Mostrando las entradas para la consulta estiu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta estiu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 21 de febrero de 2024

Lexique roman; Estat - Costellatio

 

Estat, s. f., lat. aestatem, été. 

Tota la estatz anava per cortz. V. de Giraud de Borneil.

(chap. Tot l'estiu anabe per les corts.) 

Tout l'été il allait par les cours.

Lo dux de Berguonh' a mandat 

Qu' el nos ajudara l' estat.

Bertrand de Born: Ieu chan qu' el. 

Le duc de Bourgogne a mandé qu'il nous aidera l'été. 

IT. State, estate.

2. Estiu, Estieu, s. m., lat. aestivus, été. 

Belhs m'es l'estius e 'l temps floritz. 

G. Rudel: Belhs m'es.

L'été m'est agréable et le temps fleuri.

El temps d'estiu, quan par la flors el bruelh.

(chap. Al tems d'estiu, cuan apareix la flo al brosquill.)

G. Adhemar: El temps d' estiu.

Au temps d'été, quand la fleur paraît au bois.

Solelhs de mars, umbra d' estieu. 

(chap. Sol de Mars, sombra d'estiu; umbra : ombra : sombra.)

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Soleil de mars, ombre d'été.

CAT. Estiu. ESP. (Estío, verano) PORT. Estio. (chap. Estiu, estius; v. estiuejá, passá l'estiu an algún puesto.) 

3. Estival, adj., lat. aestivalis, d'été, de la saison d'été.

El tems del solstici estival.

(chap. Al tems del solstissi d'estiu. (estival)) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Au temps du solstice d'été. 

Cercle solsticial estival.

Eluc. de las propr., fol. 108.

Cercle solsticial d'été.

Substantiv. En lo cranc se fay l' estivals.

(chap. En lo cáncer (zodiaco) se fa l'estiu.)

Brev. d'amor, fol. 29.

Dans le cancer se fait l' été.

ANC. FR. D'où son rond porte-flamme, aux longs jours estivaux,

Tire des traits agus, dont il frappe les vaux.

Laboderie: Hymn. eccles., fol. 196.

N'ont pour des foudres estivaux.

R. Garnier: Trag. de Porcie, acte I, choeur.

ANC. CAT. ESP. PORT. Estival. IT. Estivale. (chap. Estival, d'estiu.) 

4. Estivenc, adj., d'été.

Alcus so estivencs. Eluc. de las propr., fol. 216.

Aucuns sont d'été.

CAT. Estivenc. (estiuenc)

5. Estivador, s, m., moissonneur. 

Nivol... quar dona a la fervor del solelh temprament, als estivadors es gracioza.

Eluc. de las propr., fol. 135. 

La nuée... parce qu'elle donne adoucissement à l' ardeur du soleil, est agréable aux moissonneurs.

(chap. Estiuadó : segadó, cullidó de sereals.)

6. Estivar, v., lat. aestivare, récolter.

Las messios qu'el a fachas en arar o en semenar o en segar o en estivar lo blat. Trad. du Code de Justinien, fol. 17.

(chap. Los gastos que ell ha fet en llaurá o en sembrá o en segá o en cullí lo blat; estiuá siríe cullí.)

Les dépenses qu'il a faites à labourer ou à semer ou à scier ou à récolter le blé. 

ANC. FR. Cueiller fruicts en autonne, en esté mestiver.

Nicolas Rapin, p. 158.


Estedal, s. m., cierge.

Ela venria a sa tomba am son estedal de cera.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 273. 

Elle viendrait à sa tombe avec son cierge de cire.


Estela, Stela, s. f., lat. stella, étoile.

Las estelas luzens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les étoiles luisantes.

La stela dita canicula.

Eluc. de las propr., fol. 153. 

L'étoile dite canicule.

Fig. Domna, estela marina. (N. E. stella maris)

Pierre de Corbiac: Domna dels angels. 

Dame, étoile marine.

Tu yest l' estela que guia 

Los passans d' aquest paes.

P. Cardinal: Vera Vergena. 

Tu es l'étoile qui guide les passants de ce pays. 

CAT. Estela. ESP. PORT. Estrella. IT. Stella. (chap. La estrella lluénta, les estrelles lluéns; los estels, estrels; estrial, estrials diu l'agüelo sebeta.)

2. Steleta, s. f., petite étoile.

El centre de la qual lutz una steleta. Eluc. de las propr., fol. 181.

