Mostrando las entradas para la consulta melic ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta melic ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 7 de agosto de 2024

Nuptial - Desnoirir

 

Nuptial, adj., lat. nuptialis, nuptial, de noce. 

Las araubas nuptials et la archa e l' escrin.

Cout. de Condom, de 1313.

Les robes nuptiales et le coffre et l'écrin.

CAT. ESP. PORT. Nupcial. IT. Nuziale. (chap. Nupsial, nupsials : de boda, casamén, matrimoni; antigamen les noces, noses o nozes, en plural.)

2. Nuptialmen, adv., nuptialement, en mariage.

Jurero que penrias nuptialmen 

Filha d' imperador.

(chap. Van jurá (ells) que pendríes nupsialmen filla d' emperadó : que te casaríes en la filla del emperadó, que la pendríes per esposa.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 20. 

Jurèrent que vous prendriez en mariage fille d'empereur. 

IT. Nuzialmente. (chap. Nupsialmen.)

3. Nupseiar, Noceiar, v., faire noces, se marier.

Mais val nupseiar que ardre.

(chap. Mes val casás que cremás.)

Izarn: Diguas me tu.

Mieux vaut faire noces que brûler.

Melh es noceiar qe esser usclatz. 

Trad. de la 1re Épit. de S. Paul aux Corinthiens. 

Mieux est se marier qu'être brûlé.

Part. pas. La femna non noceiada. 

Trad. de la 1re Épître de S. Paul aux Corinthiens.

La femme non mariée. 

ANC. FR. Fame espouser et noçoier.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 382. 

ANC. CAT. Nupciayar.

4. Nossas, s. f. pl., lat. nuptias, noces.

El ser la 'nmenet al sieu castel, e lendeman l' espozet, e fes grans nossas. V. de Raimond de Miraval. 

Au soir il l' emmena au sien château, et le lendemain il l'épousa, et fit grandes noces. 

Totz jorns festas e nossas reyals. V. et Vert., fol. 29.

Toujours fêtes et noces royales.

Fig. An elegit las nossas del anhell. V. et Vert., fol. 96. 

Ont choisi les noces de l'agneau.

CAT. ESP. PORT. Nupcias. IT. Nozze. (chap. Les noces, noses, nozes, bodes, lo casamén, matrimoni. Com veéu, Raynouard fique en plural nupcias tamé en catalá, ya que este dialecte ocsitá fée aná los plurals en AS, inclús después de la gramática de laboratoris Pompeyo Fabra, escrita en castellá.)

5. Noceyamen, s. m., noce, mariage.

Can fetz de l'aigua vi, lai on era prezens,

En cort d' architricli, on fo 'l noceyamens.

Izarn: Diguas me tu.

Quand il fit de l'eau vin, là où il était présent, dans la cour de l' architriclin, où fut la noce.

6. Novi, s. m., fiancé, marié.

Negus novis ni autra persona.

Parens o amicx del novi.

Cartulaire de Montpellier, fol. 41. 

Nul marié ni autre personne. 

Parents ou amis du marié.

CAT. Nuvi, novi. ESP. Novio. (chap. Novio, novios; novios val igual com plural de novio, masculí, o los novios referinse a la parella. Avui en día tamé poden sé dos homens los novios que se casen, com va passá a Beseit en “carretell”, Fermín Odón y Francesc Xavier Cortés Yáñez. Cuan van está casats, lo alcalde los va di: “ya ton podéu aná a pendre pel cul”.)

7. Novia, s. f., fiancée, mariée.

Per lo novi, o per la novia.

Parens o amicx del novi, o de la novia. Cartulaire de Montpellier, fol. 41. Pour le marié, ou pour la mariée. 

Parents ou amis du marié, ou de la mariée. 

CAT. Nuvia, novia. ESP. Novia. 

(chap. Novia, novies. Avui en día tamé se poden casá dos dones. Cuan aixó passe, dos homens se queden solteros o soltés, y mes tranquils que una bassa d'oli.)

8. Novia, s. f., noce, mariage.

Per occaizon de la novia.

Alberc en que novias aia.

Cartulaire de Montpellier, fol. 40.

Par occasion de la noce. 

Habitation dans laquelle il (y) ait noces.


Nutritiu, adj., lat. nutritius, nutritif.

Per defauta de sanc nutritiu.

(chap. Per falta de sanc o sang nutritiva.)

Qu' el malaute sia pascut de viandas nutritivas.

Eluc. de las propr., fol. 57 et 56.

Par défaut de sang nutritif.

Que le malade soit nourri d'aliments nutritifs.

CAT. Nutritiu. ESP. PORT. IT. Nutritivo. 

(chap. Nutritiu, nutritius, nutritiva, farinetes nutritives pera Pininfarinetes : Carlos Rallo Badet, que está mol arguelladet.)

arguellat, arguellado, arguellao, caball, caballo, potro, jónec no

2. Nutricio, s. f., lat. nutricatio, nutrition, nourriture.

Quant a vianda et nutricio. Eluc. de las propr., fol. 154. 

Quant à aliment et nutrition.

CAT. Nudrició. ESP. Nutrición. PORT. Nutrição. IT. Nutrizione.

(chap. Nutrissió, nutrissions.)

3. Nutrimental, adj., nutritif. 

Denegant al cor sanc nutrimental.

La humor nutrimental.

Eluc. de las propr., fol. 53 et 217.

Déniant au corps sang nutritif. 

L'humeur nutritive. 

ESP. Nutrimental. IT. Nutrimentale.

4. Nurir, Nuyrir, Noirir, Noyrir, v., lat. nutrire, nourrir, alimenter.

En lor malvasa carn nurir delicament. Lo novel confort.

Pour leur mauvaise chair nourrir délicatement.

Noyrir fara celadament 

L' enfant.

V. de S. Honorat. 

Fera nourrir en cachette l'enfant.

Par extens. Per oli que noyriss lo fuoc en la lampeza.

V. et Vert., fol. 73. 

Par huile qui nourrit le feu dans la lampe.

Fig. Bonas obras noyrisso 'l ab doussor. 

G. Figueiras: Totz hom. 

Bonnes œuvres le nourrissent avec douceur. 

Los noyrisson en lur peccat et en totz mals. 

V. et Vert., fol. 23. 

Les nourrissent en leur péché et en tous maux.

Razo destruy, merce noyris.

Arnaud de Marueil: Sel que vos.

Raison détruit, merci nourrit. 

Substantiv. Per que no cre natura se desvi,

Si per noirir non muda son cami. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

C'est pourquoi je ne crois pas que nature se dévie, si par le nourrir elle ne change son chemin. 

Part. pas. Ni donzelo

C' om agues noirit en sa man.

