Calenta, Lluís, què surts

Calenta, Lluís, què surts

 

 

 

LLUÍS COMPANYS, UN GENOCIDA COMO REFERENTE MORAL Y POLÍTICO DEL INDEPENDENTISMO CATALÁN

 

Todos los españoles y muy especialmente los españoles catalanes, tenemos derecho a conocer la auténtica historia. No podemos permitir que se nos sigan ocultando ni tergiversando los hechos históricos.

 

Pretendo con esta publicación arrojar un poco de luz sobre el perfil humano y político del abyecto personaje que 77 años después de su desaparición, sigue siendo el referente moral e ideológico del independentismo catalán.

 

Y es que cuando hablamos de los salvajes talibanes de Oriente solemos olvidar que en España, no hace tanto tiempo, se perpetró una persecución religiosa como no se había conocido desde los tiempos de la Roma pagana o la invasión islamita del año 711.

 

Uno de esos asesinos en serie, no menos esforzado en sus labores criminales que el carnicero de Lyon o "El Califa", fue el nacionalista catalán Luis Companys, una deyección de la Segunda República a la que que no hace tanto tiempo le han puesto Compartido, calle y hasta el nombre del estadio olímpico de Barcelona para mayor vergüenza de todos los ciudadanos de bien.

Según diversos estudios considerados de máxima solvencia, el aludido detritus nacionalista catalán creó 200 Comités de Milicias con el siguiente resultado:

 

Persecución neroniana contra la Iglesia: 2.441 asesinatos de religiosos (1.538 curas, 824 religiosos, 76 monjas), incluyendo 3 obispos catalanes. En agosto de 1936 las patrullas de Companys mataban 70 curas al día. Muchos eclesiásticos de las provincias fronterizas pudieron huir de la Cataluña de Companys. Por eso en Lérida fue exterminado el 65% del clero, en Tortosa el 62%, en Vic el 27%, en Barcelona el 22%, en Gerona el 20%, en Urgel el 20% en Solsona el 13%.

 

En fin, un 35% del clero de toda España fue asesinado en Cataluña.

Por eso Companys le confesaba a Juan Simeón Vidarte hablando de los frailes:

“De esos ejemplares aquí no quedan”.

 

Destrucción artística y cultural. Como escribió Juan Bassegoda Nonell, director de la Cátedra Gaudí: “Nunca en la dilatada historia de Cataluña se había producido un conjunto de daños contra el patrimonio artístico tan sistemáticamente organizado”.

 

Salvo el rescate in extremis de Montserrat, la catedral de Barcelona y poco más, la Generalitat legitimó los expolios y destrucciones: joyas escultóricas, retablos barrocos, incunables, las pinturas de Sert en la catedral de Vich… Incluso el canónigo catalanista Martí Bonet habla de “el martirio de los templos”.

 

En Barcelona ardieron 500 iglesias, incluida la Sagrada Familia: todas menos 10. Se profanó la tumba de Gaudí, se quemaron 464 retablos de valor incalculable, se silenciaron las campanas.

 

Asesinatos por militancia política: Companys acabó con 1.199 carlistas, 281 lligaires, 117 de Acción Popular Catalana, 110 del Sindicato Libre, 108 falangistas, 213 de la CEDA, 70 de Renovación Española, 36 de la Unión Patriótica.

 

Asesinatos de periodistas: 54 víctimas. Coses de la llibertat de premsa sota la Generalitat nacionalista.

 

Asesinatos de nobles: 31 víctimas.

Asesinados del Círculo Ecuestre: 52 víctimas.

Asesinatos de poetas y literatos: al menos 17 víctimas.

 

El terror acabó apagando el genio cultural catalán de toda una generación

 

La lista de intelectuales emigrados superaría con creces a la de los que se quedaron….

 

Para finalizar, hoy podemos afirmar sin temor a equívocos que los treinta y cuatro meses últimos del gobierno de Lluís Companys (de julio de 1936 a febrero de 1939) fueron una auténtica deshonra para Cataluña.

 

Fueron sin lugar a dudar los años más siniestros de la gloriosa historia de esa queridísima tierra española llamada Cataluña.

 

En 1939, Lluís Companys vencido en la guerra civil, se exilió, pero fue detenido en Francia, juzgado y fusilado en Barcelona el 17 de octubre de 1940. 15 pone en la wikitrolas en dialecto catalán o viquipèdia.

 

La historia nos indica que en julio de 1936 Companys había hecho fusilar 199 militares de los que se sublevaron en Barcelona, en el alzamiento de Franco y Mola.

 

Estos son los hechos...
Que cada cual saque sus conclusiones.

 

1936. Fraude y violencia en las elecciones del Frente Popular, Roberto Villa García y Álvarez Tardío, Manuel

 

 

4. 6. Testamén del tío Gil Amor.

Capítul VI.

Testamén del tío Gil Amor.

Moltes coses grassioses o extraordinaries ha vist lo lectó hasta ara; pero cap mes que la que va passá aquells mateixos díes en uns consultós de Ayerbe. Eren un agüelo, una agüela y una sagala de uns vin añs, bastán donosa, encara que una mica morena, y mol ben vestida, formán contraste en les gales dels agüelos, que ya no podíen mes de cansats; y los tres en un tuf a dol mol espés y ressién, be que sense cap siñal de habé plorat. Los acompañabe un sagal del poble en lo que igual s'habíen topetat al carré y lo van agarrá per guía, ere aprenén de barbé, de uns catorse añs de edat, nova generassió que ya no coneixíe Pedro Saputo. Li va preguntá de quí ere, y va di que ere fill de la Suspira, y que sa mare díe que encara eren en ell algo parens.

