Mostrando las entradas para la consulta neta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta neta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 14 de septiembre de 2024

Persona - Petar

  

Persona, s. f., lat. persona, personne.

Si que anc jorn no fon persona a cui ela parles ni demandes de lui.

V. de Pons de Capdueil. 

De sorte qu'oncques jour (jamais) ne fut personne à qui elle parlât ni s' informât de lui.

Un sirventes farai d'una trista persona. 

Palais: Un sirventes. 

Un sirvente je ferai sur une triste personne.

Mas anc non vist menar son par dol a persona. V. de S. Honorat.

Mais oncques vous ne vîtes mener son pareil deuil à personne.

- Corps, individu.

Li vestiment son saint, mas fals' es sa persona. 

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna aura.

Les vêtements sont saints, mais faux est son individu.

Loc. Ieu, qu' en pert lo cor e la persona. 

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no.

Moi, qui en perds le coeur et le corps. 

Adv. comp. Fassa hom gach en persona.

Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.

Qu'on fasse guet en personne.

- Terme de théologie.

Lo Senher qu'es una persona en tres. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Le Seigneur qui est une personne en trois. 

De Nazareth reys Jhesus, 

Pair' en tres personas, us 

E Filhs e Sanhs Esperitz.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

De Nazareth roi Jésus, un, en trois personnes, Père et Fils et Saint-Esprit.

- Terme de grammaire.

Aici finis en las tres personas el singular del temps presen del indicatiu.

Gramm. provençal.

Ainsi finit avec les trois personnes le singulier du temps présent de l'indicatif.

CAT. ESP. Persona. PORT. Pessoa. IT. Persona. (chap. Persona, persones.)

2. Personatge, Personage, s. m., personnage.

Lo dit personatge trames devers lo visconte. 

Chronique des Albigeois, col. 16.

Ledit personnage transmis devers le vicomte.

D'un personage a lui fidel.

Fors de Béarn, p. 1074.

D'un personnage à lui fidèle.

CAT. Personatge. ESP. Personage (personaje). PORT. Personagem. 

IT. Personaggio. (chap. Personaje, personajes; personachepersonaches.)

3. Personal, adj., lat. personalis, personnel.

Execution tant personal coma autra per deutes.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 490. 

Exécution tant personnelle comme autre pour dettes.

Las dictios dels verbs personals. Leys d'amors, fol. 56. 

Les termes des verbes personnels. 

Subst. Personal val mays qu' impersonal. Leys d'amors, fol. 75. Personnel vaut mieux qu'impersonnel. 

CAT. ESP. Personal. PORT. Pessoal. IT. Personale. 

(chap. Personal, personals.)

4. Personalment, adv., personnellement.

Adjornar personalment per denant lui.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. IX, fol. 167. 

Ajourner personnellement par devant lui. 

CAT. Personalment. ESP. Personalmente. PORT. Pessoalmente. 

IT. Personalmente. (chap. Personalmen.)

5. Personalitat, s. f., lat. personalitatem, personnalité.

Aquesta pluralitatz significa motas personalitatz.

Leys d'amors, fol. 54. 

Cette pluralité signifie de nombreuses personnalités.

Angel ha... perfiecha personalitat. Eluc. de las propr., fol. 9. 

(chap. L' ángel té... perfecta personalidat.) 

Ange a... parfaite personnalité.

(chap. Personalidat, personalidats. ESP. Personalidad.)

6. Personat, Perzonat, s. m., personnat, bénéficier.

Per los personatz

O dic o per prelats.

G. Riquier: Pus Dieu.

Pour personnats je le dis ou pour prélats.

- Adj. Qualifié, élevé en dignité.

Aitan be son perzonatz.

P. Vidal: Abril issic. 

Si bien ils sont qualifiés.

CAT. Personat. ESP. Personado. (chap. Personat, personats, personada, personades : personalidat, personalidats : gen importán; 

benefactó, benefactós, benefactora, benefactores.)

7. Despersonar, v., dépeupler.

Lo reierme de Fransa desfai e despersona.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 1.

Le royaume de France détruit et dépeuple.

(chap. Despoblá: despoblo, despobles, despoble, despoblem o despoblam, despobléu o despobláu, despoblen; despoblat, despoblats, despoblada, despoblades. Contrari: poblárepoblá.)

Tarragona estabe casi despoblada al siglo XI, pero mos ham de creure que senturia y mija después ya estabe plena de gen per a "repoblá" Valénsia.

3. Impersonal, adj., lat. impersonal, impersonnel.

L' infinitius es impersonals, so es ses persona.

Del verb impersonal no tractem.

(chap. L'infinitu es impersonal, aixó es sense persona.

Del verbo impersonal no tratem.)

Leys d'amors, fol. 75 et 90.

L'infinitif est impersonnel, c'est-à-dire sans personne.

Du verbe impersonnel nous ne traitons pas.

CAT. ESP. Impersonal. PORT. Impessoal. IT. Impersonale.

(chap. In + personal, n se fa m dabán de la p: impersonal, impersonals.)


Perspectiu, adj., du lat. perspectus, perspectif, qui a rapport à la perspective. 

Segon que demostra la sciencia perspectiva.

Eluc. de las propr., fol. 107. 

Selon que démontre la science perspective.

(chap. Perspectiu, perspectius, perspectiva, perspectives.)

2. Perspectiva, s. f., perspective, traité de perspective. 

Segon que ditz Alacen en sa perspectiva. Eluc. de las propr., fol. 14.

Selon que dit Alacen en sa perspective.

(chap. Perspectiva, perspectives.)


Pertus, Pertuis, s. m., du lat. pertusus, pertuis, trou, crevasse. 

Aia al mieh luoc un pertus. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Qu'il y ait au milieu un trou.

Tu qu' estas com fan rat en pertus.

G. Rainols d'Apt: A tornar m' er.

Toi qui demeures comme font rats en trou.

Per un pertuis de taraire.

Marcabrus: Auias de chan. 

Par un pertuis de tarière. 

ANC. FR. Li berteisches garnir, è li pertuz garder. Roman de Rou, v. 4261. Dans les pertuis de ton tronc.

Ronsard, t. I, p. 498.

Par le petit pertuis d'un gran tuyau percé. 

Premières Œuvres de Desportes, fol. 242.

IT. Pertuso, pertugio. (N. E. Véase el puerto Perthus, Pertús : tajo, raja, apertura. Chap. Cribassa, cribasses; tall, talls; bada, bades; forat, forats.)

Perthus, Pertús


2. Pertusos, adj., poreux.

Sucre... es pertusos, e fon de leu. Eluc. de las propr., fol. 228. 

Sucre... est poreux, et fond facilement.

(chap. Lo sucre... es porós, y se fon fássilmen.)

3. Pertusar, v., percer, trouer, perforer, cribler.

Darz d'acer voill que ill pertus la pansa.

Lanza: Emperador avem.

Je veux que dard d'acier lui perce la panse.

Ambas las nars li pertuzatz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les deux narines vous lui percez.

Part. pas.

Non es mes en bassac pertussat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

N'est pas mis en bissac troué.

Quan be se dreça, lo cel n' a pertusat. Poëme sur Boèce.

Quand bien elle se dresse, le ciel elle en a percé. 

Fort destreg de lebrozia que l' a tot pesseiat e pertuzat.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3.

Fortement étreint de lèpre qui l' a tout brisé et criblé.

ANC. FR. Nulz vers ne la puet pertuisier

Ne son vernis vermenuisier.

Jehan de Meung, Trésor, v. 634.

Faisant parler dessous ses divins doigts 

Un chalumeau pertuisé par neuf fois.

Scevole de Sainte-Marthe, p. 69.

IT. Pertugiare.

Peryodus, s. m., périodus, sorte de ponctuation qui correspondait au point et virgule.

Peryodus es us ponchs ab una tirada, so es ab una vergueta tirada ad enjos (N. E. Algo parecido a ĭ). Leys d'amors, fol. 144.

Le périodus est un point avec un tiret, c'est-à-dire avec une petite barrette tirée en dessous (ĭ).


Pes, Pez. f., lat. pix, poix, glu, colle.

Apres aiatz de pes fort neta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après ayez de la poix fort nette.

Qui tocha la pez. Trad. de Bède, fol. 35.

Qui touche la poix.

ESP. PORT. Pez. IT. Pece. (chap. La pez es una pega que se fique a dins de les botes de cuero; tamé se li pot di brea, que se fa aná per a calafatá o embreá barcos o barques.)

2. Pegz, s. f., poix.

Saumada de pegz.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114. 

Charge de poix.

3. Pega, Peja, s. f., lat. pice, résine. 

Pega es humor de pi, per decoctio de foc negra et indurzida.

Eluc. de las propr., fol. 218. 

Résine est suc de pin, par décoction de feu noire et durcie.

- Poix, colle, glu.

Pudion a pegua e a solpre. Revelatio de las penas d'yferns.

(chap. Putíen (pudíen, féen pudó) a pega y a sofre.)

Puaient à poix et à soufre.

Lo pegairos dona, l' an, de leida, II massas de peja.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Le marchand de poix donne, par an, de leude, deux masses de poix.

ANC. FR. Il estoit noir comme peige bouillie. 

Roman français de Fierabras, liv. II, part. III, c. 6 et 7. 

CAT. ESP. Pega. (chap. Pega, pega grega per a empeltá; pegues; pegamento, pegamentos; cola, coles.)

4. Pegar, v., lat. picare, poisser, goudronner, enduire, cirer. 

Una caysseta mandet far,

E vay la defora pegar.

V. de S. Honorat.

Une cassette il commanda de faire, et va la poisser extérieurement.

CAT. ESP. PORT. Pegar. (chap. Apegá, pegá; apego, apegues, apegue, apeguem o apegam, apeguéu o apegáu, apeguen; apegat, apegats, apegada, apegades.)

5. Pegairos, adj., marchand, fabricant de poix.

Lo pegairos dona, l' an, de leida, II massas de peja.

Charte de Besse, en Auvergne, de 1270. 

Le marchand de poix donne, par an, de leude, deux masses de poix.

6. Empeguir, v., poisser, oindre, frotter, s'embrouiller.

Fig. Don fassa home empeguir. 

Vos, sitot non an sazo 

Lur dig, no vulhatz enpeguir. 

Els s' empeguisson de plazer.

P. Vidal: Abril issic. 

Dont il fasse homme s'embrouiller. 

Vous, quoique n'ont pas (ne soient pas de) saison leurs propos, ne veuillez pas vous embrouiller. 

Ils s'embrouillent à plaisir.

Part. pas. Mentr' aissi son enpeguit.

P. Vidal: Abril issic. 

Tandis qu'ils sont ainsi embrouillés. 

ANC. FR. Vous me semblez à une souris empegée; tant plus elle s'efforce soy dépestrer de la poix, tant qu'elle s'en emberne. 

Rabelais, liv. III, ch. 36. 

ANC. CAT. Empeguir.