P. Vidal: Abril issic. 

Ni jeune damoisel qu'on eût nourri dans sa main. 

ANC. FR. Ai-ge paour que Diex me faille,

Qui norrist les oisiaux au chans? 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 452.

CAT. Nudrir. ESP. PORT. Nutrir. IT. Nutrire. 

(chap. Nutrí, nutrís: yo me nutrixco o nutrixgo, nutrixes, nutrix, nutrim, nutriu, nutrixen; nutrit, nutrits, nutrida, nutrides. Juaquinico Monclús, lo presidén de la Ascuma, está ben nutridet, gort com un jónec; fotrá un pet consevol día y estirará la garra com lo folclorista Carrégalo.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

5. Nurimen, Noyrimen, s. m., lat. nutrimentum, nourriture, aliment.

Pot sostener sa vida de pauc de noyrimen. V. et Vert., fol. 101.

Peut soutenir sa vie de peu d' aliment.

Fig. Ayssi deu far qui vol afamar lo noyrimen de luxuria. 

V. et Vert., fol. 99.

Ainsi doit faire qui veut affamer l' aliment de luxure.

L' espiritual nuriment. Doctrine des Vaudois. 

La nourriture spirituelle.

- Éducation.

Bos noyrimens dona regla, 

E mals noirimens la tol.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Bonne éducation donne règle, et mauvaise éducation l'ôte. 

CAT. Nudriment. ESP. PORT. IT. Nutrimento. 

(chap. Nutrimén : nutrissió, nutrimens, nutrissions.)

6. Nuirissement, s. m., nourriture, aliment.

Que chascus, segont son poder, en recepcha bons nuirissemens.

(chap. Que cadaú, segons son (lo seu) poder, (ne) ressibixque bons alimens.)

Trad. de Bède, fol. 55. 

Que chacun, selon son pouvoir, en reçoive bonne nourriture. 

Fig. Lo nuirissement de cobeeza. Trad. de Bède, fol. 77.

L'aliment de convoitise.

ANC. FR. Car l'amour prent des yeux sans cesse accroissement,

Et se donne luy-mesme un grand nourrissement.

Œuvres de Dubellay, p. 309.

7. Noyritura, Noiridura, s. f., nourriture, éducation, instruction.

Sa noiridura, es del sanc qu' el beu per lo budel del emborilh.

Liv. de Sydrac, fol. 85.

(chap. Lo seu alimén es de la sang qu' ell beu per lo budell del melic.) 

Sa nourriture, c'est du sang qu'il boit par le boyau du nombril.

Fig. Mortz, per que nos as tout tant sancta creatura?

Com nos as mort am lui tota sa noiridura? 

V. de S. Honorat.

Mort, pourquoi nous as-tu enlevé si sainte créature? 

Comment nous as-tu tué avec lui toute sa nourriture?

ANC. FR. Qui eust jamais pensé et prédit si grand courage et si grande ambition à ce jeune roi, veu sa nourriture? 

Le vieux proverbe de jadis disoit que la nourriture passe nature.

Brantôme; Charles VIII. 

IT. Nutritura.

8. Nuiridor, Noyridor, s. m., lat. nutritor, nourricier, instituteur, gouverneur.

Can bo nuiridor avem que di: Eu ti donei dez, e tu no m vols una donar.

Trad. de Bède, fol. 46. 

Quand nous avons bon nourricier qui dit: Je te donnai dix, et tu ne me veux donner une.

Fig. Es noyridor de totz lachtz vicis. Eluc. de las propr., fol. 227. 

Est nourricier de tous laids vices.

(chap. nutridó, institutó, gobernadó).

IT. Nutritore. 

9. Nuirissa, Noyrissa, Noirissa, s. f., lat. nutricia, nourrice.

Ayssi co la noyrissa cossola son efan, cant plora, e li yssuga sos huells.

(chap. Així com la nodrissa console son infán, cuan plore, y li eixugue sons ulls.)

V. et Vert., fol. 63. 

Ainsi comme la nourrice console son enfant, quand il pleure, et lui essuie les yeux.

Noirissa del nostre paire.

Pierre de Corbiac: Domna dels.

Nourrice de notre père. 

Fig. Mesconioissensa es nuirissa de vices. Trad. de Bède, fol. 43.

Ingratitude est nourrice de vices.

(chap. Nodrissa, nodrisses, la dona que nutríe als chiquets o chiquetes, normalmen no eren fills seus. Ama de cría. Tamé ere la institutrís, educadora.)

10. Noyriguier, s. m., nourrisseur, producteur, cultivateur.

La terra torna guasta, non y a noyriguier. V. de S. Honorat. 

La terre devient déserte, il n'y a pas de producteurs.

Noyriguier panan so qu' om lor plieu. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Nourrisseurs volant ce qu'on leur garantit.

(chap. Productó, cultivadó, llauradó, sembradó; productós, cultivadós, llauradós, sembradós; productora, cultivadora, llauradora, sembradora; productores, cultivadores, llauradores, sembradores.)

11. Norrigueira, s. f., nourrisseuse.

Es richa e bona norrigueira.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En. 

Est riche et bonne nourrisseuse.

12. Noirim, s. m., nourrain, rejeton, bouture.

Gen paissetz vostre noyrim.

B. Martin: A senhors.

Vous paissez bien votre nourrain. 

Aquels conpainos

Qui fan noirim cogular.

Marcabrus: L' autr' ier a l' issida.

Ces compagnons qui font abâtardir nourrain.

Mals albres de mal noirim;

De mala branca mala flors.

Marcabrus: Bel m' es quant.

Mauvais arbres, de mauvais rejeton; de mauvaise branche, mauvaise fleur.

(chap. Rechito, rechitos; empel, empels; cuan broste un abre y trau un peu, normalmen bort, que se ha de empeltá pera que faigue fruit o fruita bona. Estos brots són los millós per a replantá, perque están aveats al terreno, al clima.)

13. Anoirir, v., nourrir.

Molt si fai tener cueindamen, 

Et anoirir curiosamen.

Deudes de Prades: Auz. cass.

Se fait tenir moult proprement, et nourrir soigneusement.

14. Desnoirir, v., repaître, défrayer. 

E 'l sieu flac cors c' anc no m desnoiri, 

Ni cavalguet, ni garni, ni reten.

P. Durand: Mi dons qui. 

Et la sienne flasque personne qui oncques ne me reput, ni fournit cheval; ni équipa, ni retint.

(chap. Desnutrí, desnutrís; desnutrit, desnutrits, desnutrida, desnutrides.)

domingo, 28 de julio de 2024

3. 12. Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

Capítul XII.

