Mostrando las entradas para la consulta temó po ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta temó po ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 7 de septiembre de 2024

Pauta - Espaventar, Espavantar


Pauta, s. f., patte.

1 lop mal e cruel e afamat, lo qual pres lo cap entre sas pautas premieras, ses tocar de las dens. Cat. dels apost. de Roma, fol. 120. 

Un loup méchant et cruel et affamé, lequel prit la tête entre ses pattes premières (de devant), sans toucher des dents.

(chap. Pota, potes; poteta, potetes. ESP. Pata, patas.)

rabosí, Valderrobres, baubo, potes baubes, pota bauba

Pautoms, s. m., pautonier, gueux.

Aisi com, per aventura,

Pautoms pot ric devenir.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Ainsi comme, par aventure gueux peut devenir riche. 

IT. Paltone.

2. Pautonier, Pautoner, s. m., pautonier, vaurien, gueux, libertin.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

De II parelhs de barras la porta es etablia 

E cadenas de fer faytas ab maestria: 

Us pautonier la garda de mot gran felonia; 

Golafre es nomnatz.

Roman de Fierabras, v. 3960. 

La porte est affermie avec deux paires de barres et chaînes de fer faites avec habileté: un vaurien de moult grande félonie la garde; Golafre il est nommé.

Son filh de trotiers,

De ribautz, o d'autres pautoniers. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Sont fils de coureurs, de ribauds, ou d'autres gueux.

Mas que fosson pautonier. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En. 

Pourvu qu'ils fussent vauriens. 

ANC. FR. Quatre chivaus m' i faites anseler... 

Et par desus un pautonier monter. 

Roman de Roncevaux. 

Mult véissiez larronz è pautoniers errer. 

Un pautonier fist sus lever 

Ki la porte debveit garder.

Roman de Rou, v. 4253 et 8153.

Souvent fait le peuple de grant admirations de la riche robe d'un orgueilleux pautonnier, mais il ne sçait par quel labeur ny à quelle difficulté il l' a acquise. Œuvres d'Alain Chartier, p. 396. 

Adj. Molt m' enoia d' una gent pautonera.

Palazis: Molt m' enoia. 

Moult il m'ennuie d'une gent gueuse

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

ANC. FR. Un ord félon, vilain, puant,

Qui moult est maus et pautoniers. 

Le Roi de Navarre, chanson 31.

C'est par vous, dame pautonière, 

Et par vostre fole manière.

Roman de la Rose, v. 9161. 

IT. Paltoniere.


Pavor, Paor, s. f., lat. pavor, peur, frayeur, crainte.

Non aiatz pavor que d'aquesta part nostra vos vengua degun dampnatge. Philomena.

N' ayez pas peur que de cette part nôtre vous vienne nul dommage.

No m'en tenra paors 

Qu'ieu non digua so qu' aug dir entre nos 

Del nostre rey.

Bertrand de Born: Un sirventes farai.

Ne m'en retiendra peur que je ne dise ce que j'entends dire entre nous de notre roi.

Paors non es temorz.

Nat de Mons: Sitot non. 

Peur n'est pas crainte. 

Loc. Eissamen trembli de paor,

Com fa la fuelha contra 'l ven.

B. de Ventadour: Non es meraveilla.

Également je tremble de peur, comme fait la feuille contre le vent.

Ges dompna non ausa descobrir 

Tot so q' il vol, per paor de faillir.

Le Comte de Provence: Vos que m. 

Dame point n'ose découvrir tout ce qu'elle veut, par peur de faillir. 

ANC. FR. Tel poor a que tot tressue. Fables et cont. anc., t. I, p. 255.

De chiaux où Dex paor n' a mis... 

Car ta péors purge et saache 

L'âme aussi con par un tamis. 

Thibaud de Malli ou Helinand, Vers sur la Mort. 

Il a grant poor de l'enfant...

Partonopex or a paor. 

R. de Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 15 et 16.

ANC. CAT. Paor. CAT. MOD. Por, pavor. ESP. PORT. Pavor.

(chap. Paó, paós; po, pos; pavor, pavors; temó, temós. Paora es sinónim de broma, boira, boria, dorondón : niebla.)

Puje lo dorondón, puje la broma, puje la boira, sube la niebla

2. Pavoros, Paoros, adj., peureux, craintif, effrayé.

Aquellas que son verayamens verges solon esser pavorozas e vergonhozas. V. et Vert., fol. 95. 

Celles qui sont véritablement vierges soulent être craintives et honteuses.

Paoros 

Son del passar com del morir.

P. Cardinal: Quan vey. 

Ils sont peureux du passer comme du mourir.

Mot foron paoros e trist. V. de S. Honorat. 

Moult furent effrayés et tristes. 

ANC. FR. Et cil s'en vet tout péoros. Roman du Renart, t. I, p. 205.

CAT. Pavoros. ESP. PORT. Pavoroso. IT. Pauroso. 

(chap. Que done po o temó: pavorós, pavorosos, pavorosa, pavoroses; paorós, paorosos, paorosa, paoroses; que té po o temó:

temorico, temoricos, temorica, temoriques; cagat, cagats, cagada, cagades; acollonat, acollonats, acollonada, acollonades; acollonit, acollonits, acollonida, acollonides; tímit, timits, tímida, tímides.)

