Mostrando las entradas para la consulta vée ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vée ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

4. 4. Arribe Paulina. Casamén dels pares.

Capítul IV.

Arribe Paulina. Casamén dels pares.


Un reparo estic veén que ficarán alguns an esta ilustríssima historia o biografía (no pintoresca per Deu, que maldita sigue tota la turba de faramalles pintoresques de la nostra edat, pos hasta lo radé sacramén de la Iglesia en los seus ministeris mos donarán al fin pintorescos); dic que un reparo, si caben an este llibre, estic temén que me ficon, y lo vull satisfé pera traure dimes y diretes.

Los pareixerá an alguns que Pedro Saputo trobáe mol dóssil y afable al majo sexo. An aixó no contestaré yo per sé part apassionada; sino que vull que conteston per mí les dones de esta era, que són les mateixes de entonses, pero en una mica mes de recato, y hasta de virtut si me apuren; verdadé recato digne y verdadera virtut; pos sén mes libres pera dixás parlá y tratá per los homens, no les vech mes desenvoltes. Perque es de sabé, que an aquell tems aixó de les visites y tertulies no se usabe tan y ñabíe mes etiqueta; y sobre tot moltes reixes, baranes y celossíes, mol tancamén, moltes ames, y poc vore lo carré. Per tan, les donselles se criaben mes temoriques y fluixotes; y los joves teníen que tornás bruixots pera tratá los seus amors en elles. Pero en cambi, perque an este món no ña cosa que no ne tingue (si no, se moriríe de rabia) contra les ames, les reixes, y lo retiro, estáen les terseres, les Celestines y casamentés, los jardins y los galanteos, festechos admitits; y potsé les mateixes ames servíen al ofissi. Y contra mes apretaben a les sagales mes arriesgades, eren les ocasions mes fortes, buscanles en tot lo perill y seguera de les passions, cuan se enamoraben de un home que creíen de confiansa (¡y lo amor los fa creure tots!), entreganse al seu sol honor y paraula. ¿De qué es caussa la privassió? Del exés al us de la libertat cuan se logre, y dels objectes dels que mo se prive. Pos ara que se aplico lo lectó lo refrán, y miro si lo que ha lligit an este llibre es o no conforme an ell y a la verdat de la experiensia.

Ademes de aixó se ha de tindre presén que Pedro Saputo ere mol galán, mol grassiós y seductó, amable, discreto y ben parlat. ¿Y no se pot creure tan favor a les dones? ¡A que sí, per la meua vida! 

Sin embargo, no va abusá, com se veu a diverses ocasions a les que tot se li va oferí vensut y a la má. ¿Quede satisfet lo reparo? 

Pos anem cap abán.

En efecte, la que va arribá (com anaba dién) ere Paulina, que portáe un gran susto y molta temó. Sense mes acompañamén que un criat agüelet de casa seua se va posá en camí apenes va ressibí la esquela. Y va di a la seua amiga al saludás al peu de la escala: 

- Disme lo que ña, perque estic destronada, no fach mes que imaginá desgrassies tot lo camí, y cuan hay arribat, només vore la casa me ha donat un salt al cor y me sen eixirá per la boca. 

- No tan, no tan, va contestá Juanita; assosségat; lo que ña es que ahí dins está lo nostre amic Pedro Saputo; pero ¡Deu meu! ¡Cuan te u diga! Y en aixó van acabá de pujá y van entrá a un cuarto. 

- No me faigues patí, va di Paulina, perque ving plena de confussió y desventura. 

- T'hay dit que t'assossegos, va contestá Juanita; res de lo que penses; no es aixó lo que passe. ¡Jesús, qué coses!, Estic abalotada, no sé lo que me dic ni lo que me fach; se ha destapat, que es germá meu.

- ¡Germá teu?, va di Paulina mol sofocada. 

- No així a seques germá meu, va continuá Juanita, sino del meu home, que es lo mateix; es fill de mon sogre; fill del meu sogre, sí; ¿qué te pareix? ¡Y no habé caigut natres may en lo paregut! Perque ya vorás, s'assemellen mol. ¡Qué segues ham estat! (y li va contá la historia del seu sogre). Acabats los pasmos y admirassions van entrá al cuarto, y se va aumentá en la arribada de Paulina la satisfacsió de aquell día.

S'en va aná al día siguién perque habíe de torná en lo seu home. 

Lo pare va torná a cridá als seus fills y los va di cóm pensabe portá a casa a la seua nova y primera dona, cumplín en les leys en cuan a les formalidats públiques y usos de la Iglesia: que a Pedro, com lo fill segón, li destinabe los bens libres y alguns dinés pera fundá una casa; y que sense aguardá mes, si los pareixíe be, teníe determinat aná en Pedro Saputo a Almudévar a vore a la seua siñora. Tot va pareixe be als fills; y Pedro li va di que la fortuna li habíe sigut favorable, pos per los camins que va recorre durán la seua vida habíe fet aplec de un caudal de deu a dotse mil escuts; y que per lo tan no ñabíe per qué desmembrá o disminuí notablemen lo patrimoni. 

- Aixó, va contestá son pare, no u deus a ningú, y yo ting obligassions que cumplí en tú. Prou los quedará a tons germans. 

Y com dius que no se ha de avisá a ta mare, perque may has tingut eixa costum, anem a vórela que es lo mes urgén.

Van aná cap allá procurán arribá a Almudévar entre dos llums. 

La mare al sentí caballs a la porta va baixá com acostumabe a ressibí a son fill sense dudá de que fore ell en algún amic. 

La va saludá y ella va abrassá a son fill Pedro Saputo, y demanán un cresol per al criat dels caballs va pujá en sa mare de la má, y detrás seguíe lo nou huésped sense di res después de habela saludat mol ligeramen a la primera vista. Cuan ya estáen a dal van entrá en una llinterneta al cuarto, y eixecán Pedro Saputo la llum entre los dos, va di a sa mare:

- Miréu, siñora mare, an este caballé. Habíe procurat don Alfonso vestí un traje lo mes paregut al que portáe cuan va está allí y se va casá en ella; y ella lo mirae, y pareixíe que rebuscabe a la seua memoria, y lo anáe reconeixén; y al advertí don Alfonso que lo teníe casi del tot reconegut, per la alterasió que se notabe al seu semblán, va di:

- Sí, soc yo; y lo va acabá de coneixe, y va caure desmayada, aguantanla son fill y ajudanli don Alfonso. La van fe torná en sí, li van fe beure una mica de aigua; y li va di Pedro Saputo: 

- Sereneutos, siñora mare; don Alfonso López de Lúsera, mon pare y siñó, ve a acabá en la vostra llarga pena y esperansa.

- Sí, siñora, va continuá don Alfonso; yo soc lo que se va casá en vosté an este mateix cuarto; que al final hay pogut cumplí lo meu dessich de abrassá al meu fill Pedro y a vosté después de tan tems. Mes desplay tos contará lo vostre fill y lo meu, pos li hay contat la historia, y yo to la repetiré de bon gust les vegades que vullgáu, cóm me ha sigut impossible hasta ara mostratos y acreditatos que no tos vach engañá. Serenautos, per Deu; miréu que som lo vostre home y lo vostre fill.

A tot aixó res responíe la infelís, embargada del goch que habíe inundat lo seu pit. Y temén lo fill algún mal acsidén li va fé beure un gotet de aiguardén de gitám y la va distraure dién: 

- Au, agarréu la má del meu siñó pare. Y no olvidéu que ham vingut famolengs y esperam un bon sopá. Va incliná una miqueta lo cap de sa mare, y después de apretá la má al seu home, se va aventá als brassos del fill plorán y gemegán en gran ímpetu com si fore la radera hora de la seua vida. Se van alegrá los dos de que així rompeguere, pos habíe vensut la opressió traénla del pit en aquells gañols y ploreres. La van torná a sentá mes aliviada, y eixecán lo cap pera mirá a don Alfonso va di: 

- ¡Vintissing añs!, y va torná a plorá.

- Mol be, mol be, va di Pedro Saputo; desahogo la vostra pena.

- ¡Vintissing añs!, va torná a exclamá: ¡Ay, don Alfonso, que ni lo nom me vau di! - Pero vivim los tres, va contestá lo fill; donéu grassies a Deu, que mos ham trobat y conegut. Y per ara, yo com a fill, tos rogo, pares y siñós meus, que s'aturon les llágrimes y los records, y les queixes per cariñoses que siguen, perque tems tos quede per an elles.

Se van aná serenán de mica en mica, y don Alfonso va quedá mol pagat de vore aquella pobre y humilde pupila de atre tems en un estat de tan decoro. Lo cuarto, encara que lo mateix aon va está, pareixíe de una persona prinsipal per los mobles y les pintures que lo adornaben; de modo que no li penaríe que estaren presens son fill mes gran y Juanita.

Als dos díes sen van aná pare y fill cap a Huesca y van torná en los despachos de la curia eclesiástica, si be entonses no eren estes diligensies de tan escrúpol com ara, ni tampoc reñíen los ordinaris per si la novia o lo novio són teus o meus. Se va selebrá formalmén lo casori, y lo segón día per la tarde se van presentá de repén Juanita y lo seu home y van volé vore als pares a la seua casa de Almudévar, y van aumentá la alegría de tots. Juanita se va fé mol amiga de Eulalia, y a Rosa la abrassabe en tot lo cariño de germana. Van torná als tres díes pera prepará lo ressibimén.

Una semana después los van seguí los pares en Pedro Saputo, emportanse pera uns díes a Rosa, y quedanse Eulalia huérfana de amors y cariños y mol trista. Los va acompañá tot lo poble a la ixida, y no parabe en vivas y ademans de jubileu de doná la enhorabona a la virtuosa y de tans modos dichosa pupila, que al fin recobrabe la seua honra y se vée eixecada a la clase de siñora, casanse en tan noble caballé. Don Alfonso veíe en una satisfacsió inexplicable aquell amor que lo poble manifestabe a la seua dona y fill, y se omplíe de consol, agraín tan favor en paraules mol corteses y afectuoses. Avisats Juanita y lo fill mes gran del día y hora a la que arribáen, habíe disposat aquella un ressibimén digne de la seua discressió y tampoc va faltá Paulina an esta ocasió tan solemne.

Descriure la alegría y gloria de aquella casa es impossible; tantes y tals eren les persones que se van ajuntá, y per tans y tals casos de fortuna se reuníen y formaben una sola familia. Lo segón día a la velada va volé Pedro Saputo donáls un bon rato, y mostrá a son pare lo que sabíe fé en la música. Va pendre lo violín, y va di: 

- Historia de ma mare; la seua vida abans de vore a mon pare. Y va tocá en estil mol sensillet la seua vida y faenes, la seua natural alegría, lo seu constán propósit de no casás dién que no a tots los pretendens. Después va di: visita de un caballé... lo meu siñó pare: Va vindre después la seua aflicsió creénse burlada, y lo que va portá al seu naiximén. Y per no allargás se va casá fen plorá un atra vegada a son pare, y a la mateixa mare de tendresa, cuan va di: la escena del cuarto. An esta se va entretindre mes perque va volé expresáu tot. Y va concluí en la arribada y ressibimén de la vespra, que ya van entendre milló los atres oyens.

Assombrat se va quedá son pare de vore tanta habilidat, tan sublimes idees y frases tan patétiques; un llenguache, en fin, complet per mich dels tonos y la forma dels sonidos (si així se pot di), en la armonía y expresió tan perfecta de les passions y dels afectes. Y com sabíe que ningú lay habíe amostrat, lo miráe y no s'acababe de creure lo que veíe; y als demés, encara que en menos inteligensia, los passáe lo mateix. Rosa, la inossén Rosa, estáe elevada sentín aquella música, sol sentíe en lo oít y en lo cor. 

Tots van repará en ella; y no va dixá Paulina de sembrá algo de sissaña, pos va di en veu baixa a Juanita: 

- Ara sí que vech que van acabá los nostres amors. Ixa guapa y amable chiqueta, potsé sense advertíu, está enamorada del que cride germá. ¿Veus que no mire mes que sempre an ell, que en la vista seguix tots los seus movimens, y si ell sen va a un atre puesto, no s'assossegue? ¡Qué candorosa! ¡Qué pura! ¡Qué encantadora! ¡Pero qué apassionada está la pobreta!

- Pos encara ña un atra a Almudévar, va contestá Juanita, mes capás que esta de guañamos lo joc si pera jugá estiguera; perque esta sol está enamorada, pero aquella enamore y domine. Yo los díes que vach está allá volía a les dos, pero l'atra me va afissioná al seu trate de modo que si no la tenía en mí me pareixíe que tot me faltabe.

Un mes van tindre allí an esta donosíssima chiqueta, sense que ella pensare casi en Almudévar; pero va vindre son pare a buscala perque sa mare estáe prop de parí, y l'atra germana que teníe no ere capás de goberná la casa. Va plorá la infelís al vore que marcharíe, y ningú se extrañabe perque sabíen lo que volíe a Pedro Saputo y a sa mare; ni ella tampoc se reprimíe ni dissimulabe. Va di per fin ya una mica menos destronada: 

- Yo pensaba que estaba a casa meua.

- Pos a casa teua estás, li van di tots; sí, sí, a casa teua y en la teua familia.

- Pos ne ting dos, va contestá ella, en molta grassia, y ara me nessessiten a l'atra.

- Be, filla, be, va di don Alfonso.

Y Juanita va corre y la va abrassá en mol afecte. Pero Pedro Saputo, que sabíe milló que ningú la verdadera causa de les seues llágrimes, se va eixecá y va di: - Mira si eres de esta casa y familia, que pera que no te separos del tot de ella, o cregues que n'arrastres una part en tú, t'acompañaré yo hasta Almudévar. ¡Oh, quina satisfacsió li va doná la notissia! Se va arrebolá la seua alma, y va bañá lo seu semblán de una lluentó que la va ficá mes hermosa, fée mol mes goch. La va acompañá en efecte, y se va aturá allá vuit díes.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

viernes, 26 de julio de 2024

2. 8. Ix del convén.

Capítul VIII.

Ix del convén.


Se va corre la veu que sen anáe Geminita, y va ñabé una consternassió general a la comunidat. La coixa, o sigue la organista, va di, que después que la habíe escomensat a desburrá (¡una coixa desrucá a Pedro Saputo!) la fotíen fora del convén pera que aniguere a un atre a lluí la seua habilidat; afegín en lo seu desenfado natural que mes valdríe que se morigueren la mitat de les monges y hasta lo mateix pare confessó a que sen aniguere Geminita. Una agüela de nom sor Bonifacia, que habíe sigut mol viva y conserváe encara la valentía de la seua verda edat, se va presentá a la priora y li va di: ¿Qué feu, mare priora? ¿Cóm dixéu anassen, si es que no la fotéu fora, an ixa pressiosa sagala, cuan la tindríem que conservá com a una reliquia? Desde que está al convén han parat los odios y les riñes que abans ñabíe; perque veénla an ella a totes mo se amansabe lo pit y se templabe la saña. Be sabéu que sor Venancia y sor Tolomea mos teníen fartes y apenades en les seues batalles, y que fa pocs díes están al claustre nou se van enganchá (arrifá) de modo que se van fé fils los vels, y se van agarrá de les toques, y se les van arrencá, y van passá al que yo men dono vergoña de di; y presentanse allí de improvís ixa sagala, o ángel o lo que sigue, que anáe a les seues obligassions, y paranse a mirales com demananles lo pas passífic, se va aturá lo combat com per encán, y sense res mes que di en aquella grassia tan atractiva, en aquell to y veu que derretix les pedres:

¡Ay, siñores, que aixó no su creuríe la gen del siglo de persones tan virtuoses! Se van aplacá y separá, y ara ya se parlen si no com amigues al menos no com enemigues. Miréu per Deu que no fotegáu fora de casa an ixa sagala, perque feu cuenta que aventéu del convén la pau y la alegría.

Y díe be la mare Bonifacia, perque al menos este be sí que lay debíe la comunidat; tal ere l'enchís de les seues paraules, y hasta de la seua sola presensia. Així es que pera tot la buscaben. Geminita u ha dit; Geminita u ha fet; Geminita es; Geminita entre; Geminita ix; Geminita puje; Geminita baixe; Geminita va; Geminita ve.

Y en raó tot, y mes y mol mes que faigueren. Perque si se oferíe a retallá alguna pessa de roba, encara que foren uns cansonsillos de flare, portáe molta ventaja en fassilidat y perfecsió a la mateixa sor Mercedes, que ere la milló estisora de la comunidat; si cusíe, dixáe mols puns atrás a sor Ángeles, que ere tamé la milló agulla del convén; si bordáe, lo seu primor fée ajupís a totes; si vestíe alguna imache, alló ere encantás de vóreu; si contáe cuentos, pera cada un que se sabíen les mes sabudes, ne sabíe Geminita una dotsena. 