7. Empegar, Enpegar, Empezar, Enpezar, poisser, goudronner, enduire, empeser.

Ni 'ls capels blans engrezar ni enpezar, ni 'ls negres colrar ab pega non farem.

Ieu non empezarai ni farai empezar alcun capel.

Cartulaire de Montpellier, fol. 144.

Nous ne ferons ni oindre ni goudronner les chapeaux blancs, ni colorer les noirs avec de la poix.

Je ne goudronnerai ni ferai goudronner aucun chapeau.

Pega naval apta per linir et enpegar naus. Eluc. de las propr., fol. 218. Poix navale apte à enduire et goudronner navires. 

CAT. ESP. Empegar. IT. Impeciare.

8. Empeguntar, v., poisser, enduire de poix.

Part. pas. Una caxeta empeguntada

E calefatada.

V. de S. Honorat.

Une petite caisse enduite de poix et calfatée.

CAT. ESP. Empeguntar.


Pessa, Peza, s. f., pièce, morceau, lambeau. 

Voyez Denina, t. III, p. 58.

Lo mort, e 'nporta 1 pessa e pueys autra. V. et Vert., fol. 24. 

Le mord, et emporte une pièce et puis l'autre. 

Loc. prov. Per V sols a om la pess' e 'l pan.

(chap. Per sinc sous (sueldos) se té la passa y lo pa.)

Sordel: Qui be s membra.

Pour cinq sous on a la pièce et le pan.

- Espace de temps.

Quant el s' auzi saludar

De part vos, non poc mais sonar

D' una pessa.

Un troubadour anonyme: Senhor vos. 

Quand il s' ouït saluer de par vous, il ne put plus parler d'un espace de temps.

Adv. comp. Gran peza lo deu hom tener.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Grand espace de temps on doit le tenir. 

ANC. FR. Quant li rois ot demouré en ces parties une pièce. 

Demoura une pièce du temps, puis s'en parti. 

Chr. de Fr. Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 237; et t. III, p. 155.

Grant pièce aveit lur terre éue. Roman de Rou, v. 7905.

Qui estoient bien las, car ils avoient grand pièce couru.

Comines, liv. I, p. 525.

IT. Dimorarsi una pezza con voi. 

Egli ha gran pezza che, etc.

Boccaccio, Decameron, IV, 2; II, 5. 

Li principi de' Romani si tacerono grande pezza. 

Cento novel. antic., n° 92.

CAT. Pessa. ESP. Pieza. PORT. Peça. IT. Pezza. (chap. Pessa, pesses.)

2. Pesseiar, Peceiar, Pezeiar, Pesegar, Pessuguar, Peciar, v., briser, mettre en pièces, rompre, mutiler.

Lo fes tot pesseiar.

Bertrand de Born: Quan vey. 

Le fit tout mettre en pièces.

Tant escut peciar e fendre. Guillaume de Tudela. 

Tant d'écus briser et fendre.

Trenquet lo e 'l peseguet, et cant l' ac peseguat.

Abr. de l'A. et du N.-Test., fol. 12. 

Le cassa et le mit en pièces, et quand il l'eut mis en pièces.

Combatr' et envazir 

Murs, tors, e peceiar, 

Ardre e fondr' eissamenz.

B. Calvo: Mout a que. 

Combattre et envahir murs, tours, et mettre en pièces, brûler et renverser également.

Fig. Plus cai d'aut pretz, plus franh e pesseya.

Aimeri de Peguilain: Destreitz cochatz.

Plus mérite choit de haut, plus il se casse et se brise.

A penas sent qui 'l bat o 'l pessuga. Eluc. de las propr., fol. 77.

A peine il sent qui le bat ou le mutile.

Loc. Can se viron pesseiar a cartiers.

P. Cardinal: Tendas e traps. 

Quand ils se virent briser à quartiers.

- Déchirer.

Lo peronhs es una veruga

Sus en la cropa, que s pessuga

Tot auzel, can se vol peronner.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le péron est une verrue sur le croupion, que se déchire tout oiseau, quand il veut s'enduire.

Fig. Escas non vol qu' om lo pessug.

Bernard De Venzenac: Pus vey. 

L'avare ne veut pas qu'on le déchire. 

Prov. Qui non pot mordre, pessuga.

Gavaudan le Vieux: Lo vers.

Qui ne peut mordre, déchire. 

Part. prés. O bona asta de fraisne o masa peceiant. Guillaume de Tudela.

Ou bonne lance de frêne ou masse mettant en pièces. 

Part. pas. Aqui veirem manz sirventz peceiatz. 

Blacasset: Gerra. 

Là nous verrons maints sergents mutilés. 

Manta testa pezeiada. V. de S. Honorat.

Mainte tête brisée.

Fig. En aitals motz peceiatz.

Giraud de Borneil: Si 'l cor no m.

En tels mots brisés.

ANC. FR. Qu'il li a pecoié l' escu. Roman du Renart, t. III, p. 245. 

Que l' anelet qui fu s' amie 

Féust perdus ne peçoiez.

Fables et cont. anc., t. II, p. 421. 

Tant que l' eschine ai peçoiée. Roman du Renart, t. II, p. 339.

Que il le fist et fendre et peçoier.

Roman d'Agolant, v. 929.

ANC. CAT. Pecejar. CAT. MOD. Pessigar. IT. Pizzicare. 

(chap. Fé a pesses, pessejá; pessigá, de pessic (pellizco en castellá): pessigo, pessigues, pessigue, pessiguem o pessigam, pessiguéu o pessigáu, pessiguen; pessigat, pessigats, pessigada, pessigades.)

3. Pessar, Pezar, v., briser, casser, rompre.

Pessa lazes e cordons.

(chap. Trenque (chafe) llassos y cordons.)

L'uns si pezet lo bratz, l'autre esdevenc rancs. V. de S. Honorat. 

Brise lacets et cordons.

L'un se cassa le bras, l'autre devint boiteux.

Part. pas. De viure non ac conort,

Ans cugeron qu'ell fos pessat

Per lo verin qu'el ac tocat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

De vivre n'eut espoir, mais ils crurent qu'il fut brisé par le venin qu'il eut touché.

4. Peceiador, adj., briseur, casseur, coupeur. 

Ab lui s'en van bel feridor de lanza, 

Pecciador de cambas e de bratz.

B. Zorgi: No m laissarai.

Avec lui s'en vont beaux frappeurs de lance, briseurs de jambes et de bras.

5. Peassar, v., rapiécer, raccommoder.

Sens peassa et ajusta

So que largueza frusta.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Sens rapièce et rajuste ce que largesse dépèce.

ESP. Pedazar.

6. Espessar, Espezar, v., briser, mettre en pièces, dépecer.

Colompnas e marmes entiers

A fag espessar per cartiers.

V. de S. Honorat.

Colonnes et marbres entiers il a fait briser par quartiers. 

Bertran, mestier no m' azauta de sirven,

C' om l' espesa e l' eisorba e l' art e 'l pen.

T. d'Augier et de Bertrand: Bertran.

Bertrand, ne me convient pas le métier de sergent, vu qu'on le met en pièces et l'aveugle et le brûle et le pend.

IT. Spezzare.

7. Espesseiar, Espessegar, v., briser, mettre en pièces, déchirer.

Elhs los van totz espessegar, que no n' escapero mays IIII que aportero las novelhas. Philomena.

Ils les vont tous mettre en pièces, de sorte que n'en échappèrent que quatre qui apportèrent les nouvelles.

Part. pas. Mortz e nafratz tan laydament

Et espesseiatz per Sarrazins. V. de S. Honorat.

Tués et blessés si laidement et mis en pièces par Sarrasins.

Los autres, que no volgro penre baptisme, foro totz espessegatz.

Philomena.

Les autres, qui ne voulurent prendre baptême, furent tous mis en pièces.

ANC. FR. A plusurs fist traire les denz 

E li altres fist espeecer.

Roman de Rou, v. 6098. Var.

(chap. Despedassá: despedasso, despedasses, despedasse, despedassem o despedassam, despedasséu o despedassáu, despedassen; despedassat, despedassats, despedassada, despedassades.)

3. Despessar, Despezar, Despechar, v., dépecer, mettre en pièces, diviser, distribuer.

Cels falz Juzieus ferir e despechar. Passio de Maria. 

Ces faux Juifs frapper et mettre en pièces.

Lo despezon plus menudamens que hom no fay carn a mazell.

V. et Vert., fol. 25.

Le dépècent plus menuement qu'on ne fait chair à boucherie.

Be say que mos payres, lo reys,

Non despesa aysi son peys

Ni las viandas a sa gent.

V. de S. Honorat.

Je sais bien que mon père, le roi, ne distribue pas ainsi son poisson ni les subsistances à sa gent.

Part. pas. Totas sas viandas sant Honorat avia despesadas a paures.

V. de S. Honorat. 

Toutes ses subsistances saint Honorat avait distribuées aux pauvres.


Pesseguier, Presseguier, s. m., du lat. persicus, pêcher.

Florisson li pesseguier.

(chap. Florixen los pressegués.)

Marcabrus: Al departir. 

Fleurissent les pêchers.

Aquel presseguiers es floritz. Leys d'amors, fol. 73. 

Ce pêcher est fleuri.

CAT. Presseguer. PORT. Pessegueiro. (chap. Pressegué, pressegués. ESP. Melocotonero.)

2. Presega, s. f., pêche.

De presegas auretz nogaills; 

Faitz n' oli.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De pêches vous aurez noyaux; faites-en huile. 

CAT. Presseg. PORT. Pessego. IT. Persica. (chap. Préssec, pressecs, bresquilla, bresquilles; mullarero, mullareros per la zona de Fraga, Maials, etc. ESP. Melocotón.)

A vore si trobes lo mullarero:

Pestar, v., lat. pistare, piler.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Sol de pestar en morter 

Pebre, e de tastar sabrer. 

Le moine de Montaudon: Fort m'enoia. Var. 

Seulement de piler en mortier poivre, et de tâter sauce. 

ESP. Pistar. PORT. Pisar. IT. Pestare.


Pestilentia, Pestilencia, Pestilensa, s. f., lat. pestilencia, peste,

contagion.

Guerras e pestilentia an destrug la ciptat. V. de S. Honorat. 

Guerres et peste ont détruit la cité.

Per la pestilencia d' aqui on ve lo vens. Liv. de Sydrac, fol. 48. 

Par la contagion de là où vient le vent.

Roma delhiurada de la pestilensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 37. 

Rome délivrée de la peste.

ANC. FR. D' estrange pestilence et de ocisiun. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 7.

CAT. ESP. PORT. Pestilencia. IT. Pestilenzia, pestilenza. 

(chap. Peste bubónica, pestes; pestilensia, pestilensies; contagi, contagis; pandemia, pandemies; corrupsió, corrupsions; peste tamé es pudinacorrompina, mala auló, com passabe als puestos aon ñabíe peste

Lo Decamerón, traduít al chapurriau, escomense en este tema.)