(chap. Al sentre de la cual relluíx una estrelleta, un estelet, estrelet, estrialet.)

Au centre de laquelle luit une petite étoile.

CAT. Estelleta. ESP. Astillita (estrellita; estrellica).

Teruel, viaducto, acueducto

3. Estelat, adj., étoilé.

El cels es estelatz.

Guillaume de Tudela.

(chap. Lo sel está estrellat, estelat, estrelat, estrialat.)

Le ciel est étoilé.

Part los signes que so nomnatz,

Trobares el cel estelat.

Brev. d'amor, fol. 29. 

A part les signes qui sont nommés, vous trouverez au ciel étoilé. 

Fig. Fo mot ben armatz sus un negr' estelat. 

Roman de Fierabras, v. 3716. 

Il fut moult bien armé sur un (cheval) noir étoilé.

ANC. FR. De dras de soie à fin or estelé. 

Roman d'Agolant, v. 1251.

CAT. Estelat. ESP. PORT. Estrellado. IT. Stellato. (chap. estrellat, estelat, estrelat, estrialat; la nit está estrellada, estelada, estrelada, estrialada.)

4. Estencelar, v., étinceler.

Un ausberc clar estencela.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29. 

Un haubert clair étincelle.

5. Costellatio, s. f., lat. constellatio, constellation.

Costellatios verayamen

Non es al mas ajustamen

D' estelas.

(chap. Una constelassió veramen o verdaderamén no es mes que un ajuntamén, conjún, d' estrelles, estels, estrels, estrials.)

Brev. d'amor, fol. 29.

Constellation vraiment n'est autre chose qu'assemblage d'étoiles.

Totas las costellacios.

Eluc. de las propr., fol. il. Toutes les constellations. Segon la costellacio.

Brev. d'amor, fol. 35. Selon la constellation. 

CAT. Constellació. ESP. Constelación. PORT. Constellação. IT. Costellazione. (chap. constelassió, constelassions.)

jueves, 29 de marzo de 2018

Los Draps, Penarroija de Tastavins. Som massa agüelos.

Lo nou disc de LOS DRAPS:

Mos fem agüelos pero som com los chiquets.

Mos fem agüelos. Alejandro Romero Rivases, los draps

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps 


https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps



los draps, logo, logotipo, Penarroija de Tastavins, grupo de música

https://an.wikipedia.org/wiki/Imachen:Los_Draps.png

Los Draps és un grup de rock-ska-folk-punk originari de la comarca del Matarraña (la Franja del meu cul). Influïts pel rock urbà i l'estil dels Gra Fort, el seu so barreja el punk-core amb instruments tradicionals: en el seu cas, la dolçaina aragonesa.


Me va demaná un integrán del grupo, Alejandro Romé Saltarribassos, en castellá, encara que escriu lo catalá de Fabra mol be, que traguera lo logo de la web, aquí un enllás extern 
https://an.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps en aragonés.


Espígol (baix i veus)
Flare (dolçaina i cors)
Jorgito (dolçaina i cors)
Kolores (bateria i veus)
Marc (guitarra)
Rosset (teclats, gaita i cors)



Rosset , Ignacio, Íñigo, Nacho Sorolla Amela
Rosset, Ignacio, Íñigo, Nacho Sorolla Amela

Txutxa (guitarra i veus)


