Sens triga donau ma la ma

Estar en lerm no cuydeu pus

Entrar en la fossa deius

Sereu forçat aquest viatge

Clergue ni lech no sen escus

Vida nos segur heretatge.


Respon (pone Renpon) lo Ermita


63.

Algu per molt estar en lerm

Nos excusat que mort no senta

Ara crech que noy ha res ferm

Pus a Deu plau a mi contenta

Supplic lo quel foc qui tormenta

Los mals vivents noy sia mes

Nel vil Satan nom don empenta

Qui nos contenta no ha res.


A la Donzella.


64.

Venir ab mi gentil donzella

Haveu ballar nous sia greu

Pero trossau vos la gonella

Que nous embarc moveu lo peu

Del viure vostre tost davant Deu

Haureu donar prestament compte

Daquest dançar vos beu sabeu

Nos excusat Rey Duc ne Comte.


Respon la Donzella.


65.

Trista de mi e que fare

Qui no so gens acostumada

Ni lo compas ni passos se

Nem plau gens la vostra sonada

Yom pensi que fos maturada

En aquest mon pus largament

E tu mort veig quem has citada

Albara tenc despatxament.


A la Monge.


66.

Lo viure va molt curios

Haveu mudar e la ligaça

Senyora Monge veniu vos

De grat ballar en esta plaça

A tota gent la mia maça

Fa tremolar noy ha remey

A pocs e grans tots jorns don caça

Aquestas la mia gran ley.




Respon la Monge.


67.

Jesus beneyt ques ço que dius

O mort cruel desagradable

Sens donar temps tan curt mescrius

Ay quant es greu e detestable

Lexar un loc tan delitable

Hon cuydava molt envellir

Ara dic ques cosa loable

Qui pensa sovint be morir.


A la Viuda.


68.

Madona vos del front cubert

Que viuda sou nomenada

Ballar ab mi crec beus es cert

Vos no sou en res occupada

E de dançar acostumada

Crech no siau molt de temps ha

Veniu molt prest pendre posada

Tot hom qui viu ab mi venra.


Respon la Viuda.


69.

Nom pens quem sia gens honest

Ballar a ma conditio

Sin so forçada ioy protest

Nom plau ney tenc devotio

Mes tal es ta intentio

Mort dura vil descominal

No passes de res passio

Per tot loc talla la destral.


A la Maridada.


70.

Lo iaure calt ab lo marit

Vos feu oblidar lo morir

Pensau hi nous sia despit

Lexau los fills cuytau venir

En aquest ball sens contradir

Hon ballareu molt gentilment

E nous vullau enfellonir

Tal balle que nos prou content.


Respon la Maridada.


71.

Doncs lo marit fills e parents

Haure lexar los quals tant am

Ay lassa greus departiments

Ab tu ballar may nom pres fam

Bem fas de lana bon estam

O mort cruel e fastigosa

No se trobar a qui man clam

A tot lo mon est odiosa.




Al Notari.


72.

Lexau notari prest lescriure

E no cureu mes ordenar

Pensau açi per tots temps viure

Disponeu vos ab mi dançar

Posau apart lo cartaiar

E legir libres e contractes

De morir nous qual appellar

Yo so tal que no serve pactes.


Respon lo Notari.


73.

Be veig que molta Senyoria

Mort tens e gran auctoritat

Nom par quem faces cortesia

Car sens dar temps mas damanat

O trist de mi desconsolat

E que fare pus axim vols

Algun tant visc aconortat

Pus al dançar no vaig tot sols.


Conclusio.


74.

Aços ben dit e molt quem plau

Pus conexeu sens mes scriure

Quel argulos e lo suau

Per res nos de mort desliure

Doncs pens açi molt be viure

Que de bon fet no leu la ma

E pora entre los Sancts riure

Lhom qui vuy no sab dema.


Aquestes paraules diu un Rey que iau dins una tomba o moniment.


Vosaltres qui la present dança

Mirau ab tota aquesta gent

Advertiu veiau ma semblança

Yo fuy gran Rey e molt potent

Ara so dins lo moniment

Hon tenc podrits tots mos costats

No seran sabens ni grossers

Que no sien als vermens lansats.


