Mostrando las entradas para la consulta amorós ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta amorós ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 21 de febrero de 2020

Lo agüelo Sebeta: contestán a Ignacio Monreal

Contestán a Ignacio Monreal.

Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.

Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas- Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.

¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.

La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
-palaures, palabres, paraules,
-milacre, milagre y hasta miracle, y
-moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.

jueves, 23 de mayo de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.
La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:
Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.
La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.
Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!
Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?
Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.
Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:
- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.
La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.
Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.
Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:
- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.
Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:
- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.
Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.
Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima


miércoles, 20 de diciembre de 2023

Lexique roman, AM: Am, Amb - Ampola

Am, Amb, prép., avec.

Assez généralement AM est employé au-devant des mots qui commencent par une consonne, et AMB au-devant de ceux qui commencent par une voyelle.

Fait lo torneyhament, Roland e N Aymeric, AM los lurs, s'en tornero vays Narbona, AM gran gasagh e AM gran gaug.

Philomena.

Le combat fini, Roland et le seigneur Aymeri, avec les leurs,

s'en retournèrent vers Narbonne, avec grand gain, et avec grande joie.

Fossem AMB els martirizatz. V. de S. Honorat.

Nous fussions martyrisés avec eux.

Conj. comp. AM que sia vera e corals.

Contricio e penas infernals.

Pourvu qu'elle soit vraie et du coeur.

Les troubadours ont très rarement fait usage d' AM et d' AMB.

(N. E. El dialecto catalán usaba AB y después se normalizó AMB.)


Ama, s. f., lat. hamo, hameçon.

Aissi co 'l peis que s' eslaissa el chandorn,

E no sap re tro que s'es pres en l' ama.

B. de Ventadour: Be m'an perdut.

Ainsi que le poisson qui s' élance à l' appât, et qui ne sait rien jusqu'à ce qu'il est pris à l' hameçon.

Cassayre cant a tendut al ors, e li gieta mel per l' ama.

V. et Vert., fol. 23.

Quand le chasseur a tendu à l' ours, et lui jette du miel pour l' hameçon.

ANC. FR. Car le poisson c' on prent à l' ain.

Amors m'a souspris à son ain.

Fabl. et cont. anc, t. II, p. 394; t. IV, p. 338.

CAT. Am, ham. IT. Amo. (ESP. Anzuelo)


Amandola, Amella, Amenta, s. f., lat. amygdala, amande.

Figas... uvas, amandolas.

Doctrine des Vaudois.

Figues... raisins, amandes.

Per chascuna bestia qui porte amandolas.

Charte du péage de Valence, Hist. de Valence, p. 297.

Pour chaque bête qui porte amandes.

Oli de amellas dossas. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Huile d' amandes douces.

Amentas e comi, anis e ris.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17.

Amandes et cumin, anis et ris.

CAT. Ametlla. ESP. Almendra. PORT. Amendoa. IT. Mandorla.

(Chap. Amela, armela)

2. Amell, Amelier, s. m., lat. amygdalus, amandier.

Que prendo pastura de flors d' amells.

Eluc. de las propr., fol. 143.

Qui prennent pâture de fleurs d' amandiers.

Preceguiers, ameliers.

Milgraniers, ameliers, son especial.

Leys d'amors, fol. 51 et 48.

Pêcher, amandier.

Grenadiers, amandiers, sont spéciaux.

CAT. Ametller. ESP. Almendro. PORT. Amendoeira. IT. Mandorlo.

(Chap. amelé, armelé.)


Amagar, v., cacher, musser.

No 'l pot cobrir ni amagar,

Ni 'l pot escondir ni celar.

Contricio e penas infernals.

Ne le peut couvrir ni musser, ni ne le peut cacher ni celer.

Amaguetz nos entre Elbenc e'l Finar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Vous nous cachâtes entre Elben et le Finar.

E parti s d'aqui, et amaguet d'els.

Fragm. de trad. de la Passion.

Et se retira de là, et se cacha d'eux.

Adoncas se amagaran

Us et autres, e intraran

Desotz las rocas en las balmas.

Contricio e penas infernals.

Alors se cacheront les uns et les autres, et entreront sous les roches dans les cavernes.

Falhir se pot cobrir

Un temps et amagar.

Nat. de Mons: Sitot non es.

Faillir se peut couvrir et cacher un temps.

Part. pas. Ni per locs amagatz. V. et Vert., fol. 59.

Ni par lieux cachés.

CAT. Amagar.

2. Amagadamen, adv., secrètement.

Qu'elh vengues amagadamen.

Brev. d'amor, fol. 57.

Qu'il vînt en cachette.

CAT. Amagadament.

(N. E. La t final del catalán no se pronuncia. Sólo se pronuncia en algunas zonas de la lengua valenciana. Es la misma palabra que amagadamen, romance, occitano, provenzal, plana lengua romana.)

3. Amagament, s. m., action de se cacher.

Leo esta al camp patent, cum si reputava amagament vergonha.

Eluc. de las propr., fol. 253.

Le lion demeure au champ patent, comme s'il réputait honte l'action de se cacher.

ANC. CAT. Amagament.

4. Amagatailh, s. m., cachette.

Et avia borsas et amagataylhs.

Fragm. de trad. de la Passion.

Et il avait bourses et cachettes.

CAT. Amagatall. (N. E. Es la misma palabra que amagatailh o amagatalh, suena igual.)

5. Esmagar, v., cacher, musser.

Comesset lo a repenre, e dis li: Per que vos esmagatz?

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 8.

Il commença à le reprendre, et lui dit: Pourquoi vous cachez-vous?


Amar, v., lat. amare, aimer.

Nuls hom non pot ben chantar

Sens amar...

Ges non suy tan desesperatz

Qu'ieu non ames,

S'ieu fos amatz.

B. de Ventadour: Estat ai.

Nul homme ne peut bien chanter sans aimer... Je ne suis pas tellement désespéré que je n' aimasse, si j' étais aimé.

Part. pr. Aman viu et aman morrai. 

(N. E. Amando vivo y amando moriré. Chap. amán vic y amán – me - moriré.)

Pons de la Garde: Ben es dreitz.

Je vis en aimant et je mourrai en aimant.

Part. pas. Que si ieu fos per altra domn' amatz.

R. d' Orange: Ab nou cor.

Que si je fusse aimé par une autre dame.

ANC. FR. Tel mestier n'ai ge mie chier,

Ye am trop miax estre bouchier.

Le Renart contrefait. Robert, t. II, p. 370.

CAT. ESP. PORT. Amar. IT. Amare.

2. Amadament, adv., d'une manière aimante, avec amour.

Et gardes entegrament et amadament totz temps.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXXXVII, fol. 221.

Et gardât toujours en entier et avec amour.

3. Amorar, v., rendre amoureux.

Sors joys, per que tals s' amora

Qu'anc en yvern mal non trays.

Giraud de Borneil: Quan brancha.

La joie surgit, c'est pourquoi tel se rend amoureux qui jamais ne sent mal en hiver.

4. Amoreiar, v., rendre amoureux.

Autrei c' amors s' amoreia.

Marcabrus: Per savi 'l tenc.

J' accorde qu' amour devient amoureux.

ANC. CAT. Amorejar.

5. Amans, s. m., amant, ami.

Tro 'l nom d' amans

En drut se muda.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda maya.

