champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.
Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.
Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl. Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.
Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa. Així que va vore la carta de don Alfonso va di:
- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut.
Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla:
¿Veníu a vore a ma filla Pepita?
Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:
- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.
- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia.
¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate.
¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans.
Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare. Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?
- Sí, siñó.
- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós.
Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.
- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.
- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.
Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.
- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos?
- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte.
¿Li pareix a vostra mersé mol tems?
- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.
- Pensaba, va di ella...
En aixó va cridá la mare a la porta y va di:
- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.
- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.
Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua.
Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.
Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.
- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?
- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba.
¿Y cóm ha anat, filla?
- Mol be, pare, va contestá ella.
- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.
- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato.
Va fotre un bot lo escribén, y va di:
- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels...
Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.
Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de...
Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:
- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre.
Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala.
Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.
Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades:
- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:
- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot.
Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.
Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.
En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).
Mol al seu gust vivíe Pedro Saputo an aquell tems, volgut de tots, requerit, buscat, cridat y selebrat, próspero (com Bufa al ull, Bofarull) y ric, mes be per la seua modestia y filossofía que per les riqueses, encara que ya ere tal lo seu estat, que sa mare lluñ de serví a datres ere ella servida, pos teníe criades y se veíe estimada y respetada al poble per lo seu fill, y per nella mateixa tamé, que sabíe tratá en los grans y en los minuts sense adulá an aquells ni afoná als atres. Pedro Saputo estudiabe, cassabe, y donáe los ratos libres a les seues dos enamorades Rosa y Eulalia, que en les lecsions y trate de un home com ell habíen millorat mol lo seu bo natural, y reflejaben la seua amabilidat y la seua grandesa de ánimo, discretes, enteses, ben parlades y naturals, en tot amabilíssimes. Al poble y casa de don Severo pesse a la carta y amor de Morfina y de la promesa a son pare no pensabe anáy tan pronte per raons que ell teníe y que al seu tems declarará a qui correspongue. Y no va dixá de sentí esta contradicsió de la sort, perque encara no van passá dos mesos, cuan va sabé que habíe mort don Severo; y ni en este motiu se va atreví a aná a vore a Morfina. La sala en aixó ya no se pintaríe; y se quedaríe al seu puesto. Ixíe a pintá per alguns pobles; encara que sén totes obres de poca monta, eren les aussensies curtes y servíen sol pera renová lo gust de aquella dolsíssima vida. Pero va ocurrí al cap de un tems un cas que lo va entristí de gran manera, casi no ne teníe prou en tota la seua filossofía pera no renegá del seu poble, y agarrá a sa mare y anassen a viure a un atre.
Lo ferré un día se va cabrejá en la seua dona perque li habíe portat lo amorsá gelat; y agarrán un ferro ruén que estáe calentanse a la forja lay va embutí per la boca hasta lo garganchó, expirán la infelís al cap de un ratet. Ere lo ferré home mol estrafalari, bossal, may segú y de mol males bromes, perque es de advertí que tot u fée enriénsen. La pobre dona passáe molta pena en ell, si li apetíe fótreli lleña, lay fotíe; si acarissiali lo pel, lay acarissiáe; fela dormí a enterra despullada y sense roba al hivern, la fée dormí o gitás aixina; si li oferíe com per cariño un mosset en la cullera, al tems que obríe la boca lay tiráe a la cara o al pit. Atres vegades agarrabe un gabiñet, y fenla estirás y ficanli lo peu al coll jugabe a degollá al cordé o al gorrino, o acabáe eixecán lo bras dién: quí com Deu.
Atres li lligabe los brassos al cos y después les cames, y la fée rodá per lo cuarto y alguna vegada per la escala. Pero esta burla que va volé fé en lo ferro de la forja va superá a totes, pos va dixá a la pobre dona sense vida en menos de cuatre minuts.
Lo van prendre inmediatamen, y ficat a la presó en moltes cadenes al coll y grillets als peus, lo van jusgá aquell mateix día y lo van condená a mort; la sentensia la ejecutaríen un atre día. Ya estáe la forca eixecada y tot lo poble a la plassa aguardán la ejecussió; ya lo traíen y portáen al patíbul, cuan puján un del poble baixotet damún dels muscles de un atre poc mes alt, va di:
"¿Qué faréu, fills de Almudévar? ¿Conque enforcaréu o penjaréu al ferré, que sol ne tenim un? Y ¿qué farem después sense ferrero? ¿Quí mos luciará les relles? ¿Quí ferrará les nostres mules desmemoriades? miréu lo que passe. En ves de penjá al ferré que mos fará después muita falta, perque ye sol, enforquem un teixidó que ne tenim set al poble y per un menos o mes no ham de aná sense camisa».
- ¡Té raó!, ¡té raó!, van cridá tots; ¡penjarem a un sastre!, ¡un teixidó!... ¡un sastre!... Y sense mes que esta veu y crit agarren al primé de ells que van topetá per allí, lo porten a la forca, lo pujen y lo penchen, y fiquen en libertat al ferré.
