Par - Contrapar

 

Par, adj., lat. par, pair, pareil, semblable, égal.

Ieu no sui pars

Als autres trobadors.

Gavaudan le Vieux: Ieu no sui. 

Je ne suis pas semblable aux autres troubadours.

Substantiv. Ieu fora pars d' un dels sans. 

Cadenet: Bel volgra. 

Je serais l'égal d'un des saints.

No us sap par ni companho, 

Car tug li valen baro 

Valon per vostra valensa.

P. Vidal: Pus tornat. 

Je ne vous sais pair ni compagnon, car tous les vaillants barons valent par votre valeur. 

El mon non sai sa par.

Bertrand de Born: Ges no mi. 

Au monde je ne sais sa pareille. 

Loc. Nostre reys qu' es d' onor ses par.

(chap. Lo nostre rey que es de honor sense par.) 

Bernard d'Auriac: Nostre reys. 

Notre roi qui est en honneur sans pareil. 

De cella qu' entre las gensors, 

Esta de beutat ses par. 

Raimond de Miraval: Anc non atendiei. 

De celle qui, parmi les plus gentilles, est de beauté sans pareille. 

ANC. FR. Sovent li fesoit ses oeilles

Non per, s' eles erent pareilles; 

Et sovent les rapareilloit, 

Se non pareilles les trovoit.

Roman du Renart, t. 1, p. 275.

Par le nombre par ou impar des syllabes.

Rabelais, liv. IV, ch. 37.

- Compagnon, époux.

Puey que la tortre a perdut son par, jamays no se ajusta ab autra.

V. et Vert., fol. 93.

Depuis que la tourterelle a perdu son compagnon, jamais elle ne s' accouple avec autre. 

Costa si fe sezer regina Floripar, 

De l'autra part rey Gui, que l' a presa per par. 

Roman de Fierabras, v. 5003.

A côté de soi il fit asseoir la reine Floripar, de l'autre part le roi Gui, qui l'a prise pour épouse.

- Pair, en parlant des seigneurs d'une noblesse égale, sorte de dignité.

La fo Boecis, e foren i soi par. Poëme sur Boèce. 

Là fut Boèce, et y furent ses pairs.

Ce nom se donnait plus particulièrement aux membres de la cour que les romans disent avoir été instituée par Charlemagne.

Alexandres vos laisset son donar, 

Et ardimen Rotlan e 'lh dotze par. 

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Alexandre vous laissa sa largesse, et la hardiesse Roland et les douze pairs. 

Elhs XII pars de Fransa. Philomena. 

Les douze pairs de France. 

ANC. FR. Entres ces pars de France. 

Les nobles pars de France. 

Roman français de Fierabras, liv. II, part. II, ch. 9 et 15. 

Adv. comp. Adonc saubr' ieu lo vostre afar, 

E vos lo mieu, tot par e par. 

B. de Ventadour: Quan lo boscatges. 

Alors je saurais la votre affaire, et vous la mienne, tout égal à égal.

CAT. ESP. PORT. Par. IT. Pare, pari. (chap. Par, pars; parella, parelles.)

2. Paria, s. f., comparaison, ressemblance, parité, égalité. 

Si cum l' estela jornaus 

Que non a paria, 

Es vostre ric pretz ses par. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum Percevaus (Persevaus, Perceval, Perseval). 

Ainsi comme l'étoile du jour qui n' a pas de comparaison, voire riche mérite est sans pareil. 

Aquest parelh fai paria.

Bernard de Venzenac: Lanquan. 

Ce couple fait égalité.

- Alliance, accouplement, compagnie, société, familiarité, accointance. Manda sos amics, cels qu' ab lui an paria.

Guillaume de Tudela. 

Mande ses amis, ceux qui avec lui ont alliance. 

Mais vueil estar al vostre mandamen, 

Que d'autr' aver s' amor e sa paria.

Cadenet: Per jois. 

J'aime davantage être au votre commandement, que d'avoir d'une autre son amour et son accointance.

Aras no us plai mos chans ni ma paria. 

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Maintenant ne vous plaît mon chant ni ma compagnie.

Mais valria cen tans aver paria 

D' ome paubre, e mais proficharia.

R. Gaucelm: Un sirventes. 

Davantage vaudrait cent fois avoir la compagnie d'homme pauvre, et elle profiterait davantage.

A tota gens play sa paria.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

A toutes gens plaît sa société. 

Loc. Ans li falsa paria.

T. d'une dame et de son ami: Amicx. 

Mais lui fausse compagnie.

3. Parier, adj., égal, pareil, semblable, comparable, accointé.

Per que negus no l' es de pretz pariers.

T. de Rambaud, d'Adhemar et de Perdigon: Senher.

C'est pourquoi nul ne lui est en mérite comparable.

Toz' ab qui etz parieira?

En l' enfant?

G. Riquier: L' autr' ier. 

Fillette, avec qui êtes-vous accointée? Avec l'enfant?

- Accointant, familier.

Ieu lo jutge per dreg a traydor, 

Si s fai pariers, e s det per servidor. 

T. de Gui d'Uisel et de Marie de Ventadour: Gui d'Uiselh. 

Je le juge justement pour traître, s'il se fait accointant, et se donna pour serviteur.

- Copropriétaire, copartageant, sociétaire.

Era molher d' un cavayer ric e poderos de Cabaret, pariers del castel.

V. de Raimond de Miraval. 

Était femme d'un chevalier riche et puissant de Cabaret, copropriétaire du château. 

Substantif. De ben amar non ai parier.

Deudes de Prades: En un sonet.

Pour bien aimer je n' ai pas pareil.

Enueia m, par sant Marcelh,... 

Trop pariers en un castelh.

Le moine de Montaudon: Mot m' enueia. 

M'ennuie, par saint Marcel,... trop de copropriétaires dans un château.

(chap. Parell, parells; parello, parellos; igual, igualat, comparable; aparellat, aparellats, aparellada, aparellades.)

4. Pariaire, s. m., sociétaire, associé, confrère, compagnon.

Non vuelh esser parsoniers,

Pars, pariaire ni pariers.

G. Adhemar: Comensamen.

Je ne veux être copropriétaire, pair, sociétaire ni pareil.

