Mostrando las entradas para la consulta siudat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta siudat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 28 de septiembre de 2024

Pluma - Podagric


Pluma, s. f., lat. pluma, plume.

Sa pluma li trembla e ill bat...,

Ben fai parer que aia freg.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Sa plume lui tremble et lui bat..., il fait bien paraître qu'il ait froid.

S' avian col de ferr o d' acier,

No 'ls valria una pluma de pau.

P. Vidal: Drogoman.

S'ils avaient cou de fer ou d'acier, il ne leur vaudrait une plume de paon.

La pluma am la qual hom escriu. Leys d'amors, fol. 137.

(chap. La pluma en la que (hom) se escriu.)

La plume avec laquelle on écrit.

Loc. Pluma e pluma faretz pelar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Plume à plume vous ferez plumer.

CAT. Ploma. ESP. PORT. Pluma. IT. Piuma. (chap. ploma o pluma, plomes o plumes; la ploma de un muixó antigamén se díe pena, y encara se diu penat en rumano : que té plomes, com lo rat penat : murciélago.)

2. Plumar, v., plumer.

Al primier lans perd' ieu mon esparvier,...

... E qu' ie 'l veya plumar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Qu'au premier jet je perde mon épervier,... et que je le voie plumer.

El tost li plumara los costatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tôt il lui plumera les côtés. 

Part. pas. Aquest capos fon plumatz per Juzieus.

(chap. Este capó va sé desplomat o desplumat per los judíos.)

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur.

Ce chapon fut plumé par les Juifs.

ANC. CAT. Plumar. CAT. MOD. Plomar. (chap. Desplomá o desplumá; plomá o plumá es traure ploma o pluma un muixó.)

Lo corv. Edgar Allan Poe. Traducsió de Ramón Guimerá Lorente, Moncho

3. Plumeta, s. f. dim., petite plume.

L' en banhatz soven la plumeta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui en baignez souvent la petite plume.

CAT. Plometa. (chap. Plometa o plumeta, plometes o plumetes.)

4. Plumozitat, s. f., plumosité, plumage, abondance de plumes.

Aigla... ha tropa nervozitat et plumozitat. Eluc. de las propr., fol. 140.

L'aigle... a beaucoup de nervosité et de plumosité.

(chap. Plumache, plumaches; plomache, plomaches; plumosidat, plumosidats : abundansia de plomes o plumes.)

5. Plumassol, s. m., coussin, oreiller de plumes, coussinet.

Sarrar la plagua am plumassols et am liamentz.

Trad. d'Albucasis, fol. 13.

Serrer la plaie avec coussinets et avec ligatures.

6. Plumos, adj., plumeux, garni de plumes.

Esparver ab camba plumosa.

(chap. Esparvé en garra (cama) plumosa.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Épervier avec jambe plumeuse.

ANC. FR. Cherchant le mol d' un plumeux aureiller.

Œuvres de Ronsard, t. II, p. 1198.

ESP. Plumoso. (chap. plumós, plumosos, plumosa, plumoses.)

7. Deplumar, v., plumer, ôter, arracher les plumes.

Can l'aura preza, giquetz lo 

Estar desobre et esperar 

Molt longamen, e deplumar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand il l'aura prise, que vous le laissez rester dessus et attendre moult longuement, et plumer.

ANC. CAT. Desplomar. ESP. PORT. Desplumar. IT. Spiumare.

(chap. Desplumá o desplomá: desplumo, desplumes, desplume, desplumem o desplumam, despluméu o desplumáu, desplumen; desplumat, desplumats, desplumada, desplumades; desplomat, desplomats, desplomada, desplomades; desplomá tamé vol di caure a plom, desplomás: yo me desplomo, desplomes, desplome, desplomem o desplomam, desploméu o desplomáu, desplomen; desplomat, desplomats, desplomada, desplomades.)


Plus, Pus, adv., lat. plus, plus, davantage. 

Usatges es d' ome, qu' es amoros, 

Quan plus non pot, se deleyt en parlar.

Gui d'Uisel: Ges de.

C'est usage d'homme, qui est amoureux, quand davantage il ne peut, il se délecte à parler.

No m' enten pus qu' un Aleman.

