Mostrando las entradas para la consulta mecha ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mecha ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 13 de agosto de 2024

P - Compairesc

P


P, seizième lettre de l'alphabet et la douzième consonne, p.

Soen pauzam p per b. Leys d'amors, fol. 4.

(chap. Assobín posam o posem (ficam o fiquem, escribim) p per b.)

Souvent nous posons p pour b.

Qui be no sapcha que ditz p

Ponchat.

B. Carbonel: Un sirventes.

Qui ne sache bien que signifie p pointé.


Pabalhol, s. m., papillon.

Aytal volatil es dit pabalhol. Eluc. de las propr., fol. 250.

Pareil volatile est dit papillon.

(chap. Maripossa, mariposses. Cuan vach estudiá a Alcañís, anabem al bar papillon a minjá un pincho de truita de pataca en seba, que es de les millós que hay minjat may, y hay repetit moltes vegades; la servíe Julio a un plat, en pa en tomata y oli de oliva, y una mayonesa mol fina. 

ESP. Mariposa, mariposas.)


Pabil, Pabel, s. m., lat. pabulum, mèche.

En la candela son tres causas: la cera e' l pabils e 'l fox.

(chap. A la candela (vela) ñan tres coses: la sera y la mecha y lo foc.)

Sermons en provençal, fol. 23.

Dans la chandelle sont trois choses: la cire et la mèche et le feu.

Ciris ab pabel d' estopas. Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

Cierges avec mèche d' étoupes.

CAT. ESP. PORT. Pabulo. (chap. Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.)

Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.

2. Pabilum, s. m., mèche.

Quod omnes et singulae faces... sicut de bona et sufficienti cera et... 

de pabilo lichino vel cotone. Carpentier, t. III, col. 115.

II (2) onsas de pabilum en 1 livra de cera. Cout. de Condom.

Deux onces de mèche dans une livre de cire.


Padela, Padena, s. f., lat. patella, poêle.

Rimas... in ela..., padela. Gramm. provençale.

Rimes... en ele..., poêle.

La padena de infern en que lo diable fa sas fregiduras.

V. et Vert., fol. 8.

La poêle d' enfer en quoi le diable fait ses fritures. 

ANC. FR. Paelles, chauderons. Eustache Deschamps, p. 211.

(chap. Paelles, calderons.)

CAT. Paella. IT. Padella. (chap. Paellapaelles: es tan lo plat de arrós com la paella aon se fa o cuine. A Beseit ña un mote: matapaelles.

(ESP. Paellera.)

2. Padeleta, Padeneta, s. f. dim., petite poêle.

Es cotz en una padeleta.

Soritz vivas li datz gan re... 

En una padeneta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est cuit dans une petite poêle.

Souris vives vous lui donnez beaucoup... dans une petite poêle.

CAT. Paelleta. IT. Padelleta. (chap. Paelleta, paelletes.)

3. Padelada, s. f., poêlée.

Padeladas de luec en luec

Li deu hom dar d' ueus cueitz en fuec.

Deu hom faire la padelada

En fort escudela crozada.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Poêlées de temps en temps on lui doit donner d'oeufs cuits en feu.

On doit faire la poêlée dans une forte écuelle creusée.

CAT. Paellada. IT. Padellata. (chap. Paellada, paellades.)

(N. E. Hay que advertir que Raynouard no conocía, o no quería conocer, la lengua valenciana. Antes de su tiempo hay muchos textos escritos explícitamente en lengua valenciana, y no los nombra. No voy a nombrar otros fallos que tuvo, porque esta obra que estoy todavía editando es vastísima; es muy pesada pero saca a la luz muchas verdades, para quien las quiera ver.)

Kempis  Vita Christi POR Sor Ysabel  DE Villena Letra Gótica. Libro *Rarísimo Impreso *año (en lugar de virgulilla ñ hay ^ circunflejo desplazado a la derecha) 1497. Incunables 1973 (BNE)


Pagina, s. f., lat. pagina, page.

Aquesta present pagina. Cout. de Condom, de 1314. 

(chap. Esta presén página.)

Cette présente page.

En l' autra pagina. Trad. d'Albucasis, fol. 7.

En l'autre page.

CAT. ESP. (página) PORT. IT. Pagina. 

(chap. Página, págines; v. paginá; paginassió, paginassions.)