Jusqu'à ce que le nom d' amant se change en galant.

6. Amaire, Amador, s. m., lat. amator, amant, amoureux, ami.

Pois cilh cui sui amaire,

Qu'es la gensor qu'anc fos,

Vol mi e mas chansos.

G. Faidit: L' onrat jauzens.

Puisque celle dont je suis amant, qui est la plus gentille qui fut jamais, veut moi et mes chansons.

Per que tug amador

Son guay e cantador.

B. de Ventadour: Lo gens temps.

C'est pourquoi tous les amoureux sont gais et chanteurs.

Amaire dels homes en aquest mon.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 79.

Ami des hommes en ce monde.

ANC. FR. Et si cuidast bien li donsiaus

Estre ammeres de dames beles.

Fabl. et cont. anc, t. III, p. 118.

CAT. ESP. PORT. Amador. IT. Amatore.

7. Amairitz, s. f., lat. amatrix, amante, amoureuse.

Qu' entr' amairitz et amans

S'es mes us pales enjans.

Aimeri de Peguilain: Mantas ves.

Qu' entre amantes et amants s' est mise une tromperie ouverte.

8. Amaressa, s. f., amante.

Tuit li fin amadors e las finas amaressas.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Tous les fidèles amants et les fidèles amantes.

9. Amor, s. f., lat. amor, attachement, amour.

Amor ni societat ab lui non auria.

Titre de 1139.

Il n' aurait avec lui attachement ni société.

Los bes d' amor venon a tart, 

E 'l mals ven quasqun dia.

P. Cardinal: Ben ten.

Les biens d' amour viennent tard, et le mal vient chaque jour.

- Mytholog. le dieu d'amour, les Amours.

E 'l dieu d' Amor m'a nafrat de sa lansa.

Albert de Sisteron: En amor ai.

Et le dieu d' amour m'a blessé de sa lance.

Quant Proessa hag dit son agrat,

L' Amor son en pes levat.

Un troubadour anonyme: Seinor, vos que.

Quand Prouesse eut dit ce qui lui plut, les Amours se sont levés en pieds.

Loc. Pro Deu amor. Serment de 842.

Pour l'amour de Dieu.

Per amor Dieu mi fezes

Ma dona quelque bon saber.

B. de Ventadour: Bel m'es.

Pour l'amour de Dieu que ma dame me fît quelque bonne indication.

ANC FR. Qu'amors me le prie et commande.

Roman de la Rose, v. 33.

Por amor Dieu le glorioux...

Sire, merci por Dieu amor.

Fabl. et cont. anc. t. II, p. 33 et 87.

CAT. ESP. PORT. Amor. IT. Amore.


10. Amors, s. m., la gaie science des troubadours.

Donx li trobador noel venguan pozar en aquestas leys d'amors, quar ayssi es la fons d'esta gaya sciensa de trobar

Leys d'amors, fol. 1.

Donc que les troubadours nouveaux viennent puiser en ces lois de gaie science, car ici est la fontaine de cette gaie science de trouver.

11. Amansa, Aimansa, s. f., amour, attachement, affection.

Mas grèu veiretz fin' amansa

Ses paor e ses doptansa.

B. de Ventadour: Ab joi mov.

Mais difficilement vous verrez un pur amour sans peur et sans crainte.

E sai que dizetz soven

Que fraitura d' autr' aimansa

Me fai vas vos venir humelian.

Aimeri de Peguilain: S'ar sai.

Et je sais que vous dites souvent que le manque d'autre amour me fait venir humble vers vous.

ANC. FR. Si va dire par grand amance:

En Dieu ay toute ma fiance.

Lobineau, Hist. de Bret., t. II, p. 719.

ANC IT. Che noi trasse ad amanza.

Barberini, Docum. d'amore, p. 372.

12. Amatiu, adj., aimant, capable d' aimer.

De be amativa e de mal fugitiva.

Eluc. de las propr., fol. 23.

Aimante du bien et fugitive du mal.

IT. Amativo.

13. Amoros, adj., amoureux, amical, qui appartient à l'amour.

Be sui gays et amoros,

Dona, per amor de vos.

Albert de Malespine: Dona a vos.

Dame, je suis bien gai et amoureux pour l'amour de vous.

Pauc sap de l' amorosa ley.

A. Daniel: Ab plazer.

Il sait peu de la loi amoureuse.

Et als amics es francs et amoros.

Bertrand du Puget: De sirventes.

Et il est franc et amical envers les amis.

CAT. Amoros (amorós). ESP. PORT. IT. Amoroso.

14. Amoroset, adj., amoureux, qui concerne l'amour.

L' amoroseta bevenda

No feric ab son cairel

Tristan n' Iseut plus fortmen.

B. Zorgi: Altressi.

L' amoureuse boisson ne frappa pas plus fortement avec son trait Tristan ni Iseult.

IT. Amorosetto.

15. Amorosamen, adv., amoureusement.

La bona domna valen

Qui tan gen vos aculhit

E tan amorosamen.

Peyrols: Quant amors.

La bonne dame méritante qui si gentiment vous accueillit et si amoureusement.

CAT. Amorosament. ESP. PORT. IT. Amorosamente.

16. Amic, s. m., lat. amicus, ami, amant.

Verays amix es aquel que ama en adversitat aissi co en prosperitat.

V. et Vert., fol. 76.

Vrai ami est celui qui aime en adversité ainsi qu'en prospérité.

Ai Dieus! quant bona fora amors

De dos amics.

B. de Ventadour: Ja mos.

Ah Dieu! combien serait bonne l'amour de deux amants.

CAT. Amig (amic). ESP. PORT. Amigo. IT. Amico.

17. Amiga, Amia, s. f., lat. amica, amie, amante.

Car' amiga, douss' e franca,

Covinens e bell' e bona.

P. Vidal: Car' amiga.

Chère amante, douce et franche, agréable et belle et bonne.

Que fara la vostra amia?

Amic, cum la voletz laissar?

B. de Ventadour: En abril.

Que fera la votre amie? Ami, comment vous voulez la quitter?

CAT. ESP. PORT. Amiga, IT. Amica.

18. Amiguot, s. m., petit ami.

E cuia s'om aver amic

Lai on no s'a ges amiguot.

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Et on s' imagine avoir ami là où on n'a pas petit ami.

CAT. Amiguet.

19. Amable, adj., lat. amabilem, aimable.

Calque cauzas son amablas.

Tr. de l' Épître de S. Paul aux Philippiens. 

Quelques choses sont aimables.

CAT. ESP. Amable. PORT. Amavel. IT. Amabile.

20. Amicable, adj., lat. amicabilem, amiable, capable d' attachement.

Per arbitre arbitrador o amicable componedor.

Statuts de Montpellier de 1231.

Pour arbitre arbitrateur ou amiable compositeur.

O amiqables componedors.

Tit. de 1269, Arch. du Roy., K, 17.

Ou amiables compositeurs.

Home... huma e traitable et amigable.

V. et Vert., fol. 56.

Homme... humain et traitable et capable d' attachement.

ANC. FR. Car masculin est moult liable

Avec feminin amiable.

La fontaine des amoureux, v. 556.

CAT. Amigable.

21. Amigalmens, Amigablament, adv., amicalement.

Car m'as repres non pas amigalmens.