Y ¡qué grassiosos!, pero al mateix tems mol dessens, com se supose, no com alguns de Lo Decamerón en chapurriau

¡Cóm no habíen de sentí que sen anare! U sentíen mol, y no va ñabé monja ixos díes que no la abrassare, que no la besare, que no li suplicare, que no li apretare la má, si be diuen que moltes teníen tanta enveja com cariño.

A la coixa, que de un arrebato de espíritu y de una avinguda de amor li va doná un día una dotsena de besos, perque ere de genio fogós, no va tindre per convenién dili la causa per qué sen anáe pareixenli perillós descubrís perque ere malissiosa, y sobre tot fássil y resoluta. Ni creuríe tampoc la seua transformassió, al seu cas ñabíe que dili la verdat o inventá una historia mol calificada que se puguere admití y no portare a sospeches contra cap monja o contra les novissies.

Per fin va arribá lo día; res teníe ya que previndre a les dos sagales; y pera que no malpensaren la priora y sor Mercedes, no va voldre les raderes nits dormí al novissiat, sino a una segona cámara que se comunicabe en la de la priora, intermija en la de la amiga; pero passán tots los ratos libres del día en les seues caríssimes (estimades, encariñades) novissies; ratos als que vée lo ressel en que lo volíen tindre sempre al seu costat la una o l'atra de aquelles dos tendres amigues.

Va tocá un matí les sis lo rellonge del poble; y mentres la comunidat estáe al coro, va eixí vestit de dona y en un feix lo traje de home del bras, y van plorá al cap de uns minuts la seua aussensia totes les mares, espessialmén les dos que tan lo volíen y tan se regaláen en ell los radés quinse díes. Les simpletes novissies ploráen, pero se van consolá después en la esperansa de eixí a la libertat del siglo.

Va quedá viuda la comunidat; als claustres reinabe lo silensio; les parets se cubríen de dol; lo minjadó estáe desganat, y lo coro, picat y enfadat. Van tindre consell aquella nit les dos consabudes mares, van suspirá, van plorá, y van proposá de manali que tornare; pero ya ere tart; s'habíe allargat mol y no sabíen la direcsió que portáe. Van torná a suspirá, van torná a sentí la pena, y al seu cor passáe mol mes de lo que manifestaben, portanles lo sentimén casi a desesperás. Be mo se está, va di sor Mercedes; a la nostra má estáe; ¡y lo vam dixá anassen! ¿Quína nessessidat ñabíe mentres no passare algo mes? Consoleutos ara si podéu, moríu en esta tristesa. Va contestá an aixó la priora en un gran suspiro y dién:

Teniu raó, pero ya no ña remey. Y ere verdat, perque ell encara no habíe caminat dos mil passes cuan se va traure les faldes de dona y se va ficá lo traje, enfotensen per una part de la inossensia de aquelles monges, y sentín per l'atra la falta de repén de la seua acostumbrada veu y compañía, y del amor tan natural y dols de dos angelicals novissies.

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

¡Oh libertat pressiosa

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.


No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.

martes, 23 de enero de 2024

Lexique roman; Coca, Cocha - Comol

Coca, Cocha, s. f., besoin, nécessité, presse.

Per c'om ditz que may val en cocha

Amicx que aur.

Amanieu des Escas: Dona per.

C'est pourquoi on dit qu'ami vaut mieux qu'or dans le besoin.

Cocha dona entendement. Libre de Senequa.

Besoin donne entendement.

Car failliron a la coca maior.

P. de Durban: Peironet.

Car ils manquèrent dans la plus grande presse.

2. Cochos, adj., pressé, empressé, prompt.

Al anar suy ieu cochos,

Mas al tornar com seria?

Cadenet: Amors e com.

A l'aller je suis pressé, mais au retourner comment serais-je?

So qu'hom plus vol e don es plus cochos.

Pons de Capdueil: So qu'hom.

Ce que l'homme veut plus et dont il est plus empressé.

3. Cochosamen, adv., promptement, hâtivement.

S'en deu anar cochosamens al cofessor.

V. et Vert., fol. 68.

S'en doit aller promptement au confesseur.

E per tan no s laissa d'anar

Cochosament.

Roman de Jaufre, fol. 10.

Et pourtant ne se laisse d'aller promptement.

4. Cochar, Coichar, v., poursuivre, hâter, presser.

E non ty vuelhas cochar. Trad. de tr. de l'Arpentage, c. 41.

Et ne te veuilles presser.

El talans mi cocha.

Hameus de la Broquerie: Mentre que.

Le désir me presse.

Vos coichan fort dolors e malanansa.

V. de Pierre Vidal.

Douleur et tourment vous pressent fort.

Cochet de venir. Philomena.

Se hâta de venir.

Pus qu'el nauchier, can ve lo bel tems clar,

Que s coch' e cor tro qu'es en auta mar.

Pierre Espagnol: Entre.

Plus que le nocher, quand il voit le beau temps clair, qui se hâte et court jusqu'à ce qu'il est en haute mer.

Part. prés. subs.

Qe li tarzan no s mesclon ab l'arden,

Ni li cochan ab selhs que y van ab sen.

Ozils de Cadartz: Assatz es.

Que les tardifs ne se mêlent avec les ardents, ni les empressés avec ceux qui y vont avec sens.

Part. pas.

Mas drutz cochatz non a sen ni membransa.

P. Vidal: Quant hom onratz.

Mais galant pressé n'a sens ni mémoire.

Substantiv. Q'umilitatz merceian vos preses

D'aquest cochat, sofrachos de tot bes.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Qu'en accordant merci indulgence vous prît pour ce malheureux, privé de tout bien.

5. Cochadamen, adv., promptement, hâtivement.

Messages m'es vengutz cochadamen...

E defermet la porta cochadamen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96 et 6.

Messager m'est venu hâtivement...

Et ouvrit la porte promptement.

6. Coita, Cuita, s. f., presse, besoin, empressement.

Don a coita e sofraya.

Pierre d'Auvergne: Bel m'es.

Dont il a besoin et manque.

Loc. Que fallon a la coita amic.

Arnaud de Marueil: Ancmais.

Qu'amis manquent au besoin.

ANC. FR. A son ami l'envoie à coite d'esperon.

Adam de la Halle, du roi de Sezile.

Qui fuient vers Lille à granz coites.

G. Guiart, t. II, p. 480.

Par petites jornées vont, n'ont pas trop grant quoite.

Roman de Berte, p. 182.

ANC. ESP.

Hobe con la gran coyta rogar à la mi vieja.

Poesías del Arcipreste de Hita, cop. 903.

Fallecer te ha à la coyta como la mala renta.

Poema de Alexandro, cop. 50.

7. Coitos, adj., pressé, passionné, nécessiteux.

Don plus es coitos.

T. du Dauphin et de Peyrols: Dalfin.

Dont il est plus empressé.

D'aquest amor soi tan coitos.

G. Rudel: Quan lo rossinhols.

Je suis si passionné de cet amour.

De la bella don soi coitos.

Raimond de Miraval: Cel que.

De la belle dont je suis passionné.

Ja hom coitos non torn de vos.

P. Cardinal: Predicator tenc.

Jamais homme nécessiteux ne vient de chez vous.

ANC. FR. François cele part s'acheminent,

Coiteux de grever l'ost contraire.

G. Guiart, an 1241; Carpentier, t. 1, col. 1018.

8. Coitozamen, adv., promptement, avidement.

Un jorn manja coitozamen,

Autre non vol manjar nien.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Un jour mange avidement, un autre ne veut manger rien.

9. Coitar, v., presser, hâter.

E deuria ses plus coitar.

Giraud de Borneil: A ben chantar.

Et je devrais sans plus hâter.

E fora gensor

Que s coitesso del loc cobrar

On per Melchior e Gaspar

Fon adoratz l'Altisme tos.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs.

Et ce serait mieux qu'ils se pressassent de recouvrer le lieu où par Melchior et Gaspard fut adoré l'enfant Très-Haut.

Part. pas. So don plus sera coitatz.

Giraud de Borneil: Quan branca.

Ce dont il sera plus pressé.

Loc. Tan malament m'avez oi assalida

A coitada dels esperons.

Un troubadour anonyme: Quan escavalrei.

Vous m'avez aujourd'hui si méchamment assaillie à coups pressés des éperons.

ANC. FR. La mortz nos coite et esperone...

Merciers, tu es moust tost coitié,

Dit li sires, de gages prendre.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 321, et t. III, p. 24.

ANC. ESP.

Coytando el caballo magar era liviano.

Poema de Alexandro, cop. 656.

Mas el poble coytado sempre está temeroso

Que será soberbiado del rico poderoso.

Poesías del Arcipreste de Hita, cop. 793.

10. Coytadament, adv., promptement.

Pren un cauteri coytadamen... Tu, cauteriza coytadament.

Trad. d'Albucasis, fol. 12 et 46.

Prends un cautère promptement... Toi, cautérise promptement.

11. Sobrecochar, v., hâter, empresser.

Que trop me vuoill sobrecochar.

P. Vidal: Ges del joi.

Que je me veux trop empresser.


Cocena, s. f., matelas, oreiller.

Cocena plena de lana.

(chap. Madalap ple de llana.)

Trad. d'Albucasis, fol. 63.

Matelas plein de laine.

ANC. ESP. Cochedra.


Cocodrilh, Cocodrille, s. m., lat. crocodillus, crocodile.

Cocodrilhs es una bestia mala. Naturas d'alcunas bestias.

Le crocodile est une méchante bête.

Entro el ventre del cocodrille... Cocodrille fa uous maiors que auca.

(chap. literal: Hasta lo ventre del cocodrilo... Cocodrilo fa ous mes grans que oca; lo cocodrilo fa, pon, ous mes grans que los de l'oca.)

Eluc. de las propr., fol. 247 et 277.

Jusques au ventre du crocodile... Le crocodile fait des oeufs plus grands qu'oie.

CAT. Cocodrillo (cocodril). ESP. PORT. Cocodrilo. IT. Coccodrillo.


2. Calcatrics, s. f., crocodile.

Qualcatricx es una bestia que demora en aigua, e a gran testa e

longua, e mort de dens verenozas durament.

Liv. de Sydrac, fol. 34.

Le crocodile est une bête qui habite dans l'eau, et a grande et longue tête, et mord durement avec dents venimeuses.

C'atretan mi plai lo volers

D'un lop o d'una calcatrics.

P. Cardinal: De sirventes.

Qu'autant me plaît le vouloir d'un loup ou d'un crocodile.

ANC. FR. Le cocatrix est beste fière

Et maint ades dans la rivière

De ce fleuve que Nil a nom.

Le Bestiaire. Carpentier, t. I, col. 1004.

ESP. Cocadrix.


Code, Coide, s. m., lat. cubitus, coude.

Ab que cobris mos codes, c' ai rognos.

(chap. literal: En que cubriguera los meus colses, que ting roñosos.)

Berenger de Puivert: Mal' avantura.

Avec quoi je couvrisse mes coudes, que j'ai rogneux.

Trobero lo sanh home que per Dieu pena

Nutz coides, a genolhs, a plana terra.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84.

Ils trouvèrent le saint homme qui s'afflige pour Dieu, nu-coudes, à genoux, à rase terre.

Dislocatio del coyde.

Trad. d'Albucasis, fol. 68.

Dislocation du coude.

CAT. (chap.). Colse (colze). ESP. Codo. IT. Cubito. (N. E. ESP. El cúbito es un hueso.)

- Coudée.

E feron los de X codes de preon et de XX codes d'ample.

(chap. Y los van fé de deu colses de fondaria y de vin colses d'ample.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 12.

Et les firent de dix coudées de profondeur et de vingt coudées de largeur.

ESP. Codo. PORT. Covado. IT. Cubito.

2. Coyda, s. f., coudée.

Quaranta coydas ses mentir.

Contricio e penals infernals.

Quarante coudées sans mentir.

3. Coydat, s. m., coudée.

Arbre no plus haut de dos coydatz.

Lor estatura es de miech coydat ses plus.

Eluc. de las propr., fol., 201 et 256.

Arbre pas plus haut de deux coudées.

Leur stature est de demi-coudée sans plus.

4. Copdada, s. f., coudée.

Que cinq copdadas d'aut a de mesura plana

Lo molon de la lenha.

V. de S. Honorat.

Vu que le tas de bois a de mesure unie cinq coudées de haut.

CAT. Colsada.

5. Acoudar, Acoltar, v., accouder, appuyer sur le coude.

Sol que s'apil et s'acolt.

Rambaud d'Orange: Ben s'eschai.

Pourvu qu'il s'appuie et s'accoude.

Part. pas. S'era un de sos decipols acoudatz el sen de Jhesus.

Frag. de trad. de la Passion.

Un de ses disciples s'était accoudé au sein de Jésus.

Una veilla desotz un pin

Que jac e stet acoudada.

Roman de Jaufre, fol. 59.

Une vieille qui fut gisante sous un pin et se tint accoudée.

ANC. FR. Là se cuida et prendre e acoter.

Roman d'Agolant. Bekker, v. 397.

ESP. Acodar (apoyarse en un codo, en los codos).


Codena, s. f., couenne.

Que sia cauterizada la codena entro al os.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Que la couenne soit cautérisée jusqu'à l'os.

IT. Cotenna. (chap. Cona, pell dura del gorrino, cones; ESP. corteza de cerdo, chicharrón, torrezno.)


Coderc, Conderc, s. m., lat. codetus, pelouse, pâturage communal.

Codeta apellatur ager trans Tiberim, quod in eo virgulta nascuntur ad candarum equinarum similitudinem.

SEXT. POMP. FESTUS, De verb. signif., lib. 3, p. 85.

On trouve dans les preuves de l'histoire de Nîmes, t. III, p. 261:

Ripas ipsius totius plani et pratorum sive codercorum.

Titre de 1438.

Carpentier, t. II, col. 1008, rapporte divers autres titres où on lit:

Codercum commune... portionem pascuorum, communitatum et codercorum, etc.

Aqui viratz donar tant colp aperc

Que tan mil ne caego per lo coderc.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.

Là vous verriez donner ouvertement tant de coups, que plusieurs mille en tombent par la pelouse.

E 'ls paucs enfans pasc e coderc.

Rambaud d'Orange: Car douz.

Et nourrit les petits enfants dans le pâturage.

Quan reverdeion li conderc.

Hameus de la Broquerie: Quan.

Quand les pelouses reverdissent.

2. Conderser, s. m., lieux herbeux, herbages, pâturages.

Las maizos, e 'ls condersers, e 'ls esartz, e 'ls gazains, si faits n'avian.

Tit. de 1205. Arch. du Roy., J., 318.

Les maisons et les pâturages, et les défrichements, et les gaignaux, s'ils en avaient faits.

3. Condrech, adj., herbeux, qui est en prairie, en pâturages.

Terras ermas e condrechas.

(chap. Terres ermes y de pastura. S'apareix a conreades. Conreu, llauransa, traballá la terra.)

Tit. de 1244. Arch. du Roy., J., 4.

Terres incultes et en pâturages.

Lo tendrio condreg a lor cost et a lor messio tro a vingt ans.

Tit. de 1277. DOAT, t. LXXXVII, fol. 50.

Le tiendraient en pâturage à leur coût et à leur dépense jusqu'à vingt ans.

Tot entierament erm e condreg.

Tit. de 1276. Arch. du Roy., J., 321.

Tout entièrement désert et herbeux.

4. Condergar, v., faire germer, faire fleurir, épanouir.

Fig. Qu'ops m'es c'amas e conderga

Sens, que no s' escamp ni s derga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Qu'il est besoin que j'amasse et fasse germer sens, de manière qu'il ne se répande et ne s'exalte.

- Épanouir.

Greu er qu'en leis conderga

Fis jois ses flama gresesca.

Rambaud d'Orange: Car douz.

Il sera difficile que pure joie fleurisse en elle sans flamme grégeoise.


Codi, s. m., lat. codicem, code.

Per negun codi.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve.

Par nul code.

ANC. CAT. Codi. EST. (chap. códice, código) PORT. Codigo. IT. Codice.

2. Codicil, Codicille, s. m., codicillus, codicille.

Per razon de codicil.

Tit. de 1280. DOAT, t. CLXXIV, fol. 88.

Pour raison de codicille.

La derreirana volontatz, sia testament o sia codicilles.

(chap. La radera voluntat, sigue testamén o sigue codissili.)

Cout. de Gourdon de 1244.

La dernière volonté, soit testament ou soit codicille.