Pistoleta: Ancmais nulhs.

Elle ne m'entend pas plus qu'un Allemand.

- Devant un adjectif il indique le comparatif.

Flor de roser, quan nais, 

Non es plus fresca.

Raimond de Miraval: Bel m' es.

Fleur de rosier, quand elle naît, n'est pas plus fraîche.

Pus olens, pus plazens, pus clara

Flors etz qu' el mon para.

G. Riquier: Aissi con es.

Plus odorante, plus agréable, plus brillante fleur vous êtes qui au monde paraisse.

- Précédé de l' article, il indiquait le superlatif.

Vos es el pus noble cavayer crestia que sia alh mon. Philomena. 

Vous êtes le plus noble cavalier chrétien qui soit au monde.

Que 'l genser es del mon e 'l pus corteza. 

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Vu qu'elle est la plus gentille du monde et la plus courtoise. 

Loc. En son des tans plus gaia.

La Comtesse de Die: Fin joi. 

J'en suis dix (fois) autant plus gaie. 

On plus chan, plus m' en sove.

Folquet de Marseille: En chantan. 

Où plus je chante, plus il m'en souvient. 

On plus mi fai languir, plus la reblan. 

Pistoleta: Ancmais nulhs. 

Où plus elle me fait languir, plus je la flatte. 

ANC. FR. Tant plus ils s' advancent, ils oyent de mieux en mieux le retentissement de ce bruit. Hist. maccaronique, t. II, p. 200.

Prov. On hom plus aut es pueiatz, 

Mais pot en bas chazer.

B. Zorgi: On hom. 

Où plus l'homme est haut élevé, plus il peut en bas tomber. 

Adv. comp. Doncs ell, ses plus, se deu numnar qui es.

V. et Vert., fol. 40.

Donc lui, sans plus, il doit se nommer qui il est.

Aquel escapet e non plus.

P. Cardinal: Una cieutat.

Celui-là échappa et non davantage. 

Subst. Prometes mi vostr' amor.

Del plus no us prec, ni no s cove. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Promettez-moi votre amour, du plus je ne vous prie, ni il ne convient pas.

Al plus que pot m' enansa.

B. de Ventadour: Tuit selh. 

Au plus qu'elle peut elle m'avance.

- Plus grand nombre, majeure partie.

En aisso truep voluntos

Lo pus de las poestatz.

G. Riquier: Cristias vey.

En ceci je trouve disposé le plus grand nombre des puissances.

ANC. FR. Aucuns en eschapèrent et les plus se perdirent.

Comines, t. I, p. 30.

Toutefois, le plus du temps, ilz campoient séparément.

Amyot. Trad. de Plutarque, Vie de Pompée. 

Loc. Li baro,

Li plus de conduich e de do.

Marcabrus: Emperaire. 

Les barons, les plus de munificence et de générosité.

Conj. comp. Venc l' uns vais l' autre al pus tost que pot. Philomena.

L'un vint vers l'autre au plus tôt qu'il put.

CAT. Plus. ANC. ESP. Plus, chus. ANC. PORT. Chus. ANC. IT. Plu. IT. MOD. Più. (chap. Mes; plus.)

2. Sobreplus, s. m., surplus, reste.

N' a pres alcuna quantitat,

E 'l sobreplus lur a layssat. V. de S. Honorat.

Il en a pris aucune quantité, et le surplus leur a laissé.

Tan de plazers li faria

Qu' el sobreplus conqueria.

T. de G. Faidit et de Hugues de La Bachelerie: N Uc.

Tant de plaisirs je lui ferais que le surplus je conquerrais.

IT. Sovrappiù. (chap. Lo restán o lo resto, lo que sobre, les sobres.)

3. Plusor, adj. pl., plusieurs, la plupart.

Ilh en colon plusors. La nobla Leycson (leyczon). 

Ils en honorent plusieurs.

Subst. Mal li faran tut li plusor

Qu' el veyran jovenet, meschi. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Mal lui feront tous les plusieurs (la plupart de ceux) qui le verront jeunet, chétif.

Tenran m' en li plusor

Per cornut e per soffren.

B. de Ventadour: Acossellatz mi.

M'en tiendront la plupart pour cornu et pour endurant.