Va sabé aixó Pedro Saputo, que no va volé aná a la ejecussió ni habíe eixit de casa, y va aná corrén a escape a la plassa a vore si podíe impedí aquella animalada injusta; pero va arribá tart perque ya estáe garreján lo infelís del sastre. Se va umplí de horror de tan gran barbaridat, y sen va entorná cap a casa seua mut de paraules y gelat lo cor, pareixenli que lo sel y la terra se habíen cambiat lo puesto.
Per la tarde los va di als prinsipals del poble que van aná a vórel:
- Calléu al menos, siñós; que aixó no se sápigue; que aixó no ixque dels nostres muros; perque, ¿qué se dirá de natres? Si aixó arribe a sabés, y se sabrá, no dudéu que mentres lo món seguixque sen món se sitará y recordará en etern baldón del nom de Almudévar.
Pero ells se van excusá dién que no van podé convense a la multitut irrassional, ni fes sentí en aquell momén.
Y se va consumá la barbaridat mes gran que van vore los siglos.
Pedro Saputo va sentí tan disgust, que pera distraures va agarrá la espasa y una mula de son padrí y sen va aná a passá uns díes fora.
Se va corre la veu que sen anáe Geminita, y va ñabé una consternassió general a la comunidat. La coixa, o sigue la organista, va di, que después que la habíe escomensat a desburrá (¡una coixa desrucá a Pedro Saputo!) la fotíen fora del convén pera que aniguere a un atre a lluí la seua habilidat; afegín en lo seu desenfado natural que mes valdríe que se morigueren la mitat de les monges y hasta lo mateix pare confessó a que sen aniguere Geminita. Una agüela de nom sor Bonifacia, que habíe sigut mol viva y conserváe encara la valentía de la seua verda edat, se va presentá a la priora y li va di: ¿Qué feu, mare priora? ¿Cóm dixéu anassen, si es que no la fotéu fora, an ixa pressiosa sagala, cuan la tindríem que conservá com a una reliquia? Desde que está al convén han parat los odios y les riñes que abans ñabíe; perque veénla an ella a totes mo se amansabe lo pit y se templabe la saña. Be sabéu que sor Venancia y sor Tolomea mos teníen fartes y apenades en les seues batalles, y que fa pocs díes están al claustre nou se van enganchá (arrifá) de modo que se van fé fils los vels, y se van agarrá de les toques, y se les van arrencá, y van passá al que yo men dono vergoña de di; y presentanse allí de improvís ixa sagala, o ángel o lo que sigue, que anáe a les seues obligassions, y paranse a mirales com demananles lo pas passífic, se va aturá lo combat com per encán, y sense res mes que di en aquella grassia tan atractiva, en aquell to y veu que derretix les pedres:
¡Ay, siñores, que aixó no su creuríe la gen del siglo de persones tan virtuoses! Se van aplacá y separá, y ara ya se parlen si no com amigues al menos no com enemigues. Miréu per Deu que no fotegáu fora de casa an ixa sagala, perque feu cuenta que aventéu del convén la pau y la alegría.
Y díe be la mare Bonifacia, perque al menos este be sí que lay debíe la comunidat; tal ere l'enchís de les seues paraules, y hasta de la seua sola presensia. Així es que pera tot la buscaben. Geminita u ha dit; Geminita u ha fet; Geminita es; Geminita entre; Geminita ix; Geminita puje; Geminita baixe; Geminita va; Geminita ve.
Y en raó tot, y mes y mol mes que faigueren. Perque si se oferíe a retallá alguna pessa de roba, encara que foren uns cansonsillos de flare, portáe molta ventaja en fassilidat y perfecsió a la mateixa sor Mercedes, que ere la milló estisora de la comunidat; si cusíe, dixáe mols puns atrás a sor Ángeles, que ere tamé la milló agulla del convén; si bordáe, lo seu primor fée ajupís a totes; si vestíe alguna imache, alló ere encantás de vóreu; si contáe cuentos, pera cada un que se sabíen les mes sabudes, ne sabíe Geminita una dotsena.
Y ¡qué grassiosos!, pero al mateix tems mol dessens, com se supose, no com alguns de Lo Decamerón en chapurriau.
¡Cóm no habíen de sentí que sen anare! U sentíen mol, y no va ñabé monja ixos díes que no la abrassare, que no la besare, que no li suplicare, que no li apretare la má, si be diuen que moltes teníen tanta enveja com cariño.
A la coixa, que de un arrebato de espíritu y de una avinguda de amor li va doná un día una dotsena de besos, perque ere de genio fogós, no va tindre per convenién dili la causa per qué sen anáe pareixenli perillós descubrís perque ere malissiosa, y sobre tot fássil y resoluta. Ni creuríe tampoc la seua transformassió, al seu cas ñabíe que dili la verdat o inventá una historia mol calificada que se puguere admití y no portare a sospeches contra cap monja o contra les novissies.