Que daquest mon quiy vol pensar

Moment e cosa transitoria (1)


(1) N. de Carbonell. Per ço aram ve a la memoria aquella epistola que stant lo S. Rey don Joan fill del S. Rey don Ferrando primer en la agonia un dia ans passas desta vida feu al S. Rey fil seu don Ferrando segon huy beneventuradament regnant donantli la benedictio paternal la qual es inserta en la historia yo he composta de Hespanya diu axi inter alia in efectu "Mon fill pensau que en aquesta agonia haveu a venir nos facen goig regnes ne conquestes yo volguera esser estat lo pus infimo vassall de mos Regnes e Senyories etc." Molt piadosa e profitosa epistola a be viure e foragitar pompas e vanitats de aquest mon es la dita epistola la qua (qual) deuria voler e demanar li fos tots dies una vegada legida per recordarse pus sovint que ha morir car per salut de la anima no pot esser millor que cogitar cascun dia que havem a morir. E per aço he scrit açi la dança a ball de la mort.


Quescu beu pot açi mirar

En lo present ball o historia

Haiau la sovent en memoria

Car de ben viurens amonesta

Si be vivim irem en gloria

Beneyt es quin lo cel fa festa.


Mas son alguns que may sen curen

Ne creen esser paradis

Estar en Infern se procuren

Loc dorror ple de mal e divis

Vullau fer molt be daçous avis

Prest esmenar tots vostres torts

E conseguireu solaç e ris

Lo fer bo val als vius e morts.


Dicite vos coream

Cunctique cernitis istam

Quantum prosint honor

Gaudia divitie

Tales estis enim matura morte finiri

Quales in effigie

Matura turba vocat.






Aquesta Dança de la Mort ha compost un sanct home doctor e Canceller de Paris en lengua francesa appellat Joannes Climachus sive Climages a pregaries de alguns devots religioses francesos. Apres es stada traduida en lengua Catalana en la fi de la qual ha posat lo dit doctor lo Epigramma quis segueix.


Epigramma

de felicitate et infelicitate hominis.


Mortales dominus cunctos in luce creavit

Ut capiant meritis gaudia summa Poli

Felix ille quidem qui mentem iugiter illuc

Dirigit atque vigil noxia quaeque cavet

Nec tamen infoelix sceleris quem penitet acti

Quique suum facinus plangere saepe solet

Sed vivunt homines tanquam mors nulla sequatur

Et velut infernus fabula vana foret

Cum doleat sensus viventes morte resolvi

Atque herebi poenas pagina sacra probet

Quas qui non metuit infoelix prorsus et amens

Vivit et extinctus sentiet ille rogum

Sic igitur cuncti sapienter vivere certent

Ut nihil Inferni sit metuenda palus.



PETRI MICHAELIS CARBONELLI SCRIBAE ET ARCHIVARII REGII CARMINA IN TETRAE MORTIS ORRENDAM COREAM DIEBUS FESTIS JESU CHRISTI MAXIMI NATALICIIS ANNI SALUTIS M.CCCCXCVII DUM VULGUS INCERTUM LUDIS TAXILARIIS VACARET COMPOSITA FOELICITER INCIPIUNT.


Yo Carbonell - estimant poc la vida

Per mont record - e de la Real Casa

Met en lo ball - la gent qui es romasa

E mi mateix - veent la mort quins crida

Discrets serem - si cascu se prepara

En obrar be - lexant a part los vicis

Pus nostres bens - e los Reals officis

E quant sic fa - la mort pren e sapara.


Parla la mort al Visrey o Loctinent general del Senyor Rey.


Senyor general Loctinent

De la gran Real Maiestat

Posau a part lo regiment

E daquest mon la vanitat

May en mi haveu pensat

Per esser vos tan gran Senyor

Que val esser açi honrat

Si hom es tan poc vividor.


Respon lo Vizrey o Loctinent general.


