Mostrando las entradas para la consulta pensamén ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pensamén ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 10 de septiembre de 2024

Penche - Espensar

Penche, s. f., du lat. pecten, peigne.

Penches e fus e cascavels.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Peignes et fuseaux et dévidoirs. 

Pench' a penchenar. 

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Peigne à peigner. 

CAT. Pinte. ESP. Peine. PORT. Pente. IT. Pettine. (chap. Pinta, pintes.)

2. Penchenaire, s. m., peigneur. 

Fuy penchenaire de li.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus peigneur de lin.

CAT. Pentiner. ESP. Peinero (peinador). PORT. Pentieiro.

(chap. Pentinadó, pentinadós, pentinadora, pentinadores de li o lino; cardadó, cardadós, cardadora, cardadores de llana.)

3. Penchenacios, s. f., peignage.

Stopa... per mantas penchenacios et carminacios de canep et de li si trba (sic). Eluc. de las propr., fol. 223.

Étoupe... par maints peignages et cardages de chanvre et de lin se tire.

(chap. Pentinassió, pentinassions; pentinat, pentinats.)

4. Penchenar, v., peigner. 

Per soven penchenar.

P. Vidal: Ges pel temps.

Pour souvent peigner.

Pench' a penchenar.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Peigne à peigner. 

Subst. Mas anc rascas non amet penchenar. 

P. Cardinal: Un sirventes.

Mais oncques teigneux n' aima le peigner. 

Part. pas. Ni seran ja pro lavadas

Ni penchenadas ni afachadas. 

Brev. d'amor, fol. 129.

Ni elles ne seront jamais assez lavées ni peignées ni peintes.

- Fig. et ironiq. Efféminé, lâche.

Los acrupitz penchenatz

Que tot jorn demandon salutz.

Marcabrus: Pois l'iverns. 

Les vils lâches qui toujours demandent saluts. 

Subst. Vas mi son perjurat 

Trei palazi..., 

Li dui penchenat

Peiragorzi, 

E li trei comte fat 

Engolmezi.

Bertrand de Born: Ges no mi. 

Vers moi sont parjurés trois palatins..., les deux efféminés périgourdins, et les trois comtes fats angoumois.

CAT. Pentinar. ESP. Peinar. PORT. Pentear. IT. Pettinare.

(chap. Pentiná, pentinás: yo me pentino, pentines, pentine, pentinem o pentinam, pentinéu o pentináu, pentinen; pentinat, pentinats, pentinada, pentinades. Si Josep Puche no fore calvo, se pentinaríe tots los díes. Pietro o Peret Cucalón se pentine en la ma estesa, com té la dreta a la foto.)

Pietro Cucalón, Ascuma, Calaceite

Yo me pentinaría, pentinaríes, pentinaríe, pentinaríem, pentinaríeu, pentinaríen; si yo pentinara, pentinares, pentinare, pentinarem, pentinareu, pentinaren; pentinaré, pentinarás, pentinará, pentinarem, pentinaréu, pentinarán.)

 

Penchenilh, s. m., pénil.

La dolor del penchenilh.

Marcabrus: Quan la. 

La douleur du pénil.

Entre l' eschina e 'l penchenilh.

A. Daniel: Pois En Raimons.

Entre l'échine et le pénil.

(chap. Sigala, pene, etc.)

 

Pendre, v., lat. pendere, pendre, suspendre.

L'una fremna que vert la terra pent. Poëme sur Boèce.

L'une frange qui vers la terre pend.

Tramet vos la carta on pendet son sagell. V. de S. Honorat. 

Vous transmet la charte où il pendit son sceau.

- Pencher, incliner.

Pren se garda que sa obra non penda ni se encline a dextre ni a senestre. V. et Vert., fol. 59. 

Il prend garde que son ouvrage ne penche ni s' incline à droite ni à gauche.

Fig. Jutges que pendon pus daus la 1 part que daus l' autra.

V. et Vert., fol. 15. 

Juges qui penchent plus devers l'un côté que devers l'autre.

- Descendre trop bas, traîner.

S' il pendon fort, onhetz las li 

Desotz ab del oli lauri.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Si elles pendent fort, oignez-les lui dessous avec de l'huile de laurier.

- En parlant des criminels.

Be 'l deuria hom pendre cum traidor. 

Aimeri de Bellinoy: Tant es. 

Bien on devrait le pendre comme traître. 

Paubre lairon pent hom per una veta, 

E pen lo tals qu' a emblat un roci.

(chap. Pobre lladre se penge per una veta (cordeta), y lo penge tal (aquell) que ha robat un rossí o caball.)

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Pauvre larron on pend pour une vétille, et le pend tel qui a volé un roussin.

- En terme de jurisprudence.

La reyna davant la qual pent la appellation per nos facha.

Tit. de 1391. Bailliage de Sisteron.

La reine devant laquelle pend l'appellation par nous faite.

Part. prés. Quar no 'l talhet

Aquo que hom porta penden. 

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Parce qu'il ne lui tailla pas ce qu'on porte pendant.

Las causas pendens per verayas disenssions. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 462. 

Les causes pendantes par vraies discussions. 

Adv. comp. E 'l vassalatges remas en penden. V. de Bertrand de Born. 

Et le vasselage demeura en suspens. 

Part. pas. Subst. Atressi com hom pot faire

De covers morgue tondut,

Fai hom, de trachor, pendut.

(chap. Igual que se pot fé de convers monjo tonsurat, se fa, de traidó, penjat.)

P. Cardinal: Razos es qu'ieu. 

Pareillement comme on peut faire de convers moine tondu, on fait, de traître, pendu.

Prov. El pendutz es fora de consiriers.

T. de Blacas et de Pelissier: En Pelissier. 

Le pendu est hors de souci. 

CAT. Pendrer. ESP. PORT. Pender. IT. Pendere. 

(chap. Penjá, penchá: penjo, penges, penge, pengem o penjam, pengéu o penjáu, pengen; penjat, penjats, penjada, penjades; está algo pendén, pendens, pendenta, pendentes.)

2. Pendemen, s. m., pendaison.

Per que l' agr' ops us fort grans pendemens.

P. Cardinal: Us sirventes.

C'est pourquoi il aurait nécessité d'une fort grande pendaison.

3. Pendulos, adj., lat. pendulus, pendant, qui pend.

Home ebrios... es... en sas mayshelas pendulos.

Eluc. de las propr., fol. 227.

L'homme ivre... est... par ses joues pendant.

ESP. (péndulo) IT. Pendulo. (chap. péndul, penduls.)

4. Pendeillar, v., pendiller, pendre, être pendant.

Fig. Malvestat li pendeilla 

Al capairo.

Marcabrus: Lo vers.

Méchanceté lui pendille au chaperon.

IT. Penzolare. (chap. Pendulá; está pendulán, penján o suspés.)

5. Pendegueillar, v., pendiller, pendre, être suspendu.

Fig. La vida …

Per frevol fil pendegueilla.

(chap. La vida... de frágil fil penge.)

Bernard de Venzenac ou Marcabrus: Hueymais pus. 

La vie... par fragile fil est suspendue.

IT. Penzigliare.

6. Apendre, v., appartenir, être soumis, obéir, se rapporter.

A cui apen Bearns e Gavardan.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

A qui appartient Béarn et Gévaudan

La crotz es lo dreg gofainos 

Del rey cui tot quant es apen.

P. Cardinal: Dels quatre. 

La croix est le vrai gonfanon du roi à qui tout ce qui est se rapporte.