CAT. Codicil. ESP. Codicilo. PORT. IT. Codicillo.

3. Codicillar, v., faire un codicille.

Part. prés. substantiv. Testaire codicillant et present codicillant.

Tit. de 1502. DOAT, t. XLVI, fol. *.

Testateur codicillant... et présent codicillant.

ANC. ESP. Codecillar. IT. Codicillare.


Codoing, s. m., lat. cydoneum malum, coing.

Non pretz vostra menassa, F..., un codoing.

(chap. No valoro la vostra amenassa, Folquet, un codoñ. Codoñs podrits a la punta dels dits. A ginollons cullía codoñs, codoñs cullía a genollons. La Codoñera, comarca del Mesquí, Mezquín.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 20.

Folquet, je ne prise votre menace un coing.

CAT. Codony. IT. Cotogna. (ESP. Membrillo)


Codornitz, s. f., lat. coturnix, caille.

De codornitz o calha.

(chap. De codorniu o gualla.)

Premier en ela codornitz o callas foro trobadas.

Eluc. de las propr., fol. 144 et 168.

De codorniz ou caille.

Codorniz ou cailles furent premièrement trouvées en elle.

ESP. Codorniz. (chap. Codorniu, com lo cava, codornius; gualla, gualles, són com les codornius, algo mes menudes, se poden criá en granjes.)

Cofa, s. f., cornette, coiffe.

Que porta cofa cornuda.

G. de Berguedan: Bernart ditz.

Qui porte coiffe cornue.

- Bonnet, calotte que les chevaliers portaient ordinairement sous le casque.

E feric Olivier un colp desmesurat

C'un cartier de la cofa li abatet el prat.

Roman de Fierabras, v. 1632.

Et il porta à Olivier un coup excessif, tellement qu'il lui abattit sur le pré un quartier de la coiffe.

Capels, cofas et elms agutz.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Chapeaux, calottes et casques pointus.

ANC. FR. Il lavoit ses mains et sa bouche, et ostoit son chaperon et sa coife... Nule foiz au jour de vendredi il ne muoit coife.

V. de S. Louis, p. 314 et 369.

Dou branc d'acier...

Tranche la coife et la ventaille.

R. d'Atys et de Profilas, Gloss. sur Joinville.

CAT. ESP. (chao.) Cofia. PORT. Coifa. IT. Cuffia.


Cofin, s. m., lat. cophinus, panier, corbeille.

Culhiron XII cofins plens.

(chap. Van cullí dotse covecs plens. Cabás, cabassos: capazo.)

Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. 5.

Ils ramassèrent douze corbeilles pleines.

ANC. FR. Coffin porter e le cabas.

Eustache Deschamps, p. 134.

CAT. Cofí. ESP. Cofín (capazo de mimbre). IT. Cofano. (chap. Cóvec; lo cofí, cofins per a apretá a una prensa se fa de la mateixa materia, lo vime, vímec.)


Cofre, s. m., coffre, corbeille.

Mantenent venc al monestier;

Non atent cofres ni saumier.

V. de S. Honorat.

Vint de suite au monastère; il n'attend coffres ni bête de somme.

Trenta cofres totz ples de flors.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Trente corbeilles toutes pleines de fleurs.

CAT. ESP. PORT. Cofre. IT. Cofana.


Cogitar, v., lat. cogitare, penser, concevoir.

Non es lenga que comtar ho pogues ni dir, ni cor d'ome pessar ni cogitar.

Philomena.

Il n'est pas langue qui pût le conter et dire, ni coeur d'homme penser et concevoir.

Que m perdon mos peccatz

Que ai pessan cogitatz.

Le frère mineur moine de Foissan: Cor ay.

Qu'il me pardonne mes péchés que j'ai conçus en pensant. 

Una nueyt laqualh me cogitava de la sagrassio. Philomena.

Une nuit que je pensais à la consécration.

ANC. FR. Il est bon à chacun de cogiter la chose, avant qu'elle se die.

Roman français de Fierabras.

ANC. CAT. ANC. ESP. Cogitar. IT. Cogitare. (chap. Pensá, cavilá.)

2. Cogitatio, s. f., lat. cogitatio, pensée.

Totas sas cogitacios. Brev. d'amor, fol. 65.

Toutes ses pensées.

No laisar en ton cor creisser malas cogitations... Contrasta a

la cogitatio del pechat. Trad. de Bède, fol. 60.

Ne laisse croître en ton coeur mauvaises pensées... Résiste à la pensée du péché.

ANC. CAT. Cogitació. ANC. ESP. Cogitacion (se encontrará sin tilde en la mayoría de los casos). IT. Cogitazione.

3. Cuidar, Cuiar, v., lat. cogitar, croire, penser, imaginer, projeter.

No cuid qu'e Roma om de so saber fos.

Poëme sur Boèce.

Je ne crois pas qu'il fût dans Rome homme de son savoir.

Senher, e doncs cuiatz qu'ie us am per fort?

Aimeri de Peguilain: Domna per vos.

Seigneur, et vous pensez donc que je vous aime très fort?

Dona, que cuidatz faire

De mi, qui vos am tan?

B. de Ventadour: Quan la doss' aura.

Dame, que pensez-vous faire de moi, qui vous aime tant?

Pero no s cug, si be m soi irascutz...

Ja 'l diga ren que sia outra mesura.

Folquet de Marseille: Sitot me soi.

Pourtant qu'elle ne s'imagine pas, bien que je sois irrité... que je lui dise jamais rien qui soit outre mesure. 

- Faillir à.

El papaguai cuget morir,

Tal paor ac de son senhor.

Arnaud de Carcasses: Dins un vergier.

Le perroquet faillit à mourir, telle peur il eut de son seigneur.

Cuget issir de son sen. V. et Vert., fol. 75.

Il faillit à sortir de son sens.

Part. prés. Cuian, cuiaires prims premiers.

G. Adhemar: Comensamen.

Pensant, rêveur tout d'abord.

ANC. FR. Et j'en cuit bien venir à chief.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 180.

Li preis fu si plains de rousée

Ke tute est la suris moiliée,

Dunc cuida bien estre noiée.

Marie de France, t. II, p. 71 et 72.

La terre aver tute kuidoent.

Roman de Rou, v. 6269.

ESP. PORT. Cuidar. ANC. IT. Coitare.

M. de La Ravallière, dans son Glossaire sur le roi de Navarre, a

dérivé ce mot du latin credere, au lieu de le dériver de cogitare; il s'étonne de ce que les trouvères ne lui ont pas donné un sens aussi étendu qu'au mot français croire; il a raison de dire que cuider

signifie penser, présumer, soupçonner, avoir doute, mais c'est parce qu'il vient de cogitare.

4. Cug, Cut, Cuit, s. m., idée, pensée, réflexion, doute.

Don anc failhi en cutz ni en pensatz.

A. Brancaleon: Pessius pessans.

Dont oncques je faillis en idée et en pensée.

Aissi m sui, ses totz cutz,

De cor a vos rendutz.

G. de Cabestaing: Lo dous.

Ainsi je me suis rendu à vous de coeur, sans aucune réflexion.

ESP. Cuidado. PORT. Cuido, cuidado. ANC. IT. Coto.

5. Cuida, Cuia, Cuda, s. f, pensée, idée, conjecture.

Doas cuidas ai, compaingnier,

Que m donon joi e destorbier:

Per la bona cuia m'esgau.

Marcabrus: Doas cuidas.

Compagnon, j'ai deux pensées qui me donnent joie et trouble: par la bonne pensée je me réjouis.

Ieu non o sai mas per cuda.

B. de Ventadour: Ai! quantas.

Je ne le sais que par conjecture.

ANC. ESP. Cuida.

6. Cugei, s. m., présomption, pensée.

Mo cugei conosc.

Cadenet: Ab leyal.

Je connais ma présomption.

7. Cuiamen, s. m., avis, pensée, croyance.

Al cuiamen de me,

Mout mi ten car amors.

Giraud de Borneil: Un sonet.

A mon avis, l'amour me tient cher.

8. Cuiaire, Cugiaire, s. m., penseur, rêveur, présomptueux.

Cuian, cuiaires.

G. Adhemar: Comensamen.

Pensant, rêveur.

Can s'aizina 'l cugiaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es.

Quand le présomptueux se donne l'air avantageux.

ANC. FR. Elle disoit que grand cuideur

Estoit de trop plaisir avoir.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 701.

ANC. ESP. Cuidador.

9. Cuiairitz, s. f., rêveuse, présomptueuse.

Adjectiv. En nul non trob una corau,

D'aquestas amors cuiairitz.

Marcabrus: Doas cuidas.

De ces amours présomptueuses je n'en trouve pas une de cordiale dans aucun.

10. Acuidamen, s. m., idée, pensée, réflexion.

Gran mal m'a fait l'acuidamens primers.

Peyrols: Mot m'entremis.

La première idée m'a fait grand mal.

ANC. ESP. Acuitamiento.

11. Sobrecuiar, v., être présomptueux.

Part. pas.

Totz hom orgolhos es ayssi sobrecuiatz. V. et Vert., fol. 8.

Tout homme orgueilleux est ainsi présomptueux.

ANC. FR. Tant la treuve orguilleuse et fière,

Et sorcuidée et bobancière.

Roman de la Rose, v. 8624.

12. Sobrecuiament, s. m., présomption.

Sobrecuiament, cant hom es aissi sobrecuiatz, que cuia plus valer e

saber e poder que los autres. V. et Vert., fol. 8.

Présomption, quand l'homme est ainsi présomptueux, qu'il croit plus valoir et savoir et pouvoir que les autres.

13. Trascuiar, v., être plein d'assurance, être téméraire.

Part. pas.

De tot es trascuiatz, vai s'en a la marina.

V. de S. Honorat.

Il est entièrement plein d'assurance, il s'en va à la mer.

14. Descuidar, v., décroire, négliger, dédaigner.

Albert, man fin leial aman

N'an fai per descuidar clamor.

T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm.

Albert, maints délicats loyaux amants en ont fait clameur pour négliger.

E no cresatz qu'ieu descut

Aquo qu'auran vist mey huelh.

H. de S.-Cyr: Nulha res.

Et ne croyez que je décroie ce que mes yeux auront vu.

Artus, ja no t'azirar

Qui t laidis ni t descucha.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.

Artus, ne t'irrite jamais de qui que ce soit qui t'injurie ni te dédaigne.

CAT. Descuydar. ESP. PORT. Descuidar. (chap. descuidá: descuido, descuides, descuide, descuidem o descuidam, descuidéu o descuidáu, descuiden.)

15. Ultracuidar, Oltracuidar, v., extravaguer, outrecuider.

Quar cyl m'a fagh oltracuidar

C'anc no m vol amic apellar.

Giraud de Borneil: Est sonet.

Car celle-là m'a fait extravaguer, vu que oncques elle ne me veut appeler ami.

Part. prés. E volc volar al cel, outracuidans.

Richard de Barbezieux: Atressi cum l'olifant (l'olifans).

Et outrecuidant, voulut voler au ciel.

Part. pas.

Doncs ben fis ieu ultracuiat folatge,

Quan percassiei ma mort e mon dampnatge.

G. Faidit: Tant ai suffert.

Donc je fis bien extravagante folie, quand je cherchai ma mort et mon dommage.

Pus beutatz fa 'ls senatz outracuiatz.

P. Vidal: Tan me platz.

Puisque la beauté rend les plus sensés extravagants.

ANC. FR. Que sa biautez me fist outrequidier.

Le Roi de Navarre, chans. 8.

16. Outracug, s. m., outrecuidance, extravagance.

Que per outracug es peritz.

Marcabrus: Pus mos coratges.

Qu'il est péri par outrecuidance.

17. Outracuidamen, Outracuiamen, s. m., outrecuidance, extravagance.

No m sia dan,

S'ieu ai dig outracuidamen.

Giraud de Calanson: Bel semblan.

Ne me soit dommage, si j'ai dit extravagance.

Qui vai vanan

Per outracuiamen.

CADENET: Pos jois.

Qui va se vantant par outrecuidance.

18. Outrecuiador, s. m., dévergondé, arrogant.

Outrecuiadors que non prezon penitentia.

Revel. de las penas dels yferns.

Dévergondés qui ne prisent la pénitence.

ANC. FR. Qui de peines vengeresses

Punit les outrecuideurs.

Remi Belleau, t. II, p. 55.


Cogombre, s. m., lat. cucumis, concombre.

Ha frug redon cum cogombre.

Cogombre freg es; laxa lo ventre.

Eluc. de las propr., fol. 204 et 205.

Il a le fruit rond comme concombre.

Concombre est froid; il relâche le ventre.

IT. Cocomero. (chap. cogombro, cogombros, pepino, pepinos. 

ESP. Pepino, pepinos.)


Cogonot, s. m., cagnard.

Qu'el cofundra coartz e cogonotz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 34.

Qu'il confondra les lâches et les cagnards.


Cogot, s. m., nuque, chignon.

Avantal solon apelar

Li Frances, cais per desnot,

So que nos apelam cogot.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les Français ont coutume d'appeler avantal, quasi par antiphrase, ce que nous appelons chignon.

Venc un cairel de vays la ciutat, e feric lo patriarcha de Jerusalem per l'uelh dregt, aissi que per lo cogot li va ixir. Philomena.

Vint un trait de vers la cité, et frappa le patriarche de Jérusalem par l'oeil droit, de sorte qu'il lui va sortir par la nuque.

Am cauteri en meieg loc del cap... et am cauteri en coguot.

Trad. d'Albucasis, fol. 3.

Avec cautère au milieu de la tête... et avec cautère au chignon.

CAT. Cogot. ESP. PORT. Cogote (nuca). (chap. clatell, nuca.)


Cogul, s. m., lat. cucullus, coucou.

Cum appar del cant del cogul.

Eluc. de las propr., fol. 281.

Comme il paraît par le chant du coucou.

Qui amor sec per tal libre,

Cogul tenga per colomba.

A. Daniel: Lanquan.

Qui suit l'amour par tel livre, tienne coucou pour colombe.

E semblon lo cogul, que no sab cantar mays de se.

V. et Vert., fol. 23.

Et ils ressemblent au coucou, qui ne sait chanter excepté de soi.

Fig. - Cocu.

Ans o fe per so mal talent,

A lei de fol e de cogul.

G. de Berguedan: Mal o fe.

Mais par son mauvais désir, il lo fit à la manière de fou et de cocu.

CAT. Cugul. EST. Cuchillo (cuco; chap. cucuc, com lo so que fa). 

PORT. Cuco. IT. Cuculo.

2. Cogotz, Coguos, s. m., cocu.

A dreg son coguos e sufren

Selhs qui plus s'en fan veziat.

Deudes de Prades: No m puesc.

Avec justice sont cocus et souffrants ceux qui s'en font les plus rusés.

Que coguos en seretz ses falha.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Que vous en serez cocu sans faute.

ANC. CAT. Cugus.

3. Coutz, s. m., cocu, cornard.

Guay er vezem un vilas coutz manens.

G. Anelier de Toulouse: El non de Dieu.

Maintenant nous voyons gai un vilain cocu riche.

E paratges que chai jos,

E vilas coutz son prezat.

G. Anelier de Toulouse: Ara farai.

Et la dignité qui tombe à bas, et les vilains cornards sont prisés.

ANC. FR. Maus feus e male flambe m'arde,

Se je estoie come vous,

Se je ne le fesoie cous.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 297.

Sui-ge mis en la confrairie

Saint Ernol, le seignor des cous?

Roman de la Rose, v. 9169.

Qu'ele m'aime mil tans que vous;

Jou di que de li estes cous.

Roman du comte de Poitiers, v. 232.

4. Cocuda, s. f., cocue, cornarde.

Ab cor cau, flac, com cocuda.

H. de S. Cyr: Tant es de.

Avec un coeur vide, mou, comme une cocue.

5. Cocuc, s. m., cocu, onomatopée qui exprime le chant du coucou.

E cogul de cocuc deshen. Leys d'amors, fol. 132.

Et coucou descend de cocuc.

6. Cogossia, s. f., cocuage.

Pus la cogossia s'espan,

E l'us cogos l'autre non blan.

Marcabrus: Pus s' enfulheysson.

Puisque le cocuage s'étend, et qu'un cocu ne flatte pas l'autre.

Fig: Si tost no 'l vest capel de cogosia.

Un troubadour anonyme: Amics privatz.

Si bientôt ne lui revêt chapeau de cocuage.

7. Escogossar, v., cocufier.

Mort agratz sel qu'els maritz escogossa.

G. de Berguedan: Amicx.

Vous auriez tué celui qui cocufie les maris.

Tuit l'abandoneron per so que tuich los escogosset o de las moillers o de las fillas o de las serors.