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

¡Ay de la honra!, díe en veu chafada una vella pateján an terra y meneján lo cap. ¡Botovadéu, si aixó haguere passat al meu tems! ¡Les desollades! Y, ¿qué ere? Que va vore a una mosseta parlán en un mosso a la porta del carré a plena llum del día, y a vista y toleransia de sons pares y de tot lo barri; y al seu tems, si habíen de parlá en ells, teníen que amagáls per corrals, cuartos y sótanos, y obríls de nit, y fels saltá bardes, teulades, baranes y finestres, mentres elles los aguardaben igual al llit, o ixíen a ressibíls descalses, y de puntetes y mal tapades, y hasta los donaben la má pera ajudáls. Aixó, sin embargo, pera aquella envejosa agüela no ere res, y lo parlá al carré de día o a la porta de casa (en honra y cortessía, com diuen elles) ere mol y cosa de desesperás qui u veíe. ¡Cuán tros ña dels setanta als vin!

Se va introduí esta moda als puestos que frecuentabe Pedro Saputo per una ocasió mol sensilla. Ell no podíe ni volíe aná a totes les cases; y totes les dones, igual agüeles que joves, solteres que casades, volíen vórel de prop y parlali; y per an aixó, cuan lo véen vindre, baixaben dissimuladamen a la porta del carré, y al passá ell les saludabe, se solíe pará alguna vegada y parlaben un rato. Y de aquí va passá a sé costum a Almudévar y Santolaria, y después a atres mols pobles, passán dels uns als atres la moda. Y ere lo que no podíen vore les agüeles; ¡una cosa tan inossén!, ¡y mes a les aldees!, y lo que elles faen, que tot ere casi infamia, sol perque se guardaben de sé vistes, com la agüela del vissillo, ere lo bo y lo sano. Y lo que es per parlá en Pedro Saputo no sol baixaben a la porta, sino que tot ere buscá excuses en los que aná a les cases aon estabe. ¡Ere tan guapo! ¡Parlabe tan be! ¡Teníe uns ulls! Pero entre les que lo van aná a vore mereix espessial mensió una de Santolaria.

Estabe un día minján a casa de sa tía, y se va presentá una viuda carregada de bayetes, llagrimosa, ullerosa, doblegada y suspirán; y después de llimpiás los ulls y sonanse los nassos, y una vegada saludat a tots en grans ímpetus de plorera, va exclamá donán un mol fondo suspiro:

- ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sou de tindre a casa a un home tan sabut! Miréu, aquí ving sol pera desahogám y que me digue algo pera vore si me console un poc y descanse lo meu cor, perque tot lo san día no fach mes que plorá, y a la nit encara mes, y si me adórmigo algún ratet, ensomio y me assusto; y estic... estic mol apenada, mol, y mol desconsolada! Y dién assó va rompre a plorá tan aposta que un atra vegada se va anegá de llágrimes y mocs.

Se va llimpiá, va aubrí y tancá los ulls tres o cuatre vegades, se va torná a llimpiá y soná, y va doná un suspiro tan fondo y fort, que va pareixe que se habíe reventat per lo melic, o que se li escapabe l'alma per la boca; y desde la seua cadira aon sol teníe un racó de la molla hasta la franja com de humilde o vergoñosa, mirabe a Pedro Saputo esperán la resposta y consell que buscabe.

Ell, naturalmen compassiu y mes en les dones, li va di:

- Lo milló meche de lo vostre mal es lo tems, sense dili res de la raó, perque igual mo sen va de casa. Pero, se pot fé mol en la ajuda de atres remeys. Fa dos mesos...

- Y onse díes justos, va di.

- Pos sí, va continuá Pedro Saputo, dos mesos y eixos díes que va morí lo vostre home; y encara que podría ditos mol sobre esta desgrassia, vull aná al gra. Teníu dos criats per al monte y una criada pera casa, y per ara no nessessitéu mes homens ni mes parens al vostre costat. Lo únic que la criada la hau de cambiá perque es mol jove, y (aquí entre natres) no podéu mirala en bons ulls, ara encara menos que cuan teníeu home; y debéu buscá una dona de juissi.

- Me pareix be, va di ella, perque aquella mossa sol pense en devaneos y orenetes.

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

- Pos, ya u día yo, va continuá Pedro Saputo; ixo, lo primé. Después no hau de plorá cuan tos vingue en gana; hau de tindre unes hores dedicades per an eisse ofissi, que per ara sirán dos cada día, una pel matí y un atra per la tarde, ploranla sansera sense pará mes que lo tems de resá un Parenostre y una Ave María en réquiem al mich y al final de cada una. Y después de la plorera del matí hau de rentatos, pentinatos, asseatos y adorná lo cap y tota la vostra persona com si fore un día de festa y miratos al espill. 

¿Estéu en aixó, bona Gertrudis?

- Sí que u estic, va contestá ella; pero yo no sé per qué hay de mirám al espill si no es pera espantám de vórem tan desastrosa y horrorosa.

- Per naixó mateix, va di Pedro Saputo, tos ressepto lo ejersissi del espill, perque aixines voréu lo mal que li estéu fen al vostre rostro, que lo hau desfet de modo que no tos conec, sén que antes no ñabíe jove mes maja an este poble, encara que casada. Y si no tos u vach di, va sé per aixó mateix, perque estáeu casada, y este estat lo respeto yo mol. Pero ara, si me donéu llissensia, aniré a vóretos alguna vegada, encara que sol sigue pera tráuretos eixa tristesa de la vida.

- Sempre que vullguéu, va saltá ella mol espabilada.

- Assepto la vostra cortessía, va di Pedro Saputo; aniré a vóretos, y quede aixó aixina, ya que estam conformes. Pero miréu que tos troba com hay dit.

- Aixó no sé si podrá sé, va contestá ella, acabán de assentás a la cadira en la franja ara al mich.

- Sí podrá sé, va di ell, y sirá, amable Gertrudis; perque en fin, encara estáu lluñ dels coranta.

- Trenta y dos añs vach fe al mars, va contestá ella, pero este cop ... - Dixéu la sacsada, va di Pedro Saputo, y miréu de restituí lo coló y la grassia an eisse rostro que malmetéu infelismen, y la vitalidat y la tendresa an eixos ulls afonats y apagats. Pero no hay acabat encara. Demá, sense mes diferíu, enviéu un criat a Huesca y que tos porto ápit, rabanetes y mostassa, y mingéu ápit en ensiam pera postre, pera diná y sopá, rabanetes en sal pera berená, y la carn del topí en mostassa que adobaréu mol be, com suposo sabéu fé. 

Se va avergoñí aquí un poc la viuda y casi va vindre a ofendres, agarranu com a pulla; pero se va reprimí y va di:

- Aixó, si yo be u alcanso, mes pareix un remey pera una donsella desganada que pera una viuda apenada.