A mi Loctinent general

Nom daras temps de regonexer

Ballar no sce en dança tal

Volgueret gran temps ha conexer

Que voluntat me pogues crexer

En seguir la tua dança

Pus veix que prens tot quant pot nexer

Lo qui es brau per tu se mança.


Al Canceller.


Vos qui sou del Rey Canceller

May pensas ab mi ballar

Decima que preneu primer

E la pompa cove lexar

E lo gran Concell e parlar

E vostra gran Cancellaria

Ja favor nous pot aiudar

Sobre tots io tenc senyoria.


Respon lo Canceller.


Bem regonec he fet gran erra

Com de morir no fiu recort

Ans de venir en tan gran guerra

Honors delits anar fan tort

En morir may prengui deport

Nos prou sabent qui no te gana

Don fa mal temps mettres en port

Lo viure molt es quins engana.



Al Vicicanceller.


Molt vos veig estar occupat

Vicicanceller en fets grans

Daquest ball nous sou recordat

Vos no mirau los plets vans

Com fan morir los homens sans

Pensau tots temps be viure

En los grans fets tenint les mans

Veus del mon com se mudalriure.


Respon lo Vicicanceller.


Molt de temps ha nom alegrava

Per quant era cert de morir

Mas profit e honor vedava

De mon offici no jaquir

Es ara tart lo penadir

Daquest mon quens val gran honor

Ne diners pus som certs morir

Apres goig nos ve dol e plor.


Al Regent la Cancellaria.


Cancellaria vos Regent

Provehir supplications

Ne perlongar plets a la gent

No poreu neus valran rahons

Codi Bartol opinions

Teniu vos en aquesta dança

Hon absolreu les questions

Lo qui be viu no ha dubtança.


Respon lo Regent.


Ja may hagui tan gran tristor

Ni tan fort desaventura

Com pensava star millor

Aram veig ple de margura

Poc val honra pus no dura

Servint axi tots temps la Cort

Ma par esser oradura

Mort desperta lhome fort.


Al Mestre rational e a son Loctinent.


O gran Mestre rational

E vos qui sou Loctinent seu

Ja los comptes oir nous qual

Ballar ab mi nous sia greu

Moveu los peus ara sou meu

Ab contrapas e gentilesa

Tot ben obrant opte de Deu

Paradis e bona valesa.


Respon lo Mestre rational e Loctinent.


Exigem dret de maridatge

Dofficials e tu nos fas

Torbar nos ab tant gran ultratge

Ay mesquins no sabem hon vas

En tal ball may venir cuydavem

Lo viure molt e la gran pau

No pensavem quens enganas

Quich pensa star la mort leych trau.


Al Thesorer e a son Loctinent e Regent la thesoreria.


Nous qual fugir En Thesorer

Ne son Loctinent daquest ball

Seguiu lo Rey qui va primer

E no aureu de fer molt rall

Car tot hom sa mettre al ball

Lexau los bens lor e largent

Quius han fet anar munt a vall

A morir te lhome vivent.


Respon lo Thesorer Loctinent e Regent la thesoreria.


Nostre deport e benenança

En or los presos composant

Era sens tenir esperança

De veureus axi mort devant

Ay lassos com estam plorant

Volguerem no fossem estats

Officials affavorits tant

Mort no guarda leys ne mistats.


Al Scriva de ratio e a son Loctinent.


Vos escriva de ratio

Al ball e vos son loctinent

Veniu dançar sens fictio

Nous qual estar en pensament

Lexau Rey e comptar sovent

Los albarans vagen apart

Car noych teniu res permanent

Pensar morir es ara tart.


Respon Lescriva de ratio e son Loctinent.


De tal dançar gens nons altam

Anar ab tu nos es forçat

Si fer se pot nos appellam

Prenent algun bon advocat

Quins do conseil no reprovat

Mas entretant gran por tenim

Que no muyram mal nostre grat

Quant nou pensam lavos morim.


Al Protonotari e a son Loctinent.


Ab registres Protonotari

E loctinent sou enriquits

E de les terces lo summari

Lexau e tots vostres delits

No fugiau ne lanseu crits

De dos en dos haurem dançar

Los treballs grans e males nits

No fan hom de mort escapar.