B. Carbonel, Coblas triadas.

Car tu ne m'as point repris amicalement.

E sia receubutz amigablament.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 26.

Et soit reçu amicalement.

22. Amistatz, s. m., amitié, attachement, témoignage d' amitié.

E quan me soi de vos lonhatz,

Creys e dobla pus l' amistatz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Et quand je me suis éloigné de vous, l' attachement croît et double davantage.

Quar salutz, ni amistatz

Ni messatges no m'en ve.

B. de Ventadour: Conort.

Car salut, ni amitié, ni message ne m'en vient.

ANC FR.

Naymon, dist-ele, je vos doing m' amisté.

Roman d'Agolant, v. 1316.

CAT. Amistat. ESP. Amistad. PORT. Amizade. IT. Amistà.

23. Amiguaje, s. m., attachement, affection.

Qui vol ausir gesta reyal

E de gran amiguaje.

V. de S. Honorat.

Qui veut ouïr geste royal et de grand attachement.

24. Amistansa, s. f., amitié, attachement.

Que cors non pot pensar ni boca dire

L' amor que ilh teing ni la fina amistansa.

H. Brunet: Cortesamen.

Que coeur ne peut penser ni bouche dire l'amour et le pur attachement que je lui porte.

Qui vol aver complida amistansa

De Jhesu-Crist e qui 'l volra servire.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Qui veut avoir entier attachement de Jésus-Christ et qui le voudra servir.

ANC. ESP. Amistansa. ANC. PORT. Amistança. IT. Amistanza.

25. Enemic, s. m., lat. inimicus, ennemi.

Tres enemicx e dos mals senhors ai.

H. de S.-Cyr: Tres enemicx.

J'ai trois ennemis et deux mauvais seigneurs.

Qu'el mon non ai tan mortal enemic.

Pons de Capdueil: Astruc.

Que je n'ai au monde si mortel ennemi.

Spécialement. - L' ennemi du genre humain, le diable.

Qui no fai so que Dieus manda,

L' enemicx l'a en sa landa.

P. Cardinal: Jhesum-Crist.

Qui ne fait ce que Dieu commande, le diable l'a en son domaine.

Vostra passios mi sia defendens,

Que no m' enchan l' enemics que m vai tentans.

Arnaud Catalan: Dieus verais.

Que votre passion me soit protectrice, afin que l' ennemi qui me va tentant ne me séduise pas.

CAT. Enemig (enemic). ESP. Enemigo. PORT. Inimigo. IT. Nemico.

26. Enemia, s. f., lat. inimica, ennemie.

Pus er l'am tan que m'es mala enemia.

Guillaume de Saint Didier: El mon non.

Puisque je l'aime tant alors qu'elle m'est méchante ennemie.

CAT. ESP. Enemiga. PORT. Inimiga. IT. Nemica.

27. Enimigablament, adv., irréconciliablement.

Tasiblament s' irais enveia, mas enimigablament.

Trad. de Bède, fol. 6.

L' envie s' irrite tacitement, mais irréconciliablement.

ANC. CAT. Enimigablament.

28. Inimicitia, s. f., lat. inimicitia, inimitié.

Inimicitias et malvolensas.

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350.

Inimitiés et malveillances.

ANC ESP. PORT. Inimicicia. IT. Inimicizia.

29. Enemistat, s. f., inimitié, rupture.

Q'us de corteza voluntat

La fai sens ginh d' enemistat

Guardar.

G. de Cabestaing. Aissi cum selh.

Qu' usage de courtoise volonté la fait considérer sans ruse d' inimitié.

CAT. Enemistat. ESP. Enemistad. PORT. Inimizade.

30. Adamar, v., aimer.

Vos prec que m detz tal cosselh

Qu'ieu sapcha ben adamar.

G. Riquier: Jhesu-Crist.

Je vous prie que vous me donniez tel conseil que je sache bien aimer.

ANC. ESP. Adamar.

31. Dezamar, v., cesser d'aimer, dédaigner, haïr.

Trop mi podetz longamen mal voler,

Si m dezamatz quar ieu vos suy amaire.

Berenger de Palasol: Bona dompna.

Vous me pouvez vouloir mal très long-temps, si vous me haïssez parce que je suis votre amant.

ANC FR. Dunc saveras tost aimer

Et apres desamer.

Evrard, Hist. litt., t. XIII, p. 69.

Je crains... que votre coeur n' apprenne petit à petit à me désaimer.

S. François de Sales, Lett. div., p. 187.

ANC. CAT. E si desam, no m sia dada culpa.

Ausias March: Per lo cami.

ESP. Puesque soy tan desamado

Yo me deva desamar. (deba)

J. de Mena, Cancionero general.

PORT. Desamo mi perque me desamades.

Canc. do coll. dos Nobres de Lisboa, fol. 52.

IT. Ve' l'altro che in un punto ama e desama.

Petrarca, Triom. d'am., c. 3.

E mortalmente il disamò... E lo disamavano mortalmente.

Cento novelle antiche, 60.

32. Desamor, s. f., indifférence, désaffection.

Qu'amors perd son nom e desmen,

Et es desamor planamen,

Pois merces no i pot far socors.

Folquet de Marseille: Molt i fes.

Qu'amour perd son nom et le dément, et est pleinement indifférence, lorsque merci ne lui peut faire secours.

ANC. CAT. Desamor. ESP. Desamor. PORT. Disamor. IT. Disamore.

33. Desamansa, s. f., indifférence, dédain, désaffection.

Qu' hom en ven leu de totz en desamansa.

Le moine de Fossan: Ben volria.

Qu'on en vient bientôt entièrement en désaffection.

34. Dezamistat, s. f., brouillerie, refroidissement.

Quant hom non pot una setmana

Us bos amicx estar ab autr' en patz,

Ses grans enueitz e ses dezamistatz.

B. de Ventadour: Ja mos chantars.

Quand on ne peut une semaine être bon ami avec un autre, en paix,

sans grands ennuis et sans brouilleries.

ANC. ESP. Desamistad.

35. Dezamoros, adj., indifférent, désaffectionné.

Can pes cum soi tornat desamoros.

Folquet de Marseille: Per Deu amor.

Quand je pense comme je suis devenu indifférent.

Qu'anc non amet, ben l'en puesc escondire;

Ans es nescis dezamoros proatz.

Pons de Capdueil: Tant m'a donat.

Vu que jamais il n' aima, je puis bien l'en justifier; au contraire, il est démontré un niais indifférent.

CAT. Desamoros (desamorós). ESP. Desamoroso. IT. Disamoroso.

36. Enamorar, v., aimer, chérir, affectionner, enamourer, amouracher.

Un gosset li fasia festa, e s metia e sa fauda, e li sautava el coll, e

lo senhor lo enamorava ab gran gaug.

V. et Vert., fol. 61.

Un petit chien lui faisait fête, et se mettait sur ses genoux, et lui sautait au cou, et le seigneur le chérissait avec grand plaisir.

Qu'anc mais no fo leus a enamorar.

G. Faidit: Mon cor e me.

Qu' oncques mais je ne fus facile à amouracher.

Miravals s' enamoret de n' Azalais.

V. de Raimond de Miraval.

Miraval s' amouracha de la dame Azalais.

