Mostrando las entradas para la consulta li oferíe ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta li oferíe ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit.
Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut.

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua.

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot.

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro J. Bel Caldú).


Original en castellá:

Capítulo X.

Concluye el registro de novias. Y es lo mejor de todo.


Miró la lista, y le faltaban cinco o seis pueblos. En el primero le obsequiaron teniéndole enclavado a dos mesas de juego desde el alba hasta la noche. Moríase de asco y de enfado; y sin decir nada a las muchachas, que eran dos, la una joven y no maleja, y la otra atrevida de edad y talla, y aunque con opinión de buena moza, luz sin calor por demasiada nuestra, pasó adelante.

En el segundo pueblo conoció la persona más extravagante que vio en su vida; y le recibieron poco menos que con desaire teniéndole por un aventurero, hasta que presentó la carta de su padre, en la cual sólo decía al dueño de la casa que su hijo don Pedro pasaba a visitar algunos amigos, y que si algo se le ofrecía le hiciesen la cortesía de recibirle. Entonces todo mudó, y pasaron al extremo contrario. Era el escribano de quien le habló Morfina, hombre rico, de genio irregular, tan pronto arrebatado, tan pronto remiso y como insensible; raquítico, o más bien un poco jorobado, piernas largas, cuerpo corto y encogido, lo que fue causa que le llamasen Curruquis; ojos salidos, rostro pequeño, boca rasgada, cuello dudoso, pecho levantado y propenso a doble giba; hablador sempiterno, y más claro y llano que la pobreza en camisa. Así que vio la carta de don Alfonso dijo: - Ya yo conozco a vuestro señor padre y he oído la historia de vuesa merced, y me alegro mucho y celebro tener en mi casa al gran Pedro Saputo, agora don Pedro López de Lúsera, hijo de un tal caballero como don Alfonso López de Lúsera. Del sabio nace el sabio, que lo es también, aunque no tanto, el caballero don Alfonso López de Lúsera; y tal vez de hombres pequeños nacen hombres grandes, aunque grande es también don Alfonso López de Lúsera; y aún he visto nacer de grandes pequeños, aunque aquí todo ha mejorado y subido punto del uno al otro. ¿Porque comparado con vos, qué es ya vuestro padre por más que sea don Alfonso López de Lúsera? Seáis muy bien venido. Sabed que esta casa toda es vuestra con dominio propio y absoluto; me basta saber que sois el hombre más grande de España y de Aragón y todo. Y más agora con el nuevo nombre que lleváis, no digo nada, con el ser que sois nada menos que hijo del caballero don Alfonso López de Lúsera, la flor y la nata de los caballeros aragoneses de más alta alcurnia. Pero vamos claros: ¿venís a ver a mi hija Pepita? Hallábase ella delante, y respondió Pedro Saputo: - Yo vengo a haceros una visita, y confieso que no me pesa de ver a esa señora Pepita, vuestra hija, pues su presencia no es para espantar a nadie. - Yo lo creo, ¡cuerno!, dijo el escribano; ahí la tenéis, miradla; y luego, ¿eh?, lo que yo le pondré en el delantal, que señor mío, si quiero, será la friolera de seis mil escudos en moneda limpia y enjuta. ¿Os parece poco señor don Pedro?, no reñiremos: sean siete mil. ¿Todavía no estáis contento? Pues, ocho mil, y cerremos. ¿Qué queréis, amigo? Un hijo y dos hijas me dio el de arriba; el hijo se me lo llevó y quedaron ellas; la mayor me la casaron hace cuatro años, y le hice heredera con condición que no me pusiese los pies en casa hasta que me sacasen ésta. ¿Me entiende vuesa merced? Pues digo, vuestra presencia es gallarda; vive Dios que sois galán y bien hecho. Mira, Pepita, mira; esto es cosa buena. Pues de vuestra familia... Vamos, es mucha honra para mí emparentar con don Alfonso López de Lúsera; con una casa tan ilustre; aunque también la mía es antigua. Eh, volved la vista; ésas son mis armas: sí, señor, las armas de los Jordanes. Porque yo soy Jordán por parte de madre, y Almanzor por parte de padre. Los Almanzores (vea vuesa merced sus armas, son las de ese cuartel) fueron por lo menos generalísimos de los moros; digo, capitanes cristianos, pero muy famosos, que vencieron a generalísimos de los moros, y de algún tope que les dieron tomaron su nombre por apellido. Pues los Jordanes, saque vuesa merced la cuenta; en la Tierra Santa de un toqueo mataron lo menos trescientos mil mahometanos, que si agora vinieran a España nos ponían a freír el alma. De modo, amigo mío, que si vos sois noble, mi hija ya lo veis; y podemos decir que pari dignamur stemmate. ¿Entendéis el latín? - Sí, señor. - Es que si no, os diría que eso quiere decir que en linaje somos iguales. Vamos al negocio. Pepita, el señor, como acabas de oír es celebérrimo y nunca bien ponderadosapientissimus sapientum Pedro Saputo, y además hijo de aquel gran caballero que has oído nombrar, don Alfonso López de Lúsera; y viene a verte. Si tú le gustas a él, y él te gusta a ti, cuenta hecha y al nudo ciego; ocho mil por agora del primer empujón, dos mil más para el aniversario de tu boda, y mil por cada nieto que me deis mientras viva. Conque miraos bien, tanteaos de amor, conoceos por dentro y por fuera y enamoraos como locos. Yo me voy a N. (un lugarcito que distaba legua y media) a hacer una escritura; son las nueve de la mañana y volveré a comer, o no volveré; es decir, que a la hora, ¡Jesús!, y la cuchara al plato. Adiós. Y diciendo esto se levanta, coge unos papeles y el tintero, el sombrero y la capa, vuelve a decir adiós, cierra la puerta con llave, quita la llave y se va dejando a los dos encerrados en el cuarto. - ¡Padre!, ¡padre!, gritó la muchacha. - Soy sordo, soy sordo, respondió él; y llamó a su mujer y le dijo: ahí quedan los pájaros; la llave yo me la llevo; cuidado que nadie los incomode. Hasta la vuelta.

Y se quedaron los dos mirándose del uno al otro; él, admirado y sonriéndose; ella, un poco avergonzada y encendida de color, pareciendo casi hermosa con este realce; pero uno y otro se resignaron. Preguntóle Pedro Saputo si su padre había hecho aquello alguna otra vez, y dijo que hacía un año lo hizo con un rústico labrador, que luego (añadió) porque no supo hablarme una palabra en más de hora y media que nos tuvo en este mismo cuarto, le despidió con desabrimiento y bochorno, diciéndole que no quería un gaznápiro y majadero para yerno. - Y ahora, preguntó Pedro Saputo, ¿cuánto pensáis que tardará en abrirnos? - Lo menos cuatro horas, dijo la muchacha, porque tres de ir y venir, que nunca hace correr la mula, y una más allá o más para despachar la diligencia que lleva. ¿Le parece a vuesa merced mucho? - ¿A mí, Pepita?, respondió él; que pareden la puerta si quieren, y hasta que yo los llame. - Pensaba, dijo ella. En esto llamó la madre a la puerta y dijo: - ¡Mira, hija, dile a ese caballero que tenga paciencia; yo lo siento mucho, pero como tu padre es así... Cómo ha de ser; entretened el tiempo lo mejor que podáis; alegra, hija mía, alegra a don Pedro; yo andaré en gobernar la comida con la moza (criada). - Muy bien, señora, muy bien, contestó Pedro Saputo; vuestra Pepita es amable, y no me parecerá largo el tiempo que dure esta penitencia. - Mejor, caballero, mejor, respondió la buena de la madre; con que adiós y no tiene remedio. Ella se fue a la cocina, y ellos se entraron en el despacho del padre.

Pues señor, dijo entre sí Pedro Saputo; en esta casa todos son locos; buen remate llevo. Pero la muchacha no es fea ni melindrosa; pecho al agua. Llevaba acaso un lapicero encima, pues los colores estaban en la maleta, como se supone, y se puso a hacer su retrato. Sacóle muy parecido, y la muchacha quedó sumamente complacida; y dieron las once. Después dieron las doce, luego la una, y al fin las dos; él, hombre de mundo, ella tentada de la risa, y el padre no venía. Dan las tres, y en este mismo punto le oyeron en la escalera que subía repitiendo la declaración de una mujer que había herido a su suegro, y decía, como hablando consigo mismo, pero en voz alta y sonora; y dijo la sujeto, que lo había hecho por hacelle entender su razón, por cuanto tenía oído que no hay ejemplar que ningún sordo haya dejado de oír dándole un buen tenazazo en las espinillas... ¡Ja- ja- ja! Y soltó una gran carcajada. Llegó así al cuarto, y les abrió la puerta, mostrándose incomodado y casi furioso porque no habían comido. - Pues señor padre, dijo la muchacha; si teníades vos la llave, ¿cómo habíamos de salir? - Es verdad, dijo él, riéndose, no me acordaba. ¿Y cómo ha ido, hija? - Muy bien, padre, respondió ella. - Supongo, dijo, que don Pedro no es el brutis y mastuerzo del año pasado; aquel páparo, aquel antropófago de Junzamo. Púsose ella colorada, y continuó el padre: buenas nuevas, bonísimas, ¿conque os habéis gustado? Me alegro. - Mirad lo que ha hecho don Pedro, dijo la muchacha; y le enseñó el retrato. Dio un salto el escribano, y dijo: - Diez mil el primer día, y en lo demás lo dicho. Mira, Pepita... ¡Voto a quien!... el primer nieto que me deis quiero que se llame don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor de los... Sí, sí, así se ha de llamar. Ya veis, amigo, que esto de Jordán de Jerusalén hace más bombo y trueno que eso otro de vuestra familia. Vamos, vamos a comer.

Comieron, y no cesando el escribano de ponderar el talento y habilidades de su hija, y de añadir nietos y miles de escudos al dote, y de matar infieles y moros con los Jordanes y Almanzores, se levantó Pedro Saputo, cansado y diciendo que aún iba a pasar al pueblo de... Lo mismo fue oír esto el escribano se echó a reír y dijo: - ¿Pensáis que tendréis mala cama? Y se disparó como una saeta escalera abajo, cerró la puerta de la calle con llave y todos sus cerrojos, y volvió a subir diciendo: conmigo está (enseñando la llave); yo tengo que extender dos escrituras y un testamento, y mi hija no ha de estar sola, porque su madre en poniéndose el sol se pone también, que está un poco delicada y se mete entre las mantas. Conque echad la cuenta, y el sol mirad cómo nos entra. Y con el mismo donaire les dio la espalda metiéndose en su escribanía, y retirándose también muy pronto la madre. La hija le enseñó la casa: la despensa, los graneros, la bodega, los corrales, y hasta las nueve, que tomaron una cena ligera, hubo de dar, bien que sin pesadumbre, conversación y entretenimiento a la muchacha.

Por la mañana no le dejaron ir; comió allí; pero desde la mesa, y aun casi riñendo con el padre y la hija, que no se tomaba ya menos libertad se despidió y montó a caballo, riéndose todo el camino a solas, como hombre que se le ha vuelto el juicio, del carácter de las tres originalísimas personas de aquella casa. Fue la última que visitó, porque deseaba concluir y volver a ver a sus padres.

Llegó y en ocho días no acabaron de reírse del humor y genio del escribano. Juanita y su madre casi enfermaron de tanto reír; el padre le preguntaba muchas veces: - Pero, hijo, ¿es posible que eso ha pasado así como nos lo cuentas? Y se reía también y tornaba a la misma admiración y pregunta. Avisaron a Paulina que Pedro había traído un registro de novias y entre todos habían de elegirle esposa; vino y cuando oyó esta relación, se rió tanto que se le caía a chorros la leche de los pechos y decía a Juanita: - Por Dios, amiga, tenme que me muero; siento no ser hombre para ir a pretender a esa muchacha y ver si me encerraban con ella. Cuéntalo, cuéntalo otra vez; dinos el gesto del escribano Curruquis y la traza de su hija, y lo que hicisteis con ella, que no sería sólo el retrato en tantas horas, algo te dejas; no nos lo dices todo. Y sin duda se dejaba algo, quizá lo más, si no es malicia pensarlo.

En muchos días sólo con mirarse de unos a otros estallaba la risa; y a toda ocasión, y aun sin ella, repetían las palabras del escribano y le remedaban. Porque aunque también gustaron mucho otras aventuras que le sucedieron, pero ésta fue la más celebrada y reída. Y lo podía ser, porque en verdad sólo un burlador de jiboso o un loco rematado pudiera poner los yernos a la prueba que él los ponía. Con todo yo sé de un abogado de cierto reino de España, cuyos hijos viven aún, que intimó otra mucho más abreviada y fuerte a un pretendiente que fue a pedille una hija. Y era, como digo, un abogado, todo un abogado.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 9. De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.

Capítul IX.

De aon ve la dita: La justissia de Almudévar.

De aon ve la dita: La justissia de Almudévar.


Mol al seu gust vivíe Pedro Saputo an aquell tems, volgut de tots, requerit, buscat, cridat y selebrat, próspero (com Bufa al ull, Bofarull) y ric, mes be per la seua modestia y filossofía que per les riqueses, encara que ya ere tal lo seu estat, que sa mare lluñ de serví a datres ere ella servida, pos teníe criades y se veíe estimada y respetada al poble per lo seu fill, y per nella mateixa tamé, que sabíe tratá en los grans y en los minuts sense adulá an aquells ni afoná als atres. Pedro Saputo estudiabe, cassabe, y donáe los ratos libres a les seues dos enamorades Rosa y Eulalia, que en les lecsions y trate de un home com ell habíen millorat mol lo seu bo natural, y reflejaben la seua amabilidat y la seua grandesa de ánimo, discretes, enteses, ben parlades y naturals, en tot amabilíssimes. Al poble y casa de don Severo pesse a la carta y amor de Morfina y de la promesa a son pare no pensabe anáy tan pronte per raons que ell teníe y que al seu tems declarará a qui correspongue. Y no va dixá de sentí esta contradicsió de la sort, perque encara no van passá dos mesos, cuan va sabé que habíe mort don Severo; y ni en este motiu se va atreví a aná a vore a Morfina. La sala en aixó ya no se pintaríe; y se quedaríe al seu puesto. Ixíe a pintá per alguns pobles; encara que sén totes obres de poca monta, eren les aussensies curtes y servíen sol pera renová lo gust de aquella dolsíssima vida. Pero va ocurrí al cap de un tems un cas que lo va entristí de gran manera, casi no ne teníe prou en tota la seua filossofía pera no renegá del seu poble, y agarrá a sa mare y anassen a viure a un atre.

Lo ferré un día se va cabrejá en la seua dona perque li habíe portat lo amorsá gelat; y agarrán un ferro ruén que estáe calentanse a la forja lay va embutí per la boca hasta lo garganchó, expirán la infelís al cap de un ratet. Ere lo ferré home mol estrafalari, bossal, may segú y de mol males bromes, perque es de advertí que tot u fée enriénsen. La pobre dona passáe molta pena en ell, si li apetíe fótreli lleña, lay fotíe; si acarissiali lo pel, lay acarissiáe; fela dormí a enterra despullada y sense roba al hivern, la fée dormí o gitás aixina; si li oferíe com per cariño un mosset en la cullera, al tems que obríe la boca lay tiráe a la cara o al pit. Atres vegades agarrabe un gabiñet, y fenla estirás y ficanli lo peu al coll jugabe a degollá al cordé o al gorrino, o acabáe eixecán lo bras dién: quí com Deu. 

