(Li han pintat les selles an este cara sompo?)
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
martes, 2 de diciembre de 2025
Pretz - Prevaricador
(Li han pintat les selles an este cara sompo?)
sábado, 7 de septiembre de 2024
Payment - Payania
Payment, s. m., lat. pavimentum, pavé, carreau.
Cazet abauzada en miey del payment.
Quan viron ambeduy lur filh el payment
Baisan lo e l' embrasson.
V. de S. Honorat.
Elle tomba prosternée au milieu du pavé.
Quand ils virent tous deux leur fils sur le carreau, ils le baisent et l'embrassent.
ANC. FR. Il se lessa chéoir humblement seur le pavement.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 274.
Chéi pasmez el pavement. Fables et cont. anc., t. IV, p. 332.
CAT. Paviment. ANC. ESP. Pavimiento. ESP. MOD. PORT. IT. Pavimento.
2. Pavamen, s. m., pavé, carreau.
Regardet sul pavamen, e vi una peyra de marbre.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 73.
Regarda sur le pavé, et vit une pierre de marbre.
3. Pazimentar, v., paver.
Per edificar, pazimentar. Eluc. de las propr., fol. 190.
Pour édifier, paver.
(chap. pavimentá: pavimento, pavimentes, pavimente, pavimentem o pavimentam, pavimentéu o pavimentáu, pavimenten; pavimentat, pavimentats, pavimentada, pavimentades.)
Pays, Pais, Paes, Pahis, s. m., lat. pagus, pays, région.
La genser domna qu'ieu anc vis,
Ni que sia el mon, so crey,
Luenh ni pres, en negun pays.
Arnaud de Marueil: Cui que.
La plus gentille dame que oncques je vis, ni qui soit au monde, cela je crois, loin ni près, en nul pays.
Quan la doss' aura venta
Deves vostre pais.
B. de Ventadour: Quan la doss' aura.
Quand la douce aure souffle devers votre pays.
- Précédé du mot Sant, il désignait la Palestine.
Nos manda a totz cominalmen
Qu' anem cobrar lo sant paes.
P. Vidal: Baros Jhesus.
Nous commande à tous généralement que nous allions recouvrer le saint pays.
Loc. fig. N' estau en balansa,
Quar si destricx m'en ven, al mieu tort s'es,
Quar ai estat tant de vostre paes.
Giraud le Roux: Nuls hom.
J'en suis en hésitation, parce que s'il m'en vient dommage, c'est à mon préjudice, puisque j'ai été si longtemps de votre pays (dans vos bonnes grâces).
CAT. ESP. (país) Pais. PORT. Pais, paiz. IT. Paese.
(chap. País, paísos; regió, regions; pago, pagos : terreno, terrenos.)
2. Pages, s. m., paysan, villageois, vilain.
Clergues e cavaliers,
Borzes e mercadiers,
Menestrals e pages.
G. Riquier: Pus Dieu.
Clercs et chevaliers, bourgeois et marchands, artisans et paysans.
Si es laicx o clers o pages. Brev. d'amor, fol. 121.
S' il est laïque ou clerc ou paysan.
Montara 'l pages qu' aunir solia.
B. Arnaud de Montcuc: Ancmais tan.
Il élèvera le vilain qu'il soulait honnir.
- Opposé à clerc.
Mal' aventura 'l vengua qui la costuma i mes
Qu' entre mas de pages baptisme se fezes.
Izarn: Diguas me tu.
Malencontre lui vienne à qui y mit la coutume qu'entre mains de vilains le baptême se fit.
CAT. Pages. (chap. Agricultó, agricultós, agricultora, agricultores; llauradó, llauradós, llauradora, llauradores; pagés, pagesos, pagesa, pageses; gen de poble, aldea o vila; paissano, paissanos, paissana, paissanes; villano, villanos, villana, villanes.)
3. Paguet, s. m. dim., petit vilain.
Paguet molt gent hom de Carcassona.
Giraud de Calanson: Sitot s'es.
Petit vilain moult gentil homme de Carcassonne.
(chap. Pageset, pagesets, pageseta, pagesetes; agricultoret, llauradoret, villanet, etc.)
4. Pageladura, s. f. dim., petite habitation, maisonnette, chaumière.
En las pageladuras d' eissa la barta.
Tit. de 1275. Arch. du Roy., Toulouse, J. 328.
Dans les chaumières du bocage même.
5. Pagela, s. f., patois, langage rustique.
Tensos e las pastorelas,
E celas que han lors pagelas,
Coma son monjas e vaquieras.