ANC. FR. Le pople ki apent à nus. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 7. 

Li chastel vostre seit é kanke i apent. Roman de Rou, v. 2614. 

Jhésu-Crist à qui tout apent. 

Nouv. rec. de fables et contes anc., t. II, p, 314.

- Pendre, être pendu.

Pueingnen tals a levar

Que deing serion d' apendre.

B. Zorgi: S'ieu trobes. 

Tels s'efforcent de s'élever qui seraient dignes d'être pendus.

- Attacher, appendre. 

Fig. En lui s' apila e s' apen

Proeza.

Alegret: Ara pareisson.

En lui s'appuie et s'attache prouesse. 

Part. prés.

De trastotas las terras que eran apendens 

Al comte de Tholosa.

Guillaume de Tudela

De toutes les terres qui étaient obéissantes au comte de Toulouse.

Vi la bestia fera e gran 

Que aporta, els corns denan, 

Le bon rei, son oncl' apenden.

Roman de Jaufre, fol. 4. 

Vit la bête farouche et grande qui porte, aux cornes devant, le bon roi, son oncle, pendant. 

ANC. FR. Ainsi despend

Un homs trop plus qu'à luy n'append. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 668.

7. Apendar, s. m., apprentis, hangar, grenier.

La fusta e 'ls teules que so en l' apendar que s te a en derreire la dicha mayo. Tit. du monastère de Cayrac, en Querci, 1314.

La charpente et les tuiles qui sont au hangar qui se tient par derrière à ladite maison.

8. Apendaria, s. f., dépendance. 

X et VIII mas et XIII apendarias. Cartulaire de Sauxilanges. 

Dix-huit habitations et treize dépendances.

9. Suspendre, v., lat. suspendere, suspendre.

Fig. Suspendet la constitutio que papa Gregori avia facha.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

Suspendit la constitution que le pape Grégoire avait faite.

Part. pas. Qu'el malaute sia suspendut en ayre. Trad. d'Albucasis, fol. 67. Que le malade soit suspendu en l'air.

CAT. Suspendrer. ESP. PORT. Suspender. IT. Sospendere.

(chap. Suspendre: suspeng o suspenc, suspens, suspén, suspenem, suspenéu, suspenen; suspengut, suspés, suspenguts, suspesos, suspenguda, suspesa, suspengudes, suspeses.)

10. Suspensio, s. f., lat. suspensio, suspension.

Cant aytals suspensios passa XII bordos, adonx la reputam per vicioza.

Leys d'amors, fol. 125. 

Quand telle suspension passe douze vers, alors nous la réputons pour vicieuse. 

CAT. Suspensió. ESP. Suspensión. PORT. Suspensão. IT. Suspensione, sospensione. (chap. Suspensió, suspensions.) 

11. Suspensiu, adj., suspensif.

Ponh suspensiu.

(chap. Pun suspensiu.)

Pauza suspensiva.

Leys d'amors, fol. 144 et 17.

Point suspensif.

Pose suspensive.

ESP. PORT. Suspensivo. IT. Suspensivo, sospensivo. 

(chap. Suspensiu, suspensius, suspensiva, suspensives.)

12. Suspensori, s. m., lat. suspensorium, suspensoir.

Suspensori dels testiculs. Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Suspensoir des testicules.

ESP. PORT. Suspensorio. (chap. Suspensori, suspensoris.)

13. Perpendicular, adj., lat. perpendicularis, perpendiculaire, vertical. Alcu rach es perpendicular et drech. Eluc. de las propr., fol. 120. 

Aucun rayon est perpendiculaire et droit. 

Ela es nompnada perpendicular. Trad. d'Albucasis, fol. 23. 

Elle est nommée perpendiculaire.

CAT. ESP. PORT. Perpendicular. IT. Perpendicolare. 

(chap. Perpendiculá, perpendiculás; vertical, verticals.)

14. Perpendicularment, adv., perpendiculairement, verticalement.

Es cazent linha perpendicularment quan fa angles drechtz.

Eluc. de las propr., fol. 15. 

Est ligne tombant perpendiculairement quand elle fait angles droits.

CAT. Perpendicularment. ESP. PORT. Perpendicularmente.

IT. Perpendicolarmente. (chap. Perpendiculamen o perpendicularmen.)

15. Pengar, Penjar, v., pendre.

Pengar volon En Gui e sus al ven levar. Roman de Fierabras, v. 3085. Veulent pendre et lever sus au vent le seigneur Gui. 

Los us penjavan per los pes.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Les uns pendaient par les pieds.

Part. pas. Sia tost pengatz. Roman de Fierabras, v. 3137.

Qu'il soit tôt pendu.

CAT. Penjar. (chap. Penjá. Vore la conjugassió al pun 1 de esta entrada, Pender.)

16. Pensar, Pessar, Pezar, v., lat. pensare, peser, reconnaître le poids. 

En mezurar o en pezar 

O en nombrar.

Brev. d'amor, fol. 119. 

A mesurer ou à peser ou à nombrer. 

Cant ha dreg pes e adrecha mezura, mais que peza falsamens.

V. et Vert., fol. 17.

Quand il a juste poids et juste mesure, mais qu'il pèse faussement.

- Avoir du poids.

Lo rics homs si meravillet 

De la fueilla que tant peset.

V. de S. Honorat. 

Le riche homme s'émerveilla touchant la feuille qui tant pesa.

Dans la langue latine, du sens propre peser, reconnaître le poids, on passa facilement au sens figuré, examiner, juger; la langue romane étendit l'acception du poids physique à celle du poids moral, accablement, chagrin, souci.

- Moral. Fâcher, chagriner, être pénible, souffrir, déplaire.

Ren que us plassa no m peza, 

Ni m pot res plazer que us pes.

Un troubadour anonyme: Dona sitot.

Rien qui vous plaise ne me déplaît, ni ne peut me plaire rien qui vous déplaise. 

Domna, no sai si us plairia

Qu' ie us vis, o si us pezaria.

Berenger de Palasol: Totz temeros. 

Dame, je ne sais s'il vous plairait que je vous visse, ou s'il vous déplairait.

Pus li baron son irat e lor peza 

D' aquesta patz qu'an faita li dui rey. 

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Puisque les barons sont mécontents et (qu'il) leur déplaît touchant cette paix que les deux rois ont faite. 

Subst. Anc no y fi ad home son pesar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Oncques je n'y causai à homme son chagriner.

- Penser, réfléchir, songer.

Ni noit ni dia no fas que mal pensar. Poëme sur Boèce.

(chap. Tan de nit com de día no fach mes que malpensá.)

Et nuit et jour je ne fais que mal penser. 

Ja hom no pogra pessar 

Ni dir ren que ns tornes a dan.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Jamais on ne pourrait penser ni dire rien qui nous tournât à dam.

Fai drutz frir' e tremblar 

Amors e 'ls maritz pensar.

Aimar de Rocaficha: Si Amors. 

Amour fait frissonner et trembler les amants et les maris réfléchir.

Qui tant i pessa que al no fara ja. Poëme sur Boèce

Qui tant y pense qu'il ne fera jamais autre chose. 

Loc. A penas pot pensar d'autra cauza. V. et Vert., fol. 41.

(chap. Apenes pot pensá en atra cosa.)

A peine il peut penser d'autre chose. 

Ara sai ieu be 

Que ges de mi no pessatz.

B. de Ventadour: Conortz.

Maintenant je sais bien que point à moi vous ne pensez.

Quan cug pensar en autra res.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand je crois penser à autre chose. 

