Mostrando las entradas para la consulta tingueren ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tingueren ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.

viernes, 26 de julio de 2024

1. 9. De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

O u hay ensomiat o u hay vist; yo crec que es lo segón. ¡Y en quina ocasió y cóm u vach vore! Encara me bull la sang y me se ensén lo coraje de pensáu. ¡Cobart! Allí debía morí, allí debía acabá, que esta va sé la seua intensió o lo seu aturdimén. Pero me va salvá l'ángel antic de Pedro Saputo perque sabíe que passán lo tems había de tindre la inspirassió de escriure la seua vida. Agraíxco la seua protecsió, y cumplixco lo encárrec de la Providensia.  

Tenen los de Almudévar, a la part del poble que mire cap a Saragossa, un santuari y capella de la nostra Siñora de la Corona a un puch o eixecada aon a un atre tems estáe lo castell dels moros

Y com la habíen renovat de la seua dixadesa y ruines van volé tamé pintala, buscán pera la obra un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes; éste va demaná tressentes libres jaqueses per lo seu traball en la condissió que ell ficaríe los colós y l'aigua llimpia.

un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes

U va sabé lo chiquet Pedro Saputo y se va alegrá mol perque volíe sabé de pintura, faltanli entre atres coses vore la compossisió y mescla dels colós, ya que al dibuix habíe arribat al extrem de primor y fassilidat. Va aná al mestre Artigas y li va di que lo prenguere com aprendís y criat; y la primera vegada no va volé. Pedro va rogá, suplicá, y veénlo sempre du li va di una mica enfadat pero templadamén:

- Miréu, pos, siñó mestre Artigas, que vullguéu o no vullgáu yo hay de sé lo vostre discípul; y si no, lo vostre mestre. 

Lo va mirá entonses lo mestre Artigas, va menejá lo cap y va contestá: 

- Yo tos admitixgo, chiquet Pedro, perque me es impossible fé un atra cosa obliganme una forsa secreta que no sé lo que es; pero entén que sirás lo meu discípul mentres sápigues menos que yo y may lo meu mestre encara que arribos a pintá milló que Miguel Ángel, perque per an aixó han de passá mols añs y yo soc ya vell, que ting sixanta y nou añs, y an ixa hora que me buscon al món. 

Y tots se van admirá de que lo mestre Artigas li haguere contestat tan blanamen, perque ere de condissió mol aspra, de voluntat absoluta y de opinió forta y asserada.

Van escomensá, pos, a pintá; y lo primé que lo mestre li va enseñá va sé a moldre los colós; y Pedro li preguntáe moltes vegades cóm se mesclaben y quina diferensia ñabíe dels que portáen oli als que no ne dúen, en atres coses del art. Lo mestre Artigas se importunabe, pero unes vegades de bona gana, y atres de mala, satisfée al discípul; y alguna tamé se quedabe mut o li allargáe una clatellada per resposta. Pero ell no se aburríe ni arredráe, sino que cada día procuráe servil en mes afissió y tornáe a les preguntes.

Habíen demanat los del consell al mestre Artigas que primé pintare parres y muixons y después lo que vullguere; y va pintá a la faixa del altá a la má dreta un abre en una parra y mols muixons an ella picán los raíms; y a la punta de un sarmén que fée eixí per un costat va pintá un corv. Li va di entonses Pedro: 

- Siñó mestre Artigas, si me done llissensia li diré una cosa que observo an esta pintura. La hi va doná, y va di:

Lo corv. Edgar Allan Poe.

- Astí hau pintat un corv a la parra, y los corvs mes van als muladás que a les viñes. Una garsa quedaríe milló. Se va assombrá lo mestre Artigas per l'atrevimén del discípul, y li va maná que callare y no sen ixquere de moldre los colós. Va passá un rato, y un atra vegada va di Pedro Saputo:

- Pos encara si me donáreu llissensia diría un atra cosa, siñó, mestre meu. 

- No te la dono, va contestá éste mol alsada la veu. 

- Es una cosa sense importansia, va replicá lo sagal: volía di a vostra mersé que lo corv té que pesá tan com una gallina o poc menos; y de raó hauríe de fé inclinás eixe sarmén solt, y la vostra mersé lo ha pintat tan tiesso com si fore de asser o lo corv estiguere fofo. Al sentí aixó va sé tan gran la rabia del mestre Artigas, que no podén atiná en les paraules va acudí al cacharro dels colós que teníe entre les mans y la hi va aviá en molta furia, chafanse en trossets contra enterra perque lo chiquet va esquivá lo tiro, y va di:

- No vull pintá mes, perque eres un llauradó, un descarat, un insolén, un perillán, un grandíssim bellaco. Y va cridá al poble, y ajuntanlos a la plassa los va di, que mentres tingueren al poble al atrevit de Pedro Saputo, no pintaríe la capella. Entonses Pedro Saputo va demaná llissensia pera parlá y va contá lo que habíe passat en lo seu mestre; y li van doná la raó y lo van aprobá, y no van volé que sen aniguere del poble.