2. Compaginacio, s. f., du lat. compago, assemblage, emboîtement.

So del corrs ligament et compaginacio. Eluc. de las propr., fol. 61.

Sont du corps ligament et assemblage.

CAT. Compaginació. ESP. Compaginación.

(chap. Compaginassió, compaginassions.)

3. Compaginar, v., lat. compaginare, assembler, relier, emboîter.

Part. pas. Dels nervis en els compaginatz et ligatz.

Eluc. de las propr., fol. 61. 

Des nerfs en eux assemblés et liés.

CAT. ESP. Compaginar. (chap. Compaginá: compagino, compagines, compagine, compaginem o compaginam, compaginéu o compagináu, compaginen; compaginat, compaginats, compaginada, compaginades.)


PairePayre, s. m., lat. patrem, père.

Aquelas causas per que pot lo paire e la maire, e l' avis e la avia deseretar sos enfans. 

La falcidia qu' el paire, o la maire, o las autras subeiranas personas sont destreitas de laissar a lor enfans. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 16 et 15.

Ces causes pourquoi peut le père et la mère, el l' aïeul et l' aïeule déshériter ses enfants.

La falcidie que le père, ou la mère, ou les autres personnes ascendantes sont obligées de laisser à leurs enfants. 

Fig. De joven eratz capdels e paire.

Bertrand de Born: Mon chant. 

D' amabilité vous étiez chef et père. 

Selh qu'era de valor caps e paire, 

Lo rics, valens Richartz, reys dels Engles. 

G. Faidit: Fortz chausa. 

Celui qui était chef et père de valeur, le puissant, vaillant Richard, roi des Anglais.

- Le chef d'une suite de générations.

Del pom 

Que manget Adam nostre payre.

(chap. De la poma que va minjá Adán lo nostre pare.)

Los VII Gaugs de Maria.

De la pomme que mangea Adam notre père.

Adam, lo premiers payres, fon mes en paradis. V. de S. Honorat. 

Adam, le premier père, fut mis en paradis.

- Nom donné aux membres des différents ordres religieux.

Del onrat payre en Crist, 

Monsen Gauselm, l' abat, agut en ay mandat. V. de S. Honorat. 

De l'honoré père en Christ, monseigneur Gaucelm, l'abbé, j'en ai eu mandat.

- Confesseur, directeur de conscience.

Nos devem portar honor a nostres payres esperitals que an la cura de nos ensenhar et endressar en cors et en arma. V. et Vert., fol. 2.

Nous devons porter honneur à nos pères spirituels qui ont le soin de nous enseigner et diriger en corps et en âme.

A vos, car payre esperitals. La Confessio. 

A vous, cher père spirituel.

- Loc. Désignant la première personne de la Trinité.

El nom del payre omnipoten. Los VII Gaugs de Maria.

Au nom du Père tout-puissant. 

Lo Payre del cel dont nos ve tota veraya nobleza. V. et Vert., fol. 37. 

Le Père du ciel dont nous vient toute vraie noblesse.

- Désignant le pape.

Lo santz Payres cavalca e ven son dreg camin.

En ayssi lo sanz Payres descautz volia intrar. V. de S. Honorat.

Le saint père chevauche et vient son droit chemin.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Par ainsi le saint père voulait entier déchaussé.

- Désignant les docteurs de l'Église. 

La doctrina dels sanhs paires. Trad. de. la Règle de S. Benoît, fol. 38.

La doctrine des saints pères.

CAT. Pare. ESP. PORT. IT. Padre. (chap. Pare, pares.)

2. Pater noster, Pater Nostre, Patre nostre, s. m., patenôtre, chapelet, pater noster.

No portavan pater nostres

Ni autre senhal.

P. Vidal: Abril issic. 

Ne portaient chapelets ni autre marque. 

El legia chascun dia lo Salteri, e disia C e L (150) patres nostres.

V. de Guillaume de la Tour. 

Il lisait chaque jour le Psautier, et disait cent et cinquante patenôtres.

Quan ieu cuig dire patre nostre, 

Et ieu dic: Domna, totz soi vostre.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Quand je pense dire patenôtre, et je dis: Dame, je suis tout vôtre.

Loc. fig. Canta lo pater noster del cimi. V. et Vert., fol. 26. 

Chante la patenôtre du singe.