ANC. FR. Nafré furent forment è lassé li plusor. Roman de Rou, v. 1718. De plusors choses que je vei. Deuxième trad. du Chastoiement, conte 3. 

ANC. IT. Ed aora in plusor parte. Brunetto Latini, Tes., p. 8. 

La qual plusor fiate è partita. Guittone d'Arezzo, lett. 8.

(chap. La mayoría, la part mes gran.)

4. Plural, s. m., lat. pluralis, pluriel.

Lo plural conoysh hom can es pronunciat pluralmen, so es cant parla de motas causas. Leys d'amors, fol. 53.

On connaît le pluriel quand il est prononcé pluriellement, c'est-à-dire quand il parle de nombreuses choses.

CAT. ESP. PORT. Plural. IT. Plurale.

5. Pluralitat, s. f., lat. pluralitatem, pluralité.

En lui non cay pluralitatz. Brev, d'amor, fol. 7.

En lui n'échoit pas pluralité. 

Am pluralitat et singularitat. Gramm. provençale. 

Avec pluralité et singularité. 

CAT. Pluralitat. ESP. Pluralidad. PORT. Pluralidade. IT. Pluralità, pluralitate, pluralitade. (chap. Pluralidat, pluralidats.)

6. Pluralmen, Pluralmens, adv., pluriellement, au pluriel. 

Tres noms e tres personas puesc dire pluralmens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Trois noms et trois personnes je puis dire au pluriel.

Cant es pronunciat pluralmen. Leys d'amors, fol. 53.

Quand il est prononcé pluriellement.

IT. (ESP.) Pluralmente. (chap. Pluralmen : en plural.)


Pluvia, Ploia, Plueia, Pluia, s. f., lat. pluvia, pluie.

Ayguas e pluvias

Sobrecaupiron fort las vallz e las gaudinas. V. de S. Honorat.

Eaux et pluies couvrirent fort les vallées et les bocages.

Sofron fam e set e ploia e ven.

Bertrand de Born: Gent part. 

Souffrent faim et soif et pluie et vent.

Fig. Plueia de fuoc ardent e de solpre pudent sobre las V ciutatz.

V. et Vert., fol. 19. 

Pluie de feu ardent et de soufre puant sur les cinq cités. 

Prov. Apres la plueia, fara bel.

(chap. Después de ploure, fará bo (bon tems u orache.))

Amanieu des Escas: Dona per.

Après la pluie, il fera beau.

De gran ven, pauca plueia. Leys d'amors, fol. 138.

De grand vent, petite pluie.

Un troubadour a dit en faisant l' éloge de sa dame.

Dona, la genser creatura

Que anc formes el mon natura..., 

Solelhs de mars, umbra d' estieu, 

Roza de may, pluia d' abrieu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, la plus belle créature que formât oncques au monde nature..., soleil de mars, ombre d'été, rose de mai, pluie d'avril.

CAT. Pluja. ANC. ESP. Pluvia. ESP. MOD. Lluvia. PORT. Chuva. IT. Piova, pioggia. (chap. ploguda, plogudes; aigua; v. ploure; plou, ha plogut, plourá, plouríe, ploguere.)

2. Ploure, Pluoure, v., lat. pluere, pleuvoir, faire pleuvoir, tomber. 

Anc pus menut aiga nou plou 

Cum els passon.

Gavaudan le Vieux: Senhors. 

Oncques plus menu l'eau ne pleut comme ils passent.

Fon se de ploure gequit.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Il eut cessé de pleuvoir.

Si cum lo reis celestials

Pluou sus los bos e sus los mals.

Brev. d'amor, fol. 71.

Ainsi comme le roi céleste fait pleuvoir sur les bons et sur les méchants.

Si plovia tot un an 

Tan d'aiga con a en la mar.

Roman de Jaufre, fol. 120. 

S'il pleuvait tout un an autant d'eau comme il y en a dans la mer.

Al movemen dels signes e de las planetas, plou assatz, o plou pauc, o plou non re. Liv. de Sydrac, fol. 42. 

Au mouvement des signes et des planètes, il pleut beaucoup, ou il pleut peu, ou il ne pleut non rien (pas du tout).

Fig. par ext. Al prim comens del ivernaill, 

Can ploven del bosc li glan dur. 