Per fin va arribá lo día; res teníe ya que previndre a les dos sagales; y pera que no malpensaren la priora y sor Mercedes, no va voldre les raderes nits dormí al novissiat, sino a una segona cámara que se comunicabe en la de la priora, intermija en la de la amiga; pero passán tots los ratos libres del día en les seues caríssimes (estimades, encariñades) novissies; ratos als que vée lo ressel en que lo volíen tindre sempre al seu costat la una o l'atra de aquelles dos tendres amigues.
Va tocá un matí les sis lo rellonge del poble; y mentres la comunidat estáe al coro, va eixí vestit de dona y en un feix lo traje de home del bras, y van plorá al cap de uns minuts la seua aussensia totes les mares, espessialmén les dos que tan lo volíen y tan se regaláen en ell los radés quinse díes. Les simpletes novissies ploráen, pero se van consolá después en la esperansa de eixí a la libertat del siglo.
Va quedá viuda la comunidat; als claustres reinabe lo silensio; les parets se cubríen de dol; lo minjadó estáe desganat, y lo coro, picat y enfadat. Van tindre consell aquella nit les dos consabudes mares, van suspirá, van plorá, y van proposá de manali que tornare; pero ya ere tart; s'habíe allargat mol y no sabíen la direcsió que portáe. Van torná a suspirá, van torná a sentí la pena, y al seu cor passáe mol mes de lo que manifestaben, portanles lo sentimén casi a desesperás. Be mo se está, va di sor Mercedes; a la nostra má estáe; ¡y lo vam dixá anassen! ¿Quína nessessidat ñabíe mentres no passare algo mes? Consoleutos ara si podéu, moríu en esta tristesa. Va contestá an aixó la priora en un gran suspiro y dién:
Teniu raó, pero ya no ña remey. Y ere verdat, perque ell encara no habíe caminat dos mil passes cuan se va traure les faldes de dona y se va ficá lo traje, enfotensen per una part de la inossensia de aquelles monges, y sentín per l'atra la falta de repén de la seua acostumbrada veu y compañía, y del amor tan natural y dols de dos angelicals novissies.
¡Beneít sigue Deu, que al final lo gran Pedro Saputo ha trobat qui aplegare los seus fets, los ordenare convenienmén, y separán lo fals de lo verdadé eixecare a la historia acresolada y pura de la seua vida la digna estatua que debíem al seu talento y a les seues virtuts!
¿Qué me donará lo món per este servissi, per este deute comú que pago, tocanme a mí en ves de a consevol atre veí? Pero ¡a cascala lo interés! No vull datra recompensa que sabé, com u sé desde ara, que este llibre se lligirá en gust per agüelos y joves, per sabuts y per ignorans, a les siudats y a les aldees.
¡Oh, cuans bons ratos a les velades de hivern passarán en ell escofanse al foc o al brasé! Pos no vull mes recompensa, com dic; aixó, y aixó sol es lo que me hay proposat. Y pos u dono per conseguit, res mes me se oferix advertí, ni previndre als meus lectós y lectores.
A la vila de Almudévar, a tres legües de la famosa siudat de Huesca, a la carretera de Saragossa, va naixe Pedro Saputo de una huérfana donsella que vivíe sola perque se habíe quedat als quinse añs sense pare ni mare, y ere pobra, no teníe mes bens que una caseta a la carrera del forn de fora, y manteninse en lo ofissi de rentadora y lo de cuinera de totes les bodes y de les grans festes del lloc; a la seua juventut cantáe en molta grassia perque teníe una veu extremada y tocáe lo pandero com una gitana. En estes habilidats may li faltáe lo menesté, y algún regalo y bons passatems. Sempre anáe mol pincha y asseada; no envecháe res, ni a pobres ni a rics; tots la volíen be, y ella no volíe mal a ningú.
pera mes gran notissia de la persona direm que ere espabilada, redona de cara, no fea, pero tampoc guapa, primeta de cara tirán a grossa, desembossada de paraules; pit ple y ubert, discreta, honrada de casta, recatada, en bona fama al poble, y en tot mol afable. En estes virtuts entendre se pot que tindríe mols pretendens, y los va tindre, en efecte, no menos en linea recta que en la linea torsuda, y de tots los gustos y apariensies; pero no se donáe per entesa de la mala intensió de algúns, y agarrán les paraules sempre a la dreta, a tots responíe lo mateix y los despedíe sense ofendrels dién que no volíe casás ni tindre amors. Y aixó que la van marejá mossos mol fanfarrons y valens, y algúns en ajuar y pegujar, que la hagueren convertit en una hidalga. Cuan escomensáe a sé mosseta li va di una gitana en lo romeret a la boca que si se casáe ploraríe moltes llágrimes, fenli una professía en vers que diebe:
Si te cases tindrás home,
llágrimes, pena y doló;
conserta sola lo teu amor
y lo fruit sirá gloriós.