- Pos men aniré yo, va contestá mol emborrascat lo mestre Artigas. 

- Anéu en hora bona, van cridá tots; pero que no se pinto la capella. Y Pedro Saputo eixecán la veu desde una pedra va di al poble: 

- Si lo mestre Artigas sen va y vatres voléu yo pintaré la capella. 

- ¡Que la pinto, que la pinto!, va cridá lo gentío. Y lo justissia y lo consell en los prohomens del poble van encarregá la pintura a Pedro Saputo. Ell entonses mol contén va di:

- Ara miréu, poble de Almudévar; yo pintaré la capella de la nostra Siñora de la Corona, pero me hau de doná lo mateix que li donáeu al mestre Artigas. Y lay van prometre. Los va preguntá qué volíen que pintare, y no sabíen qué dili. Y va torná a preguntáls: 

- ¿Voléu que pinta lo que veéu o lo que no veéu? 

Y van contestá tots: 

- Lo que no veém. 

- Pos yo, va di ell, u pintaré, y tos ha de agradá.

Inmediatamen sen va aná cap a la capella y va borrá lo que habíe pintat lo mestre Artigas, que ere poca cosa. Tres mesos va está pintán, y va acabá l' obra y va di al poble a la plassa: 

- La pintura está acabada. Ara vull que la ermita estigue vuit díes uberta pera que vaiguen a vórela tots los del poble, grans y minuts, sabuts y ignorans, y que si algú trobe defectes a la pintura me los digue pera enmendáls. Y van aná tots a vórela y ningú va trobá cap falta, sino al contrari, lo alabáen mol y díen: 

- ¿Cóm sap fé aixó lo fill de la pupila, que es un chiquet y ningú la hi ha amostrat? Pero li van di que no enteníen les escenes que habíe pintat ni la intensió de ixos cuadros. Y ell los va di: 

- Escolteume, fills de Almudévar: yo tos vach preguntá si había de pintá lo que veéu o lo que no veéu, y me vau contestá que pintara lo que no veéu. Pos be: segons ixa paraula, yo tos hay pintat a un lienzo dos cuadros; la un es un olivá, y l’atre una viña, que són coses que pera vore teniu que aná a Huesca y al Semontano; pero lo que es al vostre lloc no les veéu per dixats y dropos

Al atre lienzo ñan dos cuadros mes; la un es una dona de casa seua mol asseada y cuidada, mol atenta, modesta y aplicada a la seua faena y a la inteligensia de les coses del gobern doméstic, la volten dos chiquets y una chiqueta, fills seus mol grassiosos, llimpios, asseats, ben vestits y criats; que tamé es cosa que no veéu al vostre poble. Al atre ña una sogra y una nora minchán les dos a un plat mol concordes, amigues y ben animades entre elles: cosa que tampoc veéu a la aldea. Per lo voltán y per l'aire ñan bosques, fieres y muixons, nugols, y atres coses segons me s'anáen ocurrín, importabe poc que foren estes o datres. Y a dal a la bóveda o sel de la capella hay pintat a María Santíssima en les mans tancades perque no ña an este poble qui les óbrigue en orassions devotes y sinseres, y la obligo a obriles pera dixá caure damún de vatres les bendissions de que les porte plenes.

Al sentí esta explicassió se van quedá tots espantats de la sabiduría de les pintures, y van cridá mol rato en gran ardó y jubileu: 

- ¡Es verdat!, ¡es verdat! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva lo fill de la pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y lo van agarrá y lo van portá a muscles a casa seua alabanlo y cantán a la seua gloria y lo van presentá a sa mare y li van di que ere la dona mes dichosa del món. Ella lo va ressibí plorán de goch, y va doná a tots les grassies per aquell favor que mostraben a son fill.

domingo, 2 de junio de 2024

Lexique roman; Melodia - Reminiscencia


Melodia, s. f., lat. melodia, mélodie.

Cant aquestas II partz del cor se acordon, elas fan mot dous cant e doussa melodia. V. et Vert., fol. 59.

Quand ces deux parties du coeur s'accordent, elles font moult doux chant et douce mélodie.