Marcabrus: Al prim.

Au premier commencement de l'hiver, quand tombent du bois les glands durs.

Ce passage imite le vers de Virgile, Georg. IV: 

Nec de concussa tantum pluit ilice glandis. 

Delille a conservé la figure:

Ainsi pleuvent les glands. 

Gran signe en vi antan, un dia, 

Que ploc terra e sanc verayamen. 

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

Grand signe j'en vis l'an dernier, un jour, vu qu'il plut terre et sang vraiment.

Cel que nos ploc manna per amor. Leys d'amors, fol. 35.

Celui qui nous fit pleuvoir manne par amour.

- Abattu, renversé, précipité.

Part. pas. C' aquel teu esperit, que tu as receuput, 

Sia d'aquels del cel que sai foron plogut.

Izarn: Diguas me tu. 

Que ce tien esprit, que tu as reçu, soit de ceux du ciel qui ici furent précipités. 

CAT. Plóurer. ESP. Llover. PORT. Chover. IT. Piovere. (chap. Ploure.)

3. Ploios, Pluioxs, adj., lat. pluviosus, pluvieux.

Temps ploios.

La calor dissolvent la nivol ploioza.

Eluc. de las propr., fol. 116 et 136.

Temps pluvieux.

La chaleur dissolvant la nuée pluvieuse.

Autompne pluioxs. Calendrier en provençal. 

Automne pluvieux.

CAT. Plujos. ESP. Pluvioso, lluvioso. PORT. Chuvoso. IT. Piovoso.

(chap. pluviós, pluviosos, pluviosa, pluvioses; plovinós, plovinosos, plovinosa, plovinoses.)

4. Pluvial, adj., lat. pluvialis, pluvial.

Ayga pluvial.

De pluvial irrigacio.

Eluc. de las propr., fol. 74 et 129.

Eau pluviale.

D' irrigation pluviale. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Pluvial.

5. Pluvier, s. m., lat. pluvialis avis, pluvier.

Pluvier vieu de pur aire del cel. Naturas d'alcus auzels.

Le pluvier vit de pur air du ciel.

IT. Piviere.

Pluvier, s. m., lat. pluvialis avis

Pobol, Poble, s. m., lat. populus, peuple.

Hom murtrier ni raubaire 

Non platz tant a Dieu lo paire,

Ni tan non ama son frut 

Com fai del pobol menut.

P. Cardinal: Razos es. 

Homme meurtrier et voleur ne plaît pas tant à Dieu le père, ni autant il n' aime pas son fruit comme il fait (celui) du menu peuple.

Per que pobles e Dieus 

L' amon.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Par quoi peuple et Dieu l' aiment. 

Prov. Cui lauza pobles, so lauza Dominus. 

Pons de Capdueil: De totz chaitius. 

A qui le peuple loue, le Seigneur loue cela.

- Foule, multitude.

On, cad an, grand pobols s' ajosta. Roman de Jaufre, fol. 2.

Où, chaque année, grande multitude se réunit.

CAT. Poble. ESP. Pueblo. PORT. Povo. IT. Popolo. (chap. Poble, pobles.)

2. Poblacio, Poblacion, s. f., population, peuplade.

A la qual poblacion vienco homis. Titre de 1080.

(chap. A la cual poblassió venen homens.)

A laquelle peuplade viennent hommes.

Per las autras portas venc la poblacios. Guillaume de Tudela.

Par les autres portes vint la population.

CAT. Població. ESP. Población. PORT. Povoação. IT. Popolazione.

(chap. Poblassió, poblassions.)

3. Poblal, adj., public, manifeste.

Vos avetz alcun ofici poblal, so es poestatz d' alcun loc.

Aquel hom que es jutgatz de poblal crim.

Trad. du Code de Justinien, fol. 8 et 28. 

Vous avez aucun office public, c'est-à-dire juridiction d'aucun lieu.

Cet homme qui est condamné pour crime manifeste.

(chap. Públic, publics, pública, públiques; manifest, manifests, manifesta, manifestes.)

4. Poblar, v., peupler, s'établir.

Al dit loc, d' aqui avant, vendran poblar. 

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 150. 

Audit lieu, de là en avant, ils viendront s'établir.

