Capitol LXVI. Com la sanctissima verge reposa lo seu diuinal fill en lo pesebre: e fon conegut e reuerit per lo bou e ase.

Capitol LXVI. Com la sanctissima verge reposa lo seu diuinal fill en lo pesebre: e fon conegut e reuerit per lo bou e ase.

Mirant la senyora per aquell loch hon staua cercaua hon poria reposar lo seu fill e no trobant part nenguna que li satisfes: dix a les sues donzelles. O criades mies hon consellau que pose aquest rey eternal. ¶ Quia non habet vbi reclinet caput suum. Car segons veu no ha loch hon reclinar lo seu glorios cap. ¶ E respos sancta pobrea: qui era la sua aposentadora: e dix. Ma senyora aquest pesebre ha elegit lo senyor fill vostre per lit de repos: posau loy senyora: no hajau temor de les besties quey son: car puix los homens lan tant desconegut e desestimat les besties senyora no li falliran ans li prestaran ab molt plaer la dita menjadora: el regoneixeran per son deu e creador. E sa senyoria hoint aço e sabent que aquesta era la voluntat de nostre senyor deu: qui volia que lo seu fill se humilias fins a la companyia de les besties: per tirar asi lome bestial e sensual: e fer lo digne de la companyia angelical: ab moltes lagrimes e sospirs: pensada la excellencia del seu fill: e la extrema pobre: en quel veya: leuas lo mantell que abrigaua: e en la mitat embolica lo senyor e de laltra mitat li feu capçalet: e axi lo posa ab molta dolor en lo pesebre: agenollant se sa merce dauant ell mirant lo tostemps en la cara. ¶ E lo Bou el ase segons sa natura bestial feren gran demostracio de sentir la presencia del seu creador: E ficant los genolls adoraren lo com a son deu y senyor: e acostants se ab molta reuerencia a sa magestat ab les boques tancades per no espantar la Senyora mare sua qui tan recelosa staua d´aquell excellent fill e ab lo alende que per lo nas lançauen: e spayosament calfauen lo senyor: de que fon verificada la prophecia de Ysayes: qui diu. ¶ Cognouit bos possessorem suum et asinus presepe domini sui: israel autem me non cognouit: Clamant se lo senyor per la boca del dit propheta: dient. Quel ase e lo bou lo hauien (vauien) conegut: e lo poble de israel (jsrael) tan amat lo hauia desconegut. E los sancts angels que aqui eren ab gran admiracio e delit mirauen aquestes coses e loant la potencia diuina començaren a cantar: dient. ¶ O regne celi cui talia famulantur obsequia: stabulo ponitur qui continet mundum: iacet in presepio: et in celum (cel´) regnat. Volent dir. O rey e senyor del cel quant son grans e admirables les vostres obres: acompanyat vos trobau de besties e seruit de aquelles. en lo estable sou posat vos qui gouernau e regiu lo mon: en lo pesebre jaeu vos senyor qui regnau en lo cel. E dita aquesta canço (cauco) e moltes daltres adoraren la magestat del senyor: e besaren la ma a la senyora mare sua e partiren de aqui.

Capitol CVIII. Com lo senyor entra en lo desert per seruar aqui estret dejuni e volgue esser temptat per lo demoni:

Capitol CVIII. Com lo senyor entra en lo desert per seruar aqui estret dejuni e volgue esser temptat per lo demoni: e vençe aquell gloriosament.