3. Paorozamens, Paorosamen, adv., timidement, craintivement.

Anero y paorozamens. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 21.

(chap. Hi van aná pavorosamen, paorosamen.)

Ils y allèrent timidement.

Non paorosamen, non tart. Regla de S. Benezeg, fol. 21. 

Non timidement, non tardivement.

CAT. Pavorosament. ESP. PORT. Pavorosamente. IT. Paurosamente.

(chap. pavorosamen, paorosamen: en temó, po, paó; acollonadamen, acollonidamen, tímidamen.)

4. Pauruc, Paoruc, adj., peureux, craintif, poltron.

Qui us appellava paoruc, 

Semblaria que vers non fos.

Bertrand de Born: Maitolin. 

Qui vous appelait poltron, il semblerait que (ce) ne fût pas vrai.

Fig. Ab ma volontat paurucha,

No m'a laissat carn ni sanc.

Giraud de Borneil: Quant la bruna.

Avec ma volonté craintive, elle ne m'a laissé chair ni sang.

ANC. CAT. Paoruch. CAT. MOD. Porug.

Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,











5. Paurugos, adj., peureux, craintif, poltron.

Los discipols paurugos 

Redet ardits e vigoros.

Brev. d'amor, fol. 181.

Les disciples craintifs il rendit hardis et vigoureux.

Ignacio Sorolla Vidal, Manel Riu Fillat

Tota bestia ses sanc es may pauruga. Eluc. de las propr., fol. 29.

(chap. Tota bestia sense sang es mes temorica; tímida, acollonida.)

Toute bête sans sang est plus peureuse.

6. Espavordir, Espaordir, Espaorir, v., effrayer, épouvanter alarmer, effaroucher.

Dis l'autre, per espavordir: 

Vuelh qu' en veias d'autres morir.

Brev. d'amor, fol. 186. 

L'autre dit, pour effrayer: Je veux que vous en voyiez d'autres mourir.

Co fes Felip espaordir. 

Giraud de Calanson: Fadet joglar. 

Comment il fit Philippe s'effrayer. 

Lo braus respos, domna, m' espaoric 

Que mi fazetz apres un bel semblant.

Aimeri de Bellinoy: Sel que promet. 

La dure réponse que vous me faites, dame, après un beau semblant, m'alarme.

Part. pas. Espaorditz e duptos de venir vays Narbona. 

Vic tota sa compagna espaordida. Philomena. 

Effrayé et redoutant de venir vers Narbonne.

Vit toute sa compagnie effarouchée.

Si m' avetz espaorit.

Marcabrus: Assatz m'es.

Tellement vous m'avez effrayé.

CAT. Espavordir. ESP. PORT. Espavorir. IT. Spaurire.

(chap. Espavordí, acolloní, acollonís, acolloná, acollonás.

Yo me espavordixco o espavordixgo, espavordixes, espavordix, espavordim, espavordiu, espavordixen; espavordit, espavordits, espavordida, espavordides.)

7. Espaven, s. m., épouvante, frayeur, effroi.

Aras vos confortas, non aias espaven. V. de S. Honorat.

Maintenant rassurez-vous, n' ayez pas de frayeur. 

No m'en lais mas per dreg espaven.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. 

Je ne m'en désiste que par juste effroi. 

CAT. Espant. ESP. Espaviento (espanto). PORT. Espanto. IT. Spavento.

(chap. Espavén, espavens; espán, espans, v. espantá, espantás; esbarramenta, esbarramentes, esbarradissa, esbarradisses, v. esbarrá, esbarrás; susto, sustos, v. assustá, assustás; esglay, esglays, 

v. esglayá, esglayás.)

8. Espaventalh, s. m., épouvantail.

Espaventalh de favieira 

Sembla.

(chap. Pareix un espantapájaros, esbarramuixons, espaventall de fabera o fabá, favera o favá.)

Mario Sasot Escuer, Lo catalá a la franja del meu cul pot entrá pronte a una crisis irrecuperable.

Folquet de Lunel: Per amor.

Ressemble à épouvantail de champ de fèves.

Seguros, ses espaventalh,

Vuelh fassam d' elhs tal esparpalh

Que sia 'l camps per nos retengutz.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Rassurés, sans épouvantail, je veux que nous fassions d'eux telle dispersion que le champ soit retenu par nous.

CAT. Espantall. ESP. Espantajo (espantapájaros). PORT. Espantalho.

(chap. espantapájaros, esbarramuixons, espaventall.)

9. Espaventos, Espavantos, adj., peureux.

Si es bestia espaventosa o reiropia. Trad. du Code de Justinien, fol. 41.

Si elle est bête peureuse ou rétive.

- Épouvantable.

La cal es mot... orribla e 'spaventosa. Lo Novel confort.

Laquelle est moult... horrible et épouvantable.

CAT. Espantos. ESP. PORT. Espantoso. IT. Spaventoso. 

(chap. Espantós, espantosos, espantosa, espantoses : que cause espán, temó, po, paó; que se esbarre : burro esbarradís, rucs esbarradisos, mula esbarradisa, someres esbarradises; temorico, acollonit, etc.)

10. Espaventable, adj., épouvantable, effroyable.

Trobo dos flums molt espaventables.