2. Pestilencial, adj., pestilentiel.

L' ayre pestilencial depuron. Eluc. de las propr., fol. 134-5.

(chap. L' aire pestilén depuren.)

Épurent l'air pestilentiel.

CAT. ESP. PORT. Pestilencial. IT. Pestilenziale.

3. Pestilent, adj., lat. pestilentem, pestilent, empesté.

Per infeccio d' ayre pestilent. 

Soven engendra pestilens malautias.

Eluc. de las propr., fol. 81 et 16. 

Par infection d'air empesté. 

Engendre souvent maladies pestilentes. 

CAT. Pestilent. ESP. PORT. IT. Pestilente. 

(chap. Pestilén, pestilens, pestilenta, pestilentes.)

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut

4. Pestiferat, adj., pestiféré.

Substantiv. Nombre de pestiferatz.

Carya Magalon, p. 52.

Nombre de pestiférés.

(chap. Apestat, apestats, apestada, apestades.)


Pet, Peit, s. m., lat. peditus, pet, vent. 

Qu' eu fassa 'l petz per lor donar de ven.

T. du Comte de Provence et d'Arnaud: Amics. 

Que je fasse le pet pour leur donner du vent.

Tals peitz que son de corn vos semblaran.

T. de Montan et d'une dame: Ieu veng.

De tels pets que son de cor ils vous sembleront.

CAT. Pet. ESP. Pedo. PORT. Peido. IT. Peto. (chap. Pet, pets.)

2. Petar, v., lat. pedere, péter, éclater.

Las castanhas del brasier

Peton quan no son mordudas.

(chap. Les castañes del brasé peten cuan no están mossegades - tallades, badades, ubertes, etc.)

Un troubadour anonyme: Las castanhas.

Les châtaignes du brasier pètent, quand elles ne sont pas mordues.

CAT. Petar. PORT. Peidar. (chap. Petá, petás: yo me peto, petes, pete, petem o petam, petéu o petáu, peten; petat, petats, petada, petades. Petaré, petarás, Juaquinico Monclús petará de gort, petarem, petaréu, petarán; petara, petares, petare, petarem, petareu, petaren; petaría, petaríes, petaríe, petaríem, petaríeu, petaríen; petera, peteres : ganes de fotres pets. Explotáestallá.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

lunes, 29 de julio de 2024

4. 6. Testamén del tío Gil Amor.

Capítul VI.

Testamén del tío Gil Amor.

Testamén del tío Gil Amor. Ayerbe

Moltes coses grassioses o extraordinaries ha vist lo lectó hasta ara; pero cap mes que la que va passá aquells mateixos díes en uns consultós de Ayerbe. Eren un agüelo, una agüela y una sagala de uns vin añs, bastán donosa, encara que una mica morena, y mol ben vestida, formán contraste en les gales dels agüelos, que ya no podíen mes de cansats; y los tres en un tuf a dol mol espés y ressién, be que sense cap siñal de habé plorat. Los acompañabe un sagal del poble en lo que igual s'habíen topetat al carré y lo van agarrá per guía, ere aprenén de barbé, de uns catorse añs de edat, nova generassió que ya no coneixíe Pedro Saputo. Li va preguntá de quí ere, y va di que ere fill de la Suspira, y que sa mare díe que encara eren en ell algo parens.

- Home, mira lo que dius: conec a ton pare y a ta mare, y no sé res de mescles en ells. A vore cóm u endilgues.

- Sí, siñó, va replicá lo aprendís mol confiat; perque ma mare es cusina tersera de la tía Simona de Tuteubusques, que es cusina germana de Ramón Portodós, y Ramón Portodós va sé en la seua primera dona gendre carnal de la mare de Juan Brams, que está casat en la filla de Tornavoltes, que es cuñat de la sogra del germá del home de Salvadora Olvena, sa padrina de vosté. Va soltá aquí Pedro Saputo una gran carcañada, se va fé sis miches creus de admirassió, va torná a enríuressen, y va di:

- En efecte, tot aixó es verdat; pero sumats tots eixos parentescos, afinidats y consanguinidats, podríes di, com diríe Bart Simpson: multiplícat per cero. Li va caure tan en grassia aquell método de trobá les families, que después cuan sentíe de parentescos lluñans que se buscáen per interés, per vanidat, o per afissió y amor a les persones, al pun sen enrecordáe y díe. Lo entronque de la Suspira. Hasta los agüelos de la consulta sen van enriure en tot lo dol y la temó que portáen. Li va di al sagal que teníe que parlá y tratá en los forastés, que sen podíe aná, pero que tornare un atre día mes desplayet a fé una nova mostra de la seua bona memoria.

Va pendre entonses la paraula lo vell, y va di:

- Natros, siñó, venim a presentatos an esta chica, ya la veéu, que es mol pobra, y vosté si voléu la podéu fé rica.

- ¿Yo?, va di Pedro Saputo; ya tos explicaréu.

- Sí, siñó, ya mos explicarem, va continuá lo agüelo. Pos, com anaba dién, es filla de un gendre que vam tindre, y de una filla que se va morí fa sis añs. Ell la va matá, ell, sí siñó, perque ere una mala testa, gos, dropo, gastadó en dones roínes, que, siñó, a tot arreu ne ñan. Conque segons aixó, esta sagala es neta nostra. Pero com son pare se va fotre lo que li van doná y li vam doná, sempre los vam tindre que portá a cascarrulles mentres va viure la nostra filla, y después de tot mo sen van aná acabán; y ara les passem no de almoyna, perque no es verdat, pero sí com Deu vol. En fin, que la chica sigue felís, que a natros de poc ya mos pot engañá lo món. 

Pos siñó, yo tenía un germá que ere ric, no ric ric que diguem, perque atres u són mes; pero sí, siñó, ric de verdat per al que ell ere. Perque ademés que mons pares (¡cuáns añs fa!) li van doná mes que a mí, ell va sé mes tratán y ambulán, y la seua dona mes aspra y roína que una serba verda. Y van tindre bons añs y no mals fills, ni bons ni roíns, perque no ne van tindre cap. En mules y bueys y bestiá de tota classe de pel va guañá lo que ell se sap. Mort ara fa sing díes, dixe hereua a la nostra neta Ninila (Petronila), que es única a casa seua y a la meua, en pacte y condissions que se ha de casá dins de un añ y que sigue en la aprobassió y a gust de Pedro Saputo de Almudévar, que es vostra mersé. Y lo que ha dixat són sing mil libres en dinés y atres tantes que valen les seues possessions a casa. Miro ara vostra mersé si está a la seua má, com dieba, fé rica o pobra a Ninila, perque diu lo testamén que si passe del añ o no es a gust de la vostra mersé, tot u dixe pera les almes del purgatori y del atre món.

No se va admirá Pedro Saputo de este testamén, perque lo testadó (que al momén va adiviná quí ere) lo coneixíe y volíe mol, entráe a vórel sempre que passáe per Almudévar, de sol sentíl parlá ploráe de goch, y li díe moltes vegades: Después de Deu, Pedro Saputo; y li va oferí moltes vegades tots los seus bens y buscali novia en ells. Paraules que enteníe mol be Pedro Saputo, perque ara teníe en ell a la neboda.

- Segons la vostra explicassió, va contestá al vellet, eixe germá seu ere lo meu bon amic, lo tío Gil Amor.

- Lo mateix, sí, siñó, - va di lo agüelet.

- Que en pas descanso, va continuá Saputo. Séntigo no habél vist a les seues raderes hores; alguna vegada lo vach fe quedá a minjá juns. Pero yo voldría vore lo testamén.

- Aquí lo porto, va di lo paissano; y lay va traure; y en efecte, ficáe a la sagala les dos condissions. Li va preguntá an ella si teníe galans o pretendens.

- ¿Que si ne té?, va contestá la yaya; aixina, aixina. Y menejabe los dits de la má cap a dal.

- Pero natros, va di lo vellet, n'hi tenim buscat un; aquell sí que es bo, ric, sí siñó, de una casa mol bona. Una mica torsut porte lo coll del cap, y no li agrade mol an esta sagala; pero ya li diem que aixó ve después; lo que importe es que sigue ric.

- Es verdat, va di la velleta; y yo encara hay pensat en un atre milló que eixe, perque es mes ric, y tampoc no li agrade perque es garcho, tort de un ull, y li falte lo dit gros de una má.

¿Quína culpa té lo pobre mosso?

Volíe Pedro Saputo preguntali a la sagala, y los agüelos, parla que parlarás y torna a charrá, y no la dixáen contestá, adelantánseli sempre y reñín casi los dos per quí habíe de portá la paraula. 

Al final va di lo yayo:

- Val, mira, lo que natros volem es que sa mersé mos dono un papé escrit pel seu puñ que digue que li pareix be y aprobe lo casamén que natros faigam.

- ¿Conque només es aixó?, los va preguntá ell.

- Sí, siñó, van contestá los dos; no volem res mes, que después ya u lligarem natros tot ben lligadet.

- Pos be, va di Pedro Saputo; pera fé este papé vull preguntá algunes coses a Ninila, pero a soles.

- Tot lo que vullgue, va di lo vellet; ahí la té; lo que vullgue; la chica es mol aquell, y sinó... ¡ojito!... (va di miranla en ulls amenassadós).
Natros mon anem a la fonda.

- No sirá tan rato, va di Pedro Saputo, només caldrá que ixquen un rato a la cuina. Y sen van eissí.

- Mira, li va di a la sagala; per lo que vech, traten de casát en qui tú no vols, y yo, al contrari, dessicho que te casos al teu gust. 

Disme: ¿tens algún amán, algún mosso que te vullgue y te agrado? Párlam en llibertat, perque ya vech que está la teua sort a la meua má.

- Yo crec, va contestá ella, que ñan tres que me volen be, pero un mes perque fa dos o tres añs que me festeche. Y dels atres dos, si en aquell no pot sé, tamé me casaría en consevol de ells. 

Li va preguntá entonses (ya sol per curiosidat) si son tío Gil Amor li habíe parlat de ell alguna vegada; y va contestá que moltes, y que díe que sol dessichabe una cosa an este món.

- ¿Y va di quína cosa ere? Se li van ensendre les galtes a la sagala en esta pregunta, y plena de vergoña va contestá, que portál an ell de gendre a casa. Entonses Pedro Saputo se va ficá a escriure una carta en contestassió a un atra que li van portá del mossen, y acabada, va cridá en veu grossa y forta, van entrá los agüelets, los va entregá la carta y va di que estáen despachats.

- Pos ¿y la chica?, va preguntá lo vell.

- Uspen los tres de dabán de mí, los va contestá en aspró, si no volen que los agarra del bras y los faiga rodá escales aball. 

- ¡Siñó!

- Fora de casa meua, tos dic; ¡Au!

Los pobrets, tremolán, esglayats y no atinán casi en les portes, sen van aná plorán, sense sabé qué passáe.