- No u entenéu, Gertrudis, no u comprenéu, va replicá Pedro Saputo. No dic que lo remey no convingue a qui diéu, pero no dixe de sé mol propi y eficás al nostre cas. Féu y tos anirá be; en la inteligensia que si no u faiguereu, no adelantaríeu gens en la vostra milloría, ni yo podré aná a visitatos. Creéume, Gertrudis; lo mal de viuda sen va per la orina. Conque quedem en lo dit. Plorá primé una hora, después molta pinta y mol espill, y lo demés que tos encarrego. 

Y si dudéu de la virtut del remey, yo aniré a vóretos después demá per la tarde, y me diréu lo que vullguéu; pero tos u prometixgo en la condissió que hau de fé tot lo que acabo de manatos per al vostre be y lo de la vostra casa y amics, entre los que, si tos dignéu admitím, hermosa Gertrudis, me conto yo desde este día.

- Sí, siñó, sí, siñó, va di ella; en lo cor y l'alma.

Sen va aná en aixó, y ¡oh poder de les paraules de un home sabut! Sen va aná en la mitat de la pena que habíe portat y conforme en fé tot lo que li va maná Pedro Saputo. De sort que cuan éste va aná a vórela passats los dos díes ya ere un atra; perque anabe mol asseada, los seus drapets mol ben estesos, lo parlá solt y natural, lo semblán viu, y los ulls afables y hasta casi amorosos.

Va sabé Pedro Saputo que no plorabe les dos hores sanseres, y li va aliviá los plos reduínlos a un cuart de hora pel matí. Y encara li va acabá de explicá lo que lo primé día no li habíe explicat del tot per ñabé testigos. Va vore tamé que la casa estabe mol ben agranada, llimpios y relluens los mobles y tot en bon orden com a una vespra de festa. Y en ves de tuf de sementeri se notabe una fragán auló de timó y espígol, que consolabe.

timó, tomillo

Va continuá Pedro Saputo les seues visites diaries. Als cuatre díes li va aliviá del tot los plos, no permitinla plorá mes que los domenges per la tarde. A los vuit díes ya ere la mateixa de antes y mes, perque lo seu rostro ere tot un abril, restituít lo coló y la antiga vivassidat y alegría; a un chiquet de sing añs y a una chiqueta de tres que teníe los besabe en lo mateix amor que solíe demostrá a un atre tems; lo dol lo penjabe en molta soltura; y lo cor lo teníe sansé lo nou meche del seu mal, habenli confessat, pressisamen lo día vuit desde la seua primera visita, que se teníe per dichosa de habé enviudat pera coneixe y tratá a un home com ell, ya que lo seu anterió estat la privabe de esta gloria. Y en aixó va vindre a pará lo seu sentimén, les seues llágrimes y lo seu desconsol.

Per lo demés, ya se sap que les viudes han perdut la temó a los homens, no perque siguen viudes, sino perque van está casades. 

Si me diuen que no totes són unes ni una es totes, contestaré que es verdat, pero aixó no veníe al cas, perque ni yo les hay insultat, ni dixo de tíndreles compassió, ni crec de elles mes que lo que se té que creure en bona raó y dret.

Li van privá a la viuda Gertrudis de no poques visites de Pedro Saputo los consultós de diferens pobles que veníen a demanali consell, a plantejali dudes y consiliá pretensions enfrentades, a concluí pactes y concordies. En un día van arribá de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y va arribá tamé lo síndic de Almudévar a suplicali que baixare pera un assunto de importansia; y pera serví al seu poble va baixá inmediatamen.


Original en castellá:

Capítulo XII.

De los remedios contra el mal de viuda que reveló a una Pedro Saputo.

¡Ah de la honra!, decía con voz rota una vieja pateando el suelo y meneando la cabeza. ¡Oh válgame Dios, si esto hubiera pasado en mi tiempo! ¡Las desolladas! Y, ¿qué era? Que vio una moza hablando con un mozo en la puerta de la calle a la luz del día, y a vista y tolerancia de sus padres y de todo el barrio; y en su tiempo, si habían de hablar con ellos, tenían que esconderlos por corrales, cuartos y sótanos, y abrirles de noche, y hacerlos saltar bardas, tejados y ventanas, mientras ellas los aguardaban tal vez en la cama, o salían a recibirlos descalzas, y de puntillas y mal rebujadas, y aun les daban la mano para ayudarles. Esto, sin embargo, para aquella envidiosa maldita vieja no era nada, y el hablar en la calle de día o a la puerta de casa (con honra y cortesía, como dicen ellas) era mucho y cosa de desesperarse el que lo veía. ¡Cuánto distan los setenta de los veinte!

Introdújose esta moda en los lugares que frecuentaba Pedro Saputo por una ocasión muy sencilla. Él no podía ni quería ir a todas las casas; y todas las mujeres, lo mismo viejas que jóvenes, solteras que casadas, querían verle de cerca y hablarle; y para esto, cuando le veían venir, se bajaban disimuladamente a la puerta de la calle, y al pasar él las saludaba, se solía parar alguna vez y hablaban un rato. Y de aquí pasó a ser uso y costumbre en Almudévar y Santolaria, y después en otros muchos, pasando de unos a otros la moda. Y era lo que no podían sufrir las viejas; ¡una cosa tan inocente!, ¡y más en las aldeas!, y lo que ellas hacían, que todo era casi infamia, sólo porque se guardaban de ser vistas, era lo bueno y lo sano. Y lo que es por hablar con Pedro Saputo no sólo bajaban a la puerta, sino que todo era buscar achaques con que ir a las casas donde estaba. ¡Era tan guapo! ¡Hablaba tan bien! ¡Tenía unos ojos! Pero entre las que lo fueron a ver merece especial mención una de Santolaria.

Estaba un día comiendo en casa de su tía, y se presentó una viuda cargada de bayetas, lagrimosa, ojerosa, encogida y suspirando; y después de limpiarse los ojos y sonándose las narices, y saludado que hubo a todos con grandes ímpetus de llanto, exclamó dando un muy hondo suspiro: - ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sois de tener en casa un hombre tan sabio! Mirad, aquí vengo sólo por desahogarme y que me diga algo para ver si me consuela un poco y descansa mi corazón, porque todo el santo día no hago sino llorar, y la noche más, y si me duermo algún ratico, sueño y me asusto; y estoy... estoy muy afligida, mucho, y muy desconsolada! Y diciendo esto rompió a llorar tan adrede que otra vez se anegó de lágrimas y mocos. Limpióse, abrió y cerró los ojos tres o cuatro veces, se tornó a limpiar y sonar, y dio un suspiro tan de abajo y relleno, que pareció se había reventado por el ombligo, o que se le escapaba el alma por la boca; y desde su silla en que sólo hincaba una esquina de nalga como de puro humilde o vergonzosa, miraba a Pedro Saputo esperando la respuesta y consejo que buscaba.