- Home, mira lo que dius: conec a ton pare y a ta mare, y no sé res de mescles en ells. A vore cóm u endilgues.

- Sí, siñó, va replicá lo aprendís mol confiat; perque ma mare es cusina tersera de la tía Simona de Tuteubusques, que es cusina germana de Ramón Portodós, y Ramón Portodós va sé en la seua primera dona gendre carnal de la mare de Juan Brams, que está casat en la filla de Tornavoltes, que es cuñat de la sogra del germá del home de Salvadora Olvena, sa padrina de vosté. Va soltá aquí Pedro Saputo una gran carcañada, se va fé sis miches creus de admirassió, va torná a enríuressen, y va di:

- En efecte, tot aixó es verdat; pero sumats tots eixos parentescos, afinidats y consanguinidats, podríes di, com diríe Bart Simpson: multiplícat per cero. Li va caure tan en grassia aquell método de trobá les families, que después cuan sentíe de parentescos lluñans que se buscáen per interés, per vanidat, o per afissió y amor a les persones, al pun sen enrecordáe y díe. Lo entronque de la Suspira. Hasta los agüelos de la consulta sen van enriure en tot lo dol y la temó que portáen. Li va di al sagal que teníe que parlá y tratá en los forastés, que sen podíe aná, pero que tornare un atre día mes desplayet a fé una nova mostra de la seua bona memoria.

Va pendre entonses la paraula lo vell, y va di:

- Natros, siñó, venim a presentatos an esta chica, ya la veéu, que es mol pobra, y vosté si voléu la podéu fé rica.

- ¿Yo?, va di Pedro Saputo; ya tos explicaréu.

- Sí, siñó, ya mos explicarem, va continuá lo agüelo. Pos, com anaba dién, es filla de un gendre que vam tindre, y de una filla que se va morí fa sis añs. Ell la va matá, ell, sí siñó, perque ere una mala testa, gos, dropo, gastadó en dones roínes, que, siñó, a tot arreu ne ñan. Conque segons aixó, esta sagala es neta nostra. Pero com son pare se va fotre lo que li van doná y li vam doná, sempre los vam tindre que portá a cascarrulles mentres va viure la nostra filla, y después de tot mo sen van aná acabán; y ara les passem no de almoyna, perque no es verdat, pero sí com Deu vol. En fin, que la chica sigue felís, que a natros de poc ya mos pot engañá lo món. 

Pos siñó, yo tenía un germá que ere ric, no ric ric que diguem, perque atres u són mes; pero sí, siñó, ric de verdat per al que ell ere. Perque ademés que mons pares (¡cuáns añs fa!) li van doná mes que a mí, ell va sé mes tratán y ambulán, y la seua dona mes aspra y roína que una serba verda. Y van tindre bons añs y no mals fills, ni bons ni roíns, perque no ne van tindre cap. En mules y bueys y bestiá de tota classe de pel va guañá lo que ell se sap. Mort ara fa sing díes, dixe hereua a la nostra neta Ninila (Petronila), que es única a casa seua y a la meua, en pacte y condissions que se ha de casá dins de un añ y que sigue en la aprobassió y a gust de Pedro Saputo de Almudévar, que es vostra mersé. Y lo que ha dixat són sing mil libres en dinés y atres tantes que valen les seues possessions a casa. Miro ara vostra mersé si está a la seua má, com dieba, fé rica o pobra a Ninila, perque diu lo testamén que si passe del añ o no es a gust de la vostra mersé, tot u dixe pera les almes del purgatori y del atre món.

No se va admirá Pedro Saputo de este testamén, perque lo testadó (que al momén va adiviná quí ere) lo coneixíe y volíe mol, entráe a vórel sempre que passáe per Almudévar, de sol sentíl parlá ploráe de goch, y li díe moltes vegades: Después de Deu, Pedro Saputo; y li va oferí moltes vegades tots los seus bens y buscali novia en ells. Paraules que enteníe mol be Pedro Saputo, perque ara teníe en ell a la neboda.

- Segons la vostra explicassió, va contestá al vellet, eixe germá seu ere lo meu bon amic, lo tío Gil Amor.

- Lo mateix, sí, siñó, - va di lo agüelet.

- Que en pas descanso, va continuá Saputo. Séntigo no habél vist a les seues raderes hores; alguna vegada lo vach fe quedá a minjá juns. Pero yo voldría vore lo testamén.

- Aquí lo porto, va di lo paissano; y lay va traure; y en efecte, ficáe a la sagala les dos condissions. Li va preguntá an ella si teníe galans o pretendens.

- ¿Que si ne té?, va contestá la yaya; aixina, aixina. Y menejabe los dits de la má cap a dal.

- Pero natros, va di lo vellet, n'hi tenim buscat un; aquell sí que es bo, ric, sí siñó, de una casa mol bona. Una mica torsut porte lo coll del cap, y no li agrade mol an esta sagala; pero ya li diem que aixó ve después; lo que importe es que sigue ric.

- Es verdat, va di la velleta; y yo encara hay pensat en un atre milló que eixe, perque es mes ric, y tampoc no li agrade perque es garcho, tort de un ull, y li falte lo dit gros de una má.

¿Quína culpa té lo pobre mosso?

