Traducsió de una leyenda de Agustín Ubieto Arteta, germá de Antonio.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
domingo, 28 de junio de 2020
SAN SEBASTIÁN VA LLIBERÁ DE LA LEPRA A FAYÓ
Traducsió de una leyenda de Agustín Ubieto Arteta, germá de Antonio.
lunes, 15 de abril de 2024
La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922
Any LIV. - Batallada 2791 Barcelona 16 Desembre de 1922
La Campana de Gracia
donará al menos una batallada cada senmana
__
Antoni López, editor
(Antiga casa I. López Bernagosi)
AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.
NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.
REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria Espanyola, Rambla del Mig, núm 20, botiga
TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.
Preus de subscripció
Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.
L'ESPASA DE DAMOCLES.
(N. E. “Responsabilitats”
Expedient Picasso.
En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.)
(N. E. Página 2.)
La farsa de Madrid.
Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.
En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.
Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altre. Hi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prou. Es veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsa, Catalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.
La violéncia.
Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.
No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.
Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.
La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.
No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.
PARADOX.
¿Deben los obreros intervenir en la política?
Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.
Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.
Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.
Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.
¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.
¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?
Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.
Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.
Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.
Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.
A. PESTAÑA.
L' A B C parla molt bé.
Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.
Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanistes: o tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.
Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.
Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.
FULMEN.
Possibilitats.
miércoles, 6 de enero de 2021
Lo Camí, V.
Lo Camí a Amazon (tapa blana)
V.
Es
verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua
careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo
aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los
ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de
dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella
ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si
Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o
bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en
les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol,
que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo
Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de
una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues
impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies
assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un
escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara
que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia
comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y
morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell,
ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta,
sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de
uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap
moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre
renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo
mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.
- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -, anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?
Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:
- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.
La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:
- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?
Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:
- Si no tens datres faltes pots féu.
Y aixina un día y un atre.
-
Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de
Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni
si no creu en Deu?
Y unes hores después:
- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?
Don José, lo mossen, tragabe saliva:
- No siríe difíssil, filla.
- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.
Doña
Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol,
va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que
mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va
imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe
imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la
coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres
Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut
tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les
dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe
al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que
may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va
dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la
Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara
aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se
habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de
les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per
estatura.
Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.
Un-dos,
un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus
pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura
o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball
de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del
mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de
desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos
germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:
-
Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán
a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat
de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores
van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en
elles, aspra y digna y destemplada:
- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.
Y,
desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit
que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá
de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la
Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la
Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio
de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y
per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va
establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels
costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet
ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a
través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del
carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá
esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de
talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats
formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que
escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no
está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que
haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de
un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble".
En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y
en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta".
Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un
poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u
díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada
de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del
poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un
gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans
consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o
pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas
se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos
vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni
irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara
que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits
en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert
es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella
vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo
horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá,
per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes
abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y
de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta
per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten
una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde,
la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:
- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.
Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?
Va
sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del
seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va
di.
Lola,
la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de
impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com
per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic?
Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No
veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería?
Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén
lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene;
casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la
Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar
abalotada.
-
Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me
fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec
yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que
se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble,
escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos
Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién,
Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta
menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la
siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la
cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de
sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un
apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de
son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la
rectoría.
- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.
- Assosségat, serénat, filla.
Se
va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.
- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.
Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.
- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?
Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.
Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.
-
Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un
home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les
grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a
tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?
La
Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo
que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no
es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no
irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se
casarán.
La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:
- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.
Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:
-
Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa
de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran,
va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per
lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo
seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra
sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per
esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de
sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure:
"Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá
a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo
Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits
consecutives.
Lo Camí, VI.
VI.
Pero Daniel,
lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo
que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a
determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo
desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no
se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de
la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera
constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos
abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe
lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós,
sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes
difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa
intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an
ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que
depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset
esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.
Pot sé en un pel
menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves.
Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó
li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de
tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret -
a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de
don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane,
desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua
dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut
y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe
tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als
diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó
ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la
seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com
consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente,
podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil,
impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés,
lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen
sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol
acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu
treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta
pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben
dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc
creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu
criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo
sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o
cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri
punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo
misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de
experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris
mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell
assegurabe que los hibrids oferíen entonassións mes delicades y
cadensioses que los de pura rassa. Per damún de tot, Andrés, lo
sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne
tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels
muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá
als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben
ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs
habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la
primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo
Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos
diferens.
-
Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de
diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van
aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe
anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo
coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la
seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a
les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo
Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al
Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no
se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos
chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat,
a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo
Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte,
naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu.
Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día
que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si
sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo
Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap
rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé
día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul
pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella
amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén
una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al
espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo,
a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de
preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la
Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que
englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes
que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la
Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe.
Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo
seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat
cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta
pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc
convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés,
"lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu
cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta
gran.
- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?
Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.
- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.
Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.
- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.
Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:
- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.
O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.
Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.
A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.
- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.
Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.
- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.
Pero
pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un
simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la
seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo
Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les
romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo
trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí,
may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de
pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels
pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan
arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y
los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá
supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may.
Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li
sussurrabe al oít al Tiñós:
- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.
Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:
- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?
Lo
Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o
clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li
tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo,
esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo
enemic insistíe:
-
¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o
te óbrigo
l´alma en canal.
Germán,
lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos
faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap
paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba
que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo
gall adversari perdíe la passiensia:
- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.
Ere
una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo
Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la
seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora
presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:
-
Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen
a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?
- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.
La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.
Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.