Lo senyor continuant son cami entra en vn desert molt aspre e molt apertat per fer penitencia e seruar estret dejuni: car passa quaranta dies e quaranta nits sens negun menjar: ne hauia altre lit sino la terra: ne cubert sino lo cel: La companyia sua eren les besties del desert: les quals tant quant bastaua sa bestial natura se acostauen a ell regoneixent li senyoria. E aço mirant lo senyor fon trauessat de dolor pensant que mes coneixença mostrauen hauer dell les besties que los homens per qui tant hauia fet. e axi dolorat lanças en terra sa clemencia: cridant grans crits al seu pare dient. O magestat infinida los peccadors me fugen e yols cerque: ells me obliden e yols ame: yom offir a morir per ells: e ells per mi no volen sofferir nenguna pena. O pare meu yous offir tots los meus treballs per ells: hajau los merce senyor: que per aço so açi per satisfer a vos per ells: ab dejuni e aspredat vull turmentar lo meu cors per mostrar los la via de penitencia e animar los en aquella. ¶ Sicut aquila prouocans ad volandum pullos suos et super eos volitans. Car ab forsa de amor los vull traure del niu dels peccats e del repos d´ociositat e quem segueixquen: car nunqua cessare fins ab vos pare meu los haja reconciliat: hajau los merce per amor mia: puix de la sua liurea maueu vestit. E en aquest treballos exercici de oracio passaua lo senyor fill de deu la major part del dia e de la nit: agenollantse e prostrantse e turmentantse en diuerses maneres per placar lo seu pare. E los sancts angels vehent sa senyoria axi fatigada e cansada agenollats dauant sa magestat lo supplicauen donas algun (algn n) repos a la sua delicada persona. E sa excellencia los responia: O angels nous marauelleu del meu treball: car tanta es la amor que tinch a natura humana: que lo treballar per ella es a mi repos: ni estime res difficil que per los homens haja de fer: sols me dona pena la tarda que fan de venir a mi: car per cercarlos e vnirme ab ells so deuallat en terra. e perço ha dit Ezechiel parlant en persona mia. ¶ Quod perierat requiram: et quod abiectum fuerat reducam. Volent dir yo so aquell qui so vengut en lo mon present per cercar lo home qui per sa culpa era perdut: e per redreçarlo qui ab tant vituperi era lançat en la captiuitat diabolica. E continuant lo senyor lo seu excellent dejuni turmentaua la sua anima ab infinides dolors: satisfent continuament per les nostres culpes: macerant la sua persona ab continues oracions e genuflections. E hauent acabat lo senyor lo seu alt e marauellos dejuni volgue esser tentat per donar modo als homens de vençre les sues tentacions: e sentint en si fam: mostrala foranament: e gran lassament de cors e alteracio de cara: perque lo diable vehent aço prengues gosar de temptarlo: Car lo misteri de la incarnacio del fill de deu fon axi amagat al diable: que en tota la vida sua no pogue hauer certa speriencia si era deu e hom ensemps. car ab tot ell vehes en ell algunes obres tan altes que passauen natura de home: veyan altres tan baixes que li feyen creure esser pur home: e axi staua tostemps dubtant no podent se fermar en les opinions sues. e vehent lo axi dejunar quaranta dies sens menjar deguna vianda: conegue que en aço passaua los limits de humana natura: e no gosa acostarse a ell: mas com lo veu famejar e axi star lassat cregue que era home: e que facilment lo poria derrocar. E ab aquesta crehença prengue animo de donar li vna estreta batalla per assajar les sues forses a quant bastarien. ¶ E prenint forma de vn deuot hermita deuallant d´vna muntanya qui staua prop de aquell loch e venint poch a poch sostenintse sobre vn basto per mostrar la gran flaquea de la cansada edat sua: perque la reuerencia de la antiquitat sua donas major auctoritat a les paraules sues: e axi acostas al senyor e saludantlo dixli. Que es aço germa en gran congoixa e necessitat me par que stigau: crech so vengut a bona hora sino vos perieu de pura fam: segons mostra la vostra alteracio de cara. dies ha que yous mire de alt de aquella muntanya hon es la habitacio mia: em paria lo vostre dejuni esser tan singular que passaua forsa de home: ab tot me recorde hauer lest que moyses dejuna quaranta dies confortat per los grans parlaments e visions diuinals. ¶ E Elies aximateix dejuna altres quaranta dies apres de aquella angelical refectio que li fon portada: E crech yo que vos en vostre virtuos dejuni de aquestes consolacions diuinals haueu hagut gran abundancia: puix deu mostra esser vos pare conega yo que li sou fill. ¶ Et si filius dei es: dic vt lapides isti panes fiant. Co es que si fill de deu sou digau que aquestes pedres sien fetes pa. Car tota cosa deueu fer per donar recapte a vostra necessitat: car yo passe vna grandissima pena de veureus en tal extrem. ¶ E lo senyor fill de deu mirantlos dixli. O pater com me feu star admirat: vos portau habit de sanctedat: e lo parlar no acorda ab labit: car mostrau vos tant solicit de la salut del cors e de la anima no haueu recort. hi no sabeu que es scrit. Non in solo pane viuit homo: s3 in omni verbo quod procedit de ore dei: E hoyda aquesta resposta per lo demoni creixque en molta ira: vehent que no la hauia auenguda. E volent passar auant: cobri sa malicia ab vna falsa e hypocrital rialla: e dix al nostre redemptor. Sabeu quant me plau la fermetat vostra: dich vos que sou molt dispost a preycar a les gents: car nous derrocara negu de vostre virtuos proposit: feu me gracia exiu desta solitud e seguiume que yous portare en loch que aprofitareu a molts: car no naix lome sols per a si mateix: ans per aiudar als altres E lo senyor per fer lo ben follejar dix li: que era content de anar alla hon portar lo volia. E lo foll de diable molt alegre. crehent que puix lo volia seguir que portaria a fi sa desijada malicia. E tan prestament com pogue anant per layre portal en la sancta ciutat de Hierusalem e posal sobre lo pinacle del temple hon se acostumaua preycar la ley al poble: e aqui dixli. Tot aquest poble sta admirat de hauer vos vist anar per layre: si volieu afigir miracle a miracle yous consellaria per auctorizar vostra preycacio. ¶ Si filius (filins) dei es mitte te deorsum: scriptum est enim: quia angelis suis mandauit de te: et in manibus tollent te ne forte offendas ad lapidem pedem tuum. ¶ Car sius lançau de aquesta gran altitud los angels per vostra gran sanctedat vos guardaran que sols no podeu pendre vna ençopegada en lo vostre peu: car manament tenen de deu queus guarden de tot perill: e de aqui auant poreu preycar lo que volreu que tot lo mon vos seguira. ¶ E lo senyor vehent la çeguedat del diable ques pensaua que tot hom los hauia vist venir per layre: e sa clemencia hauia prouehit que nengu nou hauia vist: leixal seguir sa follia: e nos volgue enfellonir ans li respongue ab molta benignitat: dient. Magister a mi par vos siau vn valent home de sciencia: e no sabeu que los miracles fora temps no edifiquen molt: e la necessitat no es tal que requira miracle: car si deuallar vull jay ha bona scala: e lo lançar me per açi seria mes bajania que sanctedat.: car ja crech hajau lest lo que es scrit. ¶ Non tentabis dominum deum tuum. E lo diable que veu que dos nauia errades no les tingue totes ab tot que la sobirana malicia e enueja sua li daua esforç de continuar: e segons costuma dels hypocrits que tota cosa comporten per passar ab la sua feu lo desfreçat: e respos al senyor: dient. En ma fe nom acort hauer praticat home tan discret com vos digne sou de tota honor. Voleu queus diga poca fahena seria aquesta per a vos queus metesseu a preycar a aquest poble: leixem los star: veniu ab mi: que yo dellibere comunicar vos grans secrets: e pendre consell de vos en totes les fahenes mies: car tant so enamorat del vostre parlar que per aquell he conegut lo prudentissim saber vostre: segons diu Salamo: ¶ In lingua enim agnoscitur sapientia. Car en la lengua del home es coneguda la sauiesa sua. de tots mos amichs e familiars me vull obdidar (oblidar) e sols strenyer me ab vos: car mes estime posseir a vos que a tot lo restant del mon. e lo senyor vehent lo axi follejar dixli. Aturau vos pater: que massa correu: quina speriencia haueu agut de mi per a posar hi tanta amor. y no sabeu que qui prest ama: prest desama: e amor que ti (te; té; tiene) poch fonament: tot vent la derroca. No haueu hoyt dir: que de cauall ni de amich nos pot donar seguretat: sino per longa experiencia. e vos voleu lexar los amichs vells per mi qui nouament coneixeu nom par queus siau consellat ab salamo: qui diu. ¶ Non relinquas amicum anticum: nouus enim non erit similis illi. Co es no deixes lo amich antich: car lo nouell no sera peruentura (per ventura) semblant d´aquell: Car noy ha riquea al mon ne cosa de major estima que vn bo e verdader amich: E perço ab gran repos deu esser cercat e longament prouat: e perço diu lo allegat Salamo. ¶ Vinum nouum 7 amicum nouus veterascat 7 cum suauitate bibas illud. Volent dir. Que lo vi nouell e lamich de poch temps conquest: quels leixeu enuellir si voleu sentir la dolçor deguda: e dels que souint muden de amicicies: diu lo mateix salamo. ¶ Hoc vanitas magna 7 miseria est. Car noy ha homens tan vans e miserables com aquells que no saben conseruar vera amicicia: nes deu tenir negu per potent si passa fretura de vn leal amich: e axiu testifica lo sobredit Salamo: dient. ¶ Amicus fidelis protectio fortis: amico fideli nulla est comperacio (c+ó+p+acio; comparació; comparación). 7 non digna comperatio auri 7 argenti contra bonitatem fidei illius. Car lo amich fel es vna protectio ferma: e no pot esser comparat a or ni argent: neguna cosa no es egual a la bonea de la fidelitat sua. e perço magister vos no penseu que cosa tan singular e de tanta estima com es lo leal amich se guanye tan prest com vos estimau ne ab soles paraules: car ans ha mester longa experiencia d´obres. ¶ E lo diable desijos de finar sa malicia dix. Germa yo no dellibere contentar vos de paraules: ans de obres tan grans que haureu a dir que les paraules son stades escasses e poques en comparacio de les obres. e dit aço portal en vna gran muntanya e aqui dixli. Ara germana yous vull comunicar lo intrinsech meu: car ab tot quem veheu ab aquesta mala roba e habit dissimulat: yo so vn gran rich e lo gran monarcha del mon. Veu en aquella part es castella: en laltra frança: e deça Arago: e della portogal e moltes altres diuerses terres (al tems de Jesús no existíen estos regnes; u escriu per a féli la pilota a Fernando lo católic): e tot aço you posseixch en plena e pacifica senyoria: e dellibere donar ho a vos per la molta amor queus tinch estimant vos sol esser digne de tanta senyoria: e no vull altra cosa de vos sino que prostrat en terra me doneu adoracio. E lo senyor com hoy que aquell traydor diable li demanaua adoracio: mogut per lo gran zel de la honor del diuinal pare seu mostra la irada potencia sua enfellonintse contra ell: e ab vna gran furor: dixli. ¶ Vade sathana. Scriptum est enim dominum tuum adorabis 7 illi soli seruies. Volent dir. O traydor aduersari de tot be com pots demanar adoracio: e no sabs que es scrit: lo senyor deu teu adoraras: e a ell sol seruiras. E lo diable axi confus e aterrat per la diuinal potencia: partis de aqui ab tanta ira e furor que totes les muntanyes feu tremolar en lo seu partiment.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

DÉSSIMA JORNADA.

Escomense la déssima y radera jornada del decamerón, a la que daball del gobern de Pánfilo, se parle sobre los que liberalmen o en verdadera magnifissensia van fé algo, ya en assuntos de amor, ya en atres.