(chap. Sossio, sossios, sossia, sossies; assossiat, assossiats, assossiada, assossiades; copropietari, copropietaris, copropietaria, copropietaries.)

5. Pariadge, s. m., pariage, sorte de contrat. 

Dedens los termes del pariadge. Cout. de Condom. 

Dedans les termes du pariage.

6. Paritat, s. f., lat. paritatem, parité, égalité.

Si tant es que haian paritat, so es engaltat. Leys d'amors, fol. 26. 

Si tant est qu'ils aient parité, c'est-à-dire égalité. 

CAT. Paritat. ESP. Paridad. PORT. Paridade. IT. Parità, paritate, paritade.

(chap. Paridat, paridats; igualdat, igualdats.)

7. Paralel, s. m., lat. parallelos, parallèle.

Le ters cercle apelam paralel septentrional. Eluc. de las propr., fol. 108.

(chap. Lo tersé sírcul anomenem paralelo septentrional.)

Le troisième cercle nous appelons parallèle septentrional.

Adjectiv. Cercles paralels, que vol aitan dire, com cercles qui han entre si egal distancia. Eluc. de las propr., fol. 108. 

Cercles parallèles, (ce) qui veut autant dire, comme cercles qui ont entre soi égale distance. 

CAT. ESP. Paralelo. PORT. Parallelo. IT. Parallelo, paralello. 

(chap. Paralelo, paralelos, paralela, paraleles.)

8. Pario, adj., pareil, égal, correspondant.

Per que amduy sian pario d' accen.

Novas rimadas parionas son can, aqui on termena la razo o la materia, finisho amdui li verset que son pario per accordansa.

Leys d'amors, fol. 121 et 18.

Pour que les deux soient pareils d'accent.

Les nouvelles versifiées correspondantes sont quand, là où le sujet ou la matière finit, finissent les deux versets qui sont correspondants par accordance.

- Substantiv. Correspondance.

L' empeutatz bordos ha pario amb autre. Leys d'amors, fol. 17.

(chap. Lo vers empeltat es paregut al atre.)

Le vers enté a correspondance avec l'autre.

CAT. Pario. (chap. Paregut, pareguts, pareguda, paregudes.)

9. Pariar, v., copartager, coposséder, être copossesseur.

Que cadaus y tenga sa dreichura, e qu' en pario bonamen aissi coma lo parier deu o far. Tit. de 1242. DOAT, t. IV, fol. 68.

Que chacun y tienne sa droiture, et qu'ils en soient copossesseurs de bonne foi ainsi comme le copropriétaire doit le faire.

10. Apariar, v., apparier, unir, lier, accointer, accoupler.

Us ab son par no s pot apariar 

Ses decebre.

G. Riquier: Fortz guerra.

Un avec son pair ne se peut unir sans décevoir. 

La tortre... jamais no s' apariaria ab autra.

Naturas d'alcus auzels. 

La tourterelle... ne s'accouplerait jamais avec autre. 

Fig. Malvestat ab pretz no s' aparia.

Bertrand du Puget: De sirventes. 

Méchanceté avec mérite ne s' apparie pas. 

Part. prés. Es ne pieitz apparians,

C' ades li par que 'l vengua dans. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Il en est pire accointant, vu qu'il lui paraît toujours que lui vienne dommage.

Part. pas. N' es hom pus cortes 

E gen apairiatz.

Amanieu des Escas: El temps de. 

On en est plus courtois et gentiment accointé. 

CAT. Apariar. ESP. Aparear. (chap. Aparellá, aparellás: yo me aparello, aparelles, aparelle, aparellem o aparellam, aparelléu o aparelláu, aparellen; aparellat, aparellats, aparellada, aparellades.)

11. Despariar, v., lat. disparare, dépareiller, déranger, diviser.

Adonc l' obra desparia. Leys d'amors, fol. 18. 

Alors il divise l'oeuvre. 

IT. Dispaiare. (chap. Despará, contrari de pará, com per ejemple, la taula, una ratera.)

12. Disparitat, s. f., lat. disparilitatem, disparité.

Podon haver paritat o disparitat de sillabas. Leys d'amors, fol. 17. Peuvent avoir parité ou disparité de syllabes.

(chap. Poden tindre paridat o disparidat de sílabes.)

CAT. Disparitat. ESP. Disparidad. PORT. Disparidade. IT. Disparità, disparitate, disparitade. (chap. disparidat, desparidat; disparidats, desparidats.)

13. Parelh, s. m., paire, couple. 

Anc no vitz plus bel parelh 

Del donzel et de la donzela.

R. Vidal: Lai on cobra. 

Vous ne vîtes oncques plus beau couple que le damoisel et la damoiselle.

Noe intret en l' archa, e pres de cascuna bestia e dels auzels un parelh, que mestier avia de metre en l' archa. Liv. de Sydrac, fol. 49.

Noé entra dans l'arche, et prit de chaque bête et des oiseaux une paire, qu'il avait besoin de mettre dans l'arche.

De II parelhs de barras la porta es establia. 

Roman de Fierabras, v. 3967.

Par deux paires de barres la porte est assurée. 

CAT. Parelh. (chap. Parell, parells.)

- Pareil, mesure équivalente au setier.

.VIII. .M. parelhs de grans e pro vianda. Philomena. 

Huit mille pareils de grains et assez de victuaille.

Ce mot fut aussi employé adjectivement, et signifia pareil, semblable, comparable.

Tan pros domna, e quar no i truep parelh, 

M' enten en lieis.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 

Si noble dame, et parce que je n'y trouve semblable, je m' affectionne à elle.

14. Parelha, s. f., compagne, femelle. 

El temps qu'el rossinhol s' esjau 

E fa sos lays sotz lo vert fuelh 

Per sa parelha, can l' acuelh.

Deudes de Prades: El temps. 

Au temps que le rossignol se réjouit et fait ses lais sous la verte feuille pour sa compagne, quand elle l' accueille. 

CAT. Parella. ESP. Pareja. PORT. Parelha. (chap. Parella, parelles.)