El grup es va originar l'any 92 al voltant de Joaquín de Guenen i Daniel del Colero: tots dos tocaven la guitarra en moltes festes pels pobles del Matarraña i els Ports, amb temes propis com ara Los Índios del Castell o Chica del mes de febrer, però d'un repertori basat principalment en versions com una de Litros de alcohol que resava «litros de merda corren per la séquia, gorrina...»
Però, no va ser fins al 1997 quan es va completar un grup amb l'entrada de Sisco de Torretes (bateria), Ignacio del Rosset (teclats) i Sergio Arsís (baix): l'estiu de 1998, Los Draps feien el primer de molts concerts per la comarca a Penarroija, junt amb els grups La CodoñeraAzero Artrosis, fins que a les acaballes del 99 Sisco va deixar el grup i va ser substituït per Rubén de Kolores, l'actual bateria de la formació.
Arribats a l'estiu de 2000 van gravar la maqueta Terra de Frontera, que els obriria la porta a concerts importants com el Carrascar i el Rebrot, ambdós en 2001. 
Llavors ja havien afegit un segon guitarrista, César de Txutxa, amb el qual actuarien a events importants, com l'Acampallengua de les Balears, l'Aplec dels Ports, diversos Correllengua i l'Acampallengua de la Franja del meu cul.
L'estiu del 2002 Dani del Colero deixava el grup i es quedaven sense cantant i guitarra solista, la qual cosa significava tornar a començar: la veu a les cançons va caure de la mà de Sergio i Kolores, i Txutxa va haver d'aprendre a tocar sol, fet que els va alentir en la seva evolució fins a l'arribada del Flare, amb el qual es van acabar orientant cap al punk-rock amb «gaita». El febrer de 2004 van gravar la cançó Matarraña, basada en un poema del desaparegut poeta penarroigí Desiderio Lombarte: el tema, editat per l'Associació Cultural Arran, és una de les referències de l'estil de música que fan ara. Pangea arran
Temps després va incorporar-se al grup Jorgito com a segon dolçainer: la contundència del grup s'anava establint amb temes com Cultura popularRevolució i PP Feixistes (que els valdria una denúncia per part del PP d'Osca) i el conjunt es consolidava a cada concert, però a causa d'alguns problemes mèdics i psicològics d'un dels seus membres, el grup va estar apartat dels escenaris fins al 2005. 
Mentrestant, al novembre del 2004 entrava al grup Marc (ex guitarrista de Notinkson), de Massalió, amb el qual es completava la formació actual del grup que s'autoeditaria el seu primer disc l'any 2006: No mos fareu callá!
El disc (els draps) té dotze cançons (de les quals una, Entalto lo pueblo en aragonés) i conté col·laboracions de Kapi d'Azero, Isa, Miguel i Chabi de Prau, Kaspas de Visión Túnel, Josep de Areñs de Lledó de Temps al temps i Jandro de Mallacán.
El mateix any rebien el premi a la millor cançó en llengua minoritària de l'Aragó en els VIII Premis de la Música Aragonesa per Cultura popular, i pel novembre tornaven a entrar en estudi per enregistrar Un crit al vent, cançó inèdita inclosa en Sons del Matarraña, un recopilatori fet expressament per promoure la música en català a l'Aragó al llarg de 2007.
  • Terra de frontera (autoedició, 2000): la primera (i única) maqueta editada
  • No mos faréu callá (Mago Fermín, 2006): primer disc oficial, llicenciat baix Creative Commons




Los draps, cucs (gusanos)  gusano es tamé un nick dels que fa aná Íñigo Sorolla Amela de Peñarroya de Catavinos.
A Puigdemont lo visiten a la presó o garjola la extrema dreta alemana, llástima que no pugáu traure una cansoneta en este tema, siríe mol sonada! 
  • Correllengua (?, 2002)
  • Binissalem (?, 2002)

Occità, català, chapurriau, balear, valencià, Natxo del Rosset, no u enteng


  • Atles musical, una llengua de convit (?)
  • Una roella al cor (?)
  • Cultura de resistència vol.2 (?, 2004)
  • Esclat '06 (Maulets, 2006)
  • Sons del Matarraña (ASCUMA, 2007)

  1.  Contundència a la frontera entrevista en l'Enderrock de juny de 2006
  2.  Enderrock.cat El PP d'Osca vol denunciar el grup de la Franja del meu cul Los Draps
  3.  Enderrock.cat Cap de setmana de música en català a la Comunitat Valenciana
  4.  Los Draps tornen a estudiuna entrada del seu bloc en BlogSpot
  5.  Enderrock.cat Grups del Matarraña participen en la promoció de música en català a l'Aragó
  6.  Enderrock.cat encapçalament de l'entrevista adés referida


Modifica


Los Draps estió un grupo aragonés de musica en catalán, formato en a comarca d'o Matarraña. O suyo estilo musical yera o punk-core entrepitato con instrumentos tradicionals aragoneses como a donzaina.


O grupo prencipio en l'anyo 1992 tocando en as fiestas d'os lugars d'o Matarraña y arredols, fendo sobre tot versions de cantas d'atros grupos. En 1997 o grupo fue establito oficialment.

Dentran en o grupo Torretes (batería), Rosset (teclau) y Arsís (baixo) antimás de Guenen y Colero que yeran os guitarristas (o segundo antimás o cantaire). A primera actuación d'o grupo estió en o estiu de 1998 en Peñarroya chunto con as collas de La Codoñera Azero y Artrosis. Dimpués facioron quantos conciertos más por a comarca d'o Matarraña.