No enteníe lo sentit general de la professía y poessía, pero va entendre mol be y se li va enclavá ben fondo com puncha al alma lo de llágrimes y penes, y ere prou pera que tinguere po: conque se va tapá los oíts a tota proposta de matrimoni per mes que passán lo tems va arribá a cumplí los vin añs de edat, que an aquell siglo casi ere afrenta está soltera.
Antes de que sen acataren al poble, ya teníe una pancha de sis mesos, y encara que teníe gran opinió de honesta no su hagueren cregut si ella no u diu; pero u díe y u afirmáe en tanta naturalidat que van tindre que creureu. Cuan va arribá lo tems va parí un chiquet mol fortot y majo, y preguntanli de quí ere, va di: Per ara meu y de Deu. Y de aquí no la van pugué traure. Una mica se van mosquejá lo justissia y tamé lo siñó retó perque no díe quí ere lo pare del chiquet; pero ella se va mantindre en lo dit y van habé de frená la curiosidat y se va mantindre lo secreto.
Cuan van batechá al chiquet, may un cas com aquell se habíe vist al poble y pareixíe un milagre (que los tems diuen que eren atres diferens dels que corren ara, encara que yo no u crec), dingú se oferíe a sé lo seu padrí; y lo justissia y lo síndic van ajuntá consell general del poble y van di: "honrats veíns de Almudévar: per la veu que ha corregut debéu sabé que la honesta filla pupila o pubilla de Antonio y Juana del forn de fora ha parit casualmén un chiquet, y no té qui lo porto a la pila. Femu a sorts si tos pareix, y dels tres noms que ixquen sen triará un per vots libres de tots.»
- ¡Be, be!, va cridá lo gentío. Y van eixí dos homens y una dona; y passán a votassió, tots menos sis van votá que fore padrina la dona, y que los dos homens y lo síndic la acompañaren. Ere una donsella, y no va faltá qui remugare dién que les donselles no teníen que habés presentat per séu la mare del chiquet y no estáe be que la visitaren. Pero a qui aixó va di, que ere un ricacho en vanidat de hidalgo, lo van mirá mal de reúll y lo van aburrí tot aquell día. Va sé, pos, padrina la donsella, y lo va traure de pila mol contenta; y com ere de una casa acomodada va ñabé gran batech y alifara, que la van doná los acompañans y son pare de la mateixa padrina.
Li van ficá de nom Pedro, y no se va parlá en mols díes de atra cosa al lloc. Cuan la mare va traure al chiquet al públic pareixíe una conda en la formalidat y satisfacsió que mostráe y als dijes y mantilla que li ficáe; y la gen la volíe encara mes que abans. La paráen tots pera mirá al chiquet, y sense sabé per qué se alegráen; y moltes dones, espessialmén les donselles, casi li teníen enveja.
CAT. ESP. PORT. IT. Centauro. (chap. Sentauro. Si Artur Quintana Font es un compost d'home y ase, ¿cóm li direm?)
Centaurea, s. f., lat. centaurea, centaurée.
Centaurea herba es mot amara.
Eluc. de las propr., fol. 205.
La centaurée est herbe fort amère.
De farina de errs e centaurea.
Trad. d'Albucasis, fol. 47.
De farine de gesses et centaurée.
(chap. De farina de guixes y sentaurea : blavet, pinsell, aciano.)
CAT. Centaura. ESP. PORT. IT. Centaurea (aciano, azulejo, pincel).
Centre, s. m., lat. centrum, centre.
Lo centres terrenals es digz.
Brev. d'amor, fol. 39.
Est appelé le centre terrestre.
Sobr'el centre del uelh... Entorn del sieu centre.
Eluc. de las propr., fol. 15 et 107.
Sur le centre de l'oeil... Autour de son centre.
CAT. ESP. PORT. IT. Centro. (chap. sentro.)
2. Central, adj., lat. centralis, central.
Pupilla... ponh central del uelh.
(chap. Pupila... pun sentral del ull. Se diu la nineta, les ninetes, la nina, les nines; a Mallorca, nina : ESP. Niña. Nin : ESP. niño; chiqueta, chiquet.)
Eluc. de las propr., fol. 36.
Pupille... point central de l'oeil.
CAT. ESP. PORT. Central. IT. Centrale. (chap. sentral.)
3. Excentric, adj., lat. excentricus, excentrique.
Es en un cercle apelat excentric.
Eluc. de las propr., fol. 113.
Est en un cercle appelé excentrique.
CAT. Excentric. ESP. Excéntrico. PORT. IT. Eccentrico. (chap. exéntric.)
Cep, s. m., lat. stipes, souche, cep de vigne.
(chap. Sep, soca, sep de viña.)
Pampol no pot far fruit de si meteixa, sinon tant quant esta en lo cep.
Fragm. de trad. de la Passion.
Pampre ne peut faire fruit de lui-même, sinon en tant qu'il tient au cep.
CAT. Cep. ESP. PORT. Cepa. IT. Ceppo. (chap. Sep, seps, de viña.)