V. de Guillaume de Berguedan.

Tous l'abandonnèrent parce qu'il les cocufia tous ou des femmes, ou des filles ou des soeurs.

Part. pas. substantiv. Ebriaicx et escogossatz.

B. de Ventadour: Pus mos.

Ivrognes et cocufiés. 


Cogula, s. f., lat. cucullus, capuchon, capuce.

Monegues cogulas vestens...

(chap. Monjos vestín cogulles; cogulla.)

Sus la cogula avia mantel. V. de S. Honorat.

Moines revêtant les capuchons...

Il avait un manteau sur le capuce.

Deia aondar a cascun fraire una gonela e I cogula. (N. E. gonella)

Trad. de la reg. de S. Benoît, fol. 27.

Il doit fournir à chaque frère une robe et un capuce.

CAT. Cugulla. Esp. Cogulla. PORT. Cogula. IT. Cucullo.


Coia, s. f., cucurbita, citrouille, courge.

Coia salvagga que si exten per terra et a frug redon.

(chap. Carbassa salvache, borda, que se escampe, estén, per enterra y té lo fruit redó.)

Coia bulhida es vianda et medecina.

Eluc. de las propr., fol. 204 et 205.

Citrouille sauvage qui s'étend sur terre et a fruit rond.

Courge bouillie est nourriture et médecine.

Oli de semensa de coia.

(chap. Oli de llaó de carbassa.)

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Huile de semence de courge.


Coll, s. m., testicule, génitoire.

Voyez Leibnitz, p. 105.

E 'ls coilz al cul penduz.

(chap. Y los collons al cul penjats.)

Palais: Mot m'enoia.

Et les testicules pendus au cul.

2. Colho, s. m., génitoire, testicule.

Si hom avia menhs los pes... o 'ls colhos o 'l membre... hom poiria vieure. Liv. de Sydrac, fol. 60.

Si on avait les pieds de moins... ou les testicules, ou le membre... on pourrait vivre.

Loc. fig. Que non a coillos en la pel.

(chap. Que no té collons a la pell.)

G. de Berguedan: Mal o fe.

Qu'il n'a pas génitoires en la peau.

IT. Coglione.

3. Colha, s. f., couille.

Fa solver las pieras en la colha e purga l'arena. (pieras: peiras, peyras)

Trad. du Lapidaire de Marbode.

Fait dissoudre les pierres dans la couille et purge le gravier.

Colhus, adj., couillu, qui n'est pas châtré.

De tot moton vistournat o colhus.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 415.

De tout mouton coupé ou couillu.

ANC. FR. Un mouton, cornut u coillut.

Tit. de 1265. Carpentier, t. 1, col. 1018.


Coillir, Cuelhir, Culhir, v., lat. colligere, cueillir, recueillir, récolter,

admettre.

… Pus N Adam culhic del fust

Lo pom.

(chap. Después que Adán va cullí del abre – fusta, pomera - la poma.)

G. de Cabestaing: Ar vei qu'em.

Depuis qu'Adam cueillit la pomme de l'arbre.

Aissi cum coill totas aiguas la mars.

P. Rogiers: Ja n'er credut.

Ainsi comme la mer recueille toutes les eaux.

Per totas las alberguas son li grayle sonat;

Doncx culiron los traps et an l'arnes trosat.

Roman de Fierabras, v. 3884.

Les clairons sont sonnés dans tous les quartiers; alors ils ramassèrent les tentes et ils ont troussé le harnois.

Fig. Cuelhon

Man blasme, manta grieu colada.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Ils recueillent maint blâme, mainte rude gourmade.

Tal paor ai plazer no m cuelha.

G. Hugues d'Albi: Quan lo braus.

Telle peur j'ai que je ne recueille pas de plaisir.

Quar si dins Acre s culhis.

Le moine de Montaudon: L'autr'ier fui.

Car s'il est admis dans Acre.

Prov. Qui vol cuillir avena,

Primieiramen la semena.

(chap. Qui vol cullí avena primeramén, primé, la sembre. Sembrá: seminare: sembro, sembres, sembre, sembrem o sembram, sembréu o sembráu, sembren.)

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Qui veut récolter avoine, la sème premièrement.

Fig. et prov. Qui gaug semena, plazer cuelh.

(chap. Qui goch sembre, plaé cull.)

A. Daniel: Ab plazer.

Qui sème joie, recueille plaisir.

Substantiv. Per qu'om d'el culhir no s fenha.

P. Cardinal: Dels quatre.

C'est pourquoi qu'on ne se néglige pas de le cueillir.

ANC. FR. Et que est-ce, fet-ele, sire,

Avez me vos coilli en ire?

Roman du Renart, t. II, p. 105.

CAT. Cullir. ESP. Coger (recoger, recolectar). PORT. Colher. IT. Cogliere.

2. Culhida, s. f., collecte, récolte.

Mas de las culhidas lasquals son fachas.

(chap. Pero de les cullites - cullides - les cuals son fetes. La cullida, cullita.)

Trad. de l' Ép. de S. Paul aux Corinthiens.

Mais des collectes lesquelles sont faites. 

CAT. Cullita. ANC. ESP. Cogida (cosecha, recogida, recolecta). PORT. Colheita (N. E. muy famosa la palabra en los vinos de Porto, Oporto.).

IT. Colletta.

3. Culhidura, s. f., cueillette.

Pague per raso de deme e de portaduras e de culhiduras la tretzena saumada de la vendemia. (chap. vrema, verema; ESP. vendimia.)

Tit. de 1274. DOAT, t. LXXXIX, fol. 69.

Qu'il paye pour raison de dîme et de transports et de cueillettes la treizième charge de la vendange.

ESP. Cogedura.

4. Culhidor, s. m., cueilleur, qui cueille.

Els culhidors sian d'aital valensa

Qu'en pueg ni en pla, en selva ni en boysso,

No laisson flor.

P. Sauvage: Senher.

Que les cueilleurs soient de telle ardeur qu'en montagne (puy) ni en plaine, en bois ni en buisson, ils ne laissent fleur.

On mays y a de culhidors,

Mais i creisson fuelhas e flors.

Brev. d'amor, fol. 4.

Où plus il y a de cueilleurs, plus y croissent feuilles et fleurs.

(chap. cullidó, cullidós, cullidora, cullidores. v. cullí: cullgo, cullixco, cullixgo; tú culls, cullixes; cull, cullix; cullim, culliu; cullixen, cullen.)

Adj. - Récoltable. (chap. está cullidó: se pot cullí.)

Son comunamen tug li blatz...

Sec, madur e culhidor.

Brev. d'amor, fol. 47.

Sont communément tous les blés... secs, mûrs et récoltables.

ANC. FR. Le Fevre cuelieur ou receveur du paage... de Borges cueilleteur d'icelle taille.

Tit. de 1391. Carpentier, t. 1, col. 1024.

CAT. Cullidor. ESP. Cogedor (recolector, cosechador). PORT. Colhedor. 

IT. Coglitore.

5. Culhier, Cuiller, Cuillier, s. m., cuiller. (chap. cullera, culleres)

Un culhier d'argent que valia grans deniers. V. de S. Honorat.

Une cuiller d'argent qui valait beaucoup de deniers.

De mel hi aia un plen cuiller.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'il y ait une pleine cuiller de miel.

ANC. FR. Ung tel ne queroit qu'une telle,

Velà à tel pot tel culier.

Coquillart, p. 73.

CAT. Culler. ESP. Cuchara. PORT. Colher. IT. Cucchiajo.

6. Cuillairet, s. m., petite cuillerée. 

Puis ne daretz un cuillairet.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Puis vous en donnerez une petite cuillerée.

ESP. Cucharada (cucharadita). PORT. Colherada. IT. Cucchiaiata. 

(chap. culleradeta, culleradetes; diminutiu de cullerada, cullerades.)

7. Acuelhir, Aculhir, v., accueillir, rassembler.

Car, atressi cum bon senhor acuelh

Son ligge ser, mi devetz aculhir.

Arnaud de Marueil: Us jois d'amor.

Car, vous devez m'accueillir ainsi qu'un bon seigneur accueille son serviteur lige.

Fig. Au de cor mos precs e 'ls acuelh.

B. de Ventadour: Quan par la.

Elle entend de coeur mes prières et les accueille.

V cen cavayers foro de bona gent armada,

Lors saumiers aculhiro, van s'en per mieg la prada.

Roman de Fierabras, v. 3988.

Ils furent cinq cents cavaliers de bonne gent armée, ils rassemblèrent leurs bêtes de somme, ils s'en vont parmi la prairie.

ANC. FR.

Congié prent de la vielle, s'acueillent lor errer.

Roman de Berte, p. 32.

CAT. Acullir. ESP. Coger (acoger). IT. Accogliere. (chap. ressibí, acullí: acullixco, acullixgo, acullixes, acullix, acullim, aculliu, acullixen) 

8. Acuelh, s. m., accueil, réception.

Non cre qu'en pla ni en montanha,

Trobes hueimais qui us sia de mal acuelh.

P. Vidal: Quor qu'om.

Je ne crois pas qu'en plaine ni en montagne, je trouvasse jamais personne qui vous soit de mauvais accueil.

9. Aculhimen, Accoillimen, s. m., accueil, réception.

S'ieu de lieys perdia 'l guay solatz

Ni 'l gap ni'l ris ni 'l bel aculhimen.

E. Cairel: Mout mi platz.

Si je perdais d'elle la joyeuse conversation et la plaisanterie et les ris et le bel accueil.

L' accoillimen qu'ela li fez dins son repaire.

V. de Bertrand de Born.

L'accueil qu'elle lui fit dans sa demeure.

CAT. Acullimen (aculliment). ESP. Acogimiento. IT. Accoglimento. (chap. ressibimén, acullimén)

10. Concuelhir, Concuillir, v., recueillir.

Per dolsor espirital tota si concuilla dins se.

Trad. de Bède, fol. 12.

Que, par douceur spirituelle, elle se recueille tout en soi.

ANC. FR.

Qui l'ont, de lieus en lieus, çà et là conqueilli.

Roman de Berte, p. 2.

11. Desacoillir, Desacuoillir, Desacuellir, v., rejeter, rebuter, désappointer.

So que dis qu'a fait alhors

Creza, sitot no lo jura,

E so qu'en vi dezacuelha.

P. Rogiers: Al pareissen.

Qu'il croie, quoiqu'elle ne le jure, ce qu'elle dit qu'elle a fait ailleurs, et qu'il rejette ce qu'il en vit.

Mas ma donna me dezacuelh. P. Vidal: En una.

Mais ma dame me rebute.

Ai pessamen d'amor que m desacuoill.

G. Adhemar: El temps d'estiu.

J'ai une pensée d'amour qui me désappointe.

Aissi no sai cosselh a que m remanha,

Qu'autra no m platz et ilh mi dezacuelh.

Pons de Capdueil: Leials amicx.

Ainsi je ne sais conseil à quoi je me fixe, vu qu'une autre ne me plaît et qu'elle me rebute.

12. Recoillir, Recuelhir, Reculhir, v., recueillir, récolter, accueillir.

En semenar o en reculhir los frugz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18.

A semer ou à récolter les fruits.

Fig. El fes de se nau per nos reculhir.

P. Cardinal: Tot atressi.

Il fit de lui navire pour nous recueillir.

Que plors non semen' e dols non recueilla.

B. Calvo: S'ieu ai.

Que je ne sème pleurs et ne recueille afflictions.

E los Frances los an am los brans reculis.

Roman de Fierabras, v. 338.

Et les Français les ont accueillis avec les glaives.

- Donner l'hospitalité, recevoir.

Peyre los reculhit en son ostal.

(chap. Pere los va ressibí a son hostal.)

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 10.

Pierre les reçut en sa maison.

Proverb. Qui bon frug vol reculhir, be semena.

(chap. Qui vol fruit vol cullí, be sembre.)

Serveri de Girone: Qui bon frug.

Qui veut recueillir bon fruit, sème bien.

CAT. Recullir. ESP. Recoger. PORT. Recolher. IT. Raccogliere (s. f. raccolta). (chap. Arrepetá, arreplegá, cullí.)


Coinassa, s. f., du lat. cuneus, cognée.

Pueis a una coinassa presa

E dona sus a brassa reza,

Tant tro que l'a tot peceiat.

Roman de Jaufre, fol. 48.

Puis il a pris une cognée et il donne dessus à brassée roide, jusqu'à ce qu'il l'a tout brisé.


Coire, s. m., lat. cuprum, cuivre.

Coyre, apte es per far trompas et campanas per razo de sa sonoritat.

Eluc. de las propr., fol. 187.

Le cuivre est propre à faire trompettes et cloches à raison de sa sonorité.

Limadura de coire.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Limure de cuivre.

Metia l'om davan en vas de coire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 109.

On le mettait devant en vase de cuivre.

Proverb. Coyre per aur e veissigas per lanternas.

V. et Vert., fol. 29.

Cuivre pour or et vessies pour lanternes.

ESP. PORT. (chap.) Cobre.


Coissi, Coysin, s. m., coussin.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Es cum un coyssin per repaus.

Eluc. de las propr., fol. 64.

Est comme un coussin pour repos.

Fig. Ieu sai jogar sobre coysi.

Le comte de Poitiers: Ben vuelh.

Je sais jouer sur coussin.

Q'el faissa coisin de son bratz.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Qu'il fasse coussin de son bras.

Proverb.

Prop a guerra qui l'a al mieich del sol;

E pus prop l'a qui l'a sotz son coissi.

P. Cardinal: Prop a guerra.

Proche a la guerre qui l'a au milieu du sol, et l'a plus proche qui l'a sous son coussin.

ANC. FR. Que nul ne face coisin qui ne soit d'aussi bonne farce comme la couste.

Ord. des R. de Fr., 1372, t. V, p. 548.

Lors en moilliant de larmes mon coissin.

Charles d'Orléans, p. 225.

CAT. Coxí. ESP. Coxin (cojín). PORT. Coxim. IT. Cuscino. (chap. cuixí, coixí)

2. Couser, Cosser, s. m., coussin, chevet.

Un leit bastit

De cousers et de cobertos.

Roman de Jaufre, fol. 42.

Un lit bâti de coussins et de couvertures.

Jairetz en lensols blezitz

E en cossers desonradas.

Folquet de Lunel: E non del.

Vous coucherez déshonorées en linceuls usés et sur coussins.


Coit, s. m., lat. coitus, coït, accouplement.

Perque la bestia desira coit. Trad. d'Albucasis, fol. 35.

C'est pourquoi la bête désire le coït.

ESP. PORT. IT. Coito.


Col, s. m., lat. collum, col, cou.

Mas mas junhas, col liguat e 'l cor pres.

G. Faidit: Trop malamen.

Mes mains jointes, le col lié et le coeur pris.

Liat pel col ab un cordo.

(chap. Lligat pel coll en un cordó.)

G. de Berguedan: Lai on.

Lié par le cou avec un cordon.

Fig. Entro al col de la vessia.

Trad. d'Albucasis, fol 31.

Jusqu'au col de la vessie.

- Collier.

Que s'avia col de fer o d'acier.

P. Vidal: Drogoman.

Que s'il avait collier de fer ou d'acier.

- Accolade, caresse.

Era m faran colh e cais.

P. de Bussignac: Sirventes e chansos.

Maintenant me feront accolade et caresse.

Loc. Un an avetz portat lo bratz al col.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103.

Un an vous avez porté le bras au col.

El pot be trabuchar e rompre son col.

Liv. de Sydrac, fol. 44.

Il peut bien trébucher et rompre son col.

CAT. (chap.) Coll. ESP. Cuello. PORT. Col. IT. Collo.

2. Colar, s. m., lat. collare, collier.

E fui nafratz ab lansa pel colar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Et je fus blessé avec lance à travers le collier.

CAT. ESP. Collar. PORT. Colare. IT. Collare. (chap. collá, collás, collera, part de la armadura que protegix lo coll; tamé indumentaria de les besties de cárrega.)

3. Colada, s. f, coup, tape, gourmade.

An mort domney, perque s cuelhon

Man blasme, manta grieu colada.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Ils ont tué courtoisie, c'est pourquoi ils recueillent maint blâme et mainte rude gourmade.

E dero li de grans coladas

Sus el col e gran gautadas. (chap. galtades, de galtada)

Brev. d'amor, fol. 163.

Et lui donnèrent de grandes tapes sur le cou et de grands soufflets.

ANC. FR. Et si reçoif mainte colée

Souvent de coutel et d'espée.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 58.

Si se donnent moult grans colées,

Qui de lor escus font astieles.

Marie de France, t. I, p. 576.

4. Coliers, s. m., portefaix.

Portatz est carbo, siatz coliers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87.