La gran melodia

Que an los benhauratz en l' auta ierarchia. V. de S. Honorat. 

La grande mélodie qu'ont les bienheureux dans la haute hiérarchie. 

Redo dossa et plazent melodia. Eluc. de las propr., fol. 281.

Rendent douce et agréable mélodie.

Siei compaynon cantavan mirabla melodia. V. de S. Honorat.

Ses compagnons chantaient admirable mélodie.

CAT. ESP. (melodía) PORT. IT. Melodia. (chap. melodía, melodíes.)

2. Melodios, adj., lat. melodus, mélodieux.

Ab sos melodios e prims. La Crusca provenzale, p. 100. 

Avec airs mélodieux et délicats. 

So es cant melodios. Leys d'amors, fol. 7. 

C'est chant mélodieux. 

Cansos... melodiosas. Eluc. de las propr., fol. 69.

Chansons... mélodieuses. 

PORT. Melodiozo. IT. (ESP.) Melodioso. (chap. Melodiós, melodiosos, melodiosa, melodioses; melódic, melodics, melódica, melódiques.

ESP. Melódico.)


Melota, s. m., du lat. melis, blaireau.

Melota... es nom de taysho.

Aquesta liquor amo trop alcunas bestias, qual es melota.

Eluc. de las propr., fol. 259 et 272.

Blaireau... c'est le nom de taisson.

Cette liqueur aiment beaucoup quelques bêtes, tel est le blaireau.

2. Melota, s. f., lat. melota, peau garnie de son poil, fourrure.

Ab pel mot peluda, dita melota. Eluc. de las propr., fol. 259. 

Avec peau moult velue, dite fourrure.


Mels, Meils, Mielhs, Miels, adv. comparatif, lat. melius, mieux.

Sap ben dir e mielhs faire.

(chap. Sap be di y milló fé.)

Aimeri de Peguilain: Pus descobrir. 

Sait bien dire et mieux faire.

On plus vau, mielhs am e mais vuelh.

Berenger de Palasol: Mais ai.

Où plus je vais, mieux j'aime et plus je veux. 

ANC. FR. Se bien l'ont fet, mielx le feront.

Roman de Rou, v. 11251. 

Loc. Dona, si m don vostr' amor Dieus,

Cen tantz soi miels vostres que mieus. 

Arnaud de Mareuil (Marueil): Dona genser. 

Dame, si Dieu me donne votre amour, cent (fois) autant je suis mieux vôtre que mien.

El vos volia meils que ad home del mon. V. de Bertrand de Born.

(chap. Ell tos volíe mes que a cap home del mon.)

Il vous voulait mieux (plus de bien) qu'à homme du monde.

Pero maltraitz ni afans 

No m dezenansa ni m te 

De vos servir mielhs de be.

Aimeri de Peguilain: Eissamen cum. 

Pourtant persécution ni peine ne me décourage ni me retient de vous servir mieux que bien. 

Mielhs de dompna, quan vei vostre cors gen. 

Richard de Barbezieux: Atressi com Persavaus. 

Mieux de dame, quand je vois votre corps gentil. 

Adv. comp. Las trips s'ajosteron aqui,

Tut li home qui mielz e mielz. 

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Les tribus s'assemblèrent là, tous les hommes à qui mieux mieux.

ANC. FR. I acoururent que mieus mieus. Roman du Renart, t. IV, p. 275. Dances et chières à merveilles 

D' ungz et d' autres à qui mieulx mieulx. 

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 35.

Dieus don li bona via tener

De ben en mielhs e de pretz en poder.

Hugues Brunet: Per lo dous. 

Dieu lui donne bonne voie à tenir de bien en mieux et de mérite en puissance. 

ANC. FR. De bien en mieulx renouvelloient les biens.

Hist. de J. de Saintré, p. 203.

IT. Quando montar credea di bene in meglio. 

Redi, (Dittiram.) Ditirambo, v. 22. 

Pero m'a fait Amor tan d'onramen

Que mais e meils, ab ferm cor natural, 

Am que nuls hom.

P. Raimond de Toulouse: De fin' amor. 

Pourtant Amour m'a fait tant d'honneur que plus et davantage, avec coeur ferme et naturel, j'aime que nul homme. 

Substant. Dic vos que m par vilania,

Qui partis, e qui 'l mielhs se tria. 

Bernard de Rovenac: D'un sirventes. 

Je vous dis que (cela) me paraît vilenie, qui partage, et qui se choisit le mieux.

Mas elha m deu mon mielhs triar. 

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Mais elle me doit trier mon mieux. 