Pensa... d' escavalcar 

E de tot ton arnes layssar.

(chap. Pensa... en descabalgá (desmontá) y en tot ton arnés dixá.)

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Pense... à descendre de cheval et à laisser tout ton harnois.

- Croire, avoir la persuasion.

Penset penre la brasa si com usat avia. V. de S. Honorat. 

Il crut prendre la braise ainsi comme il avait usé (avait coutume).

Subst. Qu' ella de tot no vea lor pessar. Poëme sur Boèce. 

Qu'elle du tout ne voie leur penser. 

Part. prés. Plus es pezans e plus tost vay al fons. V. et Vert., fol. 54. 

Plus il est pesant et plus tôt il va au fond. 

Elh son pus pezan que plum.

Pierre de la Mula: Dels joglars. 

Ils sont plus pesants que plomb. 

Moral. Per la mort pezan 

Del bon rei prezan.

Bertrand de Born: Mon chan.

Par la mort affligeante du bon roi méritant. 

Quoras qu'ieu fos grieus ni pezans.

G. Adhemar: S' ieu conogues. 

Combien que je fusse triste et souffrant. 

Part. pas. Tan caval milsoudor 

E tant esterlis pezatz 

Donetz mon cosin Guion. 

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pus vos. 

Tant de chevaux milsoudors et tant de sterlings pesés vous donnâtes à mon cousin Guion.

Aysso es la balansa... en que devon esser pessadas. 

V. et Vert., fol. 103, 2e Ms.

Ceci est la balance... dans quoi elles doivent être pesées. 

Subst. et moral.

Sol que m dures aquel plazens pensatz. 

Arnaud de Marueil: Aissi cum cel. 

Seulement que me durât cette agréable pensée. 

Prov. Pero d'un fat coratge

No s pot partir us rics pessatz. 

Giraud de Borneil: No pues sofrir. 

Pourtant d'un coeur fat ne se peut sortir une noble pensée.

CAT. ESP. PORT. Pensar, pesar. IT. Pensare, pesare. 

(chap. Pensá, pesá: penso, penses, pense, pensem o pensam, penséu o pensáu, pensen; pensat, pensats, pensada, pensades; peso, peses, pese, pesem o pesam, peséu o pesáu, pesen; pesat com Carlos Rallo Badet, pesats com tots los catalanistes ignorans, pesada, pesades.)

17. Pens, Pes, s. m., lat. pensus, poids, pesanteur.

Lhi runho, cant so feble, no podo sufrir lo pes del efan.

(chap. Los riñons, cuan són debils, no poden soportá lo pes del infán.)

Liv. de Sydrac, fol. 65.

Les reins, quand ils sont faibles, ne peuvent supporter le poids de l'enfant.

A gran pes recebon, et a petit pes liuron e vendon. V. et Vert., fol. 17.

A grand poids ils reçoivent, et à petit poids ils livrent et vendent.

- Servant à déterminer la pesanteur des objets.

Apelam pes le istrument am lo qual pezam.

(chap. Li diem pes al instrumén en lo cual pesam.) 

Eluc. de las propr., fol. 281.

Nous appelons poids l' instrument avec lequel nous pesons.

Pus que tos vezis enganas

Ab fals pes, ab falsas canas.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Puisque tes voisins tu trompes avec faux poids, avec fausses mesures.

- Pensée, réflexion.

Per que no i pot nuls autres pens caber. 

Folquet de Marseille: Tant m'abellis. 

C'est pourquoi n'y peut nulle autre pensée contenir. 

Pens d'amor, c' aisel pes m' es pus cars. 

E. Cairels: Lo rossinhols.

Je pense d'amour, vu que cette pensée m'est plus chère.

Loc. Que las laisso a lor pes anar, 

Que mais valra.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Qu'ils les laissent à leur pensée aller, vu que mieux il vaudra. 

ANC. FR. Le chief ai vuit et estoné

Du duel et de l' ire, e del pens

Dont tot est desvoiez mon sens. 

Roman du Renart, t. II, p. 233. 

CAT. Pes. ESP. PORT. Peso. IT. Peso.

(chap. Pes, pesos; bona pesada, bones pesades.)

18. Pensa, Pessa, Peza, s. f., pensée, idée.

Ma pensa

No s gensa, 

Senher, al vostre pro.

J. Esteve: L'autr'ier.

Ma pensée ne se pare pas, seigneur, à votre profit.

Si no so sanas tas pessas, 

Obras a ton dampnamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si ne sont pures tes pensées, tu travailles à ta damnation.

ANC. CAT. Pensa.

19. Pensamen, Pessamen, s. m., pensée, idée, peine, tourment, souci, hésitation.

Per que no s part un dia 

De vos mos pensamens.

Arnaud de Marueil: Sabers. 

C'est pourquoi ne se départ pas un jour de vous ma pensée. 

Cavalliers, datz mi cosselh d'un pessamen.

Le Comte de Poitiers: Companho. 

Chevalier, donnez-moi conseil touchant une pensée.

Tolt m' avetz rire 

E donatz pessamen. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Vous m'avez ôté le rire et donné souci. 

D' una ren sui en error, 

Et estau en pessamen.

B. de Ventadour: Acosselatz mi.

Touchant une chose je suis en erreur, et je demeure en hésitation. 

ANC. FR. Nouvelle amour et nouveau pensement. 

Cl. Marot, t. II, p. 332. 

Et monstroit apparence d' estre en perplexité de pensement.

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. IV, p. 26. 

CAT. Pensament. ESP. Pensamiento. PORT. IT. Pensamento.

(chap. Pensamén, pensamens.)

20. Pensazos, s. f., pensée, propos, réflexion, résolution, tristesse.

Trebails, maltraitz, cuidatz ab pensazos

Ni guerreyars qu'ieu fas, no m desvia 

De vos amar.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Tourment, peine, pensée avec réflexion ni guerroyer que je fais, ne me détourne de vous aimer. 

IT. Pensagione.

21. Pensansa, Pesansa, s. f., pensée, souci, peine, chagrin.

Tant greu pensansa

L'en ven. 

T. de Guionet et de Cadenet: Cadenet.

Si pénible pensée lui en vient. 

Tant n' ai de pesansa

Que tot m'en desconort.

B. de Ventadour: Lanquan vei. 

Tant j'en ai de chagrin qu'entièrement je m'en décourage.

ANC. FR. De sa mort orent grant pesance

Cil de Flandres e cil de France. 

Mult fu dolens li reis de France, 

Mult out grant duel e grant pesance. 

Roman de Rou, v. 15434 et 8657. 

Nous en avons moult grant pesance. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 151. 

Tant m'avez fait duel et pesence.

Roman du Renart, t. III, p. 24. 

IT. Pesanza. (chap. Pena, pes al cor.)

22. Pensio, s. f., pension.

La pensio annual a nos assignada.

Tit. de la maison d'Auvergne, de 1482. Justel, p. 227.

La pension annuelle à nous assignée. 

CAT. Pensió. ESP. Pensión. PORT. Pensão. IT. Pensione.

(chap. Pensió, pensions; sixantía, sixantíes, perque se cobrabe la pensió  o jubilassió als sixanta. Pensionista, pensionistes.)

23. Pesaire, s. m., peseur.

Lo sagramental que fan los pesaires.

Eu, pesaire, jur a vos.

Cartulaire de Montpellier, fol. 145 et 146. 

Le serment que font les peseurs.

Moi, peseur, je jure à vous.