Et enamoret se de lui et el de la dona.

V. de Bernard de Ventadour.

Elle s' amouracha de lui et lui d'elle.

E li auzel si van enamoran

L'uns pels autres.

B. de Ventadour: Quan la fuelha.

Et les oiseaux s'en vont devenant amoureux les uns pour les autres.

Subst. Al prim de nostr' enamorar.

B. de Ventadour: Quan lo.

Au commencement de notre amouracher.

Part. pas. Car, a mon dan, sui trop enamoratz.

G. Faidit: Mon cor e mi.

Car, à mon dommage, je suis trop amouraché.

C'aissi m fadero tres sorors,

En aquella ora qu'ieu fui natz,

Que totz temps fos enamoratz.

Un troubadour anonyme: Domna ieu pren.

Les trois soeurs me féèrent ainsi, en cette heure que je fus né, que je fusse en tout temps amouraché.

ANC. FR. Car j'en suis moult enamourez.

La fontaine des amoureux, v. 869.

Nul ne se doit enamourer.

Œuvres d' Alain Chartier, p. 521.

Grant pièce ai illec demouré

De bel-accueil enamoré.

Roman de la Rose, v. 3320.

CAT. ESP. PORT. Enamorar. IT. Innamorare.

37. Enamorament, s. m., amour, attachement.

De Tristan e d' Ysolt los enamoramentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Les amours de Tristan et d'Iseult.

CAT. Enamorament. ESP. Enamoramiento. PORT. Namoramento. 

IT. Innamoramento.

38. Desanamorat, adj., indifférent, qui n'aime plus, désaffectionné.

Per qu'ieu vuelh mais esser paubres onratz,

C' avols manens e desanamoratz.

T. d' Aimeri et de G. de Berguedan: En Berguedan.

C'est pourquoi j'aime mieux être pauvre honoré, que lâche richard et indifférent.

ANC. FR. Mais est-ce un coup bien sûr que votre seigneurie

Soit désanamourée, ou si c'est raillerie?

Molière, le Dépit Amoureux, act. I, sc. 4.

39. Sobrenamorat, adj., exalté en amour.

Mout es mal amatz

Totz hom sobrenamoratz.

Giraud de Borneil: Si mon cor.

Tout homme exalté en amour est très mal aimé.

40. Entramar, v., entr' aimer, chérir réciproquement.

Tot aissy es d'ome e de femna quan s' entramo.

Liv. de Sydrac, fol. 74.

Tout ainsi est d'homme et de femme quand ils s' entr'aiment.

ANC. FR. Apres cest mot s'entre besierent

Cil qui onques ne s' entr'amerent,

Ne ja jor ne s'entr'ameront.

Roman du Renart, t. I, p. 211.

41. Sobramar, v., aimer à l' excès, aimer trop.

Sols sui que sai lo sobrafan que m sortz

Al cor, d'amor sofren per sobramar.

A. Daniel: Sols sui que.

Je suis le seul qui sais l' extrême chagrin qui me surgit au coeur, souffrant d'amour pour aimer à l' excès.

Et tot aisso m ven per sobramar.

Gui d' Uisel: Ges de chantar.

Et tout ceci me vient pour trop aimer.

Que leu m pot perdonar,

S'ieu failli per sobramar.

Richard de Barbezieux: Atressi cum l'olifans.

Qu'elle me peut facilement pardonner, si je faillis pour trop aimer.

42. Sobramor, s. f., amour excessif, passion.

Qu'il sobramors qu'ieu l'ai m'en te.

Giraud de Salignac: Per solatz.

Que l' extrême amour que j'ai pour elle m'en retient.

43. Sobrenamoramen, s. m., extrême amour.

Dompna, eu ai un usatge

Qu'es, segon mon escien,

Per sobrenamoramen.

Cadenet: Aisso m dona.

Dame, j'ai un usage qui est, selon mon savoir, par extrême amour.

Amar, adj., lat. amarus, amer, triste, rude.

Fontainas caudas, autras freydas, autras amaras, autras saladas.

Liv. de Sydrac, fol. 55.

Fontaines chaudes, autres froides, autres amères, autres salées.

Sitot l'aura s'es amara,

Don s' eclaircisson li branc.

Giraud de Calanson: Sitot l'aura.

Quoique l'air soit rude, de quoi les branches s' éclaircissent.

Fig. Mais er conosc que l'amars

D'aquest segle es amars.

Giraud de Borneil: Be vey e conosc.

Mais maintenant je connais que l'aimer de ce siècle est amer.

Subst. E 'l dols m'es tornatz en amar.

Amanieu des Escas: Dona per.

Et le doux m'est tourné en amer.

E m'es amar quar eu non sui amatz.

Sordel: Entre dolsor.

Et il m'est amer de ce que je ne suis aimé.

CAT. Amarg. ESP. PORT. Amargo. IT. Amaro.

2. Amaramen, adv., amèrement.

El comenscet de plorar mot amaramens. (comenset)

Hist. abr. de la Bible, fol. 62.

Il commença à pleurer très amèrement.

CAT. Amargament. ESP. PORT. Amargamente. IT. Amaramente.

3. Amaribot, adj., amer, aigre.

Perqu' us sonetz fai gualiartz,

Ab motz amaribotz bastartz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Parce qu'il fait des sonnets trompeurs, avec des mots aigres bâtards.

4. Amaros, adj., amer, triste.

En Amaros gems. V. et Vert., fol. 88.

En amers gémissements.

5. Amaror, Amargor, s. f., amertume.

E tan tost torn en amargor

Lo joy d'aquest segle leugier.

Pierre d'Auvergne: De Dieu.

Et si vite tourne en amertume la joie de ce siècle léger.

Que pos m' auci per lo dolz l' amarors.

Sordel: Entre dolsor.

Que puisque l' amertume me tue par le doux.

Amaror de boca. Eluc. de las propr., fol. 31.

Amertume de bouche.

Cazet el lieh de dolor e d' amaror.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 207.

Il tomba au lit de douleur et d' amertume.

CAT. Amargor. ANC. ESP. Amaror. ESP. MOD. PORT. Amargor. 

IT. Amarore.

6. Amareza, s. f., amertume, tristesse.

Amareza e forcenaria. Trad. de Bède, fol. 38.

Tristesse et folie.

ANC. CAT. Amarguesa. IT. Amarezza.

7. Amaruns, s. f., amertume.

E volt douz en amaruns.

Pierre d'Auvergne: Bels m'es dous.

Et tourne le doux en amertume.

8. Amartat, s. f., amertume.

Vis trop begut es amartatz de l'arma.

Trad. de Bède, fol. 45.

Vin trop bu est amertume de l'âme.

La amartatz, lo peccatz e la pena del segle.

Liv. de Sydrac, fol. 95.

L' amertume, le péché et la peine du siècle.

ANC. FR. Escurit per amertet mis olz.

Anc. trad. du Psautier, Ms. n° 1, ps. 6.

Plein de misère et d' amerté.

Marie de France, t. II, p. 448.

9. Amargar, v., rendre amer, causer amertume.

Tals morcels que pueis l' amarga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Tel morceau qui puis lui cause amertume.

Part. prés. Sa vida, qu'es de gran dolor,

Doloyrosa e amargans.