Leys d'amors, fol. 42.
Tensons et les pastorelles, et celles qui ont leur patois, comme sont moinesses et vachères.
6. Pagezes, s. m., impertinence, rudesse.
Fols vanars es pagezes,
E grans laus es pagezia.
B. Martin: D' entier.
Fou vanter est impertinence, et grande louange est grossièreté.
7. Pagezia, s. f., grossièreté, incivilité.
Fols vanars es pagezes,
E grans laus es pagezia.
B. Martin: D' entier.
Fou vanter est impertinence, et grande louange est grossièreté.
ANC. CAT. Pagesia.
8. Pagan, Paguan, Paian, Payan, s. m., lat. paganus, païen.
Constantin-le-Jeune, réformant les soldats qui n' embrassaient pas le christianisme, les réduisit à l'état et condition des villageois, paganorum; de là on a appelé païens ceux qui professaient une religion autre que la chrétienne.
Eron pagas et homes ses ley escricha. V. et Vert., fol. 48.
(chap. Eren pagans (o paganos) y homens sense ley escrita.)
Étaient païens et hommes sans loi écrite.
Degran mielhs Turcx e payas aucir.
E. Cairels: Qui saubes.
Devraient mieux Turcs et païens tuer.
Per el son paguas totz jorns bayssatz.
Guillaume de Saint-Didier: El temps.
Par lui sont païens toujours abaissés.
Adj. Los filosophes pagas. V. et Vert. fol. 65.
(chap. Los filóssofos pagans.)
Les philosophes païens.
Esxausar la santa fe crestiana, e abayssar la gent pagana. Philomena. Exhausser la sainte foi chrétienne, et abaisser la gent païenne.
Paiana gent desconfir.
Marcabrus: Emperaire.
La gent païenne déconfire.
ANC. FR. Ke hastainz li paian out destruite et wastée.
Tant a paianz atrait entre li altres gens.
Roman de Rou, v. 2450 et 4977.
CAT. Paga. ESP. Pagano. PORT. Pagão. IT. Pagano.
(chap. Pagá o pagano, pagans o paganos, pagana, paganes.)
9. Payanor, adj., païen.
Sofron lo pes
E 'l fayz del orguelh payanor.
Marcabrus: Pax in nomine.
Supportent le poids et le faix de l'orgueil païen.
Fazan gran honor a la ley payanor. V. de S. Honorat.
Qu'ils fassent grand honneur à la loi païenne.
Tot aucizo can trobo de la gent payanor. Roman de Fierabras, v. 4220.
Tuent tout (ce) qu'ils trouvent de la gent païenne.
ANC. FR. Quant virent la gent paienor. Roman de Rou, v. 525.
Fu menés en tere paienor.
Estoire de Guion de Anstone. LA Vallière, t. II, p. 215.
10. Payanil, adj., païen.
De las payanils escripturas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 160.
Des écritures païennes.
11. Paganesme, Paganisme, s. m., paganisme.
Si 'n desamor ven la fe
D' on yssaus paganesme.
G. Fabre de Narbonne: Pus dels.
Si en indifférence tourne la foi d'où s'élève paganisme.
Convertitz de paganisme a christianisme. V. et Vert., fol. 98.
Converti de paganisme à christianisme.
CAT. Paganisme. ESP. PORT. Paganismo. IT. Paganesmo, paganesimo.
(chap. Paganisme, paganismes.)
12. Payania, s. f., païennie, paganisme.
Per falsa gent de payania.
La gran heregia de ley de payania.
V. de S. Honorat.
Par fausse gent de païennie.
La grande hérésie de loi de païennie.
ANC. FR. Dessous lui soumettroit toute paiennie.
Chr. Ms. de Bertrand du Guesclin.
C' aler s'en velt de paienie. Fables et cont. anc., t. I, p. 73.
domingo, 28 de julio de 2024
3. 11. La cova de Santolaria.
Capítul XI.
La cova de Santolaria.
Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.
Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.
Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.
A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.
Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.
A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.
Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.
Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts.
Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.
Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.
Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.
En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.
En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.
Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua.
Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos.
- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?
En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.
miércoles, 13 de marzo de 2024
Lexique roman; Fornir - Fors
Fornir, v., fournir, garnir.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Non pot fornir son chant. Deudes de Prades, Auz. cass.
Ne peut fournir son chant.
Part. pas. Plus agradans e plus fornitz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Plus agréable et plus fourni.
CAT. ESP. PORT. Fornir. IT. Fornire.
Forre, s. m., fourrage, paille.
Erbatge de sa terra, forre ni fen. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19.