Volíe Pedro Saputo preguntali a la sagala, y los agüelos, parla que parlarás y torna a charrá, y no la dixáen contestá, adelantánseli sempre y reñín casi los dos per quí habíe de portá la paraula. 

Al final va di lo yayo:

- Val, mira, lo que natros volem es que sa mersé mos dono un papé escrit pel seu puñ que digue que li pareix be y aprobe lo casamén que natros faigam.

- ¿Conque només es aixó?, los va preguntá ell.

- Sí, siñó, van contestá los dos; no volem res mes, que después ya u lligarem natros tot ben lligadet.

- Pos be, va di Pedro Saputo; pera fé este papé vull preguntá algunes coses a Ninila, pero a soles.

- Tot lo que vullgue, va di lo vellet; ahí la té; lo que vullgue; la chica es mol aquell, y sinó... ¡ojito!... (va di miranla en ulls amenassadós).
Natros mon anem a la fonda.

- No sirá tan rato, va di Pedro Saputo, només caldrá que ixquen un rato a la cuina. Y sen van eissí.

- Mira, li va di a la sagala; per lo que vech, traten de casát en qui tú no vols, y yo, al contrari, dessicho que te casos al teu gust. 

Disme: ¿tens algún amán, algún mosso que te vullgue y te agrado? Párlam en llibertat, perque ya vech que está la teua sort a la meua má.

- Yo crec, va contestá ella, que ñan tres que me volen be, pero un mes perque fa dos o tres añs que me festeche. Y dels atres dos, si en aquell no pot sé, tamé me casaría en consevol de ells. 

Li va preguntá entonses (ya sol per curiosidat) si son tío Gil Amor li habíe parlat de ell alguna vegada; y va contestá que moltes, y que díe que sol dessichabe una cosa an este món.

- ¿Y va di quína cosa ere? Se li van ensendre les galtes a la sagala en esta pregunta, y plena de vergoña va contestá, que portál an ell de gendre a casa. Entonses Pedro Saputo se va ficá a escriure una carta en contestassió a un atra que li van portá del mossen, y acabada, va cridá en veu grossa y forta, van entrá los agüelets, los va entregá la carta y va di que estáen despachats.

- Pos ¿y la chica?, va preguntá lo vell.

- Uspen los tres de dabán de mí, los va contestá en aspró, si no volen que los agarra del bras y los faiga rodá escales aball. 

- ¡Siñó!

- Fora de casa meua, tos dic; ¡Au!

Los pobrets, tremolán, esglayats y no atinán casi en les portes, sen van aná plorán, sense sabé qué passáe.

Los van vore Rosa y sa mare y los va fe compassió; pero al arribá a la porta del carré y abans de eixí van sentí que lo vell li díe a la sagala:

 - Tú tens la culpa, sí, tú; que no li haurás volgut doná gust.

- Ah, tunanta, va di la vella: te hay de desfé a bufetades y pessics. ¡Per no donali gust! ¡Y la herensia qué! ¡Carnussa, que mos has perdut!

- ¡Per Deu!, díe plorán la sagala. ¿Qué gust ni qué disgust li hay pogut doná yo si no me ha dit res?

- ¡No te ha dit res! Eixes coses se fan sense dís. Tú ten enrecordarás del día de avui. Y la amenassabe en lo puñ preto. La sagala juráe que res li habíe dit ni demanat; y sinó, va di, tornem a pujá.

- A pujá, va di s'agüelo, a que mos agarro en un feix y mos faigue volá per la finestra. Anem, anem, que ya te passarem la cuenta.

Van escoltá tamé tot aixó la mare y la filla, lay van contá a Pedro Saputo, extrañanles mol aquella duresa y crueldat. Pero ell les va di que ñabíe una raó pa tot alló, y que pronte aquelles llágrimes se convertiríen en goch y alegría.

 - Veigáu lo que pot lo interés, pos tan sentíen los dos perdre la herensia per no habé acatat la sagala lo que malissiosamen discurríen que yo li había demanat, creén que per naixó hay volgut quedám a soles en ella. Y lo que éstos han fet, no dudéu que de cada sen u faríen noranta nou, trobanse al mateix cas.

Y aquell únic potsé u aprobaríe dels atres.

Van arribá los agüelos a Ayerbe y apenes se va sabé lo mal recado que portáen se van espantá los pretendens de la sagala y la van dixá com los muixons cuan en gran sarabastall acudixen al caure lo día, que si va algú y tire en forsa un códul escampen tots calladets y fan una revolada cap a un atra part. Pero lo mossen, lo prior de Santo Domingo y atres persones prinsipals van prometre intersedí en Pedro Saputo, y en efecte li van enviá micha dotsena de cartes, y ell los va despachá sense contestán cap; en lo que se van reafirmá en que Pedro Saputo volíe los bens del tío Gil Amor pera les almes del atre món, y ya lo mateix mossen y lo prior dels flares sels repartíen caritativamen en esperansa.

Sis díes fée que estáe a Almudévar cuan van arribá los agüelos del testamén, y ne va está vuit mes consedinlos al cariño de Eulalia y Rosa, y ne haguere consedit mol mes de bona gana. Les va dixá, pero en tan sentimén que casi va plorá en elles; y va aná cap a Ayerbe aon tamé ne portabe una apuntada.