Él, naturalmente compasivo y más con las mujeres, le dijo: - El mejor médico de vuestro mal es el tiempo, no diciéndoos nada de la razón, porque tal vez se nos va de casa. No obstante, se puede hacer mucho con el auxilio de otros remedios. Hace dos meses... - Y once días justos, dijo. - Pues sí, continuó Pedro Saputo, dos meses y esos días que murió vuestro marido; y aunque podría deciros mucho sobre esta desgracia, no quiero sino ir al grano. Tenéis dos criados para el campo y una criada para casa, y por ahora no necesitáis más hombres ni más parientes a vuestro lado. Sólo que la criada la habéis de mudar porque es muy joven, y (aquí para entre nosotros) no podéis mirarla con buenos ojos, agora aún menos que cuando teníades marido; y debéis buscar una mujer de juicio. - Y me parece bien, dijo ella, porque aquella moza sólo piensa en devaneos y golondrinas. - Pues, ya lo decía yo, continuó Pedro Saputo; eso, lo primero. Después no habéis de llorar cada y cuando se os antoje; sino tener horas deputadas para ese oficio, que por agora serán dos cada día, una por la mañana y otra por la tarde, llorándola entera sin parar más que el tiempo de rezar un pater noster y una ave maría con requiem en medio y al fin de cada una. Y después del llanto de la mañana habéis de lavaros, peinaros, asear y atildar la cabeza y toda vuestra persona como día de fiesta y mirándoos al espejo. ¿Estáis en esto, buena Gertrudis? - Sí estoy, respondió ella; mas yo no sé por qué he de mirarme al espejo si no es para espantarme de verme tan desastrosa y horrífica. - Por eso mismo, dijo Pedro Saputo, os receto el ejercicio del espejo, porque así veréis el daño que estáis haciendo a vuestro rostro, el cual habéis destruido de modo que no os conozco, siendo así que antes no había joven más linda en el lugar, aunque casada. Y si no os lo dije, fue por eso mismo, porque érades casada, cuyo estado respeto yo mucho. Mas agora, si me dais licencia, iré a veros alguna vez, aunque sólo sea para quitaros ese tedio de la vida. - Siempre que queráis, saltó ella muy despabilada. - Acepto vuestra cortesía, dijo Pedro Saputo; iré a veros, y quede esto así, ya que estamos conformes. Pero mirad que os encuentre como he dicho. - Eso no sé si podrá ser, contestó ella, acabando de sentarse en la silla. - Sí podrá ser, dijo él, y será, amable Gertrudis; porque en fin, aún estáis lejos de los cuarenta. - Treinta y dos años hice al marzo, respondió ella, sino que este golpe... - Dejad el golpe ya, dijo Pedro Saputo, y ved de restituir el color y la gracia a ese rostro que denostáis infelizmente, y la vivieza y la ternura a esos ojos hundidos y apagados. Pero no he acabado todavía. Mañana, sin más diferillo, enviad un criado a Huesca y que os traiga apio, rábanos y mostaza, y comed apio en ensalada para postre en la comida y cena, rábanos con sal para merendar, y la carne del puchero con mostaza que adobaréis muy bien, como supongo sabéis hacello. Avergonzóse aquí un poco la viuda y aun vino así como a ofenderse, teniéndolo por pulla; mas se reprimió y dijo: - Eso, si yo bien lo alcanzo, más parece remedio para una doncella opilada que para una viuda afligida. - No lo entendéis, Gertrudis, no lo entendéis, replicó Pedro Saputo. No digo que el remedio no convenga a quien decís, pero por eso no deja de ser muy propio y eficaz en nuestro caso. Hacedlo y os irá bien; en la inteligencia que si no lo hiciéredes, no adelantaréis nada en vuestra mejoría, ni yo podré ir a visitaros. Creedme, Gertrudis; el mal de viuda se va por la orina. Conque quedamos en lo dicho. Llorar primero una hora, después mucho peine y mucho espejo, y lo demás que os encargo. Y si dudáis de la virtud del remedio, yo iré pasado mañana por la tarde, y me diréis lo que quisiéredes; pero os lo prometo con la condición que habéis de poner por obra cuanto acabo de ordenaros para vuestro bien y el de vuestra casa y amigos, entre los cuales, si os dignáis admitirme, hermosa Gertrudis, me cuento yo desde este día. - Sí, señor, sí, señor, dijo ella; con el corazón y el alma.

Fuese con esto, y ¡oh poder de las palabras de un hombre sabio! Fuese con la mitad de la aflicción menos que había traído y conforme en hacer todo lo que le ordenó Pedro Saputo. De suerte que cuando éste fue a verla pasados los dos días ya era otra; porque iba muy aseada, sus paños muy bien prendidos, el habla suelta y natural, el semblante vivo, y los ojos afables y aun casi amorosos. Conoció Pedro Saputo que no lloraba llenas las dos horas, y le alivió el llanto reduciéndolo a un cuarto de hora por la mañana. Y aun le acabó de explicar lo que el primer día no le explicó del todo por haber testigos. Reparó también que la casa estaba muy barrida, limpios los muebles y todo en buen orden como en víspera de fiesta. Y en vez de tufo de cementerio se percibía un suave olor lejano de tomillo y espliego, que consolaba.

Continuó Pedro Saputo sus visitas diarias. A los cuatro días le alivió del todo el llanto, no permitiéndole llorar sino los domingos por la tarde. A los ocho días ya era la misma que antes y más, porque su rostro era todo un abril, restituido el color y la antigua viveza y alegría; a un niño de cinco años y a una niña de tres que tenía los besaba con el mismo amor que solía en otro tiempo; el luto se lo prendía con mucha prolijidad; y el corazón poseíale entero el nuevo médico de su mal, habiéndole confesado, precisamente el día octavo de su primera visita, que se tenía por dichosa de haber enviudado por conocer y tratar a un hombre como él, puesto que su anterior estado le privaba de esta gloria. Y en esto vino a parar su sentimiento, sus lágrimas y su desconsuelo.

Por lo demás, ya se sabe que las viudas han perdido el miedo a los hombres, no porque sean viudas, sino porque fueron casadas. Si me dicen que no todas son unas ni una es todas, responderé que es verdad, pero esto no venía al caso, porque ni yo las he vituperado, ni dejo de tenerles compasión, ni creo de ellas sino lo que se debe creer en buena razón y derecho.