Portez ce charbon, soyez portefaix.

Qu'ilh m'a cargat plus forment d'un collier,

Mas lo sieus fays no m peza un boto.

(chap. Que ella m'ha carregat mes fortmén que a un portafeixos, pero lo seu feix, fardell, no me pese un botó.)

Guillaume de Saint-Didier: Pus fin' amors.

Qu'elle m'a chargé plus fortement qu'un portefaix, mais le sien fardeau ne me pèse un bouton.

Neguns colliers ni home que porte a col no pagua res.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXVI, fol. 192.

Aucun portefaix ni homme qui porte sur le cou ne paye rien.

5. Colar, v., embrasser, accueillir.

E m' acuelh e m col.

G. Pierre de Cahors: Aras pus.

Et elle m'accueille et m'embrasse.

Sofrens es selh que col

So qu'en cor no vol.

Nat de Mons: Sitot non.

Souffrant est celui qui accueille ce qu'en coeur il ne veut.

6. Colladeiar, v., souffleter, tourmenter. 

Es donat a mi angel de Sathanas que me colladeia.

Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Un envoyé de Satan m'est donné qui me soufflette.

Car cals gloria es, si peccant e colladeiant sufres?

Trad. de la 1re Épître de S. Pierre.

Car quelle gloire est-ce, si vous souffrez en péchant et en tourmentant?

7. Acolar, v., embrasser, accoler.

Perqu'ieu la dupt' e l' acol. 

G. Pierre de Cahors: Eras pus.

C'est pourquoi je la redoute et je l'embrasse.

Adoncs la bais e l'acol.

G. Rudel: Quan lo rius.

Alors je la baise et l'accole.

Ac an mantel acolat

D'escarlata ab pel d'ermini.

Roman de Jaufre, fol. 56.

Eut accolé un manteau d'écarlate avec fourrure d'hermine.

ANC. FR. Symons en fu de joie baisiés et acolés.

Roman de Berte, p. 164.

IT. Accollare.

8. Degolatio, s. f., décollation.

La degolatio de san Johan Batista.

(chap: La degollassió de San Juan Bautista. Degollá: tallá lo coll, tamé en redó.)

Brev. d'amor, fol. 157.

La décollation de saint Jean-Baptiste.

ANC. CAT. Decollació. ESP. Degollación. PORT. Degollação. IT. Decollazione. (chap. degollassió, v. degollá: degollo, degolles, degolle, degollem o degollam, degolléu o degolláu, degollen.)

9. Escolar, v., décolleter. (chap. escotá, s. m. escote; escotat, escotats, escotada, escotades.)

Part. pas. E porton per gran malvastat

Lo vestimen for escolat.

Brev. d'amor, fol. 130.

Et portent par grande méchanceté leur vêtement fort décolleté.

10. Escolatar, v., décolleter.

Part. pas. Fort escolatadas a guisa de femnas.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

Fort décolletées à guise de femmes.

11. Percolar, v., embrasser, accoler, presser.

Mai en guerra

Met sa terra

Sel qui las percola.

Gavaudan le Vieux: Eras quan.

Mais en guerre met sa terre celui qui les embrasse.

Qu'abratz e percol e maney.

Garins le Brun: Nueg e jorn.

Que j'embrasse et presse et manie.


Colar, v., lat. colare, couler, faire couler.

Faretz essemps boillir

E puis colar e refrezir...

Per un bel drap la colatz.

(chap. Faréu tot jun bullí, y después colá y arrefredá, per un drap majo la coléu.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous ferez ensemble bouillir et puis couler et refroidir... coulez-la à travers un beau linge.

Fig. Lo mortal vere,

Roma, del cor vos cola

Don li pietz son ple.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Rome, il vous coule du coeur le mortel venin dont les poitrines sont pleines.

- Glisser, s'écouler.

Que l'elme del paya a trastot detrencat

Qu'entro sus a la sela en a son bran colat.

Roman de Fierabras, v. 2289.

Qu'il a fendu entièrement le heaume du payen, de manière que son glaive en a glissé jusqu'à la selle.

Fig. Ar collan baro e teno lor cami.

(chap. Ara colen los barons y tenen lo seu camí.)

V. de S. Honorat.

Maintenant les barons s'écoulent et tiennent leur chemin.

CAT. ESP. Colar. PORT. Coar. IT. Colare. (chap. colá: colo, coles, cole, colem o colam, coléu o coláu, colen. Cola, fuch, uspen!)

2. Coladitz, adj., coulant, doux, doucereux.

Que ab cansos messongieras et ab mots coladitz.

Guillaume de Tudela.

Qui avec des chansons mensongères et avec des mots doucereux.

3. Colatiu, adj., qui aide à couler.

- Arena ha virtut colativa, cum ayga per ela colada sia plus dossa e pura.

Eluc. de las propr., fol. 183.

Le sable a vertu qui aide à couler, de manière que l'eau coulée à travers lui soit plus douce et pure.

4. Colament, s. m., coulement.

El sieu colament qui es urina per las vias urinals ves la vessica destinesso. Eluc. de las propr., fol. 57.

Et dirigeassent vers la vessie, par les voies urinaires, son coulement qui est urine.

CAT. Colament. IT. Colamento. (chap. colamén, colamens.)

5. Escoloriar, v., glisser, ramper, s'insinuer.

Part. prés. El intra escoloriant dedins lo cor.

Trad. de Bède, fol. 81.

Il entre glissant dans le coeur.

6. Escoloriables, adj., glissant, rampant, insinuant.

Diables es escoloriables serpent et si, al comensament, non li contrastam, el intra escoloriant dedins lo cor.

Trad. de Bède, fol. 81.

Diable est insinuant serpent, et si, au commencement, nous ne lui faisons résistance, il entre glissant dans le coeur.


Colera, Colra, s. f., lat. cholera, bile, flegme.

Adonc la colera coromp

Tot lo fege.

(chap. Entonses la bilis (cólera, flema) corrom o corromp tot lo feche.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Alors la bile corrompt tout le foie.

Las colras la fan trebalhar. V. de S. Honorat.

Les flegmes la font souffrir.

CAT. ESP. (cólera; bilis, flema) PORT. Colera. IT. Collera.

2. Colretz, s. f., flegme, bile.

Per la forssa de las colretz jaunas que solevo las autras colretz del cors.

Liv. de Sydrac, fol. 79.

Par la force des flegmes jaunes qui soulèvent les autres flegmes du corps.

3. Coleric, adj., lat. cholericus, bilieux, colérique.

Homes de cauda complexio, cum so colerix.

Colericas passios, com es frenezia.

Eluc. de las propr., fol. 26 et 39.

Hommes de chaude complexion, comme sont les bilieux.

Souffrances colériques, comme est la frénésie.

CAT. Coleric (sin tilde). ESP. (colérico) PORT. Colerico. IT. Collerico. (chap. coléric, colerics, colérica, colériques. Me puje la bilirrubina...)


Coliandre, s. m., lat. coriandrum, coriandre, herbe.

Am suc de coliandre... Am aigua de coliandre.

Trad. d'Albucasis, fol. 35 et 58.

Avec suc de coriandre... Avec eau de coriandre.

ANC. ESP. (cilantro, coriandro, culantro europeo, perejil chino, dannia) IT. Coriandro. (chap. Julivert chino, les flos son com les del fonoll silvestre.)


Colic, adj., lat. colicus, colique.

Dolor de ventre e colica passio.

Eluc. de las propr., fol. 31.

(chap. Mal de ventre y passió cólica, un cólic. Los chiquets y los caballs patixen colics assobín).

Douleur de ventre et souffrance colique.

Que fleubotomia sia temuda aprop colica passio.

Trad. d'Albucasis, fol. 52.

Que la saignée soit redoutée après douleur colique.

CAT. Colic. ESP. (cólico) IT. Colico.


Coll, s. m., lat. collis, col de montagne, colline.

En la coll de la Brasca per un cendier estrech.

(chap. Al coll de la Brasca per una senda estreta.)

V. de S. Honorat.

Au col de la Brasque par un sentier étroit.

Per cols e pueys. Philomena.

(chap. Per colls y puchs)

Par collines et montagnes.

CAT. Coll. IT. Colle. (ESP. Colina, collado.)


Colliri, s. m., lat. collyrium, collyre.

Et onh los tieus huels am colliri, que veias.

(chap. Y unta los teus ulls en coliri, pa que veigues.)

Trad. de l'Apocalypse, ch. 3.

Et oins tes yeux avec du collyre, afin que tu voies.

De fenolh si fa mot noble colliri contra escurzimen de vista... Meto els uels colliris. Eluc. de las propr., fol. 209 et 47. (chap. literal: De fonoll se fa mol noble coliri contra l' oscurimén de la vista... Ficán als ulls coliris.)

De fenouil se fait un très puissant collyre contre l'obscurcissement de la vue... Mettent collyres aux yeux.

CAT. Colliri. ESP. Colirio. PORT. Collyrio. IT. Collirio.

Colloquintida, s. f., lat. colocynthis, coloquinte.

Colloquintida es herba mot amara, so es coia salvagga.

Eluc. de las propr., fol. 204.

Coloquinte est herbe très amère, c'est la courge sauvage.

CAT. Coloquinta. ESP. (coloquíntida) PORT. Coloquintida. IT. Colloquintida.


Colobi, s. m., lat. colobium, dalmatique, tunique.

Ses colobi, que es una maniera de vestiment daurada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 29.

Sans dalmatique, qui est une sorte de vêtement doré.

PORT. IT. Colobio.


Colobre, Colobri, s. m., lat. colubrum, couleuvre, serpent.

Que non y a laissat colobre ni serpent.

V. de S. Honorat.

Qu'il n'y a laissé couleuvre ni serpent.

Un Satan semblan colovre...

En son escut fo penh us colobris.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 109 et 25.

Un Satan ressemblant à couleuvre...

Un serpent fut peint en son écu.

IT. Colubro.

2. Colobra, s. f., lat. colubra, couleuvre, serpent.

Lausengiers fals, lenga de colobra.

A. Daniel: Mout braillz.

Médisants faux, langue de couleuvre.

CAT. ESP. Culebra. PORT. Cobra.

3. Colobrina, s. f., couleuvrine, plante.

Dita draguntea, et segon autres serpentina et colobrina.

Eluc. de las propr., fol. 206.

Dite du dragon, et selon d'autres serpentine et couleuvrine.

Colomba, s. f., lat. columba, colombe.

Una columba venc del cel, e pauset si desobre el.

(chap. Un colom va vindre del sel, y se va posá damún d'ell.) 

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Une colombe vint du ciel, et se posa sur lui.

Pus es ses fel que colomba

Ma dona.

E. Cairel: Aras.

Ma dame est plus sans fiel que colombe.

Fig. Tu qu'eras colomba de Dieu.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Toi qui étais colombe de Dieu.

CAT. Coloma. (N. E. Santa Coloma de Gramanet, Gramenet. Algunos atontados catalanistas como Óscar Ademuz rebautizan la localidad como Gramanet de Besós, por el río que pasa por ahí.) 

IT. Colomba. 

2. Colomb, s. m., lat. columbus, pigeon.

Plus blanc d'un colom.

Cominal: Comtor d'Apchier.

Plus blanc qu'un pigeon.

D'una cueissa de colom

O de galina paiseretz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous repaîtrez d'une cuisse de pigeon ou de poule.

ANC. FR. Les Sarrasins envoierent au soudanc par coulons messagiers, par trois foiz, que le roy estoit arrivé.

Joinville, p. 35.

Et fu simple comme uns coulons.

Roman de la Rose, v. 1204.

CAT. Colom. IT. Colombo. (N. E. como Cristóbal)

3. Colombet, s. m., pigeonneau, tourtereau.

E 'l colombet, per gaug d'estieu,

Mesclon lur amoros torney,

E duy e duy fan lur domney.

A. Daniel: Ab plazers.

Et les pigeonneaux, par joie d'été, mêlent leur amoureux combat, et deux à deux font leur ébat.

CAT. Colomet. (chap. colomet, pichó, colomets, pichons; ne vach minjá mols de chiquet y sagal.)

4. Colombat, s. m., petite colombe, pigeonneau.

Petits ausels e colombat.

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Petits oiseaux et petites colombes.

5. Colombin, adj., de pigeon, de colombe.

Carn colombina es dura... Fenda columbina.

Eluc. de las propr., fol. 144 et 275.

Chair de pigeon est dure... Fiente de pigeon.

Carns de porc et carns colombina.

(chap. Carn de porc, gorrino, tossino, marrano y carn de colom.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Chair de porc et chair de pigeon.

ANC. FR. Et nos font chière colombine.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 313.

Que la simplicité colombine fût instruite par l'astuce serpentine.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 422.

IT. Colombino.

6. Colombier, s. m., lat. columbarium, colombier.

En vostre clochier

Par que aia colombier.

T. de Bonnefoi et de Blacas: Seign' En.

En votre donjon il paraît qu'il y ait colombier.

Coma colombiers en que se pauzon las colombas... per pahor dels aucels de preza. 

(chap. Com lo colomá aon se fiquen los coloms... per paó, temó dels muixons de rapiña, presa.)

V. et Vert., fol. 55.

Comme le colombier en qui se posent les colombes... par peur des oiseaux de proie.

ANC. CAT. Colomer. IT. Colombajo. (ESP. Palomar, como el de Arroyos. Se encuentra también columbario)


Colonhet, s. m., fusain, bonnet de prêtre.

D'un albre c'om fuzan apella

O colonhet.

Deudes de Prades, Auz. cass.

D'un arbre qu'on appelle fusain ou bonnet de prêtre.

Ce nom a été donné au fusain, parce que son fruit a quatre angles, comme un bonnet carré.


Colonna, Colompna, s. f, lat. columna, colonne.

Colompnas de marme pezans.

Una flama lusent en forma de colonna.

(chap. Una flama relluén o relluenta en forma de columna.)

V. de S. Honorat.

Colonnes de marbre pesant.

Une flamme luisant, en forme de colonne.

Fig. Naisseran doas grans columpnas que la fe de Dieu issauziran.

Liv. de Sydrac, fol. 23.

Naîtront deux grandes colonnes qui exhausseront la foi de Dieu.

ANC. CAT. Colona. CAT. MOD. ESP. PORT. Columna. IT. Colonna.

2. Coronda, s. f., colonne.

Mostrec ad elhs la coronda de marme la calh sostenia l'autar.

Philomena.

Montra à eux la colonne de marbre, laquelle soutenait l'autel.


Colophonia, s. f., lat. colofonia, colophane.

Quals so colophonia, pega liquida... Polvera de colophonia.

Eluc. de las propr., fol. 272 et 210.

Telles que sont colophane, poix liquide... Poudre de colophane.

ESP. Colofonia (resina natural de color ámbar obtenida de las coníferas; pez de Castilla). PORT. Colophonia. IT. Colofonia.


Color, s. f., lat. color, couleur.

Nos adui fuelh e flor

De diversa color.

B. de Ventadour: Lo gens.

Nous amène feuille et fleur de diverse couleur.

Qu'el sieu belh huelh e la fresca color

N'alumna 'l cor.

Berenger de Palasol: Mas ai.

Que son bel oeil et la fraîche couleur n'enflamme le coeur.

Fig: - Espèce, qualité, manière.

Qu'era flors.

De gran beutat e de totz bes colors.

Aimeri de Peguilain: Ja no m.

Qui était fleur de grande beauté et couleur de tous biens.

Ni drutz mas d'una color.

G. Faidit: Tug cil.

Ni galant que d'une qualité.

Chantarai d'aquetz trobadors

Que chanton de mantas colors.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Je chanterai de ces troubadours qui chantent de plusieurs manières.

- Splendeur, éclat.

Lo mon tenetz en color,

Quar, per vostra gran valor,

Valon tug l'autre valen.

G. Riquier: Si ja m deu.

Vous tenez le monde en splendeur, car tous les autres méritants valent par votre grand mérite.

ANC. FR. Tot ot perdue sa color...

Le sanc li mue e la color.

Roman du Renart, t. II, p. 158 et t. 1, p. 190.

CAT. ESP. Color. PORT. Cor. IT. Colore. (chap. coló, colós; colorit, colorits, colorida, colorides; colorejá, pintá: 

2. Colorament, s. m., coloration.

Urina pren del fegge son comensament et els ronhos sa substancia et colorament... El sanc semblantment pren colorament.

Eluc. de las propr., fol. 57 et 264.

L'urine prend du foie son commencement et aux reins sa substance et coloration... Le sang semblablement prend coloration.

ANC. ESP. Coloramiento. IT. Coloramento.

3. Coloracio, s. f., coloration.

Beutat no es mas bela dispozicio de membres am bela coloracio... 