Atres li lligabe los brassos al cos y después les cames, y la fée rodá per lo cuarto y alguna vegada per la escala. Pero esta burla que va volé fé en lo ferro de la forja va superá a totes, pos va dixá a la pobre dona sense vida en menos de cuatre minuts.

Lo van prendre inmediatamen, y ficat a la presó en moltes cadenes al coll y grillets als peus, lo van jusgá aquell mateix día y lo van condená a mort; la sentensia la ejecutaríen un atre día. Ya estáe la forca eixecada y tot lo poble a la plassa aguardán la ejecussió; ya lo traíen y portáen al patíbul, cuan puján un del poble baixotet damún dels muscles de un atre poc mes alt, va di:

"¿Qué faréu, fills de Almudévar? ¿Conque enforcaréu o penjaréu al ferré, que sol ne tenim un? Y ¿qué farem después sense ferrero? ¿Quí mos luciará les relles? ¿Quí ferrará les nostres mules desmemoriades? miréu lo que passe. En ves de penjá al ferré que mos fará después muita falta, perque ye sol, enforquem un teixidó que ne tenim set al poble y per un menos o mes no ham de aná sense camisa».

- ¡Té raó!, ¡té raó!, van cridá tots; ¡penjarem a un sastre!, ¡un teixidó!... ¡un sastre!... Y sense mes que esta veu y crit agarren al primé de ells que van topetá per allí, lo porten a la forca, lo pujen y lo penchen, y fiquen en libertat al ferré.

Va sabé aixó Pedro Saputo, que no va volé aná a la ejecussió ni habíe eixit de casa, y va aná corrén a escape a la plassa a vore si podíe impedí aquella animalada injusta; pero va arribá tart perque ya estáe garreján lo infelís del sastre. Se va umplí de horror de tan gran barbaridat, y sen va entorná cap a casa seua mut de paraules y gelat lo cor, pareixenli que lo sel y la terra se habíen cambiat lo puesto.

Per la tarde los va di als prinsipals del poble que van aná a vórel:

- Calléu al menos, siñós; que aixó no se sápigue; que aixó no ixque dels nostres muros; perque, ¿qué se dirá de natres? Si aixó arribe a sabés, y se sabrá, no dudéu que mentres lo món seguixque sen món se sitará y recordará en etern baldón del nom de Almudévar. 

Pero ells se van excusá dién que no van podé convense a la multitut irrassional, ni fes sentí en aquell momén.

Y se va consumá la barbaridat mes gran que van vore los siglos.

Pedro Saputo va sentí tan disgust, que pera distraures va agarrá la espasa y una mula de son padrí y sen va aná a passá uns díes fora.


Original en castellá:

Capítulo IX.

De donde viene el dicho: La justicia de Almudévar.

Muy a su gusto vivía Pedro Saputo en aquel tiempo, querido de todos, buscado, llamado y celebrado, próspero y rico, más bien por su modestia y filosofía que por las riquezas, aunque ya era tal su estado, que su madre lejos de servir a otros era ella servida, pues tenía criadas y se veía estimada y respetada en el pueblo por su hijo, y por ella misma también, que sabía tratar con los grandes y con los pequeños sin adular a aquéllos ni confundir a éstos. Pedro Saputo estudiaba, cazaba, y daba los ratos libres a sus dos enamoradas Rosa y Eulalia, que con las lecciones y trato de un hombre como él habían mejorado mucho su buen natural, y reflejaban su amabilidad y su grandeza de ánimo, discretas, entendidas, bien habladas y naturales en todo amabilísimas. Al pueblo y casa de don Severo a pesar de la carta y amor de Morfina y de la promesa de su padre no pensaba ir tan pronto por razones que se tenía y que a su tiempo declarará a quien corresponda. Y no dejó de sentir esta contradicción de la suerte, porque aún no pasaron dos meses, cuando supo que había muerto don Severo; y ni con este motivo se atrevió a ir a ver a Morfina. Sobre que la sala con esto ya no se pintaría; y permanecería en su lugar. Salía a pintar a algunos pueblos; aunque siendo todas obras de poco momento, eran las ausencias cortas y servían sólo de renovar el gusto de aquella dulcísima vida. Pero ocurrió de ahí a algún tiempo un caso que le afligió en gran manera, no bastando casi toda la filosofía para no maldecir de su pueblo, y coger a su madre e irse a vivir a otro.

El herrero un día se enfureció contra su mujer porque le llevó el almuerzo frío; y tomando un hierro que estaba caldeando en la fragua se lo metió por la boca y la garganta, expirando la infeliz en brevísimo rato. Era el herrero hombre muy estrafalario, bozal, nunca seguro y de muy malas chanzas, porque es de advertir que todo lo hacía riendo. La pobre mujer pasaba mucho trabajo con él porque sin más causa ni motivo que antojársele darle palos, le daba; mesarle los cabellos, se los mesaba; hacerla dormir en el suelo desnuda y sin ropa en invierno, la hacía dormir o acostarse así por lo menos; ofrecerle como por cariño un bocado con la cuchara, se lo ofrecía y al tiempo que abría la boca se lo tiraba a la cara o en el seno. Otras veces cogía un cuchillo, y haciéndola echar y poniéndole el pie en el cuello jugaba a degollar el carnero o el cochino, o concluía levantando el brazo diciendo: quién como Dios. Otras la ataba los brazos al cuerpo y luego las piernas en uno, y la hacía rodar por el cuarto y tal vez por la escalera. Pero esta burla que quiso hacer con el hierro de la fragua superó a todas, pues dejó a la pobre mujer sin vida en menos de cuatro minutos.

Prendiéronle inmediatamente, y puesto en la cárcel con muchas cadenas al cuello y cepos a los pies, le juzgaron aquel mismo día y le condenaron a muerte; cuya sentencia iban a ejecutar otro día. Ya estaba la horca levantada y todo el pueblo en la plaza aguardando la ejecución; ya le sacaban y llevaban al patíbulo, cuando subiendo uno del pueblo a caballo encima de los hombros de otro dijo: «¿Qué is a fer, hijos de Almudévar? ¿Conque esforcaréis a o ferrero que sólo tenemos uno? Y ¿qué faremos después sin ferrero? ¿Quién nos luciará as rellas? ¿Quién ferrará as nuestras mulas? Mirad lo que m'ocurre. En vez de enforcar a o ferrero que nos fará después muita falta, porque ye solo, enforquemos un teisidor que en tenemos siete en o lugar e por uno menos o más no hemos d'ir sin camisa». - ¡Tiene razón!, ¡tiene razón!, gritaron todos; ¡enforcar un teisidor!, ¡un teisidor!... ¡un teisidor!... Y sin más que esta voz y grito cogen al primero de ellos que toparon por allí, le llevan a la horca, le suben y le ahorcan, y ponen en libertad al herrero.

Supo esto Pedro Saputo, que no quiso ir a la ejecución ni había salido de casa, y fue corriendo a la plaza a ver de impedir aquella atrocidad e injusticia; pero llegó tarde porque ya estaba despachado el infeliz del tejedor. Llenóse de horror de tan grande barbaridad, y se volvió a su casa mudo de palabras y frío del corazón pareciéndole que el cielo y la tierra se habían mudado.

Por la tarde dijo a los principales del pueblo que fueron a verle: - Cállese al menos, señores; que esto no se sepa; que esto no salga de nuestros muros; porque, ¿qué se ha de decir de nosotros? Si esto llega a saberse, y se sabrá, no dudéis que mientras el mundo sea mundo se citará y recordará con eterno baldón del nombre de Almudévar. Mas ellos se excusaron diciendo que no pudieron persuadir a la multitud irracional, ni aun hacerse oír en aquel momento. Y se consumó la barbarie más inicua que vieron los siglos.

Pedro Saputo sintió tanto disgusto, que por distraerse tomó la espada y una mula de su padrino y se fue a pasar unos días fuera.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 8. Ix del convén.

Capítul VIII.

Ix del convén.

Pedro Saputo ix del convén.

Se va corre la veu que sen anáe Geminita, y va ñabé una consternassió general a la comunidat. La coixa, o sigue la organista, va di, que después que la habíe escomensat a desburrá (¡una coixa desrucá a Pedro Saputo!) la fotíen fora del convén pera que aniguere a un atre a lluí la seua habilidat; afegín en lo seu desenfado natural que mes valdríe que se morigueren la mitat de les monges y hasta lo mateix pare confessó a que sen aniguere Geminita. Una agüela de nom sor Bonifacia, que habíe sigut mol viva y conserváe encara la valentía de la seua verda edat, se va presentá a la priora y li va di: ¿Qué feu, mare priora? ¿Cóm dixéu anassen, si es que no la fotéu fora, an ixa pressiosa sagala, cuan la tindríem que conservá com a una reliquia? Desde que está al convén han parat los odios y les riñes que abans ñabíe; perque veénla an ella a totes mo se amansabe lo pit y se templabe la saña. Be sabéu que sor Venancia y sor Tolomea mos teníen fartes y apenades en les seues batalles, y que fa pocs díes están al claustre nou se van enganchá (arrifá) de modo que se van fé fils los vels, y se van agarrá de les toques, y se les van arrencá, y van passá al que yo men dono vergoña de di; y presentanse allí de improvís ixa sagala, o ángel o lo que sigue, que anáe a les seues obligassions, y paranse a mirales com demananles lo pas passífic, se va aturá lo combat com per encán, y sense res mes que di en aquella grassia tan atractiva, en aquell to y veu que derretix les pedres:

¡Ay, siñores, que aixó no su creuríe la gen del siglo de persones tan virtuoses! Se van aplacá y separá, y ara ya se parlen si no com amigues al menos no com enemigues. Miréu per Deu que no fotegáu fora de casa an ixa sagala, perque feu cuenta que aventéu del convén la pau y la alegría.

Y díe be la mare Bonifacia, perque al menos este be sí que lay debíe la comunidat; tal ere l'enchís de les seues paraules, y hasta de la seua sola presensia. Així es que pera tot la buscaben. Geminita u ha dit; Geminita u ha fet; Geminita es; Geminita entre; Geminita ix; Geminita puje; Geminita baixe; Geminita va; Geminita ve.

Y en raó tot, y mes y mol mes que faigueren. Perque si se oferíe a retallá alguna pessa de roba, encara que foren uns cansonsillos de flare, portáe molta ventaja en fassilidat y perfecsió a la mateixa sor Mercedes, que ere la milló estisora de la comunidat; si cusíe, dixáe mols puns atrás a sor Ángeles, que ere tamé la milló agulla del convén; si bordáe, lo seu primor fée ajupís a totes; si vestíe alguna imache, alló ere encantás de vóreu; si contáe cuentos, pera cada un que se sabíen les mes sabudes, ne sabíe Geminita una dotsena. 

Y ¡qué grassiosos!, pero al mateix tems mol dessens, com se supose, no com alguns de Lo Decamerón en chapurriau

¡Cóm no habíen de sentí que sen anare! U sentíen mol, y no va ñabé monja ixos díes que no la abrassare, que no la besare, que no li suplicare, que no li apretare la má, si be diuen que moltes teníen tanta enveja com cariño.

A la coixa, que de un arrebato de espíritu y de una avinguda de amor li va doná un día una dotsena de besos, perque ere de genio fogós, no va tindre per convenién dili la causa per qué sen anáe pareixenli perillós descubrís perque ere malissiosa, y sobre tot fássil y resoluta. Ni creuríe tampoc la seua transformassió, al seu cas ñabíe que dili la verdat o inventá una historia mol calificada que se puguere admití y no portare a sospeches contra cap monja o contra les novissies.

Per fin va arribá lo día; res teníe ya que previndre a les dos sagales; y pera que no malpensaren la priora y sor Mercedes, no va voldre les raderes nits dormí al novissiat, sino a una segona cámara que se comunicabe en la de la priora, intermija en la de la amiga; pero passán tots los ratos libres del día en les seues caríssimes (estimades, encariñades) novissies; ratos als que vée lo ressel en que lo volíen tindre sempre al seu costat la una o l'atra de aquelles dos tendres amigues.

Va tocá un matí les sis lo rellonge del poble; y mentres la comunidat estáe al coro, va eixí vestit de dona y en un feix lo traje de home del bras, y van plorá al cap de uns minuts la seua aussensia totes les mares, espessialmén les dos que tan lo volíen y tan se regaláen en ell los radés quinse díes. Les simpletes novissies ploráen, pero se van consolá después en la esperansa de eixí a la libertat del siglo.

Va quedá viuda la comunidat; als claustres reinabe lo silensio; les parets se cubríen de dol; lo minjadó estáe desganat, y lo coro, picat y enfadat. Van tindre consell aquella nit les dos consabudes mares, van suspirá, van plorá, y van proposá de manali que tornare; pero ya ere tart; s'habíe allargat mol y no sabíen la direcsió que portáe. Van torná a suspirá, van torná a sentí la pena, y al seu cor passáe mol mes de lo que manifestaben, portanles lo sentimén casi a desesperás. Be mo se está, va di sor Mercedes; a la nostra má estáe; ¡y lo vam dixá anassen! ¿Quína nessessidat ñabíe mentres no passare algo mes? Consoleutos ara si podéu, moríu en esta tristesa. Va contestá an aixó la priora en un gran suspiro y dién:

Teniu raó, pero ya no ña remey. Y ere verdat, perque ell encara no habíe caminat dos mil passes cuan se va traure les faldes de dona y se va ficá lo traje, enfotensen per una part de la inossensia de aquelles monges, y sentín per l'atra la falta de repén de la seua acostumbrada veu y compañía, y del amor tan natural y dols de dos angelicals novissies.


Original en castellá:

Capítulo VIII.

Sale del convento.

Divulgóse la voz que se iba Geminita, y hubo una consternación general en la comunidad. La coja, o sea la organista, dijo, que después que la había comenzado a desasnar (¡una coja desasnar a Pedro Saputo!) la echaban del convento para que fuese a otro a lucir su habilidad; añadiendo con su desenfado natural que más valdría se muriesen la mitad de las monjas y aun el mismo padre confesor, que no se fuese Geminita. Una vieja llamada sor Bonifacia, que había sido muy viva y conservaba aún la valentía de su verde edad, se presentó a la priora y le dijo: ¿qué hacéis, madre priora? ¿Cómo dejáis ir, si es que no la echáis, a esa preciosa muchacha, cuando la deberíamos conservar como una reliquia? Desde que está en el convento han cesado los odios y las discordias que antes había; porque en viéndola a ella a todas se nos amansaba el pecho y se templaba la saña. Bien sabéis que sor Venancia y sor Tolomea nos tenían afligidas con sus batallas, y que hace pocos días encontrándose en el claustro nuevo se arrifaron de modo que se hicieron pedazos los velos, y se asieron de las tocas, y se arrancaron, y pasaron a lo que yo me doy vergüenza de decir; y presentándose allí de improviso esa muchacha, o ángel o lo que sea, que iba a sus obligaciones, y parándose a mirallas como pidiéndoles el paso pacífico, cesó el combate como por encanto, y sin más que decilles con aquella su gracia tan atractiva, con aquel tono y voz que derrite las piedras. ¡Ay, señoras, que eso no lo creerían las gentes del siglo de personas tan virtuosas!, se aplacaron y separaron, y agora se hablan ya si no como amigas al menos como enemigas. Mirad por Dios que no echéis de casa a esa muchacha, porque haced cuenta que echáis del convento la paz y la alegría.