Privaron a la viuda Gertrudis de no pocas visitas de Pedro Saputo los consultores de diferentes pueblos que venían a pedirle consejo, a proponerle dudas y conciliar pretensiones encontradas, a concluir pactos y concordias. En un día llegaron de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y llegó también el síndico de Almudévar a suplicarle que bajase para un asunto de importancia; y por servir a su pueblo se bajó inmediatamente.

lunes, 12 de febrero de 2024

Elambic - Emblausir

Elambic, s. m., alambic.

En vi blanc distillat per elambic.

(chap. En vi blanc destilat per alambique o alambic.)

Rec. de recettes de médecine.

En vin blanc distillé par alambic.

CAT. Alambí. ESP. Alambique. PORT. Lambique. IT. Lambicco.

Segarra, elambic, alambique, Chert

 

Electre, s. m., lat. electrum, électre, composition d'or et d'argent. Electre... al solelh, may resplan que aur ni argen.

Eluc. de las propr., fol. 187. 

Electre... au soleil, reluit plus qu'or et argent.

ANC. CAT. Electre. ESP. Electro. IT. Elettro.

 

Electuaris, s. m., électuaire. 

Uzar de electuaris confortatius.

Si purgacios ni electuaris no dono remedi.

Eluc. de las propr., fol. 92 et 87. 

User d'électuaires confortatifs.

Si purgation et électuaire ne donnent remède.

CAT. Electuari. ESP. PORT. Electuario. IT. Elettuario.

2. Lectuari, Lectoari, Lactoari, s. m., électuaire.

Portet una boyssa

De lectuari.

V. de S. Honorat. 

Il porta une boîte d'électuaire.

Lactoari c'om ven tot l'an... 

D'aquest lactoari faretz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Électuaire qu'on vend toute l'année... Vous ferez de cet électuaire.

Fig. Domna, metges e metzina, 

Lectoaris et enguens.

P. de Corbiac: Domna dels. 

Dame, médecin et médecine, électuaire et onguent.

ANC. FR. Je lor claim quite lor piletes... 

Lor leituaire sont molt chier.

Fables et cont. anc., t. II, p. 391. 

ANC. ESP. Sabe un lectuario à estos bien guisar. 

Poema de Alexandro, cop. 2237. 

Los muchos letuarios nobles è tan estraños (: extraños)... 

Muchos de letuarios les dan muchas de veses. 

Arcipreste de Hita, cop. 1307 et 1308.

 

Element, s. m., lat. elementum, élément.

Enquera i son tug li quatre element, 

Et eissamen hi veg la nueg e'l dia.

Gui d'Uisel: Be feira chanso. 

Encore y sont tous les quatre éléments, et j'y vois également la nuit et le jour.

Creet Dieus, quan li plac, los quatres elemens: Lo cel, l'aer, la terra e l'aiga eissamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Dieu créa, quand il lui plut, les quatre éléments: le ciel, l'air, la terre et l'eau également.

Formet nostre senhor Dieus l'ome del plus estranh element, so es de la terra.

Hist. abr. de la Bible, fol. 1.

Notre seigneur Dieu forma l'homme du plus étrange élément, c'est-à-dire de la terre.

Element es una minima et simpla partida del cors elementat.

Eluc. de las propr., fol. 131.

Élément est une minime et simple partie du corps formé d'éléments. CAT. Element. ESP. PORT. IT. Elemento. (chap. Elemén, elemens.)

2. Elementar, Elemental, adj., lat. elementaris, élémentaire.

La cometa fai movemen

Segon lo cors del firmamen,

Quo fai lo fuocx elementars

El dig planeta nomnat Mars.

Brev. d'amor, fol. 37. 

La comète fait mouvement selon le cours du firmament, comme fait le feu élémentaire en ladite planète nommée Mars. 

Per calor elemental. Eluc. de las propr., fol. 116.

(chap. Per caló elemental.)

Par chaleur élémentaire.

Especia es elementals, so es literals compositios.

Leys d'amors, fol. 44. 

Espèce est élémentaire, c'est-à-dire littérale composition.

CAT. Elementar. ESP. PORT. Elementar, elemental. IT. Elementare. (chap. elemental, elementals.)

3. Elementar, v., composer d'éléments. 

Part. pas. Dels quatre elemens tot cors elementat ve. 

A las cauzas elementadas.

Eluc. de las propr., fol. 130 et 105. 

Tout corps composé d'éléments vient des quatre éléments.

Aux choses composées d'éléments.

ANC. ESP. Elementar. IT. Elementare.

 

Elemosina, Elimosina, s. f., lat. eleemosina, aumône.

Dava a VII paubres elemosinas...

(chap. Donabe a set pobres almoines, almoynes.)

Li faria tantas messas dire, e tantas elimosinas faria per ella.

V. de Guillaume de la Tour.

Il donnait à sept pauvres des aumônes... 

Lui ferait dire tant de messes, et ferait tant d'aumônes pour elle.

ANC. ESP. Elemosina. IT. Limosina.

2. Almosna, Almorna, s. f., aumône. 

Quant hom vei romieu

Cochat, s'almosna 'l fazia,

Honors e bes li seria.

Azemar le Noir: Ja d'ogan.

Quand un homme voit un pélerin malheureux, s'il lui faisait aumône, honneur et bien lui serait.

- Qui adordenamens vol far almorna, a se mezeys deu comenssar.

V. et Vert., fol. 82. 

Qui avec ordre veut faire aumône, doit commencer par soi-même.

- Compassion, pitié.

Fig. D'ome, qu'es aissi conques,

Pot dompna aver almosna gran.

B. de Ventadour: Non es. 

D'homme, qui est ainsi conquis, dame peut avoir grande pitié. 

ANC. ESP. Candelas e almosnas e cantos e pregos.

Poema de Alexandro, cop. 660.

CAT. Almoyna. ANC. ESP. Almosna. ESP. MOD. Limosna. PORT. Esmola. (chap. almoina, almoyna, almoines, almoynes, aumosna, aumosnes.)

3. Almosnera, s. f., aumônière, bourse.

Vos, per fin' amor entera,

Domna, mi des vostr' almosnera, 

Don ieu vos rend cin centz merces. (cin : cinc : cinq : cinco : sing, sinc)

Folquet de Romans: Domna, ieu pren.

Vous, par pur amour entier, dame, vous me donnâtes votre aumônière, dont je vous rends cinq cents mercis.

ANC. FR. Une herbe avoit en s'aumosniere 

Qui moult ert precieuse et chiere.

Roman du Renart, t. III, p. 118. 

Li moines traist une aumosniere; 

Dix sols i ot.

Fables et cont. anc., t. I, p. 247.

4. Almornier, Almoynier, Almonier, s. m., qui demande, qui fait l'aumône, aumônier.

L'autre ve paure almoyniers

A senhor qu'il fa valensa,

Tan qu'es rics; pueys, si mestiers

Li fa, non a sovinensa.