Ieu no pretz una carobla 

Terra que d' avol gient se pobla.

T. de Folquet et de Porcier: Porcier.

Je ne prise une carouble terre qui de méchante gent se peuple.

Part. pas. Gent... de la qual... Europa... fo poblada.

Eluc. de las propr., fol. 171.

Gent... de laquelle... l'Europe... fut peuplée.

CAT. ESP. Poblar. PORT. Povoar. IT. Popolare. 

(chap. Poblá: poblo, pobles, poble, poblem o poblam, pobléu o pobláu, poblen; poblat, poblats, poblada, poblades.)

5. Pobladament, adv., publiquement.

Aquestas doas causas non deu hom despitar pobladament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Ces deux choses on ne doit pas dédaigner publiquement.

(chap. Públicamen.)

6. Public, adj., lat. publicus, public, vulgaire.

Avetz autra poestat publica. Trad. du Code de Justinien, fol. 8.

Vous avez autre autorité publique. 

Substantiv. Lo publics deu, jorn e ser, 

Lauzar Dieu.

G. Riquier: Hancmays per.

Le public doit, jour et soir, louer Dieu.

Aiso fan los peccadors publics. Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 43. 

Ceci font les pécheurs vulgaires.

Adv. comp. Orar en secret,

Non en public.

Brev. d'amor, fol. 97.

(chap. Resá (orá) en secret, no en públic o públicamen.)

Prier en secret, non en public.

ANC. CAT. Poblic. CAT. MOD. Public. ESP. PORT. Publico. IT. Publico, pubblico.

7. Publical, adj., public. 

Se fai per publical persona. Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Se fait par publique personne.

8. Publico, s. m., trésor public, fisc.

Deu hom vendre la causa d'aquel ome que non paga lo tribut del publico e lo ces del publico. Trad. du Code de Justinien, fol. 40.

(chap. Se deu vendre la cosa d' aquell home que no pague lo tribut del fisco y lo sensal del fisco.) 

On doit vendre la chose de cet homme qui ne paie pas le tribut du fisc et le cens du fisc.

9. Publican, s. m., publicain, hérétique.

Tenon per publican 

Selh qui s defen.

P. Cardinal: Un decret. 

Tiennent pour publicain celui qui se défend.

En l' essemple del publica e del phariseu. Trad. de Bède, fol. 16.

(chap. Al ejemple del hereje y del farisseo o farisseu.)

En l'exemple du publicain et du pharisien.

CAT. Publicá. ESP. (hereje) PORT. Publicano. IT. Pubblicano.

(chap. Hereje, herejes.)

10. Publication, s. f., lat. publicationem, publication, confiscation.

Si denan la publication. Statut de Montpellier, de 1204.

(chap. Si dabán la publicassió.)

Si devant la publication.

CAT. Publicació. ESP. Publicación. PORT. Publicação. IT. Publicazione, pubblicazione. (chap. publicassió, publicassions.)

11. Poblicar, Publiar, v., lat. publicare, publier, promulguer, divulguer. 

No volias pobliar los secrez de t' abstinencia. Trad. de Bède, fol. 40.

Ne veuilles publier les secrets de ton abstinence. 

Non lo deu ges secret tener, 

Ans lo deu voler publicar.

Brev. d'amor, fol. 137. 

Ne le doit point tenir secret, au contraire il doit vouloir le publier.

Part. pas. Lo testamen deu esser publicat en aquesta guisa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62. 

Le testament doit être publié en cette façon. 

Es per tot lo mon poblicada. Philomena.

(chap. (ella) está per tot lo món publicada.)

Elle est par tout le monde publiée.

- Confisqué.

Sian penat, e lur ben sian publicat.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 704.

Qu'ils soient punis, et que leurs biens soient confisqués.

CAT. ESP. PORT. Publicar. IT. Pubblicare. (chap. Publicá: publico, publiques, publique, publiquem o publicam, publiquéu o publicáu, publiquen; publicat, publicats, publicada, publicades.)

12. Publicamen, adv., publiquement.

Publicamen prezicar. Brev. d'amor, fol. 49.

Prêcher publiquement.

CAT. Publicament. ESP. (públicamente) PORT. Publicamente.