V. de S. Alexis.

Sa vie, qui est de grande douleur, douloureuse et amère.

CAT. ESP. PORT. Amargar.

10. Amarejar, v., avoir le goût amer.

Maschat entre dens es mol ni amareja...

Ginesta gustada amareja.

Eluc. de las propr., fol. 199 et 210.

Mâché entre les dents il est mou et a goût amer...

Genêt goûté a goût amer.

Part. prés. Es fels amarejans.

Nat de Mons: Sitot non.

Est fiel ayant le goût amer.

ANC. CAT. Amarejar. IT. Amareggiare.

11. Amarzir, v., rendre amer, rude, causer de l'amertume.

Que pueys del frug amarsis la sabor.

R. Jordan: S'ira d'amor.

Qu' ensuite il rend amère la saveur du fruit.

Qu'en la boca m fez al prim dolcir

Co que m'a fait pois el cor amarcir.

Aimeri de Peguilain: De fin' amor.

Que me fit d'abord devenir doux en la bouche ce qu'il m'a fait ensuite devenir amer au coeur.

Quan l'aura doussa s' amarzis.

Cercamons: Quan l'aura.

Quand l'air doux se fait rude.

Pus amars m'en amarzis.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Depuis qu' aimer m'en cause de l'amertume.

Part. pas. E pel temps que vei amarzit.

Deudes de Prades: No m puesc.

Et par le temps que je vois devenu rude.

IT. Amarire.

12. Enamarzir, v., lat. inamarescere, rendre amer, attrister.

Part. pas. Pessa... aissi enoiada e enamarzida.

Trad. de Bède, fol. 11.

Pensée... ainsi ennuyée et rendue amère.

IT. Inamarire.

Amarina, s. f., cerisier sauvage.

La grossa lansa

Que es de fraysse o d' amarina.

V. de S. Honorat.

La grosse lance qui est de frêne ou de cerisier sauvage.

(N. E. chap. siré bort; fraysse : freixa : fresno)

IT. Amarina. (N. E. Amarena, Prunus Avium)

- Jets de jonc.

Amarinas verdas o secas que son apeladas brins.

Cartulaire de Montpellier, fol. 107.

Jets de jonc verts ou secs qui sont appelés brins.


Amarvir, v., apprêter, fournir.

Et devo amarvir l'escrit de la talha als senhors.

Cout. de Moissac. DOAT, t. CXXVII, fol. 3.

Et doivent apprêter l'écrit de la taille aux seigneurs.

Part. pas. Que lor sian amarvitz lieytz am inventari.

Tit. de 1356. DOAT, t. XCXIII, fol. 210.

Que leur soient apprêtés lits avec inventaire.

E las maios... amarvidas e livradas.

Tit. de 1268, Arch. du Roy., J, 323.

Et les maisons... fournies et livrées.

Garda t d'ome ses mesura;

No y aias tenso ni rancura,

Qu'el te la lenga amarvida,

Car foldat e no sen la guida.

Libre de Senequa.

Garde-toi d'homme sans mesure; n'aies avec lui dispute ni contestation,

vu qu'il tient la langue apprêtée, car folie et non sens la guide.


Amazones, s. f. plur., lat. amazones, amazones.

Per que son ditas amazones, que vol dire ses mamelas o popas.

Eluc. de las propr., fol. 164.

C'est pourquoi elles sont appelées amazones, qui veut dire sans mamelles ou tétins.

CAT. Amassonas. ESP. PORT. Amazonas. IT. Amazzone.


Ambans, Anvan, s. m., lat. ambiens, entour, retranchement.

Que mais aiatz la vila, la tor ni los ambans.

Mas no i a tor, ni sala, ni ambans, ni soler.

Guillaume de Tudela.

Que jamais vous ayez la ville, la tour ni les entours.

Mais il n'y a tour, ni salle, ni retranchement, ni plate-forme.

Ni no m' espert s'il se fan

Anvans ni murs, que l' obra es de faigna.

Giraud de Borneil: Tot suavet.

Mi ne me trouble s'ils se font retranchements ou murs, vu que l'ouvrage est de boue.

CAT. Ambient. ESP. PORT. Ambiente.

2. Dezanvanar, v., crouler.

Can trazo 'l peirier

E 'l mur dezanvana.

B. Arnaud de Montcuc: Er quan li.

Quand les pierriers tirent et le mur croule.


Ambassador, Embaichador, s. m., ambassadeur, envoyé.

César, de Bello Gallico, lib. VI, rapporte que chaque Gaulois distingué

par sa naissance et par sa fortune avait circum se ambactes, clientes, etc.

Le mot ambascia se trouve dans la loi Salique et dans celle des Bourguignons.

On lit dans la paraphrase des Évangiles en vers franciques:

Johannes, mid if jungaron, Godes ambahtman.

Jean, avec ses disciples, de Dieu envoyé.

Sos leguatz o ambaichadors... Tramet sos embaichadors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 94 et 97.

Ses légats ou ambassadeurs... Transmit ses ambassadeurs.

Ar mandan Viennes per tot ambayssadors

Que queran lo cors sanct.

V. de S. Honorat.

Maintenant les Viennois envoient partout ambassadeurs qui cherchent la personne sainte.

CAT. ESP. Embaxador. (Embajador) PORT. Embaixador. 

IT. Ambasciadore (Ambasciatore).

2. Ambaicharia, Embayssaria, s. f., ambassade.

Aquesta ambaicharia fo facha l'an DCCL.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.

Cette ambassade fut faite l'an 750.

Que, per embayssaria d' alcunas grans cieutatz, 

Volon parlar al rey.

Per tractar patz am vos en esta embayssaria.

V. de S. Honorat.

Que par ambassade de quelques grandes cités, ils veulent parler au roi.

Pour traiter paix avec vous en cette ambassade.

3. Ambayssada, s. f., ambassade.

Avian trametut lor ambayssada.

Chronique des Albigeois, col. 35.

Ils avaient transmis leur ambassade.

CAT. ESP. Embaxada. (Embajada) PORT. Embaixada. 

IT. Ambasciata.

4. Ambaissat, Embaissat, s. m., message, ambassade.

Peire, tu furniras est ambaissat,

E diras.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 38.

Pierre, tu rempliras cette ambassade, et tu diras.

Que de vos no s partira

Per nulh autre embaissat.

Berenger de Palasol: Ab la.

Qu'il ne se séparera de vous pour nul autre message.


Ambitio, s. f., lat. ambitio, ambition.

Ambitios, dezirier de montar en aut pres o en dignitat.

Gran ambitio de la honor del segle.

V. et Vert., fol. 7 et 80.

Ambition, désir de monter en haute estime ou en dignité.

Grande ambition de l' honneur du siècle.

CAT. Ambició. ESP. Ambición. PORT. Ambição. IT. Ambizione.

2. Ambecios, adj., ambitieux.

Substantiv. Los ambecios d'aquest mont.

Trad. de Bède, fol. 53.

Les ambitieux de ce monde.

CAT. Ambicios. ESP. PORT. Ambicioso. IT. Ambizioso.


Ambonilh, s. m., lat. umbillicus, nombril.

Effant... el ventre de sa mayre, per l' ambonilh atyra aliment... 

L' ambonilh es talhat als efans, quan so natz.

Eluc. de las propr., fol. 58.