2. Essepar, v., couper, trancher.
Molt es bo essepar non jes los felos, mas las felonias.
Trad. de Bède, fol. 8.
Il est très bon de trancher non point les félons, mais les félonies.
Part. prés. Si hom de Montferrand trobava hom, de noits, en son forfait, crebant sa maizo o son obrador, ni emblant la soa chausa, ni essepant son blat ni sa vinha ni sos arbres.
Charte de Montferrand de 1240.
Si un homme de Montferrand trouvait un homme, de nuit, en son forfait, crevant sa maison ou son atelier, et dérobant sa chose et coupant son blé et sa vigne et ses arbres.
ANC. FR. Remese de vigne cépée.
G. Guiart, t. II, p. 54.
ESP. Encepar. (: descepar, arrancar.)
Cep, Sep, s. m., lat. cippus, ceps, entraves, liens.
En grillons, o en ceps, o en cadenas.
V. et Vert., fol. 49.
En grilles, ou en entraves, ou en chaînes.
A mal sers a mestiers seps el pe.
Trad. de Bède, fol. 74.
A mauvais serf a besoin entraves au pied.
CAT. Cep. ESP. PORT. Cepo. IT. Ceppo. (chap. ratera, per a cassá rates o muixons.)
2. Ceptas, s. f. plur., liens.
En las ceptas carnals meton lor devocion.
Lo novel Confort.
Mettent leur dévotion dans les liens charnels.
Cephalic, adj., lat. cephalicus, céphalique, de la tête.
De la vena cephalica, so es a dire, de la vena del cap.
(chap. De la vena sefálica, aixó es (a di), de la vena del cap.)
Eluc. de las propr., fol. 80.
De la veine céphalique, c'est-à-dire, de la veine de la tête.
Subst. Aquesta ventosa es en loc de fleubotomia de la cephalica... Fleubotoma la cephalica. Trad. d'Albucasis, fol. 54 et 41.
Cette ventouse est en lieu de saignée de la céphalique...
Saigne la céphalique.
Per la malautia dita cephalica.
Eluc. de las propr., fol. 47.
Pour la maladie dite céphalique.
ESP. Cefálico. PORT. Cephalico. IT. Cefalico.
(chap. sefálic, del cap; griego εν: dins, y κεφαλή, kefalé, cap o calibossia.)
2. Cephalea, s. f., lat. cephalea, céphalée, migraine.
Dolor de cap apelam cephalea... Dolor de cap en la malautia apelada cephalea. Eluc. de las propr., fol. 79.
Nous appelons céphalée la douleur de tête... Douleur de tête en la maladie appelée céphalée.
PORT. Cephalea. (ESP. Cefalea, migraña. Chap. Mal de cap, migraña.)
3. Cenophali, s. m., cénophale, tête vide.
Algus homes so ditz cenophalis qui no parlo, mas crido layram.
(chap. literal: Alguns homens son dits senofalis que no parlen, pero criden lladrán. Ne conec algún, catalanistes sobre tot.)
Eluc. de las propr., fol. 33.
Quelques hommes qui ne parlent pas, mais crient en aboyant, sont dits cénophales.
4. Acephali, s. m., lat. acephalus, acéphale.
Autres so ses cap, per que so ditz acephalis.
Eluc. de las propr., fol. 250.
D'autres sont sans tête, c'est pourquoi ils sont dits acéphales.
Alcunas gens que son dichas acephali.
Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 6.
Quelques nations qui sont dites acéphales.
CAT. ESP. (acéfalo) PORT. IT. Acefalo.
Cera, s. f., lat. cera, cire.
Cera es fetz de mel. Eluc. de las propr., fol. 273.
La cire est la lie du miel.
E n' art lums de cera e d'oli.
Arnaud Daniel: Ab guay.
Et j'en brûle lumières de cire et d'huile.
Que triet del mel la cera.
Marcabrus: Dirai vos.
Qui tria la cire du miel.
CAT. ESP. PORT. IT. Cera. (chap. sera. Verbo enserá.)
2. Ciri, s. m., lat. cereus, cierge.
E ciris e candelas per metre als candeliers.
Guillaume de Tudela.
Et cierges et chandelles pour mettre aux chandeliers.
Mas Floripar trames un ciri alumnar...
Un ciri tenc davant que fort reluzic clar.
Roman de Fierabras, v. 2077 et 2080.
Mais Floripar envoya allumer un cierge... Tint au devant un cierge qui brillait très clair.
La benedictio del ciry pascal.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 84.
La bénédiction du cierge pascal.
CAT. Ciri. ESP. PORT. Cirio. IT. Cero. (chap. siri, pl. Siris. Lo siri pascual que portabe Javier, “Pascualet”, un dels tres fills de Pascual, a Pascua de Ressurecsió pesabe tan com los collons de mon yayo, que los van pesá en romana.)
3. Cere, adj., qui est de cire.
Es grassa et liza, egalment cerea si mollifica.
Eluc. de las propr., fol. 201.
Est grasse et lisse, se mollifie comme de cire.