Loc. Era nos a mostrat Mortz que pot faire, 

Qu'a un sol colp a lo mielh del mon pres. 

G. Faidit: Fortz chausa. 

(chap. Ara mos ha mostrat la Mort qué pot fé, que en un sol cop ha lo milló del món pres.)

Maintenant la Mort nous a montré ce qu'elle peut faire, vu qu'à un seul coup elle a le mieux du monde pris.

Ab dels mels de la vila e dels emparentatz.

Guillaume de Tudela. 

Avec des mieux de la ville et des apparentés. 

ANC. FR. Là fu li mielx, là fu li plus. 

Li plus de la chevalerie, 

E li mielx de la baronie. 

Roman de Rou, v. 13070 et 16267. 

Subst. comp.

Pero 'l miels del miels que hom ve, 

Mi dons, que val mais que valors, 

En pot leu far acordamen.

Folquet de Marseille: Mout i fetz. 

Pourtant le mieux du mieux qu'on voit, ma dame, qui vaut plus que valeur, en peut facilement faire accord.

ANC. CAT. Mills.

2. Melhor, Meillor, Melher, Meilher, Mielher, Meiller, adj. comparatif, lat. melior, meilleur. 

Ades m' agr' obs, sitot s' es bos,

Mos chans fos mielhers que non es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars.

Maintenant j'aurais besoin, quoiqu'il soit bon, que mon chant fût meilleur qu'il n'est.

Pero bon m' es, mas mielher volgra fos. 

Giraud le Roux: Auiatz la. 

Pourtant bon m'est, mais meilleur je voudrais qu'il fût.

Précédé de l'article ou suivi de DE, qui se traduit ordinairement par QUE, ce mot exprimait le superlatif.

Pus, domna, etz la meilher.

G. Pierre de Casals: Be m plagra. 

Puisque, dame, vous êtes la meilleure. 

Si melher es dels pros.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

S'il est meilleur que les preux. 

Bona domna, meiller de las meillors.

Pistoleta: Sens e sabers. 

Bonne dame, meilleure que les meilleures. 

Loc. Dona meiller de bona,

E la genser c'om anc pogues vezer. 

G. Magret: Cel cui senhor. 

Dame meilleure que bonne, et la plus gentille qu'on pût oncques voir. Substant. Esperans' an tuit li meillor

Els vostres cars precs merceians. 

Folquet de Marseille: Si cum sel. 

Espérance ont tous les meilleurs aux votres chères prières produisant merci.

Vai s' en lo temps, e perdem lo melhor.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Le temps s'en va, et nous perdons le meilleur. 

ANC. FR. Oncques mais rois, ne quens, ne dus 

N' oïrent de millor estoire.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 80. 

La ville qui ere une des meillors. Villehardouin, p. 116.

Dona sa terre e son réalme

A son meillor parent Willealme.

Li dus ont chevaliers des meillors de Bretaingne.

De Bretaigne manda li meillors ensement.

Roman de Rou, v. 11918, 3943 et 2368.

L'ancien français avait changé OR en EUR, mais cette dernière désinence se conserva longtemps invariable pour les deux genres.

A la meilleur du royaume de France. 

Le Comte de Béthune. Ess. sur la mus., t. II, p. 170.

Puis comme un camp épars qui cherche meilleur place.

Philippe Hegemon, p. 28. 

CAT. Millor. ESP. Mejor. PORT. Melhor. IT. Migliore. (chap. Milló, millós.)

3. Melhoramen, Melhuramen, Meillurament, Milhoramen, Milhuramen,

s. m., amélioration, soulagement. 

Res que fassa ni que dia, 

No conosc que pros me sia, 

Ni no y vei melhuramen.

B. de Ventadour: Lo temps. 

Rien que je fasse ni que je dise, je ne connais pas que profit me soit, ni je n'y vois pas amélioration. 

Mas de la nostra part er lo milhuramen. Guillaume de Tudela. 

Mais de la notre part sera l' amélioration.

La domna conoc mantenent 

Que l'enfas ac meillurament.

V. de S. Honorat. 

La dame reconnut aussitôt que l'enfant eut soulagement.

ANC. CAT. Millorament. ESP. Mejoramiento. PORT. Melhoramento. 

IT. Miglioramento. (chap. Milloramén, milloramens.)

4. Melhurazo, Melhuirazo, Meilurazo, Meliurazo, s. s., lat. melioratio, amélioration, abonissement, soulagement.

Pus, domna, etz la meilher, ses duptansa, 

Ben deu venir a mi melhurazos.