Prov. Aysso es vers coma lo pater noster. V. et Vert., fol. 27. 

Ceci est vrai comme le pater noster.

CAT. Pare nostre. ESP. Padre nuestro. PORT. Padre nosso. IT. Paternostro.

(chap. Padre nuestro; en teoría se diríe pare nostre, pares nostres.)

3. Pairi, Payri, s. m., lat. patrinus, parrain.

La tenc a las fons e fo son payri. La enseynhava son payri. Philomena.

La tint sur les fonts et fut son parrain. Son parrain l' instruisait.

Mal desmens ton pairi et la crema que y mes. (N. E. crisma.)

Izarn: Diguas me tu.

Mal tu déments ton parrain et le chrême qu'il y mit.

CAT. Padri. ESP. Padrino. PORT. Padrinho. IT. Patrino. 

(chap. Padrípadrins són los dos, tan home com dona; padrina, padrines. Ma padrina es tamé ma cusina germana, y mon padrí lo seu home. Yo soc son fillol.)

4. Paterna, s. f., Dieu le père, Créateur.

Per tal que miels puscam la veraya paterna

Preyar.

V. de S. Honorat.

De sorte que nous puissions mieux prier le vrai Créateur.

La vera paterna

vos confonda

E us rebonda.

Gavaudan le Vieux: Aras quan plou.

Le vrai Créateur vous confonde et vous ensevelisse.

5. Pairastre, s. m., parâtre.

E 'l pairastre contra son filhastre.

Si lo pairastre noiris son filhastre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28 et 7.

Et le parâtre contre son fillâtre.

Si le parâtre nourrit son fillâtre.

CAT. Padastre. ESP. Padrastro. PORT. Padrasto. (chap. Padrastro, padrastros, padrastre, padrastres; madrastra, madrastres.)

6. Paternitat, s. f., lat. paternitatem, paternité.

Paternitat... solament al payre conveniens. Eluc. de las propr., fol. 7.

Paternité... seulement au père convenant.

CAT. Paternitat. ESP. Paternidad. PORT. Paternidade. IT. Paternità, paternitate, paternitade. (chap. Paternidat, paternidats.)

7. Pairenal, Payrenal, adj., paternel.

Luxuria desplaz a Deu, e es perdicios de la pairenal benecio.

C' ame ab pairenal pietat cels que chastia. Trad. de Bède, fol. 41 et 56. Luxure déplaît à Dieu, et est perdition de la bénédiction paternelle. 

Qu'il aime avec piété paternelle ceux qu'il châtie. 

A totz autres bens payrenals e mayrenals. 

Justel, Hist. de la maison de Turenne, pr., tit. de 1399. 

A tous autres biens paternels et maternels.

8. Paternal, adj., paternel.

Ver regard de paternal dilection et amor. 

Tit. de 1468, Hist. de Languedoc, t. V, pr., col. 37.

En considération d'affection et amour paternel.

Per lo dreg paternal e maternal. Tit. de 1262. DOAT, t. VIII, fol. 39.

Pour le droit paternel et maternel.

CAT. ESP. PORT. Paternal. IT. Paternale. (chap. Paternal, paternals; maternal, maternals.)

9. Pairon, Pairo, Payro, s. m., chef de famille, supérieur, patron. 

Ades an clergues aital uzansa 

Que, quan trobon pairo de gran puisansa, 

Tut cant il vol fan ben et umilmen. 

Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes. 

Maintenant les clercs ont telle habitude que, lorsqu'ils trouvent chef de famille de grand pouvoir, tout ce qu'il veut ils font bien et humblement.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58. 

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

- Au plur. Ascendants au premier degré, les père et mère. 

Volc que fos faitz ses pairos 

Lo premier peccaire.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum. 

Voulut qu'il fût créé sans ascendants le premier pécheur.

Vieu ne meills 

Austors, can es de pairons vieills.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

L'autour en vit mieux, quand il est (né) de vieux pères.

Prov. Meyns an fe l'enfant qu' els pairos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Moins ont de foi les enfants que les pères.

(chap. Patró, patrons; pares.)

10. Pairona, s. f., patronne.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58.

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

(chap. Patrona, patrones.)

11. Patron, Patro, s. m., lat. patronus, patron, ancien maître d'un affranchi.

Lo libertz non pot clamar son patron en plait, ses mandament de la poestat.