Encara estaben rochechán alguns nugolets del ponén, habén ya los del lleván, assemellats al or, arribat a sé esplendorosos per los rayos del sol que, arrimánse, mol los feríen, cuan Pánfilo, eixecánse, a les siñores y als seus compañs va fé cridá. Y vinguts tots, en ells habén deliberat aón podríen aná pera esparsís, a pas lento se va ficá dabán, acompañat per Filomena y Fiameta, y en tots los atres seguinlo; y parlán de moltes coses sobre la seua futura vida, y dién y contestán, un bon rato van aná passeján; y habén donat una volta bastán llarga, escomensán lo sol a calentá ya massa, sen van entorná cap a la villa. Y allí, al voltán de la clara fon, habén fet rentá les tasses, lo que va voldre va beure, y después entre les plassenteres sombres del chardí, hasta la hora de minjá se van aná divertín; y después de minjá y dormí, com solíen fé, cuan va voldre lo rey se van achuntá, y allí lo primé discurs lay va maná lo rey a Neifile, que alegremen va escomensá aixina:

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

Un caballé servix al rey de España; li pareix que está mal recompensat, per lo que lo rey, en una proba evidentíssima, li amostre que no es culpa seua, sino de la seua mala fortuna, recompensánlo después generosamen.

Grandíssima grassia, honorables siñores, es que lo nostre rey me haigue encarregat sé la primera en parlá. Tos contaré, pos, una noveleta al meu pareixe mol donosa, y tos sirá útil recordála.

Hau de sabé, que entre los demés valerosos caballés que desde fa mol tems hasta ara han ñagut a la nostra siudat, ne va ñabé un, potsé lo milló, micer Ruggeri de los Figiovanni; sén ric y de gran ánimo, y veén que, considerada la cualidat del viure y de les costums de la Toscana, ell, quedánse allí, poc o gens podíe demostrá lo seu valor, aixina que va pensá en anássen un tems en Alfonso, rey de España, perque la fama de este rey sobrepassabe a la de consevol atre siñó de aquells tems; y mol honradamen equipat de armes y de caballs y de compañía sen va aná cap a España y grassiosamen va sé ressibit per lo rey. Allí, pos, vivín micer Ruggeri y vivín espléndidamen y en fets de armes fen coses maravilloses, mol pronte se va fé coneixe com a valén caballé.
Y habén estat allí ya algún tems observán mol les maneres del rey, li va pareixe que este, ara a un, ara a un atre donabe castells y siudats y baroníes mol poc discretamen, com donánles al que no ere digne; y com an ell no li habíe donat res, va pensá que mol disminuíe alló la seua fama; per lo que va deliberá anássen de allí y li va demaná llissensia al rey. Lo rey lay va consedí y li va doná una de les millós mules que may hagueren cabalgat, y la mes hermosa, y va sé mol estimada per micer Ruggeri, ya que teníe que fé un gran camí. Después de aixó, li va maná lo rey a un discret criat seu que, de la manera que milló li pareguere, cabalgare la primera jornada en micer Ruggeri de guisa que no pareguere que u habíe manat lo rey, y tot lo que diguere dell u conservare a la memoria pera dílay después, y al matí siguién sen entornaríe cap aon estabe lo rey.
Lo criat, están al loro, al eixí micer Ruggeri de la siudat, mol hábilmen sen va aná acompañánlo, diénli que anáe cap a Italia. Cabalgán, pos, micer Ruggeri en la mula que li habíe donat lo rey, y en aquell de una cosa y de un atra parlán, arrimánse la hora de tersia, va di: - Crec que estaríe be que portarem an estes besties al corral, y entrán al establo, totes menos la mula van cagá; per lo que, seguín cap abán, están sempre lo servidó atento a les paraules del caballé, van arribá a un riu, y abeurán allí a les besties, la mula va cagá al riu. Veénu micer Ruggeri, va di: - ¡Bah!, desgrassiat te faigue Deu, animal, que eres com lo siñó que te ha regalat. Lo criat sen va fixá en estes paraules, y com en atres moltes sen habíe fixat caminán tot lo día en ell, cap atra que no fore en molta alabansa del rey li va sentí di. Al matí siguién, montán a caball y cabalgán cap a la Toscana, micer Ruggeri sen va torná atrás. Y habén ya sabut lo rey lo que habíe dit de la mula, fénlo cridá li va preguntá per qué lo habíe comparat en la seua mula, o milló a la mula en ell.
Micer Ruggeri, en bon gesto li va di: - Siñó meu, tos assemelléu an ella perque, aixina com vos donéu coses als que no convé y als que convé no los donéu res, aixina ella aon conveníe no va fé fem y aon no conveníe, sí.
Entonses va di lo rey: - Micer Ruggeri, lo no habétos fet donassións com ne hay fet a mols que en comparassió de vos no són res, no ha passat perque yo no tos haiga tingut per valerosíssim caballé y digne de tot gran don, sino per la vostra fortuna, que no me u ha permitit, en lo que ella ha pecat y no yo. Y que dic la verdat tos u mostraré manifestamen.

A lo que Ruggeri va contestá: - Siñó meu, yo no me enfado per no habé ressibit dons de vos, perque no los dessichaba pera sé mes ric, sino perque vos no hau testimoniat gens la estima del meu valor, sin embargo, ting la vostra per bona excusa y per honrada, tos crec sense cap proba.

Lo va portá entonses lo rey a una gran sala, aon, com habíe manat abáns, ñabíen dos grans cofres tancats, y en presensia de mols li va di: - Micer Ruggeri, a un de estos cofres está la meua corona, lo cetro real y lo orbe y mol bones correches meues, broches, anells y atres joyes pressioses que ting; l´atre está ple de terra. Agarréune un, y lo que triéu sirá vostre y podréu vore quí ha sigut desagraít, si yo o la vostra sort.

Micer Ruggeri, com va vore que aixina u volíe lo rey, ne va triá un, lo rey va maná que lo obrigueren, y se va trobá que estabe ple de terra; en lo que lo rey, enriénsen, va di: - be podéu vore, micer Ruggeri, que es verdat lo que tos dic de la vostra fortuna; pero en verdat lo vostre valor mereix que me enfrenta a les seues forses. Yo sé que no teníu la intensió de fétos español, y per naixó no vull donátos aquí ni castell ni vila ni siudat, pero lo cofre que la fortuna tos ha tret, vull que sigue vostre, pera que a la vostra terra pugáu emportátol y del vostre valor en lo testimoni dels meues dons pugáu gloriátos en los vostres consiudadáns.

Micer Ruggeri, prenénlo, y donades al rey tantes grassies com a tan gran don corresponden, ben contén, sen va entorná cap a la Toscana.

Capi. LXXXIIII. Com la senyora perti de casa de la sua mare: e segui son cami.

Capi. LXXXIIII. Com la senyora perti de casa de la sua mare: e segui son cami.