L'enfant... dans le ventre de sa mère, prend aliment par le nombril... 

Le nombril est coupé aux enfants, quand ils sont nés.

ESP. Ombligo. PORT. Embigo. IT. Ombilico. (chap. melic, meligo, melico)


Ambra, s. f., basse lat. ambra, ambre.

On a dit que (ce) mot vient de l'arabe ambar. Voyez Mayans, t. II, p. 240. Skinner, Lex. etym., le dérive de la langue belge.

Aquest peish habunda mot en humor seminal, de laqual, quan rema en l'ayga, si engendra ambra per endurziment.

Eluc. de las propr., fol. 156.

Ce poisson abonde beaucoup en humeur séminale, de laquelle, quand elle reste en l'eau, s' engendre l' ambre par endurcissement.

ESP. Ámbar. PORT. Ambar. IT. Ambra.

2. Ambre, s. m., ambre jaune.

Unum pater noster de ambre.

Rymer, t. VIII, p. 428.

Es resplendent semlant al ambre.

Eluc. de las propr.., fol. 115.

Il est resplendissant semblable à l' ambre jaune.

CAT. Ambre.


Ambs, Ams, adj. num., lat. ambo, l'un et l'autre, les deux.

Il ne s' emploie qu'au pluriel.

Et ieu senti m' ambs los flancs.

A. Daniel: En breu briza.

Et je me sens l'un et l'autre flanc.

Que d' ams mos bras vos senga.

Rambaud d'Orange: Pos tals.

Que je vous ceigne de mes deux bras.

Ambas las nars li pertusatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui percez les deux narines.

Ans lieys non estreys lo liams,

Qu'ieu cugei qu' ams nos preses.

Giraud de Borneil: Quan creis.

Mais le lien, que je crus qui nous prît nous deux, ne l' étreignit pas.

ESP. PORT. Ambos. IT. Ambo, ambe.

2. Entramb, adj. num. plur., tous deux.

D' entrambas las partidas ne fan lo sanc raiar.

Guillaume de Tudela.

Ils en font couler le sang des deux côtés.

3. Ambiguitat, s. f., lat. ambiguitatem, ambiguité.

Ambiguitatz es can la sentensa es doptosa per amphibolia.

Leys d'amors, fol. 120,

L' ambiguité est quand la sentence est douteuse par amphibologie.

CAT. Ambiguitat. ESP. Ambigüedad. PORT. Ambiguidade. IT. Ambiguità.

Ambulacio, s. f., lat. ambulatio, marche.

No fec contrarietat en ambulacio...

E fay aquel tardar en ambulacio per alcus dias.

Trad. d'Albucasis, fol. 45 et 70.

Ne fit contrariété en la marche.

Et fais retarder celui-là en marche pendant quelques jours.

a. Ambulatiu, adj., faisant marcher, ambulatif.

Segon que es motiva dels pes, es dita virtut progressiva o ambulativa.

Eluc. de las propr., fol. 20.

Selon qu'elle est motrice des pieds, est dite vertu progressive ou ambulative.

ESP. Ambulativo.

3. Deambulacio, s. f., lat. deambulatio, marche.

E sent en front deambulacio, aissi cum si era deambulacio de formiguas.

Trad. d'Albucasis, fol. 13.

Et il sent sur le front marche, ainsi comme si c'était marche de fourmis.

4. Deambulatiu, adj., marchant, vague.

La dolor... est deambulativa.

Eluc. de las propr., fol. 93.

La douleur... est vague.


5. Perambular, v., lat. perambulare, parcourir, faire des progrès.

E no cesset perambular la corruptio, entro qu'el malaute peric.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Et la corruption ne cessa de faire des progrès, jusqu'à ce que le malade périt.

6. Amblar, v., ambler, aller à l' amble.

Et ella lo sec cavalcan

En un bel palafre feran,

On hom de cavalcar no s dol,

Et ambla si que par que vol.

Roman de Jaufre, fol. 81.

Et elle le suit chevauchant sur un beau palefroi gris, où on ne se plaint pas de chevaucher, et il amble tellement qu'il paraît qu'il vole.

E monta en un caval de bon' auria;

Non cor tan uns cavals com amblaria.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 9.

Et il monte un cheval de bonne légèreté; un cheval ne court pas autant comme il amblerait.

ANC. FR. Sors deus blans palefrois anblans.

Marie De France, t. 1, p. 238.

Un souef anblant palefroi.

Roman du Renart, t. I, p. 93.

ANC. CAT. ANC. ESP. Amblar. IT. Ambiare.

7. Amblanza, s. f., amble.

Ill van bellamen l' amblanza.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Ils vont joliment l' amble.

8. Ambladura, s. f., amble.

E met s'el camin d' ambladura,

Et anet tant can lo jorn dura.

Roman de Jaufre, fol. 9.

Et se met au chemin à l' amble, et il alla tant que le jour dure.

E quan m'en part, vau meins que d' ambladura.

Pistoleta: Sens e sabers.

Et quand je m'en sépare, je vais moins qu'à l' amble.

ANC. FR. Et le grant trot et l' ambléure.

Roman du Renart, t. II, p. 276.

ANC. ESP. Ambladura. IT. Ambiadura.

9. Ambladureta, s. f., petit amble.

Mas ieu venray de bel' ambladureta en palafre.

T. de R. Gaucelm et de J. de Miralhas: Joan.

Mais je viendrai à beau petit amble sur palefroi.

10. Amblador, adj., ambleur, qui va à l' amble.

Palafres ambladors. Giraud de Salignac: Esparviers.

Palefroi qui va à l'amble.

ANC. FR. Un palefroi ambléour, bel e chier.

R. de l' Enf. D' Ogier le Danois, fol. 88.

ANC CAT. ANC. ESP. Amblador.


Amda, Amdan, s. f., lat. amita, tante.

Ab lors oncles et ab lors amdas.

So es a lor oncle et a lor amdan.

Trad. du Code de Justinien, fol. 72.

Avec leurs oncles et avec leurs tantes.

C'est-à-dire à leur oncle et à leur tante.

ANC. FR. Une vieil aunte me nurri.

Marie de France, t. 1, p. 360.

Ele étoit s' ante, suer de sa mère.

Chr. d' outre-mer, Ms. de la bibl. de Berne, fol. 41.

Qui fust d' amis emparentée,

Qui éust oncles et antains

Et frères et cousins germains.

Fabl. et cont. anc. t. IV, p. 475.

Sa mère nostre chiere antain.

Tit. de 1265. Carpentier, t. 1, col. 398.


Amen, s. m., hébr. amen, amen, oui, soit, ainsi soit.

E tug digam en amen,

Gratias al Seinhor valen.

P. Cardinal: Jhesum-Crist.

Et tous disons en amen, grâces au Seigneur puissant.

Interj. Que 'lh vostra pietatz

Lor perdon lor peccatz;

Amen! Dieus! aissi sia.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Que votre pitié leur pardonne leurs péchés; amen! Dieu! ainsi soit-il.

ANC. FR. Tout le camp dit Amen. Dubartas, p. 346.

ESP. Amén. IT. Ammen.


Amenitat, s. f., lat. amoenitatem, aménité, agrément.

Amenitat vol dire deliciozitat.

Eluc. de las propr., fol. 151.