CAT. ESP. PORT. Pesador. IT. Pesatore.

(chap. Pesadó, pesadós, ofissi del que controlabe los pesos y les mides: teníe que fé un sagramén, sacramén, homenache, juramén; 

pesadora, pesadores.)

24. Pessamensa, s. f., peine, souci, inquiétude. 

Eu m'en don gran pessamensa.

P. Bremon Ricas Novas: Lo bel.

Je m'en donne grande inquiétude.

25. Pensatge, Pessatge, s. m., pensée.

Feing ab bels ditz son pensatge.

H. Brunet: Era m nafron. 

Feint avec belles paroles sa pensée.

Mantas vetz ai en pessatge.

Raimond de Miraval: Qui bona. 

Maintes fois j'ai en pensée.

ANC. FR. Ce m'est avis, selon le mien pensaige. 

Monin, Diss. sur le Roman de Roncevaux.

26. Pezantura, s. f., pesanteur, lourdeur, poids.

Lo sabers no ve mas de la servela e del sanc, per lor pezantura.

Liv. de Sydrac, fol. 94. 

Le savoir ne vient que de la cervelle et du sang, par leur pesanteur.

Fig. El malvatz esperitz lhi dona pezantura. Liv. de Sydrac, fol. 89. 

Le mauvais esprit lui donne pesanteur. 

ANC. ESP. Pesadura.

27. Pesset, s. m., pensée.

Son ples de feunia 

E de mals pessetz. 

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Ils sont pleins de tromperie et de mauvaises pensées.

28. Pensa, s. f., pensée, esprit, coeur.

Ha pietat dedins sa pensa. Eluc. de las propr., fol. 69. 

A pitié dans sa pensée.

ANC. CAT. Pensa.

29. Pezor, s. m., pesanteur.

Per sa granda pezor rump l' aybre. Eluc. de las propr., fol. 250.

(chap. Per lo seu gran pes trenque l' abre : la fruita cuan un abre está massa carregat; Juaquinico Monclús si puge a un amelé.)

Par sa grande pesanteur rompt l'arbre.

- Accablement. 

Fig. El es secs, ab gran freior,

Malignes e de gran pezor.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Il est sec, avec grand froid, malin et de grande pesanteur.

30. Pezeros, adj., pesant, lent, lourd.

En tot be far pezeros. Brev. d'amor, fol. 30. 

A tout bien faire lent.

31. Pensiu, Penssiu, Pessiu, adj., pensif, réfléchi, triste, rêveur, inquiet.

Li bon fait e 'l dig agradiu

Mi fan la nueg e 'l jorn pensiu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Les bons faits et les paroles agréables me font la nuit et le jour pensif.

Pessius e cossiros mi te 

La belha de cui mi sove.

Peirols: Atressi col. 

Pensif et soucieux me tient la belle de qui je me souviens.

Don, per que m torn mon plor en gaug,

E vau co fai res penssiva?

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Donc, pourquoi tourné - je mon pleur en joie, et vais-je comme fait chose inquiète?

ANC. FR. A cuer pensiu, tristre et dolant. Roman du Renart, t. IV, p. 191. ANC. CAT. Pensiu. IT. Pensivo.

32. Pensos, adj., pensif, triste, soucieux.

El fo mot pensos en son cor. Hist. de la Bible en prov., fol. 15. 

Il fut moult pensif en son coeur. 

Adv. comp. Domna, sai en Normandia, 

Sui per vos la nueit e 'l dia

A pensos.

Bertrand de Born: Cazutz sui. 

Dame, ici en Normandie, je suis pour vous la nuit et le jour en souci. ANC. ESP. IT. Pensoso. (ESP. MOD. Pensativo. Chap. Pensatiu, pensatius, pensativa, pensatives.)

33. Pezansos, adj., triste, malheureux, chagrin.

Que farai doncs? Sofrirai pezansos.

Deudes de Prades: No m cugiei.

Que ferai-je donc? Je souffrirai malheureux.

ANC. FR. Iloc fu od le duc Robert

Pesanços mult, dont s'onor pert. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 188.

34. Pezuc, Pezug, adj., pesant.

E 'ls membres pezux movo si en jus. Eluc. de las propr., fol. 82. 

Et les membres pesants se meuvent en bas. 

Una cauza greus e pezuga s'inclina e s bayssa. Leys d'amors, fol. 9.

Une chose lourde et pesante s'incline et se baisse.

35. Ponderos, adj., lat. ponderosus, pesant.

Argent... no es tant ponderos cum aur. Eluc. de las propr., fol. 184.

(chap. La plata... no es tan pesada com l'or; no pese tan com.) 

Argent... n'est pas si pesant comme or.

ANC. CAT. Ponderos. ESP. PORT. IT. Ponderoso.

36. Ponderozitat, s. f., lat. ponderositatem, pondérosité (ponderosité), pesanteur.

Ponderozitat de cueyshas. Eluc. de las propr., fol. 90.

Ponderosité de cuisses. 

ESP. Ponderosidad.

37. Apensar, Apessar, v., penser, imaginer, rêver, préoccuper.

Apenseren se los princeps dels capelans. Frag. de la trad. de la Passion. 

Les princes des prêtres s'imaginèrent.

Part. pas. Ben es mortz qui apensatz 

Viu ni dezaventuros

D'aisso don es cobeitos.

Elias de Barjols: Car comprei. 

Est bien mort qui vit préoccupé et malheureux de ce dont il est désireux.

Don de sciencia fay home ben apessat e ben entenden.

V. et Vert., fol. 44. 

Don de science rend homme bien pensant et bien intelligent.

Voyez Gach.

Subst. M'en sui partitz,

De mon plus adretz apessatz.

Giraud de Borneil: Era quant vei. 

Je m'en suis séparé, de ma plus juste pensée. 

ANC. FR. Et s' apensast tout à loisir. Roman de la Rose, v. 9437. 

Pas ne s' apensoit de la traïson. 

Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 185. 

Sage chevalier, preus et apensé. Joinville, p. 60. 

Sages iestes et apensés.

Roman du Renart, t. IV, p. 86.

IT. Appensare.

38. Apessadamen, adv., avec réflexion, avec intention.

Cant hom ditz apessadamens mal de Dieu. V. et Vert., fol. 26.

Quand on dit avec réflexion du mal de Dieu. 

Apessadamen 

Van ves valor len, 

Per que pretz dechai.

Giraud de Borneil: Ja m vai. 

Avec réflexion vont vers valeur lentement, c'est pourquoi mérite déchoit.

ANC. FR. Ou apenséement ou par négligence.

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 155. 

ANC. CAT. Apensadament. IT. Appensatamente.

39. Desapensadamen, adv., inconsidérément, étourdiment.

O fai desapensadamen. 

Lanfranc Cigala: Ges non es. 

Il le fait étourdiment.

40. Compensar, Compessar, v., lat. compensare, compenser. 

Per aco que negun om non pot compensar ad autre aquo que el non li deu. Trad. du Code de Justinien, fol. 34. 

Par cela que nul homme ne peut compenser à autre ce qu'il ne lui doit pas.

Am autres comtes o metrem, 

Compensan al mielh que poyrem.

Brev. d'amor, fol. 126. 

Avec autres comptes nous le mettrons, compensant au mieux que nous pourrons. 

CAT. ESP. PORT. Compensar. IT. Compensare. (chap. Compensá.)

41. Compensadamen, adv., avec balance, mesure, harmonie. 

Es hom...

Fatz compensadamen.