15. Parelhar, Pareyllar, Pareiar, Parejar, v., apparier, assortir, accointer, unir.

Parelhar parelhadura 

Devem, ieu e vos, vilana, 

Al abric, lonc la pastura.

Marcabrus: L' autr' ier. 

Apparier accouplement nous devons, moi et vous, villageoise, à l' abri, le long du pâturage. 

Dombre Dieus crei que m' o parelh.

Gavaudan le Vieux: L' autre dia. 

Je crois que le seigneur Dieu me l' assortit. 

Ben sai pareyllar e far motz 

Plas e clars.

P. Raimond de Toulouse: Era pus.

Je sais bien assortir et faire mots simples et clairs.

- Se comparer, s'égaler.

Una dona sai que no troba par

Que de beutat puesc' ab lei pareiar.

Aimeri de Peguilain: Totz hom qui. 

Une dame je sais qui ne trouve pareille qui de beauté puisse s'égaler avec elle. 

ESP. Parear. IT. Pareggiare. (chap. Parellá, fé algo parello, igualá. Aparellá: fé parella, parelles; prepará, adobá, cuiná una minjada.)

16. Parelhadura, s. f., accointance, accouplement.

Parelhar parelhadura

Devem, ieu e vos, vilana,

Al abric, lonc la pastura.

Marcabrus: L' autr' ier.

Apparier accouplement nous devons, moi et vous, villageoise, à l' abri, le long du pâturage. 

ANC. ESP. Fue a mi appareiada por esta razon. 

Poema de Alexandro, cop. 344.

17. Aparelhar, Aparellar, Apareillar, Apareylar, Apparelhar, Apparellar, Appareillar, Appareyllar, v., appareiller, apprêter, préparer.

Ni ren que puesca apareyllar,

Car segner, a nostre dinar.

V. de S. Honorat.

Ni rien que je puisse apprêter, cher seigneur, pour notre dîner.

Fan apparelhar caras viandas et en tantas de manieyras.

V. et Vert., fol. 21.

Ils font préparer aliments rares et en tant de manières.

Fig. Ay apareyllat gauch a tu et a ton frayre. V. de S. Honorat. 

J'ai apprêté joie pour toi et pour ton frère. 

Can sos sens miels l' aparelha 

Romans, o lenga latina.

Pierre de Corbiac: Domna dels.

Quand sa raison lui apprête mieux roman, ou langue latine.

- Arranger, disposer, combiner, faire des préparatifs pour.

K. Magnes fe aqui aparelhar sas tendas. Philomena. 

Charlemagne fit disposer là ses tentes.

Honorat appareylla mantenent son camin. V. de S. Honorat. 

Honorat aussitôt fait des préparatifs pour sa route. 

Fig. En mas chansos no puesc aparellar 

Dos motz, qu' al ters no m lays marritz chazer.

Folquet de Romans: Meravil.

Dans mes chansons je ne puis disposer deux mots, qu'au troisième je ne me laisse choir marri. 

Gen m' apareill 

De far leu chanson grazida. 

G. Raimond de Gironella: Gen m' apareill. 

Je m' apprête gentiment à faire promptement chanson agréable.

Que s' apareillon de ferir. Roman de Jaufre, fol. 62.

Qu'ils se disposent à frapper.

Chascun jorn s' armavan e s' apareillavan de venir a la batailla.

V. de Bertrand de Born. 

Chaque jour ils s' armaient et s' apprêtaient pour venir à la bataille.

- Comparer.

Meravilhas 

Vas cuy res no si aparelha.

Los XV signes de la fi del mon.

Merveilles vers qui rien ne se compare. 

Non truep qui ab mi s' aparelh.

B. Martin: Farai un. 

Je ne trouve qui avec moi se compare.

Car negun' autra ab lieis no s' apareilla 

De pretz entier.

P. Vidal: S' ieu fos en. 

Car nulle autre avec elle ne se compare en mérite accompli.

- Appareiller, terme de marine.

Pueys an apareillat barcas. V. de S. Honorat.

Puis ont appareillé barques.

- S'apparier, s'accointer.

Per Crist, fort mal s' aconseilla 

Drutz qu' ab vieilla s' apareilla.

Augier: Era quan.

Par Christ, s' avise fort mal galant qui avec vieille s' accointe.

Part. pas. En aissi apareillat a lei de fol. V. de S. Honorat. 

Par ainsi arrangé à manière de fou.

Aparelhat e volontos 

… de far e de dir.

Brev. d'amor, fol. 18. 

Disposé et désireux... de faire et de dire.

CAT. Aparellar. ESP. Aparejar. PORT. Apparelhar. IT. Apparecchiare.

(chap. Aparellá.)

18. Aparelh, s. m., appareil, préparatif, apprêt.

Ac fah tot son aparelh,

Portan de tortres 1 parelh.

Brev. d'amor, fol. 85. 

Eut fait tout son apprêt, portant une paire de tourterelles.

ANC. CAT. Aparell. ESP. Aparejo. PORT. Apparelho. IT. Apparecchio.

(chap. Aparell, aparells.)

19. Aparelhamen, Aparellamen, s. m., appareil, apprêt, ajustement. 

Qu' en paradis sanht aparellamen 

De corona de vida dignamen 

L' aparelletz.

Pons Santeuil de Toulouse: Marritz cum. 

Qu'en paradis saint appareil de couronne de vie dignement vous lui prépariez.

Avia fag son aparelhamen de nossas. V. de Raimond de Miraval. 

Avait fait son apprêt de noces. 

Deu aver son lieg ab son aparelhamen. Regla de S. Benezeg, fol. 38. Doit avoir son lit avec son ajustement. 

ANC. FR. Quant il virent l' apareillement que li roial faisoient... Et entra en Aquitaine à grant apareillement de bataille. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 171 et 222.

ANC. ESP. Aparejamiento. IT. Apparecchiamento. 

(chap. Aparellamén, aparellamens.)

10. Desparelhar, v., séparer, désunir, déparier.

A pauc no'ls desparelha.

Rambaud de Vaqueiras: El so que. 

Peu s'en faut qu'il ne les désunisse.

ESP. Desparejar. PORT. Desparelhar. IT. Sparecchiare.