Los van vore Rosa y sa mare y los va fe compassió; pero al arribá a la porta del carré y abans de eixí van sentí que lo vell li díe a la sagala:

 - Tú tens la culpa, sí, tú; que no li haurás volgut doná gust.

- Ah, tunanta, va di la vella: te hay de desfé a bufetades y pessics. ¡Per no donali gust! ¡Y la herensia qué! ¡Carnussa, que mos has perdut!

- ¡Per Deu!, díe plorán la sagala. ¿Qué gust ni qué disgust li hay pogut doná yo si no me ha dit res?

- ¡No te ha dit res! Eixes coses se fan sense dís. Tú ten enrecordarás del día de avui. Y la amenassabe en lo puñ preto. La sagala juráe que res li habíe dit ni demanat; y sinó, va di, tornem a pujá.

- A pujá, va di s'agüelo, a que mos agarro en un feix y mos faigue volá per la finestra. Anem, anem, que ya te passarem la cuenta.

Van escoltá tamé tot aixó la mare y la filla, lay van contá a Pedro Saputo, extrañanles mol aquella duresa y crueldat. Pero ell les va di que ñabíe una raó pa tot alló, y que pronte aquelles llágrimes se convertiríen en goch y alegría.

 - Veigáu lo que pot lo interés, pos tan sentíen los dos perdre la herensia per no habé acatat la sagala lo que malissiosamen discurríen que yo li había demanat, creén que per naixó hay volgut quedám a soles en ella. Y lo que éstos han fet, no dudéu que de cada sen u faríen noranta nou, trobanse al mateix cas.

Y aquell únic potsé u aprobaríe dels atres.

Van arribá los agüelos a Ayerbe y apenes se va sabé lo mal recado que portáen se van espantá los pretendens de la sagala y la van dixá com los muixons cuan en gran sarabastall acudixen al caure lo día, que si va algú y tire en forsa un códul escampen tots calladets y fan una revolada cap a un atra part. Pero lo mossen, lo prior de Santo Domingo y atres persones prinsipals van prometre intersedí en Pedro Saputo, y en efecte li van enviá micha dotsena de cartes, y ell los va despachá sense contestán cap; en lo que se van reafirmá en que Pedro Saputo volíe los bens del tío Gil Amor pera les almes del atre món, y ya lo mateix mossen y lo prior dels flares sels repartíen caritativamen en esperansa.

Sis díes fée que estáe a Almudévar cuan van arribá los agüelos del testamén, y ne va está vuit mes consedinlos al cariño de Eulalia y Rosa, y ne haguere consedit mol mes de bona gana. Les va dixá, pero en tan sentimén que casi va plorá en elles; y va aná cap a Ayerbe aon tamé ne portabe una apuntada.

Apenes va arribá, va cridá a Ninila y en molta afabilidat li va preguntá quins galans li habíen quedat de tans com van di que ne teníe. Ella, enrecordansen del mal trate dels agüelos, y veén que tamé la habíe entrat a un cuarto a soles, dudán, en les galtes colorades, mirán an terra, sofocada, y luchán en la vergoña, va contestá:

- Encara que sé que no soc prou hermosa... sin embargo... ningú me ha tocat encara... lo que vostra mersé vullgue fé de mí... 

Pedro Saputo, al sentí aixó, se va portá la má al fron enrabiat; y la ira per una part, la compassió per un atra, pensán en la malissia dels agüelos, y en lo candor y inossensia de la sagala, va está un rato neguitós y apamplat sense sabé cóm rompre. 

Al remat va eixecá lo cap y li va di entre severo y afable:

- Yo lo que dessicho es la teua felissidat, y lo que te demano es que me digues si dels pretendens que teníes ten ha quedat algún fiel después de sabé que yo no te volía doná la herensia.

- Un, va di ella, tota avergoñida, suán y tragán saliva dels ñirvis.

- ¿Es lo que tú creíes que te volíe mes?

- No, siñó, ara vech que me volíe mes que aquell, perque me ha dit que tan li fotíe si yo era pobra.

- Pos ves y que me lo porton aquí tons yayos; tornarás tú tamé en ells.

Se van presentá en lo mosso; va vore Pedro Saputo que ere ben pincho, galanet com un pintó de Arnes, gallet, no massa ardén y fogós, pero de un cor com un Alejandro. Li va pareixe be y va maná cridá a un escribén y se va fé la declarassió en forma, aprobán la boda de Ninila en aquell noble y desinteressat jove. Acabat aixó, va fé quedá als agüelos y a la sagala, y an ells los va empendre aspramen lo seu mal propósit y villana sospecha, y an ella li va encarregá mol la virtut y la fidelidat al home.

En cuan a la enregistrada de aquell poble la va vore dos vegades y sempre per casualidat: ere tiessa, jarifa, collerguida, pantorrilluda y ben plantada, en aire de ficás en jarres, descocada y capás de aventali un mentíu al fill del sol; y va di: Llástima que yo no siga tot un tersio de soldats pera emportámela de vivandera.


Original en castellá:


Capítulo VI.

Testamento del tío Gil Amor.

Muchas cosas graciosas o extraordinarias ha visto el lector hasta ahora; pero ninguna más que la que sucedió aquellos mismos días con unos consultores de Ayerbe. Eran un viejo, una vieja y una muchacha de unos veinte años, bastante donosa, aunque un poco morena, y muy bien vestida, formando contraste con las galas de los viejos, que ya no podían más de cansados; y los tres apestando con un luto muy espeso y reciente, bien que sin maldita la señal de haber llorado. Acompañábalos un muchacho del lugar que acaso toparon en la calle y le tomaron por guía, el cual aprendía de barbero, de hasta catorce años de edad, nueva generación que ya no conocía Pedro Saputo. Preguntóle de quién era, y dijo que era hijo de la Suspira, y que su madre decía que aún eran con él algo parientes. - Hombre, mira lo que dices: conozco a tu padre y a tu madre, y no sé tener mezclas con ellos. A ver cómo lo endilgas. - Sí, señor, replicó el aprendicillo muy confiado; porque mi madre es prima tercera de la tía Simona de Tutelobuscas, que es prima hermana de Ramón Llevodos, y Ramón Llevodos fue con su primera mujer yerno carnal de la madre de Juan Bramidos, que está casado con la hija de Tornavueltas, que es cuñado de la suegra del hermano del marido de Salvadora Olvena, su madrina de usted. Soltó aquí Pedro Saputo una gran carcajada, se hizo seis medias cruces de admiración, volvió a reírse, y dijo: - Con efecto, todo eso es verdad; pero sumados todos esos parentescos, afinidades y consanguinidades, podrías decir: cero y llevo cero. No obstante le cayó tan en gracia aquel método de encontrar las familias, que después cuando oía de parentescos lejanos que se traían por interés, por vanidad, o por afición y amor a las personas, al punto se acordaba y decía. El entronque de la Suspira. Hasta los viejos de la consulta se rieron con todo su luto y los temores que traían. Dijo al fin al muchacho que teniendo que hablar y tratar con los forasteros, se podía ir, pero que volviese otro día más de espacio a hacer una nueva muestra de su buena memoria. Fuese, y Pedro Saputo quedó consigo en favorecerle por el despejo que mostró en la relación de tan extraño rodeo, que no era aún parar a él o a su madre, sino al marido de su madrina.

Tomó entonces la palabra el viejo, y dijo: - Nosotros, señor, venimos a presentaros esta chica, ya le veis, que es muy pobre, y vos si queréis la podéis hacer rica. - ¿Yo?, dijo Pedro Saputo; ya os iréis explicando. - Sí, señor, ya nos explicaremos, continuó el viejo. Pues, como iba diciendo, es hija de un yerno que tuvimos, y de una hija que se murió hace seis años. Él la mató, él, sí, señor, porque era una mala testa, holgazán, pendenciero, gastador con mujeres malas, que, señor, en todas partes las hay. Conque según eso, esta zagala es nieta nuestra. Pero como su padre acabó lo que le dieron y le dimos, siempre los tuvimos que llevar a cuestas mientras vivió nuestra hija, y después de todo se nos fue acabando y dio fin de día en día, y nos quedamos per istam; y agora los pasamos no de limosna, porque no es verdad, pero sí como Dios quiere. En fin, que la chica sea feliz, que a nosotros de poco ya nos puede engañar el mundo. Pues señor, yo tenía un hermano que era rico, no rico rico que digamos, porque otros lo son más; pero sí, señor, rico de verdad para lo que él era. Porque además que mis padres (¡cuántos años hace!) le dieron más que a mí, él fue más tratante y ambulante, y su mujer más ingrata y ruin que una azarolla verde. Y tuvieron buenos años y no malos hijos; bien que hijos, ni buenos ni malos, porque no tuvieron ninguno. Con mulas y bueyes y ganados de todo pelo ganó lo que él se sabe. Hase muerto ahora cinco días, y deja heredera a nuestra nieta Ninila (Petronila), que es única en su casa y en la mía, con pacto y condiciones que se ha de casar dentro de un año y que sea con la aprobación y a gusto de Pedro Saputo de Almudévar, que es vuesa merced. Y lo que ha dejado es cinco mil libras en dinero y otras tantas que vienen a valer sus posesiones con la casa. Mire ahora vuesa merced si está en su mano, como decía, hacer rica o pobre a Ninila, porque dice el testamento que si pasa del año o no es a gusto de su merced, de vuesa merced, todo lo deja para las almas del purgatorio y del otro mundo.

No se admiró Pedro Saputo de este testamento, porque el testador (que al momento adivinó quién era) le conocía y quería mucho, entraba a verle siempre que pasaba por Almudévar, de sólo oírle hablar lloraba de gozo, y le decía muchas veces: Después de Dios, Pedro Saputo; y le ofreció muchas veces todos sus bienes y buscarle novia con ellos. Palabras que entendía muy bien Pedro Saputo, porque aquél se tenía consigo a la sobrina.

- Según vuestra explicación, respondió al viejo, ese hermano era mi buen amigo el tío Gil Amor. - El mismo, sí, señor, dijo el viejo. - En paz descanse, continuó Saputo. Siento no haberle visto en sus últimas horas; alguna vez le he hecho quedar a comer conmigo. Mas yo desearía ver el testamento. - Aquí lo traigo, dijo el paisano; y le sacó; y en efecto, ponía a la muchacha las dos condiciones. Preguntóle a ella si tenía galanes o pretendientes. - ¿Si tiene?, respondió la abuela; así, así. Y meneaba los dedos levantando la mano. - Pero nosotros, dijo el viejo, le tenemos buscado uno; aquél sí que es bueno, rico, sí, señor, de una casa muy buena. Un poco torcido lleva el cuello de la cabeza, y no le gusta mucho a esta rapaza; pero ya le decimos que eso viene después; lo que importa es que sea rico. - Es verdad, dijo la vieja; y aun yo le he pensado otro mejor que ése, porque es más rico, y tampoco no le gusta porque es tuerto de un ojo y le falta el dedo pulgar en la una mano. ¿Qué culpa tiene el pobre mozo?