Apenes va arribá, va cridá a Ninila y en molta afabilidat li va preguntá quins galans li habíen quedat de tans com van di que ne teníe. Ella, enrecordansen del mal trate dels agüelos, y veén que tamé la habíe entrat a un cuarto a soles, dudán, en les galtes colorades, mirán an terra, sofocada, y luchán en la vergoña, va contestá:

- Encara que sé que no soc prou hermosa... sin embargo... ningú me ha tocat encara... lo que vostra mersé vullgue fé de mí... 

Pedro Saputo, al sentí aixó, se va portá la má al fron enrabiat; y la ira per una part, la compassió per un atra, pensán en la malissia dels agüelos, y en lo candor y inossensia de la sagala, va está un rato neguitós y apamplat sense sabé cóm rompre. 

Al remat va eixecá lo cap y li va di entre severo y afable:

- Yo lo que dessicho es la teua felissidat, y lo que te demano es que me digues si dels pretendens que teníes ten ha quedat algún fiel después de sabé que yo no te volía doná la herensia.

- Un, va di ella, tota avergoñida, suán y tragán saliva dels ñirvis.

- ¿Es lo que tú creíes que te volíe mes?

- No, siñó, ara vech que me volíe mes que aquell, perque me ha dit que tan li fotíe si yo era pobra.

- Pos ves y que me lo porton aquí tons yayos; tornarás tú tamé en ells.

Se van presentá en lo mosso; va vore Pedro Saputo que ere ben pincho, galanet com un pintó de Arnes, gallet, no massa ardén y fogós, pero de un cor com un Alejandro. Li va pareixe be y va maná cridá a un escribén y se va fé la declarassió en forma, aprobán la boda de Ninila en aquell noble y desinteressat jove. Acabat aixó, va fé quedá als agüelos y a la sagala, y an ells los va empendre aspramen lo seu mal propósit y villana sospecha, y an ella li va encarregá mol la virtut y la fidelidat al home.

En cuan a la enregistrada de aquell poble la va vore dos vegades y sempre per casualidat: ere tiessa, jarifa, collerguida, pantorrilluda y ben plantada, en aire de ficás en jarres, descocada y capás de aventali un mentíu al fill del sol; y va di: Llástima que yo no siga tot un tersio de soldats pera emportámela de vivandera.

Lexique roman; Lista - Deslivransa, Desliuransa, Delivransa, Deliuransa

 

Lista, s. f., bande, bordure, liteau, bord.

Voyez Denina, t. III, p. 45 et 46.

L'ancien teutonique avait liste, dont l'allemand a fait Leiste.

Le poëme sur l'expédition de Charlemagne en Espagne offre ce mot dans l'inscription gravée autour du bouclier de Roland:

Mit Guldinem bohstaven

Was an there listen ergraven.

V. 1852 et 1853.

Schilter, Thes. antiq. teut., t. III, v° Liste.

Un mantelh 

D'un drap de seda bon e belh

Que hom apela sisclato, 

Vermelh ab lista d'argen fo.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Un manteau d'un drap de soie bon et beau qu'on appelle brocard, il fut vermeil avec bordure d'argent.

ANC. FR. Li rois fu en la sale bien painturée à liste. 

Roman de Berte, p. 125.

CAT. Llista. ESP. PORT. IT. Lista. (chap. Llistó, llistons; veta, vetes; faixa, faixes; a un escut : barra, barres; franja bordada, franges bordades.)

2. Listar, v., jasper, border, tracer des bandes, veiner.

Part. pas.

Vengut es a la cambra del fi marbre listat.

Roman de Fierabras, v. 2680.

Est venu à la chambre du pur marbre jaspé.

ANC. FR.

Ochirent le traytre ou hault palais listé.

Poëme de Hugues Capet, fol. 19. 

Le ban de Macidoine qui fu listé d' orfrois. 

Poëte anonyme. Du Cange, t. IV, col. 233. 

Li quatre fil Aymon sont el palais listé. 

Roman de Renaud de Montauban. 

ANC. CAT. Llistar. ANC. ESP. Listar. IT. Listare.

3. Listre, s. m., lisière, bordure.

Bons es per listre e per drap.

T. de G. Rainols d'Apt et de G. Magret: Maigret.

Il est bon par lisière et par drap.

Le PORT. et l' IT. ont listra.

4. Listrar, v., jasper, border, tracer des bandes.

Part. pas. A son col a pendut son bon escut listratz.

Roman de Fierabras, v. 1045.

A suspendu à son cou son bon écu bordé.

PORT. Listrar. (chap. Vetejá; bordá; fé barres; fé faixes; fé franges.)

Livell, s. m., lat. libella, niveau.

Tot o mena a plom et a livell et a drecha linha.

Fay tot a regla coma peyralier lo mur tot engal a livell.

V. et Vert., fol. 59.

Mène tout d'aplomb et de niveau et en droite ligne.

Fait tout à la règle comme le maçon le mur tout égal de niveau. 

ANC. CAT. Livell. PORT. Livel. IT. Livello.

2. Nivel, s. m., niveau.

Mesura tenent la corda a nivel de l'ayga. 

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. Ire, c. 35. 

Mesure tenant la corde au niveau de l'eau. 

CAT. MOD. Nivell. ESP. PORT. Nivel. (chap. Nivell, nivells; v. anivellá, nivellá.)

Livor, s. f., lat. livor, couleur livide, lividité.

A blancor perteno... livor o flavor.

Las autras causas de livor.

Eluc. de las propr., fol. 265 et 266.

A blancheur appartiennent... lividité ou jaune-vert.

Les autres causes de lividité. 

ESP. PORT. Livor. IT. Livore.