(chap. Desparellá, desaparellá.)

21. Compar, adj., lat. compar, pareil, égal, semblable.

Compar,... vol dire aytan quo paritatz, so es engals nombre de sillabas.

Leys d'amors, Fol. 145.

Semblable,... veut dire autant comme parité, c'est-à-dire égal nombre de syllabes.

22. Comparatio, Comparaso, s. f., lat. comparatio, comparaison. 

Non deu hom far comparaso. Brev. d'amor, fol. 145. 

On ne doit pas faire de comparaison.

Adv. comp. Tota la vida d' un home, si vivia M ans, es a penas sol 1 momen a comparatio de l' autra vida, que durara ses fi.

(chap. Tota la vida d' un home, si vivíe mil añs, es apenes sol un momén en comparassió de l' atra vida, que durará sense fin.) 

Coma vil ordura en comparatio de 1 bella arma.

De gran gloria e de gran honor ses comparatio.

V. et Vert., fol. 27, 31 et 32. 

Toute la vie d'un homme, s'il vivait mille ans, est à peine un seul moment en comparaison de l'autre vie, qui durera sans fin.

Comme vile ordure en comparaison d'une belle âme.

De grande gloire et de grand honneur sans comparaison.

CAT. Comparació. ESP. Comparación. PORT. Comparação. 

IT. Comparazione. (chap. Comparassió, comparassions.)

23. Comparansa, s. f., comparaison, parallèle.

No s ne pot comparansa

Far. 

T. de Guillaume et de G. Riquier: Giraut.

Ne s'en peut faire comparaison.

CAT. Comparansa. ANC. ESP. Comparanza.

24. Comparamen, s. m., comparaison, parallèle. 

Adv. comp. La misericordia de Dieu

Es majers, ses comparamenz,

Que neguns mortals fayllimenz. 

V. de S. Honorat. 

La miséricorde de Dieu est plus grande, sans comparaison, que nul mortel manquement.

(chap. Comparamén, comparamens : comparassió.)

25. Comparatiu, adj., lat. comparativus, comparatif.

(Son) Comparativas mays... mens, etc. Leys d'amors, fol. 100.

(Sont) comparatives plus... moins, etc.

(chap. Són comparatives mes... menos, etc.)

Substant. Comparatius, es regularmens aquela meteyssa votz de positiu ab aquest adverbi mays o plus. Leys d'amors, fol. 49.

Comparatif, c'est régulièrement cette même voix du positif avec cet adverbe davantage ou plus.

CAT. Comparatiu. ESP. PORT. IT. Comparativo. (chap. Comparatiu, comparatius, comparativa, comparatives. Lo mes membrillo de La Codoñera, Tomás Bosque Peñarroya, díe que treballabe a la comparativa, referinse a la cooperativa. Es un capsot com José Miguel Gracia Zapater, y amiguet del catalá Artur Quintana Font.)

26. Comparar, v., lat. comparare, comparer, égaler.

Lo fa comparar a vils bestias, so es a porcs. V. et Vert., fol. 84. 

Le fait comparer à viles bêtes, c'est-à-dire à porcs. 

Se... compara a la vera sancta Maire. Doctrine des Vaudois. 

Se... compare à la véritable sainte Mère.

Adv. comp. Sapchatz qu' almorna val may,

Ses comparar, quant hom la fay 

Donan de sos bes temporals. 

Brev. d'amor, fol. 72. 

Sachez qu' aumône vaut mieux, sans comparer, quand on la fait en donnant de ses biens temporels. 

Part. pas. Es comparatz

Al dich terrenal paradis.

Brev. d'amor, fol. 192. 

Est comparé audit paradis terrestre. 

Son be comparatz a volps per barratz e per tricharia. V. et Vert., fol. 23.

Sont bien comparés à renard pour fraude et pour tromperie.

ANC. FR. Richart et roy Henri son père, 

Qui la folie au fils compère.

G. Guiart, t. 1, p. 62.

CAT. ESP. PORT. Comparar. IT. Comparare. (chap. Compará: comparo, compares, compare, comparem o comparam, comparéu o comparáu, comparen; comparat, comparats, comparada, comparades.)

27. Acomparar, v., comparer.

Mas sos maltraitz no s fay acomparar 

Ab sel del croy.

T. de G. Riquier et de Henri: Senher Enric. 

Mais son tourment ne se fait pas comparer avec celui du méchant.

CAT. Acomparar. (chap. acompará, acomparás: acomparo, acompares, acompare, acomparem o acomparam, acomparéu o acomparáu, acomparen; acomparat, acomparats, acomparada, acomparades

28. Contrapar, adj., pareil, égal, semblable.

Mas un rey no 'l sai contrapar

De largueza.

Folquet de Lunel: Al bon rey.

Mais un roi je ne lui sais semblable en largesse.

4. 2. De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

Capítul II.

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

Pos siñó, aixó porte lo seu camí, pero mol depressa, a escape, a tota mecha. Per supost que lo lectó sempre haurá pensat que lo llibre se teníe que acabá; pos be, u séntigue o no, corre cap al seu final, y sen va a ressibí y tancá l'arco; y si un atre portal es, lo veu ya doblegat y buscanse los dos caps pera tocás y quedá fet un sírcul perfecte. O de un atre modo, aquí lo tossal y aquí lo escomensamén de la baixada.

Están un día senán Pedro Saputo va arribá un criat de Juanita en una carta a la que li suplicabe aniguere cap allá inmediatamen, pos li fée falta, y que procurare arribá entre les nou y onse del matí. Ere lo primé favor, la primera mersé, la primera grassia y firmesa que li demanáe aquella vella amiga, a la que com a Paulina, ya sap lo lectó que no podíe ell negá res, pero cridanlo tan a propósit y en tanta urgensia, del sementeri se haguere eixecat pera servila. Sen va aná cap allá, pos, y va prepará la jornada de modo que va arribá a la hora prevista. Va trobá a Juanita vestida de dol, encara que al semblán va vore que ere per los vius y no per lo mort. Y en efecte, li va di que qui se habíe mort pera descans de tots, de un benéfic tabardillo, ere la seua bona y gloriossíssima sogra, dona (va afegí) de la rassa de les arpíes o germana de les furies, a qui de dret li tocáe per home un gos o can Cerbero, y se va emportá un ángel, si es que ñan entre los homens casats. Be que va tindre la culpa un descuido. En fin, s'ha mort, no li rosseguem los ossos; Deu la haigue perdonat, tanta pau se emporto com descans dixe; y anem al cas abans de que vingue lo meu sogre.