Lo patros non es tengutz per so libertin, ni lo libertin non es tengut per son patron. Trad. du Code de Justinien, fol. 3 et 37. 

L' affranchi ne peut appeler son patron en justice, sans la permission de l'autorité.

Le patron n'est pas tenu pour son affranchi, ni l' affranchi n'est pas tenu pour son patron.

- Protecteur.

De l' isla de Lerins patrons e governayres. V. de S. Honorat. 

(chap. De la isla de Lerins patró y gobernadó.)

De l' île de Lerins patron et gouverneur. 

L' apostol S. Andrieus, 

Mot gran patros dels amics sieus. Brev. d'amor, fol. 184. 

L' apôtre saint André, moult grand protecteur des siens amis.

- Guide, conducteur.

Si en una nau no y a un patro, mal vai a la nau. 

Arbre de Batalhas, fol. 185.

Si dans un navire il n'y a pas un patron, mal il va au navire.

- Modèle.

Architipe... quar el es principal patro et exemplar figura del mon creat.

Eluc. de las propr., fol. 105.

Archétype... car il est principal patron et figure exemplaire du monde créé.

Los consolz an avut lo patron d'aquela marca, et l'an portat e mes en l' ostal del comun. Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 258.

Les consuls ont eu le patron de celle marque, et l'ont porté et mis dans l'hôtel du commun. 

CAT. Padró, patró. ESP. Patrón. PORT. Patrono. IT. Padrone.

(chap. Patró, patrons; tamé los que se seguixen per a tallá roba, construí, pintá, etc.)

12. Patronat, s. m., lat. patronatus, patronat, sorte de dignité. 

Que agues la dignitat del patronat de Roma.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

Qu'il eût la dignité du patronat de Rome.

(chap. Patronat, classe de dignidat. ESP. Patronato.)

13. Patrocin, s. m., lat. patrocinium, patrocine, sorte de salaire, de droit de patronage.

Latas ni patrocins non si demandan apres cinq ans.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 481.

Lates ni patrocines ne se demandent après cinq ans.

Per exegir las dichas latas et patrocins. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 235. 

Pour exiger les dites lates et patrocines. 

CAT. Patrocini. ESP. PORT. IT. Patrocinio. (chap. Patrossini, patrossinis.)

14. Patrocinar, v., lat. patrocinari, protéger, servir de patron, répondre. Las pauras gens per las quals patrocinon.

Statuts de Provence. BOMY, p. 8. 

Les pauvres gens pour lesquels ils répondent.

CAT. ESP. PORT. Patrocinar. IT. Patrocinare.

(chap. Patrossiná: patrossino, patrossines, patrossine, patrossinem o patrossinam, patrossinéu o patrossináu, patrossinen; patrossinat, patrossinats, patrossinada, patrossinades.)

15. Patrimoni, Patremoni, s. m., lat. patrimonium, patrimoine.

Aysso avem de nostre patremoni. Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 3.

Cela nous avons de notre patrimoine.

Los bes de sancta Glieya que son lo patremoni de Jhesu Crist.

V. et Vert., fol. 16.

Les biens de sainte Église qui sont le patrimoine de Jésus-Christ.

CAT. Patrimoni. ESP. PORT. IT. Patrimonio. (chap. Patrimoni, patrimonis.)

16. Patrimonial, Patrimoniau, adj., lat. patrimonialis, patrimonial.

En las causas patrimonials. Abre de Batalhas, fol. 188.

Dans les choses patrimoniales. 

Eretatges patrimoniaus. Tit. de 1291. DOAT, t. XI, p. 216. 

Héritages patrimoniaux.

CAT. ESP. PORT. Patrimonial. IT. Patrimoniale. 

(chap. Patrimonial, patrimonials.)

17. Patronimic, adj., lat. patronymicus, patronymique.

Noms patronimics... es aquel que s deriva e pren nom dels noms dels payros nostres. Leys d'amors, fol. 48. 

Le nom patronymique... est celui qui se dérive et prend nom des noms de nos pères.

CAT. Patronimic. ESP. Patronímico. PORT. Patronymico. IT. Patronimico.

(chap. Patronímic, patronimics, patronímica, patronímiques.)