A la fin de 1999, Sisco deixó lo grupo estando sustituito por Kolores, l'actual batería. En o estiu de 2000 se gravó a maqueta "Terra de Frontera" y se fan conciertos importants por toda a cheografía d'a Francha del meu cul y atros puestos como as Islas Balears, antimás s'incorpora a lo grupo lo guitarrista Txutxa. Dani del Colero, lo cantaire, dixa o grupo en 2002.

As nuevas voces son Sérgio y Kolores y agora solo bi'n ha (ña en chapurriau) un guitarrista, Txutxa. Dentra en a colla Flare que toca a dulzaina (a dal fique donzaina) fendo un cambeo en o estilo d'o grupo a punk-rock con gaita.

En febrero de 2004 gravoron a canta "Matarraña", poesía d'o poeta Desiderio Lombarte, natural de Peñarroya. Más tardi s'incorpora a lo grupo Jorgito, segundo dulzainero. Se fan gravacions de temas como "Cultura Popular", "Revolució" (Revolución) y "Feixistes" (Faxistas).

En noviembre d'ixa mesma anyada dentra en o grupo lo guitarrista Marc (ex de Notinkson). O suyo primer disco "No mos fareu callá!" (No mos faretz callar!)

/ Faretz , presentz , aragonés antic/


Aragonés, presentz, medieval, Pedro II, Osca, Huesca, Wasqa,


apareixe en 2006, o disco incluye 11 cantas en catalán y una, Entalto lo pueblo en aragonés y destacan as colaboracions de Kapi (Azero), Isa, Miguel y Chabi (Prau), Kaspas (Visión Túnel), Josep (Temps al Temps) y Jandro (Mallacán).

Iste mesmo anyo a canta "Cultura Popular" recibe o premio a la millor canta de luenga minoritaria d'Aragón en os VIII Premios d'a Musica Aragonesa.

En aviento de 2011, a colla fació oficial a suya deseparación.

Os zaguers miembros de Los Draps estioron:

Alejandro Romero Rivases lo apotecari. Voz.
Kolores: Batería y coros
Marc: Guitarra
Txutxa: Guitarra y coros
Espígol: Baixo Flare: Donzaina Jorgito: Donzaina
Natalia: Donzaina
ETC.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

martes, 12 de marzo de 2024

Lexique roman; Formiga - Formigueiar

Formiga, s. f., lat. formica, fourmi.


Formiga, s. f., lat. formica, fourmi.

A semblan de formiga. V. et Vert., fol. 54.

À manière de fourmi.

Formiga... fa provizio en estiu per yvern.

(chap. La formiga... fa provissió (proveíx) a l' estiu per a l' hivern, ivern.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Fourmi... fait provision en été pour hiver.

CAT. Formiga. ESP. Hormiga. PORT. Formiga. IT. Formica.

(chap. Formiga, formigues. Hau de lligí la fábula de la chicharra y la formiga. Tamé hau de probá les pizzes de la formiga, una pizzería móvil de la Sandra Tejedor de Beseit. Ella es mol morena, pero es “rosseta”.)

2. Formit, Fromit, s. f., fourmi.

Hom deu far aissi coma la formitz, que si trebalha en estieu per aver so que vieu en ivern. Liv. de Sydrac, fol. 69.

On doit faire comme la fourmi, qui se démène en été pour avoir ce dont elle vit en hiver.

Négation expl. No m'o pretz una fromit.

(chap. Aixó no val ni lo que una formiga; “no mu pressio una formiga.”)

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. Var.

Je ne prise cela une fourmi.

ANC. FR. Dist la fromitz: Or chante à mei.

(chap. Va di la formiga: Ara cántam.)

Marie de France, t. II, p. 124.

Par quoi l'homme ensuyvant du fourmi la raison

Envitaille en un mois pour un an sa maison.

Philippe Hegemon, p. 22.

3. Formiguier, s. m., fourmillière.

Geta 'ls el formiguier, quar las formigas laysho... mal et manjo... bo.


Eluc. de las propr., fol. 241.

(chap. Gítales (tírales, avéntales, avíales) al formigué, ya que les formigues dixen... lo roín y se mingen... lo bo.)

Jette-les à la fourmillière, car les fourmis laissent... le mauvais et mangent... le bon.