- Te hay cridat perque te nessessito. Yo hay viscut en una sogra y antes me frechirán viva que ne patiré un atra. ¡Ay si sapigueres lo que hay patit en ella! Tres mesos fa que la va diñá, y tres mesos fa que se descanse y viu an esta casa; perque no patía yo sola, sino tots; y sort de la prudensia y amabilidat del meu sogre, si no, yo al menos ya me haguera secat y mort. Lo meu home no té lo talento de son pare. Pos be, ting barruntos de que este home, no escarmentat encara de una dona, trate de casás. ¡Me cago en los homens y les dones! Y desde que hay sabut la seua idea ha perdut mol a la meua opinió, perque no es de sabuts casás dos vegades tenín fills y casa; fills bons, vull di, com natros que besam la terra que ell poteche, de amor y respecte que li tenim; y la casa plena a cormull de totes les bendissions del sel. Yo crec que u trate en lo mossen del poble, que no li aconsellará mes que lo mateix que ell proposo y vullgue, perque sap mes lo meu sogre que lo retó, y cuan lo mossen eixeque lo peu, ell ya ha anat y tornat dos vegades. Yo li diré que te vach coneixe de estudián después de passá pel meu poble, y que te vam vore tamé a Saragossa. ¿Li dic quí eres? 

- Per ara no, va contestá Pedro Saputo.

- Be, va di Juanita; y si te rogue que te estigues demá y mes díes no sigues melindrós. Ell te portará a vore los seus bancals, les seues finques, margens en coruñes y ribassos de romé, y tú l'has de disuadí del casamén, aprofitán be la ocasió y parlanli com se parle a qui no nessessite consells. La ocasió, si es verdat que té eixe maldit pensamén, ell mateix te la donará sabén guañali la voluntat, que u farás, perque no ha de sé ell una exepsió al món.

En aixó va arribá un jornalé de casa en lo recado de que no aguardaren a minjá al amo perque habíe passat al poble de N. y no vindríe hasta 'l tart. Ere lo poble de Paulina, y va di Juanita: men alegro; estarem sols, perque lo meu home no ve hasta la nit. Has de sabé que com mos va tocá la sort de casamos prop, no mes de dos legües de distansia, mos visitam assobín, y natres ham fet amics als sogres y a les families. Paulina té sogres y cuñades; pero una bona gen que la idolatren, y es la verdadera siñora de la casa. 

- ¿Saps, Juanita, li va di Pedro Saputo, que te has tornat una chicharra? Si no acabes, ¿qué hay de dit yo del propósit en lo que me crides? Ara es la meua, escóltam. No me pene habé vingut, perque ting lo gust de vóret, y después aniré a vore tamé a Paulina. Pero yo no sé si sirá assertat parlali a ton sogre encara que ell me dono peu, que no es normal perque de eixes coses no se parle mes que en persones mol conegudes, en amics en una paraula, y encara aixina no en tots. Pero no te apuros. Si ton sogre té la idea de casás, creu que no li estará mal ni an ell ni a vatres. Perque no pot dixá de sabé que la vostra compañía no la milloraríe una dona forastera y nova, y perdre la vostra per la de ella siríe imprudensia que homens com ell no cometixen.

- Una mica me calme ixa reflexió, va contestá Juanita; pero sempre ting aquí dins un pes y tristesa que no sé lo que me anunsie. Per sí o per no, aprofita la ocasió si te la done y trauli ixa manía del cap; anem al segú.

En tot lo día sol van parlá de lo mateix, y no va pugué Pedro Saputo assossegá del tot a Juanita, no perque an ell li faltaren raons sino perque ella ere dona. Per la tarde tampoc va vindre lo sogre, va torná en son demá per lo matí. Li va di Juanita cóm teníe un huésped que habíe conegut a casa de Paulina a un atre tems, y que esperabe que se alegraríe de vórel, pero que encara no se habíe alsat.

Al poc rato ya estáe Juanita al apossento de Pedro Saputo y li va di: 

- Mon sogre acabe de arribá y pareix que vol entrá a vóret; yo voldría que anigueres tú al seu cuarto y acompañát. Perque, encara que en rigor an ell li tocáe visitát primé, eres tú mes jove, estás a casa desde ahí y així li donarás a vore que no eres un ignorán.

Van entrá, en efecte, a vore al sogre, que se entreteníe mirán uns papés; se va girá al sentí la porta, y veén a Pedro Saputo se li va escomensá a cambiá lo semblán, contestán en poca atensió a les seues paraules cuan lo saludabe; y sense apartá la vista de la seua cara, se va assentá y va fé seña als dos que s' assentaren. Juanita, sense sabé per qué, se va ficá a tremolá veén tan formal y serio al seu sogre. Pedro Saputo no estáe tampoc sereno al seu interió perque no esperáen aquell ressibimén.

Al cap de un bon minut de silensio li va preguntá: 

- ¿De aón sou?, y ell va contestá:

- De Almudévar.

- ¿De quí sou fill?

- De una dona.

- ¿Y lo vostre pare?

- No lo hay conegut.

- ¿Quí es la vostra mare?

- Una infelís y honrada pubilla que va sé pobre a la seua juventut y de un engañ en que la van seduí va tindre un fill que ha sapigut fela rica y exaltala a un estat dessén y a la estima y respecte públic.

- ¿Quína edat teniu?

- Vach als vinticuatre añs.

- ¿Cóm tos diéu?

- La gen me diu Pedro Saputo...

Va callá una mica lo caballé, va torná a mirá a Pedro Saputo, y tussín y aclarinse la gola, va di mes sossegat y en veu natural, encara que reprimín lo afecte de la expresió:

- ¡Sou mon fill...!, ¡Yo soc ton pare! 