Responen lo Protonotari e son Loctinent.


Doncs los segells e escrits Reals

E les terçes quins alegraven

Lexar havem sofferints mals

Los nostres peus dançar no saben

Neis Curials nunquey pensaven

Lo goig del mon axi tost passa

Mas los peccats son quins agraven

Poc astreny lo qui molt abrassa.


Al Archiver qui es Scriva de manament.


Cançar nous vullau Narchiver

Ne perdre temps en tal Archiu

Pus sou agraduat primer

Ans de tots los altres veniu

En dançar no siau asquiu

Lexau libres e larchivar

Daume la ma e prest seguiu

A la mort quiy pot contrastar (1).
(1) Graduatio Regiae Cancellariae. Imprimis Protonotarius eiusque locumtenens et Archivarius in primo gradu. Id secundo etc.


Respon lo Archiver.


Be veig quel viure daquest mon

Ma descebut esta vegada

E fins açim so mes entorn

Poc he pensat en tal jornada

Vida del mon no te durada

Plaume lexar aquest offici

Descarregant tan gran somada

Lo qui be mor ha benifici.


Als Secretaris.


Secretaris tots de la gran Cort

Veniu dançar e noiau por

De mi letge siaus conort

Lo goig perdreu e lo thesor

Qui pensa viure lavos mor

Araus cove mudar dhostal

Hon sentireu la gran pudor

Del sofre del foc infernal.


Responen los Secretaris.


Mesquins e desaventurats

Lo Rey massal havem amat

Be restam ara enganats

Favor goig poc nos ha durat

Un tancar dull es vanitat

Nunqua havem Deu conegut

Ans lo mon nos ha enganat

Lo seny ve com tot es perdut.


Al Coper.


Gentil galant qui teniu copa

E serviu al Rey e li plau

Veniu prest car gran vent en popa

Mostrau haver s¡ bey mirau

Les dames e delits lexau

Rey ni amic nos pot valer

Quen la dança prest no vengau

Molt es gran de Deu lo poder.


Respon lo Coper.


Com ses fortuna tant girada

Ay las masqui nom cuydava

Axim citas en tal iornada

Les gentils damas amava

Ab elles sovint dançava

Al Rey de copa servia

En tan trist ball no pensava

Bes foll quin lo mon se fia.


Als Scrivans de manament e de registre.


Tots de la Cancellaria

Escrivans lexau la gran Cort

E daquest mon alegria

Nous faça por ara la mort

Tornau tot quant teniu de tort

Poc pensas en tal ball venir

Aquest ballar siaus deport

E no vullau axi fugir.


Responen los Scrivans de manament e de registre.


Daquest ball poc nos curavem

Car molt es fort e aspantable

Entre los plets tots temps estavem

Ab apetit insaciable

Cosan semble desraunable

Mettrens en tal pressura

Tots podem dir es enganable

Vida del mon qui poc nos dura.


A tots los Curials.


A tots ma gir vos curials

Cascu veniu ab mi ballar

Cruxir de dents ni de caxals

Ne los grans crits ne lo plorar

Nous partaran daquest dançar

Lexau anar quitations

Car ab Deu haven de comptar

Noy valran appellations.


Responen los Curials.


No tenim altra resposta

Daquest ball cascu murmura

Lo seguir Cort tant nos costa

May de tal ball haguem cura

Ara tenim amargura

Es foll qui no sen recorda

A morir noy val procura

Qual es tal que mort nol morda.



Al que porta cabellera o pebrada. (peluca; perruca)


Vos bon hom de la gran pebrada

O qui portau la cabellera

Ja nous valra lanamorada

Que no danceu en tal manera

Un pas avant altra derrera

Nous anuieu daquest ballar

La mort en tots fets va primera

Quant hom nos fa despertar.


Respon lo portant pebrada o cabellera.