Nat de Mons: Al bon rey. 

L'homme est... fait avec harmonie.

(chap. compensadamen.) 

42. Compensacio, s. f., lat. compensatio, compensation.

Del autre sera facha compensacios. Trad. du Code de Justinien, fol. 34.

De l'autre sera faite compensation. 

CAT. Compensació. ESP. Compensación. PORT. Compensação. 

IT. Compensazione. (chap. Compensassió, compensassions.)

43. Contrapezar, v., contrepeser, balancer.

Fig. Tria e numbra e penssa e contrapeza e repren totz sos fagz.

V. et Vert., fol. 53. 

Trie et calcule et médite et balance et reprend toutes ses actions.

CAT. ESP. Contrapesar. PORT. Contrapezar. IT. Contrappesare.

(chap. Contrapesá.)

44. Contrapes, s. m., contrepoids. 

Si las peiras non ero que lor dono contrapes per anar al fons.

Liv. de Sydrac, fol. 116. 

Si n'étaient les pierres qui leur donnent contrepoids pour aller au fond.

Prenon lo al pes, gieton l'en mar, 

Am contrapes d' un gran anglar.

V. de S. Honorat. 

Le prennent par le pied, le jettent dans la mer, avec contrepoids d'une grande pierre.

Fig. Lo contrapes de la carn es tan pezans que tyra a se lo esperit, vuelha o no vuelha. V. et Vert., fol. 101.

(chap. Lo contrapés de la carn es tan pesat que estire cap a sí l'  espíritu, vullgue o no vullgue.)

Le contrepoids de la chair est si pesant qu'il tire à soi l'esprit, veuille ou non veuille.

CAT. Contrapes. ESP. Contrapeso. PORT. Contrapezo. IT. Contrappeso.

(chap. Contrapés, contrapesos.)

45. Perpensar, Perpessar, v., penser, imaginer, méditer, réfléchir. 

Lo rei perpessa que poiria far ni el ni sas gens.

Si no i s pot tantost perpessar, el deu terme penre de respondre.

Liv. de Sydrac, fol. 5 et 109.

Le roi réfléchit à ce qu'il pourrait faire et lui et ses gens.

S'il n'y peut aussitôt réfléchir, il doit prendre terme pour répondre.

Quan mi perpens ni m'albire 

Qui soi, ni de qual part venh.

Aimeri de Bellinoy: Quan mi. 

Quand je pense et je considère qui je suis, et de quel côté je viens.

ANC. FR. Jeo purpensowe jurz anciens... tute jurn purpensowent. 

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 76 et 37.

E purpensoue en tes cumandemenz.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 118. 

Il pourpensa les façons et manières 

De susciter ses souldars et banières.

J. Marot, t. V, p. 9.

46. Perpensament, s. m., méditation, volonté réfléchie, ferme propos. Perpensament de plazer al Senhor. Doctrine des Vaudois.

Ferme propos de plaire au Seigneur.

47. Repensar, v., repenser, réfléchir. 

Pens e repens, e pueis sospir.

(chap. Penso y repenso (reflexiono), y después suspiro.)

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Je pense et repense, et puis je soupire.

CAT. ESP. Repensar. IT. Ripensare. 

(chap. Repensá, repensás: yo me repenso, repenses, repense, repensem o repensam, repenséu o repensáu, repensen; repensat, repensats, repensada, repensades; reflexioná.)

48. Recompensar, v., compenser, récompenser.

Terra fertil, mas no leva vi; empero totz les autres defalhimens en pastencs et metalhs recompensa. Eluc. de las propr., fol. 180. 

Terre fertile, mais ne produit pas de vin; cependant elle compense tous les autres défauts en pâturages et métaux. 

CAT. ESP. PORT. Recompensar. IT. Ricompensare. 

(chap. Recompensá: recompenso, recompenses, recompense, recompensem o recompensam, recompenséu o recompensáu, recompensen; recompensat, recompensats, recompensada, recompensades.)

49. Recompensatio, Recompensacio, s. f., récompense, compensation.

En recompensatio... dels servizis.

(chap. En recompensassió o recompensa... dels servissis.)

Tit. de 1275. Bibl. du R., Fonds de Villevieille.

En récompense... des services.

Per escambiament, et en recompensacio et en satisfazement.

Tit. de 1270. Arch. du Roy., Toulouse, J. 321.

Pour échange, et en récompense et en satisfaction.

CAT. ESP. PORT. Recompensa. IT. Ricompensa. 

(chap. recompensa, recompenses; recompensassió, recompensassions.)

50. Dispensar, Dispenssar, Despensar, v., lat. dispensare, dispenser.

Aquell poder a lo S. payre apostoli e totz aquels en que e a cuy ell lo vol dispenssar.

Ells no s'en podon retrayre que no sian obligatz a tener castetat, ni lo sant payre apostoli no hi despensaria. V. et Vert., fol. 5 et 96.

A ce pouvoir le saint père apostolique et tous ceux en qui et à qui il le veut dispenser.

Ils ne s'en peuvent soustraire qu'ils ne soient obligés à tenir chasteté, et le saint père apostolique n'y dispenserait.

- Disposer.

Segon que dretz establischon e dispenson. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 51. 

Suivant que droits établissent et disposent.

CAT. ESP. PORT. Dispensar. IT. Dispensare. (chap. Dispensá.)

51. Dispensatio, Dispensation, s. f., lat. dispensationem, dispensation.

Si doncs ell non lo nos dona per dispensation de sobirana bontat.

V. et Vert., fol. 87. 

Si donc il ne nous le donne par dispensation de souveraine bonté.

- Dispense.

Empachero, davas lo papa, l'avan dicha dispensatio.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 187. 

Empêchèrent, devant le pape, l'avantdite dispense.

CAT. Dispensació. ESP. Dispensación. PORT. Dispensação. 

IT. Dispensazione. 

(chap. Dispensassió, dispensassions; dispensa, dispenses.)

52. Dispensatiu, adj., dispensatif, propre à dispenser.

Ma... de totas obras dispensativa. Eluc. de las propr., fol. 48.

Main... de toutes œuvres dispensative. 

ESP. Dispensativo. 

(chap. Dispensatiu, dispensatius, dispensativa, dispensatives.)

53. Despessaire, Despensador, Dispensador, s. m., lat. dispensator, dispensateur.

Dispensadors dels ministres de Deu. Trad. de Bède, fol. 54.

Dispensateurs des ministres de Dieu.

- Économe, intendant, dépensier. 

Cel es bos despessaire que re non reten a son obs. 

Trad. de Bède, fol. 40.

Celui-là est bon dépensier qui rien ne retient à son profit.

Del despensador d'Ero.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 8. 

De l'intendant d'Hérode.

ANC. FR. Ne les faire nüe dispensateurs des biens. 

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bib. bib. Ms., fol. 1388. 

CAT. ESP. PORT. Dispensador. IT. Dispensatore. 

(chap. Dispensadó, dispensadós, dispensadora, dispensadores.)

54. Dispensayritz, s. f., lat. dispensatrix, dispensatrice, dépensière. 

Dels sieus diners es dispensayritz. Eluc. de las propr., fol. 71. 

Des siens deniers elle est dépensière.

IT. Dispensatrice. (ESP. Dispensatriz, dispensadora. 

Chap. Dispensadora, dispensadores.)

55. Despendre, v., dépenser.

Adoncs veirem aur et argen despendre.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Alors nous verrons or et argent dépenser. 

Fig. Don te per despendre

Un dels seus dons, e seras rics del mendre. 