Al acabá de pronunsiá estes paraules y veén a Pedro Saputo enrochit de cara y eixecanse del seu assiento, se va eixecá ell tamé, y se van abrassá en gran amor y sense sentís mes paraules que la exclamassió de Pedro Saputo cuan va di: 

- ¡Pare meu...!

Juanita se va trastorná del tot, y plena de imaginassions, avergoñida, acalorada, blanca y casi sense llum als ulls sen va eixí fora y va pendre un glopet de aigua, y sen va aná y se va dixá caure al llit; va suspirá, va suá, va entressuá, se va assossegá una mica y va di:

- ¡Pedro Saputo fill de mon sogre! ¡Pedro Saputo germá del meu home! ¡Y cuñat meu! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuan u sápigues! Va torná a suspirá, una y un atra vegada, y va fixá lo pensamén en Paulina, se va eixecá, va escriure mol depressa dos línies aon li díe que a casa seua estáen passán acontessimens mol serios, no tots de bon agüero, y que per Deu vinguere corrén; va cridá a un criat, lo va enviá cap allá aposta, y sen va entorná cap al cuarto de la gran escena.

Va mirá entonses al fill y al pare, y no fen cas de lo que parláen va di exclamán: ¡tan que s'assemellen, y no había caigut! Van riure los dos, y lo pare li va preguntá si habíe enviat recado al seu home; ella va di que no hi habíe pensat, pero que sen anáe a enviál, com en efecte u va fé y va torná a vore y aguaitá milló an aquells dos homens que se teníe que coneixe abans de tindre tancats los ulls pera sempre.

Va vindre lo fill, se van alegrá mol, van selebrá lo día, y después de la michdiada va cridá lo pare als tres, va ajuntá la porta y los va fé una llarga relassió de la seua vida que tocáe al cas presén. Pero aixó demane un atre capítul. Advertixgo que en lo nom del caballé tenim les nostres dudes; yo per lo que ting averiguat lo hay anomenat sempre don Alfonso López de Lúsera: y lo fill mes gran, lo home de Juanita, se díe don Jaime.

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Lexique roman; Iothacisme - Transitio

 

Iothacisme, s. m., lat. iotacismus, iotacisme, répétition vicieuse de l' i. 

Iotacismi sunt, cum i littera supra justum decorem in dictionibus extenditur. Diomède, De Part. orat., col. 448. Putsch.

Iothacismes, so es cant en una dictio son dui i i;... per esquivar aquel vici, hom non pronuncia mas 1. Leys d'amors, fol. 109.

L' iotacisme, c'est quand deux i i sont dans un mot;... pour esquiver ce vice, on n'en prononce qu'un.

Ipocondres, Ypocondris, s. m. pl., lat. hypochondria, hypocondres, parties latérales de la région supérieure du bas-ventre. 

De jos dels ipocondres. Trad. d'Albucasis, fol. 7. 

Au-dessous des hypocondres.

Si 'ls ypocondris... so ses dolor. Eluc. de las propr., fol. 50. 

Si les hypocondres... sont sans douleur. 

CAT. Hipocondrics. ESP. Hipocondrios. PORT. Hypocondrios. IT. Ipocondri.

(chap. Hipocondrio, en singular.)

Ipotecari, Ypotecari, Ipoticari, Ipoticaire, s. m., lat. apothecarius,

apothicaire.

Electuaris 

Non lur ten pro n' ipoticaris. 

Un troubadour anonyme: Dieus nos. 

Électuaire ne leur tient profit ni apothicaire. 

Auran lor ypotecari 

Especial don hom penra 

Tot aquo que mestiers fara 

Al dig malaude.

Brev. d'amor, fol. 124.

Auront leur apothicaire spécial dont on prendra tout ce qui fera besoin audit malade.

No poiran... ipoticaires far compositions o confections de medecinas solutivas. Fors de Béarn, p. 1078.

Ne pourront... apothicaires faire compositions ou confections de médecines solutives. 

CAT. Apotecari, poticari. ESP. PORT. Boticario. (chap. Boticari, apotecari, potecari : farmasséutic, farmasseutics, farmasséutica, farmasséutiques.)

Ir, v., lat. ire, aller.

Ce verbe est défectif; il n'en reste guère d'exemples qu'au futur de l'indicatif et au conditionnel: 

Que m fassa matin dirnar 

Ans que m lais' ir una legua. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert.

Qui le matin me fasse dîner avant qu'elle me laisse aller une lieue.

Chansos, tu m'iras outra mar.

(chap. Cansó, tú m' anirás ultra (passat lo) mar.) 

B. de Ventadour: En abril quan. 

Chanson, tu m'iras outre mer.

Laires seri', et iria cap cli.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Serait larron, et irait tête baissée.

Il se combine avec EN:

Vuelh saber, quan m'en irai,

Cum es de vos, ni cossi us vai.

P. Rogiers: Senher. 

Je veux savoir, quand je m'en irai, comment est de vous, et comment vous va.

Ce verbe fut aussi employé auxiliairement au devant des participes présents:

Per pauc de semblan 

Iriatz doptan.

Giraud de Borneil: Ja m vai. 

Pour peu d'apparence vous iriez doutant. 

Mas tos temps m'en irai claman.

Raimond de Miraval: Enquer non. 

Mais toujours je m'en irai réclamant. 

ANC. FR. Adont nous iroient noiant

Tout che que nous avons véu. 

Roman du châtelain de Coucy, v. 4483. 

Et se donneroient por noiant 

Qui si ne s'iroit asproiant.

Roman de la Rose, v. 7652. 

ANC. CAT. ESP. Ir. PORT. Hir, ir. IT. Ire. (chap. Aná: vach, vas, va, anem o anam, anéu o anáu, van; anat, anats, anada, anades.)

2. Eissir, Eyssir, Issir, Yssir, v., lat. exire, sortir. 

En loc d' on non veia eissir.

Pierre de Durban: Peironet. 

En lieu d'où il ne voie sortir. 

Si que n' eissi pels costatz 

Sancs et aiga eyssamen.

Geneys: Dieus verays. 

Tellement qu'en sortit par les côtés sang et eau également. 