Folquet de Lunel: E nom del paire.

L'autre vient pauvre demandeur d'aumône à seigneur qui lui fait générosité, tant qu'il est riche; puis, s'il lui fait besoin, il n'a pas souvenance.

Sapchatz que bos almorniers 

Deu almorna dar volontiers.

(chap. Sapiáu que bon almoiné deu almoina doná en voluntat.)

Brev. d'amor, fol. 71. 

Sachez que bon faiseur d'aumône doit donner l'aumône volontiers.

Avenc se que sos cambriers

No 'lh fo de pres ni l' almorniers. 

Brev. d'amor, fol. 187. 

Il advint que son chambellan ne lui fut de près ni l'aumônier.

- Chargé de distribuer des aumônes.

Alcus dels sobredigs almoniers desamparaba la almonaria d'aquest testament.

Tit. de 1302. DOAT, t. CXVIII, fol. 253. 

Quelqu'un des susdits chargés de distribuer les aumônes abandonnait l'aumônerie de ce testament.

Adj. Ab la maio almoinera de la dicha gleia.

Tit. de 1276. DOAT, t. CXIII, fol. 75. 

Avec la maison aumônière de ladite église.

CAT. Almoyner. ANC. ESP. Almosnero. ESP. MOD. Limosnero. 

PORT. Esmolero. IT. Limosiniere. (chap. almoiné, almoinés, almoyné, almoynés, aumoiné, aumoinés.)

5. Almonaria, s. f., soin de distribuer des aumônes, aumônerie.

Recepio aquesta almonaria et la administracio d'aquest... testament.

Tit. de 1302. DOAT, t. CXVII, fol. 252.

Recevaient ce soin de distribuer les aumônes et l'administration de ce... testament.

6. Almornar, v., aumôner, faire l'aumône.

Nienz es dejunz senes almornar.

Sermons en prov., fol. 24.

Rien n'est le jeûne sans faire l'aumône.

ANC. ESP. Almosnar. PORT. Esmolar. IT. Limosinare.

 

Elephant, s. m., lat. elephantus, éléphant.

La elephanta va ves orient, e l' elephant la sec.

(chap. La elefanta va cap al orién, y lo elefán la seguix.)

Elephans nayscho en ela.

Eluc. de las propr., fol. 249 et 158. 

L'éléphante va vers l'orient, et l'éléphant la suit. 

Éléphants naissent en elle. 

CAT. Elefant. ESP. Elefante. PORT. Elephante, elefante. IT. Elefante.

(chap. elefán, elefans, elefanta, elefantes.)

2. Olifan, Orifan, s. m. et f., éléphant.

Atressi cum l'olifans 

Que, quan chai, no s pot levar. 

Richard de Barbezieux: Atressi. 

Ainsi que l'éléphant qui, quand il tombe, ne se peut relever.

Can l'orifan vol enfantar, ela vay al flum de Tigre, sobeira de India, et a la riba enfanta.

Naturas d'alcunas bestias.

Quand l'éléphante veut mettre bas, elle va au fleuve du Tigre (Tigris), souverain de l'Inde, et met bas sur la rive.

ANC. FR. De Perse i vint li olifans... 

Li oliphans qui estoit lens. 

Roman du Renart, t. IV, p. 131 et 97.

3. Elephanta, s. f., éléphante. 

Femna ni elephanta no engenro mas un filh.

Rescondo las elephantas domesjas.

Eluc. de las propr., fol. 51 et 249. 

Femme et éléphante n'engendrent qu'un fils. 

Ils renferment les éléphantes apprivoisées.

4. Elephantessa, s. f., éléphante.

Bestias, que han paucas popas, engendro paucs filhs, cum femna et elephantessa. Eluc. de las propr., fol. 51.

Bêtes, qui ont peu de mamelles, engendrent peu de fils, comme femme et éléphante. IT. Elefantessa.

5. Elephantin, adj., lat. elephantinus, éléphantin, d'éléphant.

Dens elephantinas.

Eluc. de las propr., fol. 16.

Dents d'éléphant.

CAT. Elefantí. ESP. IT. Elefantino.

6. Elefancia, Elephacia, s. f., lat. elephantiasis, éléphantiasis, sorte de maladie qui rend la peau rude comme celle de l'éléphant.

Una specia es de lebrozia dita elefancia. 

De leprositat et elephacia preservativa.

Eluc. de las propr., fol. 99 et 183. 

Il est une espèce de lèpre dite éléphantiasis. 

Préservative de léprosité et éléphantiasis. 

CAT. ESP. (chap. elefantiasis) Elefancia. PORT. Elephancia, elefancia. 

IT. Elefanzia.

 

Elitropia, s. f., grec *, héliotrope, sorte de pierre.

Elitropia es peyra vert.

(chap. Lo heliotropo es una pedra verda; al Decamerón en chapurriau podéu lligí una noveleta sobre esta pedra y Calandrino.)

Eluc. de las propr., fol. 187.

Héliotrope est pierre verte.

ESP. Heliotropio. PORT. Heliotropia. IT. Elitropia. (chap. heliotropo)

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible,

2. Elytropia, s. f., grec *, héliotrope, tournesol, sorte de plante.

Elytropia es herba dita sol sequir, quar si mov siguen... movement del solelh. Eluc. de las propr., fol. 206.

Héliotrope est herbe dite suivre le soleil, car elle se meut suivant... 

le mouvement du soleil.

ESP. (como el girasol) PORT. Heliotropio. IT. Elitropia.

 

Ellebori, s. m., elleborum, ellébore. 

Ellebori val a purgar humors flegmaticas.

(chap. Lo ellebori val per a purgá humors flemátiques.)

Eluc. de las propr., fol. 206.

Ellébore vaut à purger humeurs flegmatiques.

De ellebori blanc.

Rec. de recettes de médecine. 

D'ellébore blanc.

ANC. CAT. Elebor. ESP. Eleboro. PORT. IT. Elleboro.

 

Ematiste, s. f., lat. amethystus, améthyste.

Ematiste es peyra de color ferrenca. 

(chap. L'amatista es una pedra de coló ferrós, de coló de ferro.)

Eluc. de las propr., fol. 187.

Améthyste est pierre de couleur de fer.

CAT. Amatista. ANC. ESP. Amatiste (MOD. Amatista). PORT. Ametysta. 

IT. Amatista.

 

Embarc, Embarg, s. m., obstacle, embarras.

Aura cert salvacio 

En Paradis, ses tot embarc.

Brev. d'amor, fol. 80. 

Il aura certainement salut en Paradis, sans aucun obstacle.