2. Lividitat, s. f., lividité.

Lividitat o blaveza. Eluc. de las propr., fol. 88.

Lividité ou pâleur.

3. Livenc, adj., livide.

Quan, per operacio de natura, vert o negre torna livenc.

Eluc. de las propr., fol. 266.

Quand, par opération de nature, vert ou noir devient livide.

(chap. Lívit : pálit : blanc o blang com un papé; descolorit; livits, lívida, lívides; palits, pálida, pálides. Los “indios” de Nortamérica los díen “cara pálida” als blancs.)

Livre, Liure, adj., lat. liber, libre, affranchi, détaché.

Sia sers, sia livres. Trad. de Bède, fol. 74.

Soit serf, soit libre.

Fig. Es livres de peril.

C' om sia livres de mal.

Trad. de Bède, fol. 49 et 13.

Est affranchi de péril.

Qu'on soit affranchi de mal. 

CAT. Llibre. ESP. Libre. PORT. Livre. IT. Libero. (chap. Libre, libres; solt, solts, solta, soltes; afranquit, afranquits, afranquida, afranquides.)

2. Livrar, Liurar, v., lat. liberare, délivrer, sauver, débarrasser.

Lo sanh bers on Dieus fon sebelhitz

Volon liurar aissilh que de lay so.

Guillaume de Mur: D'un sirventes.

Le saint tombeau où Dieu fut enseveli veulent délivrer ceux qui de là sont.

Qui livra lo colpable de torment. Trad. de Bède, fol. 78.

Qui délivre le coupable de tourment.

- Livrer, accorder, remettre entre les mains, adonner.

De sos pres pres esmenda

Del rey, qu'els i degra liurar.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Pour ses prisonniers il prit rançon du roi, c'est pourquoi il devrait les lui livrer.

Livri vos lo rial gant per seynhalh e per fermetat de possessio de la calh vos meti. Philomena.

Je vous livre le gant royal pour marque et pour assurance de la possession en laquelle je vous mets.

Mi rent a lieys e m liure.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Je me rends et me livre à elle.

Loc. Aquest hom liurar a mort. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Livrer cet homme à mort.

Los quals nos venen livrar batalha. Chronique des Albigeois, col. 97.

Lesquels nous viennent livrer bataille.

Part. pas. Qu'om sia livratz de mal. Trad. de Bède, fol. 13. 

Qu'on soit délivré de mal.

Ja non er per lui livratz cartiers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Jamais ne sera par lui accordé quartier. 

Substantiv. Li liurat a maltraire.

G. Faidit: Fort chausa.

Les adonnés à mal agir.

CAT. Llibrar, lliurar. ESP. Librar. PORT. Livrar. ANC. IT. Livrare, liverare.

IT. MOD. Liberare. (chap. Liberá: libero, liberes, libere, liberem o liberam, liberéu o liberáu, liberen; liberat, liberats, liberada, liberades.)  

3. Livramen, Liuramen, s. m., délivrance.

Paors de Dieu es fons de vida e livramens de mort. 

Trad. de Bède, fol. 31.

La crainte de Dieu est fontaine de vie et délivrance de mort.

ANC. ESP. Libramiento. IT. Liberamento.

4. Livreza, Liureza, s. f., liberté, indépendance.

Aqui unt es l' esperiz de Deu, aqui es liureza.

Mellier es sosgeita cervituz que liureza ergolioza.

El persegra la grandeza dels peccatz per la livreza de virtut.

Trad. de Bède, fol. 74 et 50.

Là où est l'esprit de Dieu, là est liberté.

Meilleure est servitude soumise que liberté orgueilleuse.

Il poursuivra l' énormité des péchés par l' indépendance de la vertu.

5. Libert, s. m., lat. libertus, affranchi, libéré.

Lo libertz non pot clamar son patron en plait ses mandamen de la poestat. Trad. du Code de Justinien, fol. 3.

L' affranchi ne peut appeler son patron en justice sans permission de l'autorité.

CAT. Llibert. ESP. PORT. IT. Liberto. (chap. Libert : liberat; liberta : liberada; liberts : liberats : libertes : liberades. Lo pun 6 y 7 es lo mateix.)

6. Libertin, s. m., lat. libertinus, affranchi.

Lo patros non es tengutz per so libertin, ni lo libertins non es tengutz per son patron. Trad. du Code de Justinien, fol. 27.

Le patron n'est pas tenu pour son affranchi, ni l' affranchi n'est pas tenu pour son patron.

ANC. FR. C'est en vain qu'un libertin, qui a autrefois esté esclave, souhaitteroit d'estre ingénu; sa condition originelle et accidentelle y répugne. Camus de Bellay, Diversités, t. I, fol. 271.

ESP. PORT. IT. Libertino. (N. E. El término libertino, libertinos, libertina, libertinas ha sufrido un cambio importante respecto a liberto, libertos, liberta, libertas.)

7. Libertina, s. f., lat. libertina, affranchie.

Adjectiv. Sera franca, e sera libertina del vendedor.

Trad. du Code de Justinien, fol. 41. 

Sera libre, et sera affranchie du vendeur.

8. Libertat, s. f., lat. libertatem, liberté, indépendance, franchise, immunité.

Segon las libertatz sobre dichas. Charte de Gréalou, p. 114.

Selon les libertés susdites.

Recognoc l'amor que son poble li portava, et donet plusors dons e libertats. Genologia dels contes de Tholosa. 

Reconnut l'amour que son peuple lui portait, et donna plusieurs dons et libertés. 