18. Patrial, adj., patrial, qui appartient à la patrie. 

Noms patrials es noms d' un pays. Leys d'amors, fol. 47.

Le nom patrial est le nom d'un pays.

19. Parent, Paren, s. m., lat. parentem, parent.

Que dels parenz qu' aten de vas Espagna

Socors ogan non creia qu' a lui venia. 

Le Comte d'Empurias: Al onrat rei.

Que des parents qu'il attend devers Espagne il ne pense pas qu'il lui vienne secours cette année. 

Anc paire ni autre paren 

No us amero tan finamen.

G. Faidit: Coras que. 

Oncques père ni autres parents ne vous aimèrent si purement.

Soi, ieu, tos parens carnals 

E tos parens espirituals. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je suis, moi, ton parent charnel et ton parent spirituel.

Fig. Ar sai e conosc qu'es vertatz 

Que 'l diable son siei paren.

P. Vidal: Amors pres.

Maintenant je sais et connais qu'il est vrai que les diables sont ses parents.

- Adam.

Per peccatz del premier paren. Los VII Gaugs de Maria. 

Par péché du premier parent. 

Adj. No m'es parens ni vezina.

Lanfranc Cigala: Gloriosa sainta. 

Ne m'est parente ni voisine. 

CAT. Parent. ESP. Pariente. PORT. IT. Parente. (chap. Parénparens.)

Réquiem per un llauradó español. Traduít per Ramón Guimerá Lorente.  Autó: Ramón José Sender.

20. Parenta, s. f., parente, alliée par le sang.

Mos parens e parentas. Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

(chap. Mons parens y parentes.)

Mes parents et parentes.

Fig. Pois prez onratz

Non a tan bona parenta.

B. de Ventadour: En aquest gai. 

Puisque mérite distingué n' a pas si bonne alliée. 

Ieu tenc per messongiers 

Cels que cercon sa parenta.

B. Zorgi: Entre totz mos. 

Je tiens pour mensongers ceux qui cherchent sa parente.

CAT. Parenta. ESP. Parienta. PORT. Parenta. (chap. Parenta, parentes.)

21. Parentat, s. m. et f., parenté.

Pres molher outra lo grat

De totz cellz de son parentat. V. de S. Honorat.

Il prit femme outre le gré de tous ceux de sa parenté.

La parentat volgra donar a vendre,

Sol que m pogues latz son bel cors estendre.

T. de Blacas et de Peyrols: Peirols. 

La parenté je voudrais donner à vendre, pourvu que je me pusse étendre à côté de son beau corps.

- Parent, allié.

Car aquel sobrenom avian sos parentatz. V. de S. Honorat. 

Car ce surnom avaient ses parents.

Tug siei parentat 

Naisson d' un fuec de que son aflamat. 

G. Faidit: A lieys cui am. 

Tous ses parents naissent d'un feu de quoi ils sont enflammés. 

IT. Parentado.

22. Parentela, s. f., parenté.

Las personnas plus prochanas en affinitat et parentela.

Statuts de Provence. BOMY, p. 47. 

Les personnes plus proches en affinité et parenté.

CAT. ESP. PORT. IT. Parentela. (chap. Parentela, parenteles.)

23. Parentor, s. m., parenté, famille. 

Sabetz vos cals hom era ni de quin parentor? 

Roman de Fierabras, v. 3651. 

Savez-vous quel homme il était et de quelle famille?

24. Parentiu, s. m., parenté, alliance. 

No fui del vostre parentiu 

Per tal qu'us vis e us baizes tota via.

Raimond de Miraval: Trop a un. 

Je ne fus pas de votre parenté pour cela que je vous visse et vous embrassasse toujours. 

CAT. Parentiu.

25. Parentesc, s. m., parenté, alliance, union.

Aysso es noble parentesc. V. et Vert., fol. 34. 

(chap. Aixó es noble parentesc o parentesco o parentela.)

Ceci est noble parenté.

Per vezinesc ni per parentesc. Cartulaire de Montpellier, fol. 112.

Pour voisinage et pour parenté.

ESP. PORT. IT. Parentesco. (chap. Parentesc o parentesco.)

26. Enparentar, v., apparenter. 

Ben s' enparenta qui am bon coratge s' ajosta. Trad. de Bède, fol. 4. 

Bien s' apparente qui s' unit avec bon coeur.