La senyora exint de la cambra de la senyora mare sua trauessada de dolor: deixant aquelles persones a ella tan cares en grandissima pena: deualla baix e stant en la entrada de casa aqui tingue consell ab Joseph: car sabia sa senyoria que es scrit. ¶ In antiquis est sapia. Car en los antichs e be asenats es fundada sauiesa: E tractaren com exirien de la ciutat que no fossen coneguts: ne degu pogues hauer sentiment del seu fu: E apres moltes rahons que passaren entre los dos: concordaren que Joseph anas primer ab la somera: e la senyora quel seguis de luny portant lo seu excellent fill molt amagat: per que si encontraua nengu no haguessen a coneixer que sa merce portas criatura: E axi exiren de natzaret ab molta por e recel fins que foren luny de poblat. E aqui Joseph spera la senyora: e sa senyoria plega morta y cansada: e sigues damunt vna pedra per donar a mamar al seu diuinal fill. Lo qual sentint lo gran fret de la nit se prengue a plorar. E la senyora trauessada de dolor e pietat afalagaual tant com podia ab ses acostumades dolçors: calfant li los peuets ab les propries mans: dientli. Ay vida mia y no ploreu: que lo vostre plor turmenta la mia anima: trobantme en esta solitut hon no puch hauer vn poch de foch ab queus escalfe: ne vn (vu) troç de cubert hon vos amague de la fredor de la nit: E sa senyoria desijosa de ajudar al seu fill en aquella pena que sentia del gran fret que trauessaua la sua delicada persona: leuas lo mantel que abrigaua: e doblant lo de molts dobles embolca e cobri la personeta sua dient. O senyor y fill meu vos sabeu que no puch fer pus: sino leuarme la roba per cobrir a vos vida mia: dins les entramenes vos volria posar senyor meu: e que no sentisseu aquesta pena del fret: E lo virtuos Joseph qui ab molta pietat miraua aquestes coses: leuas lo seu manto supplicant la senyora ab moltes lagrimes que li plagues abrigarlos. E sa senyoria nou permes ans lo prega molt ques vulgues tornar abrigar dient li. o Joseph pare meu a mi nom cal planyer de la pena que sofir per ajudar al meu fill car en totes coses lo vull seruir. In frigore et nuditate. E sentir per ell pena es a mi repos e vida. abrigauvos virtuos pare: car la edat vostra no es per a comportar força de tan extrem fret: e a mi seria mes pena veureus passar fret que sentirlo en la propria persona. E lo glorios prohom vista la caritat de sa senyoria obey al manament de sa merce: tornantse abrigar no sens molta dolor vehent sa altesa tremolar de fret: E leuas la senyora per continuar son cami e Joseph acostali la somera per que caualcas: e la senyora puja damunt vna pedra per caualcar: e acomana lo seu fill a Joseph: e com fon a cauall cobra aquell tresor inestimable e posantlo sobre la sua falda alça los vlls al cel suplicant al pare eternal: que la vulla endrecar en lo seu viatge dientli Vias tuas domine demonstra mihi 7 muro tuo inexpugnabili circuncige nos 7 armis tue potentie protege nos sper volent dir. o senyor e deu eternal mostrau a mi lo cami d´aquest desert per lo qual aueu ordenat vaia lo vostre fill e lo muro de la protectio vostra acompanye continuament a nosaltres: les armes de la diuinal potencia sien custodia e guarda nostra. E axi la senyora seguint son cami entra per aquell pregon desert: e com ja los hagues attes lo dia clar: dix Joseph a la senyora yo tendria per bo no caminassem: car si nengu nos encontra serem coneguts e descuberts. E sa senyoria obeint lo molt prestament descaualca e anant a peu sa merce e Joseph cercaren alguna coua secreta hon se poguessen amagar. E com molt haguessen cercat: trobaren ne vna: e aqui entraren ab molta temor ariscantse al perill de les besties feres per fugir a la malicia e furia dels homens. E entrant Joseph primer regonegue tota la coua: e vehent que noy hauia nenguna bestia fera ne res de perill feu entrar la senyora e aposenta aqui sa senyoria. E tornant a exir de fora descarrega la somera e leuali lalbarda e ligala a la entrada de la coua e donali vna poca derba que ab gran treball hauia trobat: e retornant dins troba la senyora congoixada: car no trobaua hon collocar lo seu fill. E lo glorios prohom leuas prestament la clocha per fer estrado hon la excellent Reyna pogues seure lo seu fill: e del seu capiro li feu coxi: e aqui la senyora posa lo gran monarcha e senyor del cel e de la terra. E la senyora e Joseph agenollaren se dauant la magestat sua contemplant ab infinides lagrimes la pobretat e humiliacio de sa excellencia: E dixli la senyora mare sua ab vna grandissima feruor. O clement deu e senyor y tant haueu amat los homens que per vesitar a ells sou del cel deuallat: defreçant vos ab la vestidura humana que no sou per negu conegut: ans perseguit de la vostra terra lançat. Aquesta coua senyor qui es habitacio de besties es ara a vos vida mia cambra de repos. O senyor y placia a la vostra clemencia donar lum als homens e no permetau desconeguen tanta misericordia: E girant la senyora son parlar a natura humana per deu tant amada: deyali ab feruor de caritat. ¶ Ama amicum tuum a quo amaris cuius amore preuenta es qui est causa amoris tui: patettibi archanum cordis: patem magnum pietatis sacramentum: patent viscera misericordie: in quibus visitauit nos oriens exalto. Volent dir. O anima qui per lo fill de deu te sents tant amada e fauorida: ama carament lo amador teu per lo qual infinidament est amada: e la sua amor es primera: car ans que tul hajes conegut ni seruit: ta la sua clemencia manifestada e mostrada la amor sua: e ell es causa e fonament de la tua amor: car vol manifestar a tu los secrets del seu cor. Volte mostrar vn secret e misteri de singular pietat: ço es que ses humanat per amor de tu: e vol que veges e sien a tu manifestes les intrinseques misericordies sues ab les quals nos ha visitat deuallant de la altea celestial per estar ab tu en aquesta miserable terra: E la senyora axi mirant lo seu fill e plant ab ell senti tanta dolçor e consolacio dins la sua anima: que li paregue esser peradys dins aquella coua: e inflamada de amor inestimable prengue lo senyor al braç: e besant lo moltes vegades dix li. O amor qui semper ardes et nunquam extingueris fac vt homines te diligant pro quibus tanta et talia sustinuisti. Volent dir. O amor diuina qui tots temps cremau e nunqua deffalliu: ans de continuu mostrau la vostra caritat als homens: feu senyor per merce que los dits homens vos amen: per los quals tals e tants turments deliberau sostenir: E Joseph mirant la dolçor que lo senyor mostraua en la sua careta: els affalachs que la sua mare li feya: e les paraules transcendents que li deya staua fora si mateix e deya. Siue in corpe siue extra corpus nescio: deus scit. Volent dir: O senyor si so en lo cors o fora lo cors nou se: vos clemencia diuina ho sabeu: qui per vostra acostumada pietat me feu sentir tanta dolçor que sostenir no la puch: E ab gran feruor de deuocio prengue los peuets de iesus besant aquells ab lagrimes de molta delectacio deya. ¶ Tu esto exultacio mea spes mea salus atquem redemptio. Volent dir. O senyor y vos sou la alegria mia e tota ma sperança salut y redempcio de la anima mia: E acostantse la hora de dinar: Joseph leuantse dels peus del senyor ab consolacio tanta que recomptar nos pot: ana de fora per cercar aygua e troba vna font molt prop de la coua: e de aqui pora aygua: e culli romerets per fer foch: e venint ab molta alegria trague lo sclauo e encengue foch ab prou treball e cogue vn ou: E la senyora prenint lo dit ou ab molt plaer dona a menjar al seu fill tenint lo segudet en la sua falda posant li los bocinets en la boca. E apres que lo senyor hague menjat la senyora mare sua e Joseph se dinaren ab sola fruyta e pa: car los ous estojauen per al senyor que aldre no podia menjar: E apres que foren dinats stigueren aqui al foch rahonant dels grans misteris diuinals als homens amagats e a ells per sola misericordia reuelats: E donaren moltes laors a la diuinal clemencia de totes les obres sues: e en aço despengueren vna gran part del dia: E apres la prudent senyora dix a Joseph que dormis vn poch per que denit fos pus vigil al caminar: car tot son viatge hauien a fer de nit: E lo dit Joseph obeint sa senyoria metes a dormir en terra en vn canto de la coua posant se lo sach de la çiuada per coxi: E la senyora tenint lo seu amat fill en la falda arrimant lo seu cabet sobre los seus pits affalagaual que dormis: car no tenia altre breç hon posas sa excellent senyoria e sa merce vetlaua guardant ab molta prudencia aquell rey eternal: E com Joseph fon despertat del seu dormir sa senyoria li dona lo senyor adormidet quel tingues en lo seu braç: e sa altesa dormi vn poch: E joseph tenint se per molt glorios d´vna tal comanda ab gran alegria deya. ¶ Ad te leuaui oculos meos vita viuificans. O domine tribue vt laudet te cor meum et lingua mea 7 omnia ossa mea dicat. Domine quis similis tibi: Volent dir. A vos senyor y creador meu dreçare yo los meus vlls e tota la mia anima: car sou vida viuificant. O senyor feu me merce que lo meu cor e lengua de continu sien occupats en la laor de la magestat vostra: e los ossos meus e totes mes forçes diguen e criden que noy ha semblant a vos en valor saber e poder: e com la senyora hague vn poch reposat: leuas sa senyoria ansiosa del cami: E venint la nit endreçaren de partir: e anant per aquella espessura del desert enfosquias la nit: en tant que escassament veyen lo cami: e sentien bramar los leons: e chiular les serpents: e adular los altres animals: les quals coses natura humana sentir no pot sens molta alteracio: per que la senyora reyna fon forçada de dir. ¶ Timor et tremor venerunt super me. Car gran por e tremolament sentia en sa real persona de la feredat de les besties que sentia ab les propries orelles: tement molt no li vinguessen dauant: per que posada sa merce en tanta angustia recorregue al adiutori diuinal dient ¶ Qui celorum contines tronos et abissos intueris domine rex regum exaudi nos in gemitibus nostris et libera nos de ore leonum. Volent dir: O senyor vos qui senyorejau lo cel e mirau clarament sens nengun empaig tots los amagats de la terra: vos senyor qui sou rey dels reys exaudiu les clamors nostres e deliurau nos de la cruel boca dels leons: E dit aço la diuinal potencia imposa silenci a tots aquells animals e manals fugir de totes aquelles partides per que poguessen passar sens temor nenguna: E axi passa la senyora aquell treballos cami anant de nit: stant amagats lo dia dins aquelles tenebroses coues.