CAT. Llibertat. ESP. Libertad. PORT. Liberdade. IT. Libertà, libertate, libertade. (chap. Libertat, llibertat; libertats, llibertats.)  

9. Liberacio, s. f., lat. liberatio, libération, délivrance.

Dels mals passatz querem perdo;

Dels presens, liberacio.

Brev. d'amor, fol. 104.

Des maux passés nous requérons pardon; des présents, délivrance.

Per razo de sa liberacio. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Par raison de sa délivrance. 

ANC. FR. Louant la clémence dudit empereur en la libération de plusieurs prisonniers qu'il avoit prins.

Monstrelet, t. II, fol. 76. 

ESP. Liberación. IT. Liberazione. (chap. Liberassió, liberassions.)

10. Liberal, adj., lat. liberalis, libre.

An perdut liberal voluntat. L'Arbre de Batalhas, fol. 26. 

Ont perdu libre volonté. 

En leial et liberal... possessio.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 125. 

En loyale et libre... possession.

Las causas sosmezas a liberal arbitre. Eluc. de las propr., fol. 11.

Les choses soumises à libre arbitre.

- Libéral.

Era larx a donar e liberals. 

Exercitatz en las sciensas liberals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 21 et 153. 

Était large et libéral à donner. 

Exercé dans les sciences libérales. 

ANC. FR. Les voluptés du boire et du manger ont un souvenir qui n'est point libéral ne digne de gens d'honneur. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 265.

CAT. Lliberal. ESP. PORT. Liberal. IT. Liberale. (chap. Liberal, liberals; lliberal, lliberals.)

11. Liberalmen, Liberalmens, adv., librement, libéralement, généreusement.

Fos liberalmen laisada als crestias. Cat. dels apost. de Roma, fol. 16. 

Fût librement laissée aux chrétiens.

Sa gracia liberalmen 

Tramet aondosamen 

Tot jorn a cels que s vol e 'l platz. 

Brev. d'amor, fol. 2. 

Sa grâce libéralement il transmet avec abondance toujours à ceux qu'il veut et (qu'il) lui plaît.

Si tu as petit d'aquo, dona liberalmens segon ton poder.

V. et Vert., fol. 81. 

Si tu as peu de cela, donne libéralement selon ton pouvoir.

CAT. Lliberalment. ESP. PORT. IT. Liberalmente. (chap. Liberalmen.)

12. Deslivre, Desliure, Deslieure, Delivre, Deliure, adj., libre, indépendant.

Negus homs non es franc ni deslivres de mala servitut, sinon en gracia de Dieu. V. et Vert., fol. 33. 

Nul homme n'est affranchi ni libre de male servitude, sinon en grâce de Dieu.

Anar s'en pot delivres ab adreitz comjatz. Guillaume de Tudela. 

Peut s'en aller libre avec de justes congés. 

Ab delivra entrada e ab delivra eissida. Cout. de Condom. 

(chap. En libre entrada y en libre eissida, eixida, issida, ixida.)

Avec libre entrée et avec libre sortie.

El regne del cel, 

On son deslieures li fizel.

Brev. d'amor, fol. 108. 

Au royaume du ciel, où sont libres les fidèles.

- Délivré, débarrassé.

Procuret si vomit, et ayshi fo delivre.

Eluc. de las propr., fol. 243. 

Se procura vomissement, et fut ainsi délivré. 

Serem deslivre del diable. V. et Vert., fol. 45. 

Nous serons délivrés du diable.

Fon deslivra

De tota malanansa.

V. de S. Honorat. 

Fut délivrée de toute maladie.

ANC. FR. Se li passages fust délivres.

Roman de la Rose, v. 490.

Non, non, ton trépas m'a rendu 

D' espoir et de crainte délivre... 

Je ne crains plus rien que de vivre. 

Bertaut, p. 227. 

Sans les emmailloter ni lier de bandes ni de langes, de sorte qu'elles les rendoient plus délivres de leurs membres.

Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Lycurgue.

- En termes de jurisprudence, quitte, libéré, affranchi.

El es deslieures d'aquel dan que sos sers avia fait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 22. 

Il est quitte de ce dommage que son serf avait fait.

- Prompt, expéditif, diligent, alerte. 

El mon no sai hom tan desliure

Pogues totz mos peccatz escrieure.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je ne sais au monde homme si expéditif qu'il pût écrire tous mes péchés. ANC. FR. Afin qu'ils allassent plus légers et plus délivres à ce voyage. Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Paul-Émile. 

Fig. Ben greu trob hom joi deslivre.

A. Daniel: Lancan. 

Bien difficilement on trouve joie prompte. 

Adv. comp. Quan foro totz garnitz, vengro s'en tot a deliure vais Marseli.

Philomena. 

Quand ils furent tous équipés, ils s'en vinrent tout promptement vers Marsile.

Vos est cela que a desliure 

Me podetz far morir o viure.

Roman de Jaufre, fol. 78. 

Vous êtes celle qui promptement me pouvez faire mourir ou vivre. 

ANC. FR. Miez voil estre leuz à délivre

Qu'en chaiene ricement vivre.

Marie de France, t. II, p. 177.

CAT. Deslliure, deliure.

13. Deslivramen, Desliuramen, Deslieuramen, Delivramen, Deliuramen, s. m., délivrance, absolution, liberté.

Deslieuramen de peccatz.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros.

Absolution de péchés.