Y decía bien la madre Bonifacia, porque a lo menos este bien sí que se lo debía la comunidad; tal era el poder de sus palabras, y aun de su sola presencia. Así es que para todo la buscaban. Geminita lo ha dicho; Geminita lo ha hecho; Geminita es; Geminita entra; Geminita sale; Geminita sube; Geminita baja; Geminita va; Geminita viene. Y con razón todo, y más y mucho más que hicieran. Porque si se ofrecía cortar alguna prenda de ropa, aunque fuesen unos calzoncillos de fraile, llevaba mucha ventaja en facilidad y perfección a la misma sor Mercedes, que era la mejor tijera de la comunidad; si coser, dejaba muchos puntos atrás a sor Ángeles, que era también la mejor aguja del convento; si bordar, su primor hacía encoger a todas; si vestir alguna imagen, aquello era encantarse de verlo; si contar cuentos, para cada uno que sabían las más decidoras, sabía Geminita una docena. Y ¡qué graciosos!, pero al mismo tiempo muy decentes, como se supone. ¡Y no sentirían que se fuese!, lo sentían, y no hubo monja aquellos días que no la abrazase, que no la besase, que no le suplicase, que no le apretase la mano, si bien dicen que en muchas tanto era envidia como cariño.

A la coja, que un arrebato de espíritu y de una avenida de amor le dio un día una docena de besos, porque era de genio fogoso, no tuvo por conveniente decirla la causa por qué se iba pareciéndole peligroso descubrírsele porque era maliciosa, y sobre todo fácil y resoluta. Ni creyera tampoco en su transformación, en cuyo caso había que decirle la verdad o inventar una historia muy calificada que se pudiese admitir y no indujese sospechas contra ninguna monja o contra las novicias.

Por fin llegó el día; nada tenía ya que prevenir a las dos niñas; y para que no maliciasen la priora y sor Mercedes, no quiso las últimas noches dormir en el noviciado sino en una segunda celda que se comunicaba con la de la priora, intermedia con la de la amiga; pero pasando todos los ratos libres del día con sus carísimas novicias; ratos que le cercenaba mucho el recelo con que advirtió le querían tener siempre a su lado la una o la otra de aquellas dos tiernas amigas.

Dio una mañana las seis el reloj del pueblo; y mientras la comunidad estaba en el coro, salió vestido de mujer con su bulto del traje de hombre del brazo, llorando a breves minutos su ausencia todas las madres, especialmente las dos que tanto le querían y tanto se regalaron con él los últimos quince días, pues no fueron menos los que le detuvieron después de tener hecho el vestido. Las simplecillas novicias lloraban por de pronto, mas se consolaron luego con la esperanza de salir a la libertad del siglo. Quedó en fin viuda la comunidad; en los claustros reinaba el silencio; las paredes se cubrían de luto; el refectorio era desabrido, y el coro, molesto y enfadoso. Tuvieron consejo aquella noche las dos consabidas madres, suspiraron, lloraron, y propusieron si le mandarían volver; pero ya era tarde; habríase alongado mucho y no sabían la dirección que llevaba. Tornaron a suspirar, sintieron de nuevo la pena, y en su corazón pasaba mucho más de lo que manifestaban, llevándolas el sentimiento casi a desesperarse. Bien se nos está, dijo sor Mercedes; en nuestra mano estaba; ¡y lo dejamos ir! ¿Qué necesidad había mientras más no sucediese? Consolaos agora si podéis, morid en esta tristeza. Respondió a esto la priora con un gran suspiro y diciendo: Tenéis razón, pero ya no hay remedio. Y era verdad, porque él aún no había andado dos mil pasos cuando se quitó las faldas de mujer y se vistió su traje, riéndose por una parte de la inocencia de aquellas monjas, y sintiendo por otra la falta repentina de su acostumbrada voz y compañía, y del amor tan natural y dulce de dos angelicales novicias.

jueves, 25 de julio de 2024

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo. (+ Índice)

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.

Blogspot de Pedro Saputo

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó / Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.
Disponible a Amazon

¡Beneít sigue Deu, que al final lo gran Pedro Saputo ha trobat qui aplegare los seus fets, los ordenare convenienmén, y separán lo fals de lo verdadé eixecare a la historia acresolada y pura de la seua vida la digna estatua que debíem al seu talento y a les seues virtuts

¿Qué me donará lo món per este servissi, per este deute comú que pago, tocanme a mí en ves de a consevol atre veí? Pero ¡a cascala lo interés! No vull datra recompensa que sabé, com u sé desde ara, que este llibre se lligirá en gust per agüelos y joves, per sabuts y per ignorans, a les siudats y a les aldees. 

¡Oh, cuans bons ratos a les velades de hivern passarán en ell escofanse al foc o al brasé! Pos no vull mes recompensa, com dic; aixó, y aixó sol es lo que me hay proposat. Y pos u dono per conseguit, res mes me se oferix advertí, ni previndre als meus lectós y lectores.

A la vila de Almudévar, a tres legües de la famosa siudat de Huesca, a la carretera de Saragossa, va naixe Pedro Saputo de una huérfana donsella que vivíe sola perque se habíe quedat als quinse añs sense pare ni mare, y ere pobra, no teníe mes bens que una caseta a la carrera del forn de fora, y manteninse en lo ofissi de rentadora y lo de cuinera de totes les bodes y de les grans festes del lloc; a la seua juventut cantáe en molta grassia perque teníe una veu extremada y tocáe lo pandero com una gitana. En estes habilidats may li faltáe lo menesté, y algún regalo y bons passatems. Sempre anáe mol pincha y asseada; no envecháe res, ni a pobres ni a rics; tots la volíen be, y ella no volíe mal a ningú.

pera mes gran notissia de la persona direm que ere espabilada, redona de cara, no fea, pero tampoc guapa, primeta de cara tirán a grossa, desembossada de paraules; pit ple y ubert, discreta, honrada de casta, recatada, en bona fama al poble, y en tot mol afable. En estes virtuts entendre se pot que tindríe mols pretendens, y los va tindre, en efecte, no menos en linea recta que en la linea torsuda, y de tots los gustos y apariensies; pero no se donáe per entesa de la mala intensió de algúns, y agarrán les paraules sempre a la dreta, a tots responíe lo mateix y los despedíe sense ofendrels dién que no volíe casás ni tindre amors. Y aixó que la van marejá mossos mol fanfarrons y valens, y algúns en ajuar y pegujar, que la hagueren convertit en una hidalga. Cuan escomensáe a sé mosseta li va di una gitana en lo romeret a la boca que si se casáe ploraríe moltes llágrimes, fenli una professía en vers que diebe:

Si te cases tindrás home, 

llágrimes, pena y doló;

conserta sola lo teu amor

y lo fruit sirá gloriós.

No enteníe lo sentit general de la professía y poessía, pero va entendre mol be y se li va enclavá ben fondo com puncha al alma lo de llágrimes y penes, y ere prou pera que tinguere po: conque se va tapá los oíts a tota proposta de matrimoni per mes que passán lo tems va arribá a cumplí los vin añs de edat, que an aquell siglo casi ere afrenta está soltera.

Antes de que sen acataren al poble, ya teníe una pancha de sis mesos, y encara que teníe gran opinió de honesta no su hagueren cregut si ella no u diu; pero u díe y u afirmáe en tanta naturalidat que van tindre que creureu. Cuan va arribá lo tems va parí un chiquet mol fortot y majo, y preguntanli de quí ere, va di: Per ara meu y de Deu. Y de aquí no la van pugué traure. Una mica se van mosquejá lo justissia y tamé lo siñó retó perque no díe quí ere lo pare del chiquet; pero ella se va mantindre en lo dit y van habé de frená la curiosidat y se va mantindre lo secreto.

Cuan van batechá al chiquet, may un cas com aquell se habíe vist al poble y pareixíe un milagre (que los tems diuen que eren atres diferens dels que corren ara, encara que yo no u crec), dingú se oferíe a sé lo seu padrí; y lo justissia y lo síndic van ajuntá consell general del poble y van di: "honrats veíns de Almudévar: per la veu que ha corregut debéu sabé que la honesta filla pupila o pubilla de Antonio y Juana del forn de fora ha parit casualmén un chiquet, y no té qui lo porto a la pila. Femu a sorts si tos pareix, y dels tres noms que ixquen sen triará un per vots libres de tots.» 

- ¡Be, be!, va cridá lo gentío. Y van eixí dos homens y una dona; y passán a votassió, tots menos sis van votá que fore padrina la dona, y que los dos homens y lo síndic la acompañaren. Ere una donsella, y no va faltá qui remugare dién que les donselles no teníen que habés presentat per séu la mare del chiquet y no estáe be que la visitaren. Pero a qui aixó va di, que ere un ricacho en vanidat de hidalgo, lo van mirá mal de reúll y lo van aburrí tot aquell día. Va sé, pos, padrina la donsella, y lo va traure de pila mol contenta; y com ere de una casa acomodada va ñabé gran batech y alifara, que la van doná los acompañans y son pare de la mateixa padrina. 

Li van ficá de nom Pedro, y no se va parlá en mols díes de atra cosa al lloc. Cuan la mare va traure al chiquet al públic pareixíe una conda en la formalidat y satisfacsió que mostráe y als dijes y mantilla que li ficáe; y la gen la volíe encara mes que abans. La paráen tots pera mirá al chiquet, y sense sabé per qué se alegráen; y moltes dones, espessialmén les donselles, casi li teníen enveja.

//

Índice (o Index):

Primé llibre:

espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet

com Pedro Saputo se va ficá mol fort

de com Pedro Saputo va aná a escola

de com Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi

com Pedro Saputo adepreníe ofissis en un rato

com Pedro Saputo va adependre música

Humanidat y caridat de Pedro Saputo

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo


Llibre segón:

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món

De lo que li va passá a Huesca

Aventures del camí de Barbastro

Aventures de Barbastro

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils

Pedro Saputo al convén

Se descubrix a les monges

Ix del convén

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna

Pedro Saputo escomense la vida de estudián

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble


Llibre tersé:

Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache

Arribe a Saragossa. Después al seu poble

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España

Una carta anónima. Visita de un caballé

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro

La cova de Santolaria

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo

De la comisió de les tres figues

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá

Del pleite al sol

Llibre cuart:

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo

Relassió del pare de Saputo

Arribe Paulina. Casamén dels pares

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar

Testamén del tío Gil Amor

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea

De la fira de Graus

Seguix lo mateix registre. Morfina

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia

Del natural de Pedro Saputo

Máximes y sentensies de Pedro Saputo


Original en castellá:


Capítulo I.

Nacimiento de Pedro Saputo.


¡Bendito sea Dios, que al fin el gran Pedro Saputo ha encontrado quien recogiese sus hechos, los ordenase convenientemente, y separando lo falso de lo verdadero levantase con la historia acrisolada y pura de su vida la digna estatua que debíamos a su talento y a sus virtudes! ¿Qué me dará el mundo por este servicio, por esta deuda común que pago, no tocándome a mí más que a cualquier otro vecino? Pero ¡maldito sea el interés!, no quiero otra recompensa que saber, como lo sé desde ahora, que este libro se leerá con gusto por viejos y jóvenes, por sabios y por ignorantes, en las ciudades y en las aldeas. ¡Oh, cuántos buenos ratos en las veladas de invierno pasarán con él calentándose a la lumbre o al brasero! Pues no quiero más recompensa, como digo; esto, y esto sólo es lo que me he propuesto. Y pues lo doy por conseguido, nada más se me ofrece advertir, ni prevenir a mis lectores.

En la villa de Almudévar, tres leguas de la famosa ciudad de Huesca, en la carretera de Zaragoza, nació Pedro Saputo de una virgen o doncella que vivía sola porque había quedado de quince años sin padre ni madre, y era pobre, no teniendo más bienes que una casita en la calle del Horno de afuera, y manteniéndose con el oficio de lavandera y el de cocinera de todas las bodas y de las grandes fiestas del lugar; en su juventud cantaba con mucha gracia porque tenía una voz extremada y tocaba el pandero como una gitana. Con estas habilidades nunca le faltaba lo necesario, y algún regalo y buen pasatiempo. Iba muy aseada; no envidiaba nada a pobres ni a ricos; todos la querían bien, y ella no quería mal a nadie.

Para mayor noticia de la persona diremos que era lista, redonda de cara, no fea, aunque tampoco bonita, delgada caminando a gruesa, desembozada de palabras; pecho franco y abierto, discreta lo que le bastaba, honrada de casta, recatada con buena fama en el pueblo, y al todo muy afable. Con cuyas prendas y virtudes entender se deja que tendría muchos pretendientes, y los tuvo, en efecto, no menos en línea recta que en la línea torcida, y de todos sabores y apariencias; pero no se daba por entendida de la mala intención de algunos, y tomando las palabras siempre a la derecha, a todos respondía lo mismo y los despedía sin ofenderlos diciendo que no quería casarse ni tener amores. Y eso que la recuestaron mozos muy engreídos y valientes, y algunos con ajuar y pegujar, que lo hubiera pasado como una hidalga. Y era que cuando comenzaba a ser moza le dijo una gitana que si se casaba lloraría muchas lágrimas, haciéndole una profecía en verso que decía:


Si casas habrás esposo,

Lágrimas pena y dolor;

Concierta sola tu amor

y el fruto será glorioso.


No alcanzaba el sentido de la profecía sino así por mayor, pero entendió muy bien y se le hincó hondamente como púa en el alma lo de lágrimas y penas, y era bastante para que temiese: conque cerró los oídos a toda proposición de matrimonio por más que andando el tiempo llegó a cumplir los veinte años de edad, que en aquel siglo casi era afrenta, puesto que después y en el nuestro no sea más que recelos de soledad y pensamientos de poco sueño.

Empero cuando menos se cataban en el lugar amaneció de seis meses, que por su gran opinión de honesta lo vieran y no lo creyeran si ella no lo dijese; pero lo decía y lo afirmaba con tanta naturalidad y llaneza que con esto y lo que veían hubieron de creerlo. Cuando llegó el tiempo dio a luz un niño muy robusto y hermoso, y preguntándole de quién era, dijo: Por ahora mío y de Dios, cuyos somos todos. Y de aquí no la pudieron sacar. Un poco se amostazó el justicia y también el señor cura porque no decía quién era el padre del niño; pero ella se mantuvo en lo dicho y hubieron de tascar el freno de su curiosidad burlada en este secreto.

Cuando llegaron a bautizar el niño, porque nunca un caso como aquel se había visto en el lugar y parecía milagro (que los tiempos dicen que eran otros que los que corren ahora, aunque yo no lo creo), ninguno se ofrecía a ser su padrino; y el justicia y el síndico ayuntaron concejo general del pueblo y dijeron: «Honrados vecinos de Almudévar: por la voz que ha corrido debéis saber que la honesta hija pupila de Antonio y Juana del Horno de afuera ha parido casualmente un niño, y no tiene quién lo saque de pila. Echemos suertes si os parece, y de los tres nombres primeros que salgan se elegirá uno a votos libres de todos.» - ¡Bien, bien!, gritó la multitud. Y echaron suertes, y salieron dos hombres y una mujer; y pasando a votación, todos menos seis votaron porque fuese madrina la mujer, y que los dos hombres y el síndico la acompañasen. Era una doncella, y no faltó quien murmuró de la suerte diciendo que las doncellas no debían haberse puesto en cántaro por serlo la madre del niño y no estar bien que la visitasen. Pero al que esto dijo, que era un ricacho con vanidad de hidalgo, le miraron de mal de ojo y aun le aborrecieron todo aquel día. Fue, pues, madrina la doncella, y lo sacó de pila con mucho contento; y como era de una casa acomodada hubo gran bateo, que lo dieron los acompañantes y el padre de la misma madrina. Pusiéronle por nombre Pedro, y no se habló en muchos días de otra cosa en el lugar. Cuando la madre sacó al niño públicamente parecía una conda en la formalidad y satisfacción que mostraba y en los dijes y mantillas que le ponía; y las gentes la querían aún más que de denantes. Parábanla todos a mirar al niño, y sin saber por qué se alegraban; y aun muchas mujeres, especialmente doncellas, casi le tenían envidia.

miércoles, 17 de enero de 2024

Ceba - Cerviz, Servitz

Ceba, s. f., lat. caepa, oignon.