Aménité veut dire agrément.

CAT. Amenitat. ESP. Amenidad. PORT. Amenidade. IT. Amenità.


Amiran, Amirar, s. m., émir.

Legati Caroli ab Aaron amira seu rege Persarum redeuntes... Aaron amira rexque Persarum.

Chr. S. Bertini. Martenne, Th. nov. anecd., t. III, col. 500.

Perq' ieu volria esser mais cocs

De sa cozina, lieis gardan,

C' aver l'onor d'un amiran,

Ses sa vista, e fos mieus Marrocs.

G. Adhemar: Ben fora.

C'est pourquoi je voudrais plutôt être cuisinier de sa cuisine, la regardant, qu'avoir, sans sa vue, la dignité d'un émir, et que Maroc fût à moi.

E s'ieu fos reis ni ducx ni amiratz.

Giraud de Borneil: Gen m' estava.

Et si je fusse roi et duc et émir.

Un troubadour a appliqué ce titre à un prince chrétien.

Dels Alamans, s'ieu fos lur amiratz,

Tost passera la lor cavaillaria. Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Des Allemands, si je fusse leur émir, bientôt passerait leur chevalerie.

(N. E. En este caso parece que se refiera al almirante.)

ANC. FR. Le premier qui print tiltre d' amiras en Sarragoce fut Ibnalarabi.

Fauchet, Antiq. fr., liv. VI, fol. 227.

Onkes plus bels n'ot quens ni amirant.

Roman de Gerard de Vienne, Bekker, v. 3732.


Amorsar, v., étouffer, éteindre.

Estet lo fuoc que no lo pogron amorsar.

Chron. d'Arles.

Le feu dura de manière qu'on ne le put éteindre.

(N. E. chap. amortí; amorsá : desayunar, almorzar)

Per lo fuoc amorsar. V. de S. Trophime.

Pour éteindre le feu.

Fig. Dona que d' autra s' escusa,

Ni cuiz amorsar

Son crim per autr' encolpar.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Dame qui s' excuse par l'exemple d'une autre, et croit étouffer son crime en inculpant une autre.

ANC. CAT. ANC. ESP. Amortar. ESP. MOD. Amortiguar. (extinguir)

- Amortir, calmer.

Mas pauc bes amorsa

Gran mal.

Albert de Sisteron: Domna pros.

Mais un petit bien calme un grand mal.

- Amorcer, attiser, agacer.

En Nicolet, tot lo foc amorzava

Aquest' aigla et un gran lum metia.

T. de J. d' Aubusson et de Nicolet: En Nicolet.

Seigneur Nicolet, cet aigle attisait tout le feu et produisait une grande lumière. (ESP. Señor Nicolet, este águila atizaba todo el fuego y producía una gran luz.)

Part. pas.

Cum veltros en cadena qu'es amorsatz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 27.

Comme un chien à l' attache qui est agacé.

ANC. FR. Poissons li done por amordre...

Jà n'en doit avoir raençon

Que li autre ne s'i amordent.

Roman du Renart, t. II, p. 306 et 308.

2. Amorzamen, s. m., attisement.

… L' amorzamen del foc.

T. de J. d' Aubusson et de Nicolet: En Nicolet.

L' attisement du feu.


Amosir, v., ternir, obscurcir.

Tant a Boecis lo vis esvanuit

Que el zo pensa, uel sien amosit.

Poëme sur Boece.

Boece a le visage tellement ébloui qu'il pense cela, que ses yeux soient ternis.

Amparar, v., protéger, défendre, prohiber.

Senher, Dieu prec la vostr' arma ampar.

Aimeri de Bellinoi: Ailas perque.

Seigneur, je prie Dieu qu'il protège votre âme.

Que de son oncle la volcsetz amparar,

Que la volia a tort dezeritar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Que vous la voulussiez défendre de son oncle, qui la voulait dépouiller à tort.

E no fassa jes so que amparara.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 4.

Et ne fasse point ce qu'il prohibera.

Part. prés. subst.

Et a poder de forsa et de bons amparans.

Guillaume de Tudela.

Et il a pouvoir de force et de bons défendants.

CAT. ESP. PORT. Amparar.

- Étudier, apprendre.

Cuideron que ampares letras, e 'l amparet cansos e vers e sirventes e tensos e coblas...

Gran ren amparet de l' autrui saber e voluntiers l' enseignet a autrui.

V. de Hugues de S.-Cyr.

On crut qu'il apprît les lettres, il apprit chansons et vers et sirventes et tensons et couplets... Il apprit beaucoup du savoir d'autrui, et volontiers

l' enseigna à autrui.

ANC. CAT. Emparar. IT. Imparare.

2. Anparar, Emparar, v., saisir, prendre.

Non la deu anparar.

Trad. du Code de Justinien, fol. 6.

Ne la doit saisir.

E aprop emparar elh moli. Philomena.

Et ensuite prendre le moulin.

ANC. CAT. Emparar.

3. Amparamen, s. m., défense, prohibition.

Armas portar contra l' amparamen d' aichel evesque e de sa cort.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII; fol. 88.

Porter les armes contre la prohibition de cet évêque et de sa cour.

- Usurpation.

Si lo clam es de amparamen de terra o de vinha.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 127.

Si la réclamation est d' usurpation de terre ou de vigne.

ANC. CAT. Amparament.

4. Amparansa, s. f., rempart, sauvegarde, protection.

E Dieus, per sa gran pitansa,

Lo guit e fass' amparansa

Sobr' els fals Turcx non batisatz.

Aimeri de Bellinoi: Consiros cum.

Et que Dieu, par sa grande pitié, le guide et lui fasse sauvegarde contre les faux Turcs non baptisés.

Siatz de lieys amparansa.

Leys d'amors, fol. 30.

Soyez sauvegarde d'elle.

ANC. CAT. ANC. ESP. Amparanza.

5. Amparador, s. m., envahisseur.

Son flac envios,

Emparador d'autrui mestier.

P. Vidal: Abril issic.

Ce sont lâches envieux, envahisseurs du métier d'autrui.

Tots emparadors, turbadors.

Tit. de 1422, de Bordeaux, Bibl. Monteil.

Tous envahisseurs, causants trouble.


6. Desamparar, v., désemparer, abandonner.

Comensa a guerreiar N Aemar lo vescomte que l' avia desamparat.

V. de Bertrand de Born.

Commence à guerroyer le vicomte seigneur Aimar qui l' avait abandonné.

Las riquesas del mont avian desamparat.

V. de S. Honorat.

Ils avaient abandonné les richesses du monde.

E pois quascus desampara

Vers per canson.

Giraud de Calanson: Sitot.

Et puisque chacun abandonne le vers pour la chanson.

Desampari per totz temps.

Tit. du XIIIe sièc., Arch. du Roy, J, 328.

je désempare pour toujours.

Respondet sant Peyre disent: Senher, si totz ti desamparan, negun temps non ti desampararai.

Hist. abr. de la Bibl., fol. 60.

Saint Pierre répondit disant: Seigneur, si tous t' abandonnent, en aucun temps je ne t' abandonnerai.

Part. pas. Jerusalems es luecs desamparatz.

Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Jérusalem est un lieu abandonné.

Substantiv. Ampara 'ls desamparatz.

Perdigon: Entr'amor.