(chap. Herbache de sa terra, forrache y fenás.)
Herbage de sa terre, fourrage ni foin.
ANC. FR. Isnelement l'a ou forre boutée.
Roman d'Agolant, v. 615.
Ne sert à rien de faire barbe de fouarre.
Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 263.
2. Fouratge, s. m., fourrage, pillage.
Se atendion al dit fouratge.
Chronique des Albigeois, col. 44.
S'attendaient audit pillage.
ESP. Forrage (forraje). PORT. Forragem. IT. Foraggio. (chap. Forrache, forraches; minjá per al bestiá, tan de cárrega com de carn o lleit; palla, aufals, pipirigallo, fenás, avena, sibada, vessa, soja - no ne ñabíe cuan yo encara anaba al bestiá -, blets, etc.)
3. Folrier, s. m., fourrier, pillard, fourrageur. (Dans le domaine militaire, le fourrageur est le cavalier qui allait sur le terrain ennemi pour enlever le fourrage ou nourrir ses chevaux...)
XIIII (XIV) leguas van avan li folrier.
Roman de Fierabras, v. 214.
Quatorze lieues vont avant les fourriers.
ESP. Forragero (forrajero). PORT. Forrageiro. IT. Foraggiere.
(chap. Forraché, forrachés: caballé que entrabe al terreno enemic per a robá lo forrache o per a alimentá lo seu caball y datres besties de cárrega que solíen portá: macho, mula, be desmemoriada o en bona memoria, burro, ruc, burra, somera, animals de cuatre potes que tenen mes inteligensia que los catalanistes de dos.)
4. Fourrejar, Fourregiar, v., fourrager, piller.
Son volguts anar fourregiar los que eran morts.
Aquels que fourrejavan. Chronique des Albigeois, col. 44.
Sont voulus aller piller ceux qui étaient morts.
Ceux qui fourrageaient.
ANC. FR. Ce nonobstant les dits Anglois
Les pillerent et fouragerent.
Vigiles de Charles VII. t. II, p. 2.
ESP. (forrajear) PORT. Forragear. IT. Foraggiare.
Fors, adv., lat. foris, hors, dehors.
Sion trap tendut per fors jazer.
(chap. literal: Que siguen tendes esteses per a fora dormí; que se estenguen tendes per a dormí afora. Trap se li díe a una tenda de campaña, que normalmén estaben fetes de drap, draps, tela, teles, com les famoses de Mongolia y datres paísos no catalans. Los draps de Peñarroija de Tastavins tos u poden explicá mol be, perque són espessialistes en la llengua ocsitana y lo seu dialecte catalá.
Lo maestre de estos borinots es Ignacio Sorolla Vidal.)
Bertrand de Born: Non estarai.
Que tentes soient tendues pour coucher dehors.
Prép. Dedins e fors son repaire. V. de Raimond de Miraval.
(chap. Adins y afora del seu domissili; de casa seua.)
Dedans et hors sa demeure.
Prép. comp. Sui fors dei dreg viatge.
B. de Ventadour: La doussa.
Je suis hors du droit chemin.
Conj. comp. Fors quant tu... m' en absolveras. Tit. de 1036.
(chap. Fora (exepte) cuan tú... m'en absoldrás, me dispensarás (de fé lo que estic prometín ara. Són fórmules de fidelidat, com les del añ 842, coneguts com a serments, sagramens, homenaches.)
Hormis quand tu... m'en dispenseras.
Enans, sapchatz tos temps vos servirai,
Fors que jamais vostres drutz no serai.
Pierre de Barjac: Tot francamen.
Au contraire, sachez que toujours je vous servirai, excepté que jamais je ne serai votre amant.
ANC. FR. Cunseil pristrent ke fors istreient,
E fors al plein les atendreient.
Roman de Rou, v. 6655.
Le feri si parmi le cors
Que le tronçon en paru fors.
Roman du Renart, t. III, p. 245.
IT. Fore, fuore, fori, fuori.
3. Foras, Fora, adv., lat. foras, hors, dehors.
Menet lo ab si foras, lonh del castel.
(chap. Lo porte en ell afora, lluñ del castell.)
V. de Guillaume de Cabestaing.
Le mena avec soi dehors, loin du château.
Prép. comp. Que res no y aia part en me
Mas vos sola, foras de Dieu.
Arnaud de Marueil: Totas bonas.
Que rien n'y ait part en moi que vous seule, en dehors de Dieu.
ANC. ESP.
E foras por precio bono non daba ren por al.
Poema de Alexandro, cop. 2021.