G. Pierre de Casals: Be m plagra. 

Puisque, dame, vous êtes la meilleure, sans doute, il m'en doit bien venir amélioration. 

Ai ieu dicha tan gran meilurazo

Al vostre pretz.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

J'ai moi proclamé si grande amélioration pour votre mérite.

ANC. FR. S' impriment certaines dispositions d' empiremens ou de méliorations.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. IV, p. 334.

ANC. CAT. Melloraço. (chap. Millorassió, millorassions; millora, millores.)

5. Meilhuranza, Meilluranza, Megloranza, s. f., amélioration, avantage.

Totz hom qu' en vai, taing que sia menbratz,

Qu' el combatre y ha tan de meilluranza. 

B. Zorgi: Non lassarai.

Tout homme qui s'en va, il convient qu'il soit bien avisé, vu qu'au combattre il y a autant d'amélioration.

En l' orb trop aitan de megloransa 

Que jamais sols non ira volontiers.

P. Pelissier: Seingner Blacatz. 

Dans l'aveugle je trouve tant d'avantage que jamais seul il n'ira volontiers.

IT. Miglioranza. (chap. Milloransa, milloranses.)

6. Melhurier, Meillurier, s. m., amélioration, avantage, mieux.

No i conoisseretz melhurier. Brev. d'amor, fol. 124. 

Vous n'y connaîtrez pas amélioration. 

Trop a grans meilluriers

Sel que te gen los sieus e 'ls estranhers. 

T. de Rambaud, de Perdigon et d'Adhemar: Senher. 

A très grands avantages celui qui tient agréablement les siens et les étrangers.

Posco mermar o creisser de la tailla d'aquella persona segon lo meillurier o 'l pejurier que aura pres. Tit. de 1263. DOAT, t. CXLVI, fol. 31.

Puissent diminuer ou croître de la taille de cette personne selon le mieux ou le pire qu'elle aura pris.

7. Melhuros, adj., avantageux, fier.

Sos locx n'er melhuros.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Sa situation en sera avantageuse. 

Com joyos ni melhuros

En sia.

Cadenet: Camjada s' es. 

Comme joyeux et fier j'en sois.

8. Melhorar, Meillorar, Meillurar, Melhurar, Meluyrar, v., lat. meliorare, améliorer, élever, perfectionner, rendre meilleur.

Amors fa ill meillors meillorar.

Rambaud de Vaqueiras: Leu pot.

Amour fait améliorer les meilleurs.

Qualque re 

De que melhures ma razos.

G. Faidit: Ab chantar. 

Quelque chose par quoi ma raison se perfectionnât. 

Ben a malvatz cor e mendic

Sel qui ama e no s melhura.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon. 

Bien a mauvais coeur et perfide celui qui aime et ne s'améliore pas.

Bos seigner creis los sieus e 'lz meillura. 

Bernard de La Barthe: Foilla ni flors. 

Bon seigneur accroît les siens et les élève.

L' enrequi e 'l meilloret. V. du moine de Montaudon.

L' enrichit et l' éleva. 

Part. pas. Ab aisso m' a joy e deport rendut, 

E mon saber tenc en dreg meluyrat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

Avec cela m'a rendu joie et transport, et mon savoir tient justement amélioré.

ANC. FR.

L'aultre riche importun le long de la journée 

Avec flammes et fer meliore ses champs. 

Anc. trad. des Épîtres d'Horace, liv. II, p. 336. 

Partant désiroit de pouvoir traitter quelque chose de certain avec le roy, pendant qu'il estoit huguenot, afin de méliorer leur condition.

Mém. de Sully, t. 1, p. 182. 

ANC. IT. Uno ven meno, altro meilliora. Guittone d'Arezzo, Lett. 27.

CAT. Millorar. ESP. Mejorar. PORT. Melliorar. IT. MOD. Migliorare.

(chap. Millorá: milloro, millores; millore, millorem o milloram, milloréu o milloráu, milloren; millorat, millorats, millorada, millorades.)

9. Ameilhurament, s. m., amélioration.

De las reparations et dels ameilhuraments.

Tit. de 1358. DOAT, t. CXIV, fol. 103.

Des réparations et des améliorations.

10. Admilioracio, s. f., amélioration.

Aprop alcus dias retornet admilioracio de las suas disposicios.

Trad. d'Albucasis, fol. 26.

Après quelques jours revint amélioration des siennes dispositions.

11. Amilorar, v., améliorer. 

Que pessetz d' amilorar aquest loc. Philomena. 

Que vous pensiez d'améliorer ce lieu.

- Se prévaloir, faire le fier, s' avantager.