Il protége les abandonnés.

CAT. ESP. PORT. Desamparar.

7. Desamparament, s. m., abandon, désemparement.

E per desamparament que vos nos avetz faig dels deimes.

Tit. de 1263. DOAT, t. CVI, fol. 86.

Et par l' abandon que vous nous avez fait des dîmes.

Ad esquivar l' engan del desamparament dels bes.

Tit. de 1221. DOAT, t. L, fol. 21.

Pour éviter la fraude de l' abandon des biens.

Per aquest absolvement et per aquest desamparament.

Tit. de 1206. DOAT, t. CXIV, fol. 279.

Par cette quittance et par ce désemparement.

ANC. ESP. Desamparamiento.


Amphibolia, Amphibologia, s. f., lat. amphibolia, amphibologia, amphibolie, amphibologie.

*gr, Hermog. *gr., p. 72.

*gr, ambigua dictio.

Isidor. Orig., I, 33.

Amphibolia, en autra maniera, dicha amphibologia, e vol dire aytan cum doptoza sentensa. Leys d'amors, fol. 116.

Amphibolie, en autre manière, dite amphibologie, et elle veut dire autant que sentence douteuse.

CAT. Amfibologia. ESP. Anfibología. PORT. Amphibolia, amphibologia. IT. Anfibologia.


Ample, adj., lat. amplus (amplius), ample, large.

Qu' amples vestirs porton e bels arnes.

T. d' Alb. de Sisteron et du Moine: Monges digatz.

Qu'ils portent amples vêtements et beaux harnois.

Amples camis ab trop de caminiers.

G. Riquier: Fortz guerra.

Larges chemins avec beaucoup de voyageurs.

Fig. Sainta gleisa es ampla en las charnals chausas, et estreita en las esperitals.

Trad. de Bède, fol. 74.

La sainte église est large dans les choses charnelles, et étroite dans les choses spirituelles.

Substantiv. Los valhatz agron XXX pes de preon e LX pes d' ample.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14.

Les fossés eurent trente pieds de profondeur et soixante pieds de large.

CAT. Ample. ESP. Amplio. PORT. Amplo. IT. Ampio.

2. Amplamen, adv., amplement.

Cum plus amplamen es contengut en son libre.

Genologia dels contes de Toloza, p. 3.

Comme il est plus amplement contenu dans son livre.

CAT. Amplamen (amplament). ESP. Ampliamente. PORT. Amplamente. 

IT. Ampiamente.

3. Ampliatiu, adj., ampliatif.

Per attraction d'ayre del pulmon ampliatiu et restrictiu.

Eluc. de las propr., fol. 40.

Ampliatif et restrictif du poumon par attraction d'air.

4. Amplitut, s. f., lat. amplitudo, ampleur.

La amplitut de la plaga. Trad. d'Albucasis, fol. 42.

L' ampleur de la plaie.

ANC. CAT. Amplitut. ESP. PORT. Amplitud. IT. Amplitudine.

5. Amplessa, s. f., ampleur.

Qu'ellas et els an faudas d'una amplessa.

P. Cardinal: Ab votz d'angels.

Qu'elles et eux ont girons de même ampleur.

Ampleza de las venas pulsatils.

Eluc. de las propr., fol. 55.

Ampleur des veines pulsatiles.

Sia la amplesa del trauc.

Trad. d'Albucasis, fol. 40.

Soit l'ampleur du trou.

ANC. CAT. Amplesa. IT. Ampiezza.

(N. E. ¿La “amplesa del trauc” o la amplesa del ancien catalan son la misma palabra, o me lo parece a mí? Raynouard ofrece muchos ejemplos de palabras que cataloga como catalanas, y son romances; otras veces son iguales que las francesas o castellanas.

Después de Pompeyo Fabra, esto se acentuará de manera irrisoria.)


6. Amplar, v., augmenter, rendre plus ample.

Aquest amplec las possessios de la glyeia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 84.

Celui-ci augmenta les possessions de l'église.

7. Ampliar, v., lat. ampliare, amplier, amplifier, augmenter.

Per ampliar autramen la materia.

Alongan o amplian la materia, (N. E. amplían castellano no llevaba tilde.)

Leys d'amors, fol. 139.

Pour amplier autrement la matière.

Allongeant ou amplifiant la matière.

Lo regne accreicher et ampliar.

(N. E. El catalán normativo rechaza la CH, porque recuerda demasiado a la lengua matriz, el occitano.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.

Accroître et augmenter le royaume.

CAT. ESP. PORT. Ampliar. IT. Ampliare.

(N. E. Ampliar era igual, y es, en catalán, español – castellano, y portugués. El dialecto occitano catalán usará eixamplar, ver número 10 más abajo, y eixample, para distanciarse todo lo posible de estas lenguas.) 

8. Amplificar, v., lat. amplificare, amplifier, augmenter.

Quar l'enfant amplifica trop.

Eluc. de las propr., fol. 70.

Car l'enfant augmente beaucoup.

Entro que sia amplificat.

Trad. d'Albucasis, fol. 29.

Jusqu'à ce qu'il soit amplifié.

ESP. PORT. Amplificar. IT. Amplificare.

(N. E. Aquí Raynouard no dice cómo se decía en su tiempo en catalán. Querría ahorrar tinta.)

9. Adamplar, v., amplifier, grossir.

Lo pieitz fai adamplar.

Le Dauphin d' Auvergne: Joglaretz.

Fait grossir le sein.

10. Issamplar, Issampliar, v., élargir, augmenter, ouvrir.

Lo sans cors son ponh issamplet. V. de S. Alexis.

La sainte personne ouvrit son poing.

Ni 'ls cols dels motons escarnarai per issampliar els cartiers dels motons.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129.

Et je ne décharnerai pas les cous des moutons pour augmenter les quartiers des moutons.


Ampola, s. f., lat. ampulla, fiole, ampoule.

Van omplir una ampola d'aquesta aigua beneseyta.

Philomena. (N. E. A ver quién es el guapo que traduce esto al catalán.)

Ils vont remplir une fiole de cette eau bénite.

E totz los reys de Fransa son onhs d'aquella cresma d'aquel' ampola.

(Chap. Y tots los reys de Fransa son ungits d' aquella crisma d' aquella botella.) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 64.

Et tous les rois de France sont oints de ce chrême de cette fiole.

ANC. FR. Au sommet de ce pillier estoit assise une ampolle...

Le pilier estoit creux et l' ampolle de fin or.

R. de Perceforest, Sainte-Palaye, Gloss.

CAT. ESP. ANC. PORT. IT. Ampolla.

2. Ampoleta, s. f., petite fiole.

El pres una ampoleta d'oli.

Hist. abr. de la Bible, fol. 36.

Il prit une petite fiole d'huile.

(Chap. Ell va pedre una botelleta de oli.)

ESP. Ampolleta. (CAT. también.) PORT. Ampulheta. IT. Ampolletta.

3. Ampulhos, adj., ampoulé, boursouflé.

Materia spumosa et ampulhoza.

(N. E. los catalanistas de la Ascuma de Calaceite, Matarraña, Aragón, preferirán escuma, que aparece más abajo, en el verbo Alenar.)

Eluc. de las propr., fol. 94.

Matière écumeuse et ampoulée.

IT. Ampolloso.