Per qu'elh volontiers non usa

Ni d'alh ni de ceba cruza.

Brev. d'amor, fol. 214.

C'est pourquoi il n'use pas volontiers ni d'ail ni d'oignon cru.

Per ceb' e per fromatge.

(chap. Per seba y per formache)

T. de B. d'Allamanon et de Gui: Amicx Guigo.

Pour oignon et pour fromage.

ANC. FR. Et aussi vert cum une cive.

Roman de la Rose, v. 200.

CAT. Ceba. (Chap. Seba, sebes, sebeta, sebetes, sebollot, sebollota de Penarroija, sebollots, sebollotes; Rumano ceapă.) 

ESP. IT. PORT. más abajo, en 4. Cebula.)

2. Ceba marina, s. f., oignon marin, squille.

Et a confortar l'auzidor

Es l'esquila bona e fina

Qu'om nomma ceba marina.

Brev. d'amor, fol. 50.

La squille, qu'on nomme oignon marin, est bonne et propre à conforter l'ouïe.

Squilla que es ceba marina. Eluc. de las propr., fol. 204.

Squille qui est oignon marin.

Ceba, s. f., lat. caepa, oignon.

 

3. Cebat, s. m., oignons.

La carga de cebat e de porrat, tres deners.

(chap. La cárrega de sebes y de porros, tres dinés.)

Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17.

La charge d'oignons et de porreaux, trois deniers.

4. Cebula, Sivela, s. f., lat. cepula, petit oignon, ciboule.

De cascu nozel getatz una pauca cebula, semblant à (a) las cebulas de la razitz. Eluc. de las propr., fol. 212.

De chaque noeud de la tige tirez une petite ciboule ressemblant aux ciboules par la racine.

Ges non ai en coratge

Qu'ieu n'embles lo pretz d'una sivela.

P. Cardinal: El mon no a leo.

Je n'ai point en courage que j'en dérobasse le prix d'une ciboule.

CAT. Cebeta. ESP. Cebolla. PORT. Cebola. IT. Cipolla. (chap. sebeta, com lo agüelo de Vallchunquera.)

Amor als sesanta (Luis Arrufat), FACAO, aragonés oriental

 

Cec, Sec, adj., lat. caecus, aveugle.

Yeu era sec e enluminet mi. Hist. abr. de la Bible, fol. 63.

(chap. Yo era sego y ell me vach iluminá.)

J'étais aveugle et il me donna la lumière.

D'autras vezer sui cecs et d'auzir sorz.

(chap. literal: D'atres vore soc sego y de escoltá, sentí, sort o sord.) 

Arnaud Daniel: Sols sui.

Je suis aveugle de voir et sourd d'entendre les autres.

O grailla o galina sega.

(chap. O gralla o gallina sega.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ou corneille ou poule aveugle.

Subst. Et als cecs rendia lo vezer.

Trad. d'un évangile apocryphe.

Et rendait le voir aux aveugles.

ANC. FR. Et aux cés donna santé.

Cec, Sec, adj., lat. caecus, aveugle.

Anc. chant sur S. Étienne. Mém. de l'Acad. des Inscr., t. XVII, p. 716.

2. Cecitat, Ceguetat, s. f., lat. caecitatem, cécité.

Cecitat es perdement de la vista.

Eluc. de las propr., fol. 83.

Cécité est perte de la vue.

Fig. Per la ceguetat del cor de lor.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Éphésiens.

Par la cécité du coeur d'eux.

ESP. Ceguedad (ceguera). (chap. seguera)

3. Encegar, Essegar, v., aveugler.

Vers qu'amors home n'encega.

Roman de Flamenca, fol. 41.

Vrai qu'amour en aveugle l'homme.

Part. pas. Encegatz son lurs hueylhs.

Frag. de trad. de la Passion.

Leurs yeux sont aveuglés.

Fig. Que nos a trastotz essegatz

Am son saber et encantatz.

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Qu'avec son savoir ils nous a tous aveuglés et enchantés.

Substantiv. Els essegatz mescrezens.

Brev. d'amor, fol. 21.

Les aveuglés mécréants.

ANC. ESP. Ir pora Babilonia en ora encegada.

Poema de Alexandro, cop. 2302.

(chap. ensegá, ensegás: yo me ensego, ensegues, ensegue, enseguem o ensagam, enseguéu o ensegáu, enseguen. Ensegat, ensegada, ensegats, ensegades.) 

 

Cedo, s. m., lat. seta, séton.

E qu'en passes dos cedos,

Abanz que trop s'endurzis.

Bertrand de Born: Be m platz.

Et qu'il en passât deux sétons, avant qu'il ne s'endurcît trop.

 

Cedre, Sedre, s. m., lat. cedrus, cèdre.

Cedre de totz aybres rey... Cedres es durable mot longuament.

Eluc. de las propr., fol. 200 et 202.

Le cèdre, roi de tous arbres... Le cèdre est durable très long-temps.

Las traus d'aquest pallays son d'un fust que es appelat sedre.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 32.

Les poutres de ce palais sont d'un bois qui est appelé cèdre.

Fig. Cedre de galhardia. Palaytz de Savieza.

Cèdre de valeur.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Cedro. IT. Cedra.

 

Cedula, Cedola, s. f., lat. schedula, cédule, titre, lettre.

Que aquesta present cedola veyran et ausiran.

Justel, Hist. de la maison de Turenne, 1399, pr. p. 134.

Qui verront et ouïront cette présente cédule.

Jhesu-Crist trames li una cedula per l'angel.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 98.

Jésus-Christ lui transmit une lettre par l'ange.

CAT. ESP. (cédula) Cedula. PORT. Sedula. (chap. sédula) IT. Cedola.

Petrus, Petrvs, Petronila, Peronella

 

Cel, s. m., lat. coelum, ciel, firmament.

Cum ella s'auca, cel a del cap polsat.

Poëme sur Boèce.

Comme elle se hausse, elle a frappé le ciel avec la tête.

Ni tan can cel plou ni trona.

Pierre d'Auvergne: Ab fina joia.

Et tant comme le ciel pleut et tonne.

Loc. De sotz la capa del cel.

B. de Ventadour: Quan la vert.

Sous la cape du ciel.

Ni es mais, del cel en jos,

Nulh' autra que ieu am tan.

Elias de Barjols: Conoysens.

Et il n'est plus, du ciel en bas, nulle autre que j'aime autant.

Totz los dreitz... à (a) Arles del cel entro a la terra.

Tit. de 1232. DOAT, t. C, fol. 1232.

Tous les droits... à Arles, depuis le ciel jusqu'à la terre.

Fig. Zo significa del cel la dreita lei.

Poëme sur Boèce.

Cela signifie la droite loi du ciel.

CAT. Cel. ESP. Cielo. PORT. Ceo. IT. Cielo. (chap. sel)

2. Celeste, adj., lat. coelestem, céleste.

Forma l'arc celeste en l'ayre. Eluc. de las propr., fol. 172.

Forme l'arc céleste en l'air.

(chap. Forme l'arc seleste al aire. Arcoiris.) 

CAT. ESP. PORT. IT. Celeste. (chap. seleste)

3. Celestin, s. m., bleu, couleur de ciel.

Que drap tenh... en blau... en celesti.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 219.

Que drap teint... en bleu... en couleur de ciel.

IT. Celestino. (ESP. Azul celeste. Chap. blau seleste.)

4. Celestial, adj., céleste. (chap. selestial)

Qu'el lo met' al regne celestial.

J. Esteve: Aissi.

Qu'il le mette au royaume céleste.

Substantiv. - Dieu.

Qu'el celestials

Hi venc son bras estendre.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Que Dieu y vint étendre son bras.

ANC. FR. En secreiz del celestial païs.

Expos. d'Haimon, Mém. de l'Acad. des Insc., t. XXVII, p. 726.

S'il y aura au siècle aucun miracle celestial.

Prophéties de Merlin, fol. 8.

CAT. ESP. PORT. Celestial. IT. Celestiale. (chap. selestial)

5. Celestialmen, adv., célestement.

Se fay aquesta figura... celestialmen. Leys d'amors, fol. 135.

Cette figure se fait... célestement.

(chap. Se fa esta figura... selestialmen)

ESP. IT. Celestialmente.

 

Celar, Selar, v., lat. celare, celer, cacher.

E consentis m'a celar dinz sa cambra.

(chap. Y que consentire o consentiguere selám : selá'm a dins de la seua cámara o habitassió.)

A. Daniel: Lo ferm voler.

Et consentît à me cacher dans sa chambre.

Qu'ieu bais los huelhs, et ab lo cor remire;

Et en aissi cel lur ma benenansa.

H. Brunet: Cortezamen.

Que je baisse les yeux, et je regarde avec le coeur; et ainsi je leur cache mon bonheur.

Hom pervers cela sa sciensa. Trad. de Bède, fol. 43.

Homme pervers cache sa science.

(chap. Home pervers sele, amague, sa siensia.)

Mas amors qu'es en mi clausa

No s pot cobrir ni celar.

B. de Ventadour: Amors e que.

Mais l'amour qui est enfermé en moi ne se peut couvrir ni celer.

Part. pas. Que tota noct estero selat.

(chap. Que tota la nit van está selats, amagats. Una selada es una emboscada, cuan algú se amague al brosquill per a atacá.)

Guillaume de Tudela.

Qu'ils furent cachés toute la nuit.

Adv. comp.

E no il enquier mais autras amistatz,

Mas c'a celat los sieus belhs huoills me vire.

(N. E. No paro de encontrar variantes de los ojos)

B. de Ventadour: Per mieills.

Et je ne lui demande plus d'autres amitiés, excepté qu'en cachette elle tourne sur moi ses beaux yeux.

A cellat et a saubuda.

Marcabrus: Al son.

En secret et publiquement.

ANC. FR. Une trenchant coignie a prise

Qu'il mist soz sa chape à celé.

Roman du Renart, t. II, p. 239.

Il a lonc temps que j'ai amée

Ceste damoiselle à celée.

Roman du Chastelain de Couci, v. 4634.

CAT. ESP. Celar. IT. Celare. (chap. selá: selo, seles, sele, selem o selam, seléu o seláu, selen. = amagá, ocultá, emboscá.)

2. Celadament, adv., en cachette, secrètement.

Car no m manda venir celadament.

(chap. Ya que no me mane vindre seladamen)

Pons de Capdueil: Ges per la.

Parce qu'elle ne me mande venir en cachette.

ANC. FR. Ne sevent dames qu'elles font

Qui n'aiment moult celéement.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 189.

3. Celamen, s. m., discrétion.

Fis amaire,

Francs e sufrens, humils e merceyaire,

Ses trop parlar e de bon celamen.

Peyrols: Ben dey chantar.

Fidèle amant, sincère et patient, humble et sensible, sans trop parler et de bonne discrétion.

IT. Celamento.

4. Celiu, Seliu, adj., caché, discret.

E per mi dons sui celius,

Qu'a falhir no m'abando.

G. Riquier: A mon dan.

Et je suis discret envers ma dame, de manière que je ne m'abandonne pas à faillir.

Auzel nizaic non estara

Ja tan selius com l'autre fa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

L'oiseau niais ne restera jamais tant caché comme fait l'autre.

5. Selaire, Celador, s. m., celeur, discret, qui cache.

Per qu'ieu no vuelh esser selaire

De lurs crois faitz ont es deslialtatz.

P. Cardinal: Un sirventes.

C'est pourquoi je ne veux pas être celeur de leurs vils faits où est déloyauté.

Adjectiv. Qu'er ai trobat, ses bauzia,

Leyal amic celador,

A cui m'aus clamar d'amor.

Gui d'Uisel: L'autre jorn.

Que maintenant j'ai trouvé, sans tromperie, loyal ami discret, à qui j'ose me réclamer d'amour.

6. Encelar, v., celer, cacher.

Part. pas. E m dis: Amics, ben siaz encelaz,

Qe ja per mi non serez galiaz.

Giraud de Borneil: Ben m'era.

Et me dit: Ami, soyez bien caché, vu que vous ne serez jamais trompé par moi.

Que secret encelat

Voilla a femna descobrir.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Que je veuille découvrir à une femme un secret caché.

7. Esselar, v., indiquer, déceler.

Pero vuelh esselar

Sels de que ai parlat.

G. Riquier: A Penas.

Pourtant je veux indiquer ceux de qui j'ai parlé.

8. Recels, s. m., discrétion.

Quar sera ma grans dolors

Recels e temensa.

Gaubert Moine de Puicibot: Una grans.

Car ma grande douleur sera discrétion et crainte.

9. Descelar, v., déceler, révéler.

Si es rasons c' om deia descelar s'amor.

V. de Guillaume de Cabestaing.

S'il est raison qu'on doive déceler son amour.

Comenset a predicar et a decelar la paraula.

Trad. du Nouv. Test., S. Marc, ch. 1.

Il commença à prêcher et révéler la parole.

Subst. Car ieu sai

Qu'amors per decelar dechai.

G. Faidit: Oimais taing.

Parce que je sais que l'amour déchoit par déceler.

Part. pas. Que ja non sera descelada.

V. de S. Honorat.

Que jamais elle ne sera décelée.

CAT. Decelar.

10. Descelamen, s. m., découverte, indiscrétion.

Qu'ieu fezes descelamen

Don pogues dol e mal prendre.

B. Zorgi: L'autr'ier.

Que je fisse découverte dont je pusse prendre dueil et mal.

Aisso dis per descelamens.

Roman de Jaufre, fol. 44.

Il dit cela par indiscrétion.

CAT. Decelament.

11. Entrecelar, v., avertir, prémunir.

Totz aquests argumens c'aisi m'auzetz parlar

Ai trag de las estorias, e per entrecelar

Los lials de falhir, los bos per emendar...

Part. pas.

Vers es que totz nos autres a hom entrecelatz

Que ns gardem de l' esclau d'aquels c'om a citatz.

Izarn: Diguas me tu.

J'ai tiré des histoires tous ces arguments que vous m'entendez exposer ici, et pour prémunir les loyaux de faillir, pour corriger les bons...

Il est vrai qu'on nous a avertis que nous nous gardions de la trace de ceux qu'on a cités.

12. Entreceli, adj., sournois.

Ben semblet home entreceli.

Roman de Flamenca, fol. 25.

Il sembla bien homme sournois.

13. Recelada, s. f., embûche, cachette.

A Sanh-Germa an fah lor receladas;

Aqui lor an las testas dels brucs cebradas.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Ils ont fait leurs embûches à Saint-Germain; là ils leur ont séparé les têtes des troncs.

ANC. FR. Et je pri Deu qu'il vos face savoir

Quel mal cil sent qui aime à recelée.

Le Roi de Navarre, chanson 48e.

Et tuent en recelée les courages où ils sont tapis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 270.

 

Celebrar, v., lat. celebrare, célébrer.

E sa festa devotamens

Celebrava ell e sas gens.

V. de S. Honorat.

Et il célébrait lui et ses gens, dévotement sa fête.

Mas apres Dieu, lieys honors e celebres.

A. Daniel: Ans qu'els cim.

Mais après Dieu, que tu l'honores et célèbres.

CAT. ESP. PORT. Celebrar. IT. Celebrare. (chap. selebrá: selebro, selebres, selebre, selebrem o selebram, selebréu o selebráu, selebren.)

- Dire la messe.