Amilorar de tan noble baro ni de tan pros quo el es. Philomena. 

Se prévaloir de si noble baron et de si preux comme il est.

(chap. Amillorá : millorá.)


Melsa, s. f., rate.

Melsa dona a la partida sinestra suppliment et perfeccio.

Contra inflacio de melsa.

Eluc. de las propr., fol. 56 et 212.

La rate donne à la partie gauche souplesse et perfection. 

Contre gonflement de rate.

CAT. Melsa. (chap. Melsa, melses; ESP. Bazo.)


Membrar, Menbrar, Nembrar, v., lat. memorare, remémorer, se rappeler, se souvenir, revenir en mémoire. 

En chantan m' aven a membrar 

So qu' ieu cug, chantan, oblidar.

Folquet de Marseille: En chantan. 

En chantant il m'arrive de remémorer ce que je pense, en chantant, oublier.

Qui be s membra del segle qu' es passatz. 

Sordel: Qui be s membra. 

Qui bien se souvient du siècle qui est passé. 

Li membre del fin cor qu' ieu l' ai.

Arnaud de Marueil: A guisa de. 

Qu'il lui souvienne de la pure affection que j'ai pour elle.

Si d' aquetz dos membrava 

Ad home.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Si de ces deux il souvenait à l'homme. 

Part. prés. Gloriosa, siatz de mi membrans. 

Guillaume d' Autpoul: Esperansa. 

Glorieuse, soyez de moi vous souvenant.

Hom que a merce d' ome chaitiu es membrans de se. 

Trad. de Bède, fol. 5.

L'homme qui a merci d'homme chétif est se souvenant de soi.

Part. pas. Mantas vetz m' es pueis membrat 

L' amor que me fetz al comjat. 

B. de Ventadour: Accossellatz. 

Maintes fois m'est depuis revenu en mémoire l'amour qu'elle me fit au congé.

Per so que nembrada en sia. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Pour qu'elle en soit remémorée. 

Mortz fuy per vos, don vos es mal membrat.

Folquet de Romans: Quan lo dous. 

Je fus mis à mort pour vous, dont il vous est mal souvenu. 

Loc. Baro, estem membrat e cert. Guillaume de Tudela.

Barons, soyons sûrs et certains.

- Prudent, bien avisé, renommé.

A drutz de bona domna tanh 

Que sia savis e membratz.

P. Vidal: Neu ni gel.

Il convient à amant de bonne dame qu'il soit sage et prudent.

Quar un effant pauc tenia 

En sa fauda, que durmia, 

E filava cum membrada.

G. Riquier: L'autr'ier. 

Car elle tenait dans son giron un petit enfant, qui dormait, et elle filait comme bien avisée. 

Apres si t demanda sos cavayers membratz. 

Roman de Fierabras, v. 4526. 

Après s'il te demande ses chevaliers renommés. 

Substantiv. Nescis als fatz,

E dregz e savis als membratz.

Giraud de Borneil: S' anc jorn. 

Simple avec les ignorants, et juste et sage avec les bien avisés. 

ANC. FR. Faites li de moi membrer.

Le Roi de Navarre, chanson XII. 

Bien l'en menbre et bien l'en sovient. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 228. 

Fu li bons rois Pépins à la chaire membrée. Roman de Berte, p. 155.

Gart que toz jors seit bien menbrez

Quels choses covienent à rei.

2e trad. du Chastoiement, cont. 22.

ANC. CAT. ESP. Membrar. PORT. Lembrar. IT. Membrare.

(chap. Memorá, fé memoria o membrá, recordá, enrecordá, enrecordassen.)

Memorá, fé memoria o membrá, recordá, enrecordá, enrecordassen

2. Membramen, s. m., souvenir, souvenance.

Mas non es dreitz c' om valens ni prezatz

Se recreza per aital membramen.

Sordel: Qui be s membra.

Mais il n'est pas juste qu'homme vaillant et prisé se décourage pour pareil souvenir.

(chap. Record, records o recuerdo, recuerdos.)

3. Membransa, s. f., souvenance, souvenir.

Sol qu' el cor aia de mi membransa.

Hugues Brunet: Cortezamen.

Seulement qu'au coeur elle ait de moi souvenance. 

Greu n' aura Dieus membransa 

D' aquels per cuy es oblidatz.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Difficilement Dieu en aura souvenance de ceux par qui il est oublié.

ANC. FR. Et dit Renart: Par la membrance, 

Par les plaies, par la mort beu. 

Roman du Renart, t. III, p. 46.