Blacas: Peyrols. 

Qu'elle te donne pour dépenser un de ses dons, et tu seras riche du moindre. 

Fig. Despendrai mon sen e mon saber 

A vos gen servir a jornal. 

Gaubert, moine de Puicibot: S'ieu anc. 

Je dépenserai mon sens et mon savoir à vous servir bien à journée.

Loc. prov. Leu despen qui de leu guazan.

(chap. Fássilmen gaste qui en fassilidat guañe; despendre, despendres de algo : gastá, tirá, aventá, aviá, etc.)

G. Faidit: Mantas sazos.

Facilement dépense qui avec facilité gagne.

Part. prés. Cobes, mal despendens.

P. Vidal: Ges pel. 

Avide, dépensant mal.

ANC. FR. Que il n' avoit mes que despendre. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 320. 

E chevalers preuz é vaillanz, 

Larges, curteis e despendanz.

Marie de France, t. I, p. 370.

N'ot que doner ne que despendre. Roman du Renart, t. I, p. 29.

(chap. No teníe de qué doná ni de qué gastá; no teníe res per a doná ni per a gastá.)

Quelquefois l'on espargne afin de mieux despendre.

Remi Belleau, t. I, fol. 30. 

CAT. Despendrer. ESP. PORT. Despender. IT. Dispendere.

(chap. Gastá; despendre, despendres de: tirá, aviá, aventá, desfés de.)

56. Despendeire, s. m., dépensier, prodigue.

Grans despendeires e testart. Brev. d'amor, fol. 55. 

Grand dépensier et têtu. 

ESP. PORT. Despendedor. IT. Dispenditore. 

(chap. Gastadó, gastadós, gastadora, gastadores; “despendedó, despendedós, despendedora, despendedores”.)

57. Despensar, v., dépenser.

E 'l deu del sieu despensar.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Et il doit dépenser du sien.

- Penser, réfléchir.

Comenset a despensar en las grans malezas. 

Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 2.

Il commença à penser aux grandes méchancetés. 

ANC. ESP. Despesar.

58. Despes, Despens, s. m., dépense, coût.

Per los despenx de II rossins.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225. 

Pour les coûts de deux roussins.

Adv. comp. Il veston mal, e manjon a despes.

P. Cardinal: A totas partz. 

Ils se vêtissent mal, et mangent à dépense.

ANC. CAT. Despes.

59. Despensa, Despessa, s. f., dépense.

Supporton grans despensas. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350. Supportent grandes dépenses. 

Deu redre compte a son senhor de receptas e de despessas.

V. et Vert., fol. 68. 

Doit rendre compte à son seigneur de recettes et de dépenses.

ANC. CAT. ANC. ESP. Despesa. PORT. Despesa, despeza. IT. Dispensa.

(chap. Despensa, despenses : gasto, gastos.) 

60. Despensamen, s. m., dépense. 

Poiria comtar d'un rei totz sos despensamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Je pourrais compter d'un roi toutes ses dépenses. 

IT. Dispensamento.

61. Despecier, Despessier, Despenser, s. m., dépensier, intendant.

Non dara quatre pas sos despecier. 

Roman de Gérard de Rossillon, fol. 21.

Ne donnera pas quatre pains son dépensier.

- Apothicaire, droguiste.

Be sera bos lo metge, e ricx lo despessiers,

Si sap donar metzina.

Izarn: Diguas me tu.

Bien sera bon le médecin, et riche le droguiste, s'il sait donner médecine.

- Adj. Dépensier, dissipateur.

Cest nos fai envios, despensers e metentz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Celui-là nous fait envieux, dépensiers et prodigues.

ANC. CAT. Despensier, despenser, dispenser. ESP. Despensero. 

PORT. Despenseiro. IT. Dispensiere. (chap. Apotecari, boticari, apotecaris, boticaris, apotecaria, boticaria, apotecaries, boticaries; despensié, despensiés, despensiera, despensieres.)

62. Espensar, v., lat. exponsare, dépenser.

Gardet si d' espensar 

Per far plus avinen don.

B. Zorgi: S'ieu trobes.

Se garda de dépenser pour faire plus avenant don.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 12. No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Capítul XII.

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar. En chapurriau.

¡Oh qué infelís es lo home, que no vol entendre que la alegría es anunsi de penes, la molta prosperidat, lo rostro irónic de la desgrassia y lo día de la satisfacsió, la vespra del doló y del mes gran cop de la sort! ¡Qué infelís qui aixó no u entén o u olvide! Traissions mes be que favors pareix que siguen les glories de este món; alevossíes, ardits y emboscades del mal, caén sempre an elles confiadamen pera espantamos después de la mudansa y renegá de la nostra estrella y de la vida. ¡Lo nostre estrel!
¿A qué li diém estrella? No ña estrel, hado, sort ni fortuna, mes que la manifesta soberana Providensia que fa lo que vol de natros y de les nostres coses, valense unes vegades dels nostres mateixos vissis, atres de les nostres virtuts; unes, de la nostra prudensia, atres, de la nostra temeridat; y atres obrán sense pará cap cuenta de lo que natros som, o fem o fiquem de la nostra part. ¿Quína familia mes dichosa y mereixcudamen felís que la de don Alfonso? ¿Quína satisfacsió la de ajuntás al final tantes persones, tan volgudes entre elles, tan exelens y tan dignes tamé de aquella felisidat? Pos que séntigue lo lectó en qué va pará tot mol depressa.

Un mes fée que Pedro Saputo habíe eixit de Saragossa, y encara no se sabíe de ell; ni se va sabé en dos ni en tres mesos que van passá. Lo pare va escriure al virrey, éste, al ministre; y ¡quín espán al ressibí una carta autógrafa de S. M. a la que li díe, que sempre habíe dessichat torná a vore a Pedro Saputo, y que en efecte pensabe cridál, pero que res sabíe de aquella carta, no habíe donat orden a ningú que lo faigueren vindre!

Va escriure inmediatamen a don Alfonso; se va presentá éste a Saragossa, y al vore lo que passáe, va pensá que caíe mort.

Lo virrey se va ficá neguitós y se va omplí de pena, ya per lo que li puguere habé passat a Pedro Saputo, ya perque se podríe sospechá que habíe tingut algo que vore al engañ. Va alentá a don Alfonso, li va aconsellá que anare a la Cort y se presentare a S. M.; y u va fé lo bon caballé. Pero lo Rey, tan apocat com ell del cas, y ofés y sentit de que se haguere empleat lo seu nom pera un fet de traidós com pareixíe sé, va fé practicá continues diligensies durán uns dos mesos, y cap llum se va pugué traure del cas.

Entonses don Alfonso va incliná lo cap a la seua desgrassia, va besá la má al Rey, que va plorá en ell al despedíl, y sen va entorná cap a Aragó a casa seua.

Tots en tan funesta nova van caure a la mateixa aflicsió y abatimén; y va tindre encara valor pera aná a vore a Morfina. Ella, cuan lo va vore arribá sol, blang, y com dudán de saludál después de tan tems que no teníe notissies, va sospechá lo que passáe y se va desmayá. Cuan se va reviscolá, la van portá al llit y van fé lo que en estos casos se fa en persones mol volgudes.

- Ya no lo vorem mes, díe don Alfonso...

- ¡Ay, don Alfonso!, voleume mol, que yo tamé tos vull.

- Filla, li responíe ell, tos vull tan com al meu fill.