IT. Publicamente, pubblicamente. (chap. Públicamen.)

13. Popular, s. m., lat. popularis, populaire, peuple, gent du peuple.

De la part dels nobles... e del popular.

Per composicio facha entre nobles e populars.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125 et 133.

De la part des nobles... et du populaire.

Par composition faite entre nobles et gens du peuple.

CAT. ESP. PORT. Popular. IT. Popolare. (chap. Populá, populás.)

14. Populos, adj., lat. populosus, populeux.

La terra en bon estat... et populosa, o poblada.

Priv. conc. par les Rois d'Angleterre, p. 13.

La terre en bon état... et populeuse, ou peuplée. 

Major, plus poderoza et populoza. Eluc. de las propr., fol. 171.

Plus grande, plus puissante et populeuse.

CAT. Populos. ESP. PORT. Populoso. IT. Popoloso. 

(chap. Populós o poblat, populosos o poblats, populosa o poblada, populoses o poblades.)

15. Apoblament, s. m., colonisation, établissement. 

Puois venc en Engleterra, per far apoblamentz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Puis vint en Angleterre, pour faire établissements.

(chap. Poblamén, poblamens : poblassió, poblassions; colonisassió, colonisassions; establimén, establimens de gen.)

16. Apobolar, v., peupler, coloniser, établir, fonder.

Fes apobolar III ciutatz en Espanha.

Trames II cavaliers que apobolessan 1 gran ciutat.

(chap. Va enviá dos caballés (pera) que poblaren una gran siudat.)

Hist. de la Bible en prov., fol. 47.

Fit établir trois cités en Espagne.

Envoya deux chevaliers qui fondassent une grande cité.

Los quals premieramentz apoboleron los dichz montz.

(chap. Los cuals primeramen van poblá les dites montañes.)

Lett. de Preste Jean à Frédéric, p, 14.

Lesquels premièrement peuplèrent lesdites montagnes.

(chap. Poblá.)

17. Depopular, v., lat. depopulare, dépeupler, dévaster.

Si alcus depopularia camps, vinhas o blat davant maturitat.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 133. 

Si aucun dévasterait champs, vignes ou blé avant maturité.

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 421.

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé.

CAT. ESP. Despoblar. PORT. Despovoar. IT. Dipopolare.

(chap. Despoblá: despoblo, despobles, despoble, despoblem o despoblam, despobléu o despobláu, despoblen; despoblat, despoblats, despoblada, despoblades.)

18. Depopulaire, s. m., dévastateur.

Depopulaires de cams sia punitz. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVII, fol. 43.

Que le dévastateur de champs soit puni. 

ESP. Depopulador. IT. Dispopolatore. 

(chap. Despobladó, despobladós, despobladora, despobladores; devastadó, devastadós, devastadora, devastadores.)

Podagra, s. f., lat. podagra, podagre, goutte.

Podagra, es gota de pes. Eluc. de las propr., fol. 96. 

(chap. Podagra, es gota dels peus.)

Podagre, c'est goutte de pieds.

Si vostr' auzel podagra pren.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau prend la goutte.

Podagra don ja non garis.

Giraud de Borneil: Ops m'agra.

Goutte dont jamais il ne guérit.

ANC. CAT. Podagra. CAT. MOD. Poagra. ESP. PORT. IT. Podagra.

(chap. Podagra : gota; enfermedat típica dels reys, pot sé que la patixgue o patixque Juaquinico Monclús, presidén de los ignorans de la Ascuma de Calaseit, la assossiassió catalanista del Matarraña disfrassada de cultural.)

2. Podagric, adj., podagre, goutteux.

Les castrats no so podagrix. 

Ni son podagricas. Eluc. de las propr., fol. 96.

Les castrats ne sont pas goutteux.

Ni (ne) sont goutteuses.

(N. E. Ya u saps, Juaquinico Monclús, si patixes de gota, que te capon, que estás com un capó antes de Nadal. Chap. podágric, podagrics, podágrica, podágriques : gotós, gotosos, gotosa, gotoses.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.


No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 15. Del pleite al sol.

Capítul XV.

Del pleite al sol.