Capitol. VI. Com pujant la senyora al temple per la scala

Capitol. VI. Com pujant la senyora al temple per la scala dels.XV.graons induyda per les virtuts dix los.*.ps. primers (pmers) del canticum gradum suplicant per la (p en virgulilla+la) redempcio de natura humana.

Volent la Senyora pujar la scala acostas a sa altesa la principal de ses donzelles caritat nomenada e ficant lo genoll dix li a la orella. Senyora. Recortse vostra merce en aquest pujament de pregar (pgar) estretament per natura humana: car vos sou la sua intercessora: e perço (pço) tots los homens vos dien ab lo genoll per terra. ¶ Spes nostra salue: Car vostra senyoria es la sperança e alegria d´tots. E sa altesa inflamada en la amor d´natura humana pensant la sua miserable captiuitat: senti en si tanta compassio (la c al revés+passio) e dolor prenint (pnint) aquella fahena per propria dellibera d´cridar e demanar (d´manar) a nostre senyor deu aquesta grá (gratia, gracia): que li plagues hauer merce de natura humana: e no cessar de aquesta demanda fins plagues a sa clemencia atorgar lay. E pujant lo primer scalo dix ab vn gran sospir de cor. ¶ Ad dominum (dñ3) cum tribularer clamaui et exaudiuit me. Volent dir: o senyor y deu eternal la mia alma (aía) es tribulada e turmentada per compassio de natura humana: que la veig axi cayguda e perduda (pduda) e posada en ira vostra: e axi desfauorida que totes les besties la persegueixen (psegueixé): e no li guarden nenguna honor Lo cors propri (ppri) li es rebelle no volent hobeyr al sperit (s+p en una ralleta a baix +it): ne regir se per raho: ans li diu cada dia en la cara ab gran vituperi (vitupi). ¶ Per ipa (p en virgulilla) q pecaueris: per ipa torqris (torqueris, q en virgulilla) Car per desobediencia pecca lome e per desobediencia es perseguit e turmentat: hajau li senyor misericordia: hoyu la mia clamor exaudiu la mia demanda. E pujant sa senyoria lo segon scalo la noble donzella fe: li fon a les spatles dient li. Senyora nous canseu: que vos obtendreu lo que demanau. E sa merce alçant los vlls al cel ab gran confiança dix. ¶ Leuaui occulos meos in montes: vnde veniet auxilium mihi. Volent dir: o magestat incomprehensible los meus vlls son dreçats e fermats en aquella gran muntanya del consistori vostre diuinal: car d´aq (la q en una raya vertical damún) te adeuallar lo auditori que yo demane lo qual es senyor la medulla del cedre que eternalment (et´nalmét) per vos es engenrat e dins lo si vostre te la sua rayl fermada aquest es lo vostre vnigenit fill: que per saluar lo humanal linatge ha adeuallar en terra: sens pertir (ptir) la rayl sua del si vostre (vre, r en virgulilla): e mesclant se ab natura humana per sa immensa caritat se fara passible e mortal: e la scorça de aquest cedre glorios ço es la humanitat asumpta (asúpta) del fill vostre sera tan batuda e turmentada fins lance tota la medulla que dins te amagada: ço es la sua impreciable e diuinal sanch: aquesta sola medicina basta a guarir lome: aquesta es stada desijada e demanada del començament del mon ença: placia a la vostra clemencia prestament donar la: e a mi atorgar la: pus a vos ha plagut donar me aquest offici de la pcura (percura, procura) de natura humana. E volent sa altesa pujar lo tercer scalo acostas a sa senyoria vna gentil donzella molt alegra que havia nom (nó, tilde nassal, a vegades es n, datres m) sperança: e dix a sa merce. O ma senyora siau certa que per la intercessio vostra lome bandejat recobrara parais. E sa senyoria molt alegra plegua les mans e dix. ¶ Letatus sum in his q dicta sunt michi: in domum domini ibinr⁹ (ibiurus?) Volent dir: O senyor e quanta alegria redunda en la mia anima hoynt e legint lo q los prophetes han dit e scrit de part de vostra magestat certificant nos que lo exili e bandeig dels fills d´Adam algun temps haura fi: e seran rebuts en la casa vostra celestial: e aqui habitaran en la vostra gloriosa companyia: e reposaran de totes les dolors e angusties sues: Car en la terra noy ha loch nengu de repos per al home: tots los vents de aquella li son contraris: entre enemichs sta e habita. E si alguna vegada los dits miserables fills de Adam oblidant se del loch hon son: e de la sua infelicitat e miserable cayguda: se volen leuar en superbia: lo vent de mutabilitat los ve al encontre: els fa tan dura punta: que prestament los lança en la vall d´aterrament plena de desonors e vituperis e minues continues en manera que james alça lo cap en tota la vida sua. E si vol cercar repos: treballs e dolors malalties e infinits turments son ab ell continuament. E si alguna veguada se vol donar a delits e plaers: angusties e tristicies e perdues lo circuixen de tota part: en tant que de pura força te a dir. ¶ Angustie sunt michi vndiq3 (undiquem, vndiquem) Per que suplich senyor la clemencia vostra haja pietat d´aquests miserables axi aterrats e perseguits: e vulla prestament delliurar los e portar los en la heretat promesa. E pujant la senyora lo quart scalo cuyta vna de les sues amades donzelles pietat nomenada e dix li a la orella. Continuau senyora per merçe les vostres preguaries (pregaries; pguaries): car sol deu es lo qui pot remeyar les dolors de natura humana. E la senyora moguda de molta compassio leua los vlls en alt e dix. ¶ Ad te leuaui occulos meos: qui habitas in celis (castellano, misa de difuntos: a ti levanto mis ojos, a ti, que habitas en el cielo...). Volent dir: O senyor omnipotent (omípotét, la i en signo nassal) vos qui habitau en lo cel: e aqui haueu posat la vostra real cadira placiaus inclinar los vostres piadosos vlls: e mirar en la terra: e veureu los homens per vos creats los quals per lo peccat del seu pare son stats venuts e catiuats en poder de aquell gran tira cruel lo diable: qui nos delita sino en la mort e destructio
dels (d´ls) homens: e nengu nols pot delliurar de la ma cruel de aquest inich: sino vos qui sou potencia e bonea infinida. Hajau pietat senyor de aquesta captiua gent: car sols en vos speren: recordant se de la promesa que a ells haueu feta parlant los per Ysayes (Isaías, Isaíes, Ysaías, Ysaíes) qui diu. ¶ Ego ante te ibo: et gloriosos terre humiliabo. Volent dir: Senyor que vos per vostra piadosa clemencia vos fareu capita dels fills de Adam (Adá, á nassal) els ireu dauant defensant los dels seus enemichs. E ells trobant se sots la vostra bandera no hauran temor de res. E vos senyor ab lo braç de la vostra potencia aterrareu e humiliareu los diables que tan gloriosos se troben huy sobre la terra. O senyor cuytau lo temps no pereixqua aquesta mesquina gent en tan dura captiuitat. E volent sa altesa pujar lo quint scalo acostas a sa merce la cortesa donzella pobretat nomenada: e dix a sa senyoria. O ma senyora que besar vos vull la ma per la gran solicitut que teniu de aquestos pobres e miserables fills de Adam: qui de si ni per res no poden ni valen: ajudau los senyora. car açi guanyareu totes les obres de misericordia. E la senyora pensant lo despoderament de natura humana e quant poch podia fer si per deu no era ajudada dix. ¶ Nisi quia dominus erat in nobis dicat nunc israel: nisi quem (q3, quínes abreviassións mes q3) dominus erat in nobis. ¶ Volent dir: O senyor tan manifest es a tots los que han seny e raho: que si lome per vos no es ajudat e sostengut pereix la força e virtut sua: e los enemichs seus lo vençen e lançen per terra sens neguna resistencia: e a cascuna temptacio que los miserables fills de Adam tenen ne senten: son axi espantats e aterrats que sens nengun contrast se lançen tantost en mans dels seus perseguidors e temptadors. Per queus suplich senyor queus prenga pietat de tanta miseria e flaquea e socorreu aquesta gent: e no pereixquen axi les creatures vostres.