CAT. Fora. ESP. MOD. Fueras, fuera. PORT. Fora. IT. Fora, fuera. (chap. Fora, afora, a les afores.)
3. Defors, adv., dehors.
Es malvatz defors e dedins.
(chap. Es malvat afora y adins; a fora y a dins.)
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Est mauvais dehors et dedans.
Defors son sanh Andrieus,
E 'l cor es dedins juzieus.
Raimond de Castelnau: Er a ben.
Dehors sont saint André, et le coeur au dedans est juif.
ANC. FR. Et s'el vous chastie defors,
Aiés dedans cuer d' aiment.
Roman de la Rose, v. 4020.
4. Deforas, adv., dehors.
Es dins poiritz e vermenos,
E deforas par bels e bos.
Roman de Jaufre, fol. 32.
Est dedans pourri et vermineux, et dehors paraît beau et bon.
ANC. ESP. Non deve ser esleido defora de la cibdat.
(MOD. No debe ser elegido de fuera de la ciudad.)
Fuero Juzgo, t. I, p. 3.
CAT. Defora. ESP. MOD. Defuera (afuera; de fuera).
5. Forceis, prép., hormis, excepté.
Conj. comp. Non tenias negun garent de toz pechaz, forceis que te mezeus. Trad. de Bède, fol. 2.
Que tu ne tiennes nul garant de tes péchés, excepté que toi-même.
6. Foral, adj., exclu.
Que sia foral del cosselh del baile.
Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 253.
Qu'il soit exclu du conseil du bailli.
7. Forda, adj., extérieur.
Cant nostre fordas hom, so es nostra charns, dejuna, el cors dedins ora.
Trad. de Bède, fol. 53.
Quand notre homme extérieur, c'est-à-dire notre chair, jeûne, le coeur au-dedans prie.
Fig. Si alcus te chastia del pechat forda, tu, li cofessa los pechaz que sunt dins te. Trad. de Bède, fol. 50.
Si aucun te reprend du péché extérieur, toi, confesse-lui les péchés qui sont dans toi.
8. Forsaic, adj., impertinent.
No sias orgolhos ni forsaics. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 6.
(chap. No sigues orgullós ni impertinén - com Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, lo tonto inútil del catalanisme.)
Ne sois orgueilleux ni impertinent.
9. Foresgue, adj., qui est du dehors, étranger, sauvage.
Si voletz un auzel foresgue,
En tres jorns, far aisi domesgue.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si vous voulez, en trois jours, faire ainsi domestique un oiseau sauvage.
10. Forestier, Forastier, Forasteyr, adj., du lat. foris stare, étranger.
Es mays de reson que l'argent... resta en las mans dels subgiects que d'autras personas forestieras. Statuts de Provence. BOMY, p. 14.
Il est plus de raison que l'argent... reste dans les mains des sujets que d'autres personnes étrangères.
Subst. Cels del covent e 'ls forestiers. V. de S. Honorat.
(chap. Los del convén y los forastés.)
Ceux du couvent et les étrangers.
- Forestier, qui est situé en dehors.
De las vilas forasteyras.
(chap. De les viles forasteres.)
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 17.
Des villes forestières.
CAT. Foraster. ESP. Forastero. PORT. Forasteiro. IT. Forestiere, forestiero.
(chap. Forasté, forastés, forastera, forasteres.)
11. Forostar, v., chasser, bannir.
Part. pas. A forostada honor de son paes.
Aimeri de Peguilain: Totas honors.
A banni honneur de son pays.
jueves, 29 de febrero de 2024
Lexique roman; Fam - Fantastic
Fam, s. f., lat. fames, faim.
(chap. fam; asturianu, galego: fame. ESP. MOD. Hambre.)
Qui nos pais que no murem de fam. Poëme sur Boece.
Qui nous repaît de manière que nous ne mourrions de faim.
Mas selh a cuy gratis fams en prenh,
Manja lo pan que non l' abau.
Pierre d'Auvergne: Belha m'es.
Mais celui à qui grande faim en prend, mange le pain qui ne lui convient pas.
Podetz ben, en Peitau o en Fransa,
Morir de fam, s' en convit vos fiatz.
(chap. Podéu be, a Peitau o a Fransa, morí de fam, si en convit tos fiáu o fiéu.)
T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.
Vous pouvez bien, en Poitou ou en France, mourir de faim, si vous vous fiez en invitation.
Fig. Quar, senes lieys, non puesc viure,
Tant ai pres de s' amor gran fam.
Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.
Car, sans elle, je ne puis vivre, tant j'ai pris grande faim de son amour.