Quería Pedro Saputo preguntarle a la muchacha, y los viejos, hablar y darle, y no dejarla responder, adelantándosele siempre y riñendo casi los dos por quien había de llevar la palabra. Al fin dijo el abuelo: - Vaya, mira, lo que nosotros queremos es que su mercé de vuesa merced nos dé un papel escrito de su puño que diga que le parece bien y aprueba el casamiento que nosotros hagamos. - ¿Conque no más es eso?, les preguntó él. - No, señor, respondieron los dos; no queremos más, que después ya lo endilgaremos nosotros. - Pues bien, dijo Pedro Saputo; para hacer este papel quiero preguntar algunas cosas a Ninila, pero a solas. - Todo lo que quiera, dijo el viejo; ahí la tiene; lo que quiera; apuradamente la chica es muy aquél, y si no... ¡cuidado!... (dijo mirándola con amenaza). Nosotros nos vamos a la posada. - No tanto, dijo Pedro Saputo, bastará que salgan un rato a la cocina. Y se salieron.

- Mira, le dijo a la muchacha; a lo que veo, tratan de casarte con quien tú no quieres, y yo, al contrario, deseo que te cases a tu gusto. Dime: ¿tienes algún amante, algún mozo que te quiera y te guste? Háblame con libertad, porque ya veo que está tu suerte en mi mano. - Yo creo, respondió ella, que hay tres que me quieren bien, pero uno más porque hace dos o tres años que me festeja. Y los otros dos, si con aquél no puede ser, también me casaría con cualquiera de ellos. Preguntóle entonces (ya por sola curiosidad) si su tío Gil Amor le había hablado de él alguna vez; y respondió que muchas, y que decía que sólo deseaba una cosa en este mundo. - ¿Y dijo qué cosa era? Encendiósele el rostro a la muchacha a esta pregunta, y llena de vergüenza respondió, que traérselo de joven a casa (de amo joven, de yerno). Entonces Pedro Saputo se puso a escribir una carta en contestación a otra que le trajeron del cura, y concluida, llamó con voz grave, entraron los abuelos, entrególes la carta y dijo que estaban despachados. - Pues ¿y la chica?, preguntó el viejo. - Sálganse los tres de delante, les respondió con aspereza, si no quieren que los tome del brazo y les haga rodar la escalera. - ¡Señor! - Fuera de mi casa, digo; ¡ea! Los infelices, temblando, asustados y no atinando casi con las puertas, se fueron llorando, sin saber lo que les pasaba.

Viéronlos Rosa y su madre y les dieron compasión; pero al llegar a la puerta de la calle y antes de salir oyeron que el viejo decía a la muchacha: - Tú tienes la culpa, sí, tú; que no le habrás querido dar gusto. - Ah, tunanta, dijo la vieja: te he de deshacer a bofetadas y pellizcos. ¡Por no dalle gusto! ¡Y la herencia! ¡Bribona, que nos has perdido! - ¡Por Dios!, decía llorando la muchacha. ¿Qué gusto ni qué disgusto le he podido dar yo si no me ha dicho nada? - ¡No te ha dicho nada! Esas cosas se hacen sin decirse. Tú te acordarás del día de hoy. Y la amenazaba con el puño. La muchacha juraba que nada le había dicho ni pedido; y si no, dijo, volvamos a subir. - A subir, dijo el viejo, a que nos coja y nos vuele por la ventana. Vamos, vamos, que ya te ajustaremos la cuenta.

Oyeron también todo esto la madre y la hija, y se lo contaron a Pedro Saputo, extrañando mucho aquella dureza y crueldad. Pero él les dijo que había su fin en ello, y que pronto aquellas lágrimas se convertirían en gozo y alegría. - Y ved, les dijo, lo que puede el interés, pues tanto sentían los dos perder la herencia por no haber condescendido la muchacha a lo que maliciosamente discurrían le había yo pedido, creyendo que por eso he querido quedarme a solas con ella. Y lo que éstos han hecho, no dudéis que de cada ciento lo harían noventa y nueve, hallándose en el mismo caso. Y aquel único lo aprobaría quizás en los otros.

Llegaron los viejos a Ayerbe y apenas se supo el mal recado que traían se espantaron los pretendientes de la muchacha y la dejaron como los pájaros cuando con gran bullicio acuden al caer el día, que si va alguien y tira con fuerza una piedra huyen todos callados y vuelan a otra parte. Mas el cura, el prior de Santo Domingo y otras personas principales les prometieron interceder con Pedro Saputo, y con efecto le mandaron con un propio media docena de cartas, y él les despachó sin contestar a ninguna; con que se afirmaron más y más en que Pedro Saputo quería los bienes del tío Gil Amor para las almas del otro mundo, y ya el mismo cura y el prior de los frailes se los repartían caritativamente en esperanza.

Seis días hacía que estaba en Almudévar cuando llegaron los viejos del testamento, y estuvo ocho más concediéndolos al cariño de Eulalia y Rosa, a quien hubiera concedido mucho más de buena gana. Dejólas en fin, pero con tanto sentimiento que casi lloró con ellas; y fue a Ayerbe donde también llevaba una registrada.

Apenas llegó, llamó a Ninila y con mucha afabilidad le preguntó qué galanes le habían quedado de tantos como le dijeron que tenía. Ella, acordándose de los malos tratamientos de los abuelos, y viendo que también la había entrado en un cuarto a solas, dudando, ruborosa, mirando a tierra, sofocada, y luchando con la vergüenza, respondió: - Aunque conozco que no soy bastante hermosa... sin embargo... nadie me ha tocado aún... lo que vuesa merced quiera hacer de mí... Pedro Saputo, al oír esto, dejó caer la frente en la mano sobre la mesa; y la ira por una parte, la compasión por otra, pensando ya en la malicia de los viejos, ya en el candor e inocencia de la muchacha, le tuvieron un rato desazonado y perplejo no sabiendo cómo romper. Al fin levantó la cabeza y le dijo entre severo y afable: - Yo lo que deseo es tu felicidad, y lo que te pido es que me digas si de los pretendientes que tenías te ha quedado alguno fiel después que han sabido que yo no te quería dar la herencia. - Uno, dijo ella, toda avergonzada y sudando y tragando saliva de congoja. - ¿Es el que tú creías que te quería más? - No, señor, sino que agora veo que me quería más que aquél, porque me ha dicho que no se le daba nada de que yo fuese pobre. - Pues anda y que me le traigan aquí tus abuelos; volverás tú también con ellos.

Presentáronse con el mozo; vio Pedro Saputo que era bien dispuesto, galancete, un si no es ardiente y fogoso, pero de un corazón como un Alejandro. Parecióle bien y mandó llamar un escribano y se hizo la declaración en forma, aprobando el casamiento de Ninila con aquel noble y desinteresado joven. Concluido, hizo quedar a los abuelos y a la muchacha, y a ellos les reprendió ásperamente su mal propósito y villana sospecha, y a ella le encargó mucho la virtud y la fidelidad al marido.

En cuanto a la enregistrada de aquel lugar la vio dos veces y siempre por casualidad: era tiesa, jarifa, cuellierguida, pantorrilluda y bien plantada, aire de ponerse en jarras, descocada y capaz de arrojar un mentís al hijo del sol; y dijo: Lástima que yo no sea todo un tercio de soldados para llevármela de vivandera.

jueves, 25 de julio de 2024

Negoci, Negossi - Enoblezir


Negoci, Negossi, s. m., lat. negotium, affaire, négoce. 

Alcuna vetz esdeven qu' us hom fai lo meu negoci, non per la mia amor, mas per amor d' autre. Trad. du Code de Justinien, fol. 6. 

Aucune fois il arrive qu'un homme fait la mienne affaire, non par le mien amour, mais par amour d'autre.

Si tu eras en ton ostal, o en autre luoc, e fasias y negossis secretz.

Liv. de Sydrac, fol. 102.

Si tu étais en ton hôtel, ou en autre lieu, et y faisais des affaires secrètes.

Los negocis del mun li semblon aytant co un bel nient. 

V. et Vert., fol. 64-65.

Les affaires du monde lui semblent autant comme un beau rien.

CAT. Negoci. ESP. PORT. Negocio. IT. Negozio. (chap. Negossi, negossis.)


Negre, adj., lat. nigrum, noir, sombre, obscur.

Olhs negres e cils espes.

(chap. Ulls negres y selles espesses. Com Héctor Moret Coso.)

P. Vidal: Tant an ben dig. Var. 

Yeux noirs et cils épais.

Elugora 

Bel jorn, e clarsis noiz negra.

B. de Ventadour: Amors enquera. 

Illumine le beau jour, et rend claire la nuit noire.

Marevinho VS Senador Palpatine, bou negre

- Appliqué aux personnes habillées de noir, ou qui ont la peau noire. 

Un monestier de monges negres. 

Aquest homes negres nos han vencutz. Philomena. 

(chap. Un monasteri de monjos negres.

Estos homens negres mos han vensut.)

Un monastère de moines noirs.

Ces hommes noirs nous ont vaincus.

Substantiv. Tot le negre del uelh. Eluc. de las propr., fol. 83. 

Tout le noir de l'oeil. 

Loc. Qui m' apella de nonfey,

No l' en soan negre ni ros.

Guillaume de Berguedan: Ar el mes. 

Qui m'appelle de non-foi, ne l' en méprise noir ni roux (qui que ce soit).

CAT. Negre. ESP. PORT. Negro. IT. Negro, nigro. 

(chap. Negre, negres, negra, negres.)

Par extension, le féminin negra, employé substantivement, a signifié puce.

Cum pezolhs, negras, scorpios. Brev. d'amor, fol. 53. 

Comme poux, puces, scorpions.

2. Nier, Ner, adj., lat. niger, noir, sombre, obscur. 

Entreseinhs e cavals blancs e niers

Veirem en brieu.

(chap. Señals o siñals : señeres : estandarts y caballs blancs y negres vorem en breve : pronte.)

Bertrand de Born: Miez sirventes.

Étendards et chevaux blancs et noirs nous verrons dans peu.

Donar per vin blanc, ner.

(chap. Doná per vi blanc, negre.)

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En.

Donner pour vin blanc, du noir. 

Potz ample, fer, ner e preon veyra 

Del foc arden.

Serveri de Girone: Totz hom deu. 

Le puits vaste, horrible, noir et profond du feu ardent il verra.

IT. Nero.

3. Negror, s. f., lat. nigror, noirceur.

Entre blancor et negror a tropas colors mejancieras.

(chap. Entre blancó y negró ñan mols colós mijanés: entre mich. Lo coló, los colós, en ocsitá la color, las colors.)

Eluc. de las propr., fol. 263.

Entre blancheur et noirceur il y a de nombreuses couleurs moyennes.

Plomz... 

Laissa negror que s pren 

Aisso on es tocatz.

G. Riquier: Als subtils. 

Le plomb... laisse noirceur que se prend cela où il est touché. 

Fig. Aissi torn en grand negror.

Marcabrus: En abrieu. 