DVA, Borao, D

D.

DALLA. d. Dalle. - n. Lengua de dalla o lengua como una dalla, equivalente a lengua viperina. (guadaña)

DAMASQUINO. n. Cierto género de albérchigo. 

DAR DE CARA. n. En el juego del dominó se dice dar de cara un punto o ficha, cuando se pone aquel como extremo de línea: generalmente es repitiendo ficha propia o compañera, aunque a veces es jugada forzosa o contraproducente a provecho de los contrarios.
DAZA. d. Semilla parecida al trigo que está en cierne: también se usa en el mismo sentido la palabra adaza.
DE. n. Partícula expletiva a la manera francesa: se usa en la locución "como de antes" y otras.
DECENA. a. Compañía de diez personas.
DEFENECER. a. Dar el finiquito a una cuenta.
DEFENECIMIENTO. a. Ajuste o finiquito de cuentas.
DEGÜELLO. c. Degolladero.
DEJA. n. Manda, legado.
DENTERA. Id. Apetito de comer alguna cosa cuando es excitado por su presencia. 

DERRETIDO. n. Manteca de puerco que se conserva mucho tiempo, después de freída y depurada de los chicharrones y partes gruesas.

DESAFIAR. a. Despedir el rey a un rico-hombre, o desnaturalizarse este previas ciertas formalidades.

DESAFIDAR. n. Lo mismo.
DESAFILIACIÓN. n. La acción de desafiliar.

DESAFILIAR. n. Desafijar.

DESAFÍO. a. La carta o recado en que el rey manifestaba la razón para despedir a un rico-hombre o caballero privándole de sus honores y feudos.

DESARGUELLARSE. n. Cobrar lozanía y robustez. -n. Desempeñarse una casa o cosa.

DESBEZAR. n. Destetar, quitar el pecho a las criaturas: en Castilla desbecerrar destetar a los becerros, desvezar desacostumbrar. (desaveá)

DESCAI. d. Retal, trozo de tela. - d. El tanto que se pagaba en dinero cuando en los diezmos no llegaba al número la especie.

DESCARCAÑAR. n. Descarcañalar.

DESCODAR, a. Desapuntar o cortar, deshilvanar las piezas de paño.
DESCORNAR. n. Véase escornar, que es más usual.
DESENCANTARACIÓN. a. Acción y efecto de desencantarar.
DESEMPARAR. n. Quebrantar la empara.

DESENRONAR. a. Quitar la enrona de alguna parte. (enruna, escombros)
DESESPERO. n. Desesperación.

DESFACHATADAMENTE. n. Desvergonzadamente: en italiano sfacciatamente.

DESFACHATADO. n. Insolente, descarado; en italiano sfacciato.
DESFACHATEZ. n. Insolencia, desvergüenza: en italiano sfacciamento, sfacciatagine y sfacciatezza.

DESFARGALLADO. n. Desaseado o descompuesto en el traje, desmazalado en la persona, extenso y mal distribuido en las habitaciones.
DESFILURCHAR. n. Deshilachar. (Desfilagarchá).

DESGANA. a. Desmayo, congoja.

DESGARRO. n. Prenda o pieza de hilo para aprovecharla en paños, vendas etc.

DESGAY. d. Retal. - d. Parte de diezmo pagada en metálico. (Descai, desguay)

DESGRANADERA. n. Véase judía bachoca.

DESGUAY. a. Retal.

DESHECHO. n. Desgobierno, desorden, calamidad, y así se dice “esa casa es un deshecho."

DESHILADIZ. a. Filadiz o seda que se saca del capullo roto.

DESINSACULAR. a. Sacar del cántaro o bolsa alguno de los nombres allí insaculados, con lo cual se le excluía de la elección.

DESJUÑIR. d. Desuncir. (juñí, chuní dos besties pera llaurá)

DESMADEJADO. d. Flojo, desmazalado: son castellanos desmadejamiento y desmadejar.

DESMAYO. n. Sauce.

DESMOTE. n. La acción y efecto de desmotar la lana.

DESOLLADOR. a. Sitio para desollar reses.

DESPARTIDERO. n. Punto de convergencia o divergencia de dos carreteras: encuentro de dos vías cualesquiera.

DESPEDIDA. d. Salida, desaguadero.

DESPELLETAR. n. Despellejar, desollar. (despellotá; despelloto, despellotes, despellote, despellotem o despellotam, despellotéu o despellotáu, despelloten)

DESPEPITARSE. n. Desarrollarse, soltarse en la conversación o en los negocios.

DESPIDIDA. a. Salida, desaguadero. (Despedida)

DESTAJADA. n. Pérdida o extravío de alguna o algunas reses.

DESTAJAR. n. Deshacer el atajo del ganado.