4. Cirarar, v., écrire sur des tablettes de cire.
Fassa m de sa carta raire,
Qu'ieu no vuelh pus portar lo fais;
Fassa 'l autruy cirarar.
G. Azemar: Be m'agr'ops.
Qu'elle me fasse rayer de ses papiers, vu que je ne veux plus porter le faix; qu'elle fasse écrire un autre sur les tablettes.
5. Encerar, v., lat. incerare, cirer, enduire de cire.
CAT. ESP. PORT. Encerar. IT. Incerare. (chap. enserá: ensero, enseres, ensere, enserem o enseram, enseréu o enseráu, enseren. Kárate kid: ficá – doná - sera, pulí sera.)
6. Ceremonia, Cerimonia, s. f., lat. cerimonia, cérémonie.
De ceras prendon nom cerimonias, car ceris antiquament hom ofria.
(chap. literal: De les seres prenen nom les seremonies, ya que seres antigamén se oferíen, hom oferíe; milló mirá https://etimologias.dechile.net/?ceremonia o datres fons de informassió).
Eluc. de las propr., fol. 273.
Les cérémonies prennent nom de cires, car anciennement on offrait des cierges.
Ha teissut varias ceremonias. Doctrine des Vaudois.
A établi diverses cérémonies.
CAT. ESP. PORT. IT. Ceremonia. (chap. seremonia, seremonies.)
Cerastes, s. m., lat. cerastes, céraste, sorte de serpent.
Morsura de cerastes, qui es serpent cornuda.
(chap. Mossegada de cerastes, que es serp cornuda.)
Eluc. de las propr., fol. 228.
Morsure de céraste, qui est serpent cornu.
ESP. Cerastes. PORT. Cerasta. IT. Ceraste.
Cerauni, s. m., aérolithe.
Cerauni peyra es... catz de la nivol algunas vetz ab toneyre.
(chap. Cerauni pedra es... cau del núgol algunes vegades en trons.)
Eluc. de las propr., fol. 186.
Aérolithe est une pierre... elle tombe de la nue quelquefois avec tonnerre.
IT. Cerauno.
Cercle, Sercle, Selcle, s. m., lat. circulus, cercle.
Semblant a cercle de fer. Trad. d'Albucasis, fol. 9.
(chap. Paregut, que s'assemelle a un sírcul de ferro.)
Ressemblant à un cercle de fer.
E cercles per tonelhs aptar.
Eluc. de las propr., fol. 222.
Et cercles pour apprêter les tonneaux.
Per lo cercle qui torna de viro.
Mathieu de Quercy: Tant suy.
Par le cercle qui tourne à l'entour.
E per quatre sercles salhir.
Giraud de Calanson: Fadet.
Et sauter à travers quatre cercles.
Dec li tan gran colp que la maytat del selcle delh elme li 'n va devalhar.
Philomena.
Lui donna si grand coup que la moitié du cercle du heaume lui en va tomber.
Us cercle dihs zodiacus,
Lo cal cercle revironan,
Complis lo soleil cascun an.
Brev. d'amor, fol. 26.
Un cercle dit zodiaque, lequel cercle le soleil accomplit chaque an, en tournant un tour.
2. Celclar, v., lat. circulare, cercler, environner.
Hom celcla e referish los tonels.
Leys d'amors, fol. 130.
On cercle et refrappe les tonneaux.
ANC. CAT. ESP. PORT. Cercar. IT. Cerchiare. (chap. roglá: roglo, rogles, rogle, roglem o roglam, rogléu o rogláu, roglen; voltá: volto, voltes, volte, voltem o voltam, voltéu o voltáu, volten. Sirculá no es fé sirculs, sino conduí.)
3. Recercelar, v., friser, recoquiller.
Part. pas.
Las mamellas petitas e 'l pel recercelat.
Roman de Fierabras, v. 4930.
Les mamelles petites et le poil frisé.
ANC. FR. La keue avoit recercelée.
Roman du comte de Poitiers, v. 673.
Blonde ot le poil menu, recercelé.
Trouvère Anonyme, Ms. 1989, chans. 66 bis.
4. Circuit, s. m., lat. circuitus, circuit, cercle.
Es apelat an, quar an vol dire circuit, et el es un circuit.
Eluc. de las propr., fol. 121.
Il est appelé an, car an veut dire circuit, et il est un cercle.
(chap. La sernalla, les sernalles son les fruites del grévol.)
Cerot, s. m., lat. ceratum, cérat.
Cura aquel am cerotz... En cerot que sia fayt am oli rosat.
Trad. d'Albucasis, fol. 5 et 15.
Soigne celui-là avec cérats... En cérat qui soit fait avec huile rosat.
CAT. Cerot. ESP. Cerato. PORT. Ceroto. IT. Cerotto. (chap. Pega grega, que se fa aná per a empeltá.)