Part. pas. substantiv. 

Ab dels miels de la vila e dels enparentatz. Guillaume de Tudela. 

Avec des mieux de la ville et des apparentés. 

ANC. FR. C'est des barons de France le plus emparentés. 

Poëme de Hugues Capet, fol. 13. 

CAT. ESP. PORT. Emparentar. IT. Imparentare. 

(chap. Emparentá: emparento, emparentes, emparente, emparentem o emparentam, emparentéu o emparentáu, emparenten; emparentat, emparentats, emparentada, emparentades.)

27. Patrici, s. m., lat. patricius, patrice.

Venc lor ajudar lo patrici dels Romas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Vint leur aider le patrice des Romains.

ESP. PORT. Patricio. IT. Patrizio. (chap. Patrissi, patrissis; patricio, patricios; patrissia, patrissies, patricia, patricies.)

28. Patriarcha, s. m., lat. patriarcha, patriarche.

Tro Noe, san patriarcha. Brev. d'amor, fol. 148. 

Jusqu'à Noé, saint patriarche. 

Fon apellat Ysaac patriarcha. 

Serem, en nostre matremoni, en l' orde dels S. patriarchas.

V. et Vert., fol. 79 et 92. 

Fut appelé Isaac le patriarche. 

Nous serons, en notre mariage, au rang des saints patriarches.

- Dignité ecclésiastique.

Trames lo al patriarcha d' Antiocha. Liv. de Sydrac, fol. 1. 

Le transmit au patriarche d'Antioche. 

Pregar n' ei lo patriarcha Jan. 

T. d' Isabelle et d' Elias Cairels: N Elias. 

J'en prierai le patriarche Jean.

CAT. ESP. PORT. IT. Patriarca. (chap. Patriarca, patriarques, com los de Torredarques.)

29. Patriarcal, adj., lat. patriarchalis, patriarcal.

En las autras IIII glyeyas patriarcals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.

Dans les quatre autres églises patriarcales.

CAT. ESP. PORT. Patriarcal. IT. Patriarcale. (chap. Patriarcal, patriarcals.)

30. Papon, s. m., aïeul.

Hereter de Peyre de Lartigua, son papon.

Tit. de 1429, Bibl. du R. Ville de Castres. 

Héritier de Pierre de Lartigue, son aïeul.

(chap. Yayoyayos.)

31. Compaire, s. m., compère. 

Que a 'N Guillem dono breumen enfan

Don, s' a lui platz, yeu sos compaire sia. 

Bernard d'Auriac: En Guillem.

Qu'au seigneur Guillaume ils donnent bientôt enfant dont, s'il lui plaît, je sois son compère. 

S'ieu trobava mon compair' En Blacatz. 

Cadenet: S' ieu. 

Si je trouvais mon compère le seigneur Blacas. 

CAT. Compare. ESP. PORT. IT. Compadre. 

(chap. Compare, compares; comare, comares.)

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

32. Compairesc, s. m., compérage.

Ni s layssa ges per compairesc

De far dreg, ni per parentesc.

Contricio e Penas ifernals.

Ni se laisse point par compérage de faire justice, ni par parenté.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 2. De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

Capítul II.

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.


Pos siñó, aixó porte lo seu camí, pero mol depressa, a escape, a tota mecha. Per supost que lo lectó sempre haurá pensat que lo llibre se teníe que acabá; pos be, u séntigue o no, corre cap al seu final, y sen va a ressibí y tancá l'arco; y si un atre portal es, lo veu ya doblegat y buscanse los dos caps pera tocás y quedá fet un sírcul perfecte. O de un atre modo, aquí lo tossal y aquí lo escomensamén de la baixada.

Están un día senán Pedro Saputo va arribá un criat de Juanita en una carta a la que li suplicabe aniguere cap allá inmediatamen, pos li fée falta, y que procurare arribá entre les nou y onse del matí. Ere lo primé favor, la primera mersé, la primera grassia y firmesa que li demanáe aquella vella amiga, a la que com a Paulina, ya sap lo lectó que no podíe ell negá res, pero cridanlo tan a propósit y en tanta urgensia, del sementeri se haguere eixecat pera servila. Sen va aná cap allá, pos, y va prepará la jornada de modo que va arribá a la hora prevista. Va trobá a Juanita vestida de dol, encara que al semblán va vore que ere per los vius y no per lo mort. Y en efecte, li va di que qui se habíe mort pera descans de tots, de un benéfic tabardillo, ere la seua bona y gloriossíssima sogra, dona (va afegí) de la rassa de les arpíes o germana de les furies, a qui de dret li tocáe per home un gos o can Cerbero, y se va emportá un ángel, si es que ñan entre los homens casats. Be que va tindre la culpa un descuido. En fin, s'ha mort, no li rosseguem los ossos; Deu la haigue perdonat, tanta pau se emporto com descans dixe; y anem al cas abans de que vingue lo meu sogre.