DESTERRARSE. n. Ausentarse mucha gente en busca de alguna diversión o espectáculo, y así se dice "Zaragoza toda se ha desterrado por ir a ver las maniobras."

DESTRADOS. a. Tejido de lana ordinaria que sirve para tapetes y alfombras. DESTROZA. n. Destrozo. (Destrossa; destrossá; destrosso, destrosses, destrosse, destrossem o destrossam, destrosséu o destrossáu, destrossen)

DESVEZAR. a. Cortar los mugrones de las viñas por la parte que se comunican con la cepa madre.

DETALLO. n. Número mínimo, y así se dice y está mandado que no tenga acampo privativo el que no posea el detallo de doscientas ovejas.

DEVERÍAS. n. Tributos personales que los ricos-hombres cobraban de cada casa de los llamados antiguamente vasallos de parada (Cuenca).

DEVORAR. n. Destrozar, romper.

DEVORO. n. Destrozo: a veces se personifica a los niños que inutilizan muy pronto la ropa diciendo ¡qué devoro de muchacho!
DECISETENO. n. Décimo-séptimo.

DICA. d. Hasta.

DIENTES. n. Dar y sobre todo ofrecer con dientes una cosa, hacerlo de mala gana.

DIEZ Y SIETES. Eran así llamados, según Argensola, los judicantes que fallaban en las causas instruidas por los inquisidores contra los ministros de justicia.

DIEZMADOR. a. Perceptor de diezmos.

DINERAL. a. Medida pequeña de vino o aceite correspondiente al precio de un dinero.

DINERILLO. a. Moneda de cobre de más de un ochavo y menos de un cuarto. DINERO. a. Ochavo. - n. Moneda imaginaria de 2 2/2, maravedises o sea la décima sexta parte de un sueldo.

DISANTE MENOR. n. Nombre que da Cienfuegos a la planta que Asso designa con el de Arbeja. (arveja : pisum sativum; pisum : pésol, pésols; guisante, guisantes)

DOBLERO. a. Panecillo en forma circular y algo aplastado.

DOCÉN. n. Se dice del madero que tiene 24 palmos de largo: llámase también doceno. DOMINICATURA. a. Ciertos derechos del Sr. temporal.

DONCAS. n. En documentos antiguos, como ya se ha visto en los ff. de la Unión, va precedido de la condicional si y entonces significa con tal que (si doncas): Rosal le da los significados de ¿y pues? ¿pues bien? ¿al fin qué? y lo hace correspondiente al denique latino (a nuestro parecer con error), al dunque italiano y al donchs catalán y valenciano: la Academia lo pone como antic. con la significación de pues.

DONCEL. p. Ajenjo: usado también en Murcia.

DORONDÓN. d. Boira o niebla espesa y fría en el invierno.

DROGUERÍA. n. Tienda de comestibles y otros objetos, abacería.

DROPO. d. Inaplicado, haragán.

DUELO. n. Lástima: úsase en la expresión hacer duelo una persona por inspirar lástima. (me fa dol dixám este tros de chulla)

DULA. d. Adula. - n. Despeñar la dula, echarlo todo a rodar, dar una salida brusca e inesperada a algún negocio.

DUNCAS. n. Voz anticuada que parece significar con tal de, a no ser que: en el Diccionario de Antigüedades de Navarra se aplica del mismo modo la palabra doncas, dado caso que, a no ser que, y tiene alguna analogía con la locución, también antigua, fueras ende.

DURASNAL. n. Durazno o duraznero, árbol.

DURAZNILLA. d. Durazno, fruto.

Regne de Valencia, país valencià no existix.

(Agarrat de alguna página de carallibre)

El "país valencià". 

Alguns “retorets” progres del seguidisme catalanero tenen l´arrogant osadia no sols d´exhibir la seua evident ignorancia historica sino també de vanagloriar-se
d'haver segut algu dels “acunyadors” de la poblerina denominacio “país valencià” per a l´inveterat i historic Regne de Valencia. 

Eixe apodo denominatiu podría ser entendible en aquella iletrada esquerra fusteriana dels anys ´60 i ´70 que no tenia internet i mai llegia un llibre. Pero es impensable en la voragine informativa dels anys 2010 aon el que no vol llegir archius originals i documentar-se adequadament, es perque preferix ser un terros de la historia.

Tal es el cas, pareix ser, d´eixe “modelno” retoret de Novelda, un tal Javier Muñoz-Pellin que va presumint estos dies , en prensa local, de la seua genial i poblerína contribucio a la difusio de lo que sempre va ser pura barbarie denominativa: lo de “pais valencia” (LVemv.21.10.2010) Conten les croniques que els historiadors catalans sempre van patir un agut complex d´inferioritat respecte al Regne de Valencia perque Catalunya mai va ser un regne i no ha existit mai ni un sol document historic a on es parle de la mes mínima intencio dels Reis d´Aragó de canviar la seua historica condicio de “comtats de la Marca Hispanica”.

 D´eixe inconfessable complex d´inferioritat catala, ha participat sempre la nostra iletrada esquerra deslleal. I en el seu rendit vassallage a la burgesia del nort, es va inventar el barbarisme històric "país valencia”, una denominació geografica creada per a insultar als valencians.

 La paraula "país", com be definix l´academic Antonio Capmany i de Montpalau: "A on no hi ha nacio, no hi ha patria: perque la paraula “PAYS” no es mes que terra que sustenta persones i besties al mateix temps" (“Sentinela contra els francesos”. Gómez Fuentenebreo. Madrid.1808). Pur concepte terruno. Pel qual es pot afirmar, en absoluta rotunditat, que el toponim "país valencia " MAI ha existit legalment com denominació propia d´una zona geografica ni, molt manco, com denominacio d´un ens polític per a referir-se a Valencia.

 Va ser pur invent d´aiatolàs fusterians en estat d´ebri deliri i el seu intent de colar-ho ,sense valor jurídic, en el preambul del Real Decret Llei de preautonomia de la Comunitat Valenciana 17 de març de 1978: una fechoría de l´esquerra. L´única identitat historica que se´ns pot aplicar legítimament es el de Regne de Valencia, denominacio molt anterior a la conquista de Jaume I. El "Regnum Valentiae" existia ya quan el rei de Castella, Alfons VIII, el de les Naves de Tolosa, va firmar el famos Tractat de Cazorla en Alfons II d´Aragó, (iaio del Conquistador), el 14 de desembre de 1179.

En eixe Tractat es delimitaven les terres a conquistar per cada u d´ells o dels seus successors.

A partir de la conquista del “cap i casal” en el segle XIII, el Regne de Valencia va ser jurídicament reestructurat en noves normes que li van convertir en un Estat de Dret totalment autonom, en els seus organismes legislatius, judicial i executiu, regit pels seus propis furs i privilegis i formant el seu propi "Corpus juris" fins que, quasi mig milenni després i per un acte de força, fora abolida la seua legislacio per un príncep estranger en 1707: Felip V.

 Pero ni tan sols eixe mateix príncep, que va regnar en el nom de Felip V, va suprimir el nom Regne de Valencia que va continuar existint com a demarcacio administrativa. Tant Felip V com els seus successors es van titular en la seua diplomatica "Rei de Valencia" i no es coneix cap documentacio en que el poder constituït declare taxativament extingit el Regne de Valencia.

Inclus en la divisio d´Espanya en províncies per Javier de Burgos en 1833 el Regne de Valencia va ser dividit en tres parts pero, així i tot, els seus municipis no van ser, en absolut, atribuïts a demarcacions foranes. Van permaneixer afiliats al Regne de Valencia. I replets estan les estanteries de l´Archiu Històric Nacional, de l´Archiu de la Corona d´Aragó i, en especial, els de l´Archiu delRegne de Valencia de documentacio que certifica la identitat historica del nostre territori i la seua antiga classica “denominació d´origen": REGNE de VALENCIA.

aubarda, albarda

aubarda, albarda

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Albarda

L'agüelo "Seveta" seguis......