CAT. Formiguer. ESP. Hormiguero. PORT. Formigueiro. IT. Formicaio.

(chap. Formigué, formigués; no sol són los nius de les formigues, sino tamé unes construcsions de terra que se féen per a aprofitá la materia vegetal - pullissos, rametes - cremála y fé abono; paregut al sistema de la carbonera, les carboneres pera fé carbó de la lleña.)

4. Fromiger, s. m., fourmillière. (chap. Formigué.)

Jai ades el fromiger.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Gît incessamment dans la fourmillière.

5. Formicaleon, s. m., (lat.) formica-leo, fourmi-lion.

Formicaleon es una specia d' aranha que pren nom de formiga.

(chap. La formiga-león es una espessie d' araña que pren lo nom de la formiga.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Le fourmi-lion est une espèce d'araignée qui prend nom de fourmi.

6. Formigament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement.

Sent en aquel loc del pe dormicio et formigament.

Eluc. de las propr., fol. 96.

Sent en cet endroit du pied engourdissement et fourmillement.

ESP. Hormigamiento (hormigueo). (chap. Me corren formigues per lo bras, ting “formigamén”, v. formiguejá. Ejemple: m' hay adormit damún del bras. Tamé pot passá a datres parts del cos: mala sirculasió de la sang, embolia, ictus, patatús, acsidén, parálissis de les galtes, etc.)

7. Formicar, v., fourmiller, picoter.

Part. prés. Cum es pols caprizant, formicant.

Eluc. de las propr., fol. 21.

Comme le pouls est sautillant, fourmillant. 

ESP. Hormigar (hormiguear). PORT. Formigar. IT. Formicare. 

(chap. formiguejá. Me formiguege lo bras; m'ha formiguejat la cama un bon rato per está assentat damún d'ella.)

8. Formigueiament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement. Formigueiament per razo de la materia ascendent.

Eluc. de las propr., fol. 101.

Fourmillement en raison de la matière ascendante.

ESP. Hormigueamiento. IT. Formicolamento. (chap. Formiguejamén, formiguejamens.)

9. Formigueiar, v., fourmiller, démanger.

Si 'l pacient badalha et saliva, e 'ls potz li formigueio.

(chap. Si 'l passién badalle y salive o salivege, y los labios li formiguegen.)

Eluc. de las propr., fol. 102.

Si le patient bâille et salive, et les lèvres lui démangent.

ESP. Hormiguear. PORT. Formiguejar. (chap. Formiguejá. Miréu lo paregut  en lo ocsitá formigueiar y lo formiguejar portugués; Raynouard no diu res del catalá, ¿no va trobá este verbo als textos que ell consultabe com a catalans? Ya se veu an estos dos llibres (choix y lexique) que tamé considerabe textos catalans los escrits per autós valensians com Ausiàs March. Podéu buscá “formiguejar” a Google y triá un tems anterió al de la publicassió de este tomo 3 del lexique o de la mort del autó, 27-10-1836)

sábado, 15 de febrero de 2020

Amor, poesía, Juan Carlos Abella

Sabeu de que va la poesía de avui, com no, va de amor.
"AMOR"
Amor es llibertad, santa llibertat
Amor es pasió, gran pasió
Amor es ilusió, molta ilusió
Amor es igualdat, nesesaria igualdat
Amor es unió, rocosa unió
Amor es bondat, infinita bondat
Amor es verdat, tota la verdat
Amor es lo milló, de la vida lo milló
Amor es cansó, alegre cansó
Amor es patí, mai se pare de patí
Amor es eixí, les millós coses fa eixí
Amor es llisó, sempre se depren una llisó
Amor son moments, los millós moments
Amor es esperansa, bendita esperansa
Amor es templansa, molta templansa
Amor de valents, pera mol valents
Amor de aventura, cada día una aventura
Amor y eternidat, dure hasta la eternidat
Amor reforsat, cada día ix mes reforsat
Amor es ternura, la mes tendra ternura
Amor es llum, la mes clara llum
Amor es primavera, cada día una primavera
Amor es una frontera, defensiva frontera
Amor es costum, respete la milló costum
Amor es pau, nesesaria pau
Amor es tradisió, respetuosa tradisió
Amor es evolució, continua evolusió
Amor es chapurriau, viva lo chapurriau
Amor es parella, espesial parella
Amor productiu, cada día mes productiu
Amor es estiu, calen com lo estiu
Amor de dos, amor de ell y de ella.