Per ombras malvaisas et espaventablas. 

Liv. de Sydrac, fol. 26 et 41. 

Trouvent deux fleuves moult épouvantables. 

Par ombres mauvaises et épouvantables. 

CAT. ESP. Espantable. IT. Espaventevole. 

(chap. Espantadó, esbarradó, acollonidó, acollonadó, espantadós, esbarradós, acollonidós, acollonadós, espantadora, esbarradora, acollonidora, acollonadora; esglayadó, esglayadós, esglayadora, esglayadores.)

11. Espaventanza, s. f., crainte, frayeur.

Espaventanza dels ricx.

Regla de S. Benezeg, fol. 61. 

Frayeur des riches.

12. Espaventament, s. m., épouvante, effroi. 

L' espaventament d' efern.

Trad. de Bède, fol. 58. 

L' effroi d' enfer. 

ANC. FR. Tant en espouvantement de leurs ennemis qu'en mépris de leurs maître. Comines, liv. I, p. 84. 

Je ne trouvoie fors espouvantement.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 274.

IT. Spaventamento.

13. Espavensa, s. f., frayeur, crainte.

Lo ferm voler don ai greu espavensa.

G. Rudel: Quan lo rius.

Le ferme vouloir dont j'ai pénible frayeur.

14. Espaventablament, Espaventablamen, adv., épouvantablement. 

Plus si demostra espaventablament. Trad. de Bède, fol. 44.

Plus il se manifeste épouvantablement.

Espaventablamen lo menacet. Cat. dels apost. de Roma, fol. 73.

Épouvantablement le menaça.

ESP. PORT. Espantosamente. IT. Spaventevolmente. (chap. Espantosamen, espaventablemen : de forma que fa temó, po, paó.)

15. Espaventar, Espavantar, v., effrayer, épouvanter.

Si l'obra t' espavanta. Doctrine des Vaudois. 

Si l'ouvrage t' épouvante. 

Pros hom s' afortis 

E malvatz s' espaventa.

B. de Ventadour: Quan la doss' aura.

Preux homme se fortifie et méchant s' épouvante. 

No m' irais ni m' espaven.

G. Faidit: Gen fora. 

Je ne m' irrite ni m' épouvante. 

Part. pas. Del plus no us aus pregar gaire, 

Tan soi espaventatz. 

Arnaud de Marueil: Mot eran. 

Du plus je n'ose vous prier guère, tant je suis épouvanté.

Tota sa compainha fo fort espaventada. Philomena. 

Toute sa compagnie fut fort épouvantée. 

CAT. ESP. PORT. Espantar. IT. Spaventare. 

(chap. Espaventá, espaventás; espantá, espantás; esbarrá, esbarrás. 

Yo me espavento, espaventes, espavente, espaventem o espaventam, espaventéu o espaventáu, espaventen; espaventat, espaventats, espaventada, espaventades. Yo m' espanto, espantes, espante, espantem o espantam, espantéu o espantáu, espanten; espantat, espantats, espantada, espantades. Yo me esbarro, esbarres, esbarre, esbarrem o esbarram, esbarréu o esbarráu, esbarren. Yo m' esglayo, t' esglayes, s' esglaye, mos esglayem o esglayam, tos esglayéu o esglayáu, s' esglayen; esglayat, esglayats, esglayada, esglayades. 

Atemorí, atemorís : tindre temó: yo me atemorixco o atemorixgo, atemorixes, atemorix, atemorim, atemoriu, atemorixen; atemorit, atemorits, atemorida, atemorides; acolloní, acollonís, acolloná, acollonás. Yo me acollonixco o acollonixgo o acollono, acollonixes o acollones, acollonix o acollone, acollonim, acolloniu, acollonen; acollonit, acollonits, acollonida, acollonides, acollonat, acollonats, acollonada, acollonades.  )

domingo, 28 de julio de 2024

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

¡Oh libertat pressiosa

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.


No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.

2. 3. Aventures del camí de Barbastro.

Capítul III.

Aventures del camí de Barbastro.

Aventures del camí de Barbastro.


No anáe per lo camí real o triscat temén que lo flare s'haguere mort y lo estigueren acassán, sino per sendes y voreres per culpa de la temó que lo guiabe.

Se va topetá en un llauradó que ajudat de dos mossos fills seus estáe fen uns forats com a fosses y li va preguntá pera qué los faien. Li van contestá que pera plantá una viña, y que a cada forat ficáen dos sarmens. Va mirá ell un rato y va di:

plantá una viña

- Bons llauradós, ¿no siríe milló en ves de ixos forats obrí una sanja tan llarga com la tira de viña, y u faríeu en mes fassilidat, y después de orejada y solejada ficáreu los sarmens atravessats y los enterráreu en la terra ya curada que vau traure primé? 

Y va di lo mes mosso dels fills:

- Yo crec, pare, que este sagal té raó.

Pero lo pare va contestá:

- Ni tú ni ell la teniu; aixina me va enseñá lo vostre yayo, mon pare, a plantá la viña, y aixina tos u enseño yo a vatres.

- Y ¿no donaréu datra raó, bon home?, li va di Pedro Saputo. ¿Conque moro mon pare y moro hay de morí yo? Pos en verdat que si sempre faiguerem lo que van fé los nostres pares y allacuanta féen ya los antics, sempre lo món estaríe com al primé día. 