Cada dia que hom deia celebrar per los morts, celebre e cante, etc.

Tit. de 1281. DOAT, fol. 174.

Chaque jour qu'on doive célébrer pour les morts, qu'il célèbre et chante, etc.

2. Celebration, s. f., lat. celebrationem, célébration.

Per canzos, proemis.... e celebrations de messas.

Doctrine des Vaudois.

Par chants, poëmes... et célébrations de messes.

CAT. Celebració. ESP. Celebración. PORT. Celebração. IT. Celebrazione. (chap. Selebrassió, selebrassions)

3. Celebritat, s. f., lat. celebritatem, célébrité.

Era an de granda celebritat.

Eluc. de las propr., fol. 128.

C'était année de grande célébrité.

CAT. Celebritat. ESP. Celebridad. PORT. Celebridade. IT. Celebrità. (chap. selebridat, selebridats. Com Carlos Rallo Badet.)

selebridat, selebridats. Com Carlos Rallo Badet.

 

Celeritat, s. f., lat. celeritatem, célérité.

Am meravilhosa celeritat.

(chap. En maravillosa seleridat, rapidés.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 47.

Avec merveilleuse célérité.

ANC. CAT. Celeritat. ESP. Celeridad. PORT. Celeridade. IT. Celerità. (chap. Seleridat, rapidés.)

 

Celidonia, s. f., lat. chelidonia, chélidoine.

Distila en lors uelhs suc de celidonia, e cobro la vista.

Eluc. de las propr., fol. 147.

Distille en leurs yeux suc de chélidoine, et ils recouvrent la vue.

CAT. ESP. PORT. IT. Celidonia. (chap. selidonia.)

Celidonia, s. f., lat. chelidonia, chélidoine.

 

Cella, s. f., lat. cella, cellule.

Morgues si deu toz escondre dins sa cella.

(chap. Lo monjo se deu tot amagá a la seua selda.)

Trad. de Bède, fol. 62.

Le moine se doit cacher entièrement dans sa cellule.

ANC. CAT. Cella. ESP. Celda. PORT. IT. Cella.

2. Celier, s. m., écurie, cellier.

Caval saur, bausa, de bon celier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 39.

Cheval roux, bauçant, de bonne écurie.

Dieus complira te tos graniers de blat e ton celier de vin.

V. et Vert., fol. 75.

(chap. Deu te umplirá, omplirá tons granés de blat y la teua bodega de vi. No sé si algú diu sellé : celier : celler.)

Dieu t'emplira tes greniers de blé et ton cellier de vin.

El mieg deimme aportat ins el celier de l'abbat.

Tit. de 1276. DOAT, t. LXXXVII, fol. 44.

La demi-dîme apportée dans le cellier de l'abbé.

CAT. Celler. PORT. Celleiro. IT. Celliere. (ESP. Bodega)

Viña Vicuana, Bodegas Bilbaínas, Haro, Rioja

3. Cellarier, s. m., lat. cellarius, célérier, distributeur.

Lo celarier del mostier sia chausitz, que sia savis.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 16.

Que le célérier du monastère soit choisi, qui soit instruit.

De don Frotar cellarier maior de la dita maio de Candelh, e de don Albert cellarier meia, de don W. de Pradas cellarier mendre.

Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 88.

De dom Frotaire célérier major de ladite maison de Candel, et de dom Albert célérier moyen, et de dom G. de Prades célérier moindre.

Fig.

Hom c'a estat heretic, princeps, e celariers 

De la mala semensa.

Isarn (Izarn): Diguas me tu.

Homme qui a été hérétique, chef et distributeur de la mauvaise semence.

ANC. ESP.

Yo Munno è don Gomez cellerer de el logar.

V. de Santa Oria, cop. 163.

ANC. CAT. Cellerer. ESP. MOD. Cillerero. PORT. Cellareiro. IT. Cellerajo.

4. Celararia, s. f., célérerie, office de célérier.

De las rendas e de las subvencios assignadas a l'offici de la celararia.

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 339.

Des rentes et des subventions assignées à l'office de la célérerie.

(N. E. Véanse las ordinaciones de Pedro IV de Aragón las relativas a los oficios.)

 

Cembel, Sembel, s. m., combat, dispute, joûte, tournoi.

Et ja no m trobares lasat

Qu'ieu non fas' asaut e cembel.

B. Calvo: Era pueis.

Et jamais vous ne me trouverez lassé de manière que je ne fasse assaut et combat.

S'als no podon, movran cembel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

S'ils ne peuvent autre chose, ils exciteront dispute.

E quan trob tornei ni cembel,

Volontiers desplei m'enseigna.

P. Vidal: Pois ubert.

Et quand je trouve tournoi et joûte, je déploie volontiers mon enseigne.

Lo coms, cui fon Belcaire,

Venc al sembel

Desus un destrier vaire.

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Le comte, à qui fut Beaucaire, vint au tournoi sur un destrier vair.

- Piége, tromperie.

Com l'ausel c'al senbel se pren.

T. de Certan et d'Hugues: N Ugo.

Comme l'oiseau qui se prend au piége.

ANC. FR. Dist qu'il iroit faire cembel;

Un escut tout fres e novel

Li avoit sa fame baillié.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 288.

Qui d'amor movent lo cenbel.

Nouv. rec. de Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 363.

CAT. Cembell. ESP. Cimbel.

2. Cembellar, v., attaquer, combattre, joûter.

S'amors honrada

Qu'ades me sembella.

G. Riquier: Volontiers.

Son honoré amour qui m'attaque toujours.

Qu'ades ja m sembella

Mos pessamens.

G. Pierre de Cazals: Per re.

Que ma pensée sans cesse me combat.

Mais il lo fa, si com cel qe cenbela,

C'ab bel semblan m'a mes en mortal pena.

P. Vidal: S'eu fos en.

Mais elle le fait, ainsi que celui qui joûte, vu qu'avec belle apparence elle m'a mis en mortelle peine.

E gragela

E sembela.

G. Riquier: Aissi com es.

Et caresse et combat.

ANC. FR. Ne tournoie ne ne chembele,

Ains est assis en sa chapele.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 351.

3. Assembelhar, v., joûter, combattre.

Cortesament assembelha

Amor vera e s'afina,

Que de joy fa son sembelh.

G. Rudel: Lanquan lo temps.

L'amour vrai combat courtoisement et s'épure, vu qu'il fait son combat au sujet du plaisir.

ANC. FR. E ceo de qu'il nos acembele.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 66. 

 

Cementeri, Sementeri, s. m., lat. caemeterium, cimetière.

Sobre 'l devizement e 'l boulament dels cementeris.

Tit. de 1253. DOAT, t. CVI, fol. 96.

Sur la division et le bornage des cimetières.

Cant hom tray de glieyas o de sementeris aquells que hy venon a gandida. V. et Vert., fol. 16.

Quand on tire des églises ou des cimetières ceux qui y viennent à sauveté.

ANC. FR. Ni les esprits des ombreux cemetaires.

Œuvres de Pierre Ronsard, t. II, p. 1557.

CAT. Cementiri. ESP. (cementerio) PORT. Cimenterio. IT. Cimeterio. (chap. sementeri, sementeris)

 

Cena, s. f., lat. coena, repas, souper, cène.

Jaime II de Aragón, el Justo

Det lor cena

De pomat que el ac fah e pan d'avena.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84.

Il leur donna un repas de pomé qu'il eut fait et pain d'avoine.

Il s'est dit spécialement du dernier repas de Jésus-Christ avec ses apôtres.

E facha la cena... Leva s de la cena e pausa sos vestimens.

Fragm. de trad. de la Passion.

Et la cène faite... Il se lève de la cène et pose ses vêtements.

Fig. Fait ai longua quarantena,

Mas hueymais

Sui al dijous de la cena.

Bertrand de Born: Cazut sui.

J'ai fait longue quarantaine, mais maintenant je suis au jeudi de la cène.

CAT. (sopar) ESP. Cena. PORT. Cea. IT. Cena. (chap. sena, sopá)

2. Cenacle, Cinacle, s. m., lat. coenaculum, cénacle, salle.

Pauseron la en cinacle... Can fo vengut meneron lo el cenacle.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 9.

Ils la posèrent dans le cénacle.... Quand il fut venu ils le menèrent au cénacle.

ANC. CAT. Cenacle. ESP. (cenáculo) PORT. Cenaculo. IT. Cenacolo.

3. Cenar, v., lat. coenare, céner, souper.

Antiquamen fo costuma de cenar o sopar en loc patent.

Eluc. de las propr., fol. 76.

Anciennement il fut coutume de céner ou souper en lieu patent.

Lo Lazar certanamen era l'un d'aquels qui cenavan ab el.

Fragm. de trad. de la Passion.

Le Lazare était certainement l'un de ceux qui soupaient avec lui.

ANC. FR. De soi aisier moult se pena

Chis hom qui richement cena.

R. du Riche Homme et du Ladre, Carpentier, t. 1, col. 1010.

ANC. CAT. ESP. Cenar. IT. Cenare. (chap. sená: seno, senes, sene, senem o senam, senéu o senáu, senen; sopá: sopo, sopes, sope, sopem o sopam, sopéu o sopáu, sopen sopes.)

 

Cendal, Cendat, Sendat, s. m., taffetas.

Cendals don quecha s bendes.

Le Moine de Montaudon: Quant tuit.

Taffetas dont chacune se ceignît.

Ni escarlata ni cendat. Roman de Jaufre, fol. 123.

Ni écarlate ni taffetas.

Que sendat e sisclato

E samit no sion romput.

Bertrand de Born: Lo coms m'a.

Que taffetas et brocards et satins ne soient déchirés.

ANC. FR. Et eust fait ses atours de bon cendal enforcié de ses armes...

Un mantel de cendal noir entour son col...

Je li envoiai drap et cendal pour fourrer la robe.

Joinville, p. 7, 20 et 46.

Adonc osterent les bliaus,

Les singlatons et les cendaus.

Roman du comte de Poitiers, v. 1449.

- Étendard, drapeau.

Vexillum simplex cendato simplice textum.

Guillaume le Breton, liv. II.

Quan vey pels vergiers desplegar

Los sendatz gruecx, indis e blaus.

Bertrand de Born: Quan vey.

Quand je vois déployer par les vergers les étendards jaunes, violets et bleus.

Sendatz vermelhs, endis e ros.

P. du Vilar: Sendatz.

Étendards vermeils, violets et rouges.

ANC. FR. Muls et palefrois et cevaux,

Et vair et gris et bons cendaux.

Philippe Mouskes, Du Cange, Dissert. XVIII.

ANC. CAT. Cendat. CAT. MOD. ESP. PORT. Cendal. IT. Zendato. (chap. Sendal, sendals; sendat, sendats; seña, señals, siñal, siñals, señal real de Aragó; estandart o estandarte, bandera, banderes.)

Alfonso II de Aragón, caballo, lanza, escudo, corona, cavaller, cavalleria, cavallers; En

 

Cendalia, s. f., lat. sandalium, sandale.

Mas los pes causatz de cendalias.

Trad. du Nouv. Test. S. Marc, ch. 6.

Mais les pieds chaussés de sandales.

CAT. ESP. Sandalia. PORT. Sandalha. IT. Sandalo. (chap. Sandalia, sandalies; paregudes a: abarca, abarques.)

 

Cenher, Sendre, v., lat. cingere, ceindre, environner.

O que baizan ab sos belhs bratz mi cenha.

G. Magret: En aissi m pren.

Ou que baisant elle me ceigne avec ses beaux bras.

Quan li plac senher

Mon bran.

Rambaud de Vaqueiras: Engles.

Quand il lui plut de ceindre mon glaive.

E vai ausberc vestir, espaza senhdre.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 95.

Et va vêtir le haubert et ceindre l'épée.

Part. pas.

E las espasas cinctas e los elmes lassatz.

Guillaume de Tudela.

Et les épées ceintes et les heaumes lacés.

Fig. Be m'en deuria jauzir,

Pos tan gran valor la ceing.

Raimond de Miraval: A penas.

Je devrais bien m'en réjouir, puisque si grand mérite l'environne.

CAT. Cenyir. ESP. Ceñir. PORT. Cingir. IT. Cignere, cingere.

2. Senchar, v., ceindre, entourer, environner.

La sentura mesclaia,

Que ieu solia senchar,

Lassa! non l'aus portar.

P. Basc: Ab greu.

La ceinture mélangée, que j'avais coutume de ceindre, malheureuse! je ne l'ose porter.

Dieus comandet ad aquells que sacrificarian l'anhel pascal que senchesson be lur loms. V. et Vert., fol. 97.

Dieu commanda à ceux qui sacrifieraient l'agneau pascal, qu'ils ceignissent bien leurs reins.

ESP. Cinchar.

3. Seynera, s. f., ceinture.

Am la spassa que tot lo va fendre entro la seynera. Philomena.

Avec l'épée qui le va fendre entièrement jusqu'à la ceinture.

4. Centurar, v., ceindre.

E pres un drap... et va lo centurar.

Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. 13.

Et prit un drap... et va le ceindre.

Part. pas. Lo drap de que era centurat.

Trad. du Nouv. Test. S. Jean; ch. 13.

Le drap dont il était ceint.

5. Centura, Sentura, s. f., ceinture.

La sentura mesclaia.

P. Basc: Ab greu.

La ceinture mélangée.

La serpent vay liar al coll de sa sentura.

V. de S. Honorat.

Va lier le serpent au cou avec sa ceinture.

Fig. Don sentura propriamen

Liam d'amor signifia.

Brev. d'amor, fol. 8.

D'où ceinture, proprement, signifie lien d'amour.

Loc. Que m volcsetz far de vostres bras centura.

G. Figueiras: En pessamen.

Que me voulussiez faire ceinture de vos bras.

Qu'ieu 'n sai una qu'es de tan franc usatge.

Qu'anc no gardet honor sotz sa centura.

G. Faidit: Si anc nuls.

Que j'en sais une qui est de si libre conduite que jamais elle ne garda honneur sous sa ceinture.

CAT. ESP. PORT. IT. Cintura. (chap. sintura; sinto, correcha per a apretala)

6. Cenha, Cencha, s. f., bande, ceinture.

D'una cenha de pali li an sos huelhs bendatz.

Roman de Fierabras, v. 2961.

Ils lui ont bandé ses yeux d'une bande de drap de soie.

Causas, sabatos,

Sench' e bors' e cotel,

Aiatz azaut e bel.

Amanieu des Escas: El temps de. 

Ayez joli et beau, chausses, souliers, ceinture et bourse et couteau.

7. Cintha, s. f., ceinture.

La regio dita zona o cintha torrida.

Eluc. de las propr., fol. 108.

La région dite zone ou ceinture torride.

ANC. FR. Que plus d'une grant lieue dure 

La ceinte entour et la clôture.

G. Guiart, t. II, p. 411.

CAT. Cingla. ESP. Cinta, cincha (como la de la virgen de la Cinta, Tortosa). PORT. Cinta. IT. Cigna. (chap. sinta, sintes)

8. Cengement, s. m., ceinture.

Fig. Cengemens de chastetat el cor.

Trad. de Bède, fol. 79.

Ceinture de chasteté au coeur.

9. Encenher, v., engrosser.

Part. pas. Non tarzet gaire qu'ill si sent 

Ensencha, don ac gran dolor.

V. de S. Honorat.

Il ne tarda guère qu'elle se sentit engrossée, dont elle eut grande douleur.

IT. Incignere. (ESP. Encintar, quedarse encinta.)

10. Entressenher, v., entourer, enceindre.

Que non y a ram no s'entressenh

De belas flors e de vert fuelh.