Quar tan laissetz Marcelh' aunidamen, 

Quar non yssitz trompan o combaten.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Parce que vous laissâtes Marseille si honteusement, car vous ne sortîtes pas en faisant sonner les trompes ou en combattant. 

Fig. Yssir de peccat per se meteys. V. et Vert., fol. 33.

Sortir de péché par soi-même.

(chap. Eixí de pecat per sí mateix. Lo dialecte catalá normatiu fa aná lo verbo fransés sortir.)

Per eyssir de paureza. V. de S. Honorat. 

(chap. Per a eixí de pobresa; pobrea en antic valensiá.)

Pour sortir de pauvreté.

- Saillir, former éminence.

Clauser ab I peyra que iesqua defora en maniera de clau. Philomena.

(chap. Tancá en una pedra que ixque fora en manera de clau.)

 Fermer avec une pierre qui sorte dehors en manière de clé.

- Provenir.

Fig. Proeza eis del coratge,

Veus son meilhor linhatge.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Prouesse sort du coeur, voilà sa meilleure lignée. 

Loc. Si donc del tot de mon sen non issia. 

Cadenet: Tals reigna. 

Si donc je ne sortais entièrement de mon sens. 

Aysso es yssir de totas las fis. V. et Vert., fol. 86.

Cela est sortir de toutes les bornes. 

Part. prés. El mes de junh issen.

G. Riquier: Sitot s'es grans.

Au mois de juin sortant. 

So fo issen pascor, quan intra mais. 

(chap. Aixó va sé ixín de la primavera, cuan entre Mach.)

Roman de Gérard de Rossillon, fol. 74.

Ce fut sortant le printemps, quand entre mai. 

Part. pas. Platz me qu' ar sui issitz 

De la terra on foi noiritz. 

Pierre d'Auvergne: En estiu quan.

Il me plaît, vu que maintenant je suis sorti de la terre où je fus nourri.

E 'l manens, qu'es d'aver issitz, 

Es clamatz fols e pauc prezatz.

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Et le riche, qui est sorti de richesse, est appelé fou et peu prisé.

Pos l' espig' es issida, 

Balaia lonc temps lo gras.

B. de Ventadour: Lo temps vai. 

Après que l'épi est sorti, il balance long-temps le grain. 

ANC. FR. Coment eles eissent des cors.

Ainz qu' Eliduc s'en seit issuz. 

Marie de France, t. II, p. 415, et t. 1, p. 470.

Qar li maus fruis ist de male ente.

Fables et cont. anc., t. II, p. 297. 

Et en dit qu'il ne peut du sac 

Issir que ce qui est dedens.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 706. 

Et issirent hors de leurs logis.

Monstrelet, t. I, fol. 228.

CAT. ANC. ESP. Exir. IT. Escire, uscire. (chap. Eixí, issí, ixí: ixco, ixes, ix, ixim, ixiu, ixen; ixit, ixits, ixida, ixides; eixim, issim; eixiu, issiu; eixit, eixits, eixida, eixides; issit, issits, issida, issides.) 

3. Issit, Eysuyt, s. m., lat. exitus, sortie, issue. 

Per lo mar Ros passeron com per bel eysuyt. La nobla Leyczon. 

Par la mer Rouge passèrent comme par belle issue. 

Fig. Al issit del mes. Tit. de 1221. DOAT, t. LXXXVII, fol. 10. 

(chap. A la eixida, ixida, issida del mes.)

A la sortie du mois.

CAT. Exit. ANC. ESP. Éxito (éxodo). (chap. eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

4. Eyssiment, Issiment, Ysement, s. m., sortie, fin.

Eyssiment de urina es prohibit.

Comensament de ysement de aiguas en dos huels.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 4.

Sortie d'urine est empêchée.

Commencement de sortie d'eaux dans les deux yeux.

Fig. Segnors e serf han aital issiment. La Barca.

Seigneurs et serfs ont même fin.

Deu pausar tota ora los oils del cor al issimen de vida.

Trad. de Bède, fol. 37.

Doit poser toujours les yeux du coeur à la sortie de la vie. 

ANC. CAT. Eximent. (chap. Eiximén, iximén, issimén : eixida.)

5. Issida, Ichida, s. f., issue, sortie.

L' Issida comunal. Tit. de 1166. Hist. de Lang., t. III, pr., col. 116. 

La sortie commune.

L'autr'ier a l' issida d' abriu.

(chap. L'atre día a la eixida, ixida, issida d' Abril.)  

Marcabrus: L'autr'ier. 

L'autre jour, à l'issue d'avril.

Los pas de las ichidas del reaume. Cat. dels apost. de Roma, fol. 206.

Les passages des issues du royaume.

ANC. ESP. Entradas y essidas... ni entrada ni essida. (MOD. Salida.)

Tit. de 1206. Arte del rom., Castel, p. 44.

CAT. Exida (MOD. Sortida, sortides). IT. Escita, uscita. (chap. Eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

6. Eysshidura, Eyshidura, s. f., fluxion, éruption, exanthème, abcès. Eyshiduras de boca.

Eyshiduras e nafras de boca.

Eysshiduras o floroncs.

Eluc. de las propr., fol. 206, 213 et 42.

Fluxions de la bouche.

Éruptions et blessures de bouche.

Exanthèmes ou furoncles.

(chap. Absés, forúncul, erupsió; que ixen, de ahí eysshidura, eyshidura, en chapurriau siríe eixidura, ixidura, issidura.)  

7. Eisuch, s. m., issue, hasard.

Juec... de cartas al eisuch. Stat. de Provence. Julien, t. I, p. 550.

Jeu... de cartes au hasard.

(chap. Sort, azar, que ixque lo que vullgue.)

8. Issec, s. m., butin.

G. e li seu prenen lh' issec; 

Tant en dona a sos homes com far s' o dec.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12. 

Gérard et les siens prennent le butin; il en donne à ses hommes autant qu'il doit le faire.

9. Geishir, Geysshir, v., sortir.

Cignes, quan, polets, auzo sonar citholas, geisho tantost del ni e comenso cantar.

Superfluitat geyssh per la boca.

Fluvi qui geish de paradis terrestre.

Eluc. de las propr., fol. 145, 80 et 151.