Bem tenc per molt pec e gran foll

Com axim so dissimulat

Lo cabell blanc faent lo moll

Negre contral quil ha creat

O mesqui desaventurat

En quin triumpho yo estave

Lo goig del mon poc ma durat

En aquest ball poc hi pensave.


Als Capellans e Scholans.


No siau cupdiciosos

O Capellans e Scholans

Molt vos veig ja perilosos

Car en tots fets metteu les mans

Matines e officis tants

Nols dieu sino pel diner

Ja son dats los albarans

Morint monstres quis mariner.


Responen los Capellans e Scholans.


Si no fos poca devotio

En nosaltres e crueltat

No fora gran la punitio

Quens val ara la pietat

Fora bo nos fos recordat

Quaçi dançar nos covenia

Cascu de nos va enganat

Creent la vida nos cambia.


Al orb o Çego. (1)
(1) Aquest parlar en aquesta dança he fet per mon fill Lorb appellat 
Pere Miquel Carbonell perde la vista mamant la dida e era algun tant musich.

Obiit ita caecus ipse filius meus in etate XXVII annorum morbo epidemiae die veneris II julii anno salutis MCCCCLXXXX Ferrando secundo foeliciter regnante.
(N. E. Murió mi hijo ciego, Pere Miquel Carbonell, a la edad de 27 años de la peste, día viernes 2 de julio de 1490, reinando Fernando II)


Vos Cego nunquam haveu vista

Palpant palpant al ball veniu

No façau la cara tan trista

Musica contra punct teniu

Si dels peccats vos penediu

Satisfet e be confessat

Vendreu al loc hon tot hom riu

A morir cascus convidat.


Respon Lorb o Çego.


Jo so privat de la veure

E aram portes tal novella

En tal calzer tum vols fer beure

O mort cruell e no gens bella

Qual es qui de tu nos appella

Mas nols val pus tens senyoria

Absoluta quil mon capdella

Noy pensi e fiu gran follia.


Al Apothecari.


Venia (veniu) veniu En pothecari

No pensas en tan gran ballada

Lexau cristilis receptari

Vostra botiga ses plegada

E roba enventeriada

Preneu dançar a la francesa

Ab aquesta bella sonada

Lo qui be mor no te contesa.


Respon lo Apothecari.


Desplauma lexar la botiga

Torrons pebre mel e pimentes

Per quem est tant enemiga

En aço molt me descontentes

Parents amics e les parentes

Jas partexen tots los meus mobles

Les coses del mon tu destentes

Com pensen riure ploren pobles.


Al Mestre de Scholans.


Legir liçons als Scholans

A vos Mestre cove lexar

E los plers del mon qui son vans

Lo qui dorm yol fas despertar

E mal son grat ab mi dançar

Aquest ball no es casa nova

Algu no sen pot excusar

Segons Sacra Scriptura prova.


Respon lo Mestre de Scholans.


Jo bem recort haver legit

Tres coses aparten de fer mal (1)

(1) Aquestes son les tres coses que cascun bon christia se deu recordar per viure be e no caure en peccat mortal.

Primo que ha de morir e no sab la hora ne quant.

Secundo pensar sovint en lo juy final al qual tots havem a venir.

Tertio no amar res de aquest mon sino Deu sobre totes coses.

Nota de Gaspar Nadal. A mon parer que son quatre recordarse del morir y del judici final de les penes del infern y de la gloria celestial.


No mettre la mort en oblit

Recordarse del juy final

Menyprear lo mon qui res no val

Si men fos axi recordat

Fora millor lo guany e cabal

Nom fora tant ambarrassat.


Als Juristes Advocats e Jutges.


Advocats jutges e juristes

Veniu lexau lo disputar

Presumptions e los Sophistes

Nous podeu del ball apartar

Quens ha valgut tant allegar

En aqueixa gran Audiença

De tot haveu compte donar.


Responen los Juristes Advocats e Jutges.


Semblens que novitat nos fas

En aquesta vall de pressura

Tu axins vols cuytar lo pas

Portant nos al loc de tenebrura

Hon contra Deu tot hom murmura

Nos ara temps de regonexer

Sino de plor e de rancura

Volgues Deu fossem pera nexer.