- Sí, sí, díe ella; ¡digueume així, crideume filla, trateume com a filla, parleume com un pare, perque ya no sonará datra veu de consol als meus oíts! Vuit díes se va aturá allí don Alfonso, per una part no podíe dixá a Morfina, y per l'atra volíe torná a casa seua aon igual ñabíe mes nessessidat de la seua presensia. Sen va aná, pos, diénli a Morfina que mentres de sert no sapigueren res de ell, no debíe desconfiá, pos teníe la costum de no escriure cuan estáe de viache. Morfina va contestá meneján lo cap, y donán a entendre en aixó que ya no ere lo mateix que a un atre tems. Be lo coneixíe don Alfonso, y ell no u creíe; pero ¿qué li habíe de di an aquella infelís? Y tamé se engañáe an ell mateix tot lo que podíe.

La semana siguién van aná a vórela Juanita y lo seu home y van estáy sis díes. Sen van entorná y continuán los correus diaris entre les dos families, li va fé al cap de un mes un atra visita don Alfonso, y se la va emportá a casa seua, acompañanla tamé son germá don Vicente. ¡Quíns abrassos! ¡Quíns llagrimots!

Pero, ¿quí u diríe? La mes serena de tots va sé la mare; perque estáe acostumada a que desde chiquet sen anare los mesos y los añs y a no tindre noves de ell, y li pareixíe que tamé ara ere lo mateix, no fen cas de la fingida carta del Rey ni de lo que tots sospechaben y ploraben. Una mica se va ablaní al vores abrassá per Morfina que li va doná lo títul de mare, y va plorá tamé en ella; pero sempre ere la que menos afligida estáe perque ere la que menos creíe en la seua desgrassia.

Los primés díes encara pareix que se distraíe Morfina una mica de lo seu doló, pero pronte va escomensá a decaure hasta que del tot vensuda se va quedá un día gitada al llit pera no eixecás mes. 

Com tots ploráen, com no ñabíe a la familia cap persona indiferén, y Paulina que va vindre, va aumentá encara lo desconsol general si ere possible, perque no va fé mes que plorá, la pobre Morfina se va aná acabán mol depressa. Y un matí veénse rodechada de tots, los va mirá, va tancá una mica los ulls, y después tornanlos a obrí, va exclamá en un fondo sentimén: ¡y no l’ ham de vore mes...! 

Y se li va apretá lo cor de modo que li va doná un desmayo del que ya no va torná, expirán als brassos de don Alfonso y de Juanita que, feta un esqueleto de arguellada, pero en peu en una fortalesa invensible, la va assistí constanmen sense apartás del seu llit hasta que la va vore expirá, hasta que li va tancá los párpados; dién de ella que no haguere cregut que podíe ñabé una dona tan perfecta al món. Perque los seus ulls, si dís pot de una mortal, eren verdaderamen selestials, plens de sensibilidat y inteligensia, y ñabén an ells, a juissi de la mateixa Juanita, mes meditassió encara y profundidat que als de Pedro Saputo, y templán les seues mirades en una suave tendresa que pujabe del cor y regalabe y desfée lo de qui la mirae. Los seus movimens, encara que naturals, teníen molta noblesa, y la seua grassia en tot ere extremada, lo seu gesto afable y sereno, lo seu parlá encantadó: en una paraula, no pareixíe naixcuda a la terra.

La mort de esta infelís va sé com la siñal y anunsi de les que mol pronte habíen de seguí: va sé Juanita la primera que va morí parín als cuatre mesos. An ella la va seguí don Alfonso dins del añ, de un carbunco al pit. La mare, sense lo seu home y una nora tan apressiable y amán, sen va volé aná a Almudévar, pareixenli que allí viuríe menos apenada: y encara que u va sentí mol don Jaime no se va oposá al viache de sa mare política, y la va acompañá y la va visitá después en frecuensia.

A Almudévar va descansá una mica de la seua aflicsió, pos al prinsipi li va pareixe que tornáe al seu antic estat de pupila en lo hermós y noble fill del seu amor. Pero tamé se va passá rápit este engañ de la seua imaginassió; y encara que no podíe convenses de la mort del seu fill, y per mes que Eulalia y Rosa no la dixaben, esmeranse a porfía a servila y contemplala, se va aná carregán de tristesa, después de melancolía, y als cuatre o sing añs va morí, plorada per tots y mes espessialmen de aquelles les seues dos filles, com les cridabe.

Tampoc elles se van pugué creure la desgrassia de Pedro Saputo; pero al fin van rendí la seua esperansa; y después se ajudaben y esforsaben, passán lo tems juntes continuamen y parlán de Pedro Saputo; y ni se van casá, despressián a tots los bons partits que les van tantejá, ni van pensá en tancás al claustro, que ere al que entonses solíen pará les donselles desengañades. No se van fé velles, pos van morí en un añ de diferensia, primé Rosa, y después Eulalia, als vuit de la mort de la pupila, y dixán en vida la una a la seua viuda mare, y l'atra a son pare y a sa mare, que ere la padrina, aquella padrina tan bona y tan enamorada de son fillol.

Don Jaime, son germá de Pedro Saputo, se va torná a casá, y sol va reconeixe lo que habíe perdut en la seua primera dona, cuan va experimentá lo que ere la segona. Be que com home de menos temple que atres, se va acomodá a viure y a no morís mes que de agüelo. Paulina ya no va torná mes an aquell poble; sí auncás una vegada a vore a la pupila de Almudévar. La visitabe assobín don Jaime, y la instabe que vinguere, pero li va contestá desde la primera vegada, que lo sel sense Deu y los sans no siríe sel; que la seua aldea habíe sigut lo sel y la terra y dixat de séu pera sempre; y que no se cansare fenli instansies, perque no hi aniríe ni en lo pensamén, si podíe de allí apartál. Pero ell, com tamé sentíe la soledat a casa seua, tornáe sempre y insistíe en lo mateix; sempre pera emportás la mateixa resposta.


Original en castellá:

Capítulo XII.

No se sabe más de Pedro Saputo. Suerte de Morfina, de los padres y de Rosa y Eulalia.

¡Oh qué infeliz es el hombre, que no quiere entender que la alegría es anuncio de penas, la mucha prosperidad, el rostro irónico de la desgracia y el día de la satisfacción, la víspera del dolor y del mayor golpe de la suerte! ¡Qué infeliz el que esto no entiende o lo olvida! Traiciones más bien que favores parece que sean las glorias de este mundo; alevosías, ardides y emboscadas del mal, cayendo siempre en ellas necia y confiadamente para espantarnos luego de la mudanza y maldecir de nuestra estrella y de la vida. ¡Nuestra estrella! ¿A qué llamamos estrella? No hay estrella, sino, hado, suerte ni fortuna, que la manifiesta soberana Providencia que hace lo que quiere de nosotros y de nuestras cosas, valiéndose unas veces de nuestros mismos vicios, otras de nuestras virtudes; unas, de nuestra prudencia, otras, de nuestra temeridad; y otras obrando sin tener ninguna cuenta con lo que nosotros somos, o hacemos o ponemos de nuestra parte. ¿Qué familia más dichosa y merecidamente feliz que la de don Alfonso? ¿Qué satisfacción como la de juntarse al fin tantas personas, tan amadas entre sí, tan excelentes y tan dignas también de aquella felicidad? Pues oiga el lector en qué vino a parar todo muy aprisa.