ANC. CAT. Membrança. ESP. Membransa. PORT. Lembranca (lembrança). IT. Membranza.

4. Membradament, adv., sciemment, en connaissance de cause.

Alcus membradament o per sa folor anava encontra.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXXXVII, fol. 221. 

Aucun sciemment ou par sa folie allait contre.

(chap. Aposta, en coneiximén de causa.) 

5. Memoria, s. f., lat. memoria, mémoire.

Bona memoria per ben retener. V. et Vert., fol. 9. 

Bonne mémoire pour bien retenir.

(chap. Bona memoria per a be retindre.)

Ela a memoria per qu'ilh remenbre las cauzas que so aoras trespassadas.

Liv. de Sydrac, fol. 10. 

Elle a mémoire pour qu'elle remémore les choses qui sont maintenant passées. 

Loc. Son filz, de bona memoria. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 82.

(chap. Son fill, de bona memoria : mort.)

Son fils, de bonne mémoire.

- Compte, état sommaire de ce qui est dû.

1 copia de las petitas memorias. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Une copie des petits mémoires. 

CAT. ESP. PORT. IT. Memoria. (chap. Memoria, memories.)

6. Memoratiu, adj., mémoratif. 

Apela Aristotil... la quinta virtut, memorativa. Eluc. de las propr., fol. 14.

Aristote appelle... la cinquième qualité, mémorative. 

PORT. IT. Memorativo. (chap. Memoratiu, memoratius, memorativa, memoratives.)

7. Memorial, adj., lat. memoriale, mémorial, avertissement.

Lo vestir que hom dona al paure li es coma memorial que pregue Dieu per aquell que fay aquella almorna. V. et Vert., fol. 78.

Le vêtement qu'on donne au pauvre lui est comme avertissement qu'il prie Dieu pour celui qui fait cette aumône.

- Subst. Mémoire, état sommaire d'un compte.

Per la copia dels memorials facha. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Pour la copie faite des mémoires.

CAT. ESP. PORT. Memorial. IT. Memoriale. (chap. Memorial, memorials.)

8. Comemoracio, Comemoratio, s. f., lat. commemoratio, commémoration.

Oratios ab comemoracio de la santa passio del filh de Dieu.

Brev. d'amor, fol. 100. 

Oraison avec commémoration de la sainte passion du fils de Dieu.

Per comemoratio e per gloria d'elh. Philomena.

Pour commémoration et pour gloire de lui.

CAT. Commemoració. ESP. Commemoracion (conmemoración). 

PORT. Commemoração. IT. Commemorazione. 

(chap. conmemorassió,  conmemorassions; v. conmemorá: conmemoro, conmemores, conmemore, conmemorem o conmemoram, conmemoréu o conmemoráu, conmemoren; conmemorat, conmemorats, conmemorada, conmemorades.)

9. Desmembrar, Demembrar, v., oublier. 

Que vuelha desmembrar mos peccatz, mas dolors. V. de S. Honorat.

Qu'il veuille oublier mes péchés, mes douleurs. 

Que non an demembran 

Mi ni negus de totz selhs que estan 

En est segle malvat, galiador.

R. Gaucelm: A Dieu. 

Qu'il n'aille pas oubliant moi ni nul de tous ceux qui sont en ce siècle méchant, trompeur. 

Part. pas. Quan si vol recordar de causa desmembrada.

Eluc. de las propr., fol. 18. 

Quand il veut se souvenir de chose oubliée.

ANC. CAT. Desmembrar. IT. Dismemorare. (chap. Desmemoriá : olvidá : pedre la memoria, com la desmemoriada mula vella de Desideri Lombarte.)

10. Desmemoriament, s. m., perte de la mémoire, folie.

Alienacio, o desmemoriament. Eluc. de las propr., fol. 50. 

Aliénation, ou perte de la mémoire.

(chap. Desmemoriamén : pérduda o pérdua de la memoria : demensia, Alzheimer.)

11. Dememoriar, v., priver de mémoire, être fou, insensé, extravaguer.

Part. pas. Aquels qui so fora uzagge de razo, o dememoriatz.

Eluc. de las propr., fol. 194.

Ceux qui sont hors d'usage de raison, ou insensés. 

ESP. Desmemoriar. (chap. Desmemoriá.)

12. Remembransa, Renembransa, s. f., souvenance, commémoration, ressouvenir.

Ades m' auci sa doussa remembransa.

Hugues de Saint-Cyr: Ses dezir. 

Sans cesse me tue sa douce souvenance.

Entorn lieys que m ten en remembransa. 

Aimeri de Bellinoy: Meravil me. 