Quant a figura e coloracio... Si aytal coloracio ve per virtut de natura.

Eluc. de las propr., fol. 264, 154 et 98.

Beauté n'est que belle proportion de membres avec belle coloration... Quand a figure et coloration... Si telle coloration vient par vertu de nature.

ESP. Coloración. IT. Colorazione.

4. Coloratiu, adj., coloratif, qui a la vertu de colorer.

Del corrs, per sa diffuzio, coloratiu.

Eluc. de las propr., fol. 29.

Par son épanchement, coloratif du corps.

ESP. Colorativo.

5. Colorar, v., lat. colorare, colorer.

E colora del sol lo rais

Lo mon.

G. Adhemar: Pos vei.

Et le rayon du soleil colore le monde.

Si com li penhidor

Coloro so que fan,

Fig. Deu hom colorar tan

Paraulas ab parlar.

Amanieu des Escas: El temps.

Comme les peintres colorent ce qu'ils font, de même on doit colorer les paroles avec le parler.

So m met en cor qu'ieu colore mon chan

D'una tal flor don lo frugz si' amors.

A. Daniel: Ar vei vermeils.

Me met cela au coeur que je colore mon chan d'une telle fleur dont le fruit soit amour.

Part. pas. Entre 'ls draps coloratz.

(chap. Entre 'ls draps colorats. Los draps de Penarroija tamé son colorats, de fet, de roch, són roijos com ells sols.)

Eluc. de las propr., fol. 265.

Entre les draps colorés.

CAT. ESP. Colorar (MOD. Colorear). PORT. Corar. IT. Colorare. 

(chap. colorejá: colorejo, colorejes, coloreje, colorejem o colorejam, colorejéu o colorejáu, colorejen. (jes, je, jem, jéu, jen se poden escriure en g, coloreges, colorege, coloregem, coloregen. Sinonims: pintá, tintá les olives, ya tinten les olives; si es de coló roch, a La Fresneda, Valjunquera, ya rochechen les sireres, v. rochechá, roigejá, de roig, que se pronunsie y escriu roch. Rubeo, rubeus, rubio, royo.)

6. Colorir, v., colorer, devenir coloré.

Part. pas. Ab fresca carn colorida.

(chap. En fresca carn colorida. Carn fresca, de coló roch, rosa.)

B. de Ventadour: Lo temps vai.

Avec chair fraîche colorée.

Doussa, fresqu' e colorida,

Cum flor de may en rosier.

B. Martin: Quan l'erba.

Douce, fraîche et colorée, comme fleur de mai sur rosier.

(chap. Dolsa, fresca y colorida, com flo de mach al rosé. Tornem a vore colorida en lo sentit de coló rosa; flor de may en rosier: rosa.)

CAT. ESP. PORT. Colorir. IT. Colorire.

7. Descoloramen, s. m., pâleur, décoloration. 

Fay fereza e descoloramen.

Leys d'amors, fol. 130.

Fait frayeur et pâleur.

Quant a urina descolorament.

Eluc. de las propr., fol. 65.

Quand l'urine a décoloration.

ANC. ESP. Descolorimiento. IT. Discoloramento. (chap. descolorimén)

8. Descoloracio, s. f., lat. decolorationem, décoloration, pâleur.

Falbeza, blaveza et autra descoloracio.

Eluc. de las propr., fol. 65.

Pâleur, lividité et autre décoloration.

9. Descoloratiu, adj., décolorant, décoloratif.

Es accidentalment descolorativa.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Elle est accidentellement décolorative.

10. Descolorar, Desacolorar, v., lat. decolorare, décolorer.

E 'l vis s'en desacolora.

(chap. Y la cara se descolorix : pert lo coló rosa, roch : coló pálit, palidege o palideje, se esblanquix, v. esblanquí, palidejá, etc.)

B. de Ventadour: Amors enquera.

Et le visage s'en décolore.

Part. pas. E la cara descolorada.

(chap. Y la cara descolorida, pálida, esblanquida.)

Passio de Maria.

Et la figure décolorée.

ESP. Descolorar. PORT. Descorar. IT. Discolorare. (chap. Descolorí, descolorís: yo me descolorixco o descolorixgo, descolorixes, descolorix, descolorim, descoloriu, descolorixen. Es lo mateix verbo que seguix, y lo del pun 12, escolorir, siríe “escolorí”, perque en chapurriau fem aná des y es moltes vegades, desnucá, esnucá.)

11. Descolorir, v., décolorer.

Part. pas. Paor no pot esser fera ni descolorida, mas que red e fay persona fera e descolorida.

Leys d'amors, fol. 130.

La peur ne peut être effrayée ni décolorée, si ce n'est qu'elle rend la personne effrayée et décolorée.

IT. Discolorire.

12. Escolorir, v., décolorer, perdre la couleur.

Part. pas. Qu'el fuecx que m'en sol escalfar

Fug, e reman escoloritz.

B. de Ventadour: Quan lo boscatges.

Vu que le feu qui a coutume de m'échauffer fuit, et je reste décoloré.

Una ves perdo el mes sanc,

Don son escolorit e blanc.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Une fois le mois ils perdent sang, de quoi ils sont décolorés et blancs.

E qui d'amor es ben feritz

Mout deu esser escoloritz.

Roman de Flamenca, fol. 53.

Et qui est bien frappé d'amour doit être beaucoup décoloré.

CAT. ESP. Escolorir (palidecer, decolorar, etc.). IT. Scolorire.


Colp, Cop, s. m., coup.

On lit dans la loi salique: “Si quis ingenuus ingenuum cum fuste percusserit, et sanguis tamen non exierit usque ad tres colpos...”

“Si quis alterum voluerit occidere et colpus praeter salierit.”

Lex salica, edit. Eccardi, tit. 20, art. 7 et 1.

Pithou et Bignon dérivent colp du latin colaphus.

Cette étymologie paraît certaine, quand on considère qu'au lieu de colpos, la même loi, tit. 43, art. 1, porte:

“Similiter servus CCXXI colaphos accipiat... Si vero infra priora supplicia, id est CXXI colaphis, fuerit confessus.”

Je ne dois pas taire qu'Eccard prétend que le mot colpus, qui se trouve

dans la loi salique, vient de l'allemand kloppen, klopfen, acriter ferire. (N. E. klopfen todavía se usa, verbo, golpear la puerta, llamar.)

Voyez Watcher (Wachter), Gloss. germ. V° klopfen.

Non fezetz colp d'espaza ni de lansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m.

Vous ne fîtes coup d'épée ni de lance.

Quar plus mi nafra 'l cors que colps de verja.

A. Daniel: Lo ferm voler.

Car il me blesse plus le corps que coup de verge.

Loc. De l'espaza un colp de plat.

Roman de Jaufre, fol. 2.

Un coup du plat de l'épée.

Fig. Colp de joi me fier que m'auci.

G. Rudel: No sap chantar.

Coup de joie me frappe qui me tue.

A un sol colp a lo mielh del mon pres.

G. Faidit: Fortz chauza.

D'un seul coup elle a pris le meilleur du monde.

ANC. FR. Il a pris un baston, dusqu'à dis colps l'en charge.

Fabl. de Gautier d'Aupais. Roquefort. Gl., t. 1. p. 277.

Le premier colp de la bataille.

G. Gaimar. Arch. brit., t. XVII, p. 97.

CAT. Colp. ESP. PORT. Golpe. IT. Colpo. (chap. Cop, cops; no fem aná lo verbo “golpejá ni golpeá”, sino datres: pegá: pego, pegues, pegue, peguem o pegam, peguéu o pegáu, peguen; fotre un cop; pegá un cop; esbatussá, esplanissá en la palma de la ma.)

2. Colbe, s. m., coup.

Qu'anc colbe no i feric.

Torcafols: Comunal veill.

Vu que jamais il n'y frappa coup.

3. Colpier, s. m., batailleur.

Et alcaotz e grans colpiers.

Leys d'amors, fol. 37.

Et maquereaux et grands batailleurs.


Colpa, s. f., lat. culpam (N. E. mea culpa), faute, crime.

Mas per la colpa delir,

Dey la vertat descobrir.

Gaubert Moine de Puicibot: Be s cuget.

Mais pour effacer la faute, je dois découvrir la vérité.

Cristias vey perilhar

Per colpa dels regidors.

(chap. Cristians vech perillá per culpa dels regidós.)

G. Riquier: Cristias.

Je vois les chrétiens être en péril par la faute des gouvernants.

- Coulpe.

Fau ne ma colpa a Dieu.

La Confessio e las penas infernals.

J'en fais ma coulpe à Dieu.

Eu, fort peccaire et non digne, fas ma colpa e ma confession.

Cartulaire de Montpellier, fol. 169.

Moi, fort pécheur et indigne, fais ma coulpe et ma confession.

ANC. FR. Ne sai pourquei se combateroient

Qui nule culpe n'en avoient.

Roman d'Haveloc, v. 952.

CAT. ESP. PORT. Culpa. IT. Colpa. (chap. culpa, culpes; v. culpá: culpo, culpes, culpe, culpem o culpam, culpéu o culpáu, culpen.)

2. Colpau, adj., coupable.

Ben cug que silh

Non auzian qui son colpau

D'aquest perilh.

Marcabrus: Lo vers comens.

Je crois bien que ceux-là n'entendaient pas qui sont coupables de ce péril.

3. Colpable, adj., lat. culpabilem, coupable.

Que me rend colpables penedens.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera vida.

Que je me rends coupable pénitent.

Si per autre peccat maior,

Pus colpable non l'a cauzit.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si pour autre péché plus grand, no l'a distingué plus coupable.

CAT. ESP. (chap.) Culpable. PORT. Culpavel. IT. Colpevole.

4. Colpablament, adv., coupablement, criminellement.

Colpablament dreissa sas mas a Deu.

Trad. de Bède, fol. 28.

Il lève criminellement ses mains à Dieu.

CAT. Culpablement. ESP. Culpablemente. PORT. Culpavelmente. 

IT. Colpabilmente.

5. Colpar, v., lat. culpare, inculper, accuser.

Ela m colpa e mi met ochaisos.

G. Adhemar: Al chant.

Elle m'inculpe et me met accusations.

Part. pas. Era colpatz de falsa mesura.

Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 98.

Il était accusé de fausse mesure.

ANC. FR. Ne de riens ne colperoit fortune.

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bib. Bibl., Mss., fol. 1388.

CAT. ESP. PORT. Culpar. IT. Colpar.

6. Encolpar, v., lat. inculpare, accuser, inculper, se plaindre.

Lieys que m'encolpa a tort.

A. Daniel: D'autra.

Celle qui m'accuse à tort.

Il m'encolpet de tal re

Don mi degra saber gratz.

B. de Ventadour: Conort era.

Elle m'accusa de telle chose dont elle me devrait savoir gré.

E que de mi no s poguesson blasmar,

Ni encolpar cavalier ni jocglar.

Pistoleta: Ar agues.

Et que chevaliers ni jongleurs ne pussent médire ni se plaindre de moi.

Part. pas. Substantiv.

En las ricas cortz pietatz

Desencolpa los encolpatz.

P. Vidal: Nulhs hom no s pot.

Dans les cours puissantes merci absout les inculpés.

ANC. FR. Lasse! de grant péchié s'encolpe.

Roman de la Violette, p. 175, var.

Du meurtre dont par lui a été encoulpée.

Hist. de Gerard de Nevers, p. 80.

ANC. CAT. Encolpar. ANC. ESP. Enculpar (MOD. inculpar). IT. Incolpare. (chap. inculpá, se conjugue com culpá.)

7. Desencolpar, v., disculper.

Per mos senhor G. desencolpar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47.

Pour disculper mon seigneur Gerard.

Part. pas. Qu'ieu sia desencolpaz.

Aimeri de Peguilain: Can q'eu fezes.

Que je sois disculpé.

ANC. FR. Icellui Thomas... les en descolpa et descarga.

Lett. de rém.; 1377. Carpentier, t, II, col. 73.

IT. Discolpare.


Colre, v., lat. colere, vénérer, célébrer, adorer.

Gardar e colre et honorar las festas dels sancts.

(chap. Guardá y “colre”, venerá, selebrá, adorá, y honorá les festes dels sans.)

V. et Vert., fol. 89.

Observer et célébrer et honorer les fêtes des saints.

Part. pas. Vezia aquella cioutat colent las ydolas.

(chap. Veíe aquella siudat adorán los ídolos.)

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 17.

Voyait cette cité adorant les idoles.

- Accueillir, honorer.

Car la gensor am e coli.

A. Daniel: Ab guai so.

Car j'aime et honore la plus gentille.

Quoras que s vol, lainz col sos amigs.

Poëme sur Boèce.

Quand elle veut, elle accueille ses amis là-dedans.

Part. pas.

Tos temps er joys per mi coltz e servit.

Arnaud de Marueil: A grand honor.

Toujours joie sera honorée et servie par moi.

ANC. CAT. Colrer. ANC. IT. Colere.

2. Cultivar, Coltivar, v., cultiver.

E la garda del jardi no vol coltivar.

Laoro e coltivo lo fruh de la terra.

(chap. Ells llauren y cultiven lo fruit de la terra.)

Liv. de Sydrac, fol. 73.

Et la garde du jardin ne veut pas cultiver.

Ils labourent et cultivent le fruit de la terre.

- Vénérer, honorer.

Fig. E l'emperador no volc cultivar sos dieus, que no y avia ferma crezensa. Roman de la prise de Jérusalem, fol. 5.

Et l'empereur ne voulut honorer ses dieux, vu qu'il n'y avait ferme croyance.

Part. pas.

Terras coltivadas e non coltivadas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 153.

Terres cultivées et non cultivées.

CAT. ESP. PORT. Cultivar. IT. Coltivare. (chap. conreá, cultivá: cultivo, cultives, cultive, cultivem o cultivam, cultivéu o cultiváu, cultiven; cultivadós, apero de llauransa. Cultivadó, cultivadora, cultivadores; llauradó, llauradós, llauradora, llauradores.)

3. Coltre, s. m., lat. cultrum, coutre.

Ab coltres et fossors.

Eluc. de las propr., fol. 157.

Avec coutres et hoyaux.

IT. Coltro.

4. Cotel, s. m., coutre.

Reillas, cotels usables als obs de l'araire. (chap. rella, relles)

Cout. de Saussignac de 1319.

Socs, coutres nécessaires aux besoins de l'araire.

5. Cultura, s. f., lat. cultura, culture.

E sas terras e sas culturas domengeras.

Tit. de 1221, Arch. du Roy., J., 309.

Et ses terres et ses cultures particulières.

CAT. ESP. PORT. Cultura. IT. Coltura.

6. Coltivament, s. m., culture, adoration.

Ni no volc que aquell jorn coltivamens fosso fag per negun home.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 5.

Ni ne voulut que ce jour les adorations fussent faites par aucun homme.

ANC. FR. Nous pour regart dou cultivement divin.

Tit. de 1254. Carpentier, t. 1, col. 1231.

ANC. CAT. Cultivament. IT. Coltivamento.

7. Cultivable, Coltivador, s. m., cultivateur.

E loguet la a coltivadors.

Trad. du Nouv. Test., S. Marc, ch. 12.

Et il l'afferma à des cultivateurs.

Huey soi la vera serment viva e mon payre n'es coltivador.

Fragm. de trad. de la Passion.

Aujourd'hui je suis le vrai sarment vivant et mon père en est le cultivateur.

- Adorateur.

Si alcuns es cultivaires de Dieu et fa sa volontat.

Trad. du Nouv. Test., S. Jean, ch. 9.

Si quelqu'un est adorateur de Dieu et fait sa volonté.

ESP. PORT. Cultivador. IT. Coltivatore.

8. Colon, s. m., lat. colonus, colon.

Si cum fa vila colons, so es aquel que ten terra a faciara.

Trad. du Code de Justinien, fol. 83.

Ainsi comme fait vilain colon, c'est-à-dire celui qui tient terre en location.

ANC. CAT. Colon. ESP. PORT. IT. (chap.) Colono.

9. Incola, s. m., lat. incola, habitant, domicilié.

Subjets de aquest pays, incolas et habitants.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 482.

Sujets de ce pays, domiciliés et habitants.

ANC. CAT. ESP. PORT. IT. Incola.


Coltelh, Cotelh, s. m., lat. cultellus, couteau.

Qui de fort fozil

Non volh coltelh tochar,

Ja no 'l cuid' afilar

En un mol cembeli.

Giraud de Borneil: Leu chansoneta.

Qui ne veut pas frotter le couteau d'un fort fusil, qu'il ne pense pas l'affiler sur une molle fourrure.

Cotelhs et espazas e faus.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Couteaux et épées et faux.