Aquells que an fam e set de drechura.
V. et Vert., fol. 64.
Ceux qui ont faim et soif de justice.
ANC. FR. Chacun n'a pas si faim de rire...
Il auroit grant faim de tancer.
Farce de Pathelin, p. 8 et 11.
CAT. Fam. ANC. ESP. Fame. (N. E. asturiano) ESP. MOD. Hambre.
PORT. Fame. IT. Fame. (chap. Fam, fams.)
2. Famat, adj., affamé.
Mays am morir defors que dins viure famatz.
Roman de Fierabras, v. 2831.
J'aime mieux mourir dehors que vivre dedans affamé.
3. Famina, s. f., famine.
Non podian durar las gens de la famina. V. de S. Honorat.
Les gens ne pouvaient résister à cause de la famine.
Tan gran famina que las gens manjavo las herbas coma las bestias.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 184.
Si grande famine que les gens mangeaient les herbes comme les bêtes. ANC. CAT. Famina.
4. Famolen, adj., du lat. famelicus, affamé.
Paures, mendics, famolens.
(chap. Pobres, mendics, famolengs o famolencs.)
Contricio e penas ifernals.
Pauvres, mendiants, affamés.
Enueia m tot eyssamen
Maizo d'ome trop famolen.
Le Moine de Montaudon: Be m'enueia.
M'ennuie tout également maison d'homme très affamé.
ANC. FR. Aussi comme li leux fameilleux se fiert entre les brebis.
Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 310.
CAT. Famolenc. ESP. (famélico) PORT. IT. Famelico. (chap. famoleng o famolenc, famolengs o famolencs; famolenca, famolenques.)
5. Afamar, v., affamer.
Part. pas. Tres jorns a no mangem, per qu' ieu
Soy afamatz.
Roman de Fierabras, v. 3012.
Trois jours a que nous ne mangeâmes, c'est pourquoi je suis affamé.
Fig. Mas lo deziriers m' afama.
Raimond de Miraval: Sitot s'es. Mais le désir m'affame.
Car la su' amors m' afama.
G. Faidit: Una dolors.
Car son amour m'affame.
CAT. Afamar. PORT. Affamar. IT. Affamare. (chap. Fotres de fam, morís de fam, afamá, afamás: yo m' afamo, afames, afame, afamem o afamam, afaméu o afamáu, afamen; afamat, afamats, afamada, afamades; afamegat, afamegats, afamegada, afamegades.)
6. Afamegar, v., affamer.
Part. pas. Per dar a manjar al garson,
Que penset fos afamegat.
V. de S. Honorat.
Pour donner à manger au garçon, vu qu'il pensa qu'il fut affamé.
Fama, s. f., lat. fama, renommée, réputation.
La fama dels cors santz per tot lo mont s' estent.
V. de S. Honorat.
La renommée des corps saints s'étend par tout le monde.
Qui tol ad home sa bona fama no la 'lh pot redre.
(chap. Qui trau al home sa bona fama no la hi (lay) pot torná.)
Liv. de Sydrac, fol. 128.
Qui enlève à homme sa bonne réputation ne la lui peut rendre.
- Loc. En mauvaise part.
La gens c'o sap l'en desavia
E 'l blasma e'l met en fama.
B. Carbonel de Marseille, Coblas esparsas.
La gent qui le sait l'en dévie et le blâme et le met en renommée.
ANC. FR. Qu'elle acquéroit une honteuse fame
De mal vivante et impudique femme.
Hist. de Anne Boleyn.
Remis en leur bonne fame et renommée.
Monstrelet, t. III, fol. 110.
CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Fama.
2. Famos, adj., lat. famosus, fameux, bien famé.
Visquet famos, e gardan justicia.
Genologia dels contes de Tholoza.
Il vécut bien famé, et observant la justice.
La plus famosa ciotat.
Famos de grans gestas.
Era mot famos el segle.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 8, 166 et 143.
La plus fameuse cité.
Fameux par grandes actions.
Était très fameux dans le monde.
CAT. Famos. ESP. PORT. IT. Famoso. (chap. Famós, famosos, famosa, famoses.)
3. Infamia, s. f., lat. infamia, infamie.
D'aquel fag ab infamia.
Cartulaire de Montpellier, fol. 50.
De ce fait avec infamie.
CAT. ESP. PORT. IT. Infamia. (chap. Infamia, infamies.)
4. Infame, Infami, Ifami, Enfami, adj., lat. infamem, infâme.
Si cum son aquil qui son infames.
Per aco que el esdevenia infamis.