- Te hay cridat perque te nessessito. Yo hay viscut en una sogra y antes me frechirán viva que ne patiré un atra. ¡Ay si sapigueres lo que hay patit en ella! Tres mesos fa que la va diñá, y tres mesos fa que se descanse y viu an esta casa; perque no patía yo sola, sino tots; y sort de la prudensia y amabilidat del meu sogre, si no, yo al menos ya me haguera secat y mort. Lo meu home no té lo talento de son pare. Pos be, ting barruntos de que este home, no escarmentat encara de una dona, trate de casás. ¡Me cago en los homens y les dones! Y desde que hay sabut la seua idea ha perdut mol a la meua opinió, perque no es de sabuts casás dos vegades tenín fills y casa; fills bons, vull di, com natros que besam la terra que ell poteche, de amor y respecte que li tenim; y la casa plena a cormull de totes les bendissions del sel. Yo crec que u trate en lo mossen del poble, que no li aconsellará mes que lo mateix que ell proposo y vullgue, perque sap mes lo meu sogre que lo retó, y cuan lo mossen eixeque lo peu, ell ya ha anat y tornat dos vegades. Yo li diré que te vach coneixe de estudián después de passá pel meu poble, y que te vam vore tamé a Saragossa. ¿Li dic quí eres? 

- Per ara no, va contestá Pedro Saputo.

- Be, va di Juanita; y si te rogue que te estigues demá y mes díes no sigues melindrós. Ell te portará a vore los seus bancals, les seues finques, margens en coruñes y ribassos de romé, y tú l'has de disuadí del casamén, aprofitán be la ocasió y parlanli com se parle a qui no nessessite consells. La ocasió, si es verdat que té eixe maldit pensamén, ell mateix te la donará sabén guañali la voluntat, que u farás, perque no ha de sé ell una exepsió al món.

En aixó va arribá un jornalé de casa en lo recado de que no aguardaren a minjá al amo perque habíe passat al poble de N. y no vindríe hasta 'l tart. Ere lo poble de Paulina, y va di Juanita: men alegro; estarem sols, perque lo meu home no ve hasta la nit. Has de sabé que com mos va tocá la sort de casamos prop, no mes de dos legües de distansia, mos visitam assobín, y natres ham fet amics als sogres y a les families. Paulina té sogres y cuñades; pero una bona gen que la idolatren, y es la verdadera siñora de la casa. 

- ¿Saps, Juanita, li va di Pedro Saputo, que te has tornat una chicharra? Si no acabes, ¿qué hay de dit yo del propósit en lo que me crides? Ara es la meua, escóltam. No me pene habé vingut, perque ting lo gust de vóret, y después aniré a vore tamé a Paulina. Pero yo no sé si sirá assertat parlali a ton sogre encara que ell me dono peu, que no es normal perque de eixes coses no se parle mes que en persones mol conegudes, en amics en una paraula, y encara aixina no en tots. Pero no te apuros. Si ton sogre té la idea de casás, creu que no li estará mal ni an ell ni a vatres. Perque no pot dixá de sabé que la vostra compañía no la milloraríe una dona forastera y nova, y perdre la vostra per la de ella siríe imprudensia que homens com ell no cometixen.

- Una mica me calme ixa reflexió, va contestá Juanita; pero sempre ting aquí dins un pes y tristesa que no sé lo que me anunsie. Per sí o per no, aprofita la ocasió si te la done y trauli ixa manía del cap; anem al segú.

En tot lo día sol van parlá de lo mateix, y no va pugué Pedro Saputo assossegá del tot a Juanita, no perque an ell li faltaren raons sino perque ella ere dona. Per la tarde tampoc va vindre lo sogre, va torná en son demá per lo matí. Li va di Juanita cóm teníe un huésped que habíe conegut a casa de Paulina a un atre tems, y que esperabe que se alegraríe de vórel, pero que encara no se habíe alsat.