ANC. FR. Nous osterons sempres la pel

A la pointe de mon coutel.

Roman du Renart, t. I, p. 149.

CAT. Coltell. ESP. Cuchillo. PORT. Cutello. IT. Coltello. (chap. gaviñet o gabiñet) (EN. Cutter)

2. Costalier, s. m., coutelas, couteau de chasse.

Honestat non porta costalier.

B. Carbonel de Marseille: Per espassar.

L'honnêteté ne porte pas de coutelas.

3. Coltellada, s. f., estafilade, coup de couteau.

Recebre gran coltellada.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Recevoir grande estafilade.

Non deg donar coltellada.

Brev. d'amor, fol. 64.

Je ne dois pas donner coup de couteau.

ANC. CAT. Coltellada. ESP. Cuchillada. IT. Coltellata. (chap. gabiñetada, gaviñetada)

4. Cotelar, v., couteler.

Om mielhs non mazela...

Ni mielhs non cotela.

P. Cardinal: Un sirventes.

On n'égorge pas mieux... ni on ne coutelle pas mieux.


Colum, s. m., lat. colon, colum, sorte de ponctuation.

Elle était marquée par un seul point, et n'avait guère plus de la valeur de

notre virgule. Voici un exemple fourni par les Leys d'amors:

Haias mal, haias be: coma.

Am los tieus te capte. colum.

E ja no y falhiras; periodus.

Leys d'amors, fol. 144.

Aies mal, aies bien: comma; gouverne-toi avec les tiens: colum; et jamais tu n'y failliras; période.

Le Dictionnaire de l'Académie espagnole dit au mot colon:

Parte o miembro principal del periodo. Llámase perfecto, cuando por sí hace sentido imperfecto, cuando el sentido pende de otro miembro del periodo. También se da este nombre a la puntuación con que se distinguen estos miembros.


Coluri, s. m., lat. colurus, colure.

Dos autres cercles ha el cel apelatz coluris.

Coluri septentrional, coluri meridional.

Eluc. de las propr., fol. 100 et 8.

Il y a au ciel deux autres cercles appelés colures... Colure septentrional, colure méridional.

CAT. ESP. PORT. IT. Coluro.


Com, Co, Cum, du latin quomodo, comme, comment.

Adv. C'ancmais non fis, e sabetz co.

Folquet de Marseille: Tan mon.

Que oncques elle ne fit davantage, et vous savez comment.

Falsamen as mentit et ieu diray te co.

Izarn: Diguas me tu.

Faussement tu as menti et je te dirai comment.

Interj.

Cum ausam doncs aquesta mort atendre!

G. Faidit: Cascus hom.

Comment osons-nous donc attendre cette mort!

Conj. Us autres joglar escomes lo com el trobava en plus caras rimas que el.

V. d' Arnaud Daniel.

Un autre jongleur le défia sur ce qu'il composait en rimes plus difficiles que lui.

Dons e servirs e garnirs e larguesa

Noiris amor, com fai l'aiga lo peis.

V. de Bertrand de Born.

Don et servir et équiper et largesse nourrissent amour, comme l'eau fait le poisson.

Si el mon es ren qu'ieu am tan cum vos.

Arnaud de Marueil: Us guays.

S'il est au monde chose que j'aime tant comme vous.

Adv. comp. Apren del pom

Perque ni com

Na Discordia lo fes legir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Apprends de la pomme pourquoi et comment dame Discorde la fit choisir.

ANC. FR. Issi fu com jo vus di.

Roman de Rou, v. 10131.

Hommes et femmes frois com marbre.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 724.

ANC. CAT.

Com dos forts vents la baten egualment.

Ausias March: Axi com cell.

ANC. ESP.

Esto como cuntiera com non eran certeros.

Milag. de Nostra Senhora, cob. 104. (Nuestra Señora)

ANC. PORT. Si non com e de dreito.

Tit. de 1292. Elucidario, t. I, p. 293.

ANC. IT. Tanto lo intende com fa petra mola.

Barberini, Doc. d'amore, p. 162.

Substantiv. Ieu non sai lo cum ni perque.

(chap. Yo no sé lo com ni (lo) perqué.)

G. Pierre de Cazals: D'una leu chanso.

Je ne sais le comment ni pourquoi.

ANC. FR. La curiosité de savoir le comment et le pourquoi des saints et sacrés mystères. Camus du Belley, Diversités, t. 1, fol. 429.

Conj. comp. Cum s'ieu l'avia tort.

B. de Ventadour: Lanquan vey.

Comme si je lui avais tort.

Ni ieu, cum qu'elha m malme,

No m virarai ja alors.

Giraud le Roux: A la mia fe.

Ni moi, quoiqu'elle me malmène, je ne me tournerai jamais ailleurs.

Mas com que s voilla.

Rambaud de Vaqueiras: Leu pot hom.

Mais comment qu'elle veuille.

ANC. FR. Il eut envie de le gaigner comment que ce fust.

Amyot, trad. de Plutarque. Vie de Pompée.

Comment qu'il en soit, je ne pense point, etc.

H. Étienne, Ap. pour Hérodote, t. II, p. 29.

Si com l'enfas qu'es alevatz petitz.

P. Raimond de Toulouse: Si com l'enfas.

De même que l'enfant qui est élevé petit.

ANC. FR. Qui bien nos voldroit jugier touz,

Si com je fais et com je croi,

Jà n'en eschaperoient troi.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 312.

Dieu fet de nos com de sa terre,

Si com li potiers sor sa roe

Sa volenté fet de sa boe.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 69.

La parole li unt cuntée

Si cum ele ert entr'els alée.

Roman de Rou, v. 5699.

Aissi cum la naus en mar.

Pons d'Ortafas: Aissi cum.

Ainsi comme le navire en mer.

ANC. FR. Issi com il me le jura.

Roman de Rou, v. 11991.

Il est ainsi com dit m'avez.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. I, p. 273.

Atressi cum l'oliphans,

Que, quan chai, no s pot levar.

(chap. Igual que lo elefán, que, cuan cau, no se pot eixecá, alsá.)

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

De même que l'éléphant, qui, quand il tombe, ne peut se relever.

ANC. FR. Tout autresi cum l'ante fait venir

Li arrousers de l'aigue qui chiet sus.

Le Roi de Navarre, chans. 30.

Aussi comme le bon vallez deffent le hanap son seigneur des mouches.

Joinville, p. 66.

Mas tant com d'argent val mais aurs.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mais autant comme l'or vaut plus qu'argent.

Aitant com al premier dia.

Cadenet: Oimais m'auretz.

Autant comme au premier jour.

ANC. FR.

Tant come en Normandie li quens Richart vivra.

Roman de Rou, v. 4342.

Qui vaut autant com la meire des herbes.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 190.

Faire toutes choses autretant com li seignor.

Ville-Hardouin, p. 5.

ANC. IT. Com ventura il mena.

Barberini, Doc. d'amore, p. 361.

E com morto sta in letto.

Le roi Robert.

CAT. ANC. ESP. ANC. PORT. ANC. (chap.) Com. 

ESP. MOD. PORT. MOD. IT. MOD. Como.

Prép. - Lat. Cum, avec.

Co que cum lavor s'aquista.

Lo despreczi del mont.

Ce qui s'acquiert avec travail.

Si 'l leverent molt a la joglaria com las tensos e com las coblas qu'el feiren com lui.

V. de Hugues de S.-Cyr.

Ainsi l'élevèrent moult à la jonglerie avec les tensons et avec les couplets qu'ils firent avec lui.

En anan batalhar cum los gentils.

Genealogia dels contes de Toloza, p. 3.

En allant combattre avec les gentils.

ESP. Con. PORT. Com. IT. Con. (chap. En)

2. Col, pour com el, comme le. (chap. com lo, com l')

Et es col orbs que pissa en la carrera.

V. de Pierre Vidal.

Et il est comme l'aveugle qui pisse dans la rue.

Conj. comp.

Aissi col peis que s'eslaissa el chandorn.

B. de Ventadour: Be m'an perdut.

Ainsi comme le poisson qui s'élance à la clarté.

3. Cuma, Coma, adv., comme.

Ieu los faria pendre cuma lairo.

Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 77.

Je les ferais pendre comme larron.

E sofrirs es coma languirs.

Amanieu des Escas: Dona per.

Et souffrir est comme languir.

ANC. PORT. Assim a mai comha a filha. (mai lleva virgulilla en la a)

Tit. de 1285. Elucidario, t. I, p. 297.

Conj. comp.

Si coma fes quan passei lai los portz.

Rambaud de Vaqueiras: Ges si.

Ainsi comme je fis quand je passai là les ports. 

4. Coment, adv., comment.

De bon jutge es balansar non pas solament que deia damnar, mas coment. Trad. de Bède, fol. 2.

Il est d'un bon juge de peser non pas seulement qu'il doive condamner, mais comment.

5. Cossi, adv., comment, de quelle manière.

Cum es de vos, cossi us vai?

T. de P. Rogiers et de Rambaud: Senher.

De quelle manière est de vous, comment vous va?

No sai cossi mortz aucir lo pogues.

Aimeri de Peguilain: Totas honors.

Je ne sais comment la mort le pût occire.

Prép. comp. Ieu us servirai cum bon senhor

Cossi que del guazardon m'an.

B. de Ventadour: Non es.

Je vous servirai comme bon seigneur comment qu'il m'aille du bénéfice.

IT. Così.


Coma, s. m., lat. comma, comma, sorte de ponctuation.

Quoiqu'elle consistât en deux points (:) elle n'avait que la valeur de la virgule (,).

Colum no pot tener loc de coma, ni coma de colum.

Leys d'amors, fol. 144.

Colum ne peut tenir lieu de comma ni comma de colum.

Le Dictionnaire de l'Académie espagnole le définit, et ajoute:

Signo de esta figura (,).

CAT. ESP. IT. (chap.) Coma.

Dans les Leys d'amors, coma, avec l'effet suspensif de virgule, a pourtant le signe de deux points, et on y lit cet exemple:

Ergulhiezir fas ton sirven: aras avem coma;

Si 'l tenes delicadamen. aras avem colum.

Tu fais enorgueillir ton serviteur : maintenant nous avons comma; 

si tu le tiens délicatement, maintenant nous avons colum.

CAT. ESP. Coma.


Coma, s. f., lat. coma, chevelure, crinière.

Lo crin que il pend a la coma.

A. Daniel: Lanquan son.

Le poil qui lui pend à la chevelure.

Sobre un caval moven ab coma fauna.

Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 10.

Sur un cheval mouvant avec crinière fauve.

- Queue de comète.

L'estala comada... e sa coma estendia se vas occiden.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.

L'étoile chevelue... et sa queue s'étendait vers l'occident.

ANC. FR. La come du col blanche.

Roman français de Fierabras.

ANC. ESP. PORT. Coma. IT. Chioma.

2. Comat, adj., lat. comatus, chevelu, à longue crinière.

Lo rey salh del vergier sus son destrier comat.

Roman de Fierabras, v. 237.

Le roi saute du verger sur son cheval à longue crinière.

L'estela dicha comada

Es pertant aissi nommada,

Car fuoc e fum e l'aire fai,

A lei de coma fazen rai.

Brev. d'amor, fol. 37.

L'étoile dite chevelue et pourtant ainsi nommée, parce qu'elle fait feu et fumée dans l'air, faisant rayon à manière de chevelure.

S'apelavan... La tersa, Gallia comata.

L'Arbre de Batalhas, fol. 57.

Elles s'appelaient... La troisième, Gaule chevelue.

IT. Comato.


Comb, adj., courbe.

Una possessio que fossa drecha de un costat e de l'autre costat fossa comba.

Sia drecha de un costat, et de l'autre costat sia cumba.

Trad. du tr. de l'Arpentage, c. 40.

Une possession qui fût droite d'un côté et de l'autre fût courbe.

Soit droite d'un côté, et de l'autre côté soit courbe.

L'espagnol a dans ce sens le verbe combar, courber.

2. Comba, s. f., vallon, vallée. (lat. cumbis, de Cumbis apellido)

Voyez Fortia d'Urban, Disc. sur les Ann. du Hainaut, t. V, p. 172.

Qu'es plan o que es comba.

A. Daniel: Lanquan son.

Ce qui est plaine ou ce qui est vallon.

Era non vey pueg ni comba

On fuelha ni flors paresca.

E. Cairel: Era non vey.

Maintenant je ne vois hauteur ni vallon où feuille ni fleur paraisse.

Fig. Pois de beutat son las autras en comba.

A. Daniel: Si m fos amors. 

Puisque les autres sont en vallon pour la beauté.

ANC. FR. Li os chevauche par tertres et par combes.

Roman de Garin le Loherain, p. 96.

Estans où chemin royal en une combe ou vallée.

Lett. de rém. de 1425. Carpentier, t. 1, col. 1232.

Ne dote mont, conbe ne val.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 56.

ESP. Comba. (valle; chap. La cometa de Beseit, una valleta per aon corre l'aigua cuan plou prou, desde los comellassos hasta lo toll de Rabosa; tamé es una acometuda. Comellassos té que vore en la paraula que seguix, combel)

3. Combel, s. m., vallon, ravin.

O combas o combels.

Tit. de 1275: Bibl. du R., fonds de Villevieille.

Ou vallées ou vallons.

4. Cathacumba, s. f., catacombe.

En I potz... a cathacumbas... Que ela leves lo cors... de cathacumbas...

Cat. dels apost. de Roma, fol. 11 et 26.

En un puits... aux catacombes... Qu'elle levât le corps... des catacombes.

PORT. (ESP. chap.) Catacumba. IT. Catacomba.


Combinar, v., lat. combinare, combiner, joindre.

Que los dits senhors se combinaran entre lor.

(chap. Que los dits siñós se combinarán entre ells.)

Tit. de 1409. Bosc, Mém. du Rouergue, t. 1, p. 250.

Que lesdits seigneurs se combineront entre eux.

Part. pas. En aquesta guiza so combinatz et ordenatz.

De quatre qualitats combinadas ab quatre humors.

(chap. De cuatre cualidats combinades en cuatre humors.)

Eluc. de las propr., fol. 109 et 94.

Sont combinés et ordonnés en cette manière.

De quatre qualités combinées avec quatre humeurs.

2. Combinatiu, adj., combinatif, qui peut être ou qui est combiné, joint,

mêlé.

Combinatiu son quant son pronunciat ses interrogatio coma... 

Quals es la maire, talhs es la filha.

Combinatiu, collectiu. Leys d'amors, fol. 48 et 46.

Ils sont combinatifs quand ils sont prononcés sans interrogation comme... Quelle est la mère telle est la fille.

Combinatif, collectif.


Comeder, v., lat. comedere, manger, dévorer.

Part. prés. Cuma foc comedent lenha secca.

(chap. Com a foc minján, devorán, tragán, lleña seca.)

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

Comme feu dévorant bois sec.

2. Comestio, s. f., lat. comessatio, manger, repas.

Tu mandas al malaute layssar la sua comestio.

En yvern aprop la comestio.

Trad. d'Albucasis, fol. 10 et 52.

Tu ordonnes au malade de quitter le sien manger.

En hiver après le repas.


Comensar, Comenhar, v., commencer.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 249.

Ab joi mov lo vers e 'l comens.

B. de Ventadour: Ab joi.

Je pousse le vers et le commence avec joie.

C'al jorn c'om nais, comenssa a morir.

(chap. Que lo día que hom (un home) naix, escomense a morí. Hom naix : se naix, a vegades es impersonal, com “se nace” en castellá.)

G. Faidit: Chascus.

Qu'au jour que l'homme naît, il commence à mourir.

Quar en vos nays e comensa

Beutatz e conoyssensa.

Augier: Per vos belha.

Car en vous naît et commence beauté et connaissance.

Qui ben comensa e pueissas s'en recre,

Mielh li fora que non comenses re.

P. Vidal: Si col paubres.

Qui commence bien et puis s'en lasse, mieux lui serait qu'il ne commençât rien.

Substantiv. Al comenchar auzi tal re.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

J'entendis telle chose au commencer.

ANC. IT. Col pari tuo comenza...

La patienza

Qui comenza.

Barberini, Docum. d'amore, p. 31 et 199.

CAT. Comensar. ESP. Comenzar. PORT. Começar. IT. MOD. Cominciare. (chap. escomensá: escomenso, escomenses, escomense, escomensem o escomensam, escomenséu o escomensáu, escomensen.)

2. Comens, s. m., commencement.

Al prim comens del ivernal.

Marcabrus: Al prim.

Au premier commencement de l'hiver.

Al comens del cosselh intret don Bos.

Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 78.

Le seigneur Bos entra au commencement du conseil.

ANC. CAT. Comens.