Tourne ainsi en grande noirceur.

CAT. ANC. ESP. Negror. (chap. Negró, negrós : oscurina, oscurines, escurina, escurines.)

4. Negrezimen, s. m., noirceur, noircissure.

Peinh sos peills cum s' er' auras;

Ben a trent' ans que for' albas,

Si no fos lo negrezimen.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre.

Peint ses poils comme s'il était évaporé; il y a bien trente ans qu'il serait blanc, si ne fût la noircissure.

(chap. ennegrimén : fé algo de coló negre : tintá, tintás lo pel.)

5. Negrejar, Negreyar, v., du lat. nigrificare, noircir, devenir noir.

Le gra... quan comens' a negrejar. Eluc. de las propr., fol. 205. 

(chap. Lo gra... cuan escomense a negrejá : tintá : agarrá coló; lo gra de raím.)

Le grain... quand il commence à devenir noir.

CAT. Negrejar. ESP. Negrear. PORT. Negrejar. IT. Negreggiare, nereggiare.

(chap. Negrejá: negrejo, negreges, negrege, negregem o negrejam, negregéu o negrejáu, negregen; negrejat, negrejats, negrejada, negrejades; tintá: tinto, tintes, tinte, tintem o tintam, tintéu o tintáu, tinten; tintat, tintats, tintada, tintades.)

6. Negrezir, v., lat. nigrescere, noircir, devenir noir.

Car la pena ill negrezira.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car la penne lui noircira.

Negreseron del sanc del filh. Pl. de la Vierge. 

Devinrent noirs du sang du fils. 

Part. pas. De dol e de mal' ira totz negrezit. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 5. 

De chagrin et de male colère tout noirci. 

ESP. Negrecer.

7. Denigratiu, adj., noircissant, qui a la propriété de noircir.

Pega... del si tocant denigrativa. Eluc. de las propr., fol. 218. 

Poix... du touchant soi (elle) noircissante.

8. Enegrezir, v., noircir, rendre noir.

Part. pas. El fo enegrezitz e totz descoloratz.

Roman de Fierabras, v. 3023. 

Il fut noirci et tout décoloré. 

ESP. PORT. Ennegrecer. (chap. ennegrí o enegrí: enegrixco, enegrixes, enegrix, enegrim, enegriu, enegrixen; enegrit, enegrits, enegrida, enegrides.)

9. Nigromant, s. m., lat. necromenta, nécromant, nécromancien.

Li encantador... e nigromant. Doctrine des Vaudois. 

Les enchanteurs... et nécromants.

ESP. PORT. Nigromante. IT. Nigromante, negromante. 

(chap. Nigromán, nigromans; si es dona: nigromanta, nigromantes.)

10. Nigromantic, adj., lat. negromanticus, nécromant, nécromancien. Subst. Del sieu cor uzo nigromantix en lors maleficis. 

Eluc. de las propr., fol. 149.

De son coeur usent nécromanciens en leurs maléfices.

ANC. CAT. Negromantic. CAT. MOD. Nigromantic. ESP. Nigromántico. 

IT. Nigromantico, negromantico.

(chap. Nigromántic, nigromantics, nigromántica, nigromántiques; negromántic, negromantics, negromántica, negromántiques.)

11. Nigromancian, Nigromancia (N. E. esta a es acentuada, bien á o à, o sea Nigromanciá o Nigromancià), s. m., nécromancien, nécromant.

Girbert, morgue e philosofe, mas mielhs lo degra hom apelar nigromancia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 134.

Gerbert, moine et philosophe, mais mieux le devrait-on appeler nécromancien. 

Astronomias, nigromancias. Leys d'amors, fol. 6. 

Astronomes, nécromanciens.

12. Nigromancia, Nigromansia, s. f., lat. necromantia, nécromancie. 

Ieu ai ja vist home que conoys fort, 

Et a legit nigromansi' e sort,

Trahit per femn' a peccat et a tort.

G. Adhemar: El temps d' estiu. 

J'ai déjà vu homme qui connaît beaucoup, et a lu nécromancie et magie, trahi par femme à péché et à tort. 

(N. E. Esto me recuerda a una novelita del Decamerón, https://lo-decameron.blogspot.com/2020/12/jornada-octava-novela-septima.html , aunque hay otras que tratan de nigromancia en el mismo libro, traducido al chapurriau por Ramón Guimerá Lorente.)

Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.

De nigromancia apris totz los encantamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

De nécromancie j'appris tous les enchantements.

ANC. CAT. Negromancia. CAT. MOD. Nigromancia. ANC. ESP. Negromancia. ESP. MOD. Nigromancia. PORT. Negromancia, nigromancia, IT. Negromanzía, nigromanzía.

13. Gromancia, s. f., magie.

Mais, de gromancia sai totz los esperimens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Plus, de magie je sais toutes les expériences.


Neis, Neys, Neysh, Negueis, Negueysh, Neus, adv., même, aussi, encore.

Neis quan soi iratz,

Ieu chant.

Arnaud de Marueil: Ses joi non. 

Même quand je suis chagrin, je chante. 

S' ieu anc falhi ves vos, neys del pensar.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Si je faillis oncques vers vous, même du penser.

Polira, 

Forbira 

Mon chan 

Ses afan gran... 

Que l' entendesson neus l' enfan.

Giraud de Borneil: Aras si m fos. 

Polirait, fourbirait mon chant sans peine grande... de sorte que l' entendissent même les enfants. 

S' era neys en Irlanda, 

De lai venria sai chausir.

Deudes de Prades: Puois Amors. 

Si j'étais même en Irlande, de là je viendrais çà choisir.

Senhor es lo fil del hom, negueis del dissabtes.

Trad. du N.-Test. S. Matthieu, ch. 12. 

Le Seigneur est le fils de l'homme, même du sabbat.

Conj. Son conjunctios... neysh, negueysh. Leys d'amors, fol. 101. 

Sont conjonctions... même, aussi.

ANC. FR. Le saint ama tant vérité que, neis aux Sarrazins, ne voult-il pas mentir. Joinville, p. 5. 

Nous n' avons espoir, neis un seul jour de vie. J. de Meung, Test., v. 233. Ne tant ne sai-ge en vérité 

Que ge la saiche nes nomer.

Fables et cont. anc., t. II, p. 56.


Nemes, Nems, Nemps, adv., lat. nimis, trop, mieux, beaucoup.

Ieu ai vist en domnas ponhar 

D' ensenhatz e de ben apres, 

E 'l nescis avinen nemes 

Qu' el plus savis ab gen preyar.

G. Adhemar: Ieu ai ja.

J'ai vu s'efforcer vers dames des savants et des bien appris, et le niais avenant mieux que le plus savant avec gentil prier. 

A Dieu coman tot quan reman de say; 

Ploran m' en part 

Car am las domnas nemps.

Pons de la Garde: Farai. 

A Dieu je recommande tout ce qui reste de çà; en pleurant je m'en sépare, car j'aime les dames beaucoup.

Tatz, boca, nemps potz lenguejar, 

Et es t' en grans mals arramitz.

B. de Ventadour: Quan lo. 

Tais-toi, bouche, tu peux trop bavarder, et t'en est grand mal assuré.


Neps, Nebs, s. m., lat. nepos, petit-fils, neveu.

Las autras personas soteiranas, si cum es neps, si el ven a mort.

Trad. du Code de Justinien, fol. 16. 

Les autres personnes descendantes, ainsi comme est petit-fils, s'il vient à mort.

Mos neps, que sol flors portar,

Vol cambiar...

Son senhal.

(chap. Mon net, que sol portá flos (de lis), vol cambiá son (la seua) señal, siñal, señera.)

Le Roi d'Aragon: Peire.

Mon neveu, qui a coutume de porter fleurs de lis, veut changer... son enseigne.

Bels nebs, so ditz lo coms, non seretz desmentitz. Guillaume de Tudela.

Beau neveu, ce dit le comte, vous ne serez pas démenti.

ANC. FR. Cil Attalus estoit niez S- Grégoire, l'évesque de Lengres. 

Chron. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 186. 

Se je savoie où mes niez hante. Fables et cont. anc., t. IV, p. 460. 

CAT. Net. ESP. Nieto. PORT. Neto. (IT. Nipote. chap. Net, nets; netet, netets.)

2. Nepta, Netsa, s. f., lat. neptis, petite-fille, nièce.

Ac una donzela cortesa, 

Nepta del senhor del castel.

B. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Il y eut une damoiselle courtoise, nièce du seigneur du château.

E 'l fon donat a entendre qu' ela era netsa del emperador. V. de P. Vidal.

Et lui fut donné à entendre qu'elle était nièce de l'empereur.

CAT. Neta. ESP. Nieta. PORT. Neta. (chap. Neta, netes; neteta, netetes.)

3. Nebot, s. m., neveu.

Me son tug pus que nebot ni oncle.

A. Daniel: Lo ferm voler. 

Me sont tous plus que neveu et oncle. 

Quatre nebotz ai pros, que tuh so fraire. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 5. 

J'ai quatre neveux preux, qui tous sont frères. 

CAT. Nebod. IT. Nepote, nipote. (chap. Nebot, nebots; nebotet, nebotets.)

4. Neboda, s. f., nièce.

De la neboda K., que fo sa sor. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 115.

(chap. De la neboda de Carlos, que ere san germana.)

De la nièce de Charles, qui fut sa soeur. 

Car has ma neboda per moler. Philomena.

(chap. Ya que tú tens ma neboda per mullé, dona, esposa.) 

Car tu as ma nièce pour épouse.

De lor filhas et alcunas de lors nebodas. Leys d'amors, fol. 106. 

(chap. De les seues filles y algunes de les seues nebodes.)

De leurs filles et aucunes de leurs nièces.

CAT. Neboda. (chap. Neboda, nebodes; nebodeta, nebodetes.)

5. Bot, s. m., neveu.

Bot per nebot. Leys d'amors, fol. 121. 

(chap. Bot per nebot. Entre Beseit y Valderrobres está lo mas d' En Bot, lo pla d' En Bot o Plarembot : possiblemén apellit Nebot.)  

Neveu pour neveu.

6. Boda, s. f., nièce.

Maridar lor fillas e lur bodas e lur parentas.

(chap. Maridá : casá les seues filles y les seues nebodes y les seues parentes. Recordéu que en dialecte catalá los plurals eren en AS, parentas, y no parentes com en valensiá, chapurriau, asturiano.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 704.

Marier leurs filles et leurs nièces et leurs parentes.


Nequedonc, Nequedunc, conj., du lat. nequando, néanmoins, toutefois, cependant.

Deu hom aver charitat ab toz homes, ab los estrains e ab los privatz; nequedonc, per aquela charitat, no si deu hom pas flechezir de l' amor de Deu.

Mas, nequedunc, en alcuna maneira, no si sapcha esser trop grans.

Trad. de Bède, fol. 20 et 39.

On doit avoir charité avec tous les hommes, avec les étrangers et avec les familiers; néanmoins, pour cette charité, on ne se doit pas détourner de l'amour de Dieu.