Y dieume, ¿Cuán donará fruit aquella atra viña?

- Eixa, va contestá lo llauradó, se va plantá l’añ passat y encara tardará a doná fruit, perque ara creix y arraíle, después se pode a ran, degolle o escamoche, pera tráureli los chupons inutils, y después torne a rechitá, llansá, y són ya los sarmens que han de formá lo sep; y al cuart añ de plantada fa lo primé raím.

Va mirá Pedro Saputo la viña de mes a prop, va mirá les atres y se va girá al llauradó y li va di:

- Yo crec que dixá llansá al seu aire a la viña ha de tráureli forses del seu arrailamén, y que siríe milló podala com lo primé añ, o al menos llimpiala mol be, y podala lo segón, cuan ya tindríe que doná alguns carrolls. Perque... 

- No ña perque ni per cuán, lo va tallá lo llauradó; sou un mosset que encara put a la lleit de sa mare, ¿y veniu donanme llissons y volén enseñám modes noves? Caminéu, fill de puta, y seguiu lo vostre camí, si es que sabéu aón está, que yo, per sert, no tos hay cridat.

- Men vach, sí, men vach, va contestá Pedro Saputo, pero tos dic, home fals, y chafaré sen llanses sobre aixó, que la viña que no done fruit y bo, encara que no mol abundán, lo segón añ, o no va naixe pera viña o es filla de burro.

- ¿L'hau sentit al insolén? Va di lo llauradó a sons fills; y los mossos van arremetre contra nell eixecán les seues caveguetes. 

Ell anáe ya a probá un atra vegada la puntería del seu bras en un parell de coduls contra los mossos, cuan, enrecordansen del flare preguntón, los va dixá caure als peus; pero se va enfrentá al primé que veníe, y agarranlo de costat va esquivá lo cop de la eixadella, li va saltá damún y lo va tombá an terra, mentrestán va arribá l’atre y va fé en ell lo mateix. Bregáen per eixecás, y ell los marejáe com un ratolí al gat, hasta que pera acabá li va fotre una puñada al mes gran al muscle y li va estamordí un bras, y al mes menut de una cossa li va empaná los nassos, fenli saltá un riu de sang; y li va di al pare que veníe cap an ell mol furién:

- Vech canes al vostre cap y no li vull ficá les mans a damún, cap de suro, que si no teníu mes dicha en atres coses que tindre fills valens, miréu la cara que porten. Torqueuli los mocs an eixe mosso que se embrute la cara y la camisa, y an eixe atre lligueulo curt, si ne sabéu, que be u ha de menesté, y donéu memories de la meua part al albéitar del poble. Y en aixó los va dixá y va tirá cap abán.

Atravessán plans, y baixán y puján barrangs, alguns mol fondos, passán rius y no tocán cap poble, perque se desviabe de tots, va vindre la nit y no sabíe aón se trobáe, habíe perdut lo tino y estáe baldat. Va trobá un collet coronat de un edifissi cuan miráe cap al sel perque ñabíe molta oscurina; y a má dreta allá lluñ sentíe algunes campanes. Este collet y este edifissi, va di, be podríe sé la ermita famosa de Nostra Siñora del Puch y eixes campanes que séntigo siríen de la siudat de Barbastro. Y així ere en verdat. Y fen alto y mirán a la ermita díe: ahí té que ñabé per lo menos un capellá en la seua casera; pero es hora sospechosa, y primé contestarán los morts dels sementeris y se eixecarán al juissi de Deu, que contestarán ixos solitaris ara y me obrirán la porta. La siudat, segons lo eco de les campanes, no pot está mol lluñ y vech una faixa blanca que deu sé lo caminet, la senda. Dormiu en pas, guardes del santuari; no vull estorbá lo vostre descans ni donatos cap susto sense profit. Y dién aixó va empendre lo camí de la siudat.

A les poques passes y entre una gran espessura de abres que faen del tot fosc lo puesto de un costat al atre del camí, va sentí remugá, y después va topetá en un home que li va preguntá sobressaltat: 

- ¿Quí va?, ¿sou cosa de este món o del atre?

- De éste y del atre, va contestá Pedro Saputo; y vosté, ¿quí sou? 

- Yo, va di lo home en veu tremolosa, soc un penitén, y totes les nits ixco de la siudat a les nou, y en los peus descalsos y resán lo rosari ving a la ermita, reso a la porta a ginollons set credos y tres salves, y men entorno cap a casa. De nou díes men falten tres, avui es lo sexto de la novena.

- ¿Y quin pecat hau cometut, li va preguntá Pedro Saputo, pera fé tan extraña penitensia? Y va contestá lo home: 

- Un domenche que va aná molta gen al Puch vach está yo un rato per eixes caigudes del monte en algunes mossetes y vach seduí a una de elles.

- Pos, amic, va di Pedro Saputo, si tots los que seduíxen donselles als santuaris o van an ells a demostrá los seus amors, segons ting sentit y prediquen per ahí los flares, hauríen de fé esta penitensia que vosté fa, me pareix a mí que totes les ermites del món hauríen de sé mes visitades de nit que de día.

- Es que yo, va di lo penitén, li vach doná paraula, y ara ha eixit de sing y no vull casám en ella, sino en un atra.