Trad. du Code de Justinien, fol. 4 et 8.
Ainsi comme sont ceux qui sont infâmes.
Pour cela qu'il devienne infâme.
Persona expressament enfamia.
(chap. Persona expresamen infame.)
L'Arbre de Batalhas, fol. 235.
Personne expressément infâme.
Jassia aisso que pueis sian fag ifamis.
Statuts de Montpellier de 1204.
Malgré que depuis ils soient faits infâmes.
CAT. ESP. PORT. IT. Infame. (chap. Infame, infames.)
5. Infamar, Enfamar, v., lat. infamare, diffamer, avilir, déshonorer.
Pot hom autre infamar. Trad. du Code de Justinien, fol. 101.
Un homme peut déshonorer un autre.
Mals homs ades pus s' enfama
Cant blasm' autrui.
B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.
Méchant homme se diffame toujours plus quand il blâme autrui.
ANC. FR.
Non ce qui entre en l'homme, l'homme infame,
Mais ce qui sort de luy, le rend infame.
Foucqué, V. de J.-C, p. 240.
CAT. ESP. PORT. Infamar. IT. Infamare. (chap. Infamá, difamá.)
6. Difamacio, s. f., lat. diffamatio, diffamation.
E 'lh play auzir detracio
D' autruy e difamacio.
Brev. d'amor, fol. 120.
Et lui plaît ouïr détraction et diffamation d'autrui.
CAT. Disfamació. ESP. Difamación, disfamación. PORT. Diffamação.
IT. Diffamazione. (chap. Difamassió, difamassions.)
7. Diffamament, s. m., diffamation.
Segont la qualitat e la quantitat del crim, e segont lo diffamament.
(chap. Segons la cualidat y cantidat del crimen, y segons lo difamamén o difamassió.)
Cout. de Condom.
Selon la qualité et la grandeur du crime, et selon la diffamation.
8. Diffamar, v., lat. diffamare, diffamer.
Ell ho jutja mal, e ho diffama. V. et Vert., fol. 10.
Il le juge mal, et le diffame.
Part. pas. Soven esdeven que lo senhor es a tort diffamatz per sa mala maynada. V. et Vert., fol. 76.
Souvent il advient que le seigneur est diffamé à tort par sa méchante gent.
ANC. CAT. Disfamar. ESP. Difamar, disfamar. PORT. Diffamar.
IT. Diffamare. (chap. difamá: difamo, difames, difame, difamem o difamam, difaméu o difamáu, difamen; difamat, difamats, difamada, difamades.)
9. Adiffamar, v., diffamer, médire, faire une mauvaise réputation.
En entencio de luy adiffamar. V. et Vert., fol. 3.
En intention de lui faire une mauvaise réputation.
Familla, s. f., lat. familia, famille.
Plus facilament a la lor familla. Doctrine des Vaudois.
Plus facilement à leur famille.
CAT. ESP. PORT. Familia. IT. Famiglia. (chap. Familia, families.)
2. Familiaritat, s. f., lat. familiaritatem, familiarité, intimité.
Familiaritatz aparelia mesprezament.
(chap. La familiaridat porte (aparelle) menospressio.)
Trad. de Bède, fol. 80.
Familiarité prépare mépris.
Ajustet solamens homes paures en sa companhia et en sa familiaritat.
V. et Vert., fol. 53.
Il réunit seulement des hommes pauvres dans sa compagnie et dans son intimité.
CAT. Familiaritat. ESP. Familiaridad. PORT. Familiaridade. IT. Familiarità, familiaritate, familiaritade, famigliarità, famigliaritate, famigliaritade. (chap. familiaridat, familiaridats.)
3. Familiar, adj., lat. familiaris, familier, ami.
Entre los autres, mays amatz e pus familiars.
(chap. Entres los atres, mes amat y mes familiá.)
V. et Vert., fol. 95.
Entre les autres, plus aimé et plus familier.
Sanhta Veronica que avia estat fort familiars de la maire de Dieu.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 9.
Sainte Véronique qui avait été fort amie de la mère de Dieu.
CAT. ESP. PORT. Familiar. IT. Familiare, famigliare.
4. Familiarment, adv., familièrement.
Grant honor es parlar soven... e familiarment an lo rey terrenal.
Doctrine des Vaudois.
Grand honneur est de parler souvent... e familièrement avec le roi terrestre.
CAT. Familiarment. ESP. PORT. Familiarmente. IT. Familiarmente, famigliarmente. (chap. familiarmen.)
Famul, s. m., lat. famulus, serviteur, domestique.
Pres pero 'l poinh son famul.