Alguns, en tota la rao, han pensat, este com diu qu'ere pobre si teníen un macho y una burreta.
Be, aiso es de cuan yo m'enrecordo. Al principi sol teníen un macho mol furo, que fae parella en la burra de un germa de ma mare y pa trilla u faen junts. Despres van compra la mula y la burreta al fiat. Pasan lo tems van vendre la mula y van compra un carro vell. Y lo rade va sé una burreta que se va queda la radera al poble.
Los grasons, que li han agradat a Moncho, se faen cuan plovie y la aigua corrie o atravesabe los camins de tiarra. Si teníe forza s'enduie la tiarra y sol quedaen les pedres que estaben clavades al camí. Y com les "aigüeres" (ya tens un atra paraula, Moncho) habíen rebaixat lo nivell del piso la pedra se había convertit en un grasó, en el que entropesaes mes de un camí. Camí = vegada.
Les besties portaen un cabestre que s'els ficabe al cap y allí s'enganchabe lo ramal, que servie pa guia al animal.
Normalmente portaen una albarda que se lligabe a la bestia en una faixa (que no m'enrecordo com se diebe, !!!!ajuda Moncho!!! sincha, cincha), que li pasabe per daball de la tripa y una fusta doblada (que tampoc m'enrecordo del nom, tafarra, mes torsut (tort) que una tafarra) que estabe enganchada als dos costats de la albarda y se ficabe devall de la coga.
Damún se posabe la saria (serón en castella) que ere trensada y tenía com una canasta a cada costat. Banasta, banastes.
(La cornalera de la banasta es com lo nas de la Rosi de Palma o de doña Rogelia.)
A un costat se posae la sistella en lo minchá y al atre la pichella p'al aigua. Cuan era menudet a mi me ficaben a un costat y la sistella y la pichella al atre.
Tamé se posaben les ferramentes pa treballá, según la epoca del añ, eren unes u atres: la cavegueta, la aisadella, lo chapo, la estraleta, la dalla, l'alfals (o algo paregut, fals, falz) y moltes mes.
Ya val, sino les aventures del agüelo "seveta" no t'os dixarán dormi.
Tots al llit y ya sabeu "Bona nit, totes les pulses al teu melic y la mes menuda com un cabrit".
Continuará......sino me envien al carré, per pesat.

ALBARDA (i dial. aubarda). f. 

I.   Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda,Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:

|| 1.   A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets o sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cingla, cinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitral, que és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.

|| 2.   Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixins, que són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavalló, format de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarra. En el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals. 

|| 3.  A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló. 

|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.

II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).

|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda. 

|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).

    Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda o Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albarda: esser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.

    Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.

    Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).

    Intens.:—a) Augm.: albardassa, albardota.—b) Dim.: albardeta, albardó, albardeua, albardetxa, albardiua.

    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).

1.   ALBARDÀ (dial. aubardà). m., 

sinòn. de albarda (Mallorca, Eivissa). Dues muyles veyles... e dos alberdans avols, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 132). L'aubardà mallorquí, representat en el gravat adjunt, és una espècie de sella sense arçons visibles, embotida de palla o llana, i coberta de pell; va subjectada a la bístia per mitjà del cover (corretja que passa per davall la coa) i de les cingles i capcingles; serveix per dur càrrega i principalment per cavalcar-hi. a) Aubardà de cadireta: l'aubardà que té els coixins plans (Un Mall. Dicc.).

    Loc. i refr.—a) «Segons s'ase, s'albardà» (Mall.).—b) «Ase que no està avesat a dur albardà, sa tafarra prest l'ençata» (Mal.).—c) No esser mai ase ni albardà: no arribar a res, no assolir cap èxit en cap sentit (Mall.).—d) «¡Veiam qui guanyarà? s'ase o s'aubardà?»: ho diuen parlant de l'autoritat dèbil (Mall.).

    Fon.: əwbəɾðá (Mall., Eiv.).

    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, mat. sign., amb l'accentuació hispano-aràbiga d'aquest mot (Corominas DECast, i, 83).

2. ALBARDÀ m. 

|| 1. Bufó, home que amb son parlar o amb sos posats procura fer riure els altres; cast. albardán. Lo rey Felip de França veent que'ls albardans e juglars vestien robes de drap e de seda, e altres molt riques, votà e promès que jamés en tota la sua vida no daria vestedures sues a juglars ne albardans; car mes amaua honrar de les dites vestedures les sgleyes per fer sacrifici a Deu, que no als albardans e jutglars per fer sacrifici als demonis, Eximplis, i, 282. Un folch de Masella.., essent excel·lent albardà y donat a les vanitats humanes, Cordial 46 v.o El vent, albardà foll, | xiscla i s'escampa, Espriu Cam. 52.

|| 2. Representant o comediant (Torra Thes.).

|| 3. Qui menja a despeses d'altri. Albarda per a menjar: parasitus, Nebrija Dict.

|| 4. Persona molt beneita, irreflexiva o inconsiderada (Santanyí). «Fulano és un aubardà».

    Cult. pop.—Aubardà desvergonyit, mai espera lo convit (Saura Dicc.); cast.: El porfiado albardán comerá tu pan.

    Fon.: əwβəɾðá (Santanyí).

    Etim.: de l'àrab al-bardán, ‘el foll, el qui diu bestieses’ (Dozy Gloss. 66).

Albarda es el arreo de las bestias de carga compuesto principalmente de dos grandes almohadillas que se adaptan a los dos lados del lomo, sujeta al vientre por una cincha dejando éste en hueco a fin de que la carga no lastime al animal. Generalmente va colocada sobre un arzón, al que van sujetos el pretal, grupera y batipola. En México, la albarda es una silla de montar a caballo con las dos piernas de un solo lado (a mujeriegas), en lugar de sentarse a horcajadas sobre el lomo del animal. Se utiliza mucho en las escaramuzas de o en México que son ejecuciones a caballo de distintos ejercicios con un tal grado de dificultad, además de ser un acto muy vistoso para los espectadores, para ofrecer un buen acto de belleza conocidas también por estar en un carrusel charro las mujeres de a caballo viva. Se citan las siguientes variedades: Albarda gallinera: la que tiene las almohadillas planas. Albarda maragata: la que es larga y estrecha por alusión a la que empleaban los maragatos para sus caballerías a las cuales cubría desde la raíz del cuello hasta las ancas.

Expresiones relacionadas:

Albarda sobre albarda.

Se usa cuando se impone un nuevo gravamen a quien ya está sufriendo otro y cuando en la conversación o por escrito se repite una cosa sin necesidad.

A otro burro con esa albarda. Se dice cuando no se quiere admitir un trabajo demasiado penoso.

Ahora llueven albardas. Se dice cuando oímos alguna cosa que nos parece imposible.

Como la albarda al burro. Se dice familiarmente de una persona a quien está grande la ropa, principalmente si aquella es gruesa.

Echar una albarda a uno. Abusar de la paciencia de uno, haciéndole aguantar lo que no debe.

Volverse la albarda a la barriga. Salir una cosa al contrario de lo que se deseaba o esperaba.

De cuando hablaban las albardas. Alusión a tiempos tan antiguos como desconocidos.

Salta como granizo en albarda, se refiere a una persona que está hablando y otra se ofende y responde de manera agresiva,
(dicho de Lobras (Granada))

En vasco, chalma, chalmia.

relasionades:

cincha, sincha

tafarra,

cuixins,

pell,

saria, banasta, banastes, cornalera etc...