- ¡Hostia!, va di Pedro Saputo; esta ya es mes grossa. Pero has de entendre, mosso engañat, que en la teua penitensia no satisfarás a la mosseta, perque ella, creén en la paraula que li vas doná se va entregá a la teua voluntat, y la has burlat. La deuda de la teua paraula sempre estará viva; aquell deute sempre es lo mateix; lo dret es de ella y sol de ella, y si no sedix, la vostra persona tota no es la vostra, sino seua.

¿Qué feu als passeos de nitet a la ermita, y en los credos y salves? Encara que vingueres tota la teua vida, en ves de sol nou nits, no enmendaríes la mala obra que li vas fé ni li tornaríes la honra que li has pres, ni redimiríes la obligassió que tens en ella. No vas be, mosso, no vas be; y lo confessó que te ha imposat ixa penitensia es un ignorán que tos porte a la perdissió en eixe engañ que vols fé a Deu y has fet al món y a la sagala. Yo te dic, y creume: si vols viure en pas de la teua alma, y no sé desgrassiat an este món y condenat al atre, cumplix primé la penitensia, ya que te la han imposat, y después la paraula an aquella simple inossén mosseta. Yo sé que ella te vol, y com la vas engañá, cada día demane a Deu que te castigo. ¡Y te castigará!... ¡Y ara mateix! ¡Aquí mateix y per la meua má!... Si no te arrepentixes inmediatamen y vas demá a demanali perdó y oferili la teua má. ¿U entens?... Va di estes paraules en gran forsa y severidat, y lo mosso estáe ya tan acollonit, que al sentiles va caure an terra de ginolls y va di tremolán y plorán:

- U faré, siñó ángel, u faré; ¡no me matéu!, ¡no me faiguéu mal, per Deu! - ¡Sí que u faré! - ¡Ay, Siñó!, ¡Dixeume aná a demanali perdó a la Virgen Santíssima!...

- Ves en hora bona, va di Pedro Saputo en la mateixa seriedat; pero has de tindre entés que si no cumplixes, si demá mateix no vas a casa de la mosseta, y quedes conforme, te trauré la vida de repén en una espasa invissible que porto sempre en mí. Perque, ¡villano!

- ¡Siñó, siñó!, va gañolá lo mosso mich mort de po.

- Camina, malaventurat; seguix lo teu camí, y demá mos vorem aquí o a un atra part. Y dién aixó lo va agarrá del bras y de una espolsada lo va eixecá y lo va aventá camí abán en tal furia, que al infelís li va pareixe que lo remate siríe obrís la terra daball dels peus y caure al mes fondo dels abismos del infiarn. Va aná entropessán deu o dotse passes caigo o no caigo y bramán:

- Virgen Santíssima, ¡perdó!, ¡perdónam!, tot escagarsataterrorisat, en temó de que sel emportaren los dimonis. La escurina los va separá y arribán lo mosso a la porta de la capella va fé mols actes de contricsió y va está dos hores allí en la boca seca demanán misericordia a Deu y a María Santíssima. Y en son demá a la matinada va aná a vore a la dels sing (mesos), li va di que ya volíe casás en ella, y en efecte va portá cap abán lo negossi en tanta actividat que abans de acabás lo mes estáen casats, y mol contén ell de pugué aná al sel en una dona que ben mirada valíe tan com un atra, apart de habela conegut en lo sentit bíblic, que no done ni trau poca cosa.

miércoles, 10 de julio de 2024

Murena - Mutilacio, Mutilation


Murena, s. f., rate, souris

La murena ve ves ela. Eluc. de las propr., fol. 262.

(chap. La rata o lo ratolí ve contra (an) ella.)

La souris vient vers elle.

Lexique roman; Castiar – Cazubla

Murmurar, v., lat. murmurare, murmurer.

Es molt grans peccatz cant hom murmura encontra Dieu o contra home... Tu no deves pas murmurar. Liv. de Sydrac, fol. 128.

C'est moult grand péché quand on murmure contre Dieu ou contre l'homme... Tu ne dois pas murmurer.

Part. prés. Substantiv. Lo regnes del cel non recep pas los murmurans.

Trad. de Bède, fol. 63. 

Le royaume du ciel ne reçoit pas les murmurants. 

CAT. Murmurar. ESP. Murmurar, mormurar. PORT. Murmurar. 

IT. Mormorare. (chap. Murmurá: murmuro, murmures, murmure, murmurem o murmuram, murmuréu o murmuráu, murmuren; murmurat, murmurats, murmurada, murmurades. sinonims: rossegá, parlá entre dens.)

Murmurá: murmuro, murmures, murmure, murmurem o murmuram, murmuréu o murmuráu, murmuren; murmurat, murmurats, murmurada, murmurades. sinonims: rossegá, parlá entre dens

2. Murmur, s. m., lat. murmur, murmure.

Ni per vana gloria, ni per tristicia de cor, ni per murmur.

V. et Vert., fol. 54.

Ni par vaine gloire, ni par tristesse de coeur, ni par murmure.

Ses murmur et ses duptansas. Trad. de Bède, fol. 63.

Sans murmure et sans doutes.

ANC. FR. Ceux de l'ost qui ouyrent le murmur.