Lo famul or lo sec a lonh, detras.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 77.
Il prit pourtant au poing son domestique.
Le serviteur maintenant le suit de loin, derrière.
ESP. (fámulo) PORT. Famulo. (chap. criat, servidó, doméstic.)
Fanc, Fanh, Faing, s. m., goth. Fanj, fange, bourbier, boue.
Voyez Ihre, Diss. alt., p. 235.
Trueias lo van manjar el fanc, en miei d'un ort.
(chap. Les gorrines sel van minjá al fang o fanc, al mich d'un hort.)
V. de S. Honorat.
Les truies le vont manger dans le bourbier, au milieu d'un jardin.
Al sinque jorn si plovra sancs
Si que n' er per lo mons grans fancs.
Los XV Signes de la fi del mon.
Au cinquième jour il pleuvra du sang tellement qu'il en sera grande boue par le monde.
Fig. Pretz avetz tombat el faing.
Bertrand de Born le fils: Quan vei lo.
Vous avez laissé tomber le mérite en la fange.
ANC. FR. Un vivier emprès les fontennes de Desierrée, qui est aterriz et plainz de fanc. Lett. de rém., 1478. Carpentier, t. II, col. 361.
Tassoni, sur ce vers de Pétrarque tiré de la canzone 6: Spirto gentil,
Sì, che la neghittosa esca del fango,
cite le vers de Pierre Vidal:
Neus ni gel ni plueia ni fang,
(chap. Ni neu ni gel ni aigua ni fang. En chapurriau no se diu pluja, se diu aigua, v. ploure, plou.)
Neige ni gelée ni pluie ni boue;
et ajoute:
Fango è voce della lingua provenzale.
CAT. Fang. ESP. (también barro) IT. Fango. (chap. Fang, fanc.)
2. Fangats, s. m., bourbier.
Del sanc que cor per terra es mot grans le fangatz.
(chap. De la sang que corre per enterra es mol gran lo fangá, fangucheral.)
Roman de Fierabras, v. 4651.
Du sang qui court par terre est très grand le bourbier.
Dins un grans fangas los gitet.
Trad. de l'Évangile de l'Enfance.
Les jeta dans un grand bourbier.
ANC. FR.
Une mare, un fangeas qui n'a rive ny fond.
Remi Belleau, t. II, fol. 87.
Il l'abati en un fangart.
Roman du Renart, t. IV, p. 370.
CAT. Fangar. ESP. Fangal (barrizal). IT. Fangaccio. (chap. Fangá, fangucheral, fangás, fangucherals.)
3. Fanha, Faigna, Fangua, s. f., fange, boue.
Prezi 'l mon atrestan com fanha.
Mathieu de Quercy: Tant suy.
Je prise le monde autant comme boue.
Fig. De la fangua que fes... me mes en mos huels.
Trad. du N.-T., S. Jean, ch. 9.
De la fange qu'il fit... il me mit dans mes yeux.
Loc. El te levet de la fanha.
Le Moine de Montaudon: L'autr'ier.
Il te leva de la boue.
4. Fangos, adj., fangeux, boueux.
S'en fug a sa maizo de sautz
Fangos e batutz e mieg mortz.
P. Cardinal: Una cieutat.
Il s'enfuit rapidement à sa maison fangeux et battu et demi-mort.
Trobey la via mot fangoza.
Leys d'amors, fol. 119.
Je trouvai la voie moult boueuse.
Fig. L'arma d'un home fangos.
Brev. d'amor, fol. 147.
L'âme d'un homme fangeux.
CAT. Fangos. ESP. IT. Fangoso. (chap. Fangós, fangosos, fangosa, fangoses. v. fangejá: fanguejo, fangueges, fanguege, fanguegem o fanguejam, fanguegéu o fanguejáu, fanguegen; fanguejat, fanguejats, fanguejada, fanguejades.)
5. Afangar, v., embourber.
Que lo puescan afangar en l' abis. V. et Vert., fol. 19.
Qu'ils le puissent embourber en l'abîme.
Part. pas. Quan vos veiran ben afangat.
(chap. Cuan lo vorán (a vosté) ben enfangat.)
Brev. d'amor, fol. 123.
Quand ils vous verront bien embourbé.
ANC. FR. S'en erreur de foy ne t'enfanges.
Jehan de Meung, Trésor, v. 144.
Le chien se pert, le faulconnier s'enfange.
Alain Chartier, p. 565.