Mais, néanmoins, en aucune manière, qu'il ne se sache pas être trop grand. 

ANC. FR. Li filz vesqui molt bonement 

En loyalté, et nequedent

Ainsi que riens ne volt despendre. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 113. 

Et nequedent forment se tindrent. Roman de Rou, v. 7861.


Nervi, s. m., lat. nervus, nerf.

Conforta nervis atressi

L' erba qu' om nomna barbajol.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Fortifie les nerfs également l'herbe qu'on nomme joubarbe.

Ops i auriatz ortiga

Qu' el nervi vos estendes.

Guillaume de Berguedan: Cansoneta. 

Vous y auriez besoin d' ortie qui vous étendît le nerf.

Contranhemen 

De nervis.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Contraction de nerfs.

ANC. CAT. Nervi. CAT. MOD. Nirvi. ESP. Nervio. PORT. IT. Nervo.

(chap. Nervi, nervis, ñervi, ñervis, nirvi, nirvis, ñirvi, ñirvis.)

2. Nervositat, s. f., lat. nervositatem, nervosité, vigueur.

Humes... par razo de lor nervositat. Eluc. de las propr., fol. 47.

Les épaules... par raison de leur nervosité.

CAT. Nirviositat. ESP. Nervositad, nerviositad (nervosidad). IT. Nervosità, nervositate, nervositade. (chap. Nerviosidat, ñerviosidat, nirviosidat, ñirviosidat.)

3. Nervios, adj., lat. nervosus, nerveux.

Manja carn cauda et ossosa, 

E lai on es plus nerviosa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Mange chair chaude et osseuse, et là où elle est plus nerveuse.

CAT. Nervios, nirvios. ESP. Nervioso. PORT. IT. Nervoso.

(chap. Nerviós, ñerviós, nirviós, ñirviós, nerviosos, ñerviosos, nirviosos, ñirviosos; nerviosa, ñerviosa, nirviosa, ñirviosa, nervioses, ñervioses, nirvioses, ñirvioses.)

4. Nervein, adj., nerveux.

Pes ac voutis, caus e nerveinz. Roman de Flamenca.

Eut les pieds bombés, creux et nerveux.


Net, Ned, Nede, adj., du lat. nitidus, net, propre.

En una bella boissa s met 

Per so c' ades estei plus net.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

En une belle boîte il se met pour ce que toujours il soit plus net.

Mes el bacin l' aigua neta. V. de S. Honorat.

(chap. Va ficá al bassí aigua neta : llimpia, clara, pura.)

Mit au bassin l'eau propre.

Fig. Dieus vol cor fin ab volontat neta.

Guillaume de Mur: D'un sirventes. 

Dieu veut coeur fidèle avec volonté pure. 

Benhaurat cel ab cor ned. Trad. du N.-Test., S. Matthieu, ch. 5.

(chap. Benaventurat aquell en cor net: puro, llimpio.)

Bienheureux celui avec coeur net.

Esser purs e netz de peccatz. V. et Vert., fol. 41. 

Être pur et net de péché.

Cel es nedes e lavaz que plaing los mals que a faiz. 

Trad. de Bède, fol. 51. 

Celui-là est propre et lavé qui plaint les maux qu'il a faits.

Netas obras fachas ab pura conciencia. V. et Vert., fol. 90. 

Œuvres nettes faites avec pure conscience.

En parlant des opérations de l'esprit et du style.

Segon que l' escriptura ditz 

Per rasos vivas e netas.

Brev. d'amor, fol. 44. 

Selon que l'écriture dit par raisons vives et nettes.

Bordos be pauzatz e netz de tot vici. Leys d'amors, fol. 149. 

Vers bien placé et net de tout vice. 

CAT. Net. ESP. Neto. PORT. Nedeo. IT. Netto. (chap. Net, nets, neta, netes : llimpio, llimpios, llimpia, llimpies; puro, puros, pura, pures; cla, clas, clara, clares.)

2. Nedesa, Neteza, s. f., du lat. nitiditas, netteté, propreté.

Soven se bain, 

Et ab nedesa se compain. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Souvent se baigne, et avec propreté va de compagnie.

Fig. Deu hom gardar castetat, so es neteza de cor e de cors.

V. et Vert., fol. 91.

On doit garder chasteté, c'est-à-dire netteté de coeur et de corps.

ANC. CAT. Nedeza. IT. Nettezza. (valencià: nedea. chap. Llimpiesa, llimpieses; puresa, pureses.)

3. Netejar, Neteyar, Nedejar, Nedeyar, v., du lat. nitidare, nettoyer, rendre propre, purifier.

Quar anc no 'l fes netejar.

G. Riquier: Tant m' es. 

Car oncques ne le fit nettoyer.

Francx yverns nos nedeya.

Marcabrus: Quan la. 

Franc hiver nous purifie.

Netejaras l' isla de tot cel caytivier. V. de S. Honorat. 

Tu nettoieras l'île de toute celle misère. 

Nedejatz lo velh levam. Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Purifiez le vieux levain. 

Fig. Illumenar e nedejar lo cor. V. et Vert., fol. 42. 

Illuminer et purifier le coeur. 

CAT. Netejar.

4. Netamen, Netamens, adv., nettement, proprement, purement.

Netamen l' estuiatz, 

Et en bel drap l' esvelopatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Proprement vous le serrez, et en beau drap l'enveloppez.

Bon es aver acampar, 

Qui far o pot netamens.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Il est bon d'amasser richesse, qui peut le faire purement.

CAT. Netament. IT. Nettamente.

5. Deneiar, v., nettoyer, purifier. (N. E. Por metátesis, nedeiar.)

Fig. Comensa a purgar son cor, e deneia sa conciencia.

V. et Vert., fol. 41. 

Commence à purger son coeur, et purifie sa conscience.


Neula, s. f., gaufre, oublie. 

Que hom fassa prezen 

A sos amics de neulas am pimen. 

Estas neulas deu hom caudas manjar. 

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur. 

Qu'on fasse présent à ses amis d' oublies avec piment.

Ces oublies on doit manger chaudes. 

CAT. Neula. (chap. Neula, oblea, neules, oblees; está la neula de missa : hostia que se consagre y la neula per al gelat de tall, com la Contessa.)


Neutri, adj., lat. neutrum, neutre. 

Neutris es aquel que non perte al un ni al autre.

Podetz las appellar neutras.

Gramm. provençale. 

Est neutre celui qui n' appartient à l'un ni à l'autre.

Vous pouvez les appeler neutres.

CAT. Neutre. ESP. PORT. IT. Neutro. 

(chap. Neutro, neutros; neutre, neutres; neutra, neutres.)

2. Neutral, adj., lat. neutralis, neutre. 

Tres significatios..., l' activa, la passiva, la neutrals. 

Leys d'amors, fol. 100. 

Trois significations..., l' active, la passive, la neutre.

CAT. ESP. PORT. Neutral. IT. Neutrale. (chap. Neutral, neutrals.)


Nichuar, s. m., nacelle, batelet.

Molins, nichuars, pescarias. Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 455. Moulins, nacelles, pêcheries.


Nicx, Neu, Nieu, s. f., lat. nix, neige.

Tot blancs aissi com es nics.

(chap. Tot blanc així com es la neu. // Blanc com la neu.)

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

Tout blanc ainsi comme est neige.

Vol far dir que 'l rosa sia nicx.

Serveri de Girone: Cui bon.

Veut faire dire que la rose soit neige. 

Blanca com neus e flors d'espina.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Blanche comme neige et fleur d'épine. 

Soi pus freg que neu ni glas.

Folquet de Marseille: Senher Dieu. 

Je suis plus froid que neige et glace. 

En aissi m faitz fondre com nieu.

Guillaume de Berguedan: Lai on hom.

Par ainsi vous me faites fondre comme neige. 

ANC. FR. Ses cheveus esteient blancs com nief. 

Anc. trad. ms. de l' Apocalypse, Bibl. de l'Arsenal. 

Plus est blanche que noif. 

Richard de Semilli. Ess. sur la Mus., t. II, p. 214. 

CAT. Neu. ESP. Nieve. PORT. IT. Neve. (chap. Neu, neus; aon ña neu no hi aniguéu o anéu.)

2. Nevieyra, s. f., nappe de neige.

Una bergeira 

Lai vi, ab fresca color, 

Blanca cum nevieyra.

Joyeux de Toulouse: L'autr'ier. 

Une bergère je vis là, avec fraîche couleur, blanche comme nappe de neige.

(chap. Nevera, neveres; antigamén se conservabe la neu an estos pous, y se mesclabe en palla per a fé gel que durare mes tems. A Beseit estáe aon está lo polideportivo, lo frontón. Se li diu encara aixina an esta finca. Ara la nevera está a casa, pera refrescá, refrigerá, y hasta congelá los alimens.)

3. Nevenc, adj., neigeux, couvert de neige.

Quar es pres dels mons, es terra freia, nevenca e ploioza.

Eluc. de las propr., fol. 173.

Parce qu'elle est près des monts, elle est terre froide, neigeuse et pluvieuse.

4. Nevar, v., lat. nivere, neiger. 

Tant non nevet ni ploc.

P. Bremon Ricas Novas: En la mar. 

Tant il ne neiga ni plut.

Cum ades plova, ades grandine, ades neve. Eluc. de las propr., fol. 135.

Comme maintenant il pleuve, maintenant il grêle, maintenant il neige. CAT. ESP. PORT. Nevar. IT. Nevare. (chap. Nevá; se conjugue sol: neve, ha nevat, nevará; han dit que nevaríe y fa un sol que bade les roques; si nevare mes no ñauríen tans mosquits ni bichos; caurá una gran nevada, nevades; nevat, nevats, nevada, nevades; nevadeta, nevadetes)

Beceite, Beseit, nieve, nieves, nevar, nevada, nevando, nieva en Beceite, nieve en Beceite


Niel, Nieill, s. m., émail, ciselure.
Obra de niel pertraita.
Estug ac d'argent ab niell.
Roman de Flamenca. 
Oeuvre garnie d'émail. 
Eut étui d'argent avec émail. 
ESP. Niel (labor en hueco sobre metales preciosos, rellena con un esmalte negro hecho de plata y plomo fundidos con azufre.). IT. Niello.
2. Nielar, v., nieller, peindre en noir sur l' or ou l'argent, ciseler, émailler.
Pendant le moyen âge on employa dans ce sens les mots nigellatus, niellatus.
Anolo aureo nigelato valente sol quatuor. 
Test. Ermentrudis. Mabillon, Liturg. gall., p. 463. 
Part. pas. El punh tenc Autaclara am pons d'aur nielat.
Roman de Fierabras, v. 376. 
Au poing il tint Hauteclaire avec pommeau d'or ciselé.
ANC. FR. E vint espiées au pont d'or noielez. 
Affichiez s'est en estriers noelez. 
Roman de Garin. Du Cange, t. IV, col. 1184. 
Al nazel néélet. Roman de Horn, fol. 19.
Si estoit au col bien orlée 
D'une bende d'or néélée.
Roman de la Rose, v. 1068. 
ESP. Nielar. IT. Niellare.