Monstrelet, t. I, fol. 316.

Dous et gracieus murmur retentissant par la voulte du temple.

Rabelais, liv. V, ch. 37.

ESP. PORT. Murmurio. IT. Mormorio. 

(chap. Murmur o murmurassió, murmurs o murmurassions.)

3. Murmuri, s. m., murmure.

Murmuris lor es amparat davan totas res. 

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 21. 

Le murmure leur est défendu avant toutes choses.

4. Murmuratio, Murmuracio, s. f., lat. murmuratio, murmure, plainte. Murmuratio es la setena branca d'orguelh. Liv. de Sydrac, fol. 128. 

Le murmure est la septième branche d'orgueil.

La canso d'yfern, so es murmuracio que durara, en yfern, entre los dampnas, aytant cant Dieus estara glorios el cel. V. et Vert., fol. 26. 

La chanson d'enfer, c'est murmure qui durera, en enfer, entre les damnés, autant que Dieu sera glorieux au ciel.

ANC. FR. Considéré la murmuration du clergié, des nobles et du peuple.

Monstrelet, t. 1, fol. 22. 

Commencèrent à sourdre les premières murmurations et accusations secrètes à l'encontre de lui. Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Coriolan.

CAT. Murmuració. ESP. Murmuración. PORT. Murmuração.

IT. Mormorazione. (chap. Murmurassió, murmurassions.)

5. Murmurament, s. m., murmure, plainte.

Nostre senhor auzi lo murmurament.

A auzit lo vostre murmurament.

Hist. de la Bible en provençal, fol. 30.

Notre Seigneur ouït le murmure.  

A entendu le votre murmure. 

ANC. FR. Ici sorstrent murmuramenz. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 105. 

ANC. CAT. Murmurament. IT. Mormoramento. 

(chap. Murmuramén, murmuramens.)

6. Murmurios, adj., grondeur. 

Murmurios e moleste e turbolent. Trad. de Bède, fol. 20. 

Grondeurs et fâcheux et turbulents. 

ANC. FR. Ou murmureux de doulx souspirs

Entre les flots et les zéphirs. 

Luc de la Porte, Trad. des Odes d'Horace, p. 68. 

IT. Mormoroso.

(chap. Murmuradó, murmuradós, murmuradora, murmuradores.)

7. Murmuratiu, adj., murmuratif, qui cause, qui excite le murmure.

Es murmuratiu quan aten en prezent que hom fa mal, e contraditz.

(chap. Murmuratiu, murmuratius, murmurativa, murmuratives. Pressisamén, Ramón Mur es un murmuradó que apoye als ascumites catalanistes y murmuratius y a les ascumites murmuratives.

Ramón Mur es un murmuradó que apoye als ascumites catalanistes y murmuratius y a les ascumites murmuratives

Lo seu servellet no done per a mes.)

Eluc. de las propr., fol. 23.

Est cause de murmure quand il attend le moment où l'on fait mal, et contredit.


Mus, s. m., museau, face.

Voyez Denina, t. III, p. 52.

Segon la natura e l' us

Que fan l' autre bon drut pel mon,

Val may so d'aval no fa 'l mus.

T. de Sifre et de Bernard: Mir Bernart. 

Selon la nature et l'usage que pratiquent les autres bons amants par le monde, vaut mieux ce d'en bas que ne fait la face.

L' arc me te sul mus. Leys d'amors, fol. 27.

Me tient l'arc sur le museau.

IT. Muso.

2. Mursel, Mursol, s. m., museau, face, figure.

E 'l mursel e 'l front e 'l menton

Negre e ruat e fronsit.

Roman de Jaufre, fol. 56.

Et la face et le front et le menton noir et ridé et froncé.

Un manuscrit porte mursol.

ANC. FR. Le sans li coule del musel. Roman du Renart, t. II, p. 27.

Moult s'en faut poi, par saint Marcel, 

Que je ne vous oing le musel.

Fables et cont. anc., t. III, p. 290.


Musa, s. f., lat. musa, muse.

Las mias musas qui ant perdut lor cant. Poëme sur Boèce.

Les miennes muses qui ont perdu leur chant.

CAT. ESP. PORT. IT. Musa. (chap. Musa o mussa, muses o musses.)

2. Musar, v., jouer de la cornemuse.

L' us musa, l'autre caramela. Roman de Flamenca, fol. 11.

L'un joue de la cornemuse, l'autre joue du chalumeau. 

ANC. FR.

Qui a plus gros tabour et plus grosse musèle, 

Et qui miex set muser et plus haut la fet brère. 

Jongleurs et Trouvères, p. 166.

3. Muzica, s. f., lat. musica, musique.

De muzica sai yeu tot aondozamens 

Quatre tons principals.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De musique je sais tout suffisamment quatre tons principaux.

CAT. ESP. (música) PORT. IT. Musica. (chap. Música, músiques.)

4. Muzician, s, m., musicien.

Muzicias, phisicias. Leys d'amors, fol. 6.

Musicien, physicien.

(chap. Músic, musics.)

coral, Beceite, Alberto Moragrega, Margarita Celma Tafalla

5. Musicador, s..m., musicien. 

Vous de citarizadors e de musicadors.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 18. 

Voix de joueurs de lyre et de musiciens.