(N. E. Preparado farmacéutico que tiene por base una mezcla de cera y aceite, y se diferencia del ungüento en no contener resinas. Cerato de Galeno: 1. m. Cerato simple con agua de rosas. Cerato simple:
(chap. ¿Deu hom tindre sels de la seua dona? Sert que sí.
Doit-on avoir jalousie de sa femme? Certes, oui.
ANC. ESP. Dubdar podríamos certas, si debiessemos dubdar. (N. E. podríamos no lleva tilde en el original. Dudar podríamos ciertamente, si debiésemos dudar.)
Loores de Nuestra Señora, cop. 135.
CAT. Certes.
5. Certanza, s. f., certitude.
Qu'estiers ai certanza
Qu'en aurai pen' eternal.
B. Zorgi: Jesu Crist.
Qu'autrement j'ai certitude que j'en aurai peine éternelle.
ANC. FR.
Avons eu sur ce acertance desdites choses.
Cout. du Berry, p. 115. Gloss. de Sainte-Palaye, col. 110.
ANC. CAT. IT. Certanza.
6. Certeza, s. f., certitude.
E aysso es certeza.
Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.
Et cela est certitude.
CAT. Certesa. ESP. PORT. Certeza. IT. Certezza. (chap. sertesa.)
7. Certanetat, s. f., certitude.
Li Breto no saubro nenguna certanetat de sa mort ni de sa vida.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 61.
Les Bretons ne surent aucune certitude de sa mort ni de sa vie.
Sab d'aysso... certanetat.
Eluc. de las propr., fol. 12.
Il sait de ceci... certitude.
CAT. Certenitat. ANC. ESP. Certanedad.
8. Sertetut, s. f., lat. certitudo, certitude.
Entro que estias sobre sertetut.
Trad. d'Albucasis, fol. 67.
Jusqu'à ce que vous soyez sur la certitude.
CAT. Certitut. ESP. Certidumbre. IT. Certitudine.
9. Cerciorar, v., lat. certiorare, assurer, certifier.
Part. prés. Li dig ciutada asserens se communa aver autreiat de fag.
Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. XVIII, fol. 86.
Lesdits citoyens prétendant soi avoir octroyé commune de fait.
ANC. CAT. Asserir. IT. Asserire.
Cerulenc, adj., lat. coeruleum, bleu, bleuâtre, azuré, d'azur.
La mar cerulenca, so es a dire, de color negra declinant a verdor.
Ab uelhs cerulencs. Eluc. de las prop., fol. 153 et 259.
La mer bleuâtre, c'est-à-dire, de couleur noire inclinant à verdure.
Avec yeux bleus.
Ceruza, s. f., lat. cerussa, céruse.
Ceruza si fa de platas de plum, per vapor de vinagre.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Céruse se fait de lames de plomb, par vapeur de vinaigre.
Pren un quartero de cerusa, e destrempa la ab oli d'olivas.
Coll. de recettes de Médecine en prov.
Prends un quarteron de céruse, et détrempe-la avec huile d'olives.
ESP. Cerusa. IT. Cerussa.
Cerv, Cer, s. m., lat. cervus, cerf.
Sauta un cervs de dins d'un bruelh. V. de S. Honorat.
Un cerf saute du dedans d'un taillis.
Aissi col cers que, quant a faich son cors,
Torna morir al crit dels cassadors.
Richard de Barbezieux: Atressi com.
Ainsi que le cerf qui, quand il a fait sa course, retourne mourir au cri des chasseurs.
ANC. FR. En vint saillant plus tost que cers.
Roman de Rou, v. 13397.
CAT. Cervo. ESP. (chap.) Ciervo. PORT. IT. Cervo.
2. Cervia, s. f., lat. cerva, biche.
Diptamni... cervias, quan so sagitadas, la quero.
(chap. Gitam... les cierves, cuan están assaetades, lo requerixen, busquen.)
Eluc. de las propr., fol. 206.
Dictame... les biches le cherchent, quand elles sont blessées d'une flèche.
ANC. FR. Une cerve apparut devant eulz soudainement.
Passèrent tout outre par où la cerve avoit passé.
Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 174.
CAT. Cerva. ESP. (chap.) Cierva. PORT. Cerva. IT. Cervia.
3. Servios, s. m., petit cerf, faon.
Cers e cabrols e servios.
Roman de Jaufre, fol. 5.
Cerfs et chevreuils et faons.
4. Cerviat, s. m., petit cerf.
Quan han corns... so pauc, cum de cerviat, corbs en reyre.
Eluc. de las propr., fol. 260.
Quand ils ont des cornes... elles sont petites, comme celles de petit cerf, courbes en arrière.
ESP. Cervato. IT. Cerviatto.
5. Cervin, adj., lat. cervinus, de cerf.
Cuich ab cerusa o mezolha cervina. Eluc. de las propr., fol. 187.
Cuit avec céruse ou moelle de cerf.
ESP. IT. Cervino.
6. Servier, adj., lat. cervarius, cervier.
Mays qui avia huelhs trespassans coma loba servieyra, qui pot vezer otra una paret. V. et Vert., fol. 31.