A. Daniel: Ab plazer.

Qu'il n'y a rameau qui ne s'entoure de belles fleurs et de vert feuillage.

11. Recenger, Recenher, v., ceindre, enceindre, entourer.

E fetz recenger aquesta ciotat de bo mur.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109.

Et fit entourer cette cité de bon mur.

En tan col mon ressenh e clau e dura.

G. Figueiras: En pessamen.

En autant comme le monde ceint et enferme et dure.

Fig. Caritatz es en tan belh estamen,

Que pietatz la resenh e la clau.

P. Cardinal: Caritatz.

Charité est en si bel état, que piété l'enceint et la renferme.

Part. pas. Resenhs del devinal poder.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 194.

Entouré du pouvoir divin.

12. Trascenher, v., ceindre, entourer.

Una flama luzentz lo trasceis tot entorn.

V. de S. Honorat.

Une flamme luisante le ceignit tout autour.

13. Sobreseing, s. m., cuirasse.

C'ausberc ni sobreseing vestir.

B. Calvo: Un nov.

Que vêtir haubert ou cuirasse.

ESP. Sobrecincho. IT. Sopraccinghia.

14. Sobresinal, s. m., cotte d'armes.

D'ausberc e de sobresinal.

Roman de Jaufre, fol. 98.

De haubert et de cotte d'armes.

15. Sotzsencha, s. f., sous-ceinture.

L'alba e la sotzsencha de que se vieston los ministres de la sancta Gleya.

V. et Vert., fol. 97.

L'aube et la sous-ceinture de quoi les ministres de la sainte Église se revêtent.

16. Cinglar, Singlar, v., sangler, serrer la sangle.

Richart fo dechendutz per son caval cinglar.

Roman de Fierabras, v. 3764.

Richard fut descendu pour sangler son cheval.

Loc. fig. Lo dompneiar e 'l rire

E 'l gent parlar e tot quan soliatz far,

Avetz perdut, per trop singlar.

Un troubadour anonyme: En aquest sonet.

Vous avez perdu, pour trop serrer, le courtiser et le rire et le gentil parler et tout ce que vous souliez faire.

Part. pas. Poli... bastat, singlat.

Eluc. de las propr., fol. 246.

Poulain... bâté, sanglé.

CAT. Cinglar. IT. Cinghiare.

17. Singla, s. f., sangle.

Que la singla li brisa.

Guillaume de Tudela.

Qu'il lui brise la sangle.

ESP. Cincha. IT. Cigna.

18. Recinglar, v., ressangler.

E vai lo caval recinglar,

Pueis s'apareilla de puiar.

Roman de Jaufre, fol. 33.

Et va ressangler le cheval, puis s'apprête à monter.

ESP. Recinchar. IT. Ricignere.

 

Cenre, Cendre, Cenes, s. f., lat. cinerem, cendre.

E qui soy ieu, sinon cenres e beluga de fuoc?

V. et Vert., fol. 53.

Et qui suis-je moi, sinon cendre et bluette de feu?

Qu'aissi torna 'l fuecx en cendre.

B. de Ventadour: Leu chansoneta.

Qu'ainsi le feu se change en cendre.

E lor cenes gitad' al vent.

Le Comte de Foix: Frances.

Et leur cendre jetée au vent.

Le pluriel se dit spécialement du jour des Cendres.

Premier dimecres apres las Cendres.

Eluc. de las propr., fol. 122.

Le premier mercredi après les Cendres.

CAT. Cendra. ESP. Ceniza. PORT. Cinza. IT. Cenere. (chap. sendra, sendres; aquí deball sendrós, sendrosa, blanquinosa)

2. Cendros, Senros, adj., lat. cinerosus, cendreux, qui est de couleur de

cendre.

Lor color es, quan so joves, cendroza, blanquinoza.

Eluc. de las propr., fol. 145.

Leur couleur est, quand ils sont jeunes, cendreuse, blanchâtre.

Ab hueills senros. Deudes de Prades, Auz. cass.

Avec yeux couleur de cendre.

CAT. Cendros. ESP. Cenizo (ceniciento). IT. Ceneroso.

3. Acendre, v., lat. accendere, allumer, enflammer.

Fuec grezesc acendre.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

Allumer le feu grégeois.

Quan es amortat, soptament si pot accendre.

Eluc. de las propr., fol. 132.

Quand il est assoupi, il peut soudainement s'enflammer.

Part. pas. E 'l fuec no s tuda

Que es trop acendutz.

Prière à la Vierge.

Et le feu qui est très allumé ne s'éteint pas.

ANC. ESP. PORT. Accender. IT. Accendere.

4. Encendre, Essendre, v,, allumer, incendier, enflammer.

La lenha e las autras cauzas que escalfan lo fuoc e l' encendon.

V. et Vert., fol. 85.

(chap. La lleña y les atres coses que calenten lo foc y l' ensenen. Escalfan : échauffent : chap. escofen, de escofá, escofás.) 

 

Le bois et les autres choses qui échauffent le feu et l' allument.

Fig. On mais la vey, la m tenon per genser

Miey huelh, que m fan aflamar et encendre.

G. Magret: En aissi.

Où plus je la vois, mes yeux, qui me font enflammer et brûler, me la tiennent pour plus gentille.

Los coratges essendre e las lenguas forbir.

Guillaume de Tudela.

Enflammer les coeurs et aiguiser les langues.

CAT. Encendrer. ESP. PORT. Encender. IT. Incendere. (chap. ensendre, ensendres: yo me enseng, ensens, ensén, ensenem, ensenéu, ensenen. Adj. ensés, ensesa.)

5. Encendi, s. m., lat. incendium, incendie.

Aquel hom que, son escient, met encendi en ciptat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 100.

Cet homme qui, à son escient, met incendie en cité.

CAT. Incendi. ESP. PORT. IT. Incendio. (chap. insendi, v. insendiá: insendio, insendies, insendie, insendiem o insendiam, insendiéu o insendiáu, insendien; ensendre)

6. Incineracio, s. f., incinération.

Exustio d'humors et incineratio.

Mas pren incineracio.

Eluc. de las propr., fol. 81 et 82.

Brûlure et incinération d'humeurs.

Mais prend incinération.

(ESP. Incineración; chap. insinerassió.)

7. Encendrar, Incinerar, v., réduire en cendres.

Part. pas. En gran foc entro ero encendratz.

Encendrat et ses tota malignitat.

Eluc. de las propr., fol. 173 et 240.

En grand feu jusqu'à ce qu'ils étaient réduits en cendres... 

Réduit en cendres et sans aucune malignité.

En qual foc sobtament... fo dins e incinerada.

Eluc. de las propr., fol. 145.

Dans lequel feu subitement... elle fut dedans et réduite en cendres.

ESP. Incinerar. IT. Incenerare. (chap. insinerá: insinero, insineres, insinere, insinerem o insineram, insineréu o insineráu, insineren.)

 

Cent, Cen, adj. num. indeclinable. lat. centum, cent.

Si el a cent liuras de l'autrui.

(chap. Si ell té sen libres del atre. Libra, moneda, pl. Libres. Als textos antics se trobe libres, que son llibres.)

La nobla Leyczon.

S'il a cent livres d'autrui.

Cen vetz muer lo jorn de dolor

E reviu de joi autras cen.

B. de Ventadour: Non es.

(chap. literal: Sen vegades (voltes) me mórigo al día de doló

y revic de alegría datres sen.)

Cent fois le jour je meurs de douleur, et je revis de joie cent autres.

Cen tan prez mais, s'ieu ad honor vencia,

Que si preses so que vencutz seria.

T. de H. de la Bachélerie et de B. de S.-Félix: Digatz.

Je prise cent fois autant plus, si je vainquais pour l'honneur, que si je prenais ce qui serait vaincu.

Il est employé substantivement dans la locution suivante:

Aissi valra son ric pretz per un cen.

Folquet de Marseille: Hueimais.

Ainsi son riche mérite vaudra cent pour un.

CAT. Cent. ESP. Cien, ciento. PORT. Cem, cento. IT. Cento. (chap. sen)

ANC. IT. O speranza, o desir sempre fallace

E degli amanti più, ben per un cento.

Petrarca, Son.: Come va 'l mondo!

Tassoni, en commentant le sonnet, nomme provençale cette locution.

2. Centen, adj. num., centième.

Cant venc al centen jorn per terme vertadier.

V. de S. Honorat.

Quand vint au centième jour pour terme véritable.

Subst. Dona, no us puesc lo cente dir;

De las penas ni del martir.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Dame, je ne puis vous dire le centième des peines et du martyre.

CAT. Centé. ESP. Centeno.

3. Centena, s. f., centaine.

Per companhas, per centenas.

Brev. d'amor, fol. 157.

Par compagnies, par centaines.

CAT. ESP. PORT. Centena. (chap. sentena)

4. Centenar, s. m., centaine.

Levaran de cascu centenar detz diners.

Tit. de 1270. DOAT, t. CLXXIII, fol. 68.

Lèveront de chaque centaine dix deniers.

De XVIII pessas en sus tro al centenar.

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

De dix-huit pièces en sus jusqu'à la centaine.

CAT. ESP. PORT. Centenar. (chap. sentená)

5. Centisme, adj. num., lat. centesimus, centuple.

Ben pot esser fis qu'al pagar

Venra centismes gazardos.

Giraud de Borneil: Ben es adregz.

Bien peut être sûr qu'au payer viendra centuple gain.

CAT. Centessim. ESP. PORT. Centésimo. IT. Centesmo. (chap. sentéssim, f. sentéssima.)

6. Centurio, s. m., lat. centurio, centurion.

Et ac, per so gen respos,

Son serf salv lo centurios.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Et le centurion, pour sa convenante réponse, eut son serviteur sauf.

CAT. Centurió. ESP. Centurión. PORT. Centurião. IT. Centurione. (chap. senturió, senturions)

7. Centenier, s. m., centenier.

Dels senteniers per las guerras.

Ord. des Rois de Fr., 1411, t. IX, p. 609.

Des centeniers pour les guerres.

E far conestablias e centeniers.

Tit. du XVe sièc. DOAT, t. CXLVII, fol. 282.

Et faire connétablies et centeniers.

CAT. Centener.

 

Centaur, s. m., lat. centaurus, centaure.

Centaur, compost d'home et de caval.

Eluc. de las propr., fol. 246.

Centaure, composé d'homme et de cheval.

CAT. ESP. PORT. IT. Centauro. (chap. Sentauro. Si Artur Quintana Font es un compost d'home y ase, ¿cóm li direm?)

Si Artur Quintana Font es un compost d'home y ase, ¿cóm li direm?

Centaurea, s. f., lat. centaurea, centaurée.

Centaurea herba es mot amara.

Eluc. de las propr., fol. 205.

La centaurée est herbe fort amère.

De farina de errs e centaurea.

Trad. d'Albucasis, fol. 47.

De farine de gesses et centaurée.

(chap. De farina de guixes y sentaurea : blavet, pinsell, aciano.)

CAT. Centaura. ESP. PORT. IT. Centaurea (aciano, azulejo, pincel).

 

Centre, s. m., lat. centrum, centre.

Lo centres terrenals es digz.

Brev. d'amor, fol. 39.

Est appelé le centre terrestre.

Sobr'el centre del uelh... Entorn del sieu centre. 

Eluc. de las propr., fol. 15 et 107.

Sur le centre de l'oeil... Autour de son centre.

CAT. ESP. PORT. IT. Centro. (chap. sentro.)

2. Central, adj., lat. centralis, central.

Pupilla... ponh central del uelh.

(chap. Pupila... pun sentral del ull. Se diu la nineta, les ninetes, la nina, les nines; a Mallorca, nina : ESP. Niña. Nin : ESP. niño; chiqueta, chiquet.)

Eluc. de las propr., fol. 36.

Pupille... point central de l'oeil.

CAT. ESP. PORT. Central. IT. Centrale. (chap. sentral.)

3. Excentric, adj., lat. excentricus, excentrique.

Es en un cercle apelat excentric.

Eluc. de las propr., fol. 113.

Est en un cercle appelé excentrique.

CAT. Excentric. ESP. Excéntrico. PORT. IT. Eccentrico. (chap. exéntric.)

 

Cep, s. m., lat. stipes, souche, cep de vigne.

(chap. Sep, soca, sep de viña.)

Pampol no pot far fruit de si meteixa, sinon tant quant esta en lo cep.

Fragm. de trad. de la Passion.

Pampre ne peut faire fruit de lui-même, sinon en tant qu'il tient au cep.

CAT. Cep. ESP. PORT. Cepa. IT. Ceppo. (chap. Sep, seps, de viña.)

2. Essepar, v., couper, trancher.

Molt es bo essepar non jes los felos, mas las felonias.

Trad. de Bède, fol. 8. 

Il est très bon de trancher non point les félons, mais les félonies.

Part. prés. Si hom de Montferrand trobava hom, de noits, en son forfait, crebant sa maizo o son obrador, ni emblant la soa chausa, ni essepant son blat ni sa vinha ni sos arbres.

Charte de Montferrand de 1240.

Si un homme de Montferrand trouvait un homme, de nuit, en son forfait, crevant sa maison ou son atelier, et dérobant sa chose et coupant son blé et sa vigne et ses arbres.

ANC. FR. Remese de vigne cépée.

G. Guiart, t. II, p. 54.

ESP. Encepar. (: descepar, arrancar.)

 

Cep, Sep, s. m., lat. cippus, ceps, entraves, liens.

En grillons, o en ceps, o en cadenas.

V. et Vert., fol. 49.

En grilles, ou en entraves, ou en chaînes.

A mal sers a mestiers seps el pe.

Trad. de Bède, fol. 74.

A mauvais serf a besoin entraves au pied.

CAT. Cep. ESP. PORT. Cepo. IT. Ceppo. (chap. ratera, rateres; per a cassá rates o muixons.)

Les olives 2, Los torts 1, ratera, trampa, ferro, cuc, oliva

2. Ceptas, s. f. plur., liens.

En las ceptas carnals meton lor devocion.

Lo novel Confort.

Mettent leur dévotion dans les liens charnels.

 

Cephalic, adj., lat. cephalicus, céphalique, de la tête.

De la vena cephalica, so es a dire, de la vena del cap.

(chap. De la vena sefálica, aixó es (a di), de la vena del cap.)

Eluc. de las propr., fol. 80.

De la veine céphalique, c'est-à-dire, de la veine de la tête.

Subst. Aquesta ventosa es en loc de fleubotomia de la cephalica... Fleubotoma la cephalica. Trad. d'Albucasis, fol. 54 et 41.

Cette ventouse est en lieu de saignée de la céphalique... 

Saigne la céphalique.

Per la malautia dita cephalica.

Eluc. de las propr., fol. 47.

Pour la maladie dite céphalique.

ESP. Cefálico. PORT. Cephalico. IT. Cefalico.

(chap. sefálic, del cap; griego εν: dins, y κεφαλή, kefalé, cap o calibossia.)

Daniel Vives Albesa, Fondespala, Fuentespalda; (chap. sefálic, del cap; griego εν: dins, y κεφαλή, kefalé, cap o calibossia.)

2. Cephalea, s. f., lat. cephalea, céphalée, migraine.

Dolor de cap apelam cephalea... Dolor de cap en la malautia apelada cephalea. Eluc. de las propr., fol. 79.

Nous appelons céphalée la douleur de tête... Douleur de tête en la maladie appelée céphalée.

PORT. Cephalea. (ESP. Cefalea, migraña. Chap. Mal de cap, migraña.)

3. Cenophali, s. m., cénophale, tête vide.

Algus homes so ditz cenophalis qui no parlo, mas crido layram.

(chap. literal: Alguns homens son dits senofalis que no parlen, pero criden lladrán. Ne conec algún, catalanistes sobre tot.) 