Qui aras se met en tal embarc

De sostener valor qu'a pauc non tomba. 

G. de Durfort: Quar say. 

Qui maintenant se met en tel embarras de soutenir le mérite qui peu s'en faut qu'il ne tombe.

- Embarquement.

Tots nostres embargs pagats.

Tit. de 1312. DOAT, t. XLII, fol. 142. 

Tous nos embarquements payés.

ANC. CAT. Embarg. ESP. PORT. Embargo. IT. Imbarco. (chap. Embarc, embarg; v. embargá: embargo, embargues, embargue, embarguem o embargam, embarguéu o embargáu, embarguen. Embargat, embargats, embargada, embargades.)

2. Embargament, s. m., embarras, empêchement.

Sens tot contrast e sens tot embargament.

Tit. de 1309. DOAT, t. CLXXIX, fol. 43. 

Sans aucune contradiction et sans aucun empêchement.

De tot embargament o torbament... contrast o embargament.

Tit. de 1418. Bordeaux, bibl. Monteil.

De tout embarras ou trouble... opposition ou empêchement.

Per alcun autre embargament manifest.

Tit. de 1284. DOAT, t. XXXVIII, fol. 74. 

Par aucun autre empêchement manifeste.

3. Embargar, v., embarrasser, empêcher.

Cant si pais, 

Embarga lo; no pot trair 

So que manja.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand il se repaît, elle l'embarrasse; il ne peut avaler ce qu'il mange.

Tos temps ey paors que ns embarc 

La freoltatz.

Gavaudan le Vieux: Lo mes. 

J'ai toujours peur que la faiblesse nous embarrasse. 

Si be m fas lonc esper, no m'embarga. 

A. Daniel: Si m fos. 

Bien que je fasse longue attente, cela ne m'embarrasse.

De nulha ren no s'esmet ni s'embarga 

Ses bon yssir.

G. de Durfort: Quar say.

Ne se mêle ni s'embarrasse de nulle chose sans bonne issue. 

Part. pas.

Iverns no m ten de chantar embargat,

Ni per estiu non suy plus voluntas. 

G. Riquier: Iverns. 

Hiver ne me tient empêché de chanter, ni par l'été je ne suis pas plus empressé. 

CAT. ESP. PORT. Embargar. (chap. embargá: embargo, embargues, embargue, embarguem o embargam, embarguéu o embargáu, embarguen.)

4. Desembargar, v., débarrasser. 

Delivrar o desembargar la terra.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 223. 

Délivrer ou débarrasser la terre. 

CAT. ESP. PORT. Desembargar. (chap. desembargá, se conjugue com embargá.)

 

Embelic, s. m., lat. umbilicus, nombril.

Cercuit del embelic.

Trad. d'Albucasis, fol. 7. 

Contour du nombril. 

ESP. Ombligo. PORT. Embigo. IT. Ombilico

(chap. melic, melics; meligomelico al alt Aragó.)

2. Emborill, Embonilh, Enbonill, s. m., nombril.

Per lo budel del emborilh. 

(chap. Per lo budell del melic.)

Lo budels del embonilh.

Liv. de Sydrac, fol. 85 et 103. 

Par le boyau du nombril. 

Le boyau du nombril.

Tro al embonill.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 127. 

Jusqu'au nombril.

3. Emborigol, s. m., nombril.

Li autre que so cabessatz tro l'enborigol, aquels son fornicadors.

Revelatio de las Penas dels inferns.

Les autres qui sont velus jusqu'au nombril, ceux-là sont fornicateurs.

 

Emblar, Enblar, v., voler, dérober, prendre, enlever.

Manthas vetz ieu cossir tan

Lairon me poirian emblar, 

Ja no sabria dir que s fan.

B. de Ventadour: Quant erba vertz. 

Souvent je pense tellement que voleurs me pourraient voler, que je ne saurais dire ce qu'ils font. 

Car lai vivia ab sos lairos, 

Emblan las fedas e'ls moutos.

Garin d'Apchier: Mos cominals.

Car il vivait là avec ses larrons, dérobant les brebis et les moutons.

S' us paubres hom emblava un lansol, 

Laires seri' et iria cap cli.

(chap. Si un pobre home emblabe, robabe, un llansol, lladre siríe y aniríe en lo cap cacho, inclinat.)

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Si un pauvre homme enlevait un linceul, il serait voleur et irait tête baissée. 

Un bais que forsa d'amor 

Mi fetz a ma domna emblar.

P. Vidal: Pus tornatz.

Un baiser que force d'amour me fit dérober à ma dame.

Per qu'ieu l'embles un dous baisar.

B. de Ventadour: Quant erba vertz. 

Pour que je lui dérobasse un doux baiser.

Fig. Pros domna, ab un dous esguar... 

Mi venguest mon cor emblar.

P. de Maensac: Estat aurai. 

Vaillante dame, avec un doux regard... me vîntes voler mon coeur.

- S'éloigner, s'envoler, s'enfuir.

Quan m'en cuic enblar, plus mi repren. 

Aimeri de Peguilain: En amor. 

Quand je m'en pense éloigner, plus elle me reprend. 

Embleron si dels frayres, e van pres de la mar.

V. de S. Honorat. 

Ils s'éloignèrent des frères, et vont près de la mer. 

Er quan s'embla 'l fuelh del fraisse.

Rambaud d'Orange: Er quan. 

Maintenant quand s'envole la feuille du frêne. 

Part. pas. Que no m pogues esser emblatz. 

Passio de Maria. 

Qu'il ne me pût être dérobé.

Dic que mon cors m'es emblatz.

P. Cardinal: Ar mi puesc. 

Je dis que mon coeur m'est enlevé. 

Tota la gen morta, c'us no n'es escapatz, 

Mas ieu tant solament que m'en sey gent emblatz.

Roman de Fierabras, v. 119.

Toute la gent morte, tellement qu'un n'en est échappé, excepté moi tant seulement qui m'en suis habilement enfui.

ANC. FR. Plusieurs fois la folle femme amble l'argent à son mary pour acheter vestures. Tr. de S. Bernard, Montfaucon, Bib. bib. p. 1390. 

Dirai vos que mon cuer amblé m'a

Li douz ris et li bel oil qu'ele a.

Le Roi de Navarre, chanson 3. 

ANC. CAT. Emblar. PORT. Embellezar.

 

Emblausir, Enblauzir, v., éblouir, ébahir.

Voyez Denina, t. III, p. 21.

Part. pas. De gaug que avian eran totz emblausitz. 

Auziron tan grans cans delhs angils que totz estavan enblauzitz.

Philomena.

Ils étaient tous éblouis de la joie qu'ils avaient. 

Ils ouïrent si grands cantiques des anges, qu'ils étaient tous ébahis.