Este capítul, discreto lectó, no voldría que lo llixgueres, perque dirás: trufa, trufa: y ya veus que aixó es contra lo meu crédit y la estimassió del llibre. Be me hay dit a mí mateix, que no debía escríureu; pero me hay contestat, que yo no ting la culpa de que la tradissió haigue conservat este fet. Y pera descárrec de la meua consiensia ting que manifestá que yo, u crega o no u crega, si ha passat, potsé no va sé a Almudévar, pos ña qui u atribuíx a datres pobles. Anem al cas.

Diuen, pos, que mentres Pedro Saputo va está a la Cort, van ficá los del seu poble un pleite al sol, y que cuan va arribá de Saragossa y después que lo van saludá tots, lo van cridá un día a la plassa aon estáe ajuntat lo poble, y li va di un del consell:

- En mol dessich, oh fill, lo nostre Pedro Saputo, esperabem la teua vinguda a la vila pera donát cuenta de una cosa que ham fet y que tú en la teua molta agudesa y sabiduría mos has de ajudá a portá a bon terme y final cumplimén. Has de sabé que fará un mes vam ficá un pleite al sol... tal com va sentí aixó Pedro Saputo, va di:

- ¡Pleite al sol! Y va contestá un de la plassa: 

- Pleite al sol, sí, pleite al sol; perque sempre mos ferix de frente al camí de Huesca. ¿Anem cap allá? Mos ferix la cara; ¿Tornem de allá?, mos torne a ferí la cara. Y l’atre día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas los va passá que de tan feríls lo sol se van quedá segos; y com aixó ya ha passat atres vegades no volem que mos passo a tots, avui un, demá dos, perque después los de atres pobles mos farán momos y mos dirán ullets, garchos y guiñosos. Per naixó ham ficat un pleite al sol, y hasta que lo guañem y no mos ferixque mes de cara al camí de Huesca, no ham de pará. Y ya pots, tú que eres tan espabilat y tan aquell, mirá de fé que aixó no se pergue y traballá en los juches y lletrats, que be los paguem, que yo vach doná l’atre día una ovella mamia que me va tocá per als gastos.

- Pero, siñós, va di Pedro Saputo: ¿es possible que haigáu caigut a la mengua que estáu dién? ¿Pleite al sol hau ficat? ¿Qué dirán los atres pobles?

- Que diguen lo que vullguen, va contestá un atre bárbaro de la gentada; mes val que diguen aixó que no tornamos cèlios com aquell de Tortosa que cante en lo noi y lo mut de Ferreríes, y después no valgam pera res mes que fé bona música y fandangos, y mos faiguen la figa y no u veigam. Y ya pots traballá, sinó a volá d'icho puesto, que pareix que desde que has estat a la Cort del Rey ya no te coneixem. Y an estes paraules ne van seguí datres mes altes, acaloranse la gen de modo que Pedro Saputo va habé de sedí, y fen siñal de volé parlá, se van assossegá y van callá, y ell los va di:

- Yo tos dono paraula que lo pleite se acabará pronte, que no durará ni una semana, y que lo guañarem.

- ¡Be! ¡Be! ¡Viva Pedro Saputo! Y se va desfé la junta. Va preguntá quí ere lo lletrat que defeníe a Almudévar, y va aná a vores en ell y les demés pesses de aquell ajedrez.

Lo lletrat, despert com un mussol, li va di que efectivamen li habíen demanat los de Almudévar que los escriguere una demanda y querella contra lo sol, perque los feríe de cara cuan veníen cap a Huesca y cuan sen entornáen al poble, y que li volíen ficá un pleite; que primé los va di que ere un disparate, pero que no va pugué disuadíls; que después los va volé acolloná en los gastos que vindríen, y que an aixó habíen contestat que no faltaríen dinés; y que en efecte después habíe sapigut que se escotaben y reuníen una cantidat mol considerable. Per esta relassió va vore Pedro Saputo que no ñabíe estafa o malissia; sen va enriure en lo lletrat, y se va está passeján per allí dos díes, y al tersé per la tarde sen va entorná cap a Almudévar discurrín lo modo de eixí del pas, dixán als del seu poble per sabocs hasta la consumassió dels siglos.