Eluc. de las propr., fol. 33.

Quelques hommes qui ne parlent pas, mais crient en aboyant, sont dits cénophales.

4. Acephali, s. m., lat. acephalus, acéphale.

Autres so ses cap, per que so ditz acephalis.

Eluc. de las propr., fol. 250.

D'autres sont sans tête, c'est pourquoi ils sont dits acéphales.

Alcunas gens que son dichas acephali.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 6.

Quelques nations qui sont dites acéphales.

CAT. ESP. (acéfalo) PORT. IT. Acefalo.

 

Cera, s. f., lat. cera, cire.

Cera es fetz de mel. Eluc. de las propr., fol. 273.

La cire est la lie du miel.

E n' art lums de cera e d'oli.

Arnaud Daniel: Ab guay.

Et j'en brûle lumières de cire et d'huile.

Que triet del mel la cera.

Marcabrus: Dirai vos.

Qui tria la cire du miel.

CAT. ESP. PORT. IT. Cera. (chap. sera. Verbo enserá.)

2. Ciri, s. m., lat. cereus, cierge.

E ciris e candelas per metre als candeliers.

Guillaume de Tudela.

Et cierges et chandelles pour mettre aux chandeliers.

Mas Floripar trames un ciri alumnar...

Un ciri tenc davant que fort reluzic clar.

Roman de Fierabras, v. 2077 et 2080.

Mais Floripar envoya allumer un cierge... Tint au devant un cierge qui brillait très clair.

La benedictio del ciry pascal.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 84.

La bénédiction du cierge pascal.

CAT. Ciri. ESP. PORT. Cirio. IT. Cero. (chap. siri, pl. Siris. Lo siri pascual que portabe Javier, “Pascualet”, un dels tres fills de Pascual, a Pascua de Ressurrecsió pesabe tan com los collons de mon yayo, que los van pesá en romana.)

3. Cere, adj., qui est de cire.

Es grassa et liza, egalment cerea si mollifica.

Eluc. de las propr., fol. 201.

Est grasse et lisse, se mollifie comme de cire.

4. Cirarar, v., écrire sur des tablettes de cire.

Fassa m de sa carta raire,

Qu'ieu no vuelh pus portar lo fais;

Fassa 'l autruy cirarar.

G. Azemar: Be m'agr'ops.

Qu'elle me fasse rayer de ses papiers, vu que je ne veux plus porter le faix; qu'elle fasse écrire un autre sur les tablettes.

5. Encerar, v., lat. incerare, cirer, enduire de cire.

Part. pas. Draps enceratz preservans libres d'aygas.

Eluc. de las propr., fol. 273.

Draps cirés préservant les livres d'eaux.

CAT. ESP. PORT. Encerar. IT. Incerare. (chap. enserá: ensero, enseres, ensere, enserem o enseram, enseréu o enseráu, enseren. Kárate kid: ficá – doná - sera, pulí sera.)

6. Ceremonia, Cerimonia, s. f., lat. cerimonia, cérémonie.

De ceras prendon nom cerimonias, car ceris antiquament hom ofria.

(chap. literal: De les seres prenen nom les seremonies, ya que seres antigamén se oferíen, hom oferíe; milló mirá https://etimologias.dechile.net/?ceremonia o datres fons de informassió).

Eluc. de las propr., fol. 273.

Les cérémonies prennent nom de cires, car anciennement on offrait des cierges.

Ha teissut varias ceremonias. Doctrine des Vaudois.

A établi diverses cérémonies.

CAT. ESP. PORT. IT. Ceremonia. (chap. seremonia, seremonies.)

 

Cerastes, s. m., lat. cerastes, céraste, sorte de serpent.

Morsura de cerastes, qui es serpent cornuda.

(chap. Mossegada de cerastes, que es serp cornuda.)

Eluc. de las propr., fol. 228.

Morsure de céraste, qui est serpent cornu.

ESP. Cerastes. PORT. Cerasta. IT. Ceraste.

 

Cerauni, s. m., aérolithe.

Cerauni peyra es... catz de la nivol algunas vetz ab toneyre.

(chap. Cerauni pedra es... cau del núgol algunes vegades en trons.)

Eluc. de las propr., fol. 186.

Aérolithe est une pierre... elle tombe de la nue quelquefois avec tonnerre.

IT. Cerauno.

 

Cercle, Sercle, Selcle, s. m., lat. circulus, cercle.

Semblant a cercle de fer. Trad. d'Albucasis, fol. 9.

(chap. Paregut, que s'assemelle a un sírcul de ferro.)

Ressemblant à un cercle de fer.

E cercles per tonelhs aptar.

Eluc. de las propr., fol. 222.

Et cercles pour apprêter les tonneaux.

Per lo cercle qui torna de viro.

Mathieu de Quercy: Tant suy.

Par le cercle qui tourne à l'entour.

E per quatre sercles salhir.

Giraud de Calanson: Fadet.

Et sauter à travers quatre cercles.

Dec li tan gran colp que la maytat del selcle delh elme li 'n va devalhar.

Philomena.

Lui donna si grand coup que la moitié du cercle du heaume lui en va tomber.

Us cercle dihs zodiacus,

Lo cal cercle revironan,

Complis lo soleil cascun an.

Brev. d'amor, fol. 26.

Un cercle dit zodiaque, lequel cercle le soleil accomplit chaque an, en tournant un tour.

ANC. CAT. Cercle. ESP. Círculo. PORT. Circulo. IT. Circolo. (chap. sírcul, rogle.)

2. Celclar, v., lat. circulare, cercler, environner.

Hom celcla e referish los tonels.

Leys d'amors, fol. 130.

On cercle et refrappe les tonneaux.

ANC. CAT. ESP. PORT. Cercar. IT. Cerchiare. (chap. roglá: roglo, rogles, rogle, roglem o roglam, rogléu o rogláu, roglen; voltá: volto, voltes, volte, voltem o voltam, voltéu o voltáu, volten. Sirculá no es fé sirculs, sino conduí.)

3. Recercelar, v., friser, recoquiller.

Part. pas.

Las mamellas petitas e 'l pel recercelat.

Roman de Fierabras, v. 4930.

Les mamelles petites et le poil frisé.

ANC. FR. La keue avoit recercelée.

Roman du comte de Poitiers, v. 673.

Blonde ot le poil menu, recercelé.

Trouvère Anonyme, Ms. 1989, chans. 66 bis.

4. Circuit, s. m., lat. circuitus, circuit, cercle.

Es apelat an, quar an vol dire circuit, et el es un circuit.

Eluc. de las propr., fol. 121.

Il est appelé an, car an veut dire circuit, et il est un cercle.

Prép. comp. En circuit del umbelic.

(chap. Voltán lo melic, en rogle del melic.)

Trad. d'Albucasis, fol. 28.

Autour du nombril.

CAT. Circuit. ESP. PORT. IT. Circuito. (chap. sircuit.)

5. Circularitat, s. f., circularité.

En lors figuras circularitat.... En movement circularitat.

Eluc. de las propr., fol. 107 et 150.

Circularité en leurs figures.... Circularité en mouvement.

IT. Circolarità.

6. Circular, adj., lat. circularis, circulaire.

En sa figura es redon e circular.

(chap. En sa figura es redó y sirculá; sirculá adj. y sirculá v.: sirculo, sircules, sircule, sirculem o sirculam, sirculéu o sirculáu, sirculen.)

Eluc. de las propr., fol. 135.

En sa forme il est rond et circulaire.

CAT. ESP. PORT. Circular. IT. Circolare.

7. Circularmen, adv., circulairement.

Mov si circularment.

(chap. Se mou sirculamen.)

Eluc. de las propr., fol. 132.

Se meut circulairement.

CAT. Circularmen (falta la t final). ESP. PORT. Circularmente.

IT. Circolarmente.

8. Circumferensa, s. f., lat. circumferentia, circonférence.

Fag la circumferensa. Brev. d'amor, fol. 39.

Fait la circonférence.

CAT. Circumferencia. ESP. Circunferencia. PORT. Circumferencia. 

IT. Circonferenza. (chap. Sircunferensia)

9. Circundar, v., lat. circumdare, environner, contourner, circuire.

Aprop circunda am spatum lat en circuit del umbelic.

Trad. d'Albucasis, fol. 28.

Après contourne avec spatule large autour du nombril.

ESP. Circundar. PORT. Circumdar. IT. Circondare. (chap. sircundá, voltá, roglá.)

10. Cercamen, s. m., recherche.

Fero sempre lo cercamen. V. de S. Honorat.

Firent la recherche sur-le-champ.

IT. Cercamento.

11. Cercar, Serquar, v., lat. circulare, scruter, chercher, rechercher.

Los bains cerquet ben e causi...

Los angles dels bains quer e cerca.

Roman de Flamenca, fol. 60 et 100.

Il scruta et examina les bains.

Il examine et scrute les coins des bains.

Cavals e muls e can sercava.

P. Vidal: Abril issic.

Je cherchais chevaux et mulets et chien.

Car qui sa dompna en son bratz te

Fols es, s'aillors la vai cercan.

T. de Bernard et de Gaucelm: Gaucelm.

Car qui tient sa dame en son bras est fou, s'il la va cherchant ailleurs.

E serquaria dona don li venria gran be d'amor.

V. de Gaucelm Faidit.

Et chercherait dame dont lui viendrait grand bien d'amour.

ANC. FR. Le champ cerchent por les lor traire.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 107.

U Bedoer dist qu'il alast

E l'un et l'autre mont chercast.

E. Wace, Roman de Brut. Hist. pitt. du Mont S.-Michel, p. 255.

12. Ensercar, Escercar, Essercar, v., rechercher, examiner, scruter.

Ensercar totz sos defalhimens. V. et Vert., fol. 68.

Rechercher toutes ses fautes.

Et on plus sas faisos encerc,

Plus bel mi par e plus complitz.

Roman de Flamenca, fol. 70.

Et où plus j'examine ses formes, il me paraît plus beau et plus parfait.

Deus essercha totz los coratges.

Trad. de Bède, fol. 60.

Dieu scrute tous les coeurs.

Part. pas. Et ai escerchatz mos mais.

H. de Saint-Cyr: Estat ai.

Et j'ai recherché mes maux.

ANC. FR. Si ai curieusement encherché... les faultes et les punitions de nos pères.

Œuvres d'Alain Chartier, p.405.

Qui tot velt encerchier

Quanque l'en dist de lui.

Proverbes au comte de Bretaigne, p. 177.

ANC. CAT. Encerquar.

13. Encercable, adj., cherchable.

E las sias vias non encercablas.

(chap. Y les seues víes inescrutables.)

Trad. de l' Ép. de S. Paul aux Romains.

Et ses voies non cherchables.

(ESP. Y sus vías inescrutables.)

 

Cereira, s. f., lat. cerasum, cerise.

Aquo son peras e cereiras.

Roman de Flamenca, fol. 8.

(chap. Aixó son peres y sireres.)

Ceci sont poires et cerises.

2. Serisia, s. f., cerise.

Serisias vi loing de se.

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peirols.

Il vit les cerises loin de soi.

CAT. Cirera. ESP. Cereza. PORT. Cereja. IT. Ciriegia. (chap. sirera.)

3. Serier, Surgier, s. m., lat. cerasus, cerisier.

Mas car non poc sus el serier montar, 

Blasmet lo frug.

(chap. Pero com no va pugué pujá al siré, va blasfemá lo fruit. “Me cago en les sireres del copón”, va di, seguramen.)

T. d'Aimeri et de G. de Berguedan: En Berguedan.

Mais parce qu'il ne put monter sur le cerisier, il blâma le fruit.

Et er plus ros que un surgiers.

Deudes de Prades, Auz. cass.

(chap. Y sirá mes roch que un siré. Ros se diu de rubio, del latín rubeo, que es roch, com lo robell, rovell, o robelló, rovelló.

Et il sera plus rouge qu'un cerisier.

CAT. Cirerer. ESP. Cerezo. PORT. Cerejeira. IT. Ciriegio. (chap. siré, sirés)

 

Cernalha, s. f., cernelle, fruit du houx.

E vales mens qu'una cernalha.

Leys d'amors, fol. 134.

Et tu vaux moins qu'une cernelle.

ANC. FR. Ne prise pas une cenelle

Vostre richesse e vostre avoir.

Anc. trad. d'Ovide, Ms., Borel, Dict., etc.

(chap. La sernalla, les sernalles són les fruites del grévol.)

 

Cerot, s. m., lat. ceratum, cérat.

Cura aquel am cerotz... En cerot que sia fayt am oli rosat.

Trad. d'Albucasis, fol. 5 et 15.

Soigne celui-là avec cérats... En cérat qui soit fait avec huile rosat.

CAT. Cerot. ESP. Cerato. PORT. Ceroto. IT. Cerotto. (chap. Pega grega, que se fa aná per a empeltá.)

(N. E. Preparado farmacéutico que tiene por base una mezcla de cera y aceite, y se diferencia del ungüento en no contener resinas. Cerato de Galeno: 1. m. Cerato simple con agua de rosas. Cerato simple: 1. m. cerato que sólo tiene aceite y cera.)

 

Cerra, s. f., lat. serra, scie.

Forma de forceps a la qual so dents de cerra.

Trad. d'Albucasis, fol. 38.

Forme de ciseaux à laquelle sont dents de scie.

ANC. FR. Fist prendre le pople de la cited, si fist de serres detrenchier.

Anc. tr. des Liv. des Rois, fol. 55.

CAT. Serra. ESP. Sierra. PORT. IT. (chap.) Serra.

 

Cers, s. m., lat. cercius, vent du nord-ouest, couchant.

Dos vens collaterals... primier appelam cers.

Eluc. de las propr., fol. 134.

Deux vents collatéraux... nous appelons couchant le premier.

E s'afronta... devas cers ab las carreiras comunals. (N. E. “A circio” se encuentra en los límites de muchos textos.)

Tit. de 1234. Arch. du R., Toulouse, 322.

Et se confronte... devers le couchant avec les chemins communaux.

De part cers la mar bretonenca.

Eluc. de las propr., fol. 169.

Du côté du couchant la mer de Bretagne.

CAT. Cers. ESP. Cierzo. (chap. sers, ven del noroest.)

 

Cert, adj., lat. certus, certain, assuré, sûr.

E soi ne ben certz.

Gaucelm Faidit: Ar es lo mont.

Et j'en suis bien certain.

E volontiers comtan novas et las troban, sion certas e non certas.

V. et Vert., fol. 22.

Et volontiers ils content des nouvelles et les inventent, soient certaines et non certaines.

Adv. E sabem cert que totz serem jutgatz,

E bos e mals, segon nostres peccatz.

G. de S.-Didier: El temps.

(chap. Y sabem sert que tots sirem jusgats,

(y) bons y roíns, segons (los) nostres pecats.)

Et nous savons certainement que nous serons tous jugés, et bons et mauvais, selon nos péchés.

Adv. comp. Que la donna parla per cert.

V. de S. Honorat.

Que la dame parle pour vrai.

ANC. FR. De ce sui, dist Renart, tot cert.

Roman du Renart, t. I, p. 83.

Moult mal li ont meri, ceste chose est bien certe.

Roman de Berte, p. 127.

CAT. Cert. ESP. Cierto. PORT. IT. Certo. (chap. sert : segú)

2. Certan, adj., sûr, sincère, certain.

Si no fos gent vilana

E lauzengier savai,

Ieu agr' amor certana.

B. de Ventadour: Quan la doss' aura.

Si ne fût vilaine gent et méchants médisants, j'aurais amour sûr.

Qu'ieu ai trobat del mon la plus certana.