6. Muzical, adj., musical, de musique.

Per ma art muzical.

Cytholas et autres muzicals istrumens.

Eluc. de las propr., fol. 46 et 12. 

Par mon art musical.

Citoles et autres instruments de musique.

ESP. PORT. Musical. IT. Musicale. (chap. Musical, musicals.)


Musar, Muzar, v., s muser, attendre en vain.

Qui fin' amor vol blasmar, 

Elha 'l fai si en fol muzar, 

Que per art cuida esser peritz.

Marcabrus: Pus mos coratges. 

Qui pure amour veut blâmer, elle le fait tellement muser en fou, qu'il pense par artifice être détruit.

Si l' us musa, l'autre bada.

Marcabrus: El son. 

Si l'un muse, l'autre bâille.

Esperar

E muzar

Mi fai coma Breto.

P. Vidal: Ajostar. 

Espérer et attendre en vain me fait comme Breton. 

ANC. FR. Si ne musez ne çà ne là,

Tout droit devant vous regardez. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 186. 

ANC. ESP. Musar. IT. Musare.

Voyez Bavec.

2. Musart, Muzard, adj., musard, nigaud.

Per fol e per muzart

Vos tenon. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

Pour fou et pour musard vous tiennent. 

Mot parliera fon e musarda. V. de S. Honorat. 

Moult bavarde fut et musarde. 

Substantiv. Tracher, vieyll musart,

Per qu' as fach tan gran malvestat

V. de S. Honorat. 

Traître, vieux musard, pourquoi as-tu fait si grande méchanceté?

ANC. FR. De quel gin musarts s'entremet 

Qui por autrui eu champ se met. 

Roman de la Violette, p. 261.

3. Musaire, adj., musard, lent, tardif, sot.

No i a mestier de mora, 

Que trop ai estat musaire. 

R. Jordan ou Azemar le Noir: Era don Dieus. 

Il n'y a pas besoin de retard, vu que j'ai été trop musard.

Fols pareis e musaire 

Qui vol far, e non pot faire 

So qu' ad amic taing e cove. 

T. d'Albertet et de Pierre: En Peire. 

Fou paraît et sot qui veut faire, et ne peut faire ce qui à ami appartient et convient. 

ANC. FR. Le roiz fu mult dolent, mult se tint por musart 

De Richart ki li fu escapez par cest art.

Roman de Rou, v. 3080. 

S'il est chaiens, moult est musars, 

Quant il ne vient là où je sui.

Roman du Renart, t. IV, p. 52.

4. Musa, s. f., vaine attente, retard.

Loc. prov. Fach ai l'obra de l' aranha 

E la musa del Breto.

P. Vidal: Mout es. 

J'ai fait l'oeuvre de l'araignée et la vaine attente du Breton. 

ANC. FR. Li roys de France fait la muse. G. Guiart, t. I, p. 129.

5. Musatge, Muzatge, s. m., vaine attente, lenteur, retard.

S' en fan pagar lo muzatge.

P. Cardinal: El mon non.

S'en font payer la vaine attente.

ANC. FR. Là li fist Renart le musage. Roman du Renart, t. II, p. 163.

Et fains et sois tant le damage 

Qu'il en olblie le musage. Roman de Partonopeus, t. 1, p. 31.


Musc, s. m., lat. moschus, musc.

Sia donat en beure... medicament de musc. Trad. d'Albucasis, fol. 55. Soit donné à boire... médicament de musc.

ANC. ESP. Musco. IT. Musco, muschio. (chap. Anou muscada o moscada.)

2. Musquet, s. m., musc.

Odoramens, ayssi co son musquet o flors et autras cauzas ben flayrans.

V. et Vert., fol. 70.

Parfums, ainsi que sont musc ou fleurs et autres choses bien odorantes.

3. Muscat, adj., muscat.

Pus flayret doussament que canela muscada.

(chap. Teníe un flat mes dols que la canela moscada o muscada.)

Roman de Fierabras., v. 4981.

Sentit plus suavement que cannelle muscade.

IT. Muscato, muschiato. (chap. muscat o moscat, muscats o moscats, muscada o moscada, muscades o muscades.)

4. Muscadel, s. m., muscat. 

Adjectiv. Vyns de pays, vermelh e muscadel. Carya Magalon, p. 10. 

Vins du pays, vermeil et muscat.

(chap. Moscatell, moscatells; classe de raím y nom del vi que se fa en esta variedat. Encara ting a la boca lo gust del moscatell de la parra de los olivás de Beseit. No vam fé may vi de esta classe.)


Muscle, Moscle, s. m., lat. musculus, muscle.

Car la corrija si abrassa

Los muscles e 'l cors d' eviron.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car la courroie embrasse ainsi les muscles et le corps tout autour.

Fazent els nervis et els moscles alteracio.

Eluc. de las propr., fol. 91. 

Faisant altération aux nerfs et aux muscles.

CAT. Muscles. ESP. (músculo) PORT. Musculo. IT. Muscolo. (chap. Múscul, musculs; musclo, musclos, mejilló, mejillons : molusco : músculo : mejillón, mejillones. Muscle, muscles : hombro, hombros.)

- Tête.

Plus aut del muscle en amont que tots. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 14.

Pus haut de la tête en amont que tous.

- Omoplate.