Niela, s. f., lat. nigella, nielle, sorte de plante.
Grana de ruda 
E de niela polverada.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
Graine de rue et de nielle pulvérisée. 
Niela abat lo froment. Trad. de Bède, fol. 44. 
La nielle abat le froment. 
CAT. Niella.
2. Nigella, s. f., lat. nigella, nielle, sorte de plante. 
Camomilla, mentastre,... nigella e semlans. Eluc. de las propr., fol. 82. Camomille, menthe sauvage,... nielle et semblables. 
ESP. Neguilla. PORT. IT. Nigella.

Neguilla

Nina, s. f., prunelle, pupille.
Termena a la nina o pupilla.
Eluc. de las propr., fol. 14. 
Finit à la prunelle ou pupille. 
CAT. Nina. ESP. Niña (pupila). (chap. Nina, nines del ull, pupila, pupiles; nina de drap : castellá muñeca de trapo; a Mallorca, nina, nines : chiqueta, chiquetes; nin, nins : chiquet, chiquets.)

Lexique roman; Felige – Profemnia

Nitor, s. f., lat. nitor, éclat, brillant. 
Per sa nitor et nedeza.
Draps que haio nitor, so es a dire resplendor.
Eluc. de las propr., fol. 193 et 267. 
Par son éclat et pureté. 
Draps qui aient brillant, c'est-à-dire lustre.
(chap. Brillantó, llustre, resplandó.)

Nitre, s. m., lat. nitrum, nitre. 
Nitre es peyra... transparent. Eluc. de las propr., fol. 190.
(chap. Lo nitre es pedra... transparenta o transparén.)
Le nitre est pierre... transparente.
Ab sal de nitre.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
Avec sel de nitre. 
CAT. Nitre. ESP. PORT. IT. Nitro. (chap. Nitre, nitres. Nitrat, nitrats, per ejemple lo de potassio, conegut com abono 15-15-15.)

2. Nitrozitat, s. f., nitrosité, acidité. 
Per salseza et nitrozitat mundifico l'estomach. 
Eluc. de las propr., fol. 270.
Par salure et acidité ils nétoient l'estomac.
IT. Nitrosità, nitrositate, nitrositade. (chap. Nitrosidat: assidés, agró de estómec; ardó, ardós del essófago.)
3. Nitros, adj., lat. nitrosus, nitreux. 
Alcunas liquors... cum ayga nitrosa. Eluc. de las propr., fol. 272. 
Aucunes liqueurs... comme eau nitreuse.
CAT. Nitros. ESP. PORT. IT. Nitroso. 
(chap. ássit nitrós, assits nitrosos, dissolusió nitrosa, dissolusions nitroses.)

Niu, Nieu, Nis, Ni, s. m., lat. nidus, nid.
C' ades iesca del niu.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
Qui sorte maintenant du nid.
Fai son nis en albre. Naturas d'alcus auzels.
(chap. Fa son niu al abre o albre o arbre, abres, albres, arbres.)
Fait son nid en arbre.
Coma si nos ardiam un nieu de formitz. Liv. de Sydrac, fol. 72.
(chap. Com si natros cremabem un niu de formigues : formigué.)
Comme si nous brûlions un nid de fourmis.
- Par extension.
Tigre... un dels cadels... port' al ni. Eluc. de las propr., fol. 260. 
Le tigre... un des petits... porte au nid.
CAT. Niu. ESP. Nido. PORT. Ninho. IT. Nido, Nidio. 
(chap. Niu, nius, niuet, niuets; follanius : que fa malbé lo niu, la pollada. Follá en este cas signifique espentolá, fé malbé, destruí, robá los ous. Cagarniu : lo mes menut o menos desarrollat dels fills; per extensió: home menut.)
2. Nizaic, Niaic, adj., niais, du nid.
Destrianza d'auzel nizaic e de ramenc.
Niaicx es sel c' om a noirit
Des c' om lo pres del ni petit.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Distinction d'oiseau niais et de branchier.
Niais est celui qu'on a nourri dès qu'on le prit petit au nid.
3. Nidificacio, s. f., confection, construction des nids.
Es temps de nidificacio. Eluc. de las propr., fol. 128. 
C'est le temps de la construction des nids.
(chap. ESP. Nidificación. Chap. Nidificassió, nidificassions : construcsió del niu : fé lo niu.)

Lo niu, oronetes, orenetes, golondrina, golondrinas

4. Nidificar, v., lat. nidificare, faire, construire nid.
Nidifico... els boyshos. 
Cigne... pres aygas nidifica.
Eluc. de las propr., fol. 139 et 145. 
Font nids... dans les buissons.
Le cygne... près des eaux fait nid. 
ESP. PORT. Nidificar. IT. Nidificare. (chap. Nidificá : fé lo niu: nidifico, nidifiques, nidifique, nidifiquem o nidificam, nidifiquéu o nidificáu, nidifiquen; nidificat, nidificats, nidificada, nidificades.)

Noble, adj., lat. nobilis, noble, illustre, distingué, renommé. 
Quar era la plus nobla persona, 
Per dreg dever, que d' est lenguatge fos. 
G. Riquier: Ples de tristor. 
Car il était la plus noble personne, par droit devoir, qui fut de ce langage.
Tot en aissi ma dompna nobla e pura 
Me li' e m lassa e m pren. 
Pierre de Cols d'Aorlac: Si quo 'l solelhs. 
Tout par ainsi ma dame noble et pure me lie et m'enlace et me prend.
Fig. Si quo 'l solelhs, nobles per gran clardat, 
On plus aut es, gieta mais de calor. 
Pierre de Cols d'Aorlac: Si quo 'l solelhs. 
Ainsi comme le soleil, renommé par grande clarté, où plus haut il est, plus il répand de chaleur.
Mantener 
Nobles cors e sens e saber.
(chap. Mantindre cos noble y señ y sabé : sabiduría.)
P. Vidal: Abril issic. 
Maintenir nobles coeurs et sens et savoir. 
Magnificencia, so es far nobles fagz e noblas obras. V. et Vert., fol. 64.
Magnificence, c'est faire nobles faits et nobles œuvres.
CAT. ESP. Noble. PORT. Nobre. IT. Nobile. (chap. Noble, nobles.)
- Sorte de monnaie.
Nobles de la rosa que liegon Eduardus.
Nobles de la nau, que fes lo rey d' Ingleterra.
Tarif des Monnaies en provençal. 
Nobles à la rose auxquels ils lisent Eduardus. 
Nobles au navire, que fit le roi d'Angleterre.
2. Sobrenoble, adj., sur-noble. 
Pieytz... (soarenoble) sobrenoble membre es.
Eluc. de las propr., fol. 50. 
(Poitrine) ... est sur-noble membre.
3. Noblament, Noblamen, adv., noblement.
Noblament la saluda. La nobla Leyczon. 
Noblement la salue.
Sabo be e noblamen dictar. Leys d'amors, fol. 63.
Savent bien et noblement composer.
CAT. Noblement. ESP. Noblemente. PORT. Nobremente. IT. Nobilmente, nobilemente. (chap. Noblemen, en noblesa, de forma noble.)
(N. E. “5. En los cels ha .ij. corones qui son majors e pus nobles que totes les altres qui son en los sants de gloria: la una es de nostre Senyor Jhesu Christ, e laltra es de nostra dona Sancta María. On, con son fill hac coronada nostra dona, e nostra dona viu son fill coronat tan noblament e viu la nobilitat de la corona on son fill la hac coronada, lo goig de nostra dona fo egual a la corona. On, con sia ten gran la gloria dels sants de paradís, veges con gran fo lo goig de nostra dona.” Ramón Lull.)
4. Nobleza, Noblessa, s. f., noblesse, distinction, grandeur. 
Veraya nobleza ven ad home de cor franc. V. et Vert., fol. 33.
(chap. Verdadera noblesa ve a home de cor franc.)
Véritable noblesse vient à homme de coeur franc.
Pregam la vostra noblessa aissi c' om prega son seinher. Philomena.
Nous prions la votre grandeur ainsi comme on prie son seigneur.
CAT. Noblesa. ESP. Nobleza. PORT. Nobreza. ANC. IT. Nobilezza.
(chap. Noblesa, nobleses. En llengua valensiana: noblea.)
5. Nobilitat, Nobletat, s. f., lat. nobilitatem, noblesse. 
Per so car ieu ti vey de gran nobilitat. Roman de Fierabras, v. 1403. Parce que je te vois de grande noblesse.
Semenat es en no nobletat. 
Trad. de la 1.re Épître de S. Paul aux Corinthiens. 
Est semé en non noblesse.
ANC. FR. Pur ço vinc çà servir vostre nobilited. Roman de Horn, fol. 17. IT. Nobilità, nobilitate, nobilitade.
6. Nobilitar, v., lat. nobilitare, ennoblir, illustrer.
Per sa doctrina la nobilitec. Eluc. de las propr., fol. 163. 
Par sa doctrine l'ennoblit. 
Part. pas. Anima... a la ymagena de Dieus formada, de sa semlansa nobilitata.
Meravelhozes es que tant sia nobilitada. Eluc. de las propr., fol. 13 et 64.
L'âme... à l'image de Dieu formée, de sa ressemblance ennoblie.
Il est merveilleux, qu'elle soit tant ennoblie.
IT. Nobilitare. (chap. Ennoblí : fé noble, ilustrá : fé ilustre.)
7. Nobleiar, v., briller, éclater. 
Substantif. Al nobleiar
Del dous esgard.
G. Pierre de Cazals: Ab lo. 
Au briller du doux regard. 
ANC. FR. E de parole se nobloie. Marie de France, t. II, p. 357.
8. Noblezir, v., ennoblir, s'ennoblir, s'illustrer.
Se entendon e noblezir e muntar en autas honors et en grans dignitatz.
V. et Vert., fol. 9. 
S'attachent à s'ennoblir et monter en hauts honneurs et en grandes dignités.
9. Anoblesir, v., anoblir. 
Part. pas. Lo dih heretatge deu esser anoblesit. 
Preuves de la maison de Turenne, 1404.
Ledit héritage doit être anobli.
ANC. CAT. Annoblir. IT. Annobilire.
10. Enoblezir, v., anoblir, ennoblir, honorer, illustrer, glorifier. 
Aysso es la veraya nobleza de que Dieus nos enoblezis.
V. et Vert., fol. 33-34. 
Ceci est la véritable noblesse de quoi Dieu nous anoblit.
CAT. Ennoblir. ESP. Ennoblecer. PORT. Ennobrecer. 
(chap. Ennoblí, ennoblís: (yo me) ennoblixco, ennoblixes, ennoblix, ennoblim, ennobliu, ennoblixen; ennoblit, ennoblits, ennoblida, ennoblides.)