Les cygnes, quand, petits, ils entendent retentir lyres, sortent aussitôt du nid et commencent à chanter.

La superfluité sort par la bouche.

Fleuve qui sort du paradis terrestre.

Part. prés. En dens,... proeminens o geysshens.

(chap. En dens,... preeminens o ixins, eixins, issins: que ixen.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

En dents... proéminentes ou sortantes.

10. Geysshimeht, Geyshimen, s. m., sortie.

En las narrs fa gran brug en son geysshiment.

Intramens et geyshimens d'aquestas VII planetas.

Eluc. de las propr., fol. 82 et 112. 

Dans les narines fait grand bruit en sa sortie. 

Entrées et sorties de ces sept planètes.

11. Dezeissir, v., sortir, se retirer. 

Mas cell qi gen sap de mal dezeissir.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

Mais celui qui gentiment sait se retirer de mal.

(chap. Eixissen, ixissen, ississen; retirás, apartás, evitá, etc.)

12. Forsiessir, v., sortir.

No s cug qu' ieu tant m' afolisca

Que de ma boca forsiesca. 

G. Raimond de Gironella: La clara lutz. 

Qu'elle ne s'imagine pas que tant je m'affolle qu'elle sorte de ma bouche.

13. Sobreyssir, Sobriessir, v., sortir au dessus, surélever, surgir.

Garda tos sens no sobriesca ni vers.

Serveri de Girone: Qui bon frug. 

Prends garde que ton sens ne sorte au dessus ni verse.

Part. pas. Sos bas paratges sobreyssitz

Sai que fenira coma lais, 

E s tornara lai d' on es trais. 

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Je sais que sa basse noblesse surélevée finira comme lai, et s'en retournera là d'où elle est tirée.

(chap. Sobreixí, sobreixí, sobreissí: destacá. ESP. Sobresalir.) 

14. Redicio, s. f., lat. reditio, retour. 

Ad aquela malautia que es sanada per cauteri, non es redicio tot temps.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

A cette maladie qui est guérie par cautère, il n'y a pas toujours retour.

15. Preterir, v., lat. praeterire, aller outre, passer, dépasser.

Ni s pot mudar ni preterir. Brev. d'amor, fol. 105. 

Ni se peut changer ni passer.

Part. pas. Temps preterit.

(chap. Tems pretérit : passat.)

Memoria... regarda las causas preteridas. Eluc. de las propr., fol. 18.

Temps passé.

La mémoire... regarde les choses passées.

CAT. ESP. PORT. Preterir. IT. Preterire. (chap. Preterí no se fa aná: passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.) 

16. Preterit, s. m., prétérit, terme de grammaire.

Preterit perfeit,... preterit non perfeit. Gramm. prov. 

Prétérit parfait,... prétérit non parfait. 

(chap. Pretérit : passat perfecte,... pretérit imperfecte.) 

CAT. Preterit. ESP. (pretérito) PORT. IT. Preterito. (chap. Pretérit, preterits : passat, passats. Tems de la gramática.)

17. Pretericion, s. f., lat. praetericionem, prétérition, omission. 

Anular lo testament per pretericion. Cout. de Condom. 

(chap. Anulá lo testamén per preterissió : omissió.)

Annuler le testament pour omission. 

CAT. Preterició. ESP. Preterición. PORT. Preterição. IT. Preterizione.

(chap. preterissió, preterissions : omissió, omissions.)

18. Circuitio, Circuicio, s. f., lat. circuitio, tour, contour, circuit, circonlocution, périphrase. 

En la circuicio del os. Trad. d'Albucasis, fol. 59. 

Dans le contour de l'os.

Es circuitios can, per la circonstancia d'un mot, hom enten I autre mot.

Leys d'amors, fol. 132. 

C'est circonlocution quand, par la circonstance d'un mot, on entend un autre mot. 

ANC. CAT. Circuicio. ESP. Circuición. IT. Circuizione. (chap. sírcul, sircuissió, sircuit, volta, tour, contorn, sircunlocussió o perífrassis.) 

19. Transitori, adj., lat. transitorius, transitoire, passager.

Los bes transitoris. L'Arbre de Batalhas, fol. 114.

Les biens passagers.

En causas transitorias et mundanals. Eluc. de las propr., fol. 22. 

En choses passagères et mondaines. 

CAT. Transitori. ESP. PORT. IT. Transitorio. (chap. Transitori, transitoris, transitoria, transitories; tránsit; coses que passen al cap de un curt tems; transitá: transito, transites, transite, transitem o transitam, transitéu o transitáu, transiten; transitat, transitats, transitada, transitades.)

20. Transitiu, adj., lat. transitivus, transitif.

Transitius es cant le faytz... passa en autra causa... Aytal neutri transitiu an motas vetz alcunas tersas personas. Leys d'amors, fol. 74.

Est transitif quand le fait... passe en autre chose... De tels neutres transitifs ont nombreuses fois aucunes tierces personnes. 

CAT. Transitiu. ESP. PORT. IT. Transitivo. (chap. Transitiu, transitius, transitiva, transitives; lo verbo que porte lo complemén directe es lo transitiu. Los atres se diuen intransitiu, intransitius, intransitiva, intransitives.)

21. Transitivamen, Transeumptivamen, adv., transitivement, transitoirement.

Sobre la qual passa... transitivamen.

Om pauza aquesta dictio, corr, propriamen et en apres transeumptivamen per methafora. 

Leys d'amors, fol. 57 et 116.

Sur laquelle il passe... transitivement.

On pose ce mot, court, proprement et ensuite transitivement par métaphore. 

IT. (ESP.) Transitivamente. (chap. Transitivamén; transitoriamén.)

22. Transitio, s. f., lat. transitio, transition.

Transitios... continua las causas dichas e las dizidoiras.

Leys d'amors, fol. 146.

La transition... continue les choses dites et celles qui doivent être dites.

CAT. Transició. ESP. Transición. PORT. Transição. IT. Transizione. 

(chap. Transisió, transisions; la mes famosa es la democrática, después de la dictadura de Paquito, l' amiguet dels catalanistes y roigets com Luisico Companys, lo males compañíes.)