Elh muscle e la 'spalla li 'n va devalhar. Philomena.

L' omoplate et l' épaule lui en va abattre.

- Épaule.

La dislocatio del muscle.

(chap. La dislocassió del muscle.)

Als coides et als muscles.

(chap. Als colses y als muscles.)

Trad. d'Albucasis, fol. 67 et 10.

La dislocation de l' épaule. 

Aux coudes et aux épaules. 

L'aze vic so senhor intrar, e venc li encontra, cridan e braman, e volc li metre los pes sobre los muscles. Liv. de Sydrac, fol. 61. 

L'âne vit son maître entrer, et lui vint au devant, criant et brayant, et voulut lui mettre les pieds sur les épaules.


Musec, s. m., lat. musivum, mosaïque. 

Tot fo penhs a musec.

Figuratz a musec.  

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15 et 22.

Tout fut peint en mosaïque. 

Figuré en mosaïque.

ESP. PORT. Mosaico. IT. Musaico. (chap. Mosaic, mosaics.)

2. Mozaic, adj., lat. musaicum, de mosaïque, en mosaïque.

Las paretz d'aquel oratori son depenchas a la mozaica maniera.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 91-92. 

Les murs de cet oratoire sont peints à la manière de mosaïque. 

ANC. FR. Et sont d'or musike aorné. Roman de Partonopeus, t. I, p. 30.

CAT. Mosaic. ESP. PORT. Mosaico.


Mut, adj., lat. mutus, muet.

Hom que nais sortz e mutz, que parlar ni auzir non pot.

(chap. Home que naix sort y mut, que parlá ni escoltá (sentí) no pot.)

Liv. de Sydrac, fol. 61.

Homme qui naît sourd et muet, qui parler ni entendre ne peut.

Ben es mutz, 

E ja, per el, nostre secret

Non er saubutz.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Il est bien muet, et jamais, par lui, notre secret ne sera su.

Ni oill cec, ni lengua muda.

(chap. Ni ull sego, ni llengua muda.)

T. de Blacas et de Rambaud: Raymbautz. 

Ni oeil aveugle, ni langue muette. 

Temensa m fai mut.

(chap. La temó me fa mut; la po, paó, paor.)

Raimond de Miraval: Belh m' es.

La crainte me fait muet.

- Fig. Paresseux, inactif. 

Tan mi ten de joi mut.

G. Adhemar: Al prim pres. 

Tant elle me tient muet de joie. 

L' emperaire de Fransa non esta pas cum mutz, 

C' ap l' espaza que porta n' a CC abatutz. 

Roman de Fierabras, v. 534. 

L'empereur de France ne reste pas comme inactif, vu qu'avec l'épée qu'il porte il en a abattu deux cents.

Lo reis engles cug qu' a 'l sanglut, 

Car tan lo ve hom estar mut 

De demandar sas heretatz.

Boniface de Castelane: Era pueis. 

Le roi anglais je crois qu'il a le hoquet, car on le voit tant demeurer muet de demander ses héritages.

- Terme de grammaire.

De semivocals ni de mudas ni de liquidas. Leys d'amors, fol. 3.

(chap. De semivocals ni de mudes ni de líquides.) 

De semi-vocales et de muettes et de liquides.

Substantiv. Rendre... als mutz lo parlar. V. et Vert., fol. 22. 

Rendre... aux muets le parler.

ANC. FR. E si dit li Evangiles que cil deaubles estoit muz. 

Trad. ms. de la Consolation de Boèce, liv. I. 

Tous sont devenus plus muts que poissons. 

Ung mut sourd de nature.

Rabelais, liv. III, chap. 24 et 19. 

Et devindrent mutz et taisans.

Roman de Giron le Courtois, fol. 83.

CAT. Mud. ESP. PORT. Mudo. IT. Muto. (chap. Mut, muts, muda, mudes.)

2. Mutir, Mudir, v., lat. mutire, devenir muet, se taire. 

Sa umbra fa mutir totz les cas. Eluc. de las propr., fol. 252. 

(chap. Sa ombra, sombra fa mutí (callá) a tots los gossos. Mutí : quedás mut, fé callá; Mutis y a la gabia. ESP. Enmudecer. Mutis por el foro.)

La maña de la mañica. Sainete de costumbres aragonesas. Chapurriau, retacía, mosto, arrope

Son ombre fait se taire tous les chiens.

Denan li fremisc e 'lh sospire, 

Quar sa beutatz fai ma boca mudir.

Aimeri de Peguilain: De fin' amor. 

Devant je lui frémis et lui soupire, car sa beauté fait ma bouche devenir muette.


Mutilacio, Mutilation, s. f., lat. mutilationem, mutilation.

Effusion de sanc, mutilation de membre.

(chap. Efussió de sanc o sang, mutilassió de membre o miembro.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 199. 

Effusion de sang, mutilation de membre.

Per mutilacio o rumpement. Eluc. de las propr., fol. 268.

Par mutilation ou fracture. 

CAT. Mutilació. ESP. Mutilación. PORT. Mutilação. IT. Mutilazione.

(chap. Mutilassió, mutilassions; v. mutilá: mutilo, mutiles, mutile, mutilem o mutilam, mutiléu o mutiláu, mutilen; mutilat, mutilats, mutilada, mutilades.)