Al Curial Legoter.


Veniu veniu En legoter

Mal home desaventurat

En tot mal vos sereu primer

Teniu vos açi afferrat

Hon purgareu vostre peccat

Queus ha valgut axi usar

Davan del Rey la maiestat

Qua mort no podeu escapar.


Respon lo Curial Legoter.


Veent io lo Rey sagradava

De legoters e melodia

Falsament aquell io loava

Com se fa vuy e cascun dia

Si pogues men penidiria

May io pensi en tal jornada

Car crea que molt hic viuria (1: Spes vitae es mala)

Vida del mon no ha durada.

E per ço diu be Jesu Christ Estote

Parati quia nescitis diem neque horam.


Al Jove e al Vell.


En mal punct jove e vell sou nats

Car no teniu recordança

De voler morir en tants peccats

Ara mirau io com mança

Lo brau en aquesta dança

De la qual no pot escapar

Perdudes vostra sperança

Aci tot hom ha de ballar.



Responen lo Jove e lo Vell.


Si creguessem axi morir

Haguerem mudat de vida

E pensarem aci venir

Als peccats mettent hi brida

E ara tu nos convida

Dastar aqui mal nostre grat

E dançar ultra la mida

Quens ha valgut la vanitat. (1: Nam vanitas vanitatum et omnia vanitas. Ecclesiastes primo capitulo.)


Al Menestral.


Menestral qui nit y dia

Treballau en fer cabal

Dexau treball y la familia

Ab mi dançau ja se nous plau

Mes pus es cosa a tots ygual

Gustar a quiscu de la mort

Dexau los fills e lo cabal

Mal be fa ço que ve de tort.


Respon lo Menestral.

Jo nit y dia he treballat

En avançar y fer dines

De tort o dret o de costat

E tu mort mets tal desbarat

En veuret tot me regirat

Per lo ço de tala dança

Per dines torni orat

Noy ha quiy pens que no sespanta.


Al Mestre Cirurgia.


Chirurgia molt sperit

En curar e fer pebrades

Lo vostae (vostre) temps ja es complit

May y pensas e fes errades

Les cures que aveu (haveu) arrades (errades)

Desimulant per fer dines

Acius seran (pone serau) ben demanades

Qui aci avança al Cel no ha res.


Respon lo Chirurgia.


Jo so barber qui e (he) curat

A molts e (he) fet fugir la mort

De Deu may me so recordat

Aplegar e molt de tort

Allargant la cura tros

Per quant algu dels seu moria

Del qual sere castigat fort

Confiar molt es gran follia.


Al Bastaix.


Vos En bastaix lleugerament

Comensau a plegar la roba

Gran pes duieu per fer argent

En ves la mort es poca cosa

Per que es cosa sospesosa

May y pensas venir ab mi

La dança es un poc fastijosa

La mort mostra a tots lo cami.


Respon lo Bastaix.


De portar pes io so vesat

Y soferir molts grans trebals

En la mort may e pensat

Sino en fer munts y valls

Mes ella porta vuls (?) tals malls

Quens aplana totalment

Y decins porta en tals valls

Hont plorarem molt cruelment.


Parla lo qui afigides uns (unes) quantes Cobles.


Parla la mort.


Sus ola vos En jovencell

Qui Gaspar Nadal vos dieu

Capiau tambe en lo concell

Teniu lo cor contrit en Deu

Per haver fet no fugireu

Ni haver posat altres en dança

De la mort quabmi dançareu

Lo dauçador (dançador) sapie la dança.


Respon lo sobredit.


Jo he affigit en lo dictat

Pensant jo nescaparia

Mes ara veix quem as citat

Lenteniment se men regira

No pensi que tant prest sciria

Jou so content pus Deu o vol

Yo prec la Verge Maria

So com aquell qui vol y dol.


Lo que jo e aci dictat (la c parece ç)

Noue fet en menyspreu de Deu (noue : no ho he)

Ni per ço no e (he) arrat (errat)

Estic a tot lo voler seu.

(Continúe a coble contra los negligents scrivans)