Autour d'elle qui me tient en souvenance.

Remembransa de la passio de Jhesu Crist. V. et Vert., fol. 84.

Commémoration de la passion de Jésus-Christ. 

Tuit li mal e 'l ben del mont son mes en remembransa per trobadors.

Gramm. provençal. 

Tous les maux et les biens du monde sont mis en ressouvenir par les troubadours.

Car ieu fauc tota ora renembransa de vos senes entrelaissament.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains. 

Car je fais toujours commémoration de vous sans discontinuation.

ANC. FR. Lors te vendra en remembrance, 

Et la façon et la semblance.

Roman de la Rose, v. 2445.

Se ne fust tant de remembrance. Roman de Rou, v. 16. 

ANC. CAT. Remembrança. ESP. Remembranza. IT. Rimembranza.

(chap. Remembransa, rememoransa : record o recuerdo.)

13. Remembrament, Remembramen, s. m., ressouvenir.

Per talh que tos temps aguesso remembrament d' aquelha aigua beneseyta. Philomena. 

(chap. Per tal que tots tems tingueren remembramén : rememoramén : record d' aquella aigua beneita.)

Pour tel que toujours ils eussent ressouvenir de cette eau bénite.

Loc. Per so que d' el fos fag tos temps remembramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Pour ce que de lui fut fait en tout temps ressouvenir.

ANC. FR. Quant de sa doulce mère li vient remembrament. 

Roman des quatre fils Aymon. Bekker, p. 4.

14. Remembre, adj., remémoratif, souvenant, ressouvenant.

Ne siatz remembres e testimonis. Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 39.

En soyez remémoratifs et témoins.

15. Remembrius, adj., mémoratif. 

De mort no suy remembrius 

Ni temens.

G. Riquier: A mon dan. 

De mort je ne suis mémoratif ni craintif.

16. Remembrador, Renembrador, adj., mémoratif.

Es remembrador de mi.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Vous êtes mémoratifs de moi. 

Que siatz renembrador d' aycellas paraulas. 

Trad. de la 2e Épître de S. Pierre.

Que vous soyez mémoratifs de ces paroles. 

ANC. ESP.

Madre, del tu Golzalvo sey remembrador. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 866.

17. Rememoracio, s. f., lat. rememoratio, ressouvenir.

Rememoracio de la opperacio.

Segon que ve rememoracio de lor.

Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 24.

Ressouvenir de l' opération.

Selon qu'il vient ressouvenir d'eux.

18. Rememorar, Remembrar, Renembrar, Rembrar, v., lat. rememorare, remémorer, se rappeler, se souvenir, se ressouvenir.

No deu hom los oblitz

Ni 'ls viels faitz remembrar.

Giraud de Borneil: Per solatz.

On ne doit les oublis ni les vieux faits rappeler.

Vai lur remembrar del pantays qu' avian vist.

V. de S. Honorat.

Va leur ressouvenir de l'agitation qu'ils avaient vue.

Trobey lay donas, per ver, 

Que m fero rembrar mon paire.

P. Vidal: Abril issic. 

Je trouvai là dames, pour vrai, qui me firent rappeler mon père.

Pot, si s vol, remembrar.

Marcabrus: Pus mos coratge. 

Peut, s'il veut, se rappeler.

Del bec adobar vos remembre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

D' arranger le bec qu'il vous souvienne.

Part. prés. Yeu so rememorant la operacio. 

Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Je suis me rappelant l'opération. 

Qu' el nostre luectenen, remembrans de salut, nomne persona bona et util. Cartulaire de Montpellier, fol. 49. 

Que notre lieutenant, se souvenant de salut, nomme personne bonne et utile. 

ANC. FR. Amis, fet-ele, jeo pensoue,

E vos cumpainuns remembroue.

Marie de France, t. 1, p. 382.

Considère la manière de la mort de luy, laquelle est moult lamentable et piteuse à remembrer. Monstrelet. t. 1, fol. 57.

ANC. CAT. ANC. ESP. Remembrar (ESP. MOD. Rememorar). 

IT. Rimembrare. (chap. Rememorá, recordá.)

19. Reminiscencia, s. f., lat. reminiscentia, réminiscence. 

Entre memoria e reminiscencia ha diferencia... Bestias, ja sia que haio memoria, empero no han reminiscencia. Eluc. de las propr., fol. 18. 

Entre mémoire et réminiscence il y a différence... Les bêtes, bien qu'elles aient mémoire, n'ont pas réminiscence.

CAT. ESP. PORT. Reminiscencia. IT. Reminiscenzia. (chap. Reminissensia.)