Mais qui avait yeux perçants comme louve cervière, qui peut voir à travers une muraille.
ESP. PORT. Cerval. IT. Cerviere.
Cerveza, s. f., lat. cervizia, cervoise (bière).
Cum cerveza de gras. Eluc. de las propr., fol. 271.
(chap. Com servesa de grans.)
Comme cervoise de grains.
CAT. Cerveza. ESP. Cervesa. (CAT y ESP intercambiados) PORT. Cerveja. IT. Cervogia (birra). (chap. servesa, serveses; serveseta, servesetes; servesería, serveseríes. A Alemania ne bec de blat, com la Mönchshof : Moncho, Weizen, Weißbier, Weissbier, pero la mayoría de sibada, Gersten, Pils, Pilsen.)
Cerviz, Servitz, s. f., lat. cervix, cervelle, cerveau.
E trencha lhi la chara e la cerviz.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 69.
Et lui coupe la face et la cervelle.
Tristicia de cor afebliz la cerviz.
Trad. de Bède, fol. 69.
Tristesse de coeur affaiblit le cerveau.
- Tête.
E pendutz fos aut per la servitz.
Rambaud d'Orange: Braus chans.
Et fut pendu haut par la tête.
Fig. Aquest popol es de dura servit... Los filhs d'Israel son de dura servit.
Hist. abr. de la Bible, fol, 32 et 33.
Ce peuple est de dure cervelle... Les fils d'Israël sont de dure cervelle.
ANC. FR. L'elme li fent et le cervis.
Roman de Partonopeus, p. 75.
ESP. PORT. Cerviz. IT. Cervice. (chap. servís, servell)
1. Cervigual, s. m., nuque, crâne.
E det li tal
D'una massa el cervigual,
Que 'l cervel li vay escampar.
(chap. Y li va fotre tal massolada al cap, que lo servell li va escampá.)
Brev. d'amor, fol. 97.
Et lui donna tel coup d'une masse sur le crâne, qu'il lui va répandre la cervelle.
… Debrisan li elme e'l capmalh e 'l nazal,
E testas e maichelas e bratz e cervigal.
Guillaume de Tudela.
Se brisent les heaumes et les camails et les nazals, et têtes et mâchoires et bras et crânes.
ANC. ESP. Diol con la espada por mediol cervigal.
Poema de Alexandro, cop. 504.
3. Cervel, Servel, s. m., lat. cerebrum, cervelle, cerveau.
Que sus el cap li farai bart
De cervelh mesclat ab malha.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Que je lui ferai sur la tête avec le mail une marque mêlée de cervelle.
El cor li te sa e 'l servel.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Lui tient le coeur sain et le cerveau.
ANC. FR. Et je lui donnai du havel
Si durement, que le cervel
Li fis espandre par la voie.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 470.
Grant duel m'avez mis el cervel.
Roman du Renart, t. III, p. 321.
CAT. Cervell. IT. Cervello. (ESP. Cerebro, cerebelo.) (chap. servell)
4. Cervella, Servela, s. f., cervelle.
De Rollan son nebot espandrai la cervela.
Roman de Fierabras, v. 129.
Je répandrai la cervelle de son neveu Roland.
Que las forbidas alamellas
Lur meton ins en las cervellas.
V. de S. Honorat.
Qu'ils leur mettent les épées fourbies dans les cervelles.
Fig. Be us trebalha 'l servela.
T. du cousin d'Elias et d'Elias: N Elias.
La cervelle vous tourmente bien.
5. Esservelar, Esherbelar, v., écerveler, ôter la cervelle, briser la cervelle.
Sostamen esherbela sa presa.
Eluc. de las propr., fol. 141.
Ote subtilement la cervelle à sa proie.
Part. pas. fig.
D'omes trobi fols et esservelatz. (N. E. Igual fue a Cataluña; abundan.)
B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.
Je trouve des hommes fous et écervelés.
ANC. FR. Un autre cop li a doné
Que trestot l'a escervelé.
Roman du Renart, t. III, p. 272.
L'altre od s'espée escervela.
Roman de Rou, v. 1362.
ANC. CAT. Ecervellar. IT. Scervellare. (ESP. Descerebrar.)
6. Eservigar, v., devenir lunatique.
La turquesa, segon que par,
Garda caval d'eservigar.
Brev. d'amor, fol. 39.
(chap. La turquesa, segons pareix, guarde al caball de desservellás.)
La turquoise, selon qu'il paraît, préserve le cheval de devenir lunatique.
7. Decervelar, v., écerveler.
Part. pas. Fo am una pergua decervelatz.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 10.
Il fut écervelé avec une perche.
IT. Dicervellare. (chap. desservellá: desservello, desservelles, desservelle, desservellem o desservellam, desservelléu o desservelláu, desservellen; adj. desservellat com Manel Riu Fillat, desservellada, desservellats, desservellades. Només cal lligí un .cat per a trobán uns cuans, unes cuantes.)