Va convocá al poble per lo matí, y los va di desde unes pedres que habíen sigut los solamens y lo peu de una creu: 

- Fills de Almudévar, tos partissipo que ham guañat lo pleite al sol... No tos abalotéu; escoltéu: ya no tos tornaréu segos, ni tos podrán di ullets o garchos, perque no u siréu mai mes. La cosa ha passat de esta manera. Después de vore lo que se va alegá de la nostra part y lo que va contestá la contraria, vach aná a la justissia y li vach parlá llárgamen de la tirria que mos té lo sol, de lo tossut que es, mos ferix sempre de cara; y a forsa de les meues reflexions ha sentensiat al nostre favor; y yo, agarrán una copia de la sentensia, me la vach ficá an esta burchaqueta secreta del meu gabán, y diu aixó:

(¡Cóm van eixecá lo cap y obríen la boca pera sentíu!):

"A la siudat de Huesca, als set díes del mes de novembre del añ a Nativitate mil y tans deu catorse, yo la justissia, alcalde, corregidó, tribunal y definidó de causes, pleites y querelles de la terra y los planetes del sel; a la instansia que se seguix per lo consell y vila de Almudévar contra lo procuradó Benito Camela nomine y de part del sol de España; atento al que per les dos parts se ha alegat, y remitínme al prossés en tot cas tam in preses quam in futurum, declaro y fallo a justissia, ley, consiensia, y raó, y a nom y veu de la católica Majestat del Rey lo nostre Siñó (que Deu lo guardo), que lo consell y vila de Almudévar no demane cap gollería ni lo que diuen cotufas al golfo, peres al olm, sino lo que fa mols añs y hasta siglos que van pugué demaná en lo mateix dret y justissia que ara, y que lo sol de dabán no sigue osat de feríls de cara cuan vaiguen cap a Huesca y cuan sen entornon per lo matí...»

Aquí no va pugué ya aguantás la multitut, y van tirá los sombreros al aire cridán: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y va durá un rato la alifara y selebrasió de la victoria.

Així que se habíen desfogat, va continuá Pedro Saputo y los va di: 

- Ara de eixes perres que hau arreplegat, que segons hay calculat passe de mil libres jaqueses, se podríe fé un pou de pedra pera tindre aigua abundán y bona a tot hora y tems, en una bassa, de la que se podríe passá l'aigua del sel después de aclarida y desenterbolida, com al Mas de Torubio de Queretes.

Mas de Torubio, pozo, pou, finca, Cretas, Queretes, viña, viñedo

- ¡No, no!, va cridá una veu de la turba. ¿Aigua dius? Hasta la del sel mos fa nosa. Si hagueres dit una fon o un pou manantial de vi, entonses sí que hagueres assertat; pero d'aigua, ¡mal empleades perres! 

En un atra cosa u podem empleá. Escoltéu lo que passe: per ahí se están sorsín los muros y arruinanse a tota pressa, y día y nit tenim lo poble ubert; que se reforson los muros y faiguem unes portes ben fortes pera tancá de nit pera que no entron los lladres y no torno a passá lo fet de la semana passada, que van entrá a micha nit, van matá gossos, van assustá a la comare y al forné vell, y se van emportá a la filla de Jorge Resmello, a la Resmella, pos ya la coneixíeu; y la tornarán, sí, gora un rasco, o la dixarán que no valdrá pera res. Aixó es lo que ham de fé en eixes perres. Y van aplaudí tots al que aixó va di; y Pedro Saputo va callá, va eixecá los muscles, y sen va aná cap a casa seua, imaginán la ligeresa y fassilidat del vulgo, que igual aclamáe en vives com amenassáe de mort.

Pero, en efecte, lo lectó té que atindres al que hay dit al prinsipi: 

a sabé, que este fet es puro cuento, perque tanta simplissidat, tanta gran tontería, no cap a homens que caminen en dos peus y tenen los ulls a la cara. Ña qui assegure que van sé los de Loharre los del pleite al sol, uns atres diuen que los de Beseit, al Matarraña; yo dic lo mateix. Y tamé u hay sentit de un poble de Galissia y de dos de Andalusía. Pero de éstos y de tots, lo dit, dit. Conque lo lectó se servirá tindre este capítul per no escrit; de lo contrari lo acuso de roín y burlón y enemic de la pas dels pobles.