ANC. CAT. Afangar. IT. Affangare. (chap. enfangá, enfangás; yo m' enfango, enfangues, enfangue, enfanguem o enfangam, enfanguéu o enfangáu, enfanguen; enfanguejá, enfanguejás: enfanguejo, enfanguejes, enfangueje, enfanguejem o enfanguejam, enfanguejéu o enfanguejáu, enfanguejen; enfangat, enfangats, enfangada, enfangades; enfanguejat, enfanguejats, enfanguejada, enfanguejades.)
Fangua, s. f., bêche, houe.
Saumada de palas e de fanguas, de cascuna una pala o una fangua.
Cartulaire de Montpellier, fol. 106.
Charge de pelles et de bêches, de chacune une pelle ou une bêche.
CAT. Fanga. IT. Vanga. (ESP. chap. Pala.)
Fanhar, v., faner, flétrir.
El mes quan la fuelha fana.
Marcabrus: El mes.
Au mois quand la feuille se fane.
ANC. FR.
Mais que vous servira ceste fleur de beauté...
Si, sans estre cueillie, elle devient fennée?
Premières œuvres de Desportes, p. 50.
Comme arbre qui se va fenant et séchant à faulte de prendre nourriture.
Amyot, Trad. de Plutarque. V. de Romulus.
Pareils aux champs qui fanissent.
Ronsard, t. 1, p. 330.
(ESP. Mustiar; chap. mustiá, mustiás, secá, secás, agostejá, agostejás.)
Fantasma, Fantauma, s. m. et f., lat. phantasma, fantôme.
Cuieron se que fos fantasma.
Trad. du N.-T., S. Marc, ch. 6.
Ils s'imaginèrent que ce fût fantôme.
Cugiey mi fantauma fos.
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Je m'imaginai que ce fût fantôme.
- Illusion, chimère.
Totas fantasmas de sa cogitacio.
Trad. de Bède, fol. 18.
Toutes illusions de sa pensée.
ANC. FR. Pensant que c'estoit un fantasme ou aucune diablerie.
Hist. de Gérard de Nevers, part. 2, p. 43.
CAT. ESP. PORT. IT. Fantasma. (chap. Fantasma, fantasmes – ne conec mols y moltes.)
2. Fantaumia, s. f., illusion, chimère, imposture.
Ni m fai nulha fantaumia.
Bertrand de Born: Cazutz sui.
Ni me fait nulle illusion.
Loc. Pus malvestat ama hom e ten car,
E lialtat ten hom a fantaumia.
P. Cardinal: Un sirventes.
Puisqu'on aime et tient cher méchanceté, el l'on tient loyauté à chimère.
(N. E. Els països catalans són una fantaumia, una quimera.)
3. Fantaumaria, s. f., fascination.
Jaspis... tol fantaumarias.
Trad. du lapidaire de Marbode.
Le jaspe... ôte fascinations.
Nostradamus rapporte que le troubadour Raimond Jordan, vicomte de
S. Antonin, avait fait un ouvrage intitulé Fantaumary de las domnas.
4. Fantisa, s. f., fantaisie, chimère.
No vos plasa mais d'entrar en tal fantisa.
T. d'Albert et de Simon: N Albert.
Ne vous plaise plus d'entrer en telle fantaisie.
5. Fantazia, s. f., fantaisie, figure de rhétorique.
Prozopopeya, fantazia... fan se aquestas figuras cant hom fenh que una cauza inanimada o muda parla.
(chap. Prossopopeya, fantassía... se fan estes figures cuan hom fa vore que una cosa inanimada o muda parle.)
Leys d'amors, fol. 143.
La prosopopée, la fantaisie... ces figures se font quand on feint qu'une chose inanimée ou muette parle.
- Chimère.
Diversas fantazias et illusios.
(chap. Diverses fantassíes y (e) ilusions. Com los paísos cagalans.)
Eluc. de las propr., fol. 12.
Diverses chimères et illusions.
CAT. ESP. (fantasía) PORT. IT. Fantasia. (chap. Fantassía, fantassíes; v. fantassejá: fantassejo, fantasseges, fantassege, fantassegem o fantassejam, fantassegéu o fantassejáu, fantassegen; fantassejat, fantassejats, fantassejada, fantassejades.)
6. Fantastic, adj., fantastique.
Val contra illusios fantasticas.
(chap. Val contra ilusions fantástiques – com la republiqueta catalana.)
Eluc. de las propr., fol. 186.
Vaut contre illusions fantastiques.
CAT. Fantastic. ESP. (fantástico) PORT. IT. Fantastico. (chap. fantástic, fantastics, fantástica, fantástiques.)