Bertrand de Born: Ges de disnar.

Que j'ai trouvé la plus sincère du monde.

Adj. indét. - Quelque, certain.

Far pagar certan argent.

Regist. des États de Provence de 1401.

Faire payer certain argent.

Certana mixtion de sulpre en podra.

Chronique des Albigeois, col. 71.

Certaine mixtion de soufre en poudre.

Adv. comp. Sapias de certan... Ben ti dic de certan.

Trad. du tr. de l'Arpent., c. 38.

Sachez pour certain... Je te dis bien pour certain.

ANC. CAT. Certan. ANC. ESP. IT. Certano.

3. Certamen, Certanamen, adv., certainement, assurément.

E sabras tot certamen ton nombre et tas mesuras.

Trad. du tr. de l'Arpent., c. 41.

Et tu sauras tout certainement ton nombre et tes mesures.

Certanamen hom deu far be a pauras gens.

Liv. de Sydrac, fol. 37.

Assurément on doit faire bien à pauvres gens.

ANC. FR. Et qui mult quident certement.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 111.

ANC. CAT. Certanament. (chap. sertamen: seguramen)

4. Certas, adv., certes, assurément.

Deu homs aver gelosia de sa molher? certas, hoc.

Liv. de Sydrac, fol. 86.

(chap. ¿Deu hom tindre sels de la seua dona? Sert que sí.

Doit-on avoir jalousie de sa femme? Certes, oui.

ANC. ESP. Dubdar podríamos certas, si debiessemos dubdar. (N. E. podríamos no lleva tilde en el original. Dudar podríamos ciertamente, si debiésemos dudar.)

Loores de Nuestra Señora, cop. 135.

CAT. Certes.

5. Certanza, s. f., certitude.

Qu'estiers ai certanza

Qu'en aurai pen' eternal.

B. Zorgi: Jesu Crist.

Qu'autrement j'ai certitude que j'en aurai peine éternelle.

ANC. FR.

Avons eu sur ce acertance desdites choses.

Cout. du Berry, p. 115. Gloss. de Sainte-Palaye, col. 110.

ANC. CAT. IT. Certanza.

6. Certeza, s. f., certitude.

E aysso es certeza.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Et cela est certitude.

CAT. Certesa. ESP. PORT. Certeza. IT. Certezza. (chap. sertesa.)

7. Certanetat, s. f., certitude.

Li Breto no saubro nenguna certanetat de sa mort ni de sa vida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 61.

Les Bretons ne surent aucune certitude de sa mort ni de sa vie.

Sab d'aysso... certanetat.

Eluc. de las propr., fol. 12.

Il sait de ceci... certitude.

CAT. Certenitat. ANC. ESP. Certanedad.

8. Sertetut, s. f., lat. certitudo, certitude.

Entro que estias sobre sertetut.

Trad. d'Albucasis, fol. 67.

Jusqu'à ce que vous soyez sur la certitude.

CAT. Certitut. ESP. Certidumbre. IT. Certitudine.

9. Cerciorar, v., lat. certiorare, assurer, certifier.

Part. pas. Cerciorat sobre so perfeitament.

Tit. de 1293. DOAT, t. CLXXVI, fol. 21.

Assuré parfaitement sur cela.

Cerciorat, si cum digh, de tot son dreg.

Tit. de 1309. DOAT, t. CLXXIX, fol. 38.

Assuré, comme il dit, de tout son droit.

ESP. Cerciorar. (chap. sersiorá, sersiorás: assegurá, assegurás.)

10. Certificamen, s. m., attestation, assurance.

Ses trobar certificamen

Verai, clar ni sufficien.

Brev. d'amor, fol. 1.

Sans trouver attestation, vraie, claire et suffisante.

IT. Certificamento.

11. Certifficatoria, s. f., certificat, assurance.

Portara, quand s'en vendra, certifficatoria del grand mestre.

Chronique des Albigeois, col. 102.

Il portera, quand il s'en viendra, certificat du grand-maître.

ANC. CAT. ANC. ESP. Certificatoria.

12. Certificar, v., certifier, assurer.

Lo dit legat de tot ne certificara.

Chronique des Albigeois, col. 104.

Ledit légat en certifiera de tout.

Part. pas. Lo sanch payre de Roma... avertit e certificat.

(chap. Lo san pare de Roma... advertit y assegurat : sertificat.)

Chronique des Albigeois, col. 3.

Le saint père de Rome... averti et assuré.

Certificat de drech e de fact. Charte de Gréalou, p. 60.

Certifié de droit et de fait.

CAT. ESP. PORT. Certificar. IT. Certificare. (chap. sertificá: sertifico, sertifiques, sertifique, sertifiquem o sertificam, sertifiquéu o sertificáu, sertifiquen. Adj. sertificat, sertificats, sertificada, sertificades.)

13. Acertamen, s. m., preuve, assurance.

No us poiria mentaure ni dire jornalmens

Los caps de las estorias ni los acertamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je ne vous pourrais rappeler ni dire journellement les titres des histoires ni les preuves.

ANC. ESP. Acertamiento. IT. Accertamento.

14. Acert, s. m,, certitude, assurance.

Que Dieus m'en don bon acert

De lieys on no m val escrima.

Arnaud Daniel: Ab guay.

Que Dieu m'en donne bonne assurance de celle où adresse ne me vaut.

CAT. Acert. ESP. Acierto. PORT. Acerto. IT. Accerto. (chap. Assert.)

15. Acertar, v., assurer, indiquer.

E pois negus nos acerta,

De quant.

Pierre d'Auvergne: Abans que il.

Et puisque personne ne nous assure de combien.

Tant que s'assert mos cuidars

De l'honor qu'ieu d'elh aten,

Que tenc e vuelh per senhor.

G. Riquier: Si ja m deu.

Tant que ma pensée s'assure de l'honneur que j'attends de lui que je tins et veux pour seigneur.

Per qu'es razos qu'ieu en s'amor m'acert.

E. Cairel: Abril ni mai.

Parce qu'il est raison que je m'assure en son amour.

Deves on lo soleills aserta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Devers où le soleil indique.

ANC. FR. Por chou nous... ambedeux ensanlet, achertet del, etc.

Tit. de 1255. Carpentier, Hist. de Cambrai, t. II, p. 28.

Quant n' el puet od les siens trover,

As François vait por acerter.

Roman de Partonopeus, t. I, p. 120.

Quant au travail, bien je vous acertaine

Qu'incessamment y serai exposé.

Clément Marot, t. III, p. 86.

CAT. ESP. PORT. Acertar. IT. Accertare. (chap. assertá: assegurá : doná per sert.)

16. Nocertanedat, s. f., instabilité, incertitude.

La nocertanedat de richesas.

Per la noncertanedat de l'espectacio.

Trad. de Bède, fol. 71 et 42.

L' instabilité des richesses.

Par l'incertitude de l'attente.

ANC. FR. Sur quelle incertaineté ont vogué les anciens touchant ceste seule... vérité.

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 310.

17. Assertion, s. f., lat. assertionem, assertion, affirmation.

Assertion de la demanda.

Fors de Bearn, p. 1095.

Assertion de la demande.

18. Acertas, adv., certes, certainement, sérieusement.

Acertas il tasteron la bona paraula de Dieu.

Trad. de l' Ép. de S. Paul aux Hébreux.

Certes ils tâtèrent la bonne parole de Dieu.

ANC. FR. Aimablement demande se ce qui lui avoit fait estoit esbatement ou à certes; lequel lui respondit que à certes.

Lett. de rém., 1382. Carpentier, t. 1, col. 909.

19. Acertivamen, adv., affirmativement. 

Conditionalmen, acertivamen. Leys d'amors, fol. 78.

Conditionnellement, affirmativement.

(chap. Condissionalmen, assertivamen: afirmativamen.)

20. Asserir, v., lat. asserere, prétendre.

Part. prés. Li dig ciutada asserens se communa aver autreiat de fag.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. XVIII, fol. 86.

Lesdits citoyens prétendant soi avoir octroyé commune de fait.

ANC. CAT. Asserir. IT. Asserire.

 

Cerulenc, adj., lat. coeruleum, bleu, bleuâtre, azuré, d'azur.

La mar cerulenca, so es a dire, de color negra declinant a verdor.

Ab uelhs cerulencs. Eluc. de las prop., fol. 153 et 259.

La mer bleuâtre, c'est-à-dire, de couleur noire inclinant à verdure.

Avec yeux bleus.

 

Ceruza, s. f., lat. cerussa, céruse.

Ceruza si fa de platas de plum, per vapor de vinagre.

Eluc. de las propr., fol. 267.

Céruse se fait de lames de plomb, par vapeur de vinaigre.

Pren un quartero de cerusa, e destrempa la ab oli d'olivas.

Coll. de recettes de Médecine en prov.

Prends un quarteron de céruse, et détrempe-la avec huile d'olives.

ESP. Cerusa. IT. Cerussa.

 

Cerv, Cer, s. m., lat. cervus, cerf.

Sauta un cervs de dins d'un bruelh. V. de S. Honorat.

Un cerf saute du dedans d'un taillis.

Aissi col cers que, quant a faich son cors,

Torna morir al crit dels cassadors.

Richard de Barbezieux: Atressi com.

Ainsi que le cerf qui, quand il a fait sa course, retourne mourir au cri des chasseurs.

ANC. FR. En vint saillant plus tost que cers.

Roman de Rou, v. 13397.

CAT. Cervo. ESP. (chap.) Ciervo. PORT. IT. Cervo.

2. Cervia, s. f., lat. cerva, biche.

Diptamni... cervias, quan so sagitadas, la quero.

(chap. Gitam... les cierves, cuan están assaetades, lo requerixen, busquen.)

Eluc. de las propr., fol. 206.

Dictame... les biches le cherchent, quand elles sont blessées d'une flèche.

ANC. FR. Une cerve apparut devant eulz soudainement.

Passèrent tout outre par où la cerve avoit passé.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 174.

CAT. Cerva. ESP. (chap.) Cierva. PORT. Cerva. IT. Cervia.

3. Servios, s. m., petit cerf, faon.

Cers e cabrols e servios.

Roman de Jaufre, fol. 5.

Cerfs et chevreuils et faons.

4. Cerviat, s. m., petit cerf.

Quan han corns... so pauc, cum de cerviat, corbs en reyre.

Eluc. de las propr., fol. 260.

Quand ils ont des cornes... elles sont petites, comme celles de petit cerf, courbes en arrière.

ESP. Cervato. IT. Cerviatto.

5. Cervin, adj., lat. cervinus, de cerf.

Cuich ab cerusa o mezolha cervina. Eluc. de las propr., fol. 187.

Cuit avec céruse ou moelle de cerf.

ESP. IT. Cervino.

6. Servier, adj., lat. cervarius, cervier.

Mays qui avia huelhs trespassans coma loba servieyra, qui pot vezer otra una paret. V. et Vert., fol. 31.

Mais qui avait yeux perçants comme louve cervière, qui peut voir à travers une muraille.

ESP. PORT. Cerval. IT. Cerviere.

 

Cerveza, s. f., lat. cervizia, cervoise (bière).

Cum cerveza de gras. Eluc. de las propr., fol. 271.

(chap. Com servesa de grans.)

Comme cervoise de grains.

CAT. Cerveza. ESP. Cervesa. (CAT y ESP intercambiados) PORT. Cerveja. IT. Cervogia (birra). (chap. servesa, serveses; serveseta, servesetes; servesería, serveseríes. A Alemania ne bec de blat, com la Mönchshof : Moncho, Weizen, Weißbier, Weissbier, pero la mayoría de sibada, Gersten, Pils, Pilsen.)

 

Cerviz, Servitz, s. f., lat. cervix, cervelle, cerveau.

E trencha lhi la chara e la cerviz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 69.

Et lui coupe la face et la cervelle.

Tristicia de cor afebliz la cerviz.

Trad. de Bède, fol. 69.

Tristesse de coeur affaiblit le cerveau.

- Tête.

E pendutz fos aut per la servitz.

Rambaud d'Orange: Braus chans.

Et fut pendu haut par la tête.

Fig. Aquest popol es de dura servit... Los filhs d'Israel son de dura servit.

Hist. abr. de la Bible, fol, 32 et 33.

Ce peuple est de dure cervelle... Les fils d'Israël sont de dure cervelle.

ANC. FR. L'elme li fent et le cervis.

Roman de Partonopeus, p. 75.

ESP. PORT. Cerviz. IT. Cervice. (chap. servís, servell)

1. Cervigual, s. m., nuque, crâne.

E det li tal

D'una massa el cervigual,

Que 'l cervel li vay escampar.

(chap. Y li va fotre tal massolada al cap, que lo servell li va escampá.)

Brev. d'amor, fol. 97.

Et lui donna tel coup d'une masse sur le crâne, qu'il lui va répandre la cervelle.

… Debrisan li elme e'l capmalh e 'l nazal,

E testas e maichelas e bratz e cervigal.

Guillaume de Tudela.

Se brisent les heaumes et les camails et les nazals, et têtes et mâchoires et bras et crânes.

ANC. ESP. Diol con la espada por mediol cervigal.

Poema de Alexandro, cop. 504.

3. Cervel, Servel, s. m., lat. cerebrum, cervelle, cerveau.

Que sus el cap li farai bart

De cervelh mesclat ab malha.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Que je lui ferai sur la tête avec le mail une marque mêlée de cervelle.

El cor li te sa e 'l servel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Lui tient le coeur sain et le cerveau.

ANC. FR. Et je lui donnai du havel

Si durement, que le cervel

Li fis espandre par la voie.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 470.

Grant duel m'avez mis el cervel.

Roman du Renart, t. III, p. 321.

CAT. Cervell. IT. Cervello. (ESP. Cerebro, cerebelo.) (chap. servell)

4. Cervella, Servela, s. f., cervelle.

De Rollan son nebot espandrai la cervela.

Roman de Fierabras, v. 129.

Je répandrai la cervelle de son neveu Roland.

Que las forbidas alamellas

Lur meton ins en las cervellas.

V. de S. Honorat.

Qu'ils leur mettent les épées fourbies dans les cervelles.

Fig. Be us trebalha 'l servela.

T. du cousin d'Elias et d'Elias: N Elias.

La cervelle vous tourmente bien.

5. Esservelar, Esherbelar, v., écerveler, ôter la cervelle, briser la cervelle.

Sostamen esherbela sa presa.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Ote subtilement la cervelle à sa proie.

Part. pas. fig.

D'omes trobi fols et esservelatz. (N. E. Igual fue a Cataluña; abundan.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Je trouve des hommes fous et écervelés.

ANC. FR. Un autre cop li a doné

Que trestot l'a escervelé.

Roman du Renart, t. III, p. 272.

L'altre od s'espée escervela.

Roman de Rou, v. 1362.

ANC. CAT. Ecervellar. IT. Scervellare. (ESP. Descerebrar.) 

6. Eservigar, v., devenir lunatique.

La turquesa, segon que par,

Garda caval d'eservigar.

Brev. d'amor, fol. 39.

(chap. La turquesa, segons pareix, guarde al caball de desservellás.)

La turquoise, selon qu'il paraît, préserve le cheval de devenir lunatique.

7. Decervelar, v., écerveler.

Part. pas. Fo am una pergua decervelatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 10.

Il fut écervelé avec une perche.

IT. Dicervellare. (chap. desservellá: desservello, desservelles, desservelle, desservellem o desservellam, desservelléu o desservelláu, desservellen; adj. desservellat com Manel Riu Fillat, desservellada, desservellats, desservellades. Només cal lligí un .cat per a trobán uns cuans, unes cuantes.)

desservellat com Manel Riu Fillat