Al poc rato ya estáe Juanita al apossento de Pedro Saputo y li va di: 

- Mon sogre acabe de arribá y pareix que vol entrá a vóret; yo voldría que anigueres tú al seu cuarto y acompañát. Perque, encara que en rigor an ell li tocáe visitát primé, eres tú mes jove, estás a casa desde ahí y així li donarás a vore que no eres un ignorán.

Van entrá, en efecte, a vore al sogre, que se entreteníe mirán uns papés; se va girá al sentí la porta, y veén a Pedro Saputo se li va escomensá a cambiá lo semblán, contestán en poca atensió a les seues paraules cuan lo saludabe; y sense apartá la vista de la seua cara, se va assentá y va fé seña als dos que s' assentaren. Juanita, sense sabé per qué, se va ficá a tremolá veén tan formal y serio al seu sogre. Pedro Saputo no estáe tampoc sereno al seu interió perque no esperáen aquell ressibimén.

Al cap de un bon minut de silensio li va preguntá: 

- ¿De aón sou?, y ell va contestá:

- De Almudévar.

- ¿De quí sou fill?

- De una dona.

- ¿Y lo vostre pare?

- No lo hay conegut.

- ¿Quí es la vostra mare?

- Una infelís y honrada pubilla que va sé pobre a la seua juventut y de un engañ en que la van seduí va tindre un fill que ha sapigut fela rica y exaltala a un estat dessén y a la estima y respecte públic.

- ¿Quína edat teniu?

- Vach als vinticuatre añs.

- ¿Cóm tos diéu?

- La gen me diu Pedro Saputo...

Va callá una mica lo caballé, va torná a mirá a Pedro Saputo, y tussín y aclarinse la gola, va di mes sossegat y en veu natural, encara que reprimín lo afecte de la expresió:

- ¡Sou mon fill...!, ¡Yo soc ton pare! 

Al acabá de pronunsiá estes paraules y veén a Pedro Saputo enrochit de cara y eixecanse del seu assiento, se va eixecá ell tamé, y se van abrassá en gran amor y sense sentís mes paraules que la exclamassió de Pedro Saputo cuan va di: 

- ¡Pare meu...!

Juanita se va trastorná del tot, y plena de imaginassions, avergoñida, acalorada, blanca y casi sense llum als ulls sen va eixí fora y va pendre un glopet de aigua, y sen va aná y se va dixá caure al llit; va suspirá, va suá, va entressuá, se va assossegá una mica y va di:

- ¡Pedro Saputo fill de mon sogre! ¡Pedro Saputo germá del meu home! ¡Y cuñat meu! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuan u sápigues! Va torná a suspirá, una y un atra vegada, y va fixá lo pensamén en Paulina, se va eixecá, va escriure mol depressa dos línies aon li díe que a casa seua estáen passán acontessimens mol serios, no tots de bon agüero, y que per Deu vinguere corrén; va cridá a un criat, lo va enviá cap allá aposta, y sen va entorná cap al cuarto de la gran escena.

Va mirá entonses al fill y al pare, y no fen cas de lo que parláen va di exclamán: ¡tan que s'assemellen, y no había caigut! Van riure los dos, y lo pare li va preguntá si habíe enviat recado al seu home; ella va di que no hi habíe pensat, pero que sen anáe a enviál, com en efecte u va fé y va torná a vore y aguaitá milló an aquells dos homens que se teníe que coneixe abans de tindre tancats los ulls pera sempre.

Va vindre lo fill, se van alegrá mol, van selebrá lo día, y después de la michdiada va cridá lo pare als tres, va ajuntá la porta y los va fé una llarga relassió de la seua vida que tocáe al cas presén. Pero aixó demane un atre capítul. Advertixgo que en lo nom del caballé tenim les nostres dudes; yo per lo que ting averiguat lo hay anomenat sempre don Alfonso López de Lúsera: y lo fill mes gran, lo home de Juanita, se díe don Jaime.

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.


Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

Lexique roman; Mensa – Immensitat, Inmensitat

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Ignacio Belanche, Iñaki, instituto Matarraña

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.