Un mes hacía que Pedro Saputo había salido de Zaragoza, y aún no se sabía de él; ni se supo en dos ni en tres más que pasaron. El padre escribió al virrey, éste, al ministro; y ¡cuál fue su espanto al recibir una carta autógrafa de S. M. en que le decía, que siempre había deseado ver a Pedro Saputo, y que en efecto pensaba llamarle, pero que nada sabía de su llamamiento, no había dado orden a nadie que le hiciesen venir! Escribió inmediatamente a don Alfonso; presentóse éste en Zaragoza, y al ver lo que pasaba, pensó caerse muerto. El virrey se llenó de inquietud y pesadumbre, ya por lo que pudiera haber sucedido a Pedro Saputo, ya porque se podría sospechar que había tenido parte en el engaño. Alentó en fin a don Alfonso, le aconsejó fuese a la corte y se presentase a S. M.; y lo hizo el buen caballero. Mas el rey, tan afligido como él del caso, y ofendido y altamente sentido de que se hubiese tomado a su nombre para un hecho tan atroz como parecía ser, hizo practicar exquisitas y continuas diligencias por espacio de dos meses, y ninguna luz se pudo adquirir del suceso. Entonces don Alfonso inclinó la cabeza a su desgracia, besó la mano al rey, que lloró con él al despedirle, y se volvió a Aragón a su casa.

Todos con tan funesta nueva cayeron en la misma aflicción y abatimiento; y como en él era el dolor más antiguo y su corazón más fuerte asimismo, tuvo aún valor para ir a ver a Morfina. Ella, cuando le vio llegar solo, pálido y como dudando saludarle después de tanto tiempo que carecía de noticias, sospechó su mal y le dio un desmayo. Vuelta en sí, la llevaron a la cama e hicieron cuanto en semejantes casos se hace con personas muy queridas. - Ya no le veremos más, decía don Alfonso... - ¡Ay, don Alfonso!, queredme mucho, que yo también os quiero. - Hija, le respondía él, os quiero como a mi hijo. - Sí, sí, decía ella; ¡llamadme así, llamadme hija, tratadme como a hija, habladme como padre, porque ya no sonará otra voz de consuelo en mis oídos! Ocho días se detuvo allí don Alfonso, porque por una parte no sabía dejar a Morfina, y por otra deseaba volver a su casa en donde acaso había más necesidad de su presencia. Fuese pues, diciendo a Morfina que mientras de cierto no supiesen lo que era de él, no debía desconfiar, pues tenía la costumbre de no escribir cuando estaba de viaje. Morfina contestó meneando la cabeza, y dando a entender con esto que no era ahora lo mismo que en otro tiempo. Bien lo conocía don Alfonso, y él no lo creía; pero ¿qué había de decir a aquella infeliz? Y también se engañaba a sí mismo todo lo que podía.

La semana siguiente fueron a verla Juanita y su marido y estuvieron seis días. Volviéronse y continuando los correos diarios entre las dos familias, le hizo al cabo de un mes otra visita don Alfonso, y se la trajo a su casa acompañándola también su hermano don Vicente. ¡Qué abrazos! ¡Qué lágrimas!

Pero, ¿quién lo diría? La más serena de todos fue la madre; y era que estaba acostumbrada a que desde niño se fuese los meses y los años y a no tener nuevas de él, y le parecía que también ahora era lo mismo, no haciendo caso de la fingida carta del rey ni de lo que todos sospechaban y lloraban. Un poco se conmovió al verse abrazar de Morfina que le dio el título de madre, y lloró también con ella; pero siempre era la que menos afligida estaba porque era la que menos creía en su desgracia.

Los primeros días aún parece que se distraía Morfina un poco de su dolor, pero pronto empezó a decaer hasta que del todo vencida se quedó un día en la cama para no levantarse más. Como todos lloraban, como no había en la familia una persona indiferente, y Paulina que vino, aumentó aún el desconsuelo general si era posible, porque no hizo sino llorar, la pobre Morfina fue acabando muy aprisa. Y una mañana viéndose rodeada de todos, los miró, cerró un poco los ojos, y luego volviéndolos a abrir, exclamó con un profundo sentimiento: ¡y no le hemos de ver más...! Y se le apretó el corazón de modo que le dio un desmayo del cual no volvió, expirando en los brazos de don Alfonso y de Juanita que, hecha un esqueleto de flaca, pero en pie con fortaleza invencible, la asistió constantemente sin apartarse de su cama hasta que la vio expirar, hasta que le cerró los ojos; diciendo de ella, luego que la conoció, que no hubiese creído podía haber una mujer tan perfecta en el mundo. Porque sus ojos, si decirse puede de una mortal, eran verdaderamente divinos, llenos de sensibilidad e inteligencia, y habiendo en ellos, a juicio de la misma Juanita, más meditación aún y profundidad que en los de Pedro Saputo, y templando sus miradas con una suave ternura que subía del corazón y regalaba y deshacía el de quien la miraba. Sus movimientos, aunque naturales, tenían mucha nobleza, y su gracia en todo era extremada, su gesto afable y sereno, su habla encantadora: en una palabra, no parecía nacida en la tierra.

La muerte de esta infeliz fue como la señal y anuncio de las que muy pronto habían de seguirse: fue Juanita la primera que murió de parto a los cuatro meses. A ella siguió don Alfonso dentro del año, de un carbúnculo en el pecho. La madre, sin su esposo y una nuera tan apreciable y amante, se quiso ir a Almudévar, pareciéndole que allí viviría menos afligida: y aunque lo sintió mucho don Jaime no se opuso al viaje de su madre política, y la acompañó y la visitó después con frecuencia.

En Almudévar descansó un poco de su aflicción, pues al principio le pareció que volvía a su antiguo estado de pupila con el hermoso y noble hijo de su amor. Mas también se pasó presto este engaño de su imaginación; y aunque no podía persuadirse la muerte de su hijo, y por más que Eulalia y Rosa no la dejaban, esmerándose a porfía en servirla y contemplarla, fuele cargando la tristeza, luego la melancolía, y a los cuatro o cinco años murió llorada de todos y más especialmente de aquellas sus dos hijas, como las llamaba.

Tampoco ellas no creyeron de presto la desgracia de Pedro Saputo; pero al fin rindieron su esperanza; y después se ayudaban y esforzaban, pasándolo juntas continuamente y hablando de Pedro Saputo; y ni se casaron, despreciando todos los partidos que les salieron, ni pensaron en meterse en claustro, que era en lo que entonces solían parar las doncellas desengañadas. No se hicieron viejas, pues murieron con un año de diferencia, primero Rosa, y después Eulalia, a los ocho de la muerte de la Pupila, y dejando en vida la una a su viuda madre, y la otra a su padre y a su madre, que era la madrina, aquella madrina tan buena y tan enamorada de su ahijado.

Don Jaime, el hermano de Pedro Saputo, se volvió a casar, y sólo conoció lo que había perdido en su primera mujer, cuando experimentó lo que era la segunda. Bien que como hombre de menos temple que otros, se acomodó a vivir y a no morir sino de viejo. Paulina ya no volvió más a aquel lugar; y sí fue una vez a ver a la Pupila a Almudévar. Visitábala a menudo don Jaime, y la instaba que viniese, pero le respondió desde la primera vez, que el cielo sin Dios y los santos no sería cielo; que su aldea había sido el cielo y la tierra y dejado de serlo para siempre; y que no se cansase en hacerle instancias, porque no iría ni aun con el pensamiento, si podía de allí apartarlo. Pero él, como también sentía soledad en su casa, volvía siempre y porfiaba en lo mismo; y siempre para llevar la misma respuesta.