Tro Dieus e sos bos astres li det deliurament. Guillaume de Tudela.

Jusqu'à ce que Dieu et son bon astre lui donna délivrance.

ANC. CAT. Deslliurament, delivrament. ANC. ESP. Delibramiento.

14. Delivrazo, Deliurazo, s. f., délivrance.

Auzi s' ancmais dir de nulh preisonier 

Que non ames fort sa delivrazo? 

Gausseran de Saint-Leidier: Puois fin' amors. 

S' entendit-il oncques plus dire de nul prisonnier qu'il n'aimât pas fort sa délivrance?

ANC. FR. Ke il prenge conroi de lor delivraison.

Roman de Rou, v. 1631.

15. Delivratio, Deliuratio, s. f., délivrance, livraison, remise.

En la delivratio d'amont dita.

Tit. de 1419. DOAT, t. LIV, fol. 292. 

En la livraison dessus dite.

16. Deslivrar, Desliurar, Deslieurar, Delivrar, Deliurar, v., délivrer, affranchir, débarrasser, acquitter.

Rezemer e deslivrar los prezoniers. V. et Vert., fol. 80. 

Racheter et délivrer les prisonniers. 

Miels saup Lozoics desliurar 

Guillelme.

Bertrand de Born le fils: Quant vei lo. 

Mieux sut Louis délivrer Guillaume. 

De que si puescan deslivrar

Tanz deutes com as a pagar.

V. de S. Honorat. 

De quoi se puissent acquitter tant de dettes comme tu as à payer.

De pagans e d'avol gen 

Delivrar lo monimen.

Giraud de Borneil: Jois sia. Var. 

De païens et de méchante gent délivrer le tombeau.

Femna fai, al efantar,

Plus leugieiramen deslieurar.

Brev. d'amor, fol. 40. 

Femme, au moment d'enfanter, fait plus aisément délivrer.

ANC. FR. E nus delivret fumes.

Seient delivret li tuen ami. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 123 et 59. 

La roine Frédégonde se délivra d'un fil; bauptiziez fu à Paris.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 235.

- Hâter, presser.

Dis al abbat que no fes tan gran messa, e que s' en deliures. 

Que s deliuresso de far la batalla. Philomena.

Dit à l'abbé qu'il ne fît pas si longue messe, et qu'il s'en hâtât.

Qu'ils se hâtassent de livrer la bataille.

- Écarter, retirer.

C' om delivre la brasa a forza et a poder. V. de S. Honorat. 

Qu'on écarte la braise à force et à puissance. 

Subst. Qui al desliurar non cor

Greu sera per lui desliuratz.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Qui ne court au délivrer sera difficilement délivré par lui.

Part. pas. Anc hom mais pres no fo 

No volgues esser deslivrat. 

Granet: Fin pretz.

Oncques plus homme ne fut prisonnier qui ne voulût être délivré.

Aura deslieurat Israel. Liv. de. Sydrac, fol. 119. 

Aura délivré Israël. 

CAT. Deslliurar. ANC. ESP. Delibrar. IT. Delivrare.

17. Deslivramen, Desliuramen, Delhivrament, adv., librement, indépendamment.

Obra plus apertamen 

Ades, e plus deslivramen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Agit plus ouvertement toujours, et plus librement. 

Ausel fai mudar bel e gen 

En pauc de temps desliuramen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Fait muer bien et gentiment un oiseau en peu de temps librement.

Puesca poiar et decendre delhivrament.

Tit. de 1219. DOAT, t. CXVIII, fol. 16.

Puisse monter et descendre librement.

18. Delivrier, Deliurier, Deslieurier, s. m., délivrance, absolution, débarras.

Se ieu mueir, er mi gran deliuriers.

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Si je meurs, (ce) me sera grand débarras. 

Pueys ses argen no y trob om deslieurier.

B. Carbonel: Per espassar.

Puis sans argent on n'y trouve absolution.

Conquier 

Als encarceratz deslieurier.

Brev. d'amor, fol. 92. 

Conquiert délivrance aux incarcérés.

19. Allivrar, Alliurar, v., délivrer, débarrasser.

Part. pas. Allivrada jacia d'un precios enfan. V. de S. Honorat. 

Gisait délivrée d'un précieux enfant.

20. Deliberacio, s. f., lat. deliberatio, délibération, réflexion.

Saviament et ab deliberatio. V. et Vert., fol. 68.

Sagement et avec délibération.

Senes deliberacio.

Brev. d'amor, fol. 212.

Sans réflexion.

Am gran deliberatio.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 218. 

Avec grande délibération.

CAT. Deliberació. ESP. Deliberación. PORT. Deliberação. IT. Deliberazione.

(chap. Deliberassió, deliberassions.)

21. Deliberar, v., lat. deliberare, délibérer, résoudre.

Van deliberar... de laissar et abandonnar la dita plassa.

Chronique des Albigeois, col. 18.

Vont délibérer... de laisser et abandonner ladite place.

Part. pas. Entendet que lo dit leguat venia deliberat.

Chronique des Albigeois, col. 8. 

Apprit que ledit légat venait résolu.

CAT. ESP. PORT. Deliberar. IT. Deliberare. (chap. Deliberá: delibero, deliberes, delibere, deliberem o deliberam, deliberéu o deliberáu, deliberen; deliberat, deliberats, deliberada, deliberades.)

22. Deliberadamen, adv., délibérément, résolument.

Deliberadamen et am bon conselh.

Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 206.

Délibérément et avec bon conseil. 