3. Comensamens, s. m., commencement.

Dieus, que comensamens es de tota fazenda.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Dieu, qui est commencement de toute action.

Car en tot bon comensamen

Deu aver melhor fenimen.

G. Magret: En aissi m.

Car en tout bon commencement doit avoir meilleure fin.

CAT. Comensament. ANC. ESP. Comenzamiento. PORT. Começo. IT. Cominciamento. (chap. Escomensamén, escomensamens.)

4. Comensansa, s. f., commencement.

Per la bona comensansa

Mi nais jois e alegransa.

B. de Ventadour: Ab joi mov.

Par le bon commencement me naît joie et allégresse.

De totz bes comensansa e fis.

P. Vidal: Per mielhs sofrir.

Commencement et fin de tous biens.

ANC. CAT. Comensenza. ANC. IT. Comincianza.

5. Comensailla, s. f., commencement.

Podetz auzir la comensailla.

Roman de Jaufre, fol. 1.

Vous pouvez ouïr le commencement.

ANC. FR. L'oevre de boine commenchaille

Qui aura boine definaille.

Le Bestiaire, Ms. Carpentier, t. II, col. 35.

Sont les commençailles hideuses.

G. Guiart, t. II, p. 176.

6. Comensaire, Comensador, s. m., qui commence, commençant.

Que m fo comensaire

D'esquivar maltraire.

Giraud de Borneil: Aras si m fos.

Vu qu'il me fut commençant d'éviter mauvais traitement.

Quar Dieus dona a bon comensador

Bona forsa tan qu'es bona la fis.

G. Figueiras: Totz hom qui.

Car Dieu donne bonne force à bon commençant tellement que la fin est bonne.

ANC. FR. Jà estoit empoint comme le commenceur et entrepreneur de l'emprinse. (N. E. entrepreneur, emprendedor, emprinse, empresa.)

Hist. de Jehan de Saintré, t. II, p. 236.

IT. Cominciatore. (chap. Escomensadó, escomensadós, escomensadora, escomensadores.)

7. Acomensar, v., commencer.

Pueys c'an complit lo vot c'avian acomenzat.

V. de S. Honorat.

Puisqu'ils ont accompli le voeu qu'ils avaient commencé.

E acomensa a foire e a minar.

V. et Vert., fol. 41.

Et il commence à bécher et à miner.

8. Acomensamen, s. m., commencement.

Can son acomensamen de razo o de locutio.

Leys d'amors, fol. 59.

Quand elles sont commencement de raisonnement ou de locution.

9. Encomensanza, s. f., commencement.

A l'encomensanza

Dic qu'el mals qu'ai fait, al be,

Ses tot comt', avanza.

B. Zorgi: Jesu Crist.

Au commencement je dis que le mal que j'ai fait, sans tout compte, surpasse le bien.

10. Recomensar, v., recommencer.

Recomensa lo chaples de la guerra mortal.

Guillaume de Tudela.

Le carnage de la mortelle guerre recommence.

IT. Ricominciare. (chap. En ves de di re-escomensá o rescomensá diém torná a escomensá, o, ya hi torne lo capsot.)

Cometa, s. f., lat. cometa, comète.

E ichia d'aquesta cometa una flamma espandida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 192.

Et il sortait de cette comète une flamme épanouie.

Quo es l'estela caneta

E l'autra dicha cometa.

Brev. d'amor, fol. 37.

Comme est l'étoile petite chienne et l'autre dite comète.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Cometa.


Comjat, Conjat, s. m., lat. commiatus, congé, permission.

Loc. E prenc conjat del repaire

On fui tan gent aculhitz.

Bertrand de Born: S'abrils.

Et je prends congé du séjour où je fus si agréablement accueilli.

Mas de tot jois me lais,

E pren comjat de chantar derenan.

Pons de Capdueil: De totz caitius.

Mais je me sépare de toute joie, et prends congé de chanter désormais.

ANC. FR. Atant prist li garçons congiet.

Roman du châtelain de Couci, v. 2987.

Qu'il prene de ce faire congiet au prevost.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 417.

CAT. Comiat. IT. Congedo. (ESP. chap. Despedida.)


2. Comjiar, v., congédier, renvoyer.

De mon cor brau orguelh comji.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

De mon coeur fier je congédie orgueil.

ANC. FR. Issiez tantost hors de ma terre,

Quar je vous en congie sanz doute

E la vous vée e deffens toute.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 301.

Les Espaingnols congièrent tous les Anglois, hommes et femmes, serviteurs de ladite royne.

Monstrelet, t. I, fol. 83.

3. Acomjadar, v., congédier, renvoyer.

Ieu dic per dreg c'acomjadar

Lo deu sela que l'emparet.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Je dis avec justice que celle qui s'en saisit doit le congédier.

E amic que aiatz no acomjadatz.

Guillaume de Tudela.

Et ne renvoyez pas ami que vous ayez.

Part. pas. Bertrans de Born si fo acomjadatz de soa domna.

V. de Bertrand de Born.

Bertrand de Born fut ainsi congédié de sa dame.

ANC. CAT. Acomiadar. (ESP. Despedir) (N. E. El occitano acomjadar, con una j que ya es una i, pasa al catalán como acomiadar. Esto es un prodigio de lingüística. En el castellano, que fijo o fillo pase a hijo, o quexar a quejar supondría que son dos lenguas diferentes, cuando son la misma en diferentes tiempos. No escribo los términos lingüísticos para que lo entienda mejor cualquiera que lea esto, catalanistas incluidos.)


Comoditat, s. f., lat. commoditatem, commodité.

Propria comoditat.

(chap. Propia comodidat. La segona erre de propria se pert al chapurriau, com passe al castellá. Propri passe a propi. Propris a propis, propries a propies.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 211.

Propre commodité.

CAT. Comoditat. ESP. Comodidad. PORT. Commodidade. IT. Comodità. (chap. comodidat, comodidats, está cómodo o cómoda.)

2. Comodament, adv., commodément.

Si comodament si pot far.

Fors de Bearn, p. 1084.

Si commodément se peut faire.

CAT. Comodament. ESP. Cómodamente. PORT. Commodamente. IT. Comodamente. (chap. cómodamen.)

3. Incommoditat, Encomoditat, s. f., lat. incommoditatem, incommodité.

Aucuna incommoditat.

(chap. Cap incomodidat; cap : ninguna)

Tit. de 1478. DOAT, t. CXX, fol. 204.

Aucune incommodité.

Per motas encomoditatz o per motz damnatges.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 113.

Par plusieurs incommodités ou par plusieurs dommages.

CAT. Incomoditat. (N. E. El occitano – provenzal incommoditat pasa al catalán como incomoditat. O sea, que perdiendo una m que no se pronuncia, resto del latín incommoditatem, ya tenemos una lengua diferente al occitano. Claro, por eso los catalanes escriben “oc, och, hoc” : sí afirmativo todavía en 1461, e incluso hay textos posteriores al 1500 donde se puede encontrar esta partícula clarísima de la lengua de Oc, òc, och, hoc; este hoc afirmativo no es el mismo que el latín hoc que pasa a “ho”, también visto escrito “o” “ho faré”, “ho diré”. resposta de hoc o de no)

ESP. Incomodidad. PORT. Incommodidade. IT. Incomodità.


Comol, s. m., lat. cumulus, comble, tas, amas, meule.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 267, et t. III, p. 107.

Olivas si devo en un comol ajustar.

(chap. Les olives se deuen en un mun ajuntá: amuntoná, amontoná.)

Totas las peyras que so en un comol.

Fe, ab forcas regirat, apres en comol ajustat.

(chap. literal: Lo fenás, en forques regirat, después en un mun ajuntat: en gavelles, garbes. Lo fenás : feno : heno : foin fransés.)

Eluc. de las propr., fol,. 216, 279 et 209.

Olives se doivent rassembler en un tas.

Toutes les pierres qui sont en un amas.

Foin, retourné avec fourches, après rassemblé en meule.

ANC. CAT. Cumuli. ESP. Colmo (cúmulo). PORT. Cumulo. IT. Colmo. (chap. Aixó es lo colmo, ple a cormull, cúmul de desgrassies; caramullo)

2. Comol, adj., comble.

Una emina comola de seguel... La sobredicha emina comola.

Tit. de 1246. DOAT, t. CXXXIX, fol. 54.

Une émine de seigle comble... La susdite émine comble.

Venda lo a mesura rasa, mas empero de notz sia comola.

Cout. de Moissac. DOAT, t. CXXVII, fol. 8.

Qu'il le vende à mesure rase, mais pourtant que celle de noix soit comble.

Que set enaps de fust e tres de veire

Bet en un jorn grans e comols et ples.

Palais: Mot m'enoia.

Qu'il but en un jour sept coupes de bois et trois de verre grandes, combles et pleines.

Fig. Comols de totz mals estars.

Le moine de Montaudon: Gasc pec.

Comble de tout mal-être.

ESP. Colmado. IT. Colmo.

3. Cumular, v., lat. cumulare, cumuler, recombler.

Cumular lur dota e venir a division et succession de la hereditat.

Statuts de Provence, Julien, t. 1, p. 433.

Recombler leur dot et venir à division et succession de l'héritage.

CAT. Curmullar. ESP. PORT. Cumular. IT. Cumulare.

4. Cumenalar, v., assembler, amasser.

Esser fatz manentz en bonas obras cumenalar.

Trad. de la Ire Épître de S. Paul à Timothée.

Être faits riches à amasser bonnes oeuvres.

5. Molon, s. m., lat. cumulum, amas, tas.

Fag avia gran molon de legna.

(chap. literal: Fet habíe gran mun de lleña. Ell habíe fet un gran mun de lleña. Clapé.)

V. de S. Honorat.

Il avait fait un grand amas de bois.

La beutat que par als huelhs en aquell cors coma neus sobre un molon de fems. V. et Vert., fol. 31.

La beauté qui paraît aux yeux en ce corps comme neige sur un tas de fumier.

An faitz dels draps un tal molon

Desotz lo rei que, s'el cazes,

Non crei que gran mal se fezes.

(chap. literal: Han fet dels draps un tal mun, clapé, daball del rey que, si ell caiguere, no crec que gran mal se faiguere.)

Roman de Jaufre, fol. 5.

Ils ont fait un tel tas d'habits sous le roi que, s'il tombait, je ne crois pas qu'il se fît grand mal.

ANC. CAT. Molló.

6. Amolar, v., amasser, entasser, amonceler.

Graisans ni sers que s'amola

No m fai espaven.

Marcabrus: Quan la.

Crapaud ni serpent qui s'amasse ne me fait épouvante.

ANC. FR. Tremblotant et s'amouselant en rond comme un peloton.

Contes d'Eutrapel, fol. 184. 

7. Acomolar, v., lat. accumulare, accumuler, augmenter.

Sa fama per tot al entorn acomolava.

V. de Santa Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 269.

Sa renommée par tout à l'entour augmentait.

CAT. ESP. Acumular. PORT. Accumular. IT. Accumulare. (chap. Acumulá.)

8. Demolition, s. f., lat. demolitionem, démolition.

La dita demolition e destruction.

(chap. La dita demolissió y destrucsió.)

Chronique des Albigeois, col. 56.

Ladite démolition et destruction.

CAT. Demolició. ESP. Demolición. PORT. Demolição. IT. Demolizione.

9. Demolhir, v., lat. demoliri, démolir.

Los castels de sa terra... los quals so de defensa fara abatre e demolhir. (chap. Los castells de sa terra... los cuals son de defensa fará abatre y demolí, sorsí, derrumbá, etc. Un catalá o castellá sense castell es com una tortuga sense clasca.)

Chronique des Albigeois, col. 31.

Fera abattre et démolir les châteaux de sa terre... lesquels sont de défense.

Part. pas. Presa e demolida per los de la dita armada.

Chronique des Albigeois, col. 9.

Prise et démolie par ceux de ladite armée.

CAT. ESP. (demoler) PORT. Demolir. IT. Demolire.

10. Encombre, s. m., encombre.

Encombre no li meta. Titre de 1067.

Ne lui mette encombre.

IT. Ingombro.

11. Encombrier, Encombrer, Engombrer, s. m., encombre, obstacle, embarras, empêchement.

Las cadenas li romp e tot l'autre encombrier.

(chap. Les cadenes li romp, trenque, y tot l'atre engorro, obstácul.) 

V. de S. Honorat.

Il lui rompt les chaînes et tout l'autre obstacle.

Lauzenjador fan encombriers

Als cortes.

Rambaud d'Orange: Als durs.

Les médisants font embarras aux courtois.

Ni no sabem carreira, via, ni semdier

Ab que poscam estorcer al mortal encombrier.

Guillaume de Tudela.

Et nous ne savons rue, voie, ni sentier avec quoi nous puissions échapper au mortel encombre.

Eu l'ausi dir en un ver reprover:

Per trop parlar creisso maint engombrer...

Jesu lo gart de mal e d'emcombrer.

Aimeri de Peguilain: Lanquan chanton.

Je l'entendis dire en un vrai proverbe: Pour trop parler croissent maints embarras...

Jésus le garde de mal et d'encombre.

ANC. FR. Tel cuide sa honte vengier

Qui porchace son enconbrier...

Qui dit qu'entre bouche et quillier

Avient soveut grant enconbrier. (soveut : sovent)

Roman du Renart, t. 1, p. 16 et 153.

Ardirent seize ou dix-sept villages, puis s'en retournèrent à Gand sans encombrier. Monstrelet, t. II, fol. 49.

12. Encombratje, s. m., encombre.

Ieu prec Dieu, com homs iratz,

Que us don mal encombratje.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Je prie Dieu, comme homme irrité, qu'il vous donne mal encombre.

13. Encombrament, s. m., encombre, empêchement, encombrement.

En enois et encombramens.

Esperdut: Qui non.

En ennuis et empêchements. 

Ses tot encombramen. Leys d'amors, fol. 38.

Sans tout empêchement.

ANC. FR. Jo vus asséur léaument,

Jà n'i aurez encumbrement.

Marie de France, t. 1, p. 414.

IT. Ingombramento.

14. Encombros, adj., embarrassé, souillé.

Aras pot hom lavar et esclarzir

De gran blasme silh que son encombros.

Cercamons ou P. Bremond Ricas Novas: Pois nostre.

Maintenant on peut laver et éclaircir de grand blâme ceux qui sont souillés.

ANC. FR. Granz, parfundes e encombroses.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 51.

Et vest sa robe séculiere

Qui mains encombreuse li ere.

Roman de la Rose, v. 19636.

… Vous gardez d'encombreux accidents.

R. Garnier, Trag. d'Hippolyte, act. I, sc. 1.

15. Encombrar, v., embarrasser, entacher, souiller.

Per tal tem que la mort m'encombre.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

C'est pourquoi je crains que la mort m'empêche.

Olivier a lo rey del colp si encombrat

Que dels estrieups li son abdos los pes ostat.

Roman de Fierabras, v. 1139. 

Olivier a tellement embarrassé le roi du coup, que les deux pieds lui sont ôtés des étriers.

El fetz VII peccatz mortals per que encombret cels que devion naisser de lhuy. Liv. de Sydrac, fol. 12.

Il fit sept péchés mortels par quoi il entacha ceux qui devaient naître de lui.

Ben es auras

Totz crestias

Qu'el mezeis si vol encombrar.

Pierre d'Auvergne: Be m.

Tout chrétien qui veut lui-même se souiller est bien fou.

Part. pas. De diversas lagezas ero si encombratz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 223.

Ils étaient si souillés de diverses taches.

Tot lo segle es encombratz

Per un arbre que i es nascutz.

Marcabrus: Pois l'inverns (: l'iverns).

Tout le siècle est embarrassé par un arbre qui y est né.

ANC. FR. Mon pechié m'a encombré.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 47.

L'on cuidoit que l'empereur eust envoié ses messages plus pour nous encombrer que pour nous délivrer.

Joinville, p. 93.

Vos estes céans encombrés et assaillis.

Roman français de Fierabras.

ANC. CAT. Encombrar. IT. Ingombrare.

16. Desemcombrar, v., désencombrer.

Res no m val un sol trays

Al pas desemcombrar.

Giraud de Borneil: Dels belhs.

Rien ne me vaut un seul effort pour désencombrer le passage.

A lor poder las los desencombreran et delivreran de totz contrasts.

Tit. de 1310. DOAT, t. XXXVIII, fol. 164.

Selon leur pouvoir les leur désencombreraient et délivreraient de tous obstacles.

ANC. FR. Tu ne dois pas désencombrer

Celui qui te velt mal mener...

Amis, se ce est vérité

Que tu m'as ici aconté,

Ge t'en cuit bien désencombrer.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 74 et 116.

IT. Sgombrare.