CAT. Deliberadament. ESP. PORT. Deliberadamente. IT. Deliberatamente.

(chap. Deliberadamen, aposta, a propósit, en tota la intensió.)

23. Deslivransa, Desliuransa, Delivransa, Deliuransa, s. f., délivrance, action de livrer, livraison.

Tant que ad aquela desliuransa.

Tit. de 1270. DOAT, t. IX, fol. 67.

Tant qu'à cette livraison.

S' endevenia qu' en la deliuransa fos trobats meinhs un gras.

Tit. de 1282. DOAT, t. CXVIII, fol. 192.

S'il advenait qu'en la délivrance fût trouvé un grain de moins.

(chap. Liberassió, liberassions; entrega, entregues.)

La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922

Any LIV. - Batallada 2791 Barcelona 16 Desembre de 1922

La Campana de Gracia

donará al menos una batallada cada senmana

__

Antoni López, editor

(Antiga casa I. López Bernagosi)

AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.

NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria Espanyola, Rambla del Mig, núm 20, botiga

TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.

Preus de subscripció

Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.

L'ESPASA DE DAMOCLES.

(N. E. “Responsabilitats”

Expedient Picasso.

En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.)

(N. E. Página 2.)

La farsa de Madrid.

Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.

En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.

Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altre. Hi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prou. Es veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsa, Catalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.

La violéncia.

Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.

No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.

Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.

La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.

No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.

PARADOX.

¿Deben los obreros intervenir en la política?

Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.

Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.

Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.

Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.

¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.

¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?

Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.

Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.

Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.

Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.

A. PESTAÑA.

L' A B C parla molt bé.

Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.

Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanistes: o tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.

Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.

Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.

FULMEN.

Possibilitats.

En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.

El Pelele d'En Romanones.

La pilota tràgica.

Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.

Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.

Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.

I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.

Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.

JEPH DE JESPUS.

Espurnes.

- Ha pujat la Conjunció?...

I què és la Conjunció, pare?

- Una colla d'aixerits

que temps fa que dejunaven

i s'havien avingut

per veure si conjuntant-se

podien entrâ al rebost,

cosa que, sols, no lograven.

- I a l'últim ho han conseguit?

- L'altre dia.

- I que hi fan ara

allà dins els conjuntats?

- Què et dirè?... El que fan les rates

quan es fiquen en un lloc

on hi abunda la pitansa.

----

Trobo que En Garcia Prieto

ha tingut molt mala mà.

Portà En Pedregal a Hisenda!...

Quin erro més garrafal!

De tots els homes polítics

que figuren en el camp

conjuncionista, aquest era

potsé el menos indicat.

Fins avui el nostre dèficit

es podia trampejar,

però ara?... Es clar que l'Hisenda

anirà pel pedregal!

---

L'Alvarez ha quedat fora

del Govern. Per quina causa? 

Perquè pugui, en les Corts noves

que en breu deuran convocar-se,

ocupar la presidència

del Congrés. Ai, pobret Alvarez!

La perspectiva és bonica,

però, el temps té unes jugades

tan perverses... I si el carro

de la Conjunció s'encalla?

I si d'aquí a les Corts noves

passa alguna cosa estranya?

I si ens sorprèn un diluvi

i tot això se'n va al diable?...

___

Prenent el tren que els du a casa,

els diputats van pensant:

- El taller tanca les portes,

hem quedat sense treball.

Aquest lock-out que comença,

durarà poc? Serà llarg?

Veurem!... Sort que, de tots modos,

per ara seguim cobrant.

---

Compteu: l'Alba, l'Alhucemas,

En Romanones... Pot ser

que en tres caps tan disconformes

visquin units gaire temps?

O, dit en termes avícols:

Un pagès intel·ligent

posaria a casa seva

tants galls en un galliner?

---

- Perquè, si hem de fer Corts noves,

no es convoquen tot seguit? -

preguntava a un home pràctic

un que peca de senzill.

- Tan depressa, és impossible.

No veu que el Govern, a f. (fins)

de que tot es faci amb ordre,

primê ha d'arreglâ els tupins?

C. GUMÁ.

Batallades de tot arreu.

EL COMITE.

Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.

Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.

Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.

A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.

Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.

I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.

ELS ACUSATS.

Primer de tot, un pietós record per aquells homes que una sotmissió exagerada a la reialesa els ha fet víctimes de les ires populars.

La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.

Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.

Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquia, lacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.

Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.

EL METROPOLITÁ.

Dissabte passat a la Societat Anònima Gran Metropolità de Barcelona, convidà a les autoritats barcelonines, diversos enginyers, entitats i premsa a visitar les obres realitzades del Metropolità.

A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.

Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.

D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.

Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.

A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.

En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.

Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.

Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.

A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.

L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.

Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.

A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.

La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.

La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.

La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.

Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.

L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.

El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.

La estela de la crisi.

Aquesta ens costa 22.500 pessetes a l'any.

Un que's retira de la política.

Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:

Al voltant del determini d'En Sala.

Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.

Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?

Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.

Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...

Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.

CARLES SOLDEVILA.  

REPICS.

El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.

---

Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.

---

S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.

Pobre Pi i Margall, ja pots esperar assegut! 

No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.

---

El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.

---

Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.

---

Els nacionalistes de Reus han fet una edició especial de la conferència que el nostre company l'eminent publicista N'Antoni Rovira i Virgili donà a aquella ciutat, desenrotllant el tema El problema de les nacions ibériques.

L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.

Vista de l'última sessió del Congrés.

Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.

